|
---
Anarcoefemèrides
del 13 de desembre Esdeveniments
Cartell de la conferència - Conferència de
Rassinier: El 13 de desembre de 1956 se celebra a la Sala
del Sénéchal de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) la conferència
pública i contradictòria «Le Parlement
aux mains des banques» (El Parlament a mans dels bancs)
portada a terme per
l'escriptor Paul Rassinier i organitzada pel Grup de Tolosa de la
Federació
Anarquista (FA). Aquesta conferència, dedicada a la
política del primer
ministre francès Pierre Mendès France, havia
estat publicada l'octubre de 1955
en un número especial de la revista anarquista Contre-Courant.
Naixements
Foto policíaca d'Étienne Chevalier (11 de març de 1894) - Étienne Chevalier: El 13 de desembre de 1857 neix a Gémozac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Étienne Achille Fleury Chevalier. Sos pares, residents a Lo Pòrt (Aquitània, Occitània), es deien Marci Jacques Henri Athanasi Chevalier, ferroviari, i Mathilde Fleury, i l'infant nasqué al domicili dels avis paterns. Es guanyava la vida treballant de ferrer. Com son germà va morir a l'exèrcit, va ser dispensat de fer el servei militar. L'agost de 1880 vivia al número 63 del carrer Saint-Éloi de Tours (Centre, França). Presidí una reunió a la Borsa del Treball durant la vaga de terrelloners de 1888. El novembre de 1889 vivia al número 32 de Cours Ragot de Saint-Denis (Illa de França, França). Segons informes d'un confident policíac, feia feina al taller de l'anarquista Charles Chaumartin, al número 15 del carrer Port de Saint-Denis, on segons la policia es fabricaven bombes i es guarda dinamita. També, segons la policia, coneixia François Claudius Koënigstein (Ravachol), i altres anarquistes, i estava al corrent de les seves intencions. L'abril de 1892 assistí regularment a les reunions del grup «L'Internationale» del III Districte de París, que es realitzaven els diumenges a la tarda a la Sala Horel, al carrer Au Maire. El 26 d'abril de 1892 figurava en una llista d'anarquistes de la policia i vivia al número 23 del carrer Port de Saint-Denis. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 66 del carrer Compoise de Saint-Denis, alhora que altres quatre anarquistes, i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 30 de març la Prefectura de Policia envià el seu expedient al jutge d'instrucció Henri Meyer i va ser alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre de 1894 figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes i aleshores encara viva al número 66 del carrer Compoise de Saint-Denis. L'11 d'abril de 1896 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El 31 de desembre de 1896 via al número 10 del carrer Ernest Renan i en 1901 al número 16 del carrer Charronnerie de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia sobre Jean Hautstont apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 21 de gener de 1905 - Jean Hautstont: El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les (Bèlgica) el music anarquista Jean Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine, albergà nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el francès Pichancourt, el qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel i, segons informes policíacs, «es privava de menjar per donar els diners» al seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En aquesta època, ben igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier anarquista, estigué en relacions amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus quan aquest fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les. També, amb son germà Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el periòdic brussel·lès La Lutte pour l'Art, editat per un grup de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre 1895 i 1904 edità amb son germà Charles a Brussel·les la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al maig de 1895 treballà com a contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i després va fer diverses gires artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El 30 d'abril de 1898 el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe policíac cita que residia a París. El gener de 1905 estrenà el drama líric en un acte Lidia, amb lletra d'Alexandra David-Néel (Alexandra Myrial), que publicà l'any següent; i després compongué el drama líric Résurrection, basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de París li publicà el llibret Notation musicale autonome, basée sur la classification des sons d'après le nombre de leurs vibrations et l'état actuel du développement physiologique de l'organe de l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la notation diatonique et répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art contemporain; aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema de notació diatònica a l'ús, basat sobre la classificació dels sons d'acord amb la seva vibració i en conjunció amb el desenvolupament fisiològic de l'oïda humana i pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un notable èxit i el llibre fou traduït l'any següent al xinès. En 1909 havia obtingut el passaport amb la finalitat de fer una gira artística per Rússia. En 1913 publicà Solfège i en 1920 compongué l'himne nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre de la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
antropomètrica de Josep Climent Hors (Perpinyà,
27 de gener de 1913) - Josep Climent
Hors: El 13 de desembre de 1872 neix a Benidorm (Marina
Baixa, País Valencià)
l'anarquista Josep Climent Hors. Sos pares es deien Miquel Climent i
Nicolaua
Hors. Antic agent de policia a Barcelona (Catalunya), va ser
destituït a
conseqüència de les reformes que portà a
terme el ministre de la Governació
Juan de la Cierva y Peñafiel i esdevingué
anarquista. L'1 de juny de 1896 es
casà a Barcelona amb Dolores Navarro, amb qui
tingué dos infants. Per la seva
participació en els fets de la «Setmana
Tràgica» de juliol de 1909 va ser
condemnat a sis anys de presó, però l'agost
d'aquell any va fugir cap a les Illes
Canàries. El 28 d'agost de 1912 es va refugiar a
França i el setembre d'aquell
any s'establí a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), on treballà de jornaler a
les veremes i visqué a la carretera de Bonpàs
(Rosselló, Catalunya Nord). El
gener de 1913 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a
anarquista «no
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. *** Manuel Ribeiro - Manuel Ribeiro: El
13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el
poeta,
escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment,
catòlic conservador,
Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a
l'Escola Secundaria de Diogo de
Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per
estudiar medicina,
carrera que no acabà. En 1908 començà
a militar en el moviment anarquista i la
primera col·laboració en la premsa
llibertària és de l'any següent. Entre
1912
i 1914 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista O Sindicalista
i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic
del
mateix corrent llibertari A Batalha,
amb qui col·laborà fins el març de
1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre,
el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista
Portuguesa (FMP), organització
bolxevic de la qual formà part de la seva
Comissió Executiva, ocupant el càrrec
de secretari general, a més de dirigir el seu
òrgan d'expressió, Bandeira
Vermelha, fundat el 5 d'octubre
d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme
portuguès. Empleat dels
Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i
partidari del
sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat
durant un
mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per
solidaritzar-se amb una
vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del
Partit
Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva
primer direcció i fou director
i principal redactor d'O Comunista,
el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va
veure influenciat
pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant
convertint-se
en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època
dirigí la revista catòlica
Renascença i
fundà, amb el pare
Joaquin Alves Correia, Era Nova. En
els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives
unitàries antifeixistes.
Intentà establir una síntesi
intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme,
el «catocomunisme». Traduí obres al
portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul
Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del
segle passat a
Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem
destacar la
seva «Trilogia social» [A
catedral
(1920), O deserto (1922) i Ressurreição
(1923)], Na linha de fogo.
Crónicas subversivas
(1920), «Trilogia nacional» [A
colina
sagrada (1925), Planície
heróica
(1927) i Os vínculos eternos
(1929)],
A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928),
Novos horizontes. Democracia cristã
(1930), Sarça ardente
(1942), Rosa mística e outros
poemas (2013,
pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la
Biblioteca Nacional de Portugal i
de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va
morir el
27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca
es trobem
dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i
el 18
d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de
la Universitat
d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o
trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el
treball i la creu). ***
Jules Le Gall - Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Louis Le Gall. Sos pares es deien Louis Eugène Le Gall, ajustador, i Amélina Anne Charpentier. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia «Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble –antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El 4 d'abril de 1925 es casà a Brest amb l'anarquista Marie Anne Pauline Louboutin. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques –els arxius de la lògia «Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny –l'acta de naixement cita en nota marginal el 14 de juny– de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat. ***
Portada
del fullet de Deniau-Morat - Deniau-Morat: El
13 de desembre de 1882 neix al XII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista, i després socialista, Eugène
Deniau, més conegut com Deniau-Morat.
Sos pares es deien Antoine Deniau, hostaler,
i Eugénie Simon.
Es guanyà la vida fent de
comptable. En 1903 edità el pamflet antimilitarista Pourquoi nous sommes antimilitaristes i
publicà en el número del 24
d'octubre de 1903 del setmanari Les Temps
Nouveaux l'article «Organisation et autonomie
individuelle», que va ser
reproduït en el número del 15 de març de
1904 del periòdic L'Ouvrier
Syndiqué.
El 10 de juny de 1905 es casà al XI Districte de
París
amb la modista parisenca Rachel Georgette van Gool, de qui es va
divorciar el 17 de novembre de 1910. El 30 de setembre de 1905
participà, amb Marcel
Sembat, Miguel Almereyda i Victor Méric, en la
reunió «Pourquoi les casernes?»,
a la Sala des Tableaux, al número 102 del carrer d'Avron de
París, organitzada
per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 14
d'octubre de 1905
va fer la conferència «L'homme libre davant la
conscription» a la Universitat
Popular «Zola», al número 44 del carrer
Planchat de París. Durant quatre anys
col·laborà en el setmanari Le
Libertaire.
El 31 de març de 1907, diumenge de Pasqua,
participà, amb E. Armand, Émilie
Lamothe, Charles Malato, Jean Goldsky i André Lorulot, en la
conferència contradictòria
«Dans l'attente des messies», a la Sala du
Progrès Social, al número 92 del
carrer Clignancourt de París. En aquest mateix any de 1907
intentà, sembla que
sense èxit, un projecte de vida comunista
llibertària i buscà un terreny en un
radi de 50 quilòmetre al voltant de París. En
1908 s'integrà en el Grup
Internacional Anarquista (GIA), fundat per Georges Roussel a
París, i fou redactor
i gerent del seu periòdic Terre et
Liberté, que només publicà
dos números. En 1909 participà en una enquesta,
amb altres sindicalistes revolucionaris (Georges Sorel, Robert Louzon,
Georges Deherme,
Jean Grave, A. Morel, Isidore Bonin, Michel Darguenat, Paul Ader, Raoul
Lenoir,
Émile Janvion, Émile Guillaumin, Bernard, Georges
Guy-Grand) sobre la monarquia
que es va publicar sota el títol La
monarchie
et la classe ouvrière.
El 2 d'abril de 1912 es casà al XIV Districte de
París
amb l'empleada de correus Berthe Louise Boué. L'octubre de
1912
s'afilià a la socialista Secció
Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) del departament d'Indre i
Loira
(Centre, França) i defensà el seu canvi
ideològic en un amarg article publicat
en el setmanari La Guerre Sociale
del
18 de desembre de 1912. A partir del 3 de setembre de 1913
publicà en diferents
números de La Guerre Sociale
un
crític article titulat «Les dogmes
anarchistes», que també va ser publicat
aquell mateix any en el diari socialista La
Sentinelle, de La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa). Abans de la Gran Guerra vivia
al número 14 del carrer
Furtado-Heine del XIV Districte parisenc. Inscrit en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, quan esclatà la I Guerra Mundial va ser
mobilitzat i el març
de 1916 estava destinat a la Secció IV d'Infermers Sanitaris
establerta a Le Mans
(País del Loira, França). Durant el curs de les
hostilitats, destacà per la
seva actitud pacifista i revolucionària. Es va
instal·lar a Vernou-sur-Brenne (Centre,
França), on sa segona esposa administrava una oficina de
correus, i fundà la secció
local de l'SFIO, assegurant-se la secretaria provisional en 1920. Cap
el febrer
de 1920 entrà a formar part de la comissió
administrativa de la Federació
Socialista d'Indre i Loira i col·laborà en Le
Réveil d'Indre-et-Loire, òrgan
socialista departamental, on signà articles afins
al sector «reconstructor», és a dir,
partidaris amb reserves a l'adhesió de
l'SFIO a la Internacional Comunista. Entre el 25 i el 30 de desembre de
1920
fou delegat de la Federació Socialista d'Indre i Loira per
al Congrés de Tours
(Centre, França) i signà i defensà la
moció «reconstructora» de Jean Longuet.
En 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la Federació
d'Indre i Loira de
l'SFIO i en 1922 fou delegat al Congrés Nacional d'aquest
partit socialista. El
març de 1923 abandonà l'SFIO i
esdevingué secretari de la Federació d'Indre i
Loira del Partit Comunista Unitari (PCU), al voltant de Ludovic-Oscar
Frossard.
El setembre de 1926 es reedità el seu fullet Pourquoi
nous sommes antimilitaristes, amb portada de Maximilien
Luce. Durant un temps col·laborà en La
Bonne Guerre
(1919-1936), de Jean Sartori, però
després abandonà l'escena
política. El 4 de setembre de 1940 es casà a
Savigné-sur-Lathan (Centre, França) amb
Marguerite Jeanne
Ernestine Enjourant. Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista (PS). Deniau-Morat
va morir el 31 d'octubre de 1946 a Cormery (Centre, França). ***
Notícia
sobre el procés de François Kuhn apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 6 de
maig de 1908 - François Kuhn:
El
13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa)
l'anarquista i sindicalista
revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de
professió, procedia d'una
família de Laufenbourg (Argòvia,
Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari,
el 23 de març de 1907 participà en la vaga
general esdevinguda al cantó de Vaud
promoguda per la Fédération des Unions
Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR,
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura
francesa). Dos dies després,
a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí
fugir i passà a França,
on llogà una petita mansarda al número 4 del
carrer Bachelet del barri de
Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat
en rebel·lia pel
Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per
«fets de vaga»,
injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48
persones més, entre
elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de
presó. Des
de París va escriure a La Voix del
Peuple,
òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per
denunciar els motius de la
seva condemna. Un any més tard, formà part del
Grup Internacional (francesos,
suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel,
que editava a
Brussel·les el periòdic anarquista Terre
et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut
per la policia a l'estació
de Maisons-Alfort (Illa de França, França),
juntament amb Melchior Roux i
Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita,
tres metres de cordó Bickford
(metxa de seguretat per a
ús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de
la Santé de París, dies
desprès va ser alliberat amb Roussel per manca
de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a
Marsella (Provença,
Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la
frontera suïssa, on fou lliurat a
la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la
condemna de 1907. La
Unió Obrera (UO) li adreçà el seu
suport i la Secció de Ginebra va fer una
col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un
article sobre ell, però l'any següent
es va perdre tot contacte amb la seva persona. ***
Jean Goldsky a la presó -
Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix al XVIII
Districte de
París (França) el periodista
i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean
Goldsky o Jacques
Guerrier. Fill d'una
família jueva nombrosa de
vuit infants, sos pares es deien Mathilde Jacob i Gustave
Isidore, fabricant de brodats
en tul i vell militant republicà que fou durant sis
anys president de
la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i
secretari
de la XIX Secció del Partit Socialista; però,
l'abril de 1910, va dimitir del
partit perquè no el trobava prou revolucionari i
formà un grup d'acció
revolucionària al XIX Districte de París. Quan tenia
13 anys hagué d'abandonar l'escola. Jean
Goldschild, que aviat adoptà el
pseudònim Goldsky, s'adherirà
de molt jove al moviment llibertari. Com a
anarquista individualista, participà en
l'experiència de la colònia
anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest
Girault,
André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou
l'administrador del primer número
del butlletí L'Anarchiste, que fou un
fracàs i que només publicà un
altre número. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
individualista L'Anarchie
(1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908
tingué una brega amb
Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave
Hervé i
dels seu periòdic La Guerre Sociale, al
costat de Miguel Almereyda i
d'Eugène Merle formarà part de les
«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El
setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a
tres mesos de presó
per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest
de
protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28
de juliol d'aquell any.
L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè
directiu de la Federació
Revolucionària creada durant un congrés
d'anarquistes i d'antimilitaristes, que
tindrà lloc a la Maison des
Fédérations de París (rue de la
Grange-aux-Belles),
promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges
Durupt i altres.
Aquesta federació preconitzarà l'ús de
l'«acció directa» amb la finalitat de
destruir radicalment la societat capitalista i autoritària.
En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics, com
ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé
(1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan
anarquista revolucionari Les
Révoltés
(1909), el redactor del qual
fou Georges Durupt. El 18 de juliol de 1912 es casà al IV
Districte de París
amb la parisenca Judith Marthe Bernheim, empleada als ferrocarrils
estatals i militant socialista, de qui es va divorciar el 24 de juliol
de 1919. En aquesta època, malgrat tenir
el «Carnet B» dels
antimilitaristes, estava fent el
servei militar en el III Regiment
d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle
(Poitou-Charentes,
França) i quan
esclatà la Gran Guerra fou
mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la
«Unió Sagrada»,
demanà servir en primera línia. Enviat al front,
va haver de ser evacuat poc
després i a partir de 1915 el seu entusiasme
patriòtic es va veure apaivagat,
ja que publicà en Les Hommes du Jour,
una reivindicació de Romain
Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques
administratives de
l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué
secretari general de redacció de Le
Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de
setembre, el Ministeri
de la Guerra li concedí una pròrroga
d'incorporació. En aquest periòdic, i fins
el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général
N..., signa
articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917
publicà, amb Duval (Darbourg
o Mondor), administrador de Le Bonnet
Rouge, un periòdic anomenat
La Tranchée Républicaine.
Mantingué durant tot el conflicte
bèl·lic una
actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris
ni els
sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges
a Suïssa, fou
detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota
l'acusació de
«complicitat d'intel·ligència amb
l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà
la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el
15 de maig de
1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de
treballs forçats i a
cinc anys de prohibició de residència. El 28
d'abril de
1920 es casà a Ville-sous-la-Ferté
(Xampanya-Ardenes,
França) amb Jeanne Germaine, de qui acabà
divorciant-se.
Gràcies a les campanyes de premsa, a la
intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu
advocat Pierre Loewel,
qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent,
permeteren que no
fos enviat a les colònies penitenciàries
d'ultramar i que purgués la pena a
Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una
vaga de fam;
transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala
política de
la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10
d'agost de 1924, però no
rehabilitat. Després de l'alliberament
reemprengué la seva tasca periodística i
en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal,
dirigint un
temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquesta
època fou un
dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut
tot d'una Moviment
Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes,
fet que implicarà
ser atacar per Loréal en Le Libertaire.
El 23 d'octubre de 1934 es casà al XX Districte de
París
amb l'escriptora Charlotte Marie Louise Charpentier, de qui es va
divorciar el 26 de gener de 1944. El 4 de novembre de 1950 es
casà al IX Districte de París amb Suzanne Odler.
Durant els seus últims anys
col·laborà en el periòdic
anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.
És
autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le
grand voyage ou
«L'antichambre de la mort» (1929) i La
dame de l'Ariana (1937, amb la seva companya d'aleshores
Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969
a Lo Mont de Marçan (Aquitània,
Occitània).
Correspondència seva es troba dipositada a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam. ***
Lucía
Sánchez Saornil - Lucía Sánchez Saornil: El 13 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio Sánchez Rodríguez, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba, i sa mare, Gabriela Saornil Serrano, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista –trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, Manantial–, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants –secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero–, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant els últims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir d'un càncer de pulmó el 2 de juny de 1970 al seu domicili de València (País Valencià) i va ser enterrat al cementiri de la ciutat. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns. ***
Necrològia
de José Radigales Marsol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de desembre de 1985 - José Radigales
Marsol:
El 13 de desembre de
1906 neix a Esplucs (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Radigales Marsol. Fill d'una família pagesa
nombrosa, sos pares es deien José
Radigales i Vicenta Marsol. Barber de professió,
milità, amb son germà Ramón
Radigales Marsol i sa germana Nieves Radigales Marsol, en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Entre 1936 i 1938 fou responsable de la
barberia
«Única» col·lectivitzada
d'Esplucs. Quan l'ofensiva estalinista contra les
col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser
detingut i torturat en el
comandament de la 27 Divisió («Karl
Marx») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Durant
els anys cinquanta fou un dels animadors de la Colònia de
Malalts i Mutilats
d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), on
havia arribat en 1939, amb
sa germana Nieves,
i on va viure durant la II Guerra Mundial. El seu últim
domicili va ser a
L'Agraulet (Gascunya, Occitània). José Radigales
Marsol va morir el 29
d'octubre de 1985 a l'Hospital de Condòm (Gascunya,
Occitània) i va ser
enterrat al cementiri de Gondrin (Gascunya, Occitània), on
ja descansava sa
companya María Raluy. ***
Isabelo Romero - Isabelo Romero Pérez:
El 13 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 21 de gener– de 1909 neix a El Cerro de
Andévalo
(Huelva, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Isabelo Romero
Pérez. Era
fill de Pablo Romero Pozo, pagès i que també feia
de
minaire, molt aficionat al teatre, i de Catalina Pérez
Fernández. Heretà l'afició teatral de
son pare.
Quan tenia 15 anys
s'instal·là a Còrdova (Andalusia,
Espanya) per a treballar com a metal·lúrgic als
tallers de «La Electromecánica»
i començà a militar en el moviment llibertari,
per la qual cosa va ser definit
per la policia com «anarquista
perillós». A causa de la persecució que
patia,
durant la dictadura de Primo de Rivera s'establí a Madrid
(Espanya). Afiliat a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), a la capital destacà com a agitador i orador,
recorrent els barris
madrilenys i els pobles de la zona com a propagandista. Amb la
proclamació de
la II República ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica, com ara el de
secretari del Sindicat Metal·lúrgic de la CNT de
Madrid. En 1934 fou membre del
comitè durant la vaga del sector del metall i arran dels
fets revolucionaris
d'Astúries d'aquell any, va ser detingut i tancat com a pres
governatiu el 24
de setembre de 1935 a la presó provincial de Calataiud
(Saragossa, Aragó,
Espanya) –durant aquesta estada de mesos a la garjola
nasqué sa filla Azucena–,
on coincidí amb Francisco Foyos Díaz, Alejandro
Miguel i Miguel Chueca
Cuartero. L'abril de 1936 va fer mítings en diverses
poblacions (Cantagallo,
Béjar, Fuentecongosto, Hervás i Aldeanueva del
Camino). El maig de 1936 assistí
al Congrés Extraordinari de la CNT de Saragossa i el juny
d'aquell any presidí
el grandiós míting de Madrid. Quan
esclatà la guerra civil va ser nomenat
secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT,
càrrec en el qual va ser
reelegit el juliol de 1937. Es mostrà força actiu
en la defensa de Madrid i a
començaments del conflicte arribà amb l'anomenada
«Columna Romero», sota la
seva direcció i la de Juan Torres, membre del
Comitè de Defensa, fins a
Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Com a
membre del Comitè
Regional de Defensa Confederal, el novembre de 1936 s'oposà
durament a l'abandó
de Madrid pel Govern republicà. El 2 de gener de 1937, no
estant d'acord amb
l'orientació radical que José García
Pradas li estava donant al periòdic CNT
i que definia com a «dogmàtica»,
fundà el periòdic Castilla Libre, sota
la direcció del seu amic Eduardo de Guzmán
Espinosa, i on intentà reflectir els
diversos punts de vista de l'anarcosindicalisme d'aleshores. En aquesta
època
fou partidari de la intervenció confederal en tots els
sectors i, amb Cipriano
Mera Sanz, de la militarització de les milícies.
En 1937 participà com a
intèrpret en la pel·lícula Castilla se liberta, dirigida per Adolfo
Aznar i produïda per la Federació Regional de la
Indústria del Públic (FRIEP)
de Madrid i que no s'ha conservat. L'estiu de 1937 assistí
al Congrés Regional
Camperol, on defensà la participació de la CNT en
la gestió municipal.
Col·laborà en diverses publicacions
llibertàries, com ara CNT, CNT de
Toledo, El Forjador, etc. Isabelo Romero
Pérez va morir, a
conseqüència d'una infecció gangrenosa,
el 15 de juliol de 1937 a Madrid
(Espanya); tres dies abans havia estat reelegit secretari del
Comitè Regional
del Centre de la CNT. Com a homenatge en el seu honor, es va publicar
poc
després el fullet Isabelo Romero, editat per la CNT-FAI i amb
escrits
d'Eduardo de Guzmán Espinosa, Manuel Alarcón de
Castro, Mariano Aldave
Rebullida, Gregorio Gallego García, Manuel Zambruno Barrera (Nobruzán),
José Bort Bela (Ariel), Antonio Agraz i Mariano de
Guzmán Espinosa.
També el carrer Fernando III el Santo de Madrid va ser
rebatejat amb el seu nom
i a Alcalá de Henares una col·lectivitat
agrícola també es va anomenar «Isabelo
Romero». Isabelo Romero Pérez (1909-1937) ***
Daniel Agadía Fernández al centre penitenciari d'El Dueso (setembre de 1953) - Daniel Agadía Fernández: El 13 de desembre –el 12 de desembre segons el registre civil reconstituït i 16 de desembre segons el certificat de defunció– de 1916 neix a San Feliz (Pola de Lena, Lena, Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadía Fernández. Sos pares es deien Baldomero Agadía Fernández i María Fernández Riera. Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans (Centre, França) i vivia al número 275 del carrer de Bourgogne. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya), jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al taller de fusteria. El 31 de maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la Comissió Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un francès i un noruec, que el van interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions dels detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel Comitè Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili per ser remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una investigació sobre les presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe. Un cop lliure, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya), on el 4 de febrer de 1963 es casà amb Covadonga Quirós Rodríguez. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos. Malat de càncer, Daniel Agadía Fernández va morir el 8 de gener de 1990 al seu domicili de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Ceares d'aquesta població. ***
Necrològica
de Salvadora Cerveto Calavera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 16 de febrer de 1993 - Salvadora Serveto Calavera: El 13 de desembre de 1917 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Salvadora Serveto Calavera. Sos pares es deien Guillermo Serveto Cabrera, jornaler, i Salvadora Calavera Español. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company fou l'anarcosindicalista Mariano Cruellas Maraña. Durant la Revolució participà en les col·lectivitzacions fins a la seva destrucció per la reacció comunista. Restà tancada a la presó pels estalinista fins gairebé el final de la guerra. Alliberada el febrer de 1939 passà clandestinament a França amb son company. Trobà feina en una petita població a les muntanyes, on va restà fins el naixement de sa filla Liria. Després de la II Guerra Mundial emigrà amb sa família a Caracas (Veneçuela). Durant els anys seixanta, després de l'exclusió de son company del Nucli Confederal de Caracas per haver esdevingut un petit patró, ella continuà cotitzant a la Federació Local de Perpinyà de la CNT, on la parella passava temporades. En una d'aquestes estades familiars va emmalaltir. Salvadora Serveto Calavera va morir el 28 de novembre de 1992 a la Clínica Saint Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Joaquim
Abella Pi
- Joaquim Abella
Pi: El 13 de desembre de 1920 neix a Alcanar
(Montsià, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Abella Pi,
conegut com Garey. Sos pares es
deien Joaquim Abella Subirats, jornaler, i Maria Pi Subirats. Militant
de les
Joventuts
Llibertàries i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, malgrat la seva joventut, es
presentà
voluntari en una columna confederal. En 1938
col·laborà en la revista Titán,
òrgan de les Joventuts
Llibertàries d'Aragó, la Rioja i Navarra
publicada a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps de
concentració, entre ells el d'Argelers, i les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Durant l'Ocupació participà en la
resistència al Llemosí enquadrat en
les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En l'exili milità
en la CNT de
Llemotges. Sa companya fou Jacqueline Andrée
Chéné. Joaquim Abella Pi va morir el 27 de gener
de 1973
al seu domicili de
Llemotges (Llemosí,
Occitània). Existí un altre militant
anarquista anomenat Joaquín Abella, que fou membre del
Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i del Consell Regional
d'Aragó de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA)
durant la guerra civil i que
s'exilià a Mèxic, on fou membre del
comitè d'enllaç entre l'FIJL i les Joventuts
Socialistes Unificades (JSU), i tal vegada algunes dades s'entrecreuen,
com la
de col·laborador en Titán.
***
David
T. Wieck - David Wieck: El 13 de desembre de 1921 neix a Saint Louis (Missouri, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) –en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) –The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquesta època també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli –que esdevingué sa companya–, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). David Wieck va morir l'1 de juliol de 1997 a Albany (Nova York, EUA). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.
Defuncions
Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894 - François Guy: El 13 de desembre de 1899 mor a Marsella (Provença, Occitània) el cultivador i jardiner socialista, i després anarquista, François Guy. Havia nascut el 12 d'agost de 1843 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Étienne Guy, conreador, i Marianne Montau. Membre del «Cercle des Amis Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers, vivia al número 60 de l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de França, que se celebrà a la sala dels Folies-Provençales de Marsella (Provença, Occitània). Posteriorment va ser elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del qual va dimitir després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881, comissionat pel grup anarquista «La Plèbe Biterroise» en el Congrés Regional Obrer Socialista del Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta (Llenguadoc, Occitània), va ser delegat al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). La comissió encarregada d'aplicar les decisions del Congrés Regional, el secretari del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les idees anarquistes revolucionàries i pronunciar-se per l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants detinguts, sota l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la batuda de desembre de 1882 que es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquesta època mantenia la corresponsalia local del periòdic anarquista Le Révolté. En 1888 publicà a Besiers el llibre Les Préjugés et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la segona època del periòdic L'Agitateur. El 30 de juny de 1894 vuit domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser l'únic que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels escorcolls va ser l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que patiria un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar correspondència d'un període de 18 anys amb anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres, Espanya, Itàlia i Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta s'instal·là a Marsella, on visqué en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del carrer Curiol, després al número 16 del carrer Pierre i finalment al número 43 del carrer Charras. En febrer de 1897 col·laborà en els dos números de la tercera sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur, publicat pel grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren membres Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre Jacob, Émile Rampal i Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu, que es tractava d'un únic número en format cartell per aferrar a tres columnes. Quan el juny de 1898 la redacció de Le Libertaire es traslladà a Marsella, formà part de la seva redacció local, amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. Sa companya fou Anne Bourrel. François Guy va morir el 13 de desembre de 1899 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) on estava en tractament. ***
Notícia
sobre Duilio Mari apareguda en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 19 d'abril de 1913 - Duilio Mari: El
13 de desembre de 1926 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i
anarcosindicalista
Duilio Mari. Havia nascut el 30 de novembre de 1889 a Medicina (Pescia,
Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Mari i Amalia
Gregori. Tot i només
haver assistir fins al tercer curs de primària, la policia
el considerà «prou
culte». Paleta de professió, emigrà als
Estats Units a la recerca de feina.
Entre 1907 i 1919 visqué a Chicago (Illinois, EUA).
Conegué Edmondo Rossoni,
que havia escapat a New York (New York, EUA) fugit d'una condemna arran
de la
vaga general de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia)
de 1907 i va romandre
correspondència quan aquest retornà a
Itàlia en 1913. Col·laborà en Il Proletario, òrgan de la
Federació
Socialista Italiana (FSI) de tendència sindicalista
revolucionària, i participà
en les activitats dels Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món). També fou corresponsal del
periòdic L'Italia Nostra.
En un fullet de propaganda per a les víctimes
polítiques wobblies,
signat per Big
Bill Haywood, aparegué com a representant del
Comitè de Defensa Italià (CDI) a
Chicago i ocupà el càrrec de tresorer. Fou un
dels organitzadors d'un acte
celebrat el 3 de maig de 1913 al Burton Hall de Chicago per a recaptar
fons per
a la premsa subversiva. En 1919, en plena «Por
Roja», va ser expulsat dels EUA,
juntament amb altres subversius de diversos països. La policia
el tenia
classificat com a «anarquista» o
«anarquista sindicalista», però el seu
àmbit
d'actuació es dirigia sobretot a la tasca sindicalista. De
tornada a Itàlia, a
Lucca (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de
l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i es dedicà a denunciar la
repressió que s'exercia als
EUA contra els moviments revolucionaris. Entre 1920 i 1921
ocupà el càrrec
d'organitzador i propagandista de la Cambra del Treball de Piacenza, on
tingué
molta relació amb el sindicalista Angelo Faggi, a qui ja
coneixia dels EUA. En
aquesta època formà part de la
Comissió Executiva de l'USI. En 1921
s'instal·là
a Verona (Vèneto, Itàlia), on assumí
la secretaria durant quatre mesos de la
Cambra del Treball Sindicalista amb funcions principalment
administratives. El
juliol de 1921 viatjà amb Nicola Vecchi a la
Rússia bolxevic per a participar
en el Congrés Constitutiu de la Internacional Sindical Roja
(Profintern),
encara que els dos delegats arribaren a Moscou un cop finalitzat el
congrés. En
arribar a Itàlia publicà, amb Nicola Vecchi,
l'article «I rappresentanti
dell'USI in viaggio per la Russia», en Guerra
di Classe del 4 d'agost de 1921. Tot i figurar en un segon
pla en
comparació amb Vecchi, també signà
l'acord entre l'USI, el Partit Comunista i
l'ISR, que posteriorment es va considerar contrari als principis
d'autonomia
sindical i qüestionat en el Consell General de l'USI que se
celebrà entre el 5
i el 6 d'octubre de 1921. De tota manera, no s'arrenglerà
amb Vecchi i el grup pro
ISR que el gener de 1922 es va crear a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) com a
Fracció Sindicalista Revolucionària (FSR), en
oposició a la línia autonomista
d'Armando Borghi, Alibrando Giovannetti i la major part del sector
anarquista.
El juny de 1925, en l'últim Consell Nacional de l'USI,
pertanyia a
l'organització de Toscana, malgrat estar empresonat des de
l'1 d'abril d'aquell
any per purgar una condemna d'un any de presó per no
haver-se presentat a files
durant la Gran Guerra quan era als EUA. El 20 de maig de 1926
s'embarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa
família cap a l'Argentina. A Buenos Aires va
prendre contacte amb el grup comunista italià. El 4 de
juliol d'aquell any
participà en una concentració per a commemorar
els dos anys de l'assassinat de
Giacomo Matteotti i pronuncià un discurs
«violentíssim» contra Benito Mussolini
i el seu feixisme. Duilio Mari va morir el 13 de desembre de 1926 a
l'Hospital
Italià de Buenos Aires (Argentina) a causa d'endocarditis
crònica i d'edema
pulmonar. ***
Théo
van Rysselberghe a la seva casa-taller (Saint-Clair, 1925) - Théo van
Rysselberghe: El 13 de desembre de 1926 mor a Saint-Clair
(Lo Lavandor, Provença, Occitània) el pintor
anarquista Theophilius
Vanrysselberghe, més conegut com Théophile
van Rysselberghe o Théo
van
Rysselberghe.
Havia nascut el 23 de novembre
–algunes fonts citen el 28 de
novembre i el certificat de defunció cita
erròniament el
13 de desembre– de 1862 a Gand (Flandes Oriental, Flandes).
Era
fill d'una família burgesa
francòfona atreta pel món artístic i
literari. Fou el cinquè fill del ric
empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes
Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania).
Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes.
Théo van
Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia
de Belles Arts de Gand i a
l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica),
sota la direcció del pintor orientalista
Jean-François Portaels, en 1881 participà per
primera vegada en una exposició
al Saló de Brussel·les. El març de
1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus,
Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art
Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i
1883 viatjà, seguint
l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya
i pel Marroc amb sos
amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya)
visità
les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia,
Espanya)
trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a
Espanya realitzà
el retrats Femme espagnole (1881) i
La Sévillane (1882).
Durant la seva
estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos
i pintures de la casba i dels
socs, com ara Cordonnier de la rue arabe
(1882), Garçon arabe
(1882), Repos de garde (1883). Al
Marroc retornà
en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888.
De bell nou a
Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades
durant el seu viatge al Cercle
Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que
tingueren un èxit instantani. Amic
de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels
fundadors del grup
avantguardista «Les Vingt» de
Brussel·les, en defensa d'un «art
intransigent» i
en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883
exposà escenes de la
vida quotidiana mediterrània a la galeria
brussel·lesa L'Essor. En aquesta
època va fer amistat amb el poeta Émile
Verhaeren, que el va introduir en els
cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem
(Holanda
Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la
llum de les obres
de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor
nord-americà William Merritt
Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile
Verhaeren, en la VIII
Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista
Georges Seurat Un dimanche
après-midi à l'Île de la Grande Jatte,
que el marcà profundament. En 1889 es casà amb
Maria
Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i
després a
Bretanya. L'any següent la parella tingué una
filla, Élisabeth, que anys
després mantingué una relació amb
André Gide i amb qui tingué Catherine,
únic
infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe
trobà a París Theo Van Gogh i va
aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició
del grup «Les Vingt»
en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La
vigne rouge, l'únic quadre que el pintor
holandès va poder vendre durant sa
vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i
Félix Fénéon el portà
a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats
en la premsa
llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891,
s'encarregà de gestionar els
problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants
de la subscripció
organitzada pel periòdic anarquista L'En
Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol
empresonat. En 1894
entrà a formar part del grup «La Libre
Esthétique», l'objectiu del qual fou
promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell
dos anys després.
Després del breu període d'atemptats anarquistes
de 1894, acollí nombrosos llibertaris
que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la
repressió. En aquesta època va
fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va
viatjar per
Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i
va fer
cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En
1897 s'instal·là a París i
freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i
1911 col·laborà habitualment
amb el periòdic anarquista Les
Temps
Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del
geògraf anarquista Élisée Reclus
i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà
la portada del
llibre La moral anarchiste de Pietr
Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres,
realitzà
les il·lustracions per al llibre Aventures
de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà
amb obres en diverses tómboles
per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle
trobà que les
pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat
«Període blau», eren
«lletges i poc interessants». En 1905
col·laborà en l'Album
des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX
s'establí a Saint-Clair,
on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica
pictòrica puntillista i
divisionista donà lloc a composicions de formes
més clàssiques i de llargues
pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el
puntillisme i realitzà
nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul
Signac,
realitzà nombrosos paisatges marins de caire
postimpressionista. També realitzà
gravats i il·lustracions de llibres i de
catàlegs, i s'interessa força pel
modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Sa
companya fou Marie Monnon.
Théo van
Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 14
de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair
(Lo Lavandor, Provença,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a
prop de la tomba
del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu. Théo van Rysselberghe (1862-1926) ***
Francisco Llerena Quesada - Francisco Llerena Quesada: El 13 de desembre de 1933 mor a Oleiros (La Corunya, Galícia) el ferroviari anarquista i anarcosindicalista Francisco Llerena Quesada. Havia nascut l'octubre de 1899 al País Basc. Quan era molt jove perdé son pare, capità de cavalleria, i va ser internat al Col·legi d'Orfes de l'Arma. Entrà a l'exèrcit i amb 16 anys ja era caporal i va ser proposat per a sergent del I Esquadró de Llancers, establert a Burgos (Castella, Espanya). Com que la disciplina no casava amb el seu tarannà, abandonà l'exèrcit. Després d'un temps a Valladolid (Castella, Espanya), s'establí a Madrid, on es guanyà la vida en diferents oficis i fins i tot regentà una escola en un poblet proper a la capital. En 1920 ingressà en la Inspecció Principal de Lleó (Castella, Espanya) de la Companyia de Ferrocarrils del Nord (CFN). Cap el 1924 es casà amb Ester Macías, filla del delegat d'Hisenda de Lleó, amb qui tingué dues filles. A finals de la dècada dels anys vint va ser traslladat per la CFN a la Corunya i s'afilià al Sindicat Nacional Ferroviari (SNF), federat a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Durant l'estiu de 1930, durant una protesta al port nàutic de la Corunya, conegué un militant anarcosindicalista del Sindicat de Sabaters Manuals, que el va introduir en el pensament anarquista i el posà en contacte amb altres companys llibertaris. Criticà durament la passivitat del SNF davant l'aixecament republicà de Fermín Galán Rodríguez i d'Ángel García Hernández de desembre de 1930 i participà en la creació, amb Jacinto Méndez Esporrín (Vigatá) i José Calderón, del Sindicat de la Indústria Ferroviària (SIF), del qual va ser nomenat primer secretari. Després de la instauració de la II República espanyola en 1931, el SIF s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà entre el sector més radical de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou membre del Comitè Local de la CNT de la Corunya i soci del Centre d'Estudis Socials «Germinal», del qual va ser nomenat vocal en 1932 i vicepresident en 1933. També sobresortí fent mítings, com ara a la Corunya (1932) i a Arteixo de la Corunya (1933). Col·laborà en Solidaridad Obrera (1930-1933) de la Corunya. En 1933, convençut que era el moment de la Revolució, encapçalà una federació local de grups anarquistes al marge de la FAI. Quan la vaga insurreccional de desembre de 1933, que durà sis dies, declarada per la CNT, però que el seu sindicat votà en contra, per protestar contra l'entrada de José María Gil-Robles y Quiñones en el Govern d'Alejandro Lerroux García, Francisco Llerena Quesada caigué abatut el 13 de desembre de 1933 durant l'atac a la caserna de la Guàrdia Civil d'Oleiros (La Corunya, Galícia). El seu cos aparegué cinc dies després en un hort que hi havia al costat de la caserna. La CNT de la Corunya portà a terme diverses iniciatives per recaptar fons per a la seva família que quedà desemparada, i fins i tot la Falange corunyesa participà en la col·lecta, deixant el moviment llibertari corunyès estupefacte i confús. La seva figura rebé diversos homenatges durant 1935. Amb una subscripció popular es comprà una tomba al cementiri de la Corunya i s'aixecà una columna en el seu record; actualment ni la tomba ni la columna es conserven. ***
Dora Marsden, fotografiada per G. Beresford - Dora Marsden: El 13 de desembre de 1960 mor a Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia) l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. Havia nascut el 5 de març de 1882 a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra). En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA). ***
Notícia
d'una de les detencions d'Anastasio García
Jiménez apareguda en el diari El Defensor de Córdoba
del 26 de març de 1934 - Anastasio García
Jiménez: El 13 de desembre de 1969 mor a Imphy
(Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista
Anastasio
García Jiménez,
conegut com El Gabatón.
Havia nascut el 8 de juny de 1904 a
Villaviciosa de Córdoba (Còrdova,
Andalusia, Espanya).
Sos pares es
deien Antonio García i Josefa Jiménez. Quan era
molt jove entrà a formar part
d'un grup anarquista i per la seva militància va ser
empresonat en temps de la
dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de
la II República
espanyola, recobrà la llibertat. En 1932
col·laborà, des del seu poble, en El
Libertario de Madrid (Espanya). El 23
d'agost de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil,
juntament amb Manuel
Nevado Valverde, després d'exigir el pagament d'uns jornals
pendents i
d'amenaçar de mort el regidor de Villaviciosa Fernando
Muñoz Carretero; aquesta
detenció donà lloc a aldarulls de protesta a la
localitat. Participà activament
en l'aixecament del 9 a l'11 d'octubre de 1934 a Villaviciosa, fet pel
qual va
ser detingut amb altres companys el 9 de gener de 1935, jutjat en
consell de
guerra entre el 2 i el 4 d'octubre de 1935, condemnat i empresonat. El
març de
1936, després de la victòria del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de
Guerra de
Villaviciosa de Córdoba. El 21 de novembre de 1937
intervingué, amb altres
companys (Onofre García Tirador, Miguel González
Inestal, Manuel Pérez Feliu i Lucía
Sánchez Saornil), en un acte d'homenatge a Buenaventura
Durruti Domínguez,
organitzat per la Federació Local de Sindicats de
València (València, País
Valencià) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), que se celebrà al
teatre Apolo d'aquella ciutat. En 1939, amb el triomf franquista, va
ser capturat
per l'exèrcit franquista, jutjat en consell de guerra i
condemnat a dues penes
de mort, penes que van ser commutades per treballs forçats.
Aconseguí fugir
d'un batalló de treball i passar a França.
Entrà a formar part de la Federació
Local de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
En 1959 ja vivia a
Imphy i militava en la seva Federació Local de CNT. Sa
companya fou Natalia
Doctor Verdejo. Malalt i després de patir diverses
intervencions quirúrgiques, Anastasio
García Jiménez va morir el 13 de desembre de 1969
al seu domicili d'Imphy
(Borgonya, França) i va ser enterrat l'endemà en
aquesta localitat. ***
Ponciano Alonso Alonso (Mingo) - Ponciano Alonso Alonso: El 13 de desembre de 1973 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso –també citat erròniament com Ponciano Alonso Sanmartín–, més conegut com Mingo. Havia nascut el 19 de novembre de 1897 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Silverio Alonso i Cristina Alonso. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT –Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach–, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències –Bordeus (1970), Portet (1972), etc.–, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres, Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina (1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo. Ponciano Alonso Alonso va morir el 13 de desembre de 1973 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
- Álvaro Paradela Criado: El 13 de desembre de 1979 mor a Ferrol (La Corunya, Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Daniel Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Havia nascut el 24 de març de 1911 a La Corunya (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Julio Paradela Caamaño, comerciant, i Laura Criado Aguirre. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquesta època va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al «Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC, Andarax, Arcano, Bahía, Ferrol Diario, Grial, El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región, La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució. És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970), La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el «Pérez Lugín» i el «Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació «O Facho». Atropellat per un cotxe a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia), Álvaro Paradela Criado va morir el 13 de desembre de 1979 a la Residència Sanitària «Arquitecto Marcide» de Ferrol (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de la Corunya. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria. ***
Jaume
Balius (Mèxic, 1946) - Jaume Balius: El
13 de desembre de 1980 mor a Ieras (Provença,
Occitània) el periodista i activista anarquista i
anarcosindicalista Santiago
Maria Balius Mir (Jaume Balius). Havia nascut el 13 de juliol de 1904 a
Barcelona (Catalunya). Fill d'una família burgesa benestant
catalana, sos pares
van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de
comerç, i Carme Mir Pujol, i
tingué tres germans. Gaudí d'una acurada
educació, que començà amb els
jesuïtes
del carrer barceloní de Casp (1914-1918),
continuà en col·legis privats de
Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de
batxillerat (1919-1920) a
Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de
Déu de
Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En
1920 començà la
carrera de metge, però no passà al segon any i,
quan encara estava a la
Facultat de Medicina, agafà una malaltia venèria,
les seqüeles de la qual el
marcaren la resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats
al
braç, van fer d'ell una persona amargada. En 1922
s'afilià a Acció Catalana i
participà en les manifestacions catalanistes de l'any
següent. En 1923
s'allistà en els escamots de l'Exèrcit
Català que organitzaren els seguidors de
Francesc Macià enquadrats en Estat Català. El
novembre de 1924 assistí a
l'Assemblea Catalanista de Perpinyà i en 1925
signà el manifest del grup
«Bandera Negra», suborganització radical
d'Estat Català. El 6 de juny de 1925
va ser detingut a causa de l'anomenat «Complot de
Garraf» –intent catalanista
d'atemptar contra el rei Alfons XIII–, torturat i empresonat.
A la
garjola
conegué nombrosos anarquistes (Eroles, Ródenas,
Ballano, etc.), contactes que
l'introduïren en el moviment llibertari. Com que no va ser
encausat, s'exilià a
finals de 1925 primer a Perpinyà i des de la tardor de 1926
a París,
participant en activitats d'Estat Català i de
l'Exèrcit Català, encapçalat per
Francesc Macià, prenent part en els anomenats
«Fets de Prats de Molló» de 1926
–l'intent
d'invasió des de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat
Català. Entre els anys
1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual
dels
cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i
arribista de
Macià, amb l'arribada de la II República,
retornà a Catalunya, i després d'una
breu i incerta militància comunista en l'antiestalinista
Bloc Obrer i Camperol
(BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista,
col·laborant en Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad.
Partidari de
l'insurreccionalisme ibèric, passarà a criticar
durament els nacionalismes de
tota casta. Encara que per influències de Liberto Callejas
s'afilià al Sindicat
de Professions Liberals de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
participà sobretot en els grups anarquistes de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat
per
«sedició» com a membre del grup
«Renacer» (Bruno Lladó, Cervera,
Pellicer,
Ruiz, etc.). Des de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans
periodístics
confederals. A partir de l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto
Callejas, director
del periòdic CNT, per portar la
corresponsalia de Barcelona. Fou un dels
que engegà la campanya contra Miquel Badia, cap de la
policia de Barcelona i
conegut militant nacionalista d'Estat Català. Com a
periodista s'especialitzà
en l'actualitat política, sobretot catalana. Entre 1934 i
1936 col·laborà en Cultura
Obrera de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí
presó i un cop alliberat
fundà, amb Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on
publicà diversos opuscles en
1935. Poc després fundà, amb Carbó i
Viñuales, el periòdic Más
Lejos. En
1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la
comarca de Pina de
Ebro en una gira propagandística de reivindicació
del col·lectivisme
llibertari. La seva tasca periodística, però, no
minva i entre l'estiu i la tardor
de 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera,
i des del gener de 1937 assumí
la direcció del vespertí La Noche,
periòdic que, tot i no ser òrgan
confederal, estava controlat per la Federació Local de la
CNT a través de la
cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936.
Durant els
primers mesos de 1937 participà en l'anomenat
«Plet dels periodistes
confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad
Obrera i els comitès
nacional i regional català de la CNT. Utilitzà
per lluitar contra aquesta nova
direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en
la CNT i la seva
participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans
(GSEC), afecte a la CNT.
Les seves crítiques al
«governamentalisme» confederal i a la
militarització de
les milícies donaren lloc a començaments de
març de 1937 a la creació de
l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de
Durruti», de la qual serà secretari.
Participà activament en els «Fets de
Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell
mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta
agrupació, El Amigo del Pueblo,
on lluità encarnissadament contra els estalinistes,
reivindicà la supressió de
la Generalitat contrarevolucionària, criticà el
«reformisme» i el pacifisme de
la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la
recuperació dels valors i
objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès
dirigents de la CNT, però
sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un
dur editorial d'El
Amigo del Pueblo contra la política comunista del
govern de Negrín, fou
detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la
presó Model de
Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el
setembre. Per evitar una
tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de
Querol amb integrants de la 26
Divisió. A París les passà magres i es
mantingué al marge del cercles
confederals. Després marxà a Amèrica,
passant per Santo Domingo (1940) i Cuba
(1941). El juliol de 1944 s'instal·là a
Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca.
Malalt i en una situació força
precària, vivint del subsidi de la Junta
d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al
Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre
més de dos anys. Durant els anys
cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El
20 de febrer de
1961 tornà a França com a refugiat
polític i, amb el suport de Manuel Fernández
(Grandizo Munis), s'establí a
París, relacionant-se amb militants del
trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan
establí
contactes amb companys llibertaris fundà el Grup
Francoespanyol de «Los Amigos
de Durruti» i edità a París quatre nous
números d'El Amigo del Pueblo.
Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb
Joan Ferrer, col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra
Lliure, i després en
Fragua Social. A més de les publicacions
citades, va col·laborar durant
sa vida en Despertar, Esfuerzo,
L'Espagne Nouvelle, Espoir,
El Frente, Ideas, Nosotros,
La Réveil Syndicaliste,
Ruta, Superación, Tiempos
Nuevos, El Tulipán Negro,
etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8
de diciembre, y octubre (amb
Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El
nacionalismo y el
proletariado (1935), Octubre catalán
(1935), Àlbum d'homes de
l'Espanya. Sota la bandera del federalisme (1937, amb
altres), Hacia una
nueva revolución (1937), etc. Jaume Balius va
morir el 13 de
desembre de 1980 a la
Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença,
Occitània), residència geriàtrica en
la qual residia des de 1963, gràcies al suport
econòmic del company llibertari
berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que
també és coneguda com
«Casa dels Pàries», pels anarquistes
exiliats que hi vivien. En 1999 s'editaren
una col·lecció de cartes
sota el títol Correspondencia de Jaime Balius
i en juny de 2003 Miquel
Amorós publicà La revolución
traicionada. La verdadera historia de Balius y
Los Amigos de Durruti. Jaume Balius (1904-1980) ***
Notícia
orgànica d'Albert Ganin apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 17 d'octubre de 1936 - Albert Ganin: El
13
de desembre de 1981 mor a
París
(França) l'anarquista i
anarcosindicalista Albert Jean Ganin. Havia nascut el 8
d'octubre de 1905 al XIX Districte de París
(França). Era fill de Marcelin Ganin, obrer
especialitzat en fer formes de sabates, i Marguerite Marie Blouin,
modista i
després cuinera. Es guanyava la vida treballant de paleta. A
principis de 1930
era un dels responsables de la Joventut Sindicalista del Sena i vivia
al número
41 del carrer de Belleville del XIX Districte de París. En
1931 havia abandonat
les Joventuts Comunistes per entrar a formar part del corrent
anarcosindicalista. Membre de la Confederació General del
Treballs -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), en el seu IV
Congrés Confederal, celebrat
entre l'11 i el 13 de novembre de 1932, en va ser nomenat membre de la
Comissió
de Control de la Comissió Administrativa. En 1934 va ser
novament triat per a
la Comissió Administrativa com a tresorer. En un article
publicat el 17 de
gener de 1936 en Le Combat Syndicaliste, es
mostrà partidari de retornar
a la Confederació General del Treball (CGT) si aquesta
organització es
fusionava amb la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). En aquests
anys també formà part de la Lliga de Refractaris
a la Guerra. Arran de l'esclat
de la Revolució espanyola, va ser l'administrador dels 10
primers números del
periòdic L'Espagne Antifasciste
(1936-1937) i va ser encarregat pel
Comitè Internacional per a la Revolució Espanyola
(CIRE) de recollir fons arreu
del món per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En aquesta època també
va ser el tresorer del Comitè Anarcosindicalista
per a la Defensa del Proletariat Espanyol (CASDPE), el secretari del
qual va
ser Pierre Besnard. L'agost de 1936 el CASDPE, a la demanda de la
CNT-FAI
espanyola, tingué com a seu el seu domicili, al
número 41 del carrer
Belleville, i va estar integrat per cinc delegats de la Unió
Anarquista (UA),
cinc delegats de la CGT-SR i cinc delegats de la Federació
Anarquista Francesa
(FAF). En 1937 va ser substituït per Nemesio Galve Lisbona en
l'administració de
L'Espagne Antifasciste i aquest mateix any fou
membre del Consell del Syndicat
Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la
Construcció) del Sena, el
secretari del qual era Henri Maurer. En el Congrés de la IV
Unió Regional de la
CGT-SR, celebrat el maig de 1938, va ser nominat membre de la seva
Comissió de
Control de la Comissió Executiva. En 1939 treballava d'obrer
en una cimentera.
Poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser tresorer general
de la
CGTSR, el secretari de la qual va ser Julien Toublet –en
aquesta època, segons informes
policíacs, la CGT-SR comptava uns quatre-mil membres arreu
de França, repartits
entre una trentena d'unions regionals. El 6 de novembre de 1939 es
casà al XIX
Districte de París amb la cartonera Geneviève
Juliette Victorine Goigoux. En
aquesta època estava militaritzat en el 416 Regiment de
Pioners i continuava vivint
en la número 41 del carrer de Belleville de
París. En 1950 el seu domicili, al
número 78 del carrer Pixérécourt del
XX Districte de París, figurava en un
llista de residències a vigilar per la policia. El seu
últim domicili va ser al
número 6 del carrer de la Petite Pierre de París.
Albert Ganin va morir el 13
de desembre de 1981 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de
París
(França). ***
Ahrne
Thorne en el documental Free
Voice of Labor. The Jewish Anarchists - Ahrne Thorne: El
13 de desembre de 1985 mor al Bronx (Nova York, Nova York, EUA) el
propagandista i editor anarquista Ahrne Thorenberg, més
conegut com a Ahrne
Thorne, i que va fer servir el pseudònim de P.
Constan. Havia nascut
el 26 de desembre de 1904 a Łódź (Tsarat de
Polònia, Imperi Rus; actualment
pertany al voivodat de Łódź, Polònia). Era fill
d'una família hassídica de
classe mitjana que regentava una botiga de queviures –la seva
única germana,
dos anys major, va morir al camp d'extermini d'Auschwitz. Quan encara
era un
nin son pare morí i hagué d'ajudar sa mare al
comerç. D'adolescent trencà amb
els costums tradicionals jueus familiars i marxà cap a
París (França), en part
a peu i treballant pel camí. A la capital francesa va fer
feina en una fàbrica
i durant la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco
i Bartolomeo
Vanzetti s'integrà en el moviment anarquista. En 1931
emigrà a Toronto
(Ontàrio, Canadà), on treballà
d'antuvi a la fàbrica de confecció de
l'anarquista
Julius Seltzer i després d'obrer maquinista.
Milità activament en el Libertarian
Group (LG, Grup Llibertari) local (Emma Goldman, Louis Judkin, Julius
Seltzer,
Julius Schiff, etc.) i en els Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món). Esdevingué un gran amic
d'Emma Goldman. Començà a
col·laborar en el periòdic anarquista en
ídix Freie Arbeiter Stimme (La
Veu Lliure del Treball), col·laboració que
durà gairebé mig segle. A partir
d'octubre de 1939 participà activament en la campanya contra
la detenció i la
deportació dels anarquistes italians Ruggero Benvenuti,
Attilio Bortolotti, Marco
Joachim i Vittorio Valopi. En 1940, després d'haver-se
traslladat a Nova York
(Nova York, EUA), fou un dels fundadors del Libertarian Book Club (Club
del
Llibre Llibertari) i treballà de tipògraf per a
diverses publicacions en ídix (The
Jewish Daily Forward, etc.). Entre 1952 i 1957 va fer de
mecanògraf i de
periodista en Freie Arbeiter Stimme i entre 1957 i
1977 en fou l'editor.
Aquesta publicació esdevingué l'òrgan
de la Jewish Anarchist Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva). Gràcies a ell, en
aquests anys, Freie Arbeiter
Stimme recuperà la seva posició de
referent en els cercles intel·lectuals de
la cultura ídix, introduint articles sobre diversos temes
(economia, afers
internacionals, sindicals, literaris, culturals, etc.) i nous
col·laboradors,
molts dels quals traduïa a l'ídix, i assolint un
tiratge de 15.000 exemplars.
El desembre de 1977 Freie Arbeiter Stimme va deixar
de publicar-se
després de 87 anys; a part de Freedom,
fundat en 1886, va ser el
periòdic anarquista més longeu de la
història, i després que el seu equivalent
italià L'Adunata dei Refrattari
tanqués el 1971. També
col·laborà amb
escrits en altres publicacions en ídix (Afn Shvel,
Dos Fraye Vort,
Gerechtigkeit, The Jewish Daily Forward,
Problemen i Unser
Zeit, etc.) i en anglès (Access,
Midstream, The New Leader,
Present Tense, etc.), i va fer traduccions de
l'alemany, anglès i
francès a l'ídix. Cooperà amb
l'emissora de ràdio WEVD-FM de Nova York amb un
comentari mensual en ídix sobre els esdeveniments mundials.
En 1980 el seu
testimoni va ser recollit en el documental Free Voice of
Labor. The Jewish
Anarchists, d'Steven Fischle i Joel Sucher. Sempre
rebutjà la violència i
impulsà una visió positiva de l'anarquia com a
una comunitat fraterna formada
per cooperatives, sindicats i organitzacions educatives i culturals
alliberades
del domini de la religió, el capital i l'Estat. Malat de
càncer, Ahrne Thorne
va morir el 13 de desembre de 1985 al seu domicili de les Amalgamated
Cooperative
Houses del Bronx (Nova York, Nova York, EUA), cooperativa que va ajudar
a crear.
Deixà companya, Paula, i una filla, Suzanne Toren. Paul
Avrich li dedicà el seu
llibre Anarchist Portraits (1988) i
recollí el seu testimoni en Anarchist
Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).
L'abril de
1997 la revista anarquista The Dandelion li
dedicà un monogràfic. ***
Necrològica
de Paulino Dieste Ara apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de gener de 1987 - Paulino Dieste Ara:
El 13 de desembre de 1986 mor, sembla, a Combs-la-Ville (Illa de
França,
França) l'anarcosindicalista Paulino Dieste Ara,
també conegut com Rubio de la
Peña. Havia nascut cap el
1911 a Triste (actualment pertanyent a Las Peñas de Riglos,
Osca, Aragó,
Espanya). Milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Santa María
de la Peña (actualment pertanyent a Las Peñas de
Riglos, Osca, Aragó, Espanya).
Durant els anys trenta fou corresponsal de La
Revista Blanca a Triste. El 30 de juny de 1932 va ser jutjat,
amb Juan
Arnedo Jiménez i Francisco Jordán Gallego, per un
tribunal popular a
l'Audiència Provincial d'Osca, per haver posat durant la nit
del 24 al 25 de
gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria
entre Osca i
Tardienta, però ell i Francisco Jordán Galelgo
van ser absolt, mentre que Juan
Arnedo Jiménez va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de
presó correccional.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat pels feixistes;
jutjat en
consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó. En
1944 aconseguí fugir
i passar a França, on en 1946, amb Manuel
Cañizares Jordán, Vicente Nadal
Crivile i altres, s'encarregà de la coordinació
dels militats d'Osca en
l'exili. Participà activament en les activitats
propagandístiques i editorials
dels tallers gràfics de la denominada «Impremta de
Gondoles» de Choisy-le-Roi
(Illa de França, França). En 1949 va ser nomenat
secretari de Propaganda de la
Federació Local de Combs-la-Ville de la CNT, de la qual fou,
amb Justo
Villanueva Aznar, un dels seus principals animadors. Malalt, Paulino
Dieste Ara
va morir el 13 de desembre de 1986 a Combs-la-Ville (Illa de
França, França) i
va ser incinerat dos dies després. ***
Necrològica
d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990 - Eusebio Torres Masegoso:
El
13 de
desembre de 1989 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord) l'anarcosindicalista Eusebio Torres Masegoso. Havia nascut el 14
d'agost de 1900
a Valdemorilla (Lleó, Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament
Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Andrés Torres
i Isidora Masegoso. Milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià
en les columnes
confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat a
diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir
passar a
Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).
Després de
l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló,
Catalunya Nord), on
treballà de pastor
d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio
Torres Masegoso va morir el 13 de
desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord). ***
Vicent
Llansola Renau en el Congrés Internacional de Federacions
Anarquistes (París, 1971) - Vicent Llansola Renau:
El 13 de desembre de 1996 mor a Peçac de
Bordèu
(Aquitània,
Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista Vicent Llansola Renau. Havia nascut el 6
de gener de
1915 a
Borriol (Plana Alta, País Valencià) –el
certificat
de defunció cita Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien
Vicent Llansola Morera i Encarnació Renau Ais. Des d'infant
visqué a Barcelona
(Catalunya) i quan era adolescent s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Milità activament amb son amic
Ángel
Carballeira Rego i ja de
molt jovenet va ser empresonat per repartir Tierra
y Libertad. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'allistà en les
columnes confederals i lluità al front d'Aragó.
El febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou
reclòs al
camp de concentració
d'Argelers. En 1942 va ser un dels organitzadors, amb Ponciano Alonso
Alonso (Mingo),
Pablo
Benaiges i Francisco Pérez, de la CNT de Bordeus
(Aquitània,
Occitània).
Després
de la II Guerra
Mundial, assistí al I Congrés de la CNT en
l'Exili que se
celebrà a Bordeus el
maig de 1945 i, quan la crisi confederal, formà part del
sector
ortodox contrari
a continuar participant en les polítiques dels governs
republicans exiliats. El
4 de
novembre de 1944 es casà a Peçac
(Aquitània,
Occitània) amb l'anarcosindicalista Julia
Rodríguez
Rodríguez. Entre
1945 i 1949 fou membre de la Comissió de Defensa del
Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) en l'Exili i en 1946, amb
Mingo i Pablo Benaiges, encarregat de la
coordinació del
Comitè Regional
de Catalunya de la CNT en Bordeus. Durant els anys següents
fou
membre de
diversos comitès i delegat a plens i congressos: secretari
del
Nucli Confederal
de La Gironda (1958-1962) i de la Federació Local de Bordeus
(1955-1956);
delegat per Bordeus al Ple de Vierzon (1959) i al Congrés
Intercontinental
(1963); secretari de Coordinació en el Secretariat
Intercontinental (1963-1967
i 1971-1975); membre del Comitè Internacional de Relacions
de la
Federació
Anarquista Ibèrica (1963-1971 i 1990-1996); delegat de la
CNT de
l'Exili en els
congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT)
de Tolosa de
Llenguadoc (1958), Bordeus (1967) i Pouteaux, per la Norsk
Syndikalistik
Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) de Noruega,
etc. En nom de la
FAI, fou un dels set membres de Defensa Interior (DI), grup creat arran
del
Congrés de Reunificació de Llemotges de 1961 i
que tenia
com a finalitat
dirigir la lluita armada contra el franquisme a la Península
i
atemptar contra
la vida del dictador Francisco Franco. Va ser criticat pels sectors
més
activistes, especialment per les Joventuts Llibertàries, que
l'acusaren
d'immobilisme i de defensar les tesis de Germinal Esgleas i de
Frederica
Montseny. Alguns dels seus detractors el batejaren com El
Gitano Señorón, però ni era
gitano ni era cap
sangonera, ja que
sempre visqué de la seva feina. En 1971 fou delegat de la
FAI,
amb Frederica
Montseny i José Muñoz Congost, al
Congrés
Internacional de Federacions
Anarquistes que se celebrà a París. Entre 1973 i
1976
presidí el Comitè Nacional
de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). Formà part
de
l'últim secretariat de
l'exili i com a tal assistí al Congrés de
Marsella de
1975. Entre 1963 i 1975
fou redactor del Boletín Interno
CIR,
òrgan de la Comissió Internacional de Relacions
(CIR) de
la FAI. També destacà
com a orador en infinitat de mítings i
conferències:
Poitiers (1957), Besiers (1962
i 1974), Bordeus (1955, 1956, 1959, 1961, 1962, 1963, 1967, 1972, 1973
i 1976),
Montceau (1968), Montalban (1968), La Rochelle (1972), Clarmont
d'Alvèrnia
(1972), Marsella 81973), París (1974), etc. En morir ocupava
les
secretaries de
la CNT i de la FAI de Bordeus. Trobem articles seus en diferents
publicacions
periòdiques, com ara Cenit
i Espoir.
Son germà Primitiu Llansola Renau també fou
militant
confederal. Vicent
Llansola Renau va morir el 13 de desembre de 1996 a la
Clínica Mutualista de Peçac de Bordèu
(Aquitània,
Occitània) i fou incinerat tres dies
després. Vicent Llansola Renau (1915-1996) ***
Jorge
Etchenique - Jorge Etchenique: El 13 de desembre de 2013 mor a Santa Rosa (La Pampa, Argentina) l'escriptor, sociòleg, professor i historiador llibertari Jorge Raúl Etchenique. Havia nascut el 4 de maig de 1947 a Colón (Colón, Entre Ríos, Argentina). En 1974 es llicencià en sociologia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (Argentina) i en 1977 s'instal·là a La Pampa. Era membre de l'Institut d'Estudis Socio-Històrics de la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat de La Pampa (Argentina) i de l'Associació Pampeana d'Escriptors, de la qual formà part de comissions directives. Exercí de professor a l'Institut Superior de Formació Docent de Santa Rosa i treballà a l'Arxiu Històric Provincial de La Pampa. El febrer de 2012 va ser guardonat amb el Premi Cuba pel seu assaig Sujetos sociales y paradigmas en pugna. Memoria y utopías americanas. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Auralia, Museo Salvaje, Praxis Educativa, Quinto Sol, etc. És autor de Conflictos sociales en La Pampa (1910-1921) (1999, amb Norberto Asquini i Walter Cazenave), Pampa Libre. Anarquistas en la pampa argentina (2000 i 2011), Pampa Central. Movimientos Provincialistas y Sociedad Global. Primera parte (1884-1924) (2001), Pampa Central. Movimientos Provincialistas y Sociedad Global. Segunda parte (1925-1952) (2003), Apuntes para una historia del cine en el Territorio Nacional de La Pampa (2003, amb Christian Pena), Vida municipal de Santa Rosa (1894-1952) (2007, amb Mirta Zink) i Historias de la prensa escrita en La Pampa (2008). En narrativa va ser autor de la novel·la La Cruz del Sur. El puente y los bandidos (2006) i del llibre de contes Han matado un forastero y otros cuentos derivados (2010). Jorge R. Etchenique va morir el 13 de desembre de 2013 al seu domicili de Santa Rosa (La Pampa, Argentina) mentre es refeia d'una intervenció quirúrgica realitzada mesos abans a l'Hospital Italià de Buenos Aires. Estava casat amb l'actriu i dramaturga Mirta Maraschio. ***
Ángel Villar Tejón - Ángel Villar Tejón:
El 13 de desembre de 2016 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Ángel Villar Tejón, conegut com El Ruiseñor, per les seves dots de
cantaire. Havia nascut el 7 de juliol –oficialment el 8 de juliol– de 1922 a
Moreda (Aller, Astúries, Espanya). Era fill d'Ángel Villa, carter, i de Carmen
Tejón, i tingué un germà gran i sis de més petits. Amb 16 anys, en plena Guerra
Civil, quan estudiava el batxillerat a Igualada (Anoia, Catalunya), el setembre
de 1938 s'incorporà com a aprenent de mecànic al Taller del Cos de Tren del
Parc Central d'Automòbils Núm. 4 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
d'Igualada. El febrer de 1939 participà en l'evacuació de famílies d'oficials
cap a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial, s'uní a son pare, aleshores a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) incorporat en un grup d'infermers
voluntaris a l'Hospital Saint-Louis, reservat als exiliats espanyols malalts
dels camps de concentració. El 2 d'agost de 1941 ambdós van ser detinguts.
Després de passar pel camp de concentració d'Argelers, van ser integrats a
l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht– i destinats el 27
d'agost de 1941 a la base de submarins de la Kriegsmarine de Bordeus, on ell
havia estat obligat a treballar d'electricista, on tots dos s'integraren en els
grups de la Resistència francesa de l'interior de la base, sabotejant com
pogueren la construcció naval. El 28 d'agost de 1944 participà activament en
l'alliberament de Bordeus. Vençuts els nazis, el 14 de gener de 1945 conegué
l'anarcosindicalista Juliana Berrocal Martín en una assemblea de la Unió
Nacional Espanyola (UNE) i amb qui es casà el 6 de juliol de 1946. Ambdós
militaren en la Joventut Combatent (JC) de l'UNE. Va formar part de l'«Amicale
de Gironde d'Antics Guerrilles Espanyols - FFI». El 21 de novembre de 2008 la
parella va rebre de mans de l'alcalde de Bordeus, Alain Juppé, la Medalla de la
Ciutat. El seu testimoni ha estat recollit per la «Réseau Aquitain pour
l'Histoire et la Mémoire de l'Immigration» (RAHMI) i per la «Cité Nationale de
l'Histoire de l'Immigration» (CNHI). En 2009 publicà, amb altres quatre coautors
(Laure Garralaga Lataste, Encarnación Cuberos Benhaques, María Rosa León
Lubeigt i Carmen Ramos Montes de la Torre), el llibre La déchiure. Cinq
témognages. En 2013 la seva història va ser recollida en el llibre Traumas
de los niños de la guerra y del exilio. En 2013 va morir sa companya
Juliana Berrocal Martín. Ángel Villar Tejón va morir el 13 de desembre de
2016 al Centre Hospitalari Universitari Pellegrin de Bordeus (Aquitània,
Occitània). Ángel Villar Tejón
(1922-2016) ---
|
![[12/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/12]") |
|
![[14/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/12]") |
|
|
| Actualització: 14-12-24 |