|
---
Anarcoefemèrides del 14 de gener Esdeveniments
Portada de Les
Plébéiennes - Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números. ***
Capçalera
de L'Amnistie - Surt L'Amnistie: El 14 de gener de
1933 surt a
París (França) el primer i únic
número del periòdic anarquista L'Amnistie.
Organe du Comité pour l'Amnistie.
Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat
setmanal, exigia un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,
és a dir, per als
militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat
condemnats per practicar
avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi
van
col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain,
Eugène Humbert, Léon
Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry
Torres,
entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51
advocats parisencs
que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a
favor de l'amnistia.
També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran
míting per al 16 de febrer de 1933 a la
sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats
militants
llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L.
Digat, Sébastien
Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin,
Bergery,
Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier. Aquesta
publicació tirà 120.000 exemplars
d'aquest número. ***
Cartell
del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937 - Míting
Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran
Price de Barcelona
(Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per
l'Ateneu Llibertari del
Districte V de la capital catalana i amb el suport de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau,
secretari del citat ateneu, i hi
van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca,
Ramón Liarte Viu
(Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell),
Ginés García (Charlot)
i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí
Ibáñez hi havia
d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau
reivindicà la necessitat
d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos
grups
anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les
Joventuts Llibertàries
a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones,
després de fer una
petita història del paper de la dona en el moviment
anarquista; Liarte apuntà
que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat
d'«encarrilar els destins de la
Revolució»; García parlà
sobre l'obligació de
sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el
«vertader camí de la seva
emancipació» i Borràs resumí
l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un
acord entre «tots els pobles antifeixistes
d'Ibèria». Míting Pro-Ateneus
(14 de gener de 1937)
Naixements
Foto
policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894) - Augustin
Baumester: El 14
de gener –algunes fonts
citen erròniament el 16 de gener– de 1845 neix al
VI
Districte de París (França)
l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Sos pares es deien
Théodore Eugène Baumester i
Marie Antoinette Huel. Es
guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi
en el
qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe
policíac, que el
qualificà d'«anarquista independent que no
freqüentava les reunions», havia
convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc
de reunió
d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de
1883, amb Aumarechal, Castagnede,
Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part
del
grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés
Col·lectivista que se
celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on
havien
estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una
llista d'anarquistes
del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de
juny de
1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du
Temple de París, va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va
ser detingut. En el
seu interrogatori negà ser anarquista o socialista,
reprovant tota violència i
es qualificà de «republicà sense
etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat
a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat
provisional, un cop
fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos
patrons joiers per als
quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que
era un bon
treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva
acusació
d'«associació criminal» va ser
sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al
XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise
Pauline Verdevoye. Augustin
Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del
XI Districte de
París (França). ***
Francesc Ferrer i Guàrdia - Francesc Ferrer i Guàrdia: El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament «integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso. ***
William MacQueen - William MacQueen:
El 14 de gener de 1875 neix a Fitzrovia (Londres, Anglaterra) l'editor de
premsa anarquista i sindicalista William John MacQueen, conegut com Bill
MacQueen. Era fill del pintor Robert MacQueen, d'una família de sastres
originaris d'Escòcia. D'antuvi treballà com son pare de pintor. Un cop
emancipat, a finals de la dècada dels noranta es convertí en un actiu
anarquista a Manchester (North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire,
Anglaterra). Va fer feina de viatjant comercial, fet que propicià les seves activitats
de propaganda anarquista. El 10 de setembre de 1893 parlà, amb altres oradors (Alfred
Barton, George Cores, George Glassman, Frank Kitiz, Charles Wilfred Mowbray, T.
Freddy Richards, George Stanley i Benjamin Warner), en un gran míting de suport
a la vaga dels miners a Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est,
Anglaterra), organitzat pel grup anarcocomunista local. Promotor del Grup
Anarquista de Leeds, en 1895 organitzà xerrades d'Emma Goldman durant la seva visita
en aquesta ciutat. Durant un temps va viure al domicili dels anarquistes Hanna
Kiselevsky i Solomon Ploschansky. En 1895 es casà amb Nellie Barton (Ellen
MacQueen), germana d'un amic seu, l'anarquista Alf Barton, i amb qui tingué
tres infants. En 1897 conegué l'anarquista cristià tolstoià John Colman
Kenworthy, de visita propagandística a Leeds. Entre 1898 i 1899 edità a Leeds el
periòdic mensual anarquista The Free Commune. L'1 d'octubre de 1899
organitzà una nombrosa manifestació i concentració contra la guerra dels Bòers
que arreplegà unes dues-mil persones. En 1900 va ser greument apallissat per una
turba nacionalista després d'un discurs seu contra la guerra dels Bòers a
Leeds. Amb son cunyat Alf Barton, publicà en 1900 el periòdic The Anarchist
Newsletter, amb la finalitat de posar en relació les diverses tendències de
l'anarquisme. En 1901 edità en l'edició original en alemany el llibre de Johann
Most Kommunistischer Anarchismus. Continuà a Leeds publicant obres de
destacats anarquistes (Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Johann Most, Charlote
Wilson, etc.) a la impremta de The Free Commune i després es traslladà a
Kingston upon Hull (East Riding de Yorkshire, Anglaterra), on s'estava una
important colònia d'anarquistes alemanys refugiats. Sense feina i fugint de la
repressió, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on treballà de corrector
d'impremta. Entre l'1 d'abril de 1902 i el març de 1903 edità el setmanari anarcocomunista
Liberty. A Weekly Revolutionary Paper, òrgan de l'International
Propaganda Groups of America (IPGA, Grups de Propaganda Internacional d'Amèrica).
Destacat orador i agitador, el 4 de maig de 1902 va ser detingut per les seves
declaracions en un acte de comiat de Johann Most. El 18 de juny de 1902 va ser
detingut, juntament amb els anarquistes Luigi Galleani i Rudolf Grossmann (Pierre
Ramus), per «incitació al motí» per les seves declaracions davant més de
cinc-mil persones al Belmont Park del barri de Haledon de Paterson (Nova
Jersey, EUA) en un acte de suport a la vaga que havien engegat a partir del 23
d'abril de 1902 els obrers tèxtils sedaires d'aquesta població i per haver
signat un manifest per la vaga general publicat en La Questione Sociale.
Aconseguí ser posat en llibertat sota una fiança de 13.000 dòlars i fugí cap el
Regne Unit, però retornà per ser jutjat –no desitjà que Philip Geyer, la
persona que li havia donat els diners per pagar la fiança, els perdés– i va ser
condemnat el 10 d'abril de 1904 a cinc anys de presó amb treballs forçats i una
multa de 1.500 dòlars. El seu cas tingué una gran repercussió mediàtica, rebent
el suport de nombrosos intel·lectuals, i a la presó va ser entrevistat per l'escriptor
H. G. Wells, qui va publicar un retrat seu força complaent en el seu llibre The
Future in America (1906). Gràcies a les gestions del professor Walter
Augustus Wyckoff, va ser alliberat tres anys després sota la condició que abandonés
els Estats Units i no hi tornés. Va romandre al domicili del matrimoni Walter A.
Wyckoff i Leah Ehrich Wyckoff fins que va marxar cap el Regne Unit. Malalt
d'una tuberculosi que havia contret a la garjola, William MacQueen va morir el
9 de novembre de 1908 a Hunstlet (Leeds, Anglaterra). ***
Filippo
Pernisa - Filippo Pernisa:
El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo
Pernisa. Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix
de professió, la seva feina el deixà coix. Durant
els anys noranta començà a
col·laborar en la premsa anarquista com a
distribuïdor i corresponsal. El gener
de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la
desocupació,
fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una
multa. Aquest
mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i
altres processats,
manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione
d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una
reunió clandestina
a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre
dies a la presó. En
1909, fugint de la vigilància policíaca,
marxà a Trieste buscant feina, però va
ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels
responsables de la Lliga
dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), i
membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del
destacat
anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment
actiu com a
sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria.
En 1912 va ser buscat per la
policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a
Líbia. El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la
«Setmana Roja» a Massa
Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi,
però va ser alliberat
pocs dies després arran de l'agitació portada a
terme a la regió. En 1927, sota
l'amenaça de ser detingut, passà a la
clandestinitat i s'amagà a les valls de
Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa
família, renuncià a tota
activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de
brisa. En 1943
s'integrà a la lluita armada de resistència
contra el feixisme enquadrat en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) de Massa
Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici
del 8 de setembre de
1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un
escamot d'uns cinquanta
feixistes amb un camió armat amb una metralladora
realitzà una incursió a la
localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24
d'octubre de 1943 quan
intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i
morí poc després a
l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població
assistí al seu
enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup
llibertari de Massa
Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico
Filippo Pernisa». L'octubre de
1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i
altres companys
inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on
caigué ferit de mort.
Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche. ***
Foto policíaca d'Émile Bachelet - Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)– l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux. Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França). ***
Maurice Dommanget - Maurice Dommanget: El 14 de gener de 1888 neix a l'IX Districte de París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París. ***
Necrològica
d'Alonso Martínez-Marín Lajarín
apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de
novembre de 1962 - Alonso Martínez-Marín Lajarín: El 14 de gener de 1893 neix a Alhama de Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín Lajarín. Sos pares es deien Nicolás Martínez-Marín i María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys emigrà a Catalunya. Establert a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat de Camperols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Catalunya sa companya i son fill. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins arribar a Corgol (Alvèrnia, Occitània), on trobà un petit grup de companys. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal, s'instal·là a Chambon-sur-Lac (Alvèrnia, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis crònica, Alonso Martínez-Marín Lajarín va morir el 26 de juliol de 1962 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La direcció de l'hospital havia col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser retirat, per petició dels companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques d'aquesta localitat. ***
Armando
Bientinesi - Armando
Bientinesi: El 14 de gener de 1898 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
i resistent antifeixista Armando Bientinesi. Sos pares es deien Luigi
Bientinesi i Iginia Cecchi. Després de lluitar com a soldat
durant la Gran
Guerra, el 16 de novembre de 1920 va ser condemnat a un any de
presó per
«objecció doble en zona de guerra», pena
que va ser sospesa per cinc anys, i a començament
de 1921 emigrà a França. En 1924 va ser fitxat
com a «propagandista anarquista»
a Marsella (Provença, Occitània). El gener de
1926 treballava de descarregador
al moll de Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània) i el febrer d'aquell any
retornà a Liorna, on va ser sotmets per les autoritats a
diversos escorcolls
domiciliaris i personals tots sense cap resultat. Després de
dos intents
fallits d'abandonar Itàlia amb el correu Liorna-Bastia, el
maig de 1931 pogué
arribar clandestinament a Còrsega amb barca. Denunciat per
«expatriació
il·legal per motius polítics», en 1932
se li va decretar l'expulsió del país
per activitats subversives. Restant a Còrsega, va ser
condemnat a dos mesos de
presó per «violació del decret
d'expulsió». L'agost de 1933 es va refugiar, via
Tunis, a Alger (Algèria) i quaranta dies després
passà a Orà (Algèria), on fins
a principis de 1935 treballà en la construcció.
En 1935 va fer de grum al País
Valencià (Alacant i València). Arran de
l'aixecament feixista de juliol de
1936, l'agost d'aquell any s'enrolà a Barcelona (Catalunya)
en la «Secció
Italiana» de la «Columna Ascaso»,
majoritàriament anarquista, comandada pel
republicà Mario Angeloni. Lluità al front
d'Aragó a les batalles de Monte
Pelado, Tardienta, Almudèver i Carrascal. L'abril de 1937,
després de la
dissolució de la «Secció
Italiana», entrà a formar part de la 26
Divisió
(antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Els
informes dels espies comunistes a l'exèrcit el definiren com
«element
individualista, indisciplinat i contrari a la política del
govern de Negrín».
El 7 de desembre de 1937 va ser inscrit en el Bolletino
delle Ricerche de la policia feixista italiana amb l'orde
de detenció, el 10 de gener de 1938 va ser fitxat per
«rebel·lió i militància
anarquista» per la Prefectura de Liorna i el 15 de maig de
1938 figurava en el
llistat d'anarquistes, juntament amb altres companys (Ernesto Bruna,
Antonio
Calamassi, Antonio Chierici, Luigi Collina, etc.), que havien lluitat
en
l'«exèrcit roig» a Espanya. El febrer de
1939 creuà els Pirineus amb la resta
de la 26 Divisió i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, on formà
part del grup anarquista «Libertà o
Morte» (Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Cornelio
Giacomelli, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). El
juliol de
1939 va ser enviat al camp de concentració de Gurs i
integrat en la IX Companyia.
A començament de 1940 va ser allistat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) i enviada a treballar en les fortificacions de la
frontera
francobelga. Després de la caiguda de París,
pogué fugir del comboi que el
deportava i passà a Bèlgica. A
Brussel·les visqué en un apartament amb altres
exmilicians de la guerra d'Espanya (Dante Armanetti, Aldo Demi,
Giuseppe Peano
i Ateo Vannucci) i treballava en la reconstrucció dels ponts
de la ciutat. Després,
sembla que voluntàriament per a evitar
l'extradició a Itàlia, va fer feina en
la construcció de la carretera que unia les ciutats
d'Szczecin (Pomerània
Occidental, Polònia) i Berlín. El 14 de novembre
de 1942 va ser lliurat per les
autoritats nazis als feixistes italians al pas fronterer
tirolès de Brenner. El
18 de novembre d'aquell any va ser portat a Liorna, on va ser
interrogat. El 23
de març de 1943 se li va decretar confinament per un
període de dos anys i
enviat a la colònia penitenciària de
l'arxipèlag de Tremiti, d'on va ser
alliberat el setembre d'aquell any. De bell nou establert a Liorna,
participà
en la Resistència i amb l'anarquista Virgilio Antonelli
salva la vida a un
pilot austríac cremat. Després de la II Guerra
Mundial continuà militant en el
moviment llibertari fins el seu final. Armando Bientinesi va morir el
29
d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de
1967 a l'Hospital Civil de
Liorna (Toscana, Itàlia). Armando Bientinesi
(1898-1967) ***
Félix
Likiniano Hériz - Félix Likiniano
Hériz: El 14 de gener
–algunes fonts citen erròniament el 4
d'abril– de
1909 a
Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc) –el
certificat de defunció cita Arrasate (Guipúscoa,
País Basc)– l'anarcosindicalista
Félix Likiniano Hériz –el seu primer
llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano–, conegut com Liki. Sos pares es deien Pedro Likiniano
i Maximina Hériz. Quan
era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa,
País Basc) i estudià, sense
gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant
Sebastià. Es posà a treballar de
paleta amb son pare, contractista de la construcció.
Després d'un temps a
Vitòria (Àlaba, País Basc),
passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà
en contacte amb els Grups de
Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb
altres companys, a
la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció
de protesta contra la mala qualitat
del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest
fet, va
ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual
només complí tres
mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre
de 1933 a Sant
Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons
d'Ocaña i de Cartagena.
Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per
participar en l'aixecament
asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat
gràcies a l'amnistia de 1936, es
lliurà a l'organització de les Joventuts
Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra.
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els
rebels enquadrat en
la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de
la CNT de
Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué
Guipúscoa a mans
feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i
Catalunya. En maig de 1937,
juntament amb sa companya María de la Soledad Casilda
Hernáez Vargas (Casilda, la
Miliciana), va defensar la
«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès
nacional i regional de la CNT–
contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat als camps de concentració de Sant Cebrià
i de Gurs. Quan esclatà la II
Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i
s'integrà en la Resistència,
col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya,
especialment a les vies
fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants
més destacats de la
Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com
ara la
seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la
CNT, el desembre de
1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de
març de 1945 del
«pacte de fidelitat» al govern republicà
del lehendakari José
Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de
Baiona». El juliol de 1945 assistí a la
reunió que tractà a Baiona (Lapurdi,
País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i
elegí el Comitè Regional.
Poc després, el novembre d'aquell any, participà
en la reunió que confirmà la
ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional.
El febrer i el
juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del
Comitè del Nord de la CNT
«reformista» en representació de
Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que
acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al
Comitè Regional en
representació de Guipúscoa. A més en
1947 fou suplent de Daniel Orille Orive
per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de
1948
assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels
anys seixanta va fer
costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la
pintura i a
l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu
domicili
a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i
independentistes
bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de
Universo Latorre
Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de
desembre de 1982 al seu domicili de Biarritz
(Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José
Antonio també va ser militants
confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la
biografia Félix Likiniano.
Miliciano de la utopía. Félix
Likiniano
Hériz (1909-1982) Casilda Hernáez
Vargas (1914-1992) ***
Rosa
Laviña (Palafrugell, 1937) - Rosa Laviña Carreras:
El 14 de gener –oficialment el 15 de gener– de 1918
neix a Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) l'anarquista
Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari
Martí Laviña Torroella, que
en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell
decidí no seguir
amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i
d'Engràcia Carreras Ysern (Gracieta),
obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser
intencionadament
elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en
ocasió
de la inauguració de les escoles «Torres
Jonama». En l'adolescència llegí la
literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i
entrà a treballar
d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però
va ser acomiadada,
amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina
a la
sastreria Làrios. Durant els anys
bèl·lics començà a militar
en les Joventuts
Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser
secretària, en «Mujeres
Libres» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Durant una temporada
fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del
Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el
servei militar i
es preparà per a la feina d'infermera. En 1939, amb el
triomf feixista, passà
els Pirineus i durant un any patí el camp de
concentració d'Argelers, on va fer
d'ajudant d'infermera. Al camp d'Argelers conegué son futur
company Pere Vaqué
(Migreio). En 1940 entrà com a minyona en
una casa a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord); esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a
Argelers, amb sa
mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres
al Voló (Rosselló,
Catalunya Nord) i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran
l'ocupació
nazi i després de la II Guerra Mundial les seves cases de
Montalban
(Guiena, Occitània) i de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) van ser lloc de pas
cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris
(Marcel·lí Massana
Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953
albergà un
temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig
Artigas (Tonet),
el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor,
i poc després, amb
37 anys, hi morí de leucèmia son company Pere
Vaqué, amb qui havia tingut una
filla, Diana. En 1954 s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà
de modista i el 23 de gener de 1958 es casà a Tolosa amb
l'esperantista
llibertari Étienne Louis Guillemau,
amb qui muntà un restaurant vegetarià i una
botiga de productes naturistes i
dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè
Nacional i tresorera de SIA i
realitzà viatges clandestins a la Península per a
la CNT per dur a terme
accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons
franquistes. Va
estar molt acostada a Frederica Montseny Mañé i
al seu cercle. El 16 de juliol
de 1999 morí a Tolosa son company Guillemau. Hi trobem
col·laboracions seves
en Cenit, Espoir, La
Proa i Ruta, entre d'altres.
El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibre
Éxodos.
Historia oral del exilio republicano español en Francia
(1939-1945) (1989),
per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños
republicanos (1936-1995)
(1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939
(1999), per
Antoni Martí en el documental Anònims
del segle XX (2001), per l'actriu
Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el
cantant José María Sanz (Loquillo)
en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra
(2003-2004), per
«Radio Campus FM Toulouse» en el projecte
multidisciplinar Mirada. Regard
sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per
Sofía Moro en Ellos
y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva
documentació a l'Arxiu
Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial
de
l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure
a Palafrugell i va
fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
–participà com a suplent en
les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions
municipals de
2003. Des de març de 2011 un carrer de Palafrugell porta el
seu nom. Rosa
Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a l'Hospital Rangueil
de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Rosa
Laviña Carreras (1918-2011) ***
Frederic
Barberan Segura, Francesc Benaiges Ferrer i Lluís Alerany
Sarroca al
camp de concentració de Barcarès, però
no podem identificar qui és qui - Lluís Alerany
Sarroca:
El 14 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 15
de gener– de 1919 neix al Pinell de Brai (Terra Alta,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Lluís Alerany Sarroca. Sos pares es
deien
Joan Francesc Alerany Montagut, jornaler, i Teresa Sarroca
Guimerà.
Milità activament
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble
natal. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
tancat al camp de concentració de
Barcarès. Son germà Pasqual Alerany Sarroca
també s'exilià, mentre que sa
germana Rosa Alerany Sarroca va ser condemnada en 1939 a sis anys i un
dia de
presó major. Entre 1941 i 1942 va ser processat en
absència per un consell de
guerra. Amb l'ocupació alemanya, va ser detingut i deportat
a Alemanya. El 29
de maig de 1943, procedent de l'Stalag de Karlsruhe
(Baden-Württemberg,
Alemanya) va ser enviat, sota la matrícula 30.115, al camp
de concentració de
Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). El 5 de
maig de 1945 aconseguí la
llibertat amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. Establert
a Illa,
milità en la CNT de l'exili. Lluís Alerany
Sarroca va morir el 9 de desembre de
1947 a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) a
conseqüència d'un accident, segons sa
família, assassinat pels seus enemics polítics. Lluís Alerany Sarroca (1919-1947)
Defuncions
Ramon Recasens Miret - Ramon Recasens
Miret: El 14 de gener de 1926 és guillotinat a
Bordeus (Aquitània, Occitània)
l'activista anarquista Ramon Francesc Recasens Miret –els
seus
llinatges també són
citats erròniament com Requesens
i Muset–, conegut com El Maño.
Havia nascut el 16 de desembre de 1897 als Omells de na Gaia (Urgell,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Recasens Iglesias, llaurador, i
Antònia Miret Pallàs. Milità a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner
de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb
altres companys
(Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona,
Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant
la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser
deportat a
bord del vaixell Giralda a la
fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb
altres 36 militants
llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb
altres
companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i
Vicenç Valls Rovira) per
l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca,
esdevingut el 13
d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per
l'Audiència
de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran
de la
vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres
companys (Marcelino
Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc
Cunyat Marcó, Manuel Ramos
Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles
Anglès Corbella i Josep
Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922
assaltà el tren
Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que
portava la
paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota,
aconseguint
un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en
la seva totalitat
al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores
Ramón Arín. Ferit al
muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del
Camp de la
Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la
barriada d'Hostafrancs
de Barcelona, aconseguí passar a França
gràcies al suport de la seva companya
Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i
d'altres militants. Després d'una
temporada a Perpinyà s'instal·là a
París, on les autoritats franceses l'implicaren
en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes
de Barcelona, el 6
de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb
Isidre Casals,
Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El
Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de
Bordeus, però va
ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va
ser
jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou
condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou
condemnat a
treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens
Miret va ser guillotinat el 14
de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània)
després de cridar «Visca l'anarquia!»
quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el
mateix dia. ***
Notícia
de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en La Vanguardia del
14 de desembre de 1933 - Joan Pi Arnó: El 14 de gener de 1941 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pi Arnó. Havia nascut cap el 1903 a Mataró (Maresme, Catalunya). Jornaler analfabet, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sarral (Conca de Barberà, Catalunya). Participà activament en l'aixecament anarcosindicalista de desembre de 1933 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), fet pel qual va ser detingut amb altres companys i empresonat. Després de la guerra civil va ser detingut per les autoritats franquistes i jutjat el 9 de gener de 1940 en consell de guerra a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) sota l'acusació d'haver estat membre de les Patrulles de Control i d'un comitè de fàbrica. Condemnat a mor, Joan Pi Arnó va ser afusellat el 14 de gener de 1941 a Barcelona (Catalunya) i enterrat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.
Jean Ajalbert - Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Carcí, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Courcelles (Clichy; actualment Levallois-Perret, Illa de França, França). Sos pares es deien Jean Ajalbert, criador de bestiar, i Marie Taiscedre, i en el part nasqué son germà bessó Maurice Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Divorciat de Dora Charlotte Dorian, el 7 de maig de 1919 es casà al XVI Districte de París amb Camille Brunner. Malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Carcí, Occitània) i fou enterrat a Bredons (Alvèrnia, Occitània). ***
Foto policíaca de Gustave Mathieu - Gustave Mathieu: El 14 de gener de 1947 mor a Guisa (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Havia nascut el 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1866 a Guise (Picardia, França). Nasqué al Familisteri, creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on sos pares (Eugène Joseph Mathieu i Marie Anne Eugénie Leroux) treballaven i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 al seu domicili de Guisa (Picardia, França). ***
Notícia
del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de
Nimes Le
Journal du Midi del 19 de maig de 1908 - Jean Joujou: El 14
de gener de 1961 mor a Aimargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts
citen de segon nom Ernest,
però aquest no apareix a cap registre oficial. Havia nascut
el 14 de juny –algunes
fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879 a
Aimargues (Llenguadoc,
Occitània). Sos pares es deien Jean Joujou, conreador, i
Marie Lasgoute; son
germà Étienne Joujou també va ser
militant anarquista, ben igual que son cosí Jean
Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de
professió, vivia amb son germà
Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli)
d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de
març de 1899
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la
detenció de Paul Brunel,
acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra
el sorteig dels
reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Nimes a dos dies de presó per
«cops i ferides». El 6 de
novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son
germà Étienne
Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per
haver defenestrat les urnes durant
les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6
de març
de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la
Raison» d'Aimagues, del qual
va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident,
Léon Galibert de secretari,
Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de
comissaris;
aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades
anticlericals. El 14
de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch
d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser
suspès de les seves
funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat
d'allotjar un
esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va
ser revocat oficialment el 25
d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide
Briand. En
1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser
nomenat membre del
consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat
de
Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la
Confederació General del
Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup
d'Afinitat
Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur
forçat» dels obrers agrícoles una
«grève
à rebours» (vaga a l'inrevés), que
exigia treballar malgrat l'oposició dels
propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses
poblacions de la
zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del
Grup Anarquista
d'Aimargues i milità en el sindicat autònom
d'aquesta població. En 1913 va ajudar
econòmicament «L'Entr'aide», caixa de
solidaritat amb els militants llibertaris
empresonats i les seves famílies creada per la
Federació Comunista Anarquista
(FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el
«Carnet B» del
departament de Gard com a «antimilitarista
perillós», del qual va ser esborrat el
12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis
du Libertaire»,
va fer costat econòmic l'edició diària
del periòdic Le Libertaire. En 1926
era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual
abandonà
l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou
que el 18 d'abril de 1934 va
ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte
d'«estafa» per
haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el
subsidi per
desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a
Aimargues d'una
col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista
antimilitarista Roger Bernard,
pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir
el 14
de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un
cul-de-sac d'Aimargues
porta el seu nom. ***
Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila - Justin Olive: El 14 de gener de 1962 mor a París (França) d'una brusca i ràpida malaltia el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Havia nascut el 26 d'octubre de 1886 a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Notícia
sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell
d'administració del
Sindicat de Fusters apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 9
d'agost de 1919 - Casimir
Albenque: El 14
de gener
de 1965 mor a Provins (Illa de França, França)
l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Havia nascut el 16 d'abril de
1880 a Vilanòva
(Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien
Pierre-Adolphe Albenque,
conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió,
amb Maxime Olivier,
fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta)
de
fusteria de colònia llibertària «La
Ruche» (Rambouillet, Illa de França,
França), promogut per Sébastien Faure. Aquest
taller tingué com a aprenents Ernest
Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans
Lucien i
Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les
aules de
l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges,
armaris, pissarres, etc.) i
es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis
habitacions. Hi
col·laborà en Le
Bulletin de «La Ruche».
El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell
d'administració del
Sindicat de Fusters de París (França). En 1935
residia al número 30 del carrer
de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista
de domicilis d'anarquistes
a controlar establerta per la policia. ***
Necrològica
de Pere Salvó Daví apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
març de 1968 - Pere Salvó
Daví:
El 14 de gener de 1968 mor a La
Sala (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pere
Salvó Daví, conegut com
L'Avi. Havia nascut el 9 de gener de
1883 a Sant Llorenç Savall
(Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Ramon
Salvó i Clara Daví.
Començà
a militar en el moviment llibertari del seu poble
natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en
diferents ocasions de
refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser
detingut,
juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà
Ollé i Jaume Valls Daví, per
agressió a una parella de la Guàrdia Civil al
col·legi electoral de Sant
Llorenç Savall durant la jornada de celebració de
les eleccions municipals;
tancats a la presó de Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), van ser posats
en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any.
Milicià durant la guerra
civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular
interí de Sant Llorenç
de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En 1940
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta
localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere
Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu
domicili de La
Sala (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Ammon Hennacy durant una de les seves vagues de fam (8 d'agost de 1951) - Ammon Hennacy: El 14 de gener de 1970 mor a Salt Lake City (Utah, EUA), d'un atac de cor, el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació. En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library. ***
Necrològica
de Celestino Soria Lafuente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de març de 1971 - Celestino Soria
Lafuente: El 14 de gener de 1971 mor a Albi (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Celestino Soria Lafuente –el segon
llinatge també citat erròniament La
Fuente. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Vallecas (Madrid,
Espanya).
Sos pares es deien Bonifacio
Soria i Leonor Lafuente. Quan tenia 19 anys emigrà a
Vilanova i la Geltrú
(Garraf, Catalunya), on començà a treballar de
ferroviari als tallers de la «Compañia
de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de
Ferrocarrils MZA) i a
militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment entrà a
formar part de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El febrer de 1932 va ser
elegit secretari de la Junta de la Subsecció Local de la
Federació Nacional de
la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20
de gener de 1934, arran de
l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, va ser jutjat per un
Tribunal
d'Urgència acusat de tinença de materials per a
la fabricació d'explosius, però
finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1936
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià al front d'Aragó. Ferit, va
ser enviat a rereguarda, on ocupà càrrecs de
responsabilitat a Vilanova i la
Geltrú, en el Comitè Nacional de l'FNIF i en les
col·lectivitats. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs al camp de concentració
d'Argelers. Posteriorment passà per una Companyia de
Treballadors Estrangeres
(CTE) per a realitzar feines agrícoles. Després
de la II Guerra Mundial
s'establí amb sa companya Josefina Martínez i sos
fills a Albi (Llenguadoc,
Occitània), on treballà, sobretot, a la
fàbrica de producció de raió
tèxtil «La
Viscose». Ocupà en diferents ocasions la
secretaria de la Federació Local
d'Albi de la CNT. En 1965, poc abans de jubilar-se, una
paràlisi atacà el seu
cos i el deixà invàlid la resta de sa vida.
Celestino Soria Lafuente va morir
el 14 de gener de 1971 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). ***
Adrien
Perrissaguet en un dibuix de 1937 - Adrien Perrissaguet: El 14 de gener de 1972 mor a Llemotges (Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Pierre Adrien Perrissaguet. Havia nascut el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 d'abril– de 1898 al barri obrer de Mas Loubier de Llemotges (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Perrissaguet, fuster, i Léonarde Joudanas. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. El 30 d'octubre de 1920 es va casar a Llemotges amb Marie Chabrol, de qui es va divorciar en 1947. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure –l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra–, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes –llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació –havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto– el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'Hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Louyat de la ciutat. Adrien Perrissaguet (1898-1972) ***
Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973 - Manuel Abad
Bermúdez: El 14 de gener de 1973 mor a Bram
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Abad
Bermúdez. Havia nascut el 22 de març de 1896
–altres fonts citen erròniament altres
dates–
a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Abad i
Ascensión
Bermúdez. En
els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i
s'exilià, d'antuvi, a França i,
després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la
instauració de la II República
espanyola, retorna a la Península i durant els anys
republicans patí
empresonaments. Forner, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Anglès (La Selva, Catalunya) i durant la
Revolució
de 1936 participà activament
en la col·lectivització encapçalada
pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració.
En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per
evacuar les dones i
els infants que quedaven a Anglès i passà a
França amb la Retirada. Tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment
s'enrolà en la 226
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i
posteriorment, el
22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors
Estrangers
(GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la
reorganització clandestina de
la CNT i després de la II Guerra Mundial milità
en el Federació Local de Bram
de la CNT. Sa companya fou Amparo Pastor. ***
Marcelino
Esteban Valero - Marcelino
Esteban Valero: El 14 de gener de 1974 mor a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Marcelino
Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat
erròniament com Valera.
Havia nascut el 7 d'octubre de 1903 a Godos
(Torrecilla del Rebollar,
Terol, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Pedro Esteban
i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament
dels anys vint era
secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la CNT. En
1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i
detingueren els
secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de
l'arrest. En 1931 fou
un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals
portades a
terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les
Joventuts
Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts
Revolucionàries
Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol
de 1931 participa activament
en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran
d'una acció contra
els esquirols, va ser detingut després d'haver estat
sorprès al Paseo de la
Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que
s'acabaven de
reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia
Civil que protegia els
esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa
convocada per la
CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de
Treballadors (UGT).
Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En
aquests anys fou assidu
de la penya «Salduba». El setembre de 1932
presidí l'assemblea plenària del
Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de
Sindicats
de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i
desembre de 1933 fou
tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu
a Saragossa. Quan
la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser
detingut a Saragossa i traslladat
a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser
arrestat a Saragossa
en una agafada policíaca que va detenir més de
cinquanta companys. A
començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de
la fusta, organitzà
l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final
d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en
un bosc a la riba de
l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 i la
caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la
ciutat el gener de
1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José
Hipólito Melero Sanjuán. Tots
tres van ser considerats pels companys confederals com els principals
responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i
portats
pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31
de gener de 1937 a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats
sobretot per Miguel Chueca Cuartero
de connivència amb l'enemic, aconseguiren per
només un vot salvar-se de la pena
de mort i van ser condemnats per
«traïció» a treballs
forçats al camp de
Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel
Consell d'Aragó i
amb José Hipólito Melero Sanjuán
s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las
Matas
(Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment
presidí. En 1938 fou membre del
«Batalló de Metralladores C», unitat
formada per Agustín Remiro Manero
encarregada de missions d'intel·ligència i de
sabotatges a zona franquista. En
1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup
d'Agustín Remiro Manero a França
i va ser internat, primer, al camp de concentració de
Maseras i, després, al de
Vernet, on treballà especialment en l'habilitació
dels barracons. Traslladat a Fenollet,
més tard va ser enviat al camp de concentració de
Récébédou, creat el febrer de
1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a
l'internament de jueus i
d'espanyols, on treballà també en el
condicionament dels barracons.
Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les
fortificacions de
la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí
evadir-se i pogué arribar a
Tolosa, on s'integrà en la Resistència i
esdevingué agent d'enllaç del grup
espanyol de l'anomenat «Batalló Roche».
En 1945, patint seriosos problemes
d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i
patí una operació
d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva
professió d'ebenista a Tolosa i
s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc,
Occitània),
on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban
Valero va morir el
14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. Marcelino Esteban
Valero (1903-1974) ***
Necrològica
de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 d'abril de 1977 - Manuel
Escorihuela Valls: El 14 de gener de 1977 mor a Foix
(País de
Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela
Valls. Havia nascut el 19 d'octubre de 1892 a
Vilafamés (Plana Alta, País
Valencià). Sos
pares es deien
Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França amb sa
companya Maria Arrufat, on va
ser internat en diversos camps de concentració.
S'instal·là a Foix, on milità
en la CNT de l'exili. Un més després de la
defunció de sa companya, Manuel
Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix
(País de
Foix, Occitània). ***
Necrològica
de José Meléndez Fernández apareguda
en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
febrer de 1977 - José
Meléndez Fernández: El ***
Necrològica
de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987 - Francesc Roda
Subías: El 14 de gener de 1987 mor a
París
(França)
l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Havia nascut el
30 de gener de 1905 a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es
deien Francesc Roda i Maria Subías. Militava en el
Sindicat Únic de la
Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local
entre 1931 i 1936.
L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la
Pell de Badalona al
Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC). Durant
la guerra civil formà part de la col·lectivitat
de la Companyia Arrendatària
del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després
marxà cap el front, on fou xofer
d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista,
creuà els
Pirineus i va ser tancat en camps de concentració.
Després passà a Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la
«Línia
Maginot» del nord de França. Durant la primavera
de 1940, va ser detingut pels
ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la
matrícula 3317, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), restant fins a
l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945.
Després de la II
Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors
de la Federació
Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys.
Ocupà diversos
càrrecs orgànics, com ara membre de la
Comissió de Relacions de la Zona Nord, i
fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la
CNT celebrat en
1983 a Barcelona. En la seva última època fou
secretari del Sindicat d'Oficis
Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Sa companya fou
Francesca Allué. Francesc Roda
Subías va morir
el 14 de gener de 1987 a l'Hospital de Cochin de París
(França) i fou enterrat dos dies després al
cementiri municipal de Thiais (Illa de França,
França), població on residia. ***
Nisse
Lätt fotografiat per Lars - Nisse Lätt:
El 14 de gener de 1988 mor a Göteborg (Västra
Götaland,
Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i
anarcosindicalista Nisse
Lätt, també conegut com Nils Lätt
o Nils el Rojo (pel color dels
seus cabells). Havia nascut el 30 de desembre de 1907 a
Södermanland (Suècia). Es
va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys
s'enrolà en la
marina mercant, s'afilià a l'organització
anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i començà
a aprendre l'esperanto. A començaments de la
dècada dels trenta, arran d'una
escala marítima, va fer contacte amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
a Bilbao (Biscaia, País Basc).
Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937
creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al
servei del moviment
llibertari català. Després
s'allistà
en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap
al front d'Aragó. A
mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per
l'esclat
d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de
la seva recuperació en un hospital
militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i
s'integrà en un
col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya.
En 1938 tornà a Suècia i
publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde
i Spanien, on explicà
les seves experiències de milicià i
col·lectivista a la Revolució espanyola. En
aquests
anys treballà en diversos oficis (forestal,
construcció, etc.) i milità en la
SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de
difusió del pensament
anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945
publicà el llibre Havest
arbertare,
sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals
dels
anys quaranta començà a col·laborar en
Syndikalismen,
òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta
s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta
organització sindical. En els
anys setanta edità la revista anarquista Brand.
La seva casa de Göteborg
es convertí en lloc de reunió de militants
anarquistes i anarcosindicalistes. Entre
1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la
Revolución española,
de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977
participà en les
«Jornades Llibertàries Internacionals»
de Barcelona, organitzades per la CNT,
per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco.
Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En
svensk anarkist berättar. Minnesbilder
ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe
för de frihetliga idéerna (Un
anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt,
agitador i lluitador
per les idees llibertàries), autobiografia i testament
polític que havia escrit
en 1982. ***
Necrològica
d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de maig de 1990 - Enric Llorens Jaime: El 14 de gener de 1990 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Havia nascut el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 a Barcelona (Catalunya). Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Frederica Montseny en un míting al Parc Güell de Barcelona (tardor de 1936) - Frederica Montseny Mañé: El 14 de gener de 1994 mor a la Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Havia nascut el 12 de febrer de 1905 a Madrid (Espanya). Filla de Joan Montseny Carret (Federico Urales) i de Teresa Mañé Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca –reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona– i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal –on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes– i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català. Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra –el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà–, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Retirada a la residència de jubilats «La Triade» de Frosins (Llenguadoc, Occitània), Frederica Montseny Mañé va morir el 14 de gener de 1994 a la Policlínica de Réguenégade de la Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània). Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987). «Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005) ***
Notícia
sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en
el periòdic tolosà España Libre
del 9 d'agost de 1959 - Leandro Cuenca
González: El 14
de gener de 1995 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista
Leandro Mariano Cuenca González. Havia nascut el 17
d'octubre de 1916 a Madrid
(Espanya). Sos pares es deien Eusebio
Cuenca i María
González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria
de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En acabar el
conflicte, va ser capturar
per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure
s'integrà en
la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè
Regional del Centre de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut;
jutjat, va ser
condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè
Regional del Centre de
CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats
polítiques». L'estiu
de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid
al penal d'Ocaña
(Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants
confederals. En
1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid,
Espanya). Gairebé cec, després
d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en
llibertat
quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de
València (València, País
Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14
de gener de 1995 a l'Hospital
San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud,
al barri
madrileny de Carabanchel. ***
Amparo
Navarro (1947) en una foto dedicada a Antoni Téllez
Solà - Amparo Navarro: El 14 de gener de 1998 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la ballarina i militant anarcosindicalista Amparo Navarro, coneguda com Amparito Navarro. Havia nascut cap el 1925. Després de la II Guerra Mundial milità en les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc. Com a ballarina animà nombroses gales i festivals organitzats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili d'arreu França i dirigí quadres escènics de dansa. També participà en espectacles teatrals del Grup Artístic «Iberia». Fou la companya del militant llibertari Antonio Cano, que lluità en la «Columna Durruti». ***
José
Antonio Fernández Íñigo celebrant
l'entrada de l'any 2014, dues setmanes després va morir - José Antonio
Fernández Íñigo: El 14 de
gener de 2014 mor a Vielha e Mijaran (La Vall d'Aran,
Occitània) l'anarcosindicalista
José Antonio Fernández
Íñigo. Havia nascut el 30 de
gener de 1944 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Gervasio
Fernández i Julia
Íñigo. Va ser un dels organitzadors del Sindicat
de Banca de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou l'agost de
1976 un dels
organitzadors de l'assemblea que trià Juan Gómez
Casas com a primer secretari
de la CNT després de la mort del dictador Francisco Franco.
En 1977 fou un dels
fundadors, amb Antonio Carmona, Mariano de la Iglesia, Ángel
de Pablo i Eloy
Martín, de la impremta i de l'editorial
llibertàries «Queimada Societat
Cooperativa» i puntal màxim en la seva segona
època. En 1980 decidí canviar
totalment de vida i es traslladà a la Vall d'Aran, on es
dedicà a la indústria
agroalimentària. José Antonio
Fernández Íñigo va morir el 14 de
gener de 2014
mentre dormia al seu domicili de Vielha e Mijaran (La Vall d'Aran,
Occitània) i
va ser incinerat. ***
Claudia
Vio - Claudia Vio: El
14 de gener de 2018 mor a Mestre (Venècia,
Vèneto, Itàlia) la professora,
escriptora, poetessa, editora, activista cultural i militant anarquista
i
feminista Claudia Vio. Havia nascut en 1954 a Venècia
(Vèneto, Itàlia). Després
fer els estudis secundaris a l'Institut Franchetti de Mestre,
estudià Lletres i
es dedicà a l'ensenyament. En els anys setanta
visqué al barri de San Pietro di
Castello de Venècia en una mena de comuna i
milità en el grup anarquista
«Nestor Makho» de Venècia-Marghera. Es
dedicà al teatre, formant part del
Teatrino della Murata. En aquests anys fundà, amb Eva Viani,
el grup poètic
Odradek. Amb Federico Zenoni, organitzà actes culturals a la
Casa Bainsizza,
seu de l'«Atelier dell'Altra Editoria» i del
«Gruppo di Lavoro di Via Piave».
Cap el 1977 abandonà una mica el moviment llibertari i es
decantà per la
militància en el feminisme. Participà en
diferents edicions del festival
literari «CartaCarbone» de Treviso
(Vèneto, Itàlia) i en 2001 fou finalista del
Premi Calvino per la seva obra La
vocazione delle donne. El gener de 2006 fundà
l'editorial independent
«Unica Edizioni», on publicava exclusivament les
seves obres. En aquesta època
col·laborà amb l'Ateneo degli Imperfetti
(Laboratorio di Culture Libertarie di
Marghera) i col·laborà en A.
Rivista
Anarchica, on publicà nombrosos articles
feministes. Promogué, amb el
suport del Centre de la Dona de Mestre, les edicions dels festivals
«Note di
donne», per promoure l'escriptura, la música i
l'art fet per dones de la regió,
i «Fare Libri Liberi». El gener de 2007, amb
Antonella Barina, promogué el
festival venecià «Aut Aut. Autrici e autori
autoprodotti». Col·laborà en
diferents publicacions (Leggere Donna,
Matese Narrazioni, Lo
Straniero, etc.) i entre altres obres
podem destacar I quaderni di Panta
(1997), Collezione da Tiffany (2002), M'ama?
Mamme madri matrigne oppure no (2008), La
vocazione delle donne (2006), Aut
aut. Appunti di autoeditoria (2007), La
promessa (2009), Talent de bien
faire. Racconto (2009), Bizzarro
infernale (2010), Dicei piccole storie ignobili (2013), Piccoli grandi eroi (2015), etc. Claudia
Vió va morir sobtadament d'un atac de cor el 14 de gener de
2018 al seu
domicili del barri de Piave de Mestre (Venècia,
Vèneto, Itàlia). --- |
![[13/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/01]") |
|
![[15/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/01]") |
|
|
| Actualització: 14-01-24 |