|
---
Anarcoefemèrides
del 14 de febrer Esdeveniments Capçalera d'El Socialismo - Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez. ***
Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe - Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia. ***
Convocatòria de l'acte - Conferència de
Goldman: El 14 de febrer de 1917 se celebra al local Isländska d'Hortlax (Piteå,
Norrbotten, Suècia) la conferència de la destacada anarcofeminista Emma Goldman
«Henrik Ibsens Diktning» (La poesia d'Henrik Ibsen). L'acte va ser organitzat
per l'anarquista Cercle d'Estudi «Fram» (Endavant) i formava part d'un cicle
sobre dramaturgs escandinaus. ***
Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic trotskista novaiorquès The Militant de l'1 de febrer de 1931 - Debat sobre la
dictadura del proletariat: El 14 de febrer de 1931 se celebra al Labor Temple
de Nova York (Nova York, EUA) el debat contradictori «Is the proletarian dictatorship
necessary?» (És necessària la dictadura del proletariat?). L'acte va ser organitzat
conjuntament entre la trotskista Communist League of America (CLA, Lliga
Comunista d'Amèrica) i la revista anarcocomunista Road to Freedom i van
ser ponents James P. Cannon, editor de The Militant, òrgan de la CLA,
que defensà el «sí», i Warren Starr Van Valkenburgh (Walter Starrett),
editor de Road to Freedom, que defensà el «no». ***
La
Guàrdia Civil fora de l'Ajuntament de Terrassa
després de la rendició dels revolucionaris - Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de «gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó. ***
Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís - Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.
Naixements
Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884 - Pierre Labille: El
14 de febrer de 1862 neix a Montcenis (Borgonya, França)
l'anarquista Pierre
Labille. Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i
Joséphine Juvin. Es
guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4
de gener de 1884 va
ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban
de Lió
(Arpitània), sota el delicte de «complicitat
d'amenaces de mort» per un article
publicat al número 5 del periòdic anarquista de
Lió L'Émeute,
del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de
1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos
anys de presó, a
100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys
per «amenaces de
mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren
l'anarquista Antoine
Cyvoct i com a gerent de L'Émeute
de
Lió, del qual aparegueren set números entre 1883
i 1884. Purgà la pena a la
presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia,
s'establí a Algèria.
En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha
(Alger, Algèria) i
va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892
participà en la
subscripció del periòdic Le
Libertaire
d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba
(Alger, Algèria) i,
segons informes policíacs, l'octubre de 1898
s'instal·là al carrer Michelet de
Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille
va ser
trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de
Rouïba (Alger,
Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu
habitatge després
d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un
escrit amb
instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un
veí. ***
Pietro Gori - Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). ***
Julia Bertrand (ca. 1935) - Julia Bertrand: El
14 de febrer de 1877 neix a les
Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista,
antimilitarista,
feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el
Congrés
Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7
de setembre de
1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La
Femme Affranchie i més
tard en La Vrille, publicat a Epinal per
l'anarquista Loquier. Inscrita
al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes),
és detinguda el 21 d'agost de 1914 i
enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915.
Com a resultat d'una
campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915,
però se la va
separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche,
escola
llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al
seu tancament el novembre de
1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins
a 1925. Va
participar activament en la premsa llibertària de
l'època (L'En Dehors, L'Idée
Libre, Le Libertaire...),
i també va militar contra la vivisecció i
en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de
març
de 1935 impartí la
conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes
circonstances» a la seu
parisenca de la «Societat contra l'abús del
tabac»,
associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva
llar
parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig
aliat. Julia
Bertrand va morir el 25 de març de 1960. Julia Bertrand (1877-1960) ***
Notícia
sobre la detenció de Giorgio Bergia apareguda en el
periòdic parisenc La Politique Coloniale
del 5 de juliol de 1905 - Giorgio Bergia:
El 14 de febrer de 1880 neix a Andonno (Piemont, Itàlia;
actualment formà part
de Valdieri, Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen
Biella (Piemont, Itàlia)–
l'anarquista i sindicalista Giorgio Bergia, més conegut com Georges Bergia. Emigrà a
París (França)
i visqué la número 184 del carrer
Saint-Honoré. Es guanyava la vida com a
intèrpret i cap de cambrers en un restaurant i fou delegat
permanent del
Sindicat de Cambrers d'Hosteleria i membre de la comissió
executiva de la Borsa
de Treball. Va ser, amb altres companys (Émile Coulais,
Foray, Foucart, Louis
Pauthier, etc.), un dels organitzadors del míting de suport
als desocupats
celebrat l'11 de juny de 1904 a la Borsa del Treball de
París; en aquest
míting, en el qual havia de participar Louise Michel i que
finalment no va
poder venir, va fer una crida a la unitat sindical. En aquesta
època, amb
Frimat, fou secretari de la Joventut Sindicalista de París.
Va ser acusat
d'aferrar cartells, sense el corresponent segell exigit per la llei, de
la
Joventut Sindicalista durant la nit del 17 de novembre de 1904;
processat, va
ser jutjat el 12 de gener de 1905 pel Tribunal Correccional del Sena.
Durant la
nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, a la intersecció
dels carrers Rohan i
Rivoli de París (França), una bomba va ser
llançada contra el seguici oficial
del president de la República francesa Émile
Loubet i del seu hoste, el rei
d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de
veure Sanson et Dalila.
Després d'aquest fet,
va ser detingut i empresonat administrativament, juntament amb un grup
d'anarquistes catalans (Eduard Borsot, Enric Castells i Josep Prats),
per a
investigar la seva possible implicació en aquest fet i,
posteriorment, més d'un
mes més tard, malgrat les queixes de la Lliga dels Drets de
l'Home, se li va
decretar l'expulsió del país. Altres anarquistes
(Caussanel, Bernard Harvey,
Charles Malato, Jesús Navarro, Fernando Palacios i Pedro
Vallina Martínez) van
ser processats per aquest fet. S'establí a Londres
(Anglaterra), on muntà un
restaurant al número 70 de Cleveland Street. Aquest mateix
any participà amb
Giuseppe Di Domizio i Errico Malatesta, en una campanya de
mítings per
protestar contra la repressió desencadenada a
Rússia arran de la revolució
engegada aquell any. A finals de 1905, en una campanya contra les
agències d'ocupació,
creà al seu restaurant una «Oficina de
Col·locació Gratuïta». El 2 de
desembre
de 1905 organitzà una reunió per a la
creació d'una «Lliga de
Resistència»
entre els cuiners italians de la ciutat. El seu restaurant
també era la seu del
secretariat del Sindicat d'Empleat d'Hosteleria i per arribar als
treballadors
de la restauració fundà, amb l'activista angles
M. Clark, el periòdic trilingüe
(anglès, alemany i francès) Revue.
International Organ for the interests of all Employees in Hotels,
Restaurants,
Boarding-Houses, etc. En aquesta tasca d'agitació
i de lluita contra
l'abolició de les agències d'ocupació,
li va fer costat Giacinto Ferrarone (Giacomino
Giacomini), també del Piemont
italià. En la primavera de 1907 vivia al número
199 del carrer Hampstead Road
de Londres. Sembla que en els anys trenta i quaranta vivia a
Niça (País Niçard,
Occitània), on feia d'hoteler, i que pertanyia a la
lògia maçònica
«Demos». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia administrativa sobre Martín Álvarez Sánchez apareguda en la revista madrilenya La Revista Blanca de l'1 de setembre de 1928 - Martín Álvarez Sánchez: El 14 de febrer de 1881 neix a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista, i després republicà, Martín Álvarez Sánchez, conegut com Chapeta. Sos pares es deien Alfonso Álvarez Romero, jornaler, i Juana Sánchez Crespo. Treballador agrícola al seu poble natal, el 7 d'octubre de 1906 es casà a Fernán Núñez amb Antonia Moral Crespo. Entre el 17 i el 20 d'abril de 1913 assistí com a delegat de Fernán Núñez al Congrés Constituent de la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE) que se celebrà a Còrdova (Andalusia, Espanya); aquesta organització pagesa de caràcter anarcosindicalista es mantingué durant un temps al marge de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 9 de novembre de 1920 va ser jutjat, amb Manuel Moyano Ortega, en consell de guerra a Còrdova per insults i repartiment de fulls clandestins. En 1928 estava subscrit a la segona època del setmanari Acción Social Obrera. Órgano de los Sindicatos de la provincia de Gerona adheridos a la CNT. En 1931 va ser delegat del Sindicat de Pagesos de Fernán Núñez al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatre Conservatori de Madrid («Congrés del Conservatori»). Després de la proclamació de la II República espanyola s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i esdevingué bibliotecari. Detingut pels franquistes, el 27 d'abril de 1939 va ser reclòs a la presó de Fernán Núñez. Posteriorment va ser traslladat a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i a Còrdova. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó. Martín Álvarez Sánchez va morir el 15 de desembre de 1941 d'un atac cardíac –de pneumònia, segons el certificat oficial de defunció– a la presó de San Juan de Mozarrifar de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementir de San Juan d'aquesta localitat. ***
Ángel Pestaña - Ángel Pestaña Núñez: El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 –completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia–, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres. ***
Necrològica
de Jesús Robles Araneta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de febrer de 1963 - Jesús Robles
Araneta: El 14 de febrer de 1890 neix a Orna de Galligo
(Samianigo, Osca,
Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Vinebre (Ribera d'Ebre,
Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista
Jesús Robles Araneta. Sos pares
es deien Jesús Robles i Joaquina Araneta. Quan era infant,
sa família
s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En
l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
l'època del pistolerisme,
engegat pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel
Arlegui y Bayones, es
va veure obligat a passar a França fugint de la
repressió. En 1923 vivia a Sant
Joan de Cornièrs (Llenguadoc, Occitània) i entre
1923 i 1928 va fer costat
econòmic per a l'edició diària del
periòdic Le
Libertaire. Participà activament en els complots
del moviment anarquista
contra la monarquia espanyola. El novembre de 1924 formà
part de l'expedició
armada de Bera (Navarra) i el 24 juny de 1926 participà en
l'anomenada
«Sanjuanada», aixecament armant contra la dictadura
de Primo de Rivera. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península.
El gener de 1932 participà en la insurrecció
anarquista de Fígols (Berguedà,
Catalunya) i novament es va veure obligat a refugiar-se a
França. Amb Ramon Bou
Canalda i Joan Vidal Fontanet, va ser un dels fundadors del Centre
d'Estudis
Socials (CES) de Lunèl (Llenguadoc, Occitània).
Quan la Revolució d'Octubre de
1934 a Astúries, formà part del grup de companys
que es va reagrupar als
Pirineus per fer costat els insurgents. Arran de l'aixecament feixista
de
juliol de 1936, passà a la Península i
s'integrà en les milícies. En 1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat a
diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial,
s'instal·là a Sant Alari de
Belvéser i milità en la Federació
Local de Lunèl de la CNT. Malalt, Jesús
Robles Araneta va morir el 17 de novembre de 1962 a Sant Alari de
Belvéser
(Llenguadoc, Occitània). ***
Foto
policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914) - Joan Baret
Cabradosa: El 14 de febrer de 1892 neix a San Miquel de
Fluvià (Alt Empordà,
Catalunya) l'anarquista Joan Baret Cabradosa –possiblement el
segon llinatge
errat per Cabratosa. Sos pares es
deien Sinforiano Baret Llavanesa i Anna Cabradosa Niesga. Es guanyava
la vida
fent de sastre. El 14 de març de 1911, procedent de Figueres
(Alt Empordà,
Catalunya), on vivia a casa dels pares, arribà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Després de treballar sis mesos per al sastre Mariani
i de residir a l'hotel
Sansa de la ciutat, marxà cap a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord), on
residí alguns dies a casa del seu oncle Francesc Cabradosa.
Després treballà
durant un any i mig per al sastre Agustín Leandro de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). El 12 d'abril de 1913 retornà a
Perpinyà, on treballà per a
diversos patrons, i s'instal·là al
número 46 del carrer de la Fusterie. El 26
de juliol de 1913 es casà amb Tecla Basil a Figueres. El 31
d'agost de 1914 va
ser fitxat per la policia francesa com a «propagandista
anarquista, però no
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
André Claudot - André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Sos pares es deien Paul François Joseph Claudot, luthier del conservatori de Dijon, i Louise Émilie Fort, cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes –especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux– i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia i és desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon, on es va casar el 15 de novembre de 1919 amb Suzanne Clémence Verriest. Després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté, La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Els últims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeuilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979). ***
Necrològica
de Manuel de Quero Valdés apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de febrer de 1976 - Manuel de Quero
Valdés:
El 14 de febrer de 1896 neix a Lugo
(Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista Manuel Valentín de la
Santísima
Trinidad de Quero Valdés. Sos pares es deien
Joaquín de
Quero y Bravo, empleat, i Amparo Valdés Laguna,
propietària. Quan era molt jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya) a la recerca de treball. Trobà feina a la
Companyia d'Aigües, Gas i
Electricitat i en 1918 s'afilià al sindicat del sector de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després de la II Guerra Mundial milità en la CNT
de l'exili. Formà part
d'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
organització fundada
en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Al final de
sa vida
es retirà al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras (Provença,
Occitània) i milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel
de Quero Valdés va
morir el setembre de 1975 a Ieras (Provença,
Occitània) i fou enterrat en
aquesta població el 26 de setembre. ***
Gueorgui Sheitanov - Gueorgui Sheitanov: El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys. ***
Valentina Sáez Izquierdo - Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company Jesús del Olmo Barrio, també militant anarquista. Sos pares es deien Santiago Sáez i Juliana Izquierdo. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa (Aragó, Espanya) juntament amb Isaac Puente Amestoy i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills –Jesús del Olmo Sáez (Malatesta), Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals– i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. Després de la II Guerra Mundial s'establí definitivament a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Va ser molt amiga de Pilar Grangel Arrufat. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fabregas (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla Pilar del Olmo Sáez des de feia un temps. ***
Necrològica
de José Val Solán apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 12 de juny de 1975 - José Val Solán: El 14 de febrer de 1903 neix a La Almolda (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Val Solán. Sos pares es deien Mariano Val i Gabriela Solán. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa i de La Almolda. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrària del seu poble natal. Durant la primavera de 1938, davant l'avanç de les tropes feixistes, abandonà La Almolda i s'establí a Barcelona (Catalunya). El 9 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya, va ser obligat a treballar pels nazis a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic» a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial residí en diverses poblacions franceses i en 1948 s'instal·là a Saintes, on se li va reunir sa companya María Nieves Cruz Marín Palacios i sa filla, que malalta morí poc després, i milità en la Federació Local de la CNT. Membre del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), coneguts els seus membres com ajistes, l'1 d'abril de 1959 signà amb altres companys d'aquest moviment, una adhesió al periodista llibertari Cristóbal Vega Álvarez, que havia estat condemnat a vuit anys suplementaris a la pena de 26 anys de presó que purgava a les garjoles franquistes per haver editat clandestinament a la presó del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) el butlletí de la CNT Combate. José Val Solán, després de 37 dies hospitalitzat, va morir el 30 de gener de 1975 a Saintes (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat civilment tres dies després. ***
Necrològica
de Manuel Clemente Marcos apareguda en el periòdic
parisenc Espoir
del 2 d'agost de 1964 - Manuel Clemente Marcos: El 14 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1905 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Diego Valentín Clemente Marcos, també conegut com Manuel Clemente Blanco. Sos pares es deien Antonio Clemente i María Marcos. Emigrat a Catalunya, treballà de ferroviari i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i fou, amb José Ramos i Germán Horcajada Manzanares, un dels militants més destacats dels ferroviaris confederals catalans. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb 28 companys, arran d'una reunió clandestina celebrada a Gramanet de Besòs, actual Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), i en 1937 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Adrià de Besòs, organització de la qual va ser nomenat vicesecretari del Comitè de Relacions de la seva regional catalana. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i l'ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial, fou delegat en diferents congressos i plenàries, com ara el Ple Nacional de Regionals celebrat l'agost de 1946 i el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) realitzat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1948 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Nevers (Borgonya, França) i membre del Comitè Departamental del Nièvre de l'MLE en l'exili. Posteriorment es traslladà a la regió parisenca i fou membre de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou Francisca Pérez Rodríguez, amb qui tingué dos infants, Helios i Germinal. Manuel Clemente Marcos va morir el 28 de juny de 1964 a l'Hospital Teron de París (França) després de patir una llarga i penosa malaltia. ***
Necrològica
d'Álvaro Gil Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de setembre de 1962 - Álvaro Gil
Pérez: El 14 de febrer de 1905 neix a Caudete
(Albacete, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Álvaro Gil Pérez. Sos pares
es deien José Gil i Catalina
Pérez. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 se sumà a la
«Columna Durruti» al seu
poble i amb la qual lluità durant tota la guerra. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i patí els
camps de concentració i les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). En 1948 s'establí a Besiers
(Llenguadoc, Occitània),
on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Malalt, Álvaro
Gil Pérez va morir el 31 de juliol de 1962 a l'Hospital
Universitari Saint Eloi
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on portava dos mesos
ingressat. ***
Werner
Höme - Werner Höme: El 14 de febrer de 1907 neix a Dresde (Saxònia, Alemanya) el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. D'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) de la seva ciutat natal i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes –entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata– que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici. ***
Siberia
Gilioli - Siberia Gilioli:
El 14 de febrer de 1908 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena,
Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Siberia
Gilioli, coneguda com La Libera.
Sos pares es deien Onofrio
Gilioli i Maria Pelliciari. Era filla d'una família nombrosa
de militants
anarquistes –entre els quals destacà son pare
Onofrio Gilioli i son germà
Rivoluzio Gilioli– que en 1922 emigrà a
París (França). En 1924 amb sa família
s'establí en un xalet a Fontenay-sous-Bois (Illa de
França, França), que
esdevingué lloc de reunió de grups anarquistes i
seu del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, a més de refugi per a molts
antifeixistes exiliats (italians,
alemanys i russos), com ara Renzo Cavani, que esdevingué son
company i amb qui
tingué un fill, Jacques Cavani. En 1932, amb Renzo i
Rivoluzio Cavani, marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament. El
març de 1933 retornà
a França. En 1936, quan esclatà la guerra
d'Espanya, marxà cap a Catalunya i a
finals d'aquell any es reuní amb Renzo Cavani,
comprometent-se ambdós en el
Servei de Fronteres de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). A
Portbou conegué
l'anarquista Efisio Bruna, que finalment esdevingué son nou
company. En 1937
encara era a Catalunya i després dels fets de maig d'aquell
any passà a França.
En aquesta època va ser inscrita en el registre
d'anarquistes a detenir de la
policia de fronteres. En 1945 es reuní amb tota sa
família a
Fontenay-sous-Bois, on continuà vivint després de
la II Guerra Mundial. El maig
de 1946 rebé la nacionalitat francesa gràcies al
suport d'alguns partisans i
refugiats jueus que ajudà durant l'ocupació.
Siberia Gilioli va morir el 26 de
juny de 2005 al seu domicili de Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França) i per exprés desig
seu va ser incinerada. ***
Portada
d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol - Valentín Obac Puyol: El 14 de febrer de 1908 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog racionalista, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Valentín Obac Puyol. Sos pares es deien José Obac Ribera i Josefa Puyol Nevot. Quan tenia 11 anys entrà com a aprenent de ferrer a Montsó i dos anys després als tallers de manteniment del canal de reguiu «Canal d'Aragó i Catalunya», on treballava son pare. En 1922 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina en una fàbrica de màquines per fer ceràmica del Poblenou. Vuit mesos després, passà a França i el setembre de 1923 vivia amb un oncle seu a Bordeus (Aquitània, Occitània), on treballà en una lampisteria i, sobretot, en la construcció, especialitzant-se en la feina de paleta, professió amb la qual restà definitivament. El maig de 1924, després de la mort de son pare, retornà a Montsó i entrà a fer feina de paleta a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona, guanyant-se la vida en les obres de construcció de l'Exposició Universal de 1929. A la capital catalana entrà a formar part d'un grup esperantista, fou soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), entrà en un grup teatral d'aficionats i s'inicià en la literatura, col·laborant en la revista Estudios i publicant 15 novel·letes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca de la família Urales. Amic d'Antonio Zapata Córdoba i de Juan Pujalte Berenguer, milità en l'Ateneu Llibertari del barri del Clot de Barcelona. Entre 1931 i 1932 va fer el batxillerat i amb això pogué fer de mestre, primer en una escola privada i després en les escoles racionalistes del grup «Amor y Voluntad» i de l'Ateneu de Gràcia fins que varen ser tancades per les autoritats republicanes arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. En aquesta època també milità en el Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard entrà a treballar en una oficina d'Hisenda i guanyà una oposició a secretari d'ajuntament, essent destinat a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). En aquests anys republicans diferents obres teatrals seves (El desertor, Un hombre enamorado, etc.) es van representar a diversos centres llibertaris. Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de la Junta Revolucionària del poble i fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola local, la qual representà en el Congrés de Col·lectivitats de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) de febrer de 1937. Mesos més tard, amb Marià Casasús Lacasta i Manuel Salas Blasco, formà part de la redacció de Cultura y Acción, d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Després de la destrucció de l'experiència col·lectivista aragonesa a mans de la reacció comunista d'Enrique Líster Forján, marxà cap a Barcelona, on entrà a treballar de corrector i d'editorialista del periòdic Solidaridad Obrera. El desembre de 1937 s'enrolà en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser nomenat secretari del comissari Antonio Ejarque Pina, passant posteriorment ell a assumir aquest últim càrrec, i establert a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) i El Villar (Els Serrans, País Valencià), fins el final de la guerra. Detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) per les tropes franquistes, va ser internat als camps de concentració valencians de Los Almendros, Albatera i Oriola. El maig de 1940 va ser alliberat i s'establí a Barcelona. Després d'una denúncia, va ser tancat a Barcelona i a Osca (1944), fins el desembre de 1945, que fou excarcerat. Un cop lliure entrà a fer feina de paleta i conegué sa futura companya, Luisa Roda Castro. El maig de 1949 passà clandestinament a França i a finals de 1950 marxà cap al Brasil. El gener de 1951 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i poc després a São Paulo (São Paulo, Brasil), on treballà en la construcció. A setanta anys, ingressà a l'Escola Oberta de la Tercera Edat de São Paulo, que freqüentà durant 10 anys. És en aquesta època que va escriure un llibre sobre com viure molts d'anys sense envellir. En 2000 vivia a São Paulo. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Amicale, Cultura y Acción, Estudios, Las Noticias, Polémica, La Revista Blanca, Ruta, i en diferents revistes brasileres. És autor d'Ansias de vivir (193?), La elección (193?), Glorias guerreras (193?), Un heroe desconocido (193?), El fruto humano (1930), Desde la creación (1931), Sembrando ideas (1931), Servidumbre (1931), La aprendiza (1932), El herrero (1932), Enamoramiento (1933), Almas libres (1934), Vidas opuestas (1934), Falsa ilusión (1936), Juanita (1938) i Apuntes (1999, notes autobiogràfiques inèdites). ***
Notícia
de la detenció de Luciano Hernando García
apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 6
de gener de 1933 - Luciano Hernando García: El 14 de febrer de 1909 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luciano Hernando García, que va fer servir diversos pseudònims (Francisco Paloma Mesa, Hernando Valcárcel i Máximo Palomo, entre ells). Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat vicepresident. Quan la dictadura de Primo de Rivera residí durant cinc anys a França i en 1931 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 5 de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona per la seva participació en l'aixecament revolucionari d'aleshores. El 18 de març d'aquell any, va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Antoni Sanmartin Suñé i Manuel Pérez Feliu, com a membre de la junta de la Secció d'Ebenisteria del Sindicat de la Fusta i per haver efectuat actes de sabotatge en diverses ebenisteries durant una vaga del sector; Manuel Pérez va ser alliberat poc després, però ell i Antoni Sanmartin no van ser posats en llibertat provisional fins l'agost de 1933. Durant la guerra civil fou president de l'Administració de Boscos de Barcelona i en 1937 era membre de la Secció de Regs i Clavegueram de Neteja Pública del Sindicat de la Indústria de Sanitat, Assistència Social i Higiene de la CNT. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
d'Emeterio Gracia Peyrona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1978 - Emeterio Gracia Peyrona: El 14 de febrer de 1916 neix a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emeterio Gracia Peyrona. Sos pares es deien José Gracia i Rosalía Peyrona. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de Saragossa (Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil representà la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en diferents comicis confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'instal·là a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània), on fou membre de la Federació Local de la CNT fins al 1952 que passà a residir i a militar a Seta. Emeterio Gracia Peyrona va morir el 16 d'octubre de 1978 a l'Hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Notícia
de la creació del grup «Les
Déshérités» publicada en el
periòdic
parisenc La
Révolte del 17 de setembre de 1892 - Émile Roger:
El 14 de
febrer de 1917 mor a París (França) l'anarquista
i lliurepensador Émile Roger. Havia nascut el 25 de febrer
–algunes fonts citen
erròniament el 25 de gener– de 1871 a Nouzon
(Ardenes, França; actualment
Nouzonville, Ardenes, França). Sos
pares es deien Philippe Roger, ferreter, i Euphrasie Radelet. Es
guanyava la vida
treballant d'obrer esmolador i polidor. El desembre de 1891 va ser
acomiadat de
la fàbrica metal·lúrgica de la
família Soret, a La Cachette de Nouzon, per
haver protestat contra la disminució del salari imposat a
set obrers
esmoladors. Aquest acomiadament grupal donà lloc, el 4 de
setembre de 1892, a
la creació del grup anarcocomunista «Les
Déshérités», que es reunia
al seu domicili,
al número 5 del carrer de la Tour de La Forge de Nouzon. A
principis de
desembre de 1892 va ser denunciat, juntament amb altres 16 anarquistes,
d'haver
aferrat pels carrers de Nouzon els cartells Dinamite et Panama,
editats
pel grup londinenc «L'Avant-Garde», però
aquest cas
va ser sobresegut per manca
de proves. Arran dels aldarulls del Primer de Maig de 1893 a Nouzon, el
9 de
maig d'aquell any es va iniciar un procediment penal per
«rebel·lió i
associació il·lícita» contra
23 obrers,
entre ells Julien Copine i Émile Roger,
de «Les
Déshérités». El 4 de juny de
1893 participà en una manifestació
antimilitarista
durant el consell de revisió militar a Charleville (Ardenes,
França), durant la
qual els reclutes entonaren cants revolucionaris i cridaren
«Visca Ravachol!». La
seva integració el 14 de novembre de 1893 en el 8 Regiment
d'Artilleria a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) per a fer el servei militar va
fer
que les
activitats de «Les
Déshérités» es
ressentissin. L'1 de gener de 1894, el seu
domicili, on només es trobava sa companya, va ser
escorcollat
per la policia.
El 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat. Entre abril i juny de 1896
visqué
a París (França). El setembre de 1896
retornà al
seu poble natal i fundà el nou
grup «Les Libertaires de Nouzon» (Julien Copine,
Ernest
Dumoulin, Jules Faynot,
Henri Gualbert, Auguste Marchal, Camille Nabucet, etc.), que es reunia
al seu
domicili el primer i l'últim diumenge de cada mes. En
aquesta
època venia pels
carrers de Nouzon Le Père Peinard. El
febrer de 1897 albergà
l'anarquista Auguste Philippe, que havia vingut de Reims
(Xampanya-Ardenes,
França) per a fer una conferència. Durant la nit
del 25 al 26 de setembre de
1897 es van aferrar a diversos indrets públics el cartell Germinal;
jutjat per aquest fet, el 8 de desembre de 1897 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional de Charleville a un mes de presó sota
l'acusació d'«incitació al
crim, al pillatge i a l'incendi amb la finalitat de propaganda
anarquista». En
1898 exercia el càrrec de dipositari de Le
Libertaire, que tenia cinc
subscriptors a Nouzon. A principis de maig de 1898, quan venia
periòdics
anarquistes pels carrers, els gendarmes van voler controlar els
periòdics que
transportava al seu sarró per comprovar si portava el
manifest À l'Armée;
rebutjant entrar en un cafè, va estendre els
periòdics al carrer i la policia
obrí els obrí un per un; aquest dia va ser aturat
en tres ocasions pels gendarmes.
En 1904 s'instal·là pel seu compte com a polidor
particular al servei de
venedors de bicicletes i ciclistes; al seu taller, amb l'ajuda de sos
fills i
de dos obrers, niquelava pales i molls en un bany de la seva
invenció, mentre
sa companya Aline Dorigny s'encarregava de fer els lliuraments amb un
remolc
tirat per dos cans per l'avall de la Semoy. El 3 de desembre de 1905
publicà el
número únic del full L'Affamé
Ardennais. En aquesta època militava en
«La Libre Pensée», de la qual era el
secretari local. Es presentà com a «candidat
llibertari» a les eleccions legislatives del 6 de maig de
1906 pel districte de
Mézières (Ardenes, França) i
obtingué 95 vots. El 2 de juny de 1906 partí per
qüestions de feina a Saint-Mihiel (Lorena, França).
En 1908 era corresponsal i
venedor de La Guerre Sociale i de Le
Libertaire, que tenien 27
subscriptors a Nouzon i venia un centenar d'exemplars. Per a les
eleccions
legislatives d'abril de 1910, va ser «candidat
llibertari» en el marc de la
campana antiparlamentària i el Comitè
Antiparlamentari de Nouzon es transformà,
l'endemà de les eleccions, en el «Grup
d'Educació Revolucionària». En aquesta
època vivia al carrer Lafayette. El 13 de setembre de 1911,
durant la manifestació
per reclamar la llibertat de Théophile Sauvage, empresonat
per les seves
activitats en el moviment contra l'encariment de la vida, va estar en
primera
línia enfrontat als dragons i carrabiners. El juliol de 1912
participà en la
creació del Grup Comunista-Anarquista (GCA) de Charleville i
en una reunió
d'aquest grup, celebrada el 15 de setembre de 1912, criticà
durament el Partit
Socialista i blasmà contra els seus representants a
Charleville. El març de
1913 vivia al carrer de Lorraine de Nouzon. Malgrat estar inscrit en el
«Carnet
B» dels antimilitaristes, el 3 d'agost de 1914, engegada la
Gran Guerra,
acceptà la crida a files abans que els gendarmes vinguessin
a casa seva, però el
2 de febrer de 1915 va ser llicenciat per «tuberculosi
pulmonar». Tingué set
infants amb Aline Dorigny, cap d'ells batejat, i donà a tots
un padrí o una
padrina espirituals, com ara Jean-Baptiste Clément per a son
fill René o Louise
Michel per a una de ses filles. El seu últim domicili va ser
al número 12 del
carrer Eugène Varlin del X Districte de París.
Émile Roger va morir el 14 de
febrer de 1917 a l'Hospital Lariboisière de París
(França). ***
Notícia
de la detenció de Marcel Butet apareguda en el diari de
Saint-Lô Journal
de la Manche et de la Basse-Normandie del 28 de maig de
1921 - Marcel Butet: El
14 de febrer de 1924 mor a Saint-Ouen (Illa de
França, França) l'anarquista
Marcel Édouard Butet. Havia nascut el 10 de juny de 1894 al
XVIII Districte de París
(França). Sos pares es deien Jules
Édouard Butet, empleat, Marie
Provost, modista. Es guanyava la vida com a fuster. En 1911 formava
part de la
Federació Revolucionària Comunista (FRC). Segons
informes policíacs, tenia la
intenció de formar un petit grup anomenat «Groupe
de la Vengeance» (Grup de la
Venjança), encarregat de fer accions punitives contra els
agents de la força
pública. També segons la policia, volia realitzar
una acció violenta en ocasió
del Primer de Maig de 1911 agrupats els militants al voltant de la
bandera
negra que ell portaria. Entre 1912 i 1913
col·laborà en Le
Libertaire. El desembre de 1912 signà, amb son
germà Robert
Butet (Stefano Sagnol) i Louis
Villetard, membres de la secció de Saint-Ouen (Illa de
França, França) de
l'FCA, el cartell «Si la guerre éclate, ce que
nous ferons» (Si la guerra esclata, això
és
el que farem), fent una crida al sabotatge de la
mobilització. El 28 de gener
de 1913 va fer, amb son germà Robert Butet (Stefano
Sagnol), la xerrada contradictòria
«L'individualisme,
doctrine de révolte et de solidarité»
(L'individualisme, doctrina de revolta i
de solidaritat) a la Sala Radiguet de Saint-Ouen. Durant la primavera
de 1913 intentà
crear el grup «La Vengeance» i en la tardor
d'aquell any fou membre del grup
anarquista del XVIII Districte de París de la
Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), del qual va ser nomenat secretari, i
participà en la creació
d'una biblioteca militant a la seu del grup, a la Sala de
l'Espérance, al
número 25 del carrer de Clignancourt, i de la qual es va fer
publicitat en Les Temps Nouveaux.
El 21 de febrer de
1914 participà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Ernest Girault, en un
acte organitzat
pel Comitè d'Acció Antiparlamentària
del XVIII Districte de París celebrat a la
Sala Roudier. El 25 de maig de 1914 participà amb un
centenar de militants
anarquistes (francesos, jueus, russos i italians) en una
manifestació al «Mur
dels Federats» del cementiri parisenc de
Père-Lachaise. En 1914 va ser
mobilitzat en el 149 Regiment d'Infanteria i lluità als
fronts. En 1917 passà a
la reserva militar activa i va ser destinat a diverses
fàbriques militars. El
26 de maig de 1921 va ser detingut davant del palau d'Elisi de
París pel sentinella
de guarda després de cridar «Visca
l'anarquia!»; considerat dement, va ser
enviat a la infermeria de comissaria del barri de la Madeleine. En
aquesta
època vivia al número 2 del carrer Daudin de
Saint-Ouen. Després de diverses
revisions militars per problemes nerviosos i delirants, el 21 de
desembre de
1922 va ser definitivament llicenciat per «debilitat
mental». ***
Notícia
de la detenció de Louis Ségot apareguda en el
periòdic parisenc La Gazette de France
del 7 de maig de 1892 - Louis Ségot:
El
14 de febrer de 1946 mor a Roanne (Forez, Arpitània)
l'anarquista i
sindicalista Louis Ségot, també conegut com Louis
Segaud. Havia nascut el 12 de juny de 1870 a
Châteauroux (Centre,
França). Sos pares es
deien Adolphe Ségot, baster,
i Honorine Vacher. Es
guanyava la vida com a ensostrador. Des d'Issoudun (Centre,
França) s'instal·là
a Roanne (Forez, Arpitània). El 23 de febrer de 1889 es
casà a Roanne amb Benoîte
Rafin, obrera bitllaire, amb qui el 21 de juny de 1891
tingué un infant (Louis
Ségot). En aquesta època vivia al
número 46 del carrer Moulins de Roanne.
Participà activament en el grup anarquista «Les
Révoltés» i, amb Claude James i
Louis Thomasson, va ser un dels fundadors de les Joventuts
Antipatriotes de
Roanne. També va ser un dels organitzadors del
«Banquet antipatriòtic» de les lleves
de 1890-1891 que va tenir un gran ressò i que
implicà que alguns dels seus
participants fossin enviats sota vigilància als regiments
acantonats a Algèria.
L'11 d'octubre de 1890 presidí, amb François
Barret i Clovis Demure, la
conferència «La vérité sur
l'anarchie», donada per Octave Jahn a la Sala Venise
de Roanne i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 23 de
gener de
1891 va ser condemnat a una multa de quatre francs i mig per
«violències
lleugeres». El 28 de març de 1891 va ser un dels
oradors en una commemoració de
la Comuna de París que el grup anarquista de Roanne
celebrà al cafè regentat
per un tal Gay i en la qual participaren unes 120 persones, una
trentena de les
quals van ser dones i una trentena joves de menys de vint anys. En
aquesta
època vivia al número 4 del carrer Rossignol de
Roanne. El dia abans del Primer
de Maig de 1891 va ser detingut, per a evitar els possibles aldarulls,
juntament amb cinc companys (François Barret, Clovis Demure,
Rodolfo Gallo, Antoine
Sirot i Charles Vially), sota l'acusació
d'«afiliació a una societat secreta».
Jutjat l'11 de maig davant el Tribunal Correccional de Roanne, va ser
condemnat
a cinc francs de multa, ben igual que els altres companys. La policia
creia que
sabia el lloc on es trobaven diversos materials explosius que Clovis
Demure,
considerat el cap de la revolta, tenia. Durant els escorcolls
domiciliaris, es
va trobar a casa seva un segell d'un nou grup anarquista en
formació, «Les
Sans-Pitié», diversos exemplars de premsa
anarquista (L'Anarchie, La Révolte) i
una carta dirigida a Le Père
Peinard,
periòdic de l'anarquista Émile Pouget, amb qui
mantenia correspondència,
informant de la creació d'aquest grup i del bon funcionament
dels altres tres
grups anarquistes que operaven a Roanne; també informava de
les actuacions dels
grups socialistes, els membres dels quals, segons ell, s'integraven a
diari a
les files anarquistes. Amb Claude James, l'octubre de 1891 va ser
enviat, per
les seves opinions antipatriòtiques, al III Regiment de
Caçadors de l'Àfrica,
acantonat a Constantina (Algèria), però els dos
companys desertaren i es
refugiaren d'antuvi a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
després a Luxemburg, on va
ser detingut el 5 de maig de 1892 amb el miner anarquista Constant
Lambert. El
seu cas va ser sobresegut, però a finals de juliol de 1892,
gràcies als diners
recaptats en dos col·lectes, s'exilià a
Anglaterra, on sa companya es reuní amb
ell. S'establí al número 26 de Fitzroy Street de
Londres. A finals de novembre
o a principis de desembre de 1892 va ser detingut a la capital anglesa.
En 1896
encara residia a Londres. En aquests anys el seu nom va ser inscrit en
el
registre de la policia ferroviària de fronteres. En 1903 ja
tornava a ser a
Roanne i en 1911 sembla que era secretari del Sindicat de Lampistes i
Galvanitzadors de la Confederació General del Treball
(CGT). Louis Ségot va
morir el 14 de febrer de 1946 al seu domicili de Roanne (Forez,
Arpitània).
***
Clemente
Vieira dos Santos - Clemente Vieira dos Santos:
El 14 de
febrer de 1960 mor a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord,
Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente
Vieira dos
Santos. Havia nascut el 26 de juliol de 1889 a Porto (Nord, Portugal).
Fill
d'una família pobra, aprengué l'ofici de
tipògraf i ben aviat començà a militar
en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la
premsa obrera i
anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista
Terra Livre, polemitzà
fèrriament amb
els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del
Partit
Comunista Portuguès (PCP). En 1922
col·laborà en el periòdic de
l'Aliança
Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O
Librertário. Amb José Mater, Alberto J.
Martins i altres, formà part del
Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de
1922 assistí, com a delegat
del tipògrafs de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal, al III
Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a
Covilhã (Castelo Branco, Centre,
Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos.
En aquest
congrés destacà la seva intervenció en
la ponència sobre relacions
internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat
l'adhesió a la
Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència
preconitzà l'acceptació
dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de
Berlín i la representació
de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels
sindicalistes anarquistes. El
congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra
22 i vuit abstencions; fou un
triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb
José
Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade
Gráfica. Orgão
defensor dos gráficos
do Norte. Col·laborà en la major part
dels periòdics i revistes anarquistes
portugueses, però especialment les publicades a Porto, com
ara A Aurora, el qual
dirigí, i A Comuna.
Durant els últims anys de sa
vida, mancat d'una publicació específicament
anarquista, col·laborà en el diari
Gazeta do Sul, de Montijo
(Setúbal,
Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes
biogràfiques d'anarquistes en Voz
Anarquista. En 1958 va escriure una
biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves
Pereira (Alfredo Guerra), que resta
encara
inèdita i que es conserva a l'Arquivo
Histórico-Social del Centro de Estudos
Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca
Nacional de Lisboa. ***
Paul
Reboux fotografiat per Jean-Guillaume Gorsat (1938) - Paul Reboux: El
14 de febrer de 1963 mor a Niça (País
Niçard,
Occitània) l'escriptor,
periodista, pintor i propagandista pacifista, antimilitarista i
llibertari Paul
Henri Amillet –algunes fonts citen erròniament André com a nom–,
conegut sota el nom de Paul Reboux.
Havia nascut el 21 de maig de 1877 al II Districte de París
(França). Sos pares es deien Charles Ernest Amillet,
periodista
i negociant, i Caroline Isabelle Reboux, reconeguda
dissenyadora de
modes. Durant
sa vida publicà desenes d'obres, conreant diversos camps
literaris i culturals,
com ara les crítiques literària i
gastronòmica, la novel·la, la història
natural, les biografies, els relats de viatges, la novel·la
negra, els llibres
per infants, la poesia i va ser redactor en cap de diverses
publicacions. Va
ser conegut especialment pels seus pastiches,
on se'n riu sense malícia dels tics literaris d'escriptors
molt coneguts (Arthur
Conan Doyle, Alphonse Daudet, Gyp, José-Maria de Heredia,
Jean Jaurès, Stéphane
Mallarmé, Octave Mirbeau, Anna de Noailles, Charles
Péguy, Marcel Proust, Jules
Renard, Léon Tolstoi, etc.). Escrits d'antuvi amb
l'escriptor Charles Müller, aquests
pastiches sortiren en tres
sèries sota
el títol À la maniere
de... en tres
anys diferents (1908, 1910 i 1913); quan Müller
morí el setembre de 1914 a la
batalla del Marne, ell va treure un quart recull en 1925 i un
cinquè en 1950,
on va fer pastiches de personatges
del
món de la cultura molt coneguts (Jean Giono, Henry de
Montherlant, Jean-Paul
Sartre, Boris Vian, etc.). El 6 d'abril de 1909 es canvià
oficialment el
llinatge pel d'Amillet-Reboux. El 27
d'abril de 1911 es casà al IX Districte de París
amb la pintora miniaturista
parisenca Léontine Marcelle Henriette Georges (Léone
Georges). En aquesta època vivia amb sa mare al
número 42 del
carrer Clichy. El 21 de febrer de 1919 es divorcià de
Léone Georges i el 5 de
març de 1921 es casà al IX Districte de
París amb Odette Lucie Suzanne
Bernache-Assolant. A partir de 1919 col·laborà en
el periòdic Le Merle Blanc.
En 1921 publicà la
novel·la social antimilitarista Les
drapeaux.
Entre 1922 i 1923 fou redactor en cap del mensual humorístic
il·lustrat La Charrete Charrie,
a la manera de l'exitós
periòdic llibertari L'Assiete au
Beurre.
En 1923 començà a
col·laborà en el diari Paris-Soir
i també en aquest any en la primera
sèrie de la revista llibertària
parisenca La Muse Rouge, dirigida
pel
cantautor anarquista Clovis Poirier (Clovys).
En 1928 fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels
Gastrònoms. Membre de la
llibertària Lliga de la Regeneració Humana,
col·laborà en els anys trenta en el
seu òrgan d'expressió La
Grande Réforme
(1931-1939), dirigit per Eugène Humbert –en
aquesta línia publicà en 1937 Attention
aux enfants!, on denunciava els
perills de la superpoblació, llibre que li va portar
problemes amb algunes
associacions familiars. A partir de 1933
col·laborà en la
revista Paris Sex-Appeal.
Després de
la II Guerra Mundial col·laborà en diversos
periòdics llibertaris, com ara Défense
de l'Homme, de Louis Louvet; La
Grande Réforme, de Jeanne Humbert; i Liberté, de Louis Lecoin. En
1951, amb
Émile Bauchet i Félicien Challaye,
fundà el periòdic pacifista La
Voie de la Paix, òrgan del Comitè
Nacional de Resistència a la Guerra i a
l'Opressió (CNRGO), organització que en
1961 esdevingué la Unió Pacifista de
França (UPF). La seva faceta de pintor
artístic es concretà en obres d'estil naïf
de caràcter humorístic. Paul Amillet-Reboux va
morir el 14 de febrer de 1963 al
seu domicili de Niça (País Niçard,
Occitània). Paul Reboux
(1877-1963) ***
Necrològica
d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1969 - Alejandro Blanco
Muñoz: El 14 de febrer de 1969 mor a
Bedarius (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Alejandro Blanco Muñoz. Havia
nascut el 5 d'octubre de 1906 a Nuévalos (Saragossa,
Aragó, Espanya) –algunes
fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Eustaquio Blanco Donoso, jornaler, i Cecilia Muñoz
Ortega. Emigrat a Madrid
(Espanya) treballà de
paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) més destacats. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les
milícies confederals
i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya).
Després de la
militarització de les milícies, el juny de 1938,
va ser nomenat capità de la 72
Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els
Pirineus i va ser
internat en diversos camps de concentració. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en
la reorganització
clandestina de la CNT (Agrupació Confederal).
Després de la II Guerra Mundial
treballà de paleta i milità en la
Federació Local de Bedarius de la CNT.
Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu
domicili de Bedarius
(Llenguadoc, Occitània). ***
Pedro Vallina fotografiat per Sánchez del Pando (1931) - Pedro Vallina Martínez: El 14 de febrer de 1970 mor a Veracruz (Veracruz, Mèxic) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Havia nascut el 29 de juny de 1879 a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya). Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal –on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht –ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar sense èxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, i és detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia, La Anarquía, Cénit, L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal, El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc. És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971). ***
Melchor Rodríguez fotografiat per Alfonso (1964) - Melchor Rodríguez García: El 14 de febrer de 1972 mor a Madrid (Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns com El Ángel Rojo. Havia nascut el 30 de maig de 1893 al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya). De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Gerardo Rodríguez Giráldez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García Daura), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes –prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí–; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats –alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com El Ángel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons «nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germans Álvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso –que el fotografià en nombroses ocasions–, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per «difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme –en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol, ¡Despertad!, Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!, Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a l'Hospital de l'Estat de Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid. Melchor Rodríguez García (1893-1972) ***
Francesc
Isgleas Piarnau - Francesc Isgleas
Piarnau: El 14 de febrer de 1977 mor a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Vicenç Isgleas Piarnau
–citat en ocasions erròniament Piernau–,
també conegut com Panxo.
Havia nascut el 16 de febrer de 1893 –algunes fonts
citen
erròniament altres anys– a Sant
Feliu de
Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es
deien Josep Isgleas Puig i Teresa Piarnau Güell.
Fill d'un
obrer surer, heretà la professió i
aprengué l'ofici de taper. Abans de fer el servei militar,
ja se sentia atret
pel pensament anarquista. En sortir de l'exèrcit,
començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a
col·laborar en el periòdic Acción
Social Obrera i a assistir a l'Escola Horaciana del seu
poble. El 22
d'abril de 1918 es casà amb Rosa Alsina, de Sant Feliu de
Guíxols, i en 1926 la
parella tingué una filla, Flora, i posteriorment dos infants
més, Teresa i
Josep. A començament dels anys vint
començà a destacar com a organitzador obrer
i orador i en 1921 va ser nomenat membre del Comitè Regional
de Catalunya de la
CNT en representació de Girona. L'abril d'aquest mateix any
acompanyà els
membres de l'escamot (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu
Cusidó i Ramon Casanelles
Lluch) que assassinà el president del Consell de Ministres
espanyol Eduardo
Dato Iradier des de Blanes a L'Escala de camí cap a la
frontera. El juliol de
1922, en plena repressió governamental contra la CNT,
representà els Sindicats
Únics de Sant Feliu de Guíxols en la
Conferència Regional de Sindicats de
Catalunya celebrada a Blanes. Aquest mateix any, a causa del boicot
patronal
que li negava la feina, emigrà a Ceret (Vallespir, Catalunya
Nord) buscant
feina, però va ser expulsat per organitzar una vaga cap a
Girona el 13 de setembre
de 1923, el mateix dia del cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.
Immediatament
s'integrà en la lluita contra la dictadura a
l'Empordà i a altres comarques
catalanes (mítings, assemblees, reunions, etc.), va treure
–amb Fortunato
Barthe– a Sant Feliu de Guíxols Acción
Social Obrera, patí detencions i
un desterrament a Sòria. En 1930, un cop caiguda la
dictadura, destacà en el
Ple Regional de Catalunya que es realitzà per reorganitzar
la CNT. Un cop
instaurada la II República espanyola, entre el 31 de maig i
l'1 de juny de
1931, participà en representació del sindicat de
Sant Feliu de Guíxols, en la
Conferència Regional de la CNT de Catalunya que
tingué lloc a Barcelona, en el
decurs de la qual presidí una de les sessions. Entre el 10 i
el 17 de juny de
1931 representà els sindicats de diverses localitats
gironines (Cassà de la
Selva, Figueres, La Bisbal, Llagostera, Olot, Palamós,
Celrà, Calonge, Salt,
etc.) en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT
celebrat al Teatro
Conservatorio de Madrid. En 1932 parlà en un
míting antielectoral a Badalona i
arran de l'aixecament llibertari de Fígols d'aquest any va
ser detingut. El març
de 1933 assistí en representació de diverses
localitats gironines al Ple
Regional de Sindicats Únics de Catalunya celebrat a
Barcelona, on formà part de
la ponència que condemnà l'actitud dels sindicats
de Sabadell, i intervingué en
dos grans mítings a Barcelona, un per
l'abstenció, amb Claro José Sendón,
Josep
Corbella Suñé, Avelino González
Mallada i Jaume Rosquillas Magrinyà, i altre el
març organitzat per la Federació Anarquista
Ibèrica, amb Bru Lladó Roca, Tomás
Herreros
Miguel, Teresa Claramunt Creus, Liberto Callejas, Abelardo Saavedra del
Toro i
Frederica Montseny. En 1934, en representació de la CNT,
s'entrevistà amb Lluís
Companys. El gener de 1936 signà la ponència
sobre les aliances que aprovava la
Conferència Regional de la CNT de Catalunya celebrada al
cinema Meridiana de
Barcelona. L'1 de maig de 1936 inaugurà el IV
Congrés Confederal de la CNT a
Saragossa i participà en nom de Sant Feliu de
Guíxols en la ponència sobre
l'aliança revolucionària. El juny d'aquest mateix
any va fer un míting a
València amb Serafín Aliaga Lledó,
Antoni Alorda García i David Mayordomo.
Lluità als carrers barcelonins combatent la
reacció el juliol de 1936 i a
Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants,
però va ser
alliberat el mateix dia. El 21 de juliol de 1936, en una
reunió celebrada a la
caserna de Sant Francesc de Girona, es manifestà partidari
de les milícies
confederals com a mitjà de derrotar el feixisme insurrecte i
impulsar la
revolució. Durant la guerra desenvolupà diverses
tasques orgàniques: substituí
Diego Abad de Santillán en el Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, participà
en la redacció de la ponència que
elaborà el pacte amb la Unió General de
Treballadors (UGT) en la Conferència Regional (1936), fou
delegat de Catalunya
en el Ple de Regionals (setembre de 1936), va ser nomenat responsable
–amb M.
Jordi Frigola i Enric Álvarez Semper– de la
Comissaria de
Defensa Militar de
les Comarques de Girona (a partir del 7 d'octubre de 1936), va ser
conseller de
Defensa de la Generalitat de Catalunya (entre desembre de 1936 i maig
de 1937),
formà part de la ponència que creà la
Comissió Assessora Política (CAP) en el Ple de la
CNT-FAI de Catalunya (juny de
1937), fou membre del Consell Superior de Guerra del govern
republicà,
assessorà el Comitè Regional de Catalunya de la
CNT (des del juliol de 1937), representà
la CNT en reunions del Comitè Nacional del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) (abril
de 1938), formà part del Comitè Executiu de la
CNT de l'MLE (maig de 1938), demanà
la dimissió de Marià Rodríguez
Vázquez (Marianet)
i criticà la seva gestió en la secretaria
(octubre de 1938), fou l'últim secretari
de la CNT de Catalunya fins al final de la guerra, etc. Quan el triomf
feixista
era un fet, el 9 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou
membre del Consell
General de l'MLE (1939) en representació de la CNT.
Després va ser tancat al camp
de concentració d'Argelers. Un cop lliure amb sa
família s'instal·là a
Perpinyà
fins que les tropes alemanyes el detingueren i el tancaren al camp de
Vernet.
El juliol de 1942 va ser traslladat al camp de Djelfa
(Algèria). Després de
l'Alliberament, mantingué tesis puristes i fou
íntim del cercle
Montseny-Esgleas, però no ocupà
càrrecs orgànics importants. Entre 1945 i 1946
va fer mítings a París i a Narbona.
Instal·lat a París, en els anys cinquanta i
seixanta participà en plens regionals, fou assidu del centre
confederal i va
fer mítings. En 1967 morí la seva companya Rosa
Alsina. Un cop mort el dictador
Francisco Franco, el maig de 1976 retornà a Catalunya i
ajudà a la
reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols.
Francesc Isgleas
Piarnau va morir el 14 de febrer de 1977 al seu domicili de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i
Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).
Actualment un carrer d'aquesta
localitat porta el seu nom i a l'Arxiu Nacional de Catalunya es troba
dipositat
part del seu arxiu. Francesc Isgleas Piarnau (1893-1977) ***
Nello
i Giordana Garavini (Castel Bolognese, anys seixanta) - Nello Garavini:
El 14 de febrer de 1985 mor a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Havia nascut
el 28
de gener de 1899 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos
pares van ser Pietro
Garavini (Piràt),
comerciant, i
Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició
anarquista, son pare, militant
llibertari de certa influència, regentà una
taverna que era el lloc de trobada
del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la
«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista
«específic». S'ocupà
secretament de la
«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions
–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna. ***
Necrològica
de Manuel Mejías Palacios apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 31 de
maig de 1988
- Manuel Mejías
Palacios: El 14 de febrer de 1988 mor a Alcalá
de Guadaíra (Sevilla, Andalusia,
Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios
–el seu primer
llinatge a vegades citat Mejía
o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel
Roque o Manuel de Roque.
Havia
nascut el 9 d'agost de 1899 a Alcalá de Guadaíra
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José
Mejías Ferrer, jornaler, i Carmen Palacios
González.
Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per
ajudar a sa família i ben
aviat s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El 6 de febrer de
1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son
cossí Manuel
Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera
Rodríguez, també cenetistes, acusats
d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la
Huerta del
Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero
d'Alcalá de Guadaíra; arran
d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat.
Jutjats per
aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb
petició de tres penes de
mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves.
En 1928,
des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners
a La
Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo
de Rivera va
ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del
Pópulo de Sevilla.
Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis
Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III
Congrés Confederal Extraordinari de la
CNT («Congrés del Conservatori») que se
celebrà a Madrid (Espanya). Després de
la mort del dictador Francisco Franco milità en la
Federació Local d'Alcalà de
Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar
en un míting en
aquesta localitat. Sa companya fou Carmen Alcarazo Astacio, amb qui
tingué tres infants (Américo, Octavio i Rosaura).
Manuel Mejías Palacios va morir el 14 de febrer
–algunes fonts citen erròniament el 15 de
febrer–
de 1988 d'una aturada cardiorespiratòria al seu domicili
d'Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia,
Espanya) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Émilienne
Morin (1935) - Émilienne Morin:
El 14 de febrer de 1991 mor a Quimper (Cornualla, Bretanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Émilienne Clémence
Léontine Morin,
coneguda com Mimi i
també com Émilienne
Durruti.
Havia nascut el 29 d'octubre de 1901 al II Districte d'Angers
(País del Loira,
França). Era filla natural de l'obrera de fàbrica
parisenca Léontine Ernestine Giroux i aquesta
reconegué
sa filla el 9 de novembre de 1901; son pare va ser Étienne
Baptiste Jean Morin, militant
anarcosindicalista del Sindicat de la
Construcció, que legitimà sa filla amb el
matrimoni amb
sa mare celebrat el 19 de gener de 1904 al II Districte d'Angers.
Émilienne Morin freqüentà de ben
joveneta
els cercles revolucionaris. A partir de
1916 entrà a treballar de secretària per al
periòdic pacifista Ce qu'il faut
dire, alhora que militava
en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte
de París
(França), formant part, a partir de 1923, de la seva
directiva. El 27 de desembre de 1924 es casà
a Yerres (Illa de França, França) amb el militant
anarquista Mario Antonio Casari (o Cassari, conegut com Cesario
Tafani
o Oscar Barodi), del qual es
divorcia dos o tres anys després. El 14
de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti
Domínguez, a les hores exiliat a
París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les
Prairies del XX
Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia,
sa amiga Berthe
Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco
Ascaso Abadía. El
juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i
ella abandonà el
seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a
Brussel·les, lloc on residien
semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga
va fer
especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La
parella
visqué com pogué la difícil vida del
proscrit, però en 1931, amb la proclamació
de la II República espanyola, ambdós marxaren cap
a Catalunya. Durant els anys
republicans participà activament en nombroses reunions i
manifestacions i
col·laborà en els periòdics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4
de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que
hagué de criar
tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava
en fuita o a la
presó. Gràcies a l'ajuda dels companys,
aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre
Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà
de la petita Colette
quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la
Revolució, s'integrà en la
«Columna Durruti» al front d'Aragó i
treballa com a secretària a la seva Caserna
General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però
les necessitats de
Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company
marxà cap a
Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i
on
aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936.
Després d'una temporada
treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a
França, on desenvolupà una
intensa tasca propagandística a favor de la
Revolució espanyola. En aquesta
època, col·laborà activament amb
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan
d'expressió. També
col·laborà en Le
Libertaire, òrgan de
la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus
records al front aragonès. El 22
de novembre de 1938 presidí el míting de
commemoració de la mort de son
company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de
la Mutualité de
París, i on prengué la paraula E.
Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero
i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial
establí relació amb els
nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França.
Émilienne Morin va
morir el 14 de febrer de 1991 a l'Hospital de Cornouaille de Quimper
(Cornualla, Bretanya), població on
s'havia
retirat. ***
Necrològica de José Muzas Otín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de març de 1992 -
José Muzas Otín: El 14 de febrer
de 1992 mor a La Tronche (Delfinat, Arpitània)
l'anarcosindicalista
José Muzas Otín –oficialment Joseph Emmanuel Muzas. Havia nascut l'1 de
gener de 1923 a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament
Bizién (Osca, Aragó, Espanya).
Sos pares, emigrants, es deien José Muzas, conreador, i
Sebastiana Otín, domèstica. En 1936, amb 13 anys,
retornà amb sa família de
l'emigració a França i
s'instal·là a Barbastre (Osca, Aragó,
Espanya). A mitjans dels anys quaranta va
fer el servei militar obligatori i un cop llicenciat
participà en el moviment
llibertari clandestí, fet pel qual va ser empresonat. Es
trobava en llibertat
provisional quan en 1949 passà clandestinament a
França. Establert a Grenoble (Delfinat,
Arpitània),
milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on ocupà
diversos càrrecs de
responsabilitat. El 5 de setembre de 1953 es casà a Grenoble
amb
Marie Lucie Lavanchy. En 1953 participà
econòmicament
en el «Fons Pro-Espanya
Oprimida». Després de nou anys de malaltia,
José Muzas Otín va morir el 14 de febrer
de 1992 a l'Hospital de La Tronche (Delfinat, Arpitània) i
fou
incinerat
tres dies després.
***
Luis Andrés Edo (2006) - Luis Andrés Edo: El 14 de febrer de 2009 mor a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Andrés Edo. Havia nascut el 7 de novembre de 1925 a les casernes de la Guàrdia Civil de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Román Andrés Fuster, guàrdia civil, i Josefa Edo Bayo. Quan tenia un any es traslladà amb sa família a Barcelona, ja que son pare fou destinat al nou quarter del barri barceloní de Sants. De família catòlica, en aquest barri, educat per capellans i monges, passà sa infància. La Revolució de 1936 el marcà profundament, així com l'educació rebuda en les escoles del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). En 1939 començà a fer feina netejant maquinària i locomotores i realitzant altres feines per a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), «niu» de nombrosos militants anarcosindicalistes, on dos anys més tard passà com a aprenent de maquinista. En 1941 s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Restà a la RENFE fins al 1946, quan fou detingut per furtar patates d'un tren, com a part de la campanya de «redistribució» d'aliments que portava la CNT en aquells anys de fam, i tancat un temps a la presó. Quan sortí de la garjola, passà a treballar en el vidre, fabricant termòmetres, una feina insalubre que li causarà greus i permanents problemes de salut en ingerir mercuri i àcid fluorhídric. L'octubre de 1947 fou cridat a files per fer el servei militar, però dos mesos després desertà , creuant clandestinament la frontera vestit de militar cap a França, instal·lant-se a Dijon, on s'afilià a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època realitzà diverses incursions clandestines a la Península. En 1952, enmig d'una forta repressió contra la CNT de l'Exili per part de les autoritats franceses arran de l'atracament frustrat a un tren a Lió l'any anterior en el qual resultaren mortes tres persones i nou ferits, tornà a Barcelona, ja que la policia francesa feia la vida impossible als exiliats anarquistes. L'agost d'aquell any, fou detingut per deserció i tancat fins a l'octubre de 1953, quan fou reincorporat a files. A començaments de 1954 desertà de bell nou, però va ser novament arrestat i passà sis mesos empresonat al castell de Figueres. En sortir, s'exilià definitivament a França, integrant-se en el moviment de resistència llibertari antifranquista. En 1955, a París, es relacionà força amb Laureano Cerrada Santos, altre anarquista antic empleat de la RENFE i figura clau en la resistència antinazi i en les xarxes d'evasions, a més de especialista en falsificació de tota casta de documents i de bitllets. A la capital francesa va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i amb diversos membres de la resistència antifranquista, com ara el guerriller urbà Quico Sabaté i el membre de la Comissió de Defensa de la CNT José Pascual Palacios, responsable de coordinar els grups d'acció que operaven a la Península. En 1959 organitzà una reunió entre el comunista Valentín González (El Campesino) i Quico Sabaté sobre coordinació. En aquests anys va fer feina al parisenc Teatre Alhambra-Maurice Chevalier com a assistent del pintor de decorats Rafael Aguilera, heroi de la Guerra Civil i de la Resistència francesa, alhora que cenetista. Aguilera mantingué un important dipòsit d'armes a París per a la Comissió de Defensa de la CNT i un dels seus amagatalls estava al seu taller de les golfes del Teatre Alhambra, on Edo i Lucio Urtubia netejaven i engreixaven aquestes armes. A començaments dels anys seixanta fou nomenat secretari de l'Aliança Obrera –entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)–, secretari de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT, secretari de la Federació Local de la CNT de París, secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'Exili. En aquests anys freqüentà Octavio Alberola, Joan García Oliver i Cipriano Mera, membres de l'organització «Defensa Interior», secció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. El maig de 1965 reivindicà, en nom del «Grup Primer de Maig», grup successor de «Defensa Interior», en una conferència de premsa clandestina a Madrid el segrest del 30 d'abril a Roma del nunci apostòlic espanyol davant el Vaticà Marcos Ussía per exigir la llibertat de tots els detinguts polítics del franquisme. L'abril de 1966, mentre era secretari de la CNT parisenca, va fer una conferència de premsa clandestina a Madrid de condemna del cincpuntisme i poc després es reuní clandestinament amb grups de militants amb la finalitat de contrarestar les maniobres cincpuntistes. El 25 d'octubre de 1966 fou detingut per la Brigada Político-Social (BPS) amb quatre companys, a causa de la delació de l'agent policíac Inocencio Martínez, acusat de planejar el segrest del cap de les Forces Armades nord-americanes a l'Estat espanyol, el contraalmirall Norman Gillette («Operació Durruti») i, d'afegitó, del polític argentí exiliat Juan Domingo Perón. També fou acusat de complicitat en el segrest d'Ussía. A la presó de Carabanchel conegué l'activista anarquista escocès Stuart Christie. Amb el suport d'un grup d'acció parisenc intentà fugir de la presó en dues ocasions. Jutjat el 4 de juliol de 1967, el Tribunal d'Ordre Públic el condemnà quatre dies després a tres anys de presó per associació il·lícita (membre de les Joventuts Llibertàries), a sis anys per possessió il·legal d'armes, i a una multa de 25.000 pessetes per possessió de documentació falsa. La sentència hagués estat més dura si hagués estat jutjat en consell de guerra, com era el normal, i encausat sota la llei militar per «bandolerisme i terrorisme». En 1968 un col·laborador franquista l'acusarà d'haver realitzat accions terroristes a Bèlgica, però fou absolts d'aquestes acusacions per manca de proves. Després de passar per les presons de màxima seguretat de Sòria, de Segòvia –on organitzà comitès de fugida i muntà nombroses vagues de fam i motins, pels quals purgà molts de mesos a cel·les de càstig– i de Jaén, fou alliberat en 1972. El juny de 1974, fou detingut de bell nou acusat d'associació il·lícita per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), per complicitat en el segrest a París del banquer Baltasar Suárez i per la campanya de denúncia contra l'assassinat legal de Salvador Puig i Antich. El 17 de febrer de 1975 per aquest càrrecs fou condemnat a cinc anys de presó, dels quals complí dos, ja que sortí en llibertat gràcies a l'amnistia postfranquista, malgrat haver organitzat un gran motí durant la seva estada a la presó Model de Barcelona. En 1976 se separà de sa companya Rosita, amb qui havia tingut dos fills (Helios i Violeta), ja que ell no va voler tornar a París i ella no volia viure a Barcelona. En aquest anys participà activament a Barcelona en la reconstrucció de la CNT des del Comitè Regional de Catalunya i fou un dels organitzadors del famós míting de Montjuïc del 2 de juliol de 1977 i de les Jornades Llibertàries d'aquell any, a més de realitzar nombrosos mítings per tot arreu. En 1978 començà la seva relació amb Doris Ensinger, amb qui restarà fins a la seva mort. El 4 d'octubre de 1980, just abans del judici dels acusats pel «Cas Scala» –aquest mateix any publicà, amb altres, En relación con el caso Scala–, fou detingut per la policia del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa i acusat de creació d'una «formació terrorista». La fiscalia demanà 20 anys de presó, però sortí en llibertat provisional l'agost de 1981 i el seu cas es tancà definitivament en 1984 per manca de proves. En 1985 fou el responsable de Solidaridad Obrera i dos anys més tard fou nomenat secretari general fins al 1989 de la CNT de Catalunya, enmig de fortes lluites internes. En 1988 presidí el Ple de la Regional catalana cenetista a Badalona. Arran de totes aquestes disputes, entrà a formar part de la CNT desfederada i en 1997 en fou elegit secretari. Durant els últims anys de sa vida lluità especialment per la restitució del patrimoni i dels bens requisats pel franquisme a la CNT i per la revisió del «Cas Granado-Delgado», col·labora amb la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) i amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i fomentà el «municipalisme llibertari». Troben textos seus en Boletín FELLA, Catalunya, CNT, Construcción, Extremadura Libre, Historia Libertaria, La Lletra A, Nada, Presencia, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. En 2002 publicà La Corriente –originalment titulat «El pensamiento antiautoritario»–, una antologia dels seus assaigs a la presó, on desenvolupa les seves idees sobre el pensament i l'acció anarquistes, que s'allunyen del sindicalisme i s'acosten al situacionisme. En 2006 publicà les seves memòries, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo. Durant els seus últims set anys la greu malaltia que patia el debilità seriosament. Luis Andrés Edo va morir el 14 de febrer de 2009 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) arran d'una insuficiència cardiorespiratòria i va ser incinerat. ***
Philip
Levine, amb 83 anys, fotografiat al seu domicili de Fresno per Jim
Wilson - Philip Levine: El 14 de febrer de 2015 mor a Fresno (Califòrnia, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Havia nascut el 10 de gener de 1928 a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA). Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984), Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el «Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el «Harriet Monroe Memorial» (1978), el «National Book Critics Circle Award» (1979), el «National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA). ***
Jaime
Pozas de Villena - Jaime Pozas de
Villena:
El 14 de febrer de 2017 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Jaime Pozas de Villena. Havia nascut el 27 d'octubre de 1941
–algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre
de
1943–
a Madrid
(Espanya). Sos pares es deien Gabriel Pozas i María Teresa
de
Villena. Era nebot net del general Sebastián Pozas Perea,
però fill d'un
destacat falangista. En 1962 entra en la Universitat Complutense de
Madrid per
a estudiar química i en 1965 va ser expedientat per aquesta
universitat
(«expulsió perpètua dels centres
compresos en aquest Districte Universitari i
inhabilitació durant tres anys per a cursar estudis a tots
els centres
docents») i el seu expedient d'expulsió signat pel
dictador Francisco Franco
mateix. Mai no pogué acabar la carrera. Fou membre del grup
estudiantil «Los Ácratas»,
el quan, durant el curs 1967-1969, realitzà diverses accions
a la Universitat
de Madrid, censurades i difamades per l'aparell comunista universitari
–ell va
ser acusat de ser un provocador i un confident de la
policia–; detinguts els
seus integrants, van ser jutjats el juny de 1969 pel Tribunal d'Ordre
Públic
(TOP) per diversos càrrecs (desordres públics,
associació il·lícita, incendis,
tinença il·lícita d'armes, ultratges a
la bandera, propaganda il·legal) i ell
condemnat a tres anys de presó. Purgà la pena a
la presó de Sòria (Castella,
Espanya), on conegué destacats anarquistes (Luis
Andrés Edo, Cipriano Damiano
González, Miguel García García, Juan
Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez,
etc.). En 1974 va ser alliberat després de passar cinc anys
a la presó, però
després de quatre mesos de llibertat, arran d'una conxorxa,
va ser acusat de
tràfic de drogues, fet pel qual va ser empresonat
preventivament 15 mesos abans
de ser absolt. Un cop lliure decidí exiliar-se a Londres
(Anglaterra) i
posteriorment retornà clandestinament. En 1976
milità en el Sindicat de la
Construcció de Madrid de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1977 va
ser nomenat membre del Comitè Nacional confederal,
però no acceptà i restà com secretari
general del Comitè Regional del Centre de la CNT. En 1977
publicà, amb un
pròleg d'Heleno Saña Alcón, el fullet La
autenticidad como lucha. Membre de la Secretaria
Jurídica Pro-Presos, intervingué
en les protestes contra l'assassinat d'Agustín Rueda Sierra
i poc després,
davant l'amenaça de ser novament detingut i processat,
tornà a Londres. Durant
un temps també treballà a Toronto
(Ontàrio, Canadà), Ginebra (Ginebra,
Suïssa)
i a Suècia, on milità en l'Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs). Més
tard, en una època de baixa
militància, s'establí a Alcañizo
(Toledo, Castella, Espanya). En 1991 s'afilià
en el Sindicat d'Oficis Diversos de Madrid de la CNT i va ser proposat,
sense
èxit, per Ana Sigüenza Carbonel per a ocupar la
secretaria general de la CNT.
En aquest mateix any s'encarregà de la tresoreria de la
Fundació Anselmo
Lorenzo (FAL), de la qual va ser destituït a l'any
següent després d'haver
estat desfederat el seu sindicat. Mantingué la
militància, juntament amb J.
Manuel Salguero, Juan José Alcalde i altres, en el seu
sindicat desfederat
durant uns anys fins a la seva autodissolució. En 2003
formava part, amb
Octavio Alberola Suriñach, Juan Salcedo Martín,
Joan Busquets Verges i altres,
del «Grup per la Revisió del Procés
Delgado-Granado». En aquests anys lluità
per a l'entesa del moviment anarcosindicalista (CNT, CGT i Solidaridad
Obrera).
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
periòdiques, com ara Castilla Libre,
CNT, Le
Combat Syndicaliste,
Sindicalismo, Solidaridad
Obrera, etc. Jaime Pozas de Villena va morir el 14 de
febrer de 2017 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya),
víctima d'una
cardiopatia que
arrossegava des de feia anys, i donà el cos a la
ciència per a ser després
incinerat. ---
|
![[13/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/02]") |
|
![[15/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/02]") |
|
|
| Actualització: 14-02-24 |