|
---
Anarcoefemèrides
del 14 de març Esdeveniments
Capçalera de l'Ariete Anarquista - Surt Ariete Anarquista: El 14 de
març de 1896
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcocomunista Ariete Anarquista.
Periódico comunista. Es
distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit
per Emili Hugas i estampat a
la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran),
que poc després va ser encausat en el
«Procés de Montjuïc».
Publicà notícies
sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els
articles anaven
sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo.
Començà a publicar
per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges
Darien Biribí. Apuntes del natural.
Només sortí
un segon número, el 21 de març. ***
Capçalera del primer
número de L'Agitazione - Surt L'Agitazione: El 14 de
març de 1897 surt
a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del
setmanari anarquista L'Agitazione.
Periodico socialista anarchico. Va ser editat per Errico
Malatesta, que havia
retornat a Itàlia clandestinament, i Adelmo Smorti va ser
l'administrador i
Ciro Bersaglia el gerent. Formaren part del comitè de
redacció Luigi Fabbri,
Benedetto Faccetti, Vivaldo Lacchini, Errico Malatesta, Emidio
Recchioni i
Eugenio Vitali. En seran col·laboradors Felicioli, Pietro
Gori, Felice Vezzani,
entre d'altres. D'aquest periòdic, fortament
antigovernamental i antimarxista,
partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n
tiraven entre
6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió
entre els obrers del port i
als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En
sortiren 18
números, l'últim el 12 de maig de 1898. El nom de
la capçalera serà emprat
posteriorment en diverses publicacions llibertàries. ***
L'atemptat
contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons
el setmanari milanès La Domenica del Corriere
del 23 de març de 1912 - Atemptat contra
Víctor Manuel III: El 14 de març de
1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal
cap al Panteó de
Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I
d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait
entre les columnes
del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de
la carrossa reial.
L'atemptat deixà el sobirà indemne,
però va ferir el major dels cuirassers Giovanni
Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent
que el
va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la
magistratura
tot d'una parlaren de «complot» com a
mitjà de justificació de la repressió
estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari
–en els dies
posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants
anarquistes (Settimio
Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo
Rambaldi,
Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico
Zavattero)
que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor
de l'intent de
regicidi havia actuat amb total independència i sense cap
còmplice, declarant-se
«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va
impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions
d'allò més
fantasioses («pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa,
conspiració clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de Líbia,
però produí conseqüències
inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren
paleses i el
superintendent de la policia romana va ser separat del
càrrec, alhora que les
relacions entre el president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti
i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte
de l'atemptat va
ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i
Angiolo Cabrini del
Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien
felicitat el rei per haver
sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat
membre
del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:
«L'atemptat i l'infortuni dels reis
es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.».
Els anarquistes
van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio
D'Alba havia estat
un cas «aïllat», assumiren la defensa del
magnicida. ***
Membres
del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de
març de 1937) - Batalló de la
Mort: El matí del 14 de març de 1937
es presentà al poble de Barcelona
(Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat
«Batalló de la Mort». Aquesta
«força d'assalt i de xoc»
formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on
sortí desfilant en
formació militar en direcció al Passeig de Pi i
Margall, per a continuar
després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en
arribar a la Plaça de la
República, formà davant el Palau de la
Generalitat, on esperaven el president
del govern català Lluís Companys, el primer
conseller Josep Terradellas, el
conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres
personalitats. Desfilaren
la secció motorista, els batedors, els abanderats, les
bandes de cornetes i de
tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la
secció sanitària del
batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera
pròpia. Portaven les
senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP
(«Uníos Hermanos
Proletarios»), i la negra, insígnia
pròpia. Va ser acompanyat per la banda de
música del Partit Federal Ibèric (PFI). El
president de la Generalitat dirigí
la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins
vèncer o morir, a
lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres
vides si cal?
Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la
màxima
glòria i el major honor a la vostra bandera?», que
contestaren amb un unànime
«Sí!»
amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per
la Plaça de la República,
després recorregué la Via Durruti i la Ronda
Salvochea fins a la Plaça de Catalunya,
on va fer acte de presència en la inauguració del
monument a l'Heroic Soldat
del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de
l'Exèrcit
Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El
«Batalló de la Mort» va
ser la columna anarquista de caràcter internacional
més coneguda i estava
formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a
França. Aquesta
desfilada de presentació causà una forta
impressió en la ciutadania a causa
dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé
feixista, encara que eren una còpia
més o menys reeixida dels «Arditi del
Popolo», els escamots antifeixistes
italians. Aquest batalló va ser equipat i
finançat per la Generalitat de
Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán
i fou entrenat en una masia
de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can
Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a
prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i
l'assessorament de destacats
militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri,
etc.).
Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles
d'Almudévar i de Montalban van ser
derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de
Tardienta,
van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització
de les milícies, va
ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada
Mixta, en
la 32 Divisió, en el «Batalló
Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit
Popular
republicà. ***
Joan
P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció
[Foto de Pérez de Rozas] - Conferència de P.
Fàbregas: El 14
de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya)
l'economista i
anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan
P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de
la Generalitat de
Catalunya, pronuncià la conferència Los
factores económicos de la revolución
española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto
Torío Rodríguez (Jacinto
Toryho), era l'octava d'un cicle
organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Aquest acte va ser
radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i
Ràdio Barcelona. En la seva
intervenció el ponent defensà les
col·lectivitzacions industrials i agràries i
la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text
de la dissertació va
ser publicat aquell mateix any en castellà (Los
factores económicos de la revolución espanyola.
Conferencia pronunciada en el
Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937)
i en català (Els factors
econòmics de la revolució; amb
altres textos i amb un pròleg de Gonçal de
Reparaz Ruiz). Conferència de P.
Fàbregas (14 de març de 1937) ***
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny - Conferència de
Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al
Cinema Coliseum de València (València,
País Valencià) la militant anarquista Frederica
Montseny, aleshores ministra de
Sanitat i Assistència Social de la II República
espanyola, pronuncià la
conferència La Commune de París y la
Revolución española. En aquest
acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny
establí semblances entre
ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta
conferència va se publicada el
mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa
del Comitè Nacional
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una
coberta del dibuixant i
cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al
català i publicada amb
un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions. Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937) ***
Propaganda
de la conferència de Lapeyre apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1963 - Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se
celebra, a la Sala Aragó de
l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), organitzada per la Libre
Pensée, una conferència de l'anarquista,
pacifista i neomaltusià Aristide
Lapeyre sota el títol «Où en sont nos
libertés?» (On són les nostres
llibertats?).
Naixements
Foto antropomètrica de Constant Magnani (ca. 1894) - Costante
Magnani: El 14 de març de 1854 neix a Cremona
(Llombardia, Itàlia) –algunes fonts
citen Pica d'Olma (?)– l'anarquista Costante Magnani,
també conegut per Constant Magnani.
Sos pares es deien
Giovanni Magnani i Angela Mantoini. Desertor de l'exèrcit,
passà a finals dels
anys vuitanta a França, establint-se a París, on
treballava en el seu ofici de
sabater. Es relaciona amb els anarquistes Paolo Chiericotti (Ricotti) i Annette Soubrier
–fou testimoni
del seu matrimoni en 1885 a l'Ajuntament del XVIII Districte de
París. Per les
seves activitats anarquistes, el 5 de juliol de 1887 va ser detingut,
juntament
amb Paolo Chiericotti, al seu domicili, al número 22 del
carrer Norvins. Membre
del grup anarquista «La Panthère des
Batignoles», el 31 de març de 1892 va ser
detingut, en una gran agafada antianarquista, al seu domicili, al
número 106
del carrer Lepic, i se li va decretar l'expulsió de
França i enviat a Itàlia,
on es trobaven des de 1891 sa companya i sos infants. En 1894 el seu
nom
figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària de fronteres.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Raphael Friedeberg (1912) - Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia de la detenció de Sylvain Dureau apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 29 de juliol de 1908 - Sylvain Dureau: El
14 d'abril de 1877 neix a Trouy (Centre, França) l'anarquista Sylvain Albert
Dureau. Era fill de Josep Dureau, carreter, i de Louise Mallet. Es guanyava la
vida treballant de xofer d'automòbil i de mecànic a París (França). El 14 de
novembre de 1898 va ser cridat a files i llicenciat el 27 de setembre de 1899. El
28 de juliol de 1908 va ser detingut, juntament amb altres companys (Louise Duprat,
Ernest Girard i Ernest Jacquart), per apallissar el 16 de juliol anterior el
comissari de policia Kien al restaurant corporatiu «La Solidarité», al carrer
Guersant de París, quan aquest volgué arrabassar uns cartells antimilitaristes
i anarquistes que engalanaven el local. En aquesta època vivia al carrer
Camille-Desmoulins de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1909,
durant l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes i xofers de
Levallois-Perret (Illa de França, França), membres del Sindicat de Xofers
d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT) de París, havien
estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació
policíaca–, formà part del Comitè de Defensa Social (CDS). El 24 de març de
1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi», editat
pel CDS, que reivindicava justícia per al «Cas Aernoult-Rousset» i feia una
crida a la deserció dels soldats; aquestes 16 persones van ser processades i
entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 jutjades per l'Audiència del Sena per
«provocació a l'assassinat i a la desobediència», però totes van ser absoltes.
Posteriorment s'adherí a la Federació Revolucionària Comunista (FRC), la qual
el juliol de 1912 passà a anomenar-se Federació Comunista Anarquista (FCA). En
aquests anys milità en el Grup Anarquista del V i del XIII Districte de París i
vivia al número 6 del carrer Wurtz del XIII Districte de París. L'1 de febrer
de 1913 va ser detingut, amb altre company de la FCA, quan manava un automòbil
que recorria els carrers parisencs portant grans cartells de convocatòria del
míting de la FCA en favor del dret d'asil d'aquell mateix dia; aquest míting
feia costat els anarquistes processats en el «Cas Bonnot» que havien albergat membres
de la banda. Jules Barday, Lucien Belin i Léon Jahane, militants de la FCA,
també van ser detinguts quan feien el mateix pels carrers parisencs. Quan
esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a files i el 25 de
maig de 1915 enviat a un taller militar a Bourges (Centre, França); l'1 de
juliol de 1917 va ser destinat al I Regiment d'Artilleria i el 24 de febrer de
1917 va ser llicenciat. En 1919 era membre del CDS i assistia a les seves
reunions. En 1921 també era membre de la Federació Anarquista (FA) i aleshores
vivia al número 201 del carret Tolbiac del XIII Districte de París. El 5 de
novembre de 1932 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Fourmatgeat.
Aleshores treballava de gerent i vivia al número 4 de l'avinguda de la Porta de
Pantin. En 1935 la policia el donà per desaparegut de la població d'Antony
(Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923 - François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França). ***
Auguste
Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic
parisenc La
Matin del 28 d'agost de 1910 - Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per «violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la «Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàries Cris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Foto
policíaca de Félix Monteagudo Colás - Félix Monteagudo
Colás: El 14 de març de 1885 neix a
La Almunia de Doña Godina (Saragossa,
Aragó, Espanya) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista Félix Florentino
Monteagudo Colás –el segon llinatge a vegades
citat erròniament de diferents
maneres (Cobos, Soler,
etc.)–, i que en premsa va fer servir el pseudònim
de David Copperfield. Sos pares es
deien
Cecilio Monteagudo García, secretari del jutjat de La
Almunia, i Joaquina Colás
Lidón. Forner de professió, fou un dels
organitzadors de la vaga general de
1904 a Saragossa i parlà, amb altres, en el
míting central d'aquesta que se
celebrà el 9 d'agost. En 1908 col·laborava des de
Madrid (Espanya) en els
periòdics anarquistes Liberación
i Tierra y Libertad. En 1909, arran
dels
fets de la «Setmana Tràgica», va ser
detingut. Entre el 30 d'octubre i l'1 de
novembre de 1910 representà la barcelonina Societat de
Forners «La Espiga» en
el «Congrés de Belles Arts» de
Barcelona, fundacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1910, des de Saragossa, envià
diners a Tierra y Libertad per al
periòdic i per
als presos. En aquest any mantingué una polèmica
amb Adolfo Bueso García. El 10
de març de 1911 va ser condemnat per un consell de guerra a
dos anys i quatre
mesos de presó correccional per
«injúries a l'exèrcit» per un
article publicat
en Tierra y Libertad arran de la
«Setmana Tràgica» –el judici
s'havia de celebrar el 29 d'agost de 1910, però no
es va realitzar perquè es trobava
«desaparegut». Durant 1912 restà pres a
Barcelona (Catalunya). Milità en la Secció de
Forners del Sindicat de
l'Alimentació de la CNT, del qual va ser nomenat secretari.
El 23 de gener de
1916 va ser detingut, amb altres companys (José Coral, Luis
Pérez, Josep
Puyolar, Martí Ricart, Guillem Riera i Patricio Torres), per
«incitació a la
vaga», després d'un míting de forners
al seu local del carrer Guàrdia de
Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918
representà els forners
en el I Congrés de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC)
celebrat a Barcelona («Congrés de
Sants»), on es mostrà contrari a
l'organització acordada per considerar-la centralista. El
juliol de 1918 parlà
en un míting organitzat per la Societat de Forners
«La Espiga». En aquest any fou
orador en diversos mítings i el setembre va fer al Centre
Obrer de Barcelona la
conferència «La misión de la mujer en
la sociedad». A finals de 1918 va ser un
dels oradors, amb Rosario Dulcet Martí, Ricard Fornells
Francesch, Àngel Pallejà
Vall, Joan Peiró Belis, Camil Piñón
Oriola, Libertad Ródenas Domínguez i Josep
Viadiu Valls, de la campanya de propaganda engegada després
del Congrés de
Sants per a explicar-ne els acords arreu de Catalunya. El desembre de
1918
havia de fer la conferència «Las nuevas
orientaciones de la organización
obrera» a Barcelona, però va ser suspesa per
malaltia. Entre el 10 i el 18 de
desembre de 1919 representà els forners en el II
Congrés Confederal de la CNT («Congrés
de la Comèdia») celebrat a Madrid.
També va fer de mestre racionalista a
l'escola de l'Ateneu de Sants, dirigida per Joan Roigé
Rodó. Segons alguns era
contrari a la militància d'intel·lectuals
(«no obrers») en la CNT i expulsà
Federico Urales dels locals sindicals. A finals de gener de 1921 va ser
detingut a Barcelona sota l'acusació d'haver participat en
els atemptats contra
els patrons de fleca i de gastronomia Antoni Figueras i Josep Salvo,
respectivament,
però una setmana després va ser posat en
llibertat sense càrrecs. En aquesta
època figurava en el «Fitxer Lasarte»
dels grups terroristes de la patronal com
a «sindicalista perillós». En 1922 va
fer mítings a Madrid en defensa d'Alfons
Vila Franquesa (Juan Bautista Acher
o
Shum), aleshores empresonat. El 2 de
setembre de 1922 va fer la conferència
«Orientaciones sindicalies» al Cercle
Republicà Federal de Madrid, organitzada per la
Federació Local de Sindicats
Únics i el Grup Sindicalista de l'Alimentació. El
3 de novembre de 1922,
organitzada per la Secció de Perruquers i Barbers del
Sindicat d'Higiene i
Neteja, va fer la conferència contradictòria
«El sindicalismo como único
criterio de emancipación de la clase trabajadora»,
on la pugna va ser portada
per Juan Ortega des de posicions purament anarquistes. El 30 de
novembre parlà,
en representació del Grup Sindicalista d'Arts Blanques, en
un míting al Teatre
Barbieri de Madrid, organitzat pels Sindicats Únics de la
CNT, on també intervingueren
Juan Gámez i Ángel Pestaña
Núñez. El 7 de febrer de 1923 va fer la
conferència
«Historia de la Pedagogía» a l'Ateneu de
Divulgació Social de Madrid. Aquest
mateix any va ser orador amb Joan Peiró Belis i altres en un
míting de protesta
per l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat. El juny de 1923
va fer mítings, amb
Artur Parera Mallí, Joan Peiró Belis, Camil
Piñón Oriola i altres, a Madrid i
Saragossa per explicar la vaga del sector del transport que es portava
a terme
a Barcelona i sobre el pistolerisme. En 1923 va ser detingut, juntament
amb Manuel
Buenacasa Tomeo, i assistí al Ple de Regionals de la CNT
celebrat a Lleida (Segrià,
Catalunya). L'estiu de 1923 parlà en un acte dels forner i
el setembre fou
orador amb Ángel Pestaña
Núñez i altres. El 20 de setembre de 1923 va ser
detingut a Madrid i va ser posat el llibertat el 6 de desembre. A
finals de
gener de 1924 va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb
Manuel
Buenacasa Tomeo i altres, quan exercia el càrrec
d'administrador de Solidaridad Obrera.
Entre 1925 i 1926
col·laborà en el setmanari El
Productor.
El novembre de 1933 va fer la conferència
«Tácticas de la CNT» al Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona. A principis de febrer de 1936 va
ser empresonar per
a complir sis anys de presó per penes que havia anant
acumulant. Després de la
guerra civil restà a la Península. En 1941 va ser
jutjat en consell de guerra a
Barcelona i condemnat a 30 anys de reclusió major. Un cop
lliure a la dècada
dels quaranta, molt malalt, va ser acollit per l'anarcosindicalista
Josep
Codina Riba, però morí poc després. ***
Necrològica
de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de febrer de 1969 -
Florenci Puig Simon: El 14 de març de
1895 neix a
Gironella
(Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes
fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors
Simon. Milità en el Sindicat
Fabril i Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També
treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Posteriorment
visqué a Vilalièr (Llenguadoc,
Occitània) i milità en la Federació
Local de Carcassona de la CNT. Florenci
Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de
1968 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). ***
Émile Cottin - Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistes Émile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i «trencador de vagues», sense èxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema: «L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté. ***
Horacio
Badaraco - Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de «traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco –transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera –sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia. ***
Necrològica
d'Enrique García García apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1979 - Enrique García García: El 14 de març de 1901 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique García García. Sos pares es deien Fernando García i Catalina García. Quan era un nin emigrà amb sa família a Catalunya. Obrer assaonador, començà a militar molt jove al sindicat del seu ram de Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1932 fou un dels oradors en un míting local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb sa companya Ramona Busquets Genius, s'instal·là a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant-ne càrrecs de responsabilitat orgànica. Enrique García García va morir el 21 de febrer de 1979 a Montalban (Guiena, Occitània). ***
Mika
Etchebéhère durant la Guerra Civil en una foto
atribuïda
erròniament per alguns a Margarita Nelken - Mika
Etchebéhère:
El 14 de març –algunes fonts citen
erròniament el 2 de
febrer– neix de 1902 a
Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe,
Argentina) la
militant anarquista –després
comunista «anarquitzant»– i miliciana
Micaela
Feldman, també coneguda com Michelle Feldman, Mika
Feldman o sobretot com Mika
Etchebéhère
(o Etchebehere).
Havia nascut en una família jueva russa
que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia
establert en aquesta vila
argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que
escapaven de
les persecucions antisemites. Son pare, Erch Feldman, ensenyava
jiddisch a la
colònia jueva i sa mare es deia Dona Schneider Milstein.
Alguns anys després sa família es
traslladà a Rosario, on instal·laren un petit
restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels
revolucionaris
russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys,
mentre
estudiava al Col·legi Nacional de Rosario,
començà a militar en un grup
anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer
discurs i
poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana
Pauna i altres militants llibertàries,
l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En
1920, quan estudiava odontologia a la
Universitat de Buenos Aires, conegué el que
esdevindrà el seu company, Luis
Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte
Etchebéhère, Hippo, Juan
Rustico),
argentí fill
d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del
grup
editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit.
Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí
a la redacció d'aquesta
publicació en plena Reforma Universitària. La
parella, influenciada per la Revolució
russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina
(PCA), però van ser
exclosos dos anys després per la seva
«tendència anarquitzant» i per no
desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren
en la fundació del
Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La
Chispa –per això
els militants d'aquest grup polític de tendència
trotskista i antibolxevic, que
es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas.
Després
recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les
massacres dels
treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del
president Hipólito
Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de
dentistes de la
població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en
pròtesis dentals i
ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a
Europa
en viatge d'«estudis» per experimentar de primera
mà com es desenvolupava la
revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que
la nounada II
República reprimia durament els manifestants que reclamaven
el compliment de
les promeses fetes; a París (França) van fer
contactes amb cercles
revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre
de 1932 van ser testimonis a
Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme,
mentre feien contactes
amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt
Landau, etc.). Novament a París, el
desembre de 1934 va participar amb son company en la
fundació de la revista
antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns
francs fent classes
de castellà a domicili –en aquesta
època la
parella albergà a ca seva
l'estudiant de física que havia viatjat a París a
un congrés antifeixista
Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del
cop militar
feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son
company que ja hi
era a la Península arreplegant informació per
escriure un llibre sobre la
Revolució d'Astúries de 1934. Arran de
l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a
voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). El 16
d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna
Motoritzada
del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella,
Espanya) per una
bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment
pensà en suïcidar-se,
va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la
militarització de les
milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38
Brigada. Més tard,
quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a
oficial
de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera.
El maig de 1937 va
ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota
l'acusació
de «desafecta» a la República i portada
a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera,
que s'acostà personalment a la Direcció General
de Seguretat per parlar amb el
seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de
la presó
s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista
«Mujeres Libres». Lluità als fronts
(Sigüenza,
Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila,
etc.) fins al juny de 1938, quan les
dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos
d'alfabetització i
tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al
servei de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà
participant en les activitats
de «Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el
28 de març de 1939, i
gràcies a tenir passaport francès pel seu
matrimoni amb Hippolyte pogué
refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser
detinguda; després
aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a
causa del seu origen
jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la
família Botana –l'editor
Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora
Medina
Onrubia– i li tocà conviure amb el peronisme. En
aquesta
època argentina
col·laborà en diversos periòdics
esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur.
A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat,
retornà a França,
on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant
vint anys. En aquesta
època promogué la fundació del Cercle
Zimmerwald. Participà activament en el
fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes
per fer les barricades amb uns
guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després
els explicava que
així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si
eren detinguts per
la policia. També participà activament en les
manifestacions parisenques contra
les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975
publicà la
seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi
i l'any següent ella
mateixa la traduí al castellà sota el
títol Mi guerra de España. Va
ser
amiga íntima de nombrosos escriptors, com ara Julio
Cortázar, Alfonsina Storni,
André Breton o Raúl Damonte (Copi).
Mika Etchebéhère va morir el 7 de
juliol de 1992 a l'Hospital Privat d'Antony (Illa de França,
França)
i les seves
cendres van ser llançades, per
exprés desig seu, al riu Sena. ***
Enric
Moneny Noguera al seu taller (1930) - Enric Moneny Noguera:
El 14 de
març de 1903 neix Barcelona (Catalunya) el pintor, cartellista, dibuixant i
decorador
llibertari Enric Moneny i Noguera –algunes fonts citen
erròniament els
llinatges com Money i Nogueras– i va fer servir
diversos
pseudònims (Mony, etc.).
Sos pares es
deien Miquel Moneny
i Maria Noguera. Des de la infantesa s'interessà pel dibuix
i el cartellisme i
amb nou anys ja va guanyar el segon premi de cartells de les Festes de
la Mercè
de Barcelona. A més d'instruir-se amb Francesc Labarta
Planas a l'Escola
Municipal d'Arts i Oficis del V Districte de Barcelona, en 1914 estudia
amb el
pintor Feliu Mestres Borrell a l'Escola de Belles Artes de Barcelona i
es formà
al taller de vitralls artístics de la casa
«Rigalt, Granell i Cia». Sota el
patronatge del grup artístic barceloní
«Els Evolucionistes», marcat pels
principis estètics del noucentisme, en 1918 va fer la seva
primera exposició als
salons de La Publicitat. En aquests
anys
col·laborà amb il·lustracions en
diverses revistes (Auto-Moto, D'ací i d'allà,
Poble Nou, etc.). En 1919
s'instal·là
a París (França), on va conviure amb
Apel·les Fenosa Florensa i Pere Pruna
Ocerans. També va estudiar amb Marcel Lenoir a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En
1925 retornà a Barcelona i organitzà la societat
«Cenacle d'Art», que resultà
un fracàs. A partir de 1927 treballà per a
organitzacions turístiques oficials
catalanes i espanyoles, com ara el Patronat Nacional del Turisme
Espanyol o la
Federació de Turisme de Catalunya i Balears. En els anys
trenta col·laborà en diverses
revistes (Barcelona Gráfica,
Mirador, Revista
de S'Agaró, etc.). En aquests anys ja
destacà com a
cartellista i entre 1932 i 1936 fou cap del Servei de Propaganda de
l'Oficina
de Turisme de Catalunya. Durant la guerra civil fou secretari general
de la
Secció de Dibuixants Professionals del Sindicat de
Professions Liberals de
Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
creat l'agost de 1936.
Dissenyà nombrosos cartels per a la CNT i publicà
el fullet Enric Moneny, 14 cartells,
editat pel
sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1936, en
representació de la CNT,
va ser nomenat membre del Consell de Belles Artes i Arts Aplicades de
Barcelona.
El 3 de maig de 1937 va fer la conferència
radiofònica «La incorporació dels
artistes a la Revolució», en les ones de
«Radio CNT-FAI», en un cicle
organitzat per la Secció de Belles Arts del Sindicat
d'Ensenyament i
Professions Liberals de la CNT-FAI. Amb el triomf franquista
continuà la seva
activitat artística a Catalunya, però entre 1949
i 1963 residí a Mèxic. En
aquests anys es dedicà a la decoració, al
muralisme, a la il·lustració de
llibres i de novel·les populars i infantils i al cartellisme
en general. Després
de fer una gira pels EUA i diversos països llatinoamericans,
va fer l'exposició
«S'Agaró cumple treinta años»
al Palau Municipal de Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya), que arreplegà més
de dues-centes fotografies i cartells de
la Costa Brava. Va fer 14 grans murals a l'edifici Rioma de la Ciutat
de Mèxic,
propietat de Mario Moreno (Cantinflas),
que va ser destruït en 1957 per un terratrèmol. En
els seus últims anys conreà
la pintura. Eric Moneny Noguera va morir el 29 d'abril de 1973 a la
Clínica Delfos
de Barcelona (Catalunya) a resultes d'un infart de miocardi i va ser
enterrat l'1
de maig al cementiri de Collserola a Montcada i Reixac
(Vallès Occidental,
Catalunya). ***
Necrològica
de Miguel Guerrero Sepúlveda apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
desembre de 1965 - Miguel Guerrero Sepúlveda: El 14 de març de 1911 neix a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Guerrero Sepúlveda, conegut com Conejo de Alozaina, Conejito i M. Sepúlveda. Sos pares es deien Antonio Guerrero i Ana Sepúlveda. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 29 de novembre de 1931 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat al seu poble natal i del qual formà part de la seva junta directiva com a vocal. Membre de la Comissió de Cultura i Propaganda, organitzà sindicats a les poblacions limítrofes, fet pel qual va ser detingut juntament amb altres 14 membres i empresonat nombrosos mesos a Màlaga. Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) es mostrà especialment actiu. El febrer de 1936 reorganitzà la CNT a Alozaina i fou membre del seu comitè local. El 18 de juliol de 1936 es trobava a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després de lluitar contra els feixistes, participà en el procés de les col·lectivitzacions a Alozaina, abans de partir cap el front de Granada (Andalusia, Espanya) com a responsable d'una centúria del Batalló «Néstor Makhno». Després de la caiguda de Màlaga, arribà a Almeria (Andalusia, Espanya) i lluità als fronts de Còrdova (Andalusia, Espanya) i de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a València (València, País Valencià) i va ser internat en un camp de concentració a Alacant (Alacantí, País Valencià), d'on aconseguí fugir. A Màlaga va ser detingut sota una falsa identitat arran de la delació d'un feixista del seu poble. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Després de 14 anys d'empresonament, va ser posat en llibertat provisional i se li va autoritzar residir a Màlaga amb l'obligació de presentar-se a les autoritats franquistes dos cops per setmana. Amenaçat de ser novament arrestat, fugí cap a les muntanyes i a València s'embarcà cap a Tànger i posteriorment a Casablanca. Pogué fugir del Marroc i entre 1946 i 1947 formà part de les activitats guerrilleres de l'Agrupació «Fermín Galán» a Cadis (Andalusia, Espanya). El 6 de desembre de 1946 participà, juntament amb Francisco Gómez Macías (Gonzalito), Diego Vera Pajares (Verita) i Juan Villanueva Domínguez (Ghandi), en un intent frustrat de segrest de Vicente Romero Jaén, propietari del Rancho de los Bujeos d'Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya). El 7 de gener de 1947, a la zona de Benaocaz (Cadis, Andalusia, Espanya), amb Francisco Gómez Macías (Gonzalito), Gabriel López Domínguez (Terremoto), Francisco Ocaña Quintero (Ramoncito) i Diego Pérez Moreno (Monzón), participà en el segrest de Marcos Orellana Puerto, que va ser alliberat després de pagar un rescat de 90.000 pessetes. Dies després, el 19 de gener també a la zona de Benaocaz, participà amb Antonio Mena Posado (El Rubio), Juan Núñez Pérez (Luis), Francisco Ocaña Quintero (Ramoncito), Diego Pérez Moreno (Monzón) i José Rodríguez Rodríguez (Sietevé), en l'intent de segrest del jove Blas Andrades Salas, però l'aparició d'una patrulla de la Guàrdia Civil avortà l'operació. El 9 de maig de 1947, a la zona de San José del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), participà, amb José García Ortiz (Ciruelo), Francisco Moreno Barragán (Benito), Julián Moreno Barragóna (Moreno de Cortes), Antonio Ortiz García (Tres Duros), Juan Ruiz del Río (Niño Bermejo) i Juan Villanueva Domínguez (Ghandi), en el segrest dels germans Juan, José i Manuel Pérez Manzano, que van ser alliberats després de pagar un rescat. A finals dels anys cinquanta passà a França i s'establí a Jonage (Lió, Arpitània), on treballà de paleta, milità en la Federació Local de Lió de la CNT i col·laborà en el Boletín Ródano Alpes sota la signatura M. Sepúlveda. Sa companya fou Josefa Bernal, amb qui tingué dues filles. Miguel Guerrero Sepúlveda va morir, després de patir una malaltia al cor durant sis mesos, el 4 d'agost de 1965 a l'Antic Hospital de l'Antiquaille de Lió (Arpitània). ***
Pasquale
Orselli - Pasquale Orselli: El 14 de març de 1913 neix a Mezzano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pasquale Orselli. Sos pares van ser l'anarquista Giovanni Orselli i Clotilde Martoni. Mecànic de professió, de ben jovenet s'adherí a les idees llibertàries i antifeixistes. Durant el desembarcament dels aliats a la Península italiana, s'integrà com a civil en les tropes canadenques a Campobasso (Molise, Itàlia) i després prengué un paper força actiu en la Resistència a Ravenna com a partisà en la 28 Brigada Garibaldi «Mario Gordini», destacant com a intèrpret i agent d'enllaç de les tropes angleses. El seu domicili serví de refugi dels membres dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) que operaven a la zona. Participà en l'alliberament de Ravenna, conduint el primer destacament de partisans («Operació Teodora») que entrà el 4 de desembre de 1944 a la ciutat. El 29 de desembre de 1944 va ser llicenciat de la seva formació i va ser contractat com a empleat municipal, encarregant-se durant més de trenta anys de la calefacció hivernal de l'escola i de la fabricació de gel per al Mercat Cobert. Durant la postguerra fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Ravenna, col·laborant amb corresponsalies per al setmanari anarquista Umanità Nova i participant en nombrosos congressos i reunions de la Federació Anarquista de Romanya (FAR), formant part de la seva Comissió de Correspondència. Com a delegat de la FAR, assistí a conferències i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el Conferència de Liorna (entre l'1 i el 2 de maig de 1954), el VI Congrés de Senigallia (entre l'1 i el 4 de novembre de 1957) o la Conferència de Pisa (entre el 6 i el 7 de desembre de 1959). Durant la primera meitat dels anys setanta participà regularment en reunions dels grups de Romanya que generalment es celebraven al Cercle «Pio Menghi» de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Fou membre fundador i promotor de l'Istituto Storico della Resistenza (ISR, Institut Històrica de la Resistència) de Ravenna. Pasquale Orselli va morir l'1 de juny de 1975 en un hospital de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on havia estat portat d'urgències. ***
Faustino
Gil Calvo a la fira de Villalpando - Faustino Gil Calvo: El 14 de març de 1914 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Gil Calvo. Sos pares es deien Faustino Gil del Hoyo, jornaler, i Victoria Calvo Rodríguez. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 14 de setembre de 1936 va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver-se resistit a l'aixecament franquista. Faustino Gil Calvo va ser afusellat el 6 d'octubre de 1936 al cementiri municipal de Zamora (Castella, Espanya) juntament amb cinc persones més (Belisario García Barbero, Lázaro García Barbero, Román Mansilla Fernández, Joaquín Salgado Matías i Francisco de la Torre García). ***
Necrològica
de José Usón García apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'agost de 1983 - José Usón García: El 14 de març de 1915 neix a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino José Usón García. Era fill de Francisco Usón Marqués, jornaler, i de Pilar García Hijar. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» quan aquesta arribà a Gelsa. Després de la militarització de les milícies, continuà lluitant enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Federació Local de Castres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità la resta de sa vida. José Usón García va morir el 20 d'abril de 1983 a la Residència de la Tercera Edat Agir de Castres (Llenguadoc, Occitània). Existí un tal José Juson que milità a Barcelona (Catalunya) en els anys vint i trenta i col·laborà en Tierra y Libertad, però no podem dir si és la mateixa persona. ***
Suzanne
Gouillardon - Suzanne
Gouillardon: El 14 de
març de 1930 neix a Chasteladon
(Alvèrnia, Occitània) la mestra
anarquista i sindicalista Suzanne Gouillardon, també
coneguda com Suzanne
Morain, pel llinatge de son company. Era filla de Lucien
Claude
Gouillardon, agent d'assegurances,
i de Jean Antoinette Viallard, mestra. En 1951 es graduà de
mestra a l'Escola
Normal i exercí per primera vegada a Imphy (Borgonya,
França), on es va afiliar
al Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional
d'Ensenyants),
dins de la tendència partidària de
l'«École
Émancipée» (EE, Escola Emancipada)
de caire sindicalista revolucionària. En 1955, quan
esclatà la guerra d'Algèria,
s'integrà en la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de París (França),
dedicant-s a vendre el periòdic Le Libertaire
pels cafès algerians
parisencs. L'estiu de 1955 marxà amb un grup de l'FCL cap a
Nantes (Bro Naoded,
Bretanya) en una gira de propaganda durant les vagues insurreccionals.
De
tornada a la Borgonya l'octubre de 1955, participà en
activitats clandestines
de l'FCL (transport d'armes i de fons, llançament de fullets
antimilitaristes dins
de la caserna de Nevers, trasllat d'insubmisos i de refractaris a
l'exèrcit francès,
etc.) en suport dels independentistes algerians. En aquesta
època mantingué
correspondència amb Pierre Morain, militant de l'FCL tancat
a la presó
parisenca de La Santé, i a finals de març de 1956
el conegué personalment en sortir
de la presó, esdevenint parella amb el temps. El febrer de
1957 va ser present
en la segona detenció del seu company; aleshores
embarassada, va ser també
detinguda, però va ser finalment posada en llibertat
després de l'escorcoll del
seu domicili de Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya,
França). El 13 de juny de
1957, durant aquesta segona detenció, es casà amb
son company Pierre Louis
Robert Morain, amb qui tingué un nin i una nina.
Després de la dissolució de
l'FCL no participà en cap organització,
però el Partit Comunista Francès (PCF)
li va proposar la secretaria d'una cèl·lula,
càrrec que rebutjà. A finals dels
anys seixanta participà en els Comitès Vietnam de
Base (CVB). L'estiu de 1976,
després de jubilar-se anticipadament de la seva feina de
mestra de l'Educació
Nacional, s'instal·là amb son company al Larzac
(Roergue, Occitània). A partir
de 1983 va ser tresorera de la «Fundació
Larzac», més tard rebatejada
«Larzac-Solidarité».
En els anys vuitanta participa activament en el suport del Front de
Libération Nationale
Kanak et Socialiste (FLNKS, Front d'Alliberament Nacional Canac i
Socialista) i
de la lluita del poble nadiu de Nova Caledònia. En 2000,
després de l'esclat de
la II Intifada, fou responsable de missions civils de solidaritat amb
el poble
palestí. També es va comprometre des del principi
en les lluites del moviment
altermondialista, participant en diverses trobades. En la seva
última època
participà en el moviment ecologista «Faucheurs
Volontaires d'OGM» (Segadors
Voluntaris d'Organismes Genèticament Modificats) i en les
lluites del sindicat agrícola
Confédération Paysanne (CP,
Confederació Pagesa). El seu testimoni va ser
recollit en el documental Une résistance
oubliée. Des libertaires dans la
guerre d'Algérie (1954-1957) (2001), de Daniel
Goude i Guillaume Lenormant.
Suzanne Gouillardon va morir el 7 de juliol de 2021 al Centre
Hospitalari de Millau
(Roergue, Occitània). Suzanne Gouillardon
(1930-2021)
Defuncions
Gennaro Rubino - Gennaro Rubino: El
14 de març de 1918 mor a Lovaina
(Flandes, Bèlgica) Gennaro
Rubino, l'anarquista que
intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II
de Bèlgica. Havia nascut el 23
de novembre de 1859 a Bitonto (Pulla, Itàlia). Fill d'un
ferrador
lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon
estudiant, va haver
de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En
1878
ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció
de continuar els seus estudis, però no
aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i
condemnat per un
tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver
escrit un article en
un periòdic republicà subversiu. Alliberat en
1887 gràcies a una amnistia,
retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que
patia trastorns mentals.
Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i
frau, delicte que
negà, i condemnat a quatre anys de presó.
Després de complir la pena, el maig
de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí
diverses feines en el sector de
la restauració. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
socialistes i
anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es
tornà a casar el 4 de desembre
de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un
infant el 14
d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels.
Després de treballar en dues
llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la
misèria. Més tard intentà
millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow
(Escòcia). Com que no va poder
trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia
i els serveis secrets italians
el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes
londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar
un nou diari, que
servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els
funcionaris de
l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava
amb el
moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es
descobrí que havia
treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa
anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment
llibertari. De res
serviren els seus intents de justificació i el fet de donar
alguns noms de
dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa
família i
abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de
demostrar la seva
lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar
Eduard VII, rei
del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però
trobà que el sentiment
monàrquic a les illes Britàniques era molt fort,
i decidí atemptat contra el
rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es
traslladà a
Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a
la Rue Royale
de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les,
disparà tres trets de revòlver,
als crits de «Visca la Revolució social! Visca
l'anarquia!», sobre la tercera
de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que
tornava de la Catedral
de Santa Gúdula del Te Deum
tradicionalment celebrat per la Festa del
Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem
en memòria de la
reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que
viatjava a la
primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar
ferida en
aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del
linxament de la gentada
ja que la policia el detingué. Després de
l'intent d'assassinat els anarquistes
el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre
l'atemptat com
un acte per justificar la posterior repressió que sobre el
moviment llibertari
es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la
pistola estava carregada amb bales
de salva, però la realitat és que la policia mai
no trobà l'arma de foc. Durant
el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903
a Brussel·les, va declarar
haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia
venjar-se de
la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia
Cívica durant la nit del 18
d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi
universal. Fou
defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per
Charles Gheude,
advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va
ser
condemnat durament a treballs forçats a
perpetuïtat. Durant el tancament
escrigué diversos articles i memòries amb
l'intent de justificar la seva
fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de
grip
espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març
de 1918 a la presó de
Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el
llibre Rubino,
l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II. ***
Carlo
Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca.
1919) - Carlo Wulz: El 14
de març de 1928 mor a Trieste (Friül, aleshores
incorporada a Itàlia) el
fotògraf anarquista Carlo Wulz. Havia nascut el 18 d'octubre
de 1874 a Trieste
(Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès). Sos pares es deien
Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de
març de 1899 va ser empresonat
quatre dies després d'haver llançat al carrer des
de la finestra del seu taller
fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de
Triestre cartonets amb
la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament
detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una
reunió de cristians
socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la
seguretat pública després
d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats
irredemptistes, el maig de
1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena
(Imperi Austrohongarès)
a la policia de Trieste, el presentà com a un individu
relacionat amb els
anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de
Trieste,
prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada
nit el Caffè
Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la
propaganda
anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder
ser capturat a
l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En
1902 es casà amb la
modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda,
nascuda en 1903, i
Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran
vaga
general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver
participat en
una reunió anarquista clandestina i per haver
col·laborat en l'agressió d'un
espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys
freqüentà destacats
anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun,
Giovanni
Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus,
Ugo Lanzi,
Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich,
Giacomo
Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni
Zolia, etc. Participà
en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale,
amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i
ell com a tresorer; d'aquesta
publicació, que edità quatre números
entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de
1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser
segrestats per les
autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la
policia de
Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava,
basant-se en una carta anònima,
que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat
atemptar
contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz
(Estíria, Àustria,
Imperi Austrohongarès) durant la temperada de
caça i, no obstant l'escassa
fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta
vigilància. En 1906
formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico
Pagnacco, etc.) que
es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol.
En 1909 la ciutat de Trieste
respongué espontàniament a la vaga general de
protesta arran de l'afusellament
el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc
Ferrer
i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes
i ell com a
destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es
fundà l'Associació del Lliure
Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes
de l'Imperi
Austrohongarès, i que estava adherida a la
Federació Internacional del Lliure
Pensament fundada en 1880 a Brussel·les
(Bèlgica); en aquesta associació
s'adheriren membres de totes les tendències
polítiques (liberals, mazzinians,
socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seus
òrgans directius
figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb
la mort
de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller
Wulz» de fotografia, establert des
de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el
més important de Trieste i assíduament
freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat.
Conreà diferents gèneres
fotogràfics, des del retrat –molts de sa
família, però sobretot d'artistes
contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar
Hofer, Bruno
Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio
Silvestri, etc.)–
al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers
(forners,
hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters,
picapedrers, paletes, infermers,
cosidores, bandes de música, obrers de
l'automòbil, etc.), fotografies que
prenia al seu estudi al llocs de treball. També
retratà paisatges i imatges de
la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses
exposicions
fotogràfiques nacionals i internacionals amb
excel·lents resultats. En 1925
aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza
(Llombardia, Itàlia) el Gran
Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional
de les Arts
Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz
va morir el 14 de
març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores
incorporada a Itàlia). Les seves
filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del
cèlebre taller fotogràfic fins
el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres
generacions de la
família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari
de Florència
(Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu. ***
Artemio
Pieretti - Artemio
Pieretti: El 14 de març de 1931 mor a Buenos
Aires (Argentina) el mecànic anarcoterrorista
Artemio Pieretti –el seu nom a vegades citat com Anselmo o Antonio–,
conegut com Luis. Havia nascut l'1
de
setembre de 1904 a Monte Roberto (Marques, Itàlia). Sos
pares es deien Raimondo
Pieretti, policia, i Felice Fava, catòlica practicant. Ben
aviat entrà a formar
part del moviment anarquista i amb l'arribada de Benito Mussolini al
poder
alguns periòdics subversius, que li enviaven des de
París i des de Nova York,
va ser segrestats a les oficines postal de Jesi i de Torí.
El 27 d'agost de
1926 emigrà legalment a l'Argentina i s'establí a
Córdoba (Córdoba, Argentina).
Membre del grup llibertari «Allarme», va ser
investigat per les autoritats en
diverses ocasions en 1929 per la seva intensa activitat
revolucionària i pels
seus lligams amb els anarquistes Giacomo Sabbatini i Pietro Di Cesare.
En la
matinada de l'11 de gener de 1930 el cònsol
italià de Córdoba, de tornada d'una
nit de gala, on es va celebrar el casament del príncep
Umbert de Savoia amb
Maria Josep de Bèlgica, descobrí, al costat de la
seu diplomàtica un paquet
fermat amb una cadena d'entre quatre i cinc quilos de pes, que en
manipular-lo esclatà,
danyant alguns edificis i ferint un agent de policia. Com a
sospitós d'haver
preparat aquest atemptat, va ser detingut i empresonat. Durant els
interrogatoris es declarà anarquista i esmentà
les seves relacions amb el
propagandista llibertari Aldo Aguzzi, però negà
la seva participació en
l'atemptat. Després de dures tortures, continuà
afirmant la seva innocència i
després d'uns dies va ser alliberat per manca de proves. Es
traslladà a Buenos
Aires i entrà en contacte amb el grup de terroristes
anarquistes i expropiador
encapçalat per Severino Di Giovanni. El 14 de
març de 1931 Artemio Pieretti va
morir a Buenos Aires (Argentina) a resultes de l'explosió
d'una bomba que
transportava en un tramvia quan es dirigia a la seu del diari feixista Il Matino d'Italia. A més de
Pieretti
van morir dues persones més i en resultaren ferides
diverses. Hores després la
policia escorcollà el seu domicili, on va
descobrí un arsenal de municions i
d'explosius, entre ells quatre capses de gelinita, quilos de dinamita,
flascons
d'àcid, bombes ja confeccionades, una enorme quantitat de
pamflets de propagada
anarquista i alguns milers de còpies d'un llibre
d'Élisée Reclus, imprès per
Severino Di Giovanni. Amb la seva acció, Pieretti volia
reivindicar la figura
de Severino Di Giovanni, afusellat setmanes abans, l'1 de febrer. ***
Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919 - Julien Béranger: El 14 de març de 1939 mor a La Courneuve (Illa de França, França) l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Havia nascut el 7 de febrer de 1874 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Era fill de la parella belga no casada formada per Alfred Béranger, torner mecànic, i Charlotte Liàgre, domèstica, residents a Tournai (Hainaut, Valònia), i que legitimaren l'infant amb el matrimoni celebrat el 4 de maig de 1874 a Tournai. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. El 10 d'abril de 1899 es casà a Roubaix amb Palmyre Versporten. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a La Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 80 de l'avinguda Jean Jaurès de La Courneuve.. Julien Béranger va morir el 14 de març de 1939 al seu domicili de La Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any. ***
Alexander Granach caracteritzat - Alexander Granach: El 14 de març de 1945 mor a Nova York (Nova York, EUA) el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. Havia nascut el 18 d'abril de 1890 a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare. ***
Pere
Adrover Font (ca. 1942) - Pere Adrover
Font: El 14 de
març de 1952 és afusellat al camp de
la Bota (Barcelona, Catalunya) el militant anarquista Pere Font Adrover
(El
Yayo o El Iaio), que va tenir una
actuació molt destacada en la
guerrilla anarquista de Catalunya durant els anys 40. Havia nascut en
1911 –algunes fons citen 1908– a Palma (Mallorca,
Illes Balears). Vidrier
de
professió, en 1936 era secretari de la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) del Masnou (Maresme, Catalunya) i quan
l'aixecament
feixista es va enrolar en la columna «Los
Aguiluchos» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1939 passà a França
després de la Guerra Civil i durant la
Guerra Mundial va ser detingut i enviat com a treballador
forçat a
l'organització Todt a Alemanya. Lluità
clandestinament en la resistència
participant en nombrosos sabotatges; detingut, va ser deportat al camp
de
concentració de Mauthausen. Acabada la guerra, va ingressar
en els grups
d'acció confederals i des de 1947 en el feia poc creat
Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). Va realitzar nombroses incursions des de
França amb
Celedonio García, Facerías, González
Sanmartí i Pareja entre 1947 i 1949
(expropiacions a Barcelona, assalt a Granollers, atemptats contra
consolats a
Barcelona d'Estats que havien reconegut el règim de Franco,
etc.) i estava
relacionat amb el grup «Los Maños» de
Wenceslao Jiménez Orive, al qual
enllaçava amb els comitès orgànics de
la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Tolosa de Llenguadoc. El 12 de juliol de 1947 va participar en
l'execució de l'antic dirigent confederal acusat de delator
Eliseo Melis Díaz.
Com a membre de la Comissió de Defensa de Barcelona va
fabricar més de cent
bombes i va participar com a mínim en dos atemptats contra
Franco: el 17 de
maig de 1947 amb una bomba a la catedral de Barcelona dissimulada en
una capsa
de sabates i el 3 de juny de 1949 amb una explosió a l'altar
de Sant Pancraci
de la Seu de Barcelona. El 15 de maig de 1949, amb Facerías,
va col·locar
artefactes explosius contra els consolats de Bolívia i de
Brasil, Estats que
havien reconegut el règim franquista. Va participar en 1949
amb el grup de
Josep Lluís Facerías en expropiacions destinades
a finançar la guerrilla. El 2
de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Arquímedes
Serrano Ovejas,
Francisco Martínez Márquez i César
Saborit Carralero, va participar en l'atac
de la fàbrica de ceràmiques ICAM amb un
botí de 50.000 pessetes. El 27 de
setembre d'aquell any amb el mateix grup va assaltar les oficines d'un
empresari suís de la construcció i tres dies
després l'empresa «Edificios y
Estructuras» al cèntric passeig de
Gràcia de Barcelona. El 9 d'octubre va
participar en l'assalt del conegut bordell barceloní
«La Casita Blanca», on el
grup va recaptar 37.000 pessetes i les documentacions dels clients. El
14
d'octubre van robar una joieria de la via Laietana de Barcelona,
portant-se
400.000 pessetes. La detenció de Ramón Loscos
Viñas, company del grup, el 3 de
novembre de 1949, va facilitar el seu arrest en una emboscada dos dies
després,
juntament amb José Pérez Pedrero i
Arquímedes Serrano Ovejas, que va ser abatut
en mig del carrer. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en un consell
de guerra
a Barcelona juntament amb una trentena de guerrillers anarquistes i
condemnat a
mort. Va ser afusellat juntament amb els companys Jordi Pons
Argilés, José
Pérez Pedrero (Tragapanes),
Ginés Urrea Piña i Santiago Amir
Gruañas (El
Sheriff). ***
Ginés Urrea Piña - Ginés Urrea Piña: El 14 de març de 1952 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Ginés Urrea Piña. Havia nascut en 1897 a Ramonete (Lorca, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Blas Ginés i María Piña. A partir de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment anarquista de Barcelona. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), patí diverses detencions. En 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra el trentisme i la política d'Ángel Pestaña. El gener de 1934 fou detingut amb un grup de companys en una agafada al bar «La Tranquilidad» de Barcelona quan estaven celebrant una reunió sindical clandestina. El 9 de febrer de 1935, amb altres companys, assassinà Federico Muñoz Contreras –botxí de l'Audiència de Barcelona, que havia ajusticiat el 21 de desembre de 1934 a la presó Model de Barcelona l'anarquista Andrés Aranda Ortiz– a la taverna «Los Tres» de la barriada barcelonina de Sant Andreu, i per fugir de la persecució policíaca, s'exilià a França un temps. L'abril de 1936 va ser indultat. De bell nou a Barcelona, pocs dies abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou detingut amb Eleuterio Pérez per tinença d'armes. Durant la guerra lluità als fronts i a la reraguarda va fer de policia al servei de la Generalitat de Catalunya. El març de 1939 fou detingut al port d'Alacant quan intentava fugir. Després d'estar tancat en una fàbrica habilitada com a penal a Elx, el 18 de novembre de 1940 fou tancat a la presó Model de Barcelona, on va ser jutjat i condemnat a 20 anys de presó. El juliol de 1947 fou alliberat i s'instal·là amb sa família a Caudete (Albacete). Poc després se sumà a la guerrilla urbana llibertària que actuava a Barcelona, passant armes i persones clandestinament a través dels Pirineus. Intervingué en nombroses accions expropiadores –robatori de la «Banca Soler y Torra Hermanos» (4 de gener de 1949); assalt al domicili del contractista Francesc Puig Alemany (20 de maig de 1949), on resultà morta la filla de l'empresari, Roser Puig Domingo; furt a la constructora Pamies (15 d'octubre de 1949)–, amb Santiago Amir Gruañas, Francisco Martínez i altres activistes. El 3 maig de 1950 fou detingut a Barcelona juntament amb una trentena de companys (Salvio Aiguaviva Vila, José Iglesias Paz, Pedro Meca López, Santiago Amir Gruañas, etc.). Tancat a la presó Model de Barcelona, el 6 de febrer de 1952 fou condemnat a mort en un consell de guerra. Ginés Urrea Piña va ser afussellat el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb els companys Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero (Tragapanes), Pere Font Adrover (El Yayo) i Santiago Amir Gruañas (El Sheriff). Els cossos dels afusellats van ser llançats a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc de Barcelona. A la seva cel·la deixà un llibre de matemàtiques, un diccionari, roba, una pinta, una ploma i 92 pessetes. ***
Necrològica
de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 d'abril de 1958 - Maria Moles
Morles: El 14 de març de 1958 mor a Caen
(Normandia, França)
l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen
erròniament altres
llinatges. Havia nascut el 8 de juliol de 1902 a Barcelona (Catalunya).
Sos
pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista
Josep Vidal
Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son
company a França, on
milità en la Federació Local de la CNT de Caen.
Maria Moles Morles va morir el
14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen
(Normandia, França) i va ser
enterrada tres dies després. ***
Giovanna
Berneri (1960) - Giovanna Berneri: El 14 de març de 1962 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia), la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Havia nascut el 4 de maig de 1897 a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Berneri i Caterina Simonazzi. Filla d'una família pagesa pobre, el pare va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulat Pensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis a Àustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora de Rivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revista Volontà, membre de la redacció de la revista Umanità Nova, etc. També va col·laborar en L'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fullet Il controlla delle nascite (1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'Hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia) ***
Silvio
Galeazzi - Silvio Galeazzi:
El 14 de març de 1965 mor a Ancona (Marques,
Itàlia) el ferroviari anarquista
Silvio Galeazzi. Havia nascut a finals del segle XIX a Ancona (Marques,
Itàlia). Militant anarquista des de molt jove,
destacà com a propagandista
anarquista entre els treballadors ferroviaris, durant la campanya
antimilitarista contra les Companyies Disciplinàries, en els
preparatius de la
revolta insurreccional de la «Setmana Roja» de
1914, durant els fets revolucionaris
d'aquesta a Ancona i les Marques i quan esclatà la Gran
Guerra en la lluita
contra l'intervencionisme. El juny de 1926 va ser condemnat en
absència pel
Tribunal d'Ancona, juntament amb altres companys (Remo Franchini,
Alvaro
Marsigliani, Carlo Pergoli, Alfonso Petrini, Attilio Silvestrelli,
etc.), a una
pena important d'anys de deportació en colònia
penitenciària per haver
participat en l'aixecament revolucionari del 26 de juny de 1920 a
Ancona,
conegut com la «Revolta dels Bersaglieri».
Sempre perseguit, durant la II Guerra Mundial formà part de
la Resistència i
després del conflicte bèl·lic,
participà activament en la reconstitució del
moviment llibertari, assistint a infinitat de congressos obrers com a
representant de la Federació de les Marques. Ja malalt, en
1964 assistí als
actes commemoratius del cinquanta aniversari de la «Setmana
Roja» que se
celebraren a Ancona. Al final de sa vida, fou un dels promotors de la
«Casa
Malatesta» d'Ancona fent propaganda del pensament anarquista
fins el seu darrer
dia. Silvio Galeazzi va morir el 14 de març de 1965 a Ancona
(Marques, Itàlia)
i fou enterrat civilment. ***
Joseph
Ishill a la seva impremta de Berkeley Heights (New Yersey, EUA) - Joseph Ishill: El 14 de març de 1966 mor a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Havia nascut l'11 de desembre de 1888 a Cristesti (Botosani, Romania). Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva també en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). ***
Necrològica
de José Vitoria Jiménez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 18 de maig de 1969 - José Vitoria
Jiménez:
El
14 de març de 1969 mor a Ròcamaura (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
José Vitoria Jiménez. Havia nascut el 27 de maig
de 1893 a
Mazarrón (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien
José Vitoria i Isabel Jiménez.
Quan era un infant es traslladà amb sa família a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare,
milità en el Sindicat Únic de
la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser
membre del seu comitè, ben igual
que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb
el triomf
franquista, s'exilià a França. Establert a
Ròcamaura, milità en la Federació
Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Agustina López.
José Vitoria Jiménez va morir el 14
de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura
(Llenguadoc, Occitània) a
conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta
localitat. ***
Necrològica
de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 d'octubre de 1973 - Cayo Aguilar
Burriel: El 14 de març de 1973 mor a Bedarius
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Cayo Aguilar Burriel. Havia nascut el 22 d'abril
de 1911 a
Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Víctor
Aguilar i Manuela Burriel. Ben igual que sos germans Pascual i
Vicente, milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 pogué fugir d'Alcorisa i arribà a
Barcelona (Catalunya). S'allistà
en la «Columna Durruti» i combaté al
front d'Aragó (Alfajarín i Farlete).
Després
de la militarització de les milícies, fou soldat
en la 117 Brigada Mixta de la
25 Divisió de l'Exèrcit republicà als
fronts aragonesos de Belchite i de Terol.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de
concentració de Los Almendros. Denunciat, va ser
reclòs amb son germà Pascual a
les presons d'Oriola, Alcanyís i Saragossa. Jutjat, va ser
condemnat a mort,
però nou mesos després la pena va ser commutada.
Després va ser enviat a un
camp de treball a Belchite i a les presons de Saragossa i El Dueso. Un
cop
lliure treballà a Reinosa, però fugí
per les muntanyes i l'octubre de 1946 creuà
els Pirineus. A França es reuní un mes
més tard amb sa companya Pilar Ariño i sa filla i
quatre anys més tard amb un altre fill. Milità
activament en la CNT de l'exili
i en els anys seixanta en fou secretari de la Federació
Local de Bedarius. ***
Necrològica
de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 5 d'abril de 1973 - Carlos Ortuño Cuenca: El 14 de març de 1973 mor a Melun (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Carlos Fernando Ortuño Cuenca. Havia nascut el 3 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 18 de setembre– de 1908 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Sos pares, alacantins, es deien Miguel Ortuño Sánchez, jornaler, i Rita Cuenca Planellas. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. S'establí a Rubelles (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de Melun de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Montserrat Amposta, encara que havia estat casat anteriorment amb Concepción Botella Arrecibita. Carlos Ortuño Cuenca va morir el 14 de març de 1973 a l'Hospital de Melun (Illa de França, França) i fou enterrat civilment tres dies després. ***
Portada
del número de La
Révolution Prolétarienne que
conté l'article de Paul Dhermy - Paul Dhermy:
El 14 de març de 1976 mor a Ieras
(Provença, Occitània) el
militant anarquista i
sindicalista Paul Émile Dhermy. Havia nascut el 21
de novembre de
1890 al X Districte de París (França). Sos pares
es deien Charles Jean
Baptiste Dhermy, empleat ferroviari de la Companyia del Nord, i
Françoise Marie Joséphine Drouet. El 12 de
desembre de 1916 es casà al
IX Districte de París amb l'armillera Charlotte Estelle
Élisa Eusèbe.
En aquesta època vivia al número 118 del carrer
Rivoli de París. Membre
del grup anarquista
de Saint Denis (Illa
de França, França), durant el congrés
de la Federació Anarquista Parisenca
(FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
Comissió de
Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre
de la Comissió
Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador de
Le Libertaire durant l'anomenat
«Congrés
de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a
París, on
s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR) per
la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica
automobilística Hotchkiss
de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica (AUS) a
la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934,
donà compta de la seva
estada a les pàgines de Le
Libertaire
sota el títol «Soviets 1933».
També relatà les seves impressions del periple
entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les
pàgines de La
Révolution Prolétarienne sota el
títol «Carnet de route d'un
délégué ouvrier
français». En aquests escrits
relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos
durant les trobades
oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control
incessant dels
«intèrprets», a més de
palesar la seva impressió de sentir-se
«utilitzat». El
juliol de 1934 col·laborà en el segon
número del periòdic Ce
Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional
de Defensa
Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica),
titulat «Pour la défense des
révolutionnaires persécutés en URSS.
Pour le droit d'asile et contre le
Guépéou», on també figuren
els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny
de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en
l'administració de Le Libertaire.
Després fou membre de la
«Falange de Suport» a Le
Libertaire,
on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de
diners. Més
tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París.
En 1938, en plena
guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya),
des d'on mantingué
correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia
anotà que havia
abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de
França). Després de
la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant
(Provença, Occitània) i estava
subscrit a Le Libertaire. En 1949,
quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença,
Occitània), el seu nom encara
figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». ***
Pere
Foix (1977) - Pere Foix:
El 14 de març de 1978 mor a Barcelona
(Catalunya)) el periodista i
escriptor anarquista
i anarcosindicalista, i després polític
republicà, Pere Carles Josep Foix i
Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert
de la Ville, Antonio
Rodríguez
Delaville, Delaville, León X, León
Xifort, Xifor, etc.).
Havia nascut el 19 de febrer de 1893 a Torà (Segarra,
Catalunya. Sos pares es deien Antoni Foix i Magdalena Cases.
Quan era molt
jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la
vida, on el febrer de
1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión
Republicana Socialista
Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu
comitè a Buenos Aires. En
1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà
fent de corredor de comerç i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1914, quan feia el
servei militar a la Marina, antimilitarista convençut,
desertà i s'instal·là a
París (França), on s'integrà en el seu
moviment llibertari. En 1919 col·laborà,
sota diversos pseudònims (Albert de
la
Ville, León X,
Xifort, etc.) en la premsa
anarquista
francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a
Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena
(Múrcia,
Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar
a
complir la condemna a un penal a les colònies africanes;
però quan el vaixell
que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal,
Àfrica Occidental
Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en
un vaixell francès que el portà
fins a Marsella (Provença, Occitània) i
d'allà, de bell nou, a París, on
romangué
uns mesos, col·laborant en La
Revista Blanca.
Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses
identitats i ocupà
la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va
gestionar el
conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a
acceptar les Comissions
Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional
de Catalunya de la CNT
contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi
Carbó Carbó, Ángel
Pestaña Núñez, Josep Peiró
Belis, Simó Piera Pagès, Salvador
Seguí Rubinat i
Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT
de
Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923
patí un atemptat que el ferí
lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre
d'aquell any va
passar a França, d'on tornà el novembre de 1924.
Durant la dictadura de Primo
de Rivera participà en conspiracions contra el
règim. Detingut en, com a mínim,
set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i
març de 1925 –en aquesta
temporada de reclusió a la Presó Model de
Barcelona rebé correspondència del
seu amic Panaït Istrati que havia conegut a
París–, sumà en total dos anys i
mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926
viatjà a Cuba gràcies a la xarxa
clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926
fou redactor del
periòdic de Vigo El Pueblo Gallego
i
fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad!
L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a
Niça
(País Niçard, Occitània), on
l'escriptor romanès havia llogat una casa per
passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929
formà part del
Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan
Peiró Belis i establert a Mataró
(Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan
Peiró Belis enfront a les
crítiques del Comitè de la
Confederació Regional del Treball (CRT) de
Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els
grups anarquistes. En 1928
mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les
subscripcions pro presos que
feia La Revista Blanca. A finals de
1928 s'integrà en el grup anarquista
«Solidaridad», precedent del corrent trentista,
promogut per Ángel Pestaña
Núñez de cara a integrar la CNT en un
procés de «normalització
política» i
participà en la redacció d'Acción,
portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués
publicar Solidaritad Obrera
aleshores prohibida. El març de 1930 signà el
«Manifest
d'Intel·ligència Republicana», amb
Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis,
Àngel
Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però
en va retirar la
signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la
redacció de Solidaridad Obrera,
després de ser
elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró
Belis en la direcció. L'11 d'octubre
de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers
i
polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre
el «Terrorisme Blanc»
(Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel
Terrorisme de
Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra
els
dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i
Benito Mussolini. Durant la II
República espanyola s'afilià a la Unió
Socialista de Catalunya (USC) i
posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933
representà ERC
en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i
col·laborà en la seva premsa (La
Humanitat, Meridià,
L'Opinió, La
Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va
ser nomenat membre del comitè de direcció del
setmanari Mall, òrgan
d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix
juliol de
1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat
de
Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya.
Entre 1937 i 1939 fou
cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres
Públiques de la
Generalitat de Catalunya i col·laborà en El
Noticiero Universal i La Rambla.
També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i
Propaganda de la
Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser
nomenat responsable
de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà
activament en la creació
de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de
Catalunya de la Unió
General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del
seu
comitè executiu en el congrés constitutiu
d'aquesta federació celebrat el 18 de
setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Després d'un temps reclòs al
camp de concentració de Sant Cebrià,
aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a
Mèxic. Al país asteca desenvolupà
una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en
premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria
Nueva,
etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya,
Endavant, La
Nostra Revista, El Poble
Català, Pont Blau,
Ressorgiment, etc.). A l'exili
abandonà ERC i participà en el Moviment Social
d'Emancipació Catalana (MSEC) i
en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de
Josep
Pallach Carolà, s'adherí a la Secció
de Mèxic del Moviment Socialista de
Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el
«Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs
Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre
d'aquell
any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la
qual
col·laborà fins el 1967. En 1976
presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana
de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977
retornà a Catalunya i s'establí
a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!,
El Diluvio, Espoir,
Generación Consciente-Estudios,
La
Humanitat, L'Internationale,
Le Libertaire, Meridià,
El Noticiero
Universal, L'Opinió,
El Puebló Gallego, La Rambla, La
Revista Blanca,
Solidaridad Obrera, Solidaridad
Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres
de diversos autors, com
ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson,
Lev Tolstoi, Marcel Viard,
etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína
y mártir (1928), Los
archivos del
terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la
República i l'Estatut (1932), Corporativisme
o República Social
(1933), Barcelona, 6 de octubre
(1935), Homes d'amor i de guerra
(1935), La criminologia i el dret penal
de la Revolució (1937), Mentre
fem la
guerra (1938), Catalunya,
símbol de
llibertat (1942), España
desgarrada
(1942), Problemas sociales del derecho
penal (1942), Vidas agitadas
(1943), Cárdenas (1947),
Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho
Villa (1950), Panaït
Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols
i mercaders. Quaranta anys de lluita
social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què
va
dir Serra i Moret
(1977), etc. Sa companya fou Josefina
Rissech. Pere Foix
Cases va morir a conseqüència d'un infart de
miocardi el 14
de març de 1978 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. El seu fons
personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En
2007 es va
publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota
el títol Lletres de l'exili.
Epistolari Manuel Serra
i Moret & Pere Foix
(1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de
Torà li va retre un
homenatge. Pere Foix
(1893-1978) ***
Agustín
Rueda Sierra - Agustín Rueda Sierra: El 14 de març de 1978 és assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) el militant anarquista Agustín Juan Bonifacio Rueda Sierra. Havia nascut el 14 de novembre de 1952 en una barraca de les colònies de «Potasas Ibéricas» del poble miner de Sallent (Bages, Catalunya) a prop de Barcelona i amb un gran percentatge d'immigració. Sos pares, granadins, es deien Agustín Rueda Martínez, miner, i Soledad Sierra Valenzuela, teixidora. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda. ***
Necrològica
de Pedro José Serrano Navarro apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6 de
setembre de 1988 - Pedro José Serrano
Navarro: El 14 de març de 1988 mor a
Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Pedro José Serrano Navarro
–a vegades citat erròniament com Pablo.
Havia nascut el 25 de novembre
de 1911 a Estercuel (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Antonio Serrano
i Vicenta Navarro Gargallo. Quan era adolescent s'afilià a
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats del
moviment
llibertari de la seva zona. Durant la guerra civil lluita en la 29
Centúria de
la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració. Durant
l'Ocupació participà en
la Resistència, fet pel qual se li va lliurar el carnet de
«combatent
voluntari» quan acabà la II Guerra Mundial. En
1949 va ser nomenat secretari de
la CNT de Chaumont. Posteriorment milità en la
Federació Local de Tarascon
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT, població on
residia. Sa companya fou
Joaquina Montanel Casabona. Pedro José Serrano Navarro va
morir el 14 de març
de 1988 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològia
d'Aurora Pascual Pujol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de juny de 1989
- Aurora Pascual Pujol:
El 14 de març de 1989 mor
a Sant Joan Pladecorts (Vallespir, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Aurora Pascual
Pujol, també coneguda com Aurora
Domènech,
pel llinatge del seu marit. Havia nascut el 6 d'abril de 1922 a la
Serra d'Almos
(Tivissa, Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Frederic
Pascual
Masip, llaurador, i Elionor Pujol Margalef. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a
França amb sa mare i ses germanes. D'antuvi
residí en un «refugi» a
Ròca-sadola
(Llenguadoc, Occitània) i, a partir de 1940, a
Bazoches-en-Dunois (Centre,
França), on es reuní amb son pare.
Després de l'avanç alemany, tota la
família
es traslladà a Duns les Places (Borgonya,
França). Quan l'Alliberament es trobava
a París (França), on en 1945 conegué
l'anarcosindicalista Jaume Domènech Borrel
que havia retornat de la deportació d'Alemanya i es casaren
l'any següent. La
parella visqué a París fins l'any 1981, quan
s'instal·là a Morellàs (Vallespir,
Catalunya Nord). ***
Ludovico
Caioli - Ludovico Caioli:
El 14 de març de 1991 mor a Novacchio (Cascina, Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli.
Havia nascut el 27 de juliol de 1901 a San Ferdiano a Settimo (Cascina,
Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria
Di Sacco. Quan era
molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana,
Itàlia), on entrà a
treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i
establí contactes
amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup
juvenil
«Pietro Gori». Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup
«Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i
polítiques de Piombino, com
ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida
de 1919. Obligat
per la repressió policíaca i feixista a emigrar,
s'instal·là a Roma (Itàlia) i
posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per
deserció i
empresonat gairebé un any. En sortir de la presó,
es traslladà a Aosta (Vall
d'Aosta), on visqué durant tot el període
feixista treballant com a obrer a
l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla
que
abandonà la militància. A Aosta
conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En
1943 retornà a la Toscana i prengué part en la
reconstrucció de la Federació
Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio
(Giulio
Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni
Turini, etc.),
on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el
«Bienni
Roig». ***
Necrològica
de José Manuel Fernández Cabricano apareguda en
el periòdic parisenc Cenit del 12 de
maig de 1992 - José Manuel
Fernández Cabricano: El 14 de març
de 1992 mor a La Felguera (Langreo, Astúries,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Manuel
Fernández Cabricano,
conegut com El Barracu o El Barraco. Havia nascut el 18 d'agost de
1909 a
Barros (Langreo, Astúries, Espanya). Sos pares es deien
Camilo Fernández Peña i
Lucinda María Cabricano García, i
tingué quatre germans. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera, es
guanyava la vida com
a miner i calderer. Participà activament en la
insurrecció d'octubre de 1934 a
la seva població natal i a Oviedo i quan aquesta
fracassà fugí d'Astúries. El
30 d'abril de 1935 va ser detingut per la Guàrdia Civil a
Madrid (Espanya),
juntament amb altres companys, entre ells Aladino Huertas Cases,
també destacat
membre del Comitè Revolucionari del moviment d'octubre de
1934, i fou durament
torturat. Jutjat en consell de guerra el 5 de novembre de 1935 sota
l'acusació
d'haver participat en l'atac de les casernes de la Guàrdia
Civil de Sama i de La
Felguera i d'assaltar i d'apoderar-se dels diners de la Caixa de la
Societat
Duro Felguera, va ser absolt juntament amb Aladino Huertas Cases. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 prengué part en els
atacs a la caserna
de la Guàrdia Civil de La Felguera i a les casernes de
Gijón, formant part d'un
grup que s'autodenominà amb el seu malnom «El
Barracu». Durant la guerra civil
lluità com a voluntari en el «Batalló
Carrocera» i després com a oficial de
l'Exèrcit republicà. El setembre de 1936 va ferit
al front occidental asturià i
va perdre una cama, romanent hospitalitzat durant tota la contesa. En
acabar la
guerra, caigué pres; jutjat, va ser condemnat a dues penes
de mort, que van ser
commutades, i purgà sis anys de presó. Un cop
lliure, amb Aquilino Moral, reorganitzà
la CNT clandestina a la conca minera. Durant la dècada dels
seixanta fou secretari
de la Regional d'Astúries, Lleó i
Palència de la CNT i assistí al Ple de
Regionals confederals de 1965, que donà lloc al cincpuntisme, encara que
estigués en contra. També durant la citada
dècada va ser secretari peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Després de la mort del dictador Francisco Franco,
reivindicà, amb son germà
Avelino, el drets i pensions de les vídues i dels mutilats
de guerra i el 26
d'agost de 1976 organitzà a La Felguera, quan la CNT encara
era il·legal, el
primer míting confederal després de la dictadura
franquista, on intervingué.
Col·laborà assíduament en la premsa
confederal. Malalt dels pulmons, Manuel Fernández Cabricano
va
morir el 14 de març de 1992 a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) i fou
enterrat a la seva població natal, seguint el seu desig, amb
el carnet confederal a la butxaca.
Son
germà Avelino Fernández Cabricano fou un destacat
militant socialista, tinent
de l'Estat Major del XIV Cos de l'Exèrcit
republicà i secretari de l'Associació
de Militars Excombatents de la II República (AMER). ***
Soledat
Estorach Esterri - Soledat Estorach Esterri: El 14 de març de 1993 mor a París (França) la militant anarcofeminista Soledat Estorach Esterri. Havia nascut el 6 de febrer de 1915 a Albatàrrec (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Rafael Estorach, mestre d'escola, i Elvira Esterri. Son pare va morir quan ella tenia 11 anys, fet que la va obligar a fer feina de joveneta en la indústria química. En 1934 participava en el grup femení (Pilar Grangel, Áurea Cuadrado, Concha Liaño, etc.) que es reunia en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va ser membre del Grup Cultural Femení de CNT. Amb sa germana Joana era membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en 1936. Quan esclata la revolució serà membre del comitè revolucionari del Clot i delegada per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en les reunions durant la guerra. Activa en «Mujeres Libres», va ser companya d'armes de Concha Liaño i d'Amparo Poch, i gran defensora de les reivindicacions de la dona, especialment en l'organització de la xarxa de dones de les barriades barcelonines. Va encarregar-se del finançament del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona. Va col·laborar en Mujeres Libres (1936-1938) i en Tierra y Libertad (1938). En 1940 vivia a Bordeus amb Andrés G. De la Riva i en aquest any contraurà una greu malaltia cardíaca. Torna clandestinament a l'Espanya franquista en 1945, però ha de fugir aviat. Entre 1964 i 1976 va participar en la nova sèrie el butlletí Mujeres Libres que s'editava a Londres i Montady. Estava divorciada de Michel Fernand Jules Lequenne. Soledat Estorach va morir, després d'una llarga hospitalització a conseqüència d'una greu malaltia cardíaca, el 14 de març de 1993 a l'Hospital Saint-Joseph de París (França). En el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) hi ha un capítol dedicat a la seva figura. ***
Vicenç
Villanova Gardó - Vicenç Villanova Gardó: El 14 de març de 2014 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Villanova Gardó –el primer llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Vilanova, Vilanueva, etc.)–, conegut com El de Foios o El Pelos. Havia nascut el 31 de març de 1938 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una família de tradició anarquista, sos pares es deien Agustí Villanova i Francesca Gardó. En 1958 era membre de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita clandestina a Barcelona. Aquest mateix any va ser detingut amb son pare, Agustí Villanova, i empresonat uns dies. En recobrar la llibertat passà amb son pare clandestinament a França. S'instal·là amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on treballà d'electricista autònom i milità en la CNT de l'exili. En 1978 retornà a la Península i milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià). El 15 d'abril de 1990, durant el VII Congrés de la CNT celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc), va ser nomenat secretari general del Comitè Nacional de la CNT. Anys després fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 17 de juliol de 1990 va fer una conferència a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i el 22 de juliol d'aquell any un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà en el sector de la telefonia a València. Vicenç Villanova Gardó va morir el 14 de març de 2014 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat. ***
Cayetano
Zaplana Zapata - Cayetano Zaplana Zapata: El
14 de març de 2014 mor al
Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià)
l'anarcosindicalista Cayetano
Zaplana Zapata. Havia nascut el 28 de novembre de 1915 neix a El
Estrecho de
San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya). Sos pares
es
deien José Zapata Valencia i Consuelo Zapata Albala. Quan
tenia 10 anys començà a treballar
a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15
anys patí un
accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan
encara els
seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i
quedant
coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en
sortir-ne hagué de
fer de cap de família. En 1933, amb Francisco
Lledó i altres, organitzà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant
la guerra civil
treballà als tallers del periòdic Cartagena
Nueva. En 1939, amb el
triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook
i arribà a Orà
(Algèria), on fou internat al camp de
concentració de Camp Morand, amb Cipriano
Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940
va ser enviat a treballar en la
construcció del ferrocarril transsaharià, que
unia Bouarfa amb Colomb-Béchard.
En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys
després passà a França.
S'instal·là a Lió
(Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco
Pérez, on
milità en les Joventuts Llibertàries, de les
quals va ser nomenat secretari de
la Federació Regional. Com a representant del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup
d'acció llibertari
d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer
Duguesclin de Lió, va
ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc
Sabaté Llopart, José del Amo Ribera
i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat
i confinat durant
tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
França). En els anys posteriors
visqué a Lió i a
Villefranche-sur-Saône, on treballà en una
fàbrica
d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), on romangué 17 anys, militant en la
Federació Local de la CNT. En 1989
va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser
publicada en 2001 en forma de
fulletó per la «Fundació d'Estudis
Llibertaris Frederica Montseny» sota el
títol La Revolución Húngara.
La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991
col·laborà regularment en Cenit.
L'abril de 1993 retornà a la Península,
on milità en la CNT. El febrer de 2004
intervingué en les Jornades Llibertàries
de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia
i en 2006 el seu
testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la
arena, de
Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa
vida visqué al Pilar
de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on
el 20 de febrer de 2010 va fer
una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents
publicacions
periòdiques llibertàries, com ara Cenit,
CNT, Le Combat
Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de
març de 2014 al
Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià)
i llegà el seu
arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). ***
Joaquina
Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de
l'Associació
per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)
- Joaquina Dorado Pita: El 14 de març de 2017 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Havia nascut el 25 de juny de 1917 al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Joaquina Dorado Pita ---
|
![Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]](http://www.estelnegre.org/documents/factoreseconomicos/factoreseconomicos03.jpg "Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]")
![[13/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/03]") |
|
![[15/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/03]") |
|
|
| Actualització: 14-03-24 |