|
---
Anarcoefemèrides
del 14 d'abril Esdeveniments
Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de
1902 surt a Milà
(Llombardia, Itàlia) el primer número de la
publicació anarcoindividualista i
antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale
anarchico
(El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou
creat per Ettore
Molinari i Nella Giacomelli –que signà els
articles sota el
pseudònim Iréos,
i la gerència i l'administració la
portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions
de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo
Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto
Fraschini, Carlo
Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan
Gigli, Eugenio
Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli,
Mazzuccatto,
Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres.
Els sis
primers números van ser tots segrestats per les autoritats.
La primera època
d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905;
la segona entre novembre de
1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della
Folla; i la tercera
entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol
original. ***
Capçalera de L'Action Anarchiste - Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes. ***
Notícia
del tiroteig publicada en La
Vanguardia del 15 d'abril de 1923 - Agressió contra
Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant
Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon
Salvador
Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili
d'Ángel Pestaña al
carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de
seguretat i ferit greument
al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer
Barbarà i després fou
ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser
detinguts
els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel
López
Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a
vegades
Montes–
havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).
L'agost de 1920 va
ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte
de
Salvatierra a València, però va ser alliberat el
mes següent sense càrrecs. A
finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió
convocada pel Sindicat de
Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal.
S'integrà en
un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver
participat en
diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure
Narcís
Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar
ferit estava en crida i
cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies
després de
l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó
Model de Barcelona. El 5 de
gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas
Serrate
per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En
1925, des
de la presó, va ser un dels signants de la Carta
abierta a los camaradas
anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad
Proletaria de
Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de
creació d'una
federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a
finals de juliol de 1925
a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan
esperava el
tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de
Mataró, a prop del
pont del riu Besòs. ***
Anagrama
del CIRA - Naixement de la FICEDL:
El 14 i
15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença,
Occitània), al nou local del
Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer
dels
Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de
centres de
documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de
Suïssa, d'Itàlia, de França
i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la
Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL),
també coneguda per les
seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of
Centers for
Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més
dels centres citats,
estan federats centres americans (Canadà, EUA,
Mèxic, Argentina, Brasil), del
Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia,
Finlàndia, Dinamarca). ***
Convocatòria
pro Ateneu Llibertari - Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
Naixements
Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?) - Francesc
Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya)
l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge
sovint citat Villarrubias. Sos
pares es deien Andreu
Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu
Serra,
ambdós igualadins també. Algunes
fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai).
Fuster d'ofici,
fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de
Gràcia de Barcelona. El
desembre de 1893, arran de la repressió que es
desencadenà a causa de
l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de
Barcelona el
7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia
Civil al seu taller per
la seva militància anarquista, juntament amb un empleat,
Ramon Romero Martínez.
Ambdós van ser traslladats a la a presó
barcelonina del carrer de la Reina
Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt.
No obstant això, se
li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí
Pallàs Latorre contra el
general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i
fou jutjat en
consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou
condemnat a
cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de
Montjuïc a la
presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de
Ceuta. Després de les
diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos
anarquistes
presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena
va ser commutada
per la deportació. Amb la prohibició de viure a
Catalunya, retornà
clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament
alliberat. A
partir d'aquí, es perd el seu rastre. Francesc
Vilarrubias Baliu (1849-?) ***
Foto
policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894) - Fulgence Widcoq:
El
14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França)
l'anarquista Fulgence
Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i
d'Hyacinthe
Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de
serraller mecànic. El
31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la
domèstica Joséphine
Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la
parella:
Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any
anterior, i Édouard Victor Anatole
Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava
dispensat del servei
militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era
membre del Cercle
Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava
de portar-ne la
correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de
Picardia i de París
(França) i de les subscripcions als periòdics
anarquistes. Aleshores regentava
una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27
d'abril de 1892 va
ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada
d'Investigacions de la
Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de
serraller i vivia al
número 253 del bulevard Péreire de
París. El seu nom figura en el llistat de
recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i
vivia al número 46 del
carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser
detingut i aquell mateix
dia va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en
llibertat i el seu dossier
va ser posat a disposició judicial el 31 de març
de 1894. El seu nom figura en
el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any.
Vidu, es casà amb Marie
Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al
número
26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre
de 1927
a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França). ***
Notícia
orgànica d'Émile Equinet apareguda en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 3 d'agost de 1901 - Émile Equinet:
El
14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Émile Equinet, conegut com Le Petit Bossu.
Era fill
d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire,
domèstica. Es guanyava
la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia,
després d'un
temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897
s'instal·là a Reims
(Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els
anarquistes de Reims,
els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre
publicacions
anarquistes (Le Libertaire, Le
Père Peinard, Les Temps
Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit
en el registre
d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897
retornà al domicili de
sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta
població amb altres dos
anarquistes per a fer les veremes a Épernay
(Xampanya-Ardenes, França). El 9 de
març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix
i retornà el 29 de març.
L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que
hi anava a peu cap
a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son
germà, antic agent de
policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça
(País Niçard, Occitània).
L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis
i de Propaganda
Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França), que es reunia a la
taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al
número 32
del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la
número 1 del
carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es
casà a Niça amb la domèstica
italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava
de venedor
ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Carlo Castagna - Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia). ***
Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)] - Jean Biso:
El 14
d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant
anarcosindicalista i
francmaçó Jean Biso, també conegut
com Jean Morni. Sos pares es deien
Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de
novel·les populars
i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès
en el
Sindicat de
Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de
manera
intermitent,
del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de
solidaritat en suport de
Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933,
arran de
la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest
sindicat,
càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre
1939 i
1940. En el Congrés
celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la
Comissió
Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la
Regió Parisenca. En
1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal
de
París, també al
del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc.
També
fou delegat als
congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont
d'Alvèrnia
(1939). En 1936
representà els correctors d'impremta en el
Congrés
Internacional de la Pau
celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la
Revolució espanyola i
participà en diverses iniciatives de suport.
Ajudà
l'anarcopacifista Louis
Lecoin en la edició del pamflet Paix
immédiate llançat el dia que
esclatà la II
Guerra Mundial. Sota el
pseudònim de Jean Morni
destacà com
autor de novel·les populars, com ara Faustina
la folle (1913), Magda la
sequestrée
(1913), La revanche du passé
(1914), Roman d'une midinette
(1921), Le voleur
détective (1923), Cousette
d'amour (1926), Le caïd
rouge (1926, censurada), Le
danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse
d'amour
(1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino.
Jean Biso
va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de
París
(França). ***
Necrològica
de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'octubre de 1973 - Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència. ***
Necrològica
de Léon Rouget apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 3 de febrer de 1925 - Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia. ***
Noticia
de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 25 de juny de 1908 - Guido Ciarrocca:
El
14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços,
Itàlia) l'anarquista i sindicalista
revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca,
conegut com Guido
Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna
Chiarelli. Es guanyava
la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a
França a la recerca de feina.
S'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer,
a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella,
juntament amb Felice Chilassi, la
conferència «Il Socialismo». El febrer
de 1908 va engegar una gira propagandística,
sobre el tema únic «La Revolució
Social», arreu de la zona organitzada pel
Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla
que va anar acompanyat de
Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista.
També va
participar activament en les conferències organitzades per
la Unió de Sindicats
Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava
d'ajustador mecànic.
El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos
anarquistes de
Toló (Provença, Occitània), va ser
detingut sen se bitllet en un vagó de segona
classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets
anarquistes italians i
dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia
francesa com a
«perillós anarquista», el juliol de 1908
va ser expulsat de Marsella per la
seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido
Chino. Durant
la seva estada a França, el consolat italià el
tingué constantment vigilat i s'assabentà
dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un
diari
local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a
Nàpols (Campània, Itàlia),
juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració
contra la carestia
de la vida. Retornà clandestinament a Marsella,
però va ser repatriat
obligatòriament. Instal·lat a
Florència (Toscana, Itàlia),
esdevingué secretari
de l'«Associació Pro Ferrer»,
desenvolupant una intensa activitat propagandística
sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del
francès a l'italià el
fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La
sua vita la
sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat
pel Comitè de Defensa de
les Víctimes de la Repressió Espanyola de
París. Va ser un dels organitzadors
del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc
a la Federació Anarquista Florentina
(FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les
associacions
de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la
Cambra del Treball
de L'Aquila, publicà articles en diferents
periòdics locals i organitzà nombroses
conferències. Per la seva intensa activitat
propagandística patí nombroses
detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a
Milà (Llombardia, Itàlia), on
treballà en el diari La Lombardia. En
1913 fou responsable d'una Lliga
Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà
força actiu a les poblacions veïnes. En
1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università
Popolare. En
aquesta època s'integrà en el cercle de Benito
Mussolini, aleshores director d'Avanti!.
El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina
(Sicília)37 La Sicilia
Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins
març de 1915. Quan esclatà la
Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la
guerra, es va enrolar i va ser
enviat al front. En acabar la guerra retornà a
Milà. En 1919, figura destacada
del sansepolcrismo, s'adherí vivament al
pensament de Benito Mussolini i
en 1921 esdevingué el primer director de la
Federació dels «Faci di Combattimento»
de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional
Feixista (PNF), essent-ne
nomenat secretari polític a Milà. En 1927
publicà en la editorial feixista
milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la
qual era conseller, el llibre La
redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica
sindicale. Va
crear la seva pròpia editorial a Milà sota el
títol «Edizioni Vittoria». El 1929
va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a
la
caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota
vigilància sospitós
d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido
Ciarroca
va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts
en els anys
cinquanta encara seria viu. ***
Glòria
Prades Nuño - Glòria Prades
Nuño:
El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona
d'Almàssera (Horta Nord,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Glòria Prades Nuño. Era la filla major
d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel
Prades, militava en el
republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a
València (València, País
Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en
un «col·legi de senyoretes»
aprengué les coses que s'estilaven (brodar,
música, cultura general, etc.). Els
propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son
futur
company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la
fàbrica de joguines on
treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de
la patronal («pacte
de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a
Barcelona (Catalunya) a la recerca de
feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En
arribar a
Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de
la Fusta de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la
revolta de dones
contra la pujada del preu del carbó («Revolta de
Subsistències») de Barcelona i
l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un
centenar de dones a
l'estació de França per a impedir la sortida d'un
tren de reclutes amb
destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant
els anys vint va fer costat,
contràriament a l'opinió del seu company, els
grups d'acció confederals, on hi
participava son germà Miquel Prades Nuño, del
Sindicat del Transport de la CNT,
exercint diverses tasques (observació,
informació, enllaç, aixopluc, etc.). A
partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el
conseller Martí
Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la
Conselleria de Treball
de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al
Partit Sindicalista
(PS) d'Ángel Pestaña Núñez.
Des del seu lloc de cap de la centraleta de
telèfons exercí un paper fonamental durant la
resposta al cop militar feixista
de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament amb
Ángel Pestaña Núñez,
Josep Robusté Parés i Enrique Rueda
López (Rodín),
s'entrevistà amb el president de la Generalitat
Lluís Companys Jover i mantingué
un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo
Medrano Rivas, tot de
cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels
telèfons, sempre
mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons
Prades, va
servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure
ferida a
l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig,
però, així i tot, presidí
la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord
del Districte V de
Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser
vicepresidenta del
Comitè Català d'Ajuda a Euskadi,
presidí el Comitè Regional del PS i fou
secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest
partit. En 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França,
on aconseguí reunir-se amb sos
tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia
suïcidat en 1936.
S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el
seu domicili es convertí en
refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquesta
època mantingué
una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón.
Glòria Prades Nuño va morir el
gener de 1972. ***
Germinal
Lelièvre i sa companya - Germinal
Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a
La Fonderie (Allemond, Delfinat,
Arpitània)
l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André
Lelièvre. Sos
pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago),
obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet,
domèstica. Es guanyava la
vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de
Noyant-la-Gravoyère (País del Loira,
França). Milità activament en el moviment
anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els
Comitès Sindicalistes Revolucionaris
de la Confederació General del Treball (CGT) i,
després, en el Comitè de
Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). En
un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del
«sindicalisme antiestatal».
En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives
per la I
Circumscripció d'Angers (País del Loira,
França) i obtingué quatre vot. En 1928
també va ser novament candidat llibertari. A finals dels
anys vint, amb la
gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la
CGTU, es passà al Sindicat
Intercorporatiu autònom que s'adherí a la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers
de Trélazé i
col·laborà en Le
Libertaire. En els
anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el
«Carnet B»
dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat
erròniament com «dirigent de
la cèl·lula comunista de
Trélazé». Entre finals de 1927 i gener
de 1929 fou
secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del
qual era
Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas
Lazarévitch per a fer
una gira propagandística antibolxevic per la
regió en nom de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup
Llibertari
d'Angers. En aquesta època també era candidat
abstencionista. També va
col·laborar regularment en Le
Combat
Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest
periòdic un article
reivindicant el dret a l'avortament) i
en Le Flambeau. En 1932 era
secretari
del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO).
Com a
lliurepensadors, atacà regularment les esglésies
i el conservadorisme. Després
de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la
Unió Anarquista (UA),
arran de les crítiques d'aquesta organització a
la CGT-SR, cap a finals de 1936
s'afilià a la Federació Anarquista Francesa
(FAF), el secretari a Trélazé de la
qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta
col·laborà en Le Monde
Libertaire. Germinal Lelièvre
va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de
Trélazé (País del Loira,
França). ***
Valeriano
Orobón - Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Fill d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Pedro també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres –plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes–, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción, Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación, Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Les Temps Nouveaux, Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista –especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís– i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres. ***
Miguel Yoldi Beroiz al front (1936) -
Miguel Yoldi
Beroiz: El 14
d'abril de 1903 neix a Lizarra
(Navarra) –alguns autors citen Pamplona (Navarra)
l'anarcosindicalista
Miguel
Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de
Misericòrdia pamplonesa, on
s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys
s'afilià al
Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner,
mariner, mestre
nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre
racionalista. Es
va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los
Justicieros» amb
ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona,
Vitòria i Bilbao. Durant
la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França
i retornà en 1931 amb la
proclamació de la II República espanyola. En 1932
muntà a Pamplona una
llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després
marxà a Barcelona,
destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre
desembre de
1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio
Martínez Prieto,
s'encarregà a Saragossa de la secretaria del
Comitè Nacional de la CNT. En el
moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el
càrrec de
secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de
carrer del 19 de
juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en
l'organització de la
columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda,
Antonio Carreño i Luis
Ruano, del seu «Comitè de Guerra».
També va ser nomenat delegat del Segon
Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més
tard, amb el sergent
José Manzana Vivó, substituí el
comandant Enric Pérez Farràs al front de la
Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat
als combats del
front d'Aragó, formà part del grup de la columna
que marxà amb Durruti a
defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad
Obrera al
front i exercí la presidència de la Junta de
Selecció de l'Acadèmia Popular
Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la
24 Divisió, amb la
qual participà en la defensa d'Aragó durant
l'ofensiva franquista. Va ser ferit
en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria
madrilenya on
caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938,
arran de la desfeta del front,
va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per
part
dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda
del front.
Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció,
destitució del comandament i
dissolució de la 24 Divisió. El març
de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional
confederal a la zona central i sud de la península que
encara estava en poder
de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí
passar els
Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les
tesis col·laboracionistes de la
CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de
Martínez Prieto en
el Govern de la II República en l'Exili presidit per
José Giral Pereira.
Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser
desautoritzat, juntament amb
altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané
Barceló i Feliciano
Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la
sotsdelegació de la CNT de
Mèxic. En 1947 formà part de la Regional
d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a
Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior.
És autor de diversos
fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i
de Surcos
polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el
13 d'agost de 1961 d'accident
automobilístic en una carretera a prop de Matamoros
(Tamaulipas, Mèxic). Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961) ***
Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa - Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Fill d'una família jornalera, sos pares es deien Pedro Pérez i Ana Rodríguez. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 al seu domicili de «Les Tanneries» de Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània). ***
Necrològica
de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juny de 1980 - Manuel Suñer Ferrer: El 14 d'abril de 1904 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Suñer Ferrer. Sos pares es deien Manuel Suñer i Tomasa Ferrer. Assistí poc a l'escola i quan era adolescent es traslladà a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) des de la seva creació l'octubre de 1931 i que arreplegava tots els confederals de la comarca. Participà en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 i pogué fugir de la detenció i de la presó. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué escapar i es refugià a la zona de Gandesa (Terra Alta, Catalunya), on participà en la resistència al Baix Aragó i en les col·lectivitats locals. Quan l'ofensiva franquista a Aragó, es replegà cap al Principat. Després combaté en un batalló de fortificacions a l'Ebre. En 1939 passà a França i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès; posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'Ocupació, una part de sa família va ser repatriada a la força cap a l'Espanya franquista per ordres de la Prefectura dels Baixos Pirineus. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT. Pocs anys abans de morir retornà a Catalunya. Sa companya fou Carme Dilla Bernardo, amb qui tingué dos infants (Bienvenida i Antonio). Manuel Suñer Ferrer va morir el 14 d'octubre de 1979 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Pedro Fernández Agüero apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 10 de setembre de 1972 - Pedro Fernández Agüero: El 14 d'abril de 1905 neix a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Fernández Agüero. Sos pares es deien Diego Fernández i Maria Agüero. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità als fronts durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a les mines de carbó de Crançac. Hi va treballar fins que va ser declarat «inepte per a la feina» i rebé una pensió per la seva silicosi del cent per cent. Milità en la Federació Local de Crançac de la CNT. Sa companya fou Pilar García Martínez. Pedro Fernández Agüero va morir el 2 de març de 1972 al seu domicili de La Rengade de Crançac (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Pascual Monforte Galve apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 24 d'abril de 1990 - Pascual Monforte Galve: El 14 d'abril de 1906 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Monforte Galve –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Montforte. Sos pares es deien Manuel Monforte i Eulalia Galve. Quan era adolescent emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) on treballà a les mines de la zona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de la II Guerra Mundial s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà a les mines de carbó i milità en la Federació Local de la CNT de la localitat. Un cop retirat en els anys seixanta, s'instal·là a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i milità durant més de 25 anys en la seva Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là a Sant Estève dau Gres (Provença, Occitània). Sa companya fou Javiera Jou Bonals. Pascual Monforte va morir el 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 22 de març– de 1990 a Sant Romieg (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Sant Estève dau Gres. ***
Pedro
Navarro Navarro
- Pedro Navarro
Navarro: El 14 d'abril de 1907 neix a Terol
(Aragó, Espanya) l'anarquista i
lluitador antifranquista Pedro Navarro Navarro, conegut com Poyales. Sos pares es deien
Ramón Navarro Fuertes, jornaler, i Josefa Navarro Villalba.
Militant des de
l'adolescència
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 aconseguí fugir de la seva ciutat natal,
caiguda a mans
franquistes. Enrolat en la «Columna de Ferro»,
després de la militarització de
les milícies entrà a formar part d'una
secció de dinamiters de la 82 Brigada
Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola i realitzà nombroses
accions rere les línies franquistes. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser capturat amb sa companya, quedant els infants amb
els avis. Un cop
aconseguí la
llibertat condicional, participà en la clandestinitat
confederal i fou membre
del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. A resultes
d'un atac el 7 de juliol de
1946 d'un tren de mercaderies a Caudé (Terol,
Aragó, Espanya), en el qual la
CNT hi va participar i en la qual els guerrillers s'apoderaren de
750.000
pessetes, hagué de fugir cap a les muntanyes i el 9 de
juliol d'aquell any
s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació
Guerrillera de Llevant (AGL). Com
altres companys llibertaris, abandonà ràpidament
l'AGL i arribà a València
(València, País Valencià), on
entrà en contacte amb l'organització,
especialment, gràcies a la intervenció del
guerriller llibertari Luciano
Alpuente Hernández, amb el grup d'acció
«Los Maños». En morir aquest
últim
l'octubre de 1949, passà a França. En 1950
entrà a formar part del Comitè
Regional de Bretanya de la CNT en l'exili i milità en la
Federació Local de Le
Mans (País del Loira, França) de la CNT. En morir
el dictador Francisco Franco
retornà a Terol i participà en la
reorganització de la CNT, de la qual arribà a
ser tresorer de la seva Federació Local. Pedro Navarro
Navarro va morir el 22
de novembre de 1979 al seu domicili de Terol (Aragó,
Espanya). Pedro Navarro Navarro (1907-1979) ***
Valerià
Llach Bou - Valerià Llach Bou: El 14 d'abril de 1910 neix a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Valerià Llach Bou. Sos pares es deien Marcos Llach Porcar i Manuela Bou Bou. Marxà de molt petit cap a Barcelona (Catalunya) amb sa mare i sos germans. Començà a treballar quan encara era un infant i aprengué a llegir i a escriure en els cursos per a adults organitzats als ateneus llibertaris. Tot d'una que pogué, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència, efectuant missions a l'interior de la Península. El juny de 1944, en una d'aquestes missions, quan tornava a França, va ser detingut a Andorra per la Gestapo i internat a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc. Deportat a Alemanya, el 30 de juliol de 1944 arribà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on pogué sortir el maig de 1945 amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. De bell nou a França, s'instal·là a Pàmies, on treballà de lampista i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Valerià Llach Bou va morir el 12 de novembre de 1970 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Son germà Felicià Llach Bou també fou militant confederal. ***
Necrològica
de Josep Sales Parrell apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 5 de desembre de 1968 -
Josep Sales Parrell: El 14 d'abril –algunes
fonts citen
erròniament el 19 d'abril–
de 1910 neix a Sueca (Ribera Baixa,
País Valencià)
l'anarcosindicalista
Josep Sales Parrell –algunes
fonts citen
erròniament el segon llinatge com Parell. Sos pares es deien Josep Sales Rebull,
llaurador, i Josefa Parrell Carbonell.
Molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
visqué al barri de Gràcia, i
s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Vierzon, on treballà de pintor i milità en la
Federació Local de la
CNT. Josep Sales Parrell va morir el 16 de setembre de 1968 al seu
domicili de Vierzon (Centre, França). ***
- Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Sos pares es deien Manuel Chiapuso i Josefa Hualde. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc –per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre–, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht– per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) –del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez–; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França –el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia. Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997) ***
Necrològica
de Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
març de 1966 - Fernando
Airiguirigoitia Irguirigoyen: El 14 d'abril de
1913
neix a Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc)
l'anarcosindicalista Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen. Quan
era adolescent emigrà a Catalunya i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Manresa (Bages,
Catalunya). Durant la guerra civil lluità en una unitat
confederal. En 1939,
amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona (Catalunya) i
reclòs a
Montjuïc, on va ser torturat. Després de patir vuit
anys de presó en diversos
centres penitenciaris, cap el 1947 va ser enviat al Protectorat
Espanyol del
Marroc enquadrat en un batalló de treball forçat.
Aconseguí escapar amb altres
dos companys, però en la fugida un va caure mort i l'altre
ferit, al qual va
haver d'ajudar; els dos passaren al Marroc francès
travessant el riu Muluia. Al
Protectorat Francès del Marroc milità en el nucli
confederal de l'exili. El 3
de març de 1965 s'instal·là a
Bèlgica com a refugiat polític i
s'afilià a la
Federació Local de Lieja (Valònia) de la CNT.
Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen va morir
sobtadament poc després mentre feia feina, el 16 de desembre
de 1965 a
Brussel·les (Bèlgica), d'una malaltia desconeguda. ***
Necrològica
de Daniel Morchón Arbea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994
- Daniel Morchón Arbea: El 14 d'abril de 1913 –el 13 d'abril de 1916 segons el certificat de defunció– neix a Sos del Rey Católico (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Daniel Morchón Arbea. Fill d'una família nombrosa formada per 12 germans i germanes, sos pares es deien Teodoro Morchón Espatolero i Saturnida Arbea Villacampa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, durant el «Bienni Negre» (1934-1935) va ser condemnat a sis anys de presó, que purgà a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) fins a l'amnistia de febrer de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, com que no el pogueren detenir, afusellaren sa mare i un dels seus germans. Combaté en la Columna «Roja i Negra», que amb la militarització de les milícies passà a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual va ser comissari delegat de la Companyia 313 de la seva 127 Brigada Mixta. Va ser ferit en dues ocasions. En 1939, amb el triomf feixista, restà a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) treballant de jornaler. En 1940 va ser detingut, jutjat en consell de guerra i condemnat el 18 d'abril de 1942 a 12 anys i un dia de presó. Un cop lliure lluita en la clandestinitat. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena va ser finalment commutada per la de 20 anys de presó. Després d'uns anys va ser posat en llibertat provisional i s'exilià a França, on milità en la CNT de Grenoble. En 1952 s'uní amb Madeleine Moulés. En 1955 col·laborà en CNT i en 1956 en Boletín Ródano-Alpes. En aquest any vivia al número 37 de l'avinguda Maréchal Randon. Entre 1956 i 1957 va fer crítiques cinematogràfiques per a Solidaridad Obrera. En 1958 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confedral. El setembre de 1963, en la gran batuda contra les Joventuts Llibertàries, va ser detingut a Grenoble amb José Ríos i Juan Toledo. En 1964 era secretari de la Federació Local de Grenoble de la CNT. En 1975, arran del Congrés de Marsella, signà amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), Manuel Temblador López i José Hiraldo Aguilar, el «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals, que implicà la seva marginació pel sector «ortodoxe», encapçalat per la parella Frederica Montseny Mañé i Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). Es donà de baixa de la CNT de l'exili i passà a militar en els Grups de Presència Confederal (GPC), reagrupats al voltant del periòdic Frente Libertario, participant en diferents congressos d'aquesta tendència. Daniel Morchón Arbea va morir durant la nit del 14 al 15 d'agost –oficialment el 15 d'agost– de 1994 a l'Hospital de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Correspondència seva amb Ramón Álvarez Palomo, Fernando Gómez Peláez i Josep Peirats Valls es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Antonio
Calvo Dieste - Antonio Calvo Dieste: El 14 d'abril de 1914 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Valeriano Antonio Calvo Dieste. Sos pares es deien Ramón Calvo Atarés, llaurador, i Josefa Dieste Giménez. Llaurador de professió com son pare, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, per la qual cosa fou empresonat a Jaca. L'agost de 1935 també fou tancat a Osca. Durant la guerra civil lluità en la 127 Brigada de la 28 Divisió (antiga Columna Ascaso). Amb el triomf feixista, fou detingut, jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1943 fou posat en llibertat condicional. Antonio Calvo Dieste va morir el 20 de maig de 1996 a la Residència d'Avis Mas Planoi de Castellgalí (Bages, Catalunya) on residia. ***
Manuel
Lozano - Manuel Lozano: El 14 d'abril de 1916 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut com Manuel Lozano. Fill d'un barber anarquista –acabà afusellat pel franquisme– i orfe de mare de petit, des de molt jove treballà en una destil·leria i a les vinyes de Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest mateix any aprengué a llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez fou ocupat pels feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en l'Exèrcit republicà lluità a diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria, Múrcia i Alacant) fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 aconseguí embarcar-se cap a Orà (Algèria) i just arribar fou detingut per la policia francesa i tancat en cinc camps de concentració a Algèria i al Marroc fins al desembarcament aliat al nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després ingressà en la II Divisió Blindada de l'Exèrcit francès africà i l'abril de 1943 intervingué en la presa de Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a Anglaterra per preparar-lo per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell any, va combatre a França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la Divisió Leclerc (La Nou) –formada per republicans espanyols i especialment militants cenetistes–, en la batalla de Normandia i la presa d'Alençon. La tarda del 24 d'agost de 1944 formà part de la primera que entrà al París insurgent i ocupà l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents participà en els combats per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost el general De Gaulle baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle eruga. El setembre de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les preses del camp de concentració de Dachau i del «Niu d'Àguiles» hitlerià de Berchtesganden. Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de França. Un cop lliure França, treballà per a l'alliberament de l'Espanya franquista. Després continuà en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a París. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT, Pueblo Libertario, Siembra, Tierra y Libertad, etc. Edità la revista poètica Ráfagasi publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo poético (1986), Aires libertarios (1986), Aires andaluces (1987), Andalucia sin fronteras, Eco anárquico, Eco jerezano (1987), Ráfagas (1987), Pensamiento poético (1988), Estampa andaluza (1991), Jerez sin frontera, Prosa poética, Recopilación poética (1991), etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a Sarcelles (Illa de França, França) i fou enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin. Manuel
Lozano (1916-2000) ***
Cartell propagandístic de la 26 Divisió realitzat per Helios Gómez - Ramón Subías Mir: El 14 d'abril de 1916 neix a l'Espunya (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir –el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen. Ramón Subías Mir va morir el 31 de març de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Matilde
Sainz Alonso - Matilde Sainz
Alonso: El 14 d'abril –algunes
fonts, fins i tot el certificat de defunció, citen
erròniament l'11 d'abril–
de 1917 neix a Laredo (Santander, Cantàbria, Espanya;
actualment Cantàbria, Espanya) l'anarquista
Matilde Sainz Alonso –algunes
fonts, fins i tot el certificat de defunció, citen
erròniament el primer llinatge Saiz.
Sos pares es deien Gerardo Sainz Revolledo i Francisca Alonso Godina.
Durant l'estiu de 1936 participà en la
defensa de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan
caigué la ciutat a mans de les tropes
feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la
Península per Catalunya i a
Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i
Negra», on conegué un dels seus
organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui
s'uní
sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt
d'acabar la guerra, es dirigí
amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb
l'esperança de pujar a un
vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i
internada al camp de
concentració de «Los Almendros». Sansano
fou empresonat a la plaça de toros
d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i
tancat a Belchite, on
el va seguí sa companya. Després
visqué amb son company a València i a partir
de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet.
Malalta de càncer, Matilde Sainz Alonso va
morir el 9 de juny –algunes
fonts citen erròniament l'11 de juny– de 1984 al seu domicili
de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès,
Catalunya) i va ser enterrada al cementiri nou d'aquesta
població. Francisco Sansano Navarro (1911-2002) ***
Fernado
Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca] - Fernando Santos
Arranha: El 14 d'abril de 1920 neix a Lisboa (Portugal)
l'anarquista i anarcosindicalista
Fernando Santos Arranha. Era fill del militant llibertari
José da Silva Santos
Arranha, que fou secretari general de la Confederació
General del Treball (CGT)
en els anys vint i director del periòdic anarcosindicalista A Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va
fer classes a l'Escola Industria Alfonso Domingues de Lisboa i
posteriorment
entrà a treballar en l'administració
pública, exercint de funcionari d'antuvi
als Tallers Generals d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la
Direcció
General del Comerç Exterior. El passat de son pare i les
seves simpaties pel
moviment llibertari van fer que fos estretament vigilat per la
dictadura
d'António de Oliveira Salazar, a més d'impedir la
seva promoció professional
dins de l'Administració; malgrat tot això,
continuà la seva militància
llibertària. Després de la caiguda de la
dictadura del 25 d'abril de 1974, una
assemblea popular el nomenà tresorer de la
Comissió Administrativa de la Junta
del Freguesia de Santa Engracia de
Lisboa, càrrec que exercí fins a les primeres
eleccions lliures després de la
Revolució dels Clavells. En aquesta època
ajudà a la creació del Sindicat de
Funcionaris Públics de la CGT i s'integrà en la
cooperativa editorial del
periòdic A Batalha,
òrgan de la CGT, i
en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL). A més a
més, va participar en
diverses associacions populars del seu barri lisboeta de
residència, Monte
Pedral. En 1985 es va jubilar. Fernando Santos Arranha va morir el 12
de gener
de 1990 a Lisboa (Portugal). Documentació seva es troba
dipositada a l'Arxiu
Historicosocial de la Biblioteca Nacional de Portugal. ***
Diego
Franco Cazorla (Rennes, 1944) - Diego Franco
Cazorla: El 14 d'abril de 1920 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Diego Franco Cazorla, més conegut
pel seu pseudònim
literari d'Amador Franco. Fill d'una
humil família que vivia al barri de la Torrassa de
l'Hospitalet de Llobregat, fou
el tercer de cinc germans (dues nines i tres nins) i només
va fer els estudis
primaris. A partir de 1932 compaginà la seva feina
d'aprenent de torner de
fusteria amb l'assistència a les classes nocturnes de
l'Escola Racionalista que
regentava l'anarquista Severino Campos Campos i la seva companya
Igualdad Ocaña
Sánchez. Quan tenia 13 anys s'afilià a les
Joventuts Llibertàries de la
Torrassa i prengué part en les tertúlies dels
militants anarquistes
d'Hostafrancs. En 1934 participà com a orador en el seu
primer míting, un d'afirmació
anarquista organitzat pels rajolers de la Torrassa. Des de 1935
formà part, amb
Vicente Rodríguez García (Viroga),
Ramón
Monterde i altres, de la llibertària Federació
Estudiantil de Consciències
Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una
Universitat Popular l'any
següent. Participà activament en les lluites de
carrer per sufocar l'aixecament
feixista de juliol de 1936, especialment en l'assalt de la caserna de
Pedralbes. Després marxà al front
d'Aragó com a milicià de la Columna
«Roja i
Negra», on exercí tasques
propagandístiques. Després de lluitar al front
d'Osca
(Carrascal, Monte de Aragón, Siétamo, etc.),
participà en l'organització de les
col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època
destacà com a orador i
col·laborà en Acracia
(Lleida), Frente y Retaguardia
(Barbastre), Boletín Ateneo de
Sants (Barcelona), Esfuerzo
(Barcelona) i Ruta (Barcelona).
Unit al grup de les
Joventuts Llibertàries contràries al
col·laboracionisme governamental, ingressà,
amb Josep Peirats Valls, en el grup «Los
Irreductibles», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937,
representant les Joventut
Llibertàries del Front d'Aragó, parlà,
amb Fidel Miró, Alfredo Martínez
Hungría, José Grunfeld i altres, en el
grandiós míting del Front de la Joventut
celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya. El maig de
1937 assistí al
Congrés de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà
a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb
Ramón Liarte, Santana Calero i
altres, a Barcelona i ocupà la Secretaria de Cultura i
Propaganda del Comitè
Regional de Catalunya i Balears de l'FIJL. També aquest any
publicà, amb
altres, el fullet Voces juveniles.
Interpretación ácrata de nuestra
revolución. A començaments de 1938, amb
Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè
Regional al Congrés Peninsular
de l'FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica
de València, on defensà
l'anticol·laboracionisme. Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i,
fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de
concentració de Gurs
per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a
la Península. Durant
la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència
francesa i en acabar
el conflicte ajudà a la reconstrucció del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE),
sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes.
En aquests anys es
guanyà la vida com pogué (pagès,
fuster, oficinista, infermer, etc.). El 22 de març
de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i
l'octubre d'aquell any al Congrés
de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de
l'MLE celebrat a París el maig
de 1945. En aquest últim any, va fer mítings a
Sant-Etiève i a Carcassona i
publicà a París un recull de la seva obra
poètica sota el títol Consejas
y poesías. Ben aviat s'integrà
en grups d'acció antifranquistes en l'interior de la
Península i creuà
repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i
de propaganda. En
1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira
Lacunza amb l'encàrrec de
rellançar les Joventut Llibertàries en l'interior
i d'editar el seu òrgan de
premsa clandestí Ruta.
El juliol de
1946, en una nova missió, va ser detingut per la
Guàrdia Civil amb Antonio López
Montes a l'estació d'Irun quan intentava passar
clandestinament a la Península;
portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor-receptor
TSH i
30.000 pessetes. Després de ser torturats durant mesos a la
caserna d'Ondarreta,
van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant
Sebastià i
condemnats a mort el 21 d'abril de 1947. Ambdós havien de
ser executats
oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del 21 al 22
d'abril van ser
portats amb camió a un camp obert de Pasaia
(Guipúscoa, País Basc) i afusellats
per un escamot de falangistes. Diego Franco Cazorla (1920-1947) ***
Aldo
Rossi a la seu d'Umanità
Nova - Aldo Rossi:
El 14 d'abril –algunes fonts citen el 16
d'abril– de 1921 neix a Roma
(Itàlia) el comunista i
després anarquista
Veraldo Rossi, conegut com Aldo Rossi.
Fill d'una família burgesa, sos pares
es deien Raimondo Rossi,
pastisser inventor del famós Amaretti
di
Fiuggi, i Ines Thierry. Estudià Llengües
Orientals a la Universitat de
Nàpols (Campània, Itàlia). A partir
del 8 de setembre de 1943, arran de
l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat
per
l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita
clandestina d'alliberament i va
organitzar un grup partisà a Ciociaria, a la zona de Fiuggi,
Porciano i Cassino,
al Laci (Itàlia). Afiliat al Partit Comunista
d'Itàlia (PCI), mantingué
contactes amb la Resistència romana, en relació
directa amb el Comitato di
Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional).
Malgrat la seva
inscripció comunista, en totes les operacions guerrilleres
en les quals intervé
la seva formació, el comunisme es va entendre en sentit
llibertari i a totes
les poblacions alliberades els pagesos i artesans orientaren les seves
accions
cap a l'autogestió. Durant la lluita partisana
conegué Anna Maria Pietroni, amb
qui compartí la vida, la lluita clandestina i la
dissidència dins del comunisme,
i amb qui tingué dos infants (Raniero i Maida). En acabar la
II Guerra Mundial
la parella abandonà el PCI i s'acostà al moviment
anarquista. Participà
activament en el renaixement del moviment llibertari romà,
especialment de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), col·laborant
en la propaganda i en
l'organització. En els anys cinquanta participà
en la revista de les Joventuts
Anarquistes Lotta Anarchica. En
relació amb el guerriller anarquista català Josep
Lluís Facerías
(Alberto), aleshores a
Itàlia,
efectuà expropiacions i va fer costat la creació
d'una Federació Internacional
de Joventuts Llibertàries (FIJL). Fou un dels organitzadors
del III Càmping
Internacional celebrat entre l'1 de juliol i el 31 d'agost de 1955 a
Bedizzano
(Toscana, Itàlia). En aquesta època era membre de
la Comissió Provisional de Relacions
de les Joventuts Llibertàries. Amb sa companya i altres
(Mario Barbani,
Dulizzia, Mario Romoli, etc.), fou un dels principals animadors del
butlletí La Bussola
(1963-1965), del grup
anarquista romà de la Garbatella. En 1965,
després de la dimissió d'Armando
Borghi, a causa de les dissensions palesades durant el
Congrés de Carrara
(Toscana, Itàlia) entre «organitzadors»
i «antiorganitzadors», i sobre
desavinences sobre la qüestió cubana,
passà a formar part de la redacció del
setmanari de la FAI Umanità Nova,
esdevenint un dels seus puntals, juntament amb sa companya i Mario
Barbani,
Attilio Paratore i Tommaso Sabatini. Durant els moguts anys de 1968 i
1969,
desemmascarà i impedí l'entrada de l'infiltrat
Mario Merlino a la seu romana de
la FAI. Com a un dels responsables del Cercle Anarquista
«Bakunin» de Roma,
acusà Pietro Valpreda de ser un delator i
l'expulsà, juntament amb Leonardo
Claps, Enrico Di Cola i Roberto Gargamelli, del local. En aquesta
època es
dedicà a denunciar la manipulació
mediàtica i de l'Estat sobre l'atemptat de la
Piazza Fontana de Milà (Llombardia, Itàlia) del
12 de desembre de 1969, participant en la
contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di
Difesa, que
contribuí a desemmascarar aquest muntatge
policíac.
Durant i després de la «Revolta de
Reggio», engegada el juliol de 1970 a Reggio
(Calàbria, Itàlia), mantingué contacte
amb el grup d'aquesta població de la Federazione
Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista
Juvenil Italiana),
proporcionant eines per a la investigació de la revolta i
dels seus instigadors
feixistes. Aquesta investigació descobrí que el
«descarrilament» d'un tren que
hi anava cap a Goia Tauro (Calàbria, Itàlia) el
22 de juliol de 1970, on
moriren sis persones i en resultaren ferides 139, en realitat es
tractava d'un
atemptat feixista; els documents de la investigació que
aquests joves
anarquistes li enviaren per correu mai no arribaren al seu
destí i aquests
decidiren lliurar-li una còpia en mà. Els cinc
joves del FAGI (Giovanni Ariçò,
Annelise Borth, Angelo Casile, Luigi Lo Celso i Franco Scordo) que
havien
portat a terme la investigació, van morir el 26 de setembre
de 1970 en un
«accident» a la carretera cap a Roma i el dossier
que portaven sobre els fets
investigats va desaparèixer. Posteriorment es
dedicà la campanya de suport de
l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó
per haver-se
defensat el 7 de juliol de 1972 a Salerno (Campània,
Itàlia) en un atac armat
del grup feixista Front Universitari d'Acció Nacional (FUAN)
i haver ferit
mortalment Carlo Falvella, un dels seus atacants. Amb sa companya
animà durant anys el grup romà
de la FAI i els càmpings anarquistes internacionals.
Aldo Rossi va morir, juntament amb sa companya Anna Maria Pietroni,
durant la
nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de trànsit a
la Via Appia de
Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió. El
funeral de la parella va ser una
gran manifestació de dol del moviment anarquista
romà. ***
D'esquerra
a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio
García (Pirineus, gener de 1948) - Enrique Martínez Marín: El 14 d'abril de 1927 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista, membre dels grups d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Enrique Martínez Marín, el Quique. Va començar a militar en la segona meitat dels anys quaranta en les Joventuts Llibertàries barcelonines. Va integrar-se en els grups de militants més radicals que portaven les accions de guerrilla urbana contra el franquisme. Detingut el 8 d'agost de 1947 i acusat d'activisme clandestí i de ser responsable de les Joventuts Llibertàries de la barriada barcelonina del Carmel, va ser empresonat. En llibertat condicional a partir del 25 de març de 1948, va reprendre l'acció dins del grup de Josep Lluís Facerías, que va cometre diversos atemptats (contra una emissora al Tibidabo), accions de propaganda i «expropiacions econòmiques», activitats clandestines que l'obligaven a passar freqüentment la frontera dels Pirineus, i en una d'aquestes va caure en una emboscada sota les bales de la Guàrdia Civil el 26 d'agost de 1949. El seu company, Celedonio García Casino, que obria la marxa amb ell, també va morir en aquesta emboscada. Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Faceries i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya). ***
Paola
Nicolazzi - Paola Nicolazzi:
El 14 d'abril de 1933 neix a Stresa (Piemont,
Itàlia) la cantautora anarquista
Paola Nicolazzi. Apassionada per la música,
col·laborà amb el segell discogràfic
«I Dischi del
Sole» de Milà (Llombardia, Itàlia).
Destacà com a cantautora anarquista,
musicant i interpretant poemes de destacats llibertaris (Pietro Gori,
Belgrado
Pedrini, etc.) i fent recitals i espectacles arreu d'Itàlia.
En 1967 musicà el
poema Il galeone de Belgrado Pedrini. En 1974
publicà el disc Compagno
Marini, acompanyada per Paolo Ciarchi. El 10 d'octubre de
1975 participà un
concert organitzat per A Rivista al Teatre Uomo de
Milà amb diversos
cantautors (Francesco De Gregori, Giorgio Gaber, etc). En 1976
s'instal·là a
Carrara, on milità amb son germà Alfonso
NIcolazzi en el moviment anarquista de
la ciutat, especialment en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
Anarquistes
Reunits) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). En
1978 participà en el
disc Quella serà a Milano era caldo... Antologia
della canzone anarchica.
Va ser cofundadora de la Cooperativa Tipolitogràfica, on es
va imprimir el
periòdic anarquista Umanità Nova
i de la Biblioteca-Arxiu Germinal de
Carrara. Durant sa carrera artística interpretà
cançons amb nombrosos autors,
com ara Cesare Bermani, Gualtiero Bertelli, Paolo Ciarchi, Franco
Coggiola,
Claudio Cormio, Ivan Della Mea, Alessio Lega, Giovanna Marini, etc.
Participà
activament en les campanyes per l'alliberament de Giovanni Marini i
contra les
centrals nuclears i pel tancament de la Farmoplant d'Avenza de Carrara.
En 2012
va morir d'una malaltia sa filla Raffaella, també militant
anarquista. Malalta
durant molts d'anys, Paola Nicolazzi va morir el 7 de juny de 2014 a
Carrara
(Toscana, Itàlia).
Defuncions
Notícia de la mort de Bruno Alpini publicada en el diari mardrileny Luz del 16 d'abril de 1934 - Bruno Alpini: El
14 d'abril de 1934 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista
Bruno Alpini. Havia nascut el 26 de desembre de 1902 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia). Era fill de Gaira Caolini i de pare desconegut. Va fer estudis fins
segon de primària i va ser declarat exempt del servei militar. D'antuvi
treballà d'obrer sense residència fixa i posteriorment, en l'exili, de cambrer
i, sobretot, de sabater. En un informe policíac del 30 de gener de 1923 es diu
que tenia un caràcter «violent» i que tenia el sobrenom de Lenin. Força
actiu en els grups de joves anarquistes, participà en totes les manifestacions,
concentracions i conferències subversives de la zona de Rimini. L'1 d'agost de
1921 va ser detingut, juntament amb altres 25 companys anarquistes i
socialistes, obrers ferroviaris, per complicitat en l'assassinat de Luigi
Platania, exanarquista i aleshores feixista, que va tenir lloc el 19 de maig de
1921 a Rimini, però va ser posat en llibertat en les investigacions
preliminars. El 25 d'agost d'aquell any es va ordenar la seva detenció per
intenten d'assassinar a trets el 23 d'abril de 1923 a Rimini dos feixistes bolonyesos
(Michelangeli Filiberto i Antonio Righetti) de pas per Rimini; malgrat el sobreseïment
d'aquest cas en les investigacions prèvies, va ser novament implicat en
l'assassinat de 1921. El 25 de maig de 1923 s'ordenà una nova detenció, però
passà clandestinament a França. Instal·lat, sembla, a Marsella (Provença,
Occitània) sota el nom de Giovanni Rossi. Desaparegué durant un llar
període de temps, canviant d'identitat, i movent-se constantment entre França,
Bèlgica, Holanda i Espanya, fent servir la identitat de l'anarquista actiu a
Lió (Arpitània) Ruggero Panci. Organitzà i participà activament en activitats
expropiadores per a finançar el moviment i, amb Giovanni Bidoli i Virgilio
Gozzoli, en un atac al cònsol italià a Nancy (Lorena, França). El juliol de
1926 era a Bèlgica. Posteriorment, amb Giovanni Bidoli i altres companys,
intentà atacar la Prefectura de Policia de Barcelona (Catalunya). El 18 de
febrer de 1929 a ser detingut, amb altres cinc italians, a Colombes (Illa de
França, França) sota l'acusació de «robatori qualificat, vagància, recaptació
de mercaderies robades i tinença prohibida d'armes». Jutjats, tots els membres
del grup van ser condemnats excepte Ruggero Panci (Bruno Alpini), que va
ser absolt. En 1930 retornà a Bèlgica, on va freqüentar Vittorio Cantarelli, Ugo
Guadagnini i altres anarquistes. En aquests anys la policia feixista italiana
va començar a dubtar sobre la veritable identitat de Panci i demanà
informacions i fotografies. El juliol de 1931, tornat de Bèlgica cap a França,
es presentà al consolat italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a renovar
el seu passaport, però estava clar que era una falsificació del document d'un
tal Giuseppe Maggioni expedit a Brussel·les; detingut, va ser jutjat i
condemnat pel Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de
presó. En aquesta època, la policia política assenyalà la presència a Barcelona
d'un tal Mario Alpini, dedicat a delictes comuns, que posteriorment s'identificaria
amb Bruno Alpini. Sense documents, mitjans i fugint de la repressió, es refugià
a Catalunya amb el suport d'anarquistes locals, on treballà de sabater al
carrer Rogent de Barcelona. Amb Egidio Bernardini, fou membre del Comitè de
Presos Socials de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que es dedicava a
recaptar fons per a l'assistència legal dels detinguts i empresonats. El gener
de 1932 desaparegué de Barcelona i el juny la policia dubtava que fos a Rússia
o a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya); en realitat el juny de
1932 havia estat interceptat a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb
propaganda anarquista. En 1933 la policia política, després de diverses
interrogatoris a persones que coneixien el Panci real i de comparacions fotogràfiques,
descobriren l'autèntica identitat de Bruno Alpini. En aquesta època es
relacionà amb l'anarquista Buenaventura Durruti Domínguez, que havia conegut a
Bèlgica. Bruno Alpini va ser detingut a les nou del matí del 14 d'abril de 1934
a Barcelona (Catalunya) sota l'acusació de ser membre d'una banda de
delinqüents responsable d'atracaments i assassinats, en realitat un grup expropiador
creat amb la finalitat de proporcionar mitjans als companys italians exiliats. El
seu cos va ser trobat a les 11 del vespre amb 12 bales (tres al cap, dos al pit
i la resta a les extremitats) al carrer de la Creu Coberta. Segons la nota de
premsa oficial de la policia, havia resultat mort quan efectuava un atracament
amb altres quatre individus al barri d'Hostafrancs durant l'enfrontament amb la
policia. Un gran amic seu, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT, Enric
Martí Martí (El Cèntim), disparà contra Miquel Badia Capell, comissari
general d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, per venjar l'assassinat
d'Alpini, però resultà mort pels escortes. ***
Necrològica d'Émile Maurin apareguda en el periòdic parienc Le Libertaire del 22 d'abril de 1937 - Émile Maurin:
El
14 d'abril de 1937 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Émile
Maurin. Havia nascut el 27 de maig de 1899 a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània).
Sos pares es deien Abraham Maurin, conreador, i Marie Roux. En 1921 va
ser un
dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) d'Aimargues.
També milità en la
Unió Anarquista (UA). Malalt, Émile Maurin va
morir el 27 de maig de 1899 a
l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). ***
Serafí
Castelló Pena - Serafí Castelló Pena: El 14 d'abril de 1943 mor a Beuzeville (Alta Normandia, França) l'anarcosindicalista Serafí Castelló Pena. Havia nascut l'1 de març de 1893 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Castelló i Mercè Pena. Picapedrer, en 1920 s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) de Tarragona, amb Formós Plaja Saló i altres, i va col·laborar en la revista Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921) de Tarragona. Més tard milità a Valls (Alt Camp, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera regentà una llibreria. El desembre de 1925 romania tancat a la presó de Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) i rebé el suport de la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials» que gestionava La Revista Blanca. Entre 1927 i 1929 fou tresorer del Comitè Nacional clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT) encapçalat per Joan Peiró Belis i en 1928 formà part del grup «Solidaridad». En 1929 a causa de la repressió passà amb Pere Cané Barceló a França. L'abril de 1931 fou president de la comissió reorganitzadora del Sindicat Únic de Treballadors de Tarragona. L'agost de 1931 assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona. El setembre de 1933 participà en la reunió constitutiva de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Valls, signant els estatuts en nom de la comissió organitzadora. Per la seva natura malaltissa no lluità als fronts durant la guerra civil i des de setembre de 1936 fou redactor del periòdic Acció Sindical. Portaveu de la CNT de la comarca de Valls-Montblanch. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Tarragona en representació de la CNT i des de febrer de 1937 i fins el final del conflicte bèl·lic fou secretari de la Federació Local de Tarragona de la CNT. L'abril de 1937 formà part de la Comissió Especial per a l'Administració de la Propietat Urbana de Tarragona. El 26 de maig de 1937 fou un dels fundadors, amb Josep Alomà Sanabras, Josep Caixal Llauradó, Salvador Rueda Contreras i Julio Casanovas García, de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes. CNT». En 1937 també fou delegat interventor de la socialitzada «Empreses d'Obrers Picapedres i Marbristes de Tarragona». En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va fer de pagès al departament de l'Eure. Serafí Castelló Pena va morir el 14 d'abril –alguns citen erròniament el 4 d'abril– de 1943 d'una congestió pulmonar a Beuzeville (Alta Normandia, França). ***
Drets, d'esquerra a dreta: Paulino Casajuana, José Gómez, Antonio Galera, Diego Camacho i Raúl Carballeira. Asseguts: Julio Santos i Juan Ángel Orgalla. (Camp de concentració de Bram) - Juan Ángel
Orgalla Serrano: El 14
d'abril de 1943 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Ángel Orgalla Serrano –a
vegades
el seu segon nom Ángel
citat erròniament com a
llinatge. Havia nascut el 23 de febrer de 1919 a
Valdepeñas
(Ciudad Reial,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Andrés Orgalla
Martínez i Carmen Serrano Rojas.
Es guanyava la vida com a sabater de vell. En 1936 militava en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de las Ventas de
Madrid
(Espanya) i vivia al Camp d'Aviació del barri madrileny de
Canillejas. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de
concentració de Bram. Retornà a la
Península, on en 1942 estigué en contacte
amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz)
a
Barcelona. En aquesta època de clandestinitat, fou secretari
de la Federació
Local de Barcelona de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL).
Molt malalt, participà en l'atracament d'un
prostíbul. Detingut, va ser reclòs
a la IV Galeria de la Presó Model de Barcelona. Jutjat, el
10 de març de 1943 va
ser condemnat a mort. Juan Ángel Orgalla va morir el 14
d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 de
març– de 1943 d'un
càncer de gola (adenitis tuberculosa) a la Presó
Model de Barcelona
(Catalunya), poc abans de la seva
execució, i va ser enterrat al cementiri de
Montujuïc de la ciutat. ***
Fioranvante
Meniconi - Fioravante Meniconi: El 14 d'abril de 1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. Havia nascut el 13 d'octubre de 1893 a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia). De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi (1893-1945) ***
Domenico
Ludovici - Domenico
Ludovici: El 14 d'abril de 1950 mor a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici.
Havia
nascut el 2 de setembre de 1884 a Cagli (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien
Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet
manifestà les seves idees
anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I
Companyia de
Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto,
Itàlia) per «propaganda
antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de
tallador de vidre.
El desembre de 1907 emigrà a França, on va
romandre fins a juliol de l'any
següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de
1908 participà en el
Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà
a Pergola (Marques, Itàlia). El
maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a
Saint-Blaise
(Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup
llibertari i es dedicà a la
propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a
països veïns. Entre 1910 i
1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà
alguns mesos, per retornar de
bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel
(Neuchàtel, Suïssa), on va ser
convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En
1914 col·laborà en Volontà.
Quan la Gran Guerra, no es va
presentar a la crida a files o desertà. En 1917
s'establí a Ginebra amb sa
família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una
filla (Ferrer). En 1922 la
policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de
vidres per a
rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor
del periòdic
anarquista Le Réveil, de
Luigi Bertoni,
amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava
cròniques al periòdic Germinal
de Chicago (Illinois, EUA) i es
traslladà a París (França), on
esdevingué representant de productes
d'alimentació,
alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any
va ser inscrit en
el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929
acompanyà Camillo
Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era
agent de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme),
a la seu de la Societat de
Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la
delegació italiana.
Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es
mogué hàbilment
entre Suïssa i França organitzant el moviment
llibertari i mantenint relació
amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino
Fornasari, Remo
Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido
Schiaffonati,
Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb
Domenico Zavattero a Marsella
(Provença, Occitània), de qui va treure una
opinió negativa, i el juny d'aquell
any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la
seva estada
parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU,
Lliga
Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la
regió
parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs
Italians que se celebrà entre
l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França,
França). El març de
1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara
funcionava el seu taller,
però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se
totalment a l'activitat
política, que el porta gairebé cada nit a
freqüentar el Cercle Llibertari
«L'Aurora» i a recaptar fons per al
finançament de l'antifeixisme a Itàlia.
L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola,
amb la intenció
d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la
frontera, a Barcelona
(Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i
entrà a formar
part de la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», lluitant el 28 d'agost de
1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre
Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i
tres dits. Segons informacions
de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la
Brigada
«Carlo Rosselli», que actuava a Aragó,
però a vegades moltes d'aquestes
notícies són contradictòries.
Esdevingué membre del Comitè
d'Investigació
Política de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària
de
Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en
italià de Ràdio
Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la FAI,
fins a les jornades tràgiques de maig de 1937.
També fou, amb Celso Persici i
Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana
(USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT-FAI. A Barcelona
visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio
Gozzoli, Enzo Fantozzi,
Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució
espanyola
col·laborà, a vegades fent servir els
pseudònims DL, Dom i Domingo,
en Le Réveil Anarchiste
–va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937
durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta
publicació–, Tierra y
Libertad, Solidaridad Obrera,
Guerra di
Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi
després de l'assassinat de Camillo
Berneri), L'Adunata dei Refrattari
i Il Martello. El gener de 1938
vivia a
París sota el llinatge Martin
i posteriorment,
amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la
intenció de passar a
Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir
l'entrada. No
obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio
Turroni, amb qui el
juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito
Mussolini que s'havia de
portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya,
Itàlia). El febrer de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb
la Retirada i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on
s'integrà en el grup
«Libertà o Morte». Pogué
fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de
1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció
d'emigrar a Amèrica, però
retornà a Suïssa i continuà dedicant-se
a la propaganda anarquista al costat de
Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament
ferroviari
obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una
fàbrica de
cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no
desenvolupava
aleshores cap activitat política, va ser confinat pel
feixisme. Durant la II
Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la
distribució de la premsa
subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà
(Llombardia, Itàlia) i prengué
part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a
Suïssa, en una
reunió del consell general de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), viatjant de
seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi.
Posteriorment
participà en el II i el III Congrés Nacional de
la FAI, que se celebraren entre
el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23
i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia),
respectivament. El 22 de
gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els
funerals de Luigi Bertoni.
Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico
Ludovici va morir el 14 d'abril de
1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies
després. Son
fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista. ***
Necrològica
d'Indalecio Navarro Mañas aparegut en el periòdic
tolosà CNT
del 3 de juny de 1956 - Indalecio Navarro Mañas: El 14 d'abril de 1956 mor, a resultes de la silicosi, l'anarcosindicalista Indalecio Navarro Mañas. Havia nascut cap al 1895. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Després de la Guerra Civil s'exilià a França. ***
Necrològica
d'Armodio Argüelles González apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 20 de juliol de 1968 - Armodio Argüelles
González: El 14 d'abril de 1968 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Armodio Argüelles González
–el seu nom també citat Harmodio.
Havia nascut el l'11 de gener de 1904 a Mieres (Astúries,
Espanya). Sos pares
es deien Celedonio Argüelles i Filomena González.
Treballador a les mines
asturianes i d'altres zones, milità des de molt jove en la
Federació Local de
Sindicats Únics de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). En 1932 treballava de miner a Guardo
(Palència, Castella,
Espanya) i l'octubre d'aquell any va ser denunciat, amb altres miners,
per la
Guàrdia Civil per desobeir l'alcalde d'aquesta
població; durant el procés no es
va presentar a les requisitòries. Participà
activament en el moviment revolucionari
d'octubre de 1934 i s'hagué d'exiliar un temps als
Països Baixos. A Holanda va
tenir, amb altres companys, un problema amb el moviment llibertari per
qüestions
del repartiment de l'ajuda econòmica per als exiliats. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Instal·lat
a Verdun de Garona (Guiena, Occitània), formà
part de la Federació Local de Montalban (Guiena,
Occitània) de la CNT. Malalt
de silicosi, visqué amb una petita pensió
d'invalidesa. Fou membre de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A finals dels anys seixanta
passà a
viure amb una de ses germanes a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou
María Amor Rodríguez. Armodio Argüelles
González va morir el 14 d'abril de 1968
al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Juan
Gallego Crespo - Juan Gallego
Crespo: El 14
d'abril de 1974 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic)
l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo.
Havia nascut el 22 de febrer de 1886 a Torreperogil
(Jaén, Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien
Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar
part del moviment
llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de
medicina i
cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya)
a Tierra y Libertad. Durant la
dècada dels
deu es desplaçà per Andalusia
(Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on
l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb
José Sánchez Rosa, a Úbeda, a
Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya), amb
la intenció de fundar una escola racionalista,
però hagué de fugir acusat de
repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911
va ser
detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill
(Julio
Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en
unió lliure i amb qui
tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia,
Helios, Justo, Palmira i
Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan
Palomino Olaya en suport
dels presos polítics i participà en la
fundació, amb Francisco González Sola i
José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de
Sevilla. En 1913 s'establí a
Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de
Francisco González Sola,
participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer
conferències, formant
part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent
mítings. En 1915 va fer una
gira propagandística arreu de Còrdova i, com a
vocal de la Lliga Antigermanòfila
de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En
1916 representà els
sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i
projectà, sense èxit,
treure un periòdic (Tiempos Nuevos)
a
Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción
Solidaria, a més de fer conferències.
El maig de 1918 representà el Sindicat
d'Oficis Diversos en el Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira
de Propaganda Nacional, amb
Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva
Jiménez, per Andalusia occidental, a
més de fixar la seva residència a la zona del
llevant peninsular i assistint al
Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors
(FNA) a València (València, País
Valencià). En aquesta època
col·laborà en Solidaridad
Obrera. En representació de la
Confederació Regional de Llevant i d'alguns
sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa
(Alt Palància, País
Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de
1919 al II Congrés de
la CNT («Congrés de la
Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de
1919
va ser jutjat en consell de guerra a València per
«injúries a un institut
armat». El maig de 1920 intervingué en el gran
míting madrileny pro presos. El
31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a
València, juntament amb
16 companys, per «injúries a
l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania
empresonat. El juny de 1922 assistí a la
Conferència Nacional de Saragossa de
la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en
representació de la CNT, a Bilbao
(Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb
socialistes i comunistes. Seguidor
de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935
col·laborà molt en La
Revista Blanca. En 1925 participà des
de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927
assistí a la clandestina
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a
València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930
participà, com a
membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting
a favor d'aquesta al Centre de
la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres
madrilenyes. L'abril
de 1931 va ser proposat per el periòdic
barcelonès El Luchador,
juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat
per a participar en la gira propagandística arreu de la
Península que havia de
fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931
participà en la
creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de
Madrid de la CNT del qual va
ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de
Madrid, en un gran
míting que se celebrà a la Plaça de
Toros de València i aquella mateixa nit va
fer la conferència «El sindicalismo, como
instrumento de lucha» al local de La
Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència
que repetí dos dies després al
Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell
mateix mes
participà a Madrid en el míting de clausura de la
Conferència de la FAI. L'11
d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra
Morán, Eduardo Barriobero
Herrán, Domingo Miguel González (Domingo
Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en
memòria de Francesc Ferrer
Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per
l'Ateneu de Divulgació
Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos
Bejarano Merino,
Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal,
Teodoro Mora Pariente i Pablo
María Yusti, en un míting d'afirmació
sindical al Teatre Fuencarral de Madrid
organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29
de novembre de 1931,
en nom de l'ADS, participà en un míting en
homenatge de Francesc Pi i Margall
organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les
relacions entre
federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela
Ideal» de La Revista Blanca
–aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009
pel seu nét Rafael Enrique González Gallego.
Durant els anys republicans
participà activament en mítings, com ara en 1932,
on representà el Comitè
Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en
un acte a Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de
1932 va fer la
conferència «Las pasiones humanas» al
Sindicat Únic de Gas, Aigua i
Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats
de l'Ateneu de
Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil
va fer mítings i conferències, com
ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al
Teatre
Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936,
l'organitzat pel Comitè Regional
del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres
poblacions (València,
Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.).
Prestà el seus serveis a Institut del
Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el
Serveis Mòbils
d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de
Madrid, València i
Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També
fou vocal de la CNT en el
Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció
Sanitaria del Centro, editat en el llibre de
diversos autors De julio a julio. Un
año
de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el
número extraordinari
de Fragua Social del 19 de juliol
de
1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels
comitès del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de
la
Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el
25 de juliol
d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera
en la Comissió
Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí
al Ple de
Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional
encapçalat per Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet),
durament criticat per la delegació catalana. El desembre de
1938 va anar, amb
Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de
la CNT, a Menorca en
missió orgànica per a organitzar el
Congrés Regional del Treball de Balears. També
fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional
de la CNT i ocupà
la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final
de la guerra. En
1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de
concentració d'Albatera, però
aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer
de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a
París i aquest any s'establí
a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França). Durant l'Ocupació, aconseguí
embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord
del vapor Nyassa cap a
Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de
Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i
Palmira. En
1945, després de la ruptura interna confederal,
encapçalà la Delegació de la
CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i
també en 1947, des de
l'«Agrupació de CNT» mexicana, es
mostrà partidari de les posicions
«col·laboracionistes». L'11 d'octubre de
1955 fou un dels signants de la carta
dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la
no acceptació de
l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El
novembre de 1956
va fer una conferència a Mèxic. En 1966
col·laborà en la premsa de
l'«Agrupació
de Militants de la CNT». Durant sa vida
col·laborà en nombroses publicacions,
com ara Acció Libertaria,
Boletín de l'Agrupació
de Militante de CNT,
¡Desperdad!, España Libre, España
Nueva,
Estudios Sociales, Fragua
Social, Fructidor, Generación
Consciente, Liberación,
El Luchador, Luz
y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El
Porvenir del Obrero, Proa,
Prometeo, Redención,
La Revista Blanca,
Salud y Fuerza, Solidaridad
Obrera, La Tierra,
Tierra y Libertad, La
Vanguardia de Peones, La Voz del
Campesino, La Voz Libertaria,
etc. Al final de sa
vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan
Gallego Crespo va morir el 14
d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) i va ser
enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de
Baz (Mèxic, Mèxic). Juan
Gallego
Crespo (1886-1974) ***
Giovanni
Zava - Giovanni Zava: El
14 d'abril de 1982 mor a Carrara (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Giovanni Zava. Havia nascut el 12 de desembre de 1901 a
Carrara (Toscana,
Itàlia). Quan era jove embarcà com a mosso en un
vaixell mercant i ben aviat
abraçà les idees anarquistes. Després
de viatjar i de treballar a diferents
països, retornà a Carrara i s'integrà en
la lluita clandestina contra el règim
feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado
Pedrini i Gino
Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una
taverna de Carrara. Buscats
per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a
Milà (Llombardia,
Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat
un tiroteig durant
hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant
cartells on
es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte
bèl·lic, però van poder
fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova
(Ligúria, Itàlia) i després a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per
l'Organizzazione per la
Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la
policia política mussoliniana,
van ser interceptats en una pensió de La Spezia i,
després d'un tiroteig, en el
qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli
resultà
mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser
traslladats a la de
Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que
probable condemna de mort,
però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de
la brigada «Elio»
aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de
presos. Novament
capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la
presó de
Massa i s'uní al grup partisà
«Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom,
que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia).
Participà en diverses accions
guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els
grups de
Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses
ocasions
durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a
l'hospital de San
Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des
d'aquí, un avió aliat
el traslladà a Messina (Sicília), on va ser
operat d'urgència per a extreure'l bales
i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert,
retornà a Carrara.
El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a
la
presó també se li va imputar l'assassinat de
l'exsecretari del Fascio de
Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el
condemnà a trenta anys de presó. El
gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de
Torí (Piemont) declarà extint el
delicte polític per amnistia, però confirmava la
condemna a trenta anys de
presó per «suma de penes». El gener de
1974, després de passar 33 anys
empresonat, recuperà definitivament la llibertat.
S'instal·là a Carrara, on
participà en el Grup Anarquista «Pietro
Gori» del Canal del Rio i fou un dels
fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e
Giovanni Mariga,
del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i,
posteriorment, del
Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Zava va
morir el 14 d'abril de 1982
a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de
Turigliano d'aquesta
ciutat. ***
Antoni
Alorda Gracia durant un congrés confederal - Antoni Alorda Gracia:
El 14 d'abril de 1984 mor al barri de Saint-Tronc de
Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Antoni Alorda
Gracia. Havia nascut el 2 d'abril de 1916 a Barcelona (Catalunya). Sos
pares es deien Antoni Alorda Bassols i Maria Gràcia. Quan
tenia 16
s'adherí a les
Joventuts Llibertàries del barri de Gràcia de
Barcelona (Catalunya). Durant el
Bienni Negre de la II República fou detingut com a membre
del Comitè Regional
de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i tancat a la
presó Model de
Barcelona. Després fou transferit a la presó de
València (València, País
Valencià) fins al 1936. El juny de 1936
intervingué en el gran míting de
València en representació de les Joventuts
Llibertàries de Llevant juntament
amb Serafín Aliaga Lledó, Francesc Isgleas
Piarnau i David Mayordomo. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà
activament als combats a
Valencia, especialment en l'assalt a la caserna d'Alameda, que, amb
Eduardo
José Esteve (Germen Esteve),
requisà
després com a local de les Joventuts
Llibertàries. Quan esclatà la guerra
formà
part del Comitè Provincial de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) de València. Com a membre del Comitè
Peninsular de l'FIJL i del Comitè
de Milícies, es mostra contrari a la participació
dels anarquistes en els
governs republicans. El juliol de 1937 assistí com a delegat
del Sindicat del
Vestir de València al Congrés Regional de Llevant
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El setembre de 1938 assistí a
València, com a delegat de les
Joventuts Llibertàries de Llevant, al Congrés
Regional d'aquesta organització.
El 16 d'octubre de 1938 participà en el míting
celebrat al Cinema Kursaal de
Barcelona, organitzat per la Federació Local de les
Joventuts Llibertàries de
la capital catalana, en representació de les Joventuts
Llibertàries de Llevant,
i on intervingueren també José
Expósito Leiva, Ramón Liarte Viu i Lorenzo
Íñigo
Granizo. En 1939 s'integrà en el Comitè Regional
de les Joventuts Llibertàries
de Llevant i representà aquest comitè en la
policia de València. Passà a França
gràcies al Comitè d'Esteve Pallarols Xirgu, en
1939 viatjà a Barcelona per
muntar una empresa que facilités l'alliberament
d'empresonats. De bell nou a França,
fou internat al camp de concentració de Sètfonts
i després va ser enviat a
treballar com a mecànic electricista en un camp
d'aviació. En 1940 s'instal·là
a Marsella i l'any següent entrà en el
Comitè de Relacions de la CNT marsellès.
En aquesta ciutat conegué la llibertària Martina
Pérez Fontal, que esdevingué
sa companya. Entre 1944 i 1945 fou redactor, amb Francesc Botey Badosa
i Lucio
Gómez Arnaiz, de Ruta a Marsella. En
1945 representà la CNT de Marsella
en el Congrés d'aquell any. Assistí al Ple de
març de 1945, on fou nomenat
membre del Comitè Nacional de l'FIJL a França. A
finals de 1945 va ser nomenat
secretari de la Comissió de Relacions Provisional del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) i de la CNT de Llevant en l'Exili. En 1946 va fer un
míting a
Marsella. Assistí com a delegat de Marsella al
Congrés de 1947. En 1948 fou
nomenat secretari de la CNT de Marsella i es caracteritzà
per la seva ortodòxia
a ultrança. El 14 de juny de 1953 fou nomenat secretari de
la Comissió de
Relacions de Provença. En 1961 abandonà el
Congrés de Llemotges (Llemosí,
Occitània) després de rebutjar els desitjos de
reunificació de l'MLE majoritaris.
En 1965 assistí al Congrés de Montpeller, on
presidí diverses sessions. En 1968
representà la CNT en l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). En
1970 fou secretari del Comitè Regional de
Provença de la CNT. En 1974 va fer un
míting a París. Fou delegat per Marsella al
Congrés de 1975. El 30 de gener de
1977 va ser detingut a Barcelona, amb altres companys, durant un ple
clandestí
de militants que pretenia reconstituir la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI).
El 28 de maig de 1977 va fer un míting amb Frederica
Montseny a la plaça de
braus de les Arenes de València. El gener de 1983
assistí com a delegat de
Marsella al VI Congrés de la CNT que tingué lloc
a Barcelona. Trobem articles
seus en Boletín Interno CIR, Espoir,
Germinal i Solidaridad
Obrera. Antoni Alorda Gracia va morir el 14 d'abril de 1984
al barri de Saint-Tronc de Marsella (Provença,
Occitània). Antoni Alorda Gracia (1916-1984) ***
Necrològica
de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 d'octubre de 1987 - Domingo Vivancos: El 14 d'abril de 1987 mor a Toronto (Ontàrio, Canadà) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Havia nascut el 30 de juliol de 1900 a La Unión (Múrcia, Castella, Espanya). Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà). ***
Daniel
Guérin - Daniel Guérin: El 14 d'abril de 1988 mor a Suresnes (Illa de França, França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Havia nascut el 19 de maig de 1904 al XVII Districte de París (França). Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador. ***
José
Martín-Artajo fotografiat per Phil Ruff (Londres, 1976) - José
Martín-Artajo: El 14 d'abril de 2005 mor a
Girona
(Gironès, Catalunya) l'escriptor, poeta,
diplomàtic i militant anarquista José Ignacio
Martín-Artajo Saracho, conegut
com Artajo. Havia nascut el 8 de juny de 1932 a
Madrid (Espanya).
Fill d'una família burgesa i
molt catòlica, son pare,
Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president
d'Acció Catòlica i ministre
d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant el règim franquista,
i sa
mare es deia María Jesús Saracho e
Ibáñez
de Aldecoa.
Estudià nou anys
amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i
treballà com a diplomàtic durant set
anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.).
D'antuvi socialista, es va radicalitzà
a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari
de
l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament
militars dels coronels,
decidí abandonar la carrera diplomàtica i es
declarà anarquista militant.
Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li
retirà el passaport
diplomàtic i se li posà en la llista de crida i
cerca per jutjar-lo en un
consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres
(Anglaterra). En l'exili
treballà en diverses feines, fins i tot de peó de
paleta, i finalment entrà a
fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc. En aquests
anys desenvolupà la
seva passió literària que havia
començat en l'adolescència i que
produí més
d'un centenar de manuscrits, gairebé tots
inèdits. A Londres va fer íntima
amistat amb Miguel García García, els germans
Gurucharri, Albert Meltzer i
Stuart Christie, entre d'altres. En 1974 el seu testimoni va ser
recollit en el
documental de Jorge Semprún Les deux
mémoires. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de
crida i
cerca era vigent, retornà a la Península i
s'afilià al Sindicat de
l'Administració Pública de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona (Catalunya), no sense debat, ja que molts
«ortodoxes» consideraven
que era inapropiat que un diplomàtic milités en
l'anarcosindicalisme encara que
estigués en excedència obligada.
L'Exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver
escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el
text «El general Moscardón».
Participà activament en les reivindicacions per a la
recuperació del patrimoni
confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una
d'aquestes accions a
Igualada va ser detingut. El juliol de 1979 aconseguí
arranjar la seva situació
legal i que fos readmès en la carrera
diplomàtica, encara que baixà en
l'escalafó 280 posicions. El desembre de 1979, amb Luis
Andrés Edo i Víctor
León, ocupà simbòlicament
l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT. Amb son amic
Miguel
García creà el bar La Fragua, al carrer de la
Cadena de Barcelona, que ben
aviat es convertí en un centre d'activitats
llibertàries i de reunió. Participà
en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat
(1981). En
1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a
Caracas
(Veneçuela) i després a Brasília
(Brasil); en aquests indrets intervingué el
diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que
ajudà els
companys perseguits que passaven per aquests països. Va
preparar edicions de
llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán
Martínez –Lucy, filla d'aquest, va ser
sa companya un temps– i Andrés Edo. Fou un gran
especialista de la filosofia
xinesa. L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del
«IV Concurs E-Poemes» de La
Vanguardia amb el titulat Jivâtman.
Els últims anys de sa vida, ja
malalt, visqué a Massanes (La Selva, Catalunya). Trobem
textos seus en Askatasuna,
Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente
Libertario, Solidaridad
Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia
de la desaparición
de Porfiria Santillana, fregona española en país
superdesarrollado (1970), Historia
de subdesarrollo (1970), Horizonte
español (1972, amb altres), Fiesta
a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces
(1980). José
Martín-Artajo va morir el 14 d'abril de 2005 a
Clínica Bofill de Girona
(Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Massanes.
Luis Andrés Edo en les seves memòries La
CNT en la encrucijada (2006)
diu que només dos únics personatges li han
influït en la seva trajectòria
militant, el primer José Martín-Artajo
–Andrés Edo i Artajo eren coneguts com
«El Dúo Dinámico»–
i
Líber Forti. ***
Floreal Aransáez Caicedo - Floreal Aransáez Caicedo: El 14 d'abril de 2012 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Havia nascut el 17 de novembre de 1923 a Portugalete (Biscaia, País Basc). Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiena, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat. ***
Gilbert
Roth fotografiat per Éric B. Coulaud (Ligoure, 2009) - Gilbert Roth: El
14 d'abril de 2015 mor a
Llemotges (Llemosí, Occitània) el llibreter
anarquista Gilbert Jean Maurice Roth. Havia nascut el 3
de juny de 1945 al XIV
Districte de París (França). Sos pares es deien
Charles Amédé
Louis Roth, agent tècnic, i Yvonne Marie Cini, i vivien a
Colombes
(Illa de França, França). Son avi per
part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un
destacat anarquista. El 26 de juliol de 1969 es casà a
Franconville
(Illa de França, França) amb Danièle
Gabrielle Mauricette Cini, de qui
es va divorciar el 4 de gener de 1973.
Començà a interessar-se pel moviment llibertari
abans de «Maig del 1968» i
començà a militar en 1969, formant part de la
Federació Anarquista (FA), de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la
Comissió Organitzadora de les
Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de
la Unió Pacifista de França
(UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de
l'alberg del
Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat
del metro
Laumière del XIX Districte de París, lloc de
trobada d'insubmisos a l'Exèrcit,
de reunió de diversos grups i individualitats, de debats,
etc. Amb Helyette
Bess, participà durant molts de temps en les activitats de
la llibreria
anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII
Districte
parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una
filla, Cécile, però
posteriorment esdevingué maltusià i
marxà cap a Suïssa on es va fer la
vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys
perquè segueixin el
seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos
membres dels Grups
d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI),
participà en diverses accions
espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció
Revolucionària
Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de
l'estàtua de cera de
l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra
l'estàtua de Sant Lluís del
Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa
hípica a Auteuil, etc. Durant
aquests anys treballà en diferents oficis (electricista,
taxista, ordenança,
representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa
i Participativa
(SCOP) d'informàtica a l'Illa de França,
integrant-se en el moviment
cooperativista. Aquesta experiència en el món
empresarial acabà en un vet
bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís
Joël Chapelle d'un
desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de
França, França) durant
la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat
el juliol
de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de
«moralitat» de destacats
llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i
l'únic prova de càrrec contra
ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu
domicili; finalment va
ser absolt després de passar quatre mesos tancat en
presó preventiva. En 1998,
seguint el consell de René Bianco, s'integrà en
les activitats del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella
(Provença,
Occitània), especialment pel que feia a la
informatització dels fons, i representà
aquest arxiu en diferents reunions de la Federació
Internacional dels Centres
d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el
promotor de les
famoses anyades de vi «Élisée
Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de
destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon,
Soulas, Charmag i
Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals
serviren
per a finançar en part l'adquisició d'un local
per al CIRA en 2011. Assistí a
nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa
(París, Lisboa, Gand,
Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux,
Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau,
Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents
revistes
llibertàries, com ara Cocherule
o Le Réfractaire, i
publicà diferents
textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre
Jacob,
Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet,
etc.). En 2006 engegà un cicle de
discussions sota el títol «Les quatre saisons de
l'anarchisme» i en 2008 fou un
dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que
organitzà un col·loqui i
llibreries rurals. També inicià i
animà diverses biblioteques llibertàries, com
la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre
de 2014.
Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni
traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges
Minangoy, i De la
propiété (2008), curtmetratge de Till
Roeskens. Malalt de
càncer, no volgué passar per hospitals inhumans.
Gilbert Roth va morir durant
la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del
CIRA-Llemosí de
Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el
20 d'abril al cementiri de
Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció
ocupava el càrrec
de secretari del CIRA-Llemosí. ---
|
![Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilgridodellafolla.jpg "Capçalera d'\"Il Grido della Folla\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]](http://www.estelnegre.org/fotos/biso.jpg "Obra de Jean Biso (\"Jean Morni\") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]")
![Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]](http://www.estelnegre.org/fotos/arranhafernandosantos.jpg "Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]")
![[13/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/04]") |
|
![[15/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/04]") |
|
|
| Actualització: 14-04-24 |