---

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

Portada del número únic de "Questione Sociale"

Portada del número únic de Questione Sociale

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

Portada de "Germinal"

Portada de Germinal

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), «Germinal» –aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

Portada d'un número de "L'Avanguardia Libertaria"

Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

Capçalera del primer número d'"El Productor"

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

***

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

- Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny.

***

Propanda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 14 de juny de 1956

Propanda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de juny de 1956

- Conferència de Sans Sicart: El 14 de juny de 1956 se celebra a la sala d'actes de l'Ajuntament de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la conferència «Aportación de la CNT en la lucha contra el fascismo y por la liberación de la Humanidad» portada a terme per l'anarcosindicalista Joan Sans Sicart. L'acte va estar organitzat per la Federació Local de Carcassona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894)

Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894)

- Henri Étiévant: El 14 de juny de 1861 neix a Hameau Blondel (Flamanville, Baixa Normandia, França) l'anarquista Henri Achille Étiévant, conegut com Le Bosco. Era fill de Jean Baptiste Étiévant, caixer i comptable en un magatzem de París (França), i de Victorine Rosalie Leboulanger, modista, i vivien a París. Es guanyà la vida treballant de componedor tipogràfic a l'empresa Dumont de Clichy (Illa de França, França) i després de corredor de comerç per la mateixa. Va ser declarat exempt de fer el servei militar per manca de talla i deformitat. El març de 1891 va ser un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig, on exaltà els màrtirs de la Comuna. En una reunió celebrada el 2 de juny de 1891 al Cercle Revolucionari Central es declarà anarquista. Amb son germà petit Georges Étiévant, col·laborà en el periòdic anarquista Le Forçat, el primer número del qual aparegué el 4 de juliol de 1891. El 6 de setembre de 1891 va ser sorprès, amb son germà, aferrant cartells glorificant els anarquistes Carles Dardare, Henri Decamps i Louis Léveillé, que havien disparat contra els gendarmes en la manifestació del Primer de Maig anterior a Clichy. El febrer de 1892 els dos germans buscaren la manera de venjar la mort dels anarquistes executats a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i anunciaren que preparaven alguna acció contra l'ambaixada d'Espanya, però la policia no va prendre en consideració aquesta amenaça. El cert és que Georges Étiévant havia rebut dinamita robada a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) i els dos germans amagaren els cartutxos en un local llogat al número 3 Impasse Sainte-Genviève d'Asnières (Illa de França, França). El 23 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili dels germans Étiévant però no van trobar res de compromès. El 12 de març de 1892 la policia perquirí de bell nou el domicili i detingué Georges Étievant, mentre que son germà Henri Étievant va ser posat en llibertat per manca de proves. Un cop lliure engegà una campanya per l'alliberament de son germà. El 29 de maig de 1892 va fer apologia de Ravachol en una reunió anarquista celebrada a Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època es reuní en diferents ocasions amb Émile Henry als domicilis de Constant Martint i d'altre vinater de Montmartre. Abandonà la feina i es dedicà, amb Lucien Fétis, a recollir diners pels domicilis per organitzar sopars-conferències. En 1893 entrà a fer feina a l'impremta de Parly, al número 13 del carrer Malte. En aquesta època distribuïa manifests vinguts de Londres (Anglaterra) que aferrava. El juny de 1893 intentà organitzar, amb Louis Léveillé i Émile Spannagel, un míting de protesta contra la condemna de Jean-Baptiste Forest. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Malte del XI Districte de París, va ser escorcollat i la policia descobrí dos números de La Révolte, un exemplar del fullet Loi sur les salaires de Jules Guesde i una carta dirigida des de la presó de Mazas l'1 de desembre de 1893 per Léon Léauthier a ell. El 4 de març de 1894 la policia perquirí de nou el seu domicili i trobà cartes de son germà, detingut, a més de fullets, cartells i manifests anarquistes. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat l'endemà a Mazas. El 5 de juny de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el posat en llibertat condicional. El 30 de juny de 1894 va ser contractat com a componedor tipogràfic per la impremta Hugonis, al número 6 del carrer Martel. L'1 de juliol de 1894 la policia del barri de la Roquette escorcollà de bell nou el seu domicili i el 5 de juliol va ser empresonat a Mazas, però el 28 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas de «pertinença a associació criminal». En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents al departament del Sena i també en una llista de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896. En aquest època vivia al número 26 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1900 i 1912 el seu nom figurà en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 21 de març de 1901 es casà al II Districte de París amb la cuinera Marie Augustine Surville. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de Cléry. Vidu, el 29 de gener de 1910 es casà a Houilles (Illa de França, França) amb Joséphine Coster i en aquesta època treballava de corrector a la impremta i vivia a l'Impasse de la Justice d'Houilles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament com Bernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) –ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquesta època començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement, L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890 Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. El 18 de juny de 1892 es casà al XVII Districte de París amb Isabelle Grumbach, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie, La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, L'Endehors, L'Action Sociale, La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment «Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 al seu domicili del VIII Districte de París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

Jules-César Rozental

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Notícia del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de Nimes "Le Journal du Midi" del 19 de maig de 1908

Notícia del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 19 de maig de 1908

- Jean Joujou: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts citen de segon nom Ernest, però aquest no apareix a cap registre oficial. Sos pares es deien Jean Joujou, conreador, i Marie Lasgoute; son germà Étienne Joujou també va ser militant anarquista, ben igual que son cosí Jean Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de professió, vivia amb son germà Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli) d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de març de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la detenció de Paul Brunel, acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra el sorteig dels reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a dos dies de presó per «cops i ferides». El 6 de novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son germà Étienne Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per haver defenestrat les urnes durant les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6 de març de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la Raison» d'Aimagues, del qual va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident, Léon Galibert de secretari, Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de comissaris; aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades anticlericals. El 14 de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser suspès de les seves funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat d'allotjar un esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va ser revocat oficialment el 25 d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide Briand. En 1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser nomenat membre del consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat de Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup d'Afinitat Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur forçat» dels obrers agrícoles una «grève à rebours» (vaga a l'inrevés), que exigia treballar malgrat l'oposició dels propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses poblacions de la zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del Grup Anarquista d'Aimargues i milità en el sindicat autònom d'aquesta població. En 1913 va ajudar econòmicament «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de Gard com a «antimilitarista perillós», del qual va ser esborrat el 12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis du Libertaire», va fer costat econòmic l'edició diària del periòdic Le Libertaire. En 1926 era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual abandonà l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou que el 18 d'abril de 1934 va ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte d'«estafa» per haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el subsidi per desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a Aimargues d'una col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista antimilitarista Roger Bernard, pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir el 14 de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un cul-de-sac d'Aimargues porta el seu nom.

***

Antoine Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne

Antoine Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne

- Antoine Dumont: El 14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista Antoine Dumont. Era fill dels conreadors Louis Dumont i Marie Baudrand. Obrer agrícola, quan tenia 16 anys començà a militar a la seva població natal després d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares d'una finca que explotaven. Participà activament en l'organització d'un sindicat de llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta època els germans Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a Gennetines (Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault, donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació dels Treballadors de la Terra del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar, Antoine Dumont mantingué correspondència amb Émile Guillaumin, on refermava les seves conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista, llibertari i revolucionari», i explicant que el seu capità el tenia fitxat com a anarquista i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver contactat el febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), el 9 d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia, Occitània) en el VIII Congrés de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb el llibertari Jean-Louis Chambon, fou un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser rebutjada. Durant la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del personal treballador de feines domèstiques de granja a tota la regió (Bourbon-l'Archambault, Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i en 1910 publicà, amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux domestiques et servantes de ferme de la région du Centre, editat per la Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de França i de les Colònies de la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i aconsellà la lectura de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborava, i del llibre Paroles d'un révolté de Piotr Kropotkin. Partidari del sabotatge i de l'acció directa, assumí les tesis sindicalistes del periòdic anarquista de Moulins La Torche (1908-1910), editat per Jules Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un setmanari d'educació social, que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i administrà a Bourbon-l'Archambault la cooperativa de consum «La Paysanne», que existí fins l'any 1924, i la qual dedicà molts d'esforços. Entrà com a empleat a l'Oficina Cooperativa, que esdevingué «Cooperativa de Gros», i s'establí a Lió (Arpitània), on es consagrà a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En aquesta època col·laborà diferents publicacions periòdiques (L'Action Coopérative, La Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union Coopérative, etc.). El 21 de març de 1914 es va casà al I Districte de Lió amb Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser destinat als serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916 retornà a Lió del conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del seu secretariat fundà nombroses cooperatives, entre elles «L'Avenir Social», de la qual fou un dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig de 1918 a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Antoine Dumont (1885-1918)

***

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 3 de desembre de 1913

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 3 de desembre de 1913

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmelan, més conegut com François Parmeland. Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot, Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Abdó Costa Badosa (1917)

Foto policíaca d'Abdó Costa Badosa (1917)

- Abdó Coll Badosa: El 14 de juny –algunes fonts policíaques citen erròniament el 12 de juny– de 1894 neix a Tortellà (Garrotxa, Catalunya) l'anarquista Abdó Joan Josep Coll Badosa. Sos pares es deien Bonaventura Coll Barduch i Rosa Badosa Matilde. Espardenyer de professió, el 5 de setembre de 1917 passà a França buscant feina i entrà a treballar d'empleat a la destil·leria de Joseph Fabre a Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). El 7 d'octubre de 1917 participà en una aturada laboral en reivindicació d'un augment de salari. Com que no havia fet la declaració d'estranger, va ser acomiadat, fitxat el 31 d'octubre de 1917 per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista propagandista partidari de l'acció directa» i portat a la frontera. Posteriorment visqué a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). El març de 1940 les autoritats franquistes li van incoar expedient de responsabilitats polítiques. Abdó Coll Badosa va morir el 24 de març de 1967 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya).

***

Notícia de la detenció de François Poinard apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 9 d'agost de 1925

Notícia de la detenció de François Poinard apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 9 d'agost de 1925

- François Poinard: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 4 de juny– de 1899 neix a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista François Poinard, també citat Francis Poinard. Sos pares es deien Jean Poinard, obrer metal·lúrgic, i Anne Marie Faverial. Obrer polidor metal·lúrgic, vivia al número 9 del carrer Docteur Cordier de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Durant els anys vint fou un dels animadors del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne. Entre el 14 i el 15 de juliol de 1923 fou delegat per Lió (Arpitània) al II Congrés Nacional de les Joventuts Sindicalistes. El 8 de març de 1924 es casà a Saint-Étienne amb Eugénie Antoinette Mounier. Entre l'octubre de 1924 i el maig de 1925 fou el gerent de l'òrgan de les Joventuts Sindicalistes Le Cri des Jeunes. El 8 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb Régis Eyraud i Marcel Morel, per aferrar cartells contra la guerra del Marroc. Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista Comunista que es constituí el 31 de desembre de 1926. Entre 1926 i 1939 fou un dels animadors de la Unió Local de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). El novembre de 1934 fou delegat al V Congrés de la CGT-SR i el gener de 1937 al VI Congrés d'aquesta mateixa organització. El març de 1927 entrà a formar part del consell administratiu del Grup Anarquista Comunista, amb Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Antoine Salis i Eugène Soulier. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), que rebutjà l'estratègia «plataformista» de la rebatejada Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1932 fou l'administrador de l'òrgan confederal Le Combat Syndicaliste (1926-1939). En 1933 signà en nom de la CGT-SR una crida per al Primer de Maig Unitari amb la Confederació General del Treball (CGT) i la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El juliol de 1935 fou un dels signants del manifest que feia una crida a portar a terme una conferència nacional contra la guerra i la «Unió Sagrada» publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire i formà part, amb altres companys (Maurice Chambelland, René Frémont, Jules Grandjouan, René Lefeuvre, Robert Louzon, Pierre Monatte, Marceau Pivert i Henri Poulaille), del seu comitè organitzador. Quan esclatà la guerra d'Espanya en 1936, fou secretari del Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol) de Saint-Étienne. L'octubre de 1936, amb el secretari de la Unió Local de la CGT-SR Antonin Meunier, protestà contra l'organització per part de la Unió Anarquista (UA) d'un míting que se havia de celebrar el 23 d'octubre al Velòdrom d'Hivern de París, on hi havia de parlar, entre d'altres, Pierre Besnard, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Léon Jouhaux i Marceau Pivert. En 1938 treballà com a funcionari municipal i fou membre del grup local de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) i del Sindicat Interco de la CGT-SR. François Poinard va morir el 2 d'abril de 1975 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 10 de gener de 1924

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 10 de gener de 1924

- Joan Enseñat Rigo: El 14 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Sos pares, sembla que mallorquins, es deien Bartomeu Enseñat i Margarida Rigo. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró Belis. L'octubre de 1921 va ser detingut amb Darí Panadès Lisart i de bell nou al barri barceloní de Sarrià amb Manuel Talens Giner i altres; alliberat pel jutge, romangué empresonat per decisió governativa. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts amb la «Columna Ortiz». En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil del departament de Meurthe i Mosel·la, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya. Joan Enseñat Rigo va morir el 20 d'octubre de 1975 a l'asil de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) on residia i va ser enterrat al cementiri de Collserola d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 d'abril de 1989

Necrològica de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Pedro Martínez Algeciras: El 14 de juny de 1902 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Martínez Algeciras, conegut com Pedro el Relojero. Sos pares es deien Pedro Martínez i Rosa Algeciras. Resident des de la infància a Dos Hermanas, quan tenia vuit anys quedà orfe de mare. Molt jove, començà a treballar de jornaler agrícola i des de finals de la dècada dels deu milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A més d'obrer agrícola, treballà també de rellotger. En 1929 s'uní amb Dolores López Castro, amb qui tingué dos infants (Antonio i Rosa). Duran els anys republicans freqüentà les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats anarquistes, com ara Joaquín Benítez Villalta, Miguel Martín Rubio i Pedro Vallina Martínez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la posterior ocupació, malgrat la resistència portada a terme del Comitè de Defensa local, a finals de juliol de Dos Hermanas per les tropes franquistes, fugí amb dos companys per les muntanyes per a intentar arribar a Cadis (Andalusia, Espanya). El 11 d'agost de 1936, després de descansar a la cabana d'un company carboner prop de Puerto Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya), se separaren entre les poblacions gaditanes d'Algodonales i Zahara de la Sierra per intentar reunir-se amb les milícies antifeixistes de la zona d'Arroyo de los Perales. Després de patir un tret per part d'una patrulla de la Guàrdia Civil, aconseguí finalment arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), a zona republicana, on s'integrà en una columna de la CNT. Quan la militarització de les milícies, com que havia acabat el servei militar com a caporal, va ser nomenat sergent i participà en diversos combats a Andalusia (Màlaga, Alcalá del Valle, Cañete la Real). Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser enviat al front d'Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) i el febrer de 1939 al de Peñarroya i Belmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). En acabar la guerra, va caure presoner de les tropes franquistes; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i internat als camps de concentració de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i de Sevilla (Andalusia, Espanya). Un cop aconseguí la llibertat condicional, començà a treballar de rellotger ambulant i finalment obrir un petit taller de rellotgeria a Dos Hermanas. En 1976 formà part, amb sis companys, del Comitè d'Investigació dels assassinats comesos pels feixistes en 1936 a Dos Hermanas. Durant tota sa vida milità en la CNT. Pedro Martínez Algeciras va morir el 21 de novembre de 1988 –algunes fonts citen erròniament 1989 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) d'un atac cardíac i va ser enterrat en aquesta població.

***

Joaquín Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi

Joaquín Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi

- Joaquín Lucarini Macazaga: El 14 de juny de 1905 neix a Fontecha (Lantarón, Àlaba, País Basc) el dibuixant i escultor anarquista Joaquín Lucarini Macazaga –a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i fou el major de quatre germans (Joaquín, Alberto, Amador i Liberto) i una germana (Teresa) –la parella encara tingué un infant petit (Florencio)–, tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. Aprengué les primeres passes artístiques amb son pare, que treballà en les obres de la Catedral Nova de Vitòria (Àlaba, País Basc), i posteriorment es traslladà d'aquesta ciutat a Bilbao (Biscaia, País Basc) per a estudiar, amb Higinio de Basterra Berastegui, José Larrea Echániz i Federico Sáenz Venturini, a l'Escola de Belles Arts i Oficis d'Achuri, on com a dibuixant i escultor va ser premiat en diferents ocasions. En 1925 realitzà la seva primera exposició organitzada per la Societat d'Artistes Bascos a l'Ateneu de Bilbao. En aquests anys destacà amb obres de caire barroc naturalista i realista (Ángel músico, Ángel tocando la alboka, Cristo en la cruz, Cupido, El hombre). En 1928 la revista El Pájaro Azul de Vitòria va reproduir escultures seves i aquest any exposà a Vitòria. Al seu estudi de Bilbao realitzà importants obres, com ara Busto de doña Caralina MacMahon, Mi hermano Florencio i Otoño. En 1929 la Diputació d'Àlaba li va concedir una beca i marxà cap a París (França), on va estudiar el «Curs superior de dibuix aplicat a l'art i a la indústria» amb Ponchon, que considerà que va ser l'alumne més avantatjat d'aquell any. La revista Revue Moderne Illustrée des Arts et de la Vie, en el número del 30 de juliol de 1930, que qualificà com a «continuador del realisme espanyol». En 1930 viatjà per Bèlgica i Amsterdam (Països Baixos), en 1931 per Itàlia (Roma i Florència) i en 1932 obtingué un premi a Madrid (Espanya). Posteriorment guanyà concursos i va fer escultures a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), a Vitòria –en 1935 esculpí les dues matrones de la façana de la Caixa d'Estalvis)– i a Bermeo (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil va fer exposicions a diverses capitals europees (París, Londres i Moscou) i americanes (Buenos Aires i Mèxic). En aquesta època, la revista anarquista de Bilbao Horizontes (1936-1937) va reproduir escultures seves. En 1937, quan estava realitzant una gran escultura (Alegoría de la República), les tropes feixistes entraren a Bilbao i hagué de destruir-la, juntament amb altres peces. Amb el triomf franquista, passà una breu temporada a la presó i va ser jutjat i condemnat a dues penes de mort, però finalment va sortir indemne. A diferència dels seus germans, no patí represàlies greus, possiblement per les seves llargues temporades a l'estranger i perquè, malgrat ser anarquista de sòlida formació, el seu volum artístic li va impedir militar en les organitzacions llibertàries amb la mateixa intensitat que sos germans. Durant la postguerra la seva obra canvià considerablement –alguns consideren que té molt menys interès en centrar-se en l'estètica feixista dels vencedors– i adquirí molta fama per les seves escultures religioses i de caràcter èpic i heroic d'encàrrec instal·lades arreu dels País Basc (Basauri, Bilbao, Deusto, Gaztelugatxe Gernika, Leza, Sant Sebastià, Santurtzi), La Rioja (Logronyo, Huércanos) i, sobretot, a Burgos (Castella, Espanya), on passava llargues temporades. Treballà amb nombrosos arquitectes, com ara Pedro Ispízua Susunaga, Manuel María Smith Ybarra i Pablo Zabalo Ballarín. En 1959 es realitzà una exposició antològica a Vitòria. Sa companya i musa fou Concepción Gobantes. Entre les seves obres podem destacar Isidoro Walls (1927), El hambre (1928), Relieves del Club Deportivo de Bilbao (1929), Del 14 al 18 (1930), La victoria de la Música (1932), Leyendo (1932), Boxeador (1932), Lanzador de peso (1932), Verso la parte dove si leva il sole (1932), Alegoría de la Justicia (1935), Héroes del Alcázar de Toledo (1939), El Tigre (1943), San Roque (1947), Ceres y Mercurio (1949), Monumento a Sancho el Sabio (1950), San Pedro (1951), Ciclo cidiano (1953-1955, El Obispo don Jerónimo, Doña Jimena, Martín Antolínez, Álvar Fáñez i altres obres a Burgos), Sagrado Corazón de María (1956), Alegoría del Ahorro y los campesinos (1959), Hernán Cortés (1959), Sagrada Familia (1959), San Pedro Apóstol (1961), Homenaje a Fleming (1962), Fortaleza y Templanza (1962), Virgen de Begoña (1963), La Sardinera (1964), etc. Joaquín Lucarini Macazaga va morir el 21 de setembre de 1969 a la Residència Sanitària de Burgos (Castella, Espanya), víctima d'una trombosi cerebral, quan es trobava en aquesta ciutat de viatge per qüestions de feina. En 2005 es realitzà l'exposició antològica «Joaquín Lucarini. En el centenario de su nacimiento» al Museu de Belles Arts d'Àlaba a Vitòria.

Joaquín Lucarini Macazaga (1905-1969)

***

Necrològica de Gregorio Muñoz Cuevas apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de gener de 1994

Necrològica de Gregorio Muñoz Cuevas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de gener de 1994

- Gregorio Muñoz Cuevas: El 14 de juny de 1910 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Muñoz Cuevas. Sos pares es deien Victoriano Muñoz i Vicenta Cuevas. Quan era molt jove, emigrà a Madrid (Espanya). Obrer impressor, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou dipositari de la major part de les revistes anarquistes publicades a la Península. Durant la guerra civil fou tinent de Transmissions. Exiliat a França, s'instal·la a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Fou secretari i delegat de Propaganda de la CNT de Montluçon i en diverses ocasions secretari-administrador de la Comissió de Relacions del Nucli de la CNT del Macís Central, representant el seu sindicat en nombrosos plens comarcals. Es guanyà la vida fent d'electricista i un dia que reclamà al patró el perquè cobrava menys que els altres, aquest li contestà que perquè no tenia el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) i, amb més de cinquanta anys, es matriculà a l'Institut Politècnic de Montluçon, on obtingué el seu CAP. Fou un expert escaquista, filatèlic i humorista del llenguatge. Sa companya fou África Hoyos. Gregorio Muñoz Cuevas va morir l'1 de gener de 1994 a l'Hospital de Desertinas (Alvèrnia, Occitània).

***

Andrés García Crespo

Andrés García Crespo

- Andrés García Crespo: El 14 de juny el certificat de defunció cita erròniament el 7 de juny 1915 neix a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Basilio García Crespo, conegut com Revuelca. Era fill de Diego García Sánchez, agricultor, i Marina Crespo Serrano. Durant la seva infància i joventut treballà com a pastor i jornaler de finca en finca. En 1931 entrà a formar part del Centre Obrer de la seva localitat i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan esclatà la guerra civil, després d'alguns dies de control obrer, Fernán Núnez va ser ocupat per les tropes feixistes i fugí amb altres companys a zona republicana. S'enrolà en la «Columna Andalusia-Extremadura», de majoria llibertària, i després de la militarització de les milícies formà part de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou destinat a la serra nord de Còrdova fins el final de la contesa bèl·lica. Aconseguí el grau de tinent. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat a Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó sota l'acusació d'haver disparat contra els dretans del poble durant els primers dies de l'aixecament militar i reclòs a les presons de Còrdova i Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1942 va ser enviat al Batalló de Treballadors Núm. 92 de Punta Galea (Biscaia, País Basc) fins el 8 de novembre de 1944 quan pogué retornar a Fernán Núñez. Duran el franquisme participà en la reorganització clandestina de la CNT i, a partir de la legalització d'aquesta organització en 1977, destacà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Fernán Núñez. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). En 1989 participà en l'ocupació del local històric de la CNT del seu poble. En 2000 col·laborà en CNT i en El Faro Libertario. El seu testimoni va ser recollit per Arcángel Bedmar en el seu llibre La campiña roja. La represión franquista en Fernán Núñez (1936-1943) (2009) i en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Andrés García Crespo va morir l'1 de desembre de 2012 a l'Hospital Comarcal de Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Fernán Núñez.

Andrés García Crespo (1915-2012)

***

Jacques Perdereau fotografiat per Sifichi

Jacques Perdereau fotografiat per Sifichi

- Jacques Perdereau: El 14 de juny de 1953 neix a Le Mans (País del Loira, França) el promotor musical i militant anarcoindividualista Jacques Denis Robert Perdereau. Era fill de Jean Roger Denis Perdereau i de Madeleine Marie Suzanne Lepinay. Membre de la Federació Anarquista, fou el responsable tècnic de Radio Libertaire de París. En 1986 engegà el programa Epsilonia, en la mateixa emissora, dedicat a la música experimental (música electrònica, industrial, aleatòria, electroacústica, free-jazz, rock, brutisme, trash, noisy, underground, ambient, progressiva, longe, poesia sonora, improvisació, etc.), alhora que promocionà concerts (Soirées Epsilonia, salons del llibre llibertari), festivals (Rencontres Européennes de Musiques Improvisées) i edicions de discos. Jacques Perdereau va morir, a conseqüència d'una operació quirúrgica, el 14 de novembre de 2003 a l'Hospital Leopold-Bellan del XIV Districte de París (França) i quatre dies després unes 200 persones l'acomiadaren al cementiri parisenc de Pantin. El juny de 2004 la revista parisenca Anartiste, publicada pel grup «La Vache Folle» de la Federació Anarquista, grup del qual era membre, edità un disc on grups musicals que havien intervingut en el programa li retien un homenatge.

 Anarcoefemèrides

Defuncions

Anselmo L. Figueroa

Anselmo L. Figueroa

- Anselmo L. Figueroa: El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Notícia sobre la baralla apareguda en el diari parisenc "La Libre Parole" del 21 de juny de 1914

Notícia sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del 21 de juny de 1914

- Esther Israël: El 14 de juny de 1922 mor a París (França) l'anarquista Esther Lucie Israël. Havia nascut el 10 de desembre de 1876 al XX Districte de París (França). Sos pares es deien Samuel Israël i Marie Israël. A començaments de segle animava les nombroses festes i trobades organitzades pels periòdics Le Libertaire i L'Anarchie, on interpretava cançons revolucionàries. També va fer gales a Bèlgica. Sembla que mantenia una relació a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i Léon-Americo Michel (Rip). Aquest dos, durant la nit del 26 al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la République de París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i portant armes; jutjats, Godefroy va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i tots dos cinc anys de prohibició de residència. El 19 de juny de 1914, en una baralla entre membres del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i socialistes, ella va ser detinguda per haver copejat un agent i processada per «ofenses i rebel·lió als agents». La premsa la considerava «nihilista russa». En aquesta època vivia al número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es casà amb Adolphe Lévy. Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili, número 20 de l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París (França).

Esther Israël (1876-1922)

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz publicada en el periòdic "L'Humanité" del 30 de gener de 1927

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitz: El 14 de juny de 1951 mor a Montfermeil (Illa de França, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz –el seu llinatge també citat erròniament Urvanowitch i d'altres variants–, també conegut com Gégène. Havia nascut el 28 de setembre de 1882 a Sennely (Centre, França). Sos pares es deien Pierre Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée Eugénie Vallée. Obrer serrador de bosc com son pare, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es casà a Orleans (Centre, França) amb Berthe Marie Joséphine Lidye Barberon. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de setembre de 1966

Necrològica de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de setembre de 1966

- Manuel Ambrona Tudela: El 14 de juny mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Ambrona Tudela, conegut com Morales. Havia nascut el 21 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Calixto Ambrona i Justa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de paleta. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat alcalde de Cervera (Segarra, Catalunya) en nom de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial, treballà de paleta i milità en la Federació Local de Alèst de la CNT. Va estar casat amb Josepa Bergadà, de qui es divorcià, i de Ramona Vila. Manuel Ambrona Tudela va morir el 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1966 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) d'una congestió cerebral.

***

Necrològica de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de juliol de 1969

Necrològica de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Victorino Beltrán Rodríguez: El 14 de juny de 1969 mor a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Havia nascut el 20 de setembre de 1904 a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Ángel Beltrán Díez, jornaler, i Antonia Rodríguez Gómez. Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills.

***

Demanda de feina de Marcel Mouysset publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 15 d'abril de 1937

Demanda de feina de Marcel Mouysset publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 d'abril de 1937

- Marcel Mouysset: El 14 de juny de 1974 mor a París (França) l'anarquista Marcel Eugène Ferdinand Mouysset. Havia nascut el 30 de maig –algunes fonts citen erròniament el 20 de maig– de 1901 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Léon Mouysset i Antoinette Françose Rougier. El 29 de març de 1924 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb la perfumista Pauline Blanche Genest, de qui acabà divorciant-se l'11 d'abril de 1935 a Versalles (Illa de França, França). Lampista i xofer de professió, el juny de 1937 es trobava desocupat i vivia a l'Hôtel des Muses d'Albigny-sur-Saône (Forez, Arpitània). En aquesta època es dedicava a difondre els cartells «La vérité sur les événements d'Espagne» de la Federació de París de la Unió Anarquista (UA) als carrers d'Annecy (Savoia, Arpitània) i, com que els va aferrar sense posar els segells impositius, va ser multat. Cap el 1938 fou un dels tresorers de la l'UA. En febrer de 1939, quan la Retirada, acompanyà Pierre Perrin (Pierre Odéon) al camp de concentració de Vernet, on havien estat internats els milicians del 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, per a lliurar-los un camió de patates donat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant la tardor de 1939 informes policíacs afirmaven que s'havia integrat en l'exèrcit. El 14 de setembre de 1940 es casà a Neuilly-sur-Seine amb Yvonne Lucie Gabrielle Vilmain. La darrera etapa de sa vida treballà de xofer de camions i vivia al número 22 del carrer Lévis de París. Marcel Mouysset va morir el 14 de juny de 1974 a la Clínica Nollet del XVII Districte de París (França).

***

Jacky Toublet

Jacky Toublet

- Jacky Toublet: El 14 de juny de 2002 mor a Bobigny (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Julien Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Havia nascut el 12 de novembre de 1940 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Julien Gabriel François Toublet (Jean Thersant), joier, corrector d'impremta i destacat anarcosindicalista, i Denise Émilie Boutiller, joiera. Entre 1954 i 1960 visqué a Fontenay-le-Fleury (Illa de França, França). Després d'estudiar als instituts Chaptal de París i Hoche de Versailles (Illa de França, França), amb 17 anys començà cursos de tipografia a l'Escola Éstienne de París i va ser contractat com a corrector a la impremta Georges-Lang. En 1960 va ser cridat a files i enviat a Algèria durant dos anys, experiència que el marcà profundament, esdevenint un anticolonialista militant. En retornar s'instal·là a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), on visqué amb sa primera companya fins a 1975, i continuà treballant a la impremta Georges-Lang. Posteriorment treballà a la Impremta Municipal de París i com a corrector de premsa en Le Figaro. S'afilià al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1973 i 1975 jugà un paper important en la vaga del periòdic Le Parisien Libéré. A partir de 1966 freqüentà el Cercle de Sociologia Llibertària (CSL) animat per Roger Hagnauer i Gaston Leval, on va conèixer René Berthier, que esdevingué un bon amic, i participà en els debats de La Révolution Prolétarienne. En 1971 fou un dels fundadors de l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS) i entre 1971 i 1981 publicà nombrosos articles sense signar en el seu òrgan d'expressió Solidarité Ouvrière. En aquesta època va fer estrets contactes solidaris amb militants sindicalistes de diversos països (Espanya, Polònia, Suècia, etc.), ajudant a les víctimes de la repressió. Entre 1975 i 1995 fou secretari delegat del Sindicat de Correctors de la CGT. En 1980 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França), amb sa segona companya Jeanne-Marie Laurant, correctora i militant de la CGT, i amb qui tingué un fill, Marc Toublet. En 1981 formà part de la Coordinació de Solidaritat de la CGT amb «Solidarnosc», participant en diversos congressos confederals. Després de la dissolució de l'ASRAS, i d'una curta experiència en la Coordinació Nacional dels Anarco-Sindicalistes (CNAS), en 1981 creà, amb altres companys, el Grup «Pierre-Besnard», adherit a la Federació Anarquista (FA). A partir de 1981, també, començà a col·laborar en «Radio Libertaire», especialment en el programa Chroniques syndicales. En els anys posteriors participà en nombrosos congressos federals de la FA. Sempre va ser un gran defensor de la unitat sindical contra el sistema capitalista, l'1 de maig de 1988 signà una crida per a manifestar-se unitàriament contra el Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le Pen. A mitjans dels anys noranta fou membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, on va escriure regularment. A partir de 1995, quan la renovació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), participà en les activitats del seu Sindicat de Comunicació i s'integrà en el comitè de redacció de la seva revista teòrica Les Temps Maudits. També col·labora en la revista Réfractions. A partir de març de 2001 es distancià de la CNTF arran de ser reprotxat per la seva doble militància en una CGT plena d'estalinistes. En 2001 fou un dels signataris de la crida del 22 de març a la unitat del moviment llibertari. El febrer de 2002 s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). Malat durant anys, Jacky Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França).

Jacky Toublet (1940-2002)

Julien Toublet (1906-1991)

***

Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)

Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)

- Vicente Martí Verdú: El 14 de juny de 2006 mor a Banhòus (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Havia nascut oficialment el 18 de setembre 1926 –però tal vegada fou el 13 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí Verdú sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement– a Madrid (Espanya). Sos pares, actius militants anarcosindicalistes valencians, es deien Vicent Martí i Júlia Verdú. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França –un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz –Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Va estar casat amb Maria Plaza. El seu últim domicili va ser a Debarrida (Provença, Occitània). Vicente Martí Verdú va morir el 14 de juny de 2006 mor al Centre Hospitalari de Banhòus (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Le Pontet (Provença, Occitània).

Vicente Martí Verdú (1926-2006)

---

[13/06]

Anarcoefemèrides

[15/06]

Escriu-nos


Actualització: 14-06-24