|
---
Anarcoefemèrides del 14 d'octubre Esdeveniments
Capçalera de La Riscossa - Surt La Riscossa: El 14 d'octubre de
1893
surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del
periòdic en llengua
italiana La
Riscossa. Periodico
comunista-anarchico.
Editat per Fortunato Serantoni, va ser publicat per
subscripcions voluntàries i era la continuació
del periòdic de Rosario (Santa
Fe, Argentina) Demoliamo. Hi
col·laboraren Luis Gilio, entre d'altres. Aquesta
publicació cooperava
econòmicament i ideològicament amb Sempre
Avanti de
Liorna (Toscana, Itàlia) i
amb Ordine de Torí (Piemont,
Itàlia).
Porta els epígrafs: «La ribellione è il
primo dovere degli oppressi» i «Perchè
parlate di liberta? Chi è povero è
schiavo» (La rebel·lió és el
primer deure
dels oprimits. Per què parleu de llibertat? Qui
és pobre és un esclau). Només
en sortiren quatre números i de gener a abril de 1894
deixà de publicar-se perquè
la major part de l'equip editorial estava detingut o exiliat;
l'últim número
sortí el 15 d'abril de 1894, que va ser segrestat per la
policia. ***
Portada de La Voix Libertaire - Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre
de 1947 surt a Toló (Provença,
Occitània) el primer i únic número de La
Voix
Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème
Région. Organe régional.
En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i
administració), Jean Raffin
(tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem
col·laboracions de Samm Achoché,
André Arru (Jean-René de
Saulière), Arix, César Bardine,
Eugène Bizeau,
Jean-Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre
d'altres.
La publicació és de caire anticlerical i
antielectoral i era continuació de Monde
Nouveau (1946). ***
Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT - Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).
Naixements
Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998) - Plotino Rhodakanaty:
El 14 d'octubre de 1828 neix a
Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge,
homeòpata, destacat
membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme
mexicà Plotinos
Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva
versió al castellà Plotino
Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor,
descendia de la
dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra
d'independència contra el jou
turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà
amb son fill a Viena. A la
capital d'Àustria començà a estudiar
medicina i homeopatia. En 1848 marxà a
Budapest, on lluità un curt temps contra
l'ocupació austríaca d'Hongria, i
aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa
família per ampliar estudis. A la
capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment
la política
(Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier,
Considérant, Proudhon,
Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué
llengües –n'arribà a
parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a
París per conèixer personalment
Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín
i s'instal·là a la capital
francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil
mexicana i amb
el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de
l'expresident
Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes
per a establir
colònies agrícoles independents, especialment si
es tractava d'estrangers,
arribà a Veracruz –després d'una escala
a Barcelona (Catalunya), on publicà el
seu primer llibre De la naturaleza (1860),
fortament influenciat pel
panteisme spinozià i del qual no han quedat
exemplars–; però el nou president
Benito Juárez deixà de banda aquests projectes.
No obstant això, com que els
pobles indígenes mexicans posaven en pràctica
idees comunals anàlogues a les de
Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i
pageses mexicanes la
seva «doctrina sociocràtica». En 1861,
decebut per no poder materialitzar el
seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de
filosofia a Mèxic
capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla
socialista o sea el
catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier,
divulgador
del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran
ressò
gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants
Socialistes» (Francisco Zalacosta,
Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio
Chávez, etc.), que donà
lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats
de socors mutus,
moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats,
etc.,
segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo.
Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865
aquests estudiants
crearen una secció internacionalista («La
Social»), grup precursor dels futurs
Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a
Mèxic, que
van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I.
«La Social» es
dissolgué poc després de la seva
creació i aquests militants entraren en la
Societat Artística, des d'on van promoure el pensament
llibertari. En 1865
Rhodakanaty abandonà la docència institucional i
marxà al Chalco (Estat de
Mèxic, Mèxic), on creà el Club
Socialista i intentà de bell nou, però sense
gaire èxit, crear una comunitat. Després
fundà l'Escola de la Raó i del
Socialisme –també anomenada «Escola
Lliure»–, dirigida als infants més
necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez
López, anarquista que
encapçalà la insurrecció camperola
entre 1867 i 1869 escampada pels Estats
mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per
la seva relació
amb Chávez López, va ser amenaçat
d'execució abans del seu alliberament. En
1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco
Zalacosta i, després d'un temps per
l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En
1870 publicà Humanisme
integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo
humanitario.
El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva,
Villavicenco, Ricardo
Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres,
refundà «La Social», renovant
els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que
donarà
lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de
Mèxic. Aquest grup
llibertari internacionalista «La Social»
publicà els primers periòdics
anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La
Internacional (1878),
i establirà contacte amb els bakuninistes
ibèrics. En 1874 dirigí El
Craneoscopio. Periódico frenológico y
cienfítico. En aquests anys també
col·laborà en nombrosos periòdics, com
ara La Comuna Mexicana, La
Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo,
El Combate, La
Democracia, El Correo de los Estados, La
Verdad, La Voz
del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876
representà «La Social» en el
I Congrés General Obrer de la República Mexicana,
on s'havia de crear la Gran
Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats
Units Mexicans. Després
d'un temps atret pels protestants de l'Església de
Jesús, a partir de 1876,
arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que
arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia
de l'Església Mormona captivat per la
seva idea de «progrés etern». A
Mèxic capital formà un petit grup
mormó i
intercanvià correspondència amb
Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En
1877 traduí al castellà Idea general de
la revolución en el siglo XIX,
de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El
Àguila Mormona)
–per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes
de grec– i aquest
mateix mes s'organitzà la primera Rama de
l'Església de Jesucrist dels Sants
dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu
president i primer elder
mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà
l'Escola de Filosofia Transcendental,
per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A
mitjans de 1880 –després de
dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una
fracció a la candidatura
presidencial de Trinidad García de la Cadena–
retornà a Chalco per a intentar
reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a
causa dels obstacles
governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga
Agrària de
la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana,
participà en la
redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista,
on, entre altres
assaigs, publicà per lliuraments els seus
«Estudios trascendentales de
filosofía natural aplicada a la
sociología». El desembre de 1881, quan la seva
relació amb l'Església Mormona ja s'havia
descompost força, va ser excomunicat
d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense
èxit, incorporar-se com a
professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria
–la primera càtedra
d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–,
fart de malviure impartint
cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A
més
dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes
biográficos de
célebres comunistas franceses (1872), Disertación
sobre la verdadera
pronunciación del griego (1879), Metafísica
trascendental o sea la Ética
de Spinoza (1881), Tratado de lógica
elemental (1882) i Cartilla
Socialista-Republicana (1883). Després de patir
una malaltia degenerativa i
de sol·licitar una feina al president José de la
Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino
Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2
de febrer de 1890 a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al
Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat.
Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una
ona de forta
repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic
i retornà a Europa, on es va
perdre el seu rastre. ***
Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871) - Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol. ***
Emidio Recchioni (ca. 1932) - Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Sos pares es deien Nicola Recchioni i Aristea Ricci. Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 –altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó–, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba –irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies– i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics –el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes. Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri –la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis –les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a la Clínica Pierre Chérest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Emidio Recchioni (1864-1934) ***
Foto
policíaca de François Liégeois (16 de
març de 1894) - François
Liégeois: El 14 d'octubre de 1868 neix a
Villette (Lorena, França) l'anarquista
François Liégeois –a vegades citat Liegois.
Sos pares es deien Henri-François-Joseph Liégeois
i Marguerite Vessier. Sabater
de professió, entre 1892 i 1893 formà part del
grup anarquista il·legalista
encapçalat per Léon Ortiz («Banda
Ortiz»), més que res com a encobridor.
Freqüentà
el «magatzem» de la banda, al número 1
del bulevard Brune del XIV Districte de
París (França), on s'aplegaven els botins dels
robatoris. Quan la caiguda del
grup el 18 de març de 1894, va ser detingut i empresonat.
Entre el 6 i el 12
d'agost de 1894 va ser jutjat amb tota la banda davant
l'Audiència del Sena en
l'anomenat «Procés dels Trenta» i,
defensat per l'advocat Gautier-Rougeville,
va ser absolt. En 1897 va ser assidu de les reunions dels grups
anarquistes de
Montmartre. En aquesta època vivia al número 18
del carrer Durantin de París i
va ser processat per «frau a la publicitat»
–aferrar als cartell segells usats
desferrats d'antics pasquins. L'octubre de 1899, en ple «Cas
Dreyfus», va ser
un dels signataris del manifest «Aux anarchistes»
(Als anarquistes), el qual
edità i imprimí, on es criticava durament
Sébastien Faure i Le Journal du
Peuple com «anarquistes de
govern» i es reivindicava la neutralitat dels anarquistes en
l'afer. Durant la
tardor de 1900 formà part, especialment amb
Célestin Bossard, Pierre Louvet i
Noël, del petit grup de sabaters anarquistes que es reunien
setmanalment al
«Aux Lions Caulaincourt», al número 17
del carrer Caulaincourt del Pont
Caulaincourt de Montmartre. També en aquesta
època assistí a les reunions del
grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per
Émile Janvion. En 1902 fou membre, amb altres
companys (Bossard, Boulun, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa
Comunista de
Producció de Sabateria, que es trobava al número
18 del carrer Molière de
París. Sembla que és el mateix
François Liégeois que abans de la Gran Guerra
milità en la Federació Comunista Anarquista
(FCA). Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin - Mécislas Golberg: El 14 d'octubre de 1870 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Plock (Masòvia, Polònia, Imperi Rus; actualment Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg –també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquesta època conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació «anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia –el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquesta època col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos i ànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquesta època col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu. ***
Fitxa
policíaca de Bonnot després de la seva mort - Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França; acutalment Pont-de-Roide-Vermondans) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sos pares es deien Jules Joseph Bonnot, obrer fabril, i Marie Hermance Moutot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. El 14 d'agost de 1901, després de fer el servei militar, es va casar a Vouvray (Roine-Alps, Arpitània; actualment Châtillon-en-Michaille) amb la jove costurera Sophie Louise Eugénie Burdet, amb qui va tenir dos infants (Émilie i Justin Louis Émile). En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil –un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910– amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 durant el trasllat a l'hospital; oficialment a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França). Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats. ***
Notícia
d'una conferència de Marcel Say apareguda en el diari
parisenc Le XIX
Siècle del 25 de febrer de 1920 - Marcel Say: El 14 d'octubre de 1885 neix a Le Mans (País del
Loira, França)
l'escriptor, crític d'art, poeta i anarquista
individualista, i després comunista, Marcel Louis Auguste
Chapelon, més conegut
com Marcel Say, i que a vegades signà el
seus articles com S-A-Y.
Era
fill de Louis Frédéric Chapelon, representant
comercial, i de Marie Anne Julie
Héritier. En 1906 va ser declarat exempt de fer el servei
militar per problemes
visuals. El 24 de desembre de 1913 es casà a
Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb
Fernande Valladeau i amb aquest
matrimoni la parella legitimà son fill Marcel Fernand
Valladeau, nascut el 16
de desembre de 1909. En aquesta època vivia al carrer
Donjons de Soisy-sous-Étiolles
i treballava d'empleat a la Caixa de Dipòsits i
Consignacions. Quan esclatà la
Gran Guerra, el 4 de novembre de 1914 va ser destinat com a infermer al
Servei
Auxiliar, però el 2 de març de 1915 va ser
declarat apte per al servei actiu. L'1
de setembre de 1916 va ser nomenat caporal i dos dies
després destinat a la
Prevenció de Presoners de Guerra de la IV Regió
Militar. El 30 de novembre de
1916 va ser destinat al Servei Auxiliar per «miopia superior
a 10 diòptries».
El 17 de setembre de 1917 va ser declarar apte per fer la campanya
militar i el
10 de febrer de 1918 fou nomenat sergent. L'1 de gener de 1919 va ser
destinat
a la Prevenció de Presoners de Guerra a Amiens (Picardia,
França) i no va ser
alliberat de les seves obligacions militars fins el 13 d'octubre de
1934. Després
de viure al número 10 del carrer Paris de Vincennes (Illa de
França, França), a
partir del 8 de juliol de 1919 passà a viure al
número 15 del carrer Grande
Chaumière del VI Districte de París. En 1919
col·laborà en Le Monde
Illustré.
Entre 1919 i 1920 dirigí, amb el suport d'André
Colomer, el periòdic L'Action
d'Art. Organe de l'individualisme héroïque,
de l'antic grup anarquista «Le
Foyer d'Action d'Art», que tenia la seu al número
47 del carrer Gaîté de París;
però, per discrepàncies amb Colomer,
s'uní amb Maurice Jourd'heuil per editar
la revista cultural de l'«individualisme integral» La
Veilleuse. En 1920
també va ser director i redactor en cap de la revista
parisenca Le Pal.
Revue mensuelle critique, satíriques et
pamphlétaire i col·laborà
amb
textos i poemes en Renaître. En aquesta
època treballava de corrector d'impremta
del Journal Officiel, militava en el Sindicat de
Correctors,
col·laborava en nombroses publicacions
llibertàries i anarquitzants (Clarté,
Journal du Peuple, Le Libertaire,
Le Mêlée, Le Pal,
Partisans, La Vie Ouvrière,
etc.) i era membre de «Les Amis de La
Mêlée» i de «La
Ghilde». Era assidu de les reunions polítiques, on
prenia
la paraula defensant les idees anarquistes. El 18 de gener de 1920, en
una
reunió organitzada per L'Action d'Art,
es declarà partidari de la moció
del «Comitè de la III Internacional»,
tot afirmant que el més important era fer
la revolució. El 28 de gener de 1920 participà,
amb altres ponents (Paul Brulat,
Victor Cyril, Banville d'Hostel, Henri Marx, Georges Pioch,
Léo Poldès i Jean-Michel
Renaitour), en la reunió «Pour la
liberté de l'art et la liberté de la
pensée»,
celebrada al «Club du Faubourg» de París
i organitzada pel Sindicat Professional
d'Escriptors, del qual n'era membre, i pel Sindicat de Revistes i
Publicacions
d'Avantguarda. El 14 de febrer de 1920, en una reunió
organitzada per «Les Amis
de La Mêlée» i L'Action
d'Art a París, explicà que calia que
l'anarcoindividualisme s'introduís en els sindicats per a
reclamar l'aplicació
integral de la jornada de vuit hores, fins arribar a la jornada de
quatre
hores, tot reivindicant «la peresa» i recomanant
els anarquistes
individualistes no treballar més que per plaer. El 27 de
febrer de 1920 va fer
la conferència «Du symbolisme au
dadaisme», al Saló dels Independents del
Grand-Palais de París. Divorciat de Fernande Valladeau, des
del 13 de març de
1920, segons la policia, visqué
«maritalment» amb Marie Louise
Bavadet-Lagarigue i la policia anotà que rebia al seu
domicili nombroses
visites i un voluminós correu. El març de 1921
participà, amb altres (Louis
Delgara, Cecilia Vellini i Jean d'Yd), en una vetllada
literària i musical al
Saló dels Independents organitzada per La Proue.
L'11 d'abril de 1920 va
fer, a la Maison Commune, la conferència «Action
Française et Action d'Art. Les
tendances philosophiques», organitzada per L'Action
d'Art. El 17 d'abril
de 1920 participà, amb altres ponents (Carpentier, Girolle,
Pignat, José
Roland, Albin Valabrègue i el pastor Wautier), en el debat
contradictori
«Socialisme ou cristianisme», celebrat al
«Club du Faubourg» de París, i
l'endemà va fer una conferència sobre el poeta
Émile Verhaeren a la Maison
Commune organitzada per L'Action d'Art. L'estiu de
1921 va ser un dels fundadors,
i secretari, del grup d'escriptors, artistes i músics
«Le Caméléon»
(Géo-Charles,
Auguste Clergé, René Dessambre, Paul Husson, Max
Jacob, Jean Levet, Menon,
Victor-Émile Michelet, Paul-Napoléon Roinard,
Thiollière, Mars Villers, etc.),
que es reunia al número 146 del bulevard Montparnasse, i a
partir del desembre
d'aquell any dirigí, amb Charles Guyot (Géo-Charles)
i Paul Husson la
revista artística Montparnasse.
L'octubre de 1922 col·laborà amb un
poema en el primer número de L'Aquadémie.
Montparnasse et Montmartre. En
1923 era «col·laborador
tècnic» de Paris-Soir. El 7 de
gener de 1923
participà en una vetllada de suport de l'escriptor Marcel
Sauvage, aleshores
greument malalt, celebrada a la Sala de Festes de la Maison des
Étudiants,
organitzada pel Sindicat Professional d'Escriptors. L'octubre de 1923,
sa filla
Marguerite Chapelon de 18 anys, va morir a Estocolm
(Suècia). El febrer de 1924
va ser un dels fundadors del grup artístic internacionalista
cooperativista
«Partisans», el qual es reunia al seu domicili, al
número 103 del carrer Vaugirard
de París, i, al mateix temps, va escriure el prefaci del
catàleg de l'exposició
de la Companyia de Pintors i Escultors Professionals inaugurada a La
Closerie
des Lilas, al número 171 del bulevard de Montparnasse. El
març de 1925 va
escriure el prefaci de la carpeta de vuit aiguaforts Les
fêtes foraines
del pintor Robert Louis Antral, publicada per Editions
André. El juliol de 1925
signà, amb nombrosos escriptors i artistes, una crida dels
«treballadors
intel·lectuals» contra la guerra al Marroc. El
setembre de 1927 s'integrà amb
destacats intel·lectuals en el «Comitè
en Memòria de Georges Chennevière»,
presidit per Romain Rolland, i el novembre de 1928 formà
part del «Comitè Paul
Husson» creat per honorar aquest poeta. Va ser candidat
comunista a les
eleccions legislatives de 1928 per a la I Circumscripció de
Les Sables-d'Olonne
(País del Loira, França). Va ser
col·laborador i redactor de la secció
«Grande
Information» del periòdic comunista L'Humanité,
i de la revista Nos
Regards, fins al seu acomiadament i purga el 2 de setembre de
1929 per
«inaplicació de la línia
política». Entre 1929 i 1930
col·laborà amb articles
de crítica d'art en la revista L'Europe Nouvelle.
Va ser un dels fundadors,
amb altres dissidents comunistes, el 22 de desembre de 1929 a Clichy
(Illa de
França, França), del Partit Obrer i
Pagès (POP), del qual va ser nomenat, amb
Marcel Legay, secretari de Premsa del seu buró. A finals
d'aquell any, col·laborà
en L'Almanach Ouvrier et Payasan 1930. En 1930 va
ser nomenat secretari
de redacció de Ça ira,
col·laborà en periòdic mensual d'art Bravo
i prengué la paraula en una reunió
pública del POP a Saint-Denis (Illa de
França, França). El 31 de març de 1931
parlà, amb altres companys, en un gran
míting organitzat pel Comitè de Defensa Social
(CDS) celebrat a la Salle des
Sociétés Savantes de París, per a la
revisió del procés contra Albert Duquesne
i Marcel Nourric. En 1932 era col·laborador adjunt d'Edouard
Herriot, president
del Consell de Ministres francès. Entre 1932 i 1950
col·laborà en el setmanari
de successos Qui? Detective, molt lligada a la
Prefectura de Policia de
París, del qual va ser secretari de redacció. En
1937 publicà articles i poemes
en el setmanari esquerrà La Lumière.
El desembre de 1938 s'encarregà de
muntar l'exposició «Un panorama de
l'Algérie» a París sobre pintors i
fotògrafs
d'Algèria. En 1946 col·laborà en el
setmanari Nuit et Jour. Al final de
sa vida tenia el seu domicili al número 6 del bulevard de
Montparnasse del VI
Districte de París. Marcel Say va morir el 6 de gener de
1975 a l'Hospital de
la Fundació Chantal del XIV Districte de París
(França). ***
Leonídio
Rodrigues - Leonídio
Rodrigues: El 14 d'octubre de 1887 neix a Palmela
(Setúbal, Lisboa, Portugal)
l'anarquista Leonídio Rodrigues. Ferrer de gran habilitat,
també treballava com
a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava
refugiats. Fou
un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos
Trabalhadores Rurais do Concelho
de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals
del Municipi de
Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers
agrícoles de la zona de
Palmela. També participà en
conferències i en actes propagandístics
anarquistes
organitzats a Setúbal i per tot això va ser
perseguit en nombroses ocasions per
la policia. Leonídio Rodrigues va morir el 24 de maig de
1951 a Palmela
(Setúbal, Lisboa, Portugal). ***
Necrològica
d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de desembre de 1981 - Emilio Martínez Palomer: El 14 d'octubre de 1894 neix a Abejuela (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Martínez Palomer. Sos pares es deien Pedro Martínez i Isabel Palomar. De molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en el Sindicat de Tramvies confederal. A causa de la seva militància, patí el boicot patronal a diverses localitats catalanes (Blanes, Sarrià, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Vicenta López. Emilio Martínez Palomer va morir l'11 d'octubre de 1981 al seu domicili d'Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània). ***
Saïl
Mohamed (assegut a primera fila al centre) amb altres companys de la
Columna Durruti - Saïl Mohamed:
El
14 d'octubre de 1894 neix a Taourirt (Aït Quaghlis,
Cabília, Algèria)
l'anarquista, antimilitarista i lluitador anticolonialista
Saïl Mohamed
Ameriane ben Amezaine (Saïl Mohamed o Mohamed Saïl).
No freqüentà gaire
l'escola, però s'interessà sempre pel
món de la cultura. Xofer i mecànic de
professió, visqué amb Madeleine Sagot.
Instal·lat a Livry-Gargan (Illa de
França, França), s'acostà al moviment
llibertari, col·laborant en Le
Semeur de Normandie. Durant la Gran
Guerra va ser empresonat per insubmissió i per
deserció de les Tropes Colonials
Franceses. En acabar el conflicte bèl·lic
s'adherí a la Unió Anarquista (UA).
En 1923, conscient de la misèria del seu poble, amb el
cantautor Slimane
Kiouane, fundà el Comitè de Defensa dels
Indígenes Algerians de la Federació
Anarquista de la Regió Parisenca, amb la finalitat de
denunciar el colonialisme
i la seva explotació, mitjançant articles en la
premsa i mítings en francès i
en àrab. Més tard
s'instal·là a Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França) com a
mecànic, on fundà un grup anarquista enquadrat en
l'UA i de reivindicació dels
drets de la població nativa magribina, del qual va ser
secretari. En 1929 va
ser nomenat secretari del nounat Comitè de Defensa dels
Algerians, creat per
contrarestar les provocacions sorgides arran de la propera
celebració de la
conquesta d'Algèria (5 de juliol de 1830). Des de totes les
tendències del
moviment anarquista –Unió Anarquista (UA),
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i
l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA)– denuncià el colonialisme de
l'Estat
francès. Adherit a la
CGTSR, creà en el seu si la «Secció
d'Indígenes Algerians», llançant
nombroses
crides anticolonialistes als treballadors magrebins, i
col·laborà en el seu
òrgan d'expressió, Le
Combat Syndicaliste.
En 1930, durant l'Exposició Colonial, reprengué
la seva campanya contra el
colonialisme i en aquest any col·laborà en Le
Libertaire, signant el seus articles com Un
anarchiste kabyle. El gener de 1932 esdevingué
gerent del
periòdic L'Éveil Social,
on signà el
seus articles sota els pseudònims Léger
i Georges. A finals d'aquell any,
arran
de l'aparició d'un article antimilitarista, fou perseguit
judicialment per
«provocar els soldats a la
desobediència». L'organització
comunista Socors Roig
Internacional (SRI) li lliurà el seu suport, però
el va rebutjar en nom de les
víctimes de l'estalinisme. El 6 de febrer de 1934, durant la
manifestació
antigovernamental a París convocada pels grups dretans i les
Lligues de
l'Extrema Dreta, que tingué resposta des dels grups
esquerrans, aconseguí armes
i les amagà. El 3 de març d'aquell any, va ser
detingut a Saint-Ouen per un
«delicte de tinença d'armes prohibides»
–pistoles i granades, «records de
l'última guerra», segons el Comitè de
Defensa Social (CDS)– i arran d'això
esclatà l'«Afer Saïl Mohamed»,
quan tot el moviment obrer, a excepció del
Partit comunista que el denuncià com a un agent provocador,
li va fer costat.
Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a un altre mes
per «retenció
d'armes de guerra», però va restar tancat durant
quatre mesos. Durant la seva
detenció, envià un missatge de suport al
Congrés de l'UA celebrat entre el 20 i
el 21 de maig de 1934 a París. Un cop lliure
prengué la responsabilitat de
l'edició nord-africana del periòdic L'Éveil
Social, que el maig de 1934 s'havia fusionat amb Terre Libre, òrgan mensual de
l'Aliança Lliure dels Anarquistes del
Midi, defensora del federalisme llibertari. Des de l'UA
intentà construir un
Grup Anarquista dels Indígenes Algerians i va fer diverses
crides des de la
premsa llibertària i organitzà debats interns.
Aquesta mateixa posició la
mantindrà durant els anys del Front Popular
francès. Quan esclatà la Revolució
espanyola, decidí lluitar contra l'aixecament feixista i el
setembre de 1936
passà a Catalunya i s'allistà a la
«Centúria Sébastien
Faure»», formada per
voluntaris llibertaris francòfons, del Grup Internacional de
la «Columna
Durruti. L'octubre de 1936, en substitució de Louis
Berthomieu, caigut durant
la batalla de Perdiguera el 16 d'aquell mes, fou nomenat delegat
general del
Grup Internacional. El 23 de novembre de 1936 va ser ferit en una
mà a prop de
Saragossa i el desembre retornà a França. Durant
aquesta època envià nombroses
cartes des de la Península que van ser publicades (Le Libertaire, Le
Combat
Syndicaliste i L'Espagne
Antifasciste)
descrivint la revolució espanyola i sobre el paper del
moviment anarquista en
aquesta, denunciant els empresonaments i assassinats de la
reacció estalinista.
Mentre guaria la seva ferida, organitzà, com a delegat del
Grup Internacional
de la «Columna Durruti», una gira de
conferències en nom de l'UA sobre les
conquestes revolucionàries. El 17 de març de 1937
participà en un míting a la
Maison de la Mutualité de París, organitzat per
les organitzacions de
l'esquerra revolucionària i el Partit del Poble
Algerià (PPA), per protestar
contra la prohibició de l'Étoile Nord-africaine
(ENA, Estrella Nord-africana),
organització fundada a França en 1926 per
treballadors cabilencs emigrats, i
contra la repressió de les manifestacions a
Tunísia que havien deixat 16 morts.
Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 participà a
París en el Congrés
de l'UA, en representació del Grup Anarquista
d'Aulnay-sous-Bois, on
intervingué per explicar les condicions a la qual estava
sotmesa la II
República espanyola en la seva lluita contra el feixisme. El
setembre de 1938,
després de repartir pamflets antimilitaristes, va ser
condemnat a 18 mesos de
presó per «provocació als
militars». Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'encontrava
pres arran d'un escorcoll, registre que implicà la
dispersió de la seva
biblioteca. Portat al camp de concentració de
Riòm de las Montanhas (Alvèrnia,
Occitània), sembla que aconseguí fugir-ne. Durant
l'ocupació es dedicà a la
fabricació de documentació falsa per als companys
perseguits. Després de
l'Alliberament, reconstituí el grup llibertari
d'Aulnay-sous-Bois i intentà
recrear els Comitès d'Anarquistes Algerians. En aquests anys
portà una crònica
sobre la situació algeriana en Le
Libertaire. En 1951 va ser nomenat responsable de les
qüestions nord-africanes
en la Comissió Sindical de la Federació
Anarquista (FA). Saïl Mohament va morir
a finals d'abril de 1953 a l'Hospital Francomusulmà de
Bobigny (Illa de França,
França) i fou enterrat el 30 d'abril al cementiri
musulmà d'aquesta localitat;
George Fontenis, en nom del moviment anarquista, va fer l'elogi
fúnebre en el
seu honor. A més dels periòdics citats,
també va col·laborar en L'Insurgé,
La Voix Libertaire, Terre
Libre i L'Anarchie. El
poeta
Jacques Prévert li va dedicar un poema. En 1994 una part del
seus escrits van
ser recollits per Sylain Boulouque i publicats per la
Federació Anarquista sota
el títol Appels aux travailleurs
algériens. Saïl Mohamed (1894-1953) ***
Necrològica
de José Sanjuán Coto publicada en el
periòdic tolosà Espoir del 13
d'octubre de 1968 -
José Sanjuán Coto:
El 14 d'octubre de
1895 neix a Cadis (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Sanjuán Coto. Sos pares
es deien Magín Sanjuán Delgado, mariner, i Bella
Coto Pose. Durant la
Revolució espanyola milità en el Sindicat del
Transport de Barcelona (Catalunya)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual
assumí càrrecs de
responsabilitat, i el setembre de 1937 fou membre del Comitè
Regional de
Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat al camp de concentració de Bram i posteriorment
s'enrolà en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Entre 1943 i 1945 va estar
deportat
a Alemanya pels nazis. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Marsella
(Provença, Occitània), on vivia al carrer de
l'Olivier. A Marsella fou un dels
principals animadors del periòdic Acción
Libertaria, òrgan de la fracció
«integrista». En el Ple de la CNT que se
celebrà entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus
(Aquitània, Occitania),
va ser elegit secretari del Comitè de Relacions de la
Federació de Navegació
Marítima i Fluvial de la CNT en substitució
d'Eustaquio Yáñez Yáñez,
exclòs de
l'organització per mostrar-se partidari de la
tendència
«col·laboracionista».
Posteriorment s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on des de finals
dels anys seixanta i fins la seva defunció fou secretari
general del Consell
Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Víctima d'un
aneurisma, José Sanjuán Coto va ser ingressat a
la Clínica Pasteur de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on va morir el 26 de setembre de
1968 durant una
operació a cor obert. ***
Miquel
Sol Torres - Miquel Sol Torres: El 14 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5 d'octubre– de 1897 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Josep Sol Torres. Sos pares es deien Miquel Sol, emblanquinador, i Margarida Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera. ***
Bonaventura
Agustí Gabellí - Bonaventura Agustí Gabellí: El 14 d'octubre –oficialment el 16 d'octubre– de 1898 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gabellí –el segon llinatge també citat Gebellí–, conegut com Ventura Agustí. Sos pares es deien Isidre Agustí i Paula Gabellí. Picapedrer de professió, després d'un temps a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista. Sa companya fou Teresa Brió Domènech. Bonaventura Agustí Gabellí va morir el 17 de desembre de 1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Calixto Margalef Sender apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1976 - Calixto Margalef Sender: El 14 d'octubre de 1898 neix a Alcolea de Cinca (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Calixto Margalef Sender –el primer llinatge citat de diferents maneres (Margalez, Margale, etc.). Sos pares es deien Ramón Margalef Zapatero i Tomasa Sender Catalán. Quan era molt jove emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou membre de la Federació Local de Joigny (Borgonya, França) de la CNT. També fou membre de la Comissió de Relacions de Terrassa en l'exili. Sa companya fou Tomasa Maroto Sagarra. Calixto Margalef Sender va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1975 al seu domicili de Cézy (Borgonya, França). ***
D'esquerra
a dreta: José Pérez Ibáñez,
Jacinto
Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez
(Tolosa, 1949)
- Jacinto Santaflorentina:
El 14 d'octubre de 1900 neix a
Tudelilla (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Jacinto
Santaflorentina
López de Oñate, conegut com Santica.
Sos pares es deien Pedro Santaflorentina i Amalia López de
Oñate.
A començaments dels anys vint
s'integrà en el moviment anarcosindicalista. En 1923 va ser
nomenat secretari
del Sindicat d'Obrers Sucrers de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En
1931, arran de la proclamació de la II República
espanyola, amb Joaquín Ascaso
Budría i Felipe Orquín Aspas, fou membre de la
comissió creadora del Sindicat
de la Construcció de Saragossa de la CNT, que fou
força actiu durant la vaga
del ram de l'any següent. El setembre de 1932
substituí Francisco García al
front d'aquest sindicat i el desembre en fou nomenat president,
càrrec que
exercí en dues ocasions. Durant els anys republicans sempre
s'enquadrà en el
sector confederal més radical. L'abril de 1933 fou orador en
una assemblea
cenetista a Saragossa amb Miguel Chueca Cuartero, Felipe
Orquín Aspas i Miguel
Vallejo Sebastián. Entre octubre de 1933 i juny de 1936,
quan el Comitè
Nacional de la CNT radicava a Saragossa, en fou membre, juntament amb
altres
destacats militants (Miguel Abós, Zanón Canudo,
Evelio Martínez, Rubén Pérez,
Miguel Chueca, Miguel Vallejo, Adolfo Arnal, etc.). El desembre de 1933
coordinà, en nom del Comitè Regional, el moviment
insurreccional al Baix Aragó;
detingut, fou torturat a Alcanyís juntament amb altres
companys, jutjat per un
Tribuna d'Urgència a Terol i condemnat a dos anys de
presó menor per «tinença
d'armes». En 1934 fou un dels pilars de la vaga general de 34
dies a Saragossa
d'aquell any. Quan esclatà la guerra en 1936, lluita en la
«Columna Ortiz» i va
estar força unit a Joaquín Ascaso
Budría i a Antonio Ortiz Ramírez. El 13 de
juliol de 1938, amb els anteriors i altres (Alfonso
Domínguez Navasal, Valeriano
Gordo Pulido, Emilio Máñez Zaragoza, Ramon Negre
Bas i
Martín Terrer Andrés),
passà a França fugint dels estalinistes,
però diversos sectors confederals van
qualificar aquesta acció de deserció,
traïció i derrotisme. Tots aquests
militants van ser interrogats per la II Oficina a Foix (País
de Foix,
Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), i
se'ls va assignar la residència
en diversos indrets mentre el govern republicà espanyol
demanava les seves extradicions.
Finalment se li va assignar la residència a Montalban i a
Vernet. El juny de
1942 va ser confinat, amb altres companys, al camp algerià
de Djelfa. Després
de la II Guerra Mundial milità en la Federació
Local de la CNT de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). En morir el dictador Francisco Franco,
retornà a Saragossa i formà
part del Sindicat de Jubilats de la CNT. En 1984 el seu testimoni fou
recollit
en el llibre La sublevación de Jaca, de
José María Azpirol Pascual i
Fernando Elboj Broto. Jacinto Santaflorentina va morir el 4 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 5 de novembre–
de 1991
a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya) i
va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. Jacinto Santaflorentina López de
Oñate (1900-1991) ***
José
Pacios Franco (2002) - José Pacios
Franco: El 14 d'octubre de 1906 neix a Villaverde de la
Abadía (Carracedelo,
Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
José Pacios Franco. Sos pares es deien Pedro Pacios
Trías, llaurador, i
Vicenta Franco Rodríguez. No
pogué anar a l'escola i quan tenia 16 anys son pare
l'envià a Dehesas
(Ponferrada, Lleó, Castella, Espanya) per a aprendre l'ofici
de forjador de
ferro. Quan treballava en el ferrocarril la Corunya-Santiago, un
enginyer del
Bierzo el cridà per fer feina en un taller
metal·lúrgic de la Corunya (la
Corunya, Galícia). En aquesta ciutat s'afilià al
Sindicat de Metal·lúrgics de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual era
tresorer en 1936.
També era membre de l'Ateneu Llibertari «Nueva
Era» de la Corunya. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, que triomfà on vivia, feia poc
que s'havia casat i
ja tenia un fill. D'antuvi aconseguí passar desapercebut,
però va ser
militaritzat en la seva empresa que es reciclà en
fàbrica de fusells per a
l'exèrcit franquista. El 24 de juliol de 1938, quan
intentava embarcar de
manera clandestina per passar-se a zona lleial en la motora pesquera Tres Hermanos, amb el suport de membres
del sindicat de pescadors confederal «El Despertar
Marítimo», va ser detingut.
Jutjat, fou condemnat en consell de guerra a cadena perpètua
acusat de rebel·lió.
Un cop aconseguí la llibertat condicional quatre anys
després, formà part del
primer comitè clandestí de la
Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, que
se creà a finals de 1942 a la Corunya. En aquesta ciutat
regentà un petit
negoci d'exportació de fruita. A començaments de
1945 assistí al II Ple de la
CRG que se celebrà a la Corunya. En aquests anys
mantingué relacions amb el
galleguista Ramón Piñeiro López. En
1947 fou detingut; jutjat l'1 de juny de
1948 a Vigo (Pontevedra, Galícia), fou condemnat a cinc anys
de presó. Després
de tres anys de presó, on s'encarregà de la
cuina, fou alliberat. Vidu, a
començaments de 1951 decidí emigrar a
Amèrica. A l'Uruguai romangué més de
quaranta anys, treballant d'antuvi en una fàbrica i, quan
aquesta va fer
fallida, en el camp. En aquest país americà es
casà de bell nou. En 1994, ja
jubilat i novament vidu, retornà a la Península i
s'instal·là a Ponferrada. El 23
de setembre de 2000 participà en l'acte «La deuda
histórica de la Democracia:
República i guerrilla» que se celebrà a
la Casa de Cultura de Ponferrada. En
2002 publicà el llibre de memòries Experiencias.
95 años en la vida de un berciano.
Centenari, amb
tres fills de la seva
primera companya (José, María Teresa i Fina), nou
néts i quatre besnéts, José Pacios
Franco va morir
el 8 de novembre de 2008 a la Residència Mixta de Majors de
Flores del Sil de Ponferrada (Lleó,
Castella, Espanya), on residia des de feia uns anys, i va ser enterrat
al seu poble natal. José Pacios Franco (1906-2008) ***
Aniela Wolberg - Aniela Wolberg: El 14 d'octubre de 1907 neix a Czestochowa (Silèsia, Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Nascuda en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensual Proletarien (Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesa Walka (Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de París de la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinament Walka Klas (Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències. ***
Joaquín
Raluy Sanmartín
- Joaquín Raluy
Sanmartín: El 14 d'octubre de 1912 neix a
Esplucs (Llitera, Franja de Ponent) el jornaler anarcosindicalista
Joaquín
Raluy Sanmartín. Sos pares es deien Josep Raluy i Claudia
Sanmartín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
participà en l'aixecament d'octubre de 1934 des de
l'aeròdrom Virgen del Camino
de Lleó (Castella, Espanya). A començaments de la
Revolució de 1936 lluità en
la «Columna Roja i Negra». Conseller municipal del
seu poble en 1937, fou
perseguit per la repressió estalinista engegada per les
tropes d'Enrique Líster
Forján contra les col·lectivitats aragoneses. A
finals de la guerra era
comissari de la 127 Brigada Mixta (antiga «Columna Roja i
Negra») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou ferit en dues
ocasions. Al final de
la guerra fou detingut al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) quan
intentava fugir i el març de 1939 tancat al camp de
concentració d'Albatera.
Després fou traslladat a l'hospital d'Archena, al sanatori
presó de Portacoeli
i a les presons de Saragossa, Osca i Barbastre. En 1943 fou condemnat a
mort,
però el juny de 1944 aconseguí fugir
espectacularment de la Presó Provincial
d'Osca amb sis companys confederals més també
condemnats a mort, dels quals un
caigué en l'intent. Passant per Zuera i Barcelona,
gràcies a la xarxa
clandestina de la CNT d'Aragó i de Catalunya,
pogué arribar a França per
Andorra (15 de setembre de 1945). Després de treballar en
una col·lectivitat,
va fer feina en la construcció a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), fins que un
accident l'obligà a retirar-se. Després
passà a la Colònia de Malalts i
Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), de la qual va ser un
dels seus
animadors. Membre de la Comarcal confederal de Monsó en
l'Exili, en 1972
recollí nombrosos testimonis sobre les
col·lectivitats en aquesta regió durant
la Revolució. Durant 19 anys fou secretari administratiu de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i com a tal assistí al
Congrés de Marsella
(Provença, Occitània) de 1975. Fou membre de la
Comissió de Relacions del nucli
confederal de l'Alta Garona i Gers. Assistí a nombrosos
congressos en l'exili.
En 1983 fou membre de la Comissió de Relacions del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) d'Aragó, la Rioja i Navarra. Trobem articles seus en Cenit
i Solidaridad
Obrera. Sa companya a França fou
l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. La darrera etapa de
sa vida estigué domiciliat a
Puègbonieu (Llenguadoc,
Occitània).
Joaquín
Raluy Sanmartín va morir el 30 de maig de 1996 a la
Clínica de l'Union de Sent Joan lo Vièlh
(Llenguadoc,
Occitània)–algunes fonts citen
erròniament el 3 de juny de 1996 a
Puègbonieu (Llenguadoc,
Occitània). En 2011 Víctor Bayona Vila
edità la seva autobiografia («Memorias
de un revolucionario. Mi vida i mi obra»), que va escriure
als 80 anys, sota el
títol El laberinto del destino. Memorias del
libertario aragonés Joaquín
Raluy Sanmartín.
Defuncions
Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896 - Georges Guillemard: El 14 d'octubre de 1896 mor a París (França) l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Havia nascut el 5 de juliol de 1860 al X Districte de París (França). Era fill natural de la florista Louise Alexandrine Émilie Feuchère, però el 20 d'octubre de 1868 es va casar al III Districte de París amb Jean François Guillemard i aquest reconegué l'infant. Gravador de professió, destacà com a propagandista llibertari i naturista a la regió parisenca. Col·laborà en La Nouvelle Humanité. Georges Guillemard va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) d'una hipertròfia al cor i fou enterrat civilment dos dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). ***
Jacob
Schwartz fotografiat per Senya Fléchine (Semo) (1918) - Jacob Schwartz: El
14 d'octubre de 1918 mor a Nova York (Nova York, EUA)
l'anarquista
Jacob Schwartz. Havia nascut cap el 1886 a l'Imperi Rus. En 1910
arribà a Nova
York (Nova York, EUA), s'instal·là a Harlem de
l'Est, conegut com Spanish Harlem,
de Manhattan i es guanyà
la vida treballant d'enquadernador. Fou membre d'un grup de jueus
anarquistes s'integraren
en el cercle d'Alexadre Berkman i Emma Goldman. Va ser un dels editors
del
periòdic anarquista en ídix Frayhayt
(Llibertat), que va fer costat la Revolució russa i s'hi
oposà a la intervenció
nord-americana. Entre 1917 i 1918 també formà
part del grup editor (Jacob
Abrams, Hyman Lachowsky, Samuel Lipman, Gabriel Prober, Paul Rose,
Mollie
Steimer, etc.) del periòdic il·legal Der
Shturm (La Tempesta), que
lluitava contra el reclutament i contra la intervenció.
L'agost de 1918 van
imprimir en anglès i en ídix milers de fullets
contra la Gran Guerra, tot
apel·lat els obrers a protestar contra la
intervenció militar del govern
nord-americà, alhora que van difondre fullets a les
bústies i als carrers de la
ciutat. El 23 d'agost de 1918 va ser detingut a l'East Side de
Manhattan amb
altres quatre membres del seu grup (Jacob Abrams, Hyman Lachowsky,
Samuel
Lipman i Mollie Steimer), sota l'acusació de difondre
«fullets sediciosos»
llançant-los des d'una finestra d'un tercer pis. Apallissat
de valent durant el
seu interrogatori policíac, quedà molt malmenat i
sense atenció mèdica a la
presó de Tombs de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA).
Jacob Schwartz va morir
el 14 d'octubre de 1918 a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York,
EUA) a
conseqüència del tractament brutal patit. El
certificat oficial de defunció cità
la grip espanyola con a causa de la mort. Els seus funerals
esdevingueren una
reunió multitudinària de protesta, que va ser
continuada el 25 d'octubre de
1918 per un acte commemoratiu al Parkview Palace on assistiren unes
1.200
persones, amb parlaments de destacats militants, com ara Alexandre
Berkman,
John Reed i Harry Weinberger. En el judici dels quatre altres
militants,
celebrat aquell mateix octubre de 1918, aquests van ser reconeguts
culpables
segons la Llei de Sedició («US Espionage
Act») i condemnats a penes de presó de
15 a 20 anys. Per mor de la severitat d'aquestes penes, es
desencadenà una
campanya en cercles intel·lectuals per demanar l'amnistia.
El novembre de 1921
van ser finalment expulsats dels Estats Units cap a la Unió
Soviètica. Jacob Schwartz (ca.
1886-1918) ***
Egidio Corti - Egidio Corti: El 14 d'octubre de 1936 mor a Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Havia nascut el 20 de juliol de 1886 a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats «perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides. ***
Noach Menachem - Noach Menachem: El
14 d'octubre de 1940 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Noach Menachem –el
llinatge també citat de diferents maneres (Menac, Manachem,
etc.). Havia nascut l'1 de febrer –el 13 de febrer segons altres fonts– de 1897
a Łódź (Tsarat de Polònia, Imperi Rus; actualment pertany al voivodat de Łódź,
Polònia). Fill d'una família jueva nombrosa, sos pares es deien Manes Iossif
Menachem i Riwka Brot Flatto (Rebeka). Estudià a Lausana (Vaud, Suïssa),
on en 1922 es casà amb Zosia Rozental (Sofia) i on nasqué sa primera
filla Penina (Nana). En 1924 s'instal·là a Lió (Arpitània), on es guanyà
la vida de negociant. A Lió tingué dos fills més, Michel i Alexandre. Entre
1936 i 1939 col·laborà en Le Libertaire. Durant la Revolució espanyola
participà, amb altres companys (Éliane Auboire, Rémy Dugne, Antoine Fonfraid, François
Minet, Joseph Taitz, etc.) en la reunió d'anarquistes de la regió celebrada als
boscos de Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb la finalitat d'organitzar l'ajuda als
llibertaris espanyols. Posteriorment passà a Espanya i lluità com a milicià en
les columnes anarquistes, on va ser amic personal de Buenaventura Durruti Domínguez.
Retornà d'Espanya totalment desanimat i s'establí a Lió. Noach Menachem va
morir el 14 d'octubre de 1940 al seu domicili, al número 39 del carrer Centrale,
del II Districte de Lió (Arpitània). ***
Luciano Alpuente Hernández - Luciano Alpuente
Hernández: El 14 d'octubre de 1949 mor abatut
per la policia a Barcelona
(Catalunya) el guerriller anarquista Luciano Alpuente
Hernández, que va fer
servir el pseudònim d'Enrique
Madurga
Herrero. Havia nascut a Valdecuenca (Terol, Aragó,
Espanya). Fou militant
de les Joventuts Llibertàries i de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Aragó, de la qual fou membre del seu Comitè
Regional. El 9 de juliol de 1946
s'incorporà al XI Sector de l'Agrupació
Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA),
aquest mateix any, però, marxà a
França, on, a instàncies de la
Comissió de
Defensa de la CNT, entrà en el grup guerriller de
José Pascual Palacios,
integrat per guerrillers aragonesos veterans. El juliol de 1949
entrà a la
Península pel port d'Urdiceto (Bielsa, Osca,
Aragó) amb un grup guerriller
guiat per Antonio Ribera i Antonio Carruesco i del qual formaven part
Alejandro
Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán, Aurelio
Martí, Antonio Alquezar
i Jaime El Rubio. El grup va ser
interceptat per la Guàrdia Civil en una granja abandonada
prop d'Alberuela de
la Liena i l'11 de juliol Antonio Ribera caigué mort en
l'enfrontament. Luciano
Alpuente, ferit al peu, i Alejandro Tiburcio perseguits per la
Guàrdia Civil
aconseguiren creuar els Pirineus. El 2 d'agost de 1949 formà
part d'un nou grup
de la guerrilla urbana catalana, amb Josep Sabaté Llopart (Pepe), Juan Serrano, Francesc Massip
Valls (Xisco), Jaume Palau Papiol,
Eusebio Montes Brescos i José Pérez
Pedrero (Tragapanes), que
creuà la
frontera per Prats de Molló i arribà a Olot per
Vallfogona de Ripollès i Ripoll.
El material més pesant fou amagat en unes cabanes a Sant
Vicenç dels Horts a la
seva cura i d'Eusebio Montes. El matí del 14 d'octubre de
1949, quan passava
pel carrer Comte Borrell de Barcelona (Catalunya) Luciano Alpuente fou
metrallat per l'esquena per agents de la Brigada Politicosocial de la
policia
franquista, mentre que els companys amb els quals s'havia de trobar
pogueren
fugir. En el moment de morir portava documentació falsa a
nom d'Enrique Madurga Herrero.
Segons la
policia, Alpuente era un dels tres agents d'enllaç de la CNT
i l'AGLA i les
seves informacions havien permès l'atac d'un tren pagador el
7 de juliol de
1946 a Caudé (Terol, Aragó) on els guerrillers
s'apoderaren de 650.000
pessetes. Luciano Alpuente Hernández (?-1949) ***
Necrològica
de Joan Escolà Suñé apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 29 de
novembre de 1970 - Joan Escolà
Suñé:
El 14 d'octubre de 1970 mor a Ieras (Provença,
Occitània)
l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé.
Havia
nascut el 14 de setembre de 1893 a Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria
Suñé. Començà a militar
molt jove, des de
la seva fundació, en el
Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT),
a la Secció d'Embaladors. En 1933
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i
en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on va ser internat en
diversos camps de
concentració. Posteriorment
s'instal·là al departament occità de
l'Alta Garona,
on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la
guitarra. En 1966
patí un atac d'apoplexia que el deixà
completament impossibilitat. Joan Escolà
Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 al
Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras
(Provença, Occitània), on vivia des de 1964. ***
Necrològica
d'Isidoro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de gener de 1973
- Isidoro Latorre Laiglesia: El 14 d'octubre de 1972 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Isidoro Latorre Laiglesia –algunes fonts citen erròniament Isidro. Havia nascut el 9 de desembre de 1906 a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) –el certificat de defunció cita el 10 de desembre de 1906 a Loarre (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Isidoro Latorre i Rosario Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del «Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Va estar casat en primeres núpcies amb María del Amparo Valle i en segones amb Ángeles Valentina Gil. Isidoro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal. ***
Necrològica
de Serge Peincedé apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976 - Serge Peincedé: El 14 d'octubre de 1976 mor a Passy-lès-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França) l'anarquista Serge Peincedé. Havia nascut el 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 a Poissy (Illa de França, França). Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy. ***
Necrològica
de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juny de 1980 - Manuel Suñer Ferrer:
El
14 d'octubre de 1979 mor a Ulldecona (Montsià, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Manuel Suñer Ferrer. Havia nascut el 14 d'abril de 1904 a
Calaceit (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Suñer i Tomasa
Ferrer.
Assistí poc a l'escola i quan era adolescent es
traslladà a la Torre del Compte
(Matarranya, Franja de Ponent), on s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) des de
la seva
creació l'octubre de 1931 i que arreplegava tots els
confederals de la comarca.
Participà en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de
1933 i pogué fugir
de la detenció i de la presó. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936
pogué escapar i es refugià a la zona de Gandesa
(Terra Alta, Catalunya), on
participà en la resistència al Baix
Aragó i en les col·lectivitats locals. Quan
l'ofensiva franquista a Aragó, es replegà cap al
Principat. Després combaté en
un batalló de fortificacions a l'Ebre. En 1939
passà a França i fou reclòs als
camps de concentració d'Argelers i de Barcarès;
posteriorment s'integrà en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'Ocupació,
una part de sa
família va ser repatriada a la força cap a
l'Espanya franquista per ordres de
la Prefectura dels Baixos Pirineus. Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Marsella (Provença, Occitània), on es
reuní amb sa família i milità en la
Federació Local de la CNT. Pocs anys abans de morir
retornà a Catalunya. Sa companya fou Carme Dilla Bernardo,
amb
qui tingué dos infants (Bienvenida i Antonio). Manuel
Suñer Ferrer va morir el 14 d'octubre de 1979 al seu
domicili
d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri
d'aquesta localitat. ***
Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969) - Charles-Auguste Bontemps: El 14 d'octubre de 1981 mor a París (França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Havia nascut el 9 de febrer de 1893 a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França). Sos pares es deien Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS). ***
Necrològica
de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de novembre de 1984 - Joana Florensa Vicent:
El 14 d'octubre
de 1984 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Joana Florensa
Vicent,
coneguda com Juanita Florencia. Havia nascut el 2
de febrer de
1911 a Barcelona (Catalunya). Sos
pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent.
Milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista, s'exilià a França, on
continuà militant en la CNT i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou
Narcís
Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre
–algunes fonts citen
erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la
Clínica Pasteur de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Yves
Gibeau - Yves Gibeau: El 14 d'octubre de 1994 mor a Roucy (Picardia, França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Havia nascut el 3 de gener de 1916 a Bouzy (Xampanya, França), amb el nom Yves Auguste Regnault. Era fill d'un soldat de permís i d'una pagesa, Marie-Louise Regnault, que va ser abandonada pel pare i que no reconegué l'infant; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per «ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Sa companya fou Huguette Marie Marceline Bimont. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 al seu domicili de Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim. És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946), ...et la fête continue (1950), Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961), Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el «Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca. ***
Sebastião
Alba -
Sebastião Alba: El
14 d'octubre de 2000 mor a Braga (Nord,
Portugal) escriptor i poeta
llibertari
Dinis Albano Carneiro Gonçalves, conegut com Sebastião
Alba. Havia nascut l'11
de març de 1940 a Cividade (Braga, Nord, Portugal). Sos
pares es deien Albano Moaz dos Santos Gonçalves,
mestre, i Adelaide Sebastiana Peixoto de Oliveira Carneiro,
domèstica. Després
de viure de petit amb sa família a Torre de Dona Chama
(Mirandela, Nord,
Portugal), en 1949 s'instal·là amb pares i
germans a Tete (Tete, Moçambic, Àfrica
Oriental Portuguesa; actualment Moçambic). A finals de la
dècada dels cinquanta
s'instal·là a Quelimane (Zambezia,
Moçambic). Al país africà
estudià periodisme,
va fer classes a diverses escoles i es relacionà amb la
intel·lectualitat local.
En 1965 va publicar Poesies, obra
inspirada en la seva pròpia biografia. De
formació marxista-leninista, acabà
acostant-se al pensament llibertari. Considerat desertor per
l'exèrcit portuguès,
va ser empresonat dos anys i mig en aïllament, sense judici i
sota tortura. Posteriorment
es relacionà amb el Frente de
Libertação de Moçambique (FRELiMO,
Front
d'Alliberament de Moçambic), fet pel qual va ser detingut.
Casat amb una
moçambiquesa, quan Moçambic aconseguí
la independència en 1975 es naturalitzà
d'aquest país i fins i tot va assumir càrrecs
polítics amb el nou règim. En
1983, desencantat per la situació política
moçambiquesa, retornà a Portugal amb
sa companya i ses dues filles, residint en diverses poblacions (Braga,
Torre de
Dona Chama, Miratejo, Lisboa, etc.). En 1997 va ser guardonat amb el
«Gran
Premi de Literatura Domingos da Silva Teixeira»). Entre les
seves obres podem
citar O ritmo do presságio
(1974 i 1981), A noite dividida (1982 i 1996), Uma
pedra ao lado da evidência
(2000), Albas (2003, pòstum) i Ventos
de minha alma (2008,
pòstum). Problemes personals de tota casta
(divorci dels pares, mort
dels pares, son divorci, etc.), el decantaren per tabac i la beguda
sense fre.
Després de diverses temptatives de
desintoxicació, va caure en la marginalitat,
passant per presons i hospitals psiquiàtrics, fins acabar
vivint i dormint als
carrers de Braga. Sebastião Alba va morir el 14 d'octubre de
2000 a Braga (Nord,
Portugal), atropellat en una carretera per un conductor que
fugí; el seu cos
trigà tres dies a ser reconegut i va ser enterrat al
cementiri de Torre de Dona
Chama, d'on eren sos pares. ***
François
Béranger - François
Béranger:
El 14 d'octubre de 2003 mor a Sauve (Llenguadoc, Occitània)
el cantautor
llibertari François Marie Béranger. Havia nascut
el 28
d'agost de 1937 a Amilly
(Centre, França). Son pare, André
Eugène Béranger, fou un militant sindicalista
cristià que treballava de torner a les fàbriques
Renault de Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França), que
participà activament en la Resistència i que
acabà com a diputat del Moviment Republicà
Popular (MRP), i sa mare, Jeanne Marie
Sauvegrain, feia de costurera a casa seva. Quan era infant sa
família es
traslladà a Suresnes (Illa de França,
França). Després de fer estudis
literaris, en 1954 abandonà l'escola i entrà a
treballar com a agent tècnic a
les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt, encara que
continuà els estudis
com a alumne lliure i acabà el batxillerat
tècnic. En aquests mateix 1954,
però, abandonà la feina i s'integrà en
la companyia de teatre amateur itinerant
de París «La Roulotte». Fou en aquest
ambient artístic quan començà a tocar
la
guitarra, interpretant sobretot cançons de Félix
Leclerc a qui admirà
profundament. El setembre de 1958, després d'haver realitzat
un viatge a Grècia,
començà el servei militar i va ser enviat,
d'antuvi, a una caserna a Berlín
(Alemanya) i, després, com a recluta destinat a
Transmissions a Orà (Algèria),
en plena agitació independentista. Durant la mili es
casà durant el seu únic
permís amb Martine Marie Huguette Hussenot Desenonges, que
aleshores esperava un
infant de la parella.
Després de 19 mesos a Algèria, el Nadal de 1960
va ser llicenciat. De bell nou
a la metròpoli, retornà a les
fàbriques Renault. En 1961 nasqué sa filla
Emmanuelle i l'any següent abandonà la
fàbrica i començà a treballar en
petits
treballs per al món del cinema (assistent,
producció, etc.) i per a la
publicitat. En 1962 nasqué son fill Stéphane. En
1964 entrà a treballar en el
Servei de Recerca de l'Office de
Radiodiffusion-Télévision Française
(ORTF,
Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa), que
dirigia Pierre Schaeffer. El
Maig de 1968 el llançà de bell nou a la guitarra
i al món de la cançó. En 1969
enregistrà el seu primer disc de 45 revolucions, amb un
únic títol per les dues
cares, la famosa cançó Tranche
de vie.
A començaments dels anys setanta va ser considerat com un
dels renovadors de la
cançó francesa, amb fortes influències
del folk i de la cançó protesta,
juntament amb Dick Annegarn, Catherine Ribeiro, Mama Béa o
Joan-Pau Verdier.
Cançons com Tranche de vie,
L'alternative, Rachel,
Participe présent,
etc., el fan destacar com a una de les veus militants de
l'època. En 1973
participà en la música de l'adaptació
fílmica del còmic L'An
01, de Gébé, realitzat per Jacques
Doillon, Gébé, Alain Resnais
i Jean Rouch, i on fa una aparició. Entre els seus discs,
podem destacar Une ville (1969), Tranche de vie (1970), Ça
doit être bien... (1971), La
chaise
(1973), Le monde bouge (1974), L'alternative (1975), Mamadou
m'a dit (1979), En public
(1977), Participe présent
(1978), Joue
pas avec mes nerfs (1979), Article
sans suite (1980), Da Capo
(1982), Toout le monde s'aime
(1984),
Bravo à François
Béranger (1989), Due-mère
(1989), Exterminator (1992), En avant
(1997), En public 98 (1999), Profiter du temps (2002), Béranger
chante Félix Leclerc (2003,
pòstum) i Le vrai changement,
c'est quand
? (2004, pòstum). Apassionat per
l'aviació amateur, finalment obtingué el
títol de pilot professional. Poc abans de la seva mort,
enregistrà un àlbum consagrat
al repertori del cantautor quebequès Félix
Leclerc, que s'edità pòstumament.
François Béranger va morir d'un càncer
de pulmó el 14 d'octubre de 2003 al seu
domicili de Sauve (Llenguadoc, Occitània) i,
després del funeral celebrat a la
parròquia de Saint-François de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), va ser
enterrat al cementiri del Champ Juvénal de
Castèlnòu de Les (Llenguadoc,
Occitània). François
Béranger
(1937-2003) ***
Joan
Català Balañà (2007) - Joan Català
Balañà: El 14 d'octubre
de 2012 mor a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) l'anarquista i
resistent
antifranquista Joan Català Balañà
–el
seu segon llinatge a vegades
catalanitzat per Balanya–,
conegut
com El Pajarito. Havia nascut el 23
de febrer de 1913 –algunes fonts citen erròniament
el 21 de
febrer– a Llavorsí (Pallars Sobirà,
Catalunya).
Sos pares es deien Josep Català Roca, fuster, i Maria
Balañà Babot. Encara molt petit,
abandonà l'escola i començà a
treballar de fuster. Quan esclatà la guerra
s'allistà en la «Columna Durruti», en la
qual lluità fins la retirada d'Aragó. A
mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24
Divisió de l'Exèrcit republicà,
destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia
i en tasques
d'espionatge. Participà en nombrosos cops de mà
des del grup guerriller
«Libertador», organitzat per Francisco
Ponzán Vidal amb la finalitat de
penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris
bloquejats a
Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial
Perifèric (SIEP). El
10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb
Ponzán i la
resta de membres del grup «Libertador»,
creuà els Pirineus. Va ser internat als
camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i
aconseguí un passatge cap a
Mèxic, però hi renuncià i
s'estimà més restar al camp, d'on
sortí el 18 de maig
de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie)
i Pascual López Laguarta (Sixto),
per
a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert
guia pirinenc,
realitzà continus viatges orgànics com a correu
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) cap a la Península i també en nom
de les tropes aliades. Entre
maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos
los españoles», crida a la
neutralitat espanyola i signat per l'Aliança
Democràtica Espanyola (ADE); la
difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a
alta traïció, costà
la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin
Haro, Enrique Goig
Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser
detingut a
Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió
orgànica. Portat a Madrid,
va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria
dels condemnats a
mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un
altre presoner
gràcies a la complicitat dels companys i, a
través de Saragossa, arribà a
Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro
Manero i Amadeo Casares Colomer.
A començaments de 1941 va ser detingut a
l'estació de França de Barcelona, amb
dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat
britànic, i portat a la
Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en
un interrogatori al despatx
del jutge i dies després arribà a Andorra.
L'agost de 1941, en una nova missió
a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis
Díaz, va ser
novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després
de negar-se a
col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de
la Brigada Políticosocial
barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb
altres dos
presos, s'evadí saltant un mur, però es va
lesionar i fou detinguts alguns dies
després i tancat a la cinquena galeria de la Model.
Després de recuperar-se, va
ser traslladat a la presó de Lleida, d'on
aconseguí fugir amb estratagemes. En
aquesta època trencà les seves relacions amb
Ponzán. El 25 de juny de 1944 va
ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una
expedició;
jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de
reclusió i tancat a
la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà
el març de 1947. L'1 d'abril
passà a França, però va ser detingut
per la policia francesa i acusat de «pas
clandestí de frontera», encara que va ser
alliberat de la presó de Tolosa de
Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic
membre dels serveis
secrets de «France Libre», i per la seva
col·laboració amb el grup de Ponzán.
Malalt
de violents còlics nefrítics, el març
de 1948 va ser hospitalitzat, però no
pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no
li permetia treballar. En aquesta
època visqué com pogué i el gener de
1951 intervingué en l'atracament a un
furgó postal a Lió (Arpitània) que no
reeixí i en el qual moriren dues
persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou
tancat a la presó
parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig.
Després s'establí a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el
passaport, passà a viure a
Andorra. Posteriorment s'instal·là a Montferrer i
Castellbò (Alt Urgell, Catalunya), a prop de la Seu
d'Urgell. En 2007 publicà la seva
autobiografia El eterno descontento.
Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil
española y en la
segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres
passadors
catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu
(Pallars Sobirà,
Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li
reté un homenatge al
Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català
Balañà va morir el 14 d'octubre
de 2012 a l'Hospital de la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) i va
ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Joan Català Balañà (1913-2012) ---
|
![[13/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/10]") |
|
![[15/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/10]") |
|
|
| Actualització: 14-10-24 |