---

Anarcoefemèrides del 14 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Free Society

- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

***

Capçalera del primer número de La Cravache

- Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista La Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

***

Primera edició de La société du spectacle (1967)

- La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una "acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de «Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

Naixements

Foto policíaca d'Edmond Bossaut (27 d'abril de 1894)

- Edmond Bossaut: El 14 de novembre de 1842 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut –algunes font citen erròniament Bossant. Sos pares es deien Léonard François Joseph Bossaut, antic notari, i Marie Claire Joseph Divuy. Sos pares vivien a Saint-Amand-les-Eaux (Nord-Pas-de-Calais, França) i sa mare va anar a parir a la seva població natal. El juliol de 1893, amb sa companya i sa filla, provinent de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí a París (França), al número 31 del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894 s'instal·là al número 15 del carrer Tour-d'Auvergne. Sense treball fixe, deia que era un antic notari que tenia negocis en borsa. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir l'anarquista Armand Matha al seu domicili on s'allotjava des de feia uns dies a instàncies de la seva companya. L'endemà la policia va detenir sa companya, qui, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres (Anglaterra), regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer Jocquelet de París. El 27 d'abril ell va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu domicili escorcollat sense cap resultat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

- François Hannedouche: El 14 de novembre de 1861 neix a Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Hannedouche. Sos pares es deien François Hannedouche, jornaler, Appoline Dave. Casat amb Blanche Clémence Bouzac, era pare de tres infants, Es guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció i visqué a les zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat dels Drets de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al número 87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 28 de juliol de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a conseqüència de les agafades d'anarquistes portades a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu domicili va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista; en aquest escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le Père Peinard, La Révolte, etc.), manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits compromesos. François Hannedouche va morir el 2 de novembre –algunes font citen erròniament el 3 de novembre– de 1901 al seu domicili del XV Districte de París (França).

François Hannedouche (1861-1901)

***

Foto policíaca de Louis Barbier (27 de febrer de 1894)

- Louis Barbier: El 14 de novembre de 1862 neix a Jussecourt-Minecourt (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Louis Alexandre Barbier. Sos pares es deien Louis Julien Barbier, conreador, i Marie Céline Piat. Antic estudiant i batxiller en lletres, es guanyà la vida treballant de comptable a París (França). El 27 de febrer de 1894, en un escorcoll policíac a l'establiment de l'anarquista Ernesta Forti (Mère Martin), companya del també militant Constant Martin, va ser detingut juntament amb Ernesta Forti i el fill d'aquesta, Alfred Forti. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser interrogat pel comissari. Tenia llogada una habitació, al número 79 del carrer Jeanne d'Arc, que ocupava un dels seus amics. La policia sospitava que fos un dels còmplices de l'anarquista Émile Henry i a l'escorcoll de seu domicili es trobaren nombrosos documents anarquistes. Inculpat de «pertinença a associació criminal», el 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Avelino Fóscolo: El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'Avelino Fóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria «Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic –inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del «sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg» –seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el «Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Notícia sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 8 de desembre de 1912

- Umberto Pedruzzi: El 14 de novembre de 1884 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Sos pares es deien Giuseppe Pedruzzi i Antonio Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove començà a freqüentar els cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc dies de presó per «lesions». Enviat a fer el servei militar, el juliol de 1905 desertà de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino, Suïssa), on entrà a formar part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on l'agost de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «violència a la llibertat laboral i lesions a agents de la força pública» –havia clavat una ganivetada a un oficial de policia. Expulsat de Suïssa, s'instal·là a França. En 1909 entrà a formar part del grup anarquista italià «Germinal» de Marsella (Provença, Occitània). Establert a París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser detingut, juntament amb el mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una conferència anarquista; jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a quatre mesos de reclusió per «violència, resistència i ultratge als agents» –Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos de presó. Purgada la pena, se li va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil (Illa de França, França), on visqué fins al 1915 sota una documentació falsa que li havien proporcionat els companys del grup editor de L'Anarchie. Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920 marxà, juntament amb sa companya suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en el Congrés de la Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva Comissió Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials dels treballadors de la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Lunigiana. El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de Carrara i al mes següent organitzà un grup dels «Arditi del Popolo», participant en diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la plana de Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels «Arditi del Popolo» es dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a Roma i portat a la presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de reclusió. El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia i s'establí a Roma amb sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel (Berna, Suïssa). Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de revòlver el 27 de maig de 1931 després d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia separat, de tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa).

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- José Pérez César: El 14 de novembre de 1894 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom (Alvèrnia, Occitània).

***

Stolpersteine al número 61 del carrer Fray Luis de León de Mataró on Camil Quintana Bassas va viure

- Camil Quintana Bassas: El 14 de novembre de 1906 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Camil Quintana Bassas –el segon llinatge citat en la partida de naixement com Basas. Sos pares es deien Joaquim Quintana Ruiz, vidrier, i Teresa Bassas Tubet. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) o en un Batalló de Marxa i quan l'Ocupació va caure presoner a mans de les tropes alemanyes i enviat a Magdeburg (Saxònia, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 a ser deportat, sota la matrícula 9.601, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i destinat al camp auxiliar de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Camil Quintana Bassas va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. El 20 de setembre de 2020 es va col·locar una stolpersteine al número 61 del carrer Fray Luis de León de Mataró, on va viure.

***

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1966

- Manuel Torner Bosqué: El 14 de novembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Torner. Sos pares es deien Manuel Torner i Francisca Bosqué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser detingut i empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez, aconseguí fugir de la companyia disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella, Espanya) i passà a França, on demanà asil polític. Visqué a París (França) i milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir el 15 de gener –algunes fonts citen erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Bladimir Muñoz Álvarez, més conegut com Vladimiro Muñoz. Sos pares es deien Manuel Muñoz Ubero i Soledad Álvarez García. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis –a qui conegué personalment i traduí obres seves–, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit, Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Marcha, Reconstruir, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967), Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antología ácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett (1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

Vladimiro Muñoz (1920-2004)

***

Agustín Rueda Sierra

- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix en una barraca de les colònies de «Potasas Ibéricas» del poble miner de Sallent (Bages, Catalunya), a prop de Barcelona i amb un gran percentatge d'immigració el militant anarquista, Agustín Juan Bonifacio Rueda Sierra. Sos pares, granadins, es deien Agustín Rueda Martínez, miner, i Soledad Sierra Valenzuela, teixidora. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

Defuncions

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 14 de novembre de 1933 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Havia nascut el 24 de setembre de 1903 al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Josep Bellobí Jamàs

- Josep Bellobí Jamàs: El 14 de novembre de 1940 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el republicà federal, anarquista i anarcosindicalista Josep Bellobí i Jamàs –el primer llinatge citat erròniament Belloví i Bellubí i el segon llinatge citat també erròniament de diverses maneres (Jamas, Jamens, James, etc.)–, conegut com El Bellobí. Havia nascut el 3 de juny de 1900 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Era fill de Pere Bellobí Mulet i de Vicenta Jamàs Ventura. Es guanyava la vida treballant de torner mecànic. Vidu amb dues filles, vivia al número 22 del carrer de Francesc Macià de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). A partir de 1931 milità en Esquerra Republicana Federal (ERF), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Sadurní d'Anoia. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i per la qual cosa va ser detingut i tancat al vaixell-presó Uruguay, fondejat al port de Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes. El 19 de maig de 1937 es divorcià de Teresa Valldepérez Bonavida. Durant la guerra treballà a la «Fàbrica Z» (Cal Benach), dedicada a la construcció de carros d'assalt i a la reparació de tancs i de camions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan les tropes franquistes s'acostaven a Catalunya, traslladà la maquinària de la «Fàbrica Z» a Bescanó (Gironès, Catalunya). El 28 de gener de 1939 creuà els Pirineus pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Procedent de França, el 4 d'abril de 1939 es va presentar a les autoritats franquistes de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). El 21 de juny de 1939 va ser detingut a casa seva de Sant Sadurní d'Anoia i fins a mitjans de setembre va estar ingressat a l'Hospital Comarcal a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) afectat de nefritis. Durant els interrogatoris mai delatà ningú i sempre va negar qualsevol relació amb els fets que se li imputaven (instigador de col·lectivitzacions, escorcolls, robatoris de maquinària i d'eines d'un taller, cobrament de diners a famílies benestants, participació en assassinats, etc.). Posteriorment va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. El 16 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra pel III Tribunal Militar Territorial de Barcelona i condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Bellobí Jamàs va ser afusellat el 14 de novembre de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de la ciutat.

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 14 de novembre de 1940 mor a Sofia (Bulgària) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov –transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Havia nascut el 30 de gener de 1871 a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania). Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse –cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa –especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Registre de defunció de José Río Estallo

- José Río Estallo: El 14 de novembre de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista José María Río Estallo, conegut com Laensenada. Havia nascut el 15 de setembre de 1918 –algunes fonts citen eròniament el 17 de setembre de 1919– a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Era fill de Vicente Río Fontana, llaurador, i de Faustina Estallo Sanclemente. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son germà Julio Río Estallo va ser afusellat pels feixistes. Capturat pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). José Río Estallo va morir el 14 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972

- Miguel Domeque Nadal: El 14 de novembre de 1971 mor a Florença (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Havia nascut el 6 de març de 1885 a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Alejandro Domeque Suz, llaurador, i Valera Nadal Sarraseca. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus. Miguel Domeque Nadal va morir el 14 de novembre de 1971 a Florença (Llenguadoc, Occitània).

***

Jean Jourdan

- Jean Jourdan: El 14 de novembre de 1986 mor a Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard. Havia nascut el 28 de juliol de 1908 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Alphonse Paul Jourdan, conreador, i Marie Antoinette Bernard i tingué dos germans: Paul, també militant anarquista, i Marie Antoinette. Entre 1914 i 1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front, estudià a l'Escola de la República del seu poble. Abandonà l'escola sense el certificat d'estudis i, després d'entrar com a aprenent de ferrador, esdevingué obrer agrícola, sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure el va fer llibertari i s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a Aimargues durant els anys vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor Makhno i sa família, aleshores refugiat a França. El 6 de març de 1926, durant una manifestació contra una processó religiosa arran de la visita d'un cardenal, va ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues estava constituït per una dotzena de persones i creà una cooperativa de consum, La Fourmi, inspirada en el corrent cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927 participa en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També fou membre, amb altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de la Terra, que reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat del mateix tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc, Occitània), i sovint fou designat per a negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a casa seva els nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com ara Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain, André Prudhommeaux o Paul Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar voluntaris i André Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de passar-les a la Península. En aquesta conjuntura, participà en el robatori d'una armeria de Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per la insubmissió i canvià d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a Aimargues i tancat durant tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason (Provença, Occitània). Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània), va ser internat al camp de concentració de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir. De bell nou detingut, a Nimes aconseguí la llibertat gràcies a la intervenció de Vernier, expacifista que aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del Mariscal Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè d'Alliberament d'Aimargues i organitzà la requisa d'aliments per a la població i s'oposà a les rapades de les dones de la població sospitoses d'haver freqüentat l'ocupant. Rebutjà formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de la guerra, es barallà amb els companys d'Aimargues i s'instal·là en una població veïna, Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la que comprà en 1948 i on obrí, amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda com Guinguette à Chocho. Entre 1973 i 1974 participà en les manifestacions antifranquistes que s'organitzaren a Nimes. També va estar casat amb Carmen Segura i el 24 de juliol de 1961 es casà a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània) amb  María Trinidad Andreo, amb qui no va tenir infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 al seu domicili del Camping «Chocho» de Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel Falguières publicà el llibre Jean Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de 1908 a 1948.

***

Notícia sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari parisenc La Dépêche del 15 de gener de 1931

- Jean Braman: El 14 de novembre de 1987 mor a Bourron-Marlotte (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista, després comunista i finalment col·laboracionista filofeixista, Jean François Braman, conegut com Fribourg. Havia nascut el 22 de novembre de 1894 a Niça (País Niçard, Occitània). Sos pares es deien Joseph Braman, guardià de la Pau, i Thérèse Delserre. Treballava d'ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), a les cotxeres de Saint-Roch de Niça. En 1912 va ser destinat a les cotxeres dels equipatges de la flota i durant la Gran Guerra lluità voluntari com a contramestre mecànic. En 1919 prengué part, juntament amb André Marty, en els motins del mar Negre i la Prefectura el va inscriure en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Fou membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), de la qual va ser el seu president federal, i secretari de la secció de Niça dels «Alliberats de la Gran Guerra», col·laborant en Le Libéré, el seu òrgan d'expressió. El 7 de desembre de 1920 es va casar a Niça amb Cécile Felicité Eliotrofe. Segons un informe policíac del 31 d'octubre de 1925 formà un Grup d'Estudis Socials a les cotxeres de Saint-Roch, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, contra les maniobres comunistes. Aquest mateix any animà el Comitè Local de Lluita contra la Guerra del Marroc. En 1926, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, engegà un projecte de creació d'una Universitat Proletària de Niça. En 1927 col·laborà en La Provence ouvrière et paysanne. En 1930 fou responsable de la redacció de À toute vapour, òrgan del Sindicat Unitari dels Ferroviaris del PLM, on lluità contra les directrius comunistes. El juliol de 1930 presidí una conferència de Sébastien Faure. Durant els anys trenta participà en nombrosos mítings i reunions contra l'expulsió de militants italians i espanyols. Després d'una d'aquestes reunions, va ser apallissat per partidaris del feixisme italià i acabà a l'hospital. El 14 de gener de 1931 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Niça per «crida a la desobediència i al crim amb la finalitat de propaganda anarquista», però va ser absolt. En 1934 va ser nomenat delegat de Propaganda de l'ARAC. Partidari de la reunificació sindical, fou membre del Comitè d'Unitat i d'Acció del PLM. En un informe de la Prefectura de Policia del 19 de novembre de 1936 es cita erròniament la seva pertinença al Partit Obrer Internacional (POI) trotskista i precisa que va fer un viatge d'informació a Barcelona (Catalunya) on va ser rebut pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En tornar d'aquest viatge, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al Savoy de Niça on declarà que la destrucció d'esglésies per part dels revolucionaris espanyols era un «benefici social», fet pel qual va ser processat i inculpat d'«apologia del crim», però finalment, en el judici del 17 de desembre d'aquell any, el cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1936 dirigí una operació de contraban d'armes per al suport de la República espanyola al port de Niça en conxorxa amb els mariners del vapor espanyol Turia. En 1937 esdevingué president de la Federació Departamental de l'ARAC, de la qual també fou comptable. Aquest mateix any va ser criticat pels comunistes per haver acceptat cartells del POUM en una exposició de l'ARAC sobre la Revolució espanyola. El maig de 1938 era a Espanya i entrevistà a València (València, País Valencià) al premi Nobel de literatura espanyol Jacinto Benavente Martínez per al periòdic Petit Niçois. Fitxat per la policia com a llibertari, també va ser considerat per aquesta com a «favorable a la Unió Soviètica», de fet va participar en els anys trenta en actes d'amistat franco-soviètics i del Front Popular i en 1935 va fer una necrològica elogiosa d'Henri Barbusse. Després de la mort d'un dels seus fills de 18 anys, abandonà la militància. Durant la II Guerra Mundial milità en el Partit Popular Francès (PPF) i va fer costat el Govern de Vichy, posicionant-se contra l'imperialisme soviètic, el comunisme, l'URSS i el capitalisme nord-americà. En aquesta època va ser integrat en el cos diplomàtic i nomenat president del Tribunal Militar de Rastatt (Baden-Württemberg, Alemanya). De tota manera, pel seu suport als insubmisos, va ser detingut pels nazis. Després de la guerra va ser depurat. Acostat a Charles de Gaulle, esdevingué, a proposta de André Malraux, propagandista del Reagrupament del Poble Francès (RPF), partit polític pel qual es presentà en 1951 a les eleccions legislatives. En 1952 abandonà l'RPF per dedicar-se a fer més de vuit-centes conferències anticomunistes entre aquest any i 1956 enquadrat en «Paix et Liberté». Es presentà novament a les eleccions legislatives del 2 de gener de 1956 pel departament del Gers; sense cap èxit, abandonà definitivament la carrera política. Jean Braman va morir el 14 de novembre de 1987 a Bourron-Marlotte (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Akiyama Kiyoshi

- Akiyama Kiyoshi: El 14 de novembre de 1988 mor a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó), l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Havia nascut el 20 d'abril de 1904 a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó). Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits.

***

Pedro Calvo Calvo

- Pedro Calvo Calvo: El 14 de novembre de 1992 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Havia nascut el 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 23 d'agost– de 1908 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Calvo Oras, jornaler, i Franscisca Calvo Oliver. Va créixer en una família confederal –quatre germans (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Tressols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad i és autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.

***

Ramón Álvarez Palomo

- Ramón Álvarez Palomo: El 14 de novembre de 2003 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista asturià Ramón Álvarez Palomo, també conegut com Ramonín. Havia nascut el 7 de març de 1913 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Ramón Álvarez, torner i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Carmen Palomo, i eren cinc germans. Va anar a l'Escola Neutra (racionalista) d'Eleuterio Quintanilla Prieto, persona que li influirà força, i, com era normal en les famílies treballadores, amb 12 anys va entrar com a mosso a l'apotecaria Castillo, d'on va passar a treballar a al forn «La Flor», a La Guía, a prop de Gijón. En 1928 va ingressar en la CNT. En 1931 va ser elegit secretari de la Secció de Forners de Gijón i membre del Comitè del Sindicat d'Alimentació. El juliol de 1933, en el Congrés Regional de la CNT celebrat a Gijón, és elegit secretari general de la CNT d'Astúries, Lleó i Palència, i defensarà l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT). Després del moviment revolucionari cenetista de 1933, és detingut el desembre d'aquell any i és tancat a la presó del Coto. Setmanes després va ser traslladat a la presó de Torrero (Saragossa), on havia tancats més de 300 cenetistes acusats del delicte de «rebel·lió contra la forma de govern», entre ells Buenaventura Durruti, Cipriano Mera i Isaac Puente, amb els quals farà amistat. Traslladat a Burgos per se sotmès a Consell de Guerra, va ser alliberat a finals d'abril de 1934 gràcies a l'amnistia parcial d'Alejandro Lerroux. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre de 1934, va ser secretari del Comitè Revolucionari de Gijón, i quan va fracassar el moviment insurgent, va fugir de la ciutat asturiana amb Luis Meana, que n'era vicesecretari; caminant muntanya amunt van arribar a Rengos, on es van refugiar a casa d'una germana de Meana fins al març de 1935 que aconsegueixen passar a França. Va romandre a París fins a l'amnistia del Front Popular de febrer de 1936. De bell nou a Astúries, és elegit com a delegat per al Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa, on la gestió cenetista asturiana abans i després de la Revolució de 1934 serà aprovada per aclamació. Durant les setmanes següents farà una gira propagandística, realitzant mítings arreu l'Estat espanyol. Quan va esclatar l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón i també va ocupar la secretaria de Mobilització de la Comandància General de Milícies Confederals. Quan es va crear el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó va ser nomenat conseller de Pesca en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i a partir del setembre de 1937 va ser també membre de la Comissió d'Evacuació. A començaments de 1937 es va casar amb Carmen Cadavieco, amb qui tindrà una filla, Diana. Després de la caiguda del Front Nord –son pare i un dels seus germans van ser afusellats pels feixistes–, va marxar a Catalunya, on va ser designat secretari de Segundo Blanco, quan aquest va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública en el govern de Negrín, i responsable de Propaganda la FAI. Quan va ser ocupada Catalunya, va passar a França i es va instal·lar a París, on morirà sa muller. Durant l'estiu de 1940, amb l'avanç alemany, fuig cap a Orleans. En 1942 es va instal·lar a Chartres, on va organitzar un grup cenetista de 500 militants. En 1945 va participar en la reunió de la CNT celebrada a Tolosa de Llenguadoc, on va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Astúries en l'Exili, càrrec que compaginarà amb el de secretari del Comitè Nacional de la CNT, que defensa les tesis cenetistes de l'Interior enfront del sector encapçalat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Aquell any es va casar amb Aurora Molina Iturbe, filla d'un destacat anarcosindicalista de la FAI i que ja tenia una filla, Violeta; fruit d'aquesta unió vindran dos fills més, Dalia i Floreal. En 1945 va deixar Tolosa i es va traslladar a París. En 1947, com a secretari del Subcomitè Nacional va entrar clandestinament a Espanya. Entre 1957 i 1961 va ser secretari de Defensa del Subcomitè Nacional. Va passar un més pres a París l'octubre de 1961 a petició de les autoritats espanyoles acusat d'activitats contra el règim de Franco. En 1961 va representar la Federació Local de París en el Congrés Unificat de Llemotges, on va fer costat la creació de Defensa Interior, però negant-se a formar-ne part. En 1962 va ser secretari del Comitè Regional del Nord i va acudir al Ple Intercontinental de Tolosa. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en la batuda contra el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1965 va assistir al Congrés de Montpeller delegat per París. A finals dels anys 60 va contribuir, juntament amb líders de la UGT, a la creació del Fons Unificat de Solidaritat Obrera (FUSOA), destinat a recaptar fons als centres de treball per ajudar els obrers empresonats o acomiadats. Va tornar a Astúries en 1972, però va ser en 1976, mort Franco, quan va retornar definitivament a Gijón, on va participar activament en la reconstrucció de la CNT i va ser nomenat secretari regional del sindicat anarcosindicalista. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) després del Congrés de la Casa de Campo de 1979, va ser nomenat secretari regional el febrer de 1980 i secretari del Comitè Confederal en 1983. Entre 1978 i 1994 va dirigir la revista mensual Acción Libertaria, òrgan cenetista primer i cegetista després. A més va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Antena, Asturias, Castilla Libre, CNT (escindits), CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Debate Confederal, España Libre, Exilio, Historia Libertaria, La Hora de Manyana, Libre Pensamiento, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Viejo y nuevo. Ideas y realidades en la historia (1967), Importancia y futuro del sindicalismo (1967), Eleuterio Quintanilla. Vida y obra del maestro (1973), Avelino González Entrialgo (1978), Avelino G. Mallada, alcalde anarquista (1978), Historia negra de una crisis libertaria (1982), José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante (1990), Rebelión militar i sublevació en Asturias (1995), entre d'altres. Ramón Álvarez Palomo va morir el 14 de novembre de 2003 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser incinerat al tanatori d'aquesta ciutat. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Jacques Perdereau fotografiat per Sifichi

- Jacques Perdereau: El  14 de novembre de 2003 mor a París (França) el promotor musical i militant anarcoindividualista Jacques Denis Robert Perdereau. Havia nascute el 14 de juny de 1953 a Le Mans (País del Loira, França). Era fill de Jean Roger Denis Perdereau i de Madeleine Marie Suzanne Lepinay. Membre de la Federació Anarquista, fou el responsable tècnic de Radio Libertaire de París. En 1986 engegà el programa Epsilonia, en la mateixa emissora, dedicat a la música experimental (música electrònica, industrial, aleatòria, electroacústica, free-jazz, rock, brutisme, trash, noisy, underground, ambient, progressiva, longe, poesia sonora, improvisació, etc.), alhora que promocionà concerts (Soirées Epsilonia, salons del llibre llibertari), festivals (Rencontres Européennes de Musiques Improvisées) i edicions de discos. Jacques Perdereau va morir, a conseqüència d'una operació quirúrgica, el 14 de novembre de 2003 a l'Hospital Leopold-Bellan del XIV Districte de París (França) i quatre dies després unes 200 persones l'acomiadaren al cementiri parisenc de Pantin. El juny de 2004 la revista parisenca Anartiste, publicada pel grup «La Vache Folle» de la Federació Anarquista, grup del qual era membre, edità un disc on grups musicals que havien intervingut en el programa li retien un homenatge.

***

Antoni Salvador Nebot

- Antoni Salvador Nebot: El 14 de novembre de 2007 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Salvador i Nebot. Havia nascut el desembre de 1914 a Barcelona (Catalunya). A partir de 1920 passà a residir a Sabadell. S'adherí a les Joventuts Comunistes, però abandonà poc després aquesta organització per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1933 va ser nomenat secretari de les Joventut Llibertàries i milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Guerra Civil lluità als fronts, va ser capturat a la Fatarella (Terra Alta, Catalunya), jutjat en consell de guerra i condemnat a nou anys, que purgà a Almazán (Sòria, Castella, Espanya) i a Sòria (Castella, Espanya). Després de sis anys va ser posat en llibertat i desterrat. En 1962 va ser condemnat en consell de guerra a sis anys de presó menor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, quan la CNT es va reconstituir, s'afilià a la CNT de Sabadell, on ocupà diverses secretaries, com ara la de Tresoreria, i mantingué contactes amb militants i sindicats de la zona gaditana (Cadis, Puerto Real i San Lucas de Barrameda). Entre de 1979 i 1984, durant el procés de escissions que patí la CNT, es mostrà contrari al sector «reformista» i seguidor de la línia tradicional confederal. En els anys noranta va ser criticat pel seu «tancament de mires». Va deixar escrits sobre les seves opinions en diversos temes sindicals i de militància, molts d'ells publicats en diferents periòdics llibertaris (CNT, Frente Libertario, Icària, Tiempos Nuevos, Tinta Negra, etc.). Antoni Salvador Nebot: El 14 de novembre de 2007 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Raffaella Ruberti

- Raffaella Ruberti: El 14 de novembre de 2012 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Raffaella Ruberti. Havia nascut cap el 1964 en el si d'una família anarquista –era filla de Paola Nicolazzi i neta d'Alfonso Nicolazzi. Començà a militar amb 16 anys en el moviment llibertari de Carrara i treballà al costat de son oncle i son germà Ruggero a «Il Seme», la impremta cooperativa d'aquesta ciutat on s'imprimia el setmanal Umanità Nova, entre altres publicacions anarquistes. Participà activament en un gran nombre de comitès de solidaritat, com ara treballadors en lluita, contra la repressió, contra l'energia nuclear, contra la privatització de l'aigua, pel tancament de la multinacional química Montedison-Farmoplant, contra el túnel de Tambura i per la defensa del «Palazzo del Politerama», local històric del grup «Germinal» de Carrara, entre altres iniciatives. El 5 d'octubre de 1992, en una agafada antianarquista que donà lloc a diferents escorcolls, va ser detinguda amb altres cinc companys de la zona (Catia Canozzi, Emanuela Centi, Ricardo Delle Piane, Alessandro Gazza i Ubaldo Giorgioni) sota l'acusació d'«ecoterrorisme». A partir de 2007 fou una de les responsables dels arxius de la «Biblioteca Arxiu Germinal», a la qual contribuí arreplegant materials i catalogant-los. Malalta, Raffaella Ruberti va morir el 14 de novembre de 2012 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrada tres dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta localitat. Deixà una filla de 15 anys.

***

Manuel Alfonso Ortells fotografiat per Carlos Hernández de Miguel (abril de 2014)

- Manuel Alfonso Ortells: El 14 de novembre de 2017 mor a Aisinas (Aquitània, Occitània) el dibuixant anarquista Manuel Alfonso Ortells, conegut com El Pajarito. Havia nascut el 20 de setembre de 1918 a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) o Onda (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares, analfabets, es deien Manuel Alfonso Llopico, paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Teresa Ortells Ramos, dona molt catòlica, i tingué un germà, Liberto Alfonso Ortells, i una germana, Pilar Alfonso Ortells. Quan tenia sis anys, passà a viure amb sa família al barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1931 i 1934 visqué a Onda (Plana Baixa, País Valencia), d'on era son pare. Apassionat des d'infant pel dibuix, va estudiar dibuix a l'Escola Provincial de Ceràmica d'Onda. Cap el 1934 retornaren a l'Hospitalet de Llobregat i visqué als barris de la Marina i de la Torrassa, on treballà d'aprenent de dibuixant litogràfic, dissenyant cartells per a pel·lícules de cinema. Militant de la CNT com son pare, quan el cop militar feixista, fugí de casa seva i el 21 de desembre de 1936 s'allistà voluntari en la «Columna Durruti». El 23 de maig de 1938 va ser ferit en un peu al front i va ser hospitalitzat a Manresa (Bages, Catalunya). Després de la militarització de les milícies, el 30 de desembre de 1938 va ser nomenat tinent del III Batalló de la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració de Font-romeu, de Vernet i, a partir del 20 de setembre de 1939, de Sètfonts. A finals de 1939 s'allistà en la 114 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a la «Línia Maginot» a Morhange (Lorena, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial intentà passar a Suïssa, però el 24 de juny de 1940 va ser capturat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França). Després d'uns mesos a l'Stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia, França), va ser interrogat per la Gestapo i enviat l'11 de desembre de 1940 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.564. En entrar, pogué amagar llapis i quaderns. Va ser enviat a la construcció de la carretera de Mauthausen. El maig de 1941 va ser destinat a l'oficina dels arquitectes i enginyers (Baubüro), dedicant-se a la còpia de plànols per a la construcció del camp, lloc de feina que li va permetre fer dibuixos d'amagat, rebent el nom de El Pajarito, perquè signava els dibuixos amb un ocellet com a desig de llibertat. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. El 29 de maig de 1945 abandonà el camp i va ser refugiat a l'Hotel Lutecia de París (França), on se li va proveir de documentació i d'ajuda econòmica. Després de dos mesos de recuperació en una casa de repòs de Saint-Jorioz (Savoia, Arpitània), s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya, des de 1949, fou María Natividad Eguiluz. En 1984 va escriure el llibret De Barcelona a Mauthausen. Diez años de mi vida (1935-1945), que després d'una edició artesanal i de poc tiratge, va ser publicat en 2007 i 2010 per Memoria Viva. El 24 d'octubre de 2016 va ser condecorat amb la Legió d'Honor de la República Francesa. Malalt d'Alzheimer en els seus últims anys, Manuel Alfonso Ortells va morir el 14 de novembre de 2017 al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània) i les seves cendres van ser escampades el 23 de novembre al lloc on solia anar a pescar d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). Dibuixos seus es troben exposats en el Museu del Memorial de Mauthausen.

Manuel Alfonso Ortells (1918-2017)

***

Josep Lladós Tarragó

- Josep Lladós Tarragó: El 14 de novembre de 2017 mor a Bergerac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Lladós Tarragó. Havia nascut el 6 de febrer de 1920 a Alcarràs (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Lladós Company, llaurador, i Teresa Tarragó Serra. Nasqué en una família de petits propietaris pagesos i fou el segon de tres infants. Assistí a l'escola fins els 14 anys i després passà a fer tasques al camp. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, que s'havia fundat l'any anterior. El setembre de 1936 a prop d'Osera s'enrolà en la 11 Centúria de la Columna Durruti, però l'abandonà quan es va imposar la militarització de les milícies. A Alcarràs va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. Quan caigué el front aragonès marxà a Vilafranca del Penedès. Quan la seva quinta fou cridada a files, fou enquadrat en la 104 Brigada de la 34 Divisió, comandada per Manuel Trueba Mirones, i prengué part en la batalla de Sant Corneli el 25 d'agost de 1938, juntament amb Bruno Salvadori (Antoine Gimenez), on els llibertaris sota comandament comunista van ser utilitzats com a carn de canó, i en la que salvà la vida de miracle. Després d'un temps acantonat a Tavascan (Lladorre), als Pirineus catalans, el febrer de 1939 passà la frontera per Prats de Molló. Tancat als camps de concentració d'Agde i de Sant Cebrià, el desembre de 1939 en sortí enllistat en la 684 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina de granger pel departament de l'Alta Viena. En 1942 durant un temps fou destinat a l'escola d'aviació alemanya de l'aeròdrom de Roumanières. L'agost de 1944 s'uní al Grup «Alexandrie» la Resistència, encarregant-se de la custòdia de presoners russos, alemanys i polonesos. Després de la II Guerra Mundial, en 1947 va fer cursos de formació professional i s'instal·là definitivament a Brageirac (Aquitània, Occitània), on es casà amb Marie Ginette Piogé, tingué sis infants. Va fer feina com a obrer argenter fins al 1967 i després d'artesà fins a la seva jubilació en 1985. Entre 1989 i 2003 col·laborà en Cenit. En 2005, ajudat per Frédéric Alémany, va escriure unes memòries encara inèdites, Mémoires. D'Alcarràs à Bergerac. Itinéraires d'un milicien de Catalogne en Dordogne, de la révolution à l'éxil, publicades parcialment en Internet. Josep Lladós Tarragó va morir el 14 de novembre de 2017 al Centre Hospitalari de Bergerac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat tres dies després al crematori d'aquesta població.

Josep Lladós Tarragó (1920-2017)

***

Jordi Pavía Ibáñez

- Jordi Pavía Ibáñez: El 14 de novembre de 2018 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Jordi Pavía Ibáñez. Havia nascut el 28 d'octubre de 1936 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Era fill de Vicenç Pavía i de Elisa Ibáñez. Apassionat per la música, cantà de baríton. Després de treballar a partir de 1964 en un escorxador de Barcelona, entrà a fer feina de reporter gràfic en l'agència de notícies Europa Press. En 1977 s'afilià al Sindicat d'Informació i Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment entrà a fer feina als arxius de l'Ajuntament de Barcelona, on va romandre fins a la seva jubilació. Realitzà nombrosos reportatges fotogràfics de les lluites socials catalanes del seu moment i col·laborà amb fotos i articles en el periòdic Tinta Negra, òrgan del seu sindicat, i en Solidaridad Obrera. Membre de la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA), el seu arxiu fotogràfic es troba dipositat en aquesta associació. Fotografies seves il·lustren el documental El entusiasmo, de Luis E. Herrero. Sa companya fou Teresa, amb qui tingué dos infants, Mercè i Antoni. Jordi Pavía Ibáñez va morir el 14 de novembre de 2018 a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la Barcelona.