|
---
Anarcoefemèrides del 14 de desembre Esdeveniments
Portada d'un exemplar de Der Syndikalist - Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater –més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres– coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.
Naixements
Sam Mainwaring, al centre, amb altres companys -
Sam Mainwaring: El 14
de
desembre de 1841 neix a Penrhiwtyn (Neath, Neath Port Talbot,
Gal·les) el
socialista, i
després
anarquista i anarcosindicalista, Samuel Mainwaring, més
conegut com Sam Mainwaring. Fill
d'una
família unitària gal·lesa, es
formà com a enginyer i en 1868 es casà amb la
filla d'un agent de duanes de Cardiff (Glamorgan, Gal·les).
Després d'una
estada als Estats Units retornà a la seva terra,
treballà d'enginyer de
maquinària al barri Marylebone de Londres i formà
part de l'Amalgamated
Engineering Union (AEU, Unió d'Enginyeria Amalgamada),
sindicat d'obrers tècnics
(maquinistes, muntadors, torners, caldereres, mecànics,
etc.), on destacant com
a orador. Durant la dècada dels setanta s'integrà
en la socialista Labor
Emancipation League (LEL, Lliga d'Emancipació Laboral) de
l'East London i va
ser un dels primers membres de la Social Democratic Federation (SDF,
Federació
Socialdemòcrata). Decebut de l'SDF, considerat massa
«intel·lectualoide»,
nacionalista i personalista cap a la figura del seu fundador Henry
Hyndman, en
1885 hi va ver una escissió a la qual se sumà,
juntament amb altres destacats
militats, com ara Ernest Belfort Bax, Eleanor Marx i el seu amic
William
Morris, que prengué el nom de Socialist League (SL, Lliga
Socialista). En
aquesta època treballava amb el sindicalista Tom Mann i
ambdós s'exerciren
mútua influència. Amb el temps,
evolucionà cap el socialisme revolucionari i
l'anarcocomunisme. Em 1886 va ser detingut amb Jack Williams i multat
amb 20
lliures. En 1887
era membre del grup
editor de la revista Freedom i
participà en una gira de conferències de l'SL al
sud de Gal·les amb Francis
Platt (Frank Kitz). En 1891
s'instal·là a Swansea (Swansea,
Gal·les), on s'ocupà de dos nebots seus, Ellen
i Sam, abandonats per son germà –Sam Mainwaring
Jr. esdevingué un destacat
organitzador anarcosindicalista i membre dels Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món). Comença
a militar en la Swansea
Socialist Society (SSS, Societat Socialista de Swansea), relacionant-se
amb
Moncure Douglas (James Tochatti),
director del periòdic anarquista Liberty,
exmembre de l'SL de Hammersmith (West London, Londres), i el seu cercle
(Louisa
Sarah Bevington, William Morris, etc.). Entre 1896 i 1897
publicà per
lliuraments en Freedom les seves
memòries sobre el seu amic William Morris. En 1900,
juntament amb Emma Goldman,
Harry Kelly i Tom Mann, participà activament en
l'agitació i en els mítings
contra la II Guerra Bòer. Entre setembre de 1903 i
març de 1904 publicà,
juntament amb Fernando Tarrida del Mármol, dos
números del periòdic londinenc The
General Strike, molt crític amb el
burocràcia sindical oficialista i absolutament partidari de
la vaga general i
de les tàctiques del sindicalisme revolucionari de la
Confederació General del
Treball (CGT) francesa i de l'anarcosindicalisme, terme al qual se li
atribueix
la seva encunyació, sense oblidar el seu
antiparlamentarisme. En 1904 va ser un
dels oradors, juntament amb Frank Kitz, Errico Malatesta, Charles
Mowbray i
Rudof Rocker, entre d'altres, en un míting de suport a la
vaga general
organitzat pels anarquistes jueus del periòdic Arbeter Fraint i el Sindicat de Forners
jueus del barri londinenc de
Whitechapel, on assistiren més de cinc-mil persones.
Posteriorment s'establí a
Londres, on va romandre fins el seu final. Va ser un gran amic de Max
Nettlau. Sam
Mainwaring, en una reunió celebrada a l'aire lliure al parc
Hampstead Heath de
Londres (Anglaterra) el 29 de setembre de 1907, es va desmaiar i
després morí. ***
Notícia
sobre la detenció de François Huau publicada en
el diari parisenc La
Liberté del 12 de desembre de 1907 - François Huau: El 14 de desembre de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista François Antoine Huau. Sos pares es deien Hippolyte Marius Huau, pedraire, i Marguerite Clain. Des de molt jove va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el febrer de 1879 a Marsella per robatori a dos mesos de presó, l'agost d'aquell mateix any a Marsella per vagabunderia a un mes, el març de 1880 a un anys de presó a Marsella per robatori; el 15 de maig de 1882 a Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 mesos de presó per robatori, o el desembre de 1884 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) a un any de presó per «atemptat al pudor». Durant sa vida treballà en diferents oficis (calderer, paleta, etc.). Entre el 27 de desembre de 1887 i el 5 de novembre de 1890 va fer el servei militar en un batalló disciplinari («Bat' d'Af»), en el II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, servint en Àfrica, Tonkin (Indoxina francesa) i Algèria. El febrer de 1902 es va veure implicat, amb Auguste Berrier i Pascal Mazan, en un cas de fabricació de moneda falsa, però en el judici va ser absolt. En 1903 vivia, amb Pascal Mazan, al carrer Juramy de Marsella. En 1904 col·laborà en el periòdic marsellès L'Action Antimilitariste. L'11 de juny de 1905 presidí el Congrés Regional Antimilitarista. Com a secretari de la Secció de Marsella-Saint-Louis de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), assistí com a delegat al Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà el juliol de 1905 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Segons la policia, entre 1905 i 1908 freqüentà les reunions del Grup Central Llibertari, al seu del qual es trobava al Bar Frédéric, al número 11 del carrer Aubagne. El 1906 vivia al número 58 del carrer Plumier de Marsella. El desembre de 1907 va ser novament detingut per fabricació i emissió de moneda falsa, aquesta vegada amb els germans Auguste i Charles Berrier, sa germana Fanny i una tia seva; jutjat el juny de 1908, va ser condemnat per l'Audiència de les Boques del Roine a 100 francs de multa, a cinc anys de treballs forçats a la Guaiana Francesa i a 10 anys de prohibició de residència. Empresonat el 24 de juliol de 1908 a l'espera de transport, embarcà el 23 de desembre de 1908 cap a la Guaiana a bord del vaixell La Loire. El desembre de 1915 va ser alliberat, però es va veure obligat a viure a la Guaiana Francesa. François Huau va morir el 22 de novembre de 1920 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). ***
Victor Spagnoli - Victor Spagnoli: El
14 de desembre de 1863 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Victor
Spagnoli. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 18 de març de 1892 va
ser condemnat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) a 20 dies de presó. Fugint, passà a
Marsella (Provença, Occitània). L'11 de juny de 1893 va ser jutjat a Niça (País
Niçard, Occitània) amb altres companys anarquistes italians (Ernesto Bartoli, Pietro
Bassini, Pietro Garascalli i Cesara Spadetti) per «associació criminal,
robatori i temptatives de robatori nocturn amb efracció i claus falses». En el
marc d'unes agafades i escorcolls engegats a Niça contra l'anarquista Albert
Zibelin, el 4 de gener de 1894 Spagnoli va ser detingut a Marsella i processat
per «associació criminal». El 17 de febrer de 1894 es va decretar la seva
expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell - Thomas Cantwell: El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de les èpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Alfredo Gori - Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Sos pares es deien Pasquale Gori i Maddalena Macelloni. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia). ***
Notícia
de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 28 de gener de 1913 - Charles Keller:
El
14 de desembre de 1889 neix al XI Districte de París
(França) el
propagandista anarquista
Charles-Jean Keller. Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista,
i Augustine Juliette Ziégler, armillera. Obrer miraller de
professió, vivia la
número 7 del carrer
Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup
«Les amis du Libertaire»,
fundat l'abril de 1912, i
de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del
bulevard Magenta. El
maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le
Libertaire i a resultes de la publicació de
l'article «La mort d'un home»,
de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser
processat amb Bonafous.
Abandonà la gerència de Le
Libertaire,
però l'octubre de 1912 entrà a formar part del
seu consell de redacció, amb
Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie,
Édouard Boudot, Georges
Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges
Yvetot. La
fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el
cas ja que segons aquesta es
feia apologia del criminal però no del crim; no obstant
això, el Tribunal
Suprem anul·là aquesta sentència i
envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant
durant una gira de conferències en suport d'Émile
Rousset– davant l'Audiència
del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913,
Keller,
que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en
rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder
beneficiar de la
llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va
comparèixer novament
davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre,
França); defensat per Le Breton
i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le
Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès
durant la lleva de
1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i
va ser declarat exempt de
servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest
del Setze» en la segona
publicació en el Bulletin des
Temps
Nouveaux. Després de la Gran Guerra,
col·laborà en L'Émancipateur,
òrgan de la Federació Comunista
Llibertària de
Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes
desapareguts del
departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims
(Xampanya-Ardenes, França) amb Blanche Albertine Millet.
Charles
Keller va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Sébastopol
de Reims (Xampanya-Ardenes,
França). ***
Francesco Barbieri - Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada –sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica–, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser «indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la «Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi –a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a–, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 –la companya de Barbieri ho va anotar–, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort. Francesco Barbieri (1895-1937) ***
Necrològica
d'Eduardo Silva Olivero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1975 - Eduardo Silva Olivero:
El 14 de
desembre de 1899 neix a Constantina
(Sevilla,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Eduardo Silva Olivero. Sos pares es deien Ronaldo
Silva i Mercedes
Olivero. Milità des de l'adolescència
en al Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Constantina. Després del cop militar
feixista de juliol de
1936 aconseguí embarcar-se clandestinament en un vaixell
anglès amb destinació
a Orà (Algèria) i dos dies després
embarcà cap a zona republicana. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Briva la
Galharda de la CNT. Sa companya fou María Natividad Vallejo.
Eduardo Silva Olivero va morir el 6 de març –algunes fonts citen
erròniament el 16 de març–
de 1975 al seu domicili de Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània). ***
Germán
Millán Vives (1955) - Germán
Millán
Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Germán Millán Vives
–a vegades el segon llinatge citat erròniament Rives.
Sos pares es deien Pablo Millán i
Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a
la Secció de Paletes del
Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme
patí persecucions i va ser
empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió,
s'instal·là a Granada
(Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un
cop
lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la
«llista negra» de la patronal no
pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a
Barcelona com a
autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc
companys,
perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125
pessetes
per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la
construcció del Palau
Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava
reclòs a la Presó Model de
Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als
camarades anarquistes»,
juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les
criteris ideològics
que portaren a la constitució de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 6
d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per
la Secció Segona de
l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i
l'endemà va ser condemnat a
tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al
pagament d'una indemnització
igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només
va ser multat amb 125 pessetes
per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina
Mercant,
en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on
visqué i treballà en diversos països
(Cuba,
Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a Barcelona. Durant la
Revolució va ser nomenat delegat
tècnic de la Junta del Sindicat de la
Construcció, càrrec que ocupà fins el
final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser enrolat en
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial
continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella
(Provença, Occitània). Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en
1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955
tornà a emigrar
a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la
seva jubilació, va
ser admès a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània) i milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. En 1974 sos germans,
residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la
Península, però rebutjà
l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís
viu. Germán Millán
Vives va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili d'Ieras
(Provença,
Occitània) i fou enterrat l'endemà. Germán Millán Vives (1900-1976) ***
Refutació
de Charles Salembier sobre un manifest apareguda en el diari
parisenc Le
Peuple del 10 d'octubre de 1925 - Charles Salembier: El 14 de desembre de 1900 neix al XIX Districte de París (França) l'anarcosindicalista Charles Auguste Salembier. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Salembier, fonedor, i Félicie Marguerite Lacoste, paperaire. Torner metal·lúrgic de professió, en 1919 estava afiliat al Sindicat d'Obrers i Obreres Metal·lúrgics del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1920 va difondre La Vie Ouvrière i s'afilià a les Joventuts Sindicalistes del Sena, de la qual va ser secretari entre 1921 i 1923. En aquesta època vivia al XVIII Districte de París. En 1921, amb la minoria de la CGT, entrà a formar part dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), embrió de la futura Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la comissió executiva provisional de la Federació Unitària del Metall, el juny de 1922 assistí, com a delegat de les Joventuts Sindicalistes, al congrés constitutiu de la CGTU a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 25 de desembre de 1922, amb Pierre Besnard i Albert Lemoine, assistí, com a veu consultiva, al congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el gener de 1923 a la reunió de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'agost de 1923, en desacord amb les posicions de la CGTU, retornà a la CGT, mentre que altres companys dissidents crearen, en 1926, la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1924 va ser nomenat secretari de la Unió d'Obrers Mecànics del Sena i membre de la comissió executiva de la Federació Confederal del Metall. En 1925 renuncià a tots els seus càrrecs sindicals, encara que restant en la CGT. El 20 d'octubre de 1928 es casà a Brunoy (Illa de França, França) amb Gisele Hollo, amb qui va tenir cinc infants i amb qui es va separar en 1948. Cap el 1929, participà, amb Victor Labonne i Jules Massot, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica; aquesta organització, formada per una seixantena de membres, tenia com a finalitat la solidaritat entre els membres, es reunia un cop per mes i feia un banquet fraternal anual al bulevard de Belleville. El 3 de juny de 1939 s'adherí al Cercle Sindicalista «Lutte de Classe» i en 1940 participà uns mesos en el Sindicat del Metall Reconstituït. Durant l'Ocupació, aïllat, no tingué cap contacte amb Victor Labonne i altres membres de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, la qual es reunia aleshores al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al carrer de Meaux del XIX Districte de París, i de la qual Victor Labonne era el responsable. Després de la II Guerra Mundial, reprengué els contactes amb els antics companys de la CGT-SR amb la finalitat de crear la Federació Sindicalista Francesa (FSF), que esdevingué la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Entre 1948 i 1955 fou secretari del Sindicat Industrial dels Metalls del Sena de la CNT i secretari de la Federació Industrial dels Metalls (FIM). En aquesta època, assistí als diferents comitès confederals nacionals com a responsable de la FIM o com a membre de la comissió administrativa confederal o de l'oficina confederal, i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En el congrés extraordinari de la CNTF de novembre de 1949, va ser nomenat membre de la comissió administrativa confederal, de la qual formà part fins al congrés de Lió (Arpitània) de juny de 1952. En el congrés de Bordeus (Aquitània, Occitània) de novembre de 1950, havia estat elegit membre de l'oficina confederal encarregada de les relacions internacionals. En el congrés confederal nacional de gener de 1953, va ser nomenat membre de la delegació de la CNTF al VIII Congrés de l'AIT, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 23 de juliol d'aquell any a Puteaux (Illa de França, França). El 4 de juliol de 1953 es casà al XIV Districte de París amb Marie Françoise Lefranc. Sa darrera participació orgànica en la CNT fou el 5 de febrer de 1955 en el congrés confederal nacional, on representà la FIM. Aquest any renuncià a tots els seus càrrecs i abandonà l'organització sindical, «cansat de lluites personals, causa de la decadència de la CNT». Charles Salembier va morir el 14 de maig de 1977 a l'Hospital Laennec de París (França). El seu important arxiu va ser recollit per Jean Maitron i actualment es troba dipositat al Centre de Recerques sobre la Història dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), més conegut com Centre d'Història del Sindicalisme (CHS), de París. ***
Herbert
Anckar - Herbert Anckar: El
14 de desembre de 1904 neix a Brastad (Lysekil, Bohuslän,
Götaland, Suècia)
l'anarcosindicalista Herbert Yngve Ankar. Sos pares es deien Albin
Marinus
Alexandersson Ankar i Alida Elisabeth Andersdotter. La zona on
nasqué és el
centre de la industria sueca de la pedra i treballà de
pedraire. En 1921
s'afilià a la Federació Local de Tuntorp de la
central anarcosindicalista
Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització
Central de
Treballadors Suecs) i participà activament de diverses
vagues de pedraires
durant 1926. El juliol de 1925 entrà a formar part del Club
de Joves Socialista
de Hjälmedal, del qual va ser nomenat secretari. L'octubre de
1929 abandonà la
Federació Local de Tuntorp i s'uní a la
Federació Local de Brastad, adherida a
la Syndikalistiska Arbetarefederationen (SAF, Federació
Obrera Sindicalista),
que va ser una escissió anarcosindicalista de la SAC, que
funcionà entre 1928 i
1938, i que acusà aquesta de centralisme i
burocràcia. En la Federació Local de
Brastad exercí la funció de tresorer, a
més d'altres càrrecs orgànics. En 1934
entrà a formar part de la Federació Local de
Göteborg (Västra Götaland,
Suècia)
de la SAF i va ser nomenat director del setmanari Arbetare-Kuriren
(El
Missatger Obrer) de Göteborg, on va treballar fins el
tancament del periòdic en
1942. En 1937 es casà amb Magda Teresia Karlsson,
vídua de l'anarcosindicalista
Per Jönsson Welinder, i amb qui tingué dues filles,
més el fill que aquesta
tingué amb Welinder. Quan la reunificació de la
SAC i la SAF en 1938, continuà com
a membre de la Federació Local de Göteborg de la
nova SAC i en 1943 passà a
militar en la Federació Local d'Estocolm
(Suècia). Entre 1943 i 1950 treballà
en el periòdic Arbetaren (El
Treballador) exercint diferents funcions
(reporter, redactor nocturn i secretari de redacció) i entre
1950 i 1955 en fou
l'editor responsable. En 1951 va ser condemnat a dos mesos de
presó per un
delicte de premsa. La tardor de 1955, després de la
dimissió de Axel Lindberg,
va ser nomenat secretari d'Organització de la SAC,
càrrec que exercí fins a
1968. Durant la seva gestió al front de la SAC,
l'afiliació al sindicat va
créixer força. Trobem textos seus en diferents
publicacions sindicalistes, com
ara Arbetaren, Arbetarekalendern,
Arbetare-Kuriren, Brand,
Byggnadsindustriarbetaren, Litteratur och
Samhälle, Revelj,
Syndikalismen i Zenit. Entre les seves
obres podem citar Vem tar
våra pengar? (1941), Mörkläggarna
gnuggar ögonen (1944), Syndikalistiska
efterkrigsproblem (1944), Syndikalismens
idévärld (1945), Syndikalismen
och samhället (1955 i 1960), Vår
inställning till Sovjet (1959), Kommer
högkonjunkturen att bestå? (1960), Morgondagens
arbetsmarknad
(1967). Malalt, Herbert Anckar va morir el 13 d'octubre de 1968 al seu
domicili
d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al
Skogskyrkogården (Cementiri del Bosc)
de la ciutat. ***
Necrològica
de Luis de la Rosa Sanz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 d'abril de 1984 - Luis de la Rosa Sanz: El 14 de desembre de 1909 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis de la Rosa Sanz. Sos pares es deien Blas de la Rosa i Adelaida Sanz. Al seu poble natal treballà d'obrer de fleca i sempre fou dels primers a participar en els moviments vaguístics convocats per la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va passar en diverses ocasions pel Penal d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 1933 va ser exclòs de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per haver fer costat les posicions de Miguel García dins del Sindicat de la Construcció de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del poble i passar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), on s'incorporà als grups de defensa. Fou delegat de centúria de la «Columna Ascaso» a les muntanyes d'El Burgo (Màlaga, Andalusia, Espanya) i posteriorment lluità al front de Madrid (Espanya). Va ser ferit a la batalla del Jarama. A partir de març de 1938 combaté a Aragó i acabà la guerra com a capità d'Intendència habilitat –s'encarregava entre altres funcions, amb Cristóbal Torres Gil, d'efectuar el lliurament de les pagues a l'oficialitat i la tropa– de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la retirada de Catalunya. A França va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència a la zona de Gascunya. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer de fàbrica i formà part de la Federació Local d'Eusa. En 1945, amb la escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència «col·laboracionista» o «reformista», i va fer costat el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT encapçalat per Pedro Rey. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal d'aquesta tendència en el II Ple Regional d'Andalusia de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Mata (Carmela). Luis de la Rosa Sanz va morir el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1984 al seu domicili d'Eusa (Gascunya, Occitània) i al seu enterrament assistí un representant de la Resistència francesa. Son germà, Desiderio de la Rosa Sanz, també va ser militant anarquista i anarcosindicalista. ***
Enrique
García Sánchez - Enrique García Sánchez: El 14 de desembre de 1917 –algunes fonts citen erròniament l'11 de desembre de 1907– neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sánchez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sanchiz. Sos pares es deien Salvador García Nebleza i Virtudes Sánchez Giménez. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca, María Luisa Lanzagorta y Gaza, que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la «Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Enrique García Sánchez va morir el 23 d'agost de 1994 a la Policlínica Bordeux Nord Aquitanie de Bordeus (Aquitània, Occitània).
Defuncions
Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884 - Pierre Labille: El 14 de desembre de 1898 és trobat mort a Rouïba (Alger, Algèria) l'anarquista Pierre Labille. Havia nascut el 14 de febrer de 1862 a Montcenis (Borgonya, França). Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i Joséphine Juvin. Es guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4 de gener de 1884 va ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban de Lió (Arpitània), sota el delicte de «complicitat d'amenaces de mort» per un article publicat al número 5 del periòdic anarquista de Lió L'Émeute, del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de 1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys per «amenaces de mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren l'anarquista Antoine Cyvoct i com a gerent de L'Émeute de Lió, del qual aparegueren set números entre 1883 i 1884. Purgà la pena a la presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia, s'establí a Algèria. En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha (Alger, Algèria) i va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892 participà en la subscripció del periòdic Le Libertaire d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba (Alger, Algèria) i, segons informes policíacs, l'octubre de 1898 s'instal·là al carrer Michelet de Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille va ser trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de Rouïba (Alger, Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu habitatge després d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un escrit amb instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un veí. ***
Foto policíaca de Louis Noury (1913) - Louis Noury: El 14 de desembre de 1918 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Louis Noury, també citat erròniament com a Nourry –ell signava Louis Noury i utilitzava a vegades el nom de Robert. Havia nascut el 29 de novembre de 1889 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien François Anastase Noury, camioner, i Marie Chavanel, modista. Compaginava els treballs de mecànic i de venedor ambulant. El 25 de juliol de 1911 es casà al XIV Districte de París amb la parisenca Adèle Joséphine Cardebat, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sa mare, ja vídua i que treballava de revenedora, al número 10 del carrer Brosse de París. Un any més tard es va separar de sa companya i passà a viure amb la modisteta Denise Simart. Aleshores freqüentava els cercles anarquistes individualistes i il·legalistes parisencs. Amb Henri Ronne, proper a l'anarquista Célina Lambin, participà en desvalisaments a Reims (Xampanya-Ardenes, França), als domicilis d'un rendista i d'un negociant. El desembre de 1912 llogà una casa, al la carretera de París a Nanterre, on els membres de la «Banda Bonnot» Octave Garnier i René Valet van ser vists. El 9 de novembre de 1912 participà en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes Indalecio Ibáñez i Léon Lacombe, en el qual resultà mort el marit de la recaptadora. L'1 de gener de 1913 va ser detingut a París i en l'escorcoll del seu domicili i el de la seva companya es descobrí nombrosos estris de desvalisador i objectes furtats, així com armes. El 26 de març de 1914 va ser jutjat per l'Audiència de Versalles i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, ben igual que son còmplice Indalecio Ibáñez. Va ser defensat per l'advocat Le Breton. Durant el procés afirmà que era anarquista, però negà la seva participació en atracaments. El 27 d'abril de 1915 va ser enviat a la colònia penitenciària de Caiena. Louis Noury va morir el 14 de desembre de 1918 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) de la grip espanyola. ***
Notícia
orgànica d'Eugène Péronnet publicada
en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5
de setembre de 1909 - Eugène
Péronnet: El
14
de desembre de 1923 mor a Soisy-sous-Montmorency (Illa de
França, França)
l'anarquista Louis Eugène
Péronnet. Havia nascut el 3 de juliol de 1880 a Luynes
(Centre, França). Era fill de Louis Péronnet,
carter
local, i de Marie Alexandrine
Marquet, modista. Entre 1900 i 1902 no passà les revisions
mèdiques per a fer
el servei militar per «feblesa» i va ser
classificat als serveis auxiliars. Abans
de 1900 visqué a Tours (Centre, França), on son
pare havia estat destinat com a
carter, data en la qual s'instal·là a
París (França), on treballà de pintor
decorador. El 15 de març de 1900 passà a viure al
número 100 del bulevard
Rochechouart del XVIII Districte de París. El juliol de 1904
vivia al número 12
del carrer Orsel del XVIII districte de París, ben a prop
dels locals del periòdic
Le Libertaire, publicació que llegia
regularment. En 1905 freqüentà les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i va fer
costat econòmic regular al
periòdic L'Anarchie d'Albert Libertad.
Va estar en estret contacte amb l'anarquista
Pedro Vallina Martínez, anarquista andalús
implicat en l'atemptat contra el rei
Alfons XIII d'Espanya. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut a
l'avinguda del
Bois-de-Boulogne de París arran d'una
manifestació organitzada pel periòdic La
Guerre Social en suport dels amotinats del 17 Regiment
d'Infanteria, però
el seu cas va ser sobresegut. El 3 de setembre de 1907 es
casà al XVIII Districte
de París amb la parisenca Justine Marie Roblin. En aquesta
època continuava vivint
al número 12 del carrer Orsel i era membre de la
redacció de Le Libertaire.
El 15 de febrer de 1909 va ser nomenat secretari del Comitè
de Defensa Social
(CDS), del qual havia estat un dels principals fundadors, en
substitució de Louis
Grandidier; també aquest any, va ser membre de la
Federació Revolucionària (FR),
amb Georges Durupt i René de Marmande, entre d'altres. A
principis de 1909 va
ser un dels signats de la crida del CDS «Un crime
judiciaire» a favor del «Cas
Girard-Jacquart». L'11 de juny de 1909 el seu domicili del
carrer d'Orsel va
ser escorcollat per la policia en el marc d'una investigació
sobre l'ona de
sabotatges contra les línies telegràfiques i
telefòniques. El 30 de juliol de
1909 va presidir al Tivoli-Vauxhall un míting organitzat per
l'FR i el CDS
contra l'arribada del tsar Nicolau II a París, en el qual
prengueren la paraula
destacats anarquistes (Sébastien Faure, François
Marie, René de Marmande, Jean-Louis
Thuillier, Georges Yvetot, etc.) i assistiren dues-mil persones; en
sortir del
míting, una manifestació s'acostà al
diari Le Matin, que havia publicat
un article a favor del tsar. El 7 d'octubre de 1909 va ser detingut
durant una
manifestació automobilística organitzada pel
Comitè de Defensa de les Víctimes
de la Repressió Espanyola del qual era membre. El novembre
de 1909 va ser processat
per l'edició d'uns cartells del CDS a favor de
l'alliberament de Branquet,
condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del
Crèdit Lionès de
Marsella, però no va ser condemnat. En aquesta
època col·laborà en el
periòdic Les
Révoltés, de Georges Durupt. El 24 de
març de 1910 va ser un dels 16
signant del cartell «À bas Biribi»,
imprès pel CDS per reclamar justícia en el
«Cas Aernoult-Rousset»; processats, els 16 companys
van ser absolts el 4 de
juliol d'aquell any a l'Audiència del Sena. Duran la
primavera de 1910 fou
membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i
l'octubre d'aquell any
va ser nomenat gerent de Le Libertaire, en
substitució d'Émile Dulac. El
13 d'octubre de 1910, amb altres companys (Beaulieu, Combes, Douyau,
Goldsky, Ruff,
etc.), participà en la fundació de la
Federació Comunista Revolucionària (FCR).
En aquesta època vivia al número 33 del carrer
Saint-Vincet del XVIII Districte
de París. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjat per un
article sobre el Biribi
(«L'enfer»), publicat el 5 de juny en Le
Libertaire, però va ser absolt,
juntament amb la gerent Hélène Lecadieu. El 17 de
gener de 1911 abandonà la
gerència de Le Libertaire. Entre
1911-1912 s'ocupà activament, en nom
del CDS, del «Cas Aernoult-Rousset». El setembre de
1911, gràcies al suport
econòmic de La Bataille Syndicaliste i La
Guerre Sociale, va fer
una estada a Orà (Algèria) amb la finalitat
d'investigar sobre la mort del
soldat Brancoli. En 1912 col·laborà en La
Vie Ouvrière i el gener d'aquest
any va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. El febrer de 1912 va
ser membre de la comissió que preparà les
exèquies d'Aernoult i el setembre
d'aquell any, amb Arthur Bodechon, acollí Rousset a Marsella
(Provença, Occitània),
en retornar d'Algèria. Entre març i maig de 1912
formà part el Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, el qual
portà a terme
una campanya abstencionista per a les eleccions de maig; aquest CAR
arreplegà
25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris amb Henri
Combes com a
secretari i Lucien Belin com a tresorer. L'abril de 1913
passà a viure, amb sa
companya Renée Bornil, al número 31 del carrer de
París de Soisy-sous-Montmorency
(Illa de França, França).
Col·laborà en Le Réveil
Anarchiste Ouvrier i
va fer costat «L'Entraide», caixa de
resistència als detinguts polítics i als
seus familiars sostinguda per l'FCA. El 28 de març de 1914
parlà, amb altres companys
(Émile Aubin i Thuillier), en el gran míting del
CDS celebrat a la Maison des
Syndiques de Levallois-Perret (Illa de França,
França). El 14 de gener de 1915
va ser declarat apte per al servei i integrat en el 33 Regiment
d'Artilleria.
El 23 de març de 1915 va ser destinat al 9
Esquadró del Tren d'Equipatges. El
13 d'agost de 1915 va ser enviat als serveis auxiliars per
«saturnisme». El 16
de febrer de 1917 va ser destinat a la fàbrica
aeronàutica Letort de Meudon
(Illa de França, França) i l'1 de juliol de 1917
al Dipòsit del 27 i del 32 de
Dragons. En 1919 encara militava en el CDS i assistia a les seves
reunions. En
aquesta època treballava a la Cooperativa Obrera
«Le Travail», al número 50 del
carrer Joseph-de-Maistre del XVIII Districte de París. En
1921 abandonà la
militància i aleshores vivia al número 31 del
carrer de París de Soisy-sous-Montmorency.
El maig de 1922 va ser esborrat del «Carnet B».
Eugène Péronnet va morir el 14
de desembre de 1923 a Soisy-sous-Montmorency (Illa de
França, França). ***
Izak Samson - Izak Samson: El 14 de desembre de 1928 mor a Anvers (Flandes, Bèlgica) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Havia nascut el 20 de maig de 1872 a Amsterdam (Països Baixos) en una família jueva; son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per «traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica). ***
Foto policíaca de Cyprien Charrié (2 de juliol de 1894) - Cyprien Charrié: El 14 de desembre de 1929 mor a París (França) l'anarquista Cyrien Jacques Charrié –el llinatge a vegades citat erròniament Charrier. Havia nascut el 7 de novembre de 1867 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Louis Charrié, venedor de carbó i després funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida com a impressor tipògraf. En 1893 vivia amb sa companya d'aleshores, la cosidora Marie Guého, al número 70 del carrer Moines. Son germà estava a l'exèrcit, però ell va ser dispensat del servei militar de tres anys, encara que havia fet dos mesos de servei actiu. Segons la policia era membre, juntament amb son germà major Léon Joseph Charrié, també fitxat com a anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin), d'una banda de desvalisadors. Des de 1892 no trobava feina de tipògraf i començà a treballar d'ajudant de lampista de manera irregular. Figurava en el registre nominal d'anarquistes redactat per la policia el 26 de desembre de 1893. Detingut l'1 de juliol de 1894 en una agafada antianarquista, va ser fitxat l'endemà com a «anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En l'escorcoll de casa seva no trobaren res d'incriminable, però van veure que a les parets de la seva habitació hi havia aferrats il·lustracions de Le Petit Parisen sobre la detenció i la mort de Ravachol. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i fins i tot els desacredità, tot assegurant que mai no hi havia assistit a reunions polítiques i que fins i tot no s'havia inscrit en les llistes electorals des que havia arribat al barri el 1892. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El seu nom figurà en diversos registres d'anarquistes de diversos anys (1894, 1896 i 1901). El 6 de febrer de 1908 es casà al XVII Districte de París amb la costurera Clémentine Eélie Grennepois, vídua de Léon Constant Linof. En aquesta època treballava de lampista i vivia al número 54 del carrer de la Jonquière de París. Posteriorment s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França), on vivia al número 5 del carrer Vincent. Cyprien Charrié va morir el 14 de desembre de 1929 a l'Hospital Bichat de París (França). ***
Notícia
de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda
en el diari barceloní La Vanguardia del
12 de juliol de 1941 - Lluís Latorre Mestres: El 14 de desembre de 1962 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Havia nascut el 8 d'abril de 1912 a Barcelona (Catalunya). Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la «Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on treballà en l'ambaixada suïssa. ***
Necrològica
de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964 - Miguel García Jardiel: El 14 de desembre de 1963 mor a Brumath (Alsàcia) l'anarcosindicalista Miguel García Jardiel. Havia nascut el 18 de novembre de 1899 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Valero García i Trinidad Jardiel. Des de jove milità en el moviment llibertari, especialment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de Hostafrancs de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aixecà barricades als carrers. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. Establert a Estrasburg (Alsàcia), milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser delegat. Sa companya fou Mercedes Dey. Malalt, Miguel García Jardiel va morir el 14 de desembre de 1963 a Brumath (Alsàcia) i va ser enterrat tres dies després. ***
Axel
Österberg - Axel Österberg:
El
14 de desembre de 1968 mor a Estocolm (Suècia) el
periodista, escriptor, poeta
i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof Gustaf
Österberg, que
va fer servir el pseudònim de Kluck.
Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Vagnhärad (Trosa, Comtat
de Södermanland,
Suècia). Sos pares es deien Gustav Emanuel
Österberg, mestre d'escola, i Hildur
Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels
impulsors del Syndikalistiska
Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut
Anarcosindicalista) de Suècia i
en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva
editorial «Storms
Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop
feixista militar, es trobava
casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions
radiofòniques de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia.
L'octubre de 1936 deixà Catalunya
i va ser substituït en la seva tasca radiofònica
per Rudolf Berner. El novembre
d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el
reportatge
Bakom Barcelonas barrikader. Bilder
från
spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de
Barcelona. Imatges de
la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la
revolució
anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona
edició tres
mesos després. A Suècia realitzà 55
conferències, amb un total de 4.500 oients,
per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i
denunciar la
desídia de les democràcies europees davant
l'agressió feixista. També publicà
articles sobre la revolució espanyola en el
periòdic Storm,
òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre
d'Augustin
Souchy Entre los campesinos de
Aragón. El
comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el
títol Bland spanska
bönder. Kollektiviseringen i
Aragonien. Amb
la seva companya
Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF,
tingué un fill al qual
anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a
l'organització anarquista. Entre
els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i
traductor (Sverre Holm,
D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon,
etc.). En aquests
anys col·laborà amb textos, poemes i
cançons en Arbetaren,
òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), i en Aftontidningen,
periòdic socialdemòcrata
de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats
Suecs). En 1946 es
casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika
Björkman (Ulla
Österberg-Elfström). És autor de
Röd fanfar. Dikter (1934), Café
Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma.
Dikter (1936), Spanien,
arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor
tryckta i fjol (1942), Små,
små ord
av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare
i Klara (1946), Sångboken
illustrerad. Sångsamling för skolan. Med
stamsångerna (1951, amb Frans
Erlandson i Felix Körling), Det var
år 1945.
Dagsvers (1970, selecció pòstuma de
versos realitzada per Stig Carlson i
Ulla Österberg) i Rosor och riddare.
Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb Ulla
Österberg). En 2014 la
«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca
publicà una traducció al castellà de
la
seva obra més coneguda sota el títol Tras
las barricadas de Barcelona. ***
Necrològica
d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1972
- Ángel Catalán Herrera: El 14 de desembre de 1971 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Ángel Catalán Herrera. Havia nascut l'1 de març de 1896 a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Benigno Catalán i Francisca Herrera. Obrer fariner, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Josep Alcodori Villalba (Cap Gros), Gil, Generós Grau, Meler i Lázaro Peralta, i en diferents ocasions fou secretari de la Secció de Fariners de Barcelona, destacant en les activitats dels obrers fariners del barri barceloní del Clot. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en totes les lluites, vagues i agitacions socials que es desencadenaren en aquells anys i va ser empresonat nombroses vegades. Quan la insurrecció del 8 de gener de 1933 va ser detingut amb José Vidal Coma (Vidalet) al passeig Colom de Barcelona. En aquesta època regentava, amb sa companya Encarnació Casanovas Prades, el Bar Zaragoza, al número 280 del carrer de la Independència, que serví de refugi a nombrosos companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i després entrà a formar part de les Patrulles de Control. Durant la guerra presidí el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació, el 6 de juny de 1943, participà en el Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). A l'exili milità en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT. Ángel Catalán Herrera va morir el 14 de desembre de 1971 a l'Hospital de Saint-Denis (Illa de França, França), conseqüència d'un atac de cor. Sa companya Encarnació Casanovas Prades morí a començament de 1976 i son fill Àngel Catalán Casanovas també fou militant anarcosindicalista. ***
D'esquerra
a dreta: Miguel García Vivancos, Joan García
Oliver, Louis
Lecoin,
Pierre Odéon, Francisco Ascaso Abadía i
Buenaventura Durruti Domínguez - Pierre Odéon:
El
14 de desembre de 1977 mor a París (França) el
militant
anarquista i antimilitarista Pierre Marie Perrin, més
conegut com Pierre Odéon.
Havia nascut el 5 de maig de 1903 a Pontivy (Ar Mor-Bihan, Bretanya).
Registrat com Pierre Le
Mouël, era fill natural de la criada Maria Le Mouël i
va ser legitimat pel
matrimoni amb el cisteller alemany Jacques Perrin, celebrat l'1 de
març de 1913
al VI Districte de París (França). Des de 1919
era secretari del grup «Ni Dieu
ni Maître» de les Joventuts Anarquistes del V i del
VI Districte de París. En
aquesta època treballava de paleta i vivia al
número 8 del carrer de l'Odéon de
París amb sa mare. En 1921 començà a
col·laborar en la secció «Tribunes dels
Jeunes» del periòdic Le
Libertaire.
Aleshores era responsable de la Joventut Anarquista i
col·laborava en el seu
òrgan d'expressió La
Jeunesse Anarchiste
(1921-1922). El 7
de maig de 1921 va ser
detingut i condemnat a sis mesos de presó pel cartell
«La mobilisation, c'est
la guerre. Ne partez pas!» per
«incitació a la desobediència i a la
insurrecció
en cas de guerra», pena que va ser confirmada en
l'apel·lació. Entre el 26 i el
27 de novembre de 1921 assistí com a representant de la
Joventut Comunista
Anarquista (JCA) al II Congrés de la Unió
Anarquista (UA) celebrat a Lió
(Arpitània). Entre 1922 i 1923 fou responsable de la JCA. El
28 d'octubre de
1922 es casà al IV Districte de París amb la
brodadora Adrienne Mazataud, amb
qui va tenir un infant. Entre 1923 i finals de 1924 va fer el servei
militar.
En el congrés de l'UA, celebrat entre el 31 d'octubre i el 2
de novembre de 1925
a Pantin (Illa de França, França), va ser nomenat
secretari del seu Comitè
d'Iniciativa i en el congrés celebrat entre el 12 i el 13 de
juliol de 1926 a
Orleans (Centre, França) va ser reelegit i
esdevingué secretaria de l'UA, rebatejada
Unió Anarquista Comunista (UAC). Per a les eleccions
legislatives del 14 de
març de 1926 fou candidat antiparlamentari de la II
Circumscripció del Sena.
Entre el 3 de novembre de 1925 i finals de juliol de 1927 fou
administrador de Le Libertaire. En
aquesta època fou
partidari de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i
Nestor
Makhno («Plataforma d'Arshinov»). El 12 de febrer
de 1927 representà les
Joventuts Anarquistes en una reunió de debat que
donà lloc a la creació d'un
comitè provisional d'organització d'una
internacional anarquista sobre la bases
de la «Plataforma d'Arshinov». El març
de 1927 participà en una reunió internacional
celebrada a L'Haÿ-les-Roses (Illa de França,
França), on va fer adoptar una
declaració d'acord amb les grans línies del plataformisme.
Com a membre del Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti de
París, envià al governador
de Massachusetts Alvan Tufts Fuller les 2.800.000 signatures recollides
a
França demanant l'indult de Nicola Sacco i de Bartolomeo
Vanzetti. Després del
congrés celebrat entre el 30 i 31 d'octubre de 1927 a
París, que portà a
l'escissió i a la creació, al voltant de
Sébastien Faure, de l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA), oposada als plataformistes,
va ser designat, amb Séverin Férandel,
responsable de la Federació del Migdia
de l'UAC. En 1927 fou un dels editors, amb Paul Celton i Berthe Fabert,
del
periòdic parisenc en llengua castellana Tiempos
Nuevos. En el congrés celebrat entre el 12 i el 15
d'agost de 1928 a Amiens
(Picardia, França), en el qual representava el XIII
Districte de París, va ser
nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari
adjunt de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb Louis Lecoin
(França), Joaquín
Cortes Olivares i Pablo Patricio Ruiz de Galarreta Burguete (Espanya),
Nestor
Makhno (Rússia) i Giuseppe Bifolchi (Itàlia), fou
un dels creadors i animadors
del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que
es reconstituí en
1929. Convocat el 7 d'octubre de 1929 per a fer el període
militar com a
reservista, no es va presentar i el desembre d'aquell any va ser
detingut; el
29 de gener de 1930 es va declarar objector de consciència
davant el Tribunal
Militar Permanent, fet que va sorprendre els companys, ja que havia fet
la mili,
però en el procés declarà que havia
fet el servei militar per pressions de sa
companya embarassada i de sa mare. El seu amic i company Louis Lecoin
va
escriure diversos articles crítics sobre la seva
objecció de consciència
«tardana», encara que finalment li va fer costat
des de les pàgines de Le Libertaire.
El 29 de gener de 1930 va
ser condemnat a un any de presó i realitzà, amb
altres companys insubmisos (Émile
Bauchet, René Guillot, Prugnat, Pierre Scize i Truignal)
tancats a la presó
parisenca de Cherche-Midi, una vaga de fam mentre les visites
estiguessin prohibides,
reivindicació que va ser acceptada dues setmanes
després. El 15 de desembre de
1930 va ser alliberat i es lliurà activament en la lluita
pel reconeixement de
l'objecció de consciència i contra les presons
militars. El 23 de febrer de
1931 organitzà i parlà, amb Fernand Corcos, de la
Lliga dels Drets de l'Home;
Pierre Le Meillour, de l'UA; Victor Méric, de la Lliga per
la Pau; Georges
Pioch; Émile Rousset, del Comitè de Defensa
Social (CDS) i Jean Zyromski, de la
Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), un gran
míting a les Sociétés
Savantes de París per l'amnistia total i per la clausura de
la presó de
Cherche-Midi. A partir de 1931 va ser nomenat secretari del
«Comitè d'Acció
contra Cherche-Midi i per l'Amnistia», comitè que
en 1933 prengué el nom de
«Comité d'Acció per l'Amnistia i
l'Alliberament de Gérard Leretour», i del qual
fou secretari –finalment Leretour es beneficià
d'una gràcia presidencial. L'1
de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a
delegat dels
llibertaris francesos en la delegació internacional de
l'anarquisme mundial en
la impressionant manifestació del «Primer de
Maig» de Barcelona (Catalunya) per
a exigir a la nova república espanyola una reforma radical
de la societat. El
16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc,
Occitània) va
participar en el Congrés Regional de l'UACR. Entre el 17 i
el 18 d'octubre
participà en el congrés de l'UACR de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on va ser
nomenat membre del comitè de redacció de Le
Libertaire i de la Comissió Administrativa de
l'UACR, el secretari de la
qual era des de feia quatre mesos. Entre 1931 i setembre de 1932 va ser
condemnat en diverses ocasions per insubordinació, insults a
l'exèrcit i
embriaguesa, i va ser condemnat a vuit dies de presó. El 24
d'abril de 1932
participà a la Maison Commune de París en la
xerrada de controvèrsia, amb E.
Armand, Robert Collino (Ixigrec) i
Maurice Vandamme (Mauricius), sota
el
tema «Ce que veulent les individualistes». En
aquesta època era secretari de la
Lliga Internacional de Combatents de la Pau de Victor Méric,
de la qual va ser
exclòs en 1935 per una mala gestió en la
tresoreria –algunes apuntaren a un
robatori, ja que sempre tenia problemes amb els diners.
Exclòs de l'UAC per
«malversació», en 1933 demanà
la seva readmissió, que va ser rebutjada per la
Comissió Administrativa d'aquell any. Entre el 2 de mar i
l'11 de maig de 1934
edità a Antony (Illa de França,
França) el periòdic anarcocomunista Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la
liberté!, dedicat sobretot a la lluita contra el
feixisme. La tardor de 1934
va ser integrat en el grup de Bezons (Illa de França,
França), a instàncies de
Louis Lecoin i de Pierre Le Meillour, que demanaren la seva
«amnistia» a canvi
de la seva col·laboració en la nova etapa de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 fou delegat del
grup del XIV Districte de París en el congrés de
l'UA celebrat a París. Quan va
esclatar la Revolució espanyola el juliol de 1936, va partir
en el primer grup
francès de l'UA (Charles Carpentier, Henri Cottin, Louis
Mercier Vega) que
marxà cap a la Península i que formà
l'embrió del «Grup Internacional» que
s'integrà en la «Columna Durruti».
Així i tot, sembla que ell no participà en
els primers combats i que s'encarregà de qüestions
d'avituallament (queviures,
medicaments, armes, municions, etc.) del grup, fet pel qual va estar de
manera
regular a Barcelona durant 1936. A més, amb Louis Lecoin,
s'ocupà del «Comitè
d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes» i
fou delegat de l'UA en el
«Comitè d'Enllaç Internacional dels
Combatents Antifeixistes del Fronts» a
París, centrat en comprar armes i passar-les clandestinament
a Catalunya i en
reclutar voluntaris per a les milícies. L'octubre de 1936
organitzà la
«Centúria Sébastien Faure»,
que va ser únic comboi
«públic» (no clandestí) que
els llibertaris francesos enviaren i que reunia voluntaris anarquistes
francesos i alemanys sobretot, alguns trotskistes i menors rebutjats
per les
oficines oficials de reclutament de les Brigades Internacionals. La
«Centúria
Sébastien Faure» donà el seu nom un
temps al «Grup Internacional» de la
«Columna Ortiz», fins el moment que es va integrar
en el «Batalló
Internacional» de la 26 Divisió
(«Durruti») de l'Exèrcit Popular de la
II
República espanyola; ell s'encarregà del seu
avituallament fins la seva
desaparició el juliol de 1937. En aquells moments, amb
Marcel Bullier, Nicolas
Faucier, Louis Lecoin i Pierre Le Meillour, fou l'ànima del
Comitè per
l'Espanya Lliure (CEL), que arreplegava 40 centres d'avituallament a
França i
19 a París i la seva regió, i de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA),
que prengué el seu relleu durant la tardor de 1937,
participant en la major
part dels combois de camions juntament amb Person i Lucien. A
començament de
1937 el CEL, de la mà de Renée Lamberet,
organitzà la «Colònia
Ascaso-Durruti»
que acollí 178 infants orfes evacuats en un castell requisat
a Llançà (Alta
Empordà, Catalunya), que funcionà fins el gener
de 1939, la gestió del qual
portà juntament amb Paula Felstein. El juny de 1937, en un
d'aquests viatges
d'acompanyament d'un comboi de queviures per als infants d'aquesta
colònia, va
ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i un cop
lliure a Barcelona va
ser novament detingut pels comunistes. Gràcies a la
intervenció del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), que
s'adonà per atzar de l'arrest, aconseguí la
llibertat. En 1937 el grup d'Orleans
de SIA també tingué problemes de diners amb ell.
La tardor de 1938 va comprar
per a SIA una nova casa de camp a Maçanet de Cabrenys (Alt
Empordà, Catalunya),
a 30 quilòmetres de Llançà, per a
obrir una nova Casa de Convalescència per a
infants que prendria el nom de «Louise Michel» i
que havia d'acollir 40 infants,
però el triomf franquista impedí la seva posada
en marxa. El 15 de març de
1939, en un escorcoll de la seu de SIA a París, va ser
investigat per la
policia; en aquella època vivia al número 4 del
bulevard Brune i era
responsable de correspondència del periòdic La
Jeunesse Anarchiste. El desembre de 1939 va ser empresonat
per haver
rebutjat incorporar-se al seu regiment com a reservista. En 1940,
després de la
desmobilització, retornà a París i es
mostrà crític amb el pacifisme integral
d'alguns companys. Durant l'Ocupació va ser detingut, sembla
que per haver
insultat oficials alemanys en un cafè, i deportat al camp de
concentració de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) i a les mines de
potassa de Wansleben
am See (Saxònia, Alemanya). L'agost de 1945 Le
Libertaire anuncià el seu retorn. En arribar a
París va crear el setmanari La
Chaîne. Les déportés survivants sont
les
maillons de cette chaîne, butlletí
d'enllaç entre les famílies de
desapareguts, i va ser condecorat amb la Legió d'Honor, fet
que va ser criticat
pels companys. El 2 de novembre de 1946 participà amb
nombrosos exdeportats
francesos i espanyols en un acte celebrat a la sala de les
Sociétés Savantes de
París per «protestar contra el règim
d'opressió que subsisteix sempre a Espanya
i honorar els milers d'espanyols morts per la causa de la
llibertat». En els
anys posteriors va fer costat la campanya portada a terme per la
Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) per
l'alliberament dels
republicans espanyols internats al camp de concentració 99
de Karagandà
(Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan). El 31 de
gener de 1949 el
seu nom va ser esborrat dels domicilis a vigilar per la policia a la
regió
parisenca. Pierre Odéon va morir el 14 de desembre de 1977 a
l'Hospital Boucicaut
de París (França), amb l'estatus de
«Mort per França», i incinerat,
després
d'una cerimònia religiosa, al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Pierre
Odéon (1903-1977) ***
Amerigo
Boccato - Amerigo Boccato:
El 14 de desembre de 1978 mor a Adria (Vèneto,
Itàlia) el fotògraf anarquista i
antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut
com a Mérico Canarin.
Havia nascut el 16 de
juliol de 1892 a Piracicaba (São Paulo, Brasil). Sos pares,
Angelo Boccato (Canarin) i Elvira
Renesto, anarquistes seguidors
d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a
conseqüència de la
repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera
coneguda com «La Boje»,
i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es
guanyava la vida fent
de mecànic a Venècia (Vèneto,
Itàlia) i aconseguí una important cultura
autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb
altres
companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el
Circolo Sociale (CS,
Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on
palesà el seu antibel·lisme
en reunions públiques al costat de les dones dels soldats
enviats al front. En
aquesta època col·laborava en el
periòdic socialista Lotta.
El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i
pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser
confinat a l'illa de Lipari,
juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista
consistent a enviar
pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats
combatents». El gener de
1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va
ser sotmès a una
vigilància especial acusat de «danys i incendi
dolós». L'abril de 1921 va ser
detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto,
Itàlia) i condemnat el 20
d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat
armes de foc en una
topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol
de 1924
va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues
poblacions
del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser
novament detingut sota la
sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i
martell) a parets d'edificis
d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser
alliberat sense càrrecs per ser
considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930
obrí un estudi
fotogràfic («La Modernissima») a
l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un
altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats
policíaques, «sempre
va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne
propaganda». En 1931, arran
de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele
Schirru per haver
atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva
persona es va
intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va
ser inscrit en els registres
de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un
escorcoll a la
seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar
documentació
mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el
fullet anarquista Lettere ad un
socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina
Cavazzini, amb qui
tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio,
Anita, Nirvana,
Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo,
Elio i
Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors
antifeixistes. El 9
de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale
d'Adria quan, entre el
primer i el segon acte d'una opera lírica que es
representava, es va suspendre
l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la
plaça
Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito
Mussolini anunciant el
final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia
i la proclamació de l'Imperi.
Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva
invalidesa de guerra i
ser pare d'una família nombrosa, només amonestat
per dos anys, per «haver
manifestat una actitud contrària a l'acció dels
poders de l'Estat i donar lloc
a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment
de gran solemnitat
nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat
Pública, es va defensar
afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional
Feixista
(PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del
Govern en ocasió del
naixement del príncep Víctor Manual. El maig de
1940 el seu domicili va ser
escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra
per la seva tuberculosi
pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió
de cinquena categoria.
Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria
amb sa família i s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es
traslladà a Settimo Torinese i
posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont
italià.
Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria
(Vèneto, Itàlia),
població a la qual havia retornat feia poc. ***
Foto
policíaca de Joseph Feraud - Joseph Feraud:
El 14 de desembre de 1978 mor a
Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània) l'anarquista
Joseph
Marius Feraud. Havia nascut el 19
d'abril de 1914 al barri de Les
Loubonnières de Grassa (Provença,
Occitània). Sos pares es deien Joséphin Feraud,
forner, i
Modesta Dolla, jornalera.
Pintor de la
construcció, d'antuvi milità en el Partit
Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia
al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare
el va denunciar per
«amenaces i violències». El 22 d'abril
de 1937 va ser denunciat per «cops» per
part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès
(PPF), però finalment
no es realitzà cap judici. En aquesta època
abandonà el PCF i s'acostà al grup
local de la Federació Comunista Llibertària
(FCL), on militaven Urbano
Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier,
Félicité Girolimetti, Léandre
Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres.
Col·laborà en
butlletins llibertaris, com ara Rébellion
i Action Directe.
La policia el qualificà
com a «actiu propagandista anarquista a vigilar
estretament». El 9 de febrer de 1957 es casà a
Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània) amb Marie Louise
Soresina. Joseph Feraud va morir el 14 de desembre de 1978 al seu
domicili d'Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània). ***
Carnet
de combatent de la resistència de Juan Escoriza
Martínez - Juan Escoriza
Martínez: El 14 de desembre de 1980 mor a Ais
de
Provença (Provença, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza
Martínez. Havia nascut el 27 d'octubre de 1917 a Olula de
Castro
(Almeria,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Escoriza i Dolores
Martínez. Amb sa família emigrà a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
on treballà de paleta i s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran
del cop
feixista, participà en
la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i
després s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». En 1939
creuà els Pirineus i des del 9 de
febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats
de la
Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als
camps
de concentració
de Sant Cebrià i d'Argelers i després
passà a fer
feina en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la
Loira
(Llemosí,
Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys,
traslladat a
Briva la
Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del
tren en
marxa i
s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle
(Alvèrnia,
Occitània). Amb José Berruezo Silvente,
José
Germán González i Manuel Morey
Blanch creà un dels nuclis més importants de la
CNT en
l'exili. Participà, sota
el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers
enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona.
Integrat en
el «Batalló Didier» del pantà
de l'Aigle de
les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de
l'Armée (ORA, Organització
de Resistència de l'Exèrcit),
participà en
nombroses operacions, especialment
en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont
d'Alvèrnia, en la
recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses
missions
clandestines.
Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de
desembre
de 1944 fou
desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la
construcció de pantans i en
la penetració de túnels a Marinhana
(Provença,
Occitània) i en 1969 es retirà
minat per la silicosi al seu domicili de Marinhana. Sa companya fou
Enriqueta Ochoa Pérez (Kety),
amb qui tingué dos fills (Rolán i Jeano). Juan
Escoriza
Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a la
Clínica
Parc Rambot d'Ais de Provença (Provença,
Occitània). Juan Escoriza Martínez (1917-1969) ***
Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana] - Gentile Merli: El 14 de desembre de 1986 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. Havia nascut el 15 d'agost de 1900 a Magliaso (Ticino, Suïssa). De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). ***
Article
d'Azucena Adell Surinach publicat en la revista de Bordeus Inquietudes de
novembre-desembre de 1947 - Azucena Adell Surinach:
El 14 de desembre de 2001 mor a Ais de Provença
(Provença, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Azucena Adell Surinach. Havia nascut
el 22 de
gener de 1921 a Barcelona (Catalunya). Sos pares van ser els
anarcosindicalistes
Rafael Adell Flos i Assumpció Surinach. En 1939, amb el
triomf franquista,
s'exilià amb sos pares. A Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries. Conegué
el destacat anarcosindicalista
Cristóbal Parra Román, que esdevingué
son company. En 1947 va ser delegada d'Alen
(Provença, Occitània), població on
residia, per al Congrés de la CNT celebrat a
Tolosa. El setembre de 1947 va ser nomenada secretària
d'Administració del Comitè
Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en l'exili,
juntament amb Cristóbal Parra Román (secretari
general), Manuel Moya (secretari
de Propaganda), Benito Milla Navarro (secretari de Relacions) i J.
Villanueva
(secretari de Coordinació). En aquests anys
col·laborà regularment en Inquietudes
i Ruta, òrgans de la FIJL. En
1948 s'instal·là amb son company a
Charlaval (Provença, Occitània), on la parella
treballà de pagès. En 1963 va
ser nomenada secretària de la Comissió de
Propaganda de la Zona A (Regional de
Provença i Costa Blava). En 1981
col·laborà en Solidaridad Obrera
de
Barcelona. Azucena Adell Surinach va morir el 14 de desembre de 2001 a
la
Residència de la Tercera Edat «Paul
Cézanne» d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània) i va ser enterra al cementiri de Charleval, al
costat de son company
i sos pares. ***
Cesare
Fuochi (1995) - Cesare Fuochi: El
14 de desembre de 2003 mor a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) el ferroviari
anarquista i resistent antifeixista Cesare Fuochi. Havia nascut el 17
de setembre de 1917 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Federico Fuochi i Maria Serenelli.
Fill d'una família treballadora humil i
llibertària, completà els seus estudis
elementals treballant alhora com a aprenent a la barberia de Decimo
Sarti,
l'anarquista d'Imola més atupat pels feixistes, i
pogué veure com aquests
destrossaven el seu local en tres ocasions. Crescut en un ambient
subversiu, el
seu domicili va ser lloc de reunions il·legals fins
després de la II Guerra
Mundial. Quan tenia 18 anys, amb altres antifeixistes,
promogué una llibreria
ambulant, amagada en un domicili privat, i mitjançant la
qual es van difondre
la literatura social prohibida. En 1936, amb altres joves anarquistes,
entre
ells Andrea Gaddoni, aprofitant que durant la nit la
vigilància era reduïda,
freqüentà el destacat anarquista Primo Bassi, que
acabava de sortir de la presó
després de purgar una llarga pena per haver matat un
feixista. A la nit, durant
la Revolució espanyola, escoltà, en una saleta
del bar de l'anarquista Ireneo
Sassi, «Ràdio Barcelona», en la qual
treballaven els comunistes Ezio Zanelli i
Giovanna Zanarini, parents de la família Fuochi. Entre el 19
de març de 1940 i
el 8 de setembre de 1943, en plena II Guerra Mundial, va fer el servei
militar
en Sanitat com a infermer a hospitals del Vèneto i
després de l'armistici del 8
de setembre de 1943 retornà a Imola, reprenent els contactes
amb els companys anarquistes
i antifeixistes. Amb son pare, Federico Fuochi, i son germà,
Emilio Fuochi,
partisà comunista, participà en nombroses
reunions clandestines amb totes les
forces antifeixistes d'Imola i contribuí, amb Attilio
Diolaiti, Attilio Bazzocchi
i Domenico Zavattero, al renaixement del moviment anarquista de
Romanya. En els
primers mesos de 1944 marxà cap a les muntanyes i l'1 de
maig d'aquell any s'uní
a la IV Brigada «Garibaldi»; nomenat vicecomissari
polític de la companyia, participà
en nombroses i perilloses accions de guerra. En un d'aquests combats va
ser
testimoni de la mort del jove Cesare Masetti, fill del destacat
anarquista
Augusto Masetti. Mentrestant, la seva casa d'Imola
esdevingué un dels
principals centres de propaganda, on es va imprimir el
periòdic comunista La Comune.
En 1945, després d'haver
estat enrolat en la 36 Brigada Garibaldi «Alessandro
Bianconcini» i en el grup
de combat «Cremona» del nou exèrcit
italià, retornà a Imola, però poc
després
va ser detingut per les autoritats de la Itàlia alliberada
sota l'acusació de
deserció, ja que havia abandonat el
«Cremona» després de l'Alliberament
d'Itàlia el 25 d'abril de 1945. Vint dies després
fou posat en llibertat
gràcies a la intervenció de Gualandi, un dels
gran caps partisans de Romanya.
Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de reclusió. En 1945 fou
un dels fundadors
del «Grup Malatesta», adherit a la
Federació Anarquista Italiana (FAI) quan
aquesta es va crear. En aquells anys, participà activament
en contrarestar la
propaganda comunista que intentà anihilar el moviment
llibertari. Gràcies al
seu treball de ferroviari, que li permetia viatjar, va mantenir
intensos
contactes amb els companys d'altres indrets i participà en
tots els congressos
de la FAI. En 1965, quan l'escissió de la FAI, juntament amb
altres companys (Primo
Bassi, Spartaco Borghi, Cesare Gaddoni, Giuliano Golinelli, etc.), el
grup
d'Imola, gairebé l'únic de Romanya,
mantingué l'adhesió a la FAI. Tingué
una
bona relació amb els joves llibertaris que en els anys
setanta es van sumar al
moviment anarquista. Cesare Fuochi va morir el 14 de desembre de 2003 a
Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al
cementiri Piratello d'aquesta
localitat. La seva biblioteca i arxiu va ser donada al Circolo di Studi
Sociali
«Errico Malatesta», integrat a l'Arxiu
Històric de la FAI. ---
|
![Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/merli.jpg "Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
![[13/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/12]") |
|
![[15/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/12]") |
|
|
| Actualització: 14-12-24 |