---

Anarcoefemèrides del 15 de gener

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad. Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

***

Portada del primer número de The Blast

- Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

***

Portada d'un exemplar d'Helios

- Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, Lucio Álvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

***

Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat. Òrgan mensual de la Secció Anarquista de «Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

***

Portada del primer número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

***

Capçalera de Le Pionnier

- Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

***

Un exemplar de La Brochure Mensuelle

- Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville, Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

***

Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

- Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste –després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la «Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon –que fou cap de redacció–, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 –des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

Portada de l'últim número d'Ética

- Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol «órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937) (2001).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

***

Un exemplar de Controverse

- Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Man!

- Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs «Man is the measurement of everything» (L'Home és la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

***

Cartell demanant el vot al Front Popular

- Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el «Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

***

Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

- Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

***

Capçalera del primer número d'El Incontrolado

- Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía, Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Convocatòria de l'acte publicada en Spanish Revolution del 10 de gener de 1938

- Ball per Spanish Revolution: El 15 de gener de 1938 se celebra al Libertarian Center de Nova York (Nova York, EUA) una festa i ball a benefici del periòdic anarquista Spanish Revolution. El periòdic quinzenal anarquista novaiorquès Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations estava editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York i va ser creat amb la finalitat d'informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil.

***

Portada del primer número de Die Anarchie

- Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció «Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau «Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

***

Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

- Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf «Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

Un exemplar de Sicilia Libertaria

- Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

***

La sala Scala després de l'incendi

- «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia –que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

***

Capçalera del primer número de Provocazione

- Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra «estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

***

Portada del primer número d'Acratela

- Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

Naixements

Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)

- Rodolphe Kahn: El 15 de gener de 1851 neix a Lió (Arpitània) l'internacionalista anarquista Rodolphe Kahn. Alsacià d'origen, visqué a París (França). Exfranctirador garibaldí, amb E. Raveaud, organitzà un «batalló de franctiradors de la Revolució» durant la Comuna de París. Va ser membre de la comissió executiva de la Federació Republicana del Roine, formada per nascuts en aquest departament que vivien a la capital francesa, que fou solidària amb la Comuna de París. Refugiat a Suïssa, es casà amb Louise Fournier, filla del proscrit Louis Fournier (Armand Fournier), amb qui tingué una filla, i que va morir poc després amb 20 anys el 12 de gener de 1874 a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). El febrer de 1876 reconstituí, amb el suport del tipògraf alemany August Reinsdorf, la Secció de Lausana (Vaud) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'adherí a la Federació del Jura. Demanà el suport de Ferdinand Gambon i de Félix Pyat. Amb August Reinsdorf, va ser detingut durant cinc dies després que un patró de sastreria el denunciés per «atemptat contra la llibertat del treball, injúries i amenaces». El 25 de juny de 1876 prengué la paraula, amb Paul Brousse, Benjamin Chevillard, Nicolas Joukovski i August Reinsdorf, en una assemblea de protesta contra aquesta detenció celebrada a Lausana. El 31 de juliol d'aquell any va ser condemnat a una multa de 20 francs i expulsat del cantó helvètic de Vaud. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), treballà de metal·lúrgic. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1876 va ser delegat al Congrés del Jura celebrat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on amb el tapisser H. Ferré va fer de secretari, i delegat per la Secció d'Estudis i de Propaganda de Llengua Alemanya de Lausana al VIII Congrés General de l'AIT, que se celebrà entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa), i fou un dels quatre secretaris, participant en diverses comissions. Amb Nicolas Joukovski, s'encarregà de l'edició de les ponències d'aquest congrés (Compte rendu officiel du huitième congrès général de l'Association International des Travailleurs tenu à Berne du 26 au 30 octobre 1876) que es va publicar aquell mateix any. En 1877, amb Nicolas Joukovski i Zamfir Ralli, formà part del projecte de llançament del periòdic ginebrí Obscina, que va ser rebutjat per Piotr Kropotkin. Participà amb Élisée Reclus en el Grup d'Exiliats Russos i Francesos de Ginebra, que edità, entre maig de 1877 i abril de 1878, el periòdic Le Travailleur, que també va ser desaprovat per Piotr Kropotkin i Paul Brousse pel seu caràcter «eclèctic». En 1878 assistí al Congrés de la Federació del Jura, on va polemitzar amb Paul Brousse sobre la qüestió del vot. El novembre de 1880 va ser delegat pels Cercles d'Estudi Socials de diversos districtes parisencs (V, VI i XIII) i per l'Aliança dels Grups Socialistes Revolucionaris (AGSR) al Congrés Nacional Obrer Socialista de Le Havre (Alta Normandia, França), pronunciant-se pel comunisme llibertari i contra el col·lectivisme. Sembla que va ser ell qui en 1880 redactà La question électorale, fullet de propaganda per la «vaga d'electors» publicat per l'AGSR. L'1 de febrer de 1881, juntament amb Émile Gautier, Pierre Jeallot, Louise Michel i altres, participà com a orador en la reunió organitzada pel Cercle Socialista Revolucionari Anarquista dels V i XIII districtes de París, que arreplegà unes sis-centes persones al Vieux Chêne. En la tardor de 1893, sembla, vivia al número 170 del carrer Saint Antoine de París. El 8 de març de 1894 va ser fitxat a París en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, on va ser qualificat com a corredor de comerç. Fins a 1897 mantingué correspondència amb Jacques Gross. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Moineau (1900)

- Jules Moineau: El 15 de gener de 1858 neix a Lieja (Valònia) l'anarquista Jules Moineau. Fill d'una llevadora, quan tenia 10 anys quedà orfe de pare. Amb 15 anys entrà a l'Escola de Mines per estudiar enginyeria. Primer republicà, es va veure atret pel col·lectivisme i esdevingué anarquista. En 1884, en morir sa mare, i per respectar el desig d'aquesta, es va inscriure a l'escola militar. Quan les grans vagues de 1886, abandonà l'exèrcit amb el grau de tinent per no haver d'enfrontar-se amb els obrers. Després de militar activament a Verviers (Valònia), fou animador, amb Édouard Wagener, dels grups anarquistes valons d'Ougrée, Seraig i Flémalle. Entre el 18 i el 19 de març de 1886, dies d'aniversari de la Comuna de París, participà amb el grup anarquista de Lieja, i especialment amb Jean Rutters i Édouard Wagener, en un important moviment revolucionari en el qual la població obrera ocupà la ciutat i es lliurà al pillatge als barris acomodats –molts d'anys després, relatà aquests esdeveniments en el seu article «Rétrospective révolutionnaire», publicat el desembre de 1933 en Le Réveil Anarchiste. Posteriorment marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), on no va trobar feina, i marxà amb altres tres companys (un periodista, un enginyer i un perruquer italià), després de deixar la major part de l'herència maternal a cura de sa germana, cap el Brasil amb la finalitat de fundar una colònia llibertària a la zona de Santos (São Paulo, Brasil). Després del fracàs d'aquesta aventura, retornà a Bèlgica, on es casà i aconseguí feina a la «Compagnie Wagons-Lits». Per evitar haver de donar ordres als subordinats a la feina, abandonà el treball i s'establí a París (França), on es guanyà la vida fent de pintor en la construcció a les obres de l'Exposició Universal de 1889. De bell nou a Lieja, esdevingué viatjant de comerç i fundà els Grups Econòmics Obrers (GEO; que encara funcionava en els anys trenta), esdevenint, amb Lambert Hansen i Joseph Wolff, un dels principals animadors del grup anarquista «Les Antiautoritaires» de Lieja. Més tard treballà d'oficinista. Durant l'estiu de 1890, amb Henri Wysmans, prengué la paraula en mítings socialistes i de «La Libre Pensée», davant públics de cent-cinquanta a dues-centes persones. Quan es desencadenà la gran ona repressiva contra el moviment anarquista arran dels atemptats esdevinguts entre març i abril de 1892, va ser detingut durant la nit de l'1 al 2 de maig de 1892, juntament amb altres militants (Guillaume Beaujean, Joseph Beduin, Charles Berré, Jacques Berré, Léopold Ehx, Jeseph Guilmot, Lambert Hansen, Alfred Hesy, Alphonse Lacroix, Émile Marcotty, Aimé Matheyssen, Joseph Naniot, Émile Nossent, Pierre Scheilchbach i Joseph Wolff), i acusat d'haver posat una bomba, que no va explotar perquè un agent apagà la metxa, el 16 de març de 1892 davant el domicili del conseller Renson, president de l'Audiència. Processat de «robatori de dinamita i de complot» durant el judici que se celebrà el 18 de juliol de 1892 davant l'Audiència de Lieja, acceptà absolutament la responsabilitat dels fets, es declarà anarquista i seguidor dels nihilistes russos, i va ser condemnat a 25 anys de treballs forçats. Altres dos acusats, Guillaume Beaujean i Émilie Marcotty, també van ser condemnats a 20 anys. Jules Moineau va ser tancat a la presó de Lovaina (Flandes), mentre sa companya i sa germana quedaren al cuidat de sos dos infants Valère i Raymond. Durant la primavera de 1898, amb la finalitat d'aconseguir una amnistia, es presentà com a candidat en una llista socialista, però finalment va rebutjar aquesta via contrària a les seves idees anarquistes. Malgrat les nombroses vegades que anà a parar a cel·les de càstig per rebel·lió a dins la presó, pogué mantenir-se ferm gràcies a les visites trimestrals amb sa companya, sos infants i sa germana, a més de mantenir una important correspondència amb l'exterior, participant fins i tot en treballs d'investigació d'estudiants de la Universitat de Lovaina. En 1900 publicà el fullet Lettres d'un forçat. El novembre de 1901, gràcies sobretot a la campanya que portà a terme el seu advocat, el socialista Émile Royet, es beneficià d'un alliberament anticipat i durant un míting organitzat durant la vaga de 1901 a Lieja, contà la seva experiència a la presó de Lovaina davant un públic d'unes dues mil persones. A començament de novembre de 1902, en un míting celebrat a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Chapelier, Hatstont, Lucien Hénault i Robyn, reivindicà novament la responsabilitat dels seus actes. El 22 de desembre de 1902, amb Georges Thonar, participà com a orador en un míting celebrat a Lieja en el marc de la campanya internacional per l'amnistia dels supervivents de «La Mano Negra» andalusa de 1883. Entre 1903 i 1914 col·laborà en els periòdics anarquistes belgues L'Émancipateur i L'Insurgé, i va fer un gran nombre de conferències arreu de Bèlgica. El 23 de desembre de 1906, amb Paul Sosset (Flaustier), fou orador en un míting organitzat a Brussel·les pel grup «L'Affranchissement» i a la sortida del qual signà, amb altres 14 persones (Alexandre Theunissens Antheunis, Jean Louis Barthelmess, Jules Pigeon, Stanley, etc.), una carta de protesta contra la persecució que patien Francesc Ferrer Guàrdia i José Nakens Pérez, que va ser enviada a l'ambaixador d'Espanya a Brussel·les. Quan la Gran Guerra, després de l'entrada de les tropes alemanyes a Lieja, va ser detingut amb una dotzena de companys i internat en una caserna de la ciutat, però va ser lliberat tres setmanes després. Amb sos fills mobilitzats, passà als Països Baixos i, via Regne Unit, s'establí amb sa companya a França al domicili d'uns amics. El febrer de 1916 fou un dels signataris del «Manifest dels 16» que feia costat la causa aliada («Unió Sagrada»). En diferents ocasions participà en missions d'espionatge i de sabotatge a la Valònia ocupada. Després de la guerra, restà unit al sector d'exanarquistes de la «Unió Sagrada» i col·laborà en la nova sèrie del periòdic anarquista Les Temps Nouveaux i en la revista llibertària de Marc Pierrot Plus Loin. Després de perdre successivament, en pocs anys d'interval, son fill gran, sa companya i sa germana, Jules Moineau va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen el 18 de setembre– de 1934 al domicili de son segon fill petit a Rodange (Pétange, Luxemburg) d'un tumor d'estomac.

Jules Moineau (1858-1934)

***

Foto policíaca de Christian Gilbert (ca. 1894)

- Christian Gilbert: El 15 de gener de 1866 neix a Gröningen (Saxònia-Anhalt, Prússia) el sastre anarquista Christian Ernest Gilbert. Sos pares es deien Godefroy Gilbert i Anna Allès. A començament dels anys noranta va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). Visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street. En 1894 el seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Lepla (1 de març de 1894)

- Henri Lepla: El 15 de gener de 1869 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Henri Florimond Lepla –el segon nom també citat Florian. Es guanyava la vida fabricant tintes i pastes d'impremta a Montreuil (Illa de França, França). L'1 de març de 1894, en el marc d'una gran agafada de la Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia de París (França) dirigida pel comissari Fédée contra el moviment anarquista, el seu domicili, al número 43 del carrer Écoles de Montreuil, va ser escorcollat. Detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat amb una ordre d'expulsió signada cinc dies abans. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Francis Widmar apareguda en el diari de Washington Evening Star del 9 d'abril de 1917

- Francis Widmar: El 15 de gener de 1871 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) –altres fonts citen Rean del Rojale (Friül)– l'agent de comerç i propagandista anarquista Francesco Widmar, més conegut com Francis Widmar, encara que el seu nom apareix citat també com a Franz i el seu llinatge de diferents maneres (Widemar, Vidmar, Midwar, Midward). Sos pares es deien Francesco Widmar i Anna Prosenc. A la seva població natal assistí a cinc cursos de l'escola normal i a la Civica Scuola Reale. Fins al 1898 treballà com a empleat en l'empresa «Ignazio Bröll» de Trieste. Parlà diverses llengües (italià, eslovac i alemany) i reivindicà més la propaganda de les idees que l'acció violenta. L'octubre de 1889 va ser condemnat a cinc mesos d'arrest per «conducta anarquista». El juliol de 1898, per recomanació de la policia de Fiume –actual Rijeka (Primorje-Gorski Kotar, Croàcia)–, va ser investigat després que en aquesta ciutat fos detingut i expulsat l'anarquista Cesare Agostinelli, a qui es trobà en possessió d'un llistat de companys de Trieste entre els quals es trobava ell. Escorcollat el seu domicili, se li van trobar premsa i manuscrits anarquistes; de l'anàlisi d'aquesta documentació es desprengué que era l'autor de dos articles («Due pesi e due misure» i «Nostre corrispondenze») que havia publicat sota el pseudònim Francis Miward en el periòdic anarquista nord-americà La Questione Sociale el 10 d'octubre de 1898, col·laboracions que també van ser difoses a Trieste. Per aquests articles, la policia l'acusà d'«apologia de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera» i per aquest motiu, el 12 de març de 1899 va ser expulsat i s'instal·là a Sagor (Litija, Carniola; actual Eslovènia). Aquesta mesura es deu a l'estricta vigilància portada a terme per les autoritats austríaques, en col·laboració amb els Estats signants de l'anomenada «Triple Aliança» (Imperi Alemany, Imperi Austrohongarès i Itàlia), arran del citat atemptat. El 27 de maig de 1899 va ser detingut a Fiume per «activitats subversives» i expulsat. Amb el permís de les autoritats policíaques, el 22 de juny de 1899 s'embarcà al vapor hongarès Villam cap a Ancona i després a Nàpols, d'on, el 24 de juny de 1899, partí cap Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la redacció La Questione Sociale i milità en el «Right to Existence Group» (Grup «Dret a l'Existència»). A finals de 1899 substituí Errico Malatesta, que havia estat expulsat de Nova Jersey, en la direcció del citat periòdic. Fou en aquesta època quan va ser implicat en l'assassinat, el 29 de juliol de 1900, del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. Segons rumors, recollits per la policia i publicats en la premsa nord-americana, incloent el diari New York Tribune del 3 d'agost de 1900, Widmar, com a amic íntim de Gaetano Bresci, hauria estat present en la reunió preparatòria del regicidi. El cert és que Widmar presidí una assemblea anarquista al Bertoldi's Hotel, seu del centre anarquista més important de Paterson, on es reivindicà públicament el «gest coratjós» de Gaetano Bresci. Tot i l'apertura d'una investigació oficialment sol·licitada per les autoritats italianes, de la qual es van ocupar detectius nord-americans i el famós policia italoamericà Joe Petrosino, no es van trobar proves sòlides que justifiquessin la teoria d'un complot madurat al si de la comunitat anarquista de Paterson, on estarien implicats a més de Widmar altres coneguts anarquistes (Filippo Di Bona, P. Toffoli, etc.) per a assassinar, no només el rei d'Itàlia, sinó també l'emperador Guillem II de Prússia, Francesc Josep I d'Àustria i el president de la República francesa Émile Loubet. Posteriorment es traslladà a Tampa (Florida, EUA), on fou redactor del periòdic L'Alba Sociale. En aquesta ciutat es relacionà molt amb membres de la comunitat anarquista hispana (espanyols, mexicans, cubans, porto-riquenys, etc.), com a Pere Esteve i María Roda. Una circular de la policia austríaca informa de la seva sortida, el 18 d'abril de 1901, de Washington (Districte de Colúmbia, EUA) a bord del vaixell Deutschland cap a Southampton (Sud-Est d'Anglaterra, Anglaterra). En una carta del 3 de juny de 1902, dirigida a un company de Trieste, Widmar comunicà aquest la seva intenció de deixar Tampa i instal·lar-se al novaiorquès Brooklyn. Després sembla que enviar cròniques al periòdic parisenc Les Temps Nouveaux que signà F.W. Cap el 1903 publicà el fullet La educazione anarchica. En 1908 fou un dels fundadors del grup anarquista «L'Era Nuova» de Paterson, encarregant-se, amb Pere Esteve, Camillo Rosazza Riz i Ludovico Caminita, a partir de juny d'aquell any de l'edició del seu òrgan d'expressió i continuador de La Questione Sociale, L'Era Nuova, la redacció del qual es reunia a la «Libreria Sociológica», al número 77 del carrer Ellison de Paterson, que havia estat fundada en 1903 per Fermino Gallo (Frank Gallo) i que mantenia estrets contactes amb la Francesco Ferrer Association (FFA, Associació Francesc Ferrer). Foren col·laboradors de L'Era Nuova destacats militants anarquistes, com ara Alexander Berkman, Jay Fox, Saverio Merlino i Pere Esteve. El 27 de juny de 1905 assistí a Chigago (Illinois, EUA) al Congrés Continental de la Classe Obrera, on es va fundar l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que arreplegà totes les tendències del moviment obrer, especialment els socialistes revolucionaris i els anarcosindicalistes; en aquest congrés obrer fou el primer a mostrar la seva solidaritat amb els treballadors asiàtics immigrats als EUA. Partidari del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM), l'estiu de 1911 recomanà alguns companys que marxessin a la Baixa Califòrnia per a sumar-se a la Revolució magonista i entre 1911 i 1914 donà seguiment a la causa del PLM des de les pàgines de L'Era Nuova. Les relacions amb Ludovico Caminita es van refredar en 1911 quan aquest s'encarregà de la secció italiana del periòdic magonista Regeneración. Durant 1912 col·laborà en les col·lectes en favor de les famílies de membres de la Junta del PLM, presos a l'illa de McNeil. Quan la Gran Guerra, amb Pere Esteve, s'encarregà de mostrar els arguments de Piotr Kropotkin sobre el conflicte bèl·lic des de les pàgines de L'Era Nuova. El 7 d'abril de 1917, un dia després que el Congrés dels EUA declaressin la guerra als imperis centrals europeus, els locals de L'Era Nuova van ser arrasats i van ser detinguts Widmar i el tipògraf Giuseppe Marchese sota l'acusació d'«alteració de l'ordre públic» i «sedició» per la impressió d'un fullet que havia estat repartir arreu la ciutat on es feia una crida als obrers perquè es neguessin a convertir-se en els «assassins de Wall Street». La fiança per als detinguts ascendí a 20.000 dòlars. Quan s'introduí el servei militar obligatori, els membres del grup «L'Era Nova» realitzaren i distribuïren uns cartells instant al no registrament dels homes a l'exèrcit i les famílies italianes de la ciutat van rebre a les seves bústies la citada crida. En 1917 L'Era Nuova va ser prohibit per ordre governativa. El 14 de febrer de 1920 John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID, Divisió General d'Intel·ligència) de la Bureau of Investigation (BI, Oficina d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de voluntaris de l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una gran batuda a Paterson que portà a la detenció de 29 anarquistes locals, entre ells Widmar i altres destacats militants (Pietro Baldisserotto, Ludovico Caminita, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo Guabello, Beniamino Mazzotta, etc.). Tots els detinguts van ser portats a l'illa d'Ellis de Nova York a l'espera de la seva deportació i ell va ser interrogat pels agents especials Frank R. Stone i Emmet T. Drew. Quan el març de 1920 el liberal Louis F. Post, secretari auxiliar del Departament del Treball nord-americà es convertí en cap d'aquest departament, rebutjà la majoria dels expedients d'expulsió per manca de proves, inclosos els expedients de Widmar, Alberto Guabello i altres anarquistes de Paterson, deixant en entredit el Departament de Justícia nord-americà. L'última notícia que es té de Widmar és que figura empadronat en el cens de Paterson de 1930.

***

Henri Bagatskoff

- Henri Bagatskoff: El 15 de gener de 1878 neix a Miluslewiez (Smolensk, Rússia) l'anarquista Henri Bagatskoff, més conegut com Bagats. Sos pares es deien Lazare Bagatskoff i Rosa Chaikine (o Kakine). Militant en el moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de l'Exèrcit tsarista i s'exilià a França. A París treballà d'obrer sabater i després de venedor de sabates i vivia al número 30 del carrer de Poissonniers. Al país gal freqüentà les conferències de Sébastien Faure i de Piotr Kropotkin. El 7 de novembre de 1908 aconseguí la nacionalitat francesa i estava casat amb Lucie Rachel Hirsch, amb qui tenia una filla, Pauline. En 1910 declarà en fallida el seu negoci de venda de sabates. En 1913 la seva nova sabateria estava al número 116 del bulevard de la Villette. Arran de la Revolució de 1917 retornà a Rússia, però fou empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps aconseguí fugir de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i s'establí a Château du Loir, on fundà un grup anarquista. Es va presentar per la llista llibertària a les eleccions legislatives de maig de 1924 del departament del Sena, aconseguint dos vots. En 1925 es va presentar com a llibertari a les eleccions municipals per al barri de Pont-de-Flandre del XIX Districte de París. El 15 d'octubre de 1937 se li va dispensar de qualsevol obligació militar. En 1941 va ser denunciat per haver amagat durant dos anys a la seva «Maison du Russe» la família jueva Joinovici d'origen romanès i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat el 11 d'abril de 1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) a la Sala Susset de París. Durant la postguerra participà en la reactivació de la Federació Anarquista (FA) de Château du Loir, sempre al costat de Raymond Beaulaton i de Jean Boyer. El desembre de 1946 era secretari general de la Unió Local de la CNTF. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de 1955 al seu domicili del Gôteau du Goulard (Château du Loir, actual Montval-sur-Loir, País del Loira, França) de les seqüeles de les malalties contretes durant la seva deportació i va ser enterrat al cementiri des Vertolines de Château du Loir (actual Montval-sur-Loir, País del Loira, França).

Boris Engelson

- Boris Engelson: El 15 de gener de 1881 neix a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) –altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)– el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Era fill d'una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk –o a Bialystok, segons la font–; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

Boris Engelson (1881-1908)

***

Foto policíaca de Monatte després de la seva detenció per «complot» (1920). Fotografia de Jean-Loup Charmet

- Pierre Monatte: El 15 de gener de 1881 neix a Monlet (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Monatte. Sos pares es deien André Monatte, ferrador, i Marie Cécile Estoc, puntaire. Entrà com a becari al col·legi de Brioude, on romangué cinc anys. Amb 15 anys s'adherí a les Joventuts Socialistes de Clermont-Ferrand i, dos anys després, col·laborà en Tocsin populaire du Berry et de l’Auvergne, de tendència blanquista. Finalment es decantà per les idees anarquistes. En acabar el batxillerat, esdevingué passant de col·legi a diversos centres: Acadèmia del Nord, Dunkerque (maig de 1889), Abbeville (1901) i Condé-sur-Escaut (1902). Va fer amistat amb el poeta Léon Deubel i amb militants sindicalistes de la regió, sobretot amb Delzant, militant vidrier de Fresne-sur-Escaut. Llegia assíduament les publicacions llibertàries i freqüentava les reunions dels grups anarquistes del Nord. Fart de la vida col·legial, abandonà la feina de passant a començaments de 1902 i marxà a París, on entrà a fer feina en la llibreria del grup que editava la revista Pages Libres. En aquesta època conegué Émile Pouget i Alphonse Merrheim; també contribuí a la fundació del Sindicat d'Empleats de Llibreria, participà en les activitats dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes, i col·laborà en Les Temps Nouveaux i en Le Libertaire, publicació de la qual serà el secretari de redacció un curt període. En 1904 esdevindrà corrector d'impremta, ofici que exercirà fins al 1952. En aquest mateix 1904, a instàncies d'Émile Pouget, entrà en el Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) com a representant de la Borsa de Treball de Bourg-en-Bresse. En 1905 substituí Benoît Broutchoux, aleshores tancat a la presó de Béthune, en la redacció de L'Action Syndicale de Les, dels miners del Pas-de-Calais. En aquesta estada a Lens fou condemnat per primer cop quan, en l'anunciament de la pena del judici de Broutchoux, cridà «A baix el tribunal!» i fou condemnat a sis mesos de presó. Després de 15 dies internat a Béthune, fou traslladat a Douai, on el seu misser, Ernest Lafont, obtingué una pròrroga. A finals de 1905 retornà a París i reprengué la seva feina de corrector, però tornà al Pas-de-Calais el març de 1906 després de la catàstrofe minera de Courrières i de la gran vaga de miners subsegüent. Participà activament en el comitè de vaga i redactà per Les Temps Nouveaux una sèrie d'articles on incitava a l'organització sindical. Abans del Primer de Maig de 1906 fou detingut novament i inculpat pel jutge d'instrucció de Béthune de «maniobres anarquistes» en un pretès complot dels sindicalistes revolucionaris amb la conxorxa d'agents bonapartistes. Amollat, tornà a París. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 intervingué en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on va exposar la seva concepció del sindicalisme revolucionari basat en l'acció directa, influenciat pel bakuninisme internacionalista i per Fernand Pelloutier, i on tingué un gran debat sobre el sindicalisme i la vaga general amb Errico Malatesta –Daniel Guérin considera aquest debat el més important sobre estratègia de la història de l'anarquisme. En 1908, per fugir de la detenció llançada contra els militants de la CGT a resultes de l'afer de Villeneauve-Saint-Georges, marxà a Suïssa, on restà alguns mesos sota el pseudònim de Louis Baud. En 1909 es casà i col·laborà amb Émile Pouget en Revolution El 5 d'octubre d'aquell any traurà el primer número de La Vie Ouvrière, publicació de la qual serà l'administrador i principal redactor. En 1911 ajudarà a pujar La Bataille Syndicaliste. Quan esclatà la Gran Guerra i la «Unió Sagrada» fou acollida per la CGT, dimití del Comitè Confederal per considerar deshonrosa aquesta claudicació. El gener de 1915 fou mobilitzat i incorporat la 252 Regiment a Montélimar, on restà un any abans de ser enviat a primera línia; acabà condecorat per «fets de guerra». Desmobilitzat el març de 1919, reprengué la militància, enfortida per l'exemple de la Revolució russa. Tornà edità, a partir del 30 d'abril de 1919, La Vie Ouvrière, on va fer propaganda del procés revolucionari bolxevic, sota el pseudònim de Pierre Lémont. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 participà en el Congrés de la CGT a Lió, on va fer costat la minoria sindical. El 3 de maig de 1920 fou detingut amb altres companys i inculpat de «complot contra la seguretat interior de l'Estat» i restà tancat a la secció política de la presó parisenca de Santé fins al març de 1921. Després del Congrés d'Orleans, fou elegit secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) dins de la CGT, però s'oposà als anarquistes contraris a l'adhesió a la III Internacional Comunista i hagué de dimitir. Per influències de Boris Souvarine i d'Alfred Rosmer, a partir de març de 1922 esdevingué redactor de L'Humanité, on criticà durament la tendència anarquista dins del sindicalisme, i el maig de l'any següent s'adherí a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però fou exclòs el novembre de 1924 després d'haver denunciat els seus mètodes autoritaris. El gener de 1925 publicà –ajudat per  Alfred Rosmer, Robert Louzon, Maurice Chambelland i Ferdinand Charbi– el primer número de La Révolution Prolétarienne, revista sindicalista revolucionària fidel a la «Carta d'Amiens» i on nombrosos anarquistes col·laboraren. Després de reprendre el seu ofici de corrector d'impremta, esdevingué militant de base del Sindicat de Correctors. En 1930 formarà part del «Comitè dels 22 per la Unitat Sindical», que arreplegava 22 militants autònoms, de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que lluitaven, sota els postulats de la «Carta d'Amiens», per la reunificació sindical i que establiren les bases per a la formació del Front Popular i per a les vagues de juny de 1936. En aquests anys formarà part del Comitè Sindical d'Acció contra la Guerra i el Feixisme i del Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes, alhora que denuncià durament els estalinistes «Processos de Moscou». Durant la Guerra Civil espanyola repartí la seva solidaritat entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant l'ocupació nazi mantingué contactes amb la resistència. La Révolution Prolétarienne, que havia deixat de publicar-se a partir de 1939, reaparegué en 1947 atacant els maniobres estalinistes i el reformisme sindical. Va fer costat l'experiència de Força Obrera (FO). En aquesta època feia feina de corrector d'impremta al periòdic France Soir i en 1952 es jubilà. Després de nombroses operacions entre 1958 i 1959, Pierre Monatte va morir d'una hemorràgia cerebral el 27 de juny de 1960 al seu domicili de Vanves (Illa de França, França). Els seus arxius es troben dipositats a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. En 1999 Colette Chambelland publicà Pierre Monatte, une autre voix syndicaliste.

Pierre Monatte (1881-1960)

***

Necrològia de Josep Sobrepere Preixens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'agost de 1963

- Josep Sobrepere Preixens: El 15 de gener de 1886 neix a la Pobla de Cérvoles (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista i naturista Josep Sobrepere Preixens –el primer llinatge també citat com Sobrepera. Sos pares es deien Josep Sobrepere i Maria Preixens. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), a començament de la dècada dels vint treballava al port de descarregador, sobretot de barrils de vi. Fou membre, amb altres companys (Felipe Alaiz de Pablo, Rodolf Arribas, Pere Sagarra Boronat, Josep Torres Tribó, etc.), del Centre d'Estudis Socials de Tarragona. Naturista convençut, es mostrà totalment contrari al consum d'alcohol. En 1931, quan la implantació dels Jurats Mixtos, a la qual s'oposava la CNT, rebutjar posar la seva fotografia en el carnet de treball de l'empresa concessionària de càrrega i descàrrega de mercaderies on treballava i s'estimà més abandonar la feina que sotmetre's a les exigències que anaven contra els principis confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passa a França. Posteriorment milità a la zona de Chartres i Orleans (Centre, França) i més tard a Perpinyà. Sa companya fou Teresa Vallvey. Josep Sobrepera va morir el 17 de juliol de 1963 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Pinto Quartin (ca. 1914)

- Pinto Quartin: El 15 de gener de 1887 neix a São Cristóvão (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista anarquista António Tomás Pinto Quartin. Fou fill de pare portuguès (Bráz Leão Soares Quartin) i de mare brasilera (Guilhermina Augusta Castro Pinto). A Portugal, en 1905, es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Coimbra. En 1907, quan l'anomenada «Qüestió Acadèmica», prengué part activa en la revolta estudiantil i la vaga i per aquests fets fou expulsat de la universitat per un any. Però la seva activitat llibertària i cultural l'apartaren dels estudis i es decantà pel periodisme. D'antuvi començà a col·laborar en el periòdic A Vida de Porto (1905-1910) i a partir de 1908 en O Século, on s'encarregarà de la secció «Vida Operária». Poc després fundarà, dirigirà i pràcticament escriurà O Protesto (1908-1909). En 1909 dirigirà, amb Gracia Ramos, l'efímera revista anarquista Amanhã de Lisboa. També col·laborà en A Greve (1908-1917). A partir de 1911 va escriure en la revista Lúmen i en 1912 començà a organitzar a ca seva (rua Heliodoro Salgado) i al cafè «Chiado» reunions anarquistes, on assistiran nombrosos militants llibertaris, com ara Sobral de Campos, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Mário Costa, Afonso Manaças, Lucinda Tavares, Susana Quintanilha, António Manaças, entre d'altres. Des del 1913 dirigirà el setmanari anarquista A Aurorade Porto (1910-1916). En aquesta època es casarà amb la militant anarquista Deolinda Lopes Vieira, amb qui tindrà dos infants, Hélio Vieira Quartin i Glícinia Vieira Quartin. Més tard formà part de la redacció de Terra Livre, periòdic anarquista que acabà perseguit i tancat. El 10 de juny de 1913, després de l'explosió d'una bomba, fou detingut i expulsat del país per un període de 10 anys, refugiant-se al Brasil. Les organitzacions obreres i anarquistes brasileres portaren una campanya al seu favor i adreçaren al doctor B. Machado, ministre plenipotenciari del govern portuguès al Brasil, nombrosos telegrames protestant contra l'expulsió de Pinto de Portugal. Finalment B. Machado rebé una delegació anarquista i es comprometé a obtenir-ne la revocació. Passats dos anys pogué retornar a Portugal i agafà la redacció d'O Século (1915). Durant la seva estada al Brasil entre 1913 i 1915 col·laborà en la revista A Vida, juntament amb José Oiticica i Francisco Viotti, i durant aquest període concedí una entrevista al periòdic de Rio de Janeiro A Época que tingué una gran repercussió. En 1921 dirigí el periòdic lisboeta Ultima Horai Actualidade. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions: A Aurora (1917), O Movimento Operário (1917-1918, òrgan de la Unió Obrera Nacional), A Batalha (1919-1949), A Pátria (1920), A Tarde (1923), O Primeiro de Janeiro, O Globo (1930), O Diabo (1934-1940), etc. Entre 1930 i 1936 visqué a Angola i col·laborà en la premsa d'aquest país: A Província de Angola (1930-1936), O Planalto (1930-1936). A més de traduir obres de Reclus, és autor de llibres i fullets, alguns prohibits durant la dictadura salazarista, com ara Mulheres, Eu e a Questão Universitária, Falar é semear, O sindicalismo e os intelectuais, Ao trabalhador diferente, Vítimas da guerra (1906), Mocidade vivei! (1907), Libertai-Vos! (1908), Trezentos contos (1934), A Lenda e o Processo do estranho caso Pauling (1935), etc. Pinto Quartin va morir el 7 de febrer de 1970 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu fou donat a la Casa da Imprensa i més tard fou dipositat a l'Institut de Ciències Socials de l'Arxiu d'Història Social de Lisboa.

Pinto Quartin (1887-1970)

***

Hermilio Alonso Martínez

- Hermilio Alonso Martínez: El 15 de gener de 1897 neix a Castilla la Nueva –alguns citen Santander i altres el 27 de desembre de 1895 a Valladolid (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Hermilio Alonso Martínez. D'infant emigrà a l'Argentina i la lectura de La Protesta i altres periòdics llibertaris el portà al moviment anarquista. Va militar en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1919 emigrà a França i a París s'incorporà al sindicalisme llibertari i criticà el sindicalisme pur de Pierre Besnard. Com a militant de la Unió Anarquista (UA), s'oposà que els anarquistes abandonessin la Confederació General del Treball (CGT), davant el perill que caigués en mans dels comunistes o per formar la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Besnard. Fou un dels fundadors de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE) a França (1924-1926), de la qual va ser secretari. Visqué a Bèlgica, Montpeller i Marsella i va treballà com a electricista. A França creà i participà en diversos grups artístics i teatrals. Participà en els intents revolucionaris de l'altra banda dels Pirineus, com ara els fets de Vera de Bidasoa (1924) i l'aixecament de Prats de Molló (1926). Quan caigué la dictadura de Primo de Rivera, passà a Catalunya, però retornà desil·lusionat per la manca de moviment revolucionari. En 1936 marxà a Barcelona, però el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el va enviar com a enllaç i perquè organitzés l'ajuda vers la Revolució espanyola a França. Encapçalà la Federació de Comitès Antifeixistes d'Ajuda a Espanya, que aviat arreplegà més de 70.000 membres; recollí grans quantitats de queviures; amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) recaptà més d'un milió de francs i realitzà més de 300 mítings antifeixistes i de denúncia de les maniobres estalinistes. Denunciat pels comunistes al Ministeri de l'Interior francès com a «anarquista perillós», fou detingut a Besiers i empresonat. Alliberat per les pressions de l'ambaixada republicana espanyola, fou expulsat, encara que continuà la seva tasca clandestinament fins al 1939, especialment en l'organització de l'ajuda dels exiliats que creuaren els Pirineus en la Retirada i en millorar les condicions dels tancats als camps de concentració francesos. Amb el triomf feixista, s'instal·là a Mèxic, on formà part del grup editor de Tierra y Libertad des de la seva fundació. Entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 fou delegat per Tierra y Libertad, juntament amb Rodolfo Aguirre i Floreal Ocaña, al I Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Formà part de la Delegació de la CNT en Mèxic, des de les files de l'anarquisme més ortodox. Poc abans de finar viatjà per diversos països americans. Hermilio Alonso Martínez va morir el 16 d'abril de 1959 a Mèxic.

Hermilio Alonso Martínez (1897-1959)

***

Necrològica d'Orencio Bosque Andrés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1971

- Orencio Bosque Andrés: El 15 de gener de 1897 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Orencio Bosque Andrés. Sos pares es deien Orencio Bosque i Joaquina Andrés. Petit propietari de terra, en 1932, amb son cosí Emilio Bosque Bondía, son germà Ernesto Bosque Andrés i altres companys, fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. El maig de 1936 fou delegat pel Sindicat Únic de Maella al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. Quan la Revolució va ser secretari del Comitè Revolucionari del seu poble i va posar les seves terres al servei de la col·lectivitat local. En 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera. El 24 de juliol de 1937 presidí l'assemblea de la Federació Comarcal de Col·lectivitats que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària estalinista encapçalada per Enrique Líster Forján, son germà Ernesto va ser assassinat pels comunistes. Malgrat tot, aconseguí mantenir l'activitat de la col·lectivitat fins al trencament del front d'Aragó en 1938. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili a la zona de Moissac i fou membre de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Malalt des de feia temps, Orencio Bosque Andrés va morir el 6 d'octubre de 1971 al seu domicili de Fontréal (Moissac, Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Pilar Llop) i descendència.

***

Necrològica de Pablo Muñoz Ribera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de desembre de 1992

- Pablo Muñoz Ribera:El 15 de gener de 1899 neix a Navalcán (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i anarquista Pablo Muñoz Ribera. Era fill natural d'Eustaquia Rivera Martín i fins el 23 d'octubre de 1952 no va ser legitimat per son pare, Eustaquio Muñoz Sobrino. En 1924, un cop fet el servei militar, trobant-se sense feina, emigrà a França i s'integrà en el moviment anarquista de l'exili. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Catalunya, on participà en les lluites socials d'aleshores. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en la «Columna Durruti» i després en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, combatent al front d'Aragó. Sembla que és el mateix Pablo Muñoz Ribera que l'agost de 1937 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona i processat per «rebel·lió» arran dels «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué evadir-se amb el suport de son germà Enrique Muñoz Ribera, també anarquista. El juny de 1939 va ser detingut amb altres companys espanyols i francesos, entre ells son germà Enrique Muñoz Ribera, sota l'acusació de formar un grup d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i d'haver agredit i intentat robat 4.000 francs i documents, el 8 de juny anterior, a Belarmino Tomás Álvarez, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a l'exili i exdiputat en les Corts Generals republicanes, i Alexandre Morneta, mestre-sala, cap de secció de la Lliga dels Drets de l'Home i membre del Comitè de Repatriament dels Milicians Espanyols, el 31 de maig anterior, a qui li robaren 1.600 francs. El 9 d'agost de 1939 el XII Tribunal Correccional condemnà aquest grup anarquista, format per set espanyols (Fernández de la Rosa, Manuel Gimeno, Pedro Girard Salinas, Batista March, Pablo Muñoz Ribera, Nicolás Menna Patelas i Martín Orts) i dos francesos (Georges Augey i René Ventalon), per «robatori, complicitat, usurpació de funcions» a diverses penes, ell a sis mesos de presó. El periòdic comunista L'Humanité insinuà que els membres d'aquest grup eren falangistes infiltrats a França. Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i internat amb altres exiliats espanyols a la caserna de Les Lilas (Illa de França, França), esperant ser deportat a l'Espanya franquista. A l'estació d'Austerlitz de París (França) pogué fugir de bell nou també gràcies a l'ajuda de son germà. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1948 vivia al número 10 del carrer Simon de Saint-Denis (Illa de França, França). Sa companya fou Dolores Pérez. Pablo Muñoz Ribera va morir el 13 de novembre de 1992 a Les Rivières (Lavau, Borgonya, França), on residia sa filla Marie Jeanne, i va ser enterrat a Garges-lès-Gonesse (Illa de França, França).

***

Juan Nieto Rodríguez (1938)

- Juan Nieto Rodríguez: El 15 de gener de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'advocat anarcosindicalista Juan Nieto Rodríguez. Fill d'una família humil, es costejà la carrera de Dret treballant en una oficina fent d'empleat mercantil. Pertanyia a la maçoneria i l'agost de 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou responsable, des de setembre de 1936, de l'Oficina Jurídica de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Durant la seva actuació es caracteritzà per fer favors a persones dretanes. Entre 1936 i 1938 col·laborà amb articles jurídics en el setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. El 18 de novembre de 1936 un decret de la Generalitat dissolgué les Oficines Jurídiques. El 5 de gener de 1937 va ser nomenat president suplent del Tribunal Popular de Lleida (Segrià, Catalunya) i el 4 de febrer de 1937 secretari del Jutjat Popular de Badalona. El 21 de maig de 1937 va ser nomenat fiscal de l'Audiència de Barcelona. En 1937 publicà el llibre Como actuó en Badalona la Justicia Revolucionaria. L'abril de 1938 va ser nomenat fiscal del Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció i membre dels Tribunals Especials de Guàrdia de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili formà part de la CNT escindida i en 1946 pertanyia a la Federació Local de Lunèl (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Juan Nieto Rodríguez (1906-?)

***

Necrològica de Pablo Barba Lozano apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 12 de desembre de 1989

- Pablo Barba Lozano: El 15 de gener de 1909 neix a Villaviciosa (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Barba Lozano. Sos pares es deien Frutos Barba i Manuela Lozano. Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de juliol de 1936 col·laborà en la proclamació del comunisme llibertari a la seva població natal. Després passà a Catalunya i va fer la guerra com a voluntari en la «Columna Durruti» i en la XVI Divisió arran de la militarització, participant en els combats dels fronts d'Aragó i de Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració (La Tor de Querol, Fort de Montlluís, Vernet i Setfonts). El desembre de 1939 passà, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar a les mines occitanes de carbó de La Grand Comba, on va fer feina, com a miner a Le Pontil (Llenguadoc, Occitània), fins a la seva jubilació amb 55 anys. Instal·lat a Le Pradel amb sa companya Adela Peregrina, milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Pablo Barba Lozano va morir el 7 d'agost de 1989 de silicosi a Le Pradel (Le Val, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Caba Guijarro

- Juan Caba Guijarro: El 15 de gener de 1912 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i poeta Juan Caba Guijarro. Sos pares es deien Juan José Caba i Sebastiana Guijarro. En 1930 entrà a formar part del grup anarquista «Fraternidad» del seu poble i l'any següent fou nomenat secretari del Comitè Comarcal de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 era membre de la Junta de Jornalers de l'acabat de crear Sindicat de Jornalers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan feia el servei militar a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya), va patir arrests per pertànyer als Comitès Antimilitaristes de Soldats (CAS) i com a càstig fou enviat a Astúries, on fou testimoni de la Revolució de 1934. Un cop desmobilitzat, començà a col·laborar en la premsa llibertària, especialment en El Luchador, editat per la família Urales. El maig de 1936 formà part del Comitè de Vaga dels pagesos. Arran del cop feixista de juliol d'aquell any, s'incorporà com a voluntari a partir de setembre en les milícies anarquistes, participant en la creació de la Columna «España Libre». El novembre de 1936 va ser ferit al front de Madrid i marxà al seu poble per recuperar-se. Conegué de primera mà les col·lectivitats llibertàries de Membrilla i de Manzanares. En 1937 col·laborà en El Productor Libre, d'Alcázar de San Juan. Més tard combaté en la Columna «Andalucía-Extremadura. Amb la militarització, la columna passà a denominar-se Brigada 88, amb la qual assolí el grau de tinent ajudant. El març de 1939 fou capturat per les tropes franquistes al port d'Alacant i va ser reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, però després la pena li fou commutada per 30 anys de presó. Va ser tancat a Manzanares, Badajoz i Ciudad Real, i així i tot formà part del Comitè Comarcal de la CNT de Ciudad Real. A finals de 1946 fou alliberat. Fins a 1960, quan la resistència llibertària va fer figa, encapçalà la CNT manxega clandestina. Durant els últims anys del franquisme retornà a la lluita i un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT de la Manxa. En 1984 fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Manzanares. En els últims anys de sa vida es dedicà a escriure fulletons propagandístics i poètics. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Evocación, El Luchador, Orto, El Productor Libre, La Protesta Obrera, Pueblo Libertario, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Colectivismo agrario en La Mancha. El colectivismo en Membrilla (1936-1939) (1981), Cottage Viola, lugar de trabjo de Pedro Kropotkin (1981), Crónicas intrascendentes de Manzanares (1982), Colectivismo agrario en La Mancha. Colectividad de Manzanares (1983), Mil gritos tuvo el dolor en el campo de Albatera (1983), Poemario. Pasos sin eco (1983), Semblanzas y paisajes de Manzanares (1984), Bajo las alas del viento (1985), Por los caminos del mundo (1985), Cincuentenario de las desventuras españolas en su guerra civil (1986), Manzanares (C. Real) cien años de su historia (1988), Manzanares: sus tierras y sus gentes (1992), Reflexiones sobre la insurrección de Asturias de 1934 (1992), Fermín Galán, primer màrtir de la II República (1997) i Memorias y vivencias de un campesino anarquista (1999, recull de les seves publicacions). Sa companya fou Teresa Peña Maestre. Juan Caba Guijarro va morir el 15 d'octubre de 2000 a Manzanares (Ciudad Real, Catella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 15 de gener de 1913 neix a Forcarei (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acevo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Agustín Gómez Arcos

- Agustín Gómez Arcos: El 15 de gener de 1933 neix a Enix (Almeria, Andalusia, Espanya) l'escriptor anarquista Agustín Gómez Arcos. Sos pares es deien José Gómez Amate, jornaler, i Dolores Arcos Moriana. Era el fill petit de set d'una família d'origen humil republicana. Autodidacta –va tenir com a professora Celia Viñas Olivella qui el va animar en la seva vocació literària– i aficionat al teatre des de molt jove, va arribar a Madrid als anys 50 per aprendre i treballar en aquest art, deixant de banda els estudis de dret que havia començat a Barcelona. Va aconseguir estrenar alguna obreta i va traduir obres de teatre (La folla de Chaillot, de Jean Giradoux; Intermezzo, de Giraudoux; i La révélation, de René-Jean Clot), però la que seria la seva primera obra important, Los gatos, va ser retirada per la censura, a punt de ser estrenada, en 1965. Fart de franquisme i de les mancances culturals espanyoles va fugir primer al Regne Unit, un temps curt, i després passà a França i s'instal·là a París en 1966 treballant de qualsevol cosa (cambrer...). Va conèixer l'editor Stock i li va proposar escriure una novel·la en francès, L'agneau carnivore, que es va publicar en 1975 sota el nom d'Agustin Gomez-Arcos (sense accents i els llinatges junts). És el començament de la seva reeixida carrera d'escriptor en francès a partir de la qual va rebre premis, diners i pogué ser dos cops finalista del famós Premi Goncourt –no el va guanyar perquè encara conservava la nacionalitat espanyola. Passava temporades a Espanya, en un apartament davant Chueca (Madrid), i quan venia aquí no deixava de criticar la situació política concreta (el Partit Popular) i el seu odi visceral als poders en general (econòmic i polític), deixant palès la seva homosexualitat vindicant i el seu amor a la gent pobra i marginal. La seva obra (novel·la en francès i teatre en castellà), violenta, tenebrista, esperpèntica i carregada de denúncia política, ha estat traduïda a 18 idiomes (encara que sigui gairebé desconeguda al seu país d'origen) i podem destacar: María República (1976), Ana non (1977), Scènes de chasse (furtive) (1978), Pré-papa ou roman de fées (1979), L'Enfant miraculée (1981), L'enfant pain (1983) i Un oiseau brûlé vif (1984), entre moltes altres. Gómez Arcos va declarar a Thierry Maricourt, que el va entrevistar en 1988 pel seu llibre Histoire de la littérature libertaire en France: «Què sóc un llibertari, és la evidència mateixa! En tant que espanyol i en tant que escriptor... i una cosa no es pot separar de l'altra!» Agustín Gómez Arcos va morir de càncer el 20 de març de 1998 a l'Hospital Bichat-Claude Bernard del XVIII Districte de París (França).

Defuncions

Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871

- François Parraton: El 15 de gener de 1874 mor a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'internacionalista bakuninista François Parraton. Havia nascut el 12 d'abril de 1836 al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es guanyava la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la Grande Rue de la Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris més actius de Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres companys (Mikhail Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet, Louis Palix, B. Placet, Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de Salvació de França (CCSF) i amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran part a l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant. Amb els citats, signà el 26 de setembre de 1870 el cartell «Fédération Revolucionaire des Communes», que concretava l'acció revolucionària en set articles, el primer dels quals era l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de setembre, participà en la manifestació convocada pel CCSF i el Comitè Central Federatiu (CCF) que es reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que entraren violentament dins de l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa revolucionària lionesa, esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que donà lloc a la proclamació de la Comuna des del balcó de l'Ajuntament per part d'Albert Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació membre del Comitè Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24 de març, abandonat pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva dimissió que va enviar al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari fracassà; ell aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment pogué passar Suïssa. El 13 d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan l'endemà intentà arribar a París per a entrevistar-se amb el general Cluscret, va ser detingut a l'estació de Tonnerre (Borgonya, França). Després de la caiguda de la Comuna de París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar a cinc anys de presó i posteriorment, el 2 de setembre de 1871, el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el condemnà a la deportació en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell que el portaria a desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el 13 de setembre de 1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els guardians de la presó. François Parraton va morir el 15 de gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer remissió de la seva pena.

La notícia de l'incident segons el diari barcelonès La Vanguardia del 16 de gener de 1921

- Francesc Sabater Arias: El 15 de gener de 1921 mor a mans de la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Sabater Arias. Aquell dia, sobre les sis del vespre, Joan Caballé, activista del Ram dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se situà als voltants de l'Arc del Triomf per demanar als obrers que passaven solidaritat econòmica per socórrer els presos i perseguits, mentre diversos companys li guardaven les espatlles. Uns policies que el van sorprendre en plena feina el subjectaren i intentaren portar-lo a comissaria, però els altres companys van respondre a trets, obligant-los a amollar-lo per a defensar-se, moment que aprofità Caballé per fugir amb els diners recaptats, encara que finalment fou detingut. En aquest tiroteig va resultat ferit Francesc Sabater Arias, que fou portat a la Casa dels Socors de la Ronda de Sant Pere on morí hores després. Dies després, el pare de l'infortunat declarà que son fill mai no havia estat afiliat a cap sindicat.

***

Giovanni Dettori

- Giovanni Dettori: El 15 de gener de 1937 mor al front de Terol (Aragó, Espanya) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Havia nascut el 29 de gener de 1899 a Orgosolo (Sardenya). Sos pares es deien Salvatore Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou simpatitzant socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella formada per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En 1917 va ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la Gran Guerra. En 1921 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges» i en 1922 emigrà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), on freqüentà el destacat anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a Gassin (Provença, Occitània), on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una explosió d'un cartutx de dinamita a la feina, va perdre una mà. També va treballar a les drassanes navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons la família, en aquesta època s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants anarquista italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual evasió. El novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia, sense deixar de tenir relacions amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el definí com a «anarquista convençut i irreductible». Fou membre del grup anarquista italià format per Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio Valenza i altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb Emilio Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat italià i a la seu del periòdic feixista Unione, esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de 1929 a Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser aquí on va perdre la mà. En aquesta època, segons la policia, també hauria intervingut en intent d'evasió de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de 1931 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser condemnat a un mes i mig de presó per «possessió injustificada d'arma». Davant el dubte que la seva repatriació respongués a motius polítics, el 20 d'agost de 1931 se li va decretar el confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny de 1933 va ser detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150 confinats contra una ordenança de la direcció de la colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en l'apel·lació, però, segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i continuà freqüentant «elements hostils al règim feixista». El 2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro (Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per anar a reunir-se amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934 obtingué aquest document i el 26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la colònia francesa. A Tunísia treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de la vaga dels pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va estendre a altres sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les setmanes següents. El juliol de 1936 participà en una manifestació antifeixista, juntament amb altres companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni, etc.), on va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de classe», se li va decretar l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936 marxà de Tunísia cap a Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario Giudice, Vincenzo Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà passà a la Península per a lluitar contra el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» –altres fonts citen XIII Brigada Internacional «Dombrowski»–, va ser ferit en diverses ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15 de gener de 1937 al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou l'anarquista Giuseppina Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els quals s'allistaren tots tres en les forces armades de França Lliure durant la II Guerra Mundial.

Giovanni Dettori (1899-1937)

***

Guido Bruna

- Guido Bruna: El 15 de gener de 1946 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Guido Efisio Bruna, també conegut com Bruno Bruni. Havia nascut el 27 de novembre –algunes fonts citen el 2 de novembre– de 1905 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Giacomo Bruna i Ermina Comotto. Es guanyava la vida treballant de pintor de cases i d'obrer en general. Son germà Ernesto Bruna i sa germana Margherita Bruna també van ser militants anarquistes. Condemnat en diverses ocasions per activitats anarquistes i subversives, l'abril de 1931, després de desertar de l'exèrcit, s'expatrià clandestinament a França i després passà a Bèlgica, on mantingué estrets contactes amb els grups anarquistes de refugiats italians. En 1932 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on el desembre de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat per haver participat en una reunió clandestina anarquista i de preparar un complot contra la seguretat de l'Estat. L'agost de 1935, després de 18 mesos d'empresonament, va ser posat en llibertat. Expulsat d'Espanya pel govern republicà, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on amb altres companys anarquistes, creà una xarxa logística permanent per als militants de pas (habitatge, transports, falsificació de documents, etc.). Només ocasionalment participà en el grup anarquista il·legalista de son germà Ernesto Bruna, anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Pietro Boggio, Federico Brino, Carlo Girolimetti, Vittorio Ortore, Quinto Panizzi, Carlo Piovano, Marcello Qualizza, Camillo Sartoris, Tommaso Serra, Luigi Sofrà, Enrico Zambonini, etc.). L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, amb son germà Ernesto Bruna, marxà com a voluntari cap a Catalunya i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». L'1 de setembre de 1936, durant l'ofensiva sobre Osca (Aragó, Espanya), a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya), el camió blindat (tiznao) on es trobava, juntament amb els milicians italians Giovanni Barberis (José Gómez), Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, s'incendià després de rebre una granada, resultant greument ferit en un peu, però amb més sort que els seus companys, Giovanni Barberis i Amedeo Gianotti, que moriren. Trigà mesos a recuperar-se a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Posteriorment ocupà càrrecs de responsabilitat com a membre de la Secció Italiana en el Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant-se del control d'entrades i de sortides dels italians en general, fent d'enllaç en el Servei de Fronteres entre Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A Portbou conegué l'anarquista Siberia Gilioli, que esdevingué sa companya. En un pas a França, l'1 d'octubre de 1937 va ser detingut a Tolosa va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó. En 1939, amb el triomf franquista, es refugià a França, després passà a Bèlgica i finalment als Països Baixos, on li agafà l'esclat de la II Guerra Mundial. El 15 de desembre de 1939 va ser detingut a Amsterdam. Greument malalt de tuberculosi, va demanar ser repatriat a Itàlia passant per Alemanya, però, el 2 d'octubre de 1940, en arribar al pas fronterer de Brenner (Tirol), va ser detingut per la policia italiana i el 19 d'octubre de 1940 va ser traslladat a la presó de Torí. Jutjat i va ser condemnat a dos anys de reclusió per «deserció», pena que va purgar a la presó militar de Gaeta (Laci, Itàlia). Un cop complerta la condemna, se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene per haver combatut a la guerra d'Espanya, però el 27 de gener de 1943 aquest decret va ser commutat per una amonestació per motius de salut i es pogué establir a Torí. Hospitalitzat en un sanatori torinès, aconseguí sobreviure tota la guerra. Guido Bruna va morir, en la pobresa més absoluta, el 15 de gener de 1946 a Torí (Piemont, Itàlia).

Guido Bruna (1905-1946)

Ernesto Bruna (1904-1977)

***

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1966

- Manuel Torner Bosqué: El 15 de gener de 1966 mor a París (França) l'anarcosindicalista Manuel Torner. Havia nascut el 14 de novembre de 1914 a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Torner i Francisca Bosqué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser detingut i empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez, aconseguí fugir de la companyia disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella, Espanya) i passà a França, on demanà asil polític. Visqué a París (França) i milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir el 15 de gener –algunes fonts citen erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Necrològica de Joaquín Celma Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Joaquín Celma Pérez: El 15 de gener de 1973 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Havia nascut el 12 de setembre de 1887 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Celma i Carmen Pérez. Emigrat a l'Argentina, milità activament en el moviment llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península per participar en la defensa de la Revolució espanyola i en el seu procés de col·lectivització a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montalban de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), associació fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Joaquín Celma Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Even apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1927

- Gabriel Even: El 15 de gener de 1973 mor a Nancy (Lorena, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gabriel Charles Marie Even. Havia nascut el 21 de desembre de 1901 a Le Havre (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Even, fogoner, i Valentine Élisa Marie Prat. Des de molt jove navegà i, després de passar un any a l'Exèrcit d'Orient, entre l'1 d'agost de 1921 i l'1 d'abril de 1923 va ser mobilitzat en una unitat d'enginyers. De bell nou al seu port d'origen, participà activament en el Sindicat de Mariners –el gener de 1922 s'havia afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU)– i es lligà estretament al seu secretari, Henri Julie, de qui esdevingué el seu principal adjunt. El 14 de juny de 1924, amb Julie, va ser nomenat secretari federal, càrrec en el qual es mantingué un temps. Gràcies a l'acció d'ambdós, la majoria de mariners es decantà pel sindicalisme autònom i el 17 de juliol de 1924 es creà la Unió Sindical de Mariners de França, organització de la qual va ser tresorer permanent durant 23 anys. En aquesta època va ser fitxat com a anarcosindicalista i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena-Inferior. L'octubre de 1924 participà en una subscripció a favor d'Émil Cottin, qui el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar, sense èxit, Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. En 1925 va ser delegat per la Federació Autònoma per fundar a Dunkerque (Flandes del Sud) una secció de la Unió Sindical de Mariners de França i en 1926 va ser nomenat tresorer de la nova organització, però poc després abandonà el sindicalisme i es lliura enterament a l'anarquisme. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del Nord-Pas-de-Calais. En aquesta època treballava de manobre a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 3 d'abril de 1927, en ocasió de la visita a la regió de Gaston Doumergue, president de la República francesa, va ser detingut després d'haver intentat pujar al cotxe presidencial tot cridant «À bas la guerre! Dieudonné, mort au bagne!» (Fora la guerra! Dieudonné, mort a presidi!) i llançant dins l'automòbil pamflets manuscrits amb els textos «À bas la guerre! Contre toutes les guerres! Vive la Révolution Sociale! Vive l'anarchie!»; detingut, va ser violentament apallissat a la comissaria de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant l'escorcoll del seu domicili, al carrer Justice de Lilla, la policia trobà nombrosos exemplars de periòdics anarquistes, com ara Germinal, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil des Jeunesses Libertaires, Le Semeur, etc.; jutjat per aquesta causa, el 8 d'abril de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a dos mesos de presó per «ultratges al president de la República» i va ser absolt del càrrec de «vagabunderia». El 23 d'agost de 1927 va ser detingut, juntament amb Joseph Deschamps, Joseph Jacob i François Lepoestel, a Lilla durant la manifestació de protesta contra l'execució dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan el comissari central Carré volgué arrabassar una pancarta i a qui tractà d'«assassí». A partir del 20 de gener de 1928 s'ocupà de la redacció de Le Libertaire, periòdic del qual Nicolas Faucier era l'administrador, i fou membre del grup «Amis du Libertaire». En aquesta època participà en la campanya a favor dels anarquistes empresonats a l'URSS. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 participà en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Amiens (Picardia, França), on, amb Jean Girardin i Pierre Mualdès, va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. El 29 d'agost de 1928 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Sena i aleshores sembla que vivia al número 203 del bulevard Voltaire de París (França). L'11 de desembre de 1928 es casà a Lamouilly (Lorena, França) amb Charlotte Marie Anne Gagnaire i la parella s'instal·là a Thillombois (Lorena, França), on ella treballava de mestra, i on va romandre fins el 1931, sense comptar una petita estada a Le Havre i un temps que treballà en una explotació forestal a les Ardenes el desembre de 1929, instal·lant-se el juliol de 1932 a París. El 3 d'abril de 1932 va assistir com a delegat del Grup Anarquista del XV Districte de París al Congrés Regional de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). A finals de 1932 tornà a viure amb sa companya a Wadonville-en-Woëvre (actualment Saint-Hilaire-en-Woëvre, Lorena, França), on ella tenia allotjament a la seva escola. Durant la II Guerra Mundial va ser capturat pels alemanys i deportat; en 1940 estava tancat com a presoner de guerra al camp de concentració d'Hammelburg (Baviera, Alemanya). Posteriorment participà en la Resistència, enquadrat com a voluntari entre el 9 de setembre de 1943 i el 5 de setembre de 1944 en el «Grup Ain-Nord» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). El seu últim domicili va ser a Homécourt (Lorena, França). Gabriel Even va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital Central de Nancy (Lorena, França).

***

Necrològica de Jaume Llonch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de febrer de 1979

- Jaume Llonch: El 15 de gener de 1979 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Llonch. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels trenta, després de dinar i abans de retornar a la feina, passava pel Bar Versalles, a la plaça del Comerç de Sant Andreu, per a comentar-hi l'actualitat amb son company Andreu Capdevila. Participà activament contra la resistència al cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial es reuní amb sa companya Gertrudis i fills i s'instal·là a Bordeus, on milità en el Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Jaume Llonch va morir el 15 de gener de 1979, després d'una llarga malaltia, en un hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Esquela de Delfí Caballero Roches apareguda en la revista Ciutat de Santa Coloma de Gramenet del 20 de gener de 1984

- Delfí Caballero Roches: El 15 de gener de 1984 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista i esperantista Delfí Caballero Roches. Havia nascut el 25 de novembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament el 16 de novembre de 1917– a Sanaüja (Alta Segarra, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Caballero i Paula Roches. Quan tenia un any sa família es traslladà a Santa Coloma de Gramenet i cap el 1931 es traslladà al Poblenou de Barcelona (Catalunya), on començà a treballar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan esclatà la guerra lluità com a voluntari al front. Ferit greument a Terol (Aragó, Espanya), va ser hospitalitzat a Barcelona fins al final de la guerra. Va ser tancat a Montjuïc per les autoritats franquistes i patí sis mesos de treballs forçats a Tenerife (Illes Canàries) i a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després passà per un batalló de treballadors a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). Un cop obtingué la llibertat vigilada, intervingué en representacions teatrals a Osor (Selva, Catalunya). En 1944 s'uní sentimentalment amb Àngela Isach. En 1946 s'establí a Santa Coloma de Gramenet i en 1956 entrà a formar part del Centre Excursionista Puig Castelar, on desenvolupà una intensa tasca esperantista, mantenint correspondència arreu del món. També va estar interessat per la filatèlia i la numismàtica. En 1977 s'integrà en l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet, on va fer cursos d'esperanto. Delfí Caballero Roches va morir d'infart de miocardi el 15 de gener de 1984 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Nou d'aquesta població.

***

Necrològica d'Antonio Cabello Verdejo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de març de 1986

- Antonio Cabello Verdejo: El 15 de gener de 1986 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Cabello Verdejo. Havia nascut el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 2 de gener– de 1912 a Villaviciosa de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Cabello i Antonia Verdejo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, durant la guerra civil lluità en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà de miner, fins a la seva jubilació, a  La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou membre de la Federació Local d'Albi de la CNT. La seva última etapa la passà a la Residència «Les Pins» de La Grand Comba. Antonio Cabello Verdejo va morir de silicosi el 15 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

Asunción Cañizar Agut

- Asunción Cañizar Agut: El 15 de gener de 1993 mor a Vierzon (Centre, França) l'anarcosindicalista María de la Asunción Cañizar Agut. Havia nascut el 25 de maig de 1909 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Joaquín Cañizar i Adelaida Agut. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), estava casada amb Ramón Jacinto Prades Ribera, amb qui va tenir dos infants, Pilar Prades Cañizar i Germinal, que morí amb cinc mesos. Durant la Revolució s'instal·là amb sa família a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on formà part de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, de la qual son company va ser nomenat secretari, encarregant-se amb Nieves González Gil, companya de Julián Floristán Urrecho, del menjador popular que hi havia a la plaça del poble. Després de la destrucció de les col·lectivitats l'agost de 1937 a mans de les tropes contrarevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján, retornà a Massalió. L'abril de 1938, pocs dies abans de l'ocupació del pobla per les tropes feixistes, marxà amb sa família cap a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, i acabà instal·lant-se a Mehun-sur-Yèvre (Centre, França). Asunción Cañizar Agut va morir el 15 de gener de 1993 a la Llar d'Avis Medicalitzada de Vierzon (Centre, França). Son germà Antonio Cañizar Agut també va ser militant anarcosindicalista.