---

Anarcoefemèrides del 15 de febrer

Esdeveniments

Exemplar del "Bulletin de la Fédération Jurassienne" anotat per James Guillaume

Exemplar del Bulletin de la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume

- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual –setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873–, òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.

***

Portada d'un exemplar de "Bandera Social"

Portada d'un exemplar de Bandera Social

- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de 1885 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Bandera Social. Semanario anárquico-colectivista. Dirigit per Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció José Diaz i T. Aurich Murtra, entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però hi van col·laborar Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo Nieva, Francisco Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt diversos: sindicalisme, textos teòrics, notícies internacionals, convocatòries orgàniques, efemèrides, biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes científics, etc. Es van traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en diferents ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà un suplement en una pàgina amb un «Manifest a tots els treballadors de la Regió Espanyola». En sortiren 96 números, l'últim el 21 de gener de 1887, i deixà de publicar-se perquè es refundí amb El Productor de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera d'"Svobondno Obshestbo"

Capçalera d'Svobondno Obshestbo

- Surt Svobondno Obshestbo: El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una tercera època en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.

***

"Mother Earth", d'Emma Goldman

Mother Earth, d'Emma Goldman

- Publicació del «Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el «Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) –entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón–, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.

***

Capçalera del "Boletim da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro"

Capçalera del Boletim da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro

- Surt el Boletim da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro: Pel febrer de 1918 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic mensual Boletin da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro. L'Aliança Anarquista de Rio de Janeiro (AARJ) s'havia creat poc abans, el 20 de gener de 1918, en una reunió convocada per a discutir sobre «anarquisme i sindicalisme». Se n'encarregà de l'edició i de les relacions Arlindo d'Avila Pereira. Els articles d'aquest butlletí anaven sense signar i publicà textos d'altres periòdics anarquistes (O Cosmopolita, Debate, Guerra Sociale, A Plebe, La Protesta, Semana Social, A Sementeira, Tierra y Libertad, etc.) i de la premsa generalista. En sortiren tres número, l'últim l'abril de 1918, que publicà un «Programa mínim d'anarquia» signat per Domingos Ribeiro Filho.

***

Portada d'"Iniciales" d'abril de 1932

Portada d'Iniciales d'abril de 1932

- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual», «Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).

***

Capçalera d'"Acción"

Capçalera d'Acción

- Surt Acción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes –números del 39 al 47–, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 –en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell, Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).

***

Capçalera del primer número d'"Esfuerzo"

Capçalera del primer número d'Esfuerzo

- Surt Esfuerzo: Pel febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació mensual anarquista Esfuerzo. Revista de divulgación social. El responsable de la redacció va ser José María Ferreiro. Volia ser un espai cultural d'informació i de reflexió sobre la situació politicosocial espanyola. En sortiren 12 números, l'últim l'agost de 1937.

***

Capçalera de "L'Homme et la Vie"

Capçalera de L'Homme et la Vie

- Surt L'Homme et la Vie: Pel febrer de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle. Portava les cites de Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu punt de vista, de la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home només és útil al seu temps quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel Devaldès, que pretenia amb aquesta publicació ser una tribuna de lliure expressió oberta a tots els corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les diverses doctrines morals i socials». Tenia relacions amb la llibreria i el «Club de Discussions». L'administració i la gerència fou portada per Jean Serru. Trobem articles de Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell Boll, Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec), Hem Day, Manuel Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne Humbert, Maurice Imbard, Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Jean Marestan, Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand, Georgette Ryner, Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges Vidal, entre d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche, Maurice Godard, Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren quatre números, l'últim de maig de 1946. Com a mínim publicà tres fullets: Vers un monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie indépendante sans prolétariat, de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde nouveau. Comment on vit dans la Cité Intégration, cité sans prolétariat, per Hérault Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore. Philophe cynique, de Han Ryner (1946).

***

Capçalera de "Monde Nouveau"

Capçalera de Monde Nouveau

- Surt Monde Nouveau: Pel febrer de 1946 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Monde Nouveau. Organe Régional du Mouvement Libertaire - Région Sud. L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem articles d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James Blanchard, Boucher, Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G. Dupont, Joseph Gambarelli, Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche Meurant, Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge era d'uns dos mil exemplars. En van sortir sis números, l'últim el 15 d'octubre de 1946, que portava com a subtítol «Organe Régional de la Fédération Anarchiste - 12è Région». Fou substituït per La Voix Libertaire, que només publicà un número (14 d'octubre de 1947) a Toló (Provença, Occitània).

***

"Zéro de conduite" (1933)

Zéro de conduite (1933)

- Reestrena de Zéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament  perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduite és un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.

***

Capçalera de "Seme Anarchico"

Capçalera de Seme Anarchico

- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.

***

Portada del segon número d'"Anarchos"

Portada del segon número d'Anarchos

- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.

***

Portada del primer número de "A. Rivista Anarchica"

Portada del primer número de A. Rivista Anarchica

- Surt A. Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de A. Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensual és aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.

***

Portada del número 0 d'"Acracia"

Portada del número 0 d'Acracia

- Surt Acracia: Pel febrer de 1981 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el número 0 de la revista Acracia. Órgano de las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es publicà força irregularment. Canvià de capçalera i de subtítols («Revista», «Boletín»). Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors. Aquesta revista bilingüe (castellà i català) tractà diversos temes, com ara els pensadors anarquistes (Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia, l'anticlericalisme, l'ensenyament, les presons, l'OTAN, el tejerazo, les pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'abril-maig de 1983.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bouchenez (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Adolphe Bouchenez (27 de febrer de 1894)

- Adolphe Bouchenez: El 15 de febrer de 1858 neix a Gentilly (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Adolphe Bouchenez –a vegades el llinatge citat erròniament Bouchenet. Sos pares es deien Henri Alphonse Bouchenez, blanquer i pelleter, i Joséphine Coltat, obrera. Es guanyava la vida fent d'ebenista. En 1889 era secretari del Cercle Socialista Revolucionari Independent «Les Égaux du XX», que es reunia cada dimarts a la Sala Geantot, al número 36 del carrer Planchat. En els anys noranta vivia al número 3 del passatge Haies del XX Districte de París. En 1890 era secretari adjunt de «Les Égaux du XX», grup que presentà candidatura conjunta amb el Comitè Electoral Socialista Revolucionari Antiboulangista i Antiparlamentari de Charonne. El 12 de maig de 1891 assistí, com a delegat dels Grups Revolucionaris Independents, adherits a la Coalició Socialista-Revolucionària, a la reunió celebrada a la Sala Horel, al carrer Aumaire, per a parlar sobre l'actitud a prendre davant l'aniversari de la «Semana Sagnant» de la Comuna de París i de la manifestació que s'havia de celebrar el 24 de maig al cementiri de Père-Lachaise i a la qual es van sumar. El 25 de maig de 1891 assistí, amb altres companys (Dudicaint, Job, Lepeut, etc.), a la Sala Martin, al número 68 del Faubourg Saint-Denis, a la reunió de creació de la Unió de la Joventut Socialista Revolucionària (UJSR). El 9 de novembre assistí a una reunió de la «Ligue d'Ameublement pour le relèvement de son commerce et la suppression de la trôle» (Lliga de la indústria del moble per la millora del seu comerç i per la supressió de la venta directa de l'obrer), celebrada a la Sala Mazen, al carrer Charenton, on es mostrà partidari de la llibertat de treball i defensà la seva oposició a la supressió de la venta dels mobles pels obrers mateixos. El 8 de desembre de 1891, com a secretari de la Lliga d'Obrers del Moble, assistí a una reunió celebrada a la Sala CHâlet Franc-Comtois, al número 79 del bulevard Picpus, per a tractar temes sindicals. Amb els anarquistes Eugène Job, Lucas i altres, assistí el 8 d'abril de 1893 a una reunió per incitar a l'abstenció en les eleccions de la primavera d'aquell any celebrada al número 40 del carrer Orteaux i a la qual assistiren unes cent-cinquanta persones. L'11 d'octubre de 1893 participà, amb Job, en una reunió al domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del carrer Haies. També era assidu de les reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles, on assistiren nombrosos anarquistes (Chapin, Daguenet, Dauby, Denechère, Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 3 de passatge Haies. El 26 de febrer de 1894 la policia escorcollà, en presència de sa companya, el seu domicili, al número 62 del carrer Vignoles, i embargà 19 fulls escrits i una foto de grup on era present; aleshores es trobava en tractament mèdic a l'Hospital Tenon, on va ser detingut i traslladat, després de ser fitxat el 27 de febrer en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, a la presó de Mazas sota la acusació de «pertinença a associació criminal», però va ser posat en llibertat el 2 de març de 1894. El 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia i vivia al número 97 del carrer Haies. El 8 de maig de 1899 va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups «La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta època participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. El 23 de juliol de 1898 es casà a Viena del Delfinat amb Thérèse-Victoire Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

- Cesare Sartori: El 15 de febrer de 1867 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant «treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!, Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector «anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros, terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

Cesare Sartori (1867-1945)

***

Notícia de la detenció de Léon Patureau apareguda en el periòdic parisenc "La Révolte" del 31 de desembre de 1892

Notícia de la detenció de Léon Patureau apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 31 de desembre de 1892

- Léon Patureau: El 15 de febrer de 1868 neix a Soye-en-Septaine (Centre, França) l'anarquista Léon Patureau. Sos pares es deien Nicolas Patureau, jornaler, i Solange Brossard, domèstica. Es guanyava la vida treballant de jornaler. El 8 de desembre de 1892 a Bourges (Centre, França), en un judici de revisió d'una pena de l'anarquista Fortuné Henry, va cridar, juntament amb el carboner Pierre Petit, amb qui estava molt unit, «Visca l'anarquia!» quan Henry pujava al cotxe cel·lular; detingut, després d'interrogat, va ser posat en llibertat amb una denúncia per «escàndol injuriós» –aquell mateix dia també van ser detinguts un tal Bedu i Charles Métairie. En aquesta època vivia al barri Justices de Bourges. En 1893 va ser fitxat a Bourges com a «reincident molt perillós». En aquesta època vivia al número 11 del carrer Jean Boucher. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Louis Paret (Baptiste) i Jean Raudet, membres del grup «Les Affamés», a Bel-Air (Farges-en-Septaine, Centre, França), i processats per «associació criminal». En el escorcoll del seu domicili es van trobar nombrosos cartells, periòdics (L'En Dehors, Le Père Pienard, La Révolte, etc.) i fullets anarquistes, i en la seva correspondència una carta a Jean Billot, antic gerent de La Révolte que s'havia instal·lat a Bourges, i una altra a Fortuné Henry. També es van trobar exemplars del periòdic prohibit L'International, que contenia fórmules d'explosius. Al domicili de sos pares també hi havia fullets i cartells anarquistes. No obstant això, mancat de proves per inculpar-lo per «propaganda pel fet», el procurador demanà la seva posada en llibertat i sotmetre'l a vigilància especial. El febrer de 1894 es trobava, amb una companyia de músics ambulants, pel departament de Loiret i el 24 de febrer a Gien i el 27 de febrer de 1894 a Briare, on va ser sotmès a escorcolls. El 20 de desembre de 1932 es casà a Bourges amb Clémentine Moreau, divorciada de Pierre Louis Chartier. En aquesta època treballava de manobre i vivia al carrer de la Butte d'Archelet de Bourges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 22 de setembre de 1924

Notícia de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1924

- Jules Lemaire: El 15 de febrer de 1874 neix a Amiens (Picardia, França) el propagandista anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després comunista, Jules André Lemaire. Era fill natural de l'obrera fabril Geneviève Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de 1875 a Amiens. En 1892 era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor del sindicalisme socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista, de les vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El seu domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el 26 de febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i cançons anarquistes, com ara La Chanson du Père Duchesne. En 1895 vivia al número 16 de la plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files i incorporat en el 132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes, França); sancionat, el 20 d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers Disciplinaris a l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a Algèria. El 20 de gener de 1897 retornà a França i va ser integrat en el 156 Regiment d'Infanteria. El 28 de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a la vida civil i reprengué immediatament la militància llibertària. Demanà el permís per a la reunió pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada el 29 de gener de 1897 a la sala Alcazar on els redactors de La Libertaire Ferrière i Émile Janvion prengueren la paraula i també per a una reunió sobre el mateix tema per al 22 de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En 1898 vivia al número 3 del carrer Motte i era responsable d'una subscripció a favor de les famílies d'una desena de companys condemnes per haver pertorbat una reunió clerical. En aquesta època participava en les reunions de l'anarquista Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del periòdic Le Journal du Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899 organitzà una conferència de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre l'Església. Segons la policia, a finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una banda de desvalisadors anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15 de febrer de 1900 protestà per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de demanar permís per a una reunió anarquista que era privada en un cafè. El 28 d'abril de 1900, en una conferència organitzada per la Unió Republicana Democràtica (URD), interpel·là un diputat socialista parisenc sobre les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) ja que els socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de 1901 s'establí, amb altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin, Camille Tarlier i Émilien Tarlier), al número 8 del carrer Saint-Germain d'Amiens, on crearen un taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells i propaganda anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels Antipropietaris. El 8 de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme. Constantment vigilats per la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol de 1901 va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb finalitats de propaganda anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels organitzadors de la conferència de Dubois Desaulle «L'armée, école du crime», celebrada a la sala Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens. El 13 d'abril de 1902 portà la contradicció al socialista Charles Gaillet en una reunió pública. El setembre de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis a Péronne (Picardia, França), a més de portar el fullet de Charles-Albert Patrie, guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava com cada any la verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es dedicà a vendre el fullet de Johann Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb bicicleta a la verema de Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets, entre ells el de Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de juny de 1904 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a l'exèrcit», després d'haver cridat a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de porcs!». El novembre de 1904, amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del setmanari anarquista del Somme Germinal, editat durant el procés de l'anarquista Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes d'Amiens van fer accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11 de febrer de 1905. Germinal durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent fins a 1906. En aquesta època va ser un dels principals animadors del grup anarquista «La Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de juliol de 1905 la Festa Nacional, llançant eslògans antimilitaristes i cantant L'Internationale i La Carmagnole, acció que acabà gairebé en revolta quan s'acostà a l'ajuntament i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal edità 10.000 exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits, de Georges Bastie, i el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i va ser detingut juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser condemnats a nou mesos de presó per l'article «L'antimilitarisme et l'antipatriotisme» aparegut el 31 de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel fullet Aux conscrits i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de presó Bastien i a 1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser novament inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit dies de presó. A principis de la dècada dels deu va ser un dels responsables del Comitè de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de Treballadors del Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers tintorers de 1911. En 1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i posteriorment del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En 1913 sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne Unit, i essent declarat insubmís el 12 de desembre de 1918. Milità activament amb altres companys revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915 cosignà el manifest pacifista «L'Internationale anarchiste et la guerre». Per aquestes activitats, va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924 va ser condemnat a sis mesos de presó i a la deportació per no haver-se inscrit com a estranger al Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats frontereres franceses. Després de quatre mesos de presó preventiva, el juny de 1925 va ser jutjat en consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i condemnat a sis mesos de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la Revolució bolxevic, en 1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment comunista i milità en l'associació «Amics de l'URSS» i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes del departament del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la solidaritat amb la II República espanyola i les víctimes de la repressió franquista. Durant la primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la Dordonya, al costat d'un camp de concentració on estaven tancats una quinzena de comunistes de Picardia amb la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà el maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment com a recaptador de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord, Aquitània, Occitània). En 1945 retornà a Amiens i milità activament en el Partit Comunista Francès (PCF). Recollí ell tot sol més de quatre-mil signatures contra la bomba atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la necessitat d'educació dels membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la secció d'Amiens del PCF. En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys després. Jules Lemaire va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del carrer Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser trobat l'endemà, data en la qual es certificà la seva defunció.

***

Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Borrego Gómez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 d'abril de 1963

Necrològica de José Borrego Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1963

- José Borrego Gómez: El 15 de febrer de 1892 neix a Benaoján (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Borrego Gómez. Sos pares es deien José Borrego i Isabel Gómez. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. L'1 de març de 1934 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del Sindicat Únic General de Treballadors, adherit a la CNT, i l'1 de març de 1936 en va ser nomenat president. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a caporal del «Batalló Pedro López» de la I Companyia «CNT-FAI», establerta al Cerro de la Cruz de Montoyo (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, sembla que pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria). Després de la II Guerra Mundial passà a França i s'establí a Riam, on treballà de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Isabel Benítez Ruiz. Malalt, José Borrego Gómez va morir el 28 de febrer de 1963 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de José Menéndez Díaz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 4 de setembre de 1975

Necrològica de José Menéndez Díaz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de setembre de 1975

- José Menéndez Díaz: El 15 de febrer de 1893 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista José Menéndez Díaz. Sos pares es deien Ramón Menéndez i Carmen Díaz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el maig de 1937 va fer un míting a Colunga (Astúries, Espanya) i aquest mateix any col·laborà en CNT de Gijón des de La Manxoya (Oviedo, Astúries, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1948 era secretari de la Federació Local de Dreux (Centre, França) de la CNT. Sa companya fou Marcelina Rubiera. José Menéndez Díaz va morir el 17 d'agost –oficialment el 18 d'agost– de 1975 al seu domicili de Dreux (Centre, França).

***

Erasmo Abate

Erasmo Abate

- Erasmo Abate: El 15 de febrer de 1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso Abate i Maddalena Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una titulació tècnica. El març de 1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A l'Estat de Nova York s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i participà en les activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor, Joseph Caruso i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes en 1914 a Nova York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra destacà en el moviment llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), formant part del grup anarquista «Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i 1915 el seu periòdic en llengua italiana La Comune. Organo di difesa proletaria (1910-1915) i formant part del comitè directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo Eusepi i Leopoldo Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà activament en la vaga dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i col·laborà en The Toiler de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats antinacionals i de sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels Estats Units, juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma (Itàlia), prengué contacte amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). S'encarregà especialment del Comitè Anarquista Pro Sacco i Vanzetti, publicant articles demanant la seva llibertat en Umanità Nova i en el periòdic sicilià Il Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb Errico Malatesta durant una estada a Nàpols (Campània, Itàlia) plena de reunions.  Aquell mateix agost va ser detingut a Roma; processat per «possessió de bombes i atemptat contra l'ordre públic», l'octubre de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques, Itàlia). Enrolat en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia), després de quatre mesos de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època va ser definit per la Prefectura de Policia com a «agitador perillós» i d'una gran influència entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques, Itàlia), on exercia les seves «activitats propagandístiques». Fou un dels principals militants dels «Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat antifeixista va prevaler contra la desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de la repressió, després de passar per Àustria (Innsbruck) i Alemanya (Berlín), seguint les recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino, s'establí a París (França), sota la documentació falsa de Carlo Bruni, lliurada el 12 de desembre de 1923. Visqué fent de representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de Lió i Niça. En aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van veure obligats a fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el periòdic Umanità Nova, i es van refugiar a París. En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A França mantingué una llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre l'organització de la lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro Gori» es creà el Comitè d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a París, que agrupava organitzacions i partits, com ara la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que engegà la publicació del periòdic Campane a Storno, sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la paraula durant la reunió antifeixista organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació Anarquista de la Regió Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un escorcoll al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux (Illa de França, França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos fullets (Répression de l'anarchie en Russie soviétique, etc.) i fulls d'enrolament per a les Centúries Proletàries franceses. Va ser durament atacat des de les pàgines d'Il Picconiere, publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la seva acció propagandística en 1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la Llibertat», creada a França per Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va descobrir que era un muntatge de la policia feixista, provocà fortes divisions entre els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de controvèrsia constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate visqué treballant en una fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser obligat per les autoritats franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un atemptat contra el Duc de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc. Marxà cap el Canadà, amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units, cosa que va fer el març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), establí contacte amb el grup anarquista editor del periòdic Germinal, del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i col·laborà amb articles en Il Martello, lluitant contra la penetració feixista en les associacions i organitzacions italoamericanes. També va col·laborar amb el Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried Rolland, a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA) –posteriorment es casà amb Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les autoritats feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a detenir. Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest s'acostà al grup de tendència antiorganitzadora que editava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, atiant una nova campanya contra la seva personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest clima, deixà Chicago i s'establí a Filadèlfia, on patí de valent les conseqüències de la crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador, granger, etc.) fins al 1932. En aquesta època la policia el localitzà en Detroit (Michigan, EUA), a Nova York i després novament a Detroit, on treballà de pintor en una fàbrica de carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de pintor i comprà un terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda agrícola i ramadera, que amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se centrà en el suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets postals als companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de 28 anys d'absència, retornà a Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament contacte amb destacats militants (Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.), però trobà que el moviment llibertari italià estava en unes condicions molt precàries. En 1960 retornà a Itàlia i continuà col·laborant en La Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i en Contracorrente, publicat a Boston (Massachusetts, EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número 41, de 1964, la necrològica d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer la seva opinió sobre la polèmica sorgida entre els «vells» i els «joves» anarquistes al Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de setembre d'aquell any. El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza di libertà civili e minaccia di dittatura, parlà sobre la situació política italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant sobre els sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim feixista, sense oblidar-se de la repressió desencadenada contra els intel·lectuals en el sistema soviètic. Es dedicà a la investigació històrica i en 1972 publicà la biografia Il sindicalisme anarchico di Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu a l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana de Florència i una part important d'aquest es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, on hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel Hill (Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia pres el moviment llibertari.

Erasmo Abate (1895-1977)

***

Necrològica de Manuel Casanovas Camats apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de juliol de 1984

Necrològica de Manuel Casanovas Camats apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de juliol de 1984

- Manuel Casanovas Camats: El 15 de febrero de 1896, segons la partida de naixement –el 8 de febrer de 1896, segons la partida de defunció–, neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Casanovas Camats. Sos pares es deien Antoni Casanovas Rof, jornaler, i Buenaventura Camats Deola. Sembla que, segons la policia, cap el 1920 residí a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i París (França), on regentà, amb l'anarquista Albert Fabregat, perruqueries. A Barcelona exercí sense títol de mestre a l'escola de Joan Roigé Rodó i el desembre de 1920 va ser detingut amb Jacinta Roigé Rodó, que era sa companya. Durant els anys vint fou assidu de les tertúlies barcelonines de Formòs Plaja Saló. Carreter de professió, milità en la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Abans de la guerra civil participà activament en conflictes obrers i en vagues al port de Barcelona. Sembla que fabricava explosius i va ser ferit a la cara per una explosió accidental. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Bordeus del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Manuel Casanovas Camats va morir l'11 de juny de 1984 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Ernesto Herrero Árboles

Ernesto Herrero Árboles

- Ernesto Herrero Árboles: El 15 de febrer de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i posteriorment treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser acusat, amb Vicente Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una fàbrica de teixits; reclòs en una presó militar, va ser jutjat en consell de guerra el 22 de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i Foix, durant el judici reconegué la seva participació en l'atemptat com a resposta a l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de presó per «assassinat frustrat» i a vuit mesos per «dispar d'arma de foc». Durant la dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu «Cultura Social» de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un míting en aquesta localitat. El 19 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a Barcelona després de ser acomiadats de la seva feina en una fàbrica i negar-se a abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la lectura i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat pel grup anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria del barri barceloní de Sant Andreu. Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors de la «Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona Columna» o «Columna Ortiz»), que lluità al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al front de Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup guerriller «Petroleo», format per 37 milicians. Quan la militarització de les milícies, aconseguí el grau de capità de milícia dins de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. Ferit en un pulmó, retornà a Sant Adrià de Besòs, on, entre febrer i juliol de 1937, fou responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta població. Instal·lat a Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya), va ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Integrat en la Resistència, el 15 de maig de 1944 va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània, Occitània) i internat al Fort de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a Compiègne (Picardia, França) i d'allà deportat pels nazis al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on fou integrat en un kommando de treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va sortir molt afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de manera informativa al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio García Vera publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de gener de 1971

Necrològica d'Antonio García Vera publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de gener de 1971

- Antonio García Vera: El 15 de febrer de 1899 neix a Pruna (Sevilla, Andalusia, España) l'anarcosindicalista Antonio García Vera. Sos pares es deien Juan García i Ana Vera. Des de l'adolescència estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 fugí de Pruna, deixant sa companya i cinc infants petits, i aconseguí passar-se a zona republicana, on s'enrolà en batallons de fortificacions, restant-hi fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Instal·lat a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània), contactà amb la CNT i durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en el maquis de la zona de La Crouzette. L'estiu de 1944 participà en els combats per l'alliberament de Sent Gironç. Posteriorment pogué portar sa companya María Sánchez i sa família al seu costat. Malalt durant molts d'anys, Antonio García va morir el 25 de octubre –algunes fonts citen erròniament el 27 de novembre de 1970 a Molins (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Impasse Florimont de París. D'esquerra a dreta, aixecats: Jeanne Le Bonniec, Agathe Fallet, Marcel Planche, Pierre Onténiente i Marcel Lepoil; asseguts: René Fallet i Georges Brassens

Impasse Florimont de París. D'esquerra a dreta, aixecats: Jeanne Le Bonniec, Agathe Fallet, Marcel Planche, Pierre Onténiente i Marcel Lepoil; asseguts: René Fallet i Georges Brassens

- Marcel Lepoil: El 15 de febrer de 1899 neix a Dives-Sur-Mer (Baixa Normandia, França) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcel André Albert Lepoil. Sos pares es deien Albert Jules Lepoil, obrer de fàbrica, i Marie Élisabeth Moisson. Tècnic instal·lador de calefacció de professió, a començament de la dècada dels vint començà a militar en el moviment llibertari. En aquesta època vivia a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) i col·laborava en diferents publicacions anarquistes i anarcosindicalistes (Le Combat Syndicaliste, Le Cri des Jeunes, Le Libertaire, La Revue Anarchiste, La Voix du Travail, etc.). El 14 d'agost de 1924 participà en una discussió sobre autonomia sindical organitzada pel Grup Llibertari de Le Havre (Alta Normandia, França) i quatre dies després va fer la xerrada «Le Léninisme et l'Anarchisme» per al mateix grup. El 23 d'agost de 1924 va fer una xerrada sobre «Syndicalisme et Anarchie» per al grup anarquista de Drancy-Le Bourget (Illa de França, França). El 29 de setembre de 1924, després de llegir el llibre de memòries Comment j'ai subi quinze ans de bagne del penat Antoine Mesclon a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), va escriure una carta a l'autor on refermava el seu pensament anarquista després de veure el seu cas, carta que va ser reproduïda en una nova edició de l'obra de 1931. El 18 d'octubre de 1924 va fer la xerrada «Les contradictions du Léninisme» a la Sala Chabrillange de Drancy per al Grup d'Estudis Socials (GES) de Drancy-Le Bourget. El 8 de març de 1925 va fer la conferència «Contre le fascisme et toute autorité», en nom de la Unió Anarquista (UA), en una acte antifeixista celebrat a la Sala Halles d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), organitzat pel Grup de Defensa Social (GDS) local. El 27 d'abril de 1925 va fer Champigny la conferència «Durand I Roy de France» i dos dies després a la mateixa localitat la conferència contradictòria amb Émile Courtois «Les partis politiques et les anarchistes». El 13 de juny de 1925 participà en un gran míting contra la guerra del Marroc a Drancy. En 1925 fou un dels coordinadors de la propaganda antielectoral de la regió de Champigny, Nogent i Le Perreaux. A començament de 1926 passà una temporada a Niça (País Niçard, Occitània) i col·laborà amb el grup anarquista local. El 19 de juny de 1926 va fer, amb Georges Courtinat, un míting en suport de Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), organitzat pel grup anarquista d'aquesta localitat. El 22 de juliol de 1926 mantingué una controvèrsia amb Louis Loréal sobre «Ce qu'auraient dû faire les dirigeants russes», organitzada pel grup anarquista del XX Districte, al Faisan Doré de París. L'11 d'agost de 1926 va fer la conferència «Marxisme ou Anarchisme?» a la Sala Couchot per al Grup d'Estudis Socials de la Regió de Nogent-Le Perreux (Illa de França, França), el 15 de setembre la xerrada «L'évolution de l'économia et ses bénéficiaires occultes» per al grup anarquista de Nogent-Le Perreux i el 24 de setembre següent mantingué un debat de controvèrsia amb el professor Choisnel sobre filosofia i economia per al mateix grup. En 1927 col·laborà amb el Grup Anarco-Comunista de Marsella (Provença, Occitània) i el 24 de febrer d'aquest any va fer la conferència «Communisme et individualisme» organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) d'aquesta ciutat; el març d'aquest any va fer una gira propagandista pels barris marsellesos per parlar sobre l'actualitat i el moviment anarquista organitzada pel GAA. El 12 de maig de 1927 va fer la conferència «Sur la vie politique et économique en Russie» a la Sala de la Coopé de Romainville (Illa de França, França). Quan la Revolució espanyola, fou un dels representants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola en el si de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Per mor de la seva militància va ser acomiadat en diferents ocasions de diverses empreses on feia feina. Durant l'Ocupació restà a la regió parisenca sota falsa identitat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels animadors del grup d'Argenteuil (Illa de França, França) de la Federació Anarquista (FA). En aquests anys col·laborà en Le Libertaire –on mantingué la columna «Problemes essentiels»–, Plus Loin i en Universo. El 22 de maig de 1947 va fer la xerrada contradictòria «Les anarchistes, la question économique, le ravitaillement» per al Grup Llibertari de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Fou delegat del grup d'Argenteuil en el III Congrés de la FA celebrat entre el 9 i l'11 de novembre de 1947 a Angers (País del Loira, França), on, amb Henri Bouyé, delegat del grup del XIII Districte de París, s'oposà a l'informe d'activitat de l'organització. Convidat per un grup d'estudiants de l'Escola Politècnica per a fer una conferència sobre Mikhail Bakunin, el dia previst va ser substituït per l'organització per Henri Bouyé. El 20 de desembre de 1947 va fer la conferència «Ni De Gaulle, ni Thorez» a la Sala de Festes de Nantes, organitzada per la FA, la qual va repetir el 3 de gener de 1948 a la Sala Pointage de Puteaux (Illa de França, França). El 31 de gener de 1948, després de diversos enfrontaments amb el comitè de redacció de Le Libertaire, del qual formava part son amic Georges Brassens, abandonà la FA. Georges Brassens, aleshores secretari del grup anarquista del XV Districte de París i que havia viscut tres mesos amagat al seu domicili de Corneilles-en-Parisis (Illa de França, França) en 1944 fugint de la Gestapo, el va qualificar entranyablement com a «profeta de Cormeilles-en-Parisis», ja que tot el que pronosticava es feia realitat. Després de la presa del control de la FA per la tendència encapçalada per Georges Fontenis, esdevinguda Federació Comunista Llibertària (FCL), va fer costat la nova Federació Anarquista reconstituïda al voltant de Maurice Joyeux i col·laborà en Contre Courant i Le Monde Libertaire. Durant els anys seixanta fou membre de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i de SIA de Montalban (Guiena, Occitània) i col·laborà en Espoir i Le Libertaire, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA). Quan els «Fets de Maig» de 1968 visità la Facultat de Lletres de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), aleshores ocupada, i d'aquesta trobada va fer una ressenya («Un ouvrier parle aux étudiants») que publicà en Espoir del 23 de juny de 1968. Malalt des de 1972, es va veure obligat a retirar-se de la vida pública. Marcel Lepoil va morir el 15 d'agost de 1978 a Lombèrs (Gascunya, Occitània) i va ser incinerat tres dies després a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Marcel Lepoil (1899-1978)

***

Antonio Mairone

Antonio Mairone

- Antonio Mairone: El 15 de febrer de 1900 neix a San Germano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Mairone. Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa Sarasso. Obrer torner metal·lúrgic, després de la Gran Guerra es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar a la fàbrica «Fiat Grandi Motori» («Fiat-Fierriere») i a freqüentar els cercles anarquistes, esdevenint membre del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer» –d'aquesta última participà activament en la seva «Filodrammatica». Durant les mobilitzacions socials del «Bienni Roig» (1919-1920), participà en les protestes obreres que es donaren a les principals indústries milaneses, caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de les fàbriques «Fiat-Brevetti» i «Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb explosius contra una patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per l'Audiència de Torí, el març de 1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó, a més de dos anys de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat, però es mantingué la vigilància policíaca. Durant els anys de la dictadura feixista, s'encarregà d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la lluita antifeixista, com ara en l'organització de l'expatriació clandestina de militants, la difusió de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors per a les famílies dels presos polítics. La Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«element perillós, capaç de cometre actes inusitats en els moments oportuns» i de «persona a detenir en cas de disturbis d'ordre públic per la seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions criminals col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, participà activament amb els grups de «Giustizia e Libertà» (GL) milanesos, encarregant-se de la distribució clandestina del full Giustizia e Libertà. També es dedicà al reclutament de voluntaris antifranquistes i a l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya. La matinada del 9 d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi, Giuseppe Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro Enrietti, Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano Pugliese, Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.) i acusat de «conspiració política, mitjançant associació per a atemptat contra la constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió i haver participat en l'associació secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la imputació per manca de proves, va ser formalment amonestat. Després de les vagues de març de 1944, va ser detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la «Fiat-Fierriere» i deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el 20 d'abril –algunes fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 58954.

Antonio Mairone (1900-1945)

***

Joan Pujalte Berenguer

Joan Pujalte Berenguer

- Joan Pujalte Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Benimarfull (Comtat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Sos pares es deien Joan Pujalte i Francesca Berenguer. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al barri barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de Valentín Obac Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la Revolució, participà especialment en la col·lectivització de les «Indústries Ibèria» de sucre, de les quals va ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació va ser reclòs en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en 1942 retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina. Durant els anys seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui tingué un fill, Arístides Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una llarga malaltia l'1 de maig de 1990 a la Ciutat Sanitària Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)

***

Faustino Barrabés Asún

Faustino Barrabés Asún

- Faustino Barrabés Asún: El 15 de febrer de 1909 neix a Esquedas (La Sotera, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Sos pares es deien José Barrabés i Rafaela Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França, on treballà de paleta. Sa companya fou Sofía Santolaria. A conseqüència d'un accident de treball, Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 al seu domicili de La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de gener de 1987

Necrològica de José Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de gener de 1987

- José Fontán Pérez: El 15 de febrer de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Fontán Pérez. Sos pares es deien Ángel Fontán i Vicenta Pérez. Nascut en una família llibertària, tres de sos germans (Francisco, Ángel i Vicenta) van ser militants, com ell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari d'Esplucs i després del Comitè d'Administració de la població. Lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya) i va caure presoner dels italians; tancat al camp de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, aconseguí fugir-ne. Altres fonts diuen que, en 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on pogué fugir amb tres companys. Després de travessar la Península a peu, a començament de 1940 aconseguí, amb el suport de sa companya Antonieta Riu que havia vingut a buscar-lo a la frontera, passar a França. La parella s'establí a Preishac (Aquitània, Occitània), on treballà el camp. Durant l'Ocupació, no sabem si sota demanda de les autoritats franquistes o per una delació d'un espanyol que treballava per a la Gestapo, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet; finalment l'agost de 1944 va ser deportat, via Bordeus, al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya) en el comboi anomenat «Tren Fantasma de la Mort». Amb Plinio Valls, el 20 d'agost de 1944 aconseguí fugir del tren a Liuron de Droma, a prop de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), i immediatament s'integrà en la Resistència. Son germà Ángel Fontán Pérez va ser deportat en 1941 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i gasejat. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Engilis (Florença, Gascunya, Occitània), on treballà l'agricultura i on fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1946 era el secretari de la Federació Local de Lencoac (Aquitània, Occitània). El 4 de març de 1962 fou un dels delegats a l'assemblea celebrada a Aush (Gascunya, Occitània) per la Comissió de Relacions Aragó-Navarra en l'exili. Amb sa companya Antonieta Riu tingué dos infants, Floreal i Progreso. José Fontán Pérez va morir el 23 de novembre de 1986 al seu domicili d'Engilis (Florença, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Florença.

***

Celestino Caleffi

Celestino Caleffi

- Celestino Caleffi: El 15 de febrer –algunes fonts citen el 19 de febrer– de 1911 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Celestino Caleffi. Era fill de Celso Caleffi. En 1932 era oficial de complement del 66 Regiment d'Infanteria. S'integrà en el moviment anarquista gràcies a la influència de sa tia Giovanna Caleffi i el company d'aquesta Camillo Berneri. Enviat a la guerra d'Etiòpia, en tornar retornà les medalles que li havia lliurat l'Estat italià. Durant la II Guerra Mundial, amagà dos paracaigudistes aliats. Després de la caiguda del règim feixista, a partir del 8 de setembre de 1943, participà en la lluita partisana com a president del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Gualtieri i en els combats de l'Alliberament. Després de la II Guerra Mundial fou el primer alcalde de la població. Posteriorment milità en el moviment anarquista de Gualtieri. Durant 40 anys ser administrador de la Casa Protetta de Gualtieri. Va fer costat el periòdic anarquista Volontà. En els anys vuitanta ajudà immigrants que arribaven a la població. Celestino Calefi va morir el 13 d'abril de 2009 a la Casa Protetta de Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia). Deu anys després, el 18 de maig de 2019 se li va retre un homenatge a la «Casa-Museo Antonio Ligabue» de Gualtieri, on assistiren son fill Giuseppe Caleffi; Fiamma Chessa, de l'Arxiu Berneri-Chessa; Gianandrea Ferrari, de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i Angelo Leidi, entre altres familiars i amics.

***

Necrològica d'Emili Antó apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de novembre de 1991

Necrològica d'Emili Antó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de novembre de 1991

- Emili Antó: El 15 de febrer 1915 neix en un poble de Tarragona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Emili Antó. Era sastre de professió. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer la guerra civil en la «Columna Durruti» i en la 119 Brigada com a milicià de la Cultura. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fou el primer secretari departamental de les Joventuts Llibertàries de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), que havia fundat amb altres companys (Eduardo Aliaga, Juan Delgado, Adolfo Fernández, Paquita Frias, etc.). En 1945 representà la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT en el Ple Confederal de la Regional Núm. 2, que arreplegava 6.000 afiliats, i participà en la comissió encarregada de redactar una resposta al manifest Con España o contra España, signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou l'inspirador de la idea de construir l'Escola de Militants en el si de la CNT de Montalban. A finals de 1948 assumí la responsabilitat del mas Tartas, base guerrillera d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). El 4 de juny de 1949 va ser detingut, amb els guerrillers Ramon Vila Capdevila (Caracremada), Manuel Sabaté Llopart i Helios Ziglioli, per la gendarmeria francesa; jutjats, ell i Ramon Vila van ser condemnats a tres mesos de presó i els dos restants a dos mesos, per tinença d'armes i explosius. Durant els anys setanta fou membre de la Comissió de Relacions de Montalban i entre 1971 i 1972 fou secretari de la seva Federació Local de la CNT. En els seus últims anys fou soci de l'«Amicale de la 26 Divisió - Durruti». Sa companya fou la militant anarcosindicalista Mercedes Roa (1923-1981). Emili Antó va morir el 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 5 d'agost– de 1991 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Pepita Grau Ferrer

Pepita Grau Ferrer

- Pepita Grau Ferrer: El 15 de febrer de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Sos pares es deien Andreu Grau i Maria Ferrer. Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer Launed i d'Aurea Cuadrado Castillón. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Hristo Kolev (26 de març de 2009)

Hristo Kolev (26 de març de 2009)

- Hristo Kolev: El 15 de febrer de 1925 neix a Domlyan (Karlovo, Plòvdi, Rumèlia Oriental, Bulgària) l'anarquista Hristo Kolev Velinov (Malkiya, El Petit) [Христо Колев Велинов (Малкия)]. Tenia el pseudònim d'El Petit per diferenciar-lo de Hristo Kolev (Golemiya, El Gran) [Христо Колев (Големия)] (1911-1995). Va estudiar i es va graduar a l'institut de Karlovo, moment en el qual es va integrar en el moviment anarquista. Després de fer aquest batxillerat, es va matricular a l'Escola de Pedagogia de Kazanlâk (Stara Zagora, Bulgària), però va ser expulsat immediatament per anarquista. Fou delegat, un dels més joves, a la Conferència de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), celebrada al barri de Knyazhevo de Sofia (Bulgària). El març de 1941, quan Bulgària entrà en la II Guerra Mundial com a aliada de les Potències de l'Eix, va ser detingut, empresonat i posteriorment enviat al camp de concentració de Belene, a l'illa de Persin, al Danubi. Després de la mort d'Ióssif Stalin va ser posat en llibertat i participà en la reconstrucció de la FACB sota el nom de Federació Anarquista Búlgara (FAB). En 1953 es casà amb Радка (Radka) i dos anys després nasqué son fill Николай (Nikolai). Col·laborà activament en el periòdic Свободна мисъл (Svobodna Misl, Pensament Lliure). En 1999 publicà les seves memòries sota el títol Живот срещу течението (La vida contra corrent). Hristo Kolev va morir el 24 d'abril de 2010 a Karlovo (Plòvdiv, Rumèlia Oriental, Bulgària).

***

Henri Portier (Vence, 1976)

Henri Portier (Vence, 1976)

- Henri Portier: El 15 de febrer de 1941 neix a Lorient (Bretanya) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Sos pares es deien Henri Portier i Régine Marie Louise Henrio. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada «Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet. És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'École Émancipée i Le Monde Libertaire. Sa companya fou Suzanne Maryse Boussard. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 al seu domicili d'Ate (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Martial Bourdin segons el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 4 de març de 1894

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 15 de febrer de 1894 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Havia nascut el 17 d'abril de 1867 a Tours (Centre, França). Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest últim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Nota sobre la mort d'Alvina Chambon publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 23 de febrer de 1923

Nota sobre la mort d'Alvina Chambon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de febrer de 1923

- Alvina Chambon: El 15 de febrer de 1923 mor a París (França) l'anarquista Marie Sophie Alvina Chambon. Havia nascut el 12 de març de 1886 a Lo Brinhon (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jean François Regis Chambon, conreador, i Sophie Faure, Domestica. Milità activament en el moviment anarquista parisenc. Estava casada amb Jean Chapuy. Alvina Chambon va morir el 15 de febrer de 1923 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Notícia orgànica d'Auguste Frasson apareguda en el periòdic parisenc "La Révolte" del 5 de desembre de 1890

Notícia orgànica d'Auguste Frasson apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 5 de desembre de 1890

- Auguste Frasson: El 15 de febrer de 1924 mor al barri des Arènes de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després socialista revolucionari, Auguste Frasson. Havia nascut el 10 de març de 1858 a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Era fill de Jean-Baptiste Frasson, conreador, i d'Étiennette Cartier. Es guanyava la vida treballant de cardador tèxtil. En els anys vuitanta milità activament en el moviment anarquista del departament del Gard. El 6 de juny de 1889 coorganitzà amb el mecànic anarquista Émile Berthezenne una conferència de Sébastien Faure a Lo Vigan a resultes de la qual ambdós van ser condemnats l'1 de juliol següent a cinc francs de multa per «infracció a la Llei del 30 de juny de 1881 sobre reunions públiques». El 30 de juny de 1889 presidí, amb Eugène Planche i Louis Poujol, la conferència de Sébastien Faure «Réformes ou révolution sociale: stérilité des reformes, fatalité de la révolution» a Lo Vigan. El desembre de 1890, com a responsable del Grup d'Estudis Socials (GES), de caire anarquista, demanà a la redacció de La Révolte l'adquisició d'un exemplar en gran format de Le Procès de Lyon. En aquesta època vivia al carrer Pougadon de Lo Vigan. En 1891 era secretari de la Cambra Sindical d'Obrers Cardadors de Lo Vigan i d'Aulaç (Llenguadoc, Occitània), la qual prengué com a òrgan d'expressió oficial el diari socialista parisenc L'Égalité, aleshores dirigit per Michel Zévaco i amb una línia anarquitzant. El 6 de maig de 1893 va ser un fundadors al Café du Midi de Lo Vigan d'un nou Grup d'Estudis Socials (GES), format per «socialistes revolucionaris» (Jean Arcaïs, Alexandre Belais, Georges Cambon, Romain Chaix, Ricard Claude, Lucien Cramp, Benjamin Fayssat, Marius Ferrières, François Montessuy, Léon Morel, Alphonse Nouguier,  Léon Pelon, Auguste Porte, Louis Poujol, Eugène Planche, Ernest Sagat, Gustave Soulier, Émile Thérin i Gédéon Ubac) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control; aquest GES s'adherí al marxista Partit Obrer (PO). En 1894 es casà a Alès (Llenguadoc, Occitània) amb la filadora Anna Marie Nadoulet. En 1906 era cap dels conserges de l'Ajuntament de Lo Vigan. Auguste Frasson va morir el 15 de febrer de 1924 al barri des Arènes de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc "L'Écho de Paris" del 17 de febrer de 1932

Necrològica de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 17 de febrer de 1932

- Pierre Larivière: El 15 de febrer de 1932 mor a París (França) el pintor, caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière. Havia nascut el 19 d'abril de 1883 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Pierre Larivière, empleat de comerç, i Thérèse Lachaud, modista. En 1895 entrà a estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny litogràfic) de l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de París, coneguda com «École Estienne», d'on sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) amb Hélianne Julie Eugénie Chaussemier, amb qui va tenir una filla. Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses publicacions anarquistes, especialment en Les Temps Nouveaux, i milità en la Federació Litogràfica. Mobilitzat durant la guerra, va ser reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia establert a Montargis (Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué correspondència amb Jean Grave i, sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la «Unió Sagrada» d'aquest davant el conflicte bèl·lic, afirmà que no creia en una «guerra alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també afí al bàndol aliat. Partidari del sector pacifista i contrari al «Manifest dels Setze», publicà poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, i col·laborà amb dibuixos en Les Humbles, de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs i il·lustrà l'àlbum À Jean Jaurès, editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de la Ghilde "Les Forgerons"». Entre 1919 i 1920 col·laborà en La Forge. Revue d'art et de littérature, òrgan de la Guilde "Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice i publicà un recull de versos, assaigs i aforismes de caire pacifista sota el títol  Au Temps des sous-hommes, amb un prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb poemes en L'Émancipateur. En aquesta època també col·laborà en Avenir International. Entre el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el Congrés d'Orleans (Centre, França). Entre 1927 i fins a la seva mort col·laborà en Le Semeur de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un temps dirigí aquesta publicació. En 1927 signà una crida en suport de Sacco i Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres pictòriques a la Galeria Bru de París. També col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931 col·laborà en Le Rythme Universel i en Cahiers de l'Aristocratie, de Gérard de Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de targetes postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a l'Hospital de Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)

Foto policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)

- Jean Cahuzac: El 15 de febrer de 1938 mor a París (França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Havia nascut el 23 de juliol de 1868 a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquesta època vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Notícia del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" de l'1 de juliol de 1896

Notícia del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari parisenc Le Rappel de l'1 de juliol de 1896

- Eugène Lephay: El 15 de febrer de 1938 mor a París (França) l'anarquista Eugène Jean Baptiste Lephay. Havia nascut el 27 d'abril de 1870 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Baptiste Benjamin Lephay, duaner, i Félicie Roger. Es guanyava la vida com a tipògraf en el periòdic L'Éclair. El juny de 1896 va ser processat, juntament amb Armand Matha (Louis Matha) i Louis Vivier (Pas d'Erreur), per «apologia del crim». El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet apologia de l'anarquista Émile Henry arran de l'article «Un précurseur», aparegut el 23 de maig de 1896 en el periòdic Le Libertaire, en el qual col·laborava, mentre Armand Matha va ser condemnat a 20 dies de reclusió, que ja havia purgat en presó preventiva. Per evitar la presó, fugí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles anarquistes. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de la Confederació Helvètica juntament amb altres 35 companys. Segons la policia suïssa, el 27 de setembre d'aquell any va agafar un tren a l'estació de Ginebra cap a Alemanya. El seu últim domicili va ser al número 65 del carrer La Fayette de París. Eugène Lephay va morir el 15 de febrer de 1938 al XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc "L'Oeuvre" del 19 de gener de 1922

Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 19 de gener de 1922

- Alphonse Sauveur Cannone: El 15 de febrer de 1939 mor a Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Havia nascut el 3 de gener de 1899 a Bugia (Algèria). Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Le Kremlin-Bicêtre amb la bandera negra.

***

Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de març de 1947

Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- Ángel Ruiz García: El 15 de febrer de 1947 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Ángel Ruiz García. Havia nascut l'11 d'abril de 1914 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Andrés Ruiz i Salud García. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità en la Divisió «Durruti» durant la guerra civil. Exiliat, s'establí a Foix, on treballà de xofer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Georgette Delsol. Ángel Ruiz García va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1947 a conseqüència d'un accident automobilístic a la carretera Pàmies-Foix (País de Foix, Occitània).

***

Notícia de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari tolosà "L'Express du Midi" del 18 de gener de 1932

Notícia de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari tolosà L'Express du Midi del 18 de gener de 1932

- Auguste Royo: El 15 de febrer de 1954 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Auguste Raymond Royo. Havia nascut el 12 d'abril de 1900 a Corçan (Llenguadoc, Occitània). Era fill de Raymond Royo, conreador, i d'Augustine Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El 16 de març de 1920 s'integrà per a fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria; a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment d'Infanteria i el 5 de desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març de 1922 va ser destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup anarquista de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève. Va ser candidat abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la circumscripció de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània), però retirà la seva candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser, amb els germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet, Paul Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un dels animadors de la llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16 de gener de 1932 va ser condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió» per les seves activitats durant la vaga. A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire. El 12 de juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Sa companya fou Marguerite Germaine Juliette Dat. Auguste Royo va morir el 15 de febrer de 1954 a l'Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Sperinidio Marastoni

Sperinidio Marastoni

- Sperindio Marastoni: El 15 de febrer de 1955 mor a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Havia nascut el 22 de juny de 1894 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant. L'agost de 1924 arribà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser fitxat per la policia, que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i lluitador». La policia el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932 boicotejà amb altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la conferència celebrada al Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat «Dante Alighieri». Posteriorment s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a «Giustizia e Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13 d'octubre de 1936 s'enrolà en el Batalló «Garibaldi» de la I Companyia, participant en diverses batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla, Mirabueno, Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada «Garibaldi» a intendència de l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar s'agreujà i 1 de gener de 1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser expulsat i lliurat a les autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Volta Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia). Sperindio Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el condecorà amb la «Medalla d'Or a la Memòria», amb motiu del quarantè aniversari de la Guerra Civil espanyola.

Sperindio Marastoni (1894-1955)

***

Manuel Davila Eiras (ca. 1941)

Manuel Davila Eiras (ca. 1941)

- Manuel Davila Eiras: El 15 de febrer de 1966 mor a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Davila Eiras. Havia nascut el 28 de desembre de 1900 a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien David Davila Abuín, picapedrer, i Aurora Eiras Regateiro. Mariner de professió, treballà a la marina mercant. Emigrà als Estats Units i milità en el sindicalisme nord-americà. En 1929 era membre de la Casa de Galícia de Nova York (Nova York, EUA). En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc «Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Manuel Davila Eiras va morir el 15 de febrer de 1966 a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Posmarcos d'aquesta població.

Manuel Davila Eiras (1900-1966)

***

Necrològica d'Eugenio Sánchez García publicada en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'octubre de 1972

Necrològica d'Eugenio Sánchez García publicada en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1972

- Eugenio Sánchez García: El 15 de febrer de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Gerardo Eugenio Sánchez García. Havia nascut el 9 de desembre de 1899 a Santo Domingo de Moya (Moya, Cuenca, Castilla, Espanya). Sos pares es deien Isidro Sánchez i Consuelo García. Quan encara era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció del barri de Gràcia de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys republicans i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. En 1941, després d'una delació, va ser detingut pels alemanys i tancat un any al camp d'internats polítics de Vernet i posteriorment enviat deportat cap a Alemanya. El 21 d'agost de 1944 aconseguí escapar, amb altres 10 persones, a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) del tren que el transportava i va ser immediatament amagat per una família francesa. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà com a empleat municipal en la neteja. En diferents ocasions va ser nomenat secretari de la Federació Local de Tolosa de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Escribano Larrea. Malalt, Eugenio Sánchez García va morir el 15 de febrer de 1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Faustino Piquer Nicolau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de març de 1978

Necrològica de Faustino Piquer Nicolau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1978

- Faustino Piquer Nicolau: El 15 de febrer de 1978 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolau –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Nicolao. Havia nascut el 9 de desembre de 1920 a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Arturo Piquer i Adela Nicolau. Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesa Demain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste, Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb María del Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol. El seu últim domicili fou a Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània). Faustino Piquer Nicolau va morir el 15 de febrer de 1978 a l'Hospital d'Enfants Malades de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Florentino Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu de 1933)

Florentino Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu de 1933)

- Florentino Monroy Quirós: El 15 de febrer de 1983 mor a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Havia nascut l'11 d'abril de 1896 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan Monroy González i Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les «Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'abril de 1989

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Tiburcio Ferrer Cano: El 15 de febrer de 1989 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Havia nascut l'11 d'agost de 1911 a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna  (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Sánchez Rodríguez

Antonio Sánchez Rodríguez

- Antonio Sánchez Rodríguez: El 15 de febrer de 1998 mor a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Havia nascut el 13 de maig –oficialment el 15 de maig– de 1917 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Sánchez Fernández, dependent, i María Rodríguez Ibáñez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a la Residència Dr. Gómez de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal Sant Pere de Badalona.

***

Louis Laplaud

Louis Laplaud

- Louis Laplaud: El 15 de febrer de 1999 mor a Clamart (Illa de França, França) el mestre, militant anarcopacifista i resistent antifeixista Louis Jean-Paul Laplaud, que va fer servir els pseudònims Jean Rémy i Le Rotativiste. Havia nascut el 12 de juliol de 1913 a La Charrière (Sent Jan Ligora, Llemosí, Occitània). Sos pares, conreadors i masovers de La Charrière, es deien Léonard Laplaud i Françoise Lathouille, i era el petit de quatre germans. En 1925 aconseguí el certificat d'estudis primaris i es pogué beneficiar d'una beca, després que sos pares van ser convençuts pel seu mestre de la necessitat que estudiés. Va aplicar-se durant quatre anys a l'Escola Primària Superior de Sent Liunard (Llemosí, Occitània). En 1929 aprovà els exàmens d'accés a l'Escola Normal de Mestres de Llemotges (Llemosí, Occitània) i obtingué el títol superior en 1932. Durant dos anys va fer de mestre a Manhac (Llemosí, Occitània). En aquests anys, mogut pel seu pacifisme, començà a interessar-se per l'acció política. El 17 de juny de 1934 publicà el seu primer article en el periòdic Le Populaire du Centre. Després de fer el servei militar en una unitat de zuaus a Constantina i Alger (Algèria), en 1935 reprengué la seva plaça de mestre a Janalhac (Llemosí, Occitània) i el seu interès per la política, especialment per la lectura de periòdics, i participà en la creació del Comitè de Vigilància d'Intel·lectuals Antifeixistes de Llemotges. En aquesta època va freqüentar regularment Jean Laplaud, militant sindicalista del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Ensenyants) i antic militant comunista. Aleshores, per mitjà de C. Charpentier, s'adherí al moviment llibertari. El novembre de 1935, arran d'una reunió de la feixista «Creu de Feu» a Llemotges, que donà lloc a aldarulls i a la mort en els enfrontaments d'un militant d'esquerres, va escriure un nou article en Le Populaire du Centre, sota el pseudònim Jean Rémy, que serà el primer d'una sèrie de quatre. En aquesta època, sota el seu vertader nom, va escriure en L'École Syndicaliste, òrgan del Syndicat des Instituteurs de la Haute Vienne, un article sobre la seva opinió del Front Popular, que va ser reproduït al diari L'Écho de Paris del 13 d'abril de 1936. El 26 de desembre de 1936 es casà al XX Districte de París amb la infermera Aimée Marguerite Germaine Laplaud, filla del seu amic Jean Laplaud. A partir de 1937 va fer de mestre als suburbis de París. En una escola del XIX Districte de París conegué un militant anarquista, conegut sota el pseudònim Pierre Sera, que col·laborava en La Grande Réforme i La Patrie Humaine; també coneixerà el pacifista llibertari Robert Jospin. Gràcies a Louis Lecoin, l'agost de 1937 entra en Le Libertaire i el 12 d'agost aparegué l'article, signat amb el seu veritable nom, «Ceux qui ne marchent pas». A partir de la primavera de 1938 s'encarregà, amb el pseudònim Jean Rémy, de la rúbrica «La boîte aux bouquins» de Le Libertaire, sota la qual publicarà gairebé seixanta articles entre agost de 1937 i agost de 1939, sense oblidar, a partir de març de 1939, d'unes ressenyes de premsa de manera humorística amb el títol «Encres et papiers», que signà sota el pseudònim Le Rotativiste. En Le Libertaire conegué la persona que esdevindrà el seu millor amic i padrí de sos infants, el membre de la redacció Charles Louis Anderson (Louis Ander), i a través d'ell conegué Nicolas Faucier i Pierre Piller (Gaston Leval). L'estiu de 1939 formà part del grup «Amis de Pillier» (Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godennèche, Louis Lecoin, Albert Ledrappier i Henry Poulaille), creat per demanar la llibertat de Pierre Piller (Gaston Leval), aleshores empresonat sota l'acusació d'insubmissió. A finals d'agost de 1939 va ser mobilitzat en el 66 Regiment d'Infanteria i, com altres anarcopacifistes, es plantejà desertar, però, amb companya i fill, decidí sotmetre's a la crida i va ser nomenat caporal de la IV Secció a Issoudun (Centre, França), encarregada dels presoners i del transport d'utillatge. Marxà cap a l'est de França i la frontera, però a resultes de la desfeta militar, retornà per tornar a marxar cap a Rouen (Alta Normandia, França) i finalment, després de l'armistici, va caure presoner amb el seu nou regiment i tancat al camp de Couterne (Normandia, França). El juliol de 1940, en una marxà, aconseguí fugir i arribar a París. Reprengué el seu càrrec de mestre a París amb el curs que començà l'octubre. En aquesta època va escriure el pamflet Démission de la França i quatre nous textos més l'any 1941, any el qual intentà que fos alliberat l'anarquista Lucien Haussard, acusat d'espionatge i de sabotatge. Membre de la VI Companyia de les Milícies Patriòtiques, el 23 d'agost de 1944 participà en la captura de dos trens d'avituallament alemanys (armes, municions, etc.) que circulaven entre Belleville i La Villette. Demanà ser integrat en la X Divisió, creada a partir de les Milícies Patriòtiques i les Forces Franceses de l'Interior (FFI). A finals de maig de 1945 marxà cap a Alsàcia i a Alemanya, com a oficial d'Intel·ligència del II Batalló. El 4 d'agost de 1945 va ser destinat al camp de presoners A18, del qual va ser nomenat administrador fins a l'alliberament de tots els presoners. El desembre de 1945, després de decidir restar a Alemanya, va ser nomenat un temps comissari de seguretat a Haschenburg (Renània-Palatinat, Alemanya). Posteriorment retornà a l'ensenyament i fou mestre dels infants dels ocupants francesos a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya). Divorciat el 18 de novembre de 1946 a París d'Aimée Marguerite Germaine Laplaud, es casà el 4 de setembre de 1947 a Neuwied amb alemanya Hilde Echtle. Poc després, la parella va ser obligada a marxar cap a França, ja que un funcionari casat amb una alemanya no podia viure a la zona ocupada. Durant un temps treballà a París i després que s'aixecà la prohibició que l'havia obligat a marxar d'Alemanya, hi retornà amb sa companya i treballà a diferents poblacions alemanyes. En 1949 nasqué a Friburg de Brisgòvia (Baden-Württemberg, Alemanya) son fill Michel Laplaud i, desitjant que fos criat a França, hi retornà a París amb sa família. Durant quatre anys visqué a Sceaux (Illa de França, França), mentre ensenyava a París. En 1954 s'instal·là amb sa família a Le Plessis Robinson (Illa de França, França), on en 1963 nasqué sa filla Sylvie Laplaud. A finals dels anys cinquanta obtingué la titulació de professor de secundària i va fer de professor de francès a Châtillon-sous-Bagneux (Illa de França, França), on es va jubilar en 1975. Membre de l'SNI, en 1956 va dimitir. També va fer cursos nocturns d'alemany organitzats per l'Ajuntament de Châtillon, que continuà impartint després de retirat. En aquests anys, llevat de la seva relació amb Charles Louis Anderson, no tingué cap contacte amb els cercles llibertaris. En 1971 assistí al funeral de Louis Lecoin. Louis Laplaud va morir, a resultes d'un accident vascular cerebral, el 15 de febrer de 1999 a l'Hospital Antoine-Béclère de Clamart (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Le Plessis-Robinson, població on residia.

---

[14/02]

Anarcoefemèrides

[16/02]

Escriu-nos


Actualització: 27-04-24