---

Anarcoefemèrides del 15 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Affamé"

Capçalera del primer número de L'Affamé

- Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat. Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson, Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població –el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

***

Capçalera de "L'Ère Nouvelle"

Capçalera de L'Ère Nouvelle

- Surt L'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent», «Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista.  El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors: Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

***

Capçalera d'"El Preso Social"

Capçalera d'El Preso Social

- Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

***

Edició de la conferència

Edició de la conferència

- Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel «Grup Maurice-Joyeux».

***

Coberta de la revista "Mañana" realitzada per Ramón Acín Aquilué

Coberta de la revista Mañana realitzada per Ramón Acín Aquilué

- Surt Mañana: Pel maig de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual Mañana. Revista obrera. Era l'òrgan teòric dels anarcosindicalistes del Grup «Solidaridad», de tendència «trentista». Aquest grup va treure el setmanari Acción entre febrer de 1930 i abril de 1931. Mañana va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios). La coberta va ser dissenyada per l'artista anarquista Ramón Acín Aquilué. Van ser col·laboradors destacats militants anarcosindicalistes, com ara Diego Abad de Santillán, Ramón Acín Aquilué, Fernando Castillo, Christiaan Cornelissen, Higinio Noja Ruiz, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Isaac Puente Amestoy, Rudolf Rocker, Alejandro Sancho Subirats (Fernando Castillo), Alejandro Schapiro, Fernando Villanueva, José Villaverde Velo, etc. Trobem articles de diverses temàtiques, com ara economia, organització anarquista, cultura, educació, feminisme, medicina, etc. A partir del número 6, d'octubre de 1930, la revista es publicà amb irregularitat per mor de la repressió. S'organitzaren diversos festivals per recaptar fons per a la seva publicació. En sortiren vuit números, l'últim el juny de 1931. 

***

Portada d'un exemplar de "La Grande Réforme"

Portada d'un exemplar de La Grande Réforme

- Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de  preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "Terre Libre"

Capçalera de Terre Libre

- Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

Terre Libre (1934-1939)

***

Portada del número d'"Inquietudes" dedicat al 19 de juliol

Portada del número d'Inquietudes dedicat al 19 de juliol

- Surt Inquietudes: Pel maig de 1947 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquista Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. Editat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment culturals i tingué una tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a l'interior de la Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i comptà amb les col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo, Vicent Artés Tornero, David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa, Severino Campos Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó, Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José García Pradas, S. González, Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J. Llagostera, J. López, Frederica Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla Navarro, Mingo, Julio Montanes, Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña, Gregorio Oliván García, Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls, José Pérez Burgos, José María Puyol Albéniz, Román, Albà Rosell Llongueras (Laureano d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José de Tapia, Aurora G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni García Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número extraordinari dedicat al 19 de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de novembre-desembre de 1947.

***

Capçalera de "La Rue"

Capçalera de La Rue

- Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat –entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)–, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

***

L'Odéon ocupat

L'Odéon ocupat

- París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la «Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El «Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un «rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre «irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El «Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i «apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als «buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, que és a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en "parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

***

Capçalera d'"A Ideia"

Capçalera d'A Ideia

- Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès «Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol «Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

Anarcoefemèrides

Naixements

Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

- Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti –que els associà al seu negoci– i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la «Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquesta època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

Antonio Gagliardi (1866-1927)

***

Jacob Law (1908)

Jacob Law (1908)

- Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Podíl·lia, Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Abraham Lev, sastre, i Lobel Gourevitch. En 1904, per evitar el servei militar, son germà gran Moïse fugí amb son pare cap als Estats Units. Després de dos anys a Odessa, el juny de 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa mare i son germà petit Cipe als EUA i s'instal·là amb la resta de sa família a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva vídua, Sarah Gourevitch (Sarah Kroupénine), la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París treballà de manera irregular amb el sastre Tachenoff fins a finals d'abril de 1907. Aleshores vivia al carrer Ordener de París al domicili d'un sastre rus anomenat Kodrovski. En aquesta època deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels pensadors clàssics (Mikhail Bakunin, Immanuel Kant, Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Élisée Reclus, Arthur Schopenhauer, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille cinc trets de revòlver sobre un grup cuirassers a cavall. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 9 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph (Guaiana Francesa), i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. El 17 de juliol de 1908 embarcà camp a l'illa de Saint-Joseph. En 1913 el Comitè de Defensa Social (CDS) demanà la seva amnistia. La campanya per la llibertat d'Augusto Masetti, François Péan i Jacob Law, va ser l'última gran campanya portada a terme pel CDS i el moviment anarquista abans de la Gran Guerra. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i amb il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris (Jean De Boë, Alexandre Marius Jacob, Marius Metge, etc.). Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i segons aquestes abandonà París el gener de 1926. No obstant això, el 6 d'abril de 1926 parlà, juntament amb André Colomer, en la xerrada «Le bagne qui n'est pas encore aboli», organitzada pel «Club des Insurgés», celebrada a la Salle de l'Utilité Sociale de París, i quatre dies després, 10 d'abril de 1926, participà, amb Jeana Mounier, Marcel Noël i Han Ryner, en la xerrada «La vie vaut-elle a peine d'être vécue? Si oui, quel genre de vie choisier?» celebrada a la sala Procope de París. Segons algunes fonts retornà al seu país d'origen. A partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

Jacob Law (1885-?)

***

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 13 d'agost de 1959

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 13 d'agost de 1959

- Tomàs Aysa Piqué: El 15 de maig de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué –també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Francesc Bartrés Colomé (1914)

Foto antropomètrica de Francesc Bartrés Colomé (1914)

- Francesc Bartrés Colomé: El 15 de maig de 1892 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarquista Francesc Bartrés Colomé. Sos pares es deien Miquel Bartres i Maria Colomé. Cisteller de professió, treballà a Barcelona (Catalunya) per a la vídua Viñols. Després de ser sortejat a Mataró per a fer la mili, es declarà insubmís i el 8 de gener de 1914 fugí cap a França. Amb dos companys (Legua i Selva), va anar directament a veure son germà Josep Bartrés Colomé, mosso a l'Hôtel des Étrangers del carrer de Montenotte, al XVII Districte de París (França). El 18 de gener de 1914, amb sos dos companys, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà per a un tal Benz i s'allotjà a l'alberg Duclos. A finals del gener de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista perillós i propagandista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Romeo Marconcini

Romeo Marconcini

- Romeo Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a «perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat «Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini –també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company». Romeo Marconcini va morir el 25 de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia).

***

Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

- Nellie Dick: El 15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) la pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel llinatge de son marit com Nellie Dick. Filla d'una família jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en total–, quan tenia nou mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres (Anglaterra), mentre dues germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky, d'antuvi treballà d'ajudant de forner i després fent gorres, alhora que s'integrà en el moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària d'una família de rabins propietària d'un molí de cereals, era jueva ortodoxa, però reivindicava els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie s'adherí al moviment llibertari i mantingué estret contacte amb destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o Rudolf Grossmann (Pierre Ramus). El periòdic en llengua jiddisch Arbeter Fraynd, que editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a l'East End de Londres i aquest fet propicià l'acostament de la família Ploschansky al moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es responsabilitzà dels cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's Club» de Londres, lloc on conegué James Hugh Dick (Jim Dick, també conegut com Jimmy), que esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim Dick l'International Modern School, escola llibertària basada en els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i després de la Gran Guerra al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una pancarta que posava «Escola Anarquista-Socialista», participà en la manifestació del Primer de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos d'anglès per a estrangers al «Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial va fer feina per a l'Invalid Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als Infants Minusvàlids). També va estudiar esperanto en aquesta època. Durant la guerra els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions antimilitaristes i patiren nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser detinguts, entre ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de concentració. En aquesta època bèl·lica, Nellie i Jim es casaren per intentar evitar el reclutament. El gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes casats, la parella emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on entrà en contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de 1917 ambdós s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de l'escola moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan (Nova York, EUA) i el juny de 1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos viatges a l'URSS per a veure sa família –on son pare havia retornat en 1917 per unir-se a la revolució, esdevenint comunista; però una de ses germanes passà 15 anys en un camp de concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un altre dos anys després amb son company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un altre. També en aquesta època es relacionà amb Alexander Sutherland Neill i la seva escola de Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la seva pròpia escola moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat fins el 1958, any en el qual la parella s'instal·là a Miami (Florida, EUA), on en 1965 Jim morí. En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un pis i es posà a realitzar activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser recollit per Pau Avrich en els llibres The Modern School Movement. Anarchism and Education in the United States (1980) i Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz estrenà el documental-entrevista Nellie Dick and the Modern School Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a Oyster Bay per viure amb son fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island. Nellie Dick va morir el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).

Nellie Dick (1893-1995)

***

Foto policíaca de Filippo Lusvardi

Foto policíaca de Filippo Lusvardi

- Filippo Lusvardi: El 15 de maig de 1899 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Filipo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Fill d'una família anarquista, sos germans Aldebrando (1902), Alfredo (1900), Bruno (1904) i Medardo (1897) van ser destacats militants. Es guanyà la vida d'electricista i de paleta. El novembre de 1918 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) a set anys de reclusió per «deserció», pena que posteriorment va ser suspesa gràcies a una amnistia. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) s'adherí al Circolo Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de la Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup també militava Vittorio Ascari i Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnats per l'assassinat, el 21 de gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Filippo i son germà Alfredo van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que tingué lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos feixistes, van ser alliberats per manca de proves. També va ser implicat en l'intent d'assassinat i en les ferides del feixista Antonio Gozzi, atemptat comès el març de 1921 pels anarquistes Renzo Cavani i Aldo Gilioli als afores de Porta Saragozza. Després de passats un dies de l'atemptat Gozzi entrà casualment al Cafè Apollo de la plaça Mazzini i va reconèixer, assegut a una taula, un dels seus atacants que va fugir immediatament; Filippo Lusvardi, que era assegut al seu costat, restà a la taula; detingut, després de cinc mesos empresonat, sempre declarà al jutge que no coneixia a la persona que havia fugit, que en realitat era Aldo Gilioli, aleshores condemnat el juny de 1922 per l'Audiència de Verona a 15 anys, nou mesos i 22 dies de presó per les ferides a Gozzi i l'assassinat de Ruini. El desembre de 1922, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, s'exilià. A Marsella (Provença, Occitània) s'embarcà cap a Algèria, on va romandre dos anys i mig. De bell nou a França, es reunió amb son germà Alfredo a París, participant activament en les activitats del moviment anarquista italià exiliat. En 1930 s'uní als dos germans Aldebrando, que havia passat a França després de ser denunciat pel Tribuna Especial per activitats subversives. En 1931 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes residents a l'estranger, amb l'etiqueta de «favorable a combatre el règim feixista amb accions violentes». També va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerques amb ordre de detenció. Quan esclatà al guerra civil a Espanya, a finals de 1936 marxà cap a la Península. Segons sembla, lluità amb Umberto Tommasini en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» –altres fonts citen la  «Columna Durruti». De bell nou a París, el novembre de 1940 va ser detingut juntament amb son germà Alfredo per la policia francesa i ambdós van ser lliurats als alemanys el 16 de març de 1941. Després de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i 17 mesos en un camp de concentració nazi, el 16 de març de 1942 ambdós van ser lliurats a les autoritats italianes a Brenner (Tirol). Interrogat per la policia a Mòdena, declarà que havia estat fins desembre de 1936 a Espanya per a treballar, però no per lluitar. L'abril de 1942 la Comissió Provincial de Mòdena el va condemnar a tres anys de confinament per ser considerat un «element socialment perillós en política» i deportat a les illes Tremiti, on va romandre fins a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Amb sos germans Alfredo i Bruno, s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la resistència als quals afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia) i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a París. En 1972 era subscriptor de la revista anarquista Umanità Nova. Sa companya fou Yvonne Rouballay, de qui se separà. Filippo Lusvardi va morir el 20 de març de 1991 al seu domicili d'Aimet (Perigord, Aquitània, Occitània).

***

Notícia d'una de les detencions d'Isidro Artigas Oliveros i altres companys publicada en el periòdic barceloní "L'Opinió" del 14 de desembre de 1933

Notícia d'una de les detencions d'Isidro Artigas Oliveros i altres companys publicada en el periòdic barceloní L'Opinió del 14 de desembre de 1933

- Isidro Artigas Oliveros: El 15 de maig de 1900 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidro Laureano Cayo Artigas Oliveros –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Oliveras. Sos pares es deien José Artigas Sauras, fuster, i Antonia Oliveros Reseda. Educat a l'escola dels jesuïtes d'Alcorisa, ciutat natal de sa mare, començà a militar en el republicanisme. Quan s'instal·là a Barcelona (Catalunya) treballà d'antuvi com rellotger i després en el sector de la construcció, s'integrà en el moviment llibertari i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 col·laborà en el periòdic barceloní Tierra Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors, amb Josep Maria Arqués, de la Federació Local d'Alcorisa de la CNT. En 1931, sota el nom de Laureano Artigas, publicà en la col·lecció «La Novela Ideal» de «Las Publicaciones de la Revista Blanca» la novel·leta El único juez o la conciencia de uno mismo. Les seves activitats sindicalistes el portaren diverses vegades a la presó, tant en temps de la monarquia com durant la II República espanyola. En 1937 fou un dels fundadors (Pere Aragó, Alfredo Baltar, Antonio Barroso Arroyo, Antonio Caballero, Manuel Clemente, Santiago Farrás, Juan García, Antonio González Vivancos, etc.) de l'Agrupació Anarquista de Pla de Besòs –actual Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya)–, adherida a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la qual va ser nomenat secretari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment treballà d'obrer agrícola, pastor i llenyataire a Severac del Castèl (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció i milità en la Federació Local de la CNT de Severac del Castèl i en la de Besiers. Defensà l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) a Besiers. Entre 1956 i 1961 col·laborà en España Libre i durant la dècada dels seixanta en Despertar i en Espoir. Sa companya fou Emilia García, amb qui tingué quatre filles. Laureano Artigas Oliveros va morir el 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener de 1964 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

Isidro Artigas Oliveros (1900-1964)

***

Notícia de la detenció d'Édouard Arestein publicada en el diari marsellès "Le Petit Marseillais" del 2 de maig de 1921

Notícia de la detenció d'Édouard Arestein publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 2 de maig de 1921

- Édouard Arestein: El 15 de maig de 1902 neix a Solhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Édouard Clément Arestein. Sos pares es deien Théophile Marius Arestein, conreador i graner, i Marie Bouyssou. Es guanyava la vida com a tamisador de farina. En 1919 s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i en 1921 formava part del Sindicat d'Obrers Moliners, que s'havia adherit al Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR), creat durant el congrés celebrat a Lió (Arpitània), que reintegrà els opositors a la majoria en el si de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la nit del 30 d'abril de 1921, amb Charles Aigon i Adolphe Boissin, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a un mes de presó. Arran d'aquesta condemna, va ser acomiadat de la farinera Roger, al barri de la Timone de Marsella, on treballava amb son pare fent de tamisador de farina, i a partir d'aquell moment es dedicà a la feina de mosso de restaurant. En 1922 era un dels membres més actius del grup de la Joventut Anarquista, que es reunia al Bar du Coq de Marsella. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Minimes amb son pare, sa tia, son germà i sa germana. El 8 de juny de 1929 es casà al XV Districte de París amb la serventa ginebrina Ernestine Gigandet. En aquesta època treballava de cellerer. L'11 de gener de 1964 es casà al XV Districte de París amb Rosa Mees. Édouard Arestein va morir el 2 de febrer de 1983 al Centre Hospitalari «Jean Leclaire» de Sarlat e la Canedat (El Perigord, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Saldaña Hernández publicada en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 17 d'octubre de 1957

Necrològica de Francisco Saldaña Hernández publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 17 d'octubre de 1957

- Francisco Saldaña Hernández: El 15 de maig de 1904 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Saldaña Hernández –el primer llinatge sovint citat erròniament Sardaña. Sos pares es deien Diego Saldaña García, jornaler, i Isabel Hernández Rumi. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en la Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia, Arpitània) i milità en la Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la CNT «ortodoxa». Francisco Saldaña Hernández va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament setembre– de 1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després d'una llarga malaltia contreta a la feina, i fou enterrat l'endemà. Deixà companya, María Martínez Cazorla, i descendència.

***

Convocatòria d'una conferència de Marcel Guennec apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 25 de maig de 1939

Convocatòria d'una conferència de Marcel Guennec apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 25 de maig de 1939

- Marcel Guennec: El 15 de maig de 1906 neix a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marcel Pierre Guènec, més conegut com Marcel Guennec. Fill d'una família bretona, sos pares es deien Pierre Jean Louis Guènec, terrelloner analfabet, i Marie Jeanne Kerviel, brodadora. El 29 d'agost de 1923 va ser nomenat membre de la comissió executiva del les Joventuts de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Villeneuve-Saint-Georges, encarregant-se de l'antimilitarisme. En 1938 treballava de tipògraf a la «Imprimerie du Croissant» de Montmartre de París (França) i era membre del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe» i secretari del grup anarquista de Villeneuve-Saint-Georges, on vivia al número 7 bis del carrer Crosne. Entre 1938 i 1939 s'encarregà, amb Georges Goudin i René Ringeas, de la publicació de la pàgina anarcosindicalista «Libertaire Syndicaliste» de Le Libertaire, que coordinava l'acció obrera dels membres de la Unió Anarquista (UA), on publicà per lliuraments l'important assaig «Origines communes de l'Anarchisme et du Syndicalisme». Aquesta publicació, quan el Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de novembre de 1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), es mostrà oposat a qualsevol escissió dins d'aquest sindicat i ell reivindicà la unió de les minories revolucionàries (Cercle Sindicalista «Lutte de Classe», La Révolution Prolétarienne, L'École Émancipée, La Voix Syndicaliste, etc.) i, posteriorment, una aliança amb la tendència reformista de la revista Syndicats, a fi i efecte d'aturar les maniobres estalinistes; aquesta tàctica va fracassar i les minories revolucionàries finalment es dividiren. L'abril de 1939 patí una important intervenció quirúrgica. El 25 de maig de 1939 va fer al Bar Zama de París la conferència «Proudhon, sa vie, son oeuvre», organitzada per la Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Quan la crisi dels Sudetes de 1938, va fer costat l'UA que es mobilitzà contra la guerra, tot denunciant els intents de portar el moviment obrer cap al conflicte bèl·lic. L'endemà del Pacte Mólotov-Ribbentrop (Pacte nazisoviètic), els anarquistes, acusats tradicionalment pels estalinistes de ser «agents de la Gestapo», denunciaren aquest fet i ell va ser un dels que aprovà l'exclusió dels comunistes del Buró Confederal de la CGT. El novembre de 1939, amb altres companys (Galli, Georges Gourdin, Guérin, Gilbert Rollet, François Rose i Tidone), s'encarregà de l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme, periòdic que va ser censurat en diferents llocs per la reacció comunista. Durant l'Ocupació, s'integrà en la xarxa anarquista de la regió parisenca animada per Henri Bouyé. El juliol de 1944 realitzà el cartell «Retour à la liberté!», que va cobrir les parets parisenques. Després de la caiguda del nazisme, formà part de la Comissió Administrativa Provisional (CAP) de la Federació Anarquista (FA) i l'octubre de 1945 va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa en el I Congrés de la FA. En 1946 col·laborà en la revista Plus Loin, lligada a la FA. Com a militant de la CGT prengué part en les vagues de la premsa parisenca de 1947 i de 1948. El juny de 1949 va ser delegat en el Congrés de la Federació del Llibre celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). En aquests anys col·laborà en Contre-Courant. Durant set anys va ser secretari adjunt del seu sindicat i a partir de febrer de 1959 membre de la Cambra Sindical Tipogràfica de París. Dins del si de la Federació del Llibre s'enfronta al Partit Comunista Francès (PCF). El seu últim domicili va ser a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Marcel Guennec va morir el 23 de febrer de 1986 a l'Hospital Cimiez de Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

***

Necrològica de Pablo Barba Nieto apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

Necrològica de Pablo Barba Nieto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pablo Barba Nieto: El 15 de maig de 1910 neix a Yeste (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Barba Nieto. Sos pares es deien Pablo Barba i Josefa Nieto. Barber de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la regió parisenca. Després de la II Guerra Mundial, durant molt de temps, fou un dels barbers del local de la CNT, al número 24 del carrer Sainte-Marthe, al X Districte de París. Bon guitarrista, fou un dels animadors de les reunions i festes que el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) organitzava. En 1984 va esdevenir gairebé cec i hagué d'abandonar la militància. Sa companya fou Llum Fort Castelló. Pablo Barba Nieto va morir el 20 de gener de 1986 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Bondy (Illa de França, França), població on residia.

***

Miguel Celma Martín

Miguel Celma Martín

- Miguel Celma Martín: El 15 de maig –la partida de defunció cita el 16 de maig de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Sos pares es deien Joaquín Celma Rocafull i Gregoria Martín Coder. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià –va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal–, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència «Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino, Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir, Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985; únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y sus áleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Sa companya fou Pilar Alloza. Miguel Celma Martín va morir el 16 de juliol de 2007 al seu domicili de Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.

Miguel Celma Martín (1920-2007)

***

Necrològica de Dominique Morel apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 de gener de 1973

Necrològica de Dominique Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de gener de 1973

- Dominique Morel: El 15 de maig de 1950 neix al II Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Vénissieux (Lió, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dominique Jean Marie Morel. Sos pares es deien Charles Albert Morel i Huguette Louise Renée Barrouquere. Es crià al barri de Les Minguettes de Vénissieux i estudià al Col·legi d'Ensenyament Tècnic de la Construcció de Bron (Lió, Arpitània). Participà en el moviment vaguístic de 1968 i formà part del Comitè Central d'Acció dels Col·legis d'Ensenyament Tècnics (CET). Entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) com a distribuïdor de telegrames, i, des de 1969, milità en la Unió Local de Lió de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. En 1971 fou un dels membres fundadors del grup lionès de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i realitzà una important tasca propagandística a Vénissieux. També practicà de manera aficionada la literatura, la poesia i la música. Dominique Morel va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre– de 1972 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) a resultes d'un accident laboral al bulevard Lénine de Vénissieux mentre cobria la seva ruta de repartiment amb motocicleta. Deixà companya, Michèle Monique Larrat, i un fill de dos anys.

***

Hervé Grain

Hervé Grain

- Hervé Grain: El 15 de maig de 1956 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) el periodista anarquista i anarcosindicalista Hervé Pierre Raymond Grain. Era fill de Daniel Eugène Adrien Grain i de Micheline Georgette Moriat. Quan tenia 17 anys s'integrà en el moviment anarquista, formant part de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i participant activament en les lluites socials i ecologistes. Com a periodista, en els anys noranta cofundà el Sindicat Interprofessional de l'Aube, el qual animà fins al 1998. En 1997 s'instal·là a Riòls (Llenguadoc, Occitània). En 1999 participà en la renovació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del departament de l'Erau, creant el Sindicat Interprofessional i la Unió Local de la CNT dels Alts Cantons de l'Erau, participant activament en les lluites locals. Hervé Grain va morir el 9 de novembre de 2020 a la Residència «Comte Henri» de Troyes (Xampanya-Ardenes, França); va ser incinerat en aquesta població i les cendres van ser escampades a Riòls, població on residia.

Anarcoefemèrides

Defuncions

El cos d'Octave Garnier a la morgue

El cos d'Octave Garnier a la morgue

- Octave Garnier: El 15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Havia nascut el 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– a Fontainebleau (Illa de França, França). Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els «Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armats únicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Octave Garnier (1889-1912)

***

Foto antropomètrica de René Valet

Foto antropomètrica de René Valet

- René Valet: El 15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André René Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Havia nascut el 27 de maig de 1890 a Verdun (Lorena, França). Sos pares es deien Léon Jean Baptiste Valet, contractista d'obres públiques, i Marie-Thérèse Hamaide. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare –altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

- Paul Clouard: El 15 de maig de 1917 mor a París (França) l'anarquista Paul Jules Clouard. Havia nascut el 20 de juny de 1858 a La Tellerie (Vengeons, Normandia, França). Sos pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise Homo, domèstica. El 28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer Maître Albert del V Districte de París. Son germà va morir fent el servei militar i, d'antuvi, ell va ser dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos períodes en 1885 i 1887. En aquesta època treballava d'estanyer i de domèstic. El 6 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en una gran i violenta agafada al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat per Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va ser escorcollat sense cap resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els implicats i implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva pertinença al moviment llibertari només es va fonamentar en el simple fet de freqüentar el citat cabaret, lloc de reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va declarar insubmís i l'1 de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa vida treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del carrer Belfort de Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va morir el 15 de maig de 1917 al IX Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Emérand Léonard (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Emérand Léonard (27 de febrer de 1894)

- Emérand Léonard: El 15 de maig de 1918 mor a Nanterre (Illa de França, França) l'anarquista Émerand Louis Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé Léonard. Havia nascut el 25 de febrer de 1864 a Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França). Sos pares es deien Emérand Léonard, miner, i Marie Louise Cécile Leroy. Es guanyà la vida  de diferents maneres (miner, empleat del gas, xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a Angers (País del Loira, França) amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de juliol de 1898 a Angers. Es va establir a París (França). El 27 de febrer de 1894 va ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal». El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 96 del carrer Martre de París. El 26 d'octubre de 1901 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la jornalera Marie Joséphine Avé. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Saulger de Saint-Denis. Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al Dipòsit de Mendicitat de la Presó Departamental de Nanterre (Illa de França, França).

***

Antonio Lami

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 15 de maig de 1925 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Havia nascut el 12 de desembre de 1880 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

Stefan Moutafov

Stefan Moutafov

- Stefan Moutafov: El 15 de maig de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) l'obrer anarquista Stefan Moutafov. Havia nascut en 1903 a Gorna-Orehovitza (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família zíngara. Militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser detingut després de participar en una reunió d'aquesta organització a Gorna-Orehovitza i posteriorment assassinat.

***

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds "Le National Suisse" del 8 de juny de 1906

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906

- Luigi Freghi: El 15 de maig de 1927 mor a Como (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista, i després socialista, Luigi Ettore Freghi. Havia nascut el 8 de juliol de 1883 a Novara (Piemont, Itàlia). Era fill de Giuseppe Freghi i de Teresa Jaconetti. Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys entrà a formar part del moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista, patint una condemna de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En 1900 començà a fer continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona, Carpi, etc.) a la recerca de feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El novembre de 1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) i assumí la gerència del setmanari anarquista Il Grido della Folla, en substitució de Carlo Gelosa; mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la gerència del periòdic L'Operaio, dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en la qual la majoria dels gerents del periòdic milanès, fugí per eludir possibles condemnes per delictes de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb Edel Squadrani, el juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15 dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser expulsat de Suïssa, juntament amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà, aconseguí evitar la detenció, ja que la sentència encara no era ferma. Desaparegut una temporada de Milà, va ser localitzat al Principat de Mònaco, on va restar fins a principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a Itàlia, lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va instal·lar a Ragusa (Sicília), on va romandre fins al març de 1910, moment en el qual es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de venedor en una empresa local. El 17 d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del número únic d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva totalitat. L'1 de maig de 1910 publicà el número únic L'Anarchico, que s'encarregà d'editar. Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova i s'establí a Torí (Piemont, Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després s'instal·là a Vercelli (Piemont, Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat d'Emigració representant de Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de Vercelli i de Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es declarà «intervencionista», però després reprengué les posicions antibel·licistes. En 1916 s'establí a Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el Comissariat d'Emigració li van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la publicació del número únic La Spinta, però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el setmanari Corriere Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella. Durant la postguerra va ser redactor de La Campana de Borgosesia (Piemont, Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat tèxtil. El juny de 1919, juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el càrrec de secretari de la Cambra del Comerç Confederal de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919 participà a Parma en les reunions dels metal·lúrgics i assistí al Consell Nacional de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), celebrada entre el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920 entrà com a redactor del quinzenal socialista Il Lavoratore Comasco de Como (Llombardia, Itàlia). Amb l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents feines (comerciant de formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.), conservant les seves idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no com «socialista anarquista» sinó com a «socialista maximalista».

***

Foto policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894)

Foto policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894)

- Antoine Landoin: El 15 de maig de 1928 mor a París (França) l'anarquista Antoine Eugène Landoin. Havia nascut el 16 de novembre de 1860 a Quincié-en-Beaujolais (El Beaujolais, Arpitània). Sos pares es deien André Landoin, sabater, i Bénigne Saunier. Es guanyava la vida treballant de comptable. Arran de la mort de l'anarquista Désiré Pauwells a l'interior de l'església de la Madeleine de París el 15 de març de 1894, l'endemà la Prefectura de Policia ordenà diversos escorcolls als domicilis de sospitosos anarquistes. Aquell dia va ser detingut i el seu domicili, al número 13 del carrer Robert-Fleury de París, escorcollat; seguidament, després de ser interrogat pel comissari Fédée de la III Brigada d'Investigació, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 17 de març de 1894, va ser posat en llibertat. Posteriorment es guanyà la vida de passant de notari. Sa companya fou Armandine Louise Chevalier. Antoine Landoin va morir el 15 de maig de 1928 al seu domicili del número 62 del carrer Blomet del XV Districte de París (França).

***

Notícia de la implicació de Manuel Jiménez Perdigones de la insurrecció de gener de 1933 apareguda en el periòdic de Toledo "El Castellano" del 19 de gener de 1933

Notícia de la implicació de Manuel Jiménez Perdigones de la insurrecció de gener de 1933 apareguda en el periòdic de Toledo El Castellano del 19 de gener de 1933

- Manuel Jiménez Perdigones: El 15 de maig de 1938 mor al front de Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Jiménez Perdigones, conegut com El Cojo Perdigones. Es guanyava la vida fent de pagès a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població, de la qual fou el seu tresorer, desenvolupant una intensa activitat propagandística. Greument ferit en una cama durant els fets revolucionaris del 12 de gener de 1933 a Arcos de la Frontera, hagué de passar un any hospitalitzat sota la vigilància de la Guàrdia Civil; a causa de la fractura de la tíbia caminà coix la resta de sa vida, fet pel qual va ser batejat amb el malnom d'El Cojo Perdigones. Processat, la seva causa quedà sense efecte arran de l'amnistia del 20 d'abril de 1934 i fou alliberat. Va ser empresonat arran de la vaga pagesa de maig de 1936. El juliol de 1936, després del cop militar feixista, aconseguí fugir d'Arcos de la Frontera i arribar a Màlaga (Andalusia, Espanya), on entrà a formar part del Comitè Comarcal de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) com a delegat d'Indústria i Comerç. Quan la ciutat va caure a mans franquistes, passà a Almeria (Andalusia, Espanya), on s'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El juny de 1937 lluitava en la II Companyia del Batalló «Ascaso» de la 77 Brigada Mixta al Sector C del front del Jarama (Madrid, Espanya). Manuel Jiménez Perdigones, tinent de la 149 Brigada Mixta, fou abatut d'un tret al front el 15 de maig de 1938 en un combat a prop del pont de Lleida (Segrià, Catalunya) i fou enterrat a Bellpuig (Urgell, Catalunya).

***

Manuel Salgado acabat d'arribar a Londres (1939)

Manuel Salgado acabat d'arribar a Londres (1939)

- Manuel Salgado Moreira: El 15 de maig de 1967 mor al barri de Perivale de Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Salgado Moreira –alguns autors citen Moreiras com a segon llinatge–, conegut com Tabarro. Havia nascut en 1899 a La Corunya (Galícia). Instal·lat de ben jovenet a Madrid (Espanya), va fer feina com a empleat d'assegurances i començà a militar molt prest en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes madrilenys. Entre 1918 i 1920, amb Pedro Falomir Benito, promogué el Comitè Pro Presos i Perseguits de la CNT madrilenya i aquest fet el portà en diverses ocasions a comissaria. Entre 1920 i 1923 ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT del Centre i a partir de juliol de 1923, amb altres companys, edità a Madrid el periòdic El Libertario, on col·laborà sota el pseudònim de Tabarro. A partir de la dictadura de Primo de Rivera, sense feina a causa del boicot patronal i constantment vigilat per la policia, visqué com pogué fins a 1925 quan entrà a fer feina en un petit forn familiar. Amb l'arribada de la II República participà activament en la reconstrucció confederal i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer costat la vaga de telefònica. El juliol de 1933 va ser detingut en una agafada amb altres militants, com ara els germans Falomir Benito, Melchor Rodríguez, Germán Alonso Galán, Adolfo González Romero, Miguel Narciso López, Juan Morales López, Miguel García Martínez, etc. Milità en l'Ateneu Llibertari del Puente de Toledo, del qual era de secretari quan el cop feixista de juliol de 1936. El 21 de juliol participà en l'assalt de la caserna de La Montaña i entrà a formar part, amb Eduardo Val i José García Pradas, del Comitè de Defensa de la Regional Centre de la CNT-FAI. Com a cap dels Serveis d'Intel·ligència de l'Estat Major de la Defensa (SIEMD) del Ministeri de la Guerra –més coneguts com «Serveis Especials», que realitzaven tasques d'espionatge i contraespionatge al Madrid assetjat i les actuacions dels quals són d'allò més discutides–, representà a la CNT en l'Estat Major del general José Miaja Menant, fins el novembre de 1936 quan va ser substituït, arran de patir un accident de cotxe que l'obligà a romandre hospitalitzat, pel comunista Ángel Pedrero García. Més tard, el 17 de febrer de 1937, resultà ferit a Madrid quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava, episodi en el qual morí el seu col·laborador Pedro Orobón Fernández. El 17 d'octubre de 1937 intervingué en un míting de la FAI madrilenya amb García Pradas, Joaquín Cortés i Frederica Montseny. L'abril de 1938 assistí com a delegat de la CNT del Centre, amb García Pradas i Val, al Ple Nacional Confederal de Regionals. En aquesta època dirigí durant un temps Frente Libertario i col·laborà en Campo Libre i Juventud Libre. Al final de la guerra mantingué posicions declaradament anticomunistes i participà de manera destacada en l'aixecament del general Segismundo Casado contra el Govern estalinista de Juan Negrín. Embarcà, juntament amb Casado, Val, García Pradas, Manuel González Marín i altres, a Gandia a bord del creuer «Galatea» cap al Regne Unit i així va salvar la vida. Sa companya, Asunción González, no va tenir la mateixa sort i va ser detinguda per les tropes feixistes i tancada durant nou anys –ell va ser condemnat a mort en rebel·lia en un consell de guerra. El 14 d'abril de 1939 assistí a una reunió a Londres amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) amb la finalitat de solucionar el problema de la duplicitat representativa confederal en l'exili i va ser nomenat delegat, amb José Cabañas Catalán i González Marín, del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Regne Unit. Més tard, amb Agustín Roa Ventura, s'integrà en el Comitè de la CNT i en Comitè d'Enllaç de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), on defensà les tesis confederals «col·laboracionistes» de l'Interior. En aquesta època fou nomenat, amb Juan López Sánchez, delegat del Comitè Nacional de la CNT al Regne Unit. En els últims anys de sa vida treballà com a encarregat d'un restaurant a Londres freqüentat per exiliats espanyols. Assessorà Gerald Brenan i John Brademas en els seus estudis sobre la Revolució espanyola. És autor, sempre signant sota el nom de Tabarro, d'Aguijonazos. Tabarras antiestatales (1932), Herejías marxistas (1933?) i El fascismo. Su génesis marxista (1934), on sempre defensà el seu anticomunisme. En 1949 col·laborà amb altres autors en el llibre homenatge Marie Louise Berneri (1918-1949). A Tribute.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 15 de maig de 1981 mor a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Havia nascut el 28 de novembre de 1895 a Senigallia (Marques, Itàlia). Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada.

***

Necrològica d'Alfredo Ulecia Sicilia apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 d'octubre de 1989

Necrològica d'Alfredo Ulecia Sicilia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 d'octubre de 1989

- Alfredo Ulecia Sicilia: El 15 de maig de 1989 mor a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Alfredo Ulecia Sicilia. Havia nascut el 9 de novembre de 1903 a Logronyo (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Cesáreo Ulecia Olalde, jornaler, i Gabriela Sicilia Blasco. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Logronyo i de Sestao (Biscaia, País Basc). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble natal i arribar a zona republicana, on s'enrolà en les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internat en diversos camps de concentració (Gurs, entre ells) i enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual pogué fugir i arribar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on visqué clandestinament amb identitat falsa. Després de la II Guerra Mundial, va ser enviat en missió orgànica al País Basc, on va ser detingut per les autoritats franquistes arran d'una delació; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó. Sa companya fou Benedicta Jiménez Díez, amb qui tingué un fill. Alfredo Ulecia Sicilia va morir el 15 de maig de 1898 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja, Espanya).

***

Necrològica de Pascual Sanz Lambea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1991

Necrològica de Pascual Sanz Lambea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1991

- Pascual Sanz Lambea: El 15 de maig de 1991 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pascual Sanz Lambea. Havia nascut el 31 de març de 1920 a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Sanz i Gregoria Lambea. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la «Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz Lambea, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 a la Clínica Bonnefon d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.

***

Manuel Salas Blasco

Manuel Salas Blasco

- Manuel Salas Blasco: El 15 de maig de 1995 mor a Alella (Maresme, Catalunya) el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco –el certificat de naixement cita erròniament Sala–, també conegut com Salicas i Nuelma Lassa. Havia nascut el 6 de gener de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Salas Camerano i Justiniana Blasco Caro. Començà com a auxiliar de caixista i arribà a ser un expert tipògraf (caixista, maquinista, compaginador, platina). Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap al 1931 entrà a formar part de la directiva de les Joventuts Revolucionàries de la capital manya. Arran de l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Saragossa, va ser tancat uns mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de la Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Comitè Revolucionari. Amic de destacats militants aragonesos d'aleshores (Miguel Abós, Hipólito Melero, Marcelino Esteban, Antonio Ejarque, Saturnino Carod, els germans Muñoz, Miguel Vallejo, Macario Royo, Jacinto Santaflorentina, etc.), freqüentà la tertúlia dominical de la «Peña Salduba», que es reunia al cafè del mateix nom, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana, propietat de Pepe Domenech, i on conegué destacats militants (Luis Maynar, els germans Alcrudo, Servet Martínez, Miguel Chueca, etc.). Ocupà diversos càrrecs en el Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou secretari del Sindicat de Tipògrafs de la CNT. En 1935 participà en l'organització de la sortida dels fills dels vaguistes aragonesos cap a Barcelona, Madrid i València, on van ser acollits pels companys –el conflicte laboral passà a la història sota el nom de «Vaga dels infants de Saragossa». Entre 1935 i 1936, amb Julia Miravé, els germans Muñoz i altres, formà part del grup teatral saragossà «Renacer», que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. El 4 de juliol de 1936 es casà pel jutjat amb María Mañas Zubero, que havia conegut a l'Ateneu Llibertari de Saragossa i amb qui tindrà dos fills (Fernando i Federico). Després de l'aixecament feixista de 1936, entre juliol i agost s'encarregà de treure companys de la Saragossa ocupada per les tropes franquistes. Més tard s'establí a Alcanyís on es posà al front dels tallers d'arts gràfiques col·lectivitzats. Entre 1936 i 1937 formà part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i en 1937 mateix col·laborà en Titán. Durant aquests anys bèl·lics, dirigí amb Marià Casasús Lacasta el periòdic Cultura y Acción d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda per la reacció comunista d'Enrique Líster i la seva II Divisió. Després s'incorporà a la 118 Brigada de la 25 Divisió, on fou comissari ajudant d'Antonio Ejarque i dirigí el seu òrgan d'expressió, la revista 25 División. Amb el triomf franquista va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir gràcies a uns avals falsificats. L'agost de 1939, amb Génesis López, passà a França enviat pel primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A Perpinyà col·laborà amb Paulino Díez i Áurea Cuadrado, però va ser detingut per «pas clandestí de frontera» i tancat als camps d'Agde, Ribesaltes i Vernet. En 1944 va ser lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres mesos al castell de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure, participà en la reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a marxar a Madrid, on s'encarregà de l'elaboració de premsa i de butlletins confederals. Descoberta la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on hagué de treballar en el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que reprengué la seva feina de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser descoberta una impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a secretari de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta promogué i dirigí les revistes La Hora de Mañana i Polémica, on signà articles sota diversos pseudònims (Nuelma Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín, etc.). En 1977 fundà, amb Félix Carrasquer, l'editorial Foil, que publicà tres llibres i set fullets. Imprimí els tres últims lliuraments de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia una federación de las autonomías ibéricas i de la seva impremta sortiren moltes de les autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva companya María Mañas, cop del qual no es va poder recuperar. Fou bon amic de diversos escriptors, com ara Ramón J. Sender o Camilo José Cela. Manuel Salas Blasco va morir el 15 de maig de 1995 a Alella (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Manuel Salas Blasco (1914-1995)

***

Philippe Lecorre

Philippe Lecorre

- Philippe Lecorre: El 15 de maig de 2014 mor a Montivilliers (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Philippe Marcel Joseph Le Corre, més conegut com Philippe Lecorre. Havia nascut el 28 de febrer de 1959 a Le Havre (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Joseph Ange Auguste Le Corre i Gisèle Andrée Julia Marcelle Lesquer. Entre 1971 i 1974 estudià al Col·legi Claude Bernard i entre 1974 i 1978 a l'Institut Claude Monent, on fou president de la Llar Socioeducativa d'aquest i d'altres associacions culturals i de lleure. Quan estudiava a l'institut entrà a formar part grup «Jules Durand» de Le Havre, adherit a la Federació Anarquista (FA), i freqüentà el local anarquista del carrer Jules Tellier. En 1973 participà en el moviment estudiantil contra la «Llei Debré» d'educació. En 1978, a resultes d'una escissió dins la FA, la majoria del grup «Jules Durand», entre ells Jean-Pierre Jacquinot i Maurice Laisant, abandonà l'organització per a crear la Unió Anarquista (UA) i publicar a partir de maig de 1978 el periòdic Le Libertaire, que comptà amb el suport dels grups anarquistes «Atelier du Soir», «Germinal», «Jules Durand» i individus de la FA. L'altra part del grup, entre ells Philippe Lacorre i Philippe Richard, restaren a la FA, formaren un grup nou i organitzaren el 37 Congrés de la FA que se celebrà entre el 29 i el 31 de maig de 1982, però finalment poc després abandonà la FA. Esdevingué infermer psiquiàtric amb plaça a l'Hospital de Le Havre i el juny de 1985 organitzà un Sindicat de Sanitat Social de la Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), que comptà amb una vintena d'afiliats (infermers, educadors socials, etc.). Després d'intentar sense èxit crear una Federació Nacional de Sanitat confederal, en 1988 s'adherí al nou sindicat Médicins, Ingés, Cadres, Techs - Confédération Générale du Travail (Metges, Enginyers, Quadres, Tècnics - Confederació General del Treball (MICT-CGT) que s'havia creat a l'hospital on feia feina. A començament dels anys noranta va se nomenat secretari general del MICT-CGT i alguns anys més tard cosecretari de la Unió de Sanitat del Departament 76 (Sena Marítim) de la CGT. Membre de la comissió executiva de la Unió Local de CGT, reivindicà la seva pertinença al corrent anarcosindicalista. Ocupà nombroses responsabilitats sindicals, com ara membre de la Comissió Regional d'Organització Sanitària i Social (CROSS) i de la Comissió Regional de Sanitat i Autonomia (CRSA), i activitats en el marc de l'educació popular. Arran de les eleccions municipals de 1995 polemitzà amb alguns companys del grup «Jules Durand» els quals li van reprotxar haver distribuït fulls de la CGT-Hospital fent una crida a votar per la candidatura comunista. No obstant això, entre 1997 i 2004 formà part del grup «Jules Durand», cotitzant però sense militar, i reprengué els contactes amb la FA. El maig de 2011, quan les manifestacions anti-G8 a Le Havre, ben igual que altres responsables locals de la CGT, es manifestà amb la CNT. Malalt durant un any, Philippe Lecorre va morir el 15 de maig de 2014 a l'Hospital Jacques Monod de Montivilliers (Alta Normandia, França). Deixà companya, la psicòloga Anne-Yvonne Marie-Louise Guillou, i dos infants, Ronan i Iona.

---

[14/05]

Anarcoefemèrides

[16/05]

Escriu-nos


Actualització: 19-05-24