|
---
Anarcoefemèrides
del 15 de maig Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Affamé - Surt L'Affamé: El 15 de maig de
1884 surt a Marsella (Provença, Occitània)
el primer número del periòdic bimensual L'Affamé.
Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours
(L'Afamegat.
Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada
mes). Va ser administrat
per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis
Bouisson i C. Godard. Encara
que els articles es publicaren anònimament, hi van
col·laborar Louis Buisson,
Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard,
Justin Mazade,
Alphonse Montant (Monat) i Joseph
Torrens. Aquest periòdic sortí en un
període de recessió econòmica i durant
una
epidèmia de còlera que deixà nombroses
víctimes entre les capes més
desafavorides de la població –el seu primer
gerent,
Bouisson, caigué malalt el
juliol d'aquell any i per això va ser substituït
per Godard. Alguns articles es
publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números,
l'últim el 27 de
juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i
condemnats per la justícia. ***
Capçalera de L'Ère Nouvelle - Surt L'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent», «Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors: Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc. ***
Capçalera d'El Preso Social - Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931. ***
Edició de la
conferència - Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel «Grup Maurice-Joyeux». ***
Coberta de la revista Mañana realitzada per Ramón Acín Aquilué - Surt Mañana:
Pel maig de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista
mensual Mañana. Revista obrera. Era l'òrgan teòric dels anarcosindicalistes del
Grup «Solidaridad», de tendència «trentista». Aquest grup va treure el setmanari Acción entre febrer de 1930 i abril de 1931. Mañana va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios).
La coberta va ser dissenyada per l'artista anarquista Ramón
Acín Aquilué. Van
ser col·laboradors destacats militants anarcosindicalistes, com
ara Diego Abad de Santillán,
Ramón Acín Aquilué, Fernando Castillo, Christiaan
Cornelissen, Higinio Noja Ruiz, Joan Peiró Belis, Ángel
Pestaña Núñez,
Isaac Puente Amestoy, Rudolf Rocker, Alejandro Sancho Subirats (Fernando Castillo),
Alejandro Schapiro, Fernando Villanueva, José Villaverde Velo, etc.
Trobem
articles de diverses temàtiques, com ara economia, organització
anarquista,
cultura, educació, feminisme, medicina, etc. A partir del número 6,
d'octubre de 1930, la
revista es publicà amb irregularitat per mor de la repressió.
S'organitzaren diversos festivals per recaptar fons per a la seva
publicació. En sortiren vuit
números, l'últim el juny de 1931. ***
Portada
d'un exemplar de La
Grande Réforme - Surt La Grande
Réforme:
Pel maig de 1931 surt a París
(França) el primer número del periòdic
mensual La Grande Réforme, amb un
llarg subtítol: Organe de la Ligue de la
Régéneration Humaine fondée par
Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la
morale sexuelle -
Transformation social. Aquesta publicació
neomaltusiana, la va dirigir
Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al
número 100, coincidint amb la declaració
de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es
reprendrà fins a
1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en
aquest temps, i sota
la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32
números. Es finançava de la venda
de preservatius. Els arxius de la publicació i els
d'Eugène i de Jeanne
Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. ***
Capçalera
de Terre Libre - Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.). ***
Portada
del número d'Inquietudes
dedicat al 19 de juliol - Surt Inquietudes: Pel maig de 1947
surt a
Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer
número del periòdic mensual anarquista
Inquietudes. Revista de las Juventudes
Libertarias. Editat per la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment
culturals i tingué una
tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a
l'interior de la
Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i
comptà amb les
col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo,
Vicent Artés Tornero,
David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa,
Severino Campos
Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó,
Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo
Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro
Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José
García Pradas, S. González,
Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J.
Llagostera, J. López, Frederica
Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla
Navarro, Mingo, Julio Montanes,
Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña,
Gregorio Oliván García,
Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls,
José Pérez Burgos, José
María Puyol Albéniz, Román,
Albà Rosell Llongueras (Laureano
d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José
de Tapia, Aurora
G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni
García
Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número
extraordinari dedicat al 19
de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de
novembre-desembre de 1947. ***
Capçalera
de La Rue - Surt La Rue: Pel maig de
1968 surt a París (França) el primer
número de La
Rue. Revue trimestrielle
culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup
Llibertari Louise Michel» de la Federació
Anarquista (FA), recuperava la
capçalera de l'únic número que havia
publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès».
En aquesta publicació de gran qualitat –entre 80 i
100
pàgines i amb nombrosos
números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia,
sexe, etc.)–, els
gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran
nombrosos
col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri,
Guy Benoit, P. V.
Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine
Boisserie,
Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne,
Jean
Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques
Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet,
Joël
Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy
Dejardin, J.
C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle,
Léo Ferré, Maurice
Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel
Guerin, Robert
Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou,
Maurice
Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant,
A.
Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos,
Pierre Meric,
P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget,
A.
Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin,
J. M.
Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur,
Louis Simon,
Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números,
l'últim el segon trimestre de
1986. També tenia una editorial («Editions La
Rue»), que publicà dos discs i
llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle,
Maurice
Joyeux, Paraf-Javal, etc.). ***
L'Odéon
ocupat - París (15-05-68):
El 15 de maig de 1968 el «Comitè
d'Ocupació» de la
Sorbona de París (França), en assabentar-se de
l'ocupació de la fàbrica
Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de
vaga, «de la Sorbona
ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica
Renault de Cleón, a prop de
Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva
fàbrica,
seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el
director i sis
membres de l'administració, és la
«Nanterre obrera». A la Sorbona els
estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la
democràcia directa. El
«Comitè d'Ocupació», elegit
en assemblea general, on es troba René Riesel, un
«rabiós» situacionista de Nanterre,
polemitza amb el «Comitè de
Coordinació»,
on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics
quadres de la Unió
Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes
de Libération,
que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre
«irresponsables»
i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea
general tracta de conciliar, inútilment,
les postures: el poder no es comparteix. El
«Comitè de Coordinació»
suggereix
al «Comitè d'Ocupació» que es
retiri. René Riesel s'encolereix i
«apel·la a la
base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es
realitza una nova
assemblea general i s'exigeix als
«buròcrates» que s'expliquin. Cap al
tard,
entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, que
és a prop de la
Sorbona, després de la representació vespertina.
Al cap i a la fi, és al
perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis
Barrault i Madeleine
Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa
de la Sorbona. El nou
programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan
els parlaments es converteixin
en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de
convertir-se en
"parlaments".» La policia no intervé. Els taxis
parisencs es declaren
en vaga 24 hores. ***
Capçalera
d'A Ideia - Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès «Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol «Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).
Naixements
Antonio
Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a
l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana] - Antonio
Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona
(Ticino, Suïssa)
l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant
i religiosa, sos
pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a
l'Institut Landriani
de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris
toscans que havien
estat condemnats en rebel·lia durant el procés
florentí contra Errico Malatesta
i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i
participà activament en l'ajuda dels
proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890,
amb
l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti –que
els
associà al seu
negoci– i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i
Attilio
Panizza, creà
la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el
6 gener de 1891 en aquesta
localitat del cantó de Ticino i on conegué
Amilcare Cipriani, Francesco Saverio
Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre
d'altres. El
febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de
l'acabat de crear Cercle
d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota
l'aparença d'un grup cultural,
amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i
de la qual formaven part
Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti,
entre
d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i,
després de l'assassinat del
president de la III República francesa Marie
François Sadi Carnot a Lió
(Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa
gal·la de ser, amb Edoardo
Milano, el promotor de la reunió celebrada entre
març i juliol de 1893 a Lugano
on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa,
regentà el «Caffé
Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes,
fins al setembre d'aquell any
que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del
qual va
ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb
Attilio Panizza, creà
una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut
bastó per evitar noves
agressions a l'advocat anarquista. Després de
l'expulsió de Gori i d'altres
militants italians, mitigà forçadament les seves
activitats. Entre 1896 i 1897
conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari,
i especialment la
seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898
esdevindrà la seva
companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a
la Suïssa alemanya i
milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on
regentà amb l'anarquista Giuseppe
Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio».
Fou un dels 112 signants del
manifest «Els antimilitaristes suïssos als
treballadors», que aparegué publicat
en Il Risveglio el 28 d'abril de
1906.
Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat
secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a
Suïssa, càrrec en
el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes
Italians de 1918, i
sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la
Gran
Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on
llogà uns terrenys a Molino Nuovo,
a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu
de tomàtigues que
exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de
juliol de 1919
organitzà una conferència sobre el dret d'asil a
Lugano que resultà un fracàs
pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es
traslladà a Bellinzona
on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la
«Destilleria Vinicola, SA».
En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió
per celebrar el cinquantenari
del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament
el setembre d'aquell any a
Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre
d'expulsió. Arran de
la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres
militants
(Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino
Poggi, etc.),
creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a
través de les muntanyes que ajudà més
de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a
Suïssa. Aquesta xarxa, després
d'aconseguir documentació falsa i gràcies al
suport de Ferdinando Balboni,
aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a
França barrejats entre
els treballadors d'una pedrera situada a la frontera
francosuïssa. En aquesta
època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb
el seu amic Giuseppe Bonaria («G.
Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va
ser el «quarter general»
de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava
regularment a
Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona
(Ticino,
Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano
després d'unes paraules de Bertoni.
***
Jacob
Law (1908) - Jacob Law: El 15
maig de 1885 neix a Balta (Podíl·lia,
Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna)
l'anarcoindividualista, partidari de
la «propaganda per l'acció», Yankev Lev,
més conegut com Jacob Law o Israël
Lew. Fill d'una família jueva, sos pares es deien
Abraham Lev, sastre, i
Lobel Gourevitch. En 1904, per evitar el servei militar, son
germà gran Moïse
fugí amb son pare cap als Estats Units. Després
de dos anys a Odessa, el juny
de 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà
amb sa mare i son
germà petit Cipe als EUA i s'instal·là
amb la resta de sa família a Nova York
(Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob
Law, nom
amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York
treballà de pintor decorador i
de sastre. Poc després, el juliol de 1906,
abandonà el domicili familiar i
s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool
(Merseyside, North West
England, Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a
París (França) i s'albergà
una temporada amb una tia seva vídua, Sarah Gourevitch (Sarah Kroupénine), la qual
treballava de venedora al mercat
parisenc de les Halles. A París treballà de
manera irregular amb el sastre
Tachenoff fins a finals d'abril de 1907. Aleshores vivia al carrer
Ordener de
París al domicili d'un sastre rus anomenat Kodrovski. En
aquesta època deia que
havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch
David
Edelstadt, a més dels pensadors clàssics (Mikhail
Bakunin, Immanuel Kant, Piotr
Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Élisée Reclus,
Arthur Schopenhauer, etc.).
Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a
París, a la plaça de la
República, disparà des de la imperial de
l'òmnibus Madeleine-Bastille cinc
trets de revòlver sobre un grup cuirassers a cavall.
Només el cuirasser
Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament
pels viatgers de
l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El
9 d'octubre de 1907 va ser
jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista
individualista, fet
pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs
forçats a l'illa de
Saint-Joseph (Guaiana Francesa), i a 20 anys d'assignació de
residència. Sa
mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al
judici,
patí una crisi de nervis en escoltar la
sentència. El 17 de juliol de 1908
embarcà camp a l'illa de Saint-Joseph. En 1913 el
Comitè de Defensa Social
(CDS) demanà la seva amnistia. La campanya per la llibertat
d'Augusto Masetti, François
Péan i Jacob Law, va ser l'última gran campanya
portada a terme pel CDS i el
moviment anarquista abans de la Gran Guerra. En 1922 el
periòdic Le
Libertaire llançà una campanya per
aconseguir la seva amnistia i la
d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin,
Gaston Rolland, etc.) i
entre altres accions edità milers de petits cartells
engomats. A la colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18
anys en unes condicions terribles
i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els
treballs obligatoris,
fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10
de maig de 1924 va
ser alliberat i l'any següent retornà a
París, on freqüentà les reunions
llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit
ans de bagne, amb un
prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i amb
il·lustracions de Jules
Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les
colònies
penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon
lloc els seus companys
llibertaris (Jean De Boë, Alexandre Marius Jacob, Marius
Metge, etc.). Després
d'això, les autoritats franceses decretaren la seva
expulsió i segons aquestes
abandonà París el gener de 1926. No obstant
això, el 6 d'abril de 1926 parlà,
juntament amb André Colomer, en la xerrada «Le
bagne qui n'est pas encore
aboli», organitzada pel «Club des
Insurgés», celebrada a la Salle de
l'Utilité
Sociale de París, i quatre dies després, 10
d'abril de 1926, participà, amb
Jeana Mounier, Marcel Noël i Han Ryner, en la xerrada
«La vie vaut-elle a peine
d'être vécue? Si oui, quel genre de vie
choisier?» celebrada a la sala Procope
de París. Segons algunes fonts retornà al seu
país d'origen. A partir d'aquí es
perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou
reeditat. ***
Necrològica
de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 13 d'agost de 1959 - Tomàs Aysa Piqué: El 15 de maig de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué –també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània). ***
Foto
antropomètrica de Francesc Bartrés
Colomé (1914) - Francesc Bartrés
Colomé: El 15 de maig de 1892 neix a Cardedeu
(Vallès Oriental, Catalunya)
l'anarquista Francesc Bartrés Colomé. Sos pares
es deien Miquel Bartres i Maria
Colomé. Cisteller de professió,
treballà a Barcelona (Catalunya) per a la vídua
Viñols. Després de ser sortejat a
Mataró per a fer la mili, es declarà
insubmís
i el 8 de gener de 1914 fugí cap a França. Amb
dos companys (Legua i Selva), va
anar directament a veure son germà Josep Bartrés
Colomé, mosso a l'Hôtel des
Étrangers del carrer de Montenotte, al XVII Districte de
París (França). El 18
de gener de 1914, amb sos dos companys, arribà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), on treballà per a un tal Benz i s'allotjà
a l'alberg Duclos. A finals
del gener de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà
com a «anarquista
perillós i propagandista militant». Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció. ***
Romeo
Marconcini - Romeo
Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto
Marconcini i
Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau
de l'escola elemental, però
aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es
guanyava la vida fent de ferrer
armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de
Verona i
rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de
propaganda. En 1912 envià
regularment correspondència a Il
Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali
(CSS, Cercle
d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver
promogut, amb altres companys,
accions contràries a la intervenció italiana en
la Gran Guerra, en 1916 va ser
cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a
finals de 1918, participant en la
campanya d'Albània i durant la qual va contraure la
malària. Entre 1921 i 1922
fou secretari del Comitè Pro Víctimes
Polítiques. Segons un informe policíac,
estava considerat com a «perillós per a l'ordre
públic» i «en casos d'avalots,
capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En
1924, amb Giovanni Domaschi,
Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres
més destacats
del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El
13 de
març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal
Especial en l'anomenat
«Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li
van trobar unes claus que,
segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista
Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona;
però va ser
absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928.
Durant els
anys posteriors va ser sotmès a una estreta
vigilància, amb escorcolls i
detencions freqüents. En aquest llarg període,
segurament per intentar despistar
la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la
Indústria (SFI), participà en
manifestacions del règim i demanà la
inscripció al Partit Nacional Feixista
(PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de
subversius.
Malgrat tot això, no renegà de les seves idees
llibertàries. En un article
publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità
Nova, on es confirmava la mort al camp de
concentració alemany de
Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini
–també ferrer armer com ell,
socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa
del Partit Socialista
Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL,
Itàlia Lliure) i membre del II
Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) de
Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la
redacció d'aquest periòdic
anarquista el definia com «el nostre company».
Romeo Marconcini va morir el 25
de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia). ***
Nellie
i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton
(setembre de 1921) - Nellie Dick: El
15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus;
actualment Ucraïna) la
pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel
llinatge de son marit
com Nellie Dick. Filla d'una
família
jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en
total–, quan tenia nou
mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres
(Anglaterra), mentre dues
germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky,
d'antuvi
treballà d'ajudant de forner i després fent
gorres, alhora que s'integrà en el
moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària
d'una família de
rabins propietària d'un molí de cereals, era
jueva ortodoxa, però reivindicava
els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie
s'adherí al moviment
llibertari i mantingué estret contacte amb destacats
intel·lectuals
anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o
Rudolf Grossmann
(Pierre Ramus). El
periòdic en
llengua jiddisch Arbeter Fraynd,
que
editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a
l'East End de
Londres i aquest fet propicià l'acostament de la
família Ploschansky al
moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es
responsabilitzà dels
cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's
Club» de Londres, lloc
on conegué James Hugh Dick (Jim Dick,
també conegut com Jimmy),
que
esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim
Dick l'International Modern
School, escola llibertària basada en els principis
pedagògics de Francesc
Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i
després de la Gran Guerra
al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una
pancarta que
posava «Escola Anarquista-Socialista»,
participà en la manifestació del Primer
de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos
d'anglès per a estrangers al
«Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial
va fer feina per a l'Invalid
Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als
Infants
Minusvàlids). També va estudiar esperanto en
aquesta època. Durant la guerra
els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions
antimilitaristes i patiren
nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser
detinguts, entre
ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de
concentració. En aquesta
època bèl·lica, Nellie i Jim es
casaren per intentar evitar el reclutament. El
gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes
casats, la parella
emigrà a Amèrica i
s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on
entrà en
contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de
1917 ambdós
s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton
(Nova Jersey, EUA), on
animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de
l'escola
moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan
(Nova York, EUA) i el juny de
1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos
viatges a l'URSS per a
veure sa família –on son pare havia retornat en
1917 per unir-se a la revolució,
esdevenint comunista; però una de ses germanes
passà 15 anys en un camp de
concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un
altre dos anys després amb son
company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un
altre. També en
aquesta època es relacionà amb Alexander
Sutherland Neill i la seva escola de
Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la
seva pròpia escola
moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat
fins el 1958, any
en el qual la parella s'instal·là a Miami
(Florida, EUA), on en 1965 Jim morí.
En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un
pis i es posà a realitzar
activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser
recollit
per Pau Avrich en els llibres The Modern
School Movement. Anarchism and Education in the United States
(1980) i Anarchist Voices. An Oral History of
Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz
estrenà el documental-entrevista
Nellie Dick and the Modern School
Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a
Oyster Bay per viure amb son
fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island.
Nellie Dick va morir
el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA). ***
Foto
policíaca de Filippo Lusvardi - Filippo Lusvardi:
El 15 de maig de 1899 neix a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Filipo Lusvardi. Sos pares es deien
Giovanni Lusvardi i
Maddalena Bertoni. Fill d'una família anarquista, sos
germans Aldebrando (1902),
Alfredo (1900), Bruno (1904) i Medardo (1897) van ser destacats
militants. Es
guanyà la vida d'electricista i de paleta. El novembre de
1918 va ser condemnat
pel Tribunal Militar de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) a set anys
de reclusió per
«deserció», pena que posteriorment va
ser suspesa gràcies a una amnistia.
Durant el «Bienni Roig» (1919-1920)
s'adherí al Circolo Giovanile Anarchico
Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de la
Madonnina de
Mòdena. En aquest mateix grup també militava
Vittorio Ascari i Aldo Gilioli,
que posteriorment van ser condemnats per l'assassinat, el 21 de gener
de 1921 a
Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Filippo i son
germà Alfredo van
ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que
tingué lloc
durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos
feixistes, van
ser alliberats per manca de proves. També va ser implicat en
l'intent d'assassinat
i en les ferides del feixista Antonio Gozzi, atemptat comès
el març de 1921
pels anarquistes Renzo Cavani i Aldo Gilioli als afores de Porta
Saragozza. Després
de passats un dies de l'atemptat Gozzi entrà casualment al
Cafè Apollo de la plaça
Mazzini i va reconèixer, assegut a una taula, un dels seus
atacants que va
fugir immediatament; Filippo Lusvardi, que era assegut al seu costat,
restà a
la taula; detingut, després de cinc mesos empresonat, sempre
declarà al jutge
que no coneixia a la persona que havia fugit, que en realitat era Aldo
Gilioli,
aleshores condemnat el juny de 1922 per l'Audiència de
Verona a 15 anys, nou
mesos i 22 dies de presó per les ferides a Gozzi i
l'assassinat de Ruini. El
desembre de 1922, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes,
s'exilià. A
Marsella (Provença, Occitània)
s'embarcà cap a Algèria, on va romandre dos anys
i mig. De bell nou a França, es reunió amb son
germà Alfredo a París,
participant activament en les activitats del moviment anarquista
italià exiliat.
En 1930 s'uní als dos germans Aldebrando, que havia passat a
França després de
ser denunciat pel Tribuna Especial per activitats subversives. En 1931
va ser
inclòs en el llistat d'anarquistes residents a l'estranger,
amb l'etiqueta de
«favorable a combatre el règim feixista amb
accions violentes». També va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el
butlletí de recerques
amb ordre de detenció. Quan esclatà al guerra
civil a Espanya, a finals de 1936
marxà cap a la Península. Segons sembla,
lluità amb Umberto Tommasini en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» –altres
fonts citen la «Columna
Durruti». De bell nou a París, el
novembre de 1940 va ser detingut juntament amb son germà
Alfredo per la policia
francesa i ambdós van ser lliurats als alemanys el 16 de
març de 1941. Després
de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i
17 mesos en un camp de
concentració nazi, el 16 de març de 1942
ambdós van ser lliurats a les
autoritats italianes a Brenner (Tirol). Interrogat per la policia a
Mòdena, declarà
que havia estat fins desembre de 1936 a Espanya per a treballar,
però no per
lluitar. L'abril de 1942 la Comissió Provincial de
Mòdena el va condemnar a tres
anys de confinament per ser considerat un «element socialment
perillós en política»
i deportat a les illes Tremiti, on va romandre fins a l'armistici del 8
de
setembre de 1943. Amb sos germans Alfredo i Bruno, s'uní amb
Albano Franchini i
Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la
resistència als quals
afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano,
Emília-Romanya, Itàlia)
i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne
cap grup de
resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la
ciutat. Després de
la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a
París. En 1972 era subscriptor de
la revista anarquista Umanità Nova. Sa
companya fou Yvonne Rouballay, de qui se separà.
Filippo Lusvardi va morir el 20 de
març de 1991 al seu domicili d'Aimet (Perigord,
Aquitània,
Occitània). ***
Notícia
d'una de les detencions d'Isidro Artigas Oliveros i altres companys
publicada en el periòdic barceloní L'Opinió
del 14 de desembre de 1933 - Isidro Artigas Oliveros: El 15 de maig de 1900 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Isidro Laureano Cayo Artigas Oliveros –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Oliveras. Sos pares es deien José Artigas Sauras, fuster, i Antonia Oliveros Reseda. Educat a l'escola dels jesuïtes d'Alcorisa, ciutat natal de sa mare, començà a militar en el republicanisme. Quan s'instal·là a Barcelona (Catalunya) treballà d'antuvi com rellotger i després en el sector de la construcció, s'integrà en el moviment llibertari i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 col·laborà en el periòdic barceloní Tierra Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors, amb Josep Maria Arqués, de la Federació Local d'Alcorisa de la CNT. En 1931, sota el nom de Laureano Artigas, publicà en la col·lecció «La Novela Ideal» de «Las Publicaciones de la Revista Blanca» la novel·leta El único juez o la conciencia de uno mismo. Les seves activitats sindicalistes el portaren diverses vegades a la presó, tant en temps de la monarquia com durant la II República espanyola. En 1937 fou un dels fundadors (Pere Aragó, Alfredo Baltar, Antonio Barroso Arroyo, Antonio Caballero, Manuel Clemente, Santiago Farrás, Juan García, Antonio González Vivancos, etc.) de l'Agrupació Anarquista de Pla de Besòs –actual Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya)–, adherida a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la qual va ser nomenat secretari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment treballà d'obrer agrícola, pastor i llenyataire a Severac del Castèl (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció i milità en la Federació Local de la CNT de Severac del Castèl i en la de Besiers. Defensà l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) a Besiers. Entre 1956 i 1961 col·laborà en España Libre i durant la dècada dels seixanta en Despertar i en Espoir. Sa companya fou Emilia García, amb qui tingué quatre filles. Laureano Artigas Oliveros va morir el 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1964 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després. Isidro Artigas Oliveros (1900-1964) ***
Notícia
de la detenció d'Édouard Arestein publicada en el
diari marsellès Le
Petit Marseillais del 2 de maig de 1921 - Édouard Arestein: El 15 de maig de 1902 neix a Solhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Édouard Clément Arestein. Sos pares es deien Théophile Marius Arestein, conreador i graner, i Marie Bouyssou. Es guanyava la vida com a tamisador de farina. En 1919 s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i en 1921 formava part del Sindicat d'Obrers Moliners, que s'havia adherit al Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR), creat durant el congrés celebrat a Lió (Arpitània), que reintegrà els opositors a la majoria en el si de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la nit del 30 d'abril de 1921, amb Charles Aigon i Adolphe Boissin, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a un mes de presó. Arran d'aquesta condemna, va ser acomiadat de la farinera Roger, al barri de la Timone de Marsella, on treballava amb son pare fent de tamisador de farina, i a partir d'aquell moment es dedicà a la feina de mosso de restaurant. En 1922 era un dels membres més actius del grup de la Joventut Anarquista, que es reunia al Bar du Coq de Marsella. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Minimes amb son pare, sa tia, son germà i sa germana. El 8 de juny de 1929 es casà al XV Districte de París amb la serventa ginebrina Ernestine Gigandet. En aquesta època treballava de cellerer. L'11 de gener de 1964 es casà al XV Districte de París amb Rosa Mees. Édouard Arestein va morir el 2 de febrer de 1983 al Centre Hospitalari «Jean Leclaire» de Sarlat e la Canedat (El Perigord, Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Saldaña Hernández publicada en el
periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 17 d'octubre de 1957 - Francisco Saldaña Hernández: El 15 de maig de 1904 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Saldaña Hernández –el primer llinatge sovint citat erròniament Sardaña. Sos pares es deien Diego Saldaña García, jornaler, i Isabel Hernández Rumi. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en la Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia, Arpitània) i milità en la Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la CNT «ortodoxa». Francisco Saldaña Hernández va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament setembre– de 1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després d'una llarga malaltia contreta a la feina, i fou enterrat l'endemà. Deixà companya, María Martínez Cazorla, i descendència. ***
Convocatòria
d'una conferència de Marcel Guennec apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
25 de maig de 1939 - Marcel Guennec:
El 15 de maig de 1906 neix a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França,
França)
l'anarquista
i anarcosindicalista Marcel Pierre Guènec, més
conegut com Marcel Guennec. Fill d'una
família bretona, sos pares es
deien Pierre Jean Louis
Guènec, terrelloner analfabet, i Marie Jeanne Kerviel,
brodadora. El 29 d'agost
de 1923 va ser nomenat membre de la comissió executiva del
les Joventuts de l'Associació
Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Villeneuve-Saint-Georges,
encarregant-se de l'antimilitarisme. En 1938 treballava de
tipògraf a la «Imprimerie
du Croissant» de Montmartre de París
(França) i era membre del Cercle
Sindicalista «Lutte de Classe» i secretari del grup
anarquista de Villeneuve-Saint-Georges,
on vivia al número 7 bis del carrer Crosne. Entre 1938 i
1939 s'encarregà, amb
Georges Goudin i René Ringeas, de la publicació
de la pàgina anarcosindicalista
«Libertaire Syndicaliste» de Le Libertaire,
que coordinava l'acció
obrera dels membres de la Unió Anarquista (UA), on
publicà per lliuraments
l'important assaig «Origines communes de l'Anarchisme et du
Syndicalisme». Aquesta
publicació, quan el Congrés Confederal de la
Confederació General del Treball
(CGT) de novembre de 1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), es
mostrà oposat a
qualsevol escissió dins d'aquest sindicat i ell
reivindicà la unió de les
minories revolucionàries (Cercle Sindicalista
«Lutte de Classe», La
Révolution Prolétarienne, L'École
Émancipée, La Voix
Syndicaliste,
etc.) i, posteriorment, una aliança amb la
tendència reformista de la revista Syndicats,
a fi i efecte d'aturar les maniobres estalinistes; aquesta
tàctica va fracassar
i les minories revolucionàries finalment es dividiren.
L'abril de 1939 patí una
important intervenció quirúrgica. El 25 de maig
de 1939 va fer al Bar Zama de
París la conferència «Proudhon, sa vie,
son oeuvre», organitzada per la
Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època
col·laborà en Le Combat
Syndicaliste, òrgan de la Confederació
General del Treball - Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR). Quan la crisi dels Sudetes de 1938, va fer costat l'UA que es
mobilitzà contra la guerra, tot denunciant els intents de
portar el moviment obrer
cap al conflicte bèl·lic. L'endemà del
Pacte Mólotov-Ribbentrop (Pacte nazisoviètic),
els anarquistes, acusats tradicionalment pels estalinistes de ser
«agents de la
Gestapo», denunciaren aquest fet i ell va ser un dels que
aprovà l'exclusió
dels comunistes del Buró Confederal de la CGT. El novembre
de 1939, amb altres
companys (Galli, Georges Gourdin, Guérin, Gilbert Rollet,
François Rose i Tidone),
s'encarregà de l'edició del butlletí
sindicalista revolucionari Notre
Syndicalisme, periòdic que va ser censurat en
diferents llocs per la
reacció comunista. Durant l'Ocupació,
s'integrà en la xarxa anarquista de la regió
parisenca animada per Henri Bouyé. El juliol de 1944
realitzà el cartell
«Retour à la liberté!», que
va cobrir les parets parisenques. Després de la
caiguda del nazisme, formà part de la Comissió
Administrativa Provisional (CAP)
de la Federació Anarquista (FA) i l'octubre de 1945 va ser
nomenat membre de la
seva comissió administrativa en el I Congrés de
la FA. En 1946 col·laborà en la
revista Plus Loin, lligada a la FA. Com a militant
de la CGT prengué
part en les vagues de la premsa parisenca de 1947 i de 1948. El juny de
1949 va
ser delegat en el Congrés de la Federació del
Llibre celebrat a Bordeus
(Aquitània, Occitània). En aquests anys
col·laborà en Contre-Courant.
Durant
set anys va ser secretari adjunt del seu sindicat i a partir de febrer
de 1959
membre de la Cambra Sindical Tipogràfica de
París. Dins del si de la Federació
del Llibre s'enfronta al Partit Comunista Francès (PCF). El
seu
últim domicili va ser a Vilafranca de Mar
(Provença,
Occitània).
Marcel Guennec va
morir el 23 de febrer de 1986 a l'Hospital Cimiez de Niça
(País
Niçard, Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Pablo Barba Nieto apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de març de 1986 - Pablo Barba
Nieto: El 15 de maig de 1910 neix a Yeste (Albacete,
Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Pablo Barba Nieto. Sos pares es deien Pablo Barba
i Josefa
Nieto. Barber de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a la regió
parisenca. Després de la II Guerra Mundial, durant molt de
temps, fou un dels barbers
del local de la CNT, al número 24 del carrer Sainte-Marthe,
al X Districte de
París. Bon guitarrista, fou un dels animadors de les
reunions i festes que el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) organitzava. En 1984 va esdevenir
gairebé
cec i hagué d'abandonar la militància. Sa
companya fou Llum Fort Castelló.
Pablo Barba Nieto va morir el 20 de gener de 1986 a l'Hospital Avicenne
de Bobigny
(Illa de França, França) i va ser enterrat tres
dies després al cementiri de
Bondy (Illa de França, França),
població on residia. ***
Miguel Celma Martín - Miguel Celma Martín: El 15 de maig –la partida de defunció cita el 16 de maig– de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Sos pares es deien Joaquín Celma Rocafull i Gregoria Martín Coder. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià –va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal–, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència «Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino, Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir, Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985; únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y sus áleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Sa companya fou Pilar Alloza. Miguel Celma Martín va morir el 16 de juliol de 2007 al seu domicili de Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència. Miguel Celma Martín (1920-2007) ***
Necrològica
de Dominique Morel apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'11 de gener de 1973 - Dominique Morel: El 15 de maig de 1950 neix al II Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Vénissieux (Lió, Arpitània)– l'anarquista i anarcosindicalista Dominique Jean Marie Morel. Sos pares es deien Charles Albert Morel i Huguette Louise Renée Barrouquere. Es crià al barri de Les Minguettes de Vénissieux i estudià al Col·legi d'Ensenyament Tècnic de la Construcció de Bron (Lió, Arpitània). Participà en el moviment vaguístic de 1968 i formà part del Comitè Central d'Acció dels Col·legis d'Ensenyament Tècnics (CET). Entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) com a distribuïdor de telegrames, i, des de 1969, milità en la Unió Local de Lió de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. En 1971 fou un dels membres fundadors del grup lionès de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i realitzà una important tasca propagandística a Vénissieux. També practicà de manera aficionada la literatura, la poesia i la música. Dominique Morel va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre– de 1972 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) a resultes d'un accident laboral al bulevard Lénine de Vénissieux mentre cobria la seva ruta de repartiment amb motocicleta. Deixà companya, Michèle Monique Larrat, i un fill de dos anys. ***
Hervé
Grain - Hervé Grain:
El 15 de maig de
1956 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França)
el periodista anarquista
i anarcosindicalista Hervé Pierre Raymond Grain. Era fill de Daniel
Eugène Adrien Grain i de Micheline Georgette Moriat. Quan tenia
17 anys
s'integrà en el
moviment anarquista, formant part de l'Organització
Revolucionària Anarquista
(ORA) i participant activament en les lluites socials i ecologistes.
Com a
periodista, en els anys noranta cofundà el Sindicat
Interprofessional de
l'Aube, el qual animà fins al 1998. En 1997
s'instal·là a Riòls (Llenguadoc,
Occitània). En 1999 participà en la
renovació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del departament de l'Erau, creant el Sindicat
Interprofessional i
la Unió Local de la CNT dels Alts Cantons de l'Erau,
participant activament en
les lluites locals. Hervé Grain va morir el 9 de novembre de
2020 a la Residència «Comte Henri» de Troyes
(Xampanya-Ardenes, França); va ser incinerat en aquesta
població i les cendres
van ser escampades a Riòls, població on residia.
Defuncions
El cos d'Octave Garnier a la morgue - Octave Garnier: El
15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França) l'anarquista
il·legalista, un dels fundadors de la «Banda
Bonnot», Octave Albert Garnier,
conegut com Le Terrassier. Havia
nascut el 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen
erròniament el 2 de
desembre– a Fontainebleau (Illa de França,
França). Sos pares es deien Élie
Germain Garnier, peó de camins que morí quan era
petit, i François Anastasie
Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de
carnisser i de forner. A partir
dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a
partir dels 17 anys va ser
condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat,
fet que encara el
radicalitzà més. Un cop lliure,
s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat
durant tres mesos per participar en una vaga– i
començà a freqüentar els
cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de
dos empresonaments
successius, un d'ells per agressió, decidí fugir
a Bèlgica per evitar fer el
servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels
companys
anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i
de la falsificació,
a més de conèixer Marie Vuillemin (La
Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per
robatori, l'abril de 1911 fugí
amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell
any, a la seu del
periòdic L'Anarchie,
dirigit per
Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més
tard passà a viure amb sa
companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de
França, França) amb
els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond
Callemin, Jean De Boë, Édouard
Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament
polític
anarcoindividualista es decantà cap a
l'il·legalisme. A la comuna de
Romainville adoptà la «dieta
científica», segons la qual es prohibien la sal,
el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana
acompanyada d'arròs
integral i aigua. A resultes d'una escissió
ideològica en el si de L'Anarchie,
la parella passà a viure a
París i ell començà a treballar
d'obrer
terrelloner, participant en les vagues
de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per
arribar a
fi de mes compaginava
la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava
cops
de major
envergadura i amb Callemin començà a projectar
activitats
anarcoil·legalistes
en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com
els
«Bandits de
l'Auto» i més tard com la «Banda
Bonnot». Amb
Callemin i Bonnot robaren un
automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en
l'assalt
d'una oficina
bancària de la «Société
Générale», on un caixer
resultà ferit. El 27
de febrer
de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix
llinatge, que va
intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos
després van ser dos
empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de
valent amb els,
també anomenats, «Bandits
Tràgics».
Després de les detencions d'André Soudy,
Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort
de
Bonnot i Joseph Dubois
el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), només quedaven
lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912
ambdós
van ser encerclats al
seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França) per un gran
dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia
de
París, guàrdies
republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa,
una gran
gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armats
únicament
amb set
pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de
canyó llarg, i
després de cremar més de 10.000 francs en
bitllets,
fruits de les seves
accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a
acabar
terminantment
amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i
mig de
melinita a la
casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de
maig
de 1912. Els
resistents no moriren per l'explosió, però
quedaren
inconscients. Valet va ser
assassinat al furgó policíac que el transportava
a
l'hospital i Octave Garnier
va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de
pistola a la templa
dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser
llançats en una fossa
comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França,
França). Octave Garnier (1889-1912) ***
Foto antropomètrica de René Valet - René Valet: El 15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André René Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Havia nascut el 27 de maig de 1890 a Verdun (Lorena, França). Sos pares es deien Léon Jean Baptiste Valet, contractista d'obres públiques, i Marie-Thérèse Hamaide. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare –altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada. ***
Foto
policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894) - Paul Clouard: El
15 de maig de 1917 mor a París (França)
l'anarquista Paul Jules Clouard. Havia
nascut el 20 de juny de 1858 a La Tellerie (Vengeons, Normandia,
França). Sos
pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise
Homo, domèstica. El
28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer
Maître Albert del V Districte
de París. Son germà va morir fent el servei
militar i, d'antuvi, ell va ser
dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos
períodes en 1885 i 1887.
En aquesta època treballava d'estanyer i de
domèstic. El 6 de març de 1894 va
ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de
la Prefectura de
Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en
una gran i violenta agafada
al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del
carrer Ramey de
París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup
al post de policia
de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat
per
Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va
ser escorcollat sense cap
resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de
març de 1894 en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de
1895 el jutge
d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els
implicats i
implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva
pertinença al moviment llibertari
només es va fonamentar en el simple fet de
freqüentar el citat cabaret, lloc de
reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va
declarar insubmís i l'1
de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa
vida
treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del
carrer Belfort de
Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va
morir el 15 de maig de 1917 al
IX Districte de París (França). ***
Foto
policíaca d'Emérand Léonard (27 de
febrer de 1894) - Emérand
Léonard: El 15 de maig de 1918 mor a Nanterre
(Illa de França,
França)
l'anarquista Émerand Louis
Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé
Léonard.
Havia nascut el 25 de febrer de 1864 a
Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França). Sos
pares
es deien Emérand Léonard, miner, i Marie
Louise
Cécile Leroy. Es guanyà la vida de
diferents maneres (miner,
empleat del gas,
xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a
Angers (País del Loira, França)
amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de
juliol
de 1898 a Angers. Es va establir a París
(França). El 27 de febrer de 1894 va
ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest
mateix dia
va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i processat per «associació
criminal». El 10 de març de
1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en
el
registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de
Policia. En aquesta
època vivia al número 96 del carrer Martre de
París. El 26 d'octubre de 1901 es
casà a Saint-Denis (Illa de França,
França) amb la jornalera Marie Joséphine
Avé. En aquesta època vivia al número
22 del carrer Saulger de Saint-Denis.
Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al
Dipòsit de Mendicitat de la
Presó Departamental de Nanterre (Illa de França,
França). ***
Antonio
Lami - Antonio Lami: El 15 de maig de 1925 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Havia nascut el 12 de desembre de 1880 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts. ***
Stefan Moutafov - Stefan Moutafov: El 15 de maig de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) l'obrer anarquista Stefan Moutafov. Havia nascut en 1903 a Gorna-Orehovitza (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família zíngara. Militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser detingut després de participar en una reunió d'aquesta organització a Gorna-Orehovitza i posteriorment assassinat. ***
Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906 - Luigi Freghi: El
15 de
maig de 1927 mor a Como (Llombardia, Itàlia) el
propagandista anarquista i
sindicalista, i després
socialista, Luigi Ettore Freghi. Havia nascut el 8
de juliol de 1883 a Novara
(Piemont, Itàlia). Era fill de Giuseppe Freghi i de
Teresa Jaconetti.
Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys
entrà a formar part del
moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista,
patint una condemna
de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En
1900 començà a fer
continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona,
Carpi, etc.) a la recerca de
feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El
novembre de
1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia)
i assumí la gerència del setmanari
anarquista Il Grido della Folla, en
substitució de Carlo Gelosa;
mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la
gerència del periòdic L'Operaio,
dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en
la qual la majoria
dels gerents del periòdic milanès,
fugí per eludir possibles condemnes per delictes
de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb
Edel Squadrani, el
juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en
rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15
dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser
expulsat de Suïssa, juntament
amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una
manifestació
antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà,
aconseguí evitar
la detenció, ja que la sentència encara no era
ferma. Desaparegut una temporada
de Milà, va ser localitzat al Principat de
Mònaco, on va restar fins a
principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a
Itàlia,
lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va
instal·lar a Ragusa
(Sicília), on va romandre fins al març de 1910,
moment en el qual es va traslladar
a Gènova (Ligúria, Itàlia), on
treballà de venedor en una empresa local. El 17
d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del
número únic
d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva
totalitat. L'1 de maig
de 1910 publicà el número únic L'Anarchico,
que s'encarregà d'editar.
Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova
i s'establí a Torí (Piemont,
Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després
s'instal·là a Vercelli (Piemont,
Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat
d'Emigració representant de
Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de
Vercelli i de
Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es
declarà «intervencionista»,
però després reprengué les posicions
antibel·licistes. En 1916 s'establí a
Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el
Comissariat d'Emigració li
van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la
publicació del
número únic La Spinta,
però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia
acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el
setmanari Corriere
Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella.
Durant
la postguerra va ser redactor de La Campana de
Borgosesia (Piemont,
Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat
tèxtil. El juny de 1919,
juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el
càrrec de secretari de
la Cambra del Comerç Confederal de Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor
de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919
participà a Parma en les
reunions dels metal·lúrgics i assistí
al Consell Nacional de la Confederazione
Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del
Treball), celebrada entre
el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920
entrà com a redactor del quinzenal
socialista Il Lavoratore Comasco de Como
(Llombardia, Itàlia). Amb
l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents
feines (comerciant de
formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.),
conservant les seves
idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no
com «socialista
anarquista» sinó com a «socialista
maximalista». ***
Foto
policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894) - Antoine Landoin:
El 15 de maig de 1928 mor a París
(França) l'anarquista Antoine Eugène Landoin.
Havia nascut el 16 de novembre de
1860 a Quincié-en-Beaujolais (El Beaujolais,
Arpitània). Sos pares es deien
André Landoin, sabater, i Bénigne Saunier. Es
guanyava la vida treballant de
comptable. Arran de la mort de l'anarquista
Désiré Pauwells a l'interior de
l'església
de la Madeleine de París el 15 de març de 1894,
l'endemà la Prefectura de Policia
ordenà diversos escorcolls als domicilis de sospitosos
anarquistes. Aquell dia
va ser detingut i el seu domicili, al número 13 del carrer
Robert-Fleury de
París, escorcollat; seguidament, després de ser
interrogat pel comissari Fédée
de la III Brigada d'Investigació, va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'endemà, 17 de març de
1894, va ser posat en llibertat. Posteriorment es guanyà la
vida de passant de
notari. Sa companya fou Armandine Louise Chevalier. Antoine Landoin va
morir el
15 de maig de 1928 al seu domicili del número 62 del carrer
Blomet del XV Districte
de París (França). ***
Notícia
de la implicació de Manuel Jiménez Perdigones de
la
insurrecció de gener de 1933 apareguda en el
periòdic de
Toledo El
Castellano del 19 de gener de 1933 - Manuel Jiménez
Perdigones: El 15 de maig de 1938 mor al front de Lleida
(Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Manuel Jiménez Perdigones, conegut com El Cojo Perdigones. Es guanyava la vida
fent de pagès a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta
població, de la qual fou el
seu tresorer, desenvolupant una intensa activitat
propagandística. Greument
ferit en una cama durant els fets revolucionaris del 12 de gener de
1933 a
Arcos de la Frontera, hagué de passar un any hospitalitzat
sota la vigilància
de la Guàrdia Civil; a causa de la fractura de la
tíbia caminà coix la resta de
sa vida, fet pel qual va ser batejat amb el malnom d'El
Cojo Perdigones. Processat, la seva causa quedà
sense efecte
arran de l'amnistia del 20 d'abril de 1934 i fou alliberat. Va ser
empresonat
arran de la vaga pagesa de maig de 1936. El juliol de 1936,
després del cop
militar feixista, aconseguí fugir d'Arcos de la Frontera i
arribar a Màlaga
(Andalusia, Espanya), on entrà a formar part del
Comitè Comarcal de Jerez de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) com a delegat
d'Indústria i Comerç. Quan
la ciutat va caure a mans franquistes, passà a Almeria
(Andalusia, Espanya), on
s'integrà en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. El juny de 1937
lluitava en la II Companyia del Batalló
«Ascaso» de la 77 Brigada Mixta al
Sector C del front del Jarama (Madrid, Espanya). Manuel
Jiménez Perdigones, tinent
de la 149 Brigada Mixta, fou abatut d'un tret al front el 15 de maig de
1938 en
un combat a prop del pont de Lleida (Segrià, Catalunya) i
fou enterrat a Bellpuig
(Urgell, Catalunya). ***
Manuel
Salgado acabat d'arribar a Londres (1939) - Manuel Salgado
Moreira: El 15 de maig de 1967 mor al barri de Perivale de
Londres (Anglaterra)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Salgado Moreira
–alguns
autors citen
Moreiras com a segon llinatge–, conegut com Tabarro.
Havia nascut en 1899 a La Corunya (Galícia).
Instal·lat de
ben jovenet a Madrid (Espanya), va fer feina com a empleat
d'assegurances i començà
a militar molt prest en la Federació Local de
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els grups anarquistes madrilenys. Entre 1918 i 1920, amb
Pedro Falomir
Benito, promogué el Comitè Pro Presos i
Perseguits de la CNT madrilenya i
aquest fet el portà en diverses ocasions a comissaria. Entre
1920 i 1923 ocupà
càrrecs de responsabilitat en la CNT del Centre i a partir
de juliol de 1923,
amb altres companys, edità a Madrid el periòdic El Libertario, on
col·laborà sota el pseudònim de Tabarro. A partir de la dictadura de
Primo de Rivera, sense feina a causa del boicot patronal i constantment
vigilat
per la policia, visqué com pogué fins a 1925 quan
entrà a fer feina en un petit
forn familiar. Amb l'arribada de la II República
participà activament en la
reconstrucció confederal i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer costat
la vaga de telefònica. El juliol de 1933 va ser detingut en
una agafada amb
altres militants, com ara els germans Falomir Benito, Melchor
Rodríguez, Germán
Alonso Galán, Adolfo González Romero, Miguel
Narciso López, Juan Morales López,
Miguel García Martínez, etc. Milità en
l'Ateneu Llibertari del Puente de
Toledo, del qual era de secretari quan el cop feixista de juliol de
1936. El 21
de juliol participà en l'assalt de la caserna de La
Montaña i entrà a formar
part, amb Eduardo Val i José García Pradas, del
Comitè de Defensa de la Regional
Centre de la CNT-FAI. Com a cap dels Serveis
d'Intel·ligència de l'Estat Major de
la Defensa (SIEMD) del Ministeri de la Guerra –més
coneguts
com «Serveis
Especials», que realitzaven tasques d'espionatge i
contraespionatge al Madrid
assetjat i les actuacions dels quals són d'allò
més discutides–, representà a
la CNT en l'Estat Major del general José Miaja Menant, fins
el novembre de 1936
quan va ser substituït, arran de patir un accident de cotxe
que l'obligà a
romandre hospitalitzat, pel comunista Ángel Pedrero
García. Més tard, el 17 de
febrer de 1937, resultà ferit a Madrid quan la metralla,
fruit d'un bombardeig
de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on
viatjava, episodi en el qual
morí el seu col·laborador Pedro Orobón
Fernández. El 17 d'octubre de 1937
intervingué en un míting de la FAI madrilenya amb
García Pradas, Joaquín Cortés
i Frederica Montseny. L'abril de 1938 assistí com a delegat
de la CNT del
Centre, amb García Pradas i Val, al Ple Nacional Confederal
de Regionals. En
aquesta època dirigí durant un temps Frente
Libertario i col·laborà en Campo
Libre i Juventud Libre.
Al final
de la guerra mantingué posicions declaradament
anticomunistes i participà de
manera destacada en l'aixecament del general Segismundo Casado contra
el Govern
estalinista de Juan Negrín. Embarcà, juntament
amb Casado, Val, García Pradas, Manuel
González Marín i altres, a Gandia a bord del
creuer «Galatea» cap al Regne Unit
i així va salvar la vida. Sa companya, Asunción
González, no va tenir la
mateixa sort i va ser detinguda per les tropes feixistes i tancada
durant nou
anys –ell va ser condemnat a mort en rebel·lia en
un
consell de guerra. El 14
d'abril de 1939 assistí a una reunió a Londres
amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) amb la finalitat de solucionar
el problema de la duplicitat representativa confederal en l'exili i va
ser
nomenat delegat, amb José Cabañas
Catalán i González Marín, del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) al Regne Unit. Més tard, amb
Agustín Roa Ventura, s'integrà
en el Comitè de la CNT i en Comitè
d'Enllaç de l'Aliança Sindical entre la CNT
i la Unió General de Treballadors (UGT), on
defensà les tesis confederals
«col·laboracionistes» de l'Interior. En
aquesta època fou nomenat, amb Juan
López Sánchez, delegat del Comitè
Nacional de la CNT al Regne Unit. En els
últims anys de sa vida treballà com a encarregat
d'un restaurant a Londres
freqüentat per exiliats espanyols. Assessorà Gerald
Brenan i John Brademas en
els seus estudis sobre la Revolució espanyola. És
autor, sempre signant sota el
nom de Tabarro, d'Aguijonazos.
Tabarras antiestatales
(1932), Herejías marxistas
(1933?) i El fascismo. Su génesis
marxista (1934),
on sempre defensà el seu anticomunisme. En 1949
col·laborà amb altres autors en
el llibre homenatge Marie Louise Berneri
(1918-1949).
A Tribute. Manuel Salgado Moreira (1899-1967) ***
Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale - Maria Girolimetti: El 15 de maig de 1981 mor a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Havia nascut el 28 de novembre de 1895 a Senigallia (Marques, Itàlia). Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. ***
Necrològica
d'Alfredo Ulecia Sicilia apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1989 - Alfredo Ulecia Sicilia:
El 15 de maig de 1989 mor a
Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Alfredo Ulecia
Sicilia. Havia
nascut el 9 de novembre de 1903 a Logronyo (La Rioja,
Espanya). Sos
pares es
deien Cesáreo Ulecia Olalde, jornaler, i Gabriela Sicilia
Blasco. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Logronyo i de Sestao (Biscaia, País
Basc). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble
natal i arribar a zona
republicana, on s'enrolà en les milícies
confederals. En 1939, amb el triomf
franquista, passà França i va ser internat en
diversos camps de concentració
(Gurs, entre ells) i enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE),
de la qual pogué fugir i arribar a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on visqué
clandestinament amb identitat falsa. Després de la II Guerra
Mundial, va ser
enviat en missió orgànica al País
Basc, on va ser detingut per les autoritats
franquistes arran d'una delació; jutjat, va ser condemnat a
una llarga pena de
presó. Sa companya fou Benedicta Jiménez
Díez, amb qui tingué un fill. Alfredo
Ulecia Sicilia va morir el 15 de maig de 1898 a l'Hospital San
Millán de Logronyo
(La Rioja, Espanya). ***
Necrològica
de Pascual Sanz Lambea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de setembre de 1991
- Pascual Sanz Lambea:
El
15 de maig de 1991 mor a Alès
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pascual Sanz
Lambea.
Havia nascut el 31
de març de 1920 a Velilla de Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Sanz i Gregoria
Lambea. Es guanyava la
vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb
16 anys en la
«Columna Durruti», on va combatre fins al febrer
1939 ja com a 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
quan, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus. A França patí el
mateix destí que els seus companys de columna
(La Tor de Querol, Montlluís, camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts) i
el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als
pous del Pontil, La Fontaine
i Ricard. Visqué acollit per la família
confederal Latorre. En aquesta època
milità en la CNT, on desenvolupà diversos
càrrecs de responsabilitat. En 1952
s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui
tingué infants. En 1978
participà en els intents de recuperar el local de la CNT de
Velilla de Ebro, que
havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz Lambea,
quan
ocupava
el càrrec de secretari d'Organització del
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT
de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 a la
Clínica Bonnefon
d'Alès
(Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia
agreujada per la silicosi que
patia per la seva feina. ***
Manuel
Salas Blasco - Manuel Salas Blasco:
El 15 de maig de
1995 mor a Alella (Maresme, Catalunya) el propagandista anarquista
Manuel Salas
Blasco –el certificat de naixement cita
erròniament Sala–,
també conegut com Salicas
i Nuelma Lassa. Havia nascut el 6
de gener
de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Manuel Salas Camerano i Justiniana Blasco Caro.
Començà com a auxiliar de caixista i
arribà a ser un expert tipògraf (caixista,
maquinista, compaginador, platina).
Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap al 1931
entrà a formar part
de la directiva de les Joventuts Revolucionàries de la
capital manya. Arran de
l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Saragossa, va ser tancat
uns
mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de la
Regional d'Aragó de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Comitè Revolucionari. Amic
de destacats
militants aragonesos d'aleshores (Miguel Abós,
Hipólito Melero, Marcelino
Esteban, Antonio Ejarque, Saturnino Carod, els germans
Muñoz, Miguel Vallejo, Macario
Royo, Jacinto Santaflorentina, etc.), freqüentà la
tertúlia dominical de la «Peña
Salduba», que es reunia al cafè del mateix nom,
ubicat a l'aleshores plaça de
la Constitució saragossana, propietat de Pepe Domenech, i on
conegué destacats
militants (Luis Maynar, els germans Alcrudo, Servet
Martínez, Miguel Chueca,
etc.). Ocupà diversos càrrecs en el
Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou
secretari del Sindicat de Tipògrafs de la CNT. En 1935
participà en
l'organització de la sortida dels fills dels vaguistes
aragonesos cap a
Barcelona, Madrid i València, on van ser acollits pels
companys –el conflicte
laboral passà a la història sota el nom de
«Vaga dels infants de Saragossa».
Entre 1935 i 1936, amb Julia Miravé, els germans
Muñoz i altres, formà part del
grup teatral saragossà «Renacer», que
representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i
Guimerà. El 4 de juliol de 1936 es casà pel
jutjat amb María Mañas Zubero, que havia
conegut a l'Ateneu Llibertari de Saragossa i amb qui tindrà
dos fills (Fernando
i Federico). Després de l'aixecament feixista de 1936, entre
juliol i agost
s'encarregà de treure companys de la Saragossa ocupada per
les tropes
franquistes. Més tard s'establí a
Alcanyís on es posà al front dels tallers d'arts
gràfiques col·lectivitzats. Entre 1936 i 1937
formà part del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT i en 1937 mateix
col·laborà en Titán.
Durant aquests anys bèl·lics, dirigí
amb Marià Casasús
Lacasta el periòdic Cultura y
Acción
d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda
per la reacció comunista
d'Enrique Líster i la seva II Divisió.
Després s'incorporà a la 118 Brigada de
la 25 Divisió, on fou comissari ajudant d'Antonio Ejarque i
dirigí el seu òrgan
d'expressió, la revista 25
División.
Amb el triomf franquista va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, d'on
aconseguí fugir gràcies a uns avals falsificats.
L'agost de 1939, amb Génesis
López, passà a França enviat pel
primer Comitè Nacional clandestí de la CNT
(Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A
Perpinyà
col·laborà amb Paulino Díez i
Áurea Cuadrado, però va ser detingut per
«pas
clandestí de frontera» i tancat als camps d'Agde,
Ribesaltes i Vernet. En 1944
va ser lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres
mesos al
castell de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure,
participà en la
reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de
l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a
marxar a Madrid, on
s'encarregà de l'elaboració de premsa i de
butlletins confederals. Descoberta
la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on
hagué de treballar en
el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que
reprengué la seva feina
de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser
descoberta una
impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a
secretari
de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976
prengué part
en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la
reconstrucció definitiva de la
CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa
s'afilià al Sindicat de
Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys
setanta i vuitanta
promogué i dirigí les revistes La
Hora de
Mañana i Polémica,
on signà
articles sota diversos pseudònims (Nuelma
Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín,
etc.). En 1977 fundà, amb Félix Carrasquer,
l'editorial
Foil, que publicà tres llibres i set fullets.
Imprimí els tres últims lliuraments
de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia
una federación de las autonomías
ibéricas i
de la seva impremta sortiren moltes de
les autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva
companya
María Mañas, cop del qual no es va poder
recuperar. Fou bon amic de diversos
escriptors, com ara Ramón J. Sender o Camilo José
Cela. Manuel Salas Blasco va morir el 15 de maig de 1995 a Alella
(Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola
(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). Manuel Salas Blasco (1914-1995) ***
Philippe
Lecorre - Philippe
Lecorre: El 15 de maig de 2014 mor
a Montivilliers (Alta
Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Philippe Marcel Joseph Le
Corre, més
conegut com Philippe Lecorre. Havia
nascut el 28 de
febrer de 1959 a Le Havre (Alta Normandia, França). Sos
pares es deien Joseph Ange Auguste
Le Corre i Gisèle Andrée Julia Marcelle Lesquer.
Entre 1971 i 1974
estudià al Col·legi Claude Bernard
i entre 1974 i 1978 a l'Institut Claude Monent, on fou president de la
Llar
Socioeducativa d'aquest i d'altres associacions culturals i de lleure.
Quan
estudiava a l'institut entrà a formar part grup
«Jules Durand» de Le Havre, adherit
a la Federació Anarquista (FA), i
freqüentà el local anarquista del carrer
Jules Tellier. En 1973 participà en el moviment estudiantil
contra la «Llei
Debré» d'educació. En 1978, a resultes
d'una escissió dins la FA, la majoria
del grup «Jules Durand», entre ells Jean-Pierre
Jacquinot i Maurice Laisant,
abandonà l'organització per a crear la
Unió Anarquista (UA) i publicar a partir
de maig de 1978 el periòdic Le
Libertaire,
que comptà amb el suport dels grups anarquistes
«Atelier du Soir», «Germinal»,
«Jules Durand» i individus de la FA. L'altra part
del grup, entre ells Philippe
Lacorre i Philippe Richard, restaren a la FA, formaren un grup nou i
organitzaren el 37 Congrés de la FA que se
celebrà entre el 29 i el 31 de maig
de 1982, però finalment poc després
abandonà la FA. Esdevingué infermer
psiquiàtric amb plaça a l'Hospital de Le Havre i
el juny de 1985 organitzà un Sindicat
de Sanitat Social de la Confederació Nacional de Treball
Francesa (CNTF), que
comptà amb una vintena d'afiliats (infermers, educadors
socials, etc.). Després
d'intentar sense èxit crear una Federació
Nacional de Sanitat confederal, en
1988 s'adherí al nou sindicat Médicins,
Ingés, Cadres, Techs - Confédération
Générale du Travail (Metges, Enginyers, Quadres,
Tècnics - Confederació General
del Treball (MICT-CGT) que s'havia creat a l'hospital on feia feina. A
començament dels anys noranta va se nomenat secretari
general del MICT-CGT i
alguns anys més tard cosecretari de la Unió de
Sanitat del Departament 76 (Sena
Marítim) de la CGT. Membre de la comissió
executiva de la Unió Local de CGT,
reivindicà la seva pertinença al corrent
anarcosindicalista. Ocupà nombroses responsabilitats
sindicals, com ara membre de la Comissió Regional
d'Organització Sanitària i
Social (CROSS) i de la Comissió Regional de Sanitat i
Autonomia (CRSA), i
activitats en el marc de l'educació popular. Arran de les
eleccions municipals de
1995 polemitzà amb alguns companys del grup «Jules
Durand» els quals li van
reprotxar haver distribuït fulls de la CGT-Hospital fent una
crida a votar per
la candidatura comunista. No obstant això, entre 1997 i 2004
formà part del
grup «Jules Durand», cotitzant però
sense militar, i reprengué els contactes
amb la FA. El maig de 2011, quan les manifestacions anti-G8 a Le Havre,
ben
igual que altres responsables locals de la CGT, es manifestà
amb la CNT. Malalt
durant un any, Philippe Lecorre va morir el 15 de maig de 2014 a
l'Hospital Jacques Monod de Montivilliers (Alta
Normandia, França). Deixà companya, la
psicòloga Anne-Yvonne Marie-Louise Guillou,
i dos infants, Ronan i Iona. ---
|
![Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/gagliardi/gagliardi01.jpg "Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]")
![[14/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/05]") |
|
![[16/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/05]") |
|
|
| Actualització: 19-05-24 |