---

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

Cap a Nova Caledònia

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

Almanaque de La Questione Sociale (1902)

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines –abans en publicava entre 16 i 30– i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

Portada de La Questione Sociale

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

Capçalera del primer número de Libre Concurso

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

Portada del primer número d'En Marge

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton, Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

Capçalera de Le Semeur

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

Portada d'un número de Vértice

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans –uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

Portada del número 7 de la segona època de Timón

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.

***

Capçalera de La Palestra dei Ribelli

- Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de 1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic de La Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo «Albatros» Firenze-Pistoia (La Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista editat a cura del Grup «Albatros» Florència-Pistoia). En realitat es tracta d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la redacció del periòdic anarquista Umanità Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto Consiglio sobre els anarquistes individualistes. Altres números únics amb aquesta capçalera aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i posteriorment (març de 1953).

***

Portada del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

Portada del primer número de Simiente Libertaria

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria. Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel «purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación Ácrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

Exemplars de La Lanterne Noire

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Portada del primer número de Niet@s del Pueblo

- Surt Niet@s del Pueblo: Pel juliol de 2007 surt a València (València, País Valencià) la revista anarcosindicalista en castellà Niet@s del Pueblo. Órgano de expresión de l@s niet@s de l@s obrer@s que nunca pudisteis matar. Estava editada per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià. La temàtica va ser diversa: anarcosindicalisme, història llibertària, antiracisme, repressió, llibertat d'expressió, esperanto, etc. Trobem textos de Miguel González Urien, Tomá Ibáñez, Christian Spillmann, Francisco Gabriel Tamayo Vacas, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el maig de 2008.

***

Portada del primer número de Verbo Libertario

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)

- Aimé Bligny: El 15 de juliol de 1835 neix a Vincennes (Illa de França, França) l'anarquista Aimé Eugène Bligny –a vegades el primer nom citat erròniament André. Sos pares es deien Hilaire Charles Bligny, serraller, i Madelaine Virginie Defrance. Seguí la professió de son pare, però el 7 d'agost de 1883 declarà la seva empresa de serralleria en estat de fallida. Militant anarquista des de 1884, el 6 de juliol d'aquell any organitzà a Montreuil (Illa de França, França) una reunió pública. El març de 1886 presidí un míting de Louise Michel i Joseph Tortelier a Saint-Denis (Illa de França, França) i el 18 d'abril un altre de Louise Michel a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al qual va seguir una baralla que el deixà ferit d'una pedrada. L'agost de 1887 acompanyà Jean Grave al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Segons la policia, assistia a reunions de diversos grups (Grup del Faubourg Saint Antoine, «Les Insurgés», Grup Cosmopolita, «Syndicat des Hommes de Peine», La Révolution Sociale, Grup de Pictus, Grup de Montreuil, etc.). En 1888 sembla que es retirà momentàniament del moviment llibertari. En 1892 reprengué les seves activitats i assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'estiu d'aquell any participà activament en una campanya abstencionista per a les eleccions al consell de districte del cantó de Vincennes. En aquesta època militava en la «Joventut Comunista del XX Districte» i fou un dels fundadors el juny de 1892 del «Grup Abstencionista Revolucionari de Montreuil», que a partir de novembre de 1893 es reunia al seu taller. En aquesta època assistia a les reunions del Grup de Propaganda, de «Les Egaux du XXèmme», de «L'Autonomie Individuelle», de «Les Sociologues» i de «La Commune Anarchiste», i mantingué contacte amb destacats anarquistes (Barthélémy, Bernard, Bondoux, Delique, Jean Grave, Hivon, Mathias Hourt, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Migeon, Joseph Tortelier, etc.). A finals de febrer de 1893, el seu domicili, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil, on vivia amb sa companya Françoise Pauline Bezouar, que feia de cartomàntica i quiromàntica, i son nebot Henri Herouard, va ser escorcollat per la policia i va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 el seu domicili i el seu taller, al número 120 del carrer Fontenay de Montreuil, van ser novament escorcollats i va ser detingut sota la mateixa acusació. En aquesta ocasió la policia trobà correspondència de Jean Grave i de Charles Leprête, un cartell («Aux trois vaches, Rotschild, Carnot, Léon XIII, A mort!») i quatre exemplars de l'imprès Défense du compagnon Faure. Durant el seu interrogatori afirmar haver cessat des de 1893 tota relació amb el moviment anarquista. Internat l'endemà, 2 de març de 1894, a la presó parisenca de Mazas, el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Durant la primavera de 1895, segons informacions de confidents, tingué la intenció de crear un grup abstencionista per a les eleccions de 1896. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Camillo Di Sciullo

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de «Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per «insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per «incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari «Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

Foto policíaca de Bernard Harvey (1905)

- Bernard Harvey: El 15 de juliol de 1865 neix a Paul (Cornualla, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) l'intel·lectual anarquista Benjamin Bernard Harvey. Destinat per sa família a la carrera eclesiàstica, estudià teologia per exercir de pastor protestant, però posteriorment es passà a estudiar filosofia a la Universitat d'Oxford (Oxfordshire, Sud-est d'Anglaterra, Anglaterra). Més tard viatjà per l'Orient, on estudià filosofia i diverses religions i aprengué sànscrit. En 1901 s'instal·là a París, al número 171 del carrer Saint-Jacques del Barri Llatí, i seguí estudis de filosofia i d'història de les religions al Col·legi de França i l'Escola d'Estudis Superiors. També, sembla, va fer estudis de ciències exactes i experiments de química. A París visqué fent classes d'anglès i de filosofia. Va fer amistat amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, qui li va presentar altres companys llibertaris (Amilcare Cipriani, Charles Malato, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios García, etc.). El 5 d'octubre de 1902 assistí amb Charles Malato a l'enterrament d'Émile Zola al cementiri de Montmartre de París. El maig de 1905 va ser acusat amb tres companys (Eugène Caussanel, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez) d'estar implicats en l'atemptat amb bomba contra el rei d'Espanya Alfons XIII esdevingut la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905 al carrer Rivoli de París. En l'escorcoll del seu domicili es trobà una biblioteca de centenars de llibres. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 se celebrà l'anomenat «Procés dels Quatre», però davant la obscuritat del cas i les manipulacions policíaques de les policies francesa i espanyola, els quatre processats va ser absolts dels delictes de «complicitat de temptativa d'assassinat» i de «fabricació i possessió d'explosius», però se li va decretar l'expulsió del país. Durant la instrucció declarà que no era anarquista, però davant el tribunal reconegué que professava les idees anarquistes, però que no era partidari de les «accions individuals» i que estudiava explosius, pirotècnia i balística des d'un punt de vista estrictament científic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tardieu (2 de juliol de 1894)

- Marius Tardieu: El 15 de juliol de 1868 neix a Puegoulen (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Henri Tardieu –també citat erròniament el nom com Maurice. Era fill d'Henri Victor Tardieu, conreador, i de Marguerite Victoire Plantier. Des del 20 d'octubre de 1882 treballava d'aprenent d'ebenista a la fàbrica de pianos «Pleyel Wolff» de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era considerat un bon obrer. Assistí regularment a les reunions anarquistes de Saint-Ouent i durant les nits es dedicava a aferrar cartells. El febrer de 1894, segons informes policíacs, havia declarat que buscava dinamita per venjar l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar un cartell d'una reunió pública d'una candidatura, una cançó d'Achille Leroy, diversos fullets Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin i d'altres (L'Almanach du Père Peinard de 1894, Les anarchistes et ce qu'ils veulent, La conquête du pain, Déclarations de G. Étiévant, Dieu et l'Etat, Entre paisans, Riches et pauvres, La Société au lendemain de la révolution, Les travailleurs des villes aux travailleurs des campagnes, etc.), publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Question sociale, La Révolte, etc.), un revòlver «Bull Dogg» de 8 mm, una capsa amb 23 bales i un punyal. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia demanà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el cap de la I Brigada d'Investigacions es presentà al seu domicili, al número 21 bis del carrer l'Hermet, però la perquisició no donà cap resultat. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després tancat a la presó parisenca de Mazas. El 19 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes i també en el de 1896 i en el que es va fer posterior a 1900. El 25 de setembre de 1909 es va casar a Saint-Ouen amb la jornalera Anna Catherine Beny i amb aquest matrimoni legitimà dos fills de la parella nascuts a Saint-Ouen, Marius Pierre Tardieu, el 30 de juny de 1899, i Marcel Tardieu, el 28 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Montmartre de Saint-Ouen i continuava treballant d'obrer en pianos. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ernestan

- Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en Le Bulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant, Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955).

***

Notícia de la condemna d'Alexandre Goavec apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 25 d'octubre de 1922

- Alexandre Goavec: El 15 de juliol de 1898 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Alexandre Jean Marie Goavec. Sos pares es deien Alexandre Marie Guillaume Goavec, jornaler, llauner i calderer al port i sindicalista, i Anne Salaun, modista, i tingué quatre germans, entre ells, el més petit, Anatole Benjamin Goavec, també militant anarquista. Es guanyava la vida treballant d'electricista al port de Brest. Entre 1921 i 1923 es dedicà, amb son germà Anatole Goavec, a distribuir Le Libertaire a Brest i pels voltants. Militant de les Joventuts Sindicalistes de Brest, en 1922 va ser gerent dels seu òrgan d'expressió Le Cri des Jeunes. El 24 d'octubre de 1922 va ser condemnat a tres mesos de presó per un article on es defensava l'anarquista Henri Cottan, que atemptà, sense èxit, el 19 de febrer de 1919 contra la vida Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès –l'autor de l'article, Ollivier Mathieu, va ser condemnat a sis mesos i en aquest mateix judici, Yves Kerdraon i Jules Kérebel, van ser condemnats a un mes i dos mesos de presó respectivament per haver distribuït el fullet Émile Cottin, son geste, sa condamnation et son suplice, editat per la Unió Anarquista (UA). En 1924 va ser membre de les Joventuts Sindicalistes de Brest. A les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 va ser candidat antiparlamentari per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la I Circumscripció de Brest i obtingué un vot. En els anys trenta fou membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). El 14 de desembre de 1930 va ser nomenat tresorer de la Caixa d'Assegurances Socials «Le Travail» del Finisterre, que es reunia a la Casa del Poble de Brest. En 1931 vivia al número 14 del carrer Marché Pouliquen de Brest. El 4 d'abril de 1931 es casà a Brest amb Emma Jeanne Martin, de qui es va divorciar el 28 de maig de 1954 a Brest. En 1935 figurava en el registre d'anarquistes del departament de Finisterre. En aquesta època vivia al carrer Saint-Marc de Brest. El gener de 1935 patí un accident laboral als dipòsits de petroli «Jupiter» on treballava de manobre i el dit del cor de la mà esquerra sortí malmenat. En els anys de la Revolució espanyola fou membre del Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brest. En aquests anys fou un dels organitzadors de les reunions públiques que el grup anarquista de Brest organitzava a la Casa del Poble. Amb Brenner, Calvarin i Milin, va ser un dels assessors de la conferència de Sébastien Faure «La mor est la naissance des dieux», celebrada, sota la presidència de René Lochu, el 21 de febrer de 1937 a la Casa del Poble i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 12 de novembre de 1964 es casà a Saint-Pierre (Brest, Bro Leon, Bretanya) amb Germaine Aline Pouchon. Alexandre Goavec va morir l'11 de novembre de 1971 a Saint-Pierre (Brest, Bro Leon, Bretanya) i va ser enterrat dos dies després en aquesta població.

***

Necrològica d'Enrique Jiménez Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1970

- Enrique Jiménez Jiménez: El 15 de juliol de 1904 neix a Blacha (La Torre, Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Jiménez Jiménez. Sos pares es deien Bernabé Jiménez i Benita Jiménez. Emigrat a França en el anys trenta, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península per a participar en la revolució. Quan l'ofensiva de Catalunya va caure presoner a mans de l'exèrcit franquista i passà per diverses presons i camps de concentració, però finalment va poder escapar després de ser enviat a un batalló de treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser deportat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet i després als camps nord-africans de Blida i de Djelfa. Després de desembarcament aliat a l'Àfrica del Nord, s'integrà en una batalló britànic amb el qual va lluitar tota la guerra. Després del conflicte bèl·lic, en 1946 s'instal·là amb sa família a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Posteriorment s'establí a Pairinh (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Isabel Alonso. Greument malalt en 1966, Enrique Jiménez Jiménez va ser hospitalitzat i va morir el 28 de desembre de 1969 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Odette Ester (París, 1958)

- Odette Ester: El 15 de juliol de 1915 neix a Bouguenais (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Odette Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Filla d'una família bretona, sos pares es deien Victor Marie Kervorc'h, ferrer i mariner, i Lucie Angèle Emélie Drouet, pagesa i domèstica. El 9 de setembre de 1939 es casà a La Montagne (País del Loira, França) amb el sindicalista Jean-Marie Josep Francis Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència «Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. El 16 de novembre de 1967 es divorcià de Beilvert. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixa època fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. Odette Ester va morir l'11 de març de 2010 a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França). L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

Josep Ester Borràs (1913-1980)

***

Henri Terrenoire fotografiat per René Laplanche

- Henri Terrenoire: El 15 de juliol de 1922 neix a Lo Maiet de Montanha (Alvèrnia, Occitània) el jardiner anarquista, lliurepensador i anticlerical Henri Louis Terrenoire. Sos pares es deien Marius Terrenoire, pedrapiquer, i Annette Jacquet. A partir dels 18 anys es dedicà a la jardineria. Durant la II Guerra Mundial, entre 1942 i 1945, va ser deportat a Alemanya per fer el Servei de Treball Obligatori (STO), on a la fàbrica Siemens trobà el militant llibertari Robert Favry que el va introduir en el pensament anarquista. Aquesta deportació a la Pomerània li va marcar profundament a conseqüència dels bombardeigs sobre Szczecin (Pomerània Occidental, Polònia) que feren d'ell un antimilitarista convençut. Les seves idees llibertàries van ser ampliades amb la lectura dels grans clàssics (La Boétie, Rabelais, Voltaire, Hugo, Bakunin, Kropotkin, Debord, Van Eigen, etc.). Es formà en jardineria a La Paliça, Angers i Suïssa. A començaments dels anys cinquanta formà part del grup llibertari de Cusset-Vichy (Alvèrnia, Occitània) de la Federació Anarquista (FA). Amb el sindicalista revolucionari Raymond François, aprofità la vinguda d'un equip de futbol valencià a Vichy per denunciar la dictadura franquista i pintaren arreu de l'estadi «Fora Franco». Fou un dels organitzadors del Congrés de la FA celebrat en 1956 a Vichy. En 1958, també amb Raymond François, edità el fullet Une escroquerie morale et un faux problème, signat com «El Grup Llibertari de l'Allier», per denunciar la nova constitució de la V República francesa. També fou un dels animadors de la Libre Pensée de la seva zona i membre de la Federació Nacional de la Libre Pensée, organització que abandonà quan aquesta passà a ser controlada pels comunistes i trotskistes. Va ser molt amic del lliurepensador llibertari Louis Segeral. Amb René Labrégère, Marc Prévôtel i Joachim Salamero, publicà un Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure. A començaments dels anys setanta fou un dels creadors de l'«Atelier Popular» (Taller Popular) de Vichy, amb Louis Malfant i altres companys. En 1981 publicà, juntament amb textos de Camille Gagnon, René Laplanche i Louis Lecoin, el fullet Antimilitarisme en Bourbonnais. Dossier. Gran especialista en la investigació jardinera i en la recerca de noves varietats vegetals, va rebre nombrosos premis en la seva disciplina. Visqué a Vaissa (Alvèrnia, Occitània), on fou el representant regional de «La Libre Pensée», i portà un important viver de flors ornamentals a La Paliça (Alvèrnia, Occitània). En 1994 Gérard Ali Khanifar li va dedicar l'estudi universitari Une adhésion à une pensée libertaire. Le parcours d'Henri Terrenoire. En 2002 publicà Fernand Auberger et la Résistance. Mon devoir de mémoire, on sortí en defensa del socialista Fernand Auberger, injustament acusat pels seus adversaris polítics de col·laboració durant la guerra –Auberger va ocupà un càrrec en l'administració del Govern de Vichy i gràcies a això va poder fer sortir dels camps de concentració nombrosos militants de tots els corrents (socialistes, comunistes i anarquistes), entre ells Gabriel Auboire, alhora que pertanyia a les xarxes de l'Aliança i Moviments Units de la Resistència (MUR). Sa companya fou Jeanne Colvez. Henri Terroire va morir el 20 d'abril de 2016 al seu domicili de Randan (Alvèrnia, Occitània).

Defuncions

Notícia de la condemna d'Arthur Vautier apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894

- Arthur Vautier: El 15 de juliol de 1898 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Arthur Vautier –a vegades el llinatge citat erròniament Vauthier. Havia nascut el 18 de gener de 1869 a Arcis-le-Ponsart (Xampanya-Ardenes, França). Era fill de Jules Ferdinand Vautier, esclopaire, i d'Octavie Sévérine Moha, maniobrera. Es guanyava la vida treballant de vinyataire. Entre 1879 i 1894 va ser condemnat en 10 ocasions –la primera quan encara no tenia 10 anys– per diversos motius (caça prohibida, delit rural, encobriment, robatori, abús de confiança, estafa, cops, ferides, ultratges, embriaguesa, etc.). A la presó de Laon (Picardia, França) freqüentà els anarquistes Théodore Lardaux i Gustave Mathieu. Arran de la detenció de Lardaux el juliol de 1894, en possessió d'un quadern amb cançons anarquistes, un croquis i notes xifrades de fórmules químiques per a la fabricació d'explosius, i després que aquest digués que Mathieu i Vautier li havien remès aquestes notes, un full trobat a la garjola de Vautier va permetre descobrir notes semblants. Va ser impossible demostrar la complicitat de Mathieu. El 14 de novembre de 1894 Vautier va ser condemnat per l'Audiència de l'Aisne a Laon per «associació criminal» a vuit anys de treballs forçats en la deportació; Landraux va ser condemnat a cinc anys de la mateixa pena, mentre que el cas de Mathieu va ser sobresegut. El 26 de juliol de 1895 va ser embarcat a Saint-Nazaire (País del Loira, França), sota la matrícula 27.168, cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. En la deportació aprengué l'ofici d'obrer especialitzat en esfilagarsar i mantingué una conducta «força bona». Arthur Vautier va morir el 15 de juliol de 1898 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Sébastien Faure publicà un article dedicat exclusivament a la seva persona («Qu'on se hate!») al diari parisenc Le Journal du Peuple del 20 d'octubre de 1899, i Idan Ehrly, a l'article «La coupable indolence», publicat en Le Libertaire del 5 de novembre de 1899, denuncià que Arthur Vautier havia patit «tortures morals i físiques» durant la deportació.

***

John R. Coryell

- John R. Coryell: El 15 de juliol de 1924 mor a Readfield (Maine, EUA) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i eugenèsic John Russel Coryell, que va fer servir nombrosos pseudònims literaris (Nicolas Carter, Bertha M. Clay, Tyman Currio, Lillian R. Drayton, Julia Edwards, Geraldine Fleming, Margaret Grant, Barbara Howard, Harry Dubois Milman, Milton Quarterly, Lucy May Russell, etc.). Havia nascut el 15 de desembre de 1851 a Nova York (Nova York, EUA) –algunes fonts citen Bucks County (Pennsilvània, EUA) i que es traslladà molt infant a Nova York. Estudià a col·legis públics i al City College de Nova York. Durant la seva joventut visqué amb son pare, Miers Coryell, arquitecte naval i vicecònsol dels Estats Units, a les ciutats xineses de Canton i de Shanghai. Després d'una estada al Japó, retornà a Nova York i en 1875 s'establí a Califòrnia (EUA), on esdevingué periodista a diverses ciutats (San Francisco, Sacramento i Santa Bàrbara). A Califòrnia col·laborà amb l'escriptor Ambrose Bierce. De bell nou a Nova York, en 1885 publicà en el setmanari New York Weekly la novel·la de fulletó The American Marquis; or, Detective for Vengeance. A Story of a Masked Bride and a Husband's Quest. Per encàrrec del seu cosí Ormond Gerald Smith, president de l'editorial de literatura popular «Street & Smith», que li va suggerir d'inventar un detectiu privat com a heroi literari, creà el personatge Nick Carter, la primera aventura del qual va aparèixer el 18 de setembre de 1886 al New York Weekly Va escriure les seves sis primeres històries –The Old Detective's Pupil (1887), A Wall Street Haul (1887), Fighting Against Millions (1888), The Crime of a Contess (1888), A Titled Counterfeiter (1888) i A Woman's Head (1888)– i un cop abandonà el seu heroi, deixà que altres escriptors (Frederick van Rensselaer Dey, Michael Avallone, Michael Collins, Johnston McCulley, Martin Cruz Smith, etc.) continuessin la sèrie sota el nom literari Nick Carter. Amic d'Emma Goldman, assistia a les reunions anarquistes que se celebraven a casa seva i en 1906 ajudà a l'edició de la revista The Open Road. Entre 1906 i 1913 col·laborà, sobretot amb articles reivindicant l'amor lliure, en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i la seva editorial li va publicar el fullet Sex union and parenthood; and What is seduction?. El 6 de gener de 1906 va ser detingut, amb Emma Goldman i Alexander Berkman, en un míting organitzat pel Club «Mother Earth» i posteriorment van ser alliberats després de pagar 1.000 dòlars de fiança Coryell i Berkman i 2.000 Emma Goldman. També va fer classes a «Ferrer School» (Escola Moderna) i va fer mítings per la llibertat d'expressió amb destacats anarquistes, com ara Max Baginski, Alexander Berkman, Emma Goldman, Harry Kelly, etc. Entre 1907 i 1908 edità a Nova York i col·laborà en la revista mensual anarquista i reivindicadora de l'eutanàsia The Wide Way i entre 1907 i 1910 col·laborà en la publicació eugenèsica anarquista American Journal of Eugenics. En 1908 publicà Making of Revolution. An Address Made. Cap el 1910 s'instal·là en una granja a Mount Vernon (Maine, EUA). Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Physical Culture, Metropolitan Magazine, Midnight, St. Nicolas Magazine, etc. La resta de la seva producció literària –més de mil llibres– està formada per novel·les policíaques, juvenils i sentimentals, sovint trufades d'humor, entre les quals podem destacar How Sin Hop Went Ashore (1882), The Largest Pet in the World (1883), The Midget Sheep (1883), Snow-Shoes and No Shoes (1883), A Submarine Fire-Eater (1883), Pigmy Trees and Miniature Landscapes (1884, amb James Carter Beard), The Spider and the Tuning Fork (1884), Swordsmen of the Deep (1884), The Romance of the Menagerie (1884, amb James Carter Beard), Baby Deb «P'ays» for the Christmas Goose (1885), Cased in Armor (1885), Honey Hunters (1885), The Rajah's Paper Cutter (1885), The King of the Frozen North (1886), Savage and Cowardly (1886), St. Nicholas Dog Stories. A Clever Little Yellow Dog (1886), Wild Hunters (1886), A Scheming Old Santa Claus (1886), The Strange Doings of the Kiwi (1887), Elephants at Work (1887), Lassoing a Sea-Lion (1889), Sweet Memories (1889), Jokers of the Menagerie (1889), Wolves of the Sea (1890), A Rat's Cheveux de Frise (1890), Sallie Drew's Vocation (1914), The Hound of Marat (1915), A Modern Gulliver's Travels (1915), Talking Talbot (1915), The Blue Rose (1916), The Bundle of Bonds (1916), The Gilded Eros (1917), Dorothy Meade's Problem (1917), The Blotted Combinaison (1918), Stenographer of Wife? (1922), The Dragon's Eye (1922), The Girl is in the Main Thing (1923), What Chance Has a Mere Husband Against a Poodle? (1923), The Girl Who Found Her Own Soul (1923) i A Factory Girl's Romance (1924). Es casà amb Abby Hedge, que també assistia a les reunions amb Emma Goldmand, amb qui tingué quatre infants: Harold, que morí en edat temprana; Roland, que esdevingué osteòpata; i Hubert i Russell, que seguiren l'ofici d'escriptor de son pare. John R. Coryell va morir el 15 de juliol de 1924 a la seva casa d'estiueig de Readfield (Maine, EUA) d'una angina de pit.

John R. Coryell (1851-1924)

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 15 de juliol de 1927 mor a París (França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Havia nascut el 10 d'abril de 1866 a Mâcon (Borgonya, França). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Charles Colomb apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'agost de 1928

- Charles Colomb: El 15 de juliol de 1928 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Charles Alphonse Colomb. Havia nascut el 5 de juliol de 1854 a Vilandraut (Aquitània, Occitània). Era fill natural de la modista Marie Colomb. Es guanyava la vida com a obrer vidrier. El gener de 1901 figurava en el registre oficial d'anarquistes. Després de la Gran Guerra milità en el grup anarquista d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà a Givors (Roine-Alps, Arpitània) fins 1922, moment en el qual retornà a Alèst. El febrer de 1923 s'instal·là a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). En la misèria, cec i sense poder treballar, Charles Colomb es va suïcidar el 15 de juliol de 1928 al seu domicili, al número 70 de la carrera de Vienne, del VII Districte de Lió (Arpitània).

Isabelo Romero Pérez

- Isabelo Romero Pérez: El 15 de juliol de 1937 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isabelo Romero Pérez. Havia nascut el 13 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de gener– de 1909 a El Cerro de Andévalo (Huelva, Andalusia, Espanya). Era fill de Pablo Romero Pozo, pagès i que també feia de minaire, molt aficionat al teatre, i de Catalina Pérez Fernández. Heretà l'afició teatral de son pare. Quan tenia 15 anys s'instal·là a Còrdova (Andalusia, Espanya) per a treballar com a metal·lúrgic als tallers de «La Electromecánica» i començà a militar en el moviment llibertari, per la qual cosa va ser definit per la policia com «anarquista perillós». A causa de la persecució que patia, durant la dictadura de Primo de Rivera s'establí a Madrid (Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a la capital destacà com a agitador i orador, recorrent els barris madrilenys i els pobles de la zona com a propagandista. Amb la proclamació de la II República ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari del Sindicat Metal·lúrgic de la CNT de Madrid. En 1934 fou membre del comitè durant la vaga del sector del metall i arran dels fets revolucionaris d'Astúries d'aquell any, va ser detingut i tancat com a pres governatiu el 24 de setembre de 1935 a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) –durant aquesta estada de mesos a la garjola nasqué sa filla Azucena–, on coincidí amb Francisco Foyos Díaz, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. L'abril de 1936 va fer mítings en diverses poblacions (Cantagallo, Béjar, Fuentecongosto, Hervás i Aldeanueva del Camino). El maig de 1936 assistí al Congrés Extraordinari de la CNT de Saragossa i el juny d'aquell any presidí el grandiós míting de Madrid. Quan esclatà la guerra civil va ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit el juliol de 1937. Es mostrà força actiu en la defensa de Madrid i a començaments del conflicte arribà amb l'anomenada «Columna Romero», sota la seva direcció i la de Juan Torres, membre del Comitè de Defensa, fins a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Com a membre del Comitè Regional de Defensa Confederal, el novembre de 1936 s'oposà durament a l'abandó de Madrid pel Govern republicà. El 2 de gener de 1937, no estant d'acord amb l'orientació radical que José García Pradas li estava donant al periòdic CNT i que definia com a «dogmàtica», fundà el periòdic Castilla Libre, sota la direcció del seu amic Eduardo de Guzmán Espinosa, i on intentà reflectir els diversos punts de vista de l'anarcosindicalisme d'aleshores. En aquesta època fou partidari de la intervenció confederal en tots els sectors i, amb Cipriano Mera Sanz, de la militarització de les milícies. En 1937 participà com a intèrpret en la pel·lícula Castilla se liberta, dirigida per Adolfo Aznar i produïda per la Federació Regional de la Indústria del Públic (FRIEP) de Madrid i que no s'ha conservat. L'estiu de 1937 assistí al Congrés Regional Camperol, on defensà la participació de la CNT en la gestió municipal. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara CNT, CNT de Toledo, El Forjador, etc. Isabelo Romero Pérez va morir, a conseqüència d'una infecció gangrenosa, el 15 de juliol de 1937 a Madrid (Espanya); tres dies abans havia estat reelegit secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT. Com a homenatge en el seu honor, es va publicar poc després el fullet Isabelo Romero, editat per la CNT-FAI i amb escrits d'Eduardo de Guzmán Espinosa, Manuel Alarcón de Castro, Mariano Aldave Rebullida, Gregorio Gallego García, Manuel Zambruno Barrera (Nobruzán), José Bort Bela (Ariel), Antonio Agraz i Mariano de Guzmán Espinosa. També el carrer Fernando III el Santo de Madrid va ser rebatejat amb el seu nom i a Alcalá de Henares una col·lectivitat agrícola també es va anomenar «Isabelo Romero».

Isabelo Romero  Pérez (1909-1937)

***

- Luis Ochagabias Vélaz: El 15 de juliol de 1947 és abatut a Madrid (Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Ochagabias Vélaz –a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Ochagavia, Ochagavias, Ochagabia, Ochavavía, Ochogavía, Achagavías, Ochagutia, etc.) i el segon també (Vela, Vélez, etc.)–, que va fer servir el pseudònims Andrés Herrero Campo i José Santamaría Cruz. Havia nascut el 18 de març de 1915 al barri d'Iseca Nueva de Liendo (Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien José Ochagabias Cabada i María Vélaz Avendaño. Polidor de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 fugí de la presó de Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil fou milicià i amb la militarització de les milícies tinent de la 98 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, des d'on en 1938 va enviar un donatiu per al periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista, el 24 d'abril de 1940 va ser reclòs a la presó madrilenya de Comendadoras sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió», però va ser alliberat el juliol d'aquell any. En els anys posteriors va estar reclòs en diferents presons (Palència i Santander) per diversos atracaments. Amb el pres José San Miguel Álvarez, expert en evasions, simulà una malaltia als ulls mitjançant l'aplicació d'uns àcids i van ser traslladats de la Presó Provincial de Santander a l'Hospital Marqués de Valdecilla d'aquesta ciutat, conjuntura que aprofitaren per a fugir-ne el 19 de juliol de 1945. Luis Ochagabias Vélaz va caure mort el 15 de juliol de 1947 a Madrid (Espanya) en un enfrontament amb la policia franquista en el qual van morir dos agents.

***

Notícia de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari parisenc Le Matin del 2 de febrer de 1913

- Jules Barday: El 15 de juliol de 1959 mor a Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler. Havia nascut el 22 de setembre de 1889 a l'Hameau des Maîtres de Sermoyer (Arpitània). Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a París (França). A principis de la dècada dels deu visqué al número 22 del carrer Petit-Patin de Pantin (Illa de França, França) i al número 10 del carrer Chaudron del X Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París i del grup «Amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut «per destorbs a la circulació» quan conduïa un taxi pels carrers parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al míting de l'FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Un altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut amb els militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert Dureau i Léon Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei militar i durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al Sindicat de Cotxers i Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el secretari Eugène Fiancette, partidari de l'«Unió Sagrada». L'11 d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que crearen en Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, que va redactar una petició reclamant una assemblea general de sindicats i que arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916 Eugène Fiancette atacà aquest grup des de les pàgines de Le Réveil des Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari del grup, mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels anarquistes russos». El 8 agost de 1917 publicà en La Tranchée Républicaine l'article «La Révolution russe et les syndicats», en defensa de la revolució i dels «maximalistes russos»; article que aparegué censurat. Després de la Gran Guerra va ser membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA). El març de 1919 va ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault, Francis Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta contra els escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap incompatibilitat en la militància de les dues tendències, com va expressar en un article publicat en 29 de juny de 1919 en Le Libertaire. El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Marie Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday va morir el 15 de juliol de 1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Émile Rousset (1939)

- Émile Rousset: El 15 de juliol de 1961 mor a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) el terrelloner anarquista Émile Étienne Rousset. Havia nascut el 20 de gener de 1883 al III Districte de Lió (Arpitània). Sos pares es deien Joseph Rousset, botoner, i Antoinette Long, que treballà en diversos oficis (domèstica, bugadera i filadora). Quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Les Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. El 17 de juny de 1916 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Louise Albertine Dandry. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 85 del carrer de la Glacière de París. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. Vidu, el 23 d'agost de 1919 es casà al XIII Districte de París amb la cosidora Renée Germaine Bourgeois i en aquesta època treballava d'empleat d'indústria. El 27 d'abril de 1931 es casà a Vitry-sur-Seine amb Amélie Massias, de qui es va divorciar. El 14 de desembre de 1936 es casà al XIII Districte de París amb la perfumera Germaine Lucienne Gravy. En aquesta època treballava de perfumer i vivia al número 3 del carrer du Fort de Vitry-sur-Seine. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté. Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Necrològica de Maria Macià Trilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 novembre de 1966

- Maria Macià Trilla: El 15 de juliol de 1966 mor a Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Maria Macià Trilla. Havia nascut el 6 de febrer de 1882 a l'Espunyola (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Macià Torrescasana i Maria Trilla Cardona. En 1906 es casà amb l'anarcosindicalista Valentí Cadena Cots, amb qui tingué dos infants. Milità amb son company en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gironella (Berguedà, Catalunya). En els anys trenta el seu domicili de Gironella sovint va servir de refugi dels companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la zona de Masament (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT de l'exili. Maria Macià Trilla va morir el 15 de juliol de 1966 al seu domicili de Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània).

***

Djalma Fettermann

- Djalma Fettermann: El 15 de juliol de 1973 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Djalma Fettermann. Havia nascut el 17 de juny de 1893 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) en una família molt humil, i era fill d'un sabater alemany i d'una filla de esclaus negres. En la seva vida exercí diversos oficis (metal·lúrgic, orfebre, impressor, empleat de correus, etc.). Durant sa joventut, amb son germà gran Cristiano Fettermann, després de la lectura de Pierre-Joseph Proudhon s'acostà al pensament anarquista i al sindicalisme revolucionari. Entre 1911 i 1912 va ser un dels dinamitzadors de la Unió Obrera Internacional (UOI) de Porto Alegre; el juliol de 1911 va ser nomenat un dels seus directors i el juny de 1912 primer tresorer. Entre el 7 i el 15 de novembre de 1912 fou delegat de l'anarcosindicalista Unió Metal·lúrgica (UM) en el IV Congrés Obrer  Brasiler celebrat a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 1915, amb Zenon de Almeida, les germanes Dulcina i Espertirina Martins i altres companys i companyes, participà activament en la creació a Porto Alegre de l'Escola Moderna Núm. 1, situada al número 197 del carrer Ramiro Barcelos, seguint el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola moderna, que arribà a tenir quatre-cents alumnes, estava situada a la Colònia Africana, la zona que ocupen actualment els barris de Bon Fim i de Rio Branco, habitada eminentment per població treballadora negra i jueva empobrides, i ell es dedicà a impartir classes d'alemany i de francès. També formà part de la Societat Pro Ensenyament Racionalista (SPER), fundada el 2 d'abril de 1916, amb la finalitat d'escampar els principis del racionalisme, la llibertat i la solidaritat educativa, a partir dels principis ferrerians. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Luta. Jugà un paper força important durant la vaga general de 1917, especialment en el camp de les lluites de carrer contra les forces de seguretat i els esquirols, i es diu que, juntament amb Zenon de Almeida i Reinaldo Geyer, perfeccionà un dispositiu de detonació d'explosius que aterrà la policia i l'exèrcit. En 1919, gràcies als seus coneixements d'idiomes, guanyà una oposició d'oficial administratiu en Correus, i posteriorment va ser nomenat inspector de Correus i Telègrafs, traslladant-se a Rio de Janeiro, on continuà amb les seves activitats anarquistes. La seva feina d'inspector de Correus el va obligar a viatjar contínuament, fet que aprofità per lligar les relacions entre els grups anarquistes. Va auxiliar nombrosos companys llibertaris perseguits fent servir uniformes de funcionaris de Correus. En aquests anys participà en el Sindicat de Treballadors de Correus. Entre 1920 i 1930 va ser detingut en diverses ocasions. El 14 de juny de 1925 es casà a Campos dos Goytacazes (Rio de Janeiro, Brasil) amb Dulcina Augusta Reichenbach Martins, germana de Espertirina Martins, filles d'una coneguda família anarquista, amb qui tingué tres infants (Francisco, Laura i Theófilo). En els anys trenta s'afilià a l'Aliança Nacional Llibertadora (ANL), que aglutinava molts de sectors esquerrats inclosos comunistes, i en els anys quaranta retornà a Rio Grande do Sul.

***

Notícia de la detenció de Maurice Raymond Chauvicourt apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 17 d'octubre de 1910

- Maurice Raymond Chauvicourt: El 15 de juliol de 1975 mor a Eaubonne (Illa de França, França). Havia nascut l'1 de setembre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost de 1891– al XX Districte de París (França) l'anarquista Maurice Raymond Chauvicourt. Sos pares es deien Paul Albert Chauvicourt, empleat, i Eugénie Clémence Collard. Torner metal·lúrgic, vivia al número 110 del carrer Couronnes del XX Districte parisenc. Durant la nit del 15 al 16 d'octubre de 1910, durant una gran vaga de ferroviaris, va ser detingut amb altres companys per possessió d'un revòlver en una reunió de més de dos-cents revolucionaris celebrada a la Casa Comuna Anarquista i restaurant cooperatiu del número 49 del carrer de Bretagne de París; processat per aquest fet, el 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Als anys deu fou membre del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville. Exempt del servei militar, aquesta situació es mantingué l'octubre de 1914 en plena Gran Guerra. El setembre de 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquista desapareguts del departament del Sena. Acabà fent feina com a inspector general d'Air France, professió en la qual es va jubilar. Sa companya fou Renée Raymonde Lepage. Maurice Raymond Chauvicourt va morir el 15 de juliol de 1975 a l'Hospital d'Eaubonne (Illa de França, França).

***

Dipòsit d'armes trobat al mas de Pere Morató Queraltó el 27 de juny de 1933

- Pere Morató Queraltó: El 15 de juliol de 1980 mor a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Emili Josep Morató Queraltó. Havia nascut el 18 de febrer de 1899 a Sant Marçal (Castellet i la Gornal, Alt Penedès, Catalunya). Sos pares es deien Domènec Morató Figueras, llaurador, i Josepa Queraltó Colet. De família benestant i amb una gran cultura, gràcies a la influència de Joan Arranz, un jornaler que treballava al mas familiar, s'introduí en el pensament anarquista i quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sant Marçal, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb dos companys (Ricard Bayo Tena i Jaume Borrell Rovira), creà un grup d'afinitat anarquista. En 1926 el grup va ser descobert per la Guàrdia Civil; detinguts, els tres companys van ser desterrats: Morató a les Illes Balears (Maó i Mallorca), Bayo a Terol (Aragó, Espanya) i Borrell a Girona (Gironès, Catalunya). Un cop lliure tornà al seu poble i va ser detingut acusat de ser l'autor de la col·locació d'una bomba al domicili d'un alcalde de la zona, però va ser alliberat per manca de proves. En 1931 s'uní sentimentalment amb l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Cuello (Cinta Blanch), amb qui romandrà tota sa vida fins a la mort d'aquesta en 1974. L'1 de maig de 1931, arran d'un incident tingut amb Ramon Pich, alcalde de Sant Marçal, va ser detingut amb altres companys i reclòs un mes a Barcelona. Amb altres companys reorganitzà la CNT a diversos pobles del Penedès. En 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de la CNT del Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) al Ple Regional de Catalunya de Sindicats de la CNT. Durant la II República espanyola patí diverses detencions, com ara el maig de 1932. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), formà part dels Comitès de Defensa Confederals. El 27 de juny de 1933  va ser detingut amb sa companya després d'escorcollar el seu mas Cal Don-Joan de Sant Marçal i trobar-hi una arsenal d'armes, municions i dinamita. El seu mas va servir en diverses ocasions de refugi a companys anarquistes perseguits per les autoritats. En 1936 fundà la col·lectivitat del seu poble, on ocupà càrrecs de responsabilitat fins al final de la guerra, com ara secretari del Comitè Comarcal del Vendrell en 1937 i delegat de la Secció de Camperols del Vendrell al Ple Regional de Catalunya de Sindicats Camperols de la CNT d'aquell mateix any. El desembre de 1936 va ser nomenat sotsdelegat comarcal del Baix Penedès de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. També fou membre de la col·lectivitat d'Aldover (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després de la vicissituds que patiren tots els exiliats, acabà instal·lant-se a Las Cabanas, on milità activament en la CNT fins al 1975, any que ingressà a la residència d'avis «Les Diamants» de Blanhac. Pere Morató Queraltó va morir el 15 de juliol de 1980 a l'Hospital Purpan de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània).

***

Fernando Gómez Peláez en el Congrés d'Unificació Confederal (Madrid, 29 de juny i 1 de juliol de 1984)

- Fernando Gómez Peláez: El 15 de juliol de 1995 mor a Avon (Illa de França, França) el periodista i militant anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Havia nascut el 22 de febrer de 1915 a Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Fernando Gómez Selaya i María Peláez González. Nascut en una família de modests comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença amb la seva militància en «Vanguardia Federal», agrupació local del Partit Republicà Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i Margall, organització a la qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de tendència llibertària. Les seves primeres cròniques periodístiques van publicar-se en La Región. Periódico de clase, diari obrer de Santander on farà feina com a corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de Torrelavega i organitzant el Sindicat de la Indústria del Cautxú des del seu lloc de feina a la fàbrica alemanya de pneumàtics «La Continental». Amb la guerra, el sindicat va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en una pràctica de reubicació ideològica molt estesa a Cantàbria i a Astúries, on la unitat sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan va esclatar la guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control obrer de la fàbrica. Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i es va incorporar en les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com a corresponsal de guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari d'Enginyers, aconseguint finalment l'evacuació a França passant per Avilés. Quan va tornar a la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu cap a la campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus va arribar al camp de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades. Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946 el sindicat anarcosindicalista li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com ara Salvador de Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch Gimper, Juan Andrade o Albert Camus –de qui farà la seva necrològica («Camus, l'espagnol») per al periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta publicació, continuació en l'exili de la històrica publicació llibertària, l'editava a París la fracció que després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a «anticol·laboracionista» o «apolítica», enfront del sector que va secundar des de l'exili la participació dels comitès d'Espanya en aliances polítiques contra la dictadura. Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més a més la seva col·lecció de llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter literari. El 25 de febrer de 1950 es casà a París amb Consuelo Tourman (Chelín), que va col·laborar amb «Mujeres Libres» de París i de Londres. En 1954 va començar a treballar com a corrector en l'editorial Larousse, on va coincidir amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios) i, més tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) de París i va exercir com a delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va començar a editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». Passat un primer moment d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no cobrís les expectatives dels militants que, com Gómez Peláez, havien participat en el seu llarg i laboriós procés planejarà durant tota la dècada dels seixanta, generant espais d'expressió alternatius, com ara els Grups de Presència Confederal, creats a finals de la dècada. Van participar en aquests grups «marginalistes» vinguts de diversos corrents; crítics que sense constituir-se en escissió romanen dins del moviment com a una facció desafecta de la línia immobilista del bell nou vigent en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970, aquest dissidents van acordar editar un periòdic mensual, Frente Libertario, encarregant la seva direcció a Gómez Peláez. Quan va sortir el primer número, el juliol de 1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la Comissió d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de 1967, va expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en ocasions Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un dels afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com Cipriano Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque Santamaría o Josep Peirats. Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación. Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i Afinidades Libertarias en el exterior. A més de l'activitat editorial, va participar a començaments dels seixanta en la «Commission Internationale de Liaison Ouvrière (CILO), fundada pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut Rüdiger, escrivint en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim de Cristóbal Barcena. Després de la unificació cenetista, va crear amb els militants parisencs d'una i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE), espècie d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals a la nova emigració dels setanta i que va publicar la seva pròpia revista, Estudios Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a França de la Creu Roja Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un projecte general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que, malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar amb aquest centre en la col·lecció i el dipòsit de bona part dels periòdics, revistes i altres materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir també, amb el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil, actualment dipositat en l'«Asociación Guilda Cultural» de Mèrida. Va escriure a més en multitud de revistes (Interrogations, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va col·laborar en l'edició de diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera –a petició del seu amic José Martínez Guerricabeitia, director d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de París– o algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la primavera de 1976, acompanyat del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar per primera vegada la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980 va participar en el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona. En 1982, mort Roque Santamaría, va encapçalar la fracció dels Grups Confederals. Ja jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a mitjans dels anys vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus records de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer, va escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias, recuerdos y desilusiones de un libertario torrelaveguense, que finalment no es va publicar i va restar dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad (1961) i Santiago Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando Gómez Peláez va morir el 15 de juliol de 1995 a Avon (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Fontainebleau (Illa de França, França)– i fou enterrat el 26 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Sa companya Consuelo Tourman va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge (Illa de França, França). L'arxiu de Fernando Gómez Peláez, dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, és un dels fons documentals més importants de l'exili llibertari espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de postguerra.

Fernando Gómez Peláez (1915-1995)

***

Vicente Ruiz Gutiérrez

- Vicente Ruiz Gutiérrez: El 15 de juliol de 1998 mor a Melbourne (Victòria, Austràlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Ruiz Gutiérrez, també conegut pels australians com Vincent Ruiz. Havia nascut l'1 d'agost de 1912 a Guadalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Vicente Ruiz Oliva, ferroviari, i María del Pilar Gutiérrez Álvarez. Quan tenia tres mesos sa família s'instal·là a Màlaga. En aquesta ciutat va anar a escola i aprengué l'ofici de lampista. Després començà a treballar als ferrocarrils i en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat secretari de la Subsecció del Gremi de Ferroviaris de Màlaga i arran d'un conflicte obrer va patir represàlies i fou acomiadat. Més tard ingressà en el Sindicat del Metall, del qual fou nomenat secretari. Durant els anys republicans fou un dels organitzadors de l'Ateneu de Divulgació Social i de l'Ateneu Llibertari, a més de militar, amb son amic Santana Calero, en les Joventuts Llibertàries. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el Sindicat del Metall en el IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, proposà la creació d'un grup de les Joventuts Llibertàries per marxar al front (Batalló Juvenil Llibertari), del comitè organitzador del qual va formar part i en el qual desenvolupà el càrrec de delegat polític fins a la caiguda de Màlaga el febrer de 1937. També participà en la col·lectivització dels tallers dels ferrocarrils malaguenys. Després de la caiguda de Màlaga, marxà a Madrid i va combatre fins al final de la contesa. El març de 1939, a través de València i Alacant, aconseguí passà a Àfrica amb un dels últims vaixells. Tancat a Orà, fou enviat als camps de concentració de Colomb-Bechar i Kenedsa. Després fou obligat a treballar en la construcció de vies fèrries i a les mines hulleres fins al novembre de 1942, quan la invasió aliada facilita la seva fuita. S'instal·là a Beni Saf, on s'havia reconstituït la CNT, organització de la qual va ser nomenat secretari, assistint a diversos plens celebrats a Orà. Amb l'Alliberament, col·laborà en diverses publicacions (Solidaridad Obrera, Inquietudes Libertarias, etc.) i en 1949 s'establí a Casablanca. Representà en diversos plens marroquins el Nucli Confederal de Casablanca i s'especialitzà en propaganda. En aquesta època també fou membre de l'Agrupació Cultural «Armonía» i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1965 emigrà a Austràlia, on continuà militant en el moviment anarquista de l'Exili. En aquests anys publica les revistes anarquistes Ravachol i Acracia. En 1967 participà en l'acabat de crear Centre Democràtic Espanyol –coalició antifeixista formada per republicans espanyols, socialistes i anarquistes–  i en les seves publicacions (El Demócrata). En 1973 fundà la Melbourne Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista de Melbourne) i en 1975 participà en el Congrés de la CNT de l'Exili com a membre del Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne. Fou molt actiu en diverses campanyes (contra la guerra del Vietnam, etc.) o participant en diferents iniciatives, com ara el Sindicat d'Inquilins de Collingwood, el Fitzroy Legal Service –assessorament jurídic de treballadors i necessitats– o la Free Store (Botiga Lliure) de Collingwood. En 1986 participà en la Congrés Anarquista d'Austràlia, celebrat a Melbourne, on es reuní amb Abel Paz. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions (Acracia, Le Combat Syndicaliste, El Demócrata, El Español, Espoir, Inquietudes Libertarias, Nosotros, Soliaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tinta Negra, etc.) i ajudà en l'edició de diversos fulletons editats pel moviment anarquista de l'exili a Austràlia. Vicente Ruiz Gutiérrez, que a partir de 1995 embogí, va morir el 15 de juliol de 1998 a Melbourne (Victòria, Austràlia) i fou incinerat cinc dies després. A finals de 2001 es va crear la «Vicente Ruiz Foundation» de Melbourne, fundació i editorial promoguda per son fill Vicente Ruiz (junior) i que té com a finalitat mantenir viva la seva memòria i continuar amb el seu compromís social i llibertari.