|
---
Anarcoefemèrides del 15 d'octubre Esdeveniments
Un exemplar de Les
Tablettes - Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919. ***
Capçalera
del primer número L'Action d'Art
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de
1919
surt a París (França) el primer número
de la segona època del periòdic
bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe
de l'individualisme héroïque
(L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme
heroic).
Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel
Say), havia tingut una primera època en la qual es
publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de
1913. Era l'òrgan
d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art
Social» (El Fogall de l'Art
Social). En aquesta segona època també alguns
números es publicaren a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).
L'«individualisme heroic» era una de les
tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de
1920, arran d'una
reunió organitzada per L'Action
d'Art,
Marcel Say es pronuncià a favor dels
«Comitès de la III Internacional», fet
que
provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem
articles de Georges Audibert,
Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy,
Ugo Giannatasio,
André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul
Meyer, Marcel Say i
Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul
Dubray. En
sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de
1920. Aquesta revista influí
força en el pensament d'André Breton. ***
Capçalera
de Junge
Anarchisten - Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de
1923
surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) –ciutats a les quals se
sumaran
més tard
Berlín, Offenbach i Bautzen– el primer
número
del periòdic mensual anarquista
i anarcosindicalista Junge Anarchisten.
Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands
(Joves
Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista
d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen
Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a
organització juvenil de
la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge
Anarchisten en serà l'òrgan
d'expressió. Aquesta revista
lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme
emergent. Els editors
responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors
Paul
Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold
Bush, Richard Busse, Karl
Buttke, Willy Ermer, Max
Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps,
Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch, Helmut
Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss i Herbert
Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars
per número. Deixà de
publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel
nazisme,
però el grup editor continuà realitzant tasques
de manera clandestina. Després
de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels
Anarcho-Syndikalistischen
Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD. ***
Portada
del primer número de Fanal - Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells –«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions. ***
Portada
del segon número de Documentos Históricos
de España - Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución, Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero, Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista. ***
Capçalera
de Les
Nouvelles Pacifistes - Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15
d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
llibertari Les Nouvelles Pacifistes,
publiées
sous les auspices de la Confédération
Générale Pacifiste. Portà
l'epígraf
«Per la pau, fora de la política». Els
redactors d'aquesta publicació
anarcopacifista, òrgan de la Confederació General
Pacifista (CGP), van ser
Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per
André Maille. Trobem
articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé,
Grace M. Beaton,
Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso,
Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang
Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien
Challaye, Émile-Auguste
Chartier (Alain), Jules Chavat,
Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day),
Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E.
Granguillotte, M.
Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne
Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers,
Charles-Ange Laisant,
Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet,
André Maille,
Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes,
Roger A.
Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff,
Ruffier, Otto-Maria
Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon,
Jean-Paul Sartre,
Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt,
André Thiebaud,
Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile
Véran, Samuel Vergine i
Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números,
l'últim l'1 d'abril
de 1950. ***
Capçalera d'AIT - Surt AIT: Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT. Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores –el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste. ***
Capçalera
d'O Libertário - Surt O
Libertário: Per l'octubre de
1960 surt a São Paulo (São
Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava
l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i
la llibertat a totes les
coaccions, són els principis bàsics de
l'anarquisme.» El director responsable
d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo,
però a partir del número
5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel.
Hi van col·laborar
Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho,
Gregório Naso,
Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i
Mário Dos
Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí
fins al 1964. Naixements
Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894) - Louis Cana: El
15 d'octubre de 1871 neix a l'XI Districte de
París
(França) l'anarquista Eugène
Louis Cana, a vegades citat erròniament Canat.
Sos pares es deien Pierre
Eugène Cana, emmotllador en
bronze anarquista, i Augustine Delpuech, bugadera. Es guanyava
la vida
treballant
d'emmotllador en bronze com son pare. L'abril de 1892
freqüentà amb son pare el
grup anarquista «Cercle Internacional», que es
reunia cada diumenge a la tarda
a la Sala Horel de París. El 16 de gener de 1893
assistí a un míting anarquista
d'unes tres-centes persones a la Sala Commerce. El 19 de febrer de 1893
va anar
vestit de militar a una vetllada familiar anarquista celebrada a la
Sala
Dumont. En 1894 pare i fill van ser inclosos en un llistat
d'«anarquistes
perillosos». En aquest any treballava al taller de son pare,
al número 135 del
carrer Ménilmontant i vivia al número 24 del
mateix carrer a casa dels pares.
El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb una
trentena de companys,
per les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia
encapçalades per
Fédée i Boy; en l'escorcoll de casa seva la
policia no va trobar res de
comprometedor. Portat a comissaria, va ser fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, posat
a disposició de
les autoritats judicials i alliberat el 7 de març de 1894
juntament amb son
pare. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes
aixecat
per la policia i en aquella època vivia al número
3 del carrer Trousseau de París.
El 28 de maig de 1898 es casà a l'XI Districte de
París amb la modista Alice
Hélène Chardin; en aquesta època vivia
oficialment amb sos pares al número 2
del carrer Keller. Louis Cana va morir el 22 d'agost de 1947 a
La Haie (La
Roche-Mabile, Baixa Normandia, França). ***
Santo Fermo Arzuffi - Santo Fermo
Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia) l'obrer
forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante.
Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va
fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de
Bèrgam,
va fer propaganda socialista revolucionària entre els
pacients, especialment
els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre
periòdics, revistes i
opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel
Tribunal de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de
presó per robatori. La
seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint
es trobava amb
altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San
Lazzaro
de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels
carrabiners a Ardesio
(Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per
aquest delicte, va
ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell
any a quatre mesos
de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904
el Tribunal de
Bèrgam novament el condemnà a dos anys de
reclusió i a un de vigilància
especial per robatori reincident. Reclòs a la
presó de Brescia, després passà a
la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure,
mantingué correspondència amb
militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de
1908 va ser
denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com
un dels
promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels
danys
originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.)
esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de
per resistència a la
força pública. El maig de 1911 es
declarà sindicalista revolucionari. Durant
l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de
Bèrgam, fundat a
començament d'agost. En 1921 es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on
passà
temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16
dies de
presó per robatori. En 1929 retornà a
Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser
denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega,
però el procés no
tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor
el 30 de març de
1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). ***
Stephen Mac Say - Stephen Mac Say: El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció –va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire. ***
Notícia
orgànica de François Appert apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de juny de 1910 - François Appert:
El 15 d'octubre de 1886 neix al III
Districte de París
(França) l'anarquista
François Appert. Sos pares, no casats, es deien Charles
Ernest
Appert, empleat de
comerç, i Elisa Douliez, bugadera; reconegut per son pare,
va ser legitimat,
juntament amb son germà Ernest (1885) i sa germana Elisa
(1891), pel matrimoni
de la parella celebrat el 22 de gener de 1895 al III Districte de
París. Es
guanyava la vida treballant de cisellador en bronzo i
després de mecànic. En
1910 vivia al número 47 del carrer Lagny de Vincennes (Illa
de França, França),
amb sa mare i sa germana, ambdues bugaderes, on volia crear un grup
anarquista
amb companys de la zona (Vincennes, Montreuil, Saint-Mandé i
Fontenay). En 1911
era membre de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC) de Vincennes. El
setembre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes.
L'octubre de 1911 s'instal·là al
número 14 del carrer Couronnes del XX
Districte de París. En aquesta època era
secretari del grup anarquista de
Montreuil (Illa de França, França), el qual, el
desembre de 1913, s'adherí a la
Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista
Anarquista Revolucionària
(FCAR). Va ser candidat abstencionista, sota els auspicis de l'FCAR,
per a la
II Circumscripció del V Districte de París en les
eleccions legislatives de
1914. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat; fet presoner, el juny de
1915 va
ser repatriat d'Alemanya com a ferit greu (fractures de
l'húmer, amputacions de
dits, paràlisis, etc.). Va ser condecorat amb la Medalla
Militar i la Creu de
Guerra amb Palma, i posteriorment se li va concedir la Legió
d'Honor. El 3 de
febrer de 1917 es casà al X Districte de París
amb la modista Marcelle Julia
Françoise Jameau. En aquesta època vivia al
número 109 bis del carrer Faubourg
du Temple de París i treballava d'empleat en la Prefectura
de Policia –no sabem
en quina funció i si ja treballava anys abans i n'era
confident o si entrà en
la Prefectura de Policia com a mutilat de guerra. En 1922 va ser
esborrat del
«Carnet B» i ja no freqüentava els cercles
anarquistes, però formava part de la
Secció del XX Districte de París de la Lliga dels
Drets de l'Home, la qual
defensava en aquella època anarquistes empresonats
(Émile Cottin, Jeanne
Morand, Gaston Rolland, etc.). El 2 de setembre de 1924 va ser esborrat
dels
llistats d'anarquistes vigilats. Retirat a Drancy, al número
20 del carrer
Écoles, portà una vida apartada de la vida
social, encara que presidí la secció
d'aquesta ciutat de la Federació de Combatents Republicans.
Vidu, el 24 de desembre
de 1938 es casà a Drancy amb Berthe Goës.
François Appert va morir el 26
d'agost de 1962 al seu domicili de Drancy (Illa de França,
França). ***
Notícia
sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche
del 21 de novembre de 1925 - Umberto
Ceccotti: El 15 d'octubre de 1894 neix a Lari (Toscana,
Itàlia) –algunes fonts
citen Bagni di Casciana (actualment Casciana Terme, Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista i anarcosindicalista
Umberto Ceccotti. Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa
Burgalassi.
Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat
d'Infanteria. En 1921 trobà
feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones
Nacionals) de Liorna (Toscana,
Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de
Liorna, destacà per
les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer
feina als
Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per
participar en la vaga
general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en
diverses ocasions
pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa
companya i sos
tres infants, emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà de transportista de
mercaderies i de cap de colla per a
la Companyia de Navegació «Fraissinet» i
d'ajustador mecànic. El novembre de
1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei
sobre residència d'estrangers.
En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de
Camillo Berneri,
juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro
Bertazzon, Bixio
Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son
germà
Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929
va ser
inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino
dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei
Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una
reunió a principis
de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista
de Marsella i va ser inclòs en
una llista de «subversius perillosos residents a
l'estranger». El 18 de març de
1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU,
juntament amb els
republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933
assistí
a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione
italiana» durant la qual Luca
Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra
Benito Mussolini. En
aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista
«Belle de Mai» de la
Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio
Bacconi, Marcelo
Cicero, Celso Persici i altres. També
participà en la fundació d'un
Comitè d'Acció Antifeixista, que
proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich,
condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba
contra la «Casa dels
Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes
enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El
gener
de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia
Paquet», va ser
naturalitzat francès. En aquesta època, amb
Giulio Bacconi i Celso Persici,
creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de
Marsella, on
donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935
assistí a
la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del
diritto dello Stato borghese a la
Universitat Proletària de Marsella. En
1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i
el 6 d'agost
d'aquell any participà en una reunió sobre la
guerra d'Espanya, celebrada a la
seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de
Francesco Volterra de
crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents
republicans espanyols,
respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un
comitè
italofrancoespanyol. També marcà les
diferències, amb Giulio Bacconi, Luca
Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment
«Giustizia e
Libertà» fent una declaració conjunta.
Posteriorment dedicà cos i ànima a
recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro
Espanya» de Marsella (Giulio
Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo
Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front
d'Aragó, publicant
una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata
dei
Refrattari. Membre de la Federació Anarquista
Provençal (FAP), participà
regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En
aquesta època
vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les
autoritats el
consideraven un dels membres més actius del moviment
anarquista marsellès i mantingué
estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de
passatge
d'antifeixistes cap a la Península des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio
Turroni,
redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione
Anarchica Italiana, que
va publicar 14 números entre març de 1938 i
desembre de 1939. En 1939 fou un
dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio
Bacconi, Renato
Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio
Girolimetti,
Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser
inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció
i en 1940 aparegué
en les llistes de subversius italians perillosos residents a
França amb l'ordre
de detenció i d'extradició a Itàlia
(Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro
Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les
autoritats
feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després
de la II Guerra Mundial refundà
amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori,
etc.) el Grup
Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI);
també fou el responsable a Marsella de la
coordinació dels militants italians
exiliats a Bèlgica, França i colònies.
Umberto
Ceccotti va morir el 15 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana,
Itàlia). ***
Emilia
Buonacosa -
Emilia Buonacosa:
El 15 d'octubre de
1895 neix a
Pagani
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Emilia Buonacosa. Filla de pares desconeguts,
va ser trobada al carrer per
Giovanna Pepe, registrada d'ofici el 21 d'octubre de 1895 i adoptada
als pocs
dies pel matrimoni Alfano de Nocera Inferiore. Treballà en
una fàbrica de
conserves de Nocera Inferiore, població amb una important
Cambra del Treball de
la qual va ser habitual. Ben aviat destacà com a
representant de les idees
llibertàries i va estar en contacte amb destacats
revolucionaris. Visqué dos
anys amb l'anarquista Ernesto Dario. Participà activament en
les lluites
obreres i ja en 1913 estava fitxada com a «perillosa
subversiva». Després d'un
accident laboral que li va causar greus ferides al cap i li va fer
perdre el
cuir cabellut, obligant-la a portar perruca, es traslladà a
Milà (Llombardia,
Itàlia). El 8 de setembre de 1924 es casà a
Milà amb l'anarquista Federico Giordano
Ustori, amb qui va tenir una filla, Teresa, que morí pocs
mesos després. En
1927 passà clandestinament a França. Establerta a
París, freqüentà els exiliats
italians i participà en les reunions del moviment
«Giustizia e Libertà» (GL,
Justícia i Llibertat) i del grup Concentració
d'Acció Antifeixista (CAA). Va ser
fitxada per les autoritats com a «anarquista capaç
de cometre actes
terroristes». En 1930 enviudà i posteriorment
s'uní amb el comunista Pietro
Corradi. El desembre de 1932, segons l'informe d'un confident anomenat Decimus, va ser contractada com a
relligadora
tipogràfica per la «Librerie Moderne» de
París i en aquesta època freqüentava
l'anarquista Renato Castagnoli. En aquests anys, el seu domicili, al
número 40
del carrer Troy de Fontanay-sous-Bois (Illa de França,
França), esdevingué un
punt de referència dels anarquistes italians exiliats a la
regió parisenca
(Renato Castagnoli, Bruno Gualandi, Giuseppe Luccheti, Temistocle
Ricciulli,
etc.). El 13 de maig de 1936 assistí a París, amb
altres anarquistes (Camillo
Berneri, Egidio Fossi, Tintino Rasi, etc.), als funerals de Giovanni
Sabbatini.
Entre setembre de 1936 i 1937 la trobem a Barcelona (Catalunya) amb
Romano De
Russo, anarquista que segons els confidents organitzava atemptats
antifeixistes.
El juny de 1937 ideà amb l'anarquista Gino Bibi un pla per a
comprar avions als
Estats Units per oferir-los a la Revolució espanyola, encara
que la policia
pensava que eren per a fer atemptats a Itàlia,
però el pla finalment no es va
materialitzar. De bell nou a París, les autoritats feixistes
enviaren un
llistat d'anarquistes (Giulio Bacconi, Duilio Balduini, Giuseppe
Biasini, Ugo
Boccardi, Emilia Buonacosa, etc.) a les autoritats nazis per al seu
arrest. El
9 de juliol de 1940 va ser detinguda per militars nazis i,
després de passar
per la presó d'Aquisgrà (Rin del
Nord-Westfàlia, Alemanya), el 19 d'octubre de
1940 va ser lliurada a la policia italiana a la frontera, on va ser
detinguda
per «activitats subversives» realitzades a
l'estranger, i confinada a Brenner
(Tirol del Sud). El 2 de desembre de 1940, malgrat les seves condicions
precàries de salut, va ser condemnada a cinc anys de
confinament a colònia
penitenciària i en la seva apel·lació
deixà clar que no havia comès cap acte
violent. El 13 de desembre de 1940 arribà a l'illa de
Ventotene. Necessitada de
cures assídues per les ferides al cap, forçada a
moltes dificultats i
privacions, va caure constantment malalta. Esperant l'ajuda dels seus
pares
adoptius que vivien a Nocera Inferiore, va demanar ser traslladada a un
lloc de
la Campània, a Nàpols o a Salern. Però
només va obtenir autorització per a mantenir
correspondència amb son company Pietro Corradi. El juliol de
1941 el director
de la colònia penitenciària va assenyalar el seu
desgast físic (marejos,
ceguesa, etc.) i psicològic, i el metge de Ventotene es va
veure obligat a
demanar aliments i medicaments complementaris per a ella.
Això no obstant, va mantenir
les seves idees, tot freqüentant els anarquistes confinats. El
29 d'abril de
1942, sa mare adoptiva, esperant tornar-la a veure, va demanar a les
autoritats
feixistes que concedissin a sa filla una breu llicència,
però aquesta
sol·licitud va ser rebutjada. Mentrestant, les peticions
mèdiques dels
sanitaris de Ventotene es van fer urgents i el 27 de juny de 1943 el
director
de la colònia penitenciària va demanar que la
pena de confinament es commutés
per la d'amonestació. El 21 d'agost de 1943, quan Benito
Mussolini ja havia
caigut, encara romania deportada i va demanar la llibertat per mor de
la nova
situació política. El nou govern,
però, decidí tancar les preses
polítiques
confinades a Ventotene al camp de concentració de Fraschette
d'Alatri (Laci,
Itàlia). El 27 d'agost de 1943 denuncià a les
autoritats les condicions
inhumanes en les quals es trobaven les preses polítiques i
demanà la immediata
llibertat. El 7 de setembre de 1943 es decretà la seva
llibertat, però l'ordre
no arriba fins el 19 d'octubre, quan els fets
bèl·lics van impedir el trasllat
dels confinats del camp. El 7 d'agost de 1944 va poder sortir del camp
i marxar
cap a Nocera Inferiore. Encara que malalta i cansada, les autoritats la
seguiren considerat una «anarquista fitxada». El
maig de 1959 va demanar una
pensió per invalidesa civil agreujada per la
persecució política. El 21 de
juliol de 1959 la policia encara mantenia obert el seu expedient
personal. Emilia
Buonacosa va morir el 12 de desembre de 1976 a Nocera Inferiore
(Campània,
Itàlia). ***
Jesús
de Diego Delgado - Jesús de Diego
Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a
Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado,
conegut com El Cojo de Tudela, a
causa d'arrossegar la
cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien
Bernardo de Diego Franco
i María Delgado Llopis. Fill d'una família
nombrosa –Jesús tingué vuit germans
(Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María,
Eustaquio i Herminia)–,
acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular
comptava 400 llibres. En
1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis
(Illa de França,
França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego
Delgado, militant anarquista qui
li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931
retornà
a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en
contacte amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya)
conegué
Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a
l'ajuntament
d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare,
començà a
treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on
elaborava pa
integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de
la zona i per
Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la
Guàrdia Civil
per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas
Viejas». També treballà
despatxant benzina en un dels primers sortidors de la
província, propietat de
sa família. A més de la CNT, milità en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra.
Propagandista
del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars
i de fang, etc. També
es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la
Casa del Poble de Tudela de
Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny
Mañé, aquesta va estar
allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de
1936 formà part del
grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, es refugià a casa d'una família
amiga val·lisoletana. Quatre
falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i
el 19 d'agost de
1936 va ser capturat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat
brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort,
Jesús de Diego
Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de
Tudela de
Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret
de gràcia. El seu
cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i
aconseguiren enterrar-lo
clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família,
que va cremar la
biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada
de set
mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a
Villabáñez
(Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser
obligat a
canviar el nom per un de més
«cristià» (Ramón). Anys
més tard, sos fills Helios
i Jesús en dignificaren la fossa, on els seus restes reposen
actualment. Jesús de Diego Delgado (1900-1936) ***
Notícia
sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández
apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del
29 de juliol de 1942 - Manuel Checa Hernández: El 15 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5 d'octubre– de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Sos pares es deien Luis Checa Martínez i Virtudes Hernández Aguilar. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera. ***
Amparo
Poch y Gascón - Amparo Poch Gascón: El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Filla d'una família modesta, sos pares es deien José Poch i Simona Gascón. Després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente, Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat –el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a l'Hospital Saint-Joseph de La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom. ***
André
Prudhommeaux - André Prudhommeaux: El 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) –comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin– el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Era fill de Jules Jean François Prudhommeaux, enginyer agrònom, professor universitari a Nimes (Costiera de Nimes, Llenguadoc, Occitània), editor i publicista llibertari, i de Marie Jeanne Dallet. El 10 d'octubre de 1928 es casà al XX Districte de París (França) amb la suïssa Dora Esther Ris (Dori). Amb sa companya va obrir a París la «Librairie Ouvrière», una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom, L'Adunata dei Refrattari, Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 al seu domicili de Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Rino
Graziani - Rino Graziani:
El 15 d'octubre –algunes fonts citen el 5 de
gener– de 1904 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Rino
Graziani.
Sos pares es deien
Giacomo Graziani i Apollonia
Martini. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1930, fugint de la
policia
feixista, es refugià a França i
s'instal·là a París. El novembre de
1936 passà
a Barcelona (Espanya) i s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso»,
organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1937, al front d'Osca
(Aragó, Espanya), va
ser greument ferit al braç i a l'espatlla dreta, restant no
operatiu per al
combat. Sa companya Regina hi va anar de París a la
Península per assistir-lo.
El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers i després al de
Gurs. En aquest últim camp,
malgrat la seva incapacitat per a la feina, va ser obligat a enrolar-se
en la
253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a la
construcció de fortificacions defensives contra la
més que evident invasió
alemanya. Algunes fonts diuen que aconseguí fugí
del camp de Gurs, establir-se
als suburbis de París i integrar-se en la
Resistència. Quan l'Ocupació, va ser
detingut pels nazis i deportat a Alemanya. Rino Graziani va morir el 7
de maig
de 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) on havia
estat traslladat. ***
Necrològica
de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966 -
Juan Antonio Gallego Bravo: El 15 d'octubre de 1907 neix a Múrcia
(Múrcia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Antonio Gallego Bravo.
Sos pares es deien Tomás Gallego i Fuensanta
Bravo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya). Es guanyava la vida com a fogoner del dipòsit
ferroviari del
Poblenou i milità en la Secció de Xofers de
Locomotores del Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Quan
l'Ocupació va ser deportat pels nazis a
un camp de concentració a Alemanya, del qual va retornar en
1945 molt afeblit
i invàlid per al treball. Posteriorment milità en
la Federació Local de Roanne
de la CNT. Sa companya fou Antonia Fenore. Després d'una
llarga malaltia, Juan Antonio Gallego Bravo va
morir l'11 de juny de
1966 a l'Hospital de Roanne (Forêz, Arpitània) i
fou enterrat dos dies
després. ***
Arseni
Olcina Esteve - Arseni Olcina Esteve: El 15 d'octubre de 1909 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest, on va fer servir les primeres lletres del seu nom i llinatges. Son pare es deia Arseni Olcina Miralles, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve Durante. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante, El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. A la capital valenciana col·laborà en el diari Las Provincias, en una secció infantil titulada «Lecturas para Niños». A València també, en 1932, nasqué sa filla Amàlia. Després milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la «Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu, Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros, Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris (Juan Francisco Abad Fornieles, Juan Gómez Casas, Eduardo de Guzmán Espinosa, Cristóbal Vega Álvarez, etc.), de la redacció de, com a mínim, 642 novel·letes populars bèl·liques, policíaques, d'espionatge i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònim A. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana, i en algunes llatinoamericanes. Arseni Olcina Esteve va morir el 17 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa neboda Amèlia Lucil·la Mataix Olcina va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix. ***
Necrològica
d'Idilio Girón García apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 16 de
febrer de 1993 - Idilio Girón
García: El 15 d'octubre de 1915 neix a
Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista
Idilio Girón García. Era fill de Pablo de la Cruz
Prudencio Exposito i de María Girón
García.
Començà
a militar molt jove en el moviment llibertari
del seu poble natal. Durant la guerra civil lluità al front
de l'Ebre en
unitats no confederals. En 1939, amb el triomf franquista,
passà ferit en un
braç a França i va ser hospitalitzat. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
diverses Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i
realitzà feines
forestals (llenyataire, carboner, fent pistes, etc.). Es va unir a la
Resistència i esdevingué responsable d'un grup
francoespanyol del maquis
enquadrant en l'exèrcit francès. Amb la derrota
dels alemanys, se li va demanar
realitzar instrucció militar als nous reclutes,
però rebutjà l'oferta pel seu
antimilitarisme. El març de 1945 va ser desmobilitzat i
s'integrà en la vida
civil. El 21 d'abril de 1956 es casà a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) amb María Josefa Manzano
Vázquez (Josefina),
amb qui tingué un infant. S'establí a
Carpentràs
(Provença, Occitània), on
treballà de llenyataire i milità en la
Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
diferents ocasions fou
delegat de Carpentràs en plens regionals i departamentals
confederals. Destacà
en tasques d'organització (comicis, mítings,
gires, representacions teatrals,
etc.). Idilio Girón García va morir l'11 de
novembre de 1992 a Avinyó (Provença,
Occitània). Son
germà Aurelio Girón García
també va ser militant llibertari. ***
Necrològica
de Pilar Cebrián Navarrete apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1991
- Pilar Cebrián Navarrete: El 15 d'octubre de 1922 neix a Terol (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Cebrián Navarrete. Sos pares es deien Antonio Cebrián Muñoz, peó caminer, i Agueda Navarrete Abril. Quan l'ocupació d'Aragó per les tropes feixistes passà a Catalunya. En 1939 amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser reclosa al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). L'alcalde de Millars (Rosselló, Catalunya Nord), que tenia un restaurant, pogué aconseguir que en sortís per treballar a casa seva de domèstica. Va ser allà on conegué l'anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolau, també refugiat, que esdevingué son company. Posteriorment la parella s'instal·là a Bordeus, on es casà el 29 de setembre de 1946 i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Pilar Cebrián Navarrete va morir el 5 de març de 1991 a Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Pablo Álvarez Ferreras apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 22
d'octubre de 1991 - Pablo Álvarez Ferreras: El 15 d'octubre de 1926 neix a Drancy (Illa de França, França) l'anarquista Pablo Álvarez Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, sos pares es deien Felicísimo Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Quan tenia 10 anys, amb sos germans més grans Félix i Juan Andrés, va ser evacuat amb altres infants de Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'havia desplaçat sa família per la guerra, cap a França per evitar els bombardejos i fou acollit per una família a París (França). Posteriorment va ser recuperat per sos pares quan aquests van ser alliberats dels camps de concentració on havien estat enviats després de la Retirada. Mecànic a «Electricitat de França i Gas de França» (EDF-GDF) a Marsella, milità en el moviment llibertari, encara que no en el mateix compromís que sos germans Félix i Juan Andrés (Íbero Galo). Sa companya fou Janina Duczenko. Pablo Álvarez Ferreras va morir el 22 de setembre de 1991 a la Policlínica «La Phocéanne» del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Agustín
García Calvo (La Carbonería, 1994) - Agustín
García
Calvo: El 15 d'octubre de 1926 neix a Zamora
(Castalla, Espanya) el filòleg,
gramàtic, poeta, dramaturg, assagista, crític
literari, traductor i pensador
anarquista Agustín García Calvo. Sos pares es
deien Joaquín
García Gallego, empleat, i Avelina Calvo Resa. Entre
1930 i 1936 estudià a les escoles publiques i entre 1937 i
1943 a l'institut de
Zamora. Entre 1943 i 1948 va fer estudis de Filologia
Clàssica a la Facultat de
Filosofia i Lletres a la Universitat de Salamanca (Castella, Espanya),
on es
llicencià amb la primera promoció d'alumnes del
filòleg Antonio Tovar Llorente,
doctorant-se a Madrid (Espanya) en el curs 1950-1951 amb la tesi Prosodia
y mètrica
antigues. Es dedicà a la docència i
entre 1951 i 1958 fou catedràtic de
llatí a l'Institut «Claudio Moyano» de
Zamora i entre 1959 i 1964 a l'Institut
Murillo de Sevilla (Andalusia, Espanya). Aquesta activitat en
l'ensenyament
secundari la compaginà amb la docència
universitària, entre 1950 i 1956 com a professor
ajudant adjunt a la Facultat de Lletres de Salamanca i
després com a catedràtic
de llengües clàssiques a les universitats de
Múrcia (1953) i Sevilla
(1959-1964). En 1965 començà de
catedràtic a la Universitat de Madrid. L'agost
de 1965 va ser apartat de la seva càtedra per la dictadura
franquista,
juntament amb altres professors (Mariano Aguilar Navarro, Roberto
García de
Vercher, José Luis López Aranguren, Santiago
Montero Díaz i Enrique Tierno
Galván), per fer costat les revoltes estudiantils del febrer
d'aquell any –Antonio
Tovar Llorente i José María Valverde Pacheco
renunciaren voluntàriament a les
seves càtedres com a protesta contra aquesta mesura. Entre
1965 i 1969 dirigí
l'Acadèmia Elba, al número 4 del carrer
Desengaño de Madrid, on va fer cursos
per a estudiants i per concursants a oposicions. En aquests anys
patí nombroses
detencions. Es casà amb Josefa Ballesteros Garrido, amb qui
tingué quatre
infants. En 1969 s'exilià clandestinament a París
(França), on fou entre 1969 i
1970 professor de castellà a la Facultat de Lletres de
Nanterre i entre 1970 i
1976 a la Universitat de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França);
també fou
professor al Collège de France. En aquests anys d'exili
també treballà de
traductor per a l'editorial Ruedo Ibérico, dirigida per
l'anarquista José
Martínez Guerricabeitia, i coordinà la
tertúlia política del cafè La
Boule
d'Or del Barri Llatí de París. En 1976,
després de l'anul·lació l'any
anterior del decret de suspensió docent, es
reincorporà a la càtedra de filologia
llatina de la Universitat Complutense de Madrid, càrrec que
ocupà fins a la
seva jubilació en 1992, i durant sis anys més com
a catedràtic emèrit. En
aquests anys, a més de la docència, va fer
nombrosos cursos, conferències i recitals
poètics, moltes vegades amb Isabel Escudero Ríos,
la seva companya des de 1976.
Entre 1980 i 1900 impartí multitud de
conferències a Ateneus Llibertaris i
sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir de 1997
dirigí la Tertúlia Política de
l'Ateneu de Madrid i formà part del Círculo
Lingüístico
de Madrid (Carlos Piera Gil, Rafael Sánchez Ferlosio, etc.).
En 1983, per encàrrec
del primer president de la Comunitat de Madrid, Joaquín
Leguina Herrán, va
escriure l'Himno de la Comunitat, pel preu
simbòlic d'una pesseta. Entre
1988 i 1991 creà l'Escola de
Lingüística, Lògica i Arts del
Llenguatge. Crític
amb la industrial cultural, fundà les seves
pròpies editorials Lumia i Lucina
(1978), per publicar els seus llibres. En 1993 Hisenda el denunciar com
a defraudador
fiscal ja que, coherent amb les seves idees, mai no havia fet la
declaració de
la renda i l'Estat li reclamà 10 milions i mig de pessetes,
de les quals
recollí quatre milions i mig de dues-centes donacions
particulars i la resta d'un
préstec bancari. En 2011 va fer costat el
«Moviment 15-M». El seu pensament
anarquista es centra en la crítica filosòfica
dels grans conceptes del
pensament occidental (Amor, Capital, Ciència, Cultura,
Democràcia, Déu, Diners,
Estat, Estat del Benestar, Família, Fe, Felicitat, Futur,
Història, Home, Individu,
Majories, Mort, Mitjans de Formació de Masses, Parella, Paz,
Poder, Realitat,
Religió, Temps, etc.), i alguns l'han qualificat
d'«anarconihilista». Trobem
textos seus en diferents diaris (ABC, Diario
16, El Mundo,
La Opinión, El País,
La Razón, La Vanguardia,
etc.)
i en publicacions periòdiques (A Distancia,
Anales de la Universidad
Hispalense, Archipiélago, Archivo
Hispalense, Argelaga,
La Balsa de la Medusa, Bicel, Biztoc,
Caminar
Conociendo, Caos, Claves de la
Razón Práctica, CNT,
Compás
de Letras, Cuadernos de Filología
Clásica, Creación, Emérita,
Estudios Clásicos, Frente
Libertario, Historia Libertaria,
Investigación y Ciencia, Isegoría,
Manía, Mirador de la
Complutense, Península, Pimienta
Negra, La Protesta, Revista
Española de Lingüística, Revista
de Occidente, Ritmo, Saber
Leer, Sarasvati, Serta,
Tabanque, Triunfo, El
Viejo Topo, etc.). Entre les seves obres de
gramàtica i de teoria del
llenguatge tenim Pequeña introducción a
la prosodia latina (1954), Lalia.
Ensayos de estudio lingüístico de la sociedad
(1973), Del ritmo del
lenguaje (1975), Del lenguaje (I) (1979 i
1991), De la construcción
(Del lenguaje II) (1983), Del aparato (Del Lenguaje
III) (1999), Hablando
de lo que habla. Estudios de lenguaje (1989, 1990 i 1993), Contra
la
Realidad. Estudios de lenguas y cosas (2002), Es. Estudio
de gramática
prehistórica (2003), Tratado de
rítmica y prosodia y de métrica y
versificación
(2006) i Elementos gramaticales (2009, tres toms);
entre les d'assaig i
política Apotegmas a propósito del
marxismo (1970), Manifiesto de la
Comuna Antinacionalista Zamorana (1971, 1974 i 1989), Manifiesto
contra
el despilfarro (1977), ¿Qué
es el Estado? (1977), La venta del
alma (1980), Actualidades (1980), Cartas
de negocios de José
Requejo (1981), Historia contra
tradición. Tradición contra Historia
(1983 i 1998), Familia: la idea y los sentimientos
(1983 i 1992), El
amor y los 2 sexos. Del tiempo de amor y olvido (1984 i
1991), De la
felicidad (1986, 1989, 1991 i 2000), De los modos
de integración del
pronunciamiento estudiantil (1987), Noticias de
abajo (1991, 1991 i
1995), Contra la Paz. Contra la Democracia (1993), Contra
el Tiempo
(1993 i 2001), Análisis de la Sociedad del
Bienestar (1993 i 1995), Contra
la Pareja (1994 i 1995), Contra el hombre (con dos
epílogos de Isabel
Escudero) (1996), De Dios (1996), De
mujeres y de hombres (1999),
37 adioses al mundo (2000), ¿Qué
es lo que pasa? (2006), 20
ventanas y 36 adolescencias (2006), De verde a
viejo. De viejo a verde
(2007) i Mentiras principales (2013); entre els
seus llibres poètics Al
burro muerto... (1998), Bebela (1987 i 2001), Canciones
y soliloquios
(1982 i 1993), Del tren (83 notas o canciones)
(1981), Libro de
conjuros (1979, 1981, 1991 i 2000), Más
canciones y soliloquios (1988),
Ramo de romances y baladas (1991), Relato
de amor (1980, 1982,
1989 i 1993), Sermón de ser y no ser
(1972, 1973, 1977, 1980, 1984, 1988
i 1995), Valorio 42 veces (1986), Cinco
inéditos (1997), Uno o
dos en 23 sitios y más (2003), 4
canciones de amor perdido y el cínife
(2006), Suma del vuelo de los hombres (2008), Cantar
de las dos
torres (2008), Y más aún
canciones y otros juegos (2008), Sólo de
lo negado (2013), Yo misma (2015) i Sermón
de dejar de ser (2016);
entre les seves obres teatrals Iliu Persis. Tragicomedia
musical en una
noche (1976), Feniz o la manceba de su padre
(1976), Baraja del
Rey Don Pedro (1998 i 1999), Ismena. Tragicomedia
musical (1980), Rey
de una hora (1984), Tres farsas trágicas
y una danza titánica.
"Traspaso», «Dos amores»,
"Velatorio» y "Rotura», cuatro obras
de teatro de una media hora de duración (1980), Pasión.
Farsa trágica
(2006), La rana y el alacrán (2007), El
otro hombre (2008), Diosas
cosas (2008) i Loco de amor (2010); entre
l'obra narrativa Eso y
ella. 6 cuentos y una charla (1987 i 1993), ¿Qué
coños? 5 cuentos y una
charla (1990, 1991, 1991 i 1995), Locura. 17 casos
(1997), Registro
de recuerdos (contranovela) (2002), Cosas de la
vida. 17 cuentos (2009)
i Desnacer (2019); altres obres són De
los números (1976), De
viva voz (1981) i Recitaciones de poesia Antigua
(1987). Ha traduït
autors clàssics grecs i romans (Aristòfanes,
Heràclit, Homer, Horaci, Lucreci,
Parmènides, Plató, Plaute,
Presocràtics, Sòfocles, Virgili, Xenofont, etc.)
i
d'altres autors posteriors (Baur, Belli, Brassens, Erasme, Sade,
Shakespeare,
Sem Tob, Valéry, etc.). Va ser guardonat amb els Premis
Nacionals del Ministeri
de Cultura espanyol d'Assaig (1990), de Literatura Dramàtica
(1999) i de
Traducció (2006). Agustín García Calvo
va morir l'1 de novembre de 2012 a
l'Hospital Virgen de la Concha de Zamora (Castella, Espanya), a causa
d'una insuficiència
cardíaca, i va ser enterrat l'endemà al cementiri
de San Atilano d'aquesta
ciutat. La seva influència en destacats
intel·lectuals i escriptors ha estat
enorme, especialment en Félix de Azúa Comella,
Fernando Fernández-Savater
Martín (Fernando Savater), Javier
Marías Franco, José Luis Gómez
García
i Miguel Ángel Pons Pereda-Velasco (Miguel
Ángel Velasco), entre d'altres.
Poemes seus han estat musicats per diversos autors, com ara Ciento
Volando,
Farluquito y Arle, Ana Leal, Tasio Miranda, Antonio Selfa, Amancio
Prada Prada,
Chicho Sánchez Ferlosio, etc. En 2013 es publicà
l'homenatge Encuentros con
¿Agustín García Calvo?, que
recull el testimoni de diverses persones que el
tractaren. En 2015 María del Consuelo Ahijado Gil
llegí la tesí Enseñar a No
Saber: la Contra-Educación como Acción
Política en Agustín García Calvo
i en
2022 Jordi Carmona Hurtado publicà l'assaig Cómo
matar a la muerte. Agustín
García Calvo y la filosofia de la contracultura. Agustín García Calvo (1926-2012) ***
Article sobre el confinament de Plató Domenech Tort publicat en la revista mexicana Tierra y Libertad del 10 d'octubre de 1949 - Plató Domenech
Tort: El 15 d'octubre de 1927 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Plató Domenech Tort. Era fill de l'anarcosindicalista Juli
Domenech i de Camil·la Tort. Ebenista i serrador de professió, milità de les Joventuts
Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestines i
vivia a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Condemnat
a 20 anys i un dia de presó per «robatori», el 30 de març de 1949 participà en
una evasió col·lectiva de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià).
Els 15 evadits aconseguiren durant la nit del 15 d'abril, fer-se amb una petita
embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns
plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà.
Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre
Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels
carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser confinats
per les autoritats italianes a la colònia penitenciària de les illes Lipari. El
grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista
Romanyesa (FAR) dugueren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat.
Plató Domenech Tort va morir el juliol de 2011. ***
Paolo
Braschi - Paolo Braschi:
El 15 d'octubre de 1944 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia)
l'anarquista Paolo Braschi.
Era fill de
Mario Braschi i de Siria Lombardi. Orfe de pare des d'infant,
visqué amb sa
mare i son germà petit Carlo Braschi en condicions de
penúria econòmica.
Després de fer els estudis primaris, treballà de
pintor en la construcció i en
altres feinetes. Des de jove començà a
freqüentar la seu de la Federació
Anarquista de Liorna (FAL) i formà part del moviment provo.
Sense treball,
en 1968 s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina. Entre
1968 i 1969, amb altres companys, entre ells Pietro Valpreda, es
mostrà força
actiu en les lluites socials i polítiques d'aleshores. El 27
d'abril de 1969 va
ser detingut sota l'acusació d'haver col·locat
dos dies abans bombes a l'Oficina
de Canvi de l'Estació Central i a la parada de l'empresa
FIAT a la Fira de
Mostres de Milà. Després de patir
reclusió preventiva a la Presó Judicial
«San
Vittore» de Milà, va ser jutjat i absolt el 24 de
juliol de 1970 dels citats
dos atemptats, juntament amb la resta de companys (Angelo Pietro Della
Savia,
Paolo Faccioli, Clara Mazzanti, Giuseppe Norscia i Tito Pulsinelli),
palesant-se els muntatges policíacs del comissari Luigi
Calabresi que havien
patit, tot descobrint-se finalment que els crims havien estat
perpetrats pels neofeixistes
Franco Freda i Giovanni Ventura. No obstant això, el 28 de
maig de 1971 la II Audiència
de Milà el condemnà en total a set anys de
presó per fabricació d'explosius i dos
atemptats nocturns amb bomba, un d'ells en un edifici municipal de
Gènova
(Ligúria, Itàlia) i altre al Palau de
Justícia de Liorna. Un cop posat en
llibertat condicional immediatament, ja que havia purgat la pena en
presó
preventiva, reprengué la seva militància activa
en el Grup d'Acció Directa
Anarquista (GADA). Va ser un dels fundadors del moviment
«Senza Soste» (Sense
Sostres). En el seu últim període,
participà en els iniciatives per la defensa
de la memòria històrica llibertària
(assassinat de Giuseppe Pinelli, massacres
d'Estat, repressió, tortures, etc.), tot participant en la
fundació de l'«Associació
Pietro Valpreda. Anarquistes per la veritat sobre les
massacres». Reputat vidrier
artesà de llums Liberty. Paolo Braschi va morir el 26 de
maig de 2012 a Liorna
(Toscana, Itàlia) en un accident de trànsit quan
hi anava amb bicicleta.
Defuncions
Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895) - Oreste Lucchesi:
El 15 d'octubre
de 1904 mor a l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols,
Campània, Itàlia)
l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio
Mazzini.
Havia nascut el 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8
d'agost– a Liorna
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Lucchesi i
Agnese Costa, i tenia un
germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos
de servei militar, treballà
en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire,
etc.). El 25 de
setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo),
intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a
cops de ganivet dos republicans,
Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat
l'anarquista
Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11
de desembre de
1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per
«cops i ferides». En 1893 va
ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un
vell de seixanta
anys. En una altra ocasió va ser condemnat per
«ús d'armes de foc» i diverses vegades
va ser detingut com a «anarquista militant». En
1894 treballava com a
descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny
d'aquell
any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després
d'una brega amb un tal
Alfredo Ristori. L'1
de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi,
director propietari
dels diaris La Gazzetta Livornese i
Il
Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una
carrossa
descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà
fugí de Liorna, disfressat, en un
bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on
arribà el 3 de juliol;
però, denunciat per la seva amant, seduïda per la
recompensa de 2.000 francs
que les autoritats donaven a qui portés a la seva
detenció, la policia francesa
el posà sota vigilància just arribar-hi.
Després de passar per les poblacions
corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser
detingut a
Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que
s'anomenava Antonio Mazzini, que
estava embarcat en
la tartana Umberto I ancorada a San
Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol
de 1894
va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat
a bord
del paquebot Palestina cap a
Liorna,
on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2
i el 22 de maig de
1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus
còmplices Amerigo Franchi (Polsacco
o Pisanino) i Rosolino Romiti,
considerat l'instigador del crim, van
ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va
morir el 15 d'octubre
de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes
Flegree, Nàpols,
Campània, Itàlia). ***
Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta - Daijiro Furuta: El 15 d'octubre de 1925 és executat al Japó el militant anarquista Daijiro Furuta. Havia nascut l'1 de gener de 1900 a Tòquio (Japó). Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del «terrorista de gran cor», com era anomenat, –Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)–, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió. ***
Notícia
de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 28 de febrer de 1906 - Victor Busquère:
El 15 d'octubre de 1936 mor a Toló
(Provença, Occitània) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista
revolucionari Victor Marius Busquère. Havia nascut el 13 de
novembre de 1876 a Seisforns de Mar (Tolonenc, Provença,
Occitània). Era fill d'Alexandre Busquère, miner
anarquista
originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal
de la Marina
Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de
Toló (Provença, Occitània), i de Marie
Césarine Rosalie Truchi.
Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i
un infant. El 20 de
març de 1894 entrà a treballar al taller de la
caldereria petita de l'Arsenal i
en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895
s'allistà en
l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou
admès al taller de
bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a
la caldereria gran,
on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina
interior. En
1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló
i en 1907 del grup
anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut
Lliure). També fou secretari de la
secció local de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), que havia
estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat
d'Obrers del
Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest
Nahon i Jean Marestan,
organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb
Miguel Almereyda i Francis
Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant
la vaga
general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló,
convocada per a defensar
els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam,
fou
membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats,
amb Auguste Berthon
i Ange Frès, que marxà cap a París
(França) per a entrevistar-se amb el
ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el
28 de novembre en
una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el
seu
domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri
Riémer,
Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va
ser escorcollat per
la policia, trobant-se nombrós material
propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou
corresponsal de La Guerre Sociale.
En
1907 esdevingué administrador de la Unió de
Cambres Sindicals Obreres (UCSO)
del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la
representà en una
desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença,
Occitània) en vaga; en aquesta
ocasió, el sotsprefecte de la policia el
qualificà com «antimilitarista
destacat» i «vaguista consumat». El
novembre de 1908, acusada per la policia de
ser una «agència de
deserció», la seu del grup «La Jeunesse
Libre», al número
14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada,
així com el seu
domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les
eleccions
legislatives de 1910 es presentà com a candidat
abstencionista per a la circumscripció
de Draguinhan (Provença, Occitània),
enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment
de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el
setmanari
de la Federació SFIO Le Cri du Var
anuncià que havia estat exclòs del Sindicat
d'Obrers de l'Arsenal. El gener de
1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol
de 1919 entrà a
formar part del Comitè d'Acció dels
No-Desmobilitzats, desconeixent si
finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la
Comissió
Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit.
Participà en la vaga que se
celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu
se li van retenir
24 dies de salari. Després formà part del
Comitè per l'Amnistia Integral,
participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va
ser nomenat
secretari adjunt de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) i el 17
de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió
Local de la CGTU que s'havia
constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava
una entesa amb
els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà
l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i
el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. ***
Necrològica
de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 8 de gener de 1956 - Pedro Segura Varela: El 15 d'octubre de 1955 mor a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Havia nascut el 10 de maig de 1909 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Martín Segura i María Huertas Varela. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Sa companya fou Pilar Monje, amb qui tingué un infant (Santiago). Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 al seu domicili deSant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Felix Ortt i sa companya Thea (Soest, 1961) - Felix Ortt:
El 15 d'octubre de 1959 mor a Soest (Utrecht, Països Baixos)
el
naturòpata, pensador humanista i anarcocristià
Felix Louis Ortt, conegut com Felix.
Havia nascut el 9 de juny de 1866 a Groningen (Groningen,
Països Baixos). Sos
pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del
Rijkswaterstaat –departament per al manteniment dels dics,
carreteres, ponts i
navegabilitat
dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels
Països
Baixos– i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una
família
protestant ortodoxa força estricta i la
instrucció bíblica que el seu tutor
Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell
una gran
influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i
secundaris. A partir de
1883, seguint la tradició familiar, estudià
enginyeria civil a
l'Escola Politècnica de Delft i en 1887
sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888
entrà a treballar, com
era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de
Merwede va
contreure la malària; incurable segons la medicina
establerta, aconseguí guarir-se
gràcies a la naturopatia. Això el
portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i
reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del
Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a
Brielle. En
1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin»,
unes taules de les marees de la costa
holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de
pensar
s'havia «anarquitzat», abandonà la seva
feina ja que els seus estudis apuntaven
a un ús militar del port de Den Helder. També en
aquesta època rebutjà el seu
títol nobiliari i la seva herència i
abandonà l'Església Reformada Holandesa en
la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche
Bond ter Bestrijding
van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la
Vivisecció), esdevindrà el
secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final
de sa
vida lluitarà contra la vivisecció, redactant
informes i escrivint articles i
llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de
l'abstinència total es
posà en contacte amb l'ala radical dels joves de
l'Església Reformada Holandesa
organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant
Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming
(La Reforma). Aquest
grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament
socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a
«cristians anarquistes» i
antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i
edità la
revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va
escriure Christelijk
anarchisme (Anarquisme cristià), que
després va ser editat sota el títol Het
beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més
de Tolstoi, el seu
pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia
conegut en
la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit
(Lliga per a la possessió comuna de la terra),
organització que reivindicava la
creació d'indústries i la gestió de
l'agricultura de manera autogestionada pels
propis treballadors. També milità en la
Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan
d'expressió De
Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen
la Vereeniging
Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat
Internacional),
que tenia com a missió la creació de
colònies autogestionades basades en la
igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme
primitiu. En
1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres
adquirida pel
professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la
colònia. Van
participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop,
Anne de
Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden
van een
christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista
cristià) i en 1903 Het
streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes
cristians). Entre
1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i
treballà en la impremta i en
l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant
la gran vaga
ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va
reunir a la colònia i aquest fet
desencadenà l'animadversió de les classes
dominats de les poblacions properes
de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors
d'herba» i
«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de
vi, calà foc els edificis de
la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la
protecció de la
policia. En tornar, un grup de colons considerà que la
defensa armada era
necessària per a contrarestar futurs atacs i això
implicà la sortida del grup
fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna
anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la
colònia. Dirigí durant
un temps Vrede i després el
periòdic De Vrije Mensch (L'Home
Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al
Servei Militar», una crida a
l'objecció de consciència individual i per la
qual cosa alguns dels seus
signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i
en 1916 va escriure Het
peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema
judicial), una mena
d'acta d'acusació contra el sistema penal
holandès. Després d'això
abandonà els
grups anarcocristians i no participà en la
creació de noves organitzacions del
moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre
1901, any de la
seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució,
participà activament en el Rein
Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran
polèmica en
relacionar les malalties venèries amb la
prostitució, en reivindicar unes
relacions sexuals destinades únicament a la
procreació i en proscriure com a
anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No
obstant això, Ortt
era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir
de 1905
visqué en «matrimoni lliure» amb Tine
Hinlópen –anteriorment havia estat casat
amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb
Maria Theresia
Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest
l'Stichting
Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé),
que publicà llibres i creà una
escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una
metodologia
pedagògica pròpia, molt influïda per la
vida religiosa. En aquesta època va
escriure relats bíblics i contes de fades per als infants.
La seva particular
filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia,
física i
monisme, no aconseguí força seguidors.
Curiosament va ser un dels introductors
i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou
l'editor
de la revista Spiritische, òrgan
d'expressió de l'associació espiritista
«Harmonia» i fou un dels confundadors de la
secció holandesa de la Society for
Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica).
Durant la II Guerra
Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging
voor
Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia)
quan Hettema, el
seu principal dirigent, col·laborà amb les forces
d'ocupació alemanyes. El seu
fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser
assassinat en 1944 en un
camp de concentració nazi. Sempre treballà per a
l'Oficina Vegetariana, fent
conferències, mantenint la biblioteca i editant el
periòdic Vegetarische
Bode (L'Herald Vegetarià). ***
Josep
Caixal Llauradó - Josep Caixal Llauradó: El 15 d'octubre de 1962 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarcosindicalista Josep Antoni Caixal Llauradó. Havia nascut el 6 de novembre de 1892 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Andreu Caixal Miró, serraller, Carme Llauradó Solsona. Cambrer de professió, en 1921 s'afilià al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera realitzà gestions amb l'advocat Cañellas per aconseguir l'alliberament de Joan García Oliver, amb qui mantingué relacions durant un temps. El març de 1923, amb J. Roig, va ser nominat tresorer del Comitè Pro-Presos de Tarragona. Durant la Revolució va ser membre del Comitè de Propaganda i Cultura de la Federació Local de la CNT de Tarragona. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat regidor del Consell Municipal de Tarragona. Delegat del Consell Comarcal de la CNT, el maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes. CNT». En aquests anys col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'enrolà en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i en Solidaritat Internacional Antifeixista. En 1955 es reuní amb sa filla Natalia a l'Argentina, integrant-se en el nucli confederal de la CNT de Rosario. ***
Necrològica
de Francisco Antolín Saura apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
gener de 1976 -
Francisco Antolín Saura: El 15
d'octubre de 1975 mor a Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc,
Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Francisco Antolín
Saura –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Pueyo.
Havia nascut el 9 de
setembre de 1889 a Valdealgorfa (Terol, Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Casto Antolín i Juana Saura.
Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel
Tribunal
d'Urgència a 18 mesos de presó per
«tinença d'armes i coaccions». En 1937
col·laborà en Cultura y
Acción. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos camps
de concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Sant Joan de
Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la
Federació Local de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Teresa
Trullenque. Francisco Antolín Saura va morir el 15 d'octubre
de 1975 al seu domicili de
Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc,
Llenguadoc,
Occitània). ***
Notícia
sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28
de novembre de 1934 - Lucile
Pelletier: El 15 d'octubre de 1991 mor al V Districte de
París (França) l'anarquista
i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone
Pelletier. Havia nascut el
20 de novembre de 1906 a Saint-Cheron (Illa de França,
França). Era filla de
Félix Pelletier, inspector de l'Assistència
Pública i lector de L'Humanité,
i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball
amb els estudis de lletres i
aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de
llegir les obres de Mikhail
Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i
esdevingué secretària
del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París
(França), adherit a
la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia
al número 14 del carrer Val de
Grâce del V Districte de París. Cap el 1929
freqüentà l'equip editorial de La
Révolution Prolétarienne, revista amb
la qual col·laborà. Partidària de la
Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno
(«Plataforma d'Arshinov»), durant el
congrés d'abril de 1930 de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada
responsable del Bulletin
mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste,
que es publicà
entre el setembre de 1930 i el març de 1931.
També estava afiliada al Sindicat
d'Empleats Públics de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) i
col·laborà en Le Libertaire.
En 1931, arran de la proclamació de la II
República espanyola i a instàncies de Pierre
Monate, passà temporades amb els
companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles
sobre la situació
espanyola en La Révolution Prolétarienne.
En el número 181 (25 d'agost
de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica
de Nestor Makhno. El 28 de
novembre de 1934, a la Sala Laporte de París,
mantingué una controvèrsia amb el
socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En
aquests anys vivia
al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de
París. En 1935 el seu nom
figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la
regió parisenca a
controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions
d'inspector de
l'Assistència Pública i va ser traslladada al
departament de Mosa (Lorena,
França), però aprovà unes noves
oposicions de redactora administrativa general
de l'Assistència Pública i retornà a
París, romanent en aquesta tasca fins el
1968. En aquesta conjuntura milità en la
Federació de Serveis Públics de la
Confederació General del Treball (CGT) reunificada.
Després de l'Alliberament,
s'afilià a la socialista Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO).
Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948,
constituí, amb la majoria de
col·legues de la Inspecció
Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de
l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de
l'Assistència Pública), i,
amb sindicats similars de les administracions parisenques
(Prefectures),
participà en la creació de la Union des Syndicats
de Cadres (USC, Unió dels
Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser
nomenada secretària
general de l'SCAP fins a la seva jubilació. ***
Juan
Caba Guijarro - Juan Caba Guijarro: El 15 d'octubre de 2000 mor a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i poeta Juan Caba Guijarro. Havia nascut el 15 de gener de 1912 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan José Caba i Sebastiana Guijarro. En 1930 entrà a formar part del grup anarquista «Fraternidad» del seu poble i l'any següent fou nomenat secretari del Comitè Comarcal de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 era membre de la Junta de Jornalers de l'acabat de crear Sindicat de Jornalers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan feia el servei militar a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya), va patir arrests per pertànyer als Comitès Antimilitaristes de Soldats (CAS) i com a càstig fou enviat a Astúries, on fou testimoni de la Revolució de 1934. Un cop desmobilitzat, començà a col·laborar en la premsa llibertària, especialment en El Luchador, editat per la família Urales. El maig de 1936 formà part del Comitè de Vaga dels pagesos. Arran del cop feixista de juliol d'aquell any, s'incorporà com a voluntari a partir de setembre en les milícies anarquistes, participant en la creació de la Columna «España Libre». El novembre de 1936 va ser ferit al front de Madrid i marxà al seu poble per recuperar-se. Conegué de primera mà les col·lectivitats llibertàries de Membrilla i de Manzanares. En 1937 col·laborà en El Productor Libre, d'Alcázar de San Juan. Més tard combaté en la Columna «Andalucía-Extremadura. Amb la militarització, la columna passà a denominar-se Brigada 88, amb la qual assolí el grau de tinent ajudant. El març de 1939 fou capturat per les tropes franquistes al port d'Alacant i va ser reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, però després la pena li fou commutada per 30 anys de presó. Va ser tancat a Manzanares, Badajoz i Ciudad Real, i així i tot formà part del Comitè Comarcal de la CNT de Ciudad Real. A finals de 1946 fou alliberat. Fins a 1960, quan la resistència llibertària va fer figa, encapçalà la CNT manxega clandestina. Durant els últims anys del franquisme retornà a la lluita i un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT de la Manxa. En 1984 fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Manzanares. En els últims anys de sa vida es dedicà a escriure fulletons propagandístics i poètics. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Evocación, El Luchador, Orto, El Productor Libre, La Protesta Obrera, Pueblo Libertario, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Colectivismo agrario en La Mancha. El colectivismo en Membrilla (1936-1939) (1981), Cottage Viola, lugar de trabjo de Pedro Kropotkin (1981), Crónicas intrascendentes de Manzanares (1982), Colectivismo agrario en La Mancha. Colectividad de Manzanares (1983), Mil gritos tuvo el dolor en el campo de Albatera (1983), Poemario. Pasos sin eco (1983), Semblanzas y paisajes de Manzanares (1984), Bajo las alas del viento (1985), Por los caminos del mundo (1985), Cincuentenario de las desventuras españolas en su guerra civil (1986), Manzanares (C. Real) cien años de su historia (1988), Manzanares: sus tierras y sus gentes (1992), Reflexiones sobre la insurrección de Asturias de 1934 (1992), Fermín Galán, primer màrtir de la II República (1997) i Memorias y vivencias de un campesino anarquista (1999, recull de les seves publicacions). Sa companya fou Teresa Peña Maestre. Juan Caba Guijarro va morir el 15 d'octubre de 2000 a Manzanares (Ciudad Real, Catella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
André
Nédélec (1950) - André
Nédélec:
El
15 d'octubre de 2000 mor a Lorient (Bretanya) el sindicalista,
anticolonialista
i comunista llibertari André Georges
Nédélec. Havia nascut el 21 d'octubre de
1926 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França). Era
fill natural de l'obrera fabril Yvonne Marie Louise Nédélec, la qual
reconegué l'infant.
Després de la II Guerra Mundial milità
en la Federació Anarquista (FA) i entre 1949 i 1950
col·laborà en el seu
butlletí intern Trait d'Union.
En
1950 participà en la creació de l'Organitsation
Pensée Bataille (OPB,
Organització Pensament Batalla), grup secret comunista
llibertari dins de la FA
encapçalat per Georges Fontenis i Serge Ninn, creat amb la
finalitat d'orientar
la FA cap el comunisme llibertari. Alhora atià el grup de
fàbrica «Makhno»,
juntament amb altres militants de la FA (Gil Devillard, Pierre
Laloué, Jacques Prol,
Jacques Tanforti, René Thieblemont, etc.) de la
fàbrica Renault de
Boulogne-Billancourt (Illa de França, França), on
també participaren alguns
refugiats anarquistes espanyols; aquest grup publicà el
butlletí Le Libertaire Renault.
Durant la vaga de
1950 el grup «Makhno» s'enfrontà
durament amb els estalinistes. En 1953, quan
la FA es transformà en Federació Comunista
Llibertària (FCL), continuà militant
en aquesta organització. L'11 de gener de 1957
participà, amb un escamot de
l'FCL, en un atemptat contra un local de la Unió de Defensa
dels Comerciants i
Artesans (UDCA) d'ideologia poujadista –moviment
polític i sindical corporativista
d'extrema dreta i colonialista encapçalat per Pierre
Poujade–, al carrer Blomet
del XV Districte de París; però, denunciat per un
delator que s'havia introduït
en el grup, va ser detingut per la policia, juntament amb altres
companys (Gabrielle
Bernard, Jean Legars, Pierre Morain, Paulette Pertois i Manuel
Rodríguez López).
Aquest atemptat formà part d'una sèrie d'accions
violentes contra locals
d'organitzacions feixistes i partidàries de
l'Algèria Francesa, que van ser
reivindicades en l'únic número del
periòdic parisenc La
Volonté du Peuple. Organe central clandestin du Parti
Révolutionnaire,
que sortí el 15 de
març de 1957, i que era creació de
l'FCL passada a la clandestinitat. Després de la
desaparició de l'FCL, en els
anys seixanta formà part de la Union de la Gauche Socialista
(UGS, Unió de
l'Esquerra Socialista) i del seu continuador polític, el
Partit Socialista
Unificat (PSU). El 24 de desembre de 1960 es casà a Versalles (Illa de
França, França) amb Renée Simonne Millet. Visqué a Pen Lann, a l'illa
bretona de Groix, on
treballà d'obrer
metal·lúrgic en una empresa de
construcció i de manteniment de vaixells
pesquers, participant activament a més en el moviment dels
albergs de joventut.
André Nédélec va morir el 15 d'octubre
de 2000 al Centre Hospitalari Bretagne Sud de Lorient (Bretanya). ***
Marcial
Mayans Costa al seu domicili de Perpinyà (maig de 2014) - Marcial Mayans Costa:
El 15 d'octubre de 2016 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista
i anarcosindicalista
Marcial Mayans i Costa. Havia nascut el 14 d'agost de 1920 al
barri del Raval de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc
Mayans Nogués i Júlia Costa
Batlle, i tenia un germà petit, Agustí.
Després d'estudiar al Col·legis dels
Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de
Barcelona, on va fer
l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits
anglès comercial en
una acadèmia. Apassionat per la lectura, també
jugava al bàsquet i al futbol. Amb
15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de
les quals exercí de
bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan encara no
havia fet els 17 anys, marxà com a voluntari al front per
lluitar contra el
feixisme. Va ser ferit en dues ocasions i condecorat dues vegades. En
1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat
al camp de
concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i
posteriorment als Haras i al
camp de Barcarès. Després treballà en
les Companyies de Treballadors Espanyols
(CTE). En aquesta època formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de
l'Exèrcit francès,
però el juny de 1940 caigué presoner de les
tropes alemanyes. Enviat primer a
l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el
24 de
febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta
Àustria,
Àustria), on restà dos anys sota la
matrícula 9.057 treballant a la pedrera.
Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al
camp de concentració
d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria),
on restà un any i mig fent de
traductor fins l'alliberament del camp el 6 de maig de 1945.
Després de la II
Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista,
encarregant-se de passar
armes per la frontera. Jutjat en rebel·lia, va ser condemnat
a 20 anys i un dia
de presó per un tribunal franquista, pena que mai no va
purgar. En 1950 es casà
a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué
un fill quatre anys més tard,
Llibert Aleix. A França visqué a Tula
(Llemosí, Occitània) i a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a
tècnic de la construcció fins a
la seva jubilació. En 1999 publicà en
francès les seves memòries sota el
títol Une
si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945.
Une si longue nuit),
i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el
títol Testimoniatges i
memòries (1936-1945). Una nit tan llarga.
En
l'exili també milità en la
Fédération Nationale des
Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP,
Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i
Patriotes) i en
l'Amical de Mauthausen. Estava casat amb Elena Badelll. Marcial Mayans
Costa va morir el 15 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 18 d'octubre– de 2016
al seu
domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ---
|
![Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactiondart1919.jpg "Capçalera del primer número \"L'Action d'Art\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[14/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/10]") |
|
![[16/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/10]") |
|
|
| Actualització: 15-10-24 |