|
---
Anarcoefemèrides del 15 de novembre Esdeveniments
Portada del primer número de La Tribune Libre - Surt La Tribune Libre: El 15 de novembre
de
1890 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la
revista mensual en
llengua francesa La Tribune Libre. Organe
International, socialiste, révolutionnaire anarchiste.
El gerent d'aquesta
publicació fou J. Olivon. Sortí a
continuació de L'International,
publicació que continuà en deixar de publicar-se La Tribune Libre. De tendència
anarcocomunista, encara que obert a totes les tendències,
els seus editors
estaven en relació amb el Cercle Revolucionari Internacional
de Llengua
Francesa i amb el «Autonomy Club» de Londres, i
promocionà la creació d'una Escola
Socialista francesa al barri londinenc de Fitzroy Square dirigida per
Louise
Michel. Els articles sortiren sense signar i l'únic nom que
apareix és Léon Schiroky
(Léon Ortiz), però també
sabem que hi va col·laborar Guillaume Bordes (Serdob).
Amb un tiratge de 3.000 exemplars, es distribuí a
més de
vint poblacions franceses, a Bèlgica, a Itàlia i
als Estats Units. En sortiren quatre
números, l'últim l'1 de març de 1891.
Entre juny de 1891 i juliol de 1891 en
sortí una nova sèrie amb tres números
de la qual no han quedat exemplars. Una
altra La Tribuna Libre havia sortit
entre 1896 i 1900 a Charleroi (Pennsilvània, EUA). ***
Capçalera d'El Porvenir Anarquista - Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de
novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el
primer número del
periòdic trilingüe (castellà,
francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano
Comunista-Anárquico.
Aquesta publicació nasqué de la unió
del Grup Anarquista «Los Desheredados» de
Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas,
etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás
Ascheri, etc.), que volia que la publicació es
digués El Bandit, i d'un
d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini,
etc.). Era continuació de la publicació El
Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit
per l'exiliat
sicilià Paolo Schicchi i tirà uns 4.000
exemplars. Atacà durament
l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà
fortament Errico Malatesta,
que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve,
que realitzaven
una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi
col·laborà Paul
Bernard, membre del grup anarquista de Lió
(Arpitània) «Les Vagabons», aleshores
també exiliat a Gràcia. Només
publicà un altre número, el 20 de desembre de
1891. Després de l'explosió del petard de la
Plaça Reial de Barcelona, el 9 de
febrer de 1892, el comitè de redacció al complet,
que es reunia en un pis del
carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a
la fortalesa de Montjuic i
torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser
violada
al castell de Montjuïc i morí producte de les
tortures. Anys després Schicchi
va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com
a venjança per
aquest crim. ***
Portada del número 2 de La Huelga General - Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia –que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero–, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter «exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán. ***
L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902 - Atemptat contra Leopold II:
El 15 de
novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les
(Bèlgica), davant el Banc de
Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino
dispara tres trets de revòlver,
als crits de «Visca la Revolució social! Visca
l'anarquia!», sobre la tercera
de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold
II que tornava de
la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum
tradicionalment celebrat per la
Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per
un Requiem
en
memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia
finat. El rei, que
viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va
resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder
fugir per poc del
linxament de la gentada ja que la policia el detingué.
Després
de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent
provocador
i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la
posterior
repressió que sobre el moviment llibertari es
desencadenà. Fins i tot s'apuntà
que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la
realitat és que la
policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu
procés, que comença el 26 de
gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot
sol i ser un
anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis
manifestants
abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del
18 d'abril de 1902 als carrers
de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per
Émile Royer,
misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes.
Encara que
no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs
forçats a
perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos
articles i memòries amb
l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista.
Gennaro Rubino
va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament
el 14 de març de
1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006
Anne Morelli va publicar el
llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner
Léopold II. ***
Portada
d'un número de Salud
y Fuerza - Surt Salud y Fuerza: Pel
novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del periòdic
neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista
mensual de la Liga de
Regeneración Humana. Procreación consciente y
limitada. A partir del número
5 (setembre de 1906) portarà el subtítol
«Revista mensual ilustrada de la Liga
de Regeneración Humana» i des del
número 46 (1912) «Revista mensual
neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de
Quintana, va ser
durament perseguit per les autoritats civils i
eclesiàstiques i suspès en
diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va
ser
substituït per la revista El Nuevo Malthusiano.
L'abril de 1909 la
Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona,
seu de la Lliga de la
Regeneració Humana i gabinet d'assessorament
gratuït per a la prevenció
d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis
Bulffi
empresonat. Hi van col·laborar José
Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe,
Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo
Cabós, René Chaugui, José
Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio
Faciabén), Delastre, Manuel
Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo,
Emilio Gante, Vicente
García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia,
Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff,
Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel
Martínez,
Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo,
Madeleine Pelletier, Potier,
Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué,
Satler, Suñé, Frank
Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números
fins al 1914. També
edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi,
René Chaughi,
Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky,
Sébastien Faure,
Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico
Malatesta, Juan
de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers,
J. Sergi,
etc.). ***
Capçalera
de L'Ordre
Naturel - Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922. ***
Portada
d'un exemplar de Le
Réveil Anarchiste Ouvrier - Surt Le Réveil Anarchiste
Ouvrier:
El 15 de
novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França,
França) el primer número del
periòdic mensual Le
Réveil Anarchiste
Ouvrier. Era un dels òrgans
d'expressió, amb Les Temps Nouveaux
et Le
Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista
(FCA). Va ser administrat
per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux.
La gerència la va portar Jean
Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de
redacció trobem Edouard Boudot,
Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard
Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres,
Georges Alabri, Camisard, Christian
Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L.
Lebrun, E. Mainjacque,
Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles
Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean
Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del
Congrés Anarquista que
se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que
donà lloc a la creació de
la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua
Francesa (FCRA). En
sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de
1913. Edità el fullet La triple
action de la CGT (1914), de
Georges Yvetot. L'administrador,
Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1
de
juliol de 1913 i empresonats acusats de
«provocació de militars a la
desobediència i a la deserció»,
però, gràcies a la creació del
«Grup d'Amics
del Réveil», el periòdic
reaparegué sota el nom Le Réveil
Anarchiste l'1
d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres
números, l'últim el de l'1
de maig de 1914. ***
Capçalera del primer número de Pendant la mêlée - Surt Pendant la
mêlée:
El 15 de
novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París
(França) el primer número del bimensual Pendant
la mêlée. Acrate, individualiste et
éclectique. El gerent i l'administrador
en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand,
Raphaël Barret,
Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre,
Benjamin de Casseres,
Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle,
Henriette Hoogeven, Félix Le
Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles
Michel, André
Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges
Palante, Léon
Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus,
Victor Kibaltchite (Le Rétif),
Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite,
Jules Sésame, Petra
Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent,
Louis Untermeyer,
Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van
publicar
quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions
internes, es va
publicar a Orleans, sota el nom Par delà la
mêlée, administrat aleshores
per Émile Armand, però quan aquest va ser
detingut l'octubre de 1917 per
complicitat en delicte de deserció, va ser
substituït per Pierre Chardon fins
al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic
canviarà el nom per La Mêlée
fins al 1920. ***
Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien - Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920. ***
Portada d'un número de Le Néo-Naturien - Surt Le Néo-Naturien: Pel novembre de
1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França)
el primer número
del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien.
Revue des idées
philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le
Fèvre, serà una
revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i
alliberador
del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme
integral,
reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà
ressò de les
experiències de les colònies
llibertàries, com la de Bascon –on radicava la
Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud–, la de
«Terre Libérée» a
Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar
Aimé Bailly, Alfred Bidet,
Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur,
Jacques Cohen-Toussieh, Gérard
de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée
Papon, Robert Peyronnet,
Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug.
Trousset,
Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F.
Larapidie, Jean Lebedeff,
Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà
d'aparèixer el novembre de 1925,
però encara sortirà un últim
número, editat per Louis Rimbault, l'agost de
1927. ***
- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic Rebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial. ***
Capçalera
del primer número de Vida Nueva - Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertària Vida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942. ***
Portada
del primer número de Construcción - Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primera època en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980. ***
Portada de l'únic número de Grito Ácrata - Surt Grito Ácrata: Pel novembre de
2008 surt
a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic
número de Grito Ácrata.
Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants
Llibertaris Anarquistes», cap article sortí
signat. Tractà exclusivament temes
d'organització i de resistència estudiantils.
Naixements
Foto policíaca d'Eugène Arnaud (20 de març de 1894) - Eugène Arnaud: El 15
de novembre de 1846 neix a Vilamanda (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Eugène Arnaud. Era fill de Jean Pierre Arnaud, conreador, i de Marie Bonal. Es
guanyava la vida treballant de llauner a París (França). Considerat com
«anarquista militant», a partir del 25 d'abril de 1892 va ser vigilat per la
Prefectura de Policia i figurava en un llistat de domicilis a vigilar. En
aquesta època vivia al número 56 del carrer Saintonge de París, a la llar de son
cunyat Villeret. El 14 d'abril de 1893 assistí a un míting celebrat al
Tivoli-Waux-Hall. El 4 d'abril de 1893 va ser present a la reunió celebrada a la
Sala Commerce, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, on
assistiren unes 500 persones, de les quals 150 eren anarquistes. A partir del 30
d'abril de 1893 visqué al número 26 del carrer Poitou. El 6 de maig de 1893
assistí a un míting, celebrat al número 94 del carrer Temple, on es reuniren
unes tres-centes persones. El 28 de maig de 1893 va ser present a la reunió de
150 persones celebrada a la Sala Firino. El 10 de juny de 1893 participà en el
míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels
estudiants socialistes a la Sala Progrès, i en el qual assistiren unes 600
persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on
s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant
nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del
seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos refugiats a França. El 4 de juliol de 1893 va ser present al
míting en protesta pel tancament de la Borsa del Treball de París. El desembre
de 1893 figurava en un llista d'anarquistes del departament del Sena de la
Prefectura de Policia. El 20 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili,
al número 26 del carrer Poitou, sota l'acusació de «pertinença a associació
criminal»; l'escorcoll de la seva habitació no donà cap resultat, però aquest
mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El 14 d'abril d'aquell any va ser posat en
llibertat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes de la
III Brigada de la Prefectura de Policia de París. Durant la primavera de 1895
intentà crear, amb altres companys (Achaintre, Charles, etc.), un grup
anarquista en el III Districte de París. El seu nom figura en un registre de recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i aleshores vivia al número 31 del
carrer Saintonge. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Joan Oliva Moncusí segons la premsa alemanya - Joan
Oliva Moncusí: El 15 de novembre de
1855 neix a Cabra
del Camp (Alt Camp, Catalunya)
l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí
–també citat com
Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc
Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i
propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va
ser
matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però
assistí poc a classe.
Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que
abandonà, entrant com a
aprenent de boter i freqüentant l'associació
d'obrers d'aquest gremi «La
Cooperadora». Trencà amb sa família per
casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la
criada del Centre de Lectura de Valls Francesca
Cartañà Recasens, amb qui havia
tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any.
Membre de
la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels
regicides
alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger,
demanà suport econòmic a
sa família, la qual li va finançar el viatge a
Madrid per a realitzar un gran magnicidi.
El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta,
sense
èxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li
dos trets; desarmat
per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira
pel nord
a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les
dues bales va
ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per
ordenar l'escorcoll dels
locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i
l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a
Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El
periòdic
anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de
1878, publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb
Oliva,
qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel
i Karl Eduard Nobiling
contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a
morir en l'intent. Els
liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres
Jordi van promoure
propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per
reclamar-ne
l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat
defensor d'Oliva,
Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència,
Manuel de Elías, i el germà de
l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures
recollits. Els
rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres
l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio
Cánovas del
Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que,
una vegada coneguda
la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2
de gener el fiscal
del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la
petició d'indult. Joan
Oliva Moncusí, després de rebutjar
qualsevol
possible indult, i mostrant una
enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de
Guardias
de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit
per l'indult de
manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans
titulars els noms dels
consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar
l'empresonament del periodista que dirigia La
Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat
d'un delicte de desacatament a
l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de
Pilats per la seva agosarada
portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una
pensió a
la filla de l'infortunat, ja que el considerava més
pertorbat que responsable. Joan Oliva Moncusí
(1855-1879) ***
Alfred Marpaux - Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després, «socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Eugène Marpaux. Sos pares es deien Sidoine Florestan Marpaux, sastre, i Marie Alvina Routy. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un «socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Sa companya fou Hélène Charles. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 al seu domicili de Dijon (Borgnoya, França). És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail, étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom. ***
Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894 - Paul Bury:
El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament
el 26
de febrer– de 1864 neix Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França) l'anarquista Paul Joseph Bury.
Sos
pares es deien Danis Joseph Bury, teixidor, i Juliette Dujardin.
Treballava de teixidor a
Roubaix i arran de la seva
participació en els disturbis
del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les
manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i
d'Émile Pouget a París
(França), va ser detingut, tot cridant «Visca la
Revolució Social! Mort als
explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un
exemplar del periòdic
lionès La Lutte i un
gatzoll de
baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per
portar un «emblema
sediciós». Durant aquest procés es
definí com a «individualista» i
assegurà no
pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure,
venia pels
carrers la publicació anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), editada per Antoine
Rieffel a París. En 1885 fou
el gerent del periòdic Le Paria,
que edità
Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el
servei militar, va ser
enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de
Tonquín, i retornà a la metròpoli
malalt;
un dia, en un accés febril, prengué a un vianant
el rellotge i per aquest motiu
va ser condemnat a tres anys de presó. En 1890 va ser
condemnat
a tres mesos de presó
per «estafa» i el febrer
de 1891 a tres anys de presó per «atac
nocturn i
robatori». El 15 d'octubre de
1894, durant una
conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) on participà
Jules Guesde, va ser detingut per la violència
dialèctica de la seva
intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894
pel Tribunal
Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó
en deportació, en
aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat
a la Secció
Mòbil de la badia de Prony, a la colònia
penitenciària d'Île des Pins de Nova
Caledònia. En
1900
encara estava deportat i es demanà la seva
amnistia en una campanya de suport en
la premsa (Les Temps Nouveaux,
etc.)
i
entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren
una
campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema
misèria, amb actes
i festes per treure diners; també el grup Liberté
d'Opinion et Solidarité
Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat
Internacional) hi
participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat
i retornà a la metròpoli el
maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a
Roubaix. Restà visquent amb sa mare i treballant en una
filatura. El maig de 1905 les autoritats el declararen desaparegut de
Roubaix i se'l buscava pel Marne, on havia marxat a la recerca de
feina. El juliol de 1905 retornà a Roubaix. Paul Bury va
morir el 23 de juliol de 1924 a Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França). ***
Luigi
Granotti - Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson, Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949. ***
Fitxa
policíaca d'Attilio Tonetti - Attilio Tonetti:
El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen
erròniament
1874– neix a Fontanella
(Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco
Tonetti.
Sos pares es deien
Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la
policia, que
el considerava «temible pel seu caràcter
audaç i violent», va ser condemnat a
breus penes de presó per cantar himnes subversius i per
desobediència a les autoritats.
El setembre de 1894 se li va assignar la residència i
passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori,
però quan retornà a Itàlia a
començament de 1895 va ser detingut i, acusat
d'«incitació a l'odi entre les
classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana,
Itàlia) i, més
tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un
cop lliure, el
juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on
treballà de sastre i residí
fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres
anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi,
Antonio
Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra).
L'agost de 1899
retornà a son país i
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on es va casar i
reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment
deixà la militància
i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918,
segons un informe, encara que
«mantenint-se fidel a la teoria llibertària i
mostrant-se contrari a la guerra»,
no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat
anarquista, però no adoptà actituds
«sospitoses» cap el govern feixista. En
1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona
conducta i la seva
«orientació cap a les directrius del
Règim», va se proposat per a ser suprimit
del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Jules
Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne - Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Sos pares es deien Claude Ravaté, venedor de diaris, i Joséphine-Louise Échalier, obrera teixidora. De molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa «La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. El 14 de setembre de 1901 es casà a Roanne amb la teixidora i militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Marguerite Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars), Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées, Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste, Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense des êtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravaté. ***
Notícia
de la condemna de Désiré Chartier publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
19 de gener de 1924 - Désiré
Chartier:
El 15 de novembre de 1889 neix a Bournan (Centre, França)
l'anarquista i sindicalista
revolucionari Désiré Joseph Marius Chartier. Sos
pares, pagesos, es deien
Baptiste Chartier i Marguerite Fonteneau. Es guanyà la vida
treballant de
ferroviari a la línia París-Orleans. Molt
implicat en el sindicalisme
revolucionari, fou partidari de l'adhesió del socialistes a
la Internacional
Comunista. Entre febrer i maig de 1921 fou membre de la
comissió executiva de
la Federació Comunista. Membre destacat dels
Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR) de Tours (Centre, França), l'abril de
1921 va ser nomenat
secretari general de la Unió Departamental de la
Confederació General del
Treball (CGT). En 1922, després del Congrés de la
Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) celebrat a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), abandonà
el comunisme. El 16 de febrer de 1922 es casà a Tours amb
Marie Alice Grandjean.
En 1923 era secretari de la Borsa del Treball de Tours. El 30 d'octubre
de 1923
el Tribunal Correccional de Tours va ser condemnat, juntament amb el
pintor de
la construcció i secretari regional del Partit Comunista
Georges Chevalier, a 20
dies de presó i a 100 francs de multa per
«ultratges a agents» durant un míting
de protesta contra l'ocupació de la conca minera del Ruhr
celebrat el 18 de
març de 1923, pena que va se confirmada el 18 de gener de
1924 pel Tribunal
d'Apel·lació d'Orleans i que implicà
el seu ingrés en presó com a pres
comú.
Aquest any, va ser nomenat secretari de la Unió
Departamental Unitària (UDU) d'Indre
i Loira. En conflicte amb els militants comunistes de la CGTU, va ser
substituït el gener de 1925 en la direcció de l'UDU
per Dubois, fet que provocà
la victòria dels comunistes sobre els sindicalistes
revolucionaris. El 29 de
juny de 1925, juntament amb Louis Germinal i Benoît Perrier,
va ser un dels
oradors del míting contra la guerra organitzat pel grup
anarquista de Tours i
celebrat a la Sala Manège. En 1926 era secretari del grup de
Tours de la Unió
Anarquista (UA). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
antropomètrica de Ramon Costa Torrent (7 de març
de 1919) - Ramon Costa
Torrent: El 15 de novembre –el 14 de novembre
segons l'acta de matrimoni– de
1890 neix a Palau de Montagut (actualment Sant Jaume de Llierca,
Garrotxa,
Catalunya) l'anarquista Ramon Antoni Salvador Costa Torrent. Sos pares
es deien
Sebastià Costa, jornaler, i Francisca Torrent. Son
germà Bartomeu Costa Torrent
també va ser militant anarquista. El gener de 1912, venint
del seu poble natal,
arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) i durant cinc anys treballà de
carrosser per al carreter Josep Vila de la carretera de Tuïr
(Rosselló,
Catalunya Nord). El 8 de juny de 1914 es casà a
Perpinyà amb la catalana
resident a Perpinyà Tomasa Dolors Teresa Collell Lloyeras,
domèstica. Posteriorment
treballà pel seu compte associat amb son germà
que havia també passat a França
el juliol de 1916. Vivia al carrer Pierre Lefanc de Perpinyà
i era membre del
«Centro Español», on intentà
crear un grup anarquistes, a més de repartir
propaganda (Solidaridad Obrera,
fullets,
etc.). L'administració del «Centro
Español» li cridà a l'ordre, juntament
amb
son germà i el company Miquel Martí Mas, per la
seva «actitud massa
revolucionària». A finals de 1919 va ser fitxat
per la policia com a
«anarquista militant i propagandista». Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Eugenio
Sacristán Carrasco - Eugenio Sacristán Carrasco: El 15 de novembre de 1893 –algunes fonts citen erròniament 1894– neix a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán y Carrasco. Sos pares es deien Santiago Sacristán Herbás, jornaler, i Eugenia Carrasco Mencia. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada per La Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT «El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sa companya fou Beatriz González Fernández i son fill Helios Sacristán González també és militant anarcosindicalista. Eugenio Sacristán Carrasco va morir d'una angina de pit el 21 de maig de 1963 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de setembre de 1963 - Josep Cinca Vilagener: El 15 de novembre de 1899 neix a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya) –alguns citen erròniament Manresa (Bages, Catalunya)– el tipògraf anarquista i anarcosindicalista Josep Cinca Vilagener –a vegades el seu primer llinatge citat Sinca. Sos pares es deien Josep Cinca i Rosa Vilagener. Començà a militar en l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va veure obligat a passar a Barcelona (Catalunya). Durant una època fou conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona i hagué de patir nombroses provocacions policíaques. També perseguit a Barcelona per la Guàrdia Civil, fugí cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), on formà part del Centre d'Estudis Socials (CES), als costat d'Hermós Plaja Saló i de Felipe Alaiz de Pablo, i entre 1919 i 1921 treballà de maquinista a la impremta confederal «Gutenberg» de Tarragona. Ajudà Felipe Alaiz a la publicació de l'òrgan confederal El Trabajo. També participà, amb Joan García Oliver, a l'organització de la Federació Comarcal de Sindicats de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la CNT. En 1921, per mor de la repressió, s'instal·là a l'Arbóç (Baix Penedès, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà en la impremta de Joan Sallent. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Los Galeotes (1921) de Tarragona. En 1923 era secretari de la CNT de Manresa i participà en diversos mítings, motiu pel qual va ser empresonat fins octubre d'aquell any. Entre 1925 i 1927 fou l'administrador de l'editorial «Crisol» de Sabadell, d'Hermós Plaja Saló. En aquests anys fou assidu de les tertúlies («debats contradictoris») a Barcelona que realitzaven destacats militants (Felipe Alaiz de Pablo, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Hermós Plaja Saló, Jaume Vilajuana Padrós, etc.). Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i de la Federació Local de Sindicats de Sabadell al III Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on s'encarregà de presentar la ponència sobre publicacions confederals. S'oposà a l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i a la línia de Josep Moix Regàs, que amb els trentistes de Sabadell es passaren al sector marxista, i fundà, amb Bru Lladó Roc i Edgardo Ricetti, el Sindicat d'Oficis Diversos de Sabadell de la CNT. El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre Los Campos de Recreo de Sabadell, però amb l'objectiu real de fer costat la candidatura del Front Popular. Durant la Revolució fou membre del Comitè de Propaganda del seu sindicat i va ser nomenat, l'agost de 1936, representant de la CNT en la Regidoria d'Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan els comunistes aconseguiren el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va anar a la Comissió Permanent de la Conselleria d'Obres Públiques i a la d'Indústries de Guerra. Durant els «Fets de Maig» d'aquell any, mantingué contactes amb les patrulles anarquistes que controlaven els carrers barcelonins i amb els delegats del Comitè Regional de la CNT; per aquest motiu, va ser acusat pels seus companys de consistori i es va veure obligat a abandonar-lo definitivament. També en 1937 fou redactor del periòdic Superación. Órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca de Sabadell, dirigit per Felipe Alaiz. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat amb sa família al camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània). Durant l'Ocupació va ser detingut i deportat cap el 1942 a un camp de concentració d'Alemanya. Aguantà fins a l'alliberament del camp, però amb la salut molt malmenada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Montserrat Llauradó i son fill Crisol a Salindres, on treballà en una fàbrica de productes químics, i milità en la Federació Local l'Alèst (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Josep Cinca Vilagener, que patí nombroses operacions a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a resultes de malalties professionals, va morir el 12 d'agost –alguns citen erròniament l'11 d'agost– de 1963 d'un atac cerebral al seu domicili de Salindres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a la mateixa localitat. Cal no confondre Josep Cinca Vilagener amb un altre Josep Cinca, un dels pistolers més sagnants del «Sindicat Lliure» i amic íntim del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido. ***
Urania
Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924) - Urania Mella Serrano:
El
15 de novembre de
1899 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista María
Urania Mella Serrano. Era filla del periodista i teòric i
propagandista
anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano Rivera, filla del
notari
anarquista
Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa
–tenia 12 germans–, va
ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una
formació exquisida,
que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar
a l'Escola d'Arts
i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones
analfabetes a la Casa
del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització
femenina peninsular més important
d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo
(Pontevedra, Galícia),
secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el
Feixisme», organització
creada per la Internacional Comunista arran del triomf del
nacionalsocialisme a
Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O
Chapapote), el metge socialista i president de la Societat
Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre
infants (Humberto,
Raúl, Alícia i Concepción). Quan el
cop feixista, el de juliol de 1936 amb son
company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan
aquesta caigué la
parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia),
però van ser detinguts. Son
company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936,
condemnat a
mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i
condemnada
a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que
havia
viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom
de Libertad. Segons
les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional
(SRI). La
pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de
reclusió que purgà a
les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa
(Motrico, Guipúscoa,
País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la
alcaldessa republicana
d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia),
María Purificación Gómez
González, primera batllessa
de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser
posada en llibertat
condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient
hostil passà a viure amb son
fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 26 de
maig de 1945 a Lugo
(Lugo, Galícia) a conseqüència dels
maltractes patits durant els seus anys de
reclusió –segons el certificat mèdic
oficial d'un tumor cerebral. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de
recollida d'hidrocarburs
del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment
porten el seu nom. Urania Mella Serrano (1899-1945) ***
Camil Piñón Oriola - Camil Piñón Oriola: El 15 de novembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament el 17 de novembre de 1889– neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. Sos pares, valencians amb antecedents liberals i carlistes, es deien Manuel Piñón i Remei Oriola. Va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 12 de març –algunes fonts citen erròniament el 15 de març– de 1979 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón. ***
Necrològica
de Florentino Estallo Villacampa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de novemvbre de 1975 - Florentino
Estallo Villacampa: El 15 de novembre de 1900 neix a
Salinas de Jaca (Las Peñas
de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Florentino Estallo
Villacampa –a vegades el primer llinatge citat
erròniament com a Estalio.
Sos pares es deien José Estallo
i Adela Villacampa. Es guanyava la vida com a perruquer i des de molt
jove milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 era
president del
Sindicat de Perruquers i Barbers de la CNT i el 3 de desembre de 1920
va ser
detingut a Saragossa (Aragó, Espanya) per coaccions durant
una vaga i va ser
empresonat governativament un mes. En 1930 fou nomenat vicepresident de
la
Mutualitat «El Progreso» d'Obrers Perruquers i
Barbers de Barcelona
(Catalunya). En
1931 col·laborà en la
revista Trabajo. En 1938
representà
els obres de les indústries gràfiques de la
Regional del Centre en el Ple
Econòmic de la CNT celebrat a València
(València, País Valencià). En 1939,
amb
el triomf franquista, passà a França, on es
guanya la vida com a obrer en la
construcció. Després de la II Guerra Mundial fou
secretari de la Regional Núm.
2 en l'exili de la CNT a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El
maig de 1945 fou
delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
en l'Exili celebrat
a París (França), on formà part de la
tendència «ortodoxa». Va ser
íntim de
Frederica Montseny Mañé. Quan la
reunió plenària celebrada a Tolosa
després
d'aquest congrés, votà l'exclusió dels
signataris del manifest «Con España o
contra España», que va ser l'origen de
l'excisió de l'MLE. En 1946 va ser nomenat
membre de la Comissió de Relacions de la Regional
Núm. 2 de Tolosa. L'agost de
1946 fou delegat de la Regional Francesa Núm. 2 al Ple
Nacional de Regionals
confederals. En 1948 col·laborà en CNT
de París. El
juny de 1952, en un Ple
celebrat a Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània), va
ser nomenat
secretari de Coordinació,
càrrec que ocupà fins 1958, i que s'encarregava
de les activitats clandestines,
i de Jurídica del Secretariat Intercontinental (SI).
Participà en nombroses
missions a l'interior de la Península i en 1954
passà Diego Camacho Escámez (Abel
Paz) i el material d'impremta
destinat a l'edició de premsa clandestina confederal a la
Península per Irun (Guipúscoa,
País Basc). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al Refugiat
Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York,
EUA). En
aquests anys col·laborà en El
Luchador
(1968-1976). En 1971 era secretari de la Comissió de
Relacions dels departaments
de l'Alt Garona i de Gers, càrrec que ocupava encara en
1972, i de la Comissió
de Relacions de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en
l'exili. En 1973
assistí al Ple Intercontinental com a secretari
d'Organització del SI, on va
ser reelegit, i en 1975 al Congrés de Marsella
(Provença, Occitània) com a
secretari general provisional. El seu domicili, a pocs metres del local
de la
CNT, al número 4 del carrer Belfort de Tolosa,
serví en diferents ocasions de
punt de trobada pels companys que venien de la Península. Sa
companya fou l'anarcosindicalista
Luisa Pérez Martínez. En un viatge a la
Península en 1975 es trencà el coll de
fèmur i Florentino Estallo Villacampa va morir el 7 de
novembre de 1975 a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a
resultes d'una
intervenció quirúrgica per a tractar de
reparar-lo; va ser enterrat tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat. ***
José
María Lunazzi (Barcelona, 1936) - José
María
Lunazzi: El 15 de novembre –algunes fonts citen
el 15 de maig– de 1904 neix a
La Plata (Buenos Aires, Argentina) el pedagog anarquista
José María Lunazzi,
conegut com El Gringo. Fill d'una
família
d'immigrants italians, va fer els estudis primaris a l'Escola
Experimental
Annexa i al Col·legi Nacional de La Plata, establiments
d'avantguarda pel que
feia els continguts educatius i els mètodes d'ensenyament.
Va créixer als
tallers d'impremta que sa família materna tenia a la ciutat,
com ara els
Tallers Gràfics «Olivieri
Domínguez», i que eren lloc de reunió
de la
intel·lectualitat i la bohèmia de
l'època. En 1918, encara adolescent,
començà
a participar en les lluites socials i cap el 1924 es posar a fer feina
de
mestre rural a diferents indrets argentins (La Pampa, Remedios i Tigre)
seguint
els postulats de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia.
Durant els anys vint,
amb altres companys (Enrique Balbuena, Fernando del Intento,
José Grunfeld, Jacobo
Maguid, Jacobo Prince, Segundo del Río, etc.),
formà part de l'agrupació
anarquista «Ideas», que edità una
revista quinzenal del mateix nom; presidí la
Federació Universitària de La Plata (FULP), que
pretenia escampar la Reforma
Universitària per tot arreu i fer una universitat menys
elitista i més autònoma;
i participà activament en el comitè de suport
dels anarquistes italoamericans
Nicola Sacco i Bartoleo Vanzetti i en el de Simón
Radowitzsky. A partir de
1927, amb sa companya María Clotilde Beaufays, amb qui
tingué tres infants
(Luis, Margarita i Helena), realitzà tota mena de tasques
assistencials a
allunyats indrets de La Pampa on portaven les seves
experiències educatives. Quan
el cop militar de setembre de 1930 va ser detingut i a partir de 1931
compartí
la presó de Villa Devoto de Buenos Aires (Argentina) amb
Marcos Dukelsky, els
germans José i David Grunfeld, i Jacobo Maguid, entre
d'altes. Poc després
s'exilià a Montevideo (Urguai), on es relacionà
amb Luce Fabbri i es graduà de
professor de Filosofia i Lletres. En 1935 publicà Reconstrucción educacional i
en aquest any també col·laborà en el
llibre de Luce Fabbri Camisas negres.
Estudio crítico histórico del origen y
evolución del fascismo, sus hechos y sus
idees, amb el text «Proyectada a la actualidad
autoritaria argentina». En
1935, també, fou un dels fundadors, amb amb José
Grunfeld, Juan Lazarte, Jacobo
Maguid i altres, de la Federació Anarco Comunista Argentina
(FACA). En 1936,
quan esclatà la Revolució espanyola,
marxà cap a Barcelona (Catalunya) i a començament
de 1937 entrà a formar part
del grup anarquista «Nervio», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
En aquesta època era conegut com El
Gringo. El març de 1937 s'integrà en la
Secció d'Electricitat del Consell
d'Economia de Catalunya. En el Ple Nacional, celebrat l'11 de maig de
1937, va
ser nomenat membre de la Comissió Econòmica del
Comitè Peninsular de la FAI. També
fou delegat de l'Associació Llibertària
Estudiantil d'Argentina. En aquesta
època va fer conferències i mítings
arreu de la Península (Barcelona, Girona,
Alcoi, Burriana, etc.). Col·laborà en la revista
valenciana Nosotros (1937) i en Tierra y Libertad (1937), dirigint un
temps Tiempos Nuevos. L'11
d'octubre
de 1937 representà la FAI en un acte d'homenatge a l'URSS
que se celebrà al
Teatre Principal de València (València,
País Valencià). El novembre de 1937
abandonà Espanya i viatjà, amb el periodista
llibertari d'origen jueu David
Kraiselburd, per la Itàlia i l'Alemanya feixistes. En 1938
retornà a
l'Argentina i es dedicà a la docència a la
Facultat d'Humanitats i Ciències de
l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata (UNLP) com
a auxiliar
d'Investigacions Pedagògiques. En 1940 publicà Analfabetismo y deserción escolar.
En 1946, quan Juan Domingo Perón
pujà al poder, va ser expulsat de la universitat i
treballà com a assessor
pedagògic i director de revistes pedagògiques,
com ara Revista Americana de
Educación. En 1946 es mostrà partidari
de
votar la Unió Democràtica com a mitjà
d'enfrontament electoral al peronisme
imperant. En 1948 tingué son quart fill, José
Joaquín Lunazzi, amb la biòloga i
investigadora Otilia Martínez Ungría. En aquests
anys va fer costat la Unió
Socialista Llibertària (USL) de La Plata, representant del
«Socialisme Llibertari»
o «Constructivisme». En 1955, després
del derrocament del peronisme, retornà a
la universitat. En 1962 dirigí l'Escola Superior de Belles
Arts, desenvolupant
nombroses iniciatives pedagògiques. En 1964
publicà Pedagogía de
vasos comunicantes i en 1972 Federalismo
y educación. Quan el cop militar de 1976 fou
expulsat
de l'Escola Superior de Belles Arts fins 1984, que hi
retornà com a professor
extraordinari consultiu de la UNLP. En 1979 publicà Futurología del taller y de la escuela.
Després de 40 anys, en 1986
pogué defensar la seva tesi doctoral («Finalidad,
objetivo e ideal educativo»),
que el peronisme li havia impedit. En 1993 publicà Federalismo y educación en una Argentina
plural i en 1994 assistí
al II Congrés Iberoamericà d'Història
de l'Educació Llatinoamericana, celebrat
a la Universitat Estatal de Campinas (São Paulo, Brasil), on
va rebre un
homenatge de la comunitat educativa. Edità diverses
publicacions, com ara Revista Americana de
Educación (1947), Cuadernos
de Psicología y Pedagogía
(1947) i Archicos de Ciencias de la
Educación (1967); i
col·laborà en infinitat de publicacions
periòdiques (Archivos de Ciencias
de la Educación,
etc). En els seus últims anys rebé nombrosos
homenatges, com el nomenament de
«Ciutadà Il·lustre de La Plata en 1994.
José María Lunazzi va morir el 12
d'abril de 1995 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1998 Carlos
José Rocca
publicà la biografia José
María Lunazzi.
Semblanza de un socialista libertario. José María Lunazzi (1904-1995) ***
Necrològica
d'Eugenio Cañizar Estupiñá apareguda
en el periòdic tolosà Espoir del 10 de
febrer de 1980 - Eugenio Cañizar
Estupiñá: El 15 de novembre de 1905
neix a la Torre del Compte (Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Cañizar
Estupiñá. Sos pares es
deien Fernando Cañizar i Isabel
Estupiñá. En 1931, quan es creà el
Sindicat
Únic de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al seu poble, s'hi afilià.
Per la seva participació en els fets revolucionaris de
desembre de 1933 va ser
reclòs primer a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de
Ponent), a partir de juny
de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) i finalment a Burgos
(Castella, Espanya).
Lluità contra el feixisme en el Batalló
«Remiro», encapçalat per
Agustín Remiro
Manero, unitat de guerrillers especialitzada en accions rere les
línies
enemigues. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la
Península,
instal·lant-se a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya), on visqué amagat uns
anys. En 1949 intentà amb sa companya, Dominica Monteverde,
creuar els Pirineus,
però van ser detinguts. Eugenio Cañizar
Estupiñá va morir el 25 de novembre de
1979 al seu domicili de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i va
ser
enterrat en aquesta localitat. ***
Necrològica
de Leopoldo Sanz Valero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 d'octubre de 1988 - Leopoldo Sanz
Valero:
El 15 de
novembre de 1906 neix a
Ataquines (Valladolid, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Leopoldo Sanz Valero. Sos pares es deien
Julián
Sanz i Ricarda Valero. Quan tingué la majoria
d'edat emigrà a
Catalunya i treballà en la Secció Vies i Obres
del Ferrocarril, i quan la
guerra civil en fou un dels seus responsables. Exiliat,
visqué a París (França)
on milità en la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
de jubilar-se s'establí a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i des de
començament de 1986 a Prada. De
salut fràgil, portà una vida naturista. Leopoldo
Sanz Valero va ser
trobar sense vida el 7 de gener de 1988 al seu domicili de Prada
(Conflent, Catalunya Nord) i sembla que podria haver mort tres dies
abans. ***
Necrològica
de Ricardo Peña Vallespín apareguda en el
número
563 del periòdic tolosà CNT del 12 de
febrer de 1956 - Ricardo Peña Vallespín: El 15 de novembre de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i escriptor de novel·la social Ricardo Peña Vallespín. Era fill natural de Leonor Peña. Des de molt jovenet milità en el Sindicat d'Higiene i Neteja de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A finals dels anys vint i durant la dècada dels trenta, publicà nombroses novel·letes curtes editades sobretot en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca. En 1930 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) de secretari. En 1932, quan ocupava el càrrec de tresorer del Comitè Nacional de la CNT, s'entrevistà amb Pedro Vallina Martínez a Sevilla per a solucionar el problema amb Miguel Mendiola Osuna, secretari de la Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, que havia estat destituït després de ser acusat per Vallina de ser el culpable del fracàs de l'aixecament insurreccional sevillà d'aquell any i de ser el responsable de la fabricació de bombes que després van ser lliurades al governador. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el «Batalló Malatesta», amb el qual lluità fins el triomf franquista. El 29 de novembre de 1936 participà en el míting explicatiu de l'acord d'unitat sindical signat entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT) celebrat al teatre Cervantes de Màlaga. En 1939 passà a França i, després de patir els camps de concentració, lluità en la Resistència enquadrat en un grup de maquis francès que actuà a l'Alta Savoia. En 1943 va ser detingut per la Gestapo i fou enviat al camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya), del qual fou alliberat en 1945 malalt de tuberculosi. Aquest mateix any formà part del Comitè d'Unió Nacional de Buchenwald en nom de la CNT. En 1947 assistí com a delegat d'Aix-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània) al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Instal·lat a Perpinyà, milità en la Federació Local de la CNT i ocupà la tresoreria de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També formà part del grup artístic i teatral «Mistral». Entre les seves novel·les destaquen Llamas de odio (1926), La virgen tonta (1927), El asedio (1929), Cerebro y corazón (1930), La propia obra (1930), ¡Qué salga el autor! (1930), La hechizada (1931), El amo (1932), Índice rojo. Novela histórica (1933), Redención (1933), De la vida que pasa (1934), Tribunal de amor (1934), Cómo se debe amar (1935), Las leyes del mal (1936), entre d'altres. Estava casat amb Maria Cruz Clopes. Ricardo Peña Vallespín va morir el 21 de gener de 1956 en una habitació de l'Hotel des Carmes de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la tuberculosi contreta al camp de concentració nazi. Cal no confondre amb Ricardo Peña Hernández, destacat militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona que acabà detingut per les autoritats franquistes el setembre de 1939. ***
Martí
Gental Masdeu - Martí Gental
Masdeu:
El 15 de novembre de 1909 neix a Terrassa (Vallès
Occidental,
Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gental Masdeu. Sos
pares es deien Francisco Gental Solà, jornaler, i Maria
Masdeu Barceló. Fuster de
professió, milità en les
Joventuts Llibertàries i des de 1928 en el Sindicat de la
Construcció de
Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Membre de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), es dedicà a la
recaptació de diners per a
l'organització i patí nombrosos empresonaments
governatius. El 9 de setembre de
1932 va ser detingut, juntament amb molts altres companys, a
conseqüència de la
seva participació en l'aixecament insurreccional a Terrassa
esdevingut entre el
14 i el 16 de febrer d'aquell any que proclamà el comunisme
llibertaria a la
ciutat. Posteriorment va ser detingut a Terrassa arran de la
insurrecció de
desembre de 1933. També va ser empresonat pels fets
revolucionaris d'octubre de
1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 24 d'agost
d'aquell
any s'integrà al front en la «Columna
Durruti», en la qual va ser nomenat
delegat polític de Centúria. Posteriorment va ser
destinat com a delegat
polític a la VI Agrupació. El 24 de juny de 1937,
després de la militarització
de les milícies, va ser nomenat comissari delegat de Guerra
de la 119 Brigada
Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») del XI Cos de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, comandada per Domingo
Belmonte Cova.
Durant l'ofensiva franquista de desembre de 1938 sobre el front de
l'Ebre va
ser condecorat amb la Medalla al Valor per la resistència de
la seva divisió en
les batalles a la Serra del Montsec. Greument ferit per
l'explosió d'un obús
als combats al Montsec, Martí Gental Masdeu va morir el 6 de
gener de 1939 a
l'Hospital Militar d'Artesa de Segre (Noguera, Catalunya). Martí Gental
Masdeu (1910?-1939) ***
Leopoldo
García Ortega - Leopoldo García
Ortega: El 15 de novembre de 1919 neix a Traspinedo
(Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i
després
socialista, Leopoldo García Ortega. Sos pares es deien
Gregorio García i Paula Ortega. Quan tenia cinc anys sa
família es
traslladà a Valladolid i amb 12 ingressà en els
Pioners Comunistes i va ser
nomenat secretari i delegat per al I Congrés de Pioners
d'Espanya a Madrid,
però son pare no l'hi va deixar anar. També
estudià en una acadèmia per a fills
d'obrers. A començaments dels anys trenta a
través de conferències va fer
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'afilià al sindicat
anarcosindicalista i a les Joventuts Llibertàries. Amb
Herrera, marxà a Arroyo
de la Encomienda (Valladolid) a explicar els jornalers el comunisme
llibertari.
En 1933, després de quedar orfe de pare i de mare,
s'establí a Madrid, on
visqué a casa de Cipriano Mera, i entrà en el
Sindicat de la Construcció de la
CNT. Després d'un temps a Oviedo (Astúries), on
es dedicà a vendre CNT i
Solidaridad Obrera, el sindicat l'envià a
casa de la parella de Lola i
Julio Noval a Sama de Langreo (Astúries) on restà
un any i mig distribuint la
premsa anarquista i acudí a l'escola racionalista de
Bonifacio Durruti, germà
de Buenaventura. També va ser testimoni de la vaga
metal·lúrgica organitzada
per la CNT a Duro Felguera que durà nou mesos. A
Astúries conegué Ángel
Pestaña, José María
Martínez, Valeriano Orobón i Buenaventura
Durruti. Arran de
la Revolució d'octubre de 1934 va ser detingut
governativament i, com a menor
d'edat, tancat a l'Hospici Provincial de Valladolid, on es
negà a anar a missa.
Després de l'aixecament feixista, el capellà de
l'hospici, Francisco Morillo,
el denuncià a les autoritats franquistes i el 22 de juliol
de 1936 va ser detingut,
amb el seu company de les Joventuts Llibertàries Marcelino
de la Fuente
Serrano, acusat d'«extremista» i tancat a la
presó de Cocheras, presidi
habilitat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid i pel qual
passarem més de
cinc mil persones. El 24 d'octubre de 1938 va ser alliberat,
però se li va
enviar al front enquadrat en un Batalló de
Recuperació de «rojos» i enviat al
front de Terol. La tuberculosi l'alliberà de la trinxera,
però restà fent el
servei militar fins al 1944. Aquest any retornà a Valladolid
i entrà a fer
feina com a peó de la construcció. En 1945
intervingué en la reorganització del
Sindicat de la Construcció i del Sindicat d'Oficis Diversos
de la Federació
Local de CNT de Valladolid, federació de la qual va ser
nomenat secretari de
Propaganda i de Premsa. A Valladolid treballà com a
administratiu en l'Exèrcit
de l'Aire. En 1955, per motius laborals, es traslladà a
Vigo, fent de gerent en
una empresa de construcció i participant en activitats
clandestines confederals.
Va ser detingut en diverses ocasions, coincidint amb la visita de
Franco o
acusat de mantenir relacions amb l'exili i de repartir propaganda
il·legal. La
seva situació laboral li va permetre intervenir en
l'Organització Sindical
Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat
Vertical») i poder rebre nombrosos
militants clandestins de l'Interior i de França, com ara
Joaquín Delgado
Martínez i Francisco Granado Gata. Arran de la vaga de 1962
va ser detingut un
temps i en els anys següents s'allunyà de la CNT i
participà en altres grups
antifranquistes. A Candeán (Vigo) muntà un
col·legi d'ensenyament secundari
anomenat «Curros Enríquez», primer
centre mixt durant el franquisme i on van
estar refugiats Delgado i Granado. En 1969 va ser nomenat secretari de
la Lliga
Democràtica de Vigo i en 1973 s'afilià a la
Unió General de Treballadors (UGT).
Després de la mort del dictador Franco va ser nomenat
secretari general de la
UGT i s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)
del qual arribà a ser
el primer president de la Federació Gallega. En 1977
abandonà el PSOE decebut
del seu caire burocràtic. En aquesta època
col·laborà en Iniciativa
Socialista. En els últims anys de sa vida va
col·laobrar en la recuperació
de la memòria històrica i en 2007
participà, amb Ángel Galván, David
Moyano i
Santiago Robledo, en el llibre Memoria viva.
Leopoldo García Ortega va
morir el 17 de juliol de 2008 a l'Hospital General de Vigo (Pontevedra,
Galícia) i va ser incinerat. Leopoldo García Ortega (1919-2008) ***
Josep
Vilalta García - Josep Vilalta
García: El 15 de novembre de 1921 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Josep Vilalta
García, conegut com
El Rubio. En 1939 va ser posat en
crida i cerca per les autoritats franquistes i s'exilià a
França. Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en els anys
quaranta s'integrà en
els grups d'acció de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i
especialment amb el grup encapçalat per Josep
Lluís Facerías (Face),
un dels seus millors amics
juntament amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta).
En l'exili col·laborà amb el periòdic
mural de les Joventuts Llibertàries de
Tolosa de Llenguadoc Futuro.
Josép
Vilalta García va morir de càncer el 19 de
setembre de 1958 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat entre Jesús del Olmo i
Roque Santamaría (fill). Josep Vilalta García (1921-1958) ***
Necrològica
d'Adolfo Aranzana Asegurado apareguda en el periòdic
bilbaí CNT
de març de 1993 - Adolfo Aranzana
Asegurado: El 15 de novembre de 1932 neix a Valladolid
(Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Adolfo Aranzana Asegurado. Sos pares es deien
Secundino
Aranzana i María Asegurado. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), a partir de 1973 regentà una merceria i perfumeria a
Madrid (Espanya).
Adolfo Aranzana Asegurado va morir el 23 de gener de 1993 a l'Hospital
Río
Hortega de Valladolid (Castella, Espanya) i va ser incinerat a Madrid. ***
Giorgio
Stocco - Giorgio Stocco: El
15 de novembre de 1955 neix a Sambruson (Dolo,
Vèneto, Itàlia) l'anarquista Giorgio Stocco. Es
guanyava la vida treballant d'aparellador i topògraf. Actiu
militant llibertari
durant els anys setanta, formà part del grup anarquista
«Romeo Semenzato» de
Dolo. En 2009 va ser un dels fundadors del laboratori de cultura
llibertària «Ateneo
Degli Imperfetti» (Ateneu dels Imperfectes) de Marghera
(Vèneto, Itàlia) i
col·laborà en diverses iniciatives del
«Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Giuseppe
Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia).
El maig de 2000 assistí al congrés
«Anarchici
ed ebrei, storia di un incontro» celebrat a
Venècia. En 2001 s'instal·là a
Saonara (Vèneto, Itàlia). Giorgio Stocco va morir
el 30 de maig de 2023 en una
accident de trànsit a Vigonovo (Vèneto,
Itàlia), quan topà amb la seva moto amb
una furgoneta; va ser enterrat el 5 de juny al cementiri de Villatora
(Saonara,
Vèneto, Itàlia). Deixà companya,
Daniela Salmaso, i un fill, Davide Stocco.
Defuncions
Umberto
Panzacchi - Umberto
Panzacchi: El 15 de novembre de 1941 mor a
París (França)
l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Havia nascut el 5 de
juliol –el 8 de
juliol segons el certificat de defunció– de 1901
a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Guglielmo
Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la
pavimentació
i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923
passà a
França i a París participà en
nombroses manifestacions contra el règim de
Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari
defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la
«Brigada Internacional
Garibaldi» i prengué part en diferents accions
militars al front de Madrid (Boadilla
del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat
físicament, el
febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on
restà fins el juliol
de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser
repatriat
com a «invàlid» a França.
Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital
Fernand-Widal de
París (França). Sa companya fou Ermengarda
Ferrari.
Anatol Gorelik - Anatolii Gorelik: El 15 de novembre de 1956 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Havia nascut el 28 de febrer de 1890 a Genichesk (Kherson, Ucraïna). Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa –col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires– i entre els grups de llengua castellana –nombrosos articles en La Antorcha–, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària. ***
Angelo
Damonti - Angelo Damonti: El 15 de novembre de 1966 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Havia nascut el 27 de juliol de 1886 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. ***
Necrològica de Gumersinda Carbajal Fernández apareguda en el periòdic Espoir del 20 de desembre de 1970 - Gumersinda Carbajal
Fernández: El 15 de novembre de 1970 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Gumersinda
Carbajal Fernández, també coneguda com Gumersinda Miguélez. Havia nascut
el 12 de maig de 1906 a Mieres (Astúries, Espanya). Era filla de Bernardo
Carbajal i de Leonor Fernández. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), va ser companya de l'anarcosindicalista Manuel Miguélez
González. En 1933 i 1934 va ser empresonada per la seva militància llibertària
i va ser desterrada. Exiliada amb son company després de la guerra civil,
milità en la CNT i en l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vídua, patí
una llarga i penosa malaltia. Gumersinda Carbajal Fernández va morir el 15 de
novembre –algunes
fonts citen erròniament l'11 de novembre– de 1970 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Membres
del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961). - Miguel Mateo: El
15 de novembre de 1974 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista
Miguel
Mateo,
conegut com Mike Mateo. Havia nascut el 17 de gener
de 1904 a Extremadura (Espanya). Encara adolescent
emigrà als Estats Units. En
estreta relació amb Marcelino García
Álvarez, editor del periòdic Cultura
Obrera de Nova York (Nova York, EUA), fou membre del grup
anarquista «Libertad»
de Detroit (Michigan, EUA), juntament amb sa companya María
Ríos (María
Mateo) i Federico Arcos Martínez (Fede),
entre d'altres. Des dels
anys trenta fou secretari nacional de la Federació de Grups
Anarquistes de
Llengua Espanyola dels EUA. Mantingué estrets contactes amb
el grup editor del
periòdic mexicà Tierra y Libertad.
A principis de 1969 va morir en
accident automobilístic son fill únic Manuel
Mateo Ríos. ***
Pere
Mateu Cusidó - Pere Mateu
Cusidó: El 15 de novembre de 1980 mor a Albi
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Antoni
Josep Mateu i
Cusidó –el certificat de naixement cita el primer
llinatge Matehu.
Havia nascut el 23 d'abril –oficialment el 25
d'abril– de 1897 a Valls (Alt Camp,
Catalunya). Fill d'una família obrera, sos pares es deien
Pere Mateu Salas,
teixidor, i Carme Cusidó Baró,
modista. Quan era molt jove, s'instal·là a
Barcelona amb sa família buscant
feina. Mecànic de professió, treballà
com a ferrer de tall en la indústria
metal·lúrgica. Cap al 1918
començà a llegir autors anarquistes i
s'afilià al
Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i entrà a
formar part dels grups d'acció i de defensa confederals
contra els atacs de la
patronal i del Sindicat Lliure. També formà part
dels grups de seguretat que
protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la
patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon
Casanelles Lluch, en
diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde,
fill de
l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre
de 1919); contra el
sicari de la banda del baró de Köening Vicente
Segura Sanvicens (4 de juny de 1920);
i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra,
responsable de la mort
d'una trentena de sindicalistes víctimes de la
«llei de fugues» (4 d'agost de
1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau
Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics
confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato
Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim
responsable de la
repressió antisindical dirigida pel governador civil de
Barcelona Severiano
Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital
catalana. Detingut
el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el
2 i el 9 d'octubre
de 1923 amb Lluís Nicolau –Ramon Casanellas havia
fugit a
Moscou (URSS)– i ambdós
van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran
campanya de suport que
van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de
Rivera i les penes
van ser commutades per cadena perpètua. Penà a
diferents presons (Figueres, Cartagena,
Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de
manera autodidacta.
En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis,
rebutjà tota ajuda que no
sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en
1931 va ser
amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola
–el
president de la
Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en
un acte públic el saludà amb
l'expressió «Fill meu!». A Barcelona
milità als ateneus llibertaris,
especialment als de Gràcia i del Clot. En els
«Fets d'Octubre» de 1934
participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer
Lepant de
Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts
d'Aragó amb la Columna Durruti i
posteriorment participà en el procés
col·lectivitzador del sector
metal·lúrgic.
Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut
acusat de custodiar un
arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la
rebel·lió», però,
després de
ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica
Montseny, i alliberat
el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista
ja era
un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al
camp de concentració
d'Argelers, va fer costat la resistència contra
l'ocupació nazi, especialment
el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària
(GAR). A partir d'octubre de 1940,
des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups
d'acció i de
resistència de Barcelona. En 1945 assistí al
Congrés Regional de Tolosa. Ocupà
càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de l'Exili.
En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè
Nacional de CNT-MLE
i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat
Intercontinental. Com a
secretari de Coordinació, assistí a nombroses
reunions de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli
confederal de Tarn. En aquests
anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el
dictador
Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat
Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut,
torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de
Lió» –processament de militants
llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per
recaptar diners per a la
lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el
judici
gràcies a la intervenció de diversos
intel·lectuals francesos que al·legaren
els seus serveis en la resistència contra els nazis,
però va ser obligat a
residir a Lió i a Grenoble, on milità activament
en la CNT. En 1959 va ser
novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de
desprestigi contra la
CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas
d'Albigés (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de mecànic
fins
passat els setanta anys i militant en la Federació de
Còrdas fins el seu final.
Pere Mateu Cusidó va morir el 15 de novembre
–algunes fonts citen erròniament el 14 de
novembre– de 1980 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez,
morí el 3 de
març de 1984 a Cauçada
(Llenguadoc, Occitània). Pere Mateu Cusidó (1897-1980) ***
Necrològica de Teodora Badell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de desembre de 1984 - Teodora Badell: El 15 de novembre de 1984 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb 91 anys la militant anarquista i anarcosindicalista Teodora Badell. Treballadora del ram fabril, va participar activament durant les vagues revolucionàries de 1917. A partir de 1925 es va lligar al grup editor de La Revista Blanca i es va ocupar especialment en l'ajuda dels militants empresonats. Més tard es va ocupar dels infants de Frederica Montseny Mañé. Acabada la Guerra Civil espanyola, refugiada a París (Frannça), es va encarregar de transportar documents orgànics cenetistes comprometedors. Era la companya d'Isidre Anguera Fàbregas i la mare de Maria Anguera Badell (Maria Batet), la companya d'Enric Batet. ***
Autoretrat de Joan Borràs Casanova -
Joan Borràs Casanova: El 15 de novembre de
1987 mor a València (València, País
Valencià) el
pintor i cartellista anarquista Joan
Borràs Casanova, conegut com Borràs
Casanova o simplement Casanova.
Havia nascut el 3 d'abril de 1909 a l'Olleria (Vall d'Albaida,
País Valencià).
Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa
Casanova. Quan tenia dos anys, sa
família
s'instal·là a València. Entre 1919 i
1921
estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu
del Museu de Belles Arts. Més
tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928
estudià a la Reial
Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia
feina al taller
d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els
cercles artístics
d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la
Diputació de
València, marxà a Madrid (Espanya) –no
pogué aconseguí la beca de Roma– per
estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego
i Alda,
i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel
Benedito Vives.
En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant
una
estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells
de mida natural.
El març de 1932 exposà amb altres artistes
(Arroute, Waldo Insúa, Cobo
Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal
González, Rosario de Velasco,
Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al
Saló d'Heraldo de
Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició
individual al Cercle de
Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre
els anys 1934 i
1935 exposà a València (Acció d'Art) i
a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou
reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i
titllat de «pintor
proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936
l'agafà a Madrid i d'allà
es traslladà a València. S'incorporà a
l'Aliança d'Intel·lectuals per a la
Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els
anys de
la guerra formà part de l'associació cultural
«Libre-Studio» i realitzà
dibuixos i cartells per a la revolució, per a la
Delegació de Propaganda i
Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per
a la premsa
llibertària (Estudios, Libre-Studio,
etc.). En 1936 va ser un
dels artistes de l'«Exposició d'Artistes
Ibèrics» parisenca i l'any següent
participà en el Pavelló de la II
República espanyola de l'Exposició
Internacional de París amb l'oli Vieja
España. L'abril de 1938 exposà al
Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València
cinquanta pintures
sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa
començà a parlar-se del
«Pintor de la Revolució»; en aquest any
també exposà a l'Ateneu Popular de
«Libre-Studio». Amb el triomf feixista
sobrevisqué com pogué a la Península i
en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A
partir de 1952 visqué a Buenos
Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la
Península. En aquest països
americans va fer una pintura d'influència onírica
que tingué molt bona
acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una
exposició
antològica itinerant mostrà els seus quadres per
diferents indrets de la
Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El
luchador romano
(1928), Andaluzas (1931), Despertar
sensual (1935), Juan Simón
(1935), Perfum d'estiu (1935), La carta
(1935), Fusilamiento
en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del
Fede, esposa de
Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor
(1944), Lección de
medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors
clàssics
famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan
Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a
l'Hospital Clínic de
València
(València, País Valencià) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor
naïf Juan Borrás II és son fill.
***
Necrològica
de Mariano de la Fuente Peláez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 3 de
març de 1992 - Mariano de la
Fuente Peláez: El 15 de novembre de 1991 mor a
Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano de la Fuente Peláez
–algunes fonts citen erròniament el seu segon
llinatge com Pelaz.
Havia nascut cap el 1922 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Gabino
de la Fuente i Antonia Peláez. En
1936 treballava als tramvies de Madrid i militava en les Joventuts
Llibertàries
i en l'Ateneu Llibertari del seu barri. En 1937
col·laborà en Nuevo
Aragón. En 1940, amb son pare, va
ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà,
primer, al penal de tuberculosos
de Cuéllar (Segovia, Castella, Espanya), on
emmalaltí encara més de la seva
malaltia, i després a Guadalajara (Castella, Espanya) i a
Burgos (Castella, Espanya),
on, després de passar un temps a cel·les de
càstig per haver rebutjar un
medicament que li podia portar complicacions a la seva tuberculosi, va
ser
traslladat a la penitenciaria d'El Puerto de Santa María
(Cadis, Andalusia,
Espanya), on de mica en mica va perdre el cap. Posteriorment va ser
traslladat
al pavelló psiquiàtric de la presó de
Carabanchel (Madrid, Espanya), on,
gràcies al suport de sa família, el seu estat
mental millorà. Un cop lliure,
reprengué els contactes amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i es
casà amb Teo, amb qui tingué dos infants.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
de la CNT madrilenya. Malalt
d'un càncer de pàncrees, Mariano de la Fuente
Peláez va morir el 15 de novembre
de 1991 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. ***
Eladio
Villanueva Sarabia (2005) - Eladio Villanueva Sarabia: El 15 de novembre de 2009 mor a Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eladio Villanueva Sarabia –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Saravia–, conegut sota els pseudònims El Egipcio i El Ciervo. Havia nascut el 6 de febrer de 1960 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Eladio Villanueva Camazón i Juliana Sarabia Moral. Començà a militar en els grups juvenils anarquistes que portaren a la creació de les Joventuts Llibertàries de Valladolid i de Castella-Lleó i en 1976 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1977 i 1978 milità en l'Ateneu Llibertari de Delicias de Madrid (Espanya) i entre 1978 i 1979 col·laborà en la revista El Biberón Libertario. Després del V Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid, s'arrenglerà amb el sector escindit (o «renovat») i ocupà la secretaria general de la Federació Local de la CNT-Congrés València de Barcelona (Catalunya), participant activament en el procés que donà lloc a la creació de la Confederació General del Treball (CGT). Treballador ferroviari (enganxador i mosso d'agulles), aconseguí que el seu sindicat es posicionés en el sector. Entre 1982 i 1985 col·laborà esporàdicament en les activitats de l'Ateneu Llibertari de Gràcia de Barcelona. Entre 1983 i 1984 participà en el moviment okupa de Valladolid, com ara l'ocupació del centre social Fabionelli, i durant aquests anys col·laborà en el fanzine El Garbanzo Negro. Participà en la ràdio lliure Caribú i entre 1984 i 1986 assistí a les trobades estatals del moviment de ràdios lliures que se celebraren. Establert a Cantàbria (Espanya), en 1987 ocupà la secretaria d'Organització de la regional i en 1989 va ser nomenat secretari general del Sector Federal Ferroviari de la CGT (SFF-CGT), esdevenint aquest sector un dels més importants de la CGT. En el Congrés de 1997 de la CGT va ser elegit secretari d'Acció Sindical i el 8 d'abril de 2001, en el XIV Congrés Confederal de la CGT, va ser nomenat secretari general de la Confederació, càrrec que va ser renovat en 2005 en el Congrés de València i que mantingué fins el 2008. També va militar en els moviments socials, com ara els Comitès de Suport a la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL); en col·lectius ecologistes i antiOTAN de Valladolid; en els comitès de suport a la revista El Ecologista i al diari Liberación; en la Plataforma en Defensa del Ferrocarril; etc. Col·laborà habitualment en El Ecologista, Liberación, Libre Pensamiento i Rojo y Negro. Eladio Villanueva Sarabia va morir el 15 de novembre de 2009, sobtadament mentre dormia, al seu domicili de Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya), quan acabava de venir d'assistir al Congrés del Sindicat Federal Ferroviari de la CGT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya), i va ser incinerat dos dies després al cementiri madrileny de La Almudena. Sa companya fou Lide Isabel Verdugo. ***
Jacques Vallet fotografiat per Louis Monier (juny de 1997) - Jacques Vallet: El
15 de novembre de 2023 mor a Riantec (Bro an Oriant, Bretanya) el periodista, poeta,
crític d'art i
escriptor llibertari Jacques Joseph Edmon Vallet. Havia nascut el 16 de febrer de
1939 a Stenay (Lorena, França). Era fill de Jean
Vallet, horticultor, i d'Andrée Clarac. Apassionat pel
teatre, amb 20
anys
fundà,
amb Hubert Japelle, una companyia de teatre a Avinyó i
més tard una altra a
París amb Yann Le Bonniec. Viatjà en diverses
ocasions a l'Orient Pròxim i al
Japó. Durant els anys seixanta va fer de professor a Le
Plessis-Trevise (Illa
de França, França). En 1964 publicà el
seu primer
recull de poemes Les
chiens de la nuit i
participà en
la revista poètica Strophes, amb
Philippe Ferrand. Ha col·laborat
en nombrosos diaris, com ara Libération.
Crític d'art contemporani, ha
consagrat nombroses monografies a pintors (Daniel Vassart, Arslan,
Michel
Parré, etc.). En 1977, va començar a editar la
revista llibertària d'art i
humor Le Fou parle, que aplegarà fins
1984 centenars d'escriptors i
artistes (Roman Cieslewicz, Jean-Pierre Desclozeaux, André
François, Jean-Luc
Hennig, Roland Jaccard, Kerleroux, Gilbert Lascault, André
Laude, Marcel
Moreau, Olivier O. Olivier, Georges Perec, Elios Petropoulos, Rezvani,
André
Rollin, Philippe Soupault, Roland Topor, etc.) i que guanyà
el Gran Premi de
l'Humor Negre. Aquest mateix any, participà a
Venècia en la
Trobada
Internacional Anarquista. Entre 1983 i 1986, juntament amb el pintor
Christian
Zeimert, va tenir un programa artístic en Radio Libertaire.
Des de 1992
participa regularment, amb altres escriptors i artistes (Henri Cueco,
Gérard
Mordillat, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Jean Bernard
Pouy, etc.) en els
programes radiofònics Les
décraqués i Les papous dans
la tête de
France-Culture. A partir de 1997 s'acostà a la literatura
policíaca i publicà
en la sèrie de Poulpe, personatge creat per Jean-Bernard
Pouy, una primera
novel·la L'amour tarde à Dijon
que tindrà continuació. Participa en la
revista Anartiste, creada el juny de 2002 pel grup
La Vache Folle. A més
de les obres citades podem destacar Voici l'hiver
(1975), La
creátion de «L'Homme». Rencontres avec
Arsian (1995), Du
côté du «L'Homme».
Nouvelles rencontres avec Arsian (1995), Pas
touche à Destouches (1997), La Trace (1998), La vache folle parle
(2000), Michel
Parré. Peinture Injure (2000), Une
coquille dans le placard (2000), Monsieur Chrysanthème
(2001), Sam
suffit (2001), Ablibabli
(2003), Les animaux de
Furetière (Terre) (2003), Les animaux de
Furetière (Air et Eau) (2003), L'endormeuse
(2007) i Le
poulpe. L'amour tarde à Dijon (2008,
còmic realitzat amb Nicolas Moog). Jacques Vallet va morir
el 15 de novembre de 2023 a Riantec (Bro an Oriant, Bretanya). ---
|
![[14/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/11]") |
|
![[16/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/11]") |
|
|
| Actualització: 30-05-24 |