|
---
Anarcoefemèrides
del 16 de gener Esdeveniments
Capçalera
de Vida
Sindical - Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit per Ángel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un «Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor i La Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions. ***
Ressenya del míting publicada en el diari barcelonès La Vanguardia del 17 de gener de 1934 - Míting naturista: El
16 de gener de 1934 se celebra al saló del Centre Republicà Radical del Poblet
de Barcelona (Catalunya) un míting naturista llibertari. En el acte, on
participaren destacats propagandistes del naturisme (Almela, Francès, Juan
García Giner, Honorio Gimeno, Molera i Vicenç Rosselló), es reivindicà el
vegetarianisme i l'ús de l'aigua com a medecina i es blasmà en contra de l'alcohol
i de l'alimentació carnívora. ***
El problema de la
militarización - «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.
Naixements
Notícia de la
detenció de Jean Bourguer apareguda en el diari de
Reims L'Indépendant
Rémois del 5 d'abril de 1892
- Jean Bourguer: El
16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França)
l'antimilitarista,
anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean
Joseph
Bourguer. Sos pares es deien Isidore Bourguer, teixidor, i Marie Agathe
Lacave,
jornalera. Teixidor d'ofici com son pare, alternava la feina a Reims i
a
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1891 va formar part
del Grup
Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una
Federació del
Nord-Est. Va ser un dels distribuïdors de Le
Père Peinard a Reims. El desembre de 1891 la
policia el va acusà d'haver
incitat un grup d'obrers a anar en massa a l'Ajuntament de la ciutat
per a alliberar
un company detingut a l'oficina de la policia. Va ser acusat d'haver
posat una
bomba l'11 de març de 1892 al domicili d'Edmond
Benoît, president del Tribunal
d'Apel·lació de l'Audiència del Sena,
al número 136 bulevard Saint-Germain de París,
i buscat per la policia –aquest atemptat després
es va saber que havia estat
comès per François
Claudius Koënigstein (Ravachol).
En aquesta època
figurava en una llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de
març de 1892
i vivia al número 29 del carrer Baussonet. En 1892, quan va
ser cridat a files,
mentre vivia sembla a Bèlgica o a París, va ser
condemnat en rebel·lia el 19 de
febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per
«incitació de militars a
la desobediència, crits sediciosos i provocació a
l'assassinat». S'havia negat
a passar la revisió mèdica i havia cridat durant
el sorteig de quintes del 12
de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix
la Pàtria, a baix
les fronteres, no vull disparar!» Finalment el 3 d'abril de
1892 va ser
detingut a casa sa companya Plonquette i condemnat el 21 de maig a dos
anys de
presó i a 200 francs de multa. La tardor de 1893 estava
tancat a la presó de
Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), amb Fortuné Henry i
Sébastien Faure,
entre d'altres. El 26 de maig de 1894 va sortir de la presó,
però va ser enviat
a fer el servei militar en un regiment d'Infanteria de Zuaus a
Constantina
(Algèria) i alliberat, sembla, a principis de maig de 1897. En 1897 va ser un dels
redactors del periòdic La
Cravache i del seu continuador Le Cravacheur,
convertint-se en el
seu administrador a partir del número 6 en
substitució d'A. Sauvage. En aquesta
mateixa època va col·laborar en el setmanari
anarquista Le Droit de Vivre,
publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899
va participar al
cafè «Le Cruchon d'Or» en la
creació del grup L'En Dehors, amb
Desfossez,
Geoffroy, Lapinte, A. Marquette i Louis Prudhomme (Albert
d'Iris). El juliol
de 1899 va publicar un
pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per
«atemptats als
bons costums», tot denunciant «els
ensotanats» i «els escarabats de
sagristia».
Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu
–V de la Confederació
General del Treball (CGT)– de París de setembre de
1900 i en el XIII Congrés de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de setembre de 1902 en
representació de la
Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de
Reims. També va representar les
Borses de Treball de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i de Reims en el X Congrés
de la Federació Nacional de les Borses de Treball de
França i de les Colònies
que va tenir lloc a Alger (Algèria) entre el 15 i el 18 de
setembre de 1902. La
tardor de 1902 va ser inscrit en els llistats departamentals
d'anarquistes. El
setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, Victor Grimbert i Louis
Maillard, entre
d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup
«Les
Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Boucher,
Deverly, C.
Liénard i Quirin. La primera reunió del grup, a
la qual assistiren 24 companys,
es va celebrat el 27 de setembre de 1903 al Cafè Caramines,
al número 2 del
carrer Romains. L'octubre de 1903 va ser enviat a fer una
període d'instrucció
de 28 dies al 151 Regiment d'Infanteria de Verdun (Lorena
França). En 1905 es
va instal·lar a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) i s'adherirà a la Unió
dels Treballadors de Reims i serà el gerent del
periòdic anarquista de la zona
nord Le Combat, aparegut successivament a
Tourcoing, Lille i Roubaix
entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals
redactors, amb
Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del
periòdic La Cravache,
que tractarà sobretot qüestions sindicals i
anticlericals. En aquest període va
realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va
pertànyer al consell
d'administració de la Borsa de Treball de Reims. Durant la
tardor de 1907, en
el mateix temps que sa companya estava malalta amb un infant de 12
anys, va ser
condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament
per receptació d'una
butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va
declarar al
judici que Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats
Units amb
els papers d'un company i es va instal·lar a
Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).
Després de la Gran Guerra, va tornar a França i
es va establir a Trélazé, a
prop d'Angers (País del Loira, França). Com que
la pena havia prescrit, va
poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la
Borsa del Treball de
Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he
tornat.» El 2 de
desembre de 1932 es casà a Trélazé amb
Mathilde Clémentine Watlény. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Esquela
de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais
del 19 de maig de 1925 - Felice Trotta: El 16 de gener de
1877 neix a Palmira ? (Abruços, Itàlia) l'anarquista Felice
Trotta, també conegut com Félix Trotta.
Era fill de
Donato Trotta i de Maria Raffaella
Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i
es
guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la
Traverse
de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del
Grup de
Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a
La Madrague de
Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres
Eugène Audier,
Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo,
Émile Paris, Libéral
Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice
Trotta va
morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233
del Chemin de
Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella
(Provença, Occitània). ***
Paulette Brupbacher - Paulette
Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk
(Polèsia, Imperi Rus; avui
Bielorússia), en una família benestant jueva, la
doctora i militant dels drets
de la dona, companya i col·laboradora del llibertari
suís Fritz Brupbacher, Pelta
Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette
(Pauline o Paula) Brupbacher.
Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda
Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb
Abraham Goutzait,
també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla
i un fil –en aquests anys a
ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin –que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en
1921–,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves
últimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,
és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a
Unterendingen
(Argòvia, Suïssa) Paulette Brupbacher (1880-1967) ***
Foto
policíaca de Terzilio Aiacci - Terzilio Aiacci:
El 16 de gener de 1896 neix a Cavriglia (Toscana,
Itàlia)
l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci
–el seu nom a
vegades citat d'altres maneres (Tercilio, Tersilio, Tersillo,
Tertilio,
etc.). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria
Faustina
Pierazzi.
Fill d'una família de miners anarquistes, son
germà petit Aurelio Aiacci també
va ser militant. Des que va ser infant treballà a les
galeries de les mines de
lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el
responsable local de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de
l'aixecament
insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la
conca del Val d'Arno,
on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo
dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana,
Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino
Longhi resultà mort,
va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència
d'Arezzo a 10 anys de
presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys.
En 1927 va ser posat
en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a
diversos
treballadors del seu poble, passà a França. En
1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc,
Occitània), on treballava en una destil·leria.
Posteriorment s'establí a Alèst
(Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli
d'exiliats anarquistes
italians. En 1936 mantingué correspondència amb
Camillo Berneri i vivia al número
13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà
Aurelio Aiacci es va reunir amb ell
i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de
setembre de 1936 –algunes
fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25
d'octubre–, amb son
germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli,
Gualtiero Livi, Alessandro
Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els
Pirineus. El 22 de
desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé
immediatament a Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument
ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son
germà resultà mort. El 29 de
gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de
Barcelona. Buscat
per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), el 6
d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista»
en el registre de la policia
de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de
subversius residents a
l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu domicili de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts erròniament diuen que va
morir durant la guerra
d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà. ***
Juan
Pérez Guzmán - Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània). ***
Juan
López Sánchez - Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Sos pares es deien Cristóbal López, guàrdia civil destinat a Barcelona (Catalunya), i Isabel Sánchez. En 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup «Solidaridad» i impulsà les «Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de «Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà «sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una central única que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra «anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy, Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción, CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social, Peninsular, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal(1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 25 d'agost de 1972 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant (Alacantí, País Valencià). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia. ***
Miguel
Vázquez Valiño - Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquesta època, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada «Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai). ***
Fabián
Vispe Vilellas - Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas –el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas, Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups «Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en «Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries. ***
Notícia
de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari
saragossà La
Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934 - Antonio Sierra
Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de
Híjar (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es
deien
Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el
desembre de 1934 va ser
detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys,
sota l'acusació de
possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un
assalt a la caserna de
la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat
a la presó d'Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità
com a milicià als fronts i en
1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit
en acció de guerra i
condecorat amb la «Medalla Sofriment per la
Pàtria». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a
Perigús, on treballà de magatzemer i
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Asunción Tafalla
Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol
–algunes fonts citen
erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili
de Perigús (Aquitània,
Occitània). Antonio Sierra Polo (1916-1983) ***
Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962) - Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al «Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el «Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente», «Larrañaga» i «Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre Salaberria a Châtellerault, on conegué sa futura companya María Mercedes Aguirre Salaberria i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a l'Hospital de Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea. ***
Antoni
Turón Turón - Antonio Turón
Turón: El 16 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 17 de gener– de 1920
neix a Híjar (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Turón Turón. Sos pares es deien
José María Turón i Eloísa
Turón. Amb sa família es traslladà
d'infant a
Barcelona (Catalunya). Quan
tenia 13 anys començà a treballar de laminador a
la foneria de Can Girona del
Poble Nou, on també feia feina son pare, i
s'afilià poc després al Sindicat del
Metall (secció Poble Nou) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant
els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant
Adrià de
Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble
Nou. El juliol de 1936, al
costat del grup «Los Solidarios», va combatre els
aixecats feixistes a les
casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va
enfrontar-se als
franctiradors i participà en l'avituallament i en les
oficines d'afiliació de la
Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front
d'Aragó (Casp i
Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24
Divisió als Pirineus
lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de
la 24 Divisió els
Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de
concentració i companyies
de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet,
Setfonts i Gueugnon).
Fugí dels camps de concentració i,
després d'un temps treballant el camp i el
bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras
Cisuelo passà a
l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a
Camprodon, fou tancat en
diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus,
Madrid,
Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries,
L'Escala). Després va ser obligat a
fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure,
es passà
a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les
Joventuts Llibertàries
i del grup editor de Ruta,
alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu
clandestí. Posteriorment
fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El
gener de 1947 va ser
detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana
rebé una brutal
pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada
Políticosocial de Barcelona
Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys
de presó, però a
causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser
reduïda a 20
anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per
treball, aconseguí la
llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses
presons (model de
Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir
en
llibertat condicional i s'establí a Madrid i
després a Barcelona. A la capital
catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb
qui havia estat tancat a El Dueso, i
formà part del Comitè Nacional
clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a
secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961
a Barcelona;
acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any
a la presó. Més tard, fins a
la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat
Social. Participà en
l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou
membre de la Comissió Provincial
de Barcelona encarregada de coordinar la presència
confederal en les eleccions del
«Sindicat Vertical». En 1976 prengué
part en l'Assemblea de Sants, inici de la
reconstrucció definitiva de la CNT després del
franquisme. Durant els anys
següents va ser promotor de diverses activitats culturals
llibertàries, com ara
l'associació «Ecologia, Cultura, Art»
(ECA), l'Associació Cultural i Ecologista
Natura (ACEN) o el Centre de Documentació
Històrico-Social / Ateneu
Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la
qual va ser
secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys
noranta.
En 1997 participà en el documental Vivir
la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser
recollit per Gabriel
Pernau i José Luís Martín Ramos en el
llibre Les veus de la presó
(2003). Trobem articles seus en diverses
publicacions llibertàries, com ara Boletín
Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,
Noticiari, Quaderns, etc.
Antonio Turón va morir el 8 de març de
2003 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i
llegà el seu cos a la
Facultat de Medicina. Antonio Turón Turón (1920-2003) ***
Michele
Camiolo, al centre, amb el seu advocat Luca Boneschi al Palau de
Justícia de Milà (1969) - Michelino
Camiolo: El 16 de gener de 1922 neix a
Sicília l'anarcopacifista
i sindicalista Michelino Camiolo, conegut com Michele.
Durant tota
la seva vida reivindicà un anarquisme no violent i
pacifista. A principis dels
anys cinquanta fundà, amb Daloli Artorige i altres, el
«Grup Anarquista Milanès
de la No-Violència». Entre 1952 i 1954
publicà a Màntua (Llombardia, Itàlia),
també
amb Artorige, el periòdic Amiamoci.
Entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). El 25 d'abril de 1969,
en els inicis de
les provocacions i de la violència estatal planificada
contra el moviment
anarquista italià, explotà una bomba a la Fira de
Milà i van ser detinguts cinc
anarquistes (Paolo Braschi, Giovanni Corradini, Paolo Faccioli, Tito
Pulsinelli
i Eliane Vincileone); per denunciar aquestes detencions
arbitràries, el 17 de
setembre, durant les marxes convocades al Palau de Justícia
de Milà, engegà una
vaga de fam a les escales de l'edifici, a la qual se sumaren altres
llibertaris
i que rebé el suport de totes les organitzacions
antifeixistes i que només va
finalitzar el 8 d'octubre, amb l'alliberament dels cinc companys
detinguts
injustament i que el març de 1971 van ser absolts en el
judici. En els anys
setanta treballà en un hospital geriàtric i fou
un dels animadors de
l'aplicació de cures i de l'hospitalització
domiciliària de persones grans. En
aquesta època realitzà activitats amb el sindicat
socialista Confederazione
Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General
Italiana del Treball).
L'11 de gener de 1981 intervingué en el congrés
«La no-violència» organitzat
per l'Associació Radical per l'Alternativa de
Milà. Michelino Camiolo va morir
sobtadament el 2 de desembre de 1996 a Milà (Llombardia,
Itàlia). ***
Cesare
Masetti -
Cesare Masetti: El 16 de gener de 1924 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Cesare
Masetti. Era fill del destacat
paleta anarquista Augusto Masetti i de Concetta Pironi.
Després de fer els
estudis primaris, treballà de mecànic. Del 31
d'agost al 8 de setembre de 1943 va
fer el servei militar a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia). Posteriorment s'integrà
com a cap d'esquadró en la partisana 36 Brigada
«Bianconcini Garibaldi», la
qual operà als Apenins de la Toscana i de
l'Emília. En un combat amb les tropes
nazis, Cesare Masetti va caure en combat l'11 de setembre de 1944 a
Fornazzano
(Brisighella, Emília-Romanya, Itàlia) per
l'explosió d'un morter alemany mentre
disparava una metralladora. Testimoni de la seva mort va ser el
militant anarquista
i guerriller partisà Cesare Fuochi. Va ser reconegut
oficialment com a partisà
de l'1 d'octubre de 1943 a l'11 de setembre de 1944 i el seu nom figura
en el Memorial
de la Piazza Nettuno de Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). ***
Aldo
Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la
II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de
setembre
de 1953) - Aldo Vinazza: El 16 de gener de 1926 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese. Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de carreteres, i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria «Ansaldo-Fossati», al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu grup de sindicalistes revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Participà en la vaga de 1942 i en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup de Sestri Ponenti. En 1949 començà a col·laborar, sota el pseudònim Rilievi, en el periòdic Umanità Nova i també en la revista ciclostilada dels joves anarquistes de Sestri Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine (1948-1949). En el congrés de la Federació Anarquista Ligur (FAL), celebrat el març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell i els seus companys van ser elegits per encarregar-se de la Comissió de Correspondència de la FAL. En aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus seguidors (joves comunistes llibertaris «plataformistes») acordaren amb Mario Mantovani col·laborar en Il Libertario. Fins a finals de 1953, dels 317 articles d'Il Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells dedicats a la política exterior. També realitzà nombroses activitats per a difondre aquest periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per número. En aquesta època destacà en l'emissió de correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta organització, amb seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització. També col·laborà en l'òrgan dels GAAP L'Impulso. A començaments de 1953 va ser acomiadat de la fàbrica on treballava de peó i va ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i secretari del Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova. Mentrestant, el juny de 1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el Comitè Nacional durant la II Conferència dels GAAP, així com en les successives conferències fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí, juntament amb Mario Filosofo, en representació dels GAAP, a la Conferència Internacional d'Organitzacions Llibertàries que se celebrà a París (França) i on es promogué la constitució de la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII Conferència, de l'aleshores anomenada Federació Comunista Llibertària (FCL), celebrada l'abril de 1957, es decidí la confluència amb el Movimento della Sinistra Comunista – Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista – Acció Comunista) i ell formà part de la comissió encarregada de la fusió. L'MSC-AC resultà ser una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno Fortichiari, Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i Giulio Seniga, participà en la publicació d'aquesta tendència Azione Comunista. Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de la redacció d'un nou diari i hi va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959 s'instal·là de bell nou a Gènova, on tornà a treballà en el Sindicat de Mossos de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball); però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any, va ser expulsat de la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no perdonà el seu passat polític. Desanimat, abandonà tota activitat política i només es centrà en tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment col·laborà amb temes politicosindicals, sota el pseudònim Aldo Genovese, en Lotta Comunista i en Battaglia Comunista, d'Onorato Damen, alhora que mantingué correspondència amb els vells companys (Bruno Fortichiari, Pier Carlo Masini, etc.). Aldo Vinazza va morir el 2 de març de 1995 a Gènova (Ligúria, Itàlia). ***
Tomás
Ibáñez Gracia (2011) - Tomás Ibáñez Gracia: El 16 de gener de 1944 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el psicòleg anarquista Tomás Ibáñez Gracia. Fill d'un militant llibertari, en 1947 fou portat per aquest en braços cap a França pels Pirineus. Quan tenia 14 anys, amb René Bianco, fundà el grup Les Jeunes Libertaires a Marsella. Més tard es traslladà a París, on estudià psicologia i entrà en el cercle intel·lectual de Michel Foucault. Durant els anys seixanta fou un dels fundadors de la Liaison des Étudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants Anarquistes), que donà lloc al «Moviment 22 de març» (Daniel Cohn-Bendit, Serge July, etc.) a la facultat de Nanterre, fonamental en l'esclat dels fets de «Maig de 1968». Alguns li atribueixen la invenció de la lletra A encerclada com a símbol de l'anarquisme (1964). En aquests anys fou redactor de Le Monde Libertaire i d'Action Libertaire, portaveu de les Joventuts Llibertàries. Entre gener de 1966 i abril de 1969 fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Arran dels fets de «Maig de 1968» va patir represàlies i fou desterrat sis mesos de París, assignant-li residència sota vigilància en una remota regió francesa. De bell nou a la capital francesa, entrà a fer feina al Laboratori de Psicologia Social dirigit per Robert Pagès. En 1971 fundà, amb altres, l'editorial La Hormiga. En 1973 retornà a la Península i participà activament en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), organització que abandonà arran del V Congrés de la CNT i de l'escissió sorgida. Aconseguí una plaça en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es doctorà i acabà com a catedràtic de Psicologia Social d'aquesta universitat. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista Archipiélago i fou un dels membres del seu consell de redacció. El 2 d'octubre de 1993 participà a Barcelona en el debat «Més enllà de la democràcia», amb Amadeo Bertolo, Heleno Saña i José Luis García Rua, dins d'«Anarquisme: Exposició Internacional». En 2000 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 2007 es jubilà de la seva càtedra de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la UAB. El 17 de desembre de 2010 participà en l'acte de clausura de «100 anys d'anarcosindicalisme», organitzat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí de Barcelona. Durant sa vida ha publicat en nombroses publicacions llibertàries, com ara Action Libertaire, Archipiélago, Bulletin des Jeunes Libertaires, Catalunya, Debate Libertario, A Ideia, Libertaria, Libre Pensamiento, Marea Negra, Le Monde Libertaire, Nada, Página Abierta, Polémica, Presencia, Réfractions, Les Temps Maudits, Volontà, El Viejo Topo, etc.; a més de d'infinitats d'articles sobre psicologia en revistes especialitzades (L'Année Psycologique, Athenea Digital, Boletín de Psicología, Bulletin de Psychologie, Inguruak, Newsletter. The Social Psychology Section, Política y Sociedad, Psic.Soc., Psique y Sociedad, Revista Interamericana de Psicología, Revista Latinoamericana de Psicología, Revista de Occidente, Revista de Psicología General y Aplicada, Revista de Psicoterapia, Revista de la Universidad de Guadalajara, Revue Française de Sociologie, Theory and Psychology, etc. És autor de desenes de llibres sobre psicologia i psicologia social i sobre anarquisme destaquen Notions et observations sur les confrontations étudiants-ouvriers dans la crise de mai-juin (1968), Poder y libertad. Naturaleza, modalidades y mecanismos de las relaciones de poder (1982, tesi doctoral), La révolution. Anarchisme contemporain (1984, amb altres), Anarquisme. Exposició Internacional (1993, amb altres), La culture libertaire (1996, amb altres), Municiones para disidentes. Realidad, verdad, política (2001), El lenguaje libertario (1999, amb altres), ¿Es actual el anarquismo? (2004), Contra la dominación. Variaciones sobre la salvaje exigencia de libertad... entre Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres (2005), ¿Por qué A?: Fragmentos dispersos para un anarquismo sin dogmas (2006), Actualidad del anarquismo (2007), Fragments épars pour un anarchisme sans dogmes (2010), Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo (2010, amb Salvador Gurucharri), Une résurgence anarchiste. Les Jeunesses Libertaires dans la lutte contre le franquisme. La FIJL dans les années 1960 (2012, amb Salvador Gurucharri), Anarquismo es movimiento. Anarquismo, neoanarquismo y postanarquismo (2014), Anarquismos a contratiempo (2017), No le deseo un Estado a nadie. A propósito del «conflicto catalán», seguido de algunas consideraciones para entenderlo (2018, amb altres), Anarquismos en perspectiva. Conjugar el pensamiento libertario para luchar el presente (2022), etc.
Defuncions
Simone Piccinini - Simone Piccinini: El 16 de gener de 1934 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Havia nascut el 5 de gener de 1883 a Albino (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, sense èxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. ***
Un dels dibuixos més coneguts de Tomàs Vera Morales (Esbelt) - Tomàs Vera Morales: El 16 de gener de 1938 mor a Cabeza del Buey (Badajoz, Extremadura, Espanya) el fotògraf, pintor i dibuixant anarquista i anarcosindicalista Tomàs Vera Morales, citat a vegades com Juan Vera i conegut sota el pseudònim artístic d'Esbelt. Havia nascut en 1913 –algunes fonts apunten 1911– a Alacant (Alacantí, País Valencià). De família modesta, son pare, Tomàs Vera Pastor, era venedor de peix al mercat i president en 1928 de la societat de l'ofici d'influència socialista. Estudià a l'Escola Model d'Alacant, centre educatiu de creença protestant, i destacà com a dibuixant a l'Escola d'Arts i Oficis. Ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels fundadores de les Joventuts Llibertàries d'Alacant; també ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari de la ciutat. En aquesta època era fotògraf als Tallers Lillo d'Alacant i estava especialitzat el retoc fotogràfic. El 9 de maig de 1933, durant la vaga al port d'Alacant, va ser detingut per sabotatge a les vies ferroviàries del Trenet de la Marina. La seva detenció es produí al seu domicili, al carrer Lepant, al barri de Sant Roc d'Alacant, i la policia aprofità l'escorcoll de casa seva per dispersar la seva important biblioteca. Després de romandre preventivament 10 mesos a la presó d'Alacant, va ser alliberat i s'instal·là amb sa companya Julia a Barcelona (Catalunya). Com que era insubmís al servei militar, visqué a la capital catalana amb nom fals i guanyant-se la vida, de mala manera, retocant fotos. En 1934 col·laborà en el periòdic alacantí Inquietudes. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 s'allistà com a milicià a la «Columna Ascaso» i, després de la militarització, fou nomenat tinent d'Informació de la 128 Brigada, passant més tard a l'Estat Major de la 28 Divisió. El 17 d'abril de 1937 assistí a la reunió a Barcelona del Sindicat de Dibuixants del Sindicat d'Ensenyament i de Professions Liberals de la CNT on es va constituir la nova junta directiva i de la qual va ser nomenat delegat de Treball. Tomàs Vera Morales va morir, a resultes de l'explosió d'un obús, el 16 de gener de 1938 lluitant en la batalla de Valsequillo, al front d'Extremadura, a la Sierra Trapera (Cabeza del Buey, Badajoz, Extremadura, Espanya). A més de dissenyar cartells, trobem, sota el pseudònim d'Esbelt, nombroses caricatures, fotomuntatges i dibuixos seus en portades de llibres i en diferents publicacions periòdiques, com ara Butlletí CNT-FAI, Ideas, ¡Liberación!, Porvenir, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres. La seva obra artística destaca per la seva crítica radical al capitalisme, a l'Església i al feixisme. ***
Eusebi Carbó - Eusebi Carbó Carbó: El 16 de gener de 1958 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Francesc Carbó Carbó –signava Eusebi C. Carbó. Havia nascut el 12 de desembre de 1881 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1883– a Vila-romà de Sant Joan de Palamós, actualment Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Carbó Ribot, peó ferroviari, i Maria Rosa Carbó Andreu. Fill d'una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia –va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades– i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del «Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX, Mario Negro, Gustavo, Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo, Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres, Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó
(1881-1958)
***
Necrològica
de José Martínez Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
de l'11 de febrer de 1965 - José
Martínez Pérez: El 16 de gener de
1965 mor a Vic de Fesensac (Gascunya,
Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista José
Salvador Tomás Martínez Pérez. Havia nascut el 5 de febrer de
1900 a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i Francisca
Pérez Matosas. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), patí les típiques cordes de
presos que recorrien la
Península. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on treballà de
jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan
(Gascunya, Aquitània, Occitània)
i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya
fou Manuela Gracia. Va
patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya,
Aquitània,
Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per
a cobrar la seva
pensió; desnonat per la medicina a l'hospital,
José Martínez Pérez va morir el
16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya,
Aquitània,
Occitània). ***
Necrològica de Juan
Perea Doña apareguda en el periòdic
parisenc Le Combat
Syndicaliste
del 15 de febrer de 1973 - Juan Perea Doña: El 16 de gener de 1973 mor a Le Grand-Lucé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Havia nascut l'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França). ***
Necrològica
d'Alejandra Bermejo Muela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de juny de 1975 - Alejandra
Bermejo Muela:
El 16 de gener de 1975 mor a Fumèl
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Alejandra Bermejo. Havia nascut el 27 de febrer de
1895 a Hortezuela de Océn (Guadalajara, Castella, Espanya).
Sos
pares es deien Segundo Bermejo i Raimunda Muela.
Llevadora de
professió, milità en la Federació
Local de Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan
l'ofensiva feixista a
Aragó, va ser evacuada cap a Barcelona (Catalunya), on
continuà militant en el
Sindicat de Sanitat de la CNT. A començament de 1939, quan
el triomf franquista
era un fet, passà a França. Residí a
diverses localitats i finalment
s'instal·là a Fumèl, on
milità en la
Federació Local de la CNT i fou membre,
juntament amb la família Juan Juan, del grup teatral de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou Luis Boronat.
Alejandra
Bermejo va
morir el 16 de gener de 1975 al seu domicili de Fumèl
(Aquitània,
Occitània) i fou enterrada dos
dies després en aquesta localitat. ***
Notícia
sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 7
d'agost de 1909 - Lucien
Lecourtier:
El 16 de
gener de 1977 mor a Le Raincy
(Illa de França, França) el jornaler
anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. Havia nascut el 27
de juliol de 1887 al XIX Districte de
París (França). De mare desconeguda, son
pare es deia Henri François Lecourtier, torner en coure i
després
venedor de diaris, i reconegué l'infant en
néixer. Vivia al
número 33 del carrer des
Bois del XIX Districte de París. El març de 1909
va substituir Jeanne Morand,
aleshores empresonada per participar en una manifestació,
com a gerent del
setmanari L'Anarchie, fundat per
Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22
de desembre de 1909 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena
pel delicte d'ultratges i
injúries a l'Exèrcit a tres anys de
presó i a 100 francs de multa per l'article
«Aux soldats», signat per Maurice
le
Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el
número del 20 de maig de
1909 de L'Anarchie, on es
glorificava
l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del
delinqüent
Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser
substituït en la
gerència de L'Anarchie
per André
Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per
desaparegut a París. En
1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el
febrer de 1916
pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de
França, França). Va ser condecorat amb la Creu de
Guerra. El 19
d'octubre de 1918 es casà al IV Distrecte de
París amb la modista Alice
Maria Nicouleau. En aquesta època treballava de fuster i
vivia al
número 13 del Quai de l'Ourcq de Pantin (Illa de
França, França). En
1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament
del
Sena. ***
Necrològica
de Josep Capdevila Puig apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984 - Josep Capdevila
Puig: El 16 de
gener de 1984 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Esteve Lluís Capdevila Puig. Havia nascut el 7 d'octubre de 1900 a Badalona
(Barcelonès, Catalunya). Sos
pares es deien
Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig
Piñol. Obrer tèxtil, milità
activament en el Sindicat Tèxtil de Barcelona de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la Revolució participà en
el procés de col·lectivització.
Després de la Guerra Civil restà a Catalunya i
milità en la clandestinitat. A
finals de 1947 era membre del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT. Josep
Capdevila Puig va morir d'un edema agut de pulmó el 16 de
gener de 1984 a l'Hospital
de la Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat al
cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya). Son germà Andreu
Capdevila Puig també va ser destacat militant
anarcosindicalista i conseller d'Economia
de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil. ***
Alfons
Miguel Martorell - Alfons Miguel
Martorell: El 16 de gener de 1984 mor a Puebla
(Puebla, Mèxic) l'activista i
propagandista anarquista Alfons Antoni Josep Miguel Martorell. Havia
nascut el 20 de febrer de 1902 a Barcelona
(Catalunya). Sos
pares es deien
Ramon
Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista
i ben
aviant entrà a formar part del moviment anarquista.
Destacà en els seus grups
d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16
anys. En 1920 va ser
nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de
Barcelona. La policia
li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del
Sindicat Lliure Pere
Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922
va ser
jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i
ambdós van ser absolts.
Després va ser reclamat per pròfug per les
autoritats militars i enviat a un
regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà
ràpidament. En 1923 va ser admès en
el grup d'acció anarquista barceloní
«Los Solidarios» (Juan García Oliver,
Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela,
Antonio del Toto,
Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti,
etc.). L'agost de
1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig
d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels
agents de
confiança del cap de policia Miguel Arlegui. En 1924, amb la
mort de Gregorio
Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del
Comitè
Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos
(Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la
pena de mort per
l'assassinat d'Escartín, però en el judici
celebrat el 20 i 21 de novembre de
1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest
empresonament col·laborà en La
Revista
Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a
França. El juny de 1925 fou escollit,
en una reunió de grups anarquistes celebrada a
Lió (Arpitània), per a formar
part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de
constituir a París. En
1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista,
freqüentà les tertúlies
d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions
contra la dictadura
de Primo de Rivera que encapçalà
l'Aliança Revolucionària, formada per membres
de «Los Solidarios» (Joan García
Oliver), i en plans subversius amb Francesc
Macià Llussà. Amb la proclamació de la
II República espanyola retornà a la
Península i s'instal·là a Barcelona,
on milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte
amb membres de «Los
Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos i Gregorio Jover Cortés),
realitzà amb ells tasques propagandístiques. El
14 de juny de 1931 havia d'intervenir
en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores
vicepresident del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós
van ser detinguts i l'acte
prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents
mítings i conferències
(Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es
creà el grup
d'acció «Nosotros», amb antics membres
de «Los Solidarios», es mantingué al
marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de
Durruti. El 19 de juliol de
1936, participà en els combats als carrers barcelonins
contra els aixecats
feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril
confederal
i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou,
arranjà dos camions que
marxaren a València per participar en l'assalt a les
casernes on la tropa
encara estava aquarterada; també s'encarregà
d'organitzar les columnes
confederals. Després, a Barcelona, treballà per
al Comitè de Milícies Antifeixistes,
i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el
va nomenar delegat
especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats.
Aquest comitè va ser
creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils,
carrabiners i
guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests
cossos d'elements
feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de
la creació del
govern de Francisco Largo Caballero amb participació de
quatre ministres
anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete
(Castella, Espanya) per
aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de
les Corts
espanyoles i cap de l'organització de les Brigades
Internacionals, als plans
del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un
Consell Superior de
Guerra. En aquesta època la seva artritis
deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar
a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar
força deprimit. El
juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción
y Firmeza» en el Ple
Regional de Catalunya de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on s'adscrigué
en el sector més radical. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després s'exilià a Mèxic. Al
país asteca dirigí en 1942 el periòdic
Solidaridad Obrera, del sector
escindit.
És autor de diverses obres, com ara L'Espagne,
sa prochaine révolution (1930), Palabras
de un soldado (1932, capítol «Todo el
poder a los sindicatos») i La
guerra de España ante la situación de
Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937).
***
Pedro
Moya Paredes - Pedro Moya
Paredes: El 16 de gener de 2011 mor a Puerto Real (Cadis,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes,
conegut com
Moyita. Havia nascut l'11 de
desembre
de 1912 a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Cristóbal Moya López i Teresa Paredes
González. Jornaler de professió,
s'afilià
a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat
secretari de
l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els
enfrontaments armats
durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets
va ser
detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí
passar a la zona
republicana. Lluità a la serra de Ronda, després
a Màlaga i fou comissari
polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb
el grau de capità, de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, en unitats que
combateren a Pozoblanco i
els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li
agafà a Castelló de
la Plana (Plana Alta, País Valencià) i
retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de
Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser
detingut
i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en
consell de
guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de
reclusió. El 20
de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la
presó gaditana de
Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que
empaitat per les
autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es
casà amb Mariana Lago
Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns
indiots, va
ser detingut durant cinc dies. Un mes després,
després d'haver denunciat alguns
comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel
Marín Galindo per haver
alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis
acusat de
denúncia falsa; durant aquesta retenció, un
comandant de la Guàrdia Civil li va
proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran
d'aquest fet decidí fugir
a la serra. A finals de 1944 creà i
encapçalà un petit grup guerriller format
pels germans José (Chiquito)
i Francisco
Fernández Cornejo (Largo Mayo),
Miguel Fernández Tizón (Cartucho)
i El Porruo, tots militants de la
CNT. Aquest
grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas,
Medina-Sidonia, Chiclana i
Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el
grup no cometé
segrests, sinó únicament robatoris de cabres i
d'aliments, caça furtiva i
algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de
1945 va ser
sorprès per la Guàrdia Civil, amb El
Porruo, a la devesa del Cermeño, a
Alcalá de los Gazules, i durant
l'enfrontament aconseguí fugir, però son company
fou abatut. El desembre de
1946, després de diversos intents de fugir cap a
Castelló de la Plana i a
França realitzats a peu, passà a
Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb
Miguel Fernández Tizón (Cartucho)
i
ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una
benzinera. Detingut, va
ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a
Tànger des del 20
de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a
l'Espanya
franquista i tancat a la presó de Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià). El
juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per
«bandidatge i terrorisme»
i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de
Santa María
i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat
condicional.
L'any següent s'instal·là, amb sa
companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País
Valencià), on treballà com a guàrdia
d'una fàbrica i en altres oficis. Després
de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per
aconseguir una
indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un
dels que
negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les
indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop
jubilat visqué entre
Torrent i Benalup. Participà en el Congrés
d'Associacions Andaluses celebrat a
Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y
los responsables directos de
aquella barbarie (sd) i de Los
reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad
internacional. Enlace
patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe
González (1986).
Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de
Puerto Real
(Cadis, Andalusia, Espanya). ---
|
![[15/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/01]") |
|
![[17/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/01]") |
|
|
| Actualització: 17-05-24 |