|
---
Anarcoefemèrides del 16 d'abril Esdeveniments
Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1897 - Conferència de Faure: El 16 d'abril de 1897, Divendres Sant, se celebra a la Sala Franklin de Le Havre (Alta Normandia, França) la conferència pública i contradictòria «Dieu, c'est l'erreur!» (Déu, és l'error!) a càrrec del propagandista anarquista Sébastien Faure. Tots els eclesiàstics i autoritats van ser convidats a l'acte. A aquesta conferència, que resultà un èxit de públic, hi assistiren més de dos-mil persones i els representants del món eclesiàstic guardaren silenci. Aquesta conferència esdevingué un clàssic de les xerrades de Faure i la llegí en nombroses ocasions. En el seu fullet Réponse aux paroles d'une croyante (1903), Sébastien Faure ens diu: «He dit: Déu, és l'error, i jo no hi crec; Déu és el malson i la hipocresia, i jo el combat; Déu, és la religió i no només aquesta no consola sinó que n'afligeix; no només no aporta a la humanitat tranquil·litat ni joia, sinó que ha escrit les pàgines més doloroses i més sagnants de la història, vet aquí perquè lluito contra la religió.» ***
Exemplar d'El Hijo del Ahuizote - Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic –el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. ***
Manifestació
de l'USA (1923) - I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas. ***
Cartell
anunciador de la conferència [IISH] - Xerrada d'Emma
Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada
militant
anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al
South Place Institute
de Londres (Anglaterra), sota el títol An
exposure of the Trade Union delegation's report on Russia
(Exposició sobre
l'informe de la delegació sindical a Rússia). La
xerrada, que tingué un bis el
27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel
British Committee for
the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè
Britànic de Defensa dels
Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una
delegació de les Trade Unions
(sindicats britànics) havia retornat d'un viatge
d'inspecció a la Unió
Soviètica i els components d'aquesta comissió es
mostraren fascinats per les
grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el
llibertari
John Turner, primera víctima de la llei contra els
anarquistes (Anarchist
Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president
Williamb McKinley
per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de
contradir aquell
desastrós informe que just traduïa dades oficioses
interessades i tendencioses
preparades per les autoritats soviètiques que els delegats,
la majoria
prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu
viatge de només sis
setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta
conferència de
rèplica, Goldman confrontava les dades de la
delegació britànica amb altres
molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa
soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada,
aquell mateix mes d'abril de
1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report:
A Reply, editat
per la mateixa organització que havia convocat la
conferència. Els comunistes
en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar
que les dades
contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat
acuradament falsejades.
Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925) ***
Cartell de l'homenatge - Homenatge a García
Calvo: El 16 d'abril de 2013 se celebra al Saló d'Actes de l'Ateneu de Madrid
(Espanya) un homenatge al filòsof anarquista Agustín García Calvo sota el títol
«De viva voz. En recuerdo de Agustín García Calvo». L'acte, encapçalat per
Carlos París Amador, president de l'Ateneu de Madrid, comptà amb les intervencions
d'Ester Bellver Martín, actriu, dramaturga i alumna de García Calvo; d'Isabel
Escudero Ríos, poetessa i companya de l'homenatjat; del cantautor Amancio Prada
Prada; del grup teatral «A Contratiempo»; i de membres de la Tertúlia Política
de l'Ateneu de Madrid que animà García Calvo.
Naixements
Paul Paillette - Paul Paillette: El 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée –el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920. Paul
Paillette (1844-1920) ***
Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni - Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels –se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse. ***
Gustave-Henri
Jossot - Gustave-Henri
Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya,
França) el dibuixant,
caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i
individualista llibertari
Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul
Karîm Jossot. Fill d'una família
burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de
la
companyia d'assegurances «Le Phénix», i
Marie Jeanne Agnès Hébert.
Quan tenia tres anys sa mare morí i son
pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens.
D'estar internat en
un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat
després d'amenaçar amb
calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon.
Posteriorment va fer el
servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya,
França) i va ser
llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una
companyia
d'assegurances a París (França), però
va ser acomiadat de la feina després
d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista
autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar
els primers dibuixos en la
premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no
fou un dibuixant
compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb
Marie-Jeanne
Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es
casà en morir son
pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de
la dècada dels
noranta es traslladà a París, on es va veure
influenciat per artistes com Émile
Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens,
entre d'altres, i va viatjar a
Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada
«Escola de Pont-Aven».
En aquesta època, gràcies a la
situació política i els casos de
corrupció (boulangisme,
escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de
París el centre de la
caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà
influenciat per l'orientalisme,
l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres
tendències. Cap
a 1892 començà a publicar els seus primers
dibuixos humorístics en la premsa
d'àmbit nacional, com ara L'Art
Décoratif,
La Butte, La
Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve,
L'Estampe et
l'Affiche, L'Estampe Originale,
Jugend i L'Ymagier.
En 1894 presentà al Saló dels Independents
caricatures
en aquarel·la, que van atreure l'atenció de
Léon Maillard, director de la
prestigiosa revista simbolista La Plume,
on començà a col·laborar. A partir
d'aquí va exposar en diferent indrets, com
ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de
la Societat Nacional de Belles
Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el
Saló dels Independents
(1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en
l'«estètica de la deformació»
i els colors vius el seu camí per al compromís
polític i subversiu. En 1894
publicà l'obra il·lustrada Artistes
et
bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces
de trognes i Pochetées.
En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla
única, fet que el va abatre
profundament i el decantà encara més pel dibuix i
la misantropia. Per
contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa
companya per Còrsega, Suïssa i
Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual
s'enamorà dels seus deserts i de la
seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club
Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en
exclusivitat com a cartellista
publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després
obrí el seu propi taller.
En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i
il·lustrà el poema Les
rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del
setmanari
satíric anarquista de crítica política
i social L'Assiette au Beurre, que
publicà el seu primer número el 4 d'abril
de 1901, autèntica revolució en la premsa de la
seva època, tant pel seu
contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat
i de la
societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura,
govern,
colonialisme, capitalisme, religió, escola,
família, costums, vivisecció,
repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels
dibuixants més prestigiosos
de l'època. En 1901 publicà Femelles!
També trobem dibuixos seus en la publicació
anticlerical Le Diable, la revista
satírica Le
Rire i en les anarquistes L'Almanach
de la Révolution i Les
Temps Nouveaux,
entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el
portà a rebutjar l'etiqueta
d'«anarquista». En 1903 participà en el
llançament del periòdic L'Action.
Quotidienne,
anticléricale, républicaine et socialiste. Organe
de la libre-pensée militante,
en el qual col·laborà. A partir de
1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre
novembre de 1904 i abril de
1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa,
Gabès, Tunis i Hammamet) i en
tornar publicà la seva novel·la
il·lustrada Viande
de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran
exposició al Rudolfinum Museum de
Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia),
organitzada pel «Club Slavia», que
també la portà a Àustria i a
Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En
1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor
i passà l'hivern a Bou Saâda
(M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a
París i exposà al Saló dels
Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes.
Després d'una forta depressió, accentuada
per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte
bèl·lic,
el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i
s'instal·là definitivament amb
sa companya a Tunísia i deixà la caricatura,
passant a pintar els paisatges, la
població indígena i escenes de la vida quotidiana
del lloc a l'estil
orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules
Grandjouan), o
moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au
Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En
aquest any de 1912 exposà al
Saló Tunisià. Després d'haver estudiat
l'ocultisme, la teosofia i
l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el
febrer de 1913 rebutjà el
catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot
(«L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet
en àrab Mi conversió
i vestint a la
manera indígena i palesant la seva figura de
«renegat» de la cultura occidental.
Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà
de dibuixar i de pintar. En
aquesta època el seu pensament individualista llibertari es
va veure
influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i
Laurent
Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En
1923, atret pel
sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en
1927 publicà Le Sentier d'Allah,
on relata les seves
experiències d'iniciació. Defensà en
els periòdics nord-africans el matrimoni interracial
i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En
aquesta època va ser
amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar
Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que
també s'havia passat a la
religió musulmana. No obstant això,
acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al
seu patrònim musulmà i abandonà les
vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis
el llibre de dibuixos Le Foetus
récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els
anys quaranta trobem
col·laboracions seves en Le
Libertaire.
Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista
anarquista Maintenant i en 1947 en El
Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els
seus últims anys van
ser molt difícils des del punt de vista econòmic.
En 1951, en unes memòries que
han restat inèdites (Goutte
à goutte),
proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa
companya, Gustave-Henri
Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la
metròpoli, el 7
d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i
fou enterrat civilment al «Cementiri
dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis,
Tunísia). Entre l'1 de març i el 18
de juny de 2011 es realitzà una exposició
retrospectiva en la Biblioteca Forney
de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en
periòdics tunisians
entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013
s'estrenà el documental Jossot, de
Gustave à Abdul Karim, de
Marc Faye. Gustave-Henri Jossot (1866-1951) ***
Notícia
sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell
d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el
diari parisenc Le
Populaire del 9 d'agost de 1919 - Casimir Albenque: El 16 d'abril de 1880 neix a Vilanòva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Sos pares es deien Pierre-Adolphe Albenque, conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió, amb Maxime Olivier, fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta) de fusteria de colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França), promogut per Sébastien Faure. Aquest taller tingué com a aprenents Ernest Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans Lucien i Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les aules de l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges, armaris, pissarres, etc.) i es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis habitacions. Hi col·laborà en Le Bulletin de «La Ruche». El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat de Fusters de París (França). En 1935 residia al número 30 del carrer de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Casimir Albenque va morir el 14 de gener de 1965 a Provins (Illa de França, França). ***
Foto
antropomètrica de Barthélémy Baraille
(1912) -
Barthélémy
Baraille: El 16 d'abril de 1882 neix a Tetiu
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista i sindicalista, i després comunista,
Barthélémy Baraille. Sos
pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i
Jeanne Salles. S'allistà per
cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina
francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de
1907
passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta.
En 1907 entrà a
treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià
a la Confederació
General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a
Lo Poi (Aquitània,
Occitània) amb la també anarquista
Célestine Hontarrède. Obrer de tracció
mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin
(Nord-Pas-de-Calais,
França), esdevingué membre del consell
d'administració i delegat de la Borsa
del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910,
després de la vaga de
ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132
companys
del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser
acomiadat abans, el
13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a
Rambouillet (Illa de
França, França) i ell, contractat per una empresa
de publicitat, es dedicà a
aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà
a treballar com a
luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via
secundària i de tramvia a
Berck (Nord-Pas-de-Calais, França).
S'instal·là amb sa companya, contractada de
guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de
la mateixa
companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de
fusta al barri de Le
Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie
i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la
rúbrica «Trois mots aux
amis». El març de 1912 albergà una
setmana l'anarquista il·legalista André Soudy
(Bonvallet), membre de la
«Banda
Bonnot». A conseqüència de la
delació d'un confident, Soudy va ser interceptat
el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck.
Se li va decomissar
correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville
Suzanne. Baraille va
ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va
ser inculpat i fou
alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a
la Federació
Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser
detingut el mateix dia de
la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres
mesos després del
seu alliberament, va ser novament detingut per la
distribució d'un pamflet de
la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a
Sablé-sur-Sarthe
(País del Loira, França). Amb la
prohibició de residència al Pas-de-Calais, el
març de 1915 marxà cap a Nantes i
entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la
ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb
Jean Crémet formà part d'un petit
grup de propaganda pacifista. Després de la
Conferència de Zimmerwald de
setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La
Montagne (País del Loira,
França), una secció local del Comitè
per la Represa de Relacions Internacionals
(CRRI), que en 1919 es transformà en secció el
Comitè de la III Internacional.
En aquesta època distribuí, a més del
manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa
obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La
Vague, etc.) i fullets. En aquesta època
s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria
zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la
integració de l'SFIO a la III
Internacional i restà militant comunista fins a la resta
dels seus dies. El
maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets
prohibits per la
censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de
l'exèrcit
rus a França, i tancat a la presó militar de
Nantes. El periòdic comunista L'Humanité
s'encarregà de la seva
defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat
Henry Torrès, del Comitè de la
III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la
Federació
Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies
després. Des de 1920 i fins a
1939 participà activament en el moviment comunista del
departament del Loira
Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En
1936 presidí la secció de
Nantes dels «Amic de l'URSS». També va
ser candidat comunista en tots els grans
escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928,
1932 i
1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant
comunista
«perillós», va ser detingut i
reclòs al camp de concentració de
Châteaubriant
(País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat
regidor municipal de
Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França),
població on residia.
Després de la II Guerra Mundial
restà com a un dels militants més destacats del
moviment comunista de la zona.
Barthélémy Baraille va morir el 31 de desembre de
1970 al domicili de sa filla de Le Pellerin (País del
Loira, França). ***
Bernardo
Ghibesi -
Bernardo Ghibesi:
El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista
Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc
(piccolino, petit), per mor de la
seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i
Esterina Spada. Assistí
a l'escola fins el tercer grau elemental i després
treballà fent de forner i de
pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es
traslladà
a Bèrgam, on treballà ajudant un forner
suís que tenia la fleca al barri popular
de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam
començà participar
en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant
sobretot els
treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar
la seva consciència
anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en
suport dels
vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i
Torino. S'adherí
al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En
1916 es casà amb
l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella
tingué son primer
infant, que anomenaren Rivoluzionario,
nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam;
el problema se
solucionà gràcies a la mediació de
Romeo Crotti, anarquista que treballava a
l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom
pel de Rivo Luzio Nario.
Després de la Gran
Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de
Bèrgam, freqüentat per
destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano
Ghirardi,
Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920
distribuí
fullets a favor de les víctimes polítiques i
durant les nits precedents a les
eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà
cartells als carrers de
Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i
Luigi Caglioni,
demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la
Federació Anarquista
Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En
aquesta època
estava subscrit a la revista anarquista Fede!
El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer
Pignolo, constituïa
el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la
ubicació de
l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir
fàcilment a través d'un
parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn
suís on treballava
tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor
ambulant de mitjons, recorrent els
carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant
l'avinentesa per fer propaganda
anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la
província i
voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola,
etc.). Amb el suport
dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a
la seva feina,
ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels
pares, Rivo
Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio
Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico,
en honor d'Armando
Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el
seu
domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava
la senyera del Grup
Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el
definí com «anarquista
individualista». Arran de la fuita del tipògraf
Luigi Caglioni, membre del Grup
Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença
d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el
domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i
l'endemà va ser detingut
com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que
després va ser
alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els
informes de la policia no indicaren cap referència negativa
sobre la seva
persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de
subversius,
encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II
Guerra
Mundial proporcionà queviures i propaganda a la
Resistència de Bèrgam i acabat
el conflicte bèl·lic continuà amb la
seva feina de venedor ambulant. Bernardo
Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia). Rivo
Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat
membre del Partit
Comunista Italià (PCI). ***
Notícia
de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda
en el diari
francès Le
Rappel del 24 de setembre de 1927 - Étienne
Morinière: El 16 d'abril de 1888 neix a
Couëron
(País del Loira, França)
l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Sos
pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i
Rose Legault. Obrer de la
construcció i
electricista, s'instal·là a París
(França) on a començaments dels anys vint
milità en el grup del V Districte de la Federació
Anarquista (FA), organització
de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat
membre del
Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA).
En les eleccions legislatives
de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de
París (V
Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco,
André Colomer,
Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va
ser detingut per
haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va
ser
condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser
traslladat a la presó
de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de
setembre de 1927 va ser novament
detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre»
durant un acte de protesta
per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion
de París i
empresonat a La Santé, abans de ser alliberat
provisionalment sis dies després.
Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també
detingut, amb Lucie
Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia
al bulevard de
Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà
la seva última residència, i en 1950 encara
era vigilat per la
policia. Étienne Morinière va morir el 12
d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié
Salpêtrière de París
(França). ***
Necrològica
de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1968 - Frederic Arnau Peiró: El 16 d'abril de 1893 neix a Canals (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Manuel Bruna Artigas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de desembre de 1977 - Manuel Bruna
Artigas: El 16 d'abril de 1895 neix a Vilanova i la
Geltrú (Garraf, Catalunya)
l'anarcosindicalista Manuel Bruna Artigas. Era fill d'Evarist Bruna i
d'Anna Artigas.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
1939 s'hagué d'exiliar
a França i va ser processat en rebel·lia per les
autoritats franquistes.
Instal·lat a Bordeus (Aquitània,
Occitània), es guanyà la vida treballant de
manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Maria
Monter Marquès. Malalt d'artritis
reumatoide, Manuel Bruna Artigas va morir l'11 de novembre de 1977 a
Merinhac
(Aquitània, Occitània). ***
Notícia
sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 de setembre de 1949 - Manuel Lazar Gil:
El 16 d'abril de
1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil.
Milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en
Nules (Plana Baixa, País Valencià), durant la
Revolució espanyola fou un dels responsables de les
col·lectivitats de la Plana Baixa.
L'abril de 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però
la pena fou
commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de
març de 1949 s'evadí amb José
Daza Sánchez, també cenetista, de la
presó de Benicarló (Baix Maestrat,
País
Valencià). Ambdós, amb altres tres companys
(Platón Domenech Tort, Joan Bometón
Massó i Ignacio Fernández García),
durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb
una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura,
País Valencià) i, portant-se
tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es
feren a la mar
l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2
de maig arribaren a una platja
entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília.
Detinguts en arribar-hi
pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i,
poc després, van ser
internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup
editor d'Il Libertario, de
Milà, i la Federació
Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir
la seva
llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Josep
Carreras Mascarreras - Josep Carreras
Mascarreras: El 16 d'abril de
1903 neix a Torroella de Montgrí (Baix Empordà,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Joan Constantí Carreras
Mascarreras, conegut com Titus. Sos
pares es deien Francesc Carreras, llaurador, i Maria Mascarreras Muni.
Sabater de professió,
fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Segons algunes fonts,
va ser membre del Comitè Antifeixista del seu poble arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936. Durant la guerra
civil fou capità d'Infanteria d'una
companyia de la 24 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França,
deixant a la Península sa companya Dolors Terradas Moret i
sa filla Rosa Carreras Terradas. Va ser
internat a diversos camps
de concentració i després va ser enrolat en la 27
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la
«Línia Maginot». El
20 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França). Després de passar pel frontstalag
Núm. 122 de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França),
el 3 de juny de 1941 va ser
deportat, sota la matrícula 3.881, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on va ser destinat a diversos kommandos (Bretstein, Steyr, Redl-Zipf,
Ternberg, César, Schlier).
Durant la deportació, en 1943, va coincidir amb
també llibertari Francesc
Comellas Llinares al «Kommando César» al
camp de Temberg. El 4 de maig de 1945,
durant els últims dies de la guerra, aconseguí
fugir del «Kommando Schlier»,
amb Francesc Comellas Llinares i altres dos espanyols, de la columna
que els
portava al camp d'Ebensse, i van ser trobat dos dies després
per una unitat de
l'exèrcit nord-americà a la riba del llac
Attersee i acollits per famílies de Vöcklabruck.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là definitivament a
Vöcklabruck, on ja
visqué sempre. Es casà de bell nou i la filla que
havia deixat a Catalunya
visqué una temporada amb ell. A començament dels
anys setanta va ser secretari
del grup austríac de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP), al costat de Francesc Comellas Llinares, que en fou el
tresorer. El 4 de febrer de 1981 prengué la nacionalitat
austríaca. Josep
Carreras Mascarreras va morir el 13 de juny de 1989 –algunes
fonts citen
erròniament el 22 de març de 1982– a
Vöcklabruck (Alta Àustria, Àustria). Josep Carreras Mascarreras (1903-1989) ***
Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968 - Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Sofia (Bulgària) el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí –11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA –10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971– sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària). ***
Manuel
Jiménez Pérez - Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 –altres fonts citen el 22 de juliol–, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte. ***
Rafael Peña Castilla - Rafael Peña Castilla: El 16 d'abril de 1909 neix a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Rafael Peña Castilla. Sos pares es deien Miguel Peña i Antonia Castilla. Fill d'una família revolucionària, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser detingut a l'alba del 19 de juliol juntament amb altres companys abans que la resta de militants alliberessin la població durant la nit del 19 al 20 de juliol. Posteriorment participà en la resistència local i fou milicià en una columna confederal amb la qual lluità tota la guerra. En 1939, al final de la guerra, aconseguí embarcar, amb sa companya Paquita i sa descendència, a Cartagena (Múrcia, Espanya) a bord d'una barca cap a Orà (Algèria), on formà part del Nucli de la CNT local. Les autoritats franquistes el van acusar d'haver participat en requisicions de béns i de terres i fins i tot de l'execució alguns terratinents empresonats pels llibertaris. En 1947 s'establí a Lavardac (Aquitània, Occitània), on es reuní amb sa mare i ses germanes i va ser secretari gairebé permanent des de 1948 de la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Francisca Ibáñez González. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Rafael Peña Castilla va morir el 25 d'octubre de 1988 a la Clínica Esquirol d'Agen (Aquitània, Occitània). Rafael Peña Castilla (1909-1988) ***
José
Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé"
(Barcelona, ca. 1937) - José
Mérida Rafols: El 16 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 17 d'abril– de 1911
neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus
pares en nàixer, va ser
criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix
Maestrat, País
Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a
Barcelona i quan tenia uns 12
anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931
treballà de barber
al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El
juliol de 1937 enrolà
com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26
Divisió (antiga
«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant
Cebrià. Fins el juliol
de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta
Orsa (Aquitània, Occitània). En
1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball
Obligatori
(STO) enquadrat en l'«Organització Todt»
i internat al camp de treball de l'illa
normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944.
Després s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà de barber al camp militar de Frejús
i a la base americana de l'estany de Reáltor a
Calàs. Entre el 22 de desembre
de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i
entre gener i agost
de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball
(CGT). L'octubre
de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer
adjunt. Va ser delegat
en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en
1947 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). En aquests anys participà, amb
companys de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una
barberia al número 7
del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que
deixà de militar i
treballà com a mosso d'hotel. A començament dels
anys cinquanta esdevingué gerent
de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la
qual era molt freqüentada per
membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987.
Fou membre de la Fédération
Nationale des Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació
Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes).
Estava divorciat de Angela Celestina Salzano.
José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990
a la Clínica «Les Quatre
Saisons» de
Marsella (Provença, Occitània). José Mérida Rafols (1911-1990) ***
Raymond
Pantais - Raymond Pantais: El 16 d'abril de 1917 –segons algunes fonts erròniament en 1919– neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i lluitador antifeixista Raymond Pierre Pantais. Sos pares es deien Alexandre Charles Pantais, un dels fundadors de la Cooperativa del barri de La Madeleine d'Angers, i Marie Lecourge. Ben igual que sos germans (Alexandre i Roger) i germanes (Hélène i Jeanne), milità en el moviment llibertari de la seva població natal. Orfe de pare des dels quatre anys, residia amb sa mare al número 15 del Chemin de Villoutreys d'Angers i es guanyava la vida treballant d'obrer torner. En 1936, quan esclatà la guerra d'Espanya, hi marxà cap a la Península com a voluntari. Amb son germà Roger Pantais, organitzà combois d'avituallament per als revolucionaris en guerra. Amb son germà Roger i altres nou militants anarquistes francesos (Louis Montgon, René Prince, Marcel Schlauder, Alphonse Tricheux, Eugène Tricheux, etc.), va ser sospitós per part de la policia francesa d'haver participat en el robatori d'armes (13 metralletes, 13 mosquetons i diversos revòlvers) comès durant la nit del 5 al 6 de febrer de 1937 a l'Escola de Cavalleria de Saumur (País del Loira, França), algunes armes de les quals va ser trobades en un escorcoll del «Comitè Espagne Libre» de París (França). Després dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut, amb altres anarquistes, per forces comunistes a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya); mentre els seus companys llibertaris van ser assassinats, ell salvà la vida gràcies a la intervenció d'una tal Madame Prince –possiblement l'esposa de René Prince, aleshores delegat de la Federació Anarquista Francesa (FAF) a Barcelona (Catalunya)– i les autoritats franceses de La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), i va ser expulsat d'Espanya. De bell nou a França, sembla que ajudà son germà Roger al taller de reparació d'automòbils que regentava a Trélazé (País del Loira, França). Fitxat per les autoritats franceses com «internacionalista integral, propagandista de les teories antimilitaristes i anarquitzants», a principis de 1938 va ser cridat a files i destinat al 123 Batalló de l'Aire. Quan esclatà la II Guerra Mundial va caure presoner dels alemanys i enviat a un camp de presoners. Sa companya fou l'anarquista Marie Louise Léonide Michelet, de família llibertària. Raymond Pantais va morir el 20 de desembre de 1989 al Centre Hospitalari Universitari d'Angers (País del Loira, França). ***
Peppino
Tota - Peppino Tota:
El 16 d'abril
de 1918 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe
Gennaro Tota, més conegut com Peppino Tota.
Sos pares es
deien Antonio Tota i Carmela
Carbone. Fill d'una família molt humil, son pare treballava
en l'eliminació de
bombes de la Gran Guerra i morí d'un accident de treball,
deixant sa mare amb tres
fills a càrrec, la qual es tornà a casar amb
Giovanni Jacobone. Sa mare va
morir quan ell encara era adolescent i son padrastre
s'encarregà dels germans.
No aconseguí poder anar a l'escola i aprendre a llegir i a
escriure esdevingué
el seu somni i, poc a poc, de manera autodidacta va començar
a aconseguir
cultura. De ben jovenet treballà en diverses feines
(peó, paleta, etc.), fins
que va fer el servei militar. Durant la II Guerra Mundial
serví en un departament
d'artilleria del I Regiment de la Divisió Garibaldi, primer
a França, després a
Albània i finalment a Iugoslàvia, on el setembre
de 1943 va ser capturat amb el
seu grup pels nazis i deportat a un camp de treball a Alemanya. El 5 de
maig de
1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Durant la guerra i
l'empresonament accentuà la seva aversió al
militarisme i en tornar a la seva
població natal s'acostà al moviment llibertari,
on aquest estava fortament
arrelat. En aquests anys conegué destacats anarquistes, com
ara Michele Damiano,
Michele Di Maggio, Giacinto Di Nunno, Paolo Jacobone, Domenico
Mirenghi, Agostino
Raimo, etc. Destacà en la seva militància en el
grup juvenil anarquista de la
localitat. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 va ser
delegat al II Congrés
Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se
celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i va ser un dels organitzadors del
Congrés Nacional Anarquista que se
celebrà entre el 20 i el 24 de febrer de 1948 a Canosa di
Puglia. En el debat
intern que va tenir lloc en el III Congrés Nacional de la
FAI celebrat entre el
23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia) va fer
costat el moviment
federalista i de «síntesi». Com a
delegat del grup juvenil anarquista de Canosa
di Puglia, participà en el IV Congrés Nacional de
la FAI celebrat entre el 8 i
el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia), on va
tenir lloc
l'escissió de la FAI i que donà lloc el febrer de
1951 als Grups Anarquistes
d'Acció Proletària (GAAP). També va
participar en el VI Congrés Nacional de la
FAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1957 a Senigallia
(Ancona, Itàlia).
A principis dels anys seixanta, amb altres companys, fundà
el Grup Anarquista
«Camillo Berneri» i, després de la mort
en 1962 de Giovanna Caleffi, vídua de
Berneri, s'afegí també el seu nom al grup.
Assistí, com a delegat del Grup Anarquista
«Camillo Berneri», al Conferència
Nacional Anarquista de la FAI celebrat entre
el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia. En 1963 va ser condemnat
a Canaso
di Puglia, juntament amb Michele Damiani, Giacinto Di Nunno i Giovanni
Russo, a
nou mesos de presó per
«instigació» a la població a
l'abstenció en les
eleccions. Després de la nova escissió interna
dins de la FAI, entre «organitzadors»
i «antiorganitzadors», que es concretà
en l'VIII Congrés Nacional de la FAI celebrat
entre el 31 d'octubre i el 4 de novembre de 1965 a Carrara (Toscana,
Itàlia), ell
i els grups anarquistes de Canosa di Publia van fer costat els
seguidors de la
línia «antiorganitzativa» que
donà lloc als Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA),
contraris al «Pacte Associatiu» de la FAI. Durant
els durs anys de crisi
política i social dels anys 1968 i 1969 a Itàlia
(atemptats, assassinats de
militants, etc.), continuà amb la seva
militància, atiant concentracions i
conferències, i mantenint una posició equidistant
entre la FAI i els GIA. El 20
de desembre de 1969 assistí al funeral de l'anarquista
Giuseppi Pinelli,
assassinat per l'Estat italià. Amb el seu Grup Anarquista
«Camillo i Giovanna
Berneri» va promoure la difusió de fulletons
llibertaris. Malgrat la seva avançada
edat, milità activament durant els anys vuitanta i noranta.
El 21 de gener de
1995 va donar el seu arxiu a la Biblioteca «Franco
Serantini» de San Giuliano
Terme (Toscana, Itàlia). Peppino Tota va morir el 5 de gener
de 2010 a Canosa
di Puglia (Pulla, Itàlia). Poc després, la seu
dels grups anarquistes de Canosa
di Puglia va ser clausurada. ***
Juan
Gómez Casas
- Juan Gómez Casas:
El 16 d'abril de 1921 neix a Bordeus
(Aquitània, Occitània) el militant
anarcosindicalista i escriptor i historiador
anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín.
Sos pares es deien Juan Gómez i Andrea Casas.
Era fill d'una
família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat
per motius econòmics.
Després de fer els estudis primaris a Sant
Quintí, Grenoble i París, en 1931,
amb proclamació de la II República, sa
família tornà a la Península. A Madrid
estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de
Atocha i després al Grup
Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo.
S'afilià com son
pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT)
–secció d'Indústria Química
del Sindicat d'Oficis Diversos– i, a partir de 1936, a la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan
esclatà la guerra civil
treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat
secretari de la FIJL
del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla
Libre,
òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938
s'incorporà a la 39 Brigada Mixta
de l'Exèrcit Republicà i lluità tres
mesos al front de Terol. Amb el triomf
franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de
concentració
d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la
presó per minoria d'edat. De bell
nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de
les Joventuts
Llibertàries. Membre del Sindicat de la
Construcció de la CNT, el setembre de
1946 ocupà la secretaria de les Joventuts
Llibertàries del Centre, de caire
anticol·laboracionista. Aquest mateix any es
reunió a Madrid amb Raúl
Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El
juliol de 1947 assistí als
plens nacionals de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou
nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i
com a delegat de
l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el
II Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat
entre el 20
i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de
França, fou
detingut amb sa companya (María del Carmen
Martínez Herranz) i sos fills al
Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu
domicili es descobrí
la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics
clandestins Tierra
y Libertad i Joventud Libre. El juliol de
1948 fou condemnat a 30
anys de presó per «pertinença a
organització clandestina», dels quans
acomplí
gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis,
Ocaña i Burgos).
El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir
del monestir penal de Sant
Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una
cama. Després
passà a la presó d'Ocaña i en 1958,
després de denunciar l'explotació dels
presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de
Burgos. El
maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a
València, a més de recuperar el
seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel
madrilenys i es
dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos
carcelarios) com de
divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de
traducció (Balchi, Bynal, Bradley
Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal,
Pelloutier, Peypoch,
Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques
de Gaule –també
va fer de «negre» de diversos escriptors i va
escriure novel·les policíaques.
Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid,
amb Mariano Trapero,
Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el
«Grup Anselmo
Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres
coses, publicà a París en
1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista
i un fullet (Problemas
presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España),
també
aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels
màxims representants de
la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari,
entre
agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquesta
època també
destacà en la divulgació de temes anarquistes i
anarcosindicalistes, alhora que
exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort
del dictador Franco,
intervingué en nombrosos mítings i
conferències (San Sebastián de los Reyes,
París, Tolosa, València, Jaén,
Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet,
Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.).
Després del Congrés de
la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i
possibilistes. Entre 1980 i
1981 dirigí CNT; també fou
col·laborador i redactor d'Adarga i de
la Historia en fascicles de Diego Abad de
Santillán. En 1983 fou delegat
en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de
bell nou la secretaria general
del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando
Montero. Els últims anys patí
molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar
en nombroses
publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio
16, Castilla Libre,
CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Frente Libertario,
Historia Libertaria, Nueva Senda,
El País, Sindicalismo,
Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,
Umbral, La Voz
Confederal de Rubí, etc. És autor, a
més de nombrosos pròlegs i
introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos
llibres, com ara Cuentos
carcelarios (1968), Los desheredados del
tío Sam (1968), Historia
del anarcosindicalismo español (1968), El
apocalipsis (1969), España
1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil
(1972-1973, vuit
volums), Sociología e historia (1973), La
política espanyola y la
guerra civil (1974), La Primera Internacional en
España (1974), Situación
límite (1975), Autogestión
en España (1976), España
ácrata.
Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los
anarquistas en el
Gobierno (1977), Biografia de Anselmo Lorenzo (1977),
Historia de
la FAI (1977), Anarquismo y federalismo (1983),
Los cruces de
caminos (1984), Relanzamiento de la CNT
(1975-1979), con un epílogo
hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo
y movimiento
obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial
(1985), Sociología
del anarquismo hispánico (1988), Entre
dos tiempos (1992), etc. Juan
Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital
Clínic Universitari de
Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny
Cementiri Sud. Juan Gómez Casas (1921-2001) ***
Georgi
Bozhilov - Georgi Bozhilov: El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària), l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la seva època d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure), òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals). Georgi Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.
Defuncions
Maurice
Doublier
- Maurice
Doublier: El 16 d'abril de 1916 mor a Clermont-en-Argonne
(Lorena, França) el
cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista
revolucionari Maurice Eugène
Gabriel Doublier. Havia nascut el 18 de novembre de 1873 a
Cloyes-sur-le-Loir
(Centre, França). Sos pares, comerciants, es deien
Eugène
Doublier, cafeter, i Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista.
D'antuvi
treballà de venedor en una adrogueria de París
(França) i milità en la
Federació de l'Alimentació de la
Confederació General del Treball (CGT).
Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel
Sindicat d'Empleats per
a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels
anys
noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i
populars, com ara Les chants du commis
épicier (1897), Le
crayon sur l'oreille (1898), Les
boîtes (1900) i La
chanson des arpètes (1900). En aquesta
època s'adherí al «Grup
de poetes i cançonetistes revolucionaris»
(Sébastien Faure, Constant Marie,
Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules
Lemaître en tournée i en 1902, per
lliuraments en la revista La Boucherie
Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu
la ferme... ta boite à 4h. le dimanche.
Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es
casà amb Marie Rouet al XVIII Districte de París.
En 1904
publicà les sàtires polítiques
antinacionalistes La Syvetonienne &
Carmagole des assomoirs.
El març de 1905 creà i animà, amb
René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière,
òrgan del «Groupe
des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que
es fusionà cap el 1907 amb el
grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901
per Constant Marie (Le Père Lapurge)
i Ferdinand Massy, del
qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i
tresorer. Cada dimecres a la
tarda feia permanències a la seu de «La Muse
Rouge», al número 6 del bulevard
Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als
seus esforços,
esdevingué la societat obrera cantant més
important. Nombrosos autors,
intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes,
entraren a formar part
de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène
Bizeau, Claudine Boria,
Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice
Hallé, Jeanne Monteil, Clovis
Poirier (Clovys), etc. «La
Muse
Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes
(concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al
mes) i dels
cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic
i l'autonomia econòmica, fent
alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En
1906 col·laborà en el
recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul
Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un
scandale. Ignoble séquestration du personel après
le travail, dans les maisosn
Damoy et Potin. Participà amb «La
Muse Rouge», gairebé
sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i
actuà a diversos cabarets, com ara
«L'Âne Rouge». També va fer
actuacions per a
diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies
maçòniques, societats
literàries i artístiques, Cases del Poble,
Universitats Populars, les Joventuts
Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de
l'Home, la
Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A
l'editorial de L'Almanach de la Muse
rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme
«cançó social» i
reivindicà el de
«cançó
revolucionària». Cançons d'aquesta
època són Accouchement Royal,
Brebis
galeuse, La chanson de Bardes, La
chanson de la semaine anglaise,
Impressions de grand-père, Mariages
en musique, Qui veut des
chansons, Les retraites ouvrières,
Sarto a des visions, T'as
ben dit mon gas i Variations sur les doigts,
entre d'altres.
L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment
d'Infanteria
Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió
d'Infanteria, on pogué
escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux
meurisons,
Le Vieux Poilu, Mimi
d'Amour, Le joueur de
flûte, etc), les quals interpretà als
fronts. Els seus poemes i cançons
aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent
esquivar la
censura militar. Les seves últimes composicions van ser
publicades en el
periòdic Le Bonnet Rouge
i també en
forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del
«Bois des Merliers»,
al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides
el 16
d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El
23 d'abril de 1922
va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i
les cendres dipositades
al seu columbari. Maurice
Doublier
(1873-1916) ***
Panaït Istrati - Panaït Istrati: El 16 d'abril de 1935 mor a Bucarest (Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Havia nascut el 10 d'agost de 1884 a Braila (Valàquia, Romania) i era fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant, embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus. Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista –mai no va tenir-ne el carnet–, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda». ***
Portada
del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez
García por "element perillós" - Domingo Martínez
García: El 16 d'abril de 1942 és
afusellat a
Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Domingo Martínez García. Havia nascut el 17 de
juny de 1907 a Sorbas (Almeria,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Martínez i
María García. Visqué a la barriada de
García El Bajo de Sorbas i es dedicà
a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A
començaments dels
anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a
Sallent (Bages, Catalunya), on
treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li
agafà de
viatge, però el mes següent va ser detingut acusat
d'assaltar una fàbrica,
encara que l'únic que va fer fou portar un manifest
confederal als patrons.
Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas
dedicat a tasques
agrícoles amb sa família i realitzant feines
ocasionals a les poblacions
properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí
l'assassinat de José Calvo
Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro
Martínez i
sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre,
retornà a Sorbas amb
altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou
membre del Comitè
Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el
gener i el febrer
de 1937 formà part del Comitè de Presos del
Comitè Central d'Almeria, la funció
del qual era la revisió de les causes que havien motivat la
detenció dels
presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938
exercí de secretari de la
Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest
càrrec intentà en tot moment
potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i
assistí al
Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan
cessà en la secretaria de la
Federació Comarcal, s'incorporà al 585
Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit
republicà, on va ser nomenat «Milicià
de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció
Pública. En aquest destí durà fins el
final de la guerra el març de 1939. Va
ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan
intentava fugir de
la Península i internat al camp de concentració
d'Albatera. El 30 de maig de
1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de
València acusat de «subjecte
perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant
el període roig» a
Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot
Fernando González Ros,
de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de
la localitat i
d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions,
destrucció
dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de
Comitè Revolucionari.
Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser
condemnat
a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat
el 16 d'abril de 1942 a les
tàpies del cementiri de San José d'Almeria
(Andalusia, Espanya) i fou sepultat
en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.
Estava casat amb Juana González Galera. ***
Hermilio
Alonso Martínez - Hermilio Alonso Martínez: El 16 d'abril de 1959 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Hermilio Alonso Martínez. Havia nascut el 15 de gener de 1897 a Castilla la Nueva –alguns citen Santander i altres el 27 de desembre de 1895 a Valladolid (Castella, Espanya). D'infant emigrà a l'Argentina i la lectura de La Protesta i altres periòdics llibertaris el portà al moviment anarquista. Va militar en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1919 emigrà a França i a París s'incorporà al sindicalisme llibertari i criticà el sindicalisme pur de Pierre Besnard. Com a militant de la Unió Anarquista (UA), s'oposà que els anarquistes abandonessin la Confederació General del Treball (CGT), davant el perill que caigués en mans dels comunistes o per formar la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Besnard. Fou un dels fundadors de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE) a França (1924-1926), de la qual va ser secretari. Visqué a Bèlgica, Montpeller i Marsella i va treballà com a electricista. A França creà i participà en diversos grups artístics i teatrals. Participà en els intents revolucionaris de l'altra banda dels Pirineus, com ara els fets de Vera de Bidasoa (1924) i l'aixecament de Prats de Molló (1926). Quan caigué la dictadura de Primo de Rivera, passà a Catalunya, però retornà desil·lusionat per la manca de moviment revolucionari. En 1936 marxà a Barcelona, però el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el va enviar com a enllaç i perquè organitzés l'ajuda vers la Revolució espanyola a França. Encapçalà la Federació de Comitès Antifeixistes d'Ajuda a Espanya, que aviat arreplegà més de 70.000 membres; recollí grans quantitats de queviures; amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) recaptà més d'un milió de francs i realitzà més de 300 mítings antifeixistes i de denúncia de les maniobres estalinistes. Denunciat pels comunistes al Ministeri de l'Interior francès com a «anarquista perillós», fou detingut a Besiers i empresonat. Alliberat per les pressions de l'ambaixada republicana espanyola, fou expulsat, encara que continuà la seva tasca clandestinament fins al 1939, especialment en l'organització de l'ajuda dels exiliats que creuaren els Pirineus en la Retirada i en millorar les condicions dels tancats als camps de concentració francesos. Amb el triomf feixista, s'instal·là a Mèxic, on formà part del grup editor de Tierra y Libertad des de la seva fundació. Entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 fou delegat per Tierra y Libertad, juntament amb Rodolfo Aguirre i Floreal Ocaña, al I Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Formà part de la Delegació de la CNT en Mèxic, des de les files de l'anarquisme més ortodox. Poc abans de morir viatjà per diversos països americans. Hermilio Alonso Martínez (1897-1959) ***
Julián
Gil del Río - Julián Gil Río: El 16 d'abril de 1973 mor al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Julián Gil del Río. Havia nascut el 13 de juliol de 1906 a Xèrica (Alt Palància, País Valencià). Sos pares es deien Elías Gil i Begoña del Río. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'exilià a França i posà el seu domicili del Soler a disposició dels companys, especialment els que venien de la Península. Julián Gil del Río va morir el 16 d'abril de 1973 al seu domicili del Soler (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya, Josefa Ferreres, algunes setmanes més tard. ***
Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977 -
Josep Comella Herrera: El
16 d'abril de 1976 mor a
Saint Feliu d'Avall
(Rosselló,
Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista
Josep Comella Herrera –el primer llinatge a vegades citat
erròniament com Comellas. Havia nascut el 10
de setembre de 1891 a Alguaire (Segrià, Catalunya). Sos
pares es deien Josep Comella i
Josepa Herrera. Un cop acabà l'escola
primària començà a treballar als
camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura
autodidacta i s'adherí al
moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels
organitzadors de l'Escola Racionalista
d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la
col·lectivitat
agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de
la II Guerra Mundial milità en el Federació Local
de Trebres (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Secció Local
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Sa
companya fou Emília Lladós.
Malalt, Josep
Comella Herrera va morir el 16 d'abril de 1976 al seu domicili de Saint
Feliu d'Avall
(Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Foto
policíaca de Maurizio Garino (1927) - Maurizio Garino: El 16 d'abril de 1977 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Havia nascut el 31 d'octubre de 1892 a Ploaghe (Tataresu, Sardenya). Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta època col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino. ***
Necrològica
de José Gil Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 30
d'agost de 1983 - José Gil
Martínez: El 16 d'abril de 1983 mor a
Pàmies
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
José Gil Martínez. Havia nascut el 13 d'octubre
de 1909 a
Santomera (Múrcia, Castella, Espanya).
Sos pares es deien Vicente Gil i María Martínez.
Quan era molt jove emigrà amb
sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on
milità en el Sindicat de la
Indústria Química de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil fou milicià en l'anomenat
«Batalló de la Mort» i
després en les Brigades
Internacionals. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Després de la II
Guerra Mundial participà en la reorganització de
la CNT a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). Durant els anys vuitanta fou secretari de
Cultura del Comitè
Comarcal de la CNT. Sa companya fou María
Fernández Hernández. José Gil
Martínez
va morir el 16 d'abril de 1983 al seu domicili de Pàmies
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
d'Ascensión Alguacil Bernal apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
juny de 1986 - Ascensión
Alguacil Bernal: El 16 d'abril de 1986 mor a Marinhana
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ascensión
Alguacil Bernal –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Pascual.
Havia nascut el 21 de maig de 1914 a Saragossa
(Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Justo Alguacil Lorente i María Bernal
Rodrigo. Emigrada
a Catalunya, quan era molt jove començà a
treballar per ajudar sa família com a
obrera tèxtil a Barcelona, on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Durant la
Revolució passà a fer feina en
la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internada en diversos camps de concentració. Durant
l'Ocupació passà pel
camp de Sarlat. En 1944 va fer d'enllaç entre els companys
que havien estat
destinats a treballs forestals i els grups del maquis. L'agost de 1944,
vençuts
els nazis, participà en la reorganització de la
CNT a Sarlat (Aquitània,
Occitània). Posteriorment milità a
Provença. Vivia amb son company, l'anarcosindicalista
Mariano
Pascualena Irún, a Les Tourterelles de Marinhana, amb qui es
casà l'1 de febrer de 1951. Ascensión
Alguacil Bernal va morir
el 16 d'abril de 1986 a la Clínica General de Marinhana
(Provença, Occitània) i
va ser enterrada dos dies després. ***
Necrològica
d'Emili Salvador Massa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 d'octubre de 1992 - Emili Salvador Massa: El 16 d'abril de 1992 mor a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Emili Salvador Massa. Havia nascut el 25 de novembre de 1907 a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Començà a militar de ben jove en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. Posteriorment s'establí a Almacelles (Segrià, Catalunya), on també milità. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència i va ser detingut en una batuda i tancat un temps. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr i establí el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT al seu domicili, encarregant-se especialment en la distribució de la premsa confederal. Emili Salvador Massa va morir el 16 d'abril de 1992 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb una bandera roja i negra confeccionada per sa companya Dolors Prat ( Lola). ***
Francisco
García Barrera - Francisco García
Barrera: El 16 d'abril de 1999 mor a Eissalabra
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Francisco García Barrera, conegut com Curro El Largo. Havia nascut el 12
d'abril de 1908 a Puerto Serrano
(Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Salvador
García i Catalina Barrera. Ben aviat es va traslladar a
Utrera
(Sevilla,
Andalusia, Espanya), on va treballar de pagès al cortijo Las Arduas. Com que no havia
pogut anar a escola, un mestre
rural de passada li va ensenyar a llegir i escriure i un poc de
matemàtiques.
Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la
qual va ser nomenat secretari comarcal. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, participà en la defensa d'Utrera. Però
quan va caure el 26 de juliol
el poble a mans feixistes, fugí, com molts altres habitants
de la població, cap
a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Integrat en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, lluità al front d'El Burgo
(Màlaga, Andalusia, Espanya) i
participà en la retirada de Màlaga.
Després combaté en altres fronts andalusos
(Granada) i catalans i en la batalla de l'Ebre. Al final de la guerra,
amb el
grau de tinent de la Brigada 93, va estar destinat a les fortificacions
del
front del Segre. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era
un fet,
passà la frontera pel coll dels Ares i Prats de
Molló (Alt Vallespir,
Catalunya). Després de passar pels camps de
concentració francesos (Prats de
Molló, Barcarès, Argelers i Bram) ,
treballà en una fàbrica. Durant
l'Ocupació,
fugint del Servei de Treball Obligatori (STO) imposat pels alemanys,
s'integrà
en la resistència antinazi. A l'exili treballà de
llenyataire i milità en la
CNT. Casat amb Encarnació Hernández i amb tres
infants, no retornà a la
Península de viatge per a veure sa
família fins a 1967. Francisco García Barrera va
morir el 16 d'abril de 1999 al seu domicili de Le Cazal d'Eissalabra
(Llenguadoc, Occitània). En morir
deixà inèdites unes memòries sobre
les seves experiències en la guerra i en els quatre camps de
concentració
francesos pels quals passà que, editades per son fill
Salvador Claude García,
van ser publicades en 2013 sota el títol Recuerdos
y dolores de España (1936-1940) i posteriorment en
2014 com Memorias de un libertario andaluz en
la
guerra civil española. Francisco García
Barrera (1908-1999) ***
Alberto
Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres
companys al front - Alberto Lucarini
Macazaga: El 16 d'abril de
2003 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i
anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga
–a vegades el segon
llinatge citat en basc Makazaga.
Havia nascut l'1 de desembre de 1913 a
Vitòria (Àlaba, País Basc).
Era
fill de l'escultor italià anarquista Ángel
Lucarini Puliti i de Casilda
Macazaga Pérez, i tingué quatre germans
(Joaquín, Amador, Liberto i Florencio)
i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i
militants
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment
anarquista. En
1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao
(Biscaia), on
aconseguí alguns premis, però, no atret per
l'art, abandonà definitivament els
estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans
formà part, amb Félix
Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes
Blanco, d'un grup
d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer
de 1935 va ser detingut a
Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra
s'allistà en el
«Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el
qual participà a finals de 1936 en
l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a
partir de 1937 en el «Batalló
Celta», format majoritàriament per gallecs, com a
suboficial. Capturat pels
feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria,
Espanya), va ser jutjat i condemnat
a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les
presons del Penal d'El Dueso
(Santoña, Cantàbria, Espanya), on
coincidí amb son germà Amador Lucarini
Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa
María (Cadis,
Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una
reducció de pena de
tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva
vida, treballant al taller de
son pare. Com a persona «desafecta al
Règim» la seva postguerra fou molt
difícil. En els anys cinquanta, amb son germà
Amador creà la «Marbreria Lucarini»,
on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri
de Bilbao. Sa
companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui
tingué quatre infants (Mariluz,
Begoña, Concha i Ángel). ***
Manuel
Fornés Marin (desembre de 2010)
- Manuel Fornés
Marin: El 16 d'abril de 2015 mor al Vendrell (Baix
Penedès, Catalunya) l'anarquista i
resistent antifranquista Manuel
Fornés
Marin. Havia nascut el 4 de gener –moltes fonts
citen erròniament el 9 de
gener– de 1930 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una
família obrera del barri de
les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona, son pare, Vicens
Fornés Ripoll,
militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
abandonà sa mare, Salvadora Marin, fervent
catòlica i que ajudava
l'economia domèstica netejant
cases, per una altra dona poc després del seu naixement.
Entre 1945 i 1946
fundà amb els joves del barri un equip de futbol on jugaven
nombrosos membres
de les Joventuts Llibertàries de l'Interior i en 1947 s'hi
afilià,
especialitzant-se en la propaganda que es desenrotllava sota la
tapadora de
l'equip de futbol. Treballà de mecànic i,
gràcies a la intermediació de César
Saborit Carrelero, del Sindicat de la Construcció de la CNT,
i de Miguel
Rodríguez Alarcón, s'afilià al
sindicat anarcosindicalista. Membre dels grups
d'acció llibertaris de Barcelona, el 9 d'octubre de 1949 va
participar en el
famós robatori del meublé «La Casita
Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover
Font, Josep Corral Martín, Miguel García
García, Francisco Martínez Márquez,
César Saborit Carrelero i Julio Rodríguez
Fernández, i en el qual s'apropiaren
de 37.000 pessetes i de la documentació dels clients de
l'indret. Aquell mateix
mes d'octubre va ser detingut acusat falsament de ser membre de la
Junta de
Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la CNT de Barcelona. El
6 de
febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una
trentena
de companys dels grups d'acció, i condemnat a 30 anys de
reclusió major que
purgà a la presó valenciana de Sant Miquel dels
Reis, on col·laborà, amb Joan
Busquets Verges, en l'edició del periòdic
clandestí El Aguilucho
(1950), i, a partir del 2 d'abril de
1957, arran d'una protesta dels presos, traslladat a la de Burgos
(Castella,
Espanya). A la garjola cursà, amb Miguel García
García, anglès, francès i
estudis mercantils i comptables. Després de 11 anys de
reclusió, en un permís
carcerari, decidí no tornar a la presó i
passà a la clandestinitat. Després
treballà en una empresa de transport de la qual va arribar a
ser gerent
administratiu i posteriorment creà una empresa
informàtica a Madrid (Espanya).
El juny de 1990 participà en les «III Jornades
Internacionals de Debat
Llibertari. La oposición libertaria al Régimen de
Franco (1936-1975)»,
celebrades a València, i en 1993
col·laborà en l'obra col·lectiva La
oposición libertaria al régimen de Franco
(1936-1975).
Els últims anys de
sa vida els passà a Segur de Calafell (Calafell, Baix
Penedès, Catalunya).
Manuel Fornés Marin va morir el 16 d'abril de
2015 a l'Hospital
del Vendrell (Baix
Penedès, Catalunya) per
problemes pulmonars i fou incinerat l'endemà al cementiri
d'aquesta població. Manuel Fornés
Marin (1930-2015) --- |
![Cartell anunciador de la conferència [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/xerradagoldman1925/xerradagoldman1925a.jpg "Cartell anunciador de la conferència [IISH]")
![[15/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/04]") |
|
![[17/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/04]") |
|
|
| Actualització: 16-04-24 |