|
---
Anarcoefemèrides del 16 de maig Esdeveniments
Portada del primer número de Le Droit Social - Surt Le Droit
Social:
El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el
primer número del periòdic quinzenal Le
Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema
«Mort als burgesos!». Era
continuació de Le Droit Social
(1882)
de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse
Lauze i comptà amb el suport
d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van
anar
signats, però hi
van col·laborar, a més dels citats, Auguste
Chauvin, Georges Deherme, Théophile
Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep
Torrens. Només es
publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on
demostrà la inutilitat del
sufragi universal i aconsellà «votar
anarquista», és a dir, calar foc les urnes
electorals; també en aquest segon número
publicà alguns articles en italià. ***
La Sorbona ocupada - París
(16-05-68): El 16 de maig de 1968, a la fàbrica
Sud-Aviation, de Bouguenais
(Bretanya), uns estudiants procedents de Nantes han passat la
nit amb els obrers
per a ocupar la fàbrica. Aquesta mateixa nit, els obrers de
la fàbrica de Renault
de Cléon han ocupat també la seva
fàbrica i han segrestat el seu director. De
bon dematí, una delegació d'ocupants a sortir,
apilotada en dos cotxes, per a
propagar la vaga a altra fàbrica de Renault, la de Flins. A
les 14 hores, els
obrers de Renault-Flins voten la vaga i l'ocupació. Una
delegació conjunta de
Cléon i de Flins surt per demanar els companys de
Billancourt que s'afegeixin
al moviment. A les 15 hores, a la Sorbona de París, el
«Comitè d'Ocupació»
publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de
totes les fàbriques de
França i a la formació de Consell Obrers. Les
Nouvelles Messageries de la
Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de
Distribució de la Premsa Parisenca), que
distribueixen la totalitat de la premsa francesa, es declaren en vaga;
la notícia
no tindrà periòdics. A la tarda, el personal de
l'hospital psiquiàtric de
Sainte-Anne ocupa la institució. A les 15 hores, la vaga
salvatge s'imposa,
taller per taller, a la fàbrica Renault de Billancourt. A
les 17 hores, els
responsables de la Confederació General del Treball (CGT) de
Billancourt
s'estimen més deixar d'oposar-se al moviment
vaguístic; ben aviat els 23.000
obrers de la fàbrica s'hauran afegit al moviment engegat
pels obrers de
Sud-Aviation dos dies abans. A les 18.30 hores, el Comitè
Executiu del Partit
Comunista Francès (PCF) «prevé als
treballadors i als estudiants conta tota
consigna aventurada, sobretot amb motiu de manifestacions a les quals
no es
trobi associat»... Cap al tard, a Billancourt, la CGT
impedeix que els
estudiants, vinguts de la Sorbona, penetrin a la fàbrica.
Naixements
Necrològica
de Pierre Fauvet publicada pel periòdic parisenc Le Libertaire del
31 de març de 1901 - Pierre Fauvet: El
16 de maig –algunes
fonts citen erròniament el 15 de
maig–
de 1859 neix a Sant-Étienne (Arpitània) el
militant anarquista francès Pierre
Fauvet. Sos pares, obrers de passamaneria, es deien Jean Baptiste
Fauvet i
Marguerite Reymond. Per mor de les seves activitats militants i per la
seva
vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze
condemnes per
robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència
contra els agents
a Sant-Étienne i Montbréson, Lió i
Lausana (Suïssa) i va treballar en diferent
activitats (obrer armer, venedor ambulant, etc.). En maig de 1886 va
participar
en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891
va ser alliberat
després de ser sospitós d'haver participat amb
Ravachol en l'assassinat de
l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de
Sant-Étienne, organitzarà
les gires de Sébastien Faure en aquesta regió
d'octubre a desembre de 1891, i
va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de
1881 sobre les
reunions públiques. El maig de 1886 es va veure implicat en
una estafa i patí
15 mesos de presó. El 28 de març de 1892, ben
igual que a altres 13
anarquistes, el seu domicili, al número 11 del carrer de
l'Hôpital, lloc on es
reunia un dels dos grups anarquistes de Saint-Étienne, va
ser escorcollat per
la policia. El 21 de novembre de 1893 patí un nou escorcoll.
L'1 de gener de
1894 va ser detingut, juntament amb Mourgues i Peronnet, arran d'un
escorcoll
de l'edifici del carrer de l'Hôpital, a tres pisos diferents,
i on la policia no
va poder trobar la biblioteca del grup, amb més de
tres-cents volums, que havia
estat desallotjada dies abans; només una vintena de llibres
i una vintena de
fullets, que portaven el segell de l'Alliance Anarchiste i del Groupe
Communiste
Anarchiste Stéphanois, va ser trobades al seu pis,
però no va poder ser acusat
d'«associació criminal». Durant uns
mesos de 1894 visqué a Anonai (Vivarès,
Occitània), on el juny d'aquell any, a resultes de
l'aparició a les parets de
la població d'un cartell imprès a Londres
(Anglaterra), el seu domicili va ser
escorcollat, però no va ser detingut. En octubre de 1896 ca
seva va ser
escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva,
però no explosius
que era el que es buscava. El setembre de 1900 va ser designat per
portar a
París les queixes dels firaires de Sant-Étienne.
El nom de Pierre Fauvet és un
dels que apareix amb major freqüència en els
documents policíacs, malgrat
l'estreta vigilància a la qual estava sotmès.
Pierre Fauvet va morir el 23 de
març de 1901 al seu domicili de Sant-Étienne
(Arpitània). ***
Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894) - Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres «nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Auguste Delalé (1907) - Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista André Auguste Delalé. Sos pares es deien Philippe Delalé, teixidor de seda, i Jeanne Suzanne Matraz, obrera de seda. Fill d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent de L'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del «Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de «provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim, Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria «Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell «Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francès Le Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquesta època no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 al seu domicili del XIX Districte de París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet. ***
Fitxa
de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci - Eugenio Agostinucci:
El 16 de maig de 1867 neix a Genzano di Roma (Roma, Laci,
Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Eugenio Agostinucci. Sos pares es deien Giuseppe
Agostinucci i
Caterina Duri. Empaperador i pintor de professió, els
primers informes de la
Prefectura de Policia de Roma el qualifiquen de «poc amant de
la feina» i «un
dels sectaris més temibles del districte». Entre
finals de la dècada dels
vuitanta i principis de la del noranta, època d'una profunda
crisi en el sector
de la construcció, fou un dels protagonistes del moviment
dels desocupats a
Roma. Fou un dels organitzadors entre els treballadors desocupats de la
construcció romans dels disturbis que tingueren lloc el 8 de
febrer de 1889. A
partir de 1890, en estreta col·laboració amb
Pietro Calcagno i Ettore
Gnocchetti, es dedicà a la creació i enfortiment
de la Federació Anarquista. Va
ser condemnat a tres mesos de presó i multat per haver
intervingut en la
manifestació del 19 de març de 1891 a la
plaça Dante. Formà part de la comissió
que s'encarregà de l'organització de la Festa del
Treball i prengué part en els
fets del Primer de Maig de 1891 que tingueren lloc a la
plaça Santa Croce in
Gerusalemme de Roma, on unes dues-mil persones es manifestaren sota la
bandera
de la Federació Anarquista Revolucionària (FAR);
aquesta manifestació, feta amb
la finalitat de construir una gran organització obrera des
d'una perspectiva
insurreccionalista i animada per la presència d'Amilcare
Cipriani, acabà en
greus enfrontaments entre els obrers i la policia, amb un mort i
centenars de
ferits entre els manifestants. Per la seva participació en
aquest fet, el 4 de
juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació a 28 mesos i 15 dies
de presó i a un any de vigilància especial.
Amnistiat, encara patí altres
petites condemnes, però continuà amb la seva
propaganda anarquista. Participà
en les protestes, sobretot a Roma, contra la matança del 17
d'agost de 1893 a Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània), quan un nombre imprecís
d'obrers italians van ser
assassinats per una turba de treballadors francesos encegats pel
xovinisme. L'agost
de 1893 va ser novament detingut i acusat, segons l'article 248 del
Codi Penal,
de «pertinença a associació
criminal», però l'octubre d'aquell any el seu cas
va ser sobresegut. Durant la nit del 7 de gener de 1894
participà, juntament
amb Ettore Gnocchetti, en una reunió que va acabar al carrer
Lungaretta del
barri roma del Trastevere amb un enfrontament amb la policia al crit de
«Visca
la Revolució! Visca l'Anarquia!»; fet que es va
tancar amb una condemna de dos
anys i tres mesos de presó. En 1895 se li va assignar la
residència i va ser
deportat a l'illa de Ponça. Després de purgar la
pena, pogué retornar a Roma
sota vigilància especial. En 1899, després d'una
temporada a Bucarest
(Romania), retornà a Roma, però poc
després, el 27 de juny de 1900, passà a
Niça (País Niçard,
Occitània), on treballà amb un negociant de paper
pintat i
entrà en contacte amb els anarquistes italians residents. En
aquesta època la
policia francesa el qualificà «d'una
intel·ligència superior i dotat d'una
força física poc comuna» i el
considerà «molt perillós»,
ressenyant que
assistia a totes les reunions llibertàries i sindicalistes.
A finals de gener
de 1901 va ser processat amb Umberto Mancini i Andrea Venturi, per
«violències
lleugeres». El Primer de Maig de 1901, en un acte al
restaurant Cuggia, al
barri de Saint Sylvestre de Niça, organitzat per la
Federació Socialista
Revolucionària Italiana (FSRI), cridà, amb un
grup d'altres sis italians (Casalini,
De Angelis, Ferrini, Oberti, Pero i Venturi), eslògans com
«Visca Bresci!, Mort
al Rei! I Visca l'Anarquia». Assistí a la Borsa
del Treball de Niça i contribuí
a la seva divisió i escissió, organitzant-se una
nova organització independent,
la Federació de Cambres Sindicals Obreres de
Niça, molt més radical que
l'anterior submisa a l'Ajuntament de la ciutat; aquesta nova Borsa del
Treball
s'adherí al sindicalisme revolucionari a la
Confederació General del Treball
(CGT). Fou un dels animadors de la vaga dels obrers pintors, recorrent
les
obres i denunciant els esquirols. Durant la vaga de descarregadors,
formà part
del comitè que tenia permanència a la seu del
sindicat i al Borsa del Treball
independent. Entre novembre de 1902 i març de 1903 va
romandre a Roma i l'estiu
de 1903 passà una temporada a Antíbol
(Provença, Occitània), amb Antonio Motta
i Andrea Venturi. També participà activament en
la vaga general de setembre de
1903 a Niça. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907
prengué part en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà a Roma. Posteriorment
compaginà estada entre
Roma, Niça i Marsella. Fou un dels atiaren la idea de crear
a Niça un comitè
compost per anarquistes, socialistes i republicans per a lluitar per
l'excarceració
de l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti i per a
l'organització d'una
subscripció i una campanya de conferències
antimilitaristes arreu d'Itàlia. En
contacte amb anarquistes residents als Estats Units,
distribuí el periòdic Cronaca
Sovversiva. Entre 1909 i 1910
col·laborà, sota el pseudònim Miorn,
en el periòdic en llengua castellà de
Niça Tierra
y Libertad. El 23 d'abril de 1911 la policia el
detectà a Roma. En 1919
residia a Niça, on treballava de guardià a Villa
Mireille, però aquest mateix
any passà a treballar en l'empresa de pintures Demagistri de
Vichy (Alvèrnia,
Occitània). Sembla que s'allunyà del moviment
anarquista, ja que quan es va
adherí a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga
Italiana dels
Drets de l'Home) es declarà socialista.
L'avançada edat i la mala salut el separaren
progressivament de la militància política.
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Laurentine Sovraz publicada en el diari
parisenc Le
Journal del 8 de març de 1918 -
Laurentine Souvraz:
El 16 de maig
–algunes fonts policíaques citen
erròniament el 6 de maig– de 1871 neix a Viena del
Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista
neomaltusiana Laurentina Pierrete Souvraz –el llinatge
també citat erròniament Sauvraz
o Sauveraz–, que va fer servir els
pseudònims Louise Silvette (o Sylvette)
i Louise Sorel. Era
filla de Gaspar Louis Souvraz i de Marie Joséphine Combe.
Membre del grup
anarquista «Les Indignés de Vienne», va
ser la companya de Toussaint Bordat
quan aquest va viure en aquesta ciutat. L'abril de 1890 la parella
s'instal·là
al número 55 del bulevard Barbès de
París (França). Participà activament
en les
campanyes i en les gires propagandístiques de son company.
En 1896 i 1909
col·laborà en Le Libertaire,
sobretot amb articles antinatalistes. En
1911 era la companya, des de feia un parell d'anys, del periodista
anarquista Louis
Matha i aleshores la parella vivia al número 68 del carrer
Rochechouart de
París i regentava una petita llibreria neomaltusiana, on es
venia articles contraceptius
(preservatius, espermaticides, productes per avortar, etc.), llibres i
fullets,
que fins i tot oferta va en Le Libertaire, fet pel
qual ella va ser
processada, jutjada el novembre de 1911 i absolta. El 22 de febrer de
1912 va
ser inscrita en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. En aquesta època
col·laborava en els periòdics Combat
i La Cravache, i estava
subscrita a Le Combat Syndicaliste. Durant la Gran
Guerra, la seva
correspondència va ser interceptada per la policia i les
autoritats pogueren
constatar que expedia productes contraceptius per correu, obrint-se una
investigació sobre això, que implicà
l'escorcoll del seu domicili el 7 de març
de 1918, on la policia trobà llibres i fullets
neomaltusians, però aquest cas
va ser sobresegut el 26 de juliol de 1918. El maig de 1921 la parella
s'establí
al número 12 del carrer Draveil de la Cité
Paris-Jardins de Draveil (Illa de
França, França). El maig de 1922 va ser esborrada
del «Carnet B» del
departament del Sena. Laurentine Souvraz va morir el 29 d'octubre de
1946 a
Draveil (Illa de França, França). ***
Foto
policíaca de Paolo Zanella - Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de «enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Retrat
d'Émile Ricbourg, realitzat a partir de la foto
antropomètrica d'Aphonse Bertillon, publicat en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 6 d'agost de 1902 - Émile Ricbourg:
El 16 de maig de 1872 neix a Albert (Picardia, França)
l'anarquista Émile
Alfred Honoré Ricbourg –el llinatge citat sovint
erròniament de diferents
maneres (Richbourg, Rubourg,
etc.). Sos pares es deien
Narcisse Désiré Honoré Ricbourg,
peó de camins dels Ferrocarrils del Nord, i
Maria Fernet. Es guanyava la vida com a emmotllador en metalls. A
finals dels
anys vuitanta fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia,
França), del
qual formaren part Louis Gosselin, Jules Lemaire, Harles Leoy i els
germans
Tarlier (Camille, Charles, Eugène, Emilien i Joseph), entre
d'altres. En
aquesta època vivia a Albert, separat de sa companya.
Posteriorment s'instal·là
a Puteaux (Illa de França, França), al
número 4 del carrer Pitois. L'octubre de
1900 va ser detingut al voltants del Bosc de Boulogne per un agent de
Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França) sota
l'acusació d'haver intentat provocar un
descarrilament en furtar 17 peces de coure dels rails de la
línia del tramvia
Neuilly-Boulogne; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a un mes de
presó per
«robatori de material de la línia
fèrria». El juliol de 1901 va ser acusat
d'implicació
en la fabricació de moneda falsa després de la
detenció de tres anarquistes (Marie
Boucaux, Paul Chartier i Émile Haraucourt). El setembre de
1901 fugí cap a
Amiens, on visqué a casa de Jules Lemaire, i va fer la
verema al Marne
juntament amb els germans Tarlier. De bell nou s'establí a
Puteaux (Illa de
França, França), on muntà el seu
taller al número 83 del carrer de París. El 3
d'agost de 1902 va ser detingut, juntament amb sa companya Berthe
Cadet, amb
qui estava casat, i els anarquistes Guillaume-Joseph Mauguard (Raoul l'Anarchiste) i Louise Zoucker,
sota l'acusació de fabricació de monedes de plata
de 10 i 20 francs falses; jutjat
per aquest fet, l'1 de maig de 1903 Mauguard va ser condemnat a cinc
anys de
presó i ell va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció. ***
José
María Puyol Albéniz -
José María Puyol
Albéniz: El 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen
erròniament 1881 o 1883– neix a Lugo (Lugo, Galícia) –algunes fonts citen
erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel
(Ciutat Real, Castella,
Espanya)–,
on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat
destinat, el periodista i
militant anarquista
i anarcosindicalista José María Puyol y
Albéniz. Sos
pares es
deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es
crià a Cascante, d'on era
natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela,
Navarra), on aconseguí
una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com
altres membres de sa
família –sa germana fou primera actriu d'una
reconeguda companyia teatral.
Emigrà a Amèrica i residí uns anys a
l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts
diuen que retornà en 1931 a la Península amb la
proclamació de la II República
espanyola, però el cert és que en 1921 residia a
Oviedo (Astúries, Espanya), on
aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el
processà per «injúries i
desacatament». Instal·lat a València
(València, País Valencià) en els anys
republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El
Liberal,
El Sol, etc.). Durant la
Revolució
espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina
(Blancho, Rodolfo
González Pacheco, Lanuza), col·laborà
en la premsa llibertària i fou, amb José
Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938).
També, amb José Pérez Burgos,
dirigí el
diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a
Almeria
(Andalusia, Espanya) Emancipación
(1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, aconseguí
embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) a bord del carboner britànic
Stanbrook cap a l'Àfrica
del Nord i
fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane,
Algèria). Posteriorment
residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida,
Algèria), on rebé el suport de
l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945
col·laborà en el periòdic
algerí Solidaridad Obrera,
òrgan del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En
aquesta època va fer
nombroses conferències tant a Alger com a
l'Agrupació Llibertària d'Orà
(Orà,
Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera
Camarero, José
Muñoz Congost, José Pérez Burgos i
Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va
publicar el fullet Prensa burguesa y
prensa proletaria. Cháchara por
acuerdo de los compañeros de Boufarik.
Fidel cervantista, el 18 de
novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia
d'inauguració d'una placa en
honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava
deixeble, a
la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa
d'evasió. Sobre
aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don
Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino.
L'estiu de
1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en
l'Exposició d'Art i
d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948
publicà la novel·leta Guingul
o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita.
Hospitalitzat a Orà després d'un accident,
marxà posteriorment cap a França i
passà
a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiena,
Occitània), organitzada per
l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els
companys ancians,
malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual
entrà a la llar
d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre
de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York
(Nova
York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va
col·laborar en nombroses
publicacions, com ara Acció
Sindical,
Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
Inquietudes, Nao,
Nosotros, Ruta,
Solidaridad Obrera, Suplement
Literari de Solidaridad Obrera, Umbral,
etc. Deixà inèdita una biografia, la primera
coneguda, de l'escriptor Pedro
Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres
conjuntes, va viure un
temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un
poema («Mariá Pujol»)
–Puyol publicà sobre Luis de Gálvez
nombrosos records en Solidaridad Obrera.
José María Puyol Albéniz va morir el
24 de
setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània) –el
certificat de defunció cita el seu domicili–
i
fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que
nombrosos companys
assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret
pel misticisme
i mai no havia deixat de ser catòlic. José María Puyol Albéniz (1882-1964) ***
Notícia
de la detenció de Fernande Richir apareguda en el
periòdic parisenc La Libre Parole del
15 de desembe de 1910 - Fernande Richir:
El 16 de maig de 1883 neix a Songeons (Picardia, França)
l'anarquista i
sindicalista revolucionària Fernande Marie Anne Richir. Sos
pares es deien
Eugène Auguste Camille Richir, funcionari principal de
contribucions
indirectes, i Anne Leonce Lordonné. En 1892 son pare
morí i sa mare regentà un
estanc a Bellaing (Nord-Pas-de-Calais, França) fins a la
seva mort en 1898. Amb
sa germana petita passà a ser tutelada. A finals de 1902
s'establí amb son
company, l'anarquista Benoît Broutchoux, a Lens
(Pas-de-Calais, França) i en
1903 la parella tingué una filla, Églantine.
L'any següent nasqué a Sallaumines
(Nord-Pas-de-Calais, França) son fill Germinal. Entre 1907 i
1910 fou gerent
del periòdic L'Action Syndicaliste,
dirigit per son company. El 28 de setembre de 1907 va ser denunciada
amb son
company per unes declaracions insultants contra la policia fetes per
l'últim en
un míting celebrat el 20 de juliol anterior a Denain
(Nord-Pas-de-Calais,
França). L'11 d'octubre de 1907 va ser condemnada pel
Tribunal Correccional de Béthune
(Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per
«injúries» a la
gendarmeria al final d'una conferència antimilitarista. El
10 d'abril de 1908
va ser jutjada per l'Audiència de Saint-Omer
(Nord-Pas-de-Calais, França), en
tant que gerent, per un article antimilitarista signat per Alzir Hella
publicat
en L'Action Syndicale del 6
d'octubre
anterior i va ser condemnada a sis dies de presó i a 100
francs de multa,
mentre que Alzir Hella va ser penat amb dos anys de presó i
Charles Billy a sis
mesos. El 24 de desembre de 1910 va ser detinguda a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França). L'abril de 1911 sa filla Églantine
morí de bronquitis. El 8 de
novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya,
França) amb son company Benoît
Broutchoux. A principis de 1916 s'instal·là al
carrer Damrémont de París amb
son company, llicenciat després d'haver estat gasejat al
front. El 19 de març
de 1917 va ser condemnada a 15 dies de presó per
distribució del pamflet «Du
charbon... ou la paix». A partir d'aquest moment
compartí militància amb son
company la resta de sa vida a Vilanuèva d'Agen. Son company
morí en 1944.
Fernande Richir va morir el 3 de setembre de 1947 a
Vilanuèva d'Agen
(Aquitània, Occitània). ***
Notícia de l'autòpsia de Fulgencio Segura Pérez apareguda en el diari madrileny La Voz del 25 de novembre de 1920 - Fulgencio Segura Pérez: El 16 de maig de 1890 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Fulgencio Segura Pérez. Sos pares es deien Angelino Segura Segura i María Pérez Reig. Militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de torner als tallers de les «Foneries Escorsa» de la barriada de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El 22 de novembre de 1920 va ser ferit de mort al carrer Constitució de la barriada de Sants de Barcelona, per tres sicaris del Sindicat Lliure. Greument ferit, va ser portat d'urgència a l'hospital del districte d'Hostafrancs i posteriorment va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona on va morir l'endemà, 23 de novembre de 1920, i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc. El cadàver presentava quatre dispars, dos mortals de necessitat. Dies després va ser detingut un tal Francesc Valls, però aquest crim restà impune. ***
Maria Lacerda de Moura - Maria Lacerda de Moura: El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre. Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del «Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Maria Lacerda de Moura (1897-1945) ***
Luigi Peotta - Luigi Peotta: El
16 de maig de 1901 neix a Grancona
(Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el
8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto,
Itàlia)– l'anarcoindividualista
il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota
diversos pseudònims (Biondino,
Bimbo, Garibaldi
Pedrocco, Garibaldi Pedrocca,
Giulio Coccari,
Singru, Zingaro,
etc.). Sos pares es deien
Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava
a l'Alfa Romeo, i Almerica
Marconato. Quan era un infant sa família
s'instal·là a Novi Ligure (Piemont,
Itàlia), on son pare havia trobat feina en una
fàbrica metal·lúrgica. Quan sos
pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia,
Itàlia), ell restà a
Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria.
Anarquista individualista i
autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i
s'integrà en el
grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell
signava), on també
hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i
Abele
Rizieri Ferrari (Renzo Novatore),
amb els quals participà en
diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit
del 18
de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de
desembre de 1926 a
prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien
matat a trets Nino Gavarino,
empleat feixista del consolat general d'Itàlia a
Niça (Provença, Itàlia), quan
intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi
Pedrocco, visqué a París
(França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de
Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di
Luisi. En aquesta
època va anar i venir entre París,
Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va
ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja
(Valònia) amb possessió
d'un passaport a nom de Giulio Coccari;
jutjat, va ser
considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat
a uns quants mesos de presó
per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va
ser extradit a Itàlia, on va
ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena
perpètua, amb cinc anys
d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de
1929 va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba
(Toscana,
Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser
enviat al camp de
concentració de Fossoli (Emília-Romanya,
Itàlia), on, a resultes d'un
bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat
a la
presó de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a
les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp
de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) sota la matrícula 76.668.
Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee
(Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent
del de Mauhausen –algunes fonts
citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). Hi ha
teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i
que
morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San
Giovanni. ***
Miguel
Alba Lozano i María Mateo Bruna (1950) - Miguel Alba
Lozano: El 16 de maig de 1903 neix a Algarra (Conca,
Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Alba Lozano. Sos pares es deien Miguel Alba
i
Buenaventura Lozano. Quan era molt jove emigrà amb sos pares
i sos vuit germans
a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, on treballà
de paleta. En els
anys trenta s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i s'integrà en el moviment llibertari.
Conegué l'anarquista
Blas Mateo Bruna i es casà amb sa germana María
Mateo Bruna, també militant.
L'1 d'agost de 1933 va ser detingut quan formava part d'un piquet
vaguístic en
una obra. Durant la Revolució i la guerra va ser designat
pel Sindicat de la
Construcció per formar part de la gestió de la
col·lectivització del metro i va
ser nomenat secretari de Transports. Fou delegat polític del
I Esquadró de la
II «Columna Sud-Ebre» i després delegat
social del I Esquadró de Cavalleria del
III Sector de la Divisió «Lluís
Jubert». Durant els enfrontaments amb els
estalinistes el maig de 1937, va ser detingut i tancat
gairebé un any en un
vaixell-presó ancorat al port de Barcelona. En 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, passà França. Després d'un
temps reclòs al camp de concentració d'Agde
(Llenguadoc, Occitània), s'instal·là a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local de la CNT. Amant de
la poesia, col·laborà en el
setmanari Cenit. En 1992 sa
companya María
Mateo Bruna va morir. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan
Gamero
en el seu reportatge documental Vivir la
utopia.
Fou oncle d'Otilio Alba Polo, primer secretari
d'Organització del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) clandestí, afusellat
en 1941. Miguel
Alba Lozano va morir centenari el 16 de novembre de 2003
–algunes fonts citen
erròniament 1999– a la Clínica
Saint-Jean-Languedoc de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Josep Maria Alomà Sanabras - Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya) el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Sos pares, pagesos, es deien Josep Alomà i Maria Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els «Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per «rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir d'una infecció urinària el 9 de maig de 1993 a l'Hospital Santa Tecla de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes. Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993) ***
Foto
policíaca de Hans Schmitz (1937) - Hans Schmitz: El
16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son
pare, del mateix nom, era un
destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie
Schmitz,
eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene
(Lliga
per a la Protecció de les Mares i per una Família
Social Higiènica), que es
dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet
Hans
Schimitz participà en els moviments anarquista i
anarcosindicalista, d'antuvi
en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure),
després en les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts
Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union
Deutschland
(FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya),
adherida a l'Associació
Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen
Scharen (Escamots
Negres), l'organització anarquista de resposta a les
agressions nazis. Estudià
per a torner, però li costava trobar feina a causa de les
seves idees
polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson.
Ein Denkmal für Sacco
und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti),
d'Erich Müsham.
En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen
i una
navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el
Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels
Treballadors
Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups
anarquistes i
anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal.
Des
d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es
dedicà amb els
companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells,
a fer
pintades i a altres activitats de resistència.
També participà en el transport
de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu
amb bicicleta. En 1935
durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes,
conegué Gertrud, una
militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten
(Pirates
Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa
companya. Fou força actiu en els
grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril
de 1937 rebé la
visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que
havia estat avisat
abans, la policia no pogué trobar res que el
comprometés; no obstant això, va
ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici
en massa de
companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser
considerat,
afortunadament, «indigne per al servei militar» i
retornà a la resistència
enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar
en una
fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia
l'esperança que gràcies al matrimoni li
fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no
haver de treballar en la
indústria armamentística, però
això no va succeí i en 1942, el mateix dia del
seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de
sa companya exigí
que fos donat com a apte per al servei militar i així poder
mantenir la seva
obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit
continuà amb la resistència de
manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de
l'enemic,
autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament,
etc.
Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant
de l'encarregat del
manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els
seus sabotatges
aconseguiren que la bateria no abatés cap avió.
Després del conflicte bèl·lic
s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten
(FFS, Federació de
Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945,
heretera de la FAUD i
adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra,
lluità perquè les
condicions laborals en les empreses
metal·lúrgiques on treballava fossin les
més adients per als obrers. A començaments dels
anys noranta va ser nomenat
«afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU,
Unió de Treballadors Lliures)
de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann,
Jörg
Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie.
Arbeiterjugend
und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és
per res. Joves treballadors
i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en
fulletó sota
el mateix títol. Durant els últims anys de sa
vida es dedicà a fer conferències
i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va
morir el 22 de març de
2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) on tres
setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la
seva
última voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una
tomba sense nom al
cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf. ***
El
mestre racionalista Joan Sans Sicart (ca. 1935) - Joan Sans Sicart:
El 16 de maig de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) el
militant anarcosindicalista i
mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Fill d'una família
de la petita burgesia il·lustrada, sa mare es deia Francesca
Sicart i son pare Joan Sans Amat,
pintor –autor d'un retrat de Joan Peiró Belis que
es troba al Museu de
Mataró– i escultor, republicà
federal i lliurepensador, que fundà en 1922 el
periòdic anticlerical Palmàrium
a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va
arruïnar. Joan Sans Sicart va fer
els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i
1929, sota la
dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a
Perpinyà i acabà els
estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya
completament arruïnats. Va començar a fer feina a
Badalona de litògraf –arribà
a ser oficial–, alhora que cursa per lliure el batxillerat.
En aquesta
època
freqüentà nombrosos intel·lectuals i
militants anarquistes (Peiró, Montseny,
Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys
esdevingué campió
de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys,
campió de Catalunya dels
400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la
Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En
1936 obtingué el títol de
mestre i començà a fer feina a l'escola
racionalista «Salut i Alegria» de
Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus
començaments en el Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com
a orador en la
Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de
l'Escola de Militants
Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de
1936 es
preparava per a córrer els 800 metres en les
Olimpíades Populars de Barcelona
quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a
voluntari en la
Centúria Polydor, que operà a Cadaqués
i a la costa empordanesa, i després es
va integrar en la Columna Durruti, on tingué
càrrecs de responsabilitat:
delegat d'una companyia de metralladores, comissari del
Batalló de Xoc de la
XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121)
i, a començaments
de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van
esclatar els Fets de
Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord
catalana,
fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra
l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de
controlar els carrabiners
i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de
res no serví a causa
de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En
acabar la guerra,
s'exilià a França i, després d'un
temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un
grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a
l'enterrament
de Manuel Azaña en representació de la CNT. En
aquests anys va col·laborar amb
la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne
Noire) i jugà un
important paper en la reorganització de la CNT a Muret a
partir de 1944 des de
les files de la fracció ortodoxa. En 1945
participà en la redacció de la
ponència sobre la valoració del trienni
bèl·lic en el Congrés de
París. Entre
1945 i 1946 féu diversos mítings i
conferències per tot arreu (Tolosa,
Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors,
Perigús, Sant-Etiève, etc.).
L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i
d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta
època féu amistat amb Albert
Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs
de responsabilitat: delegat
cenetista en la Subdelegació de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de
secretaria de Raymond
Fauchois, participació en la comissió
organitzadora de la Conferència de Tolosa
de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa
d'aquell mateix any, en el Ple de
Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en
el Congrés de l'AIT de 1951,
en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta
Española de Liberación
(JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos
mítings (Clarmont d'Alvèrnia,
Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector
Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir
càrrecs, quan
en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria
general de la CNT. En
1961 féu un míting a Grenoble. Poc
després va abandonar la militància
orgànica
molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la
qual havia
mantingut estretes relacions des de la infància
–fou un
temps secretari de
Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a
Tolosa es retirà
amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou
tresorer del
Centre de Cultura de Colomièrs en representació
dels muntanyencs; també
participà en nombroses activitats esportives: escalador als
Alps i als
Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980,
etc. En
els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb
dirigents com Rodolfo
Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la
República en l'exili, José Maldonado
González. En 1981 entrà en l'«Amicale
Durruti», en la qual exercirà de tresorer
i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys
noranta es va dedicar a redactar
les seves memòries, a estudiar sobre la història
del moviment anarquista, a fer
conferències i a defensar la unitat dels sectors
llibertaris. Va escriure
articles en diverses publicacions llibertàries (A
la lucha, Boletín
Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda,
Vía Libre, Vibraciones,
etc.) i és autor de Relatividad del poder
revolucionario y de los principios
anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de
la liberté (1995), Escoltant
el meu avi (1999), Comissari de xoc
(2001; traduït al castellà en
2003 sota el títol Comisario de choque.
Crónica de una guerra que nunca
imaginé i al francès en 2007 com Commissaire
de choc. L'engagement d’un
jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario
en
el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004),
Quebrando
los silencios del olvido (2004), Responsos laicos.
Peiró, Einstein y
otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un
libertario (2006), El
dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936
(2007). Joan
Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El
cineasta Manuel
Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida. Joan Sans Sicart (1915-2007) ***
Necrològica
de Manuel Maull Berviel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 30 de gener de 1900 - Manuel Maull
Berviel: El 16 de maig de 1916 neix a Tamarit de Llitera
(Llitera, Franja de
Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Maull Berviel. Sos pares es deien
Antoni
Maull i Catalina Berviel. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) al seu poble natal, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
s'enrolà
com a milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies s'integrà en el II Batalló de
la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat al Fort de
Mont-Louis i posteriorment al camp de concentració de
Vernet. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Bobigny (Illa de
França, França) i durant molts
d'anys milità en la Federació Local de Drancy
(Illa de França, França) de la
CNT. Un cop retirat s'instal·là amb sa companya
Maria Giménez a Ais de Provença.
Manuel Maull Berviel va morir el 23 de desembre de 1989 a l'Hospital du
Pays
d'Aix d'Ais de Provença (Provença,
Occitània). ***
Celia Gutiérrez Aira - Celia Gutiérrez Aira: El 16 de maig de 1955 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista María Celia Gutiérrez Aira. Sos pares es deien Francisco Gutiérrez Santa Coloma, empleat, i María Aurora Aira González. En la dècada dels vuitanta milità a l'Ateneu Llibertari del Poblesec de Barcelona (Catalunya). Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en «Mujeres Libres» de la zona de Bilbao. Col·laborà en periòdics com CNT i Tierra y Libertad. En els últims anys la malaltia l'obligà a mantenir-se al marge de la militància activa. Son company Juan Carlos Sánchez Gómez (Astro) i sa germana, la violinista Carmen Gutiérrez Aira (Rocky), també destacats militants. Celia Gutiérrez Aira va morir el 22 de juliol de 1996 a Bilbao (Biscaia, País Basc) i va ser enterrada al cementiri de Vistalegre de la ciutat.
Defuncions
Gustave Lefrançais - Gustave Lefrançais: El 16 de maig de 1901 mor a París (França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut el 30 de gener de 1826 al III Districte d'Angers (País del Loira, França). Fill d'una una família antibonapartista, sos pares es deien Philippe Lefrançois, cap de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée Risson. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública –amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres– i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887. ***
Henri-Edmond Cross retratat pel pintor anarquista Maximilien Luce (1898) - Henri-Edmond Cross: El 16 de maig de 1910 mor a Bòrmas dei Mimòsas (Provença, Occitània) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Havia nascut el 20 de maig de 1856 a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria, sos pares es deien Alcide Henri Delacroix i Fanny Woollett, anglesa. Va ser introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross –versió anglesa i reduïda de l'original– per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Joséphine Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest «neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Bòrmas dei Mimòsas (Provença, Occitània). ***
Notícia
d'una de les detencions de Frédéric Ferrero
apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais
del 17 de desembre de 1907 - Frédéric
Ferrero: El 16
de maig de 1919 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarquista
Frédéric
Pierre Ferrero, conegut com Mimi. Havia nascut el 2
de gener –oficialment el 5 de gener– de 1892 a Marsella
(Provença,
Occitània). Era fill de Pierre Dominique Ferrero i d'Eugénie Octavie Rouche. Pescador
de professió, vivia al número 43 del carrer
Aubagne del I Districte de
Marsella. Patí diverses condemnes de presó. El 16
de desembre de 1907 va ser
detingut per «possessió i distribució
de moneda falsa». El 14 de març de 1910 va
ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 25 francs de
multa per
«possessió d'arma prohibida». El 12
d'abril de 1912 va ser condemnat a un mes
de presó per «abús de
confiança». L'11 de febrer de 1913 va ser detingut
sota l'acusació
de «robatori a mà armada» i va ser
jutjat el 24 d'abril d'aquell any per
l'Audiència de les Boques del Roine per «robatori
qualificat». En aquesta època
vivia al número 21 del carrer Honnorat de Marsella. El
març de 1920 va ser
detingut sota l'acusació de «robatori»
d'un quadre. En aquesta època treballava
de peixater i vivia al número 177 del bulevard National de
Marsella, que va ser
el seu darrer domicili. En 1922 treballava de manobre per a un tal
Flanchon, al
carrer Vacon del I Districte de Marsella, i freqüentava les
reunions de la Unió
Anarquista (UA). Frédéric Ferrero va morir el 17
de maig de 1919 a l'Hôtel-Dieu de Marsella
(Provença, Occitània). ***
Filareto
Kavernido - Filareto Kavernido: El 16 de maig de 1933 és assassinat a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Havia nascut el 24 de juliol de 1880 a Berlín (Alemanya). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar. ***
John Henry Mackay - John Henry Mackay: El 16 de maig de 1933 se suïcida a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya) el teòric i propagandista de l’anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Havia nascut el 6 de febrer de 1864 a Greenock (Renfrewshire, Escòcia), fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es traslladarà a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s’educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l’art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l’autor de L’Únic i la seva propietat; d’aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l’oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l’individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l’organització de reivindicació homosexual d’Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s’incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l’organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d’Stirner, l’americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d’Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l’origen de la renovació de l’anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina deu dies després de la crema dels llibres i de l’arxiu de l’Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l’amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, –quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy–, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L’arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l’Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment. ***
Ordre
de busca i cerca de Felipe Hernández Giménez
apareguda en el Boletín
Oficial de la provincia de Tarragona del 24 d'abril de 1907 - Felipe Hernández
Giménez: El 16 de maig de 1939 és
afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Felipe
Hernández
Giménez, conegut com El Gitano.
Havia
nascut en 1886 al Vilosell (Garrigues, Catalunya). Sos pares es deien
Jaime
Hernández i Carmen Giménez. Es guanyava la vida
criant bestiar. L'abril de 1907
va ser declarat pròfug al servei militar i posat en busca i
cerca. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya).
Felipe Hernández
Giménez va ser afusellat el 16 de maig de 1939 al Camp de la
Bota del Poblenou
de Barcelona (Catalunya) juntament amb altres cinc antifeixistes. ***
Necrològica
de Francesc Boya Rella apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de setembre de 1962 - Francesc Boya Rella: El 16 de maig de 1962 mor a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Boya Rella. Havia nascut el 16 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1895 a Montgarri (Naut Aran, La Vall d'Aran, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Boya España, llaurador, i Isabel Rella Moya. Miner de professió, emigrà a França i treballà a les mines pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a Catalunya i participà en el procés revolucionari i en la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà de miner a la zona pirinenca afiliat a la Federació Local de Sent Gironç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). Francesc Boya Rella va morir el 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 17 de maig– de 1962 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). ***
Ettore
Panini - Ettore Panini: El
16 de maig de 1963 mor a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Ettore
Panini. Havia nascut el 18 de gener de 1895 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida
treballà
de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al
moviment llibertari
en 1912. Participà activament en les manifestacions contra
la guerra i va ser
condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem
a totes les
campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball
Sindicalista i per la
Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots
feixistes, va ser
denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements
seguidors
de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i
fou reclòs
un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament
detingut per cridar contra
el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca
l'Anarquia!». En 1924
passà a França, on treballà de paleta
i la policia el fitxà com a lector de la
premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla
d'afaitar el 23
d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista
Sebastiano
Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini,
que va ser
condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat
de Nicola
Bonservizi, responsable local del fascio
i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie
Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena.
Amonestat en 1927, la policia encara el
considerava en 1930 «entre els elements més
exaltats i capaços de cometre actes
violents». En 1936 una font de
«confiança» l'assenyalà com a
«actiu militant
anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en
ocasió d'una visita
a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser
novament amonestat
per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el
Règim». A finals
de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli,
Medardo
Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit
contra el Duce i
contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es
comprometé en la
reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i
participà en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 a
Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la
Federació Anarquista de Mòdena i
després, quan aquesta es dissolgué, en el grup
anarquista «Rivoluzio Gilioli»
d'aquesta localitat. ***
Patricio Navarro Avellán - Patricio Navarro
Avellán: El 16 de maig de
1970 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic)
l'anarquista i anarcosindicalista
Patricio Navarro Avellán. Havia nascut el 17 d'abril de 1897
a Águilas (Múrcia,
Espanya). Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de
polissó en un vaixell
mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la
línia
Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de
Transports «La
Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant
gràcies a
l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant
orgànic. El
23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que
li va
fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal
entre els anys
1919 i 1923; president del Sindicat de Transports
–s'encarregà especialment de
l'evacuació clandestina cap a Amèrica de
nombrosos militants buscats per la
policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta
a los camaradas
anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats
a la presó Model
de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad
Proletaria, de
Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard
menaria a la
constitució de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), organització a la qual va
pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de
relacions» d'àmbit estatal que
es varen constituir per mantenir contactes entre la
militància confederal; va
formar part del grup «Solidaritat», amb
Ángel Pestaña Núñez i
altres, en 1928,
que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes
dispersos;
juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del
Comitè Pro
Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT;
membre, amb Emili Mira Aparici, del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en 1931, que
va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de
Catalunya –amb aquest
càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco
Ascaso Abadía, per ràdio
des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al
treball
durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense
èxit, durant el Ple
Regional de Sindicats Únics de la Confederació
Regional del Treball de
Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com
a
membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que
va expulsar de la
CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings
a nombroses
poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a
Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era
director de Solidaridad Obrera, va
ser detingut amb Francisco
Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota
l'acusació de «reunió
clandestina».
Quan va començar la Revolució de 1936 era
secretari de la Secció Marítima del
Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt
als vaixells del
port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca
d'armament per a les
Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament
militar– i durant la guerra
es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va
col·laborar en
l'organització de l'expedició militar que el
capità Alberto Bayo Giroud va
portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre
part activa
en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del
Sindicat del
Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també
president del
Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa
companya Oceania i sos cinc infants.
Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba,
s'instal·là definitivament a Mèxic
a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la
Subdelegació de la CNT mexicana.
En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en
l'exili que se celebrà a Mèxic i
s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se
fortament a la tendència col·laboracionista. El
juliol de 1948 va ser nomenat
secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la
CNT de Mèxic, al costat de Jaume
Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente,
Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958
va ser secretari de la Delegació de la CNT en
Mèxic. També va desenvolupar una
intensa tasca periodística: administrador del setmanari
anarquista Crisol
entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de
Blanes; administrador de Solidaridad
Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció
(1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de
Mèxic. Durant els anys
seixanta, els dissabtes, participà en les
tertúlies del Cafè do Brasil de la
Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos
Campos i Hermós Plaja Saló,
entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir,
després d'una llarga
malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol
d'aquesta ciutat. Patricio Navarro Avellán (1897-1970) ***
Vicente
Tamborero Torres - Vicente Tamborero Torres: El 16 de maig de 1977 mor a Barbentana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Tamborero Torres. Havia nascut el 2 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Andrés Tamborero i Francisca Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i després de la militarització de les milícies lluità com a soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, sembla, passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat per les tropes alemanyes, després d'un temps en un camp d'Estrasburg (Alsàcia), el 13 de desembre de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.325. Després de l'alliberament de camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França i s'instal·là a Barbentana, on milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Vidu de Glòria Cruselles Marsà, es casà amb Jeanne Marie Marcelle Sauvant. Vicente Tamborero Torres va morir el 16 de maig de 1977 al seu domicili de Barbentana (Provença, Occitània). ***
Marcel
Lobry -
Marcel Lobry:
El 16 de maig de 1986 mor a
Rumans (Valentinès,
Delfinat, Occitània)
el professor i
militant pacifista i anarquista, i després comunista, Marcel
Henri Lobry. Havia nascut l'11 d'agost de 1910 a Montreuil (Illa de
França,
França). Sos
pares es deien Nicolas Jean Baptiste Lobry, oficinista en una gran
empresa de
fabricació de cuines, i Juliette Lefèvre (La
Mother), domèstica a cases burgeses parisenques.
Vivia amb sos pares i sos
dos germans en un petit apartament al XVIII Districte de
París. Després d'estudiar
al barri de Belleville, en 1930 s'instal·là a
Lilla (Alts de França, França)
per acabar els estudis. A la Facultat de Matemàtiques de
Lilla conegué la també
llibertària Renée Clara Germaine Bienvenu, amb
qui es casà el 20 de juny de
1934 a Lilla. En 1933 creà a Lilla el Front Universitari
Antifeixista (FUA),
grup d'estudiants esquerrans enfrontat als grups estudiantils de dreta,
aleshores majoritaris a Lilla. Amb sa companya i un petit grup d'amics,
distribuí pamflets antifeixistes i periòdics
pacifistes, com ara La Patrie Humaine.
En 1934 la parella
realitzà un gran viatge d'un mes i mig per Europa
(Bèlgica, Luxemburg, Suïssa,
els Alps, Marsella, Barcelona, Tarascó). Decidí
amb sa companya acabar els
estudis a Marsella (Provença, Occitània) i
s'instal·laren en una petita cabana
sense aigua ni electricitat a Lei Penas de Mirabèu
(Provença, Occitània), on
ell preparà oposicions a professor de
Matemàtiques que aprovà en 1936. El
setembre de 1936 va ser nomenat professor de l'Institut de Gap
(Provença, Occitània).
Secretari del Comitè d'Acolliment als Refugiats Espanyols de
Gap, va ser
expulsat amb sa companya del seu primer apartament perquè
havia allotjat
refugiats polítics espanyols. Entre 1936 i 1937
formà part de l'Ateneu
Llibertari de Marsella, constituït per una cinquantena de
membres (Anne i Henri
Dalgon, Martial Desmoulins, Joseph Gleize, Théodore Jean,
etc.). En aquesta
època col·laborà en Le
Libertaire i Terre Libre,
òrgan de la Federació
Anarquista Francesa (FAF). Després de tenir problemes amb el
sector religiós de
Gap, va ser destinat a Saintes (Poitou-Charentes, França) i
en 1937 a
l'Institut Saint-Charles de Marsella. En una pausa docent, la parella
viatjà,
amb un salconduit de Sébastien Faure, per Catalunya en plena
revolució i en
tornar tota la documentació que portaven sobre les seves
impressions amb la
població i amb els sindicats que havien recollit per exposar
als companys li
van ser confiscades a la frontera. A començament de 1938
informà en una reunió
pública del seu viatge a la Catalunya
revolucionària. També fou el promotor de
l'anomenat «Col·legi de Treball», grup
organitzador de conferències destinades
al proletariat. En 1938 va ser nomenat delegat de la
Federació de Funcionaris
dels Alts Alps per assistir al Congrés Nacional d'aquesta
organització celebrat
a París, on vota en contra de l'informe sobre
«moral». En aquest any estava
fitxat com a anarquista per la Direcció dels Serveis
d'Investigacions Generals
i es relacionà amb Vsévolod Mikhaïlovitx
Eichenbaum (Volin). Apassionat de la
bicicleta, realitzà gires, allotjant-se
als albergs del Centre Laïc dels Albergs de Joventut (CLAJ) i
en aquests
cercles d'alberguistes la parella conegué Romaine Toussainte
Luciani. L'estiu
de 1938 realitzà amb sa companya un periple
turístic amb bicicleta per Itàlia
feixista amb la finalitat de testimoniar la situació
d'aquest país. Defensor de
les idees neomaltusianes, el gener de 1939 prengué la
paraula en un debat
públic que se celebrà al Palace Cinéma
de Gap; denunciat per la Federació de
Famílies Nombroses, i amb un testimoniatge fals, va ser
condemnat el 25 d'abril
de 1939 pel Tribunal Correccional a 25 francs de multa per
«injúries». A
l'inici del curs de 1939 va ser traslladat a l'Institut Thiers de
Marsella. En
començar el curs de 1940, després de l'armistici
amb Alemanya, arran d'una
discussió amb el director de l'institut, presentà
la dimissió. A partir
d'aquest moment la parella visqué de diverses feinetes i
treballs agrícoles a
diversos indrets, ajudats per son germà gran
André Lobry i la mare de Renée.
Detingut sense cap explicació per la gendarmeria, va ser
portat a la presó
d'Avinyó (Provença, Occitània) i vuit
dies després traslladat al camp
d'internament de presos polítics de Saint-Paul (Esjau,
Llemosí, Occitània).
Acusat de comunista, Renée demostrà la seva
militància en el moviment
anarquista portant un dossier sobre els seus articles publicats en la
premsa
llibertària i el desembre de 1941 va ser alliberat. Mancat
de recursos, en 1942
participà en un espectacle on demostrava les seves qualitats
per al càlcul
mental al públic amb operacions aritmètiques
complicadíssimes. El 29 d'agost de
1943 nasqué a Salenches (Arpitània) Claude Lobry,
l'únic infant de la parella.
Després de la II Guerra Mundial, acceptà amb sa
companya l'oferta per a
treballar de professor de matemàtiques a l'Escola
Politècnica Nacional de Quito
(Equador) que s'havia de fundar. Després d'embarcar-se cap a
Nova York (Nova
York, EUA) i passar-hi el Nadal de 1945, s'encaminaren a
Bogotà (Colòmbia), des
d'on marxaren cap a Quito, on participaren amb altres quatre professors
francesos (Edmond Bruel, Michel Conard, Robert Hoffstteter i Julien
Martelly),
de l'anomenada «Missió Francesa», en
aquesta experiència escolar. També
impartí
la càtedra de Matemàtiques a la Facultat
d'Enginyeria, Ciències Físiques i
Matemàtiques i en la Facultat de Filosofia, Lletres i
Ciències de l'Educació de
la Universitat Central de Quito. En aquesta època
aprofità per travessar la
serralada dels Andes amb bicicleta, alhora que elaborà cinc
manuals de
matemàtiques, que esdevingueren clàssics a
l'Equador, i alguns textos
d'aprenentatge de la llengua francesa. De bell nou a França,
el 9 de juny de
1948 la parella se separà. El 23 de setembre de 1948 es
casà a Vilanòva
d'Avinhon (Provença, Occitània) amb Romaine
Luciani, amb qui tingué dos infants
(Hélène Romaine i Rémi Olivier). Fou
secretari del departament de Valclusa del
Cartell d'Acció Laica (CAL), per al qual va fer
conferències. L'estiu de 1949
assistí, amb Maurice Agulhon, al II Festival Mundial de la
Joventut i els
Estudiants, celebrat a Budapest (Hongria), i en tornar va fer
conferències
sobre el viatge. Instal·lat a Douai (Alts de
França, França), en 1950, amb sa
companya, s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF), encara que no va entrar
amb bon ull, qualificat com a
«intel·lectual». De bell nou a
París, entre 1957
i 1961 va pertànyer a la cèl·lula
comunista de l'Institut Condorcet. Entre 1966
i 1969 va fer classes a Londres (Anglaterra) i després va
ser nomenat professor
de l'Institut Chaptal del VIII Districte de París. En 1968
retornà de bell nou
al moviment anarquista. En 1971, cansat de la vida estressant
parisenca,
establí a Rumans (Valentinès, Delfinat,
Occitània), on es va jubilar. En
aquesta època era subscriptor de Le
Réfractaire i publicà setmanalment en
un periòdic local la seva columna «Le
point de vue du vieil anar» (El punt de vista del vell
anarco) i va fer amistat
amb el dibuixant Jean Cabut (Cabu). ***
François
Diana al seu taller - François Diana: El 16 de maig de 1993 mor a Marsella (Provença, Occitània) el pintor anarquista, i després comunista, François Michel Diana. Havia nascut el 6 de novembre de 1903 al barri de Saint Mauront de Marsella (Provença, Occitània). Sos pares, d'origen italià, es deien Michel Diana, obrer soldador a la indústria naval nascut a Sassari (Sardenya), i Catherina Allasia (Marie), jornalera i nascuda a França. Formà part de nombrosos grups artístics marsellesos d'abans de la Gran Guerra i compartí el seu primer taller amb Léon Cadenel, Antoine Serra i Louis Toncini. Entre 1918 i 1925, amb una interrupció entre 1922 i 1923 per fer el servei militar, estudià a l'Escola de Belles Arts de Marsella. El febrer de 1922 va ser controlat per la policia per la seva assídua assistència a les reunions de la Unió Anarquista (UA) i de les Joventuts Anarquistes, i aquest mateix any estudiava esperanto a la Borsa del Treball de Marsella. En aquesta època treballava d'electricista i de pintor en la construcció i vivia amb sos pares al número 159 del bulevard National de Marsella. El 12 de febrer de 1927 es casà a Marsella amb Yvonne Paimpec. En 1929 va fer la seva primera exposició al Saló dels Artistes de Provença i en 1934 a la Galeria Detaille. En 1936 participà en el Saló de Provença i exposà a la Galeria Alex Jouvène. Formà part dels grups «Pintors Proletaris» i «Pintors del Poble», corrents artístiques formades per joves plàstics inspirats en el món obrer, els paisatges industrials i les lluites socials. S'integrà en cercles comunistes, formant part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris (AEAR), secció francesa de la Unió Internacional d'Escriptores Revolucionaris (UIER). El març de 1936, amb altres artistes (Léon Cadenel, Antoine Serra, Jean Tognetti, Louis Toncini, etc.), participà en la creació de la «Maison de Culture» de Marsella, al número 68 del carrer Sainte, seu de l'AEAR, que comptà amb el suport de destacats escriptors (Louis Aragon, Jean Giono, André Malraux, Paul Vaillant-Couturier, etc.). En 1938 continuava fitxat com a anarquista i freqüentà antifeixistes italians refugiats. Mobilitzat en un regiment de Caçadors Alpins, entre 1939 i 1944 hagué de deixar la pintura. Entre maig i juny de 1943 exposà a la Galeria Alex Jouvène de Marsella. El 17 de juliol de 1945 es casà a Marsella amb Jacqueline Renée Lasseurre. En la postguerra continuà pintant alguns dels seus temes preferits (vaixells, drassanes, descarregadors, estibadors, grues, immobles, cafès, cotxes, indústries, xemeneies, etc.), alhora que dibuixa les lluites socials de la seva època, i participà en les activitats (conferències, debats, assessorament sindical, etc.) de la Unió d'Arts Plàstiques (UAP). En aquests anys va ser un dels principals animadors del corrent pictòric de la «Rive-Neuve» i dels pintors del Péano, taverna marsellesa regentada pels germans Péano al Vieux-Port on es reunien artistes, periodistes i intel·lectuals. Ocupà un taller, al número 12 del Quai de Rive-Neuve, que abans havia estat d'altres artistes (Pierre Girieud, Alfred Lombard i Jacques Thévenet), on visqué i pintà fins a la seva mort. Entre 1946 i 1973 fou professor de pintura de l'Escola de Belles Arts de Marsella, on molts alumnes seus destacaren (Paul Allé, Pierre Ledda, André Mariani, Joseph Stamboulian, Pierre Trofimoff, Thérèse d'Urzo, Jean-Marie Zazzi, etc.). El maig de 1949 signà, amb altres destacats artistes (Léger, Picasso, Milhaud, Saint-Saëns, etc.), un manifest en suport al pintor André Fougeron, processat per haver dibuixat un cartell pacifista. També el maig de 1949 formà part de l'exposició d'art francès contemporani, dins del marc del Congrés de la Pau, que se celebrà al Cercle Colonel-Fabien de Marsella. El juny de 1950 preparà, amb Louis Roc, l'exposició «L'Art au service de la Paix», organitzada per l'UAP. Entre maig i juny de 1951 participà en l'exposició de la nova associació «Perspectives», que promogué artistes progressistes i compromesos sota l'eslògan «Contribució de la Provença a l'elaboració d'un nou realisme francès». El març de 1952 exposà al VII Saló de l'UAP. Un cop jubilat el desembre de 1973, es dedicà a formar joves artistes (Pierre Ledda, Mario Passarelli, Joseph Stamboulian, Jean-Marie Zazzi, etc.). Gran viatger, per trobar inspiració artística, recorregué diversos països (Alemanya, Espanya i Itàlia) i, a partir de 1965, va fer estades a Bretanya i a Còrsega. Amb Paul Baille i Louis Roc, viatjà a l'URSS, d'on retornà absolutament decebut i crític cap el règim soviètic, allunyant-se totalment del comunisme. En 1971 participà en l'exposició «100 artistes de Provence» al Museu Cantini de Marsella. Obra seva es troba dipositada a diferents centres marsellesos (Museu de Belles Arts, Museu Cantini, Museu d'Història, etc.) i a museus de diferents ciutats (Bordeus, Narbona, Moscou, etc.). François Diana va morir el 16 de maig de 1993 a l'Hospital Vert Coteau del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània) i les seves cendres van ser escampades a la Mediterrània. Del 9 al 19 de desembre de 2014 es realitzà l'exposició retrospectiva de la seva obra «François Diana, des Peintres Prolétariens aux Peintres de Rive Neuve» a l'Espace Bontemps de Gardana (Provença, Occitània), moment en el qual Michel Tailland publicà una monografia amb el mateix títol, i entre el 18 de juny i el 2 d'octubre de 2016 altra sota el títol «François Diana, du Peano à la Provence», al Museu Edgar Mélik de Cabriés (Provença, Occitània). Entre el 23 de juny i el 29 de setembre de 2018 se celebrà una exposició sota el títol «François Diana, un coloriste engagé» al Museu de Cassis (Provença, Occitània). ***
Andrés Martínez Hernández - Andrés Martínez Hernández: El 16 de maig de 2006 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Andrés Martínez Hernández. Havia nascut el 16 de juny –el certificat de defunció cita erràniament el 19 de juny– de 1917 a Los Rincones (Massarró, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Mateo Martínez Sáez i María Hernández Soler. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya), on aprengué tipografia. A Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari del barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on conegué Josep Peirats Valls. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per frenar l'aixecament feixista i fou un dels creadors de la Federació Local de la CNT d'Esplugues, de la qual va ser el seu primer subsecretari. Immediatament després s'enrolà en la «Columna Vallès Oriental» i marxà cap el front d'Aragó. A Grañén (Osca, Aragó, Espanya) es passà a la «Columna Roja i Negra», amb la qual romangué tota la guerra d'Aragó com a soldat, després de negar-se amb la militarització de les milícies a anar a l'Escola Militar i lluitant en la 127 Brigada Mixta. Quan caigué aquest front, passà al d'Extremadura. Quan acabava la guerra l'agafà en un hospital de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) i sortí cap el port d'Alacant per a veure si podia embarcar-se. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i després al de Porta Coeli. Posteriorment va ser enviat a batallons de treballadors forçats de les localitats valencianes de Bétera i Nules. Un cop lliure cap el 1942, retornà a Esplugues, on treballà en diverses professions (paleta, rajoler, agricultor, etc.). A Barcelona treballà durant cinc anys com a tipògraf. A Esplugues, amb Miguel Bardisa i Miguel Giménez, milità en la clandestinitat, muntà una impremta clandestina i fou secretari de la seva Federació Local de CNT fins al setembre de 1947, quan descobriren la impremta i es va veure obligat, amb Miguel Giménez, a fugir cap a França encalçat per la Guàrdia Civil. S'establí a l'Illa de França on s'uní amb la confederal Pepita Barés. En aquests anys milità en la CNT, de la qual va ser nomenat en els anys seixanta secretari de la Federació de París, i en les Joventuts Llibertàries. Treballà en el periòdic parisenc Le Figaro fins la seva prejubilació en 1976. En 1988 publicà el llibre Hojas del árbol de mi vida. Poesías (desde 1936 hasta 1986). En 2002 residia a Argelers i poc després passà a viure a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Col·laborà, sobretot amb poesies, en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Sa companya fou Josefa Barés (Pepita). Andrés Martínez Hernández va morir el 16 de maig de 2006 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Gerardo
Bernabéu López - Gerardo Bernabéu
López: El 16 de maig de 2022 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Gerardo Bernabeu López. Havia nascut el
27 de gener de
1937 al Pinós (Vinalopó Mitjà,
País Valencià). Era fill de l'anarcosindicalista
Gerardo Bernabéu Vilaplana i d'Elisa López. Al
final de la guerra civil, el 12
de març de 1939, va ser evacuat amb sos pares a bord del S.S.
Ronwyn
al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) cap el Nord d'Àfrica. A
Ténès
(Chlef, Algèria Francesa; actualment Algèria) va
ser internat amb sa mare i sos
germans al Centre Carnot, mentre que son pare i son oncle Liberto
Bernabéu
López, també anarcosindicalista, van ser tancats
a la caserna Berthezène, a
prop d'Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria
Francesa; actualment Algèria),
abans de ser internats l'octubre de 1939 al camp de
concentració de Morand
(Boghari, Alger, Algèria Francesa; actualment
Algèria). En 1948 aconseguí
tornar a veure son pare i en 1949 la família finalment
pogué reunir-se a Orà
(Orà, Algèria Francesa; actualment
Algèria), on finalment va aprendre el
francès i va ser escolaritzat. Posteriorment
treballà en l'empresa Remington
Rand. El 27 de gener de 1957 aconseguí la nacionalitat
francesa i hagué de fer 27
mesos de servei militar. En 1959 es casà amb Monique
Claudette Devesa, descendent
d'emigrants espanyols establerts a Algèria des de feia tres
generacions i
llibertaris, amb qui tingué tres infants (Sabine, Elisa i
Gil). En 1962, quan
la independència d'Algèria, la Remington Reand
abandonà el país i ell s'establí
pel seu compte reparant màquines d'escriure. En 1964 la
parella abandonà
Algèria i s'instal·là a
França, d'antuvi a París i, a partir de 1965, a
Perpinyà. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) espanyola i francesa,
i va ser membre de l'associació «Fils et Filles de
Républicains Espagnols et
Enfants de l'Exil (FFREEE, Fills i Filles de Republicans Espanyols i
Infants de
l'Exili). Amb sa companya, formà part del Centre Cultural
Català (CCC), de
l'associació d'amistat amb el Magrib «Coup de
Soleil» i d'«Amis de
Cinémaginaire». Participant de totes les
manifestacions, concentracions i
permanències, fou l'organitzador de la festa anual de la CNT
de Perpinyà. Entre
el 20 i el 23 d'octubre de 2019 donà el seu testimoni al
col·loquí «Memoria del
exilio español en Argelia» que se
celebrà a Alger i a Orà. Gerardo
Bernabéu
López va morir el 16 de maig de 2022 al seu domicili de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). ---
|
![[15/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/05]") |
|
![[17/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/05]") |
|
|
| Actualització: 29-10-24 |