|
---
Anarcoefemèrides
del 16 de juliol Esdeveniments
Capçalera
d'Il Libertario - Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc. ***
Capçalera
de L'Action
Directe - Surt L'Action
Directe:
El 16 de juliol de 1905 surt a Gilly (actualment Charleroi, Hainaut,
Valònia) el primer número del periòdic
bimensual anarquista L'Action Directe.
Organe des travailleurs. Després
portarà els subtítol «Organe de la
Confédération
Générale du Travail» i
«Organde de Propagande Synidicaliste
Révoutionnaire». Va
ser fundat, entre d'altres (Beck, P. Brichaux, P. Delattre, G.
Ducoffre,
Léopold Kinif, Antoine Quibus, E. Rousselet, P. Vancraes i
Désiré Voland), per
Léopold Preumont, secretari de la Confederació
General del Treball (CGT) belga.
En 1906 nombrosos col·laboradors d'aquesta
publicació (Arthur Brenez, Henri Fuss-Amoré,
Louis Xhayet, etc.) van ser processats per delictes de premsa. A partir
de juny
de 1907 va ser dirigit per Henri Fuss-Amoré a Lieja
(Valònia). Després de
publicar més de setanta números,
l'últim en sortí el del 13 de setembre de 1908,
i deixà de publicar-se per donar lloc al periòdic
L'Avant-Garde, al qual
també es va sumar L'Insurgé. ***
Full
volant de les conferències - Conferències de
Goldsky
i de Durupt: El 16 de juliol de 1909 se celebren a la Sala
Omnibus del XIX
Districte de París (França) dues
conferències públiques anarquistes contra la
visita del tsar Nicolas II a França. La primera va ser
impartida per Jean
Goldschild (Goldsky) sota el títol
«Les crimes tzaristes» (Els crims
tsaristes) i la segona per Georges Durupt anomenada «L'action
anarchiste»
(L'acció anarquista). ***
Astra
i cop militar - La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».
Naixements
Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894) - Henri Auvin:
El
16 de juliol de 1856 neix a Sainte-Même (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
Henri Auvin. Sos pares es deien Simon Auvin, conreador, i Marie
Madeleine Guérin. Treballava de calderer a les Obres de la
Loira
a
Saint-Denis (Illa
de França, França), on vivia al número
3 del carrer Corbillons. A finals de
febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia,
detingut sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a
anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al
número 49 del carrer
París de Saint-Denis, del qual es requisà
nombrosa correspondència el 18 de
febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie
Guillemin
de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els
registres números
2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o
«nòmades». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov - Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria. ***
Grup
de dones a la Maison du Peuple. Henriette Callet és la
primera per l'esquerra - Henriette
Callet: El 16 de juliol de
1891 neix al barri de Recouvrance de Brest (Bro Leon, Bretanya)
l'actriu llibertària Henriette Yvonne Marianne Callet. Era
la
filla menor
de François Marie Callet, obrer mecànic al port
militar de Brest, i d'Henriette
Souban. El 21 d'agost de 1912 es casà amb l'obrer de
l'Arsenal de Brest
anarquista René Louis Martin. El 12 d'agost de 1916 la
parella tingué una
filla, Renée Louise Marie. Després de la Gran
Guerra la parella visqué al
carrer Turenne del barri de Saint-Martin de Brest. Fou membre del grup
teatral
de la Maison du Peuple de Brest. Durant les festes
d'inauguració de la Maison
du Peuple, el 10 de febrer de 1924, fou intèrpret, amb son
company, de la peça
teatral L'usine qui flambe. En 1928
interpretà
el paper principal en l'obra L'interdit,
de Jules Le Gall. Va ser intèrpret regular en les peces
programades a la Maison
du Peuple i va fer costat el periòdic Le
Flambeau, òrgan regional de «Libre
Pensée», especialment interpretant la
peça Retour des bancs,
escrita per
René Martin. Membre del Comitè per Espanya
Lliure, a partir d'octubre de 1937
forma part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938
organitzà
col·lectes de roba i d'aliments per enviar a Espanya. En
1937 sa filla es casà
amb l'anarquista Maurice Laisant. En 1940 s'establí amb son
company a Asnières
(Illa de França, França), on vivia sa filla.
Treballà d'empleada en la
Seguretat Social i els seus últims anys visqué a
Saint-Maur-des-Fossés
(Illa de França, França). Henriette Callet va
morir el
26 de març de 1973 a la Residència de
Malnoue
d'Émerainville (Illa de França,
França). ***
Amerigo
Boccato - Amerigo Boccato:
El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo,
Brasil) el fotògraf
anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo
Boccato,
conegut com a Mérico Canarin.
Sos
pares, Angelo Boccato (Canarin) i
Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al
Brasil
en 1885 com a conseqüència de la
repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera
coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren
a Itàlia. Amerigo Boccato es
guanyava la vida fent de mecànic a Venècia
(Vèneto, Itàlia) i aconseguí una
important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran
Guerra,
amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.),
creà el Circolo
Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio,
on palesà el seu
antibel·lisme en reunions públiques al costat de
les dones dels soldats enviats
al front. En aquesta època col·laborava en el
periòdic socialista Lotta.
El 24 de desembre de 1917, «pel
seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de
l'Estat», va ser confinat
a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per
«tasca derrotista
consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als
soldats
combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat,
va ser absolt, però
va ser sotmès a una vigilància especial acusat de
«danys i incendi dolós».
L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo
(Vèneto,
Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de
reclusió per haver
disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a
l'avinguda de la
Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i
posteriorment a
Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià.
El 4 de juliol de 1927 va ser
novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i
emblemes
(falç i martell) a parets d'edificis d'Adria
(Vèneto, Itàlia), però va ser
alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no
comunista. El 20 de
desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic
(«La Modernissima») a l'Strada
Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a
Cavarzere. Segons
les autoritats policíaques, «sempre va professar
les idees anarquistes, però
sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la
detenció i condemna a mort de
l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito
Mussolini, la
vigilància a la seva persona es va intensificar,
patí un escorcoll domiciliari
i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de
fronteres. El 24
de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia
per part
dels carrabiners, se li va segrestar documentació
mecanografiada compromesa i
publicacions subversives, com ara l'Almanacco
Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere
ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina
Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo,
Esperina, Espero, Elio,
Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres
d'ells
(Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes
i lluitadors
antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el
Teatro Comunale
d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera
lírica que es
representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es
van veure
obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un
missatge radiofònic de
Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial,
l'annexió d'Etiòpia
i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó
de Rovigo, va ser, a causa de
la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família
nombrosa, només amonestat
per dos anys, per «haver manifestat una actitud
contrària a l'acció dels poders
de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre
públic en un
moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari
local de la
Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat
bufetejat per un
membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937
l'amonestació va ser
indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del
príncep Víctor Manual.
El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per
enèsima vegada. Invàlid
de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei
militar,
rebia una pensió de cinquena categoria. Després
de la II Guerra Mundial,
retornà a Adria amb sa família i
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a
Gabiano i a
Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo
Boccato va morir el
14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia),
població a la qual havia retornat
feia poc. ***
Juan
Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré - Juan Gandulfo
Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las
Vacas, a Los Vilos
(Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió
xilena de Coquimbo– el metge anarquista
Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de
Viña del Mar, sos pares
es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer
els estudis
primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i
després seguí humanitats en el
Liceu de Valparaíso. Més tard estudià
medicina a la Universitat de Xile,
ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant
la carrera en 1920,
encara que no pogué llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució
i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan
era estudiant de medicina
realitzà nombroses làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia
i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada
dels anys cinquanta.
També en la seva època d'estudiant
entrà a formar part del moviment anarquista
i anarcosindicalista i col·laborà en diverses
publicacions, com ara Claridad,
òrgan de la universitària Federación
de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de
Xile), Juventud o Verba
Roja, on manifestà les seves idees
llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván,
Juan Guerra, etc.). En 1918
fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la publicació de
llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la
Universitat
Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament
nocturn per a obrers i
on s'impartí ensenyament primari i secundari
clàssic. L'abril de 1920, quan
presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per
desacatament
al president de la República Juan Luis Sanfuentes
Andonaegui, ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos
«comuns». En aquesta
època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència
Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic
Obrer, creat per la Unió Local de
la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial
Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que
s'inaugurà l'11 de juny de
1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de
pertànyer a Juan Gandulfo Guerra (1895-1931) ***
Francisco
Mares Sánchez - Francisco Mares
Sánchez: El 16 de juliol de 1896
neix Xelva (Serrans, País
Valencià) –algunes fonts citen
erròniament
Torrent (Horta Oest, País Valencià)–
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares
Sánchez –el primer
llinatge citat també com a Marés.
Era fill de Joaquín Mares Aguilar i de Francisca
Sánchez Madrid. Sa
família, d'origen camperol, emigrà a
València. Quan tenia 10 anys començà a
treballar com a obrer en la construcció
i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat
s'afilià al Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de València.
Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on
romangué fins la
proclamació en 1931 de la II República espanyola.
En els anys posteriors milità
a València i a Torrent adscrit als Sindicats
d'Oposició de la tendència trentista
de la CNT. El novembre de 1933
va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc
Puchades
Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant
del partit Dreta
Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell
any. Quan
el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del
Comitè
Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la
Comissió
Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la
«Columna de Ferro», de
la qual fou comissari d'un batalló. Després de la
militarització, la columna
esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular republicà i fou nomenat
comandant del II Batalló de la Brigada (73
Divisió) i comandant de la Brigada
en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat
ferit. Lluità als
fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista,
caigué
presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de
concentració d'Albatera
i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a
començaments de maig
de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta
Nacional del Moviment
Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939,
de camí a França després d'haver
realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la
policia, tancat a la
presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a
Torrent, encara que la
premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins
el 5 de maig de
1940. Després d'un temps a la presó Model de
València, va ser condemnat a mort
en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat
Militar de València. Francisco
Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp
de Tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià), encara que diverses
fonts citen erròniament altres
dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz,
locutor i director
de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora
radiofònica republicana en la qual Mares
havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van
ser enterrats a la mateixa tomba
al cementiri de Paterna. Francisco Mares Sánchez (1896-1941) ***
Lashortes
(ca. 1930) - Lashortes:
El 16 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 15 de juliol– de 1898 neix a
Levallois-Perret (Illa de
França,
França) el mestre, sindicalista i
anarcopacifista Maurice
Catalogne, més conegut com Lashortes.
Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari de Correus, i
Augustine Marie Desfaudais.
Després de militar una
breu temporada en la Section Française de l'Internationale
Communiste (SFIC,
Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom
d'aleshores del Partit
Comunista de França), a partir de 1929 entrà a
formar part del grup del 18
Districte de París de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta
època també militava en el sindicalisme i era
secretari de Propaganda del Grup
de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant
també en Le Libertaire.
Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al
congrés de l'UACR celebrat a París, i
entrà a formar part de la Comissió
Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932
participà en el
congrés de la Federació Anarquista (FA) de
París, on llegí un informe sobre la
situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una
escola de propaganda.
Entre 1931 i 1939 col·laborà
assíduament en Le
Libertarie, especialment en la pàgina de
temàtica internacional, de la qual
era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat
entre el 20 i el 21 de
maig de 1934 («Congrés de la Unitat»),
que rebatejà l'organització sota el nom
d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la
comissió de redacció de Le
Libertaire.
Entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA
celebrat a París, on presentà un
informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a
Ortès
(Aquitània, Occitània) amb Julie
Léocadie Faisantieux. Pacifista
radical, en 1938 declarà
que l'Acord de
Munic era preferible a la guerra i col·laborà,
sota el pseudònim de Lazorthe,
en el periòdic anarcopacifista
La Patrie Humaine. Professor de
filosofia a Ortès (Aquitània,
Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la
Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des
Hirondelles» i del grup
teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de
l'institut
local. En 1936 participà en la fundació de la
Unió Local de la Confederació
General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i
ensenyants
creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO),
per lluitar contra
l'analfabetisme i per la integració dels emigrants
(espanyols, italians,
portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936
prengué
part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de
Jean-Louis
Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya,
el setembre de 1936
marxà a Catalunya, participà en les emissions de
«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i
romangué un temps amb la comunitat francesa de
Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de
Sébastien
Faure i el seu article
«Prolétaire-Prolétariat»,
sota el títol Qu'est ce que le
prolétariat?, va ser publicat
en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939
establí contactes
amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités
els companys
internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de
1941 es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb
Gabrielle Marie Henriette Paulette Paysas.
Després de la II Guerra Mundial es
decantà pel cristianisme, encara que es mostrà
fidel a les idees de justícia i d'emancipació
obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme
revolucionari, especialment
amb el grup editor de La
Révolution
Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va
escriure un article defensant
els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu
domicili de Pau
(Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Carmen Moya Martín apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1976 - Carmen Moya
Martín: El 16
de juliol de 1898 neix a
Allepús (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Carmen Moya Martín. Sos pares es
deien Eulogio Moya Alegre i
Josefa Martín Bayo. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
juntament amb son company Bernabé Gracia Alegre, miner en
els anys vint i
trenta a les mines de Súria (Bages, Catalunya).
Participà activament en la vaga
minera de 1932. Entre 1935 i 1936 visqué clandestinament amb
son company a Sant
Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la guerra
participà en
la col·lectivitat agrícola d'aquesta
població. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, amb son company i sos
infants. Durant l'Ocupació va
ser repatriada pels nazis a l'Espanya franquista. En 1950, amb son fill
Manuel
Gracia Moya, passà clandestinament la frontera i
pogué reunir-se amb son
company a Les
Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània),
on milità en la Federació Local de la CNT i en
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou membre, amb son company, de l'Spanish Refugee
Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Posteriorment la família es
traslladà a Castelnou d'Arri. El
23 de febrer de 1967 va finar son company. Carmen Moya
Martín va morir el 17 de
febrer de 1976 al seu domicili de Castelnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrada l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Justo
Bueno Pérez - Justo Bueno
Pérez: El 16 de juliol de 1907 neix a
Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Sos
pares
es deien Justo Bueno i Vicenta
Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya). Aprengué
l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 va ser
detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda
d'atracadors de «caràcter
social». Juntament amb José Martínez
Ripoll i altres militants, formà part dels
grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de
tramvies –se
li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per
carrers en
pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres.
El 28 d'abril de
1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio
Ruano Segúndez), José
Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín,
en el grup
d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep
Badia Capell, militants d'Estat
Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i
enemics acèrrims
del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat
el 25
de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el
jutge que portava
la causa patí des de la Generalitat de Catalunya,
interessada a fer caure les
responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan
l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna
de les Drassanes de
Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la
«Columna Durruti» amb la qual
lluità a Aragó com a membre del seu
Comitè d'Investigació. Va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic i després
subsecretari del mateix departament
del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29
franquistes a Gelsa
(Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al
front militar.
Després retornà a Barcelona i amb altres companys
(José Martínez Ripoll, Lluís
Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno
López, Rafael Ginesta
Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de
la «Columna Durruti» (Tallers
Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la
fabricació de
material de guerra. En 1937 formà part del grup que
planificà la mort a
Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano
i son germà, antics
destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats
de tota mena d'excessos
(robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves
respectives
companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del
país; aquestes
execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un
grup
format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado,
Antonio Moreno López,
José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda,
Rafael Sellés i Josep Parés. El 6
d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions
(possessió de
passaport fals, evasió de capitals, venda de valors
artístics, etc.) i
empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages,
Catalunya). El 8 de
gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de
la CNT, del
Preventori de Manresa i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània) i a París
(França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del
Servei d'Informació i
Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio
Ortiz Ramírez i de Joaquín
Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a
França, però el seu intent
d'enverinament dels citats fracassà a causa de
l'ínfima dosi d'arsènic que usà.
El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats
gal·les i lliurat a la
policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament
amb José Martínez
Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), va
ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid.
El 30 de juliol de
1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap
jutge. Es posà a fer
feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant
Andreu de
Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les
Rambles
barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo
Quintela
Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos
(Castellà,
Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per
«auxilio a la
rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a
Barcelona. Jutjat en consell de
guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno
Pérez va ser
afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en
una de les
columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de
Catalunya» que precedeixen
l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions
d'Estat
Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i
que totes les vegades
ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona. Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014) ***
Necrològica
de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975 - Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. Sos pares es deien Joan Montoliu Franch, jornaler, i Rosaria del Campo Soliva. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –el certificado de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat en aquesta ciutat. Sa companya fou Ángela Gilirribo. ***
Daniel
Lambert - Daniel Lambert:
El 16 de juliol de
1925 neix al IV Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista
i activista del
Moviment dels Albergs de Joventut Daniel Paul Lambert, conegut com Gaucho. Sos pares es deien Philippe
Joseph Lambert i Pauline Clémentine Gros.
Després d'educar-se a
les
escoles laiques, estudià disseny tècnic a
l'Escola Nacional Professional de La
Martinière de Lió. Durant l'Ocupació,
pogué escapolir-se de fer el Servei de
Treball Obligatori (STO) dels alemanys gràcies a son
germà major, militant de
la Confederació General del Treball (CGT) clandestina.
Empleat a la fàbrica
d'automòbils de Marius Berliet a Vénissieux
(Roine-Alps, Arpitània), criticà
les intrigues del Partit Comunista Francès (PCF) i de la CGT
a la direcció de
la fàbrica durant l'anomenada
«Experiència Berliet» i es va veure
obligat a
dimitir a finals d'octubre de 1946. A partir de juny de 1947
s'integrà en el
Moviment Laic dels Albergs de Joventut (MLAJ), que
esdevingué un moviment més
autònom amb la seva transformació en Moviment
Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ), que va contribuir a crear i al qual dedicà
bona part de la
seva vida de militant com a secretari general. Contrari a la
unificació dels diversos
moviments d'Albergs de Joventut promogut per l'Estat,
participà activament en
el procés d'excisió de les dues
tendències, que s'engegà en el Congrés
Nacional
del Centre Laïque des Auberges de Jeunesse et du Plein Air
(CLAJPA, Centre Laic
dels Albergs de Joventut i a l'Aire Lliure), celebrat el novembre de
1950 a
Puteaux (Illa de França, França) i que es
concretà en el congrés següent de
novembre de 1951. Després d'una breu passada en 1946 per les
trotskistes
Joventuts Comunistes Internacionalistes (JCI), en 1949
s'integrà en el grup
«Libre Examen» de Lió, adherit a la
Federació Anarquista (FA). En 1949
participà en la creació de les Joventuts
Comunistes Llibertàries (JCL) del
barri de la Croix Rousse de Lió. En 1950
freqüentà el grup anarquista del barri
lionès de Vaise de la FA i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF), mentre que les JCL es van dissoldre durant la
primavera de 1951.
Entre 1951 i 1967 col·laborà en el
periòdic bimestral del MIAJ Regain.
Quan la guerra d'Algèria, va fer
propaganda per la independència en diversos grups, com ara
l'Acció Jove
Internacionalista i Revolucionària (AJIR) en 1955, el
Comitè Departamental
d'Acció Laica (CDAL) en 1959 i el
«Comitè dels 40». A partir de 1961, com
a
membre del MIAJ, participà en diverses iniciatives, com ara
la fundació de
«Planning Familial» de Lió, amb sa
companya Marianine Joséphine Fragola (Marianne),
també membre del Moviment
dels Albergs de Joventut; el suport als 21 militants anarquistes
espanyols
antifranquistes del Comitè Nacional de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) detinguts i empresonats pel govern
francès; la crítica de
la política nuclear francesa des del Moviment contra
l'Armament Atòmic (MCAA);
etc. En 1965 abandonà amb sa companya el MIAJ. Entre 1966 i
1967 fou un dels
editors del periòdic lionès Le
Drapeau
Noir. Organ local des groupes lyonnais anarchistes. En 1972
s'afilià a la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Dissenya la portada
i va fer dibuixos
per a la revista anarquista IRL-Informations
Rassemblées à Lyon i en aquesta
època havia adaptat una habitació del seu
domicili com a taller d'il·lustració i
d'impremta. En 2005 publicà el llibre Mémoires
d'ajiste, sobre la seva
experiències en el Moviment dels Albergs de Joventut. Daniel
Lambert va morir el
25 de gener de 2018 al seu domicili de Thézillieu
(actualment
Plateau d'Hauteville, Roine-Alps,
França). ***
Franco Serantini en una manifestació a Pisa -
Franco Serantini: El 16 de
juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista
Francesco
Serantini.
Abandonat en un reformatori, és adoptat per una
família sense fills, però quan
mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència.
En 1968 és enviat a l'Institut
d'Observació de Menors de Florència que el
destinarà a l'Institut de Reeducació
Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en
règim de semillibertat –hi
havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el
grup anarquista
Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972
va
participar en la concentració antifeixista convocada per
Lotta Continua a Pisa
contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista
Moviment Social
Italià (MSI). La concentració és
atacada durament per la policia i durant una
de les càrregues, Franco és detingut prop del riu
Arno, a l'alçada del passeig
Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després
de portar-lo a la caserna
dels carrabiners és tancat a la presó pisana de
Don Bosco, on l'endemà serà
interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos
dies després de la detenció,
el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants
vitals a la seva
cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser
traslladat al Centre Clínic de la
presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus
funerals, dos
dies després, seran una gran
manifestació popular. Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972) ***
Alberto
Prunetti - Alberto Prunetti: El 16 de juliol de 1973 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'escriptor, traductor, fotògraf i intel·lectual anarquista Alberto Prunetti. Son pare, Renato Prunetti, treballava de soldador. Cresqué a Follonica (Toscana, Itàlia) i estudià a l'Institut Científic Carlo Cattaneo d'aquesta localitat i en la Universitat de Siena (Toscana, Itàlia). Posteriorment, durant anys rodà per diverses ciutats del món (Siena, Bristol, Buenos Aires, París, Bombai, Bangalore, etc.) vivint de fer classes d'italià a immigrants, de fer fotos i d'altres feinetes. Ha traduït a l'italià els llibres de John Zerzan Primitivo attuale. Il rifiuto della civiltà (2004) i Apocalittici o liberati? Che cos'è il primitivismo (2004); els llibres d'Osvaldo Bayer Patagonia rebelde (2010) i Severino Di Giovanni (2011); i de l'antropòleg anarquista David Graeber Frammenti di antropologia anarchica (2006), Debito. I primi 5000 anni (2012) i Oltre il potere e la burocrazia (2013); també ha traduït Roberto Arlt, Harry Browne, Evaristo Carriego, Don McCullin, Michel de Montaigne, James C. Scott i John Sinclair, entre d'altres autors. Trobem articles seus en A-Rivista, Carta, Letteraria, Il Manifesto, Il Reportage i La Repubblica, Repubblica Firenze, etc., i es redactor de la pàgina web de literatura Carmillaonline. Ha editat L'arte della fuga (2005, recull de textos de diversos autors sobre el tema del viatge), Sorci verdi. Storie di ordinario leghismo (2011) i Storia d'amore e d'anarchia (2013), d'Alessandro Angeli. És autor d'Il comico in George Grosz (1998), Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2003 i 2023), Il fioraio di Perón (2009), Amianto. Una storia operaia (2012 i 2014), PCSP (piccola controstoria popolare) (2015), 108 metri. The new working class hero (2018), Nel girone dei bestemmiatori. Una commedia operaia (2020) i Non è un pranzo di gala. Indagine sulla letteratura working class (2022). En 2013 va ser guardonat amb el Premi d'Escriptor Toscà de l'any i fou finalista del Premi Chianti de Narrativa i del Premi Pozzale Russo. Des de 2018 dirigeix la col·lecció «Working Class» d'Edizioni Alegre. Actualment viu a la Maremma italiana.
Defuncions
Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869) - Pierre Desgranges: El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Beaujolais, Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Beaujolais, Arpitània). Sos pares es deien François Desgranges i Claudine Marchand. Com son pare i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres familiar i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup «La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquesta època va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí. Sa companya fou Marie Joséphine Curtet. ***
Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894) - Jean-Mathias Hourt: El 16 de juliol de 1910 mor a París (França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Havia nascut el 25 de juny de 1859 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta època vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquesta època mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a «perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França). ***
Necrològica de Julien Xixonet apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 21 de julioil de 1919 - Julien Xixonet:
El 16 de juliol de 1919 mor a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef,
Algèria)
l'anarquista Julien Joseph Louis
Xixonet, també conegut com Jules
Josep
François Xixonnet. Havia nascut el 7 de gener de
1859 a Taurinyà (Cantó de
Prada, Conflent, Catalunya
Nord; actualment pertany al Cantó de Canigó). Sos
pares es deien Joseph
Xixonet, sabater, i Elisabeth
Marty (Martí). Va militar a Prada, Besiers, Narbona i
Lió. Després del famós
«Procés dels 66» anarquistes de gener de
1883 a Lió (Arpitània), sembla que
marxà cap a Algèria. En 1886 ja s'havia establer
a Alger (Algèria) i es va
presentar com a candidat abstencionista a les eleccions departamental
del
Consell General d'Alger del 19 de setembre de 1886 i va aferrar un
manifest als
carrers algerians reivindicant l'autogestió i la fi de tot
poder, encara que oficialment
no hi va concórrer ja que el seu nom no figura en el llistat
de candidats. En
els anys noranta formava part del grup anarquista del barri de Mustapha
d'Alger,
juntament amb altres companys (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich,
Étienne
Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine,
Alphonse Lauze, Claude Leagay,
Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Félix Pelegrin.
Henri Rabotin, Joseph
Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine
Souche, etc.). A
Alger treballava en el seu ofici de sastre a domicili i vivia al
número 30 del
carrer Rovigo. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres militants
(Marius Camboulives,
Jean Faure, Parik, Ernest Reissner, Paul Rieger), patí
l'escorcoll de casa seva
i, a més de nombrosos escrits anarquistes, entre ells papers
amb anotacions
sobre la fabricació d'explosius, la policia va trobar
objectes que podrien
utilitzar-se per a manufacturar bombes. No obstant això,
després de ser
interrogat, va ser alliberat. El 30 d'abril de 1892, com a
prevenció de la
convocatòria de manifestació per al Primer de
Maig, va ser detingut a Alger amb
altres companys (Henri Auriol, Gustave Baillac, Marius Camboulives,
Jean Faure,
Victor Hayard, Baptiste Huet, Étienne Lemine,
Édouard Morlay, Félix Pellegrin, Alexandre
Rousset i Pierre Sarcelle) sota l'acusació de
«complot contra la seguretat de
l'Estat», però finalment el seu cas va ser
sobresegut. La policia el qualificà
de «violent de paraules». Participà en
la publicació del periòdic anarquista
algerià La Marmita Sociale,
del qual
només va sortir un número el 15 de gener de 1893.
A finals d'agost de 1893 va
ser detingut amb Charles Noton després d'aferrar cartells al
carrer Michelet. Estava
molt lligat al grup de sabaters anarquistes d'Alger, entre ells el
mallorquí
Antoni Coll, Guastapaglia, Joan Llobera i Pascal Santoro. El novembre
de 1893
la policia pensà que havia retornat a la
metròpoli, a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), però en realitat estava treballant a
la colònia anarquista de
Tarzout, a prop de Ténès (Chlef,
Algèria), promoguda per l'enginyer arquitecte
anarquista Paul Régnier, gendre
d'Élisée Reclus i amic d'André Reclus,
on feien
feina nombrosos àcrates. El 6 de gener de 1894, en un
escorcoll d'aquesta
granja, la policia va trobar a les seves dependències
diverses notes en castellà
i els fullets Précis du mouvement
anarchiste i L'anarchie en cour
d'assisses, de Sébastien Faure. Després
d'aquest escorcoll, amb diversos
empleats de la granja «falansteri» de Paul
Régnier (Benouar ben Atoufi, Émile Boisson,
Jean Cheitanov, Antonio López Rodrigo, Jean Baptiste Lortal
i Laurent Tracol), marxaren
cap a la granja d'André Reclus portant una bandera roja, i
dos d'ells armats
amb garrots, per a intentar oposar-se a un nou escorcoll. Quan els
gendarmes
els van detenir, André Reclus cridà
«Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser
processat. De passada, la policia realitzà un escorcoll en
una altra granja on
es trobava Léonce Cotinaud i on es va requisar un gran volum
de
correspondència. Els detinguts van ser acusats de
«menyspreu al magistrat» i
traslladats primer a Ténès i després
empresonats a Orléansville (actual Chlef,
Chlef, Algèria). Julien Xixonet va ser jutjat i condemnat
pel Tribunal
Correccional el 21 de juny de 1894 a un mes de presó. Membre
del Sindicat de
Sastres, el novembre de 1894 fou un dels principals animadors de la
vaga de
sastres d'Alger, que sembla que fou la primera vaga es va donar a la
capital
algeriana. Posteriorment visqué a Cavaignac (actual Abou El
Hassan, Chlef,
Algèria). Julien Xixonet va morir d'un atac de cor sobtat
durant la nit del 15
al 16 de juliol de 1919 a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef,
Algèria) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Anastasia Ryzhukova - Anastasia
Ryzhukova: El 16 de juliol de 1924 mor Newark (Nova
Jersey, EUA) l'anarquista i
anarcosindicalista Anastasia Ryzhukova –el seu nom de fadrina
es desconeix.
Havia nascut cap el 1893 a Galítsia (Imperi
Austrohongarès, actualment
Ucraïna). En 1910 emigrà als Estats Units, on
s'adherí al moviment
revolucionari. En 1912 es casà amb l'anarquista Ryzhukov
–també citat Ryoukov–,
amb qui va tenir un infant (Georgie). L'octubre de 1919, arran de les
grans
agafades contra les organitzacions anarquistes russes organitzades pel
procurador
general dels EUA Alexander Mitchel Palmer («Palmer
Raids»), son company va ser
detingut i deportat, sembla, el 21 de desembre de 1919 cap a
Rússia bolxevic a
bord de l'USAT Buford. Ella
restà als
EUA i continuà treballant a la fàbrica i lluitant
en el moviment
anarcosindicalista. Participà activament en
l'organització d'espectacles per
ajudar les organitzacions llibertàries, especialment la
Unió d'Obrers Russos de
Newark (Nova Jersey, EUA). Malalta, Anastasia Ryzhukova va morir el 16
de
juliol de 1924, després de ser operada dies abans, i va ser
enterrada tres dies
després acompanyada d'una gran multitud de persones. ***
Els
germans Cayuela Cayuela. D'esquerra a dreta: Salvador, Pedro,
José, Ramón, Juan i Miguel - José Cayuela
Cayuela: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
José Cayuela Cayuela. Havia nascut el 17 d'agost de 1907 a
Carboneras (Almeria,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ramón Cayuela i
Bárbara Cayuela. De ben
petit va marxar a França, on treballà com a
mecànic de bicicletes. A França va
contreure matrimoni amb Isabel García Flores, amb qui
tingué tres infants
(Ramón, Paquita i Bárbara). En 1935
abandonà França i
s'instal·là amb tota sa
família a Manresa (Bages, Catalunya), on treballà
de xofer. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), esdevingué un dels seus xofers, portant els militants
a fer conferències
i mítings. En 1937 nasqué son quart infant
(Isabel) i aquest mateix any va ser
cridat a files i va ser destinat a tasques de vigilància com
a motorista de la
Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó (Bages,
Catalunya) i els
voltants. Més tard treballà de motorista a altres
poblacions catalanes
(Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder exiliar-se,
però ell va
tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser
ingressat a
l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder
partir; quan li donaren
l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18
d'abril de
1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va
denunciar a la
Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se
sumaren altres testimonis, va
ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat
cotxes amb violència,
de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la
CNT,
entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser
empresonat primer a
Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939
va ser jutjat en consell de
guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies
després a la Presó
Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna
a mort.
Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa
família ni va poder
enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela
va ser afusellat el 16 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat
al Fossar
de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar
la seva sentència
de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família.
La causa oficial
de la seva defunció fou «hemorràgia
interna». José Cayuela Cayuela (1907-1939) ***
Antonio
Martínez Abellán (Fieldman) al seu
estudi (1938) - Antonio Martínez Abellán: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Havia nascut el 8 de maig de 1888 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman. ***
Félix Sipán Benebé - Félix Sipán Benebé: El 16 de juliol de 1940 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Sipán Benebé. Havia nascut el 20 de novembre de 1912 a Osca (Aragó, Espanya). Era fill d'una família nombrosa republicana d'hortolans i agricultors que venien els productes a Osca. Sos pares es deien José Sipán Torres i Justa Benedé Blasco. La parella tingué tres fills (Julia, María i Marcos), però la mare morí jove i el pare es casà de bell nou amb Justa, la germana de Justa, amb qui tingué sis infants (Victoria, Faustino, Enrique, Félix, Pascual i Pilar). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), Félix Sipán regentà el bar «El Pozal» al centre d'Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil, desertà de l'exèrcit franquista (III Companyia, II Batalló del Regiment Valladolid Núm. 20). Després ingressà en el Cos de Tren de la 127 Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso) –altres fonts diuen que s'enquadrà amb les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) en la 29 Divisió Lenin a la zona de Tierz (Osca, Aragó, Espanya). Al final de la guerra fou detingut a la Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Son pare, que havia estat fet presoner, va ser tancat a la presó d'Osca, on morí el 13 de maig de 1939; son fill obtingué un permís per assistir al seu sepeli. El 26 de març de 1940 Félix Sipán Benebé va ser jutjat en consell de guerra a Osca, condemnat a mort per «deserció» i afusellat el 16 de juliol de 1940 a les tàpies del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya). ***
Notícia
orgànitica sobre Fernand Damaye apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de setembre de 1930 - Fernand Damaye: El 16 de juliol de 1977 mor a Anchenoncourt-et-Chazel (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Auguste Fernand Damaye. Havia nascut el 7 de juliol de 1910 a Sant Quintí (Picardia, França). A finals dels anys vint va ser fitxat com a anarquista a Clichy (Illa de França, França). A principis dels anys trenta milità a Canes (Provença, Occitània), col·laborà en Le Libertaire i La Voix Libertaire, i fou un dels animadors de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). No obstant això, el setembre de 1930 l'UPA assenyalà que no era membre de l'organització. S'establí a Soliers Pònt (Provença, Occitània), on col·laborà en La Vox Libertaire. A finals de 1930 fou un dels organitzadors del grup anarquista d'Antíbol (Provença, Occitània) i en 1931 era membre del Grup d'Acció Anarquista de Marsella (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Ramon Abella Pla, i d'altres companys, apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6
d'octubre de 1992 - Ramon Abella Pla: El 16 de juliol de 1992 mor a La Devèze (Bèlpuèg, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Abella Pla. Havia nascut el 3 de setembre de 1914 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Abella i Mercè Pla. Durant la guerra civil milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1944 va ser nomenat responsable del Comitè de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que tenia la seu al bulevard Marengo de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mantingué correspondència amb les Joventuts Llibertàries escampades per tot arreu. En els anys cinquanta i seixanta va ser un dels animadors del grup artístic «Iberia» de la Federació Local de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Antònia Hernández. ***
Necrològica
de Bruno Rebecchi publicada en el periòdic Umanità Nova
del 23 de juliol de 1995 - Bruno Rebecchi: El
16 de juliol de 1995 mor a Carrara (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Bruno
Rebecchi. Havia nascut cap el 1920 a Carrara (Toscana,
Itàlia). Era fill de
l'anarquista Carlo Rebecchi. Durant la tardor de 1943, quan feia el
servei
militar, va ser enviat a Iugoslàvia amb l'exèrcit
d'ocupació, però desertà i
s'integrà en un grup partisà. En acabar la II
Guerra Mundial, retornà a Carrara,
on treballà d'infermer en una ambulància, i
milità en el grup anarquista
«Pietro Gori» i després en el
«Germinal», integrat en la Federació
Anarquista
Italiana (FAI). També formà part dels
«Gruppi Anarchici Riuniti» (GAR, Grups
Anarquistes Reunits) i va fer costat activament la premsa
llibertària. En els
últims anys de sa vida es mostrà especialment
actiu en la defensa del local del
grup anarquista «Germinal», del qual era assidu.
Bruno Rebecchi va morir el 16
de juliol de 1995 a Carrara (Toscana, Itàlia). ***
Notícia
d'una de les condemnes d'Étienne Guillemau apareguda en el
periòdic tolosà El Socialista del
15 de maig de 1960 - Étienne Guillemau: El 16 de juliol de 1999 mor a Bonlòc (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i esperantista Étienne Louis Guillemau –a vegades el seu llinatge escrit erròniament Guillemeau o Guillemot. Havia nascut el 19 d'abril de 1909 a l'Hospici de la Maternitat de Port Royal del XIV Districte de París (França). Era fill de Blaise Guillemau, mosso de cafè, i de Maria Justine Sylvie Pécourt, cambrera de restaurant. Durant l'Ocupació, juntament amb altres companys (Marcelle Clavé, René Clavé, Alphonse Tricheux, Paule Tricheux, etc.), participà en la reconstrucció clandestina del moviment llibertari a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta anys regentava, amb Floreal Barberà Blanch, un petit restaurant vegetarià i abastà amb queviures els participants a la reunió clandestina celebrada el 19 de juliol de 1943 a la granja de la parella Tricheux. Després de la II Guerra Mundial visqué al número 55 del carrer de la Pomme de Tolosa. En aquests anys va fer cursos d'esperanto en un local del carrer Remusat de Tolosa, on assistiren nombrosos militants llibertaris (Floreal Buil, Antonio Codina, Helios Guinart, Enric Melich Gutiérrez, Luis Sos Yagüe, Lluís Trenc Torres, etc.). Entre juliol de 1950 i juny de 1951, en substitució de Robert Joulin, fou l'administrador de Le Libertaire, periòdic per al qual també va fer traduccions de l'esperanto al francès. En el Congrés de la Federació Anarquista (FA), celebrat entre el 27 i el 29 de maig de 1950 a París (França), en va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Nacional de la FA. En aquesta època va ser responsable de Le Lien. Bulletin intérieur de la Fédération Anarchiste (1950-1951) i va ser substituït per René Lustre. En aquests anys visqué a París i s'encarregà de portar les subscripcions de l'Histoire du mouvement anarchiste, de Jean Maitron. El 16 de juliol de 1952 va ser jutjat pel VI Tribunal de Lió (Arpitània) i condemnat en absència a 6.000 francs de multa, juntament amb Georges Fontenis (25.000 francs de multa), a resultes de diversos articles apareguts en Le Libertaire referents a un cas d'atracament comès el febrer de 1951 a Lió per militants anarquistes espanyols. En 1953 va ser responsable de la nova sèrie del periòdic esperantista i llibertari Senstatano. Va estar molt lligat al moviment llibertari espanyol en l'exili. Secretari del grup de Tolosa de la FA, va ser gerent de la col·lecció «La Nouvelle Idéale», suplement literari mensual del setmanari anarcosindicalista espanyol CNT, que edità entre 1954 i 1962 almenys 58 fascicles a Tolosa. A partir de 1956 fou l'administrador del Bulletin AIT (1956-1965). El 23 de gener de 1958 es casà a Tolosa amb la destacada militant anarquista catalana Rosa Laviña Carreras, amb qui creà un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes i dietètics. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí la revista literària Cenit i el maig de 1960 va ser condemnat a una multa de 150 francs nous per un article aparegut en el número de maig de 1959. Col·laborà regularment en el setmanari tolosà Espoir (1962-1982). Com a director gerent del butlletí tolosà La Mèche (1969-1970), va ser denunciat per «ultratges als bons costums mitjançant la premsa» i per «provocació directa, no seguida d'efectes, a l'assassinat i al delicte de cops i ferides»; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó, amb llibertat provisional, i a 2.000 francs de multa. Un altre col·laborador del periòdic, Jules Celma, arran d'un article on relatava una experiència pedagògica llibertària, va ser condemnat en 1971 a dos mesos de presó i a 1.000 francs de multa. En solidaritat amb aquest afer, es va crear un comitè de suport animat per Antoine Alvarez que publicà un dossier i una petició d'ajut. El juliol de 1981 va ser delegat al congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) celebrat a Basilea (Basilea, Suïssa). En els anys noranta dirigí el setmanari Cenit, òrgan de la CNT en l'exili. Durant molts anys presidí Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Étienne Gillemau va morir el 16 de juliol de 1999 a Bonlòc (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Rosa Laviña Carreras (1918-2011) ***
Miguel Celma Martín (1961) - Miguel Celma Martín: El 16 de juliol de 2007 mor a Cépet (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Havia nascut el 15 de maig –la partida de defunció cita el 16 de maig– de 1920 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Celma Rocafull i Gregoria Martín Coder. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià –va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal–, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència «Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino, Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir, Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985; únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y sus áleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Sa companya fou Pilar Alloza. Miguel Celma Martín va morir el 16 de juliol de 2007 al seu domicili de Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència. Miguel Celma Martín (1920-2007) ---
|
![[15/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/07]") |
|
![[17/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/06]") |
|
|
| Actualització: 16-07-24 |