|
---
Anarcoefemèrides del 16 d'agost Esdeveniments
Capçalera de La Revista Social - Surt La Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, Ernesto Álvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets –entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez– i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880. ***
Portada d'un exemplar de La Anarquía - Surt La Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista Ernesto Álvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o «Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades. ***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera
del 16 d'agost de 1936 - Míting de Sabadell:
El 16 d'agost de 1936 se celebra al Cinema Imperial de Sabadell
(Vallès
Occidental, Catalunya) un gran míting anarquista i
anarcosindicalista. L'acte,
organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
per la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), va ser retransmès per
altaveus al Teatre Campos de
Recreo de la localitat. Ambdós locals s'ompliren de gom a
gom. El míting va
estar presidit per Josep Cinca Vilagener, del Comitè de
Propaganda del Sindicat
Únic Diversos de Sabadell de la CNT, sota un gran cartell
que deia: «La CNT i
la FAI están en pie de guerra. ¡Abajo el fascismo!
¡Viva la revolución social!».
Van prendre la paraula Trinitario Colón, per la CNT; Manuel
Gorina, per la CNT;
Frederica Montseny Mañé, pel Comitè
Peninsular de la FAI; Josep Marés Claperols,
pel Sindicats Únics de la CNT de Sabadell; Santiago
Pallàs Berengué, per les
Joventuts Llibertàries; Edgardo Ricetti Scandella, per la
Federació Local de
Grups Anarquistes; Faust Roca, per la CNT de Sabadell; Jaume Rosquillas
Magriñà,
pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Constantino
Vachier, per la CNT.
Naixements
Pierre Martin - Pierre Martin: El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Era fill de Pierre Martin, jornaler, i de Marie Delorme. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia. ***
Notícia
de l'expulsió d'Antonio Tassinari apareguda en el diari de
Neuchâtel Feuille
d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906 - Antonio Tassinari:
El 16 d'agost de 1880 neix a Teodorano (Meldola,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Antonio Tassinari –el llinatge citat
també Tossinari. Era
fill de Domenico Tassinari i de Catterina Turci. Durant sa vida
treballà en
diferents feines (manobre, paleta, agricultor, fruiter, etc.) i
acabà emigrant
a Suïssa. El 28 de maig de 1906 va ser detingut, juntament amb
altres
anarquistes (Vincenzo Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i
Casimiro Tavella),
a Vevey (Vaud, Suïssa) en una assemblea pública,
que acabà en un enfrontament
amb la policia, per protestar contra la detenció de Casimiro
Tavella per haver
organitzat una manifestació en contra de les festes
d'inauguració el 19 de maig
de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps. El 21 de
juny de 1906 el
Consell Federal helvètic decretà la seva
expulsió de Suïssa, juntament amb els quatre
companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de maig
(Benzoni,
Buschini, Malagola i Tavella). Posteriorment
s'instal·là a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia
d'una conferència d'Élie Angonin apareguda en el
diari marsellès Le
Petit Provençal del 26 d'abril de 1931 - Élie Angonin:
El
16 d'agost de 1900 neix a Dole (Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista, i
després comunista i sindicalista, Élie Xavier
Angonin. Era fill natural de
Céline Anaïs Angonin, divorciada el 7 de juliol de
1899 d'Adolphe Alphonse
Magnin. Estudià Arts i Oficis i treballà
d'enginyer als transports de la regió
parisenca. Sembla que en els anys vint passà una temporada
als Estats Units. En
1921 viva al número 28 del carrer Chalons del XII Districte
París i va ser
secretari del grup anarquista d'aquest districte. En 1924 vivia a Seta
(Llenguadoc, Occitània), al número 10 del carrer
Pont-Neuf. El març de 1924
llançà una crida en Le
Libertaire per
a la creació de la Federació Anarquista de la
Regió Sud-oest (FARSO). Cap el
1925 va ser condemnat a cinc anys de presó per
falsificació de lletres de canvi
per a finançar el moviment anarquista. En sortir de la
presó s'establí a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on fou candidat
llibertari abstencionista a
les eleccions legislatives de 1928 per la II Circumscripció
de Montpeller –tragué
un vot. En aquests anys col·laborà en Le
Réfractaire (1927-1932), òrgan de la
Lliga de Refractaris a Totes les
Guerres, i en La Revue Anarchiste
(1929-1936). En 1928 militava en l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA)
de Montpeller i col·laborà en La
Voix
Libertaire (1929-1930), el seu òrgan
d'expressió. En 1930 era secretari del
Grup d'Acció Anarquista (GAA) de Marsella
(Provença, Occitània) i participà en
una gira de conferències organitzada pel aquesta
organització en el marc d'una
campanya anticolonialista del centenari de la
«conquesta» d'Algèria. El 9 de
maig de 1930 va fer la conferència «L'oeuvre de la
France en Algérie»,
organitzada pel GAA, a l'Artistic-Ciné de Marsella. En 1931
va fer diverses
conferències a Marsella, com ara el 26 d'abril
(«La Paix? La Guerre? La
Révolution?»), al Modern Cinema; el 26 d'agost
(«Les eaux troubles du
pacifisme»), al Modern Cinema; i el 22 de novembre, al
míting celebrat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) a la Borsa del Treball amb la
finalitat
d'impedir l'extradició dels companys Boian Gueorguiev,
Dotcho Ouzounov i Damoskine
Stefanov, condemnats a mort a Bulgària. Participà
activament en l'aixecament
anarquista de 1931 a Catalunya. El 8 de juny de 1935 es casà
a Draveil (Illa de
França, França), població on residia,
amb Annette Maria Luna, de qui acabà
enviudant. Posteriorment s'establí a Orà
(Orà, Algèria), on cap el 1935
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de
la Internacional Comunista
(PC-SFIC). Entre 1937 i 1938 esdevingué redactor del
periòdic Front Populaire.
A partir de 1939
desenvolupà una intensa tasca sindicalista i fou nomenat
secretari de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Orà. Durant la II
Guerra Mundial, va ser detingut pel govern feixista de Vichy i deportat
al camp
de concentració de Djeniene Bourezg (Naâma,
Algèria). El març de 1943 va ser
alliberat i reprengué la direcció de l'UD-CGT,
que mantingué fins 1951, quan
retornà a Alger. Entre 1955 i 1960, quan la guerra
d'Algèria, restà empresonat
per ordre del govern francès. Un cop alliberat del camp de
Lodi (Draa Essamar,
Médéa, Algèria), va ser expulsat cap a
la metròpoli. A França
col·laborà en La Vie
Ouvrière. El seu últim domicili
va ser al número 12-18 del carrer Duée de
París. Élie Angonin va morir el 10 de
desembre de 1982 a l'Hospital Tenon de París
(França). ***
Necrològica
de Joaquim Jorquera Martos apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 25 de març de 1950 - Joaquim Jorquera Martos: El 16 d'agost de 1900 neix a La Romaneta (Monòver, Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera Martos. Sos pares es deien Pere Jorquera i Maria Martos. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera Martos va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga. ***
Jean
Barrué, professor de matemàtiques de les classes
preparatòries a l'ingrés a l'Institut
«Michel
Montaigne» de Bordeus - Jean Barrué:
El
16 d'agost de 1902 neix al II Districte de Bordeus
(Aquitània,
Occitània) el professor de
matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i,
després, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean Frédéric Henry
Barrué. Fill d'una família pagesa occitana
(Bearn, Gers, Avairon), sos pares es deien Henry Jean Baptiste
Barrué, empelat comercial, i Jeanne Marie Louise Durant.
Fins al juliol de 1922 estudià a
l'institut de Bordeus
i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de
matemàtiques a París
(França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat
a l'institut de Lo
Mont (Aquitània, Occitània), on farà
classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931
fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes,
França) i
posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva
jubilació, amb una
interrupció durant la guerra, professor de
matemàtiques superiors a l'Institut
«Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919
prengué part a París en una
manifestació de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) i dels
grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del
«Dia de ***
Pawel
Lew Marek - Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquesta època quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka & Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total) i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)]. ***
Joan
Serralta Miralles - Joan Serralta Miralles: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1904 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'escultor anarcosindicalista Joan Jacint Serralta Miralles. Sos pares es deien Deonicio Serralta i Agustina Miralles. Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Josepa Fabré. Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1970 al seu domicili de Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). ***
Georgette
Kokoczynski (Mimosa) - Georgette Kokoczynski: El 16 d'agost de 1907 neix al V Districte de París (França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Brivady, més coneguda com Georgette Kokoczynski o Mimosa. Era filla natural de Léontine Stéphanie Brivadis, nodrissa, i va ser reconeguda amb el matriomoni d'aquesta amb Robert Louis Charles Ango celebrat el 14 de novembre de 1908 al XVIII Districte de París. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczynski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczynski va morir el 16 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczynski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Miquel
Liern Barberà - Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. Sos pares es deien Miquel Liern Martínez i Rafaela Barberà Blanquer. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Sa companya fou Felisa Olazarán. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Rafael Hernández Padua apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975
- Rafael
Hernández Padua: El 16 d'agost de 1910 neix a
Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Rafael Hernández Padua. Sos pares es deien Rafael
Hernández i Antonia Padua. Començà a
militar en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a
Màlaga (Andalusia, Espanya), on
continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 participà en
la resposta popular en contra. En 1937 col·laborà
en Libertad
de Conca (Castella, Espanya). Després de la caiguda del
front malagueny, es va
refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa
companya Amalia Trigo Arroyo i son fill i va
continuar militant en la Federació Local de la CNT i en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va
ser secretari molts d'anys.
Invàlid després de patir l'amputació
d'una cama, Rafael Hernández Padua va morir el 3 de
juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat. ***
José
Villanueva Clavero - José Villanueva
Clavero: El 16 d'agost de 1912 neix a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Villanueva Clavero.
Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A
començaments dels anys
trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral
«Amanecer». Quan el
cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal
Carbó Mora,
s'allistà com a voluntari en la «Columna
Durruti» en la qual combaté durant
tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a
França i fou internat al camp
de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser
reclòs al camp de
concentració de Bram, on va morir. Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on
continuà militant en la CNT de
l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de
1989 a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània). ***
Ceferí Llop Estupinyà - Ceferí Llop
Estupiñà:
El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Ceferí Llop
Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar
Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i
milità en les Joventuts Llibertàries
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa.
Quan el cop militar
de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
Revolucionari de Manresa i
després marxà voluntari al front. Arran del
triomf franquista passà a França,
però retornà aviat. Va ser denunciat per un
company de feina i per un veí
d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del
Comitè Revolucionari de Manresa
davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del
convent de
les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista
triomfador, el 28 d'abril de
1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim
d'urgència i condemnat a
mort pel delicte de «rebel·lió
militar». Ceferí Llop
Estupiñà va ser afusellat
el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya) i
el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la
Pedrera de Barcelona. La
mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa
família on proclamà
la seva innocència. Ceferí Llop
Estupiñà (1916-1939) ***
Conchita Guillén - Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Alfondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Era filla d'Eduardo Guillén Vicent i d'Agueda Bertolín Clemente. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. El 28 de maig de 1962 es casà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) amb l'anarcosindicalista Mariano Martínez Gallego. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999). ***
Diego Camacho (Barcelona, 1937) - Abel Paz: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Antonio Camacho Escámez, més conegut com Abel Paz. Fill de jornalers pagesos, sos pares es deien Antonio Camacho Martínez i Rosa Escámez Sánchez. Va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germans Águila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià –on farà contacte amb Raúl Carballeira–, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) –on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949–, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Crisol, Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción, Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany, Juan González, Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes (1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.
Defuncions
Max Hödel - Max Hödel: El 16 d'agost de 1878 és executat a Berlín (Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. Havia nascut el 25 de maig de 1857 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878. ***
Execució de Caserio segons Le Progrés Illustré del 28 d'agost de 1894 - Sante Caserio: El 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània) és executat l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut el 8 de setembre de 1873 a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) en un família pagesa nombrosa. Son pare, Antonio Caserio, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, Martina Broglia, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc. ***
Foto
policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894) - Georges Delabie:
El 16 d'agost de 1918 mor a París (França)
l'anarquista Georges Arthur Joseph
Delabie. Havia nascut el 30 d'octubre de 1850 a Gamaches (Picardia,
França).
Sos pares es deien Thomas François Delabie, ajustador
mecànic, i Marie Anne
Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual
que son pare, fent
de mecànic a París (França). L'1 de
juliol de 1894 va ser detingut, juntament
amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis
de Cité de
l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap
resultat. Després de
passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser
fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge
d'instrucció reclamà informes
policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de
Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va
morir el
16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer
Vercingétorix del
XIV Districte de París (França). ***
Antonio
Borruel Romero - Antonio Borruel Romero: El 16 d'agost de 1936 mor al front d'Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Borruel Romero. Havia nascut cap el 1914. En 1936 era el tresorer de la Federació Local de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies confederals. ***
Raphael Friedeberg - Raphael Friedeberg: El 16 d'agost de 1940 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. Havia nascut el 14 de març de 1863 a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia). D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
D'esquerra
a dreta: Achille Lausille, Jules Chazanoff, Jean Girardin i Jean Bucco
(1927) - Jean Girardin: El 16 d'agost de 1954 mor a París (França) l'anarquista, pacifista i sindicalista Jean Girardin, conegut com Bouboule. Havia nascut el 4 de març de 1902 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Jean François Girardin, jornaler, i Marguerite Eugéne Lombal, modista, i son germà Georges Girardin també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida empaquetant diaris a la sortida de la rotativa. Entre 1919 i 1922 fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XIII Districte de París, de les quals va ser secretari, i el febrer de 1921 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè d'Entesa del Sena. També milità en el grup de les Joventuts Revolucionàries de París. L'11 de maig de 1922 va ser cridat a files i incorporat en el 56 Regiment d'Infanteria; va ser llicenciat el 17 de juny d'aquell any. En 1923 s'adherí al Grup Anarquista del XV Districte de París. A finals de 1924 va ser corresponsal internacional en esperanto de la Joventut Sindicalista, el secretari de la qual fou Charles Cibois. El 15 de maig de 1925 reemplaçà Achille Lausille en la gerència de Le Libertaire. L'agost de 1925 va ser denunciat, juntament amb Jules Chazanoff (Chazoff) i Maurice Lacroix, per «provocacions de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista», arran de la publicació en Le Libertaire del cartell «À bas la guerre!», que va ser aferrat als murs d'arreu França. Tots tres van ser tancats a la presó parisenca de La Santé i demanaren la reducció d'un quart de la pena, realitzant una vaga de fam durant 25 dies, gràcies a la qual tots tres obtingueren la seva reivindicació. Entre el 15 de gener i el 12 de juliol de 1926 va ser secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). El 21 de gener de 1926 va ser condemnat a un mes de presó i a 500 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista». L'abril de 1926 va ser jutjat i condemnat a tres mesos i a una pena suplementària d'un any de presó, per mor de multes no pagades en processos anteriors de Le Libertaire. El 24 de maig de 1926 va ser detingut en un enfrontament amb un grup de feixistes davant la tomba del Soldat Desconegut de París, on era present l'ambaixador italià. L'octubre de 1926 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Fresnes i després a la secció de polítics de La Sante, on purga una pena de tres mesos de presó. A finals d'octubre de 1926 va ser substituït per Louis Loreal en la gerència de Le Libertaire. El desembre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia a 500 francs de multa i a 5.000 francs per danys i perjudicis arran de la denúncia d'un capellà de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després de publicar-se l'article «Entre curés», d'Émile Rousset, en Le Libertaire del 8 de gener de 1926. Durant la seva detenció, l'11 de gener de 1927 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a quatre mesos de presó com a gerent de Le Libertaire per un article aparegut el 24 de setembre de 1926, signat per FDLR, on l'autor comentava l'atemptat de l'anarquista Gino Lucetti contra Benito Mussolini. El 21 de gener de 1927 va escriure al ministre de Justícia demanant purgar sa pena per multes acumulades d'un any de presó a la secció de polítics de La Santé i no a Fresnes amb les presos comuns, tot anunciant que si no era acceptada la seva petició engegaria una vaga de fam. El 4 de febrer de 1927 Le Libertaire anunciava que havia estat traslladat a la secció de polítics. A finals de maig de 1927, amb Jean Bucco, Chazoff i Lausille, es posà en vaga de fam per obtenir la reducció d'un quart de la pena que des de feia vint anys es donava als detinguts polítics sense excepció; després de 18 dies de vaga, van ser traslladat a l'Hospital Cochin. El 15 de juny de 1927, quan feia nou dies que es trobava a l'hospital, va ser agraciat. A partir d'octubre de 1927 visqué amb sa companya, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo), al número 13 del carrer Eugène Varlin de París. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, en formà part de la comissió administrativa en representació de la Federació del Nord i va ser nomenat tresorer de la FARP, càrrec que va ser renovat el 27 d'agost de 1928. També formà part de la comissió de control de Le Libertaire. El 17 de gener de 1928, en la causa del capellà de Vitry-sur-Seine, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional per «difamació a mossèn Covin» a 300 francs de multa i a 1.000 francs per danys i perjudicis. Oposat a l'anomenada «tesi de síntesi» de Sébastien Faure, intervingué en el Congrés de l'UACR celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França) i va ser elegit membre de la comissió administrativa en representació, juntament amb Gabriel Even i Pierre Mualdès, dels XIX i XX Districtes de París. També va ser nomenat representant de l'UACR en el Comitè d'Entesa. S'adherí, des de la seva fundació a principis de 1928, al grup «Les Amis du Libertaire», del qual Nicolas Faucier era el secretari. A més a més, fou gerent del periòdic anarquista en castellà Tiempos Nuevos, prohibit a França. L'abril de 1928 va ser candidat anarquista-comunista a les eleccions legislatives per la II Circumscripció del XIX Districte de París. El maig de 1929 va ser candidat «formalment» a les eleccions municipals pel V Districte de París. El gener de 1930 proposà, amb Louis Lecoin i Pierre Mualdès, que el proper congrés de l'UACR es dividís en dues parts: una primera amb anarquistes-comunistes, membres de la Unió Anarquista (UA) i militants de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i altra amb els militants de l'UACR, tot això amb la finalitat d'unir el moviment anarquista. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés de l'UACR que se celebrà a París i va ser elegit administrador de Le Libertaire i de la Llibreria «Éditions Sociales», a més de membre de la comissió administrativa. En 1931 era tresorer del Comitè de Defensa del Dret d'Asil. En el Congrés de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser novament elegit membre de la comissió en representació, juntament amb sa companya Henriette Royo, dels X, XVIII i XIX Districtes de París. A partir de 1931 fou tresorer del Comitè d'Acció contra les Presons Militars i per l'Amnistia i, fins octubre de 1932, secretari del grup parisenc de «Les Amis du LIbertaire», en substitució de Jean-Paul Gravereau –sa companya Henriette Royo va ser reemplaçada en la tresoreria del grup per Rachel Lantir. El 3 d'abril de 1932 presentà la dimissió de la comissió administrativa de l'UACR, després de dissensions sobre la gestió de Le Libertaire, i va ser reemplaçat com a administrador delegat de Le Libertaire per René Frémont. Posteriorment s'adherí a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), dirigida per Victor Méric, esdevenint-ne tresorer de la X Secció. El 26 de juny de 1932 assistí al I Congrés de la LICP. El 7 d'octubre de 1932 trencà amb l'UA i Le Libertaire i dimití de la secretaria del grup parisenc de «Les Amis du Libertaire», essent reemplaçat per Jean Gravereau. Malgrat tot, continuà subscrit a Le Libertaire i freqüentant les reunions anarquistes. En 1933 va ser nomenat gerent del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica, on publicaven destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Remo Franchini, Virgilio Gozzoli, Leonida Mastrodicasa, etc.). També fou gerent del periòdic pacifista La Patrie Humaine, en substitució de Louis Raffin (Loréal), que havia estat detingut el 7 de febrer de 1936, i de La Voix Nouvelle, el gener de 1937. Membre de la comissió administrativa de l'UA, des de l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, també assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 a París. A partir de 1935 fou membre de «La Phalange», grup de suport de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París i figurava en un llistat de domicili d'anarquistes a controlar per part de la policia. Segons alguns, el maig de 1936 fou, amb Nicolas Faucier, René Frémont i Jean Ribeyron, delegat de l'UA a l'assemblea constitutiva del Front Popular. En 1939 encara militava en l'UA i vivia al passatge Sainte-Avoie del III Districte de París. Durant l'Ocupació treballà en el periòdic Paris-Soir, del qual va ser acomiadat el setembre de 1940. Entre el 2 d'abril de 1942 i l'abril de 1945 visqué al número 216 bis del carrer Pyrénées del XX Districte de París, edifici del qual sa companya Henriette Royo era conserge. El 6 de març de 1947 es casà al XX Districte de París amb sa companya, ja vídua, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo). Després de la II Guerra Mundial treballà en el servei d'impressió de L'Humanité. En 1950 continuava vivint al carrer Pyrénés i encara figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar. Jean Girardin va morir el 16 d'agost de 1954 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França). ***
Adalgisa
Fochi (ca. 1902) - Adalgisa Fochi: El
16 d'agost de 1957
mor a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya,
Itàlia) l'educadora, escriptora i
activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat
intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. Havia nascut el 31 de juliol de 1865 a
Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Era filla de Piero
Fochi, metge garibaldí que havia
participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de
Carolina Gallenga,
més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i
es trobava de
vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia)
conegué Stefano Berneri, vidu amb
fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi
(Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà
casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué
Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva
feina de
mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en
diverses ocasions
(Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.).
Escriptora de contes
infantils –La penna d'oro
(1902) i La scopa di zia Tecla
(1904)–, en 1912 va
fer la conferència L'eredità
in relazione
alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca
Popular de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a
l'escola superior, i en 1914
altra sota el títol Esaminandi ed
esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa
dels infants abandonats,
com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo
in fanciullo. En 1927 publicà
l'obra de teatre en un acte Uno
stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa
tasca cultural marcada pel
seu pensament polític, barreja entre el republicanisme
mazzininià, el
socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana.
Durant el
règim feixista, després de negar-se a jurar
fidelitat al Rei, obligació per a
tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva
professió i el seu
país. Es reuní amb son fill i la seva companya
Giovanna Caleffi a París
(França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a
ensenyar ses dues nétes
Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París
després de l'assassinat de son
fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya),
retornant a
Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A
Itàlia publicà dos
llibres dedicats a son fill: Con te,
figlio mio! (1948), que en realitat són unes
memòries, i La mamma. In difesa di
Camillo Berneri. Contro
i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va
morir el 16
d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba,
segons el seu desig, només porta una inscripció:
«Madre di Camillo». ***
Necrològica
de Gonzalo García Hernández apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
novembre de 1968) - Gonzalo García
Hernández: El 16 d'agost de 1968 mor a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània)
l'anarcosindicalista Gonzalo García Hernández. En
1927 ja militava en les
Joventuts Llibertàries i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Fígols (Berguedà, Catalunya) i
participà en la creació d'un grup de cultura i
propaganda que agrupà nombrosos joves militants.
Després de l'aixecament
revolucionari de 1932 a Fígols, va ser deportat des de
Barcelona (Catalunya)
amb vaixell Buenos Aires a Guinea,
via Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental), on
morí, entre d'altres
companys, Antoni Soler i ell mateix caigué malalt. Un cop
lliure retornà a
Fígols i, com altres companys, va ser boicotejat per la
patronal («Pacte de la
fam») i passà a treballar a les mines de potassa
de Sallent (Bages, Catalunya),
on impulsà diferents vagues. Quan el cop feixista de juliol
de 1936, era
secretari del Sindicat Miner de Sallent de la CNT, càrrec
que abandonà per
enrolar-se en la Columna «Terra i Llibertat» i
posteriorment en la «Columna
Durruti» fins al final de la guerra, moment en el qual va ser
ferit. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
continuà treballant en les mines
de la regió de Saint-Étienne, on, a resultes d'un
accident laboral quan
treballava en l'empresa «Mines i
túnels», patí una trepanació
i on finalment va
emmalaltí de silicosi. En aquests anys milità en
la Federació Local de la CNT
de Saint-Étienne. Sa companya fou Dolores Méndez,
amb qui tingué dues filles,
Susana i Azuzena. ***
Necrològica
de Gregorio Jiménez Zapatero apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
febrer de 1970 - Gregorio Jiménez Zapatero: El 16 d'agost de 1969 mor a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Jiménez Zapatero. Havia nascut el 28 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament 1872– a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Gil Jiménez i María Carmen Zapatero. Fill únic, sa mare morí de sobrepart i de còlera. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar al camp i com a llenyataire. Posteriorment aprengué l'ofici d'espardenyer. Cap el 1890 regentava una petita cantina obrera. En aquesta època fundà la Societat de Resistència al Capital «Defensa del Trabajo» i, Juan Gil Álvarez, Hilario Cruz i Bonifacio Pérez, una societat de socors mutus de tendència llibertària. En 1892 i 1894 va ser declarat curt de talla per al servei militar actiu. Es casà amb Gregoria Álvarez, filla d'un militant republicà federal, amb qui tingué tres nins (Dionisio, Alejandro i Leonardo), els quals participaren en grup anarquista que son pare fundà a Cervera del Río Alhama, i una nina (Juanita). En 1910 aquest grup envià com a delegat Juan Gil al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya) –altres fonts el citen a ell com la persona que hi va anar. Cap el 1920 acompanyà amb el seu ase Teresa Claramunt i Nicasio Domingo en una gira propagandística anarquista per la regió. En 1923, després d'una vaga de set setmanes a la fàbrica d'espardenyes, fundà, amb Juan Gil, Mateo Moreno i altres, un taller col·lectiu d'espardenyeria que durà fins el cop militar feixista de juliol de 1936 –el seu director, Juan Gil, fou afusellat pels aixecats. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i, amb Benito Berdonces i altres, avituallà els companys refugiats a la muntanya que fugien de la repressió desencadenada després del fracàs de la revolta. El juliol de 1936, després de l'ocupació del seu poble per les tropes franquistes, participà en el proveïment de la guerrilla, de la qual formaven part sos fills Dionisio i Alejandro. L'1 d'octubre de 1936 Alejandro va ser capturat pels feixistes i afusellat l'endemà. L'abril de 1937, els franquistes, incapaços de capturar sos fills, el detingueren amb sa companya i durant els 104 dies que restaren a la seu de la Guàrdia Civil, partiren pallisses i simulacres d'afusellament. Durant el franquisme va ser detingut, amb sa companya, nombroses vegades acusat d'haver albergat militants buscats. Gregorio Jiménez Zapatero va morir el 16 d'agost de 1969 a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) i el seu enterrament esdevingué una gran manifestació popular antifranquista. ***
Erasmo
Abate - Erasmo Abate: El
16 d'agost de 1977 mor a Chapel Hill (Carolina del Nord, EUA) el
propagandista anarquista
i anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo
Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Havia nascut el 15 de
febrer de 1895 a Formia (Laci,
Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Abate i Maddalena
Scarpati. Assistí a
l'escola fins aconseguir una titulació tècnica.
El març de 1912 marxà amb sa
família cap els Estats Units. A l'Estat de Nova York
s'introduí en el moviment
anarquista i anarcosindicalista i participà en les
activitats del grup de
suport als anarquistes Joseph James Ettor, Joseph Caruso i Arturo
Giovannitti,
processats per les seves activitats en la vaga tèxtil de
Lawrence
(Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als anarquistes
Frank
Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes
en 1914 a Nova York
(Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra destacà
en el moviment
llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA),
formant part del grup anarquista
«Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i
1915 el seu periòdic en
llengua italiana La Comune. Organo di
difesa proletaria (1910-1915) i formant part del
comitè
directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo
Eusepi i Leopoldo
Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà
activament en la vaga
dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i
col·laborà en The Toiler
de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser
detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats
antinacionals i de
sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels
Estats Units,
juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma
(Itàlia), prengué contacte
amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió
Anarquista Italiana (UAI).
S'encarregà especialment del Comitè Anarquista
Pro Sacco i Vanzetti, publicant
articles demanant la seva llibertat en Umanità
Nova i en el periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb
Errico Malatesta durant
una estada a Nàpols (Campània, Itàlia)
plena de reunions. Aquell
mateix agost va ser detingut a Roma;
processat per «possessió de bombes i atemptat
contra l'ordre públic», l'octubre
de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques,
Itàlia). Enrolat
en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia),
després de quatre mesos
de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època
va ser definit per
la Prefectura de Policia com a «agitador
perillós» i d'una gran influència
entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques,
Itàlia), on exercia
les seves «activitats
propagandístiques». Fou un dels principals
militants dels
«Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat
antifeixista va prevaler contra la
desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de
la repressió,
després de passar per Àustria (Innsbruck) i
Alemanya (Berlín), seguint les
recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino,
s'establí a
París (França), sota la documentació
falsa de Carlo Bruni, lliurada el
12 de desembre de 1923. Visqué fent de
representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de
Lió i Niça. En
aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del
Treball i de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van
veure obligats a
fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el
periòdic Umanità Nova,
i es van refugiar a París.
En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A
França mantingué una
llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre
l'organització de la
lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro
Gori» es creà el Comitè
d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a
París, que agrupava organitzacions i
partits, com ara la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL,
Confederació
General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que
engegà la
publicació del periòdic Campane
a Storno,
sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la
paraula durant la reunió antifeixista
organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació
Anarquista de la Regió
Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un
escorcoll
al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux
(Illa de França,
França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos
fullets (Répression de l'anarchie
en Russie soviétique, etc.) i fulls
d'enrolament per a les Centúries Proletàries
franceses. Va ser durament atacat
des de les pàgines d'Il Picconiere,
publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la
seva acció propagandística en
1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la
Llibertat», creada a França per
Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va
descobrir que era un muntatge de la policia feixista,
provocà fortes divisions entre
els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de
controvèrsia
constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate
visqué treballant en una
fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser
obligat per les autoritats
franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un
atemptat contra el Duc
de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc.
Marxà cap el Canadà,
amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units,
cosa que va fer el
març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois,
EUA), establí contacte amb el
grup anarquista editor del periòdic Germinal,
del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i
col·laborà amb articles en Il
Martello, lluitant contra la
penetració feixista en les associacions i organitzacions
italoamericanes. També
va col·laborar amb el Comitè Pro
Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys
visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried
Rolland, a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA)
–posteriorment es casà amb
Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les
autoritats
feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a
detenir.
Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest
s'acostà al grup
de tendència antiorganitzadora que editava el
periòdic L'Adunata dei Refrattari,
atiant una nova campanya contra la seva
personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest
clima, deixà
Chicago i s'establí a Filadèlfia, on
patí de valent les conseqüències de la
crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador,
granger, etc.) fins
al 1932. En aquesta època la policia el localitzà
en Detroit (Michigan, EUA), a
Nova York i després novament a Detroit, on
treballà de pintor en una fàbrica de
carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de
pintor i comprà un
terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda
agrícola i ramadera, que
amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se
centrà en el
suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets
postals als
companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de
28 anys d'absència, retornà a
Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament
contacte amb destacats militants
(Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.),
però trobà que el
moviment llibertari italià estava en unes condicions molt
precàries. En 1960
retornà a Itàlia i continuà
col·laborant en La
Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i
en Contracorrente, publicat a
Boston (Massachusetts,
EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número
41, de 1964, la necrològica
d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer
la seva opinió sobre la
polèmica sorgida entre els «vells» i els
«joves» anarquistes al Congrés
Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de
setembre d'aquell any.
El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza
di libertà civili e minaccia di dittatura,
parlà sobre la situació política
italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant
sobre els
sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim
feixista, sense
oblidar-se de la repressió desencadenada contra els
intel·lectuals en el
sistema soviètic. Es dedicà a la
investigació històrica i en 1972
publicà la
biografia Il sindicalisme anarchico di
Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu
a l'Istituto Storico
della Resistenza in Toscana de Florència i una part
important d'aquest es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam, on
hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection
d'Ann Arbor
(Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel
Hill
(Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia
pres el moviment
llibertari. ***
Necrològica
de Casto Ballesta Urrea apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de desembre de 1979 - Casto Ballesta
Urrea: El 16 d'agost de
1978 mor a Llemotges
(Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Casto
Ballesta
Urrea –algunes fonts citen erròniament el segon
llinatge com Urraca. Havia nascut
el 8 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 25 de febrer– de 1912
a Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya).
Sos pares es
deien Casto
Ballesta Martínez, barber, i Bernardina Urrea
Hernández. Quan era jove emigrà i
es posà a fer feina a les mines de potassa de Cardona
(Bages, Catalunya),
entrant en contacte amb el moviment anarquista. En 1933, en plena
repressió,
assumí càrrecs orgànics,
participà en la insurrecció anarquista de gener
d'aquell any i col·laborà en la
reorganització clandestina dels quadres de
Defensa Confederal. Per la seva militància va ser acomiadat
de la feina i
inscrit en la «llista negra» de la patronal.
Patí presó a Manresa (Bages,
Catalunya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936
participà en les lluites
contra l'aixecament militar feixista –segons alguns
formà part del Comitè Revolucionari–
i durant el període bèl·lic
ocupà la secretaria del Consell Administratiu de la
Col·lectivitat Minera de Sallent (Bages, Catalunya). En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. S'integrà
en la resistència antinazi a Llemotges
(Llemosí, Occitània) i el 20 de gener de 1942
entrà en contacte amb Yves Tavet,
de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En 1943 dirigí
dos grups, un que
actuà al triangle Llemotges- Sent
Junian de Chalhac-Embasac i un altre al camp d'internament de Cerelhac;
actuà
amb sa companya Rosa Riba, amb qui tingué dues filles, sota
les ordres d'Yves
Tavet, l'esposa d'aquest, un metge alemany antinazi i els espanyols
José
Vargas, Emilio González i Gonzalo Rodríguez. El 5
de maig de 1944 Yves Tavet va
ser detingut i ell s'encarregà de l'organització
del grup, juntament amb
el comandant Pariset. El grup continuà
actuant fins a l'alliberament de Llemotges el 22 d'agost de 1944. En
1943
participà activament, amb Fernández Portillo, en
la reorganització confederal a
Llemotges. L'agost de 1946 fou delegat, per la Regional Núm.
III, al Ple
Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
1947 al II Congrés
de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
aquesta època col·laborà
en CNT i Solidaridad
Obrera. A causa del desgast físic de la mina i
després
d'una operació que el deixà sense un
ronyó, canvià d'ofici i es dedicà a la
bijuteria,
establint-se pel seu compte. Després d'un intent frustrat de
treball en
col·lectivitat, esdevingué patró,
però sempre fent propaganda llibertària i,
després de la mort del dictador Francisco Franco, fent
costat econòmic a
l'acabada de reconstituir CNT de l'Alt Llobregat. El seu testimoni va
ser
recollit per Frederica Montseny en el llibre El
éxodo. Pasión y muerte de españoles en
el exilio (1977) i
posteriorment en el col·lectiu Les
anarchistes
espagnols dans la tourmente (1939-1945) (1989,
pòstum). Casto Ballesta
Urrea va morir, a resultes d'una operació, el 16 d'agost de
1978 –algunes fonts
citen erròniament 1979– a l'Hospital de Llemotges
(Llemosí, Occitània). ***
Concentració
anarquista (Premià de Dalt, 1932) - Paquita Jolis Puig: El 16 d'agost de 1982 mor a Marsella (Provença, Occitània) la militant anarcofeminista Francesca Jolis Puig, coneguda com Paquita. Havia nascut el 18 de novembre de 1916 a Amer (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Jolis i Coloma Puig. Durant els anys de la II República espanyola milità en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt (Maresme, Catalunya) i a partir de 1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de companyes, formà part de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la mateixa localitat. Aquest grup participà en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la creació del Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el triomf feixista s'exilià a França amb son company, l'anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost de 1982 a Marsella (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Pompeyo Ramírez Leal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de desembre de 1984 - Pompeyo Ramírez Leal: El 16 d'agost de 1984 mor a Lieja (Valònia) l'anarcosindicalista Pompeyo Francisco Ramírez Leal. Havia nascut 19 de juliol de 1916 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Ramírez Padilla, jornaler, i Isabel Leal López. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità com a milicià en la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí fugir d'un camp de concentració i pogué arribar fins al Marroc. Novament detingut, va ser internant en un camp fins el final de la II Guerra Mundial. El 12 de setembre de 1959 es casà a Casablanca (Marroc) amb Gloria María de Lourdes y García de Quirós. Posteriorment s'instal·là a Valònia i milità en la Federació Local de Lieja de la CNT. ***
Tomás Cano Ruiz - Tomás
Cano Ruiz: El 16
d'agost de 1986 mor a Totana (Múrcia, Espanya) el
periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea. Havia nascut l'11 d'octubre de 1900 a La
Unión
(Múrcia, Espanya).
Era fill de Ramón Cano Pérez, jornaler, i de
María Ruiz Ibáñez.
Fou membre d'una
coneguda i molt humil família anarquista, entre els quals
destaquen sos germans
Benjamín, Vicente i Juan. En 1915
començà a col·laborar amb el
periòdic
anarquista El Rebelde i l'any següent
durant unes vacances a Melilla,
conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per
les autoritats militars de la
plaça africana. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1918
participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a
Múrcia. El
desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia) a
Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on
milità en la CNT i en la
Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta
època va fer mítings
amb Salvador Seguí i formà part –amb
Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin
i Gener Minguet– del Comitè Nacional
clandestí de la CNT, però fou
detingut gairebé immediatament. També en 1920
assistí a un acte antirepressiu
amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada.
El 28 d'octubre de
1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri
barceloní de
Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per
guanyar-se la vida
feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de
maig de 1921 va ser
detingut al Sindicat Únic del Ram de la
Construcció de Barcelona, clausurat
aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de
Comitè Pro-Presos, amb
segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre
l'11 i el
12 de juny de 1922 participà en la Conferència de
Saragossa. Aquest any va fer
mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant
peninsular. Per aquest temps va
ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València
per delictes
d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900
pessetes al
caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de
Tabacs a València
aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc
d'Espanya, va ser
detingut amb Vicente Altamira i José Miró
Lázaro acusats d'haver perpetrat
aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció
«Brazo y Cerebro» de València.
Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat
provisional. En
aquests anys col·laborà en Alba Social,
Redención y Estudios.
En 1927 participà en la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i,
amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats
públiques (Alzira,
Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928
començà el judici per l'atracament a
mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim
judici de l'època del
pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i
a Francisco García García,
se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per
atracament, més sis mesos
i 250 pessetes de multa per ús
il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel
Sánchez,
sis anys i un dia de presó major; i a Manuel
López Rigel, nou anys de presó
correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el
condemnà a 10 anys de
presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús
de nom fals, a més
d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la
presó
s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a
París, on fou
secretari de la Federació Anarquista del Sena, i
després a Alger. En 1930 tornà
a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad.
En 1931 fou redactor de Solidaridad
Obrera, publicació que més tard, amb
Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol
de 1931 participà en un míting anarquista al
Palau de Belles Arts de Barcelona,
organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano
Durruti i
Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquesta
època va
fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que
dirigia Pilar
Grangel. Durant la II República portà a terme una
intensa tasca periodística,
faceta que compaginà amb la realització de
conferències i mítings. Entre maig i
juny de 1931 assistí a la Conferència catalana,
on va proposar que la FAI fos
convidada al proper congrés de la CNT, proposició
que va ser acceptada. L'agost
d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i
Gregorio Jover, en el míting
pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El
13
d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón
Acín i Antonio Martínez Novella,
en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la
legalització d'aquest
sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya,
celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser
nomenat
membre del consell de redacció de Solidaridad
Obrera. El gener 1932,
arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut
amb la resta de
membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos
Aires», per ser
deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso –amb
aquest dos organitzà
una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a
compartiments
aïllats de la resta dels companys confinats– i molts
altres a Bata i a
Fuerteventura fins al setembre. També en 1932
intervingué en el míting de la
FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant
Adrià de Besòs.
Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José
Pastor, Serafín Aliaga i
altres, fundà les Joventuts Llibertàries
d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son
germà Benjamín, participà en
l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i
ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes
que funcionaven en
aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per
l'Ateneu Llibertari
d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del
Sindicat
Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9
de maig de 1933
resultà greument ferit, i un company seu (Manuel
Martínez Castellanos) mort, en
un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual
morí
l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li
quedà esguerrada la mà
dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè
Peninsular de la FAI. En 1935
formà part de la redacció de Liberación
i poc després va ser detingut a
Alacant. També en 1935 entrà en el
Comitè Peninsular de la FAI, que va haver
d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a
Barcelona per
recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de
juny de 1935 va ser
detingut a Barcelona com a director del periòdic La
Voz Confederal,
òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis
companys que treballaven
a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935
participà en un míting
d'afirmació confederal contra la guerra a la
Plaça de Toros de València,
organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel
Pérez Feliu, Pau Monllor,
José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar
feixista de juliol de
1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el
Consell Administració
Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a
Múrcia i criticà
duríssimament la fugida de Madrid del Govern
republicà i el governamentalisme
confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación.
En 1937
va ser un dels representants d'«Els Amics de
Mèxic» a Alacant. El novembre de
1937 representà el Sindicat de Professions Liberals
d'Alacant en el Ple
Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell
Nacional de la
Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció
Pública i Sanitat a Múrcia. Durant
els anys bèl·lics també va fer
diversos mítings i conferències
–Villarreal
(1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939
va ser elegit
membre del Consell Municipal de València per la FAI, en
substitució de Benjamín
Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A
l'exili ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica i dirigí publicacions.
Durant els anys posteriors
recorregué Amèrica i després
s'instal·là a París com a professor de
castellà a
Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i
fins i tot
s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets
que van decebre força
molts companys encara que després corregís. En
1962 i 1971 va fer conferències
a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de
Llevant de la CNT de
l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer
conferències arreu. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles
d'estiu a Múrcia. En 1983
s'establí a València i posteriorment a
Múrcia. Trobem articles seus en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação
Directa, Adarga,
Aurora, A Batalha, Cenit,
Le Combat Syndicaliste, A
Comuna, ¡Desperdad!, España
fuera de España, Espoir, Estudios,
Los Galeotes, Liberación,
Manha, Mujeres Libres, Nueva
Humanidad, Ruta, Solidaridad
Humana, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, La Voz de las Artes
Blancas, Umbral,
etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història
del moviment obrer i col·laborà
en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
És autor de Nuestra
odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de
Quental, Recordando
a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y
los momentos actuales
(1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio
CNT-FAI. 19 de julio
de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni
García Lamolla), Homenaje
a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976),
Cuestiones
ibéricas (c. 1977), La Commune de
París (1871) (1977), Zarabanda
insular (1977), Doña Anastasia
(1979), Memorial de Chicago
(1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980),
Homéricas
regionales (1981), Escuela de verano
(1982), etc. Tomás Cano Ruiz va
morir, d'una aturada cardiorespiratòria i de trombosi
cerebral, el 16
d'agost de 1986 a Totana (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat
en aquesta
població. Al seu poble natal
un carrer porta al
seu nom. ***
Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev - Panayot Chivikov: El
16 d'agost de 1989 mor a Ruse (Ruse, Bulgària) el poeta, periodista i propagandista
anarquista Panayot Velikov Chivikov, conegut com Zherminal (Germinal) i
que va fer servir diversos pseudònims (Don Basilio, Jarbon, Pedro
Jiménez, Otto Zapryanov). Havia nascut el 27 d'octubre de 1904 a Ruse
(Ruse, Principat de Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Fill d'una
família humil, sos pares es deien Veliko Genov Lipnikliev Chivikov, ferroviari, i Todora
Velikova Chivikova. Amb son germà gran Stoyan Chiviko, s'integrà de ben jove en
el moviment anarquista, gràcies a les activitats de destacats llibertaris (Zhelyu
Grozev, Varban Kilifarski, Georgi Sheitanov, Ivan Yankov, etc.). Quan era
estudiant, participà activament en les activitats anarquistes clandestines. Arran
de l'aixecament revolucionari de setembre de 1923, va ser buscat, detingut,
torturat i amenaçat de mort per la policia. Fou expulsat de l'Institut de Ruse
on estudiava i posteriorment també, per mor de les seves activitats, de
l'Escola de Fusteria on estava matriculat. Col·laborà en el diari anarquista Burevestnik
de Ruse i dirigí dos números d'aquesta publicació, arran d'una decisió presa
durant la conferència de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB).
Amb altres companys (Dimitar Panov, Georgi Shalamanov, Georgi Sheitanov, etc.),
participà en la publicació de diverses revistes anarquistes (Purpur, Signali
i Svododna Mishla). En 1927 publicà el recull de poemes Другарят
Христос (Camarada Crist), que va ser considerat blasfem per les autoritats
de l'Església ortodoxa. Amb Georgi Zhechev va ser membre del grup anarquista «Мисъл
и воля» (Pensament i Voluntat) i esdevingué editor el periòdic Rabotniceska
Missal, amb el suport de Petar Lozanov i Alexander Sapundjiev. Per un
article publicat en aquest periòdic on es criticava Aleksandar Tsankov, primer
ministre de Bulgària, va ser jutjat i condemnat per la Llei de Protecció de
l'Estat a tres anys de treballs forçats. Un cop llibre s'exilià i entre 1928 i
1929 visqué a França i després a Iugoslàvia, Rússia, Àustria i de bell nou a
França, sempre fent servir documentació falsa a nom d'altres anarquistes
búlgars. Finalment s'establí a Espanya. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936, s'integrà en les columnes confederals i va fer de locutor de Ràdio
Barcelona, a més de redactar el butlletí en llengua búlgara de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938
retornà a Bulgària, però va ser detingut pels seus articles publicats a la
premsa estrangera crítics amb el rei Borís III de Bulgària i amb Adolf Hitler.
Va romandre un mes en presó preventiva, però un cop jutjat va ser absolt i
posat en llibertat. A partir d'aquí va ser boicotejat per trobar feina i durant
la II Guerra Mundial va ser perseguit i detingut en diverses ocasions.
Finalment, gràcies a diversos contactes, obtingué feina de jornaler al port. En
1944 va ser novament empresonat i el 9 de setembre d'aquell any, amb l'arribada
dels comunistes al poder, va ser posat en llibertat. Durant el seu exili havia
conegut l'austríaca Sofia Maximilian, que esdevingué la seva companya i amb qui
tingué en 1944 sa filla Plamena Chivikov i en 1945 son fill Zherminal Chivikov.
En aquests anys treballà de comptable. En 1969 el seu amic anarquista Hristo
Kolev l'encarregà la traducció de diversos capítols del llibre dels germans Daniel
i Gabriel Cohn-Bendit Le Gauchisme, remède à la maladie sénile du comunisme,
que es publicà i distribuí clandestinament a Bulgària. En els anys setanta es
van publicar en diverses publicacions en llengua castellana (Espoir, Mujeres
Libres, La Razón, Ruta, Tierra y Libertad i Verde
Olivo), els seus poemes, molts d'ells sobre la Revolució espanyola. Va ser
amic íntim de la parella anarquista Sara Berenguer Laosa i Jesús Guillén
Bertolín (Guillembert). A més de les citades, entre les seves obres
podem destacar Шлеп 3570 (1928), Песни на един прокуден (1928), Ден
последен е този (1934), Цар Борис Последни (1938) i Съдбата на
бояджията Адолф Хитлер (1938). Sempre anarquista, Panayot Chivikov va morir
el 16 d'agost de 1989 a Ruse (Ruse, Bulgària). Son fill Zherminal Chivikov,
també militant anarquista, va ser empresonat en 1969 per la distribució de
textos dissidents. En 1995 Dimiter Mitev entrena un documental d'una llarga
entrevista seva. Entre 2004 i 2007 Zherminal Chivikov donà als Arxius Estatals
de Ruse els documents de son pare. ***
Robert Lynn - Robert Lynn: El 16 d'agost de 1996 mor a Glasgow (Escòcia) el militant sindicalista i anarquista Robert Lynn, més conegut com Bobby Lynn. Havia nascut en 1924 a Calton, barri de l'est de Glasgow (Escòcia). Després d'estudiar a l'Academia de Saint Mungo, quan tenia 14 anys, va començar a treballar a les drassanes com a aprenent d'enginyeria naval. Enmig de l'agitació social que va tenir lloc durant la II Guerra Mundial i de dures vagues, especialment la del 1943 a Tyneside i a Clyde, s'ajuntà amb els anarquistes i els trotskistes que rebutjaven les directrius dels comunistes estalinistes des de la seva feina en la constructora naval Yarrow. La seva influència militant cada cop més important fa que sigui inscrit en la llista negra de la patronal i, amb el beneplàcit dels comunistes, sigui acomiadat. Enrolat en la marina mercant com a oficial d'enginyeria, viatjarà arreu del món i ampliarà els coneixements dels pensadors anarquistes, especialment Max Stirner. A començaments dels cinquanta va tornar a Glasgow, on, a més de casar-se, va continuar la militància, al costat de Frank Leach, Jimmy Raeside i Eddie Shaw, membres actius del «Grup Anarquista de Glasgow», únic grup aleshores al món de tendència stirneriana. Formà part dels fòrums llibertaris («Universitat de la Vida») organitzats a Renfrew Street, on, a l'aire lliure, treballadors de diverses tendències (anarquistes, trotskistes, independentistes, etc.) debatien apassionadament les idees, arribant moltes vegades a les mans. A finals dels anys cinquanta, amb la mort de Raeside i la marxa de Leach i de Shaw a l'estranger, el «Grup Anarquista de Glasgow» es desintegrà, però amb la seva companya Jean el reorganitzà a Calton. La seva activitat sindical i llibertària a la planta d'enginyeria de Howden on feia feina es va veure relegada pel funcionariat sindical. Durant els anys setanta el «Grup Anarquista de Glasgow» publicarà nombrosos fullets seus, com ara Practical anarchy o Why vote? També fou el creador de l'«Escola Anarquista d'Estiu de Glasgow», seguint la tradició del socialisme llibertari de les illes britàniques. Va deixar dues filles, Joan i Betty. ---
|
![[15/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/08]") |
|
![[17/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/08]") |
|
|
| Actualització: 19-08-23 |