|
---
Anarcoefemèrides del 16 de setembre Esdeveniments
Capçalera d'El Derecho a la Vida - Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació El Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900. ***
Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882) - Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país. ***
Capçalera de L'Aurora - Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona). ***
Pamflet
de convocatòria de l'acte - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori. ***
Nota
promocional de l'acte publicada en el periòdic Guerra Sociale del
29 d'agost de 1916 -
Gran Festa de
Propaganda: El 16 de setembre de 1916 se celebra a la Sala
Celso Garía de São Paulo
(São Paulo, Brasil) una Gran Festa de Propaganda organitzada
per l'Escola
Moderna, l'Ateneu Popular de Cultura Racionalista i el
periòdic anarcocomunista
Guerra Sociale. La finalitat era
recaptar fons per a les tres escoles racionalistes i per al
periòdic. L'acte
consistí en un concert orquestral, una
conferència, la representació del drama
social en cinc actes Os maus pastores,
de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau, i en un
ball familiar de
cloenda. ***
Bomba a Wall Street - Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants «radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company. ***
Un moment de la trobada a Saint-Imier de 1922 - Cinquantenari del
Congrés de Saint-Imier: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1922 se celebra a
Bienne (Berna, Suïssa) i a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el cinquantenari del
Congrés Internacional de Saint-Imier, que s'havia celebrat entre el 15 i el 16
de setembre de 1872, on es constituí l'anomenada «Internacional
Antiautoritària» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A la
trobada assistiren unes dues-centes persones de diferents països (Alemanya, França,
Itàlia, Rússia, Suïssa, Xina, etc.), entre elles destacats anarquistes, com ara
Mario Florindo Aldeghi, Luigi Bertoni, André Colomer, Errico Malatesta, Max Nettlau,
etc. El 16 de setembre se celebrà a la Casa del Poble de Bienne un congrés on
s'exposà la situació del moviment anarquista des del punt de vista de les
delegacions assistents; també es parlaren de diversos temes, com ara les
relacions amb els grups bolxevics, l'anarcosindicalisme, el paper de la
revolució, etc. L'endemà, 17 de setembre, un grup d'unes dues-centes persones
celebraren a Saint-Imier el cinquantenari del Congrés Internacional i l'acte es
realitzà en el mateix edifici, a l'Hôtel de la Maison-de-Ville, que en 1872. En
aquesta sessió s'adoptà una proposició dels companys russos en protesta per la
repressió exercida al seu país per les autoritats comunistes. Cinquantenari del
Congrés de Saint-Imier (16 i 17 de setembre de 1922) ***
Pàgina
del periòdic Mainichi
Shimbun sobre l'"Afer Amakasu" - Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu –que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio– fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol –que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc– fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans –els sempiterns lumpenproletariats del Japó– l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu». ***
Ressenya
de la conferència publicada en el diari
barceloní La
Vanguardia del 17 de setembre de 1937 - Conferència «La Escuela y la Revolución»: El 16 de setembre de 1937 el pedagog llibertari Joan Puig Elias pronuncia al saló d'actes del Casal de Cultura de Barcelona la conferència «La Escuela y la Revolución». En aquesta exposició el ponent dissertà sobre els ideals i les realitzacions de l'Escola Nova i del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) que presidia des del començament de la guerra civil. Aquesta conferència tingué molta repercussió en l'àmbit pedagògic. ***
Cartell de l'acte - Míting
antibel·licista: El 16 de setembre de 1938 se celebra a la Gran Sala de la
Mutualité de París (França) un míting antibel·licista organitzat pel Centre
Sindical d'Acció contra la Guerra (CSACG), organització que arreplegava JEUNES,
la Lliga dels Combatents de la Pau (LCP), la Lliga de les Mares per la Pau
(LMP), el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), La Patrie Humaine,
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), la Unió Anarquista
(UA) i
Vigilance. L'acte denunciava l'amenaça que Adolf Hitler havia
engegat l'estiu
d'aquell any de desencadenar una guerra europea a menys que els Sudets
fossin
cedits a Alemanya. En aquest míting, presidit per Jean
Mathé, van intervenir Georges
Dumoulin, René Frémont, Edmond Fronty, René
Gérin, Roger Hagnauer, Hélène
Laguerre, Lucien Huart, Auguste Largentier, Roger Monclin, Georges
Pioch i Marceau
Pivert, entre d'altres. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1938
tingué lloc
l'anomenat «Acord de Múnic», pel qual els
líders del França, Itàlia i Regne
Unit acceptaren l'annexió alemany dels Sudets a canvi de la
promesa de pau per part
del III Reich, pacte que va ser violat el 15 de març de 1939
quan l'Alemanya
nazi envaí i ocupà les províncies txeques de
Bohèmia i Moràvia, en flagrant contravenció
del citat «Acord de Múnic», deixant poques
alternatives l'esclat de la II
Guerra Mundial. ***
Cartell
del concert -
Concert de
Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se
celebra a l'Stadio Comunale de
Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista
Fabrizio De André,
acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a
la
creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la
«cultura comercial
del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera,
comptava amb el
suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La
Comune» de Liorna i la
Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.
Naixements
Portada
dissenyada per Mabel Holland Thomas per al llibre de Jean
Grave Terre
Libre (1908) - Mabel Holland
Thomas: El 16 de setembre de 1861 neix a
Talsarnau
(Ardudwy, Gwynedd, País de Gal·les) la
il·lustradora, novel·lista, poetessa i
militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també
coneguda com Mabel Marie Holland Grave
i que signava sempre
amb inicials.
Filla d'una família benestant, sos pares es deien Lewis
Thomas i Elizabeth Roberts, i heretà una important fortuna.
Publicà dues
novel·les anònimament, amb caràcters
autobiogràfics, Fraternity. A
Romance (1888) i Some
Welsh Children (1898), i els poemaris From
Heart to Heart. A Book of Verses (1892) i Songs
from Wales, i s'integrà en el moviment anarquista.
El maig de
1898 presentà obra en l'Exposició Internacional
d'Art de Knightsbrige de
Londres (Anglaterra), organitzada per la Societat Internacional
d'Escultors,
Pintors i Gravadors. Amiga de Piotr Kropotkin, aquest li va presentar
en 1895
l'editor anarquista Jean Grave de visita a Londres. Després
d'un llarg festeig,
el de juny de 1909 la parella es casà civilment a Folkestone
(Kent, Anglaterra)
i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de
França, França), al número 9 del
carrer Edmond-About. Participà activament en els projectes
editorials de Grave,
especialment en Les Temps Nouveaux,
on
col·laborà amb articles i
il·lustracions en el periòdic i en els fullets
publicats
per l'editorial. El setembre de 1910 assistí al
Congrés de les Trade-Unions
celebrat a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra) i en va fer una
ressenya que
sortí publicada en el número de l'1 d'octubre de
1910 de Les Temps Nouveaux.
En 1912 signà el «Manifest du Comité de
l'Affaire Rousset». Quan esclatà la Gran Guerra,
el 2 de setembre de
1914,
embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb son
company cap a
Anglaterra, on s'instal·là
al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una de
ses
germanes. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson.
Malalta,
Mabel
Holland Thomas va morir 17 de gener de 1929 a la Clínica de
l'Hôtel de
Vaudreuil del VII Districte de París (França).
Jean Grave li va dedicar
les seves
memòries, publicades retallades per l'editor en 1930 sota el
títol Le mouvement libertaire sous
la Troisième
République i reeditades íntegrament en
1973 sota el títol original Quarante
ans de propagande anarchiste. ***
Notícia
de la detenció de François Saÿs
publicada en el periòdic parisenc La Révolte
del 5 de juliol de 1890 -
François Saÿs: El 16 de
setembre –algunes fonts citen
erròniament el 26 de setembre–
de 1863 neix al III Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista François Jean
Martin Saÿs, conegut com Francisque
Says o Francis.
Era
fill d'una família originària de Gilly (Vaud,
Suïssa). Sos pares es deien Henri François
Saÿs, teixidor, i Françoise
Bournay, adobadora de tuls. Durant els anys vuitanta
milità a Lió. El 27 d'abril de 1890 va ser
detingut preventivament abans de la
manifestació del Primer de Maig a Lió i, malgrat
el sobreseïment del seu cas,
se li va decretar l'expulsió del país. El 14 de
juny de 1890 partí de Lió amb
un cotxe cel·lular i després de quatre dies i
cinc nits arribà a Saint-Julien
(Franc Comtat, França), on, emmanillat, va ser portat a peu
i de nit fins a
Perly (Ginebra, Suïssa), on fou lliurat a la gendarmeria
suïssa que el portà
fins a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A començament
dels anys noranta fou membre
del Grup Internacional de Ginebra, també conegut per la
policia com «Grup
Steiger-Dalloz», pel noms dels seus pretesos
«líders» Eugèn Steiger i
Eugène
Dalloz, acusats d'«il·legalisme», i del
qual formaven part Moise Ardène i
Lucien Weill, entre d'altres anarquistes. Durant la nit del 26 al 27
d'abril de
1890 va ser detingut amb la seva companya, també
suïssa, i es va instruir
l'expulsió d'ambdós. Durant la nit del 10 a l'11
de novembre de 1890 va ser
detingut novament amb una desena de companys per haver aferrat el
cartell
«Sauvenons nous», que recordava els anomenats
«Màrtirs de Chicago». Processat
amb els companys, el 24 d'agost de 1891 va ser condemnat per
«infracció del
decret d'expulsió» del 26 d'abril de 1890. Fitxat
com a «anarquista perillós»,
el febrer de 1893 va ser detingut a Alger (Algèria), on
treballava des de la
seva arribada amb el company Faure, i va ser processat de bell nou per
«infracció al decret
d'expulsió». Durant l'escorcoll de la seva
habitació, la
policia trobà diversos periòdics anarquistes. En
1894 vivia a Gex
(Roine-Alps, França), on treballava de serraller
mecànic, i la policia
controlà que cada cap de setmana viatja a Ginebra (Ginebra,
Suïssa),
sembla que per assistir a reunions anarquistes. En aquesta
època tenia
per companya una noia anomenada Garnier (La Boiteuse), filla
del company Joseph Garnier, i qualificada per la policia com a «puta».
Segons un informe especial policíac del 28 d'octubre de 1894
del
comissari d'Annemasse, participava amb altres companys (Bordat, Calame,
Nicolas, Philippot, Terrier, etc.) en les reunions anarquistes que se
celebraven al número 15 del carrer de la
Pélisserie.
Durant la primavera de 1903
figurava en un llistat policíac confidencial d'anarquistes
estrangers no
expulsats residents fora de França i en el qual figurava que
la seva residència
era desconeguda encara que possiblement vivia a Suïssa. En un
informe policíac
d'abril de 1905 figurava que havia estat registrat per error com de
nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Giovanni
Capra (1897) -
Giovanni Capra: El
16 de setembre de 1865 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Giovanni Capra, conegut com Cita i É Budgè. Sos pares
es deien Enrico Capra
i Lia Pirazzini. Era fill d'una família
partidària de la unificació italiana,
seguidora de Giuseppe Garibaldi i que participà activament
en el moviment del «Risorgimento»
(Ressorgiment). De jove va ser trompetista en una banda militar i de
tornada a
Castel Bolognese s'integrà en la botiga que regentava sa
família, la qual podia
vendre els monopolis de sal i tabacs. Quan es desencadenà en
1897 la guerra
greco-turca, que esclatà a causa de la
insurrecció de Creta contra l'Imperi
Turc, es presentà voluntari. A Itàlia, des dels
primers moments del conflicte,
es va desenvolupar un gran moviment pro
hel·lènic, centrat en l'enviament de
suports i en l'enrolament de voluntaris. Els més actius en
aquest moviment de
solidaritat van ser els republicans, amb el suport dels socialistes,
però també
s'involucraren anarquistes partidaris de l'acció, sobretot a
partir de la crida
a favor de la intervenció que va fer el destacat anarquista
garibaldí Amilcare
Cipriani. Aquest formà una unitat militar
(«Legió Cipriani») sota el seu
comandament, que va ser criticada per Errico Malatesta, contrari a la
participació d'anarquistes en l'empresa i que
publicà un seguit d'articles al
respecte en el periòdic L'Agitazione.
A Castel Bolognese es creà un comitè, format en
gran part per veterans
garibaldins, que promogué una expedició de
voluntaris. Aquest grup, amb altres
voluntaris de Romanya, en el qual només hi havia dos
anarquistes (Giovanni
Capra i Antonio Raccagna), aconseguí arribar a
Grècia l'abril de 1897 i
s'integrà amb els «Camises Roges» de
Ricciotti Garibaldi, enquadrant-se en el I
Batalló sota el comandament de l'oficial
garibaldí Luciano Mereu. En absència d'aquest,
Amilcare Cipriani, que havia dissolt la seva unitat i s'havia integrat
en els
«Camises Roges», i el seu grup participà
el 17 de maig de 1897 en la batalla de
Domokos (Tessàlia, Grècia). Al final de la
batalla, durant la qual els
voluntaris italians resistiren durant hores l'assalt de les forces
enemigues
aclaparadores, aquestes s'hagueren de retirar per ordre del comandament
grec i per
l'exhauriment de les municions. Giovanni Capra va ser un dels primers
morts d'aquella
batalla. També morí un altre jove de Castel
Bolognese, Ugo Silvestrini. Mai no
es pogueren trobar els cossos dels difunts, que van ser enterrats pels
turcs en
una fossa comuna. La notícia de la seva mort
causà una gran emoció en tota la
família socialista i el diumenge següent, 25 de
maig, es va fer un solemne
homenatge a Castel Bolognese als seus dos veïns finats, en el
qual participà
gent de tota Romanya. El 22 de maig de 1902 s'inaugurà al
cementiri municipal de
Castel Bolognese un monument en honor dels dos caiguts per iniciativa
del
«Comitè Pro Civilització»,
portaveu oficial de diputat republicà Ettore Socci.
Els anarquistes, que havien participat en la commemoració de
1897 amb un discurs
de Bosi, aquesta vegada van difondre un manifest, que va ser
immediatament
segrestat, on explicaven la seva negativa a participar en la
cerimònia en
considerar aquesta com «essencialment
patriòtica». ***
Ricardo Flores Magón - Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de Los Ángeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de «fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca «Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria. ***
Juan
García Giner -
Juan García
Giner: El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya)
el naturista, maçó, georgista i anarquista Juan
Antonio José
García Giner, conegut com Juanito.
Fill d'una família acomodada,
sos pares, d'origen valencià, es deien Juan
García González i Vicenta Giner
Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt.
Quan tenia 14 anys la
família retornà a València
(València, País Valencià), on al
carrer de Gràcia
crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment
i
posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut
Lluis
Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer
classes a l'Escola
Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou
tresorer de la seva
junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat
desesperat de
salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el
llibre de
Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar
sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els
seus
consells naturistes i vegetarians recuperà la salut
integralment. A partir
d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir
revistes naturistes
estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de
vista llibertari. El
gener de 1916 fundà a València la revista
naturista vegetariana llibertària Helios,
primera publicació a l'Estat
espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a
finalitat popularitzar
entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El
gener de
1918 creà, amb altres companys (Francisco
Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo,
Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael
Nogué, Vicente Pinazo, Francisco
Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana
Naturista de València»,
la qual presidí, i que tingué com a
òrgan d'expressió la revista Helios.
Aquesta societat de mica en mica
es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia,
etc.). A
més de seguir els postulats de Louis Kuhne,
mantingué una estreta relació amb
el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una
consulta a València. El 6
d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de
València» inaugurà una
nova seu social al carrer de la Tapineria de València.
Sempre fent costat les
activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls
els diners
necessaris per a la publicació del primer número
de la nova etapa de Solidaridad Obrera
editat a València. A
partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola
Naturista Beniatlà», fundat per
José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo
Guillén a Dènia
(Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14
de setembre de 1925 presidí
el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao
(Biscaia, País Basc). Posteriorment,
davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar
les
seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure,
conferències, acampades,
banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un
terreny
anomenat «El Pantà», al municipi de
Torrent (Horta Oest, País Valencià).
Abandonà,
amb Antònia Maymón Giménez i Juan
Ramón Moreno, el II Congrés Naturista
Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de
1927 a Màlaga
(Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament
trofològica –la trofologia
es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels
aliments– que
volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i
José Castro Blanco.
En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol
que se celebrà dins dels
actes paral·lels a l'Exposició Internacional de
Barcelona. En aquesta època
col·laborà estretament amb el cenacle espiritista
naturista barceloní «El
Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932
assistí a la inauguració del
Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País
Valencià). Entre el 16 i el 19 de
maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola
celebrada a
Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de
1934 fou
un dels fundadors de la Secció de València de la
Lliga Georgista Espanyola, de
la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el
comitè organitzador
del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà
entre el 8 i l'11 de juliol de
1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la
conferència de
clausura «Naturismo filosófico social» a
l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En
aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista
de València» va
entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes
d'ordre
ideològic sobre l'acceptació o no de la
trofologia. En 1935 assistí al Congrés
Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on presentà
una ponència molt discutida («Catecismo
naturista») que finalment es va aprovar.
La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de
l'associació i el triomf franquista
dissolgué definitivament la societat i perseguí
els seus membres. Detingut per
l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva
pertinença a la maçoneria
(tenia el grau novè dins la lògia «Paz
y Justicia» de València), però
finalment
va poder passar a França. Gràcies a un familiar,
en principi, evità els camps
de concentració, però finalment hi va ser
reclòs. Juan García Giner va morir el
3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de
Vernet (Llenguadoc,
Occitània). ***
L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905) - Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade, O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova, Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato, Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa, òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria, Diário de Notícias, A Notícia, Diário da Noite, Gleba, A Batalha, Revista do Instituto de Coïmbra, Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers. Campos Lima (1877-1956) ***
Notícia
orgànica sobre Victor Delagarde apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
18 d'abril de 1914 -
Victor Delagarde:
El 16 de setembre de 1890 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Victor Louis Achille
Delagarde. Sos pares es
deien Victor Louis Delagarde, mosso de magatzem, i Julienne Calot,
domèstica.
Es guanyava la vida treballant de mecànic d'instruments de
precisió. Militant
de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), a finals de 1913 s'encarrega
de diverses funcions en aquesta organització, com ara
secretari del grup del V
i XIII Districte de París, secretari adjunt de l'FCAR i
secretari adjunt de la
Unió Regional de París de l'FCAR. En aquesta
època vivia al número 19 del
carrer Croulebarbe del XIII Districte de París.
També formava part dels «Amics
de Les Temps Nouveaux» i
dels «Amics
de Le Libertaire» i
estava sindicat
en la Unió Corporativa d'Obrers Mecànics. El
febrer de 1914 va ser nomenat
secretari de la Unió Regional de París de l'FCAR,
en substitució de François Cuisse.
El 25 de maig de 1914 formà part d'un grup d'un centenar de
militants
anarquistes francesos, jueus, russos i italians que es manifestaren
davant el
«Mur dels Federats» del cementiri parisenc de
Père Lachaise. L'1 d'agost de
1914 va ser mobilitzat i integrat en el 59 Regiment d'Artilleria i, amb
una
pròrroga d'incorporació del 26 de juliol de 1915,
destinat com a obrer
especialitzat a les fàbriques Morane de París.
Aquest mateix any va ser nomenat
delegat de fàbrica i va ser acomiadat per haver fet la
«vaga per la pau» de
maig de 1918 i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i, a partir de l'1
de
juliol de 1919, al VI de Dragons. El 13 d'agost de 1919 va ser
desmobilitzat i
entrà a fer feina de torner en l'Associació
d'Obrers en Instruments de Precisió
(AOIP), societat cooperativa de producció de la qual
esdevingué director cap el
1929. El febrer de 1919 s'adherí al grup del XIII Districte
de París de les
Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i el setembre de
1920 va ser
nomenat secretari de la secció administrativa del Sindicat
d'Obrers del Metall
(Secció de Mecànica Menor. Torners en
òptica). Militant de la minoria
revolucionària de la Confederació General del
Treball (CGT), l'octubre de 1920
va ser nomenat membre del Comitè Central dels
Comitès Sindicalistes
Revolucionaris, on destacà per la seva gran activitat. El
novembre d'aquell
any, en va ser elegit conseller obrer de la magistratura del treball
del Sena,
en la Secció del Metall i d'Indústries Diverses,
on va romandre fins el 1932.
El 10 de maig de 1921 es casà al XIII Districte de
París amb la magatzemera
Germaine Louise Bettendroffer i en aquesta època vivia amb
sa mare ja vídua al
número 10 del carrer Véronèse de
París. En 1921 s'afilià a la Secció
Francesa
de la Internacional Comunista (SFIC) i col·laborà
en els periòdics comunistes La Vie
Ouvrière i en L'Humanité.
El gener de 1924, en el
Congrés del PCF-SFIC celebrat a Lió
(Arpitània), va ser nomenat membre suplent
del Comitè Central. El novembre de 1924 va ser
exclòs de la directiva del
Partit per «haver fet editar i difondre documents amb la
finalitat de
desacreditar el Comitè Central de la Internacional Comunista
i de destruir, en
els esperits dels militants, la confiança en la
direcció del PCF designat per
la Internacional». Protestà contra aquesta
acusació d'indisciplina en una carta
signada el 5 d'octubre de 1924 publicada en Cahiers
du Bolchévisme el 5 de desembre; també
va fer pública, el 22 de novembre de
1924, una carta on denunciava el règim burocràtic
soviètic i en defensa de Lev
Trotski, però negant intentar crear una tendència
«dretana» dins del Partit i
entrebancar-ne la feina política. El 5 de desembre de 1924,
en una Conferència
Nacional Extraordinària, es votà per unanimitat,
menys tres abstencions,
l'exclusió de Victor Delagarde, Pierre Monatte i
André Griot (Alfred Rosmer),
decisió confirmada en el
Congrés Nacional de Clichy (Illa de França,
França) del 20 de gener de 1925. Poc
després de la vaga de «braços
plegats» de la Societat d'Enllumenat i de
Calefacció de Vehicles d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França) va ser
detingut. S'integrà en el grup editor de la revista La Révolution Prolétarienne,
creada el gener de 1925 al voltant de
Pierre Monatte, on el maig de 1925 publicà un article sobre
el Congrés de
Fàbriques de la Metal·lúrgica de
París. En 1926 col·laborà en Le Droit Ouvrier. En 1927, amb altres
companys (A. Mahouy, J. Roumeguère, etc.), era membre del
Grup d'Estudis i
d'Acció Sindicalista dels
Metal·lúrgics de la Regió Parisenca,
que s'oposà a la
direcció dins de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). El 25
d'abril de 1927 prengué la paraula en el Congrés
del Sindicat dels Metalls de
la Regió Parisenca. L'agost de 1927 signà, com a
membre de la Lliga
Sindicalista, un manifest sobre la unitat sindical. Més tard
cessà tota
activitat militant. En 1931 participà, com a membre de
l'AOIP, en l'Exposició
Colonial Internacional celebrada a París. Durant un temps
continuà treballant
en l'AOIP i després
passà a l'empresa privada, dirigint una fàbrica. El febrer de 1935 participà en
una reunió de celebració del desè
aniversari de la creació de La
Révolution Prolétarienne. En 1938
col·laborà en Le Midi
Socialiste i Sydicats.
L'agost de 1938 va ser nomenat
Cavaller de la Legió d'Honor a iniciativa del Ministeri de
Postes, Télégraphs
et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs
i Telèfons). Victor Delagarde va morir
el 4 de desembre de 1954 a Orleans (Centre, França). ***
Necrològica
de Lucio Mondéjar Parreño apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1968 -
Lucio Mondéjar
Parreño: El 16 de setembre de 1897 neix a
Casasimarro (Cuenca, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Lucio Mondéjar
Parreño. Sos pares es deien Gabino
Mondéjar i Iba Parreño. Emigrà a
Catalunya. Casat amb Fulgencia López, en 1926
tingué un fill, Víctor Mondéjar
López, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya), on residia. En 1930 s'afilià al Sindicat de
Pagesos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Entre
1935 i 1936 va
estar pres al vaixell-presó Uruguay,
ancorat al port de Barcelona, i a la Presó Model. Quan el
cop militar feixista
de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i
aquest any fou orador
en diversos mítings, com ara l'octubre a Cabrera de
Mataró (Maresme, Catalunya),
el novembre a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès,
Catalunya) i el desembre a
Llagostera (Gironès, Catalunya). Durant la
Revolució participà activament a la
zona de Santa Coloma de Gramenet, especialment en les
col·lectivitats agrícoles
de Santa Coloma i del barri de Sant Martí de Barcelona. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on
treballà d'agricultor i participà en la
reconstrucció clandestina de la CNT. Durant un temps
treballà en la construcció
de l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània),
però la seva malmesa salut no
va poder suportar la dura feina de les obres. Posteriorment es
traslladà a La
Pestre de Tourniac (Alvèrnia, Occitània), on
vivia dedicat a l'arboricultura, i
on a la seva cabana de guardabosc se celebrà el 19 de
setembre de 1943 la II
Assemblea Plenària Clandestina del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) i de la
CNT. Més tard es va instal·lar al
Rosselló i milità en la Federació
Local de
Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Malalt, Lucio
Mondéjar Parreño va morir el 23
d'octubre de 1967 al seu domicili de Corbera la Cabana
(Rosselló, Catalunya
Nord). ***
Virgilio
Bottero - Virgilio Bottero: El 16 de setembre de 1902 neix a Refrancore (Piemont, Itàlia) el metge anarquista i sindicalista Virgilio Bottero Mortara. Sos pares es deien Domenico Bottero, sergent dels Carrabiners Reials, i Ángela Mortara. Quan tenia 10 anys emigrà amb sos pares i sa germana Emília a Montevideo (Uruguai). Va fer els estudis secundaris al Liceu Núm. 1 (avui Liceu Rodó) i preparatoris en un institut aleshores annex a la Universitat, destacant especialment. A començament de la dècada dels vint ingressà a la Facultat de Medicina de Montevideo, realitzant una brillant carrera universitària amb guardons i beques, graduant-se amb la tesi «Hematosis y gases de la sangre». Des de molt jove participà en el moviment anarquista i sindicalista, militant activament en la Comissió Nacional d'Estudiants (CNE), en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), en l'Associació d'Estudiants de Medicina (AEM) i en el Sindicat Mèdic de l'Uruguai (SMU). També des de molt jove patí tuberculosi pulmonar, amb la qual hagué de lluitar tota sa vida, malaltia que al final el portà a la tomba. Ocupà nombrosos càrrecs docents mitjançant oposicions. D'antuvi es dedicà a la bioquímica i després al laboratori clínic i a l'hematologia, considerat com un dels fundadors de l'hematologia uruguaiana i ocupant la direcció de la Secció d'Hematologia del Laboratori Central de l'Hospital de Clíniques, principal centre mèdic del país. Aquesta destacada activitat científica i acadèmica no va impedir la seva militància llibertària. En 1932, amb el també metge anarquista Carlos María Fosalba, realitzà una campanya de denúncia periodística sobre la situació dels hospitals públics del país i defensant els drets dels malalts interns i dels infermers. Per aquesta campanya, el 7 de març de 1933, el Consell de Salut Pública sancionà els dos metges denegant-los l'ingrés a l'Hospital Fermín Ferreira, del qual eren practicants externs. Després del cop militar de José Luis Gabriel Terra col·laborà amb Carlos María Fosalba, Simón Radowitzky i Luce Fabbri en la producció de propaganda clandestina. Els materials s'imprimien en mimeògraf i es repartien durant la nit. Durant la dictadura de José Luis Gabriel Terra, va ser empresonat i torturat a la Caserna de Bombers i amenaçat de ser deportat a la Itàlia feixista, fet pel qual es va veure obligat a exiliar-se a l'Argentina, on va escriure part de la seva tesi de graduació. En 1934, amb Carlos María Fosalba i José B. Gomensoro, edità la revista Acción Sindical. Órgano oficial del Sindicat Médico del Uruguay i aquest mateix any substituí Carlos María Fosalba com a delegat de l'AEM en l'SMU. En 1936 començà a editar, amb altres companys (Volney Caprio, Remember Caprio, Roberto Cotelo, Ermacora Cressatti, Luce Fabbri, Carlos María Fosalba, José María Ferreiro, José B. Gomensoro, Federico G. Ruffinelli, Pedro Trufó Rúa, etc.) la revista anarquista Esfuerzo i en aquest any publicà un assaig sobre Rafael Barret en la revista llibertària Studi Sociale de Montevideo, de la qual era col·laborador habitual. A mitjans de 1937, quan la Revolució espanyola, viatjà, amb el metge anarquista José Bernardino Gomensoro, després d'un temps a Marsella (Provença, Occitània) esperant documentació, a Catalunya per a lluitar contra el feixisme. Els dos companys participaren en les activitats de l'editorial «Tierra y Libertad». Durant la estada a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), la seva malaltia es va veure aguditzada fortament per una hemoptisi i l'octubre de 1937 hagué de retornar a l'Uruguai. Just arribar fou un dels fundadors del Comitè Sindical Pro Ajuda al Proletariat Espanyol i de la Secció Uruguaiana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A partir de 1941, per a pal·liar els efectes de la seva malaltia, passà temporades a Córdoba (Córdoba, Argentina), on va escriure el seu reconegut Compendium, col·lecció alfabètica de clínica pràctica. Posteriorment retornà a Montevideo i es casà. Virgilio Bottero va morir el 12 de novembre de 1944 a Montevideo (Uruguai). En 2018 Stefano Brezzo i Werther Spessa publicaren la biografia Il medico di Luce. Un anarchico astigiano tra Montevideo e Barcellona. ***
Notícia
sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc Le Temps del 12
d'abril de 1928 - Jacques Revaud:
El 16 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 17 de setembre– de 1903
neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània)
el fuster ebenista anarquista
i antimilitarista Jacques Claude Revaud, conegut com Claudius.
Sos pares es deien Barthélemy Revaud, armer, i Julie
Victorine Mesnier,
domèstica. El 31 de juliol de 1926 es casà a
Saint-Étienne amb Marie
Antoinette Mourier. Durant les eleccions legislatives de 1928 va ser
candidat
abstencionista de la Unió Anarquista (UA) en la IV
Circumscripció de Saint-Étienne. A
començament dels anys trenta fou el
tresorer del «Comitè de
Suport a Gérard Leretour» –aquest fou un
insubmís anarquista perseguit per la
justícia francesa– de
Saint-Étienne, el
secretari del qual fou André Montagne. En 1936 fou secretari
de la secció local
de la Lliga d'Objectors de Consciència (LOC), fundada per
Gérard Leretour.
Jacques Revaud va morir el 30 de maig de 1944
a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a
resultes de les ferides patides durant un bombardeig de la ciutat
quatre dies
abans. ***
Necrològica
Raimon Subirats Lleixà apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de març de 1994
- Raimon Subirats Lleixà: El 16 de setembre de 1909 neix a Mas de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Raimon Subirats Lleixà. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats Barberà, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Pagès de professió, sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Josep i Manuel, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Esdevingué anarquista durant el servei militar a Barcelona (Catalunya), on serví com a ajuda de camp del comandant de l'Estat Major. En retornar al seu poble natal, la CNT s'estava organitzant i esdevingué president del Sindicat de Pagesos. També participà en el grup de teatre local organitzat pel sindicat que realitzava representacions a la comarca, tot aprofitant l'avinentesa per fer propaganda. Un poc abans del cop militar feixista de juliol de 1936, a causa de la gran misèria regnant al seu poble, es traslladà a viure amb sa família a Barcelona. Quan l'aixecament, s'enrolà en la columna confederal «Los Aguiluchos» i combaté al front aragonès d'Osca; posteriorment passà a la «Columna Durruti», on combatien dos germans seus. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per La Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb els últims combatents de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser internat al Fort de Mont-Louis i, a partir de març, al camp de concentració de Vernet. L'agost de 1939 abandonà el camp i retroba sa família a Auta-riba (Llengudoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a Colomièrs (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels fundadors de la CNT del poble, i representà, amb un altre company, aquesta localitat en el Ple de Regionals de 1945. Sa companya fou Carmen Lleixà. Malalt durant molts d'anys, Raimon Subirats Lleixà va morir el 22 de desembre de 1993 al seu domicili de Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Ángel Aparicio Gil apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 de maig de 1956 - Ángel Aparicio Gil: El 16 de setembre de 1913 neix a Albalate del Arzobispo (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Saragossa (Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Ángel Aparicio Gil. De ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari a Saragossa i es guanyava la vida com a mosso de cafè, formant part de la Secció de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital aragonesa. Quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, es trobava treballant al balneari de Panticosa (Osca, Aragó, Espanya) i aconseguí passar a França i tornar a entrar a la Península per Barcelona (Catalunya). Realitzà tasques orgàniques i revolucionàries a Puigcerdà, La Seu d'Urgell i Lleida i s'incorporà al front d'Aragó com a comissari d'Intendència de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França, on fou internat als camps de concentració. En 1948 fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en l'Exili. Després es traslladà a París, on treballà de cambrer. Ángel Aparicio Gil va morir el 23 de març de 1956 a l'Hospital Tenon de París (França) després d'haver estat trepitjat per un automòbil en una avinguda parisenca. ***
Necrològica
de Jacinto Martín Angulo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembrem de 1983 - Jacinto Martín Angulo: El 16 de setembre de 1928 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jacinto Martín Angulo. Sos pares es deien Jacinto Martín i Encarnación Angulo. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Trinidad Lahuerta i infants a França. A finals dels anys quaranta s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità en la Federació Local del barri marsellès de Saint-Henri, on fou un dels animadors del grup artístic. Es guanyà la vida com a obrer de fresadora. Jacinto Martín Angulo va morir el 3 de novembre de 1983 al seu domicili del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània). ***
Steef
Davidson fotografiat per Gerard Pas (Amsterdan, 1979) - Steef Davidson: El
16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països
Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i
historiador
dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una
família on el
compromís polític i la passió
artística era la seva forma de vida. Son oncle,
Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà
nombrosos cartells per
a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle
XX. Durant
la dècada dels seixanta Steef Davidson participà
en la cultura alternativa, en
el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys
publicà
nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek,
Bajeskrant,
De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva
activitat se centrà en la
lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt
–zona
situada al centre
d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la
construcció del metro–,
participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt»
(Grup d'Acció de Nieuwmarkt),
que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una
gran importància a
Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat
«De Vrije
Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller
col·lectiu de disseny i d'impressió
serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre
diferents temes, com ara
l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i
destacà com a
recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits,
publicà nombroses
publicacions alternatives i undergrounds,
especialment cartells i
còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en
la seva gran col·lecció de
còmic underground, Beeldenstorm.
De ontwikkeling van de politieke
strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta.
L'evolució del còmic polític
(1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982
i publicat sota el títol The
Penguin Book of political comics. La seva
exposició de cartells va ser
exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any
següent al Musée de
l'Affiche et de la Publicité de París; i els
catàlegs d'aquestes exposicions
van ser publicats sota els títols De kunst van het
protest / The art of
protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la
révolte (1982),
respectivament. La major part d'aquesta
col·lecció de cartells, i d'altres
documents, està dipositat a l'International Institute of
Social History (IISH)
d'Amsterdam, institució amb la qual
col·laborà durant tota sa vida. A finals
dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa
recollint cartells
per a l'IISH. També s'interessà força
pel disseny avantguardista i durant els
anys noranta es dedicà a la investigació del
cartell soviètic i del seu
entramat politicoartístic, aconseguint una de les
col·leccions més importants
del món d'aquestes característiques. En 1995
l'IISH exhibí una selecció aquesta
col·lecció de cartells avantguardistes
soviètics (constructivisme, futurisme,
etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht
l'exposició «Situationisten
op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les
característiques polítiques i
artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres
seves són Het
recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood
(1972), Vrijheid
van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als
levenshouding
(1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de
Russell tribunaal.
De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled
group show
(1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),
De mooie stad
(1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel
(1982), How can
one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988),
etc. Durant els
últims anys de sa vida patí greus problemes de
salut. Steef Davidson va morir el
31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos). Steef Davidson (1943-2010)
Defuncions
Ferdinand Gambon - Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges (Centre, França). Sos pares es deien Charles Marie Gambon, perit taxador, i Vitoire Élisabeth Borges. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III. ***
Silvia Pisacane - Silvia Pisacane: El 16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 –algunes fonts citen 1853– a Gènova (Ligúria, Itàlia). Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane, «filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amic íntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de «servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi, íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 –moltes biografies citen erròniament 1890–, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot. Procés contra la «Banda del Matese» ***
Notícia
de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic
parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 14 de febrer de 1894 - Placide Catineau: El 16 de setembre de 1899 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Havia nascut l'1 de novembre de 1858 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien François Placide Catineau, fuster, i Pauline Clémentine Cadoret, modista. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). ***
Noe
Ito (ca. 1911) - Noe Ito: El 16 de
setembre de 1923 és assassinada a Tòquio
(Japó) l'escriptora i assagista
anarcofeminista Noe Ito. Havia nascut el 21 de gener de 1895 a Imajuku,
al
barri de Nishi-ward de Fukuoka (Kyushu, Japó), i son pare,
Kamekichi Ito, era
un obrer rajoler. En 1909 acabà els estudis primaris a
l'escola estatal d'Imajuku
i aconseguí una beca per estudiar secundària al
prestigiós Institut Femení
d'Ueno a Tòquio al qual entrà l'abril de 1910,
després d'haver treballar un
temps a l'oficina de correus d'Imajuku per ajudar sa
família. En 1912 es graduà
i aconseguí una notable cultura, que incloïa
llengües estrangeres, i que causà
l'admiració de l'escriptor Namiroku Murakami. Son oncle,
Jyunsuke Dai, la va
casar molt jove en un matrimoni arranjat amb un tal Fukutaro, que
acabava
d'arribar dels Estats Units. Ella acceptà amb
l'esperança de marxar a Amèrica i
fugir tot d'una, però això no va
succeí i va acabar fugint de son marit ja que
aquest no havia complet una clàusula matrimonial segons la
qual podria
continuar els estudis superiors. Es refugià a casa del poeta
dadaista
llibertari i antic professor d'anglès a l'institut Jun
Tsuji, primer traductor
al japonès del filòsof anarcoindividualista Max
Stirner. Tsuji la burxarà a
continuar els estudis i la parella acabà casant-se el juliol
de 1915 i tenint
dos fills, Makoto i Ryuji. A Tòquio
freqüentà els primers grups feministes que
es crearen i el novembre de 1912 començà a
col·laborar amb el grup cultural
feminista «Seito-sha» (Societat de Literates) i en
la seva revista Seito (La
Literata), de la qual, quan
sortí Hiratsuka Raicho, passarà a ser redactora
en cap a partir del gener de
1915 i transformant-la en una publicació netament
anarcofeminista. En aquesta
època escriví les seves primeres
novel·les –Zatsuon
(1916, Renous) i Tenkin
(1918, Punt d'inflexió)– i textos de
crítica
social i traduí l'assaig d'Emma
Goldman The tragedy of woman's emancipation.
El setembre de 1914 conegué l'intel·lectual
anarquista Sakai Osugi i quan el
setmanari d'aquest Heimin Shimbun
(La
Plebs) va ser segrestat per la policia, el defensà des de
les pàgines de Seito. A
partir de 1916 la parella viurà
una relació d'amor lliure que toparà amb els
costums de l'època, sobretot quan
una examant gelosa d'Osugi, exposa del militant anarquista Ichiko
Kamachiko, l'apunyalà
i destapà un escàndol i acusacions d'immoralitat
tan des de les files
conservadores com des de les d'alguns companys, ja que la premsa
burgesa i
imperial aprofità la feta per desprestigiar el moviment
anarquista en general. La
parella, que arribaria a tenir quatre filles i un fill,
treballà plegada en el
desenvolupament dels moviments anarquista i feminista japonesos,
destacant les
seves conferències; ambdós, però,
sempre van estar constantment vigilats per la
policia imperial nipona. En 1919 amb Osugi, Kytura Wada i Kenji Kondo,
fundà la
revista Rodo Undo (Moviment Obrer),
que intentà acostar el pensament anarcosindicalista als
treballadors
industrials japonesos. L'abril de 1921 participà en la
creació de «Sekirankai»
(Societat de l'Ona Roja), la primera associació socialista
de dones, que fou
proscrita l'any següent i hagué de passar a la
clandestinitat. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions, traduint
textos de diferents pensadors
llibertaris, com ara Emma Goldman i Piotr Kropotkin. En 1921
conegué
l'escriptor Bertrand Russell de viatge al Japó, el qual
descriurà aquesta
trobada en les seves memòries. El 16 de setembre de 1923,
aprofitant el caos
provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre
que assolà la regió
de Tòquio i de Yokohama, Noe Ito, el seu company Sakai Osugi
i Munekazu
Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts,
copejats fins
a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia
militar de Tòquio
(Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu,
que havia seguit les ordres de
Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de
Tòquio. L'«Afer Amakasu»,
com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars
japoneses. En 1970 es van publicar a Tòquio les seves obres
completes, sota el
títol Ito Noe Zenshu. Sakai Osugi
(1885-1923) Afer Amakasu ***
Sakai Osugi - Sakai Osugi: El 16 de setembre de 1923 és assassinat a Tòquio (Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Havia nascut el 17 de gener de 1885 a Marugame (Kagawa, Japó). Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel. ***
Notícia de la detenció de José Suárez Duque apareguda en el diari de la Corunya El Noroeste del 15 de febrer de 1902 - José Suárez Duque: El 16 de setembre de 1923 mor a la Corunya (la Corunya, Galícia) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista José Suárez Duque, també conegut com Celso Dolet. Havia nascut cap el 1872 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Vicente Suárez i Josefa Duque. Fuster de professió, en 1899 va ser nomenat secretari, en la seva assemblea de constitució, de la societat de resistència del seu ofici «La Emancipación, que portà una activa vaga aquell mateix any. Començà a destacar-se dins de la Federació Local Obrera (FLO) de la Corunya arran dels fets de maig de 1901, quan s'enfrontà en la tribuna pública en un míting a la Plaça de Toros al líder socialista José Rodríguez, que criticava els anarquistes per la seva positura procliu a l'ús de la vaga general com a eina de lluita. Soci del centre sociocultural «Germinal» de la Corunya, en 1901 hi estrenà l'obra de teatre Una sociedad que muere. El 21 de maig d'aquest 1901 va fer un míting, amb altres companys gallecs, al Teatre Barbieri de Madrid (Espanya) contra la repressió a la Corunya arran dels fets de maig d'aquell any i el jutge militar d'aquella regió considerà que havia injuriat la Guàrdia Civil, fet pel qual va ser processat i empresonat l'any següent. En aquesta època mostra una actitud crítica, com altres companys (Joan Toronell, Juan Fernández, Francesc Tomàs, etc.), cap a Federico Urales i la seva publicació La Revista Blanca. Després emigra a Gijón (Astúries), on conegué Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla. El 29 de maig de 1905 intervingué, amb Quintanilla, en un míting a Mieres. Aquest mateix any dirigí el periòdic Tiempos Nuevos de Gijón i més tard Solidaridad Obrera, també d'aquesta localitat. El 12 d'octubre de 1906, amb motiu d'una vaga del ram de la construcció, que fou coneguda a la Corunya amb el nom de «Vaga de la Fam», a causa de la seva durada, va ser assassinat el president de l'Associació Patronal Miguel Muñoz Ortíz i la policia el buscà com a presumpte autor d'aquest atemptat; per aquest motiu fugí a França, on visqué a París i altres indrets sota el nom de Celso Dolet fins al 1920. A França continuà la seva tasca propagandística, conegué les tendències anarcosindicalistes franceses i la tasca de la Confederació General del Treball (CGT) i col·laborà assíduament amb cròniques en La Voz del Obrero de la Corunya. En 1913 assistí, subvencionat pels obrers gallecs i en representació d'aquests, al Congrés Sindical de Londres (Anglaterra) i aquest mateix any publicà a la Corunya el fullet La muerte de un partido, invectiva contra el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). De bell nou a la Península, i encara que malalt de tuberculosi, continuà la militància. En 1918 assistí com a delegat de Galícia a la Conferència Nacional Anarquista que se celebrà a Barcelona (Catalunya) i entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid al II Congrés Confederal de la Confederació Nacional Treball (CNT), conegut com «Congrés de la Comèdia. Milità en el Sindicat de Fusters de la Corunya i l'agost de 1922 va ser nomenat secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT en el congrés fundacional i director de la gallega Solidaridad Obrera, càrrecs que van ser confirmats l'abril de 1923 a Santiago. Trobem articles seus en Cultura Libertaria, La Emancipación, El Proletariado, La Protesta, El Rebelde, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Sa companya fou Lucía Frade. José Suárez Duque va morir de meningitis tuberculosa el 16 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 17 de setembre– de 1923 al seu domicili de la Corunya (la Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri civil d'aquesta ciutat. ***
Enric Barberà Tomàs (Carrasca) - Enric Barberà Tomàs: El 16 de setembre de 1942 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Havia nascut l'11 d'abril de 1908 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen –com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942). ***
Gabriel Giroud - Gabriel Giroud: El 16 de setembre de 1945 mor a Beaugency (Centre, França) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Havia nascut el 29 d'agost de 1870 al I Districte de Lió (Arpitània). Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònim G. Hardy i C. Lyon –del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert, Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question, Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération. ***
Savinio
Fornasari - Savinio Fornasari: El 16 de setembre de 1946 mor a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Havia nascut el 21 de gener de 1882 a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Eliodoro Fornasari i Giuseppina Mazzoni. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquesta època va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seu òrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic. ***
Foto
policíaca de Romain Labeyrie (10 de gener de 1894) - Romain Labeyrie: El 16 de setembre de 1961 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Romain Joseph Labeyrie. Havia nascut el 13 de novembre de 1874 a Caunar (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Laurent Labeyrie, fuster, i Anne Trabos, domèstica. Es guanyava la vida com a escultor. En 1894 vivia a l'avinguda Saint-Ouen, al XVIII Districte de París (França) i aquest mateix any va ser declarat «apte per al servei» en la revisió militar. El 10 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb altres llibertaris que es reunien al carrer Abbesses de París, per «associació criminal» i fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posteriorment visqué amb sa mare el número 2 del carrer Gareau. Segons la policia, hauria entrat en el moviment anarquista de la mà de Georges Mocquet i va freqüentar les reunions del grup anarquista del barri de Belleville. Durant una discussió amb un de sos germans que el va amenaçar d'apallissar-lo, va prometre no ficar-se més en política. Durant 1895 els germans Romain i Augustin Labeyrie s'instal·laren a Brussel·lès (Bèlgica), on durant un temps es dedicaren a la falsificació de monedes de plata franceses i belgues. Cap a començament de desembre de 1895 retornaren a París i s'establiren al domicili de sa mare vídua. Amb complicitat de sa mare i d'una tal Hubert, amant d'Augustin Labeyrie, que vivia amb ells, es dedicaren a la fabricació de monedes franceses de dos francs, que les dues dones es dedicaven a posar en circulació. Cap a finals d'aquell mes, amb altres còmplices, es repartiren en dos grups els locals on actuar. El 14 de novembre de 1895 va ser cridat a files, però, després de desobeir la incorporació, va ser declarat insubmís l'1 de gener de 1896. El 23 de març de 1896 va ser detingut amb son germà Augustin a la Sala Van Dyck de Brussel·les per haver disparat un tret a l'aire. En una perquisició al domicili de son germà Augustin, al carrer Grotte del barri de Laeken de Brussel·les, la policia va trobar objectes sospitosos per a la fabricació de moneda falsa, i al seu domicili, al carrer Allée Verte, on vivia amb sa germana Anne-Charlotte Labeyrie la policia descobrí instruments idèntics. Jutjats els dos germans el juliol de 1896, Augustin va ser condemna a quatre anys i dos mesos de presó i Romain a dos anys i dos mesos. Ambdós, un cop acomplida la pena, van ser obligats a residència i posats sota vigilància especial policíaca durant cinc anys. No obstant això, el 15 de novembre de 1898, acabats de sortir de la presó de Mons (Henao, Valònia), violaren l'obligació de residència i marxaren cap a Brussel·les. ***
Necrològica
de Josep Sales Parrell apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 5 de desembre de 1968 -
Josep Sales Parrell: El 16 de setembre de 1968 mor a Vierzon (Centre,
França)
l'anarcosindicalista
Josep Sales Parrell –algunes
fonts citen
erròniament el segon llinatge com Parell. Havia
nascut el 14 d'abril –algunes
fonts citen
erròniament el 19 d'abril–
de 1910 a Sueca (Ribera Baixa,
País Valencià). Sos pares es deien Josep Sales Rebull,
llaurador, i Josefa Parrell Carbonell.
Molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
visqué al barri de Gràcia, i
s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Vierzon, on treballà de pintor i milità en la
Federació Local de la
CNT. Josep Sales Parrell va morir el 16 de setembre de 1968 al seu
domicili de Vierzon (Centre, França). ***
Giuseppe Santandrea - Giuseppe Santandrea: El 16 de setembre de 1990 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Santandrea, conegut com Peppino de Pucò. Havia nascut el 21 de setembre de 1898 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) en una família anarquista –son pare Giovanni i sos germans Pietro i Libero van ser militants– i començà a participar en el moviment anarquista de ben jovenet. El juny de 1914 participà activament en la «Setmana Roja». Barber de professió, per la seva filiació anarquista se li va negar la llicència per exercir i treballava a domicili, especialment per la pagesia, portant a la seva bicicleta els ormeigs de l'ofici. En 1916 fou un dels fundadors –amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Bindo Lama, Nello Garavini, Giovanni Picciuti, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, Giovanni Caglia i altres– de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat, i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. En 1920 aconseguí alliberar-se del servei militar. Durant el feixisme va ser detingut en nombroses ocasions. En 1973 fou un dels refundadors, amb Nello Garavini i Aurelio Lolli, de la nova Biblioteca Llibertària, que es dedicarà posteriorment a Armando Borghi i prendrà el seu nom. ---
|
![[15/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/09]") |
|
![[17/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/09]") |
|
|
| Actualització: 16-09-23 |