|
---
Anarcoefemèrides
del 16 d'octubre Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 16 d'octubre de 1887 - Míting pels
condemnats a Chicago: El 16 d'octubre de 1887 se
celebrà a la Sala Favié del XX
Districte de París (França) un gran
míting d'indignació per protestar contra
les condemnes a mort dels set anarquistes a Chicago (Illinois, EUA).
L'acte, al
qual acudiren unes 2.500 persones, va estar organitzat pels grups
anarquistes i
la Lliga Cosmopolita de París. Van prendre la paraula
destacats llibertaris,
com ara Edouard Devertus, Gustave Leboucher, Louise Michel,
Étienne Murjas, Raoul
Odin, Joseph Tortelier, Trévenin, Auguste Viard, entre
d'altres. Acabat l'acte,
s'entonà l'himne La Carmagnole.
En
sortir del míting una cinquantena de persones,
encapçalades per Leboucher, es
reuniren en una petita bodega, propietat de Lechable, al
número 103 del
bulevard de Ménilmontant, on organitzaren una
reunió privada; a la sortida
d'aquesta, s'engegà una baralla entre els anarquistes i els
Guardians de la
Pau, on hi hagué trets de pistoles i dos agents (Henri
François i Legros)
resultaren ferits; la policia carregà contra els congregats
i es produïren tres
detencions (Émile Moreau, Ferdinand Niquet, Clotaire
Varogneaux). Mítings
semblats es donaren a diverses ciutats europees (Berlín,
Londres, Milà, etc.). ***
Capçalera del primer número de La Idea Libre - Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de
1896 surt a Montevideo (Uruguai)
el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.
Órgano de los gremios de pintores y
tabaqueros. Portà els epígrafs
«Emancipació de l'esclau del salari» i
«Pau
i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat
irregular («Apareix quan
pot»), es publicà per subscripció
voluntària. Tractà temes sindicals, sobre
l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc.
Els articles es
publicaren sense signar. Començà a publicar
l'assaig d'Augustin Hamon «De la
patria», traduït per José
Martínez Ruiz (Azorín).
Només es publicà un número
més, l'1 de novembre de 1896. ***
Monument
en memòria de Ferrer i Guàrdia - Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.
Naixements
Foto
policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894) - Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Anteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Era fill natural d'Eugénie Goudron i va ser reconegut per son pare, Alexis-Euène Renaud, el 19 de setembre de 1869. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta" - Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París. ***
Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894) - Claude Defosse: El
16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el
16 de desembre– de 1864 neix a
Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Defosse
–el seu llinatge sovint
citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse,
Lafosse). Sos pares,
propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne
Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor
ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei
militar i
tenia un germà a l'exèrcit. A
començament dels anys noranta residia a
Aubervilliers (Illa de França, França) i al
domicili de l'anarquista Philogène
Segard a Saint-Denis (Illa de França, França).
Milità en el grup anarquista de
Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es
refugià a Londres (Anglaterra),
on visqué el número 18 de Little Goodge Street.
Era amic dels anarquistes
Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a
Désiré
Pauwels quan aquest vingué a França el juny de
1891. En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia ferroviària
de fronteres francesa. Segons un informe policíac,
retornà l'octubre de 1894 a
Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894,
després de
l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de
París, va ser
detingut i la seva habitació del domicili de
Philogène Segard on s'estava
va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un
llistat
d'anarquistes desapareguts o «nòmades».
Claude Defosse va morir el 19 de gener
de 1917 a Saint-Denis (Illa de França, França). ***
Pietro
Allegra - Pietro Allegra: El
16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que
va fer servir el
pseudònim Pietrino. Sos
pares es
deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola
Tècnica.
Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco
Crispi en 1894 contra
el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector
anarquista de la
Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de
1896 va ser detingut per
primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc
dies de
presó per haver organitzat una manifestació
anticolonialista. A començaments
del segle fou un dels activistes més destacats del grups
anarquistes de Palerm.
El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de
reclusió per haver-se
oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el
director de l'empresa
Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10
d'octubre d'aquell any
s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i
després s'instal·là a Paterson
(Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh
(Pennsilvània,
EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista
dels cigars de la
De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes,
càrrec
que li va facilitar la seva tasca propagandística
gràcies als constants viatges
que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la
Federació Socialista
Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del
Comitè Central
de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la
memòria de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long
Island (Nova York, EUA), on treballà en la
fàbrica
de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta
època
desplegà una intensa tasca sindicalista entre els
treballadors del sector del
tabac i col·laborà en els periòdics de
Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello.
També col·laborà, entre 1914 i 1917,
en el periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, publicat per Luigi
Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank
Abarno i Carmine Carbone,
acusats
de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York
per a «celebrar»
el cinquè aniversari de l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia.
El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la
direcció d'Il Martello.
Membre del «Circolo Bresci»
de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes
públics de masses
i realitzà gires de propaganda, tot incitant els
italoamericans a no retornar a
Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou
l'impulsor de l'anomenat «Fascio
Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial
«Nicoletti Bros.» de Nova
York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo
la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de
l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels
Vaguistes) del
Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta
època
formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici
(CPPP, Comitè Popular de
Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de
1920 evità la
deportació retornant voluntàriament a Palerm. El
2 de juliol d'aquell any
intervingué en una concentració en aquesta ciutat
del Partit socialista arran
dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques,
Itàlia). El 5
de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment
anarquista americà i
el 31 d'agost participà en un acte «Pro
Rússia». Fou un dels organitzadors de
les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries
«Ercta» de Palerm,
que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser
dirigits per
la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les
ocupacions, que començaren a
engegar l'autogestió productiva dels establiments, es
perllongà fins el 29 de
setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien
rebutjat l'acord
amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai
Metallurgici
(FIOM, Federació d'Empleats i Obrers
Metal·lúrgics), es van veure obligats a
retornar als tallers. Després d'això
retornà als Estats Units, un jugà un paper
important com a redactor dels periòdics Il
Martello, on destacà la seva rúbrica
setmanal «Appunti e spunti», que
signava Pietrino, i Nuovo
Mondo, diari subversiu que es
publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest
mateix any, promogué a Nova York
el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que
s'escampà ben aviat arreu dels Estats
Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord
America (AAFNA,
Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual
esdevingué secretari. Per
trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el
març de 1927 la De
Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units,
obligant-lo a
ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de
l'AAFNA a
Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca,
abandonà la redacció d'Il
Martello. El 16 de març de 1935
encapçalà una manifestació a Nova York
contra la guerra imperialista a
Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga
Americana),
organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di
Sario. El seu suport a
la creació d'un front comú antifeixista amb els
comunistes tensà encara més la
seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els
comunistes després
dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist
Party USA
(CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el
moviment llibertari i
entrà a formar part de la Comissió Nacional
Italiana del CPUSA. L'octubre de
1938 publicà a Nova York el fullet Il
suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament
el seu antic amic que li
havia acusat d'estalinisme. En aquests anys
col·laborà amb el periòdic comunista
L'Unità del Popolo. Fins
al 1942 va
estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes.
Pietro
Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York
(Nova York, EUA). ***
Vittorio
Cantarelli - Vittorio
Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di
Sotto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio
Cantarelli. Sos pares es
deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888
s'instal·là
amb sa família a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on son pare havia trobat feina.
En acabar l'escola elemental, començà a treballar
com a aprenent en un taller de
calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters,
considerat per la
policia com a un «autor d'atemptats
perillós». L'aprenent ràpidament es
relacionà
amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la
Cambra del
Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte
amb Pasquale
Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia,
a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que
ocupà fins al
desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic
número de la publicació 3
Agosto, publicat a La Spezia aquell
dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental
durant la
feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa
d'Elba. El
juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio,
acèrrim enemic dels
anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de
presó i a una multa
de 1.000 lires per un delicte de difamació
mitjançant la premsa. Per fugir de
l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a
França, primer a Niça i després a
Lió. El setembre de 1912 es traslladà a
París, al districte de Buttes-Montmartre,
on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà
sempre com a sabater. En 1917
retornà a Itàlia i a La Spezia
reprengué la seva lluita anarquista i sindical,
esdevenint un dels militants més influents i constantment
vigilat per la
policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol
de 1919, com a
membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), organitzà, juntament amb el
Comitè d'Acció Unitària Nacional
(CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la
vida a La Spezia. En
aquesta època participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i en
les lluites contra l'ascensió del feixisme. El
març de 1922, en representació
dels obrers de La Spezia, participà en el IV
Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i
Pasquale
Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i
del periòdic Umanità
Nova que s'entrevistà a La
Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una
delegació
soviètica vinguda per trobar-se amb diversos
diplomàtics europeus arran de la Conferència
de Gènova, reunida per buscar acords per a la
reconstrucció del comerç i del
sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El
setembre de 1922,
quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a
França i s'establí a
París, on s'integrà en els lluites antifeixistes
i sindicals portades per la
immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli,
Felice Vezzani,
Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro
d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del
Comitè d'Aliança Llibertària
(CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les
forces llibertàries emigrades a
França. En 1924, també, va ser nomenat secretari
del Comitè de Defensa
d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a
delegat de la Comissió
Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés
de l'USI en l'Exili
celebrat a París, on reivindicà el manteniment de
l'autonomia de l'USI respecte
a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del
secretari nacional
Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat
d'expulsió, marxà a Zuric;
però el desembre retornà a França, on,
després d'haver participat en una
conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a
Bèlgica. A Brussel·les
treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero
Peralta i esdevingué
un dels militants més actius del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a
Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en
una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on
prengué la paraula
i atacà la justícia nord-americana; per la
violència del seu llenguatge li va
ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any
participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris
de Brussel·les contra
l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili
es van realitzar nombroses
reunions, on van participà destacats militants (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri,
Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno
Gualandi,
Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi,
etc.) i diversos
grups antifeixistes francesos. També va participar en les
reunions del Grup
Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al
cafè Au Roi de Brussel·les. El
maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la
regió de Brussel·les, on continuà
amb les seves activitats antifeixistes públiques i
clandestines. El juny de
1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo
Bruschi i Pietro
Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta
època va ser
secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931
participà amb Angelo
Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo)
i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra
Benito Mussolini, fet
pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un
Tribunal Especial
feixista a 30 anys de presó per
«còmplice» del frustrat atemptat.
Força actiu
en el grup anarquista italià de Brussel·les,
continuà la seva tasca
antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del
règim soviètic. En
aquesta època creà el Comitè de
Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant
la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio,
animà l'anarquista
«Comitè Anarquista Pro Espanya» de
Brusse·les que envià voluntaris i
recaptà
fons per ajudar les seves famílies i lliurà
clandestinament armes als
combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco,
s'ocupà del
repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de
l'Espanya
franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'integrà en la Resistència,
d'antuvi a Bèlgica i després a diversos
països europeus ocupats. El 9 de febrer
de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a
l'alpí pas de Brenner,
va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren
immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22
de març, a la de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual
havia estat condemnat
en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal
Especial,
presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser
condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano
(Toscana, Itàlia). En
1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar
part de la
Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en
el grup de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de
1945
participà en el Congrés Interregional de la
Federació Comunista Llibertària
Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La
Spezia al I Congrés
de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés
Nacional celebrat a
Florència. Més tard retornà a
Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de
desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica). ***
Galo Díez
Fernández - Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita. Galo Díez Fernández (1884-1938) ***
Necrològica
d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del
3 de juny de 1954 - Antonio Vallejo Gómez: El 16 d'octubre de 1884 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània). ***
Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de novembre de 1927 - Jean Gamba:
El 16
d'octubre de 1891 neix a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista i sindicalista,
i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Sos pares es
deien Giovanni
Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène Descorps.
Abans de 1914 la policia
el considerava un «delinqüent perillós» i havia
tingut problemes judicials, denunciat
per «robatori» i «abús de
confiança». El maig de 1914 vivia a Lo Pòrt de Boc
(Provença,
Occitània) i era membre, a títol individual, de la
Federació Comunista
Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de 1920 es
casà a Toló amb Agnès
Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta
època vivia al número
14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló, on es
feien diverses
reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922
participà en la
refundació del grup de la Joventut Lliure, que s'adherí a
la Unió Anarquista
(UA) i durant aquest any col·laborà en els
periòdics Le Libertaire i Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). En aquesta època la
policia el considerava un «individu perillós per a la seguretat pública i molt
escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la contradicció en els
mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de Toló de l'UA s'integrà en
el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand era el secretari
general. El 27 de març de 1923 va convocar una reunió de firaires i venedors
ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat del
gremi afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual
va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la CGTU, es
mostrà partidari de la moció de defensa del sindicalisme revolucionari i de la
independència sindical respecte els partits polítics proposta per Joseph Lartigue.
En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista del Migdia i
col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors. A finals de desembre
de 1925 era tresorer provisional del «Comitè d'Acció contra l'encariment de la
vida» i membre de la comissió de la CGTU encarregada de l'elaboració d'un índex
del cost de vida. Després de la creació el 18 de juny de 1926 de
l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de Toló, en va ser nomenat
secretari general. Posteriorment va ser secretari del «Comitè Sacco-Vanzetti»
de Toló i presidí la major part dels mítings per la defensa d'aquest dos
militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A més de corresponsal
entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari del grup anarquista
«L'Idée Libre». La CGTU del departament de Var el designà en 1927 per anar a
Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les manifestacions del desè
aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat d'atreure'l al comunisme i a
finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que totes les
seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De tornada, va fer diverses
xerrades per Provença de les seves experiències a l'URSS, com ara el novembre
de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el 28 de febrer de
1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè Antifeixista (CA).
En una reunió de la Secció Socialista de Toló de la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant l'adhesió d'aquesta
organització al CA, va ser examinada però amb una resposta negativa. Va ser un
dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió Soviètica de Toló, del qual fou secretari.
El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la Unió Regional de la
CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a membre del buró de
la secció de Toló. També fou tresorer del Comitè de Defensa Proletària de
Víctimes del Feixisme i membre de la comissió executiva del IX Unió Regional de
la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de Firaires
del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any organitzà a la Borsa
del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una reunió de firaires per a crear una
secció sindical. A finals de la dècada dels trenta participà activament en el
suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la Península. En 1940
va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta època vivia a la
plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al centre de
residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però el 15 de
febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on
encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat en un
comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) cap el camp de concentració
de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on aconseguí sobreviure. Després
de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de gener de 1953 es casà
a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va morir el 10 de febrer de 1957
a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença, Occitània). ***
Foto
policíaca de Dario Fieramonte - Dario
Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni
Lupatoto (Vèneto,
Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Dario Fieramonte,
també conegut com Dario Fieramonti.
Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti.
Emigrà amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia
el fitxà com a individu que
«freqüenta els subversius més
perillosos». En 1911 va ser condemnat per
«ultratge i violència a agents» i l'any
següent emigrà a Suïssa buscant feina.
En 1913 retornà a Milà, on milità
força en la Unió Sindical Italiana (USI). El
maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de
metal·lúrgics de les fàbriques
automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El
setembre d'aquell any va
ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de
Bersaglieri
(tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de
Disciplina de l'Exèrcit de San
Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver
rebutjat prestat jurament a la
Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va
ser un símbol de la
campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de
1914 va
ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale
Monferrato (Piemont,
Itàlia). Després
s'instal·là a Milà on
participà en la campanya contra la
intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost
de 1915 va ser ferit d'un tret
durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915,
per a no haver de
presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa.
D'antuvi va fer feina en una
vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després
marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en
1916 va ser internat a la colònia
agrícola penitenciària de Witzwil (Berna,
Suïssa). Al restaurant de la
«Cooperativa de Zuric», conegué
Vladímir Lenin i el socialista Francesco
Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres
companys
(Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la
manifestació del «Diumenge Roig» i poc
després, el 12 d'octubre, va ser
expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una
campanya de suport portada a terme
pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i
trobà
feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
mantingué estrets contactes
amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons
l'ambaixada d'Itàlia
a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori,
marxà cap a Alemanya.
L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín
després d'haver participat en
les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano
Zingg (Luciano Zingg), Duilio
Balduini, Mario Accomasso,
Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del
periòdic Vorwärts,
òrgan del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). Un cop lliure,
cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria)
el setmanari consellista La Gazzetta Rossa.
Organo ufficiale del
Partito Comunista Italiano –curiosament dos anys
abans de la fundació
oficial del Partit Comunista Italià (PCI).
Després de la caiguda de la
República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919,
després d'un internament a
Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a
Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13
de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli,
Francesco Ghezzi,
Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico
Arrigoni, en
l'anomenat «Procés de les Bombes» de
Zuric, però a mitjans de juny va ser
absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí
a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta
de Pistoia. Entre 1920 i
1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia,
Verona i San Giovanni Lupatto, on
es mostrà força actiu com a secretari
propagandista a la seva Cambra del
Treball. Amb la instauració del feixisme,
treballà com a mosso de cafè i com a
administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925
s'expatrià a França i
després retornà a Itàlia (Liorna i
Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia
de Liorna com a «anarquista molt perillós
capaç de cometre qualsevol delicte»,
en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El
12 de juny de 1940,
amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill
d'ordre públic» al
camp de concentració de Colfiorito (Foligno,
Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i
Tarcisio Robbiati), i el
12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di
Vasto, els
Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser
enviat a la colònia penitenciària
de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943
obtingué una llicència per
ajudar sa família en les tasques agrícoles de San
Giovanni Lupatoto. L'agost de
1943, després de la caiguda de Benito Mussolini,
aconseguí la llibertat i
retornà a Milà, on va ser buscat per elements
feixistes. Durant la postguerra,
influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI.
Dario Fieramonte va
morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Ambrogina Forti. ***
Mario
Castanga (ca. 1924) - Mario Castagna: El
16 d'octubre de 1901 neix a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'obrer anarquista
i sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Sos pares es deien Felice
Castagna i Teresa
Fagnoni. Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut
precària, treballà al camp
per ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres
germans (Augusto,
Giuseppe i Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets
presoners. Mario Castagna treballà ben aviat de paleta a les
obres i esdevingué
militant llibertari i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de
producció abans de fer el servei militar. Quan el feixisme
arribà al poder, la
vida de sa família es complicà força i
el propietari de la casa de Piacenza on
vivia expulsà sa mare i son germà Giuseppe.
Giuseppe Castagna, socialista, va
ser particularment odiat pels feixistes perquè era
vicepresident de la
Cooperativa de San Lazzaro Alberoni (Piecenza,
Emília-Romanya, Itàlia); aquest
va ser salvatgement apallissat el 5 d'octubre de 1921 per un escamot
feixista i
deixat inconscient al costat d'un canal; portat a l'hospital, va perdre
un ull.
Altre germà, Augusto Castagna, també va ser
durament apallissat pels feixistes
i un tercer, Albino Castagna, va ser seriosament amenaçat.
Després d'aquest
greus fets, l'agost de 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit
i, fugint de les
agressions feixistes, Mario Castagna emigrà a
França amb son germà Giuseppe i
s'instal·laren a Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França). El 3 de
setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part
d'un escamot
feixista al carrer Boissy d'Angla, matà d'un tret el paleta
toscà feixista Gino
Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores
marxà a França per
ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida
d'un atac de cor. Malgrat la
impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment
llibertari, el 26
de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena.
Però la defensa de
l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de
més cent testimonis
(Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi,
Cantorelli, Emilio
Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J.
Le Pen,
Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i
l'al·legació de
legítima defensa sembla que no serviren de molt.
L'endemà la Federació
Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un
míting de suport a la
Grande Salle de la Mutualité de París, on
parlaren Armando Borghi, secretari de
la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto
Meschi i Auro d'Arioma,
de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la
Unió Anarquista (UA);
Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i
Letrange, de la Lliga de
Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de
presó i a 10
anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924
aparegué a París un
únic número del periòdic en llengua
italiana L'Agitazione a favore de Castagna e
Bonomini –Ernesto Bonomini havia
estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de
febrer d'aquell
any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi.
Mario
Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de
França, França) i a Melun (Illa
de França, França). L'agost de 1927 es va
beneficiar d'una reducció de la pena
i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. En aquests anys, com que tenia
prohibit residir a França, prengué el nom de Mario Modenisi i visqué a
Versalles (Illa de França, França). El 20
de febrer de 1931 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i
Oise a treballs forçats
a perpetuïtat i a pagar una indemnització de 10.000
francs per l'assassinat de
Régis Nau per una qüestió amorosa i va
ser deportat a Caiena (Guaiana
Francesa). En 1952 va ser alliberat de la colònia
penitenciària de Caiena
gràcies al suport dels anarquistes italians i
italoamericans, que, el 13
d'octubre d'aquell any, li van homenatjar públicament a
Piacenza, on havia
retronat feia uns mesos. Mario Castagna va morir el 7 de juny de 1962
en un
hospital de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Florentín Garcés Lafuente apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de maig de 1992 - Florentín Garcés Lafuente:
El 16 d'octubre de 1906 neix a Calatarao
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Florentín
Garcés Lafuente –algunes
fonts citen erròniament el nom Florentino. Era fill de Pío Garcés Bielsa, llaurador, i de Matilde Lafuente Azuar. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment s'establí a Pontellà (Rosselló,
Catalunya Nord) i
milità en la Federació Local de
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Rodríguez del Carmelo.
Florentín Garcés Lafuente va morir el 12 de gener de 1992 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat a Pontellà. ***
Necrològica
de Florentino Isidro Jiménez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1968 - Florentino Isidro Jiménez: El 16 d'octubre de 1909 neix a Navadijos (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino Isidro Jiménez –algunes fonts citen erròniament Isidro Florentino, capgirant el nom i el llinatge. Sos pares es deien Casimiro Isidro i Gregoria Jiménez. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya). Durant la guerra civil va combatre el feixisme als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat caporal de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angoulins (Poitou-Charentes, França), on treballà de manobre especialitzat i milità en la Federació Local de La Rochelle de la CNT. Sa companya fou Carmen Cazorlas Atroche. Malalt, Florentino Isidro Jiménez va morir el 22 de novembre de 1967 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França). ***
Abílio Gonçalves (maig 2002) - Abílio Gonçalves: El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquesta època es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor «Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot «Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquesta època fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004 a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) i amb la seva defunció desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal. ***
D'esquerra
a dreta: Raúl Carballeira Lacunza, Felipe Bayo Linares i
Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor
García) - Felipe Bayo
Linares: El 16 d'octubre de 1912 neix a Linares
(Jaén, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Felipe Bayo Linares, que va fer
servir el
pseudònim Juan Marín.
Fill d'una
família anarquista, sos pares es deien Juan Bayo Villegas i
Cándida Linares
López. D'adolescent entrà a treballar en una
impremta i com que la majoria dels
treballadors estaven afiliats a la socialista Unió General
del Treball (UGT)
s'hi afilià. Participà en el desenvolupament de
la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en Linares i rebutjà els jurats mixtos reivindicats
per l'UGT, ja que
eren contraris a les pràctiques anarcosindicalistes de
l'acció directa. A principis
de la dècada dels trenta, quan la Confederació
Nacional del Treball (CNT) va
ser legalitzada, s'hi afilià, sense deixar de banda la FAI.
Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la
«Columna Andalusia-Extremadura» i
quan aquesta es convertí en brigada arran de la
militarització de les milícies,
va ser nomenat comissari de metralladores del II Batalló. Es
distingí en la
defensa d'Almeria i treballà en les
col·lectivitats agrícoles de Linares i de
Dalías (Almeria, Andalusia, Espanya). Va ser ferit al front
de Còrdova a les cames
per un morter. En 1938 assistí com a delegat de la Brigada
Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola al Congrés
de les Joventuts Llibertàries
que se celebrà a València, on rebutjà
la presència de la Federació Ibèrica
de
Joventuts Llibertàries (FIJL) en el Front Popular i en
qualsevol institució estatal,
però van guanyar les posicions contràries
mantingudes per Fidel Miró Solanes.
També s'oposà al governamentalisme de la CNT i de
la FAI. En 1939, amb el
triomf franquista, quedà a Andalusia sota identitat falsa i
més tard passà a
França via Barcelona i Andorra. A Marsella
(Provença, Occitània) reprengué la
militància.
Va ser molt amic durant l'exili amb Raúl Carballeira
Lacunza, Tomas Germinal Gracia
Ibars (Víctor García)
i Benito Milla
Navarro. Detingut a Gardana (Provença,
Occitània), on treballava de miner, va
ser empresonat sis mesos i després va ser integrat en una
Companyia de
Treballadors Estranger (CTE) i enviat a Bordeus (Aquitània,
Occitània) per a
treballar en la construcció d'una base submarina alemanya.
Aconseguí fugir de
Bordeus i, sota el nom de Juan
Marín,
visqué a París (França) fins a la
caiguda del nazisme. En 1945 representà la
Federació Local de París en el Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i
mostrà el seu acord a la majoria de les decisions preses. En
1946 col·laborà en
Solidaridad Obrera de
París.
Posteriorment va ser nomenat membre del Consell Nacional de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i secretari de la Federació
Local de París. El
20 de desembre de 1947 es casà a París amb
María del Pilar Pérez Rodríguez. En
1948, mitjançant la International Refugee Organization (IRO,
Organització
Internacional dels Refugiats), emigrà a Buenos Aires
(Argentina) i entrà a fer
feina de linotipista al diari La
Razón.
Benito Milla Navarro pogué emigrar a l'Argentina fent-se
passar pel seu cosí. Mantingué
estretes relacions amb diverses organitzacions llibertàries
argentines, com ara
la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), la
Federació Llibertària
Argentina (FLA) o la «Biblioteca José
Ingenieros». La seva tasca se centrà,
fins al 1955, en el sindicalisme d'oposició al peronisme.
Durant els anys
seixanta fou secretari general de la Comissió Interna del
diari Clarín, des de la
militància en el
Sindicat d'Arts Gràfiques, on va fer amistat amb Osvaldo
Bayer. En aquests anys
distribuí el periòdic mexicà Tierra y
Libertad. En 1991 residia a l'Argentina, on
col·laborava en El Libertario.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Necrològica d'Antonio Salas Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975 - Antonio Salas Molina: El 16 d'octubre de 1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Salas Molina. Sos pares es deien Manuel Salas Díaz, jornaler, i Huertas Molina Pérez. Milità des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i treballà en un pantà al Massís Central, alhora que formà part de la resistència antinazi i participà en la reconstrucció de la CNT. Després de la II Guerra Mundial treballà de delineant i milità en la Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Sa companya fou Adela Hugel. Antonio Salas Molina va morir el 28 d'octubre de 1974 a l'Hospital d'Estrasburg (Alsàcia, França) a conseqüència d'una crisi cardíaca i fou incinerat. ***
Necrològica
de Saturnino Aguado Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Frente
Libertario del febrer de 1975 - Saturnino Aguado Ruiz: El 16 d'octubre de 1913 neix a Agua Viva de la Vega (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Saturnino Aguado Ruiz, conegut sota diversos pseudònims (José Chas, Luis, Mejías). Sos pares es deien Vicente Aguado i Juana Ruiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1934 va ser cridat a files, però no es va presentar i el juliol d'aquell any va ser declarat pròfug. Durant la guerra civil vivia a Madrid (Espanya) i fou pilot d'un caça republicà. Amb el triomf franquista va ser capturat i tancat a la Presó Central de Porta Coeli de València (València, País Valencià). L'11 de juliol de 1941 se li va concedir la llibertat condicional. Molt actiu en la clandestinitat, entre 1941 i 1942 efectuà nombroses missions de reorganització de la CNT a diverses zones peninsulars (Centre, Aragó, Llevant, Galícia i Andalusia). En 1947 aprofità la seva feina al pantà de Montijo (Badajoz, Extremadura, Espanya) per a reorganitzar la Regional extremenya confederal. El juliol de 1947 va ser detingut per la policia franquista i reclòs penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) sota la falsa identitat de José Chas. Un cop lliure, s'exilià a França, on treballà d'electricista. Sa companya fou Nuria Martínez, amb qui tingué una filla (Esther). Després de quatre anys malalt, Saturnino Aguado Ruiz va morir el 28 de gener de 1975 al seu domicili de Chamalèira (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Jas
H. Duke - Jas H. Duke: El 16 d'octubre de 1939 neix a Ballarat (Vitòria, Austràlia) el poeta anarquista James Herriott Duke, conegut com Jas Duke o Jim Duke. Sos pares eren dos mestres d'escola descendents d'escocesos i d'irlandesos. En els anys cinquanta sa família es traslladà a Melbourne (Victòria, Austràlia). Gran aficionat als escacs, treballà principalment com a dibuixant i auxiliar de laboratori del Departament d'Abastaments. A partir dels anys seixanta es declarà anarquista. Ressentit per la política australiana, marxà primer als Estats Units i després a Anglaterra. A Londres entrà en contacte amb el grup de Freedom Press i va fer especial amistat amb Albert Meltzer. Amb un altre australià, Ted Kavanagh, muntà la llibreria Wooden Shoe, però finalment hagué de tancar perquè el negoci no resultà rendible. Molt influenciat pel moviment dadaista, especialment pels collages de Kurt Schwitters i per Raoul Hausmann, va escriure el pamflet Dadaism, publicat per Coptic Press. Amb sa companya, l'alemanya Anna Blume, i Mat Kavanagh, s'instal·là a Brighton (East Sussex, Anglaterra). La relació acabà en un trio amorós, però finalment Blume tornà a Alemanya. Freqüentà les reunions del Brighton Anarchist Group (BAG, Grup Anarquista de Brighton) i les reunions obertes a l'aire lliure a Fishmarket Hard, organitzades per John Upton i Richard Miller, que consistien en lectures de poesies, muntatges artístics i teatre de carrer satíric. Fou un actor assidu de les pel·lícules experimentals i underground de Jeff Keen. També col·laborà artísticament amb el Brighton Combination Arts Lab i realitzà diversos happenings (Dada!, Onward Christian Soldier, etc.) i exposicions de fotografia. En 1968 publicà el llibre 1649. Entre 1968 i 1974 edità Archduke i entre 1969 i 1970 Brigthon Head and Freak Mag. En 1972 retornà a Austràlia i realitzà nombrosos recitals poètics sota el nom de Jas H. Duke. Formà part del Collective Effort Press i col·laborà en la revista poètica 925 (1978-1983), feta per la població treballadora i sobre el món del treball. En aquests anys es guanyà la vida com a dissenyador i després com a funcionari, redactant informes tècnics en la Junta Metropolitana d'Obres de Melbourne. En 1978 publicà la novel·la surrealista Destiny wood i en 1981 participà en la I Visual Poetry Anthology of Australia amb una obra de poesia visual titulada Missing forms. Entre 1982 i 1992 col·laborà en la revista artística NMA. En 1986 publicà, amb Peter Lyssiotis i Vivienne Méhes, el llibre Industrial Woman i en 1987 s'edità el seu últim llibre Poems of war and peace, considerat la seva obra mestra. Jas H. Duke va morir el 19 de juny de 1992 al St. Vincent’s Hospital de Melbourne (Victòria, Austràlia) d'un atac de cor a resultes d'un accident que li va fracturar una cama. ***
Sergio
Costa - Sergio Costa: El 16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas –fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas– i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars –les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.
Defuncions
Georgette
Kokoczynski (Mimosa) - Georgette Kokoczynski: El 16 d'octubre de 1936 és afusellada a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Brivady, més coneguda com Georgette Kokoczynski o Mimosa. Havia nascut el 16 d'agost de 1907 al V Districte de París (França). Era filla natural de Léontine Stéphanie Brivadis, nodrissa, i va ser reconeguda amb el matriomoni d'aquesta amb Robert Louis Charles Ango celebrat el 14 de novembre de 1908 al XVIII Districte de París. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczynski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczynski va morir el 16 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczynski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Pietro Rainieri - Pietro Ranieri: El
16 d'octubre de 1936 mor a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista Pietro
Ranieri, també citat
com Pietro Raineri. Havia nascut el 30 de gener de
1902 a Sant'Agata
Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)
–altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys
emigrà amb
sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que
s'instal·là al barri popular de
Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts
Anarquistes
d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els
disturbis
posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta
dels Bersaglieri)
i per aquest motiu es refugià amb sa família a la
República de San Marino i
després a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou
un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo»
del barri de Tavernelle
d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels
escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a
mans dels feixistes,
fugí a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i d'allà embarcà cap a
França. Pintor i
emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935,
després d'haver ferit el
cap de l'obra on feia feina per motius polítics
–segons altres, després d'una
baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de
França, França)–,
va ser expulsat del país i passà clandestinament
a Catalunya. A Barcelona
visqué sense documentació, però
ràpidament va ser detingut i expulsat. El
febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la
Península, retornà
a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la
Secció Catalana de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home),
juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi,
Impero
Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i després en la
«Columna
Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro
Ranieri fou abatut el 16 d'octubre
de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó,
Espanya), ben igual
que altres anarquistes italians. ***
Cayetano Continente Bermúdez - Cayetano Continente Bermúdez: El 16 d'octubre de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el guerriller anarquista Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El Abuelo. Havia nascut el 17 d'agost de 1886 a Taüst (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Eusebio Continente Monguilod, llaurador, i Antonia Bermúdez Usan. Feia de pagès a Montcada (Horta Nord, País Valencià). Durant la guerra civil va fer servir el pseudònim d'El Abuelo dins del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup, «Los Libertadores», s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les línies feixistes al front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port d'Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en l'«Expedició dels 101», fou torturat brutalment als centres de detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá. Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de ser el cap dels guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la presó. Cayetano Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint persones més, el 16 d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Estava casat i tenia dos infants. ***
Notícia
de la detenció de Vicente Hernández Vera
apareguda en el diari republicà madrileny Luz del 16 de
febrer de 1932 - Vicente Hernández Vera: El 16 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Vicente Hernández Vera. Havia nascut en 1906 a Ramonete (Lorca, Múrcia, Espanya) –altres fonts citen erròniament Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Hernández i Concepción Vera. Rajoler de professió, emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga general del 15 de febrer de 1932 va ser detingut per la Guàrdia Civil a Granollers amb una pistola i munició. ***
Foto
policíaca de Pere Targarona Roldós - Pere Targarona
Roldós: El 16 d'octubre de 1943 és
afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista Pere Targarona Roldós.
Havia nascut el 23
d'octubre de 1916 a Sant Genís de Vilassar, actual Vilassar
de Dalt (Maresme,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Targarona Ballester i Dolors
Roldós Serra
i era el primer de tres germans (Maria i Filomena eren ses germanes).
Durant la
II República espanyola milità en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
formà
part dels grups d'acció anarquistes. El 28 de setembre de
1933 va ser detingut
a Barcelona després d'intentar robar a casa de l'anciana
Agustina Pujol a la
qual ferí al cap; escorcollat, se li va trobar un carnet
d'afiliat a les
Joventuts d'Estat Català. Per la seva mala conducta va ser
reclòs per sa
família a l'Escola de Reforma Asil Duran de Barcelona, del
qual es va evadir. Les
autoritats li van atribuir la participació en diferents
accions, com ara
l'atracament a mà armada de la Cooperativa «La
Fraternal» de Vilassar de Dalt
en 1933, on treballava de dependent, o l'atracament del bus de
línia entre les
poblacions de Premià de Mar i Vilassar de Dalt l'abril de
1935, on diversos
industrials vilassarenc patiren el robatori de 2.500 pessetes.
També se li
atribuïren la participació en els atracaments
portats a terme a Barcelona
(Catalunya) de la Sastreria Maleras del carrer de l'Hospital, del
Cinema
Avenida i del Restaurant Or del Rhin, en els tres casos resultant mort
algun
policia o assaltant. En 1936 va ser condemnat a 30 anys de
presó pel robatori i
assassinat de la propietària de la pensió on
s'allotjava, al número 124 del
carrer Sepúlveda de Barcelona. Uns mesos abans del cop
militar feixista de
juliol de 1936, escapà de la Presó Model de
Barcelona, on es trobava complint
condemna, s'allistà a la Legió Estrangera de
l'Exèrcit espanyol i marxà cap el
Marroc. Quan esclatà la guerra civil va combatre a les files
feixistes gairebé
un any. Entrà a la Península per Sevilla,
lluità al front de Madrid i finalment
va ser ferit a Talavera de la Reina durant els combats de maig de 1937.
El juny
de 1937 ingressà a l'Acadèmia Militar de la
caserna de Der Riffien, a Fnideq, a
prop de Ceuta (Àfrica), i l'1 d'agost d'aquell any
aconseguí la graduació
d'alferes provisional. L'agost de 1937 desertà i
passà al Marroc francès des
d'on va anar a València i després a Barcelona. A
finals de setembre de 1937
ostentava la graduació de capità de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. A principis de 1938 entrà per Santander
(Cantàbria, Espanya) a zona
franquista amb l'objectiu d'atemptar contra la vida del general
Francisco
Franco. El 18 de maig d'aquell any la policia franquista va emetre
ordres de
busca i cerca al seu nom per desertor. Sembla que tornà a
Barcelona i va ser
detingut per membres del Servei d'Investigació Militar
(SIM), a mans dels
comunistes, i tancat a la fortalesa de Montjuïc. Jutjat per
espionatge pel
Tribunal Especial de Guàrdia Núm. 3, va ser
condemnat a mort, pena que va ser
revisada i confirmada pel Tribunal d'Espionatge i Altra
Traïció de Catalunya.
El 31 d'octubre de 1938 la sentencia va ser comunicada pel conseller de
Justícia al president de la Generalitat de Catalunya
Lluís Companys Jover i
aquest signà la confirmació l'11 de novembre de
1938. Mentre esperava la seva
execució a la fortalesa de Montjuïc, les tropes
franquistes ocuparen la ciutat
i a principis de febrer de 1939 va ser alliberat i tornà a
Vilassar de Dalt. A
principis de març d'aquell any, en resposta a l'ordre de
detenció per deserció,
va ser arrestat a un cinema barceloní i portat a la
Presó Model de Barcelona i
el 12 d'agost de 1939 traslladat de bell nou a la fortalesa de
Montjuïc.
Condemnat a 15 anys de presó per deserció, va ser
enviat el 17 de març de 1942
a la Presó Model de Barcelona. El 10 de maig de 1943 jutjat
novament i
condemnat a vint anys i un dia de presó per haver lluitat en
l'Exèrcit
republicà. El 18 de juny de 1943 va ser posat en llibertat
condicional i s'establí
a Barcelona, on afirmava treballar de barber i de comptable. Mesos
després va
ser detingut per la policia barcelonina acusat de ser l'autor, amb dos
persones
més, d'una sèrie d'atracaments a mà
armada comesos per aquelles dates a
Barcelona, on va morir un industrial anomenat Domènech i un
brigada de la
Guàrdia Civil. El 23 d'agost de 1943, cinc dies
després de ser detingut, va ser
jutjat i condemnat a mort per robatori a mà armada. Pere
Targarona Roldós va
ser afusellat el 16 d'octubre de 1943 al Camp de la Bota del Poblenou
de
Barcelona (Catalunya), juntament amb Francesc Vila Gallemí i
Adolfo Gázquez
Rodríguez. Les seves despulles van ser dipositades a la
tomba de miserables i
delinqüents del Fossar de la Pedrera de Barcelona. Pere Targarona
Roldós (1916-1943) ***
Necrològica
d'Emeterio Gracia Peyrona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1978 - Emeterio Gracia Peyrona: El
16 d'octubre de 1978 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Emeterio Gracia Peyrona. Havia nascut el 14 de febrer de 1916 a Ricla
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José
Gracia i Rosalía Peyrona. Milità en el Sindicat
de la
Metal·lúrgia de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la guerra civil representà la Regional
d'Aragó, Rioja i
Navarra en diferents comicis confederals. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França. S'instal·là
a Las Cabanas
(Llenguadoc, Occitània), on fou
membre de la Federació Local de la CNT fins al 1952 que
passà a residir i a militar
a Seta. Emeterio Gracia Peyrona va morir el 16 d'octubre de 1978 a
l'Hospital de Seta
(Llenguadoc, Occitània). ***
Jaume
Padrós Pujadas - Jaume Padrós Pujadas: El 16 d'octubre de 1982 mor a Prada (Conflent, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jaume Padrós Pujadas, més conegut com Jaume Vilajuana Padrós. Havia nascut el 29 de setembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament el 7 d'octubre de 1890– a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou de Barcelona, son pare, Ramon Padrós, feia de boter i sa mare, Maria Pujadas, tenia una patent per a vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la «fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. El 8 de gener de 1976 es casà de bell nou a Lió amb Francesca Blanch Torres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els seus últims anys visqué retirat a Prada. Jaume Padrós Pujadas va morir el 16 d'octubre de 1982 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus. Jaume Padrós Pujadas (1895-1982) ***
Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 -
Margaret
Michaelis: El 16
d'octubre de 1985 mor a Melbourne
(Victòria, Austràlia) la fotògrafa
anarquista Margarethe Gross, coneguda
com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit.
Havia nascut
el 6 d'abril de 1902 a Dzieditz (Sillèsia, Imperi Alemany;
actualment Polònia) en una
família liberal jueva
integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos
germans Lotte
i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i
al
famós Estudi d'Ora. Després de treballar en
estudis fotogràfics de Viena i
Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove
arqueòleg anarquista
Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de
Berlín
restaurant les antiguitats de l'Orient Pròxim, amb qui
compartirà sa vida
sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher
Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari),
branca
cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a
més de
ser amic de Durruti arran del seu exili
berlinès en 1928. Entre 1922 i
1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu
propi laboratori Fotogross, just
fins a l'ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves
conviccions anarquistes
i de les seves activitats culturals, a més de ser
jueva, és detinguda el
març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels
nazis. Alliberada en
novembre de 1933 fuig il·legalment d'Alemanya i s'exilia a
Barcelona, ciutat
que coneixia d'ençà d'una visita que va realitzar
en 1932, i s'instal·la
juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del
carrer
Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se
separarà en 1934 i es
divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri
de Justícia de
Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d'aquesta
ciutat, mentre ella
es dedica amb la seva inseparable leica a donar
testimoni de tot allò
que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona
(Foto-Studio, al
carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a
República Argentina 218). En 1935
realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona
Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i
també acompanyarà
l'arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui
farà una bona
col·lecció de fotografies de les seves obres, a
Andalusia, publicant les fotos
d'aquest viatge en AC. La figura de Margaret
Michaelis abraça aspectes
molt diversos. Els problemes de l'avantguarda dels anys de la
República a
Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a
fotògrafa, com en
l'arquitectura del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per
al Progrés de l'Arquitectura
Contemporània (GATCPAC) –durant una temporada va
tenir el
seu estudi en un
edifici de Sert– que va ser un dels objectius principals dels
seus
reportatges, publicats en la revista AC,
òrgan d'expressió del GATCPAC.
Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l'Estat espanyol;
les seves
fotografies del Barri xino barcelonès
descobreixen tota una estratègia
urbanística i política d'aquesta avantguarda a la
qual pertanyia, a més de
contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos
de Barcelona –el
Barri xino era també famós
per la novel·la de gènere de
l'època–
tenen
als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada
dins del
corrent de fotografia d'avantguarda: fotoreportatge, fotografia
dirigida, nova
visió, etc., sense oblidar la fotografia més
costumista, expressament pensada
com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges
del Xino,
fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen
una visió molt
personal de la degradació del barri: retrata edificis
insalubres (patis
interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics,
prostitutes, gitanos, jugadors
de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals,
etc.) i sobretot
aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i
que moltes vegades
va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un
compromís
vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va
publicar
en un bon grapat de revistes (D'ací i
d'allà, Crónica, Mundo
Gráfico, Nova Ibèria,
SIAS, Armas y Letras) va quedar
en l'anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a
llibertària, només
creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar
també a col·laborar
amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,
publicant
fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants
per a
l'època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o
la visita d'Emma
Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la
situació que es vivia
aleshores. A finals de 1937, després de la
detenció de Rudolf Michaelis a la
Porta de l'Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona
–Rudolf es alliberat el
febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en
l'exèrcit republicà–,
i s'instal·la a París. Més tard
marxarà a Bielsko (Polònia), on es
trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on
fotografiarà el gueto jueu). Després
aconseguirà un permís de
feina al Regne Unit en el servei domèstic i
s'instal·larà a Londres, on també
treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment
el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on
crearà, a Sidney, un estudi
fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats
d'artistes i
d'escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de
vista. Va fer de
secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana
de Yehudi Menuhim,
en una organització per a la investigació social
a Sidney. En 1960 es casa amb
el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a
Melbourne per treballar
junts al seu negoci d'emmarcamets, cosa que li permet practicar el
dibuix i la
pintura. En aquest anys s'interessarà per la psicologia de
Jung i pel budisme.
Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16
d'octubre de 1985 a
Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any
després els seus fons documentals seran
donats a l'Australian National Gallery sota el nom d'«Arxiu
Michaelis-Sachs». Margaret Michaelis (1902-1985) ***
Emídio Santana - Emídio Santana: El 16 d'octubre de 1988 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Havia nascut el 4 de juliol de 1906 a Lisboa (Portugal). Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica, òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), de Memórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João. ***
Notícia
de la detenció d'Alberto Cartagena apareguda en el diari
madrileny La
Libertad del 5 de desembre de 1935 - Alberto Cartagena: El 16 d'octubre de 1989 mor a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Cartagena. Havia nascut el 8 d'abril de 1899 a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment el de xofer de taxi. Afiliat al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT), efectuà bons serveis a l'organització sindical i als Comitès de Defensa Confederal (CDC) sobretot en períodes de clandestinitat. El 4 de desembre de 1935 va ser detingut sota l'acusació de fer servir el seu cotxe per a transportar i fer contraban d'armes. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 10 de febrer de 1946 va ser nomenat comptador de la secretaria de la Federació Nacional de la Indústria Petroliera (FNIP) en l'exili. En 1947 era el responsable jurídic de la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Posteriorment milità en la Federació Local d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània) de la CNT. A principis dels anys seixanta presidí la Secció Local de l'Aliança Sindical Obrera (ASO), que arreplegava la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos). En 1966 col·laborà en Espoir. Animà les festes de CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) amb sa guitarra. Vivia al carrer Dausmesnil d'Ausch. Alberto Cartagena va morir el 16 d'octubre de 1989 a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània). Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 16 d'octubre de 1887 - Míting pels
condemnats a Chicago: El 16 d'octubre de 1887 se
celebrà a la Sala Favié del XX
Districte de París (França) un gran
míting d'indignació per protestar contra
les condemnes a mort dels set anarquistes a Chicago (Illinois, EUA).
L'acte, al
qual acudiren unes 2.500 persones, va estar organitzat pels grups
anarquistes i
la Lliga Cosmopolita de París. Van prendre la paraula
destacats llibertaris,
com ara Edouard Devertus, Gustave Leboucher, Louise Michel,
Étienne Murjas, Raoul
Odin, Joseph Tortelier, Trévenin, Auguste Viard, entre
d'altres. Acabat l'acte,
s'entonà l'himne La Carmagnole.
En
sortir del míting una cinquantena de persones,
encapçalades per Leboucher, es
reuniren en una petita bodega, propietat de Lechable, al
número 103 del
bulevard de Ménilmontant, on organitzaren una
reunió privada; a la sortida
d'aquesta, s'engegà una baralla entre els anarquistes i els
Guardians de la
Pau, on hi hagué trets de pistoles i dos agents (Henri
François i Legros)
resultaren ferits; la policia carregà contra els congregats
i es produïren tres
detencions (Émile Moreau, Ferdinand Niquet, Clotaire
Varogneaux). Mítings
semblats es donaren a diverses ciutats europees (Berlín,
Londres, Milà, etc.). ***
Capçalera del primer número de La Idea Libre - Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de
1896 surt a Montevideo (Uruguai)
el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.
Órgano de los gremios de pintores y
tabaqueros. Portà els epígrafs
«Emancipació de l'esclau del salari» i
«Pau
i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat
irregular («Apareix quan
pot»), es publicà per subscripció
voluntària. Tractà temes sindicals, sobre
l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc.
Els articles es
publicaren sense signar. Començà a publicar
l'assaig d'Augustin Hamon «De la
patria», traduït per José
Martínez Ruiz (Azorín).
Només es publicà un número
més, l'1 de novembre de 1896. ***
Monument
en memòria de Ferrer i Guàrdia - Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.
Naixements
Foto
policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894) - Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Anteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Era fill natural d'Eugénie Goudron i va ser reconegut per son pare, Alexis-Euène Renaud, el 19 de setembre de 1869. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta" - Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París. ***
Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894) - Claude Defosse: El
16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el
16 de desembre– de 1864 neix a
Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Defosse
–el seu llinatge sovint
citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse,
Lafosse). Sos pares,
propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne
Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor
ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei
militar i
tenia un germà a l'exèrcit. A
començament dels anys noranta residia a
Aubervilliers (Illa de França, França) i al
domicili de l'anarquista Philogène
Segard a Saint-Denis (Illa de França, França).
Milità en el grup anarquista de
Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es
refugià a Londres (Anglaterra),
on visqué el número 18 de Little Goodge Street.
Era amic dels anarquistes
Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a
Désiré
Pauwels quan aquest vingué a França el juny de
1891. En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia ferroviària
de fronteres francesa. Segons un informe policíac,
retornà l'octubre de 1894 a
Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894,
després de
l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de
París, va ser
detingut i la seva habitació del domicili de
Philogène Segard on s'estava
va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un
llistat
d'anarquistes desapareguts o «nòmades».
Claude Defosse va morir el 19 de gener
de 1917 a Saint-Denis (Illa de França, França). ***
Notícia orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 23 de maig de 1891 - Auguste Toutain: El
16 d'octubre de 1872 neix a l'Union (Trélazé, País del Loira, França)
l'anarquista Auguste Joseph Toutain. Era fill d'Aguste Hyancinthe Toutain,
pedraire al molí de l'Union de Trélazé, i de Joséphine Marie Gaignard. Durant
la primavera de 1891 vivia al barri de Saint-Lézin de Trélazé i era l'animador,
amb Auguste Bahonneau, del grup de la Joventut Anarquista «Les Révoltés». En
aquesta època estava subscrit a diversos periòdics anarquistes (La Crise
Sociale, L'Homme Libre, Le Réveil des Mineurs, etc.). Va ser
fitxat per la policia com a «anarquista adepte als propagandistes pel fet».
Tingué una estreta relació amb el pissarrer anarquista Ludovic Ménard. En 1892
treballava de domèstic i després de forner a Maintenon (Centre, França) i
aquest mateix any va ser detingut en una visita a Trélazé. En 1892 va ser
cridat a files i declarat exempt per «artritis crònica del canell esquerre i torticolis».
El setembre de 1895, quan treballava de forner a Trélazé, va tenir una baralla
per qüestions de diners amb Jean Poiroux, forner a Cheffes (País del Loira,
França). Segons informes policíacs, volgué ser candidat a les eleccions
municipals de 1907. Quan esclatà la Gran Guerra, el 30 de novembre de 1914 va
ser declarat apte i destinat al Servei Auxiliar del 71 Regiment Territorial
d'Infanteria; el 25 de febrer de 1916 se li va donar una pròrroga militar per
exercir l'ofici de forner a Trélazé i el 8 de març de 1919 va ser desmobilitzat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Pietro
Allegra - Pietro Allegra: El
16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que
va fer servir el
pseudònim Pietrino. Sos
pares es
deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola
Tècnica.
Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco
Crispi en 1894 contra
el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector
anarquista de la
Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de
1896 va ser detingut per
primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc
dies de
presó per haver organitzat una manifestació
anticolonialista. A començaments
del segle fou un dels activistes més destacats del grups
anarquistes de Palerm.
El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de
reclusió per haver-se
oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el
director de l'empresa
Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10
d'octubre d'aquell any
s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i
després s'instal·là a Paterson
(Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh
(Pennsilvània,
EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista
dels cigars de la
De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes,
càrrec
que li va facilitar la seva tasca propagandística
gràcies als constants viatges
que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la
Federació Socialista
Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del
Comitè Central
de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la
memòria de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long
Island (Nova York, EUA), on treballà en la
fàbrica
de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta
època
desplegà una intensa tasca sindicalista entre els
treballadors del sector del
tabac i col·laborà en els periòdics de
Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello.
També col·laborà, entre 1914 i 1917,
en el periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, publicat per Luigi
Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank
Abarno i Carmine Carbone,
acusats
de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York
per a «celebrar»
el cinquè aniversari de l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia.
El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la
direcció d'Il Martello.
Membre del «Circolo Bresci»
de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes
públics de masses
i realitzà gires de propaganda, tot incitant els
italoamericans a no retornar a
Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou
l'impulsor de l'anomenat «Fascio
Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial
«Nicoletti Bros.» de Nova
York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo
la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de
l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels
Vaguistes) del
Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta
època
formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici
(CPPP, Comitè Popular de
Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de
1920 evità la
deportació retornant voluntàriament a Palerm. El
2 de juliol d'aquell any
intervingué en una concentració en aquesta ciutat
del Partit socialista arran
dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques,
Itàlia). El 5
de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment
anarquista americà i
el 31 d'agost participà en un acte «Pro
Rússia». Fou un dels organitzadors de
les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries
«Ercta» de Palerm,
que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser
dirigits per
la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les
ocupacions, que començaren a
engegar l'autogestió productiva dels establiments, es
perllongà fins el 29 de
setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien
rebutjat l'acord
amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai
Metallurgici
(FIOM, Federació d'Empleats i Obrers
Metal·lúrgics), es van veure obligats a
retornar als tallers. Després d'això
retornà als Estats Units, un jugà un paper
important com a redactor dels periòdics Il
Martello, on destacà la seva rúbrica
setmanal «Appunti e spunti», que
signava Pietrino, i Nuovo
Mondo, diari subversiu que es
publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest
mateix any, promogué a Nova York
el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que
s'escampà ben aviat arreu dels Estats
Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord
America (AAFNA,
Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual
esdevingué secretari. Per
trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el
març de 1927 la De
Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units,
obligant-lo a
ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de
l'AAFNA a
Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca,
abandonà la redacció d'Il
Martello. El 16 de març de 1935
encapçalà una manifestació a Nova York
contra la guerra imperialista a
Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga
Americana),
organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di
Sario. El seu suport a
la creació d'un front comú antifeixista amb els
comunistes tensà encara més la
seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els
comunistes després
dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist
Party USA
(CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el
moviment llibertari i
entrà a formar part de la Comissió Nacional
Italiana del CPUSA. L'octubre de
1938 publicà a Nova York el fullet Il
suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament
el seu antic amic que li
havia acusat d'estalinisme. En aquests anys
col·laborà amb el periòdic comunista
L'Unità del Popolo. Fins
al 1942 va
estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes.
Pietro
Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York
(Nova York, EUA). ***
Vittorio
Cantarelli - Vittorio
Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di
Sotto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio
Cantarelli. Sos pares es
deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888
s'instal·là
amb sa família a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on son pare havia trobat feina.
En acabar l'escola elemental, començà a treballar
com a aprenent en un taller de
calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters,
considerat per la
policia com a un «autor d'atemptats
perillós». L'aprenent ràpidament es
relacionà
amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la
Cambra del
Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte
amb Pasquale
Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia,
a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que
ocupà fins al
desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic
número de la publicació 3
Agosto, publicat a La Spezia aquell
dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental
durant la
feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa
d'Elba. El
juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio,
acèrrim enemic dels
anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de
presó i a una multa
de 1.000 lires per un delicte de difamació
mitjançant la premsa. Per fugir de
l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a
França, primer a Niça i després a
Lió. El setembre de 1912 es traslladà a
París, al districte de Buttes-Montmartre,
on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà
sempre com a sabater. En 1917
retornà a Itàlia i a La Spezia
reprengué la seva lluita anarquista i sindical,
esdevenint un dels militants més influents i constantment
vigilat per la
policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol
de 1919, com a
membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), organitzà, juntament amb el
Comitè d'Acció Unitària Nacional
(CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la
vida a La Spezia. En
aquesta època participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i en
les lluites contra l'ascensió del feixisme. El
març de 1922, en representació
dels obrers de La Spezia, participà en el IV
Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i
Pasquale
Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i
del periòdic Umanità
Nova que s'entrevistà a La
Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una
delegació
soviètica vinguda per trobar-se amb diversos
diplomàtics europeus arran de la Conferència
de Gènova, reunida per buscar acords per a la
reconstrucció del comerç i del
sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El
setembre de 1922,
quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a
França i s'establí a
París, on s'integrà en els lluites antifeixistes
i sindicals portades per la
immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli,
Felice Vezzani,
Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro
d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del
Comitè d'Aliança Llibertària
(CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les
forces llibertàries emigrades a
França. En 1924, també, va ser nomenat secretari
del Comitè de Defensa
d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a
delegat de la Comissió
Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés
de l'USI en l'Exili
celebrat a París, on reivindicà el manteniment de
l'autonomia de l'USI respecte
a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del
secretari nacional
Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat
d'expulsió, marxà a Zuric;
però el desembre retornà a França, on,
després d'haver participat en una
conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a
Bèlgica. A Brussel·les
treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero
Peralta i esdevingué
un dels militants més actius del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a
Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en
una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on
prengué la paraula
i atacà la justícia nord-americana; per la
violència del seu llenguatge li va
ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any
participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris
de Brussel·les contra
l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili
es van realitzar nombroses
reunions, on van participà destacats militants (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri,
Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno
Gualandi,
Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi,
etc.) i diversos
grups antifeixistes francesos. També va participar en les
reunions del Grup
Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al
cafè Au Roi de Brussel·les. El
maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la
regió de Brussel·les, on continuà
amb les seves activitats antifeixistes públiques i
clandestines. El juny de
1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo
Bruschi i Pietro
Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta
època va ser
secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931
participà amb Angelo
Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo)
i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra
Benito Mussolini, fet
pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un
Tribunal Especial
feixista a 30 anys de presó per
«còmplice» del frustrat atemptat.
Força actiu
en el grup anarquista italià de Brussel·les,
continuà la seva tasca
antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del
règim soviètic. En
aquesta època creà el Comitè de
Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant
la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio,
animà l'anarquista
«Comitè Anarquista Pro Espanya» de
Brusse·les que envià voluntaris i
recaptà
fons per ajudar les seves famílies i lliurà
clandestinament armes als
combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco,
s'ocupà del
repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de
l'Espanya
franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'integrà en la Resistència,
d'antuvi a Bèlgica i després a diversos
països europeus ocupats. El 9 de febrer
de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a
l'alpí pas de Brenner,
va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren
immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22
de març, a la de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual
havia estat condemnat
en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal
Especial,
presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser
condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano
(Toscana, Itàlia). En
1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar
part de la
Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en
el grup de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de
1945
participà en el Congrés Interregional de la
Federació Comunista Llibertària
Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La
Spezia al I Congrés
de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés
Nacional celebrat a
Florència. Més tard retornà a
Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de
desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica). ***
Galo Díez
Fernández - Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita. Galo Díez Fernández (1884-1938) ***
Necrològica
d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del
3 de juny de 1954 - Antonio Vallejo Gómez: El 16 d'octubre de 1884 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània). ***
Notícia
d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de
Nimes La
Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de
novembre de 1927 - Jean Gamba:
El 16
d'octubre de 1891 neix a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista i sindicalista,
i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Sos pares
es
deien Giovanni
Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène
Descorps.
Abans de 1914 la policia
el considerava un «delinqüent
perillós» i havia
tingut problemes judicials, denunciat
per «robatori» i «abús de
confiança». El maig de 1914 vivia a Lo
Pòrt de Boc
(Provença,
Occitània) i era membre, a títol individual, de
la
Federació Comunista
Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de
1920 es
casà a Toló amb Agnès
Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta
època vivia al número
14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló,
on es
feien diverses
reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922
participà en la
refundació del grup de la Joventut Lliure, que
s'adherí a
la Unió Anarquista
(UA) i durant aquest any col·laborà en els
periòdics Le Libertaire i Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista
del Sud (FAS). En aquesta època la
policia el considerava un «individu perillós per a
la seguretat pública i molt
escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la
contradicció en els
mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de
Toló de l'UA s'integrà en
el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand
era el secretari
general. El 27 de març de 1923 va convocar una
reunió de firaires i venedors
ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat
del
gremi afiliat a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), del qual
va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la
CGTU, es
mostrà partidari de la moció de defensa del
sindicalisme revolucionari i de la
independència sindical respecte els partits
polítics proposta per Joseph Lartigue.
En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista
del Migdia i
col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors.
A finals de desembre
de 1925 era tresorer provisional del «Comitè
d'Acció contra l'encariment de la
vida» i membre de la comissió de la CGTU
encarregada de l'elaboració d'un índex
del cost de vida. Després de la creació el 18 de
juny de 1926 de
l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de
Toló, en va ser nomenat
secretari general. Posteriorment va ser secretari del
«Comitè Sacco-Vanzetti»
de Toló i presidí la major part dels
mítings per la defensa d'aquest dos
militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A
més de corresponsal
entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari
del grup anarquista
«L'Idée Libre». La CGTU del departament
de Var el designà en 1927 per anar a
Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les
manifestacions del desè
aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat
d'atreure'l al comunisme i a
finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que
totes les
seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De
tornada, va fer diverses
xerrades per Provença de les seves experiències a
l'URSS, com ara el novembre
de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el
28 de febrer de
1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè
Antifeixista (CA).
En una reunió de la Secció Socialista de
Toló de la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant
l'adhesió d'aquesta
organització al CA, va ser examinada però amb una
resposta negativa. Va ser un
dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió
Soviètica de Toló, del qual fou secretari.
El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la
Unió Regional de la
CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a
membre del buró de
la secció de Toló. També fou tresorer
del Comitè de Defensa Proletària de
Víctimes del Feixisme i membre de la comissió
executiva del IX Unió Regional de
la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de
Firaires
del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any
organitzà a la Borsa
del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una
reunió de firaires per a crear una
secció sindical. A finals de la dècada dels
trenta participà activament en el
suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la
Península. En 1940
va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta
època vivia a la
plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al
centre de
residència vigilància de Chibron, a Sinha
(Provença, Occitània), però el 15 de
febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc,
Occitània), on
encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser
deportat en un
comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) cap el camp de concentració
de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on
aconseguí sobreviure. Després
de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de
gener de 1953 es casà
a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va
morir el 10 de febrer de 1957
a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença,
Occitània). ***
Foto
policíaca de Dario Fieramonte - Dario
Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni
Lupatoto (Vèneto,
Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Dario Fieramonte,
també conegut com Dario Fieramonti.
Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti.
Emigrà amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia
el fitxà com a individu que
«freqüenta els subversius més
perillosos». En 1911 va ser condemnat per
«ultratge i violència a agents» i l'any
següent emigrà a Suïssa buscant feina.
En 1913 retornà a Milà, on milità
força en la Unió Sindical Italiana (USI). El
maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de
metal·lúrgics de les fàbriques
automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El
setembre d'aquell any va
ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de
Bersaglieri
(tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de
Disciplina de l'Exèrcit de San
Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver
rebutjat prestat jurament a la
Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va
ser un símbol de la
campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de
1914 va
ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale
Monferrato (Piemont,
Itàlia). Després
s'instal·là a Milà on
participà en la campanya contra la
intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost
de 1915 va ser ferit d'un tret
durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915,
per a no haver de
presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa.
D'antuvi va fer feina en una
vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després
marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en
1916 va ser internat a la colònia
agrícola penitenciària de Witzwil (Berna,
Suïssa). Al restaurant de la
«Cooperativa de Zuric», conegué
Vladímir Lenin i el socialista Francesco
Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres
companys
(Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la
manifestació del «Diumenge Roig» i poc
després, el 12 d'octubre, va ser
expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una
campanya de suport portada a terme
pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i
trobà
feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
mantingué estrets contactes
amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons
l'ambaixada d'Itàlia
a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori,
marxà cap a Alemanya.
L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín
després d'haver participat en
les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano
Zingg (Luciano Zingg), Duilio
Balduini, Mario Accomasso,
Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del
periòdic Vorwärts,
òrgan del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). Un cop lliure,
cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria)
el setmanari consellista La Gazzetta Rossa.
Organo ufficiale del
Partito Comunista Italiano –curiosament dos anys
abans de la fundació
oficial del Partit Comunista Italià (PCI).
Després de la caiguda de la
República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919,
després d'un internament a
Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a
Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13
de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli,
Francesco Ghezzi,
Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico
Arrigoni, en
l'anomenat «Procés de les Bombes» de
Zuric, però a mitjans de juny va ser
absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí
a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta
de Pistoia. Entre 1920 i
1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia,
Verona i San Giovanni Lupatto, on
es mostrà força actiu com a secretari
propagandista a la seva Cambra del
Treball. Amb la instauració del feixisme,
treballà com a mosso de cafè i com a
administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925
s'expatrià a França i
després retornà a Itàlia (Liorna i
Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia
de Liorna com a «anarquista molt perillós
capaç de cometre qualsevol delicte»,
en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El
12 de juny de 1940,
amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill
d'ordre públic» al
camp de concentració de Colfiorito (Foligno,
Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i
Tarcisio Robbiati), i el
12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di
Vasto, els
Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser
enviat a la colònia penitenciària
de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943
obtingué una llicència per
ajudar sa família en les tasques agrícoles de San
Giovanni Lupatoto. L'agost de
1943, després de la caiguda de Benito Mussolini,
aconseguí la llibertat i
retornà a Milà, on va ser buscat per elements
feixistes. Durant la postguerra,
influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI.
Dario Fieramonte va
morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Ambrogina Forti. ***
Mario
Castanga (ca. 1924) - Mario Castagna: El
16 d'octubre de 1901 neix a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'obrer anarquista
i sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Sos pares es deien Felice
Castagna i Teresa
Fagnoni. Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut
precària, treballà al camp
per ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres
germans (Augusto,
Giuseppe i Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets
presoners. Mario Castagna treballà ben aviat de paleta a les
obres i esdevingué
militant llibertari i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de
producció abans de fer el servei militar. Quan el feixisme
arribà al poder, la
vida de sa família es complicà força i
el propietari de la casa de Piacenza on
vivia expulsà sa mare i son germà Giuseppe.
Giuseppe Castagna, socialista, va
ser particularment odiat pels feixistes perquè era
vicepresident de la
Cooperativa de San Lazzaro Alberoni (Piecenza,
Emília-Romanya, Itàlia); aquest
va ser salvatgement apallissat el 5 d'octubre de 1921 per un escamot
feixista i
deixat inconscient al costat d'un canal; portat a l'hospital, va perdre
un ull.
Altre germà, Augusto Castagna, també va ser
durament apallissat pels feixistes
i un tercer, Albino Castagna, va ser seriosament amenaçat.
Després d'aquest
greus fets, l'agost de 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit
i, fugint de les
agressions feixistes, Mario Castagna emigrà a
França amb son germà Giuseppe i
s'instal·laren a Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França). El 3 de
setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part
d'un escamot
feixista al carrer Boissy d'Angla, matà d'un tret el paleta
toscà feixista Gino
Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores
marxà a França per
ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida
d'un atac de cor. Malgrat la
impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment
llibertari, el 26
de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena.
Però la defensa de
l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de
més cent testimonis
(Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi,
Cantorelli, Emilio
Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J.
Le Pen,
Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i
l'al·legació de
legítima defensa sembla que no serviren de molt.
L'endemà la Federació
Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un
míting de suport a la
Grande Salle de la Mutualité de París, on
parlaren Armando Borghi, secretari de
la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto
Meschi i Auro d'Arioma,
de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la
Unió Anarquista (UA);
Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i
Letrange, de la Lliga de
Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de
presó i a 10
anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924
aparegué a París un
únic número del periòdic en llengua
italiana L'Agitazione a favore de Castagna e
Bonomini –Ernesto Bonomini havia
estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de
febrer d'aquell
any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi.
Mario
Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de
França, França) i a Melun (Illa
de França, França). L'agost de 1927 es va
beneficiar d'una reducció de la pena
i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. En aquests anys, com que tenia
prohibit residir a França, prengué el nom de Mario Modenisi i visqué a
Versalles (Illa de França, França). El 20
de febrer de 1931 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i
Oise a treballs forçats
a perpetuïtat i a pagar una indemnització de 10.000
francs per l'assassinat de
Régis Nau per una qüestió amorosa i va
ser deportat a Caiena (Guaiana
Francesa). En 1952 va ser alliberat de la colònia
penitenciària de Caiena
gràcies al suport dels anarquistes italians i
italoamericans, que, el 13
d'octubre d'aquell any, li van homenatjar públicament a
Piacenza, on havia
retronat feia uns mesos. Mario Castagna va morir el 7 de juny de 1962
en un
hospital de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Florentín Garcés Lafuente apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 12 de maig de 1992 - Florentín
Garcés Lafuente:
El 16
d'octubre de 1906 neix a Calatarao
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Florentín
Garcés Lafuente –algunes
fonts citen erròniament el nom Florentino. Era fill de
Pío Garcés Bielsa, llaurador, i de Matilde
Lafuente Azuar. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment s'establí a Pontellà (Rosselló,
Catalunya Nord) i
milità en la Federació Local de
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María
Rodríguez del Carmelo.
Florentín Garcés Lafuente va morir el 12 de gener
de 1992 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat a Pontellà. ***
Necrològica
de Florentino Isidro Jiménez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1968 - Florentino Isidro Jiménez: El 16 d'octubre de 1909 neix a Navadijos (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino Isidro Jiménez –algunes fonts citen erròniament Isidro Florentino, capgirant el nom i el llinatge. Sos pares es deien Casimiro Isidro i Gregoria Jiménez. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya). Durant la guerra civil va combatre el feixisme als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat caporal de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angoulins (Poitou-Charentes, França), on treballà de manobre especialitzat i milità en la Federació Local de La Rochelle de la CNT. Sa companya fou Carmen Cazorlas Atroche. Malalt, Florentino Isidro Jiménez va morir el 22 de novembre de 1967 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França). ***
Abílio Gonçalves (maig 2002) - Abílio Gonçalves: El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquesta època es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor «Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot «Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquesta època fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004 a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) i amb la seva defunció desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal. ***
D'esquerra
a dreta: Raúl Carballeira Lacunza, Felipe Bayo Linares i
Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor
García) - Felipe Bayo
Linares: El 16 d'octubre de 1912 neix a Linares
(Jaén, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Felipe Bayo Linares, que va fer
servir el
pseudònim Juan Marín.
Fill d'una
família anarquista, sos pares es deien Juan Bayo Villegas i
Cándida Linares
López. D'adolescent entrà a treballar en una
impremta i com que la majoria dels
treballadors estaven afiliats a la socialista Unió General
del Treball (UGT)
s'hi afilià. Participà en el desenvolupament de
la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en Linares i rebutjà els jurats mixtos reivindicats
per l'UGT, ja que
eren contraris a les pràctiques anarcosindicalistes de
l'acció directa. A principis
de la dècada dels trenta, quan la Confederació
Nacional del Treball (CNT) va
ser legalitzada, s'hi afilià, sense deixar de banda la FAI.
Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la
«Columna Andalusia-Extremadura» i
quan aquesta es convertí en brigada arran de la
militarització de les milícies,
va ser nomenat comissari de metralladores del II Batalló. Es
distingí en la
defensa d'Almeria i treballà en les
col·lectivitats agrícoles de Linares i de
Dalías (Almeria, Andalusia, Espanya). Va ser ferit al front
de Còrdova a les cames
per un morter. En 1938 assistí com a delegat de la Brigada
Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola al Congrés
de les Joventuts Llibertàries
que se celebrà a València, on rebutjà
la presència de la Federació Ibèrica
de
Joventuts Llibertàries (FIJL) en el Front Popular i en
qualsevol institució estatal,
però van guanyar les posicions contràries
mantingudes per Fidel Miró Solanes.
També s'oposà al governamentalisme de la CNT i de
la FAI. En 1939, amb el
triomf franquista, quedà a Andalusia sota identitat falsa i
més tard passà a
França via Barcelona i Andorra. A Marsella
(Provença, Occitània) reprengué la
militància.
Va ser molt amic durant l'exili amb Raúl Carballeira
Lacunza, Tomas Germinal Gracia
Ibars (Víctor García)
i Benito Milla
Navarro. Detingut a Gardana (Provença,
Occitània), on treballava de miner, va
ser empresonat sis mesos i després va ser integrat en una
Companyia de
Treballadors Estranger (CTE) i enviat a Bordeus (Aquitània,
Occitània) per a
treballar en la construcció d'una base submarina alemanya.
Aconseguí fugir de
Bordeus i, sota el nom de Juan
Marín,
visqué a París (França) fins a la
caiguda del nazisme. En 1945 representà la
Federació Local de París en el Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i
mostrà el seu acord a la majoria de les decisions preses. En
1946 col·laborà en
Solidaridad Obrera de
París.
Posteriorment va ser nomenat membre del Consell Nacional de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i secretari de la Federació
Local de París. El
20 de desembre de 1947 es casà a París amb
María del Pilar Pérez Rodríguez. En
1948, mitjançant la International Refugee Organization (IRO,
Organització
Internacional dels Refugiats), emigrà a Buenos Aires
(Argentina) i entrà a fer
feina de linotipista al diari La
Razón.
Benito Milla Navarro pogué emigrar a l'Argentina fent-se
passar pel seu cosí. Mantingué
estretes relacions amb diverses organitzacions llibertàries
argentines, com ara
la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), la
Federació Llibertària
Argentina (FLA) o la «Biblioteca José
Ingenieros». La seva tasca se centrà,
fins al 1955, en el sindicalisme d'oposició al peronisme.
Durant els anys
seixanta fou secretari general de la Comissió Interna del
diari Clarín, des de la
militància en el
Sindicat d'Arts Gràfiques, on va fer amistat amb Osvaldo
Bayer. En aquests anys
distribuí el periòdic mexicà Tierra y
Libertad. En 1991 residia a l'Argentina, on
col·laborava en El Libertario.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Necrològica d'Antonio Salas Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975 - Antonio Salas Molina: El 16 d'octubre de 1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Salas Molina. Sos pares es deien Manuel Salas Díaz, jornaler, i Huertas Molina Pérez. Milità des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i treballà en un pantà al Massís Central, alhora que formà part de la resistència antinazi i participà en la reconstrucció de la CNT. Després de la II Guerra Mundial treballà de delineant i milità en la Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Sa companya fou Adela Hugel. Antonio Salas Molina va morir el 28 d'octubre de 1974 a l'Hospital d'Estrasburg (Alsàcia, França) a conseqüència d'una crisi cardíaca i fou incinerat. ***
Necrològica
de Saturnino Aguado Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Frente
Libertario del febrer de 1975 - Saturnino Aguado Ruiz: El 16 d'octubre de 1913 neix a Agua Viva de la Vega (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Saturnino Aguado Ruiz, conegut sota diversos pseudònims (José Chas, Luis, Mejías). Sos pares es deien Vicente Aguado i Juana Ruiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1934 va ser cridat a files, però no es va presentar i el juliol d'aquell any va ser declarat pròfug. Durant la guerra civil vivia a Madrid (Espanya) i fou pilot d'un caça republicà. Amb el triomf franquista va ser capturat i tancat a la Presó Central de Porta Coeli de València (València, País Valencià). L'11 de juliol de 1941 se li va concedir la llibertat condicional. Molt actiu en la clandestinitat, entre 1941 i 1942 efectuà nombroses missions de reorganització de la CNT a diverses zones peninsulars (Centre, Aragó, Llevant, Galícia i Andalusia). En 1947 aprofità la seva feina al pantà de Montijo (Badajoz, Extremadura, Espanya) per a reorganitzar la Regional extremenya confederal. El juliol de 1947 va ser detingut per la policia franquista i reclòs penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) sota la falsa identitat de José Chas. Un cop lliure, s'exilià a França, on treballà d'electricista. Sa companya fou Nuria Martínez, amb qui tingué una filla (Esther). Després de quatre anys malalt, Saturnino Aguado Ruiz va morir el 28 de gener de 1975 al seu domicili de Chamalèira (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Jas
H. Duke - Jas H. Duke: El 16 d'octubre de 1939 neix a Ballarat (Vitòria, Austràlia) el poeta anarquista James Herriott Duke, conegut com Jas Duke o Jim Duke. Sos pares eren dos mestres d'escola descendents d'escocesos i d'irlandesos. En els anys cinquanta sa família es traslladà a Melbourne (Victòria, Austràlia). Gran aficionat als escacs, treballà principalment com a dibuixant i auxiliar de laboratori del Departament d'Abastaments. A partir dels anys seixanta es declarà anarquista. Ressentit per la política australiana, marxà primer als Estats Units i després a Anglaterra. A Londres entrà en contacte amb el grup de Freedom Press i va fer especial amistat amb Albert Meltzer. Amb un altre australià, Ted Kavanagh, muntà la llibreria Wooden Shoe, però finalment hagué de tancar perquè el negoci no resultà rendible. Molt influenciat pel moviment dadaista, especialment pels collages de Kurt Schwitters i per Raoul Hausmann, va escriure el pamflet Dadaism, publicat per Coptic Press. Amb sa companya, l'alemanya Anna Blume, i Mat Kavanagh, s'instal·là a Brighton (East Sussex, Anglaterra). La relació acabà en un trio amorós, però finalment Blume tornà a Alemanya. Freqüentà les reunions del Brighton Anarchist Group (BAG, Grup Anarquista de Brighton) i les reunions obertes a l'aire lliure a Fishmarket Hard, organitzades per John Upton i Richard Miller, que consistien en lectures de poesies, muntatges artístics i teatre de carrer satíric. Fou un actor assidu de les pel·lícules experimentals i underground de Jeff Keen. També col·laborà artísticament amb el Brighton Combination Arts Lab i realitzà diversos happenings (Dada!, Onward Christian Soldier, etc.) i exposicions de fotografia. En 1968 publicà el llibre 1649. Entre 1968 i 1974 edità Archduke i entre 1969 i 1970 Brigthon Head and Freak Mag. En 1972 retornà a Austràlia i realitzà nombrosos recitals poètics sota el nom de Jas H. Duke. Formà part del Collective Effort Press i col·laborà en la revista poètica 925 (1978-1983), feta per la població treballadora i sobre el món del treball. En aquests anys es guanyà la vida com a dissenyador i després com a funcionari, redactant informes tècnics en la Junta Metropolitana d'Obres de Melbourne. En 1978 publicà la novel·la surrealista Destiny wood i en 1981 participà en la I Visual Poetry Anthology of Australia amb una obra de poesia visual titulada Missing forms. Entre 1982 i 1992 col·laborà en la revista artística NMA. En 1986 publicà, amb Peter Lyssiotis i Vivienne Méhes, el llibre Industrial Woman i en 1987 s'edità el seu últim llibre Poems of war and peace, considerat la seva obra mestra. Jas H. Duke va morir el 19 de juny de 1992 al St. Vincent’s Hospital de Melbourne (Victòria, Austràlia) d'un atac de cor a resultes d'un accident que li va fracturar una cama. ***
Sergio
Costa - Sergio Costa: El 16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas –fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas– i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars –les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.
Defuncions
Georgette
Kokoczynski (Mimosa) - Georgette Kokoczynski: El 16 d'octubre de 1936 és afusellada a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Brivady, més coneguda com Georgette Kokoczynski o Mimosa. Havia nascut el 16 d'agost de 1907 al V Districte de París (França). Era filla natural de Léontine Stéphanie Brivadis, nodrissa, i va ser reconeguda amb el matriomoni d'aquesta amb Robert Louis Charles Ango celebrat el 14 de novembre de 1908 al XVIII Districte de París. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczynski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczynski va morir el 16 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczynski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Pietro Rainieri - Pietro Ranieri: El
16 d'octubre de 1936 mor a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista Pietro
Ranieri, també citat
com Pietro Raineri. Havia nascut el 30 de gener de
1902 a Sant'Agata
Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)
–altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys
emigrà amb
sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que
s'instal·là al barri popular de
Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts
Anarquistes
d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els
disturbis
posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta
dels Bersaglieri)
i per aquest motiu es refugià amb sa família a la
República de San Marino i
després a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou
un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo»
del barri de Tavernelle
d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels
escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a
mans dels feixistes,
fugí a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i d'allà embarcà cap a
França. Pintor i
emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935,
després d'haver ferit el
cap de l'obra on feia feina per motius polítics
–segons altres, després d'una
baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de
França, França)–,
va ser expulsat del país i passà clandestinament
a Catalunya. A Barcelona
visqué sense documentació, però
ràpidament va ser detingut i expulsat. El
febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la
Península, retornà
a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la
Secció Catalana de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home),
juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi,
Impero
Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i després en la
«Columna
Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro
Ranieri fou abatut el 16 d'octubre
de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó,
Espanya), ben igual
que altres anarquistes italians. ***
Cayetano Continente Bermúdez - Cayetano Continente Bermúdez: El 16 d'octubre de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el guerriller anarquista Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El Abuelo. Havia nascut el 17 d'agost de 1886 a Taüst (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Eusebio Continente Monguilod, llaurador, i Antonia Bermúdez Usan. Feia de pagès a Montcada (Horta Nord, País Valencià). Durant la guerra civil va fer servir el pseudònim d'El Abuelo dins del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup, «Los Libertadores», s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les línies feixistes al front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port d'Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en l'«Expedició dels 101», fou torturat brutalment als centres de detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá. Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de ser el cap dels guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la presó. Cayetano Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint persones més, el 16 d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Estava casat i tenia dos infants. ***
Notícia
de la detenció de Vicente Hernández Vera
apareguda en el diari republicà madrileny Luz del 16 de
febrer de 1932 - Vicente Hernández Vera: El 16 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Vicente Hernández Vera. Havia nascut en 1906 a Ramonete (Lorca, Múrcia, Espanya) –altres fonts citen erròniament Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Hernández i Concepción Vera. Rajoler de professió, emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga general del 15 de febrer de 1932 va ser detingut per la Guàrdia Civil a Granollers amb una pistola i munició. ***
Foto
policíaca de Pere Targarona Roldós - Pere Targarona
Roldós: El 16 d'octubre de 1943 és
afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista Pere Targarona Roldós.
Havia nascut el 23
d'octubre de 1916 a Sant Genís de Vilassar, actual Vilassar
de Dalt (Maresme,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Targarona Ballester i Dolors
Roldós Serra
i era el primer de tres germans (Maria i Filomena eren ses germanes).
Durant la
II República espanyola milità en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
formà
part dels grups d'acció anarquistes. El 28 de setembre de
1933 va ser detingut
a Barcelona després d'intentar robar a casa de l'anciana
Agustina Pujol a la
qual ferí al cap; escorcollat, se li va trobar un carnet
d'afiliat a les
Joventuts d'Estat Català. Per la seva mala conducta va ser
reclòs per sa
família a l'Escola de Reforma Asil Duran de Barcelona, del
qual es va evadir. Les
autoritats li van atribuir la participació en diferents
accions, com ara
l'atracament a mà armada de la Cooperativa «La
Fraternal» de Vilassar de Dalt
en 1933, on treballava de dependent, o l'atracament del bus de
línia entre les
poblacions de Premià de Mar i Vilassar de Dalt l'abril de
1935, on diversos
industrials vilassarenc patiren el robatori de 2.500 pessetes.
També se li
atribuïren la participació en els atracaments
portats a terme a Barcelona
(Catalunya) de la Sastreria Maleras del carrer de l'Hospital, del
Cinema
Avenida i del Restaurant Or del Rhin, en els tres casos resultant mort
algun
policia o assaltant. En 1936 va ser condemnat a 30 anys de
presó pel robatori i
assassinat de la propietària de la pensió on
s'allotjava, al número 124 del
carrer Sepúlveda de Barcelona. Uns mesos abans del cop
militar feixista de
juliol de 1936, escapà de la Presó Model de
Barcelona, on es trobava complint
condemna, s'allistà a la Legió Estrangera de
l'Exèrcit espanyol i marxà cap el
Marroc. Quan esclatà la guerra civil va combatre a les files
feixistes gairebé
un any. Entrà a la Península per Sevilla,
lluità al front de Madrid i finalment
va ser ferit a Talavera de la Reina durant els combats de maig de 1937.
El juny
de 1937 ingressà a l'Acadèmia Militar de la
caserna de Der Riffien, a Fnideq, a
prop de Ceuta (Àfrica), i l'1 d'agost d'aquell any
aconseguí la graduació
d'alferes provisional. L'agost de 1937 desertà i
passà al Marroc francès des
d'on va anar a València i després a Barcelona. A
finals de setembre de 1937
ostentava la graduació de capità de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. A principis de 1938 entrà per Santander
(Cantàbria, Espanya) a zona
franquista amb l'objectiu d'atemptar contra la vida del general
Francisco
Franco. El 18 de maig d'aquell any la policia franquista va emetre
ordres de
busca i cerca al seu nom per desertor. Sembla que tornà a
Barcelona i va ser
detingut per membres del Servei d'Investigació Militar
(SIM), a mans dels
comunistes, i tancat a la fortalesa de Montjuïc. Jutjat per
espionatge pel
Tribunal Especial de Guàrdia Núm. 3, va ser
condemnat a mort, pena que va ser
revisada i confirmada pel Tribunal d'Espionatge i Altra
Traïció de Catalunya.
El 31 d'octubre de 1938 la sentencia va ser comunicada pel conseller de
Justícia al president de la Generalitat de Catalunya
Lluís Companys Jover i
aquest signà la confirmació l'11 de novembre de
1938. Mentre esperava la seva
execució a la fortalesa de Montjuïc, les tropes
franquistes ocuparen la ciutat
i a principis de febrer de 1939 va ser alliberat i tornà a
Vilassar de Dalt. A
principis de març d'aquell any, en resposta a l'ordre de
detenció per deserció,
va ser arrestat a un cinema barceloní i portat a la
Presó Model de Barcelona i
el 12 d'agost de 1939 traslladat de bell nou a la fortalesa de
Montjuïc.
Condemnat a 15 anys de presó per deserció, va ser
enviat el 17 de març de 1942
a la Presó Model de Barcelona. El 10 de maig de 1943 jutjat
novament i
condemnat a vint anys i un dia de presó per haver lluitat en
l'Exèrcit
republicà. El 18 de juny de 1943 va ser posat en llibertat
condicional i s'establí
a Barcelona, on afirmava treballar de barber i de comptable. Mesos
després va
ser detingut per la policia barcelonina acusat de ser l'autor, amb dos
persones
més, d'una sèrie d'atracaments a mà
armada comesos per aquelles dates a
Barcelona, on va morir un industrial anomenat Domènech i un
brigada de la
Guàrdia Civil. El 23 d'agost de 1943, cinc dies
després de ser detingut, va ser
jutjat i condemnat a mort per robatori a mà armada. Pere
Targarona Roldós va
ser afusellat el 16 d'octubre de 1943 al Camp de la Bota del Poblenou
de
Barcelona (Catalunya), juntament amb Francesc Vila Gallemí i
Adolfo Gázquez
Rodríguez. Les seves despulles van ser dipositades a la
tomba de miserables i
delinqüents del Fossar de la Pedrera de Barcelona. Pere Targarona
Roldós (1916-1943) ***
Necrològica
d'Emeterio Gracia Peyrona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1978 - Emeterio Gracia Peyrona:
El
16 d'octubre de 1978 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Emeterio Gracia Peyrona. Havia nascut el 14 de febrer de 1916 a Ricla
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José
Gracia i Rosalía Peyrona. Milità en el Sindicat
de la
Metal·lúrgia de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la guerra civil representà la Regional
d'Aragó, Rioja i
Navarra en diferents comicis confederals. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França. S'instal·là
a Las Cabanas
(Llenguadoc, Occitània), on fou
membre de la Federació Local de la CNT fins al 1952 que
passà a residir i a militar
a Seta. Emeterio Gracia Peyrona va morir el 16 d'octubre de 1978 a
l'Hospital de Seta
(Llenguadoc, Occitània). ***
Jaume
Padrós Pujadas - Jaume Padrós Pujadas: El 16 d'octubre de 1982 mor a Prada (Conflent, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jaume Padrós Pujadas, més conegut com Jaume Vilajuana Padrós. Havia nascut el 29 de setembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament el 7 d'octubre de 1890– a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou de Barcelona, son pare, Ramon Padrós, feia de boter i sa mare, Maria Pujadas, tenia una patent per a vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la «fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. El 8 de gener de 1976 es casà de bell nou a Lió amb Francesca Blanch Torres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els seus últims anys visqué retirat a Prada. Jaume Padrós Pujadas va morir el 16 d'octubre de 1982 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus. Jaume Padrós Pujadas (1895-1982) ***
Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 -
Margaret
Michaelis: El 16
d'octubre de 1985 mor a Melbourne
(Victòria, Austràlia) la fotògrafa
anarquista Margarethe Gross, coneguda
com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit.
Havia nascut
el 6 d'abril de 1902 a Dzieditz (Sillèsia, Imperi Alemany;
actualment Polònia) en una
família liberal jueva
integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos
germans Lotte
i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i
al
famós Estudi d'Ora. Després de treballar en
estudis fotogràfics de Viena i
Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove
arqueòleg anarquista
Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de
Berlín
restaurant les antiguitats de l'Orient Pròxim, amb qui
compartirà sa vida
sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher
Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari),
branca
cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a
més de
ser amic de Durruti arran del seu exili
berlinès en 1928. Entre 1922 i
1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu
propi laboratori Fotogross, just
fins a l'ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves
conviccions anarquistes
i de les seves activitats culturals, a més de ser
jueva, és detinguda el
març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels
nazis. Alliberada en
novembre de 1933 fuig il·legalment d'Alemanya i s'exilia a
Barcelona, ciutat
que coneixia d'ençà d'una visita que va realitzar
en 1932, i s'instal·la
juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del
carrer
Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se
separarà en 1934 i es
divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri
de Justícia de
Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d'aquesta
ciutat, mentre ella
es dedica amb la seva inseparable leica a donar
testimoni de tot allò
que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona
(Foto-Studio, al
carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a
República Argentina 218). En 1935
realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona
Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i
també acompanyarà
l'arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui
farà una bona
col·lecció de fotografies de les seves obres, a
Andalusia, publicant les fotos
d'aquest viatge en AC. La figura de Margaret
Michaelis abraça aspectes
molt diversos. Els problemes de l'avantguarda dels anys de la
República a
Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a
fotògrafa, com en
l'arquitectura del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per
al Progrés de l'Arquitectura
Contemporània (GATCPAC) –durant una temporada va
tenir el
seu estudi en un
edifici de Sert– que va ser un dels objectius principals dels
seus
reportatges, publicats en la revista AC,
òrgan d'expressió del GATCPAC.
Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l'Estat espanyol;
les seves
fotografies del Barri xino barcelonès
descobreixen tota una estratègia
urbanística i política d'aquesta avantguarda a la
qual pertanyia, a més de
contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos
de Barcelona –el
Barri xino era també famós
per la novel·la de gènere de
l'època–
tenen
als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada
dins del
corrent de fotografia d'avantguarda: fotoreportatge, fotografia
dirigida, nova
visió, etc., sense oblidar la fotografia més
costumista, expressament pensada
com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges
del Xino,
fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen
una visió molt
personal de la degradació del barri: retrata edificis
insalubres (patis
interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics,
prostitutes, gitanos, jugadors
de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals,
etc.) i sobretot
aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i
que moltes vegades
va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un
compromís
vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va
publicar
en un bon grapat de revistes (D'ací i
d'allà, Crónica, Mundo
Gráfico, Nova Ibèria,
SIAS, Armas y Letras) va quedar
en l'anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a
llibertària, només
creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar
també a col·laborar
amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,
publicant
fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants
per a
l'època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o
la visita d'Emma
Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la
situació que es vivia
aleshores. A finals de 1937, després de la
detenció de Rudolf Michaelis a la
Porta de l'Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona
–Rudolf es alliberat el
febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en
l'exèrcit republicà–,
i s'instal·la a París. Més tard
marxarà a Bielsko (Polònia), on es
trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on
fotografiarà el gueto jueu). Després
aconseguirà un permís de
feina al Regne Unit en el servei domèstic i
s'instal·larà a Londres, on també
treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment
el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on
crearà, a Sidney, un estudi
fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats
d'artistes i
d'escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de
vista. Va fer de
secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana
de Yehudi Menuhim,
en una organització per a la investigació social
a Sidney. En 1960 es casa amb
el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a
Melbourne per treballar
junts al seu negoci d'emmarcamets, cosa que li permet practicar el
dibuix i la
pintura. En aquest anys s'interessarà per la psicologia de
Jung i pel budisme.
Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16
d'octubre de 1985 a
Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any
després els seus fons documentals seran
donats a l'Australian National Gallery sota el nom d'«Arxiu
Michaelis-Sachs». Margaret Michaelis (1902-1985) ***
Emídio Santana - Emídio Santana: El 16 d'octubre de 1988 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Havia nascut el 4 de juliol de 1906 a Lisboa (Portugal). Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica, òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), de Memórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João. ***
Notícia
de la detenció d'Alberto Cartagena apareguda en el diari
madrileny La
Libertad del 5 de desembre de 1935 - Alberto
Cartagena: El 16 d'octubre de 1989
mor a Aush
(Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Alberto Cartagena. Havia nascut el 8 d'abril de 1899
a El Burgo de Ebro
(Saragossa, Aragó,
Espanya). Quan era
molt
jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà
en diversos oficis,
especialment el de xofer de taxi. Afiliat al Sindicat dels Transports
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), efectuà
bons serveis a l'organització
sindical i als Comitès de Defensa Confederal (CDC) sobretot
en períodes de
clandestinitat. El 4 de desembre de 1935 va ser detingut sota
l'acusació de fer
servir el seu cotxe per a transportar i fer contraban d'armes. El
febrer de
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
El 10 de febrer de 1946 va ser
nomenat comptador de la secretaria de la Federació Nacional
de la Indústria Petroliera
(FNIP) en l'exili. En 1947 era el responsable jurídic de la
Federació Local de
Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Posteriorment
milità en la Federació
Local d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània) de
la CNT. A principis dels anys
seixanta presidí la Secció Local de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO), que
arreplegava la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT) i
l'Euskal Langileen
Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos). En 1966
col·laborà en Espoir.
Animà les festes de CNT i de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) amb sa guitarra. Vivia al
carrer
Dausmesnil d'Ausch. Alberto Cartagena va morir el 16 d'octubre de 1989
a Aush
(Gascunya, Aquitània, Occitània). ---
|
![[15/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/10]") |
|
![[17/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/10]") |
|
|
| Actualització: 01-12-23 |