|
---
Anarcoefemèrides del 16 de novembre Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le Libertaire - Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine, Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri, Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin, Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut, Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob, Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions. ***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic de l'Havana Nuevos Rumbos de
l'1 d'octubre de 1939 - Gala SIA: El 16
de novembre de 1939 se celebra a l'Havana (Cuba) una gala en suport de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va
ser organitzat pel
Consell Nacional de Cuba de SIA i comptà amb
pel·lícules, discursos, poesia,
música, varietats, etc.
Naixements
Foto
policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894) - Antoine Landoin:
El 16 de novembre de
1860 neix a Quincié-en-Beaujolais (El Beaujolais,
Arpitània) l'anarquista Antoine Eugène Landoin.
Sos pares es deien
André Landoin, sabater, i Bénigne Saunier. Es
guanyava la vida treballant de
comptable. Arran de la mort de l'anarquista
Désiré Pauwells a l'interior de
l'església
de la Madeleine de París el 15 de març de 1894,
l'endemà la Prefectura de Policia
ordenà diversos escorcolls als domicilis de sospitosos
anarquistes. Aquell dia
va ser detingut i el seu domicili, al número 13 del carrer
Robert-Fleury de
París, escorcollat; seguidament, després de ser
interrogat pel comissari Fédée
de la III Brigada d'Investigació, va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'endemà, 17 de març de
1894, va ser posat en llibertat. Posteriorment es guanyà la
vida de passant de
notari. Sa companya fou Armandine Louise Chevalier. Antoine Landoin va
morir el
15 de maig de 1928 al seu domicili del número 62 del carrer
Blomet del XV Districte
de París (França). ***
Arvid
Järnefelt (ca. 1900) - Arvid Järnefelt:
El 16 de novembre de 1861 neix a Pulkovo (Sant Petersburg,
Imperi Rus;
actualment
Rússia)
el pintor, escriptor,
dramaturg, jurista, fennomà i anarquista cristià
tolstoià Arvid Järnefelt, que va
fer servir els pseudònims Arvi Rauta i Hilja
Kahila. Sos pare, el general i governador, a més
d'agrimensor i topògraf,
August Alexander Järnefelt, era fill d'una família
de llengua sueca, i sa mare,
Elisabeth Clodt von Jürgensburg, d'una família
d'alemanys bàltics luterans molt
interessada en l'art, i la parella tingué nou infants
(Kasper, Arvid, Eero, Ellida,
Ellen, Edvard, Aino, Hilja i Sigrid). La seva llar va ser un
saló de trobada de
la intel·lectualitat literària i
artística del moment. Aficionat a la pintura, en
la dècada del setanta va fer estudis a l'Escola de Dibuix de
l'Associació d'Art
Finès i va pertànyer a diversos cercles
artístics, destacant en la pintura de paisatges.
En 1880 es va graduar al Liceu Normal d'Helsingfors, aleshores nom
oficial d'Hèlsinki.
El 6 de setembre de 1884 es casà a
Jyväskylä (Finlàndia Central, Gran Ducat
de
Finlàndia, Imperi Rus; actualment Finlàndia) amb
Emilia Fredrika Parviainen,
amb qui tingué cinc infants (Eero, Liisa, Anna, Maija i
Emmi). Entre 1884 i
1885 va fer estudis de filosofia i ciències naturals a la
Universitat de Leipzig.
En 1885 es llicencià en filosofia
–s'interessà molt per les obres d'Arthur
Shopenhauer i de Friedrich Nietzsche. Quan feia els estudis
universitaris s'implicà
força en la fennomania, moviment polític i
cultural al Gran Ducat de Finlàndia que
volia normalitzar l'estatus social de la llengua finesa de llengua
minorada a
llengua nacional i cultural al seu país, tot lluitant contra
la russificació de
Finlàndia. Entre 1886 i 1888 va fer estudis de filologia amb
una beca a la Universitat
de Moscou i en aquests anys envià cròniques sobre
la vida russa als diaris
finesos. En 1889 fundà, amb Juhani Aho i Eero Erkko, la
revista Päivälehti,
portaveu del nacionalista Perustuslaillis-Suomenmielinen Puolue (PSP,
Partit
Fennomà-Constitucional; també conegut com
«Partit de la Jove Finlàndia»). En
1890 es diplomà en dret a la Universitat Imperial Alexandre
d'Helsingfors i en
1891 entrà com a escrivent al Tribunal
d'Apel·lació de Vaasa, a la regió
finesa
d'Ostrobòtnia, i representà la família
Järnefelt en la Dieta de Finlàndia. A
partir de 1892 llegí obsessivament Lev Tolstoi, autor que el
van influir sobre
manera i que implicà el descobriment d'un sentiment
religiós peculiar i d'un
pacifisme a ultrança. Aquestes experiències es
van palesar en les seves obres Isänmaa
(1893) i Heräämiseni (1894). A
partir de 1895 mantingué correspondència amb
Tolstoi, a qui visità en 1899 i 1910 a Iàsnaia
Poliana, esdevenint amic íntim i
confident, a més de traduir la seva novel·la Resurrecció,
les seves
obres pòstumes i nombrosos articles seus. La
influència del pensament tolstoià
van fer que abandonés la seva feina de jurista i
esdevingué un artesà i pagès
més (agricultor, ferrer, paleta, sabater, etc.) a la granja
«Rantala» de
Virkkala, a la població de Lohja, a la regió
finesa d'Uusimaa, que sa mare va
comprar i on va romandre la major part de la resta de sa vida. A
Rantala alfabetitzà
els pagesos, organitzant una biblioteca i conferències sobre
temes socials, polítics
i culturals, a les quals assistien els habitants de la zona.
Gràcies a Tolstoi,
va descobrir el pensament de l'economista Henry George sobre la
propietat de la
terra i la reforma agrària, i inspirat per aquest georgisme
prengué posició
contra les expulsions el gener de 1907 dels camperols que havien ocupat
les
terres de la finca de Laukko, a Vesilahti, a la regió finesa
de Pirkanmaa, lloc
que visità, informant dels fets amb articles i un fullet. A
més de tot això, traduí
quatre obres d'Henry George. En la dècada dels deu les seves
posicions es van
radicalitzar força, amb un pensament clarament anarquista.
Desafià les
autoritats i la societat burgesa amb gestos significatius, com ara no
batejant sos
infants, negant-se a pagar els impostors, proclamant la igualtat de les
esglésies,
reivindicant la reforma agrària, defensant la
resistència civil, etc., fets pel
qual va ser multat i empresonat. Quan la Revolució russa
s'escampà per
Finlàndia, es va veure implicat, juntament amb l'anarquista
i teòsof Jean Boldt
i altres partidaris, en els aldarulls de maig de 1917 a
esglésies d'Helsinki.
El maig de 1917, malgrat l'oposició dels capellans,
després de fer una convocatòria
en un diari, va fer tres mítings dins tres
esglésies d'Helsinki (Kallio,
Nikolai i Johannes), on parlà d'igualtat social i sexual, de
pacifisme i de les
seves idees religioses, actes que arreplegaren milers de persones i que
van
acabar en disturbis. Les autoritats l'acusaren de violència
i la premsa burgesa
acusà els agitadors de canalles i a ell de ser un
«degenerat del poble», mentre
que la premsa obrera li va fer costat. Va rebre el suport de
l'escriptor Eino
Leino i del compositor Jean Sibelius, casat amb sa germana Aino. En
1917 mateix
es publicà un llibre (Kirkkopuheet) on es
recollien els discursos que va
fer a les esglésies. Jutjat per aquests fets, va ser
condemnat a presó i en
1919 va ser agraciat per Carl Gustaf Emil Mannerheim, nou regent de la
nova
Finlàndia independent, i posat en llibertat. Entre 1922 i
1927 viatjà molt a
l'estranger (Suècia, Alemanya, Regne Unit,
França, etc.) i engegà un nou període
creador molt productiu. En 1930 signà, amb altres 31
intel·lectuals europeus de
primera fila (Valentin Boulgakov, John Dewey, Albert Einstein, Sigmund
Freud, Toyohiko
Kagawa, Thomas Mann, Romain Rolland, Bertrand Russel, Upton Sinclair,
Rabindranath Tagore, H. G. Wells, Stefan Zweig, ec.), el
«Manifest contra el
servei militar i la preparació militar de la
joventut». Va ser autor d'una trentena
de novel·les, reculls de relats i assaigs, i nou peces de
teatre, on critica
durament el capitalisme, l'església, el latifundi, la
judicatura i altres
institucions. Fou membre d'Associació d'Escriptors Finesos i
primer president dle
PEN Club de Finlàndia. Va ser guardonat en cinc ocasions
(1901, 1905, 1906,
1926 i 1928) amb el Premi Nacional de Literatura finès,
entre d'altres
distincions. En 1903 son cunyat Jean Sibelius va crear l'obra musical Kuolema,
op. 44 (La Mort), per acompanyar la seva peça
teatral del mateix títol,
considerada com l'obra literària més
representativa del simbolisme finès. Quan tenia
seixanta anys, en una carta enviada al seu amic Erkki Vala li
digué: «Si algú
us demana quina mena d'home soc, digueu-li que soc un
anarquista». Arvid
Järnefelt va morir el 27 de desembre de 1932 a
Hèlsinki (Finlàndia) i va ser
enterrat tres dies després a Virkkala (Lohja, Uusimaa,
Finlàndia). A Virkkala
una escola i una plaça porten el seu nom. ***
Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894) -
Jean-Frédéric
Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a
Friburg (Friburg, Suïssa)
l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil,
també citat com Baeriswyl.
Era fill natural de Thérèse Baériswil.
Es guanyava la
vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs
(Nord-Pas-de-Calais,
França), al número 46 del carrer Augustin. El 8
de gener de 1893 va ser fitxat
com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de
1894 el seu domicili
va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà
publicacions
anarquistes (L'Almanach du Père
Peinard,
L'Avenir, La
Révolte, La Revue
Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles
d'un révolté de Pietr Kropotkin, un
diccionari de volapük, diversos escrits
estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin;
portat a
la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i
reconegué la seva subscripció
a La Révolte. El 12 de
febrer de 1894
va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se
li va decretar la
seva expulsió de França; no obstant
això, el 6 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes
a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Jean-Frédéric
Baériswil (1864-?) ***
Foto
policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894) - Eugène Lamure: El 16 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Eugène Lamure –algunes fonts policíaques citen Clément com a segon nom, però a les partides de naixement i de defunció no hi figura. Sos pares es deien Jean Marie Lamure, sastre, i Madeleine Dumas. Entre 1888 i 1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca Périer-Febvre i vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer Saint-Germain d'Auxerrois de París. Després partí cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de 1892 va ser buscat sense èxit per la policia, que l'inculpava de pertànyer al grup anarquista «L'Action». Assistí a reunions anarquistes i quan el procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) intentà entrar a la força al Palau de Justícia, fet pel qual va ser detingut unes hores. Després de l'adopció de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran reserva», desconfiant de tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari florista Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893, després d'haver-se ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una malaltia venèria i d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar per analfabet, encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es declarà antipatriota i manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas d'incorporació. Segons un informe policíac, apallissava sa mare i sa germana, amenaçant-les d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que es va veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894 sa mare es presentà a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar poder alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte d'«associació criminal» i l'endemà el comissari de policia escorcollà el seu domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació d'explosius i exemplars de premsa anarquista (Chambard, Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i de diversos fullets (Jean Grave, Charles Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria, on reconegué la seva militància anarquista teòrica («partidari de reformes necessàries per l'evolució i no pel crim») i que els materials referents a explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo. També afirmà que no coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap organització. Pel que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els havia comprat a la via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol sa mare lliurà per correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es relacionaven les bones referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la família explicà que havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte d'ajudar sa família i el qualificà de «minyó absolutament inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer lliurà una ordre de sobreseïment per la inculpació d'«associació criminal». En 1900 figurava en un llista d'anarquistes parisencs. El seu últim domicili va ser a Cachan (Illa de França, França). Eugène Lamure va morir el 22 de juny de 1949 a l'Hospital Antoine-Chantin de París (França). ***
Foto
policíaca de Jean Baptiste Pancrazi (1912) - Jean Baptiste
Pancrazi: El 16 de novembre de 1882 –algunes
fonts citen erròniament el 16 de
setembre de 1886– neix a Bône (Bône,
Constantina, Algèria francesa; actualment
Annaba, Annaba, Algèria) l'anarquista
il·legalista Jean Baptiste Pancrazi. Sos pares
es deien Napoléon Pancrazi, comerciant, i Alexandrina
Caddes. Instal·lat a
París (França), freqüentà les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars),
així
com altres llocs parisencs on es feien conferències i debats
llibertaris.
Conegué els anarquistes Pierre Cardi, Henry Crozat de
Fleury, Antoine Gauzy i
Arthur Mallet, tots lligats a la il·legalista
«Banda Bonnot». Investigat per la
policia per aquestes amistats, el seu domicili, al número 10
del carrer Pelouze
de París, va ser escorcollat i es van trobar
títols bancaris furtats per
membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 27
d'abril de 1912, va ser empresonat.
El 6 de maig de 1912 va ser posat en llibertat sense ser inculpat ni
processat.
El 27 d'agost de 1919 es casà a Marsella
(Provença, Occitània) amb Clémence
Marie Antoinette Nicolas. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia
sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 30 de maig de 1912 - Louis Couilleau:
El 16 de novembre de 1884 neix a Les Beaubois
(Saint-Maurice-sur-Aveyron, Centre,
França)
l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també
conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy.
Sos pares, grangers, es deien Louis-François Couilleau i
Marie-Eugénie Péron.
Es
guanyava la vida com a representant de comerç i com a
intermediari de productes
fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per
distribuir pamflets
antimilitaristes de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El 3 de
novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en
substitució de Maurice
Imbard, el setmanari L'Anarchie,
fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb
Albert
Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot,
Alp. Aufauvre, Raul Audignan i
altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades
Populars (Causeries Populaires). El
5 d'agost de
1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15
dies de presó per
rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà
com a gerent del periòdic. Com a exgerent
de L'Anarchie, va ser condemnat en
absència el 30 de desembre de 1910 per
l'Audiència del Sena a la màxima pena,
un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de
l'article «Lettre ouverte
au soldat Graby», publicat en el número del 9 de
juny de 1910 L'Anarchie signat sota
el pseudònim de Victor Grangau,
que el ministre de la
Guerra considerà injuriós i difamatori cap a
l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912
va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la
seva
condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser
reafirmada. El 20
de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça.
Inscrit amb el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no
lluità en la Gran
Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà
París (França) i marxà cap a
Buenos Aires (Argentina). De bell nou a França, el 9 d'abril
de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la
barretaire de senyores Henriette Marie Madelaine Louvel. En aquesta
època treballava d'electricista i vivia al número
19 del carrer Messageries de París. El seu últim
domicili va ser al número 15 del carrer Baigneur de
París. Louis Coulleau va morir el 7 d'octubre de 1975 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França). ***
Clovis Pignat - Clovis Pignat: El
16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais,
Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista
Clovis-Abel Pignat, també
conegut com Tschombine Pategnon o Pierre
des Marnettes. Sos pares
foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després
d'aprendre l'ofici de vidrier,
treballà en diverses feines de la construcció. Va
ser un dels fundadors del
sindicat revolucionari «Fédération des
Unions Ouvrières de la Suisse Romande»
(FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de
cultura francesa) del cantó
de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la
«vaga salvatge». Entre
1906 i 1914 col·laborà en La Voix du
Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906
organitzà un grup anarquista al cantó de Valais.
L'abril d'aquest mateix any va
ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de
Saint-Maurice per
rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no
pogué trobar
feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire,
serrador,
agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a
Itàlia, on va fer teatre
de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per
mantenir sa família,
tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a
Valais, en 1913 i
1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de
1914 va
crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata
francoitalià Le Falot / Il Fanale
(El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on
defensà la via sindical com a
única possible i s'oposà a la
constitució d'un partit socialista de Valais. En
aquesta època va col·laborar en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Le
Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou
novament empresonat durant
dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918
signà una crida
amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió
Soviètica per als
desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de
treball. Entre
1921 i 1946 fou secretari permanent de la
«Fédération des Ouvriers du Bois et
du Bâtiment» (FOBB, Federació dels
Obrers de la Fusta i de la Construcció),
afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).
Va fundar L'Action Ouvrière,
que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du
Bâtiment, òrgan de la
FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses
vagues,
manifestacions, etc., les més importants de les quals foren
la vaga de Ginebra
(1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals
van ser
engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB.
Partidari de la
independència sindical, sempre es trobà en
conflicte amb els comunistes. En
1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de
presó i a 200 francs de
multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va
participar en la festa organitzada per celebrar el setantè
aniversari de Luigi
Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey
(Valais,
Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet,
altre militant
anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis
Pignat, una vocation
syndicale internationaliste (1971). ***
Pícnic per a recaptar
fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia
Mohegan, 1949). - Maxima Pirani:
El 16 de novembre de 1888 neix a Caracas
(Veneçuela) l'anarquista
Máxima
Otamendi, més coneguda com Maxima
Pirani
o Massima Pirani, pel llinatge de
son
company. A finals
de la dècada dels deu conegué a Caracas
l'anarquista italià Alberico Pirani,
que esdevingué son company. Posteriorment la parella es
traslladà a Nova York,
on treballaren en la confecció de capells de senyora i
militaren activament en el
moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son
company en la
construcció de la colònia llibertària
«Francisco Ferrer» de Stelton (Nova
Jersey, EUA) i després en el seu manteniment.
L'únic fill de la parella va
morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando
Borghi passà una
temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de
la mort en 1985 de
son company, continuà sostenint la premsa anarquista,
especialment Tierra y Libertad
(Mèxic) i L'Internazionale
(Ancona). Maxima Pirani
va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de
Brooklyn (Nova York,
Nova York, EUA) i va ser incinerada. ***
Necrològica
de Francesc Boya Rella apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de setembre de 1962 - Francesc Boya Rella: El 16 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1895 neix a Montgarri (Naut Aran, La Vall d'Aran, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Boya Rella. Sos pares es deien Francesc Boya España, llaurador, i Isabel Rella Moya. Miner de professió, emigrà a França i treballà a les mines pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a Catalunya i participà en el procés revolucionari i en la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà de miner a la zona pirinenca afiliat a la Federació Local de Sent Gironç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). Francesc Boya Rella va morir el 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 17 de maig– de 1962 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1994 - Eduardo Sanjuán
Castro: El 16
de novembre de 1901 neix a Santa Cruz (La Palma, Illes
Canàries) –alguns citen
erròniament San
Andrés y Sauces (La Palma, Illes
Canàries)–
el periodista anarcosindicalista
Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Sos pares es deien
Calixto Sanjuán i
Dolores Castro. Des de molt jove formà part del
moviment anarquista i fou un dels
fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les
dècades del vint i del trenta
fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari,
juntament amb Antonio
Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz
Martín. En els anys vint es
traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març
de 1924 negocià a Madrid
(Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de
Primo
de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila
Franquesa
(Shum o Joan
Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència
de Barcelona.
En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926
publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
la
biografia «Shum»
íntimo, sobre el seu
amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife,
Illes
Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la
vaga entre el sector
tabaquer, però va ser alliberat dies després. El
28 de setembre de 1935 va ser
novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys
(Ángel Domínguez,
Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías,
Ángel Mejías Zamorano, Diego
Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez
Benítez, i Juan Yanes Pérez), per
desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou
membre
del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937
membre de
la seva Secció de Periodistes. En 1936
col·laborà en Mi Revista.
Durant la Revolució espanyola fou membre de les
Milícies Canàries Antifeixistes, del Front
Antifeixista de Canàries, del Comitè
de Gerència de la Companyia Arrendatària de
Tabacs i del Comitè Antifeixista de
Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz,
formà part del Batalló
«Canàries»,
creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i
ell van se anomenats Los Cubanitos.
Amb altres companys del
Comitè Antifeixista de Canàries
(Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i
Vidal
Arabí), participà en diverses activitats la
finalitat de les quals fou
l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració,
entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França).
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de
la CNT
a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari
local. Algunes fonts
li atribueixen l'autoria del llibre La
tragèdia
de Benagalbón,
obra de l'advocat
republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen
dades biogràfiques d'ambdós. Víctor
Eduardo Sanjuán Castro va morir el
28 de novembre de 1993 a la Residència San José
de Madrid (Espanya), on
residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat. ***
Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949) - Bonaventura Rofes Llorens: El 16 de novembre de 1903 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: capturat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paula Carme Maria Ballester (Paulina), que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. Bonaventura Rofes Llorens es va suïcidar el 13 d'abril de 1985 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 20 de desembre de 1983 - Eusebio Martínez Muñoz: El 16 de novembre de 1909 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez Muñoz. Sos pares es deien Vicente Martínez Sánchez i Lucía Muñoz López. Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Sa companya fou Paulette Georgette Léa Bruge. Eusebio Martínez Muñoz va morir el 27 de novembre de 1983 al seu domicili d'Athis-Mons (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Ramón Serón Félix apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16 de
setembre de 1979 - Ramón
Serón
Félix: El 16 de novembre de 1913 neix
a Albalat de
l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ramón Serón Félix, que va fer servir
el pseudònim Don Pío.
Sos pares es deien
José Serón i Francisca
Félix. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya). En els
anys republicans, fou un dels fundadors, amb altres companys (Josep
Casajuana
Gol, Antonio Díaz, Juan García, Antonio
López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal
Ródenas, Ángel Rodríguez i els germans
Francesc i Josep Sabaté Llopart), del
grup anarquista «Los Novatos», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Quan la revolució d'octubre de 1934, va ser detingut a
Barcelona i tancat a
Montjuïc. En 1937 fou Conseller d'Economia per la CNT a
l'Hospitalet de
Llobregat. Durant la Guerra Civil lluità als fronts i el
desembre de 1938 va
ser nomenat sergent d'Infanteria de la 133 Brigada Mixta de la 70
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser tancat al
camp de concentració de Sant
Cebrià. Aconseguí poder embarcar cap a
l'Argentina, on s'instal·là i treballà
d'ajustador mecànic en una fàbrica de
màquines teixidores. Posteriorment
retornà a França i s'establí a la
regió parisenca. Entre 1959 i 1961 porta la
columna «De mi anecdotario» del periòdic
tolosà CNT. En 1960 va
ser un dels promotors de la reunificació confederal
i un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de
França, França) de
la CNT. En 1969, després de mostrar el seu rebuig a diverses
expulsions, es
considerà marginat del sindicat anarcosindicalista. El seu
testimoni va ser
recollit per Antoni Téllez Solà per al seu llibre
La guerrilla urbana en España.
Sabaté (París, 1972). Sota el
pseudònim Don Pío,
col·laborà,
sobretot amb poemes, en diverses publicacions llibertàries,
com ara Acción Libertaria,
Boletín Confederal, Boletín
Interno, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Tierra y Libertad i Umbral.
Visqué al final de sa vida a Gentilly (Illa de
França, França), amb sa companya
Laura Asó Palacín, amb qui tingué tres
infants. Malat de càncer, Ramón Serón
Félix
va morir el 26 de juliol de 1979 a l'Hospital Sainte-Anne del XIV
Districte de
París (França) i va ser incinerat l'1 d'agost al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Tosca
Tantini - Tosca Tantini:
El 16 de novembre de 1913 neix a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca
Tantini.
Sos
pares es deien Giuseppe Tantini, cartoner, i Attilia Melonari, i era
germana de
l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En
1930
marxà cap a França, on retrobà son
pare que havia emigrat en 1923. A finals de
1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb
son company, l'anarquista
Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la
distribució del periòdic anarquista Guerra
di Classe, de
Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio,
passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio
Calamassi, Pietro Morin,
Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti,
Leonida
Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo
Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els
combats d'Osca i
d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company
morí. El maig de 1937 compartia
un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri,
Camillo
Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al
número 2 de
la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni
de la detenció de Camillo
Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys
que
posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa
Fochi, mare
de Camillo Berneri, on explicà els últims moments
de la vida de son fill.
Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937
retornà a París (França). El
6 de setembre de 1939 es casà al XVIII Districte de
París amb Victor Manuel
Bistué Sampietro (1910-1993), obrer matricer de fresadora,
de pares emigrants
aragonesos que havia nascut a França. Tosca Tantini va morir
el 29 d'abril de
1940 a l'Hospital Lariboisière de París
(França) –algunes fonts citen
erròniament el 29 de març. ***
Necrològica
de César Cuello Díaz apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'octubre de 1991 - César Cuello Díaz: El 16 de novembre de 1918 neix a Rozadas (Boal, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista César Cuello Díaz. Sos pares es deien Amalino Cuello i Beneranda Díaz. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil participà en els combats al front del centre i en 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Algèria, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica i de l'Alliberament, s'instal·là a Orà (Algèria), on milità en la Federació Local de la CNT. En 1957 abandonà Algèria i s'establí amb sa família a Jonage, a la metròpoli de Lió, on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Carmen Pascual. César Cuello Díaz va morir el 17 de maig de 1991 a la Clínica Mutualista de Lió (Arpitània). ***
Antonio
Navarro Velázquez - Antonio Navarro Velázquez: El 16 de novembre de 1920 neix a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Sos pares es deien Gabriel Navarro López, espardenyer, i Agustina Velázquez Verdejo. Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista «Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el «cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo. Antonio Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a l'Hospital «Príncipes de España» de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). ***
Edmundo
Revenga González en l'homenatge de maig de 2006 - Edmundo Revenga González: El 16 de novembre de 1920 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) el comunista, i després anarcosindicalista, Edmundo Revenga González –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Reveiga. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Lucio Revenga Sanz i Elisa González Picatoste. Començà a treballar amb vuit anys com a corder al costat de son pare i quan tenia 13 anys començà a interessar-se per les idees socialistes. En acabar la guerra civil, i després de fer el servei militar, treballà de paleta i s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE) clandestí. En 1945 va ser detingut en una gran agafada i va ser empresonat durant dos anys a Valladolid i a Burgos (Castella, Espanya). Va ser en aquesta època quan abandonà el comunisme i s'acostà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels reorganitzadors de la CNT de Valladolid, militant en el Sindicat de la Construcció d'aquesta organització. El maig de 2006, amb la inauguració dels nous locals de la CNT de Valladolid, se li va retre un homenatge. Sa companya fou Felisa Fraile Arroyo, amb qui tingué tres filles (Anabella, Felisa i Gema) i un fill (Edmundo). Edmundo Revenga González va morir el 8 de juny de 2008 a Valladolid (Castella, Espanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'El Carmen de la ciutat. ***
David
Urbano Bermúdez - David Urbano
Bermúdez: El 16 de
novembre –algunes
fonts citen erròniament el 13 de novembre– de 1944
neix a
Cañete de las Torres (Còrdova, Andalusia,
Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifranquista David Urbano
Bermúdez. Sos pares es deien José Urbano i
Encarnación Bermúdez. Fill d'un
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
va ser empresonat en
acabar la guerra civil, va ser criat per sa família a
Barcelona (Catalunya), on
havia emigrat després del seu naixement. Quan tenia 12 anys
partí amb un dels
seus germans cap a Estrasburg (Alsàcia), on
començà a militar en el Joventuts
Llibertàries i col·laborar en el setmanari
tolosà Espoir. En 1964,
a París (França), va ser nomenat secretari de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 24
de desembre de 1967, amb
propaganda llibertària, va ser detingut a Madrid (Espanya)
sota l'acusació de
formar part del grup anarquista «1 de Mayo», que
portava una campanya
d'atemptat contra els interessos franquistes i d'accions de solidaritat
amb els
presos polítics; jutjat en consell de guerra, el 29 d'abril
de 1968 va ser
condemnat a sis anys de presó. Traslladat a la
presó de Sòria (Castella,
Espanya), participà en diversos moviments de protesta i en
una vaga de fam de
nou dies que li va implicar 40 dies de cel·la incomunicada.
Posteriorment va
ser traslladat a la presó de Segòvia (Castella,
Espanya), on el maig de 1972 va
ser alliberat. Enviat a fer el servei militar, va ser llicenciat per
«inepte» i
treballà d'auxiliar administratiu. El 23 de novembre de 1973
va ser novament
detingut; jutjat, el gener de 1974 va ser condemnat a cinc anys de
presó per
«propaganda il·legal» a la
presó madrilenya de Carabanchel. Arran de la mort de
son pare durant el procés, es beneficià d'una
pròrroga per a la seva
incorporació a la presó, però el 22 de
juny d'aquell any va ser novament
detingut a Barcelona, amb Luis Andrés Edo i altres companys,
arran del segrest d'Ángel
Baltasar Suárez Bernardo, director de la sucursal del Banc
de Bilbao a París, a
mans dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes
(GARI). A finals de
1974 va ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic de Madrid
a quatre anys de
presó. El 17 de febrer de 1975 va ser novament condemnat a
cinc anys per
«associació
il·lícita». Tancat a
Segòvia, l'abril de 1976 va ser traslladat
després d'una evasió col·lectiva a
Zamora (Castalla, Espanya). L'estiu de 1976
es beneficià de l'amnistia atorgada després de la
mort del dictador Francisco
Franco. En 1977 fou gerent, amb Pere Marcilla, de la llibreria
barcelonina
«Cosa Nostra». Visqué a Sant Quirze del
Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). A finals
dels anys noranta
col·laborà en el periòdic CNT i en 2003 s'integrà en el
«Grup per
la Revisió del Procés Delgado-Granado»,
amb Octavio Alberola Suriñach, Joan
Busquets Verges, Antonio Martín Bellido i Juan Salcedo
Martín, entre d'altres.
David Urbano Bermúdez va morir el 27 de setembre de 2016 a
l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat a
Albolote (Granada, Andalusia, Espanya).  Defuncions
Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894 - Anthelme Girier: El 16 de novembre de 1898 mor a la Guaiana Francesa el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Havia nascut el 21 d'abril de 1869 al VI Districte de Lió (Arpitània) en una miserable família obrera. De pare desconegut, era fill natural de la modista Josephine Girier. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa. ***
Andreu
Pijoan Casanovas - Andreu Pijoan Casanovas: El 16 de novembre de 1939 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Pijoan Casanovas. Havia nascut cap al 1903 a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Pijoan Civit, llaurador, i Rosa Casanovas Carbonell. Llaurador de professió, milità en la Federació Local de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, va ser detingut. Andreu Pijoan Casanovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Son germà Joan Pijoan Casanovas, també militant confederal, ja havia estat executat el 14 de juliol d'aquell any. ***
Román
Delgado Monteagudo - Román Delgado Monteagudo: El 16 de novembre de 1952 mor a Mèxic el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. Havia nascut el 2 de febrer de 1894 a Ferrol (La Corunya, Galícia). En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort. ***
Gigi Damiani - Gigi Damiani: El 16 de novembre de 1953 mor a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1876 a Roma (Itàlia). Fill d'una modesta família catòlica, sos pares es deien Sabatino Damiani i Anna Passeri. Quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors –La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per «infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949), La mia bella anarchia (1953), entre d'altres. ***
Josep
Subirats Lleixà - Josep Subirats
Lleixà:
El 16 de novembre de
1964 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Josep
Subirats Lleixà,
conegut com Pepito. Havia nascut el 5 de
juliol –algunes
fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900
al Mas de Barberans
(Montsià, Catalunya). Sos pares, militants
llibertaris, es deien
Jaume Subirats Barber, llaurador, i Anna Lleixà Subirats.
Sos germans i germanes Carmen, Francesc,
Jaume,
Manuel i Raimon, van ser també militants de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917
s'afilià a la Secció de
Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de
Barcelona. Milità
activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano
Martínez Anido
engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital
catalana. En 1923, amb el cop
d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a
París (França), amb son germà
Jaume, i milità en la Federació de Grups
Anarquistes del departament del Sena.
Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a
Barcelona, on fou un actiu militant del
ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup
excursionista «Sol i Vida»
i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També
col·laborà en l'Ateneu Llibertari de
Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després
s'adherí a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves
carns empresonaments i pallisses.
El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil,
marxà voluntari en les
milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos
germans organitzà la producció
de pa de la «Columna Durruti». En 1939
marxà a l'exili i patí els camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb sa companya Josepa Albir (Pepita)
i sa filla Ana, que
havien estat condemnades a mort pel règim franquista,
però que després d'11
anys de presó van ser alliberades. Milità en la
Federació Local de la CNT de
Tolosa. Josep Subirats Lleixà va morir el 16 de novembre de
1964 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després
al cementiri d'aquesta localitat. ***
Antonio
Ábalos Lara - Antonio Ábalos Lara: El 16 de novembre de 1965 mor a França l'anarcosindicalista Antonio Ábalos Lara. Havia nascut el 12 d'octubre de 1900 a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Era fill d'Antonio Ábalos Delgado, sabater, i de María Lara Caro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. ***
Necrològica
de Francisco López Guillén apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 2 de maig de 1974 - Francisco López
Guillén:
El 16 de novembre de 1973 mor a
València (València, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Francisco López Guillén.
Havia nascut el 14 de juliol de 1905 a València
(València, País
Valencià). Era fill natural de Rosario
López Guillén. Va ser
amic de la infància de l'anarcosindicalista Joan
Peiró Belis, amb qui sempre
restà en comunicació. Milità en el
Sindicat de Vidriers de València de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Joan
Peiró Belis va ser lliurat pels
nazis a les autoritats franquistes, el va anar a visitar a la
presó de València
i intentà per tots els mitjans salvar-lo, ocupant-se de la
seva inhumació
després de la seva execució el 24 de juliol de
1942 a la presó de Paterna (Horta
Oest, País Valencià). Durant el franquisme,
continuà militant en la CNT
clandestina de València. Francisco López
Guillén
va morir el 16 de novembre de 1973 a l'Hospital La Fe de
València (València, País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Giovanni Mariga - Giovanni Mariga:
El 16 de novembre de 1979 mor a Carrara (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il
Padovano o Padovan.
Havia nascut el 24 de setembre de 1899 a Pàdua
(Vèneto, Itàlia). Sos pares es
deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de
mecànic.
Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la
política. Amb la seva
quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats
al Trentino, fins
acabar a Trieste amb els «alliberadors».
Després de la guerra continuà de
soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques,
Itàlia). Un
dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a
Albània, però en arribar
al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i
retornaren als
quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les
casernes
Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos
antimilitaristes i
atià els soldats a desertar. Després del servei
militar, en 1920 retornà a
Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va
parlar d'anarquia i li va
passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista,
reaccionà contra la
violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en
diverses ocasions i
arreplegà en total 16 anys de presó, en
períodes de tres a sis anys. El juny de
1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana,
Itàlia) i s'uní a la
Resistència, combatent en la Brigada «Elio
Wockievic», formació depenent de la
Brigada «Lunense», on arribà al grau de
sots comandant. Per raons de
competència territorial, passà a la Brigada
«Garibaldi» de Carrara (Toscana,
Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo).
En la Brigada «Lunense» també
combaté, com a comandant de
secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del
4 de gener de 1945, més enllà
de l'anomenada «Línia
Gòtica», va ser enquadrat en el grup de
sabotejadors
«Tullio» de l'aliada «Special
Force» de Florència (Toscana, Itàlia),
on lluità,
participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins
l'Alliberament
d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat,
juntament amb altres
quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano
Ruffini (Rompiteste), exsecretari
del Partit
Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata
Nera», i de la seva esposa, fet
que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local
públic de Santo Stefano di Magra
(Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va
declarar aliè als fets, va ser
condemnat en primera instància a 20 anys de presó
i en l'apel·lació a cadena
perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se
li va proposar per
a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de
Vittorio Veneto i
Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia
sol·licitat en coherència amb
les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per
mor de la
seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968,
després de patir 22
anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa,
Gènova, Liorna,
Portolongone) i després d'una intensa
mobilització dels companys arreu
d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro
Pertini, aleshores president
de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i
pogué retornar a Carrara.
Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar
part del grup
anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a
Carrara. En 1975, amb Goliardo
Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el
«Cercle Cultural
Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara.
Contribuí, en 1978, a la
creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio
Ravenna, entre d'altres,
del Grup Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni
Mariga va morir el 16 de
novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara
(Toscana, Itàlia) i fou
enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano
d'aquesta ciutat. ***
Felisa
de Castro San Pedro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla
Mouchina
(Bordeus, 1943) - Felisa de Castro San Pedro: El 16 de novembre de 1981 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro San Pedro –algunas fuentes citan erròniament el segon llinatge com Sampedro. Havia nascut el 21 de febrer de 1898 a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya). Era filla de Grimaldo de Castro Ramos, llaurador, i de Flora San Pedro Bratos. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro San Pedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).. ***
Necrològica
d'Emili Jardí Pastor apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987 - Emili Jardí Pastor: El 16 de novembre de 1986 a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França). Havia nascut el 10 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 7 de juliol– de 1907 al barri de Jesús de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarcosindicalista Emili Jardí Pastor. Sos pares es deien Emili Jardí Cugat i Cinta Pastor Serret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. En 1940 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la indústria de guerra a Rouen (Alta Normandia, França). En 1941, durant l'ocupació, va ser obligat pels alemanys a treballar de paleta en les feines de fortificació del Mur de l'Atlàntic. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Royan, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt del cor, el 14 de novembre de 1986 hagué de ser hospitalitzat urgentment a conseqüència d'una embòlia cerebral; Emili Jardí Pastor va morir dos dies després, el 16 de novembre de 1986 a l'Hospital de Royan, situat a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) on vivia, i fou enterrat civilment dos dies després. Sa companya fou Dolors Cid. ***
Miguel
Alba Lozano i María Mateo Bruna (1974) - Miguel Alba
Lozano: El 16 de novembre de 2003 mor a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel Alba Lozano. Havia nascut el 16 de maig de
1903 a Algarra (Conca,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Miguel Alba
i
Buenaventura Lozano. Quan era molt jove emigrà amb sos pares
i sos vuit germans
a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, on treballà
de paleta. En els
anys trenta s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i s'integrà en el moviment llibertari.
Conegué l'anarquista
Blas Mateo Bruna i es casà amb sa germana María
Mateo Bruna, també militant.
L'1 d'agost de 1933 va ser detingut quan formava part d'un piquet
vaguístic en
una obra. Durant la Revolució i la guerra va ser designat
pel Sindicat de la
Construcció per formar part de la gestió de la
col·lectivització del metro i va
ser nomenat secretari de Transports. Fou delegat polític del
I Esquadró de la
II «Columna Sud-Ebre» i després delegat
social del I Esquadró de Cavalleria del
III Sector de la Divisió «Lluís
Jubert». Durant els enfrontaments amb els
estalinistes el maig de 1937, va ser detingut i tancat
gairebé un any en un
vaixell-presó ancorat al port de Barcelona. En 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, passà França. Després d'un
temps reclòs al camp de concentració d'Agde
(Llenguadoc, Occitània), s'instal·là a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local de la CNT. Amant de
la poesia, col·laborà en el
setmanari Cenit. En 1992 sa
companya María
Mateo Bruna va morir. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan
Gamero
en el seu reportatge documental Vivir la
utopia.
Fou oncle d'Otilio Alba Polo, primer secretari
d'Organització del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) clandestí, afusellat
en 1941. Miguel
Alba Lozano va morir centenari el 16 de novembre de 2003
–algunes fonts citen
erròniament 1999– a la Clínica
Saint-Jean-Languedoc de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Rubén
Prieto - Rubén Prieto: El 16 de novembre de 2008 mor a Caracas (Veneçuela) el dissenyador, escriptor, traductor, editor, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto. Havia nascut el 19 de desembre de 1930 a Montevideo (Uruguai), en una família d'origen espanyol. Estudià en la Facultat de Belles Arts i milità en el moviment estudiantil formant part entre 1950 i 1965 de la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU). En 1953 participà en la creació de l'Associació d'Estudiants de Belles Arts. Després va fer de professor de disseny a l'Escola de Belles Arts, de periodista i de llibreter bibliotecòleg, sempre participant com a activista en diversos moviments socials (universitari, ecologista, sindical, cooperativista, veïnal, etc.). El 20 d'agost de 1955 fou un dels fundadors de la «Comunidad del Sur» a la zona sud de Montevideo, comuna llibertària que destacarà per les seves tasques editorials gràcies a la impremta del col·lectiu, a més d'altres seccions (granja ecològica, fleca, fusteria, etc.). En 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). Durant la dictadura militar feixista la «Comunidad del Sur» serà durament reprimida i els seus companys hauran d'exiliar-se, primer al Perú i després a Estocolm com a refugiat polític. A la capital sueca, amb altres companys, recrearà la comuna i fundarà una nova editorial, Nordan Comunidad. Amb la caiguda de la dictadura, retornà a Montevideo on refundà la comunitat i reprengué la militància i l'activitat editorial, que el relacionà amb el moviment anarquista llatinoamericà (Santiago de Xile, São Paulo, Rio de Janeiro, Caracas, etc.) i europeu (Madrid, Barcelona, París, Estocolm, Milà, etc.). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 prengué part en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Entre les seves obres destaquen Por la tierra y por la libertad. Trabajadores rurales y proceso revolucionario: UTAA y el MNLT (1986) i Perfil ambiental del Uruguay (2000, amb altres). Rubén G. Prieto va morir d'un atac de cor el 16 de novembre de 2008 a l'Hotel Hilton –actual Alba Caracas– de Caracas (Veneçuela), quan representava la seva editorial en la Fira Internacional del Llibre d'aquesta ciutat, i el seu cos fou incinerat el 29 de novembre d'aquell any al Cementiri del Nord de Montevideo (Uruguai). ***
Manuel
Rausa Berniz - Manuel Rausa
Berniz: El 16 de novembre de 2009 mor a Vallobar (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Rausa Berniz. Havia nascut el 23 d'octubre
de 1921
a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel
Rausa Vilas i
Jacinta Berniz. Era el menor de sis germans d'una família de
petits agricultors
republicana i atea. Quan tenia set anys quedà orfe de mare.
Durant la seva
infància, a causa de les idees antireligioses de sa
família, tingué problemes a
l'escola i amb l'església. Amb l'adveniment de la II
República espanyola i la
legalització de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), des de molt jove,
amb son germà Miguel, s'hi afilià i
participà en les activitats de les
Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 el seu
poble quedà en zona lleial, on es creà una
important col·lectivitat, destruïda
en 1937 per la reacció comunista. El març de
1938, davant l'avanç feixista,
abandonà el poble amb sa família cap a Catalunya.
Després d'un temps a Les
Preses (Garrotxa, Catalunya) i davant la negativa del seu
ingrés a l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, va ser acceptat com a
policia després
d'un curs de tres mesos i destinat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) fins a
finals d'aquell any. El gener de 1939 va ser ferit en una cama al front
i,
després de ser operat a Vic (Osona, Catalunya) i encara
convalescent, passà el
7 de febrer de 1939 a França pel Coll d'Ares. Un cop a Prats
de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord), va ser portat a un vaixell-hospital ancorat a Marsella
(Provença, Occitània) per recuperar-se de les
seves ferides i després portat al
camp de concentració d'Argelers. El maig de 1939 va ser
portat al camp de
concentració de Barcarès i el setembre d'aquell
any al de Sant Cebrià, d'on
sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina
a les fortificacions al Mosa i les Ardenes («Línia
Gamalin»). Després de l'armistici
de França el 22 de juny de 1940, el trobem l'octubre en una
CTE situada a la
zona alpina, desfent fortificacions i construint carreteres. El maig de
1941,
fart d'aquella situació, es va rebel·lar i va ser
reclòs en una presó prop de
Lió (Arpitània). Fet presoner per les tropes
alemanyes, va ser portat el 31
d'agost de 1941 al camp de Saint-Pierre-Quilbignon, a prop de Brest
(Bretanya),
on treballà durant dos anys i mig a les fortificacions de la
base submarina. El
17 de març de 1944 va fugir-ne amb altre company i es
dirigiren de polissons en
un tren de carbó a Seta (Llenguadoc, Occitània).
Mesos més tard passà a Castres
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en
la guerrilla antinazi i formà part de la
CNT i de les Joventuts Llibertàries. Son pare va morir en
1942 en una presó
franquista d'Osca. Després de la II Guerra Mundial,
treballà de paleta i
d'encofrador i milità en la CNT i en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) a Seta, ocupant nombrosos càrrecs orgànics
locals durant llargs
períodes. Assistí com a delegat a plens, com ara
l'Intercontinental de 1969, i a
congressos, com el de Llemotges (1960), Montpeller (1965) i Marsella
(1975). En
27 de maig de 1977 retornà a la Península i
s'establí al seu poble natal, on
milità en la CNT. Col·laborà en l'Enciclopedia
histórica del anarquismo español,
editada per l'«Associació Isaac Puente»
de Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser
present en l'enterrament de les cendres
de Felipe Alaiz de Pablo a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) i participà
en els actes en l'aniversari del Consell d'Aragó que se
celebraren a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya), entre altres iniciatives. Manuel Rausa Berniz (1921-2009) ***
Gemma
Failla - Gemma Failla: El
16 de novembre de 2021 mor a Lió (Arpitània)
l'anarquista Elvira Gemma Failla.
Havia nascut el 3 de desembre –el certificat de
defunció cita el 10 de desembre–
de 1951 a Siracusa (Sicília), juntament amb sa germana
bessona Aurora Failla.
Era filla del destacat militant anarquista Alfonso Failla i d'Eufemia
Pastorella. Nasqué casualment a Siracusa, però sa
família vivia a Carrara
(Toscana, Itàlia), ciutat on es crià i on
començà a militar en el moviment llibertari,
especialment en la Federació Anarquista Italiana (FAI).
Posteriorment, seguint
son company Domenico Pucciarelli (Mimmo Pucciarelli),
anarquista i
insubmís a l'exèrcit,
s'instal·là definitivament al barri de la
Croix-Rousse de
Lió (Arpitània), on milità activament
en el moviment anarquista local. Es va
vincular al grup editor del periòdic anarquista Informations
et Réflexions
Libertaires (IRL), fou membre de la Coordinadora
Llibertàira i assídua de
la llibreria llibertària La Gryffe. En 1979, amb son company
i Jean-Marc
Bonnard i Alain Thévenet, creà l'Atelier de
Création Libertaire de Lió. També
participà activament en les lluites feministes i
homosexuals. Gemma Failla va
morir el 16 de novembre de 2021 al I Districte de Lió
(Arpitània) i va ser
incinerada 10 dies després al cementiri de la
Guillotière de la ciutat. Un
edifici okupat de la Croix-Rousse porta el seu nom. ---
|
![[15/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/11]") |
|
![[17/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/11]") |
|
|
| Actualització: 16-11-24 |