|
---
Anarcoefemèrides del 16 de desembre Esdeveniments
Louise Michel, fotografiada per Eugène Appert, just abans del Consell de guerra de 1871; porta vel negre en senyal de dol per Théophile Ferré, afusellat el 28 de novembre d'aquell any - Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia. ***
Anagrama
de la futura AIT - Conferència Sindical
de Berlín
(1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920
té lloc a Berlín (Alemanya),
convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat
(NAS, Secretariat
Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una
conferència sindical
anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la
reconstrucció
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La
Revolució russa de
1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el
bolxevics, com ara els
congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de 1919,
però el congrés rus de Moscou de 1920
deixà ben clar quin era el caràcter que
els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per
això sorgí la
necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència
estigueren
representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), sector minoritari
de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop
Steward & Workers'
Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el
rus Belensky
d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana
(USI, Unió Sindical
Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF,
Federació
Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions
Professionals de Dinamarca; la
CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova
Internacional. Una comissió
formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que
foren finalment
aprovades, basades en els principis de la lluita de classes,
l'anticapitalisme,
antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la
independència dels partits
polítics i internacionalisme. L'associació que es
volia crear prengué el nom
provisional de Internacional Revolucionària dels
Treballadors (IRT). La
Conferència va fer una crida a totes les organitzacions
sindicalistes
revolucionàries i industrials a prendre part en el
congrés convocat per a maig
de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical
Roja
(ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A
més a més es va
fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per
afavorir la
preparació del congrés moscovita. Els grups
anarquistes que finalment van
participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que
patien els anarquistes russos i significà el trencament amb
els bolxevics.
Després de diverses trobades, la refundació de
l'AIT fou un fet en el Congrés
de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre
de 1922 i el 2 de gener de
1923.
Naixements
Romualdo Pappini - Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato» –l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé, Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per «violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de l'atemptat d'Édouard Marlo apareguda en el diari
parisenc L'Intransigeant
del 4 de març de 1894 - Édouard Marlo:
El
16 de desembre de 1865 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Édouard Joseph Marlo. Sos pares es deien Léon
Marlo, teixidor, i Augustine
Florin, domèstica. Com son pare, es guanyà la
vida treballant de teixidor a
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 27 d'abril de 1885
va ser condemnat a
sis mesos de presó per «frau» i pel
mateix delicte el 27 de març de 1886 a un
mes de presó. El 12 de març de 1886 va ser
condemnat a vuit dies de presó per
«trencament de tanca». Anarquista des de 1893, a
finals de febrer d'aquell any deixà
sa companya i s'anà a viure amb un company. Partidari de la
«propaganda pel fet»,
decidí matar un patró qualsevol per materialitzar
les seves idees i per a tal
finalitat comprà un trinxet. El 2 de març de 1894
es presentà a l'empresa que
havia abandonat dues setmanes abans voluntàriament
–segons altres versions
hauria estat acomiadat– i davant l'establiment, sense dir cap
paraula, donà un
violent cop de trinxet a prop de l'orella del patró
Florimond Cauchies; es
desencadenà una baralla i el patró encara
rebé dues ferides més al cap, però
aconseguí alliberar-se i fugir cap a l'interior de la
fàbrica. Detingut,
declarà que la seva intenció era assassinar un
propietari o un director del
tissatge qualsevol i que li va tocar a Florimond Cauchies. En
l'escorcoll de la
casa de son company on s'allotjava i en el de la seva companya no es va
trobar
res que el pogués incriminar. Jutjat, el 28 de maig de 1894
va ser condemnat
per l'Audiència del Nord a la pena de mort per
«temptativa d'assassinat», però
el 26 de juliol d'aquell any el Tribunal de Cassació
reduí la pena a la de
treballs forçats a perpetuïtat en
deportació i va ser enviat a la colònia
penitenciària
de la Guaiana francesa. El 25 d'octubre de 1896 aconseguí
evadir-se, però va ser
capturat dos dies després; jutjat per aquest fet, el 26 de
gener de 1897 va ser
condemnat a dos anys de calabós per
«evasió». El 19 de febrer de 1905 el
Consell Nacional Federal del Grup Socialista Revolucionari de la Cambra
de
Diputats francesa demanà al ministre de Justícia
la gràcia al seu favor. En
1906 es beneficià d'una remissió de pena i de la
supressió de l'obligació de
residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella - Amédée Dunois: El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, –després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme–, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Fill d'una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851; sos pares es deien Jacques Philippe Catonné, alt funcionari, i Anaïs Agathe Chaufournier. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret –i casat amb la filla d'un jutge– i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès –de qui serà el seu secretari personal– i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945. És autor de nombroses obres d'història –era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)–, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936). ***
Una de les obres de José Torralvo - José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina). ***
Julio
Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920) - Julio Camba: El
16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra,
Galícia) el
periodista, humorista i escriptor anarquista, i després
franquista, Julio Camba
Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son
pare, Manuel Camba Bóveda,
compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i sa mare es deia Juana
Andreu Temes; son germà
major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor.
Després de fer estudis
a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria
de Marín
(Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en
un grup de
lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes
fonts en diuen 16–,
en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es
fes capellà, fugí
de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell
cap a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà amb un amic de sa família i
s'introduí en els cercles
anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup
editor
del periòdic La Protesta Humana
i amb
la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure
néixer. En aquesta època
començà
a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests,
pamflets,
etc.) i a col·laborar en els periòdics
anarquistes La Protesta, dirigit
per Diego Abad de Santillán i Emilio López
Arango, i La Protesta Humana.
També
participà activament en la vaga general de 1902. Per totes
aquestes activitats,
en aplicació de l'anomenada «Llei de
Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre
de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián
Troitiño, Ramón
Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel
Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de
l'Argentina cap a
Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva
Galícia
natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a
Galícia, començà a
col·laborar en El Diario de
Pontevedra,
però ràpidament s'instal·là
a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions
anarquistes, com ara El Porvenir del
Obrero. Mesos després creà el seu propi
periòdic, El Rebelde
(1903-1905); aquest setmanari literari de continguts
obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich
Nietzsche, va ser
dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les
col·laboracions de Pietr Kropotkin
–l'única
col·lecció gairebé completa dels 51
números d'El Rebelde es
conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–,
Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus,
Anselmo Lorenzo, Francisco
Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja,
José Martínez Ruiz (Azorín),
José María Blázquez de Pedro,
Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en
llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes
d'impremta. El 23
de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista
modernista Afirmación. A
partir de 1905, i fins
1907, col·laborà com a cronista en el
periòdic republicà El
País. En 1907 va ser contractat pel
periòdic España Nueva
com a cronista parlamentari
i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la
política. En
aquests anys col·laborà en diversos
periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,
El Intransigente, Los
Lunes del Imparcial, La Voz,
etc.) i en les publicacions
anarquistes La Anarquía Literaria,
La Revista Blanca i Tierra
y Libertad. En aquest any, durant el procés per
l'atemptat
contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906),
va ser
cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista
regicida Mateu Morral
Roca, però sempre reconegué, durant el judici i
en articles de premsa, que el
coneixia escassament. També en 1907 publicà el
llibre El destierro, on narra la
seva etapa Argentina i la seva
introducció en el pensament anarquista. En 1908
entrà a formar part com a
corresponsal en la plantilla del periòdic La
Correspondencia de España i va ser enviat a
Constantinoble (Imperi Otomà),
on cobrí el moviment dels anomenats «Joves
Turcs», les eleccions i el canvi de sultà
d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de
redacció i El Mundo el
va enviar com a corresponsal
a París (França) i a Londres (Anglaterra). En
1912 començà a escriure en el
diari conservador La Tribuna sota
el
pseudònim Diario de un
Español.
Retornà a Londres i també envià
cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir,
aprengué el francès, l'anglès i
l'alemany. En 1913 començà a
col·laborar per al
diari monàrquic ABC,
contribució que
durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort.
En 1916, en el
context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York,
EUA), per a cobrir
les eleccions de 1917 en els quals guanyà el
demòcrata Woodrow Wilson. Una
d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista
per al
diari liberal El Sol.
Repetí a Berlín
i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia).
De bell nou a ABC, cobrí
la corresponsalia de Nova
York i retornà a Espanya després del crack
del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves
idees anarquistes ja
s'havien refredat força. En 1930 viatjà a
Mèxic i, ben igual que el seu viatge
a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia
sobre aquests. Durant la Guerra
Civil espanyola, que passà gairebé tota a
Portugal, les seves cròniques, on
expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren
en l'ABC de Sevilla (Andalusia,
Espanya). En
1948 es publicaren les seves Obras
completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un
recull de les seves
publicacions. En 1947 s'instal·là de manera
intermitent com a hoste de l'Hotel
Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril
de 1954,
ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer
Joan March Ordinas,
per a qui havia treballat de negre.
Entre 1951 i 1953 col·laborà en el
periòdic franquista Arriba.
També va escriure per a La
Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser
anomenat per alguns
com el Brillant-Savarin espanyol,
però també pel pòquer, joc que
l'obligava a escriure més per necessitat
econòmica
que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme
«Mariano de Cavia» del diari
ABC. Publicà nombrosos
llibres, molts
d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las
alas de Ícaro (1913), Londres
(1916), Alemania, impresiones de un
español (1916), Playas,
ciudades y montañas (1916), Un
año en otro mundo (1917), La
rana viajera (1920), Aventuras de
una
peseta (1923), El matrimonio de
Restrepo (1924), Sobre casi todo
(1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer
(1929), Haciendo de República
(1934),
La ciudad automática
(1934), Esto, lo otro y lo de más
allá (1945), Etc., etc.
(1945), Mis páginas mejores
(1956 i 2012), Ni fuh ni fah
(1957), Millones
al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de
1962, com a
conseqüència d'una embòlia, a la
Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972
i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos
de Julio Camba» que es reunia al
restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi
periodístic
que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls
dels seus articles,
molts d'ells inèdits, com ara Maneras
de
ser periodista (2013), Caricaturas
y
retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un
corresponsal español (2014) i Galicia
(2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes
sota el
títol «¡Oh,
justo, sutil y poderoso
veneno!». Los escritos de la Anarquía. ***
Jean
Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic
(Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana] - Jean Cariat:
El 16 de desembre de 1889 neix a Saint-Michel
(L'Auriera,
Llemosí, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista
Jean Cariat. Sos pares es deien André Cariat, conreador,
i Émile Desbrugères. Establert a
París
(França), treballà d'obrer en una
cimentera. Entre 1910 i 1912 va fer ser servei militar i
patí dos mesos de
presó per possessió de fullets antimilitaristes.
En 1913 s'afilià al Sindicat
d'Obrers de Cimentera de la Confederació General del Treball
(CGT). El 12 de
juliol de 1913 es casà al IV Districte de París,
amb Catherine Roulhac. En
aquesta època vivia al número 16 del carrer
Hôtel de Ville de París. El 22
d'abril de 1914 nasqué son fill Marcel Cariat. A finals de
juliol de 1914 marxà
amb sa companya i son fill pretesament per visitar
l'Exposició Nacional de
Berna (Berna, Suïssa), però en realitat era per
fugir de la lleva arran de
l'esclat de la Gran Guerra. Visqué una temporada a
Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), on no trobà feina i, en
situació miserable, va ser condemnat a una
multa de cinc francs per «furt de productes
agrícoles». S'establí a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa), on treballà d'obra en obra. En aquesta
època participà activament amb
el grup editor de Le Réveil
Anarchiste.
El 7 de juny de 1919 nasqué son segon fill Raymonde Cariat.
El 22 de gener de
1921 va fer una xerrada sobre la història de les
cooperatives en l'assemblea
general de la Societat Cooperativa de la Confecció que se
celebrà a les Sales
de Reunions Obreres de Ginebra. En 1922 creà amb
l'anarcosindicalista Lucien
Tronchet i alguns anarquistes italians el Sindicat Internacional
Autònom de
Paletes i Manobres, de caire sindicalista revolucionari, que
presidí alguns
anys fins a la seva dissolució en 1931. Segons la llei sobre
assegurança per a
l'atur obligatòria, aquest sindicat es va veure obligat a
fusionar-se amb la «Fédération
des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB,
Federació d'Obrers de la Fusta i de
la Construcció). Nombroses vegades, grups de militants es
presentaven a les
obres per fer agitació o per engegar els obrers que
treballaven el Primer de
Maig. En 1926 es va construir una petita casa de fusta a les rodalies
de
Ginebra. El guarda rural de la zona declarà que treballava
regularment i que sa
companya venia joguines a les festes. En 1928 estava subscrit al
butlletí Le Trait d'Union
Libertaire, òrgan de l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA) de França.
Després de la mort de Luigi
Bertoni en 1947, es dedicà a portar els comptes del grup
editor de Le Réveil Anarchiste
i s'ocupà
especialment de les subscripcions de Le
Libertaire a Suïssa. També
participà en les activitats del Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) i es mantingué sindicat fins els
seus últims dies. Jean Cariat va morir el 4 d'agost de 1974
a Ginebra (Ginebra, Suïssa). ***
Kim
Jwa-Jin - Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao «El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.). Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu. ***
Necrològica
de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de gener de 1994 - Valentina Beivide Solana: El 16 de desembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1893– neix a Liaño (Villaescusa, Cantàbria, Espanya) l'anarquista, naturista i esperantista Valentina Beivide Solana –també citada Beibide–, coneguda com Sara. Sos pares es deien Ricardo Beivide i Visitación Solana. Quan era molt jove emigrà a França i a París entrà en contacte amb el moviment llibertari i conegué son company Pedro. La parella s'establí a Cuers (Provença, Occitània), on Pedro animà el grup esperantista local dins del quall ella col·laborà activament. També participà en les activitats del grup vegetarià llibertari de Niça (País Niçard, Occitània), especialment com a cuinera. Posteriorment formà part del grup de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) fundat en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per participar en la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornaren a Cuers i el seu domicili acollí nombrosos refugiats als quals ajudaren, amb el suport del grup de Lo Pònt de Soliers, per aconseguir ajuda material i documents. Després de la mort de Pedro, continuà militant fins que un atac li va paralitzar les cames i es va veure obligada a retirar-se a una llar d'ancians de Cuers. Valentina Beibide va morir centenària el 18 de desembre de 1993 a la Residènica «L'Ensoleillado» de Cuers (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la Facultat de Medicina de Marsella. ***
Necrològica
de Francisco Álvarez Carranza apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
desembre de 1977 - Francisco Álvarez
Carranza: El 16 de desembre de 1895 neix a Madrid
(Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Álvarez Carranza. Sos pares
es deien Ramón
Álvarez i Carmen Carranza. Milità en la
Secció de Pintors del Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, el novembre d'aquell any
s'integrà en
el «Batallón España Libre»,
la Columna Confederal encapçalada per Cipriano Mera
Sanz, i després en la «Comuna España
Libre». Exiliat a França, va se un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT de
Montluçon. Sa companya fou Manuela
Rivera. Francisco Álvarez Carranza va morir el 6 de novembre
de 1977 al seu
domicili de Montluçon (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat dos
dies després. ***
Valentín
de Pedro (ca. 1922) - Valentín de
Pedro: El 16 de desembre de 1896 neix a San Miguel de
Tucumán (Tucumán, Argentina)
el periodista, escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista
Valentín de
Pedro Antón, que va fer servir el pseudònim Valentín
de la Villa. Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien
Juan de Pedro
i Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos
Aires (Argentina) i
aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví
al poeta Rubén Darío, la
biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt
jove s'inicià en el
periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual
obtingué un premi. Encara menor
d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de
càrrega que hi anava a Espanya i
va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant
desembarcar.
En 1916 publicà el quadern de poesies El
ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la
seva primera obra
teatral, Con las alas rotas. En
1917
marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions
de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La
Gaceta. Instal·lat
a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la
revista Un Enemic del Poble. En
1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat
a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella
intel·lectual formada
per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919
fundà a
Barcelona la revista Río de la
Plata.
En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquesta
època visqué la bohèmia i
va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les
tertúlies de Ramón María del
Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel
Azaña
Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per
Veneçuela. En 1922 retornà a la
Península i
aquest mateix any publicà el seu assaig España
renaciente. Opiniones. Hombres.
Ciudades. Paisajes i la traducció del
portuguès de l'obra de Raúl Brandâo
La farsa. En 1923
col·laborà en Los
Hombres Libres. En aquests anys publicà
articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La
Libertad i La Nación.
L'1 d'octubre de 1927 fundà
la revista de crítica teatral La
Farsa.
Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936)
i a partir d'aquest any
col·laborà en el diari La
Prensa de
Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El
Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució espanyola formà part de les
Milícies de Premsa, col·laborà
en publicacions llibertàries (CNT,
Castilla Libre, Juventud
Libre, Solidaridad
Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El
Sindicalista. Durant els anys bèl·lics
fou director de l'Escola
Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel
Sindicat Únic Regional
d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel
del Teatre Lope de
Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny
d'Alcalá, on també impartí la
classe d'Història del Teatre i Literatura
Dramàtica. El 13 de febrer de 1938
participà en l'homenatge al militant anarcosindicalista
Ángel Pestaña Núñez que
es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf
franquista, l'abril
de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de
Les Saleses i de
Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la
presó s'assabentà que
havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una
jove anomenada
Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva
nacionalitat
argentina i retornà al seu país –el
juny de 1943 la seva pena va ser commutada
oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a
Tucumán, on va ser
rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva
companya, l'actriu catalana
Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va
integrar a sa família,
i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant
en la revista Leoplán.
Entre gener i febrer de 1942
publicà les seves experiències a la
presó («Quiebros de la
cárcel») en el diari
Crítica i aquest mateix
any va
escriure la novel·la La vida por
la
opinión. Novela del asedio de
Madrid –reeditada
en 2014–, sobre
aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i
Rafael
Rodríguez, creà la Companyia Argentina de
Comèdies. Entre les seves obres podem
destacar El sindicalismo frente a la política
(1920),
La
compañera
(1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La
Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino;
su nacimiento y
prosperidad (1925), El
hijo del
Rey (1927), Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo
(1928), Veinticuatro hores fuera
del col·legio
(1930), Pobre Aurelia
(1940),
Viaje de vuelta. Itinerario lírico
(1944), Próceres argentinos en
España
(1954), América en las letras
españolas
del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida
de Rubén Darío (1965) Rimas,
leyendas, teatro y artículos (1966), Antología
de la poesia castellana (1966) i Cuando en
España estalló la paz.
Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores,
periodistas y políticos
(2014). Com a dramaturg publicà El
caudillo (1925), El veneno del tango
(925) i El
hechizo del mar (1933), entre moltes altres.
Valentín de Pedro va morir el
7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina). Valentín de Pedro (1896-1966) ***
Necrològica
de José Pérez Tomás apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de setembre de 1981 - José Pérez Tomás: El 16 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1897 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Sos pares es deien Juan Pérez Pérez, bracer, i Juana Tomás Ruvio. Quan tenia set anys ja feia feina de pastor i tres anys més tard, amb sa família, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en la indústria vidriera, com a peó en la construcció i com a obrer a la fàbrica d'envasos metàl·lics «Gottardo de Andreis Metalgraf Española», coneguda com «La Llauna». Finalment entrà a treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en l'assaonament de les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i s'afilià al Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, esdevenint un dels militants més destacats durant els anys del pistolerisme. Fou delegat del Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivització del sector i va ser nomenat delegat d'Abastaments de la Comissió d'Indústria de la Pell Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a treballar a Malesherbes (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment, amb sa companya María Pérez i sos infants, es va instal·lar a Briva la Galharda, on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José Pérez Tomás va morir el 30 de juliol de 1981 d'una congestió cerebral al Centre Hospitalari de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). ***
Ramon Recasens Miret - Ramon Recasens Miret: El 16 de desembre de 1897 neix als Omells de na Gaia (Urgell, Catalunya) l'activista anarquista Ramon Francesc Recasens Miret –els seus llinatges també són citats erròniament com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Sos pares es deien Josep Recasens Iglesias, llaurador, i Antònia Miret Pallàs. Milità a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb altres companys (Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona, Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser deportat a bord del vaixell Giralda a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb altres 36 militants llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb altres companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i Vicenç Valls Rovira) per l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca, esdevingut el 13 d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per l'Audiència de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran de la vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres companys (Marcelino Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc Cunyat Marcó, Manuel Ramos Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles Anglès Corbella i Josep Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922 assaltà el tren Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que portava la paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota, aconseguint un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en la seva totalitat al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores Ramón Arín. Ferit al muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del Camp de la Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la barriada d'Hostafrancs de Barcelona, aconseguí passar a França gràcies al suport de la seva companya Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i d'altres militants. Després d'una temporada a Perpinyà s'instal·là a París, on les autoritats franceses l'implicaren en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 6 de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb Isidre Casals, Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de Bordeus, però va ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va ser jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens Miret va ser guillotinat el 14 de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar «Visca l'anarquia!» quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el mateix dia. ***
Necrològica
de Gabriel Hermosillo Alcón apareguda en el
periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 19 de novembre de 1959 - Gabriel Hermosillo Alcón: El 16 de desembre de 1899 neix a Librilla (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Hermosillo Alcón –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hermosilla. Sos pares es deien Mateo Hermosillo i Dolores Alcón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de la guerra civil s'exilià a França. A l'exili visqué a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània), treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. Gabriel Hermosilla va morir el 4 d'octubre de 1959 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Valero Quinto apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 d'octubre de 1967 - Francisco Valero Quinto: El 16 de desembre de 1905 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Valero Quinto. Sos pares es deien Miguel Valero Real i Vicenta Quinto Valero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'exilià. Acabà instal·lat a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de gravador i milità en la Federació Local de la CNT. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Francisco Valero Quinto va morir el 3 d'agost de 1967 a Orlhac (Alvèrnia, Occitània). ***
José
Rodríguez Olazábal - José
Rodríguez
Olazábal: El 16 de
desembre de 1906 neix a València (València,
País Valencià) el
jurista i advocat confederal José Rodríguez
Olazábal. Fill d'una família
catòlica i carlista, estudià amb els Germans
Maristes de les Escoles i amb els
pares de les Escoles Pies. Acabà el batxillerat a
l'Acadèmia Preparatòria
«Martí»,
on va ser alumne de Fernando Valera Aparicio, que feia classes de
Filosofia i Llengües
Clàssiques, qui li va introduir en el pensament lliure i
l'acció política. El 7
de febrer de 1917 va ser nomenat secretari de la Secció de
Ciències Socials de
l'Ateneu Científic de València. En els anys vint
col·laborà en La
Correspondencia de Valencia. Estudià dret a la
Universitat de València i en
1928, en llicenciar-se, creà el seu propi bufet d'advocats.
En 1931 col·laborà
en el diari valencià El Pueblo. En 1933,
arran de les reivindicacions
dels presos polítics a la Presó Model de
València, denuncià públicament el
maltractament que patien i a partir d'aquesta data
desenvolupà una intensa
activitat jurídica i militant, defensant causes
politicosocials i actuant com a
advocat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del
moviment
anarquista. L'abril de 1934, com a advocat de la CNT, va ser un dels
oradors, amb
Juan Rueda Jaime i Ricard Sanz García, en el gran
míting pro amnistia celebrat
a València i el 17 de juny d'aquell any parlà
també com a advocat confederal,
juntament amb Joan García Oliver i Domingo Miguel
González (Domingo Germinal),
en un gran míting organitzat pel Comitè Pro
Presos de Llevant, celebrat a la
Plaça de Toros de València. El 25 d'agost de
1936, en plena Guerra Civil, va
ser designat degà del Col·legi d'Advocats i
aquell mateix dia va ser nomenat president
del Tribunal Superior de Justícia de València,
càrrec que ostentà fins al final
del conflicte bèl·lic, tot
esforçant-se per restablir la legalitat en totes les
actuacions. El 31 de desembre de 1936 va convocar al seu despatx de
l'Audiència
Territorial el Comitè de Salvació
Pública de València per a exigir el cessament
de qualsevol irregularitat jurídica, com ara l'assalt de
l'Audiència
Territorial del 24 setembre d'aquell any per descontrolats de la
«Columna de
Ferro» i els assassinats extrajudicials. El 30 de
març de 1939, amb el triomf
franquista, s'expatrià des de Gandia (Safor, País
Valencià) cap al Regne Unit a
bord del HMS Galatea. A Londres treballà
en suport dels exiliats
republicans espanyols, presidint l'«Hogar
Español» i formant part de l'Haldane
Society of Socialist Lawyers (Societat Haldane d'Advocats Socialistes).
Durant
la II Guerra Mundial treballà en la indústria de
guerra i en 1942 va ser membre,
sense pertànyer a cap partit, del Comitè
d'Unió Democràtica (CUD) i a
l'Associació d'Espanyols (AE), de la qual formà
part de la seva junta directiva.
Durant una temporada treballà, sota el pseudònim
d'Augusto Miró de Santaella,
com a obrer en unes excavacions al Tàmesi i, durant el seu
temps lliure, com a
traductor d'espanyol per al Ministeri d'Exteriors britànic.
Entre 1942 i 1947
col·laborà en la premsa de l'exili i
intervingué en conferències i mítings
republicans. En 1948 traduí al castellà l'obra
d'Strathearn Gordon El
Parlamento británico. Posteriorment va fer feina
per al Ministeri d'Informació
britànic. A partir de 1954 va fer contractat per a
l'Organització Mundial de la
Salut (OMS), d'antuvi a la seu de Washington (Districte de
Colúmbia, EUA),
després a l'Oficina Sanitària Panamericana de
l'OMS a Mèxic, i, a partir de
1968, a la seu de Ginebra (Ginebra, Suïssa), assessorant i
revisant textos
jurídics per a aquesta institució. En 1981
publicà a Guatemala La Administración
de Justicia en la Guerra Civil, obra que va ser reeditada en
1996. En 1987
retornà a València. José
Rodríguez Olazábal va morir el 5 de maig de 2000
a
València (València, País
Valencià) i la seva vídua, Dolores
Vázquez, donà aquell
mateix any el seu arxiu personal a la Biblioteca Valenciana Nicolau
Primitiu. Pòstumament,
en 2002, es publicà la seva obra Epílogo
tardío. Sesenta años después.
***
Remedios
Varo - Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Era filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret –qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la «Columna Durruti»–, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959), Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). ***
Dolores Rodríguez Fernández - Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Sos pares es deien Carlos Rodríguez i Dolores Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 al seu domicili de Roanne (Forez, Arpitània). Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979) ***
Necrològica
de Josep Marsellach Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 de novembre de 1986 - Josep Marsellach Gimeno: El 16 de desembre de 1916 neix a la Granja d'Escarp (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Marsellach Gimeno –algunes fonts citen erròniament Marcellach. Sos pares es deien Isidre Marsellach Roca i Teresa Gimeno Guiu. Milità en el moviment llibertari del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, per passar posteriorment per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració d'Hennebont (Lorient, Bretanya). Després de guerra milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lo Mont (Aquitània, Occitània). Malat, sos familiars el portaren a la seva població natal. Josep Marsellach Gimeno va morir el 30 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 28 d'agost– de 1986 a la Granja d'Escarp (Segrià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri municipal de la població. ***
Eduardo
Escot Bocanegra, tinent de Transmissions de l'Exèrcit
republicà (Madrid, agost de 1937) - Eduardo Escot Bocanegra:
El
16 de desembre
de 1919 neix a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Eduardo
Escot Bocanegra. Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, sos
pares es deien Francisco Escot i Encarnación Bocanegra.
Entrà a fer feina com a
aprenent de sabater i durant la primavera de 1936 s'afilià a
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els
mestres republicans
José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els
quals l'introduïren en la
literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
entrà a formar part,
malgrat la seva curta edat, del Comitè de Defensa local i
s'enfrontà a la
Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de
juliol de 1936 aquesta
localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez
Zamalloa, la qual
afusellà aquest mateix dia els seus mestres
Sepúlveda, «víctima dels seus
errors», i Juarino –93 persones més del
poble van
ser assassinades pels
feixistes–, fugí a la muntanya fins arribar a
Ronda
(Màlaga, Andalusia,
Espanya). Lluità amb un grup de 20 homes, que pertanyia a la
«Columna Ascaso»
encapçalada per Manuel Mora Torres, i després es
traslladà a Màlaga i a
Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el
Batalló 598, comandat
per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos
a l'Escola de Guerra del
Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts
(Jarama, Madrid,
Extremadura, Ebro, Catalunya). Quan el triomf franquista era un fet, el
febrer de
1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després
d'un temps reclòs al camp de
concentració de Barcarès, on féu la
verema d'aquell any, va ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a
treballar
en la fortificació de la «Línia
Maginot» a la regió de Belfort (Franc Comtat,
Arpitània). Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va
ser detingut a Belfort i
enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B»
de Fallingbostel (Heidekreis,
Baixa Saxònia, Alemanya), a prop de Hamburg. Més
tard, el 27 de gener de 1941,
va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) sota la
matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques
(a la pedrera, construint
carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de
sabater, etc.) als kommandos
de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb
l'anarcosindicalista Josep Ester
Borràs, membre del Comitè Internacional
Clandestí que preparava la insurrecció
i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb
l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35
quilos i
estava gairebé desnonat. Després de set dies a la
infermeria, va ser enviat al
Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois (Illa de
França,
França). Acabà establint-se en aquesta localitat
i es casà amb una francesa
(Aimée), amb qui tingué dos infants. D'antuvi
treballà de sabater, després en
una empresa de publicitat i finalment en la sanitat pública
francesa, sempre
militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de
Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del
«Memorial sobre la
Deportació» erigit a Bretstein (Murtal,
Estíria, Àustria). El seu testimoni va
ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de
Mauthausen (2006),
de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo
Martín. El 19 de març de 2007 va ser
distingit per la Diputació de Cadis (Andalusia, Espanya) amb
la Placa d'Or pel
seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i
l'endemà li va ser retut
un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per
l'Ajuntament de la
localitat. També el seu testimoni va ser recollit en el
documental Memoria de
las cenizas
(2012), d'Eduardo Montero Saponi. Sa companya fou Aimée
Louise
Émilie Eppe. Eduardo Escot Bocanegra va morir el 22 de maig –algunes
fonts citen erròniament el 23 de maig– de 2015 al
seu
domicili de Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França) d'una aturada
cardiorespiratòria. Eduardo Escot Bocanegra (1919-2015) ***
Necrològica
d'Agueda Oto Esquerra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'octubre de 1991 - Agueda Oto
Esquerra: El 16 de desembre de 1922 neix a Albalat de
Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Agueda Oto Esquerra. Sos pares es deien
Joaquín
Oto i Joaquina Esquerra. De família anarcosindicalista,
hagué d'exiliar-se amb
tota sa família a França, on acabà
treballant d'agricultora i militant en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou el
confederal Manuel
Sardaños Castro, amb qui tingué filles. En 1889
seu testimoni va ser recollit
per Hanneke Willemse, de la Universitat d'Amsterdam, i es troba
dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Després
d'una intervenció
quirúrgica, Agueda Oto Esquerra va morir el 7 d'agost de
1991 a l'Hospital
Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sos germans
José, María i Carmen
Oto Esquerra també van ser militants anarcosindicalistes. ***
Marco
Ferruzzi (Tombolino) - Tombolino: El 16 de desembre de 1979 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarcoinsurrecionalista Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino o Ardito. El 8 de març de 2000 va ser detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la celebració del carnaval. En aquesta època formava part del grup anarquista «Compagne e compagni» i del «Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del «Comitè ciutadà contra la presó i la repressió social». Novament fou denunciat el maig de 2002 a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en col·laboració amb la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una manifestació a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó i a una indemnització de 1.000 euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el judici d'apel·lació celebrat el 16 de març de 2004 a Roma ambdós van ser absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de l'anomenada «Operació Cervantes» contra el grup anarcoinsurreccionalista Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista Informal (FAI), acusat d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels carrabiners del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix dia, a la Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte esclatà i va fer perdre dues falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano Sindonia. Per aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per «fabricació i enviament d'explosius» i «temptativa d'homicidi agreujada» i condemnat a nou anys de presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en règim especial a la presó de Poggioreale de Nàpols. El judici d'apel·lació del febrer de 2007 l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la Primera Sala Penal del Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el recurs de la Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7 d'octubre de 2007 de sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia).
Defuncions
Notícia de l'absolució de David de Gaudenzi apareguda en el diari parisenc La Loi del 20 de gener de 1883 - David de Gaudenzi:
El 16 de desembre de 1901 mor a Villeurbanne (Forez, Arpitània) l'anarquista i
sindicalista David de Gaudenzi, també citat de diferents maneres (David
Gaudenzi, David Degaudenzi, Baron David de Gaudenzi, etc.).
Havia nascut el 4 d'octubre de 1846 a Vanzone (actual Vanzone con San Carlo,
Piemont, Itàlia). Era fill de Giovanni de Gaudenzi i d'Antonietta Balagna. En
1870 ja vivia a Lió (Arpitània), on treballava de llauner i la policia el tenia
controlat com a membre del Cercle d'Obrers del Bronze i Llauners. En 1881, quan
l'escissió entre socialistes i anarquistes esdevinguda arran del Congrés Regional
del Centre celebrat a París (França), entrà a formar part de la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part
d'anarquistes de la zona, i de la qual ocupà una secretaria. En aquesta època
vivia al número 21 del carrer Espérance de Lió i estava subscrit al periòdic Le
Droit Social. A més d'assistir a les assemblees anarquistes, hi anava com a
«curiós» a les reunions bonapartistes i legitimistes. El 19 de novembre de 1882
va ser detingut, amb altres 25 companys, a resultes de les violentes
manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de
1882 i dels atemptats lionesos amb explosius d'octubre d'aquell any. En
l'escorcoll del seu domicili, la policia hi trobà els estatuts de l'FRRE, una
carta del Congrés Obrer de Lió de 1880 i diversos documents relatius al Partit Internacionalista
Italià (PII). Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de
gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, el 19 de gener de 1883 va ser
absolt. Malgrat haver deixar d'assistir a les reunions anarquistes d'ençà el
seu alliberament, en 1887 i en 1892 figurava en les llistes d'anarquistes a
vigilar per part de la policia. Sa companya fou Marie Antoinette Martinon.
David de Gaudenzi va morir el 16 de desembre de 1901 al seu domicili, al número
12 del Chemin de Saint-Antonie, de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i va ser enterrat
al cementiri de Cusset d'aquesta població, acompanyat per un gran seguici de
companys. Sembla que un fill seu també va ser militant anarquista, sindicalista
i antimilitarista. ***
Foto
policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894) - Alfred Grandidier:
El 16 de desembre de 1908 mor a Saint-Denis
(Illa de França, França) l'anarquista Alfred
Grandidier. Havia nascut el 17 de març de 1875 a
Saint-Denis (Illa de França, França). Sos pares,
jornalers, es deien Nicolas Grandidier i Marie Louise
Joséphine Richoilley, i
la parella tingué sis infants. Treballava pintant edificis.
A començaments dels
anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual
també formava
part son germà Louis Grandidier. Perseguit per les seves
activitats anarquistes,
que implicaven una condemna de quatre anys de presó i 10
anys de prohibició de
residència per «desvalisament»,
l'octubre de 1893 es refugià a Londres
(Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894
el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia
refugiat a
Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el
Tribunal
d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva
extradició a França
acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a
Saint-Ouen (Illa de
França, França). Va ser amagat pel
germà del company anarquista suís Latour al
barri londinenc de Camden. A finals de desembre de 1894, de tornada de
Bèlgica,
va ser detingut a Londres a casa del company Rousseau i sembla que va
ser reenviat
a Bèlgica. Després retornà a
França on, el 3 de desembre de 1904, es casà a
Amiens (Picardia, França) amb Hélène
Hermine Sauval. Sembla que a partir
d'aquesta data deixà de militar. Posteriorment es
casà amb Alphonsine
Léopoldine Poulain, que es guanyava la vida fent i venent
calces. Alfred
Grandidier va morir el 16 de desembre de 1908 al port del Sena de
Saint-Denis
(Illa de França, França), sembla que d'accident
laboral als Ateliers et
Chantiers de la Loire (ACL, Tallers i Drassanes Navals del Loira) on
feia
feina. ***
Tomba de Charles Laisant al columbari del cementiri parisenc de Père Lachaise - Charles Laisant: El 16 de desembre de 1952 mor a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Asnières (Illa de França, França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant, secretari de consell d'administració i de Marie Jeanne Charton, i germà de Maurice Laisant, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com ara La Patrie Humaine, Le Huron i L'Écho Pacifiste, òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any. ***
Necrològica
de María Ascaso Budría apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 29 de desembre de 1955 - María Ascaso Budría: El 16 de desembre de 1955 mor a París (França) l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. Havia nascut el 29 de juny de 1900 a Quinto de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De família anarquista, sos pares es deien José Ascaso Abadía i Teresa Budría Gargallo i son germà fou el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Des de 1917 afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en les lluites obreres de 1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital aragonesa. A partir de 1925 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on també patí presó, en alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de Primo de Rivera. Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel Jiménez Herrero. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son company. María Ascaso Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital Broussais de París (França) a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i fou enterrada tres dies després a la capital francesa. A vegades es confonen les dades biogràfiques amb sa cosina Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso Abadía. ***
Armando
Malaguti - Armando Malaguti: El 16 de desembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Havia nascut el 18 de setembre de 1897 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. ***
Hanka
Grothendieck (1956) - Hanka
Grothendieck: El 16 de desembre de 1957 mor a
Bois-Colombes (Illa
de
França, França) l'escriptora, periodista i actriu
llibertària Johanna Grothendieck,
coneguda com Hanka Grothendieck. Havia nascut el 21
d'agost de 1900 a Blankensee
(Hamburg, Imperi Alemany; actualment és un barri d'Hamburg,
Alemanya). D'origen
holandès, era filla d'una família protestant de
classe mitjana; sos pares es
deien Albert Grothendieck i Anna Demmin, i tingué
una germana gran i tres
germans petits. Son pare
passà de regentar un hotel de renom a Hamburg a enllustrador
de sabates en una vertiginosa
escala descendent. Ella hagué d'abandonar l'institut,
però va ser educada per
una mestra particular. Quan tenia 17 anys començà
estudis per fer-se mestra
infantil, però acabà abandonant-los. En aquests
anys freqüentà el grup «Freideutschen
Jugend» (FJ, Joventut Alemanya Lliure). D'antuvi es
casà amb el periodista Johannes
Raddatz (Alf), amb qui en 1925 tingué una
filla (Frode), però de qui es divorcià. A Hamburg
treballà de periodista per al periòdic
progressista Der Pranger. En els
anys vint freqüentà els cercles bohemis i
llibertaris de Berlín i s'integrà en
el grup de teatre expressionista «Die
Kampfbühne», dirigit per Lothar Schreyer i
lligat al cercles anarcosindicalistes, amb el qual va fer gires
artístiques. En
1926 conegué el fotògraf anarquista d'origen jueu
Alexander Petrovich Shapiro (Sacha
Schapiro, Alexandre Tanaroff, etc.), que
esdevingué son company i
amb qui tingué en 1928 un infant, Alexander Grothendieck. En
1933, amb
l'arribada del nazisme al poder, Sacha Schapiro abandonà
Berlín i s'instal·là a
Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i el
desembre d'aquell any ella es
reuní amb aquest, deixant son infant amb la
família del pastor protestant
luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. A
París visqué fent cursos
d'alemany. Quan esclatà la Revolució espanyola de
1936, partí amb son company
cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Amb estatut de
refugiada política, entre setembre de 1937 i maig de 1939
fou governanta al domicili
del comissari de policia Valentin a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). En 1939,
quan el triomf franquista era un fet, Sacha Schapiro retornà
a França i ambdós
s'instal·laren amb la família de l'anarquista
Julien Malbet a Bois-Colombes
(Illa de França, França). El maig de 1939
recuperà son fill Alexandre i el
setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes. A Nimes res
relacionà amb
l'anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin),
que ja coneixia
de París, i amb André Prudhommeaux i sa companya
Dora Ris (Dori), a més
d'altres col·laboradors del periòdic llibertari Terre
Libre. Quan
esclatà la II Guerra Mundial els refugiats d'origen alemany
van ser considerats
«enemics potencials» i la parella va ser acollida
per una professora d'institut
a Nimes. L'octubre de 1939 Sacha Schapiro va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet i en 1942 de ser deportat al camp de
concentració
d'Auschwitz on va ser assassinat. El març de 1940, ella
abandonà Nimes amb son
fill i s'instal·là en una colònia de
refugiats espanyols a Muriés (Provença,
Occitània), que comptà amb el suport del
Comitè Francès de Socors als Infants i
estava finançada pels quàquers nord-americans.
Dos mesos més tard, aquesta
colònia es traslladà al castell dels Caillols de
Marsella (Provença, Occitània),
on l'1 d'agost de 1940 va ser detinguda i traslladada amb son fill al
camp de
concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc,
Occitània). El 13 de febrer de
1942 ambdós van ser traslladats al camp de
concentració de Brens (Llenguadoc,
Occitània). Son fill trobà refugi al
Collège Cévenol de Lo Cambon
(Alvèrnia,
Occitània) i ella va ser alliberada el gener de 1944 de
Brens i instal·lada en
un centre d'acollida a Vabre (Llenguadoc, Occitània)
gestionat pel «Comité inter-mouvements
auprès des évacués» (CIMADE,
Comitè Inter-Moviments amb els Evacuats). En
acabar la II Guerra Mundial, mare i fill es retrobaren a Meyrargues
(Vendargues,
Llenguadoc, Occitània) i Alexandre
començà els seus estudis de
matemàtiques a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1948
s'instal·là, sembla, amb son fill a
la regió parisenca i després a Bois-Colombes.
Reprengué els contactes amb el
moviment anarquista i es tornà a relacionar amb la parella
Prudhommeaux. Hanka
Grothendieck va morir el 16 de desembre de 1957 al seu domicili de
Bois-Colombes (Illa
de
França, França), a resultes d'una tuberculosi
contreta al camp de concentració,
i va ser incinerada tres dies després al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
Deixà una novel·la autobiogràfica
inèdita (Eine Frau), que relata sa
vida entre 1900 i 1928. Son fill Alexander Grothendieck
esdevingué amb el temps
un dels matemàtics més importants del segle XX. Hanka Grothendieck (1900-1957) ***
Luigi
Marcassoli - Luigi Marcassoli: El 16 de desembre de 1957 mor a Torre Boldone (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut com Bigio. Havia nascut el 8 de juny de 1882 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per «ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia). ***
Necrològica
de Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
març de 1966 - Fernando
Airiguirigoitia Irguirigoyen: El 16 de desembre de 1965
mor a
Brussel·les (Bèlgica)
l'anarcosindicalista Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen. Havia
nascut el 14 d'abril de 1913
a Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan
era adolescent emigrà a Catalunya i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Manresa (Bages,
Catalunya). Durant la guerra civil lluità en una unitat
confederal. En 1939,
amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona (Catalunya) i
reclòs a
Montjuïc, on va ser torturat. Després de patir vuit
anys de presó en diversos
centres penitenciaris, cap el 1947 va ser enviat al Protectorat
Espanyol del
Marroc enquadrat en un batalló de treball forçat.
Aconseguí escapar amb altres
dos companys, però en la fugida un va caure mort i l'altre
ferit, al qual va
haver d'ajudar; els dos passaren al Marroc francès
travessant el riu Muluia. Al
Protectorat Francès del Marroc milità en el nucli
confederal de l'exili. El 3
de març de 1965 s'instal·là a
Bèlgica com a refugiat polític i
s'afilià a la
Federació Local de Lieja (Valònia) de la CNT.
Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen va morir
sobtadament poc després mentre feia feina, el 16 de desembre
de 1965 a
Brussel·les (Bèlgica), d'una malaltia desconeguda. ***
Necrològica
de Mariano Ibáñez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 9 de gener de 1975 - Mariano Ibáñez: El 16 de desembre de 1974 mor a París (França) l'anarcosindicalista Mariano Ibáñez. Havia nascut cap el 1904 a Aldeanueva de Barbarroya (Toledo, Castella, Espanya). Quan era molt jove s'instal·là amb sa família a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, amb son germà Gregorio i alguns companys (Dámaso, Román, Bautista, etc.), fou un dels fundadors del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Talavera de la Reina i un dels organitzadors de la Federació Comarcal d'aquest sindicat. Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Talavera del Tajo, nou nom de la localitat, però el 3 de setembre de 1936, amb l'entrada de les tropes feixistes a la ciutat, fugí i passà a Catalunya. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. Mariano Ibáñez va morir el 16 de desembre de 1974 a París (França) i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Pantin (Illa de França). ***
Necrològica
de Ramón Sánchez Solano apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987
- Ramón Sánchez Solano: El 16 de desembre de 1986 mor a Merinhac (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Havia nascut el 29 de juliol de 1901 a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquest últim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat. ***
Carta
de Pierre Carretier sobre objecció de consciència
publicada en el periòdic tolosà Espoir del 28 de
novembre de 1971 - Pierre Carretier:
El 16 de desembre de 1989 mor a
Niça
(País Niçard, Occitània) el militar, i
militant anarquista, pacifista i resistent antifeixista, Pierre
Carretetier, que
va fer servir el pseudònim Gérard.
Havia nascut l'1
d'abril de 1888 a Montinhac (Gascunya, Aquitània,
Occitània).
Fill d'una família pagesa, sos pares
es deien Jean Carretier, teixidor i conreador, i Marguerite Durand.
Treballà de
mosso a explotacions agràries. Analfabet i fugint de la
misèria, s'allistà en
l'exèrcit, on aprengué a llegir i a escriure.
Lluità als fronts de la Gran Guerra.
El 3 d'octubre de 1917, quan era sotstinent temporal a l'XI Regiment
d'Infanteria, es casà a Montalban (Guiena,
Occitània) amb Isabelle Henriette
Geneviève Roques, de qui es va divorciar el 15 d'abril de
1930 a Agen
(Aquitània, Occitània). Acabà la I
Guerra Mundial amb el grau de comandant i
amb la Greu de Guerra. Gràcies a la lectura de Le
Libertaire i de La
Patrie Humaine, i de l'amistat de l'anarquista E. Armand,
esdevingué
pacifista. En 1936, quan havia de desfilar a París, a cavall
i amb el sabre
desenfundat i a l'aire, decidí trencar el seu sabre i
llançar els trossos
davant la tribuna oficial on es trobaven destacats polítics
(Léon Blum, Albert Lebrun
i Maurice Thorez), però va ser E. Armand qui el va
dissuadir, argumentant que
no era bona idea deixar el seu lloc a un altre oficial. Destinat al
protectorat
francès del Marroc, en 1937 es casà a Fes amb
Marie Louise Pascaline Deschamps,
de qui es va divorciar el 3 de juny de 1950. En esclatar la II Guerra
Mundial,
s'encarregà de la defensa passiva del departament del Sena a
l'Estat Major.
Després de l'armistici, s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on va
adquirir un vell hotel que posà en marxa. Empleat a la zona
del traçat de la
línia de demarcació a les Landes,
ajudà molta gent a passar la línia. Denunciat,
el maig de 1941 va ser detingut a París pels alemanys i
tancat 11 mesos a la
presó de Fresnes. En contacte amb l'advocat socialista i
membre de la
resistència Gaston Defferre, que freqüentava el seu
hotel, se li va encarregar,
sota el pseudònim Gérard, el
comandament del maquis de Provença, que
exercia des d'una capella a Tretz (Provença,
Occitània). El 18 d'agost de 1944
el seu grup destruí un comboi alemany de municions d'una
trentena de camions
que es dirigien cap a Toló (Provença,
Occitània) i pocs dies després va fer,
gairebé sense combat, uns tres-cents presoners. L'1 de
setembre de 1944 el batalló
de Provença es va integrar en la IX Divisió
d'Infanteria Colonial i va ser
destinat al combat al front de l'est. En tornar a Marsella a finals
d'any, Jean
de Lattre de Tassigny, un dels caps de l'Exèrcit
d'Alliberament, li va proposar
un càrrec d'adjunt a Pierre Georges (Coronel Fabien),
comandant d'un
regiment de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), però
rebutjà l'oferta i l'estiu
de 1946 abandonà l'exèrcit. Durant els anys
cinquanta regentà un bordell a Niça
(País Niçard, Occitània). Membre de la
Unió Sindical de Treballadors
Anarquistes (USTA), col·laborà en el seu
butlletí parisenc L'Anarchie
(1954), publicat conjuntament amb Le Rail Enchaîne,
publicació en la
qual també col·laborà. En els anys
cinquanta va ser membre de la Federació
Anarquista (FA). El 31 de juliol de 1958 es casà a
Niça amb Renée Paule
Mienville. Entre 1958 i 1959 va ser l'administrador del
butlletí L'Ordre Social,
publicat pel grup anarquista «Élisée
Reclus», el gerent del qual va ser Paul
Rassinier. En 1960 trencà, de mala manera, amb Paul
Rassinier. En els anys
seixanta participà activament en la campanya de Louis Lecoin
en favor de
l'objecció de consciència. Retirat al seu xalet
de Niça, rebia la visita de
nombrosos companys i va ajudar econòmicament la premsa de la
Unió dels
Pacifistes de França (UPF) i Le Libertaire
de Maurice Laisant.
Apassionat per la lluita d'alliberament de les dones, va difondre el
llibre de
la feminista Benoîte Groult Ainsi soit elle.
El 24 d'octubre de 1971,
amb 83 anys, engegà una vaga de fam en suport de la que
realitzaven a Nantes (Bro
Naoded, Bretanya) el desertor Armel Gaignard i l'insubmís
Dominique Valton.
Pierre Carretier va morir el 16 de desembre de 1989 al seu domicili de
Niça
(País Niçard, Occitània) i,
després d'haver exigit que no es fes cap
cerimònia,
llegà el seu cos a la ciència. ***
Necrològica
de Vicente Sánchez Palacios (Vicente Vargas)
apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1991 - Vicente Sánchez Palacios: El 16 de desembre de 1990 mor a Frejús (Provença, Occitània) l'anarquista Vicente Sánchez Palacios, que va fer servir el pseudònim Vicente Vargas a l'exili. Havia nascut el 22 de gener de 1900 a València (València, País Valencià). Sembla que en 1923 desertà de soldat del Regiment de Mallorca. El 22 de juliol de 1933 va ser detingut i empresonat a València, juntament amb Ángel Gómez La Higuera i Domingo Rueda Salas, per repartir el periòdic subversiu El Soldado del Pueblo i portar armes. Durant la guerra civil lluità en la «Columna Durruti» als fronts d'Aragó i de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria i en 1962 passà a França. A l'exili portà el nom de Vicente Vargas, nascut el 12 de febrer de 1900 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Durant sa vida conreà nombroses disciplines (pintura, medicina, ecologia, història, etc.). Vicente Sánchez Palacios va morir, sota el nom de Vicente Vargas, el 16 de desembre de 1990 a l'Hospital General de Frejús (Provença, Occitània), a causa d'una paràlisi cerebral que el mantingué en coma durant 14 dies, i va ser enterrat al cementiri de Sant Rafèu (Provença, Occitània), població on hi residia. El 9 de juny de 1992 les autoritats judicials franceses rectificaren oficialment la seva identitat. ***
Antonio
Gambau Gil - Antonio Gambau Gil: El 16 de desembre de 2002 mor a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambau Gil. Havia nascut el 30 de juliol de 1920 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Gambau Cerezuela, jornaler, i Concepción Gil Altavas. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambau Gil va morir el 16 de desembre de 2002 a l'Hospital Comarcal d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939). ***
Bernard
Babec -
Bernard Babec:
El
16 de desembre de 2018 mor a
Selon de Provença (Provença, Occitània) el mariner i fotògraf
anarquista i sindicalista Bernard Antoine Jérémie
Babec. Havia nascut el 10 d'octubre de 1943 a Gèmas
(Provença,
Occitània). Fill d'una
família
de pagesos i
ramaders, sos pares es deien Edmond Clément Auguste Babec i
Anna Ghigo.
Va ser criat per sa mare i sos padrins a la granja familiar
«La
Vaccaresse» de Lo Vernegue (Provença,
Occitània), on aprengué els valors del
món tradicional pagès. Després de fer
els estudis primaris a Gèmas, un fotògraf
de Toló (Provença, Occitània)
l'acollí com a aprenent per a feines de publicitat,
mentre a les nits continuà els estudis. De bell nou a
Gèmas, entrà a treballar
en una fabricat d'enrajolats artesans. Després de fer el
servei militar, va ser
contractat com a peó naval per la «Companyia de
Navegació Paquet», fent
nombroses travessies (Marroc, Illes Canàries, l'oest
d'Àfrica, etc.), on acabà
treballant de forner als vaixells. Posteriorment embarcà al
creuer La Renaissance, amb el qual
descobrí
Grècia, el mar Carib, els països
nòrdics, Amèrica i Miami, on conegué
una
cubana amb qui es casà. És en aquestes travessies
de nou mesos quan descobrí
l'anarquisme a través de les lectures, sobretot de filosofia
política (Mikhail Bakunin,
Henri Laborit, Pierre-Joseph Proudhon, Max Stirner, etc.). Els altres
tres
mesos de l'any els passava a «La Vaccaresse».
Posteriorment entrà com a fotògraf
al Port Autònom de Marsella-Fòs
(Provença, Occitània). Com fotògraf
col·laborà
en diferents publicacions periòdiques i realitzar diverses
exposicions. Freqüentà
el grup de sindicalistes, exclosos de la Confederació
Francesa Democràtica del
Treball (CFDT), que publicaren la revista A
Contre Courant Syndical et Politique i que entre 1982 i 1992
van fer una
edició local sota el nom A Contre
Courant
13.
També va tenir molta relació amb
militants espanyols de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Simpatitzant del Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, esdevingué posteriorment
membre. A partir dels
anys noranta, i durant una quinzena d'anys, acollí cada
principi d'estiu a la
seva granja «La Vaccaresse» els pícnics
anuals del CIRA, ocasió de debats, trobades
i intercanvis llibertaris de tota mena. Víctima d'una
accident, restà
disminuït. Estava
divorciat d'Élisabeth Marie-Noëlle Grau. Bernard Babec va morir el 16 de desembre de 2018 a
l'Hospital de Selon de Provença (Provença,
Occitània). --- |
![Jean Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic (Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/cariat.jpg "Jean Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic (Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana]")
![[15/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/12]") |
|
![[17/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/12]") |
|
|
| Actualització: 05-05-24 |