|
---
Anarcoefemèrides del 17 de febrer Esdeveniments
Interrogatori d'Émile Henry - Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta. ***
Cartell
amb la reproducció del pacte - Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern «revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Villaseñor). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els «Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels «heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el «triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). ***
Cartell
de l'acte - Conferència de Borghi: El 17 de febrer de 1946 el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi fa una conferència al Teatro Storchi de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) sota el títol «Perché siamo rimasti anarchici» (Per què romanem anarquistes). L'acte va ser organitzat per la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). ***
Cartell
de l'acte - Conferència de
Maitron: El 17 de febrer de 1968, a la Salle de la Maison
Verte de París
(França), l'historiador Jean Maitron fa la
conferència «Pelloutier. Syndicalisme
d'hier et d'aujourd'hui». La conferència sobre
l'anarcosindicalista Fernand
Pelloutier, a la qual va seguir un debat, estava organitzada per
«La Ruche
Culturelle et Libertaire. Les Amis de Sébastien
Faure».
Naixements
Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894) - Alphonse
Surgand:
El 17 de febrer de 1859 neix al V Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista Bernard Alphonse
Surgand. Sos pares es deien Jean Claude Surgand, representant
comercial, i Agustine Vial, cosidora. A començament dels
anys
noranta vivia al
número 11 del carrer
Partants de París (França) i treballava
d'ataconador. L'abril de 1893, per a la
convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats
abstencionistes a
Charenton-le-Pont (Illa de França, França),
juntament amb Lucien Guérineau a
Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot
al XII Districte de París. En
1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels
Antipatriotes i del grup
anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des
Vignoles del XX Districte de París. A començament
de gener de 1894 va ser
detingut amb una quinzena de companys a París quan les
agafades
antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament
detingut amb 12
companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Sembla que despré
s'establí a Baccarat (Lorena, França),
Desconeixem la
data i el lloc
de la
seva defunció. ***
Charles Ogerau - Charles Ogerau: El 17 de febrer de 1868 neix al X Districte de París (França) el fotògraf retratista anarcoindividualista Charles Pierre Ogerau –el llinatge sovint citat erròniament Ogereau. Sos pares es deien Frédéric Pierre Ogerau, negociant, i Albertine Philippine Grosholz, i tingué una germana, Albertine Marie Ogerau, i un germà, Frédéric Philippe Ogerau. Fotògraf d'art reconegut a París, fou el retratista oficial de la presidència i de nombroses autoritats franceses –fotografià Félix Faure, president de la III República francesa, al seu llit de mort– i d'actrius famoses (Berlix, Emma Calvé, Lucy Gérard, Cléo de Mérode, Séverine, Marie-Louise Thibaud, Valois, etc.). Moltes de les seves fotografies s'editaren en postals. Obrí un important estudi fotogràfic al número 18 del bulevard Montmartre de París i anomenà com a director de vendes l'anarquista Alfred Fromentin, que acabà casant-se amb sa germana Marie. En 1902 col·laborà, amb altres companys (Antoine Antignac, Alfred Fromentin, Charles Malato, Henri Zisly, etc.), en el periòdic L'Indiscutable. Amb Alfred Fromentin, fundà el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement, que publicà 23 números entre desembre de 1904 i gener de 1906. Visqué a la urbanització creada per sa germana i son cunyat a Choisy-le-Roi i sempre va està molt lligat a les activitats anarquistes d'Alfred Fromentin. Sa companya fou la veneçolana Clotilde Pietri Daudet, amb qui tingué una filla, Germaine Elisa Ogerau, el 22 de desembre de 1897. Charles Ogerau va morir el 15 d'agost de 1908 a Saint-Brevin-les-Pins (País del Loira, França) i va ser enterrat posteriorment al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Notícia de la condemna de Nestor Ferrière apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 26 de juny de 1892 - Nestor Ferrière: El
17 de febrer de 1872 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista i
sindicalista Nestor Louis Ferrière –algunes fonts policíaques citen erròniament
com a tercer nom Victor–, que va fer servir el pseudònim Totor.
Era fill de Louis Nestor Ferrière, serraller, i de Maria Virginie Victorine
Mandagot, modista, i tenia sis germans. Milità a la regió parisenca i, tal
vegada, va ser membre, a principis dels anys vuitanta, del grup anarquista «La
Solidarité» de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 19 de febrer de
1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de França, França), amb
altres anarquistes, cridà «Fora la pàtria! Visca l'anarquia!», fet pel qual va
ser jutjat el 23 de març següent amb altres companys (Élisée Bastard, François
Collion, Henry Decamps, Charles Galau, François Pernin i Émile Voyez) i tots
van ser absolts, llevat de Decamps que va ser condemnat a 15 dies de presó. En
aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de Clichy amb son germà Henri
Ferrière. El juny de 1892 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de
prohibició de residència per aferrar cartells i enfrontar-se als agents que el
volien detenir. El 2 de juliol de 1892, després d'haver estat detingut amb son
cossí Jules Rousset aferrant cartells, va ser condemnat a un any de presó per
«associació criminal». El 20 d'octubre de 1893 va ser condemnat a un més de presó.
L'11 de novembre de 1893 va ser enviat a fer el servei militar com a canoner al
32 Regiment d'Artilleria i el 8 de març de 1894 va ser destinat a la VII
Companyia del V Esquadró del Tren d'Equipatges Militars. Entre el 28 de març i
el 13 de novembre de 1894 va fer la campanya militar africana. El 17 d'agost de
1895 va ser condemnat, juntament amb son germà Henri Ferrière i altres companys
(Jourdan, Noé i Perrier), pel X Tribunal Correccional del Sena a dos anys de
presó i a 50 francs de multa per «fabricació i possessió d'explosius». En 1896
vivia a Saint-Denis. El 27 de desembre de 1898 va ser condemnat a un mes de
presó per «ultratges a agent» i tancat a la presó parisenca de La Santé. En 1898
es presentà com a candidat socialista a les eleccions legislatives per la V
Circumscripció de Saint-Denis. En 1899 vivia a Asnières (Illa de França,
França) i posteriorment passà a viure a Puteaux (Illa de França, França). Anarquista
del sector contrari a Alfred Dreyfus, el juny de 1899, amb altres companys (Raoul
Mayence, Jean Otto i René Roubineau), havia de participar com a ponent en una
reunió organitzada al XVIII Districte de París pel grup nacionalista d'Henri
Rochefort; aquesta reunió, que arran de la mobilització de socialistes i
anarquistes dreyfusards, s'havia replegat al cafè «À la Cinquantaine»,
al carrer Poteau, va ser finalment avortada pels contra manifestants. En
aquesta època era membre dels Grups Antidreyfusards Llibertaris del XI i XV
Districtes de París i representava el periòdic Le Révolutionnaire. El 15
de setembre de 1899, amb Pastour i Roubineau, havia intentat organitzar a
Aubervilliers (Illa de França, França) una conferència d'anarquistes
antisemites i antipanamistes de Clichy i dels XI i XV Districte de París que no
es va poder realitzar arran de la intervenció dels companys que havien envaït
la sala i els havien obligat a fugir, tot fent-se amb la caixa dels diners, la
qual, segons informes policíacs, contenia cinc francs. En aquesta època
mantingué contactes amb el diari antisemita La Libre Parole i amb el seu
director Édouard Drumont. Va ser creador del Grup Llibertari Antipanamista del
XVII Districte de París, que es va fundar el 31 de gener de 1900. En 1900 en
una revisió militar va ser declarat «no apte» per «tuberculosi pulmonar». En
1902 es presentà com a candidat de la II Circumscripció del XV Districte de
París i aleshores vivia al número 11 del carrer Avenir de Gennevilliers (Illa
de França, França). L'abril de 1904 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts
i/o nòmades de la policia, on s'anotava que es donava per desaparegut del
departament del Sena des de novembre de 1903. El 22 de març de 1915, en plena
Gran Guerra, va ser classificat per servir en el Servei Auxiliar i serví en
diversos regiments i fàbriques. El 9 de setembre de 1916 va ser destinat com a «empleat
mobilitzat» a la Fàbrica de Pólvora Nacional de Sent Medard de Jalas
(Aquitània, Occitània) i encapçalava la Secció de Mecànics i Similars d'aquesta
població, que depenia del Sindicat de Polvorers de Bordeus (Aquitània,
Occitània). L'1 de juliol de 1917, per decisió ministerial, va ser enviat al
VII Regiment Colonial i el 22 de maig de 1918 al I Grup d'Aerostació. El 30 d'abril
de 1920 va ser lliurat de totes les seves obligacions militars i va ser
proposat per rebre una pensió temporal d'invalidesa del 30 per cent per «bronquitis
crònica amb emfisema sense lesions de l'aparat cardiovascular». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Fanny
Clar en L'Atalante
(1934) - Fanny Clar:
El 17 de febrer de 1875 neix al IV Districte de
París
(França) la
periodista i escriptora feminista
i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver
–diverses fonts citen
erròniament el seu llinatge com Olivier–,
coneguda com Fanny Clar i que va
fer
servir el pseudònim Francine.
Néta d'un communard,
sos pares, òptics de
professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i
Estelle Blanche
Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean
Célié, el 21 de febrer de 1897
va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume
Célié. En aquesta època vivia al
número 70 del carrer Batignolles de París.
Posteriorment s'uní amb el
dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël
Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels
seus llibres. En 1904 col·laborava en Le
Libertaire sota el pseudònim Francine
i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux.
Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També
formà part de la Lliga
Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància (LIERI), fundada en 1908
per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de
1912 va escriure
setmanalment una crònica «femenina» per
al periòdic La Guerre Sociale,
sota el títol «Notre coin» (El nostre
racó). Seguint
les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912
anuncià en La Guerre Sociale
la seva adhesió a la
socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO)
i el novembre de
1913 entrà a formar part de Le
Bonnet
Rouge. Organe de la défense républicane,
de Miguel Almereyda. En 1913
col·laborà en el periòdic L'Équité de
Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes,
fet pel
qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir
del 6 d'octubre de 1916
publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité.
Cap el 1920 s'establí amb son company
Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de
França, França), on la parella jugà un
paper important en la Federació
Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de
l'escissió sorgida arran del
Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets
contactes amb periodistes
llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La
Mazière, Henriette
Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el
període d'entre guerres,
juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos
periòdics feministes,
socialistes i sindicalistes de la Confederació General del
Treball (CGT), com
ara L'Action
Féministe, La
Bataille Syndicaliste, La Bourgogne
Républicaine, Floréal,
Gil Blas, La
Lutte sociale de Seine-et-Oise, Le Midi
Syndicaliste, Le
Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre
1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona
sèrie del periòdic L'Ordre
Naturel. Journal des Peuples. En
aquests anys col·laborà en nombroses publicacions
anarquistes i llibertàries,
com ara Cahiers des Amis de Han Ryner,
Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice
(1917-1939), Notre Voix
(1919-1920), L'Ordre Naturel
(1920-1922), La Muse Rouge
(1922-1926), L'En-Dehors
(1922-1939), Le Semeur de Normandie
(1923-1926), etc.
Novel·lista reconeguda, també conreà
la poesia, el teatre i la literatura
infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres
(SGDL)
de França. També va
col·laborà molt en premsa literària i
comercial, moltes
vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge
Heureux, L'Avenir de Bougie, Comoedia, Le
Courrier Européen, L'Éclair
de l'Ain, L'Ère Nouvelle,
Le Madécasse,
Notre Voix, L'Oeuvre,
Le Petit Journal
Illustré, Le Peuple de
Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La
Vague, La Vie Féminine,
La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus
(Illa de França, França) i al número
27 del carrer Eugène Sue de París i en
1933 residia al número 3 del carrer
Campagne-Première de París, el seu
últim
domicili. Publicà el poema
«Bouche-d’Or» en Almanach
de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un
paper secundari en la
pel·lícula L'Atalante
de Jean Vigo,
fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat
l'any
anterior en el rodatge de Zéro de
conduite –son company Raphaël Diligent
també participà en els dos films. Entre
les seves obres podem destacar Céline, petite
bourgeoise (ca. 1919), Les
mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les
Jacques (1926) La
Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois
souhaits de Babette (1928),
Les trois biens du pauvre homme
(1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour
le cours
préparatoire (1929) Vitivit et sa
nichée. Histoire d’une famille de
pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du
chantier, manifeste
(1932), La colombe blessée (1932), L'enfant
sans larmes (1932), L'île
aux épouvantails (1935), Nous allons
jouer… Théâtre
des petits dédié aux grands (1935), Sans
rimes… non sans
raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le
jardin des mille
soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer
–diverses
fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944
al seu domicili del XIV
Districte de París (França) i va ser incinerada. ***
Notícia
sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de
Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 31 de
juliol de 1909 - Alphonse
Moussault: El 17 de febrer de 1877 neix a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Sos pares es deien Benjamin
Célestin
Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de
professió, era anarquista
partidari de la «propaganda pel fet».
Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França),
el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses
a la
senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de
correus, durant
la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels
gendarmes, amb l'obrer
fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos
col·locada en un pal
telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole;
aquella mateixa nit, les línies
telegràfica, telefònica i subterrània
van ser tallades per sabotatges
anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing,
Saint-Germain,
etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell
any pel
Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó
i a 200 francs de
multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en
rebel·lia, ja que no
va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911
va ser capturat
a París (França). El 5 d'agost de 1910 es
casà a Dole amb Irma Josephine
Thiriet (Jeanne Thiriet). En la
dècada dels vint vivia al número 2 del carrer
Michelet de Suresnes (Illa de
França, França), on treballava de xarcuter. En
aquesta època va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat en
el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica
«Schneider» de
Besançon com a mecànic. En 1919 els informes
policíacs apuntaven que havia
abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es
trobava per
la zona nord francesa. Alphonse Moussault va morir el 3 de desembre de
1956 a
Courbevoie (Illa de França, França). ***
Necrològica
de José Cruz Molina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juliol de 1968 - José Cruz Molina: El 17 de febrer de 1892 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Sos pares es deien Juan Cruz i Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Granada de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda un gran nombre de companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales Guzmán, etc). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb una vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo, López Parra, Noguera, Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.); empresonat, va estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga general que es desencadenà i permeté el seu alliberament. En 1934 va ser novament detingut i torturat fins gairebé la mort. Quan la situació ja era insostenible a Granada, a començament de 1936 s'establí a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), on s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet pel qual segurament salvà la vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada capital. El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i organitzà un grup de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a la localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de sapadors fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Orleans, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT del sector «ortodox». José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Deixà companya, Josefa Jiménez, i fills. ***
Necrològiques
de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el
periòdic tolosà Espoir del 9 de
maig de 1976 - Josep Rosell
Solé: El 17 de febrer de 1892 neix a Bellcaire
d'Urgell (Noguera, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé
–a vegades el primer
llinatge citat erròniament Rossell.
Sos
pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt
jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups
anarquistes. A finals dels
anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la
centra
hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya),
hagué d'exiliar-se a França.
En 1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Catalunya. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels
comitès de la Federació
d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí
el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya),
adherit a la
CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i
Tèxtil de Manresa (Bages,
Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep
Rosell Solé. El febrer
de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment
s'integrà en les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment
confederal.
Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa
Gamisans Fainé, i sos
infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats
franceses. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). En
1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
1950 s'establí a
Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en
la Federació Local de la CNT.
Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili
que havien passat
clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals
confederals que se celebrà a Aymare (Guiena,
Occitània). Josep Rosell Solé va
morir el 22 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 28 de febrer– de 1975
a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França). ***
Necrològica
de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 9 de febrer de 1958 Tomàs Vericat
Roig: El 17 de febrer de 1901 neix a Traiguera
(Baix Maestrat, País Valencià)
l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Sos pares es deien
Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps de
concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la
II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya
fou Carme Cervera. Malalt de cor
i asmàtic, Tomàs
Vericat Roig va morir l'11 de gener de 1958 al seu domicili de
Serinhan (Llenguadoc,
Occitània). ***
Luigi Gavioli - Luigi Gavioli: El
17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri.
Després
d'una infància viscuda en la més absoluta
misèria, en 1918 es traslladà a
Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en
una pastisseria i
entrà en el grup anarquista local. Participà
activament en les agitacions del
«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921
patí una agressió feixista a prop
de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després,
els feixistes intentaren
incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930
s'instal·là a Verona (Vèneto,
Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma
(Itàlia), vivint anys de
relativa tranquil·litat fent feina com a representat
comercial. Regularment
realitzà visites a Mirandola, per saludar família
i amics. El 27 de juliol de
1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari
d'una lleteria i d'un
cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un
dels antifeixistes més actius
de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya
d'Itàlia, entrà a formar part del
moviment clandestí antifeixista. En 1944
s'integrà en els Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de
Roma, a la zona del barri Itàlia,
participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu
domicili
trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la
línia del
front al sud de la península. A començaments de
març de 1944, a causa d'una
delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos
fills. Torturat
durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de
març va ser
traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de
març de 1944 Luigi
Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres
de marès
abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en
represàlia per
l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats
alemanys. El seu
cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari
Nacional de la Fossa Ardeatina. ***
Necrològica
de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
setembre de 1979 - Diego Julián
Granados Triviño: El 17
de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de
febrer– de 1907 neix a Zalamea de
la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Diego
Julián
Granados Triviño. Sos pares es deien Diego
Granados i
Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge
i d'oficial en una unitat
comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz
(Lapurdi, País Basc). En
1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat
secretari del
Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María
de los Ángeles Luengo.
Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va
morir el 29 de juliol de 1979 a
l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). ***
Necrològica
de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989 -
Pasqual Señer Lucero: El 17 de febrer de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes
fonts citen erròniament Salt
(Gironès,
Catalunya)–
l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Sos pares es deien Pere Señer,
ferroviari, i
Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de
la
guerra civil milità en el Sindicat de la
Indústria Ferroviària de Saragossa
(Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona
(Gironès, Catalunya) de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 participà activament en la
resistència a Girona i marxà com a
voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de
Sant Ors
(Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943,
formà part del nucli clandestí de
la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí
amb sa família a Clarmont
d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en la Federació Local
de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en
congressos de
l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de
març de 1989 a l'Hospital Sabourine de
Clarmont (Alvèrnia,
Occitània), un mes després de sa companya Carme
Cruset (Carmeta),
i ambdós van ser enterrats
al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població. ***
Serge
Torrano en una manifestació (ca. 1971) - Serge Torrano: El
17 de febrer de 1950 neix a Sureda (Rosselló, Catalunya
Nord) el comunista
llibertari i sindicalista Serge Rufino Torrano. Era fill d'una
família simpatitzant
del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano,
era un espanyol
que passà a França amb la Retirada i
s'instal·là al Llenguadoc on treballà
com
a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys
cinquanta, fou
delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa
mare, Sylvana Georgette Sforzy,
milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de
ses germanes també
van ser militants de Société Nationale des
Chemins de Fer Français (SNCF,
Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer
germà va
militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero.
Després d'obtenir
el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano
aconseguí una titulació
de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer
metal·lúrgic en
les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres
lluites sindicals, i
Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló
català. Quan els fets de «Maig
del 68», després d'haver pintat «En
vaga» en un dels dipòsits de la
fàbrica,
agafà un tren i marxà cap a París per
a viure directament els esdeveniments,
instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va
ser contractat per
l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció
de trens de Juvisy-sur-Orge
(Illa de França, França). Posteriorment
treballà, fins a la seva jubilació, com
a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest
(estació d'Austerlitz). En 1971
prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada
pel radicalisme
sorgit del «Maig del 68». Crític amb
l'actitud de la CGT durant el conflicte,
va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la
Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest
mateix 1971 s'adherí al
Grup Llibertari «Jules Vallés» de
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), on freqüentà destacats militants, com ara
Corinne i Ramon Finster,
Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli,
Daniel i
Marie Guérin, Gérard Mélinand,
Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972,
després
de seguir un curs de formació en «Edit
71», la impremta muntada per l'ORA, va
ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de
la revista Front Libertaire des Luttes de
Classes,
òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri
Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador
del butlletí corporatiu Le Rail
Enchaîne.
Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976).
També milità en
el grup anarquista del XIII Districte de París i
freqüentà Daniel Guérin,
Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la
militància de barri al XIII
Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974
animà el periòdic
de contrainformació Le Canard du
13e.
L'abril de 1974 publicà l'únic número
del butlletí Terrain d'aventure.
Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista
teòrica parisenca Pour,
dirigida per
Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour
l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat,
òrgan teòric de l'ORA. L'abril
de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre,
França), on va ser expulsat
de la tendència de la Unió dels Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL), es
posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se
Organització Comunista
Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb
Chantal Savidan, amb qui tingué,
el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia
a partir d'ara
antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es
va unir a un
col·lectiu radical i autònom de ferroviaris.
També participà en l'Assemblea
General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els
anys setanta
participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu
districte, contra
la gentrificació i els desnonaments. En 1979
renuncià a l'antisindicalisme,
abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de
1979 col·laborà en Courant
Alternatif, que prengué el
relleu de Front Libertaire des Luttes de
Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà
activament en la gran vaga de
l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de
coordinació dels vaguistes.
Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional
Intercategorial
(CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri
Célié, que
li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els
principals
animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell
tenia
molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de
més de dos-cents
ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en
protesta per la mort
del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de
1986
per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment,
participà en totes les
grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en
2003 i
en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys,
participà
regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques
syndicales de la radio de la Federació Anarquista
(FA),
on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a
terme. En
1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels
militants de
LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest
(estació d'Austerlitz) de la CFDT.
El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra
la depauperació de
les pensions de l'anomenat «Pla Juppé».
Trencà amb la direcció confederal de la
CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de
1996 cofundà, amb Jean-Luc
Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de
París-Rive gauche»
(Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari
regional d'aquest
sindicat, on milità fins a la seva jubilació en
2005. Un cop retirat sostingué
el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche
(CPE, Contracte de
Primera Ocupació) i participà en
l'ocupació de les universitats Tolbiac i
Jussieu. El setembre de 2006 formà part del
col·lectiu «Jeudi Noir», contra els
abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en
l'ocupació de l'immoble
del carrer de la Banque de París on es va crear el
«Ministeri de la Crisi de
l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi
Noir», de l'associació Droit Au
Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del
Mouvement d'Animation Culturelle
et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació
Cultural i Artística de
Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la
«Llei Pécresse». En
aquesta època entrà a formar part dels
«Amic/gues d'Alternative Libertaire»
i va fer costat la lluita dels «sense
papers». Entre 2012 i 2014 participà en el
festival CinéSolidaires13,
organitzat per la Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires.
En 2014
s'instal·là a Agen i s'integrà en la
Unió Local de Solidaires i s'afilià a
Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de
2015 patí un atac cardíac i un
edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge
Tarrano va morir dues setmanes
més tard, el 30 de març de 2015 a la
Clínica
Esquirol-Saint-Hilare d'Agen (Aquitània,
Occitània).
Centenars
de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a
Sant
Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord).
També s'organitzà un vetllada
d'homenatge a la seva memòria al «Folie en
Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles,
al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster,
fill de Ramon
Finster.
Defuncions
Joseph Favre - Joseph Favre: El 17 de febrer de 1903 mor a Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) el xef de cuina i periodista gastronòmic i militant anarquista, i després socialista, Jean Joseph Favre. Havia nascut el 22 de febrer de 1844 –algunes fonts citen erròniament 1849– a Les Prasses (Vex, Valais, Suïssa). Sos pares es deien Barthélémy Favre i Madeleine Quinodoz –sembla que era fill il·legítim del capellà catòlic Victor Leblanc. Orfe molt jove, amb només estudis primaris, als 14 anys va ser enviat pel seu tutor, un advocat, a treballar d'aprenent en un restaurant i, amb el temps, esdevingué un reconegut xef de cuina, treballant entre 1866 i 1870 a nombrosos hotels de prestigi de diverses ciutats europees (Sion, Ginebra, París, Londres, Wiesbaden, Hamburg, etc.). Durant la guerra francoprussiana es va allistar en el cos expedicionari de Giuseppe Garibaldi i en acabar la contesa retornà a Suïssa. A més de la seva feina, assistí d'oient lliure a classes a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), fent amistat amb destacats anarquistes (Arthur Arnould, Gustave Courbet, Jules Guesde, Élisée Reclus, etc.). En 1872 residia a Martigny (Valais, Suïssa), on fundà el novembre d'aquell any una secció de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 3 d'abril de 1873 va ser jutjat pel Tribunal de Martigny-Bourg sota l'acusació de «pertorbador de l'ordre i de la pau pública». Fins a 1879 treballà de cuiner a Suïssa (Lausana, Clarens, Friburg, Lugano, Basilea, Bex, etc.). En 1874 formà part de la Secció de Vevey (Vaud, Suïssa) de la Federació del Jura de l'AIT, de la qual va ser secretari, amb destacats companys (James Guillaume, Enrico Imperatori, Giuseppe Nabruzzi, Élisée Reclus, Samuel Rossier, Charles Perron, etc.) i vivia a Clarens (Vaud, Suïssa), on era xef de cuina a la pensió Ketterer. En 1875 era secretari de la Unió Obrera (UO) de Vevey. En 1875 s'establí a Lugano (Ticino, Suïssa) i treballà a l'Hôtel du Parc, on va conèixer Mikhail Bakunin, i en un sopar amb companys (Arthur Arnould, Mikhail Bakunin, Jules Guesde, Errico Malatesta, Benoît Malon i Élisée Reclus) creà l'anomenat i apreciat «Pouding Salvator» (de la muntanya Salvator, que domina el llac de Ceresio), també conegut com «Púding anarquista». Poc després, l'agost de 1875, fundà, amb Ludovico Nabruzzi i Tito Zanardelli, el periòdic L'Agitatore, del que sortiren cinc números, amb una posició acostada al pensament socialista de Benoît Malon, i a finals de l'any va publicar en L'Almanaco del proletario pel 1876, contra l'insurreccionalisme anarquista. Més tard fou membre de la Secció de Ceresio (Tesino, Suïssa), que trencà amb l'anarquista Federació del Jura. En aquesta època col·laborà en el periòdic radical local Il Giovine Ticino. Dirigí, amb Benoît Malon, una carta al míting internacionalista celebrat el 18 de març de 1876 a Lausana, on criticà la posició abstencionista i insurreccional bakuninista. El juny de 1876 edità l'obra de Malon Historia critique de l'économie politique. Entre el 17 i el 18 de febrer de 1877 assistí en representació de la Secció de Ceresio al II Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia (FAI) de l'AIT celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia), on participà activament, intervenint en diverses ocasions a favor de la participació a les eleccions parlamentàries. En 1877 fundà a Ginebra el periòdic La Science Alimentaire. En 1878, amb Benoît Malon i César De Paepe, fundà la revista Le Socialisme Progressif. Entre 1879 i 1880 s'estigué a Basilea i mantingué correspondència amb Johann Philipp Becker. En 1879 creà la Unió Internacional per al Progrés de l'Art Culinari, que encara avui dia existeix amb una vuitantena de seccions arreu del món. De bell nou a França, esdevingué una celebritat mundial de la gastronomia, i en 1895 publicà a París el monumental Dictionnaire universal de cuisine et d'hygiène alimentaire en quatre volums (6.000 receptes), reeditat en 1978 i en 2010, encara que sense els comentaris de l'autor, sota el títol Dictionnaire universal de cuisine pratique. El 27 de maig de 1884 es casà amb Joséphine Alexandrine Delacour. Joseph Favre va morir el 17 de febrer de 1903, víctima d'una hemorràgia cerebral, al seu domicili de Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França). El 24 de juny de 1977 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal de Les Prasses de Vex. Actualment, cada dos anys, se celebra a Martigny el «Gran Prix Joseph Favre» de gastronomia. En 2020 el metge Albert Mudry publicà la biografia Joseph Favre, cuisinier et erudit. ***
Pedro Orobón Fernández - Pedro Orobón Fernández: El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fill major d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres –son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT. En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava –els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt. ***
Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola - Renzo Giua: El 17 de febrer de 1938 mor a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Havia nascut el 13 de març de 1914 a Milà (Llombardia itàlia). Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom. ***
Notícia
de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 18 de febrer de 1940 - Ambrosio Serrano Ayuso:
El 17 de
febrer de 1940 és afusellat a València
(València, País Valencià)
l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Havia nascut el 9 de
desembre de 1902 a Almodóvar del
Pinar (Conca, Castella, Espanya).
Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso
Moreno i tingué
quatre germans. Destacat militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano
Sáez, també militant llibertària,
amb qui tingué dos infants (Pilar i Alejandro). En aquest
any vivia a València
(València, País Valencià) i militava
en el ram metal·lúrgic. Durant la guerra
civil lluità en la «Columna de Ferro».
En 1939, amb el triomf franquista, va
ser detingut a Alacant (Alacantí, País
Valencià) i reclòs al camp de
concentració d'Albatera (Baix Segura, País
Valencià). Aconseguí fugir-ne
gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir
sa companya i lluità
en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell
de
guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el
17 de
febrer de 1940 a València (València,
País Valencià), juntament amb Tomás
Alabau
Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández. ***
Notícia
sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 4 de gener de 1923 - Pierre Gouzien: El 17 de febrer de 1942 mor a Landivisiau (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. Havia nascut el 18 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 d'abril– de 1889 a Lambézellec (Bretanya). Sos pares es deien Yves Marie Gouzien i Marie Jeanne Le Verge. En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest (Bro Leon, Bretanya) i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Casat amb Marie Claudine Morizur, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien va morir el 17 de febrer de 1942 a Landivisiau (Bro Leon, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Brest (Bro Leon, Bretanya). ***
Laurentino
Tejerina Marcos - Laurentino Tejerina Marcos:
El 17 de febrer de 1944 mor
a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó,
Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també
conegut com Peñaubiña.
Havia nascut l'1 de febrer de 1893 a Villamartín de Don
Sancho (Lleó, Castella,
Espanya). Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que
l'obligà
a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys
començà a treballar com a
dinamiter a les mines de Santa Lucía de Gordón
(La Pola de Gordón, Lleó, Castella,
Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà en
els moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915
va fer amistat amb
Buenaventura Durruti, que després es perllongarien
epistolarment (1917-1919). Es
negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un
batalló disciplinari africà
durant tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el
tinent Ramón Franco
Bahamonde, a qui prestà obres revolucionàries. De
bell nou a Lleó, fou
empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a la
mestra Rosina García,
amb qui tingué quatre infants, i adquirí de
manera autodidacta coneixements
d'arquitectura i de construcció que li ajudaren
força i li donaren un cert
prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a
Lleó. Entre 1919 i
1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT, fet
que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les
presons
d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà
en La Revista Blanca i en Solidaridad
Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i
altres
companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando
González Regueral, però va ser alliberat per
manca de proves. El 7 de gener de
1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per
propaganda il·legal. Després de ser posat en
llibertat en 1926, s'establí un
temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb
Julián Floristán
Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel
qual li
demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer.
Fugint de la
possibilitat de la presó, passà amb
Floristán a França, aprofitant que estava
en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i
l'enviaren
al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada
d'un
segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a
«Villa Marthe», en una
petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz
(Lapurdi,
País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín
Castillo. En
aquesta època es declarà vegetarià i
anarconaturista. A França milità en
diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i fou
detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que
a França
tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana
i retornà a la
Península. A Lleó engegà una enorme
activitat militant i orgànica. El desembre
de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou
processat per una vaga a
Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i
per la
qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en
diverses ocasions
secretari de la Federació Local de la CNT de
Lleó. Amb l'aixecament feixista,
el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la
Jurisdicción (Onzonilla, Lleó,
Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de
l'enemistat de la
família sa companya, fugí cap al Nord, deixant
amb pena pel camí sa filla
Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la
resistència, fou
nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de
Villamanín (Lleó,
Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de
Caçadors 206 («Batalló
Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que
rebé una menció especial
per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena,
Astúries, Espanya) –d'aquí ve
el seu malnom Peñaubiña. El
febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de
Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat
secretari del Front Popular.
Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es
mostrà partidari de
restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una
breu estada a Buiza
(La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a
casa del seu vell company
Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de
Rosina, Ángela. Malalt
de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les
seqüeles de la guerra, i
amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre
anys en un clot excavat en una
habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls
policíacs i de l'odi
dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat
amb taxi pel seu fill
Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel
García. Després d'11 dies
hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els
seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a
Viloria de
la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella,
Espanya) i fou enterrat al mateix
clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945
son fill Antonio
Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar
el cos
de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota
tortura d'algun
dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van
ser
portades en una caixa al cementiri, però el
capellà d'Onzonilla es negà a
sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat
en una sagristia en runes
que després fou incorporada al cementiri. Sa companya,
Rosina García, va morir l'octubre
de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la
Jurisdicción
companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els
companys de
patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,
és militant anarcofeminista. Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944) ***
Giuseppe
Boldrini - Giuseppe
Boldrini: El 17 de
febrer de 1945 mor al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut
com Lo Spaccapietre i que va fer
servir el
nom fals de Taiani. Havia nascut el
20 de novembre de 1894 a Cicognara
(Viadana, Llombardia,
Itàlia).
Sos pares es
deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé
educació
elemental i es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on
s'acostà al moviment llibertari.
Sembla que per influències de Giuseppe Mariani,
entrà a
formar part del corrent
llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats
contra el
restaurant Cova de Milà, les autoritats
començaren a
tenir-lo en el punt de
mira i després d'aquests esdeveniments passà,
juntament
amb Giuseppe Mariani i
Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso
(Ticino,
Suïssa) disfressat
de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa),
el
setembre de
1920 retornà a Milà, després d'un
difícil
viatge a traves de les muntanyes, atret
pel desig de participar activament en els esdeveniments del que
serà anomenat
«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani,
el seu
company inseparable,
i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i
municions d'Schio
(Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat
l'ocupació de la fàbrica
metal·lúrgica
Franco
Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una
accident
automobilístic i es
cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es
traslladà a Milà, on
va ser guarit clandestinament i després retornà a
casa
seva. El 14 d'octubre de
1920 intentà amb altres companys una acció
directa contra
l'alberg Cavour, on
romania la delegació anglesa que participava en el
congrés de la Societat de
Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs,
aïlladament i sense cap imputació,
fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb
Giuseppe
Mariani a
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
treballà fins a
mitjans de febrer de 1921 com a
obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio
–a
partir d'aquest moment
serà conegut com Lo Spaccapietre
(El
Picapedra). Després, participà en les reunions
que se celebraren en una casa al
carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar
l'atemptat al teatre Diana. El
21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani,
els explosius a la ciutat i
ambdós formaren part del grup que perpetrà
materialment l'atemptat dos dies
després. Un parell de dies després de comesa la
matança (21 morts i 80 ferits),
juntament amb Ettore Aguggini, passà a la
República de San Marino i després a
Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop
d'Hagen, a la conca del
Ruhr, sota el nom fals de Taiani.
Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a
Itàlia i
processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà
tots els càrrecs i
va ser condemnat a cadena perpètua amb la
circumstància agreujant de vuit anys
d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser
reclòs al penal d'Alessandria
(Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto
Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on
restà confinat en aïllament
durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i
1932. A partir de
1927 la seva salut començà a decaure. Va ser
repetidament castigat per «frases
iròniques i al·lusions indegudes al
règim feixista» i «actitud irrespectuosa
i
arrogant» cap els funcionaris. A començament de
1930 va ser traslladat a la
presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser
permès treballar i es dedicà
a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de
confrontació cap a
les autoritats carceràries i feixistes, només en
1935 va ser castigat en 30
ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone
quan la
seva salut ja estava molt deteriorada. L'última
anotació en el seu expedient
carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva
conducta és «normal»,
i la seva última carta, dirigida a son germà,
està datada el 19 de juny de 1943
des del camp de concentració de Fossoli
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de
març
de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la
infermeria de
Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a
cadena
perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser
traslladat al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de
febrer de 1945 al camp
auxiliar de Mödling;
segons altres testimonis,
després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir,
però va ser detingut a
Alemanya quan intentava arribar a la Unió
Soviètica i portat a un camp de
concentració. ***
Francisco
Carreño Villar - Francisco
Carreño Villar: El 17 de febrer de 1947 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Carreño Villar,
també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El
Argentino. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Bilbao
(Biscaia, País
Basc). Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i
tingué una germana.
Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona
(Catalunya). De jove milità amb
els «Joves Bàrbars» del Partit
Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux
García, però l'abandonà
després de la postura d'aquest arran dels fets de la
«Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En
1912 va ser empresonat per escriure un
article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament
detingut
a Madrid arran de la visita del president de la República
francesa Raymond
Poincaré i només fou alliberat un mes
més tard. Durant els anys posteriors
participà en la bohèmia revolucionària
(Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel
Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató
Peig, etc.) i a partir de 1915
col·laborà en els periòdics Los
Miserarables i El Insurgente,
amb
fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a
l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting
anarcoindividualista a Buenos
Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto
Bianchi. A Buenos
Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era
secretari de l'Ateneu Anarquista de
Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de
la FORU, com ara el
Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va
ser nomenat secretari. En 1931,
amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II
República
espanyola, retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. A la capital
catalana sembla que entrà a formar part
d'Agrupació Anarquista «Faros» i
treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista
«El Porvenir» de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques
propagandístiques per a aquesta
organització, fent conferències a diverses
localitats (Sant Adrià del Besòs,
Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà,
Granollers, Manresa,
Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa,
Vilafranca,
Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys
republicans. En 1935
col·laborà en el periòdic
maonès Fructidor.
Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan
García
Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez,
Ricard Sanz i altres destacats
anarquistes, participà en el míting de clausura
de la Conferència Regional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
se celebrà en 1936
a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al
Congrés d'aquell any en aquella
ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la
resposta contra
l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en
l'assalt a les
Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la
«Columna Durruti», va ser
nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra
i al front d'Aragó participà
en l'edició del butlletí El
Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la
FAI celebrat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà
amb José Alberola i parlà en el seu
míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936
assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa,
ponència en la qual va participar. El novembre de 1936
viatjà, amb José
Berruezo, en representació de la «Columna
Durruti» a la URSS per a participar
en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en
tornar denuncià la
dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un
míting en suport de la
Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls,
Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers),
també parlaren Ramon Porté
Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març
i juliol de 1937
participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries a Tarragona,
Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització
de les milícies, destacà per
la seva posició anticomunista i s'integrà en el
grup «Los Amigos de Durruti»,
del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els
«Fets de Maig» de 1937,
lluità contra la reacció comunista als carrers de
Barcelona. El maig de 1938
assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el
triomf franquista passà
a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la
República Dominicana. En 1941
passà un temps a Panamà i a finals de 1943
retornà clandestinament a França.
Participà en la reorganització confederal a
l'exili enquadrat en el sector
«ortodox» encapçalat per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL)
i es mantingué força crític amb les
posicions de Juan Manuel Molina (Juanel).
També fou nomenat delegat de
Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la
Península. En el
clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser
nomenat secretari de la
CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre
per Juanel, i membre del
Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i
formà part de la ponència de
Propaganda. Quan l'escissió confederal,
s'arrenglerà amb el sector «ortodox»
encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc
i va ser
nomenat administrador del periòdic CNT,
gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre
1944 i 1946
participà en molts de mítings i
conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus,
Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947
fou administrador
de CNT. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,
El Insurgente,
Los Miserables, La
Protesta, Solidaridad
Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el
17 de febrer de 1947 a l'Hotel
Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005
Miquel Amorós publicà
la biografia Francisco Carreño, el
arduo
y largo camino de la anarquía, que va ser
reeditada ampliada en 2013 sota
el títol Francisco
Carreño, y los arduos
caminos de la anarquía. Francisco Carreño Villar (1890-1947) ***
Fernand
Després quan era redactor de L'Humanité
(1922) - Fernand Després:
El 17 de
febrer de 1949 mor a Alger
(Algèria) el periodista
anarquista, i després comunista,
Fernand-Désiré-Alfred Després
–la grafia
correcta és Després i no
Desprès–, que va fer servir el
pseudònim A. Desbois. Havia nascut el 13
d'abril de 1877 –algunes
fonts citen erròniament 1879– a Mauvelles
(Ouzouer-le-Marché,
Centre, França) –algunes
fonts citen erròniament Chandry
(Ouzouer-le-Marché, Centre,
França). Sos pares es deien
Alphonse Després, carreter agrícola, i Augustine
Leclere.
Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de
Constant Marie (Le Père Lapurge),
qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas
Dreyfus, en
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple
i en Le Libertaire, on
portà la columna «Au hasard du chemin».
Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor
llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel
Almereyda, que
esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va
ser condemnat a un
any de presó, Després demanà ajuda a
Francis Jourdain per a alliberar-lo de la
presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure
Almereyda, la parella
passà a viure en una habitació del carrer des
Saules del XVIII Districte de
París i milità en el grup «La Joventut
Llibertària» del VI Districte parisenc,
animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb
Gaston Couté i Mac Orlan, el
«Manifeste de la Pensée Libre». En
aquesta època abandonà les feines manuals i
es consagrà a la política i al periodisme en Le
Libertaire En 1904 també
col·laborà en Libre Examen,
d'Ernest Girault, i en La Tribune
Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda
s'instal·là amb
Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué
l'abril de 1905, Després va ser
son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La
Guerra Sociale
aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i
1907 va escriure en Cahiers de
l'Université Populaire. En aquesta
època es guanyava la vida treballant de
nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i
de dia
fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va
ser admès al Sindicat de
Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En
aquesta època vivia
al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats
russos. El
4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota
l'acusació de falsificació d'ordres de pagament,
però finalment la maquinació
policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la
matinada de l'11 de
juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la
Glacière del XIII
Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una
investigació sobre una
ona de sabotatges contra les línies telegràfiques
i telefòniques. En 1911
abandonà La Guerra Sociale i
passà a La Bataille Syndicaliste,
esdevenint un dels seus principals redactors sota el
pseudònim A. Desbois.
En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista
Gaston Couté,
a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial
per a l'edició
especial de La Guerre Sociale; posteriorment va
escriure articles sobre
Couté en La Vie Ouvrière, Le
Journal du Peuple, La Bataille
Syndicaliste i L'Humanité, i
fou membre d'honor de l'associació «Les
Amis de Gaston Couté». Entre març i
maig de 1912 formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà a terme una campanya
abstencionista per a les
eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry
Combes era
el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25
anarquistes i
sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en
el
«Carnet B» dels antimilitaristes i durant el
conflicte va ser donat de baixa. A
partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland
des de les
columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de
1915 dimití, amb
Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la
seva línia pro
«Unió Sagrada» i expressaren la seva
posició en la carta oberta «Pourquoi nous
avons quitté La Bataille Syndicaliste».
Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École
de la Fédération. A partir de 1916
col·laborà en Le Journal du Peuple,
s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va
escriure en L'Avenir
International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril
de 1918 edità el periòdic
pacifista La Plèbe, juntament amb Jean
de Saint-Prix i Marcel Martinet,
però que ràpidament va deixar de publicar-se ja
que el 28 de maig de 1918, poc
després del congrés dels minoritaris de la CGT
celebrat a Sant-Etiève
(Arpitània), va ser detingut sota l'acusació
d'«intel·ligència amb
l'enemic»
arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra,
Suïssa); processat
pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser
sobresegut. L'agost
de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia
allunyat arran de la
seva evolució política, confià son
fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents
del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà
molt proper a Jean
Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de
Correctors. En 1920
s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais,
França) per a treballar de calderer.
En 1921 esdevingué secretari dels Comitès
Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de
Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran
propagandista, que sovint va
fer servir la violència verbal, intentà atreure
cap a la III Internacional Comunista
els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes,
però a
finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa.
Després s'afilià des de la seva
creació en la Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC) i fou força
actiu en la XX Secció de la Federació del Sena.
En aquesta època fou
l'administrador del periòdic comunista L'Humanité.
Assistí com a delegat
al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF),
celebrat l'octubre de 1912 a
París. Posteriorment, per protestar contra la
decisió d'excloure els membres
francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de
gener de 1923 el Buró Polític
del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de
«grans informacions»
de L'Humanité, funció que no
podia ser confiada més que a un comunista.
En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De
cultura llibertària i
sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment
dimití en 1930. No obstant
això, es presentà com a candidat comunista a les
eleccions legislatives de 1932
per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França).
Durant molts anys portà la
crònica judicial de L'Humanité,
però el gener de 1933 va ser substituït
per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan
esclatà la II Guerra
Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al
número 17 del carrer Belgrand
(XIII Districte), i s'instal·là a Niça
(País Niçard, Provença,
Occitània). L'1
de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per
impagament de la cotització. El juny de 1940 es
traslladà a Alger, on visqué en
una habitació d'hotel i treballà en el
món de la radiodifusió. Els alemanys
destruïren tots els seus llibres i documents.
Després de la guerra no se li va
permetre viatjar i col·laborà en la premsa
d'Orà i d'Alger. Fernand Després va
patir una congestió cerebral que el deixà
paralitzat i dies després, el 17 de
febrer –algunes fonts citen erròniament
el 14 de febrer– de 1949, va morir en un hospital d'Alger
(Algèria). ***
Ernestan - Ernestan: El 17 de febrer de 1954 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant i teòric del socialisme llibertari, figura important de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Havia nascut el 15 de juliol de 1898 a Gand (Flandes Oriental, Flandes), en una família burgesa de mare flamenca i pare való. Durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en Le Bulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant, Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l'autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955). ***
Vincenzo
Simoncelli - Vincenzo Simoncelli: El 17 de febrer de 1957 mor a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Havia nascut el 3 de setembre de 1888 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. ***
Necrològica
de Josep Tarreras Franch apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de maig de 1968 - Josep Tarreras Franch:
El
17 de febrer de 1968 mor a Tula (Llemosí,
Occitània) l'anarcosindicalista Josep
Tarreras Franch. Havia nascut el 8 de desembre de 1897 a Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Joan Tarreras i Andrea Franch. Quan
encara
era
molt jove s'afilià al Sindicat de la
Metal·lúrgia de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà
diversos càrrecs de
responsabilitat en la junta directiva abans i durant la guerra civil.
En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là amb sa companya Lluísa
Roura i
infants a Tula, on milità en la Federació Local
de la CNT. Després d'una llarga
malaltia, Josep Tarreras Franch va morir el 17 de febrer de 1968 al seu
domicili de Tula
(Llemosí,
Occitània). ***
Áurea Cuadrado Castillón (Barcelona, 1938) - Áurea Cuadrado Castillón: El 17 de febrer de 1969 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Havia nascut el 23 d'agost de 1894 –el certificat de defunció cita erròniament el 24 d'agost de 1903– a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Cuadrado Villas i Antonia Castillón Bergel, llauradors. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir primer a Eivissa (Illes Balears) i després a Mallorca. Áurea Cuadrado Castillón va morir el 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1969 mor a la Clínica Mental de Jesús de Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva. Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969) ***
Michal
Mareš - Michal Mareš:
El
17 de febrer de 1971 mor a Praga (Txèquia,
Txecoslovàquia; actual República
Txeca) l'escriptor, poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista
Josef Mareš,
més conegut com Michal
Mareš –prengué
el nom de Michal (Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–,
encara que també va fer
servir els pseudònims Michal Josef
Mareš,
Antonín Mareš
i Luděk
Marks. Havia nascut el 22 de gener de 1893 a
Teplice-Šanov (Ústí nad Labem,
Txèquia, Imperi Austrohongarès; actualment
Teplice, Teplice, República Txeca). Sos pares es deien Emil
Mareš i Anna Matuška.
Quan era infant sa família es traslladà a Praga,
on freqüentà l'escola
elemental de nins alemanys del Mercat de «Masny
trh» (Mercat de la Carn), a la
ciutat antiga. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola de
Comerç alemanya de
Praga, però quan tenia 17 anys, edat en la qual ja formava
part del moviment
anarquista del nord de Bohèmia, va ser expulsat dels
instituts de l'Imperi
Austrohongarès per la seva protesta contra
l'execució del pedagog anarquista
català Francesc Ferrer i Guàrdia. Per guanyar-se
la vida treballava en
nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant de la casa
Halphen,
venedor de bombetes elèctriques de l'empresa Metallum o de
pinzells per al pare
de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910
freqüentà les reunions
anarquistes que es realitzaven als cafès dels barris de
Karlín i de Královské
Vinohrady de Praga. En aquesta època abandonà
oficialment l'Església catòlica i
participà en accions antimilitaristes. S'entretenia amb els
companys a abocar
anilina a les aiguabeneiteres de les esglésies i en
llançar petards als peus
dels penitents que participaven en les processons. Va ser nombroses
vegades
detingut i interrogat per la policia per difusió de pamflets
prohibits,
participació en manifestacions, incitació a la
insubordinació, etc., que el
portaren en diverses ocasions a la presó, on
compartí cel·la amb assassins molt
coneguts a l'època. Poc abans de la Gran Guerra,
marxà cap a Hamburg (Imperi
Alemany), on treballà com a obrer al port i tocant el tambor
per a l'Exèrcit de
Salvació. Antimilitarista com era, va fer tot el possible
per a no anar al
front i treballà d'antuvi en una petita fàbrica
que fabricava suro per a
l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem
(Ústí nad Labem, Txèquia),
després a
les sitges de la intendència de Praga i, finalment, fou
destinat a una
xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a Studená
(Banská Bystrica, Eslovàquia)
que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de
1918 s'havia casat amb
la filla del director general de les fàbriques
siderúrgiques de Most (Ústí nad
Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant
un temps accionista de la
xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder
viatjar a
l'estranger. Col·laborà com a periodista en
diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager
Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya,
França, Itàlia, etc.) i
d'Àfrica, on comercià amb diversos articles
(vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria,
conserves, etc.) i serví un temps en la Legió
Estrangera. Fou membre de la
Česká Anarchistická Federace (ČAF,
Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un
dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ,
Partit Comunista de
Txecoslovàquia), col·laborant en el seu
òrgan d'expressió Rudým
Právo. En 1928 publicà l'obra de teatre
Sing-Sing, sobre les execucions dels
militants anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es
relacionà
amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav
Hašek, Karel Čapek,
Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però
molt especialment
amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la
més que provable
ocupació nazi del seu país, es
presentà voluntari per defensar les fronteres i
durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat
i amb un grup
d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs,
organitzà una xarxa
de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt
(actual Terezín). Després
de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver
ajudat un
agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat
Vnútrennikh Del
(NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de
la Unió
Soviètica, que falsificà diversos testimonis per
condemnar-lo a mort, però
finalment aconseguí demostrar la seva innocència,
encara que sempre restà
vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es
dedicà a
denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats
locals comunistes,
les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la
frontera
durant i després de l'expulsió dels alemanys dels
Sudets i les injustícies que
es cometien als camps de concentració estalinistes,
especialment des de les
pàgines del periòdic Dnešek,
de
l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no
agradaren al
ministre d'Informació txecoslovac Václav
Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat
del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a
Txecoslovàquia, la
seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb
acusacions absurdes,
jutjat i condemnat a set anys de presó i a la
privació dels drets polítics. Amb
la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en
sortir s'assabentà
que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la
presó, havia mort
feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a
Txecoslovàquia, la resta de sa
vida la visqué en la més absoluta pobresa i en
l'oblit. Escriptor bilingüe
(txec i alemany), és autor de Disharmonie
(1916), Přicházím z
periferie (1920),
Policejní
šťára (1922), Anděličkářka
(1922), Oasa. Africký
román utrpení a lásky
(1924),
Zápisky z výčepů
lihovin, nevěstinců,
Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená
garda (1927), Pan
Václav. Český trhan
v cizině (1928), Internacionální
patriot. Pan Václav doma (1931), Ze
vzpomínek anarchisty, reportéra a
válečného zločince (1999,
pòstum) i Přicházím
z periferie republiky (2009,
pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el
17 de febrer de 1971 a Praga
(Txèquia, Txecoslovàquia; actual
República Txeca). El setembre de 1991, el
Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la
sentència i el rehabilità. ***
Necrològica
de Juan Miguel Arpa Plou apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de maig de 1974 - Juan Miguel
Arpa Plou: El 17 de febrer de 1974 mor a Mont-real
(Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Miguel Arpa Plou –algunes fonts
citen erròniament el nom Miquel com a llinatge. Havia nascut
el 25 de març de 1895
–algunes fonts citen erròniament 1898–
a Plou (Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Nicolás Arpa i Miguela Plou. Vivia al seu poble natal
amb sos
pares
molt grans. Des de molt jove entrà a formar part del
moviment llibertari i en
1932 fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Plou. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'instal·là a Bram
(Llenguadoc, Occitània),
on milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. ***
Germán
Millán Vives (1955) - Germán
Millán
Vives: El 17 de febrer de 1976 mor a Ieras
(Provença,
Occitània)
l'anarcosindicalista Germán Millán Vives
–a vegades el segon llinatge citat erròniament Rives. Havia nascut el 14 de desembre de
1900 a Barcelona
(Catalunya).
Sos pares es deien Pablo Millán i
Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a
la Secció de Paletes del
Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme
patí persecucions i va ser
empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió,
s'instal·là a Granada
(Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un
cop
lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la
«llista negra» de la patronal no
pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a
Barcelona com a
autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc
companys,
perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125
pessetes
per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la
construcció del Palau
Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava
reclòs a la Presó Model de
Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als
camarades anarquistes»,
juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les
criteris ideològics
que portaren a la constitució de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 6
d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per
la Secció Segona de
l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i
l'endemà va ser condemnat a
tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al
pagament d'una indemnització
igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només
va ser multat amb 125 pessetes
per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina
Mercant,
en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on
visqué i treballà en diversos països
(Cuba,
Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a Barcelona. Durant la
Revolució va ser nomenat delegat
tècnic de la Junta del Sindicat de la
Construcció, càrrec que ocupà fins el
final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser enrolat en
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial
continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella
(Provença, Occitània). Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en
1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955
tornà a emigrar
a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la
seva jubilació, va
ser admès a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània) i milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. En 1974 sos germans,
residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la
Península, però rebutjà
l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís
viu. Germán Millán
Vives va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili d'Ieras
(Provença,
Occitània) i fou enterrat l'endemà. Germán Millán Vives (1900-1976) ***
Necrològica
de Carmen Moya Martín apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1976 - Carmen Moya
Martín: El 17 de febrer de 1976 mor a Castelnou
d'Arri (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Carmen Moya Martín. Havia nascut el 16
de juliol de 1898 a
Allepús (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Eulogio Moya Alegre i
Josefa Martín Bayo. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
juntament amb son company Bernabé Gracia Alegre, miner en
els anys vint i
trenta a les mines de Súria (Bages, Catalunya).
Participà activament en la vaga
minera de 1932. Entre 1935 i 1936 visqué clandestinament amb
son company a Sant
Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la guerra
participà en
la col·lectivitat agrícola d'aquesta
població. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, amb son company i sos
infants. Durant l'Ocupació va
ser repatriada pels nazis a l'Espanya franquista. En 1950, amb son fill
Manuel
Gracia Moya, passà clandestinament la frontera i
pogué reunir-se amb son
company a Les
Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània),
on milità en la Federació Local de la CNT i en
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou membre, amb son company, de l'Spanish Refugee
Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Posteriorment la família es
traslladà a Castelnou d'Arri. El
23 de febrer de 1967 va finar son company. Carmen Moya
Martín va morir el 17 de
febrer de 1976 al seu domicili de Castelnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrada l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Ferruccio
Tantini - Ferruccio Tantini:
El 17 de febrer de 1979 mor a Mogins (Provença,
Occitània) l'anarquista Ferruccio
Tantini. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió,
s'adherí molt jove al
moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en
una reunió convocada
pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política
governamental
italiana vers la Rússia revolucionària i en
solidaritat amb els presos
polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de
la manifestació que –contràriament a
l'opinió d'Errico Malatesta, un
dels oradors de la reunió amb
Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani,
Corrado Pini,
Pietro Venturi– es dirigí cap a la
presó de San
Giovanni in Monte;
posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la
Guàrdia Reial de la Seguretat
Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué
joc una topada amb la policia i
la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i
dos agents morts, així com
nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per
aquests
fets amb altres 11 companys, el 16 de juliol va ser absolt dels
càrrecs i
excarcellat. En 1934 s'exilià a França fugint
dels escamots feixistes. L'agost
de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i
s'enrolà en la Secció
Italiana de la Columna «Ascaso», ben igual que
altres companys – Antonio
Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio
Calamassi,
Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro
d'Arcola),
Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale
Matteucci–,
lluitant al front d'Almudébar (Osca, Aragó,
Espanya) com a metrallador. En 1937
va ser fitxat per les autoritats italianes com a
«anarquista» i s'emeté una
ordre de detenció en cas de repatriació. A finals
de 1937 abandonà la Península
i s'instal·là a França. En 1958
militava en la Federació Anarquista Italiana
(FAI) de la regió parisenca. Sa companya fou Settima
Lazzaretti. Ferruccio Tantini va morir el
17 de febrer de 1979 al seu domicili de Mogins (Provença,
Occitània). ***
Notícia
orgànica de Marguerite Bary apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de novembre de 1936 - Marguerite Bary:
El
17 de febrer de 1990 mor a Menton
(País Mentonasc,
Occitània) l'anarquista
Marguerite Pauline Bary –a vegades el seu llinatge citat
erròniament Barri–,
coneguda com Margot. Havia nascut el 9 de gener de
1902 a l'Hospital Tenon del XX Districte de
París (França). Era fill de Georges
Édouard Bary, mecànic, i de
Marie Albertine Branchu, passamanera. A començaments de la
dècada dels vint
milità en la Unió Anarquista (UA). Entre octubre
de 1921 i el 25 de desembre de
1922 visqué amb son company, l'anarquista Antonio Rubio (André
Bloquelle
o Paradis), al número 8 del carrer
Lécuyer del XVIII Districte de París,
compartint habitatge amb la parella d'anarquistes Germaine Berton i
Armand Gohory
(Armand). Aquestes parelles discutiren i es
trencaren, la primera el 25
de desembre i la segona el 31 de desembre. El 20 gener de 1923
Marguerite Bary
demanà un passaport per marxà cap a Espanya,
però dos dies després li va ser
rebutjat per la Prefectura de Policia. El 22 de gener de 1923 Germaine
Berton
assassinà als locals de la Ligue d'Action
française (LAF, Lliga d'Acció
Francesa) Maurice Plateau, secretari general de
l'organització ultradretana «Camelots
du Roi». Arran d'aquest atemptat, va ser investigada de
valent per la policia
sota l'acusació de complicitat i l'1 de febrer de 1923
creuà clandestinament
els Pirineus i s'instal·là a Barcelona
(Catalunya). El govern francès demanà a
l'espanyol la seva extradició. Sembla que retornà
a França després que el cas
de Berton fos sobresegut el 24 de desembre de 1923. En 1924 vivia al
número 35
del carrer Gallieni de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França,
França) amb son
company, l'anarquista italià Carlo Gregorio Bianchi (Charles
Grégoire
Bianchi). En aquesta època treballava d'empleada
d'oficina a la fàbrica
Vaucanson, on Bianchi feia feina d'obrer torner matricer, i militava en
l'UA i
en la Joventut Anarquista Autònoma (JAA), fundada el
setembre de 1926 per Louis
Louvet i Simone Willissek (Simone Larcher). Entre
1925 i 1926 col·laborà
en el periòdic parisenc L'Éveil des
Jeunes Libertaires. Organde de la Fédération
des Jeunesses Anarchistes i en 1926 va fer costat
econòmic a Le
Libertaire. El 29 de setembre de 1928 es casà a
Romainville (Illa de
França, França) amb Carlo Bianchi i en aquesta
època seguia treballant d'empleada
i la parella vivia al número 5 del carrer Jasson de
Romainville. En 1932 vivia
a Levallois-Perret (Illa de França, França).
L'estiu de 1936, com a membre del
Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents
Antifeixistes del Front, s'ocupava
de coordinar els «padrinatges» (enviament de
correspondència i paquets) dels
milicians de la «Columna Durruti», especialment els
de la «Columna Sébastien
Faure», que lluitaven contra el feixisme a Espanya.
Després d'un temps a
Montrouge (Illa de França, França), des de, com a
mínim, març de 1939 vivia al
número 5 del carrer Delambre del XIV Districte de
París. En 1950 la seva adreça
encara es trobava en la llista de domicilis anarquistes a vigilar per
la policia.
Ja gran, es retirà a la Residència «La
Rocheville» de Menton. Marguerite Bary
va morir el 17 de febrer de 1990 a l'Hospital de Menton
(País Mentonasc,
Occitània). ***
Ismael
Roig Soler - Ismael Roig
Soler: El 17 de febrer de 2001 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
Ismael Roig Soler. Havia nascut el 3 d'octubre de 1913 a Benissoda
(Vall
d'Albaida, País Valencià). Sos pares es deien
Joaquim Roig i Isabel Soler. En 1923 va ser enviat
per son pare al seminari
d'Agres (Comtat, País Valencià), però
tres anys després abandonà el seu futur
sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida,
País Valencià), on s'havia
instal·lat sa família. Treballà en una
impremta fins al 1929, any en el qual
marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País
Valencià), on vivia una germana. En
aquesta ciutat, amb la proclamació de la II
República espanyola en 1931,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Juntament amb altres
companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i
Vicent Estrada), fou
un dels militants més actius en les lluites socials
d'aleshores. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, lluità en la
«Columna de Ferro», en la Columna
Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en
aquesta darrera com a
tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista
aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a
França, on fou internat al
camp de concentració de Sant Cebrià. Poc
després retornà clandestinament a la
Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en
el grup «Levante», al voltant
del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny
de 1945 va ser detingut, però
un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat.
Participà
activament en el Comitè Regional de Catalunya,
encapçalat per Cèsar Broto
Villegas, sobretot en la confecció i impressió de
Solidaridad Obrera. El novembre de
1945 va ser novament detingut,
però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia
de Barcelona. Durant els anys
cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina,
però en 1954 va ser
reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a
França. Posteriorment
passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a
Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins
al 1975, any que retornà a la Península.
Visqué a València i, des de 1976, a
Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín
Amicale 26ème División, publicat a
Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de
la «Columna Durruti», i en 1999 publicà
el llibre de memòries Así
luchábamos. República, guerra,
clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista.
Ismael Roig
Soler va
morir el 17 de febrer de 2001 a la Residència
Universitària Campus La Salle de Barcelona (Catalunya) i fou
incinerat
al
cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès
Occidental,
Catalunya). El seu testimoni va ser recollit en el llibre
de Judit
Camps i Emili Olcina Les milícies
catalanes al front d'Aragó (1936-1937). ---
|
![[16/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/02]") |
|
![[18/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/02]") |
|
|
| Actualització: 17-02-24 |