|
---
Anarcoefemèrides
del 17 de març Esdeveniments
L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt - Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats –les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes– i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica. ***
Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934) - Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del «drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia. ***
Portada
del fullet de l'edició de la conferència de Julia
Bertrand - Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència. ***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España
Democrática del 13 de març de 1940 - Aniversari de la
mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es
commemora al Cercle Italo-uruguaià «El
Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la
mort de l'editor i
propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va
produí el 16 de
març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula
oradors de més de 15
institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president
d'«El
Progreso». L'homenatge consistí en un funeral
laic, en concerts musicals i
corals i en recitats. ***
Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978) - Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia». «Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.» «Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís. ***
Cartell
de l'acte - Xerrada de
Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a
l'antiga seu de la Central Nacional
Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista
de Barcelona (Catalunya) una
conferència del propagandista anarquista i
anarcosindicalista Ramón Liarte Viu
sota el títol «La CNT ante su futuro congreso
nacional». La xerrada va ser
organitzada per la Secretaria de Formació de la
Federació Local de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V
Congrés
Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de
desembre de
1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit
en dues tendències.
Naixements
Foto
policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894) - Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Carlo Colombo -
Carlo Colombo: El
17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi
Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es
guanyà la
vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes
més actius de Milà,
mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes
ciutats italianes i
estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey,
EUA). Es
va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara
Pietro
Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni
Vignati, Francesco
Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà,
etc. Signà, amb
centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida
«Al popolo italiano!», que
aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona
(Marques, Itàlia) L'Agitazione
del 31 de març de 1898. El
30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de
Gaetano
Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser
absolt per manca de
proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que
minà irremissiblement la
seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació
del setmanari Il Grido della Folla,
la policia considerà
aquest «perillós anarquista
individualista» com el
«capità» del seu grup
editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de
l'edició, però
com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione,
etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament
incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il
Tempo, L'Italia del Popolo,
etc.), fins el punt que son advocat parlés de
«persecució sistemàtica», el
maig
de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar
1.500 exemplars d'un
número segrestat i condemnat a un mes de presó.
L'any següent, amb Giovanni
Straneo, va ser condemnat més durament per
difusió d'un manifest programàtic d'Il
Grido della Folla. El maig de 1903,
també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni
Straneo, Gaetano Abbiati,
Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats
«Fets del carrer
Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i visqué al
domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà
part del grup
«Germinal» i col·laborà en el
mensual L'Azzione
Anarchica, destacant la seva posició
antisindicalista, contraposada amb la
d'Il Risveglio Socialista Anarchico,
de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna
(Berna, Suïssa). De bel nou a
Milà el setembre de 1906, assumí la
gerència d'Il Grido della Folla.
Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907
s'exilià a París (França), on
visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després
d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on visità el 29
de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a
Niça el
setembre i octubre de 1908 (País Niçard,
Occitània), fins que retornà a Milà,
on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre
fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la
presó a causa d'una
vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya
electoral, va ser detingut,
amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per
haver xiulat
un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la
mala salut i l'obsessiu
control policíac li van produir una mena de mania
persecutòria que el va portar
a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà
restà hospitalitzat per la
seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem
a Roma i després
novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910
assistí a una conferència
de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a
París, on visqué malalt i ajudat
econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911
tornà a Milà amb sa filla
Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a
l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Angela Molteni. ***
Foto policíaca d'Eugène Cornu (2 de juliol de 1894) - Eugène Cornu: El
17 de març de 1869 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Eugène
Cornu. Era fill natural de la modista Élisabeth Cornu. Es guanyava la vida
treballant de sabater. En 1889, en la revisió militar, va ser declarat no apte
per «sinèquia anterior de l'ull dret i incisió de la còrnia»; en aquesta època vivia
la número 200 del carrer Belleville del XX Districte de París. El 31 de maig de
1892 el seu domicili, al número 45 del carrer Bisson de París, estava sota
vigilància de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París. El 17 de novembre de 1892 la mateixa brigada vigilava la seva nova
adreça, al número 3 del carrer Jarente i el desembre de 1893 el número 9 del
carrer Bisson. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, en una gra agafada de la policia per evitar
aldarulls en els funerals del president de la República francesa Sadi Carnot, va
ser detingut preventivament al seu domicili del número 9 del carrer Bisson i aquest
escorcollat sense cap resultat. L'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, processat
per «associació criminal» i posat a disposició judicial. En els estats de recapitulació
d'anarquistes dels anys 1894 i 1896 vivia al número 5 bis del carrer
Présentation, però en el de 1901 estava desaparegut. El 15 d'abril de 1915
vivia al número 24 del Sainte Ambroise i el 29 d'agost de 1916 al número 95 del
carrer Sorins de Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França). En 1915, durant
la Gran Guerra, va ser integrat en el serveis auxiliars de l'exèrcit i en 1918
va ser llicenciat definitivament. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905) - Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus; actualment Lituània) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Sos pares es deien Guerschon Alexandrovitch i Sarah Kahn. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Sa companya fou Félicia Brauda, de qui es va divorciar. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). ***
Foto
policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894) - Alfred Grandidier:
El 17 de març de 1875 neix a
Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista
Alfred Grandidier. Sos pares,
jornalers, es deien Nicolas Grandidier i Marie Louise
Joséphine Richoilley, i
la parella tingué sis infants. Treballava pintant edificis.
A començaments dels
anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual
també formava
part son germà Louis Grandidier. Perseguit per les seves
activitats anarquistes,
que implicaven una condemna de quatre anys de presó i 10
anys de prohibició de
residència per «desvalisament»,
l'octubre de 1893 es refugià a Londres
(Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894
el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia
refugiat a
Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el
Tribunal
d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva
extradició a França
acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a
Saint-Ouen (Illa de
França, França). Va ser amagat pel
germà del company anarquista suís Latour al
barri londinenc de Camden. A finals de desembre de 1894, de tornada de
Bèlgica,
va ser detingut a Londres a casa del company Rousseau i sembla que va
ser reenviat
a Bèlgica. Després retornà a
França on, el 3 de desembre de 1904, es casà a
Amiens (Picardia, França) amb Hélène
Hermine Sauval. Sembla que a partir
d'aquesta data deixà de militar. Posteriorment es
casà amb Alphonsine
Léopoldine Poulain, que es guanyava la vida fent i venent
calces. Alfred
Grandidier va morir el 16 de desembre de 1908 al port del Sena de
Saint-Denis
(Illa de França, França), sembla que d'accident
laboral als Ateliers et
Chantiers de la Loire (ACL, Tallers i Drassanes Navals del Loira) on
feia
feina. ***
Necrològica
d'Adrián Torres López apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 24 de juny de 1954 - Adrián Torres
López:
El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes
(Plana
d'Utiel,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Adrián Torres López.
Sos pares es deien
Trifón Torres i Juana López. Milità
des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu
poble i
posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT)
de
Fuentesrobles
(Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem
militant a la
Federació Local
de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs
sindicals.
Durant
el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La
Grand Comba. Sa companya fou Miguela García.
Després d'un atac
de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres
López va morir el 5 de juny de
1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc,
Occitània). ***
Notícia
del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el
periódic Le
Populaire de Paris del 22 de març de 1924 - Pierre Le Flaouter: El 17 de març –algunes fonts citen erròniament el 18 de març– de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Sos pares es deien Jean Pierre Marie Le Flaouter, ferrer al Fort d'An Oriant, i Marie Françoise Scuiller. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle à l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 al seu domicili de Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet». ***
Ettore
Torricelli - Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Foto
antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de
1917) - Josep Cuadradas
Pol: El 17 de març de 1886 neix a la Vila de
Gràcia, actualment Barcelona
(Catalunya), l'anarquista Josep Antoni Jaume Cuadradas Pol. Sos pares
es deien
Josep Cuadradas i Dolors Pol. Va treballar de mecànic i
d'impressor i va
participar activament en els fets revolucionaris de la
«Setmana Tràgica» de
juliol de 1909 a Barcelona. El 10 d'agost de 1914 es va casar a la Vila
de
Gràcia amb Eugènia Anton, amb qui
tingué un infant. Emigrà a França,
arribant-hi
el 12 de setembre de 1917, i va ser qualificat per la policia de
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista
militant, propagandista perillós i
partidari de l'acció directa». Després
d'haver fet la verema a Cornellà de la
Ribera (Rosselló, Catalunya Nord), va ser enviat pels
serveis de col·locació
estrangera francesos a fer feina a les mines de carbó de
Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia
de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus
apareguda en el diari parisenc L'Écho de
París del 10 de febrer de 1912 - Alexandre Britannicus: El 17 de març de 1889 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya)– l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de «vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França). ***
Foto
antropomètrica de Léandre Guisseguére
(1937) - Léandre
Guisseguére: El 17 de març de 1892
neix a Pertús (Provença, Occitània)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Léandre Marius
Guisseguére –citat erròniament
de diferents maneres (Guisegueri, Guiseguerri, Guisseguerri,
etc.). Sos pares es deien Marc Enicé Guisseguére,
jornaler, i Marie Augustine Richaud. Es guanyava la vida com a
empresari en la
construcció, però acabà d'obrer en el
sector. El 5 de juny de 1916 es casà a
Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Madeleine
Joséphine Mesme. En 1923 va fer costat
econòmicament l'edició diària de Le
Libertaire. En 1926 treballava en la construcció a
Thourotte (Picardia,
França) i en 1927 a Pont-de-Metz (Picardia,
França), on va militar en el
Sindicat de la Construcció, del qual va ser delegat, i va
difondre la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste,
Germinal, Le
Libertaire, etc.). En 1927 va participar en una
subscripció a
favor de les famílies dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. En 1934 vivia al barri de Brunet de Toló
(Provença, Occitània).
Membre, amb altres destacats anarquistes (Gabriel Diné,
François Dumas, Émile
Gardebled, Marius Garrec, etc.), de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), en
1936 es presentà com a candidat abstencionista a les
eleccions legislatives per
la III Circumscripció de Toló, però
cap cartell es va aferrar i cap butlletí es
va editar. En 1937 vivia al barri de Saint Claude de Grassa
(Provença,
Occitània) amb sa nova companya Joséphine
Carpentier i el fill d'aquesta, el
també anarquista Roland Carpentier (Roland
Guisseguére). En aquesta època
treballava com a cap de colla en l'empresa
de construcció «Delagneau» de Grassa i,
segons informes policíacs, formava part
del grup local de Grassa de la FCL, establert al número 2
del carrer Tour de
l'Oratoire, i en el qual militaven destacats anarquistes (Urbano
Andreoli, Jean
Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni,
Félicité Girolimetti,
Kanik Papazian etc.) –posteriorment aquest grup
s'integrà en la Federació
Anarquista (FA). També en 1937 envià
cròniques a Le Libertaire.
En 1943 vivia al barri de Saint Jacques de Pertús.
Léandre
Guisseguére va morir el 12 de desembre de 1964 a l'Hospital
Chalucet de Toló
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
setembre de 1977 - Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción Felipo. Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània). ***
Josep
Antoni
Domènech Agulló - Josep Antoni Domènech Agulló: El 17 de març de 1896 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Sos pares, jornalers, es deien Miquel Domènech Merin i Beneta Agulló González. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants. ***
Guido Kopp - Guido Kopp: El
17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi
Alemany) el revolucionari
de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era
estudiant, el novembre de 1918 va
ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps
«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de
«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,
Àustria). ***
Severino Di Giovanni - Severino Di Giovanni: El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la «carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les «expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista. ***
Jenaro
de la Colina Blanco vestit de militar - Jenaro de la
Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a
Santander (Cantàbria, Espanya) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina
Blanco –citat
el seu nom a vegades com Genaro.
Tipògraf de professió, treballà de
premsista a la Impremta Díez de Santander i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en les Joventuts
Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix,
il·lustrà llibres, faceta
difícil de seguir ja que no signà els treballs.
El setembre de 1930, després de
la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la
reorganització
confederal a les poblacions càntabres de Maliaño
i Santander. En 1933 realitzà
la portada del llibre Aire de la calle,
de José del Río. En 1936, quan esclatà
la Revolució espanyola, fou representant
de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de
Santander; en el
Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins
el gener de 1937;
ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou
director general
d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa
(Comitè de Guerra), entre altres
càrrecs. Com a director general d'Instrucció
Pública s'encarregà de la
regulació, ordenació i funcionament de
l'ensenyament en tots els nivells, així
com de la custòdia i la conservació del patrimoni
artístic regional. El gener
de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i
Aristide Lapeyre, a
Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el
títol «Las horas trágicas del pueblo
español». L'1 de maig de 1937 participà
en el míting al teatre Pereda de
Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord
caigué a mans del
feixistes, passà a zona republicana i, com a
capità d'Infanteria, lluità al
front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
fou internat als camps de concentració de Argelers,
Barcarès i Sant Cebrià. El
juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique
cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta
illa treballà de colon agrícola.
Després d'una passada per Cuba, a començaments
de 1941 s'establí amb sa família a
Mèxic i quatre anys després formà part
de
l'última Junta de la Delegació de la CNT.
Realitzà dibuixos per a la publicació
mexicana Renovación
(1944). En 1946
pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i
col·laborador del
periòdic Acción.
Favorable a l'acció
clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació
de la CNT. Al país
asteca treballà de periodista en la revista Tiempo
i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional
dels Llibres de Text Gratuïts
de la Secretaria d'Educació Pública de
Mèxic. En 1969 col·laborà en la
revista Comunidad Ibérica.
Un cop jubilat,
després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a Santander. Jenaro
de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría
Cuevas (1910-1968) i un de sos fills
és l'escriptor, cinèfil i periodista
José de la Colina. Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993) ***
Antonio
Castillo Durán - Antonio Castillo Durán: El 17 de març de 1914 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, sos pares es deien Antonio Castillo Sánchez i Dolores Durán Velasco. Milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores. ***
Rafael Galindo Royo - Rafael Galindo Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts. ***
Robert
Léger (1936) - Robert Léger: El 17 de març de 1915 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, lluitador antifeixista i maçó, Robert André Léger, també conegut com Regel Trebor. Sos pares es deien Annet Léger, ferrador, i Eugénie Faure, domèstica. Es va diplomar a la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel Trebor, en Le Réveil des cuisiniers –òrgan de la CSOCP–, Le Libertaire Syndicaliste i Le Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la seu de la lògia maçònica «Grand Orient de France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les Joventuts Patriòtiques (LJP). El 15 de juny de 1935 es casà a l'XI Districte de París amb la cuinera polonesa Eugénie Szymanski. Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En aquesta època s'adherí a la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida d'una excisió de la UA, i al grup «Les Moules-à-Gauffres», on també militaven Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix Guyard (Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia francmaçònica del «Grand Orient de France». L'octubre de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà el mes següent com a voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic, també li van assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià aquests fets a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la situació política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li assignà un lloc en un comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un destacament de la «Centúria Sébastien Faure» del Grup Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions, més tard contà com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels «Fets de Maig» de 1937, retornà a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se comès un atemptat contra la seu de la patronal. Mentre estava tancat per «possessió d'armes i d'explosius», el PCF, que no li perdonà mai la seva «traïció» a Espanya, llançà una campanya de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule –nom donat per la premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)– que fou resposta per una carta de suport de companys voluntaris (Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la «Centúria Sébastien Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per «possessió il·legal d'armes». Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de Lió, etc.) i també fou responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa companya, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a creuar la línia de demarcació per Molins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control tècnic de les inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la «Batuda del Velòdrom d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la Libération» (Els de l'Alliberament) de la Resistència. Després de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer Réaumur de París. Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant els últims anys de la seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup de la indústria alimentària i en 1975 es retirà. Sempre blasmà contra el «fast-food destructor del petit restaurant familiar, estudiantil o obrer». Va ser condecorat amb la medalla de l'Acadèmia Culinària. Robert Léger va morir el 28 d'octubre de 1988 a l'Hospital Joffre-Dupuytren de Draveil (Illa de França, França). En 2005 Michel Léger publicà la biografia de son pare sota el títol De brigades en brigades. ***
Antonio
Cardella als anys setanta -
Antonio Cardella:
El 17 de
març de 1930 neix a
Palerm (Sicília)
l'economista, periodista i
escriptor anarquista Antonio Cardella. A començament de la
dècada dels cinquanta entrà a formar part
de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou corresponsal
d'Indoxina del setmanari
romà Il Mondo, dirigit
per Mario
Pannunzio. En 1956 es trobava a Budapest (Hongria) en el moment de la
invasió
soviètica i s'uní als revolucionaris. Durant un
temps ajudà els miners
d'Astúries (Espanya) en la seva lluita antifranquista. Quan
el procés
descolonitzador, va fer costat el Front de Libération
Nationale (FLN, Front
d'Alliberament Nacional) d'Algèria. Fou un dels fundadors
del cercle cultural
«65 A» de Palerm i defensà els companys
injustament acusats de l'atemptat de la
Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà
(Llombardia, Itàlia) –ell mateix
va ser detingut i fou amic de Giuseppe Pinelli. Per encàrrec
de la FAI,
contribuí a la creació del Comitè
Político-Jurídic de Defensa, que
treballà amb
el Socors Roig Militant de Dario Fo i Franca Rame, amb la FAI, amb
Lluita
Contínua i amb la periodista Camilla Cederna de L'Espresso en la defensa dels perseguits.
A finals dels anys
seixanta fou un dels fundadors del grup anarquista «Nestor
Mackhno» de Palerm,
adherit a la FAI, de la Federació Anarquista de Palerm (FAP)
i del Grup
Anarquista «Alfonso Failla». També
formà part de la Comissió de
Correspondència
de la FAI, de la Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions
Anarquistes (CRIFA) i del Comitè Anarquista de Defensa
(CAD). Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions
polítiques i socials (Il Piede e
l'Orma, etc.) i dirigí l'editorial «Il
Vespro». Melòman
consumat, fou directiu de l'Associació Siciliana
«Amici della Musica». També
fou un estudiós de les tradicions populars, publicant en
2002 el llibre Santi, riti e leggende del
popolo siciliano.
Especialitzat en la cuina i la gastronomia de la seva terra,
és autor de
nombrosos obres de referència sobre el tema, com ara Sicila e le isole in bocca (1981), La cucina delle regione d'Italia. Sicilia e isole
(1989), Sicilia in bocca (2004) i I sapori di Sicilia (2007). Entre 1967 i
1974 col·laborà en Umanità
Nova i
entre 2001 i 2014 en A Rivista.
També
col·laborà en L'Agitazione
del Sud i L'Internazionale.
Publicà els assaigs
biogràfics L'anarchismo di Elio
Vittorini
(1967 i 2017) i Carlo Cassola.
Conversazione su una cultura compromessa, militarismo e conformismo
intellettuale al servizio del regime (1977). En 2005, amb
Ludovico Fenech,
publicà Anni senza tregua. Per una
storia
della Federazione anarchica italiana dal 1970 al 1980. En
2008 col·laborà
en l'obra col·lectiva Alla prova
del
Sessantotto. L'anarchismo internazionale al Congresso di Carrara.
En 2012
publicà, amb Alberto La Via, Angelo Tirrito i Salvo Vaccaro,
l'assaig Il buco nero del capitalismo.
Critica della
politica e prospettive libertarie. Antonio Cardella va morir
el 6 de
desembre de 2017 a Palerm (Sicília) i va ser incinerat
l'endemà al cementiri del
Rotoli d'aquesta població. El 10 de febrer de 2018 se li va
retre un sentit
homenatge a l'antiga església de San Mattia dei Crociferi,
al barri de Kalsa de
Palerm.
Defuncions
Caricatura de Jules Jouy - Jules Jouy: El 17 de març de 1897 mor a París (França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Havia nascut el 27 d'abril de 1855 a Bercy (Sena, França; actualment un barri del XII Districte de París, França). Fill d'una família molt modesta, sos pares es deien Jules Théodore Jouy i Anne Edonie Mech. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir –fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir–, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina –la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit– i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a la Casa de Salut del doctor Étienne Goujon, al número 90 del carrer Picpus, del XII Districte de París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur». ***
Notícia de la mort de Johann Most en el Chicago Tribune del 18 de març de 1906 - Johann Most: El 17
de març de 1906 mor a Cincinnati (Ohio, EUA) el militant i
propagandista anarquista i
sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann
Joseph
Most, conegut com Hans Most o John Most.
Havia nascut el 5 de febrer de 1846 a Augsbourg (Suàbia,
Regne de Baviera; actualment Alemanya). Era fill
natural d'una institutriu
d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10
anys sa mare, una
germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de
còlera. Rebel ja d'infant,
rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la
«pedagogia de la pallissa». En
1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava
contra un professor
francès especialment odiat pels seus severs
càstigs, fet que en provocà la seva
expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la
governació del districte
d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la
vida impossible, a ell
i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un
flegmó a la part esquerra de
la cara, procés que degenerà en un
càncer que implicà en 1859 la necessitat
d'una intervenció quirúrgica d'ablació
d'una part de la mandíbula per part del
doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del
fadrinatge d'obrer
enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba
fins al
capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en
poble, treballant a 50
ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria,
Suïssa, Itàlia, etc.). En
1866, durant la guerra francoprussiana, treballà
d'enquadernador al cantó suís
de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle
(Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent
capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els
escrits de Ferdinand
Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció
Obrera, de la qual va
ser nomenat secretari. El novembre de 1867
s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa),
on s'afilià a la societat obrera
«Harmonia» i a l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva
desfiguració
al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868
s'establí
a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès).
D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué
ràpidament un dels principals activistes de la lluita
social. El 13 de desembre
de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una
manifestació obrera
davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En
aquesta
època el govern austríac promulgà unes
lleis antisocialistes especialment dures.
El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva
militància; jutjat el 4 de
juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de
presó, que purgà a
la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular
després de la seva passada per les
garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat
gràcies a
una amnistia i engegà una gira de conferències
per Àustria, per mor de la qual
el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i
retornà a Alemanya, després que
un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a
l'estació. Establert a
Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment
Alemanya), edità el
periòdic Chemnitzer Freie Presse i
engegà una vaga, per la qual va ser
detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de
Chemnitz. Aquest
mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per
un discurs i reclòs
a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el
seu empresonament per
escriure Kapital und Arbeit, una
explicació i interpretació d'El
Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la
interpretació que
en donà no gustà en absolut a Marx i als seus
deixebles, exceptuant el filòsof
revolucionari Eugen Dühring, que el defensà
vigorosament. El 26 de desembre de
1873 es casà amb Klara Hansh i la parella
s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de
Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on
treballà en el
periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara
que força desil·lusionat del
parlamentarisme –el defineix com «el més
pur teatre de guinyol, els fils del qual
poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les
eleccions federals
alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del
Sozialdemokratische
Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer
d'Alemanya) per al Reichstag
per la circumscripció de Chemnitz, però per un
discurs de celebració públic de l'aniversari
de la Comuna de París celebrat el 18 de març de
1874, va ser destituït i tancat
26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment
que aprofità per aprofundir
en els seus estudis i escriure. D'aquesta època
és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch
i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus
meinem Gefängniss-Tagebuch (1876),
on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure,
s'oposà als líders
socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i
col·laborà en el periòdic
socialista Berliner Freie Presse, on
intentà publicar textos del seu
admirat Dühring, però Liebknecht, seguint
instruccions d'Engels, s'oposà
categòricament i aquest últim publicà
el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878,
en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans
de
l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important
repressió contra els
cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat
d'expressió, fet
pel qual decidí, després d'una estada a
França fins finals de 1878, exiliar-se
a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la
capital anglesa
publicà a partir del 3 de gener de 1879 el
periòdic en llengua alemanya Freiheit,
que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi
Alemany i on critica el
reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà
diverses vegades a París i a Brussel·les
(Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar
en un míting. En 1880 se
separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí
dos anys després. Aquest
mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en
rebel·lia a dos anys de
presó per un article seu i va fer una gira
propagandística a Suïssa. En 1881,
en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt
influenciat per les
idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en
contacte amb destacats
pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico
Malatesta. El
juny de 1881 després d'aplaudir des de les
pàgines de Freiheit
l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per
les autoritats britàniques
a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la
presó londinenca de Coldbath
Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i
encoratjat
per les notícies de les lluites socials i laborals
nord-americanes, decidí
instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el
convidaven
reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882
s'embarcà a Liverpool
cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i
va ser acollit
triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va
fer una
gira de conferències per les principals ciutats industrials
nord-americanes
(Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la
creació de noves
agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit
a Nova York,
amb la intenció d'unificar les forces socialistes,
socialistes revolucionàries
i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat
«Congrés de Pittsburg», amb altres
companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la
International
Working People's Association (IWPA, Associació Internacional
del Poble
Treballador), també coneguda com la «Internacional
Anarquista» la
«Internacional Negra», que reivindicava la igualtat
econòmica, l'organització
cooperativa de la producció i el federalisme.
Després dels «Fets de Haymarket
Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la
premsa l'acusà de ser-ne
responsable i engegà una campanya contra el que
anomenà l'«enemic públic
núm.
1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va
ser detingut a Nova York després
d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a
un any de presó
per «incitació a la
rebel·lió». Publicà, primer
per lliuraments en Freiheit,
el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft
(Ciència de la guerra
revolucionària), una mena de guia per al bon ús
d'explosius. L'anarquista Alexandre
Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de
1892
contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va
solidaritzar amb
aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que
segons ell accentuava
la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les
mans. Fundà el grup de teatre
«Free Stage» i va escriure nombroses peces
dramàtiques, actuant ell mateix en
algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre
1899 i 1901 Freiheit
patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la
seva salut deteriorada, es
llançà a fer una gira de conferències,
que va implicar el seu final. Johann
Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati
(Ohio, EUA), on va
tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos
traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen
über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter
von Chemnitz und
Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den
Berliner Gerichten. Eine
Studie über deutsch-preußische
Rechtszustände (1875), Revolutionäre
Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend
Gebrauches und
Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle,
Knallquecksilber,
Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s
Proletarier-Liederbuch
(1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter
aus meinem Gefängniß-Tagebuch
(1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag,
gehalten vor Berliner
Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die
Socialdemokratie. Ein Mahnwort
an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und
Arbeit. Ein populärer
Auszug aus Das Kapital von Karl Marx
(1876), Zur Geschichte der
Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die
socialen Bewegungen im alten
Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika
contra Freiheit (1880), Discussion
über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt
von Paul Grottkau und Joh.
Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda
der That (1885), Acht
Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die
Hölle von Blackwells Island
(1887), Die Gottespest (1887), Stammt der
Mensch vom Affen ab? (1887),
Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die
Freie
Gesellschaft. Eine Abhandlung über
Principien und Taktik der
kommunistischen Anarchisten (1887), Die
Eigenthumsbestie (1887), Zwischen
Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat
(1887), Vive la
Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der
Narrenthurm (1888), Der
Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus
(1889), Unsere
Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social
Monster. A Paper on
Communism and Anarchism (1890), Die historische
Entwickelung des
Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik
der Gottes-Idee
(1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes
(1903), entre
d'altres. Johann Most (1846-1906)
***
Làpida
de la tomba de Norbert Blot al cementiri d'Aubigné-Racan - Norbert Blot: El 17 de març de 1917 mor a Aubigné-Racan (País del Loira, França) el mestre anarquista Norbert-Lucien Blot. Havia nascut el 22 de novembre de 1886 a Dollon (País del Loira, França). Era fill de Constant Jules Eugène Blot, baster, i de Marie Alexandrine Anne Chauvin. Actiu militant llibertari, fou mestre d'escola a Château-du-Loir i a Aubigné-Racan. Amb Camille Letourneau fundà la Secció de Mestres del departament de Sarthe (País del Loira) i publicà articles en Le Bulletin des Instituteurs de la Sarthe, treballant especialment en la renovació de l'ensenyament i en l'acció corporativa i social. També col·laborà en L'École Émancipée i participà en nombrosos congressos de la Federació de Mestres. Arran de les seves activitats sindicalistes, va ser traslladat oficialment i amonestat en diverses ocasions. El 10 d'abril de 1909 es casà a Barbezieux (Poitou-Charentes, França) amb Angèle Pré. La pròrroga d'incorporació al servei militar no va ser renovada amb l'esclat de la Gran Guerra, i, després de caure malalt a la caserna, va ser incorporat al servei auxiliar i finalment llicenciat. Norbert Blot va morir de tuberculosi el 17 de març de 1917 al seu domicili d'Aubigné-Racan (País del Loira, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà vídua, Angèle Pré, i un fill de tres anys, Jean Norbert Blot, que va ser adoptat, arran d'un sentència del Tribunal de Barbezières del 30 de juny de 1920, per l'Estat francès. ***
Notícia
de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en
el diari madrileny El
Sol del 18 de març de 1920 - Joaquín Bueso
García: El 17 de març de 1920 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista,
i després socialista, Joaquín Germán
Ramón José Bueno García, que va fer
servir
el pseudònim Orberosa.
Havia nascut
el 19 de gener de 1880 a Àvila (Castella, Espanya). Sos
pares es deien José
Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García
Giménez. A finals de segle milità
en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i
després a Barcelona,
on treballà de tipògraf en el periòdic
El
Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit
Radical i fou amic personal
d'Alejandro Lerroux García. Destacà en
l'«Art d'Imprimir», especialment en una
campanya societària contra «La
Neotipia», impremta creada per un grup
d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909,
durant la
repressió desencadenada arran dels fets de la
«Setmana Tràgica», formà part
de
la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la
gran manifestació que
se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment
llibertari, va fer
mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i
Josep Negre Oliveras i una
conferència a Vilafranca del Penedès (Alt
Penedès, Catalunya). S'afilià a
«Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad
Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910
representà el «Arte
de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al
congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a
Barcelona, defensant la
cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general
revolucionària. En 1910
va redactar amb altres companys el Dictamen
sobre la portecció obrera enfront de les
conseqüències de la guerra, text
que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT,
celebrat entre el
8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona.
Mai no
es declarà anarquista, però sempre
reivindicà el sindicalisme revolucionari
d'acció directa. A finals de 1910 va fer un
míting a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En
1911 parlà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911
representà els sindicats
obrers barcelonins en un míting contra la Llei de
Jurisdiccions. L'agost de
1911 intervingué, en nom de «Solidaritat
Obrera», en un míting contra la guerra
del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren
dirigents de la
socialista Unió General de Treballadors (UGT) i
anarcosindicalistes; arran
d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la
Presó Cel·lular de
Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I
Congrés
de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia
donat a la presó el
doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911
abandonà la CNT i
s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit
Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de
Barcelona. Fou delegat a
diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya
(IV Congrés de
1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En
1915 representà la Federació
Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a
Madrid, malgrat que
hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla.
Encara que sindicalista
socialista, defensà postures anarcosindicalistes
(sindicalisme revolucionari,
l'acció directa i la vaga general
revolucionària). Trobem textos seus en
diferents publicacions, com ara Justicia
Social, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad i La
Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials,
com ara Carmañola (1916)
i Leyes sociales. Son
germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat
militant anarcosindicalista. ***
Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent - Arcole Vauloup:
El
17 de
març de 1920 mor a
París (França) l'anarquista i antimilitarista
Arcole
Vauloup. Havia nascut el 4 de juny de 1877 al XIX Districte de
París
(França). Era fill natural de la jornalera Louise Marie
Vauloup. Es guanyà la vida com a
electricista. De tarannà
rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a
«anarquista antimilitarista perillós».
Insubmís, fou enviat a companyies
disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou
condemnat a dos mesos de
presó per robatori. Dos anys després, el 20 de
juliol de 1896, fou novament
condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge».
En 1907 signà el cartell
antimilitarista «Aux soldats», però no
fou jutjat. En 1908, després de la
sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es
refugià a Bèlgica, on
freqüentà els cercles llibertaris i
antimilitaristes. Segons la policia local,
realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles,
intentà crear un periòdic àcrata
i mantingué correspondència amb Clement i Le Du,
del Sindicat de la Construcció
de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien
«formules
d'explosius». En maig de 1910 creà, amb
Émile Aubin, el «Groupe des
libérés des
bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les
colònies penitenciàries militars),
del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià
a la Federació
Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de
Muntadors
Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT),
del qual va ser
nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del
Sena. Entre setembre
i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le
Cri du Soldat, el
principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el
procés del «II Cas
del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de
novembre de 1912 per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos
18 companys, a tres
mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran
Guerra no fou
mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou
membre
del Comitè per a la Recuperació de les Relacions
Internacionals (CRRI). L'estiu
de 1917, després de la detenció de Lev Trotski,
signà en nom del Sindicat de Muntadors
Electricistes una crida en defensa dels «socialistes
maximalistes». Sa companya
va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el
17 de
març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de
París (França). ***
Foto
antropomètrica d'Agustte Beaudoin - Auguste Beaudoin:
El 17 de març de
1939 mor a Dijon (Borgonya, França)
l'anarquista Auguste
Beaudoin. Havia nascut l'11
d'octubre de 1871 a Mâcon (Borgonya, França). Era fill d'Alexandre Beaudoin, paleta, i de Marie
Fèvre. Amb poca
instrucció, es guanyà la vida de diferents
maneres (manobre, impressor, firaire,
etc.). El 14 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de
Dijon (Borgonya, França) a quatre mesos de presó
per «complicitat en robatori
per encobriment». El 28 de juny de 1891 va ser condemnat per
mendicitat i internat
als centres correccionals de Moulins (Borbonès,
Occitània) i de Lió (Arpitània)
fins a l'edat de 20 anys. En 1892 patí dues condemnes, una
per «infracció a la
policia ferroviària i vagabunderia» i altra per
«rebel·lió i ofenses a
agents»
a Dijon, que implicaren sis dies d'empresonament. El 29 de novembre de
1892 va
ser incorporat al V Batalló d'Àfrica. El 3 de
gener de 1894 va ser ferit a Bugia
(Bugia, Algèria) d'un tret al braç esquerre,
disparat per un tirador algerià a
les ordres d'un sotsoficial, fet que implicà
l'amputació del membre. El 9 d'abril
de 1894 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina
(Constantina,
Algèria) a cinc anys de treballs públics per
«ofenses i ultratges, fora del
servei, cap els superiors». La pena anterior va ser rebaixada
per un decret del
5 de desembre de 1895 a la de dos anys i el 18 de març de
1896 va ser posat en
llibertat després de ser llicenciat l'1 de febrer per
malaltia (amputació d'un
dit). Segons informes policíacs, que el qualificaven de
«molt exaltat», durant
la seva estada mantingué correspondència amb
Henri Rochefort i posteriorment va
ser visitat a Dijon pel diputat socialista Jean Jaurès. El 5
d'agost de 1896 va
ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per
«vagabunderia» i declarà marxar
cap a Alemanya. Posteriorment s'establí a Dijon amb sa mare,
on treballà de
firaire. Va ser detingut preventivament a Nancy (Lorena,
França) per
complicitat en el robatori de títols i d'objectes d'argent,
comès el juliol de
1897 a Nancy per Alfred-Louis-Marie Boucart i Victor-Marie Poulet, els
quals
van ser condemnats a 15 anys de treballs forçats. El 10 de
febrer de 1898 va
ser condemnat per l'Audiència de Meurthe i
Mosel·la a cinc anys de presó i a 10
anys de prohibició de residència per
«complicitat en robatori qualificat». L'1
de maig de 1898 va ser ingressat a la presó de Clairvaux,
actual
Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i
durant el seu trasllat amenaçà
els magistrats i el personal de la presó de Nancy. Durant el
seu internament va
cometre tot tipus d'infraccions, indisciplines i desordres, tot
manifestant les
seves idees llibertàries i festejant els atemptats
anarquistes. El 19 d'agost
de 1902 va ser posat en llibertat a Clairvaux i posat sota
«vigilància
especial». El 21 de gener de 1903 es casà a Dijon
amb Louise Coquereaux, amb
qui tingué tres filles (Angèle, Henriette i
Marie) i dos fills (Auguste i Léon).
En aquesta època feia feina de comptable. A principis dels
anys vint ja
treballava de negociant. El 29 d'abril de 1926 va morir, cristianament,
sa dona.
En aquesta època ja vivia al número 2 del carrer
Auguste-Comte de Dijon, que va
ser el seu domicili definitiu. Es presentà com a candidat
independent pel I Districte
de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. El
març de
1932 denuncià el robatori al seu domicili d'una suma de
8.800 francs. Es
presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon
a les eleccions
legislatives franceses d'abril-maig de 1936 i el 8 de maig de 1936 va
ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un franc de multa per
«infracció
a les lleis d'afixació electoral». Auguste
Beaudoin va morir el 17 de març de
1939 al seu domicili de Dijon (Borgonya, França) i va ser
enterrat cristianament
el 21 de març en aquesta població. ***
Jules Sellenet - Jules Sellenet: El 17 de març de 1941 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a l'Hospital de Sant-Étienne (Forez, Arpitània). Era fill natural d'Adèle Joséphine Verney-Poncet, cosidora, i després va ser reconegut per son pare Léon François Sellenet. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la «Columna Durruti». El seu últim domicili va ser a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Françoise Cognard. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 al Centre Hospitalari d'Argenteuil (Illa de França, França). ***
Notícia
de l'execució de Fructuoso Román Ribas apareguda
en el diari barcelonès La Vanguardia del
18 de març de 1943 - Fructuoso Román
Ribas: El 17 de març de 1943 és
afusellat al
Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso
Román Ribas.
Havia nascut cap el 1908 a Zarza de Montánchez
(Càceres, Extremadura, Espanya).
Sos pares es deien Juan Román i Juana Ribas. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya),
es guanyava la vida fent de serrador. Capturat per les tropes
franquistes en 1939, després d'un
temps al camp de
concentració de Padrón (La Corunya,
Galícia), va ser jutjat el 21 de gener de
1943 en consell de guerra sumaríssim, acusat de ser
milicià confederal i de
pertànyer a les Patrulles de Control, i condemnat a mort per
«delictes de sang
comesos durant la revolució roja». Fructuoso
Román Ribas va ser afusellat el 17
de març de 1943 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb Antoni Franch Tarrago, Jaume Gay Vilanova i Ramon
Rodoreda Obià. ***
Miguel Silvestre
Talón (Tolosa de Llenguadoc, 1942) - Miguel Silvestre
Talón: El 17 de març de 1946 es
troba a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el
cadàver l'anarquista Miguel Silvestre Talón,
conegut com El Nano i Juan Ferrer. Havia
nascut el 10 de juny de 1916 –algunes fonts citen el 6 de
juny de 1906– a Barcelona
(Catalunya) –un informe policíac assegura que
nasqué el 10 de gener de 1914 a
Villena (Alt Vinalopó, País Valencià).
Milità des de la seva joventut en el
moviment anarquista barceloní. Gran esportista, fou
campió de lluita
grecoromana. El desembre de 1934, quan militava en les Joventuts
Llibertàries i
en el grup anarquista «Faros», va ser detingut a
Barcelona, juntament amb Ángel
Pérez Bayo (El Negre de Sans)
i
Manuel Moreno Martínez, acusat de l'atracament d'una
guingueta de Montjuïc. A
començaments de 1937 fou membre del grup anarquista
«Rodius» que s'integrà en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Barcelona. Lluità contra el feixisme
enquadrat en la 119 Brigada Mixta i formà part d'una
comissió anarquista, en
representació de les Joventuts Llibertàries i amb
el suport de Juan Jiménez,
encarregada de recollir les opinions dels milicians. Amb el triomf
feixista
passà a França i fou internat al camp de
concentració de Vernet. A començament
dels anys quaranta formà part dels grups d'acció
anarquista que combatien el
franquisme a les comarques catalanes i de les xarxes
d'evasió dels perseguits
pels nazis que volien passar a la Península. En 1943 fou un
dels primers,
juntament amb Juan Pintado Villanueva, en intentar la
reconstrucció de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i dels primers a treballar
per a la reorganització de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a França.
El 20 d'agost de 1944 participà en l'Alliberament de Tolosa
de Llenguadoc i en
aquest mateix any al seu domicili s'instal·là el
Comitè Nacional de la CNT
encapçalat per Francisco Carreño.
Després de la II Guerra Mundial, intensificà
els contactes amb el moviment llibertari clandestí de
l'interior peninsular,
realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Fou membre de la
fracció ortodoxa del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser nomenat secretari de la FAI
de
Catalunya. En un d'aquests viatges a la capital catalana,
establí contactes amb
l'infiltrat Eliseu Melis Díaz amb la finalitat d'afavorir la
sortida d'alguns
perseguits, entre ells sa companya, fet pel qual va ser criticat per
molts
companys que l'acusaren també de ser un agent del
franquisme. El març de 1946
retornà creuant els Pirineus. El 17 de març de
1946 el cadàver de Miguel
Silvestre Talón va ser trobat fermat amb filferro, amb un
tret al cap i amb
evidències de tortura dins d'un sac llançat al
Canal de Midi de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). La seva mort encara no ha pogut
aclarir-se ***
Abelardo Macías Fernández - Abelardo Macías Fernández: El 17 de març de 1949 és abatut a Villasinde (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Abelardo Macías Fernández, conegut com Liebre. Havia nascut l'11 de maig de 1912 a Lago de Carucedo (Carucedo, Lleó, Castella, Espanya). Era fill de Pedro Macías Morán, llaurador, i d'Andrea Fernández Bodelón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936 organitzà a la riba esquerra del riu Sil un grup de resistència que operà a la zona de Carucedo i Borrenes, a la comarca del Bierzo, i del qual formaven part Enrique Oviedo Blanco (El Chapa), José Blanco (Palitos), Manuel Álvarez Martínez (El Gaitero) i Gilberto Cuadrado Soto, entre d'altres. El 17 de març de 1939, segons la Guàrdia Civil, fou el responsable de l'execució de vuit persones (Roque Carujo Bello, Laurentino Bello Gómez, Benigno Cobo Gómez, Serafín Álvarez González, Rosa Moldes, Luisa Cobo Moldes, Ginés Gómez Losada i Salustiana Franco) a Lago de Carucedo. El juliol de 1940 formà part del grup, amb Manuel Girón Bazán (Girón), Marcelino de la Parra Casas (El Parra), José Vega Seoane (Ánimas), Enrique Oviedo Blanco (El Chapa) i Eduardo Pérez Vega (Tamairón), que intentà passar a Portugal, però va ser interceptar pels agents portuguesos i hagueren de retornar a Espanya i continuar la lluita armada. En 1941 fou un dels grups de maquis que posteriorment s'estructuraria en les futures unitats guerrilleres. L'abril de 1942 participà a Peñas de Ferradillo (Priaranza del Bierzo, Lleó, Castella, Espanya) en la reunió de 24 responsables de grups de maquis de diverses tendències antifranquistes en la qual es fundà la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG). En 1943 va ser condemnat per indisciplina a una lleugera pena pel Tribunal de la Guerrilla. Després del IV Congrés de l'FGLG, celebrat entre el 10 i el 12 d'octubre de 1944 i on es decidí una nova estructuració de l'organització, va ser nomenat, amb Victorino Nieto Rodríguez, responsable d'una de les quatre guerrilles que formaren la I Agrupació de l'FGLG. El seu grup de vuit homes actuà en el triangle delimitant entre Ponferrada-Lugo, Ponferrada-Ourense i el límit de la província de Lugo. L'estiu de 1945 formà part, amb José Vega Seoane (Ánimas), Domingo Rodríguez Lóper (Xirolo), Saturnino (O Gafas) i Miguel Cardeña Lozano (Cardeña), del grup itinerant que el 9 de juliol parà, entre Xares i Edreira (Ourense, Galícia), una emboscada a la Guàrdia Civil d'Edreira i dans la qual moriren els números Hipolito Martín, Vicente Pascual Chicote, Diosdado Largo Prieto i Exiquio Aguilera, a més del guerriller José Vega Seoane quan l'explotà una granada en el moment de llançar-la. El 25 de juliol de 1946, sa companya, Carmen Jerez Rodríguez, va ser detinguda per la Brigada de Serveis Especials de la Guàrdia Civil a A Fervenza (Ourense) i, després de dos mesos d'interrogatoris a la caserna d'A Rúa-Petín d'Ourense, va ser traslladada a Ponferrada (Lléo). El 3 de maig de 1947 el seu cadàver aparegué a Montearenas (Ponferrada), havia estat violada en diferents ocasions pels guàrdies i finalment assassinada; també es descobrí que estava embarassada en el moment de morir, fruit de les reiterades violacions patides durant el seu captiveri. En 1948, quan la major part dels guerrillers supervivents decidiren passar-se a França, Macías decidí continuar la lluita al Bierzo i sempre refusant entrar en l'Exèrcit Guerriller controlat pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). A finals de 1948, amb Hilario Álvarez Méndez (Bienvenido), Victorino Nieto Rodríguez i Elpidia Moral Alonso, arribà a la zona fronterera entre les províncies de Lleó i de Lugo. A resultes d'una delació, Abelardo Macías Fernández va ser abatut el 17 de març de 1949 a Villasinde (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya), juntament amb Hilario Álvarez Méndez i Elpidia Morán Alonso, mentre que Oliveros Fernández Armada (Negrín) i Victorino Nieto Rodríguez aconseguiren fugir. ***
Notícia
d'una xerrada de Paul Bergeron publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 20 de febrer de 1925 - Paul Bergeron: El
17 de març de 1950 mor a París
(França) l'anarquista individualista i pacifista
Paul Léopold Claudius Bergeron. Havia nascut el 10 de
novembre de 1898 al III
Districte de Lió (Arpitània). Sos pares es deien
Benoît Bergeron, empleat, i
Rose Éloisa Bouquin. Estudià a l'Escola Central
de Lió. En 1917 va ser
mobilitzat i va ser a partir d'aquest moment que es decantà
per les idees
llibertàries. Va compondre, en fulls multicopiats, i
difondre la publicació La
Poussée Juvénile et Libertaire.
Militant
anarcoindividualista, va participar en la publicació de
nombrosos butlletins a
la zona de Lió i va ser l'editor de la revista lionesa Les Vagabonds Individualistes et Libertaires,
del qual sortiren
almenys cinc sèries entre 1916 i 1924, i del qual, en
paral·lel, sortiren
almenys 10 números especials com a fullets amb textos de
destacats anarquistes (Paul
Bergeron, Pierre Chardon, Manuel Devaldès, Erich
Mühsam, Henri Zisly, etc.).
L'11 de març de 1920 es casà al III Districte de
Lió amb la confeccionista
Marie Louise Jorry. En aquesta època treballava d'empleat de
correus i vivia
amb son pare –sa mare havia desaparegut i donada per
difunta– i sa companya al
número 232 del carrer Garibaldi de Lió. El 18
d'abril de 1923 el seu domicili del
carrer Garibaldi va ser escorcollat per la policia per ordre del jutge
d'instrucció Bedouet, però nomes es van trobar
publicacions llibertàries. En
aquesta època treballava com a representant comercial. Entre
octubre de 1923 i
juny de 1925 dirigí a Lió Sans
Étiquette.
Organe de coéducation. El novembre de 1923
fundà i promogué la «Lliga pel
Reconeixement Legal de l'Objecció de
Consciència», a la qual se sumaren
destacats intel·lectuals, com ara Banville d'Hostel,
Henri-Léon Follin, Grillot
de Civry, Han Ryner, Marceline Hecquet, Léo
Poldès i Romain Rolland, entre
d'altres. Entre 1924 i 1925 fou el redactor gerent de la revista
lionesa Lueurs. Cahiers individualistes
d'études et
de documentation. El
2 de març de
1924 va fer la xerrada contradictòria
«L'individualisme libertaire et
l'objection de conscience», organitzada pel Grup Anarquista
de Romans d'Isèra
(Delfinat, Occitània). El 25 de desembre de 1924
publicà el número únic del
periòdic L'Objecteur. El
20 de febrer
de 1925 va fer la xerrada «L'individualisme: avant, pendant
et après la
Revolution Sociale», organitzada pel Grup d'Estudis Socials
(GES) de Lió. L'agost
de 1925 va ser un dels signants d'un manifest
d'intel·lectuals contra la guerra
promogut pel diari L'Humanité.
Posteriorment,
a partir de gener de 1926, va ser responsable del periòdic
individualista L'Ordre Naturel,
fundat en 1918 a París
(França) i al qual es va fusionar Lueurs.
En 1926 era membre del consell de la «Societat Mundial
d'Individus contra les
Tiranies nascudes de la ficció dels interessos
nacionals», de la qual formaven
part llibertaris (Banville d'Hostel, A. Barriol, Madeleine Vernet,
etc.) i que
publicà el maig de 1926 a París un
número únic del butlletí La République Supranational.
El 28
d'octubre de 1926 va fer, a la Sala Quakers de París, la
conferència «Le Foyer
d'Études», organitzada pel Foyer
d'Études et d'Action Supranationales, del qual
era secretari i del qual formaven part destacats pacifistes (H.-L.
Follin, Paul
Winkler, etc.); i el 28 de gener de 1927, a la Sala Amis de
París, la
conferència «Pan-Europa,
fédéralisme, régionalis,
république supranacionale»,
organitzada pel mateix col·lectiu. En 1928 vivia al carrer
Mercadet de París i
estava inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. A més dels citats,
col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara La Feuille,
La Houle, Les
Liberés de toutes les guerres, Le
Libertaire, Le Réveil de
l'Esclave, La
Revue Anarchiste, Le Semeur de
Normandie, etc. Arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, el
gener de
1940, va ser destinat a un taller de construcció a
Lió, però va ser donat de
baixa per «incapacitat física» (sordesa
per mor d'una otitis catarral i estat general
demacrat); no obstant això, el 18 de març de 1940
va ser novament cridat i
destinat a les cotxeres del tramvia de Lió. El seu
últim domicili va ser al
número 10 del carrer Eugène Sue de
París. És autor de diferent fulles, com ara En lisant le Nº 6 de
«l'Endehors».
Reflexions diverses (1923), Pour
l'edification des anarchistes (1923), Dans
le domaine immense des idées (1924), Idées
et conceptions de Pierre Chardon (1924), Lectures
(1924), Pax
(1924) i Propos et sarcasmes du vagabunds
(1924). Paul Bergeron va morir el 17 de març
–algunes fonts citen erròniament
el 18 de març– de 1950 al seu domicili del XVIII
Districte de París (França). ***
Necrològica
d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958 - Antonio Casado Meler:
El 17 de març de 1958 mor a
Perigús (Aquitània,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio
Casado Meler. Havia nascut el 22 d'abril de 1899 a Albalat
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José Casado i Isidora
Meler. Emigrà buscant
feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment
anarquista i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. El
novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de
Bera (Navarra) i de l'intent
d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals
s'hagué
d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933
participà en l'aixecament anarquista
d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936
l'agafà al seu
poble i participà en la resistència. Durant la
guerra lluità en el Grup de Tren
Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Visqué a Sench Avit de Ribièra
(Aquitània,
Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt
durant molt de temps, Antonio
Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de
Perigús (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
de l'11 d'abril de 1963 - Pablo Aldama
Martínez: El
17 de març de 1963 mor a Galhac (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Aldama
Martínez –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Pedro.
Havia nascut el 17 de maig de 1908 a San Vicente de la Sonsierra (La
Rioja, Espanya). Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana
Martínez. Militant de la Confederació Nacional
del
Treball
(CNT) a La Rioja,
en 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i s'instal·là a Galhac, on
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat i fou membre del seu
Comitè Local, encarregant-se de la distribució de
la premsa llibertària i de la
propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de
març
de 1963 al seu domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 15 de
maig de 1963 - Alfons
Rosquillas Magriñà: El 17 de
març
de 1963 mor a Sent-Jian-de-Môrièna
(Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Alfons
Rosquillas Magriñà –el segon
llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà.
Havia nascut el 18 de juliol de 1906 a Barcelona (Catalunya). Sos pares
es deien Jaume Rosquillas i Antònia
Magriñà.
Germà de Jaume i
d'Antoni, també
militants anarcosindicalistes, milità des de
l'adolescència en el moviment
llibertari de Mataró (Maresme, Catalunya). El 16 de juny de
1993 va fer la
conferència «Ficción y
Realidad» a l'Ateneu de Divulgació Social de
Mataró.
Durant la guerra civil fou capità de milícies i
va ser ferit en dues ocasions
al front. També a la rereguarda ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser
internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial milità en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sent-Jian-de-Môrièna
i treballà a la foneria d'alumini Pechiney, feina en la qual
emmalaltí de
silicosi que el va portar a la mort. Alfons Rosquillas
Magriñà va morir el 17
de març de 1963 al seu domicili de Les Clappeys de
Sent-Jian-de-Môrièna
(Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat
civilment. Deixà companya (Jacinta Crespo) i tres fills
(Libertad, Enrique i
Aurora). ***
Necrològica
de Silverio Simón Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
maig de 1970 - Silverio Simón
Sánchez: El 17
de març de 1970 mor a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Silverio
Simón Sánchez –algunes fonts el citen
erròniament com Simón
Silverio. Havia nascut el 5 de maig de 1904 a
Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Pedro
Simón i
Inés Sánchez.
Començà a militar molt jove en el moviment
anarquista. Durant tota la guerra
fou milicià i després soldat de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració. Després
s'integrà en la Legió Estrangera francesa i en
1946 es llicencià. S'instal·là a La
Sala, on treballà, fins a la seva jubilació
en 1967 a causa de la seva mala salut, i milità en la
Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Silverio
Simón Sánchez va morir el 17
de març de 1970 a l'Hospital Tinel de La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després en aquesta localitat. ***
Nino
Malara - Nino Malara: El 17
de març de 1975 mor a Roma (Itàlia)
l'anarcosindicalista
i propagandista anarquista Antonio Malara. Havia nascut el 2 de juliol
de 1898 a
Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia).
Fill d'una modesta família obrera, son
pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari
com son
pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el
«Biennio Rosso», fou
un propagandista anarquista força actiu entre els
treballadors del ferrocarril.
Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a
Calàbria de
la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris
Italians
(SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats
d'armes destinades a
l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb
l'arribada del
feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat
de la
feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb
son amic
Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico
del Popolo i l'any següent
s'instal·là a Cosenza, on treballà com
a obrer temporal a la companyia «Ferrovie
Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la
seva estreta relació
amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot
contra el poder de
l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants
comunistes; sense cap
prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de
viure a Reggio de Calàbria.
Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner
a la fàbrica «Industrie
Cosentine» i participà activament amb els
anarquistes del districte de Surdo de
la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco,
etc. En
1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop
lliure, es
dedicà en cos i ànima a la propaganda i al
reclutament d'antifeixistes per
lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939
Benito Mussolini
visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior
alliberat. Quan esclatà
la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda
antifeixista en les
línies ferroviàries de Paola-Cosenza i
Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de
1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la
Llibertat» de Cosenza, que
arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual
el sector
anarquista s'adherí com a «Unitat
Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de
1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors
del
Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a
finalitat establir les bases de
la reorganització del moviment anarquista. En acabar la
guerra, entre el 15 i
el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del
Grup Llibertari de
Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el
Congrés de Carrara, que
donà lloc a la creació de la Federació
Anarquista Italiana (FAI). En els anys
següents participà en diversos congressos i plens
nacionals de la FAI –Bolonya
(1947), Rimini (1947), Canosa (1948)– representant a la
Federació Calabresa.
Durant aquests anys lluità per la readmissió dels
treballadors calabresos
acomiadats per motius polítics i formà part del
Comitè Central de l'SFI. En
1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo
Signorini,
fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que
després esdevingué Federació
Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians
(FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de
1949 a Roma, ciutat a
la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta
retornà a Cosenza. En
1965, quan sorgí en conflicte entre
«organitzadors» i
«antiorganitzadors» en la
FAI, s'adherí al sector organitzador i
malatestià, mantenint-se en la FAI. A
partir de 1968 milità en el «Grup
Bakunin» de Cosenza i es mostrà força
actiu
en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran
de la
matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra
el moviment
anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar
el nom pel de «Grup
Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la
regió fundaren l'Organització
Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i
individualitats de
Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà
especialment activa en la campanya
de denúncia de l'anomenada «estratègia
de la tensió» i en la difusió del
pensament
llibertari. En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats
sota el
títol Anfifascismo
anarchico (1919-1945). A quelli
che rimasero. Nino Malara (1898-1975)
***
Notícia
del judici a Salvador Salinas Atienzar i altres companys apareguda en
el
periòdic madrileny Democracia del 6 de
juliol de 1935 - Salvador Salinas
Atienzar: El 17 de març de 1985 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Salvador Salinas Atienzar –algues fonts
citen erròniament el segon llinatge com Atienza. Havia
nascut el 20 de
juliol de
1911 a Villena (Alt Vinalopó, País
Valencià).
Sos pares es deien Constantino Salinas, sabater, i Elisa Atienzar
Giménez. Membre d'una coneguda
família
llibertària, sos germans Antonio, José, Juan i
Manuel també foren destacats
militants anarquistes. Sabater de professió com son pare,
des de molt
prest milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries de
Villena. Va participar en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a
Villena i
entre el 18 i el 20 de juny de 1935 va ser jutjat amb altres companys
per l'Audiència
d'Alacant (Alacantí, País Valencià),
però el fiscal va retirar les acusacions en
el seu cas. El 7 d'octubre de 1935 es casà a Villena amb
María Ródenas
Riera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou
voluntari en
una unitat confederal fins el final de la guerra, participant en la
presa
d'Almansa i d'Albacete. En 1938 va ser tinent d'alcalde de Villena. El
15 de
setembre de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i tancat a
Villena.
Des de la presó de Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià), el 23 d'octubre
de
1940 va ser ingressat al Reformatori d'Alacant. Jutjat en consell de
guerra el
27 d'abril i el 23 d'octubre de 1940, va ser condemnat en aquesta
última data a
20 anys der reclusió per «auxili a la
rebel·lió» i per haver intervingut,
segons la sentència, en crema d'esglésies i
saqueigs de domicilis de persones
dretanes. L'11 de desembre de 1942 va ser enviat a la presó
de Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià) i el 10 de juny de 1943 obtingué la
llibertat
condicional. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on ja es
trobava son germà
gran Manuel Salinas Atienzar; treballà en una
fàbrica d'accessoris de calçat i
participà activament en la lluita clandestina
llibertària. El 20 d'agost de
1946 obtingué l'indult. Salvador Salinas Atienzar va morir
el
17 de març de 1985 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona
(Catalunya)
i va ser enterrat al Cementiri de Collserola (Montcada i Reixac,
Vallès
Occidental, Catalunya). ---
|
![[16/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/03]") |
|
![[18/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/03]") |
|
|
| Actualització: 11-10-24 |