|
---
Anarcoefemèrides del 17 d'abril Esdeveniments
Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905) - Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja». Revolta de Llemotges (abril de 1905) ***
Anagrama
de la CNT - Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels «Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró –que en febrer havia signat el «Manifest d'Intel·ligència Republicana»– i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any. ***
Cartell del míting - Míting del Front
Popular: El 17 d'abril de 1938 se celebra al Cinema Odeón del barri d'Harmonia
de Palomar (actual barri de Sant Andreu) de Barcelona (Catalunya) un gran
míting de Front Popular de Catalunya. En aquesta acte de commemoració del setè
aniversari de la proclamació de la II República espanyola, presidit pel
comunista Miquel Valdès Valdès, que substituí Marià Martínez Cuenca, van parlar
Maria Dolors Bargalló Serra, en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Francesc
Isgleas Piarnau, representant la Confederació Nacional del Treball (CNT); i
Rafael Vidiella Franc, delegat del Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC). També havia d'assistir i parlar Joan Cornudella Barberà, en
representació d'Estat Català (EC), però finalment no hi va comparèixer. Aquest
mateix dia s'organitzaren una dotzena de mítings per tot Catalunya. ***
Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de març de 1977 - Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting van intervenir Frederica Montseny Mañé; Fernando Carballo Blanco; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari del Comitè Nacional de la CNT; i Soriano i Félix Navarro, representants de la CNT Francesa, entre altres oradors. Francisco Ibáñez Gorostidi (Paco Ibáñez), Jehan Jonas, Carles Andreu Sancho, Frances Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta), Josep Pérez, Georges Moustaki, Marie-Thérèse Orain, el Trío Sortilegio Español, el grup Ramon Mons, el grup tunisià de Hedi Hela i el Cuarteto Cedrón també hi participaren en un recital posterior organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'acte assistiren més de 4.000 persones. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical històrica a ser-ho.
Naixements
Arthur Arnould -
Arthur Arnould: El
17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França)
l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard
i
llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també
conegut com
A. Matthey. Sos pares es deien Nicolas Edmond
Arnauld, un
professor liberal de llengües estrangeres i del
col·legi de
la població, i Amélié Henriette
Fontaine. Va
començar la carrera
administrativa a la Sorbona de París, però la va
abandonar per dedicar-se al
periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar
nombroses
multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el
setmanari La Foire aux
sottises (12 números). Després de la
proclamació de la República el 4 de
setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de
París i
adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de
març de 1871 va ser
elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i
setè districtes,
i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs:
membre de la Comissió de Relacions
Exteriors (29 de març), de la Comissió del
Treball i del Canvi (6 d'abril), de
la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la
Comissió d'Ensenyament (4 de
maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste
Vermorel, de la redacció
del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va
votar contra el Comitè
de Salut Públic i va signar el «Manifest de la
Minoria». Condemnat en rebel·lia
a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles
després de la
caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir
una important
correspondència amb Jules Vallès –que
va ser
publicada en 1950– i va fer
amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors
testamentaris,
encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin
de la Fédération
Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i
socialistes revolucionaris.
En 1877 va publicar L'État et la
Révolution, on explica el federalisme i
la idea de comuna des del punt de vista proudhonià,
autogestionari i
anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire
populaire et
parlamentaire de la Commune de Paris, que és
alhora un testimoni important
sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós
estudi sobre la
ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme,
col·lectivisme, internacionalisme,
millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de
les dones, accés a
l'educació...). De tornada a París
després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se
a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el
pseudònim d'A.
Matthey –nom de sa dona– i es va
consagrar a la
difusió de la teosofia,
arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat
Teosòfica
d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics
els va
signar amb el pseudònim
Jean Matthéus. Altres llibres seus
són Le prêtre et l'impôt
(1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les
croyances
fondamentales du bouddhisme
(1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà
a
Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa
companya
fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur
Arnould va morir
el 23 de novembre de 1895 –algunes
fonts cieten erròniament altres dates– a
l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En
1987 Marc Vuilleumier va
recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de
Gustave Lefrançais i les
va publicar sota el títol Souvenirs de deux
communards réfugiés à
Genève
(1871-1873). ***
Benjamin
Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887) - Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? –més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. ***
Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894 - Martial Bourdin:
El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França)
l'anarquista Martial
Bourdin, que va fer servir el pseudònim S.
Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà
petit del també anarquista
Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son
germà, Martial Bourdin es
guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a
mitjans dels anys
vuitanta del grup de sastres anarquistes
«L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat
per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó per
incitació, mitjançant cartells i circulars, a
participar en un míting a la via
pública. En 1888 es traslladà a Londres
(Anglaterra) per ajudar son germà a la
seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes,
Gustave
Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League
(SL, Lliga Socialista).
A Londres representà el periòdic anarquista Le
Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5
d'octubre de 1892 emigrà als
Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de
Detroit (Comtat de
Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de
propaganda anarquista
a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de
retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de
1893 es trobà amb son
germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup
francès de l'anarquista «Autonomie
Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i
on, segons la
policia, era anomenat Petit Bourgeois
i Adonis, i ell feia servir el
pseudònim S. Alier.
Sembla que tingué
relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va
morir el 15 de
febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra)
quan
manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa,
atemorit
per la vigilància de la policia londinenca –tres
dies abans Émile Henry havia
llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la
dinamita d'aquest atemptat
sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se
dels materials explosius i
pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb
les
arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de
l'enginy que
portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat
al
Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta
minuts després
d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les
seves
butxaques la policia va trobar el carnet de membre de
l'«Autonomie Club», amb
data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes,
fórmules químiques, una
invitació per a un ball a favor de les obres
revolucionàries i una important
suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest
últim que va fer
especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del
país. El 23 de
febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de
Finchley
(Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de
companys, entre ells
Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren
d'enfrontar
a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació
anarquista. Arran
d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada
pel comissari William Melville
d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis
d'anarquistes
estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de
l'«Autonomie Club».
Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent
provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre
Bourdin va
inspirar la novel·la The Secret
Agent
(1907) de l'escriptor Joseph Conrad. Martial Bourdin (1868-1894) ***
Giovanni
Geronzi
- Giovanni
Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone
(Marques, Itàlia) el metge i
poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el
pseudònim Refrattario.
Sos pares es deien Pietro
Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part
del moviment
anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un
dels
fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de
Fossombrone
i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera
època del periòdic anarquista de
Fano (Marques, Itàlia) In Marcia,
relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de
la província de
Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En
1886 patí els
primers problemes amb la justícia per
«violació de la llei d'impremta».
També
trobem articles seus en La Montagna
(1887) i La Rivendicazione
(1886-1888),
on signà Refrattario.
Estudià
medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte
amb destacats membres del
socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria,
Itàlia), on patí tres
mesos de presó per «resistència i
ultratges als agents de la Seguretat
Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia
retornà a les Marques, on
desenvolupà la seva activitat de metge i de
col·laborador en publicacions
científiques, mèdiques i higienistes, alhora que
desplegava la seva propaganda
política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de
1894 assistí al XI Congrés
Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i
aquest mateix any va ser fitxat com
a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic
oficial de Cantiano
(Marques, Itàlia) i en aquesta època
intensificà les seves relacions amb exponents
destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com
ara Amilcare
Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses
publicacions
llibertàries i també
col·laborà amb poesies, que van ser recollides en
diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom
la poesia
All'atomo, que va ser publicada el
gener de 1897 en el primer número de La
Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata
(Marques, Itàlia) i
del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del
periòdic
Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al
regicidi», però gràcies a la
defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser
condemnant a
quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó
per «instigació al
crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va
proposar residència obligada i el
Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys,
pena que va ser commutada per la
de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de
les seves reflexions
teòriques principals, que pretenia assentar les bases del
«materialisme-fisiològic»
des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors
ni explotats», va
ser publicada el 30 de març de 1898 en el
periòdic anarquista La Questione
Sociale de Paterson (Nova
Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni
per
aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana,
Itàlia). En 1903 va ser
nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara
més les seves
activitats polítiques, participant en manifestacions i
promovent iniciatives
amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de
diferents números únics en
els quals signava amb pseudònims. Després de 1906
la seva implicació política
va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i
sense
renunciar a la seva punyent poesia –en 1908
publicà l'edició ampliada d'All'atomo.
Nuovi versi. En 1924 encara
estava subscrit a Pensiero e
Volontà.
La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots
feixistes, especialment en les dramàtiques jornades
d'octubre de 1922 a
Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises
negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets
dels seus companys, i
ell es negà a falsificar el certificat de
defunció i per aquest motiu va ser
portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí
escorcolls a casa
seva i el règim feixista intentà aplicar-li la
llei que permetia la separació
del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves
notes personals
mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els
seus últims anys els dedicà a l'estudi
de la numismàtica i de l'arqueologia,
col·laborant en revistes (Bolletino
d'Arte, Rassegna Mumismatica,
etc.), publicant llibres, com ara Quinario
d'Oro di Alessandro Severo
(1933) i Elementi di numismatica d'Italia
moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut
Italià de
Numismàtica i per a la Società Italiana per il
Progresso delle Scienze (SIPS, Societat
Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni
Geronzi va morir el 14 d'agost
de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons
«Giovanni Geronzi» a la
Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus
documents
anarquistes. ***
Nota
sobre la mort de Dante Lorenzi publicada en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 28 de març de 1959 - Dante Lorenzi:
El 17 d'abril de 1889 neix a Itàlia l'anarquista
Dante Lorenzi.
Emigrat als Estats
Units i en 1915 militava en el grup anarquista de Gallatin
(Pennsilvània, EUA).
Mantingué correspondència amb Luce Fabbri. Dante
Lorenzi va morir el 24 de
febrer de 1959 a l'Hospital de Monongahela (Greene,
Pennsilvània, EUA) i deixà
una important quantitat de diners, gestionada per son germà
Sam Ferrari i Italo
Giannini, per a la difusió de les idees anarquistes;
gràcies aquesta donació
(«Fons Dante Lorenzi»), el periòdic
ginebrí Le Réveil Anarchiste
pogué reaparèixer
el novembre de 1960, amb un nou equip editorial de joves anarquistes.
També es
van veure beneficiats amb el «Fons Dante Lorenzi»
la Colònia «Maria Luisa
Berneri» d'Itàlia i Freedom Press de Londres
(Anglaterra). ***
Patricio Navarro Avellán - Patricio Navarro
Avellán: El 17 d'abril de
1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou
anys es va embarcar de
polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del
ferrocarril elèctric de
la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava
afiliat al Sindicat de Transports
«La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant
gràcies a
l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant
orgànic. El
23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que
li va
fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal
entre els anys
1919 i 1923; president del Sindicat de Transports
–s'encarregà especialment de
l'evacuació clandestina cap a Amèrica de
nombrosos militants buscats per la
policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta
a los camaradas
anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats
a la presó Model
de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad
Proletaria, de
Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard
menaria a la
constitució de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), organització a la qual va
pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de
relacions» d'àmbit estatal que
es varen constituir per mantenir contactes entre la
militància confederal; va
formar part del grup «Solidaritat», amb
Ángel Pestaña Núñez i
altres, en 1928,
que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes
dispersos;
juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del
Comitè Pro
Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT;
membre, amb Emili Mira Aparici, del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en 1931, que
va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de
Catalunya –amb aquest
càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco
Ascaso Abadía, per ràdio
des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al
treball
durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense
èxit, durant el Ple
Regional de Sindicats Únics de la Confederació
Regional del Treball de
Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com
a
membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que
va expulsar de la
CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings
a nombroses
poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a
Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era
director de Solidaridad Obrera, va
ser detingut amb Francisco
Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota
l'acusació de «reunió
clandestina».
Quan va començar la Revolució de 1936 era
secretari de la Secció Marítima del
Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt
als vaixells del
port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca
d'armament per a les
Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament
militar– i durant la guerra
es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va
col·laborar en
l'organització de l'expedició militar que el
capità Alberto Bayo Giroud va
portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre
part activa
en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del
Sindicat del
Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també
president del
Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa
companya Oceania i sos cinc infants.
Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba,
s'instal·là definitivament a Mèxic
a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la
Subdelegació de la CNT mexicana.
En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en
l'exili que se celebrà a Mèxic i
s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se
fortament a la tendència col·laboracionista. El
juliol de 1948 va ser nomenat
secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la
CNT de Mèxic, al costat de Jaume
Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente,
Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958
va ser secretari de la Delegació de la CNT en
Mèxic. També va desenvolupar una
intensa tasca periodística: administrador del setmanari
anarquista Crisol
entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de
Blanes; administrador de Solidaridad
Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció
(1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de
Mèxic. Durant els anys
seixanta, els dissabtes, participà en les
tertúlies del Cafè do Brasil de la
Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos
Campos i Hermós Plaja Saló,
entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir,
després d'una llarga
malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol
d'aquesta ciutat. Patricio Navarro Avellán
(1897-1970) ***
Mario
Rico Cobas - Mario Rico
Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17
de maig– de 1903 neix a Ferrol
(la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor
dramàtic Mario Rico Cobas. Sos
pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de
quatre germans
(Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué
de fer-se càrrec de
sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol,
conreant-se culturalment i adquirint una educació
autodidacta important. Va fer
el servei militar a Vitòria (Àlaba,
País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del
periòdic ¡Desperdad!
de Vigo (Pontevedra,
Galícia). A partir de 1930 intervingué en
mítings confederals i polemitzà amb
els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El
Obrero, Solidaridad Obrera,
etc.). El 6 d'abril
de 1931 intervingué en el gran míting pro
amnistia. En aquests anys fou un dels
fundadors del Sindicat General de Treballadors de la
Indústria Naval de Ferrol
i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de
Ferrol, a més de realitzar
nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i
1933), Mugardos (1932
i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932),
Corcubión (1932),
Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el
periòdic Cultura Proletaria
i patí nombroses
detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per
col·locació d'explosius, abril i
novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà
diferents càrrecs
orgànics, com ara el de delegat dels mossos de
comerç al Ple Regional de
Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat
pels rams de la
construcció naval, pesca, construcció, fusteria i
empleats municipals de Ferros
al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del
Metall en 1932;
representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat
del Metall en el Ple
Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón;
secretari de la
Federació Comarcal en 1933; delegat per la
indústria naval al Ple de la
Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16
d'abril de 1933 va
ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo,
Jesús Rodríguez
Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver
col·locat dues bombes dos dies
abans en un garatge de la població de San
Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte
laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser
sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal,
prengué partit per
Ángel Pestaña Núñez i Joan
Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit
Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en
diferents mítings
(Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut
acusat
d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la
força pública. En 1934
estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva
generación libre i Triunfa
el amor)
i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de
diversos autors Lope de Vega. A
més dels citats
periòdics, trobem textos seus en CNT,
Ferrol Libre, El
Gráfico, etc. En aquests anys republicans
col·laborà amb
l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i
José Cao Cortiñas, en
1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va
ser
detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la
presó
militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb
altres
companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a
la muntanya de San
Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però
realment al cementiri de Canido de
Ferrol, on posteriorment fou enterrat. ***
Fernando
Quero García - Fernando Quero García: El 17 d'abril de 1904 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Quero García. Sos pares es deien Antonio Quero Campillo i Mariana García Sánchez. Tingué quatre germans (Gabriel, Antonio, Francisco i Jesús) i tres germanes (María, Ginesa i Francisca). Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer lampista, començar a treballar a la Companyia de Gas i Electricitat de Catalunya i s'afilià a la Secció de Lampistes del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta formà part dels Comitès de Defensa del seu barri. Després de participar en la resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Defensa Confederal i, com a membre del Sindicat «Luz y Fuerza», membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment retrobà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) sa companya i sa filla. El 12 d'agost de 1942, arran de la denúncia de José García Pardo, agent del consolat franquista responsable de la detenció de dos centenars de refugiats a la zona tolosana, va ser arrestat i internat al camp de concentració de Vernet, on el 27 de maig de 1944 va ser traslladat, amb altres 180 presoners, a la caserna Mortier de París (França) amb la finalitat de ser deportat a Alemanya o les illes anglonormandes. El juny de 1945 va ser alliberat i va ser repatriat a França. A Tolosa fou un dels fundadors, el 13 d'octubre de 1945, de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i un dels signants dels seus estatuts. Sa companya fou María Martínex Cánovas. Fernando Quero García va morir el 8 de juliol de 1988 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). ***
Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez López - Manuel Gómez López: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez López. Era fill de José Gómez Martínez i d'Isabel López Parra, i nasqué amb una germana bessona, Ana Maria Gómez López. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Gómez López va morir a resultes d'un atac de cor el 7 de juliol de 1987 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal. ***
José
Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso - José Luis Quintas
Figueroa: El 17
d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra,
Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José
Luis Quintas Figueroa, conegut
com El Quintas, Alfonso
i Clemente Cabaleiro
Covelo.
Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen
Figueroa
Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928,
entrà com a facturador
en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA
(CAMPSA). En els
últims anys de la dictadura de Primo de Rivera
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat
de Petrolis. L'abril
de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i
l'agost
de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers
de la Indústria del Petroli
celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest
sector en la CNT. Durant els
anys republicans desenvolupà una intensa tasca
orgànica, assistint a plens regionals
–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i
congressos del sector (Madrid,
València, etc.), etc. També participà
en la fundació de les Joventuts
Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns
anys, i en un grup
anarquista no adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Com a administrador
de la Federació Local de Sindicats Únics de la
CNT Vigo, va ser detingut durant
la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i
restà tancat durant un mes
i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934
també va ser detingut i
fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou
readmès a
conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de
febrer de 1936 fou
l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General
Riego de
Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb
el seu
armament, acció en la qual morí el falangista
Luis Collazo Docampo i el
metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira
Villar; ferit en un pulmó, va ser
detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop
feixista de juliol de
1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà
la resposta armada al barri d'O
Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà
a les muntanyes, on formà un
dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de
Pontevedra. El 5 d'abril de
1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels
feixistes a Xinzo de
Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González
Pastoriza a Teis. En 1939
s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio
García Morales (Los Maletas),
que agrupaven militants
anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan
aquesta passà a
control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo,
passà molts
anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb
Manuel
Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i
tot les de la
Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser
detingut i empresonat,
juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal,
i ell s'amagà a
Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on
treballà com a ajudant d'un
capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de
queviures que
l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A
causa d'una delació, el 16 de
febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28
d'octubre de
1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per
tinença il·lícita
d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat
a mort, però la pena li fou
commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament
jutjat a l'Audiència de
Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de
presó. Purgà
gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a
altres indrets. Un cop lliure
en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), on entrà en contacte amb la
CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc
després, on treballà com a representant
de llibres. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, intervingué en la
reorganització del Comitè Regional de
Galícia de la CNT a Vigo, al costat de
Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i
Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis
Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A
Calzada (Teis,
Vigo, Pontevedra,
Galícia) a resultes d'una afecció
cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró
de Vigo.
Defuncions
Necrològica
de Ramon Vidiella García apareguda en el periòdic
tolosà Boletín
Interior de la CNT (MLEF) del 20 de juny de 1945 - Ramon Vidiella García: El 17 d'abril de 1945 mor a Cajarc (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramon Josep Francesc Vidiella García. Havia nascut el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1899 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Vidiella Calbet i Jacinta García Benet (Cinta). Milità en la Federació Local de Sindicats Únics de de Tortosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, treballà de manobre i milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Enriqueta Figueras, amb qui tingué un infant. Malalt, Ramon Vidiella García va morir el 17 d'abril de 1945 al seu domicili de Cajarc (Llenguadoc, Occitània). ***
Advertència contra Henri Lacroisille publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 d'abril de 1925 - Henri Lacroisille: El 17 d'abril de 1966 mor al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Lacroisille, conegut com Marseille. Havia nascut el 26 d'abril de 1907 al XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Jean-Baptiste Lacroisille, paleta, i Marie Henriette Pécaud, domèstica. Paleta com son pare, especialitzat en enderrocaments, en 1924 formava part de la Secció Tècnica d'Obra en Pedra (maçoneria, enderrocaments, etc.) del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), i el 9 de març d'aquell any va ser nomenat membre del seu consell administratiu en una reunió celebrada a la Borsa del Treball de París. A principis d'abril de 1925 va ser nomenat, amb Charles Langlasse, delegat de Propaganda del SUB. En un comunicat publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 d'abril de 1925, el Grup Llibertari i les Joventuts Sindicalistes de Le Havre (Alta Normandia, França) denunciaven que havia demanat diversos préstecs a aquestes dues organitzacions i que no els havia retornat. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el 27 de juny de 1925 representà aquesta organització en un gran míting sindicalista i anarquista celebrat a la Borsa del Treball. En aquesta època formava part del comitè editor de Le Prolétaire. El 2 d'agost de 1925 parlà en nom del SUB en un míting contra la guerra del Marroc celebrat a la Casa dels Sindicats de París. El setembre de 1925 era secretari dels enderrocadors de SUB i aquest mateix mes va ser un dels signants del pamflet «Debout, les paries». El 19 de desembre de 1925 va fer una xerrada sobre l'actualitat i el feixisme per a les Joventuts Sindicalistes de Clichy (Illa de França, França). L'estiu de 1930 el Tribunal Militar de Lió (Forez, Arpitània) el va condemnar a sis mesos de presó per «deserció». Durant la tardor de 1936 marxà cap a Espanya i el 23 de novembre de 1936 s'integrà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» i lluità als fronts. Participà activament en la política catalana formant part de la Secció Francesa de Barcelona i, a partir de març de 1937, de l'«Agrupació dels Amics de Durruti». Durant la primavera de 1937 no abandonà la Península, com van fer la majoria de sos companys que havien rebutjat la militarització de les milícies. Amb son amic Michel Espigulet, formà part del «Batalló Internacional de Xoc» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que reemplaçà l'antic Grup Internacional. Durant els «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut pels estalinistes a l'Hotel Falcón, juntament amb altres companys (Marcel Guilbert, Ladmiral i Lhebert), sota l'acusació d'haver molestat un espanyol del qual sospitaven que era un feixista i fins al novembre de 1937 restà empresonat per «possessió d'armes». El 15 de gener de 1939 encara era a Barcelona i figurava en un llista de francesos que no havien pogut, o no havien volgut, marxar cap a França i que demanaven ser evacuats cap a Mèxic. Sembla que el febrer de 1939 pogué retornar a França. ***
Foto policíaca d'Émile Bachelet - Émile Bachelet: El 17 d'abril de 1967 mor a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux. ***
Notícia
del processament d'Eugénie Attinost publicat en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 3 de juny de 1911 - Eugénie Attinost: El 17 d'abril de 1969 mor a Gisors (Alta Normandia, França) l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia Attinost. Havia nascut el 6 de maig de 1884 a Le Havre (Alta Normandia, França). Era filla natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i son pare, l'ajustador Jules Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies després, essent legitimada pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de l'Estat per a fer els estudis primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar. Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de serrallers, signà, amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard Boudot, Fayard, Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a Puteaux que reproduïa passatges del Manuel du soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser processada per «provocació de militars a la desobediència» i jutjada per l'Audiència del Sena amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre Édouard Boudot va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Esdevingué companya d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i l'abril de 1912 a Courbevoie (Illa de França, França). Va escriure un article contra la lluita pel dret al vot de les dones, que va ser publicat en Le Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933, ja separada d'Édouard Boudot, vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte de París. Segons informes policíacs, havia deixat de militar i freqüentava els bordells. Eugénie Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència «Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia, França). ***
Necrològica
de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972 - Simone
Lerousseau: El 17 d'abril de 1972 mor a Lembrac
(Aquitània, Occitània) la militant
anarquista Simone Augusta Guymard, més coneguda com
Simone Lerousseau.
Havia nascut l'1 de juny de 1898 al V Districte de París
(França). Sos pares es deien Jean Marie Guymard,
guardià de la Pau, i Gabrielle Adéle Commissaire,
taquígrafa. Estigué casada amb René
Martial
Lerousseau, de qui enviudà. Amb son company, el
també
anarquista
Maurice Langlois,
regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira,
França). Ambdós, amb Berthe
Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van
veure amb
vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després
de la II Guerra Mundical, fou
membre del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». Quan la parella es
retirà, s'establí a «La
Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània,
Occitània), on rebien la visita dels vells companys. Simone
Lerousseau va morir de càncer el 17 d'abril –altres
fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1972 al seu domicili
de Lembrac (Aquitània, Occitània). ***
Laureano
Montero Asensio - Laureano Montero
Asensio: El 17 d'abril de 1979 mor a Castres (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Laureano Montero Asensio. Havia nascut el 30 de
gener de 1907 a Landete (Conca,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Pedro
Montero Martínez, pastor,
i Estefanía Asensio Valle. De ben jovenet emigrà
a
Badalona (Barcelonès, Catalunya),
on treballà d'obrer vidrier i s'afilià al
Sindicat del Vidre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Internat
en diversos camps de concentració, l'1 de març de
1939, des de la Guingueta
d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), sol·licità,
sense èxit, emigrar a Mèxic. Posteriorment
passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Durant l'Ocupació nazi
va ser requerit pels alemanys i, després d'un temps al Camp
Franc de Lorient
(Bretanya), va ser deportat a l'illa de Guernesey (Illes
Anglonormandes), on emmalaltí.
En acabar la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local d'Aspèth (Gascunya,
Occitània) de la CNT, de la qual en 1948 era tresorer.
També formà part de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i de la
Federació Local de Castres
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT, població on
residia, primer al número 4 del
carrer Capitouls, després a l'avinguda Roquecourbe i
finalment al número 1 del
carrer de la Platé. Sa companya fou Florencia
Sánchez. Laureano Montero Asensio
va morir el 17 d'abril de 1979 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc,
Occitània). Laureano Montero
Asensio (1907-1979) ***
-
Cipriano Damiano
González: El
17 d'abril de 1986 mor a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el resistent
antifranquista confederal
Cipriano Damiano González. Havia nascut el
22 de setembre de 1916 a Comares
(Màlaga, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien Federico Damiano Silva,
capatàs, i Consuelo
González Fernández. Orfe de pare als set anys,
amb altres dos germans
barons
menors de
quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a
Màlaga i ingressar
els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys.
Encara un nin
treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies,
aprenent de
sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa
família, fet que implicarà
que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys,
després de
l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment
llibertari i
s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
1931. El maig de 1931
pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà
–fins al 1937 sumarà
tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les
Joventuts Llibertàries a
Màlaga, de la Federació local de la qual va ser
secretari, per més tard exercir
aquest mateix càrrec en la Federació provincial,
alternant aquest darrer càrrec
amb el de secretari del Sindical Únic de
l'Alimentació de CNT fins
l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup
d'afinitat
malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El
Chofer, Roa, Juan
Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va
cofundar, amb Santana
Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937).
Més tard, també amb
Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar
Nervio,
portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna
Maroto»), i va col·laborar en
diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;
Fragua Social; Hombres
Libres, de
Guadix;
Orto i Umbral). Durant els anys
bèl·lics va ser
adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de
Llevant de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig
de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries
andaluses, càrrec que
farà compatible amb el de milicià de la
mencionada brigada. Després de la
derrota va poder arribar al port d'Alacant, però
serà detingut i passarà pels
camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la
presó de Porta Coeli
de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on
s'incorporarà al Batalló de
Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela
de Duero i
Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a
Gibraltar. La seva
popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en
una
identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic
en la Comissió Tècnica de
Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va
d'Algesires, per
Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç
a José Piñero, en
els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al
qual facilita
documentació i vehicles. Així mateix presta
suport a la guerrilla fins que
localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de
Cadis, fuig a
Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel
Vallejo, del qual és
designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de
secretari quan Vallejo
fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva
detenció el 6 de juny de 1953 a
Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a
Madrid el 5
de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de
presó
que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en
llibertat, després
d'una breu estada a França, fa contacte amb la
militància madrilenya i es
trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de
publicitat, de la qual
va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es
relacionarà
amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup
«Renacer»,
sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT
primer a Catalunya
i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a
ser detingut en dues
ocasions, però aconseguint eludir les acusacions
policíaques. Aquest esforç
organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de
Francisco Calle Mansilla
(1962-1964) i l'aparició del butlletí
clandestí Vórtice
(amb Antonio
Cases); i quan aquest
comitè de Calle cau, encapçalarà el
Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de
1965, quan és detingut, però es fuga
espectacularment i passa a França, per
retornar al poc temps amb documentació falsa.
Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el
butlletí Panorama. Detingut l'abril de
1970, va
romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat
definitiva
fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona,
treballarà per la revista Interviú i
col·laborarà en Actual, El
Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres
publicacions. Va
intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol
de 1977) i es va
inhibir de la militància orgànica
després dels conflictes del Congrés de la
Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris.
Després va
col·laborar amb el Centre de Documentació
Històrico-Social (CDHS) de Barcelona
i va escriure en La
Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps
Solidaridad Obrera. Ha utilitzat
diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio
González, Yayo. És autor, amb la
col·laboració de Carlos E. Bayo
Falcón,
de
La resistencia libertaria. La
lucha anarcosindicalisa
bajo el franquismo (1939-1970) (1978),
en bona part
deutor del llibre de Juanel
Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va
ser al front de
CNT. L'última època de sa vida la
passà a
Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya). Sa
companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui
tingué
un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano
González va morir el 17 d'abril de 1986 a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Cipriano Damiano González (1916-1986) ***
Necrològica
de Josep Guiraud Pujol apareguda en la revista barcelonina Polémica
de maig de 1988 -
Josep Guiraud
Pujol: El 17
d'abril de 1988 mor a Elna
(Rosselló,
Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Josep Guiraud Pujol, conegut com Pollença,
Pollensa
o J. Pollensa (aquest últim
pseudònim el va fer servir en la premsa). Havia nascut el 13
de març de 1912 a
Pollença (Mallorca, Illes Balears).
Era fill d'Alexandre Guiraud i d'Isabel Pujol. Fill d'una
família benestant
progressista, s'establí a Barcelona (Catalunya) per estudiar
periodisme a la Universitat
de Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment
llibertari i s'afilià a la
Secció de Periodisme del Sindicat de Professions Liberals de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan el cop militar feixista
de juliol
de 1936, s'integrà com a milicià en la
«Columna Durruti». Posteriorment, durant
uns mesos, fou corresponsal de guerra en a la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola al front d'Aragó. Va
ser nomenat secretari de la
Conselleria d'Economia i del departament de Proveïments de la
Generalitat de
Catalunya. Col·laborà regularment en Solidaridad
Obrera, periòdic del
qual va ser nomenat director al final de la guerra. En 1939, quan el
triomf era
un fet, passà a França i va ser internat al camp
de concentració de Sant Cebrià,
on va romandre tota la II Guerra Mundial. Durant la postguerra
participà en
reorganització de la CNT de l'exili i, arran de
l'escissió de 1945, defensà les
posicions de la tendència
«col·laboracionista».
Instal·lat a Elna (Rosselló,
Catalunya Nord), ajudà nombrosos companys a passar a la
Península i ell mateix hi
va realitzar nombroses missions orgàniques clandestines. Amb
sa companya, Dolors
Antonieta Calderer, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al
Refugiat
Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York,
EUA). En
1955 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en
l'exili de la tendència «reformista».
Entre 1957 i 1961 defensà la unitat
d'acció amb la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions
llibertàries de l'exili, com ara Boletín
Confederal, Cenit, CNT,
Le Combat Syndicaliste, España
Libre, Espoir, Solidaridad
Obrera, Umbral, etc. Josep Guiraud
Pujol va morir el 17 d'abril de 1988 al seu domicili d'Elna
(Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Notícia
sobre l'empresonament d'Octave Heger apareguda en el
periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste
del 12 de desembre de 1931 - Octave Heger: El
17 d'abril de 1988 mor a Lausana (Vaud, Suïssa)
l'antimilitarista i anarquista,
i després socialista, Octave Heger. Havia nascut en 1911 a
Neûchatel
(Neûchatel, Suïssa) –algunes fonts citen
1915 al cantó de Berna (Suïssa). Es
guanyà la vida com a pintor en la construcció. A
partir de 1929 col·laborà en L'Ouvrier
du Bois et du Bâtiment.
L'octubre de 1931 rebutjà integrar-se en el servei militar i
el desembre
d'aquell any va ser detingut i empresonat perquè es
negà a passar la revisió
sanitària militar. Aleshores era secretari de
l'Associació Romanda
Antimilitarista (ARA), el president de la qual era el socialista Paul
Golay. En
1932 estava subscrit al periòdic parisenc Le
Libertaire. El juny de 1932 va ser detingut amb altres
companys (Joseph
Dubrez, Hermann Fayet, Albert Fontanellaz, Alexandre Hemmerli, Auguste
Pichart,
Jules Rossine, Adolphe Rossire i Ernest Roth) per
«obstaculitzar la llibertat
del treball» arran d'una baralla desencadenada durant una
vaga convocada per la
Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de
la Construcció), adherida a
la Fédération des Ouvriers du Bois et du
Bâtiment (FOBB, Federació dels Obrers
de la Fusta i de la Construcció), de Lausana (Vaud,
Suïssa). Donà refugi a
l'anarquista Lucien Tronchet quan la repressió desencadenada
el novembre de
1932. Durant els anys trenta col·laborà en Le
Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni, on
signà els articles H. O..
En 1934 fou un dels creadors, amb
Charles Roux, del grup de teatre obrer «La Muse
Rouge» de Lausana, que assajava
al Café de la Tour. L'estiu de 1936, amb el fuster
anarquista Adrien Buffat,
fou un del animadors del grup «Adelante» de
Lausana, que havia estat fundat a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Lucien Tronchet per fer costat
la Revolució anarquista
espanyola amb l'enviament d'armes i d'avituallament. L'octubre de 1936
marxà
amb Adrien Buffat cap a Espanya. També
col·laborà en el periòdic parisenc La Patrie Humaine. Després de
la II
Guerra Mundial s'adherí al Partit Socialista Suís
(PSS), representant
l'anomenada «tendència anarquitzant», i
entre 1946 i 1966 i entre 1969 i 1970
fou diputat del Gran Consell del cantó de Vaud. Entre 1946 i
1967 fou redactor
en cap, i únic responsable, del diari Le
Peuple - Le Sentinelle, òrgan del Partit
Socialista de Vaud (PSV), i va ser
secretari de la directiva d'aquest partit. Professional del cinema,
col·laborà
amb filmacions documentals per a «Productions
Cinéac» del cinema Cinéac i entre
1969 i 1980, encarregat per l'Ajuntament de Lausana, va fotografiar i
filmar
manifestacions públiques i esdeveniments (eleccions,
inauguracions, festes,
excursions, etc.) a Lausana. En 1963 estava subscrit a Le
Monde Libertaire. ***
Eugène Bizeau - Eugène Bizeau: El 17 d'abril de 1989 mor a Tours (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Max Eugène Bizeau. Havia nascut el 29 de maig de 1883 a Véretz (Centre, França). Fill d'una família de vinyaters socialistes i anticlericals, sos pares es deien Eugène Bizeau, propietari, i Marie Souvée, modista. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Ben aviat va descobrir les idees llibertàries. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. El 28 d'octubre de 1916 es va casar a Maciac (Alvèrnia, Occitània) amb Adélaïde Françoise Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom. Eugène Bizeau va morir el 17 d'abril de 1989 a l'Hospital de Tours (Centre, França). ***
Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de maig de 1991 - Josep Miñana Torregrossa: El 17 d'abril de 1991 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Miñana Torregrossa. Havia nascut el 9 de juny de 1900 a Manuel (Ribera Alta, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Xàtiva (La Costera, País Valencià). Sos pares es deien Francesc Miñana i Francesca Torregrossa. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière, on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos. Sa companya fou Pilar García. Josep Miñana Torregrossa va morir el 17 d'abril de 1991 a l'Hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Aubière (Alvèrnia, Occitània). ***
Antoni
Costa Truco - Antoni Costa Truco: El 17 d'abril de 2005 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Costa Truco. Havia nascut el 19 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 16 de gener– de 1916 a Peralta de la Sal (Peralta i Calassanç, Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Francesc Costa Miranda, llaurador, i Maria Truco Morancho. Era el fill petit d'una família pagesa humil de quatre germans. Quan tenia cinc anys assistí a l'escola amb els escolapis i després treballà al camp. Aficionat a la música i a la lectura, arribà a comptar amb una important cultura autodidacta. Entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i realitzà viatges a Barcelona i a Saragossa, centres llibertaris de primer ordre. Quan tenia 20 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i durant la guerra civil recorregué la Península observant la revolució i lluitant contra el feixisme allistat en les Forces Aèries republicanes enquadrat en l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Aire. En 1939, amb la caiguda de Catalunya a mans del franquisme, passà a Seta (Llenguadoc, Occitània), però retornà a la Península (València i Madrid). Quan acabà la guerra va ser detingut a Madrid pel feixistes i va ser reclòs a camps de concentració (Irún i Santoña) i a presons (Larrínaga a Bilbao, Torrero a Saragossa, Osca). Jutjat, va ser condemnat a vuit anys, però va ser alliberat ràpidament amb l'obligació de residir a Peralta de la Sal. Poc després, eximit del seu desterrament, s'establí a Barcelona. El febrer de 1942 es casà amb Mercè Vidiella Esbrí. Detingut per la Guàrdia Civil, va ser portat a fer feina en un batalló de treballadors a la zona madrilenya de Villaverde. El juny de 1943 va ser alliberat i a Barcelona treballà de peó en el sector tèxtil i posteriorment de comptable en la fàbrica La Seda, de la qual presidí el seu Comitè d'Empresa i on romangué fins a la seva jubilació. Durant els anys quaranta participà discretament en la lluita clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco presidí el Sindicat Textil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer conferències a Barcelona i altres indrets, formà part de la redacció del periòdic Ideas i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Crisol, Ideas-Orto, Pandora, El Pensador, Solidaridad Obrera, El Textil Libertario, Tierra y Libertad, Yunque Libertario, etc.). És autor de La ciencia y los científicos (2004) i deixà moltes obres inèdites (novel·les, poesies i assaigs), com ara Campesino, obrero, empleado, Historia y vida. Crónicas de Barcelona (obra autobiogràfica), Erupciones mentales, Gestos sublimes, Hablan los oráculos, El parto andrógino o la gran mascarada, Ritmos líricos de amor y de combate, Si fue Marx ¿por qué no pudo ser Bakunin?, Verdades borrascosas, etc. Antonio Costa Truco va morir el 17 d'abril de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. ***
Lucienne
Domergue (2006) - Lucienne
Domergue: El 17
d'abril
de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) la professora i hispanista llibertària
Lucienne Henriette Victorine
Fortin, més coneguda com Lucienne
Domergue. Havia nascut l'1 de juny de 1933 a Tirent e
Pontejac
(Gascunya, Aquitània,
Occitània). Sos pares es
deien Louis Joseph Jean Baptiste
Fortin, fuster, i
Françoise Suzanne Agnès Monferran,
domèstica. Estudià espanyol a la Facultat de
Lletres de la Universitat de Tolosa. El 15 de març de 1961
es casà amb el
prestigiós arqueòleg miner Claude Philippe
Émile Domergue a Rabat (Marroc), on ambdós
eren professors d'institut, i amb qui tingué quatre infants.
Professora de
castellà i catedràtica d'institut,
s'especialitzà en estudis hispanistes,
esdevenint una de les màximes autoritats en els estudis del
segle XVIII espanyol,
sobretot pel que fa l'estudi de la censura, l'evolució
ideològica en la
Il·lustració espanyola i la Guerra de
Successió. Entre 1963 i 1967 fou investigadora
vinculada a l'àrea d'Història Moderna de la Casa
de Velázquez de Madrid
(Espanya). En 1969 es doctorà amb la tesi Jovellanos
à la Société Economique des Amis du
Pays de Madrid (1778-1795). Dirigí
l'Institut d'Estudis Hispànics i Hispanoamericans de la
Universitat de Tolosa-Le
Mirail i fou professora emèrita de diverses universitats.
Altra de les seves
facetes d'estudi, pel que fa el camp llibertari, va ser l'exili
republicà
espanyol a Tolosa, publicant llibres específics i
assessorant en diverses
exposicions. En els anys setanta recollí testimonis i
documentació dels
anarquistes exiliats i esdevingué la millor especialista
sobre les
manifestacions culturals dels anarcosindicalistes a
Occitània. En 1978, amb Michel
Camprubi, Jean Cobos i Marie Laffranque,
organitzà l'exposició «La labor
cultural de los libertarios españoles exiliados en Toulouse
(1939-1975)», que
se celebrà entre el 25 d'abril i el 12 de maig de 1978 al
vestíbul de la
Universitat de Tolosa-Le Mirail. En 1992 participà en el
documental Exilios. Refugiados españoles en el
Mediodía de Francia. També
fou una gran coneixedora de l'obra de Juan Goytisolo Gay, publicant
sobre el
tema De Sur a Sur (1994) i Aujord'hui l'Espagne. Regards croisés
sur
l'altérété (1995). En 2007
edità el llibre de Joan Montseny Carret (Federico
Urales) El castillo maldito.
Tragedia. Trobem textos seus en nombroses
publicacions científiques especialitzades (Arbor,
Bulletin Hispanique, Bulletin
d'Histoire Contemporaine de
l'Espagne, Cahiers du Monde
Hispanique et Luso-brésilien, Dieciocho,
Estudios de Historia Social, Historia 16, Mélanges
de la Casa de Velázquez, Moneda
y Crédito, Revista de
Literatura, etc.). Entre les seves obres podem destacar Jovellanos à la
Société Economique des Amis
du Pays de Madrid (1971, la seva tesi doctoral), Les démêlés de
Jovellanos avec l'Inquisition et la
Bibliothèque de l'Instituto (1971), Els anarquistes, educadors del poble. «La
Revista
Blanca» (1898-1905) (1977, amb altres), Tres
calas en la censura dieciochesca (Cadalso, Rousseau, prensa
periòdica) (1981),
Censure et Lumières dans l'Espagne
de
Charles III (1982), Le livre en
Espagne au temps de la Révolution française
(1984), Histoire des Espagnols
(1985 i 1991, amb altres), Un tratado de
educación ilustrado rechazado por la censura hacia 1780 (1986),
España y
la Revolución francesa
(1989, amb
altres), Historia de los
españoles
(1989, amb altres), L'Espagne, de
l'immobilisme à l'essor (1989, amb altres), Après 89. La Révolution,
modèle ou repoussoir (1990), El
anarquismo español y sus tradiciones
(1995, amb altres), La censure des livres
en Espagne sous l'Ancien Régime (1996), Pueblo,
nación y elites. España contemporánea (1996, amb altres), Crónica festiva de dos reinados en la Gaceta
de Madrid (1700-1759) (1998, amb
altres), L'exil républicain
à Toulouse
(1939-1975) (1999), Goya: Des
délits
et des peines (2000), La España de la
Ilustración (1700- 1833) (2001,
amb Jean-Pierre Amalric (2001), L'Alcade et le malandrin.
Justice et société
en Espagne au XVIIIe siècle (2001,
amb
Antonio Risco), Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas
en La Revista Blanca
(1898-1905) (2003,
amb Marie Laffranque), La cultura del exilio
republicano español de 1939 (2003, amb altres), El exilio republicano español en
Toulouse (1939-1999) (2003, amb Alicia
Alted Vigil), Républicains
espagnols en
Midi-Pyreénées. Exil histoire et
mémorie (2004, amb altres), Una
de las dos Españas. Representaciones de
un conflicto identitario en la historia y en las literaturas
hispánicas
(2007, amb altres), etc. Lucienne Domergue va morir sobtadament el 17
d'abril
de 2007 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Pòstumament,
en 2012, es publicà el llibre La
cultura
del exilio anarcosindicalista espanyol en el sur de Francia,
amb Alicia
Alted Vigil. Existeix una beca del Madrid Institute for Advanced Study
(MIAS) que
porta el seu nom. ***
Artese
Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004) - Artese Benesperi:
El 17 d'abril de 2012 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Artese Benesperi. Havia nascut el 19 d'agost de 1915 a
Pistoia
(Toscana, Itàlia). Poc després del seu naixement
son pare morí i quan tenia nou
mesos va ser donat en adopció a una família de
Lucca (Toscana, Itàlia). A 17
anys retornà amb sa mare biològica, que es va
tornar a casar i vivia a
Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys
difícils va ser empresonat per
robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito
Mussolini, es
trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre
de 1943 va sortir
en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora
al post militar
d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la
vengué a un partisà per 500 lires.
Aquesta metralladora passà a la formació
guerrillera encapçalada per Magnino
Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia)
va ser utilitzada
per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en
la qual Magni
perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi
conegué el partisà anarquista
Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca
Llibertària, formada per una
vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi,
Danilo
Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello
Biagini,
Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna,
Iacopo
Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb
aquests
companys llibertaris actuà com una mena de
«redempció» i a partir d'aquest
moment participà activament en la lluita armada antifeixista
al costat de
Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que
l'envolten. El 29
de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri
i altre partisà, participà
en una acció de recuperació d'armes i
d'avituallament en una caserna de la
milícia a prop de l'estació
ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany
resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per
evitar les represàlies dels
nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia,
Silvano
Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al
dramaturg Giovacchino Forzano,
amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana,
Itàlia),
i gràcies a la seva intervenció
s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de
diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport
de Licio Gelli,
tinent de la milícia de Pistoia i oficial
d'enllaç entre els feixisme de la
ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses
arriscades.
Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt
dels magatzems
militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important
botí (aliments,
cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al
domicili del sogre de
Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions
guerrilleres. El 26 de juny
de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli)
aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la
penitenciaria de
Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells
polítics i dos jueus
destinats a la deportació. També aquest mateix
mes participà en l'assalt de la
seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província,
apropiant-se de les armes
del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint
l'arxiu. El 29 de
juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué
participar en la
presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana,
Itàlia), que resultà ser
una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys.
L'endemà
d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda
d'antifeixistes, entre els
que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera
rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de
Fedi, amb
Capecchi, assumí el comandament de la brigada,
reconstituïda amb uns setanta
homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano
Fedi». El 2 de setembre de 1944
aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci
(Toscana, Itàlia) i
l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els
nazis, la de San Baronta
(Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà
Casalguidi, on caigueren alguns
companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi,
encapçalà en
solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de
Pistoia el 8 de
setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no
s'aprofità de la seva fama
de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys
treballant de
cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com
a escombriaire,
feina en la qual treballà fins a la seva
jubilació. Col·laborà en
l'Associació
Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va
morir el 17 d'abril
de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia).
Deixà companya, Osanna,
i dues filles. ***
Juan
Luis González López - Juan Luis González
López: El 17 d'abril de 2014 mor a Madrid
(Espanya) el sanitari,
poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Luis
González López. Havia nascut el 14 de maig de
1957 a
Màlaga (Andalusia, Espanya). Era
fill d'Antonio González Cuevas, agent comercial, i de
María Victoria López
Trigueros. Tingué quatre germans, dos d'ells
anarcosindicalistes. Poeta des
dels 14 anys, s'acostà al pensament llibertari amb la
lectura dels clàssics,
especialment de Ricardo Mella Cea. Antimilitarista
convençut, fou membre del
Moviment d'Objectors de Consciència (MOC) i patí
tres processos militars per
«injúries a l'exèrcit», per
«no prestar auxili a l'autoritat» (delatar els
companys) i per «incompliment de la llibertat
provisional», però finalment es
pogué acollir a l'amnistia. El maig de 1977
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Màlaga i poc després va ser
un dels fundadors de la
Federació Andalusa de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Infermer en
urgències en una mútua d'accidents
–abans havia estat socorrista en una piscina
pública–, creà seccions sindicals
confederals als hospitals civil i psiquiàtric
de Màlaga. En aquesta època
protagonitzà, amb altes companys, la primera vaga
de fam en el sector sanitari per motius assistencials i laborals.
Denuncià
diversos greus problemes sanitaris, com ara l'aparició del
còlera a Màlaga o la
contaminació bacteriana de les platges. Ocupà la
secretaria de la Federació
Local de Màlaga de la CNT i en 1980 va ser nomenat secretari
del Comitè Regional
d'Andalusia. En 1983 va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat
de Màlaga
i com a tal assistí al VI Congrés de la CNT. En
1980 va fer mítings a Màlaga
(amb José Luis García Rúa i Frederica
Montseny Mañé) i a Arcos de la Frontera
(amb Manuel Temblador López) i a Fernán
Núñez. Aquest mateix any
llançà una
campanya per la llibertat dels presos del «Cas
Scala». Decantat cap el sector
«aperturista», el novembre de 1983
rebutjà la secretaria de la Federació Local
de Màlaga. Assistí com a delegat al
Congrés de 1987, on portà la ponència
dels
estatuts. El desembre de 1987 s'instal·là a
Madrid (Espanya) i dirigí la segona
època de Rojo y Negro, fundant pocs
mesos després la revista Libre
Pensamiento. En 1988 va ser nomenat secretari
d'Informació i Imatge de la
CNT «escindida». En el Congrés de la
Confederació General del Treball (CGT) de
desembre de 1989 encapçalà una candidatura a la
secretaria, que retirà després
dels acords presos els quals qualificà
d'«antianarcosindicalistes». A partir de
1990 dirigí La Razón, on
defensà una CGT anarcosindicalista contra els acords
del XI Congrés de la CGT. A principis dels noranta
abandonà la CGT, però en
1998 hi retornà, creant la Secció Sindical de la
CGT de l'Hospital San Carlos de
Madrid, on treballava en el Servei d'Hemodinàmica i,
després, com a coordinador
d'Infermeria de Recursos Materials. En 2006, a resultes de les lluites
internes
dins del Sindicat de Sanitat, abandonà definitivament la
CGT. Va ser professor
associat en Ciències de la Salut de la Universitat
Complutense de Madrid, on en
2009 creà l'assignatura obligatòria
«Productes sanitaris» del grau
d'Infermeria. A més de publicar nombrosos articles
científics en publicacions especialitzades,
participà en 23 projectes d'investigació i en
diversos congressos d'infermeria
(Pamplona, 2003; Màlaga, 2007), des de les seves funcions de
coordinació i assessorament.
La seva tasca poètica aconseguí diversos guardons
i entre els seus poemaris
podem destacar En el jardín de las
hespérides (1983) i Entre dos
ciudades solas (1983). També
s'interessà en projectes d'imatge, so i
cinematografia. En la seva última etapa vital es
mostrà escèptic cap el
sindicalisme, però reafirmant el seu pensament llibertari.
Trobem textos seus
en diferents publicacions llibertàries, com ara Andalucía
Libertaria, CNT,
Libre Pensamiento, Rojo y Negro,
La Razón, Sanidad
Libre, Solidaridad Obrera, etc. Malalt
amb un càncer de pàncrees
incurable, el qual li va impedir acabar la seva tesi doctoral, Juan
Luis
González López va morir el 17 d'abril de 2014 al
seu domicili de Madrid (Espanya)
i va ser incinerat a Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya) cobert amb
una
bandera roja i negra mentre sonava ¡A las
barricades!. Pòstumament, en 2015,
es publicà el seu llibre Años de
sueños y plomo. Una memoria aleccionadora y
crítica del movimiento libertario después de la
dictadura. Juan Luis González
López (1957-2014) ***
Conxa
Pérez fotografiada per Xabier Mikel Laburu
(Barcelona, 27 de juny de 2007) - Conxa Pérez: El 17 d'abril de 2014 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Havia nascut el 17 d'octubre de 1915 a Barcelona (Catalunya). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada. ***
Carlos
Scharf - Carlos Scharf: El 17 d'abril de 2017 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Scharf, conegut com Puchero. Obrer mecànic en la construcció naval, milità en l'anarcosindicalista Federació d'Obrer Navals, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Patí presó durant els anys del govern de Juan Domingo Perón (1946-1955) i posteriorment participà activament en la vaga contra la dictadura militar de Pedro Eugenio Aramburu i Isaac Francisco Rojas (1955-1958), la coneguda com «Huelga de los Locos». Formà part del grup editor del periòdic anarquista La Protesta i impulsà la publicació de llibres llibertaris de diversos autors (Angel J. Cappelletti, Étienne de La Boétie, Gustav Landauer, etc.). ***
Notícia
sobre l'activitat de Leonisa Fuertes Blanco en el grup teatral "Iberia"
apareguda en el periòdic tolosà CNT del 27 de
febrer de 1955 - Leonisa Fuertes
Blanco: El 17 d'abril de 2019 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Petra Leonisa Fuertes Blanco –algunes
fonts citen erròniament
el segon llinatge com Blasco. Havia nascut el 21 de
novembre de 1917 a Veguellina
de Órbigo (Villarejo de Órbigo, Lleó,
Castella, Espanya). Sos pares es deien
Camilo Fuertes i Ana María Blanco, i sos germans Antonio,
Genaro i Martín van
ser militants socialistes i comunistes. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la guerra civil, després de la caiguda
de Gijón (Astúries,
Espanya), passà a França i d'allà
creuà la frontera i s'establí a Barcelona
(Catalunya) fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà França. Son company va ser el destacat
militant anarcosindicalista Julio
Patán Gutiérrez. En acabar la II Guerra Mundial
s'instal·la a Marmanda
(Aquitània, Occitània). Posteriorment
passà a viure a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
on formà part del grup teatral confederal
«Iberia». En els anys setanta visqué
a Balmar (Llenguadoc, Occitània) i en 1977, quan es
jubilà son company, la
parella s'instal·là a Blanhac (Llenguadoc,
Occitània). Leonisa Fuertes Blanco
va morir, centenària, el 17 d'abril de 2019 a l'Hospital
Garonne de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). |
![[16/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/04]") |
|
![[18/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/04]") |
|
|
| Actualització: 17-04-24 |