|
---
Anarcoefemèrides del 17 de maig Esdeveniments
L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923 - Atemptat contra Fernando
González Regueral: El 17 de maig de 1923, al
carrer Cervantes de Lleó
(Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major,
l'exgovernador de
Biscaia, el tinent coronel Fernando González
Regueral –un
dels responsables
del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra
la classe obrera de
començaments dels anys vint, i membre del Partit
Conservador– és assassinat a
trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El
rey que rabió
i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va
saber,
encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio
Suberviola Baigorri (Toribio
Soberviola o Torinto) i Antonio el
Toto, membres del grup
d'acció anarquista «Los Solidarios»;
Laurentino Tejerina Marcos va ser
detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els
activistes van
aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de
nombrosos
guardaespatlles i policies. Atemptat contra Fernando González
Regueral (17 de maig de 1923) ***
Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad - Surt Lucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitat és el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica. ***
Les fàbriques pels obrers -
París (17-05-68):
El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els
obrers comencen les
seves accions sense previ avís i ocupen les seves
fàbriques arreu (Berliet,
Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els
nostres 1.000 francs, ni un
més; les nostres 40 hores, ni una menys». A
París, el metro entra en vaga,
començant per la línia 2. A les 14 hores,
l'assemblea general de la Sorbona
decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La
Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i
difon un pamflet a
la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat
enèrgicament» que es mantingui
la iniciativa, considerada una «ingerència
externa»; els estudiants, però,
decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la
pressió de la CGT,
hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la
fàbrica els posa
en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements
revolucionaris que intenten
suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos.
Aquests extremistes
no són més que agents de la burgesia, que fins i
tot reben grans recompenses de
l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha
inaugurat, encara que el
ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia.
A París els alumnes
de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es
celebrarà
l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen
«tots els realitzadors,
productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del
jurat presents a
Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus
homòlegs estrangers i amb els
mitjans al seu abast, a la continuació del
festival». El festival és al carrer.
La convocatòria de manifestació davant de
l'Oficina de Radiodifusió-Televisió
Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions
Lycéens» (CAL, Comitès
d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de
març», per la Unió Nacional
d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional
d'Ensenyament Superior
(SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments
–els
noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la
insurrecció
estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra
cosa–,
patirà un canvi. Quan
els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels
periodistes, decideixen
manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a
la
informació, el Partit Comunista Francès (PCF)
avisa els obrers i la joventut
perquè no caigui en aquesta
«provocació». La CGT
pressionarà la UNEF perquè
desconvoqui la manifestació per
«irresponsable». Finalment es comunica una
nota: «Després de la convocatòria de la
manifestació davant l'ORTF d'aquesta
tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem
aconseguit l'aparició en
televisió dels responsables del moviment estudiantil i
universitari. Així
doncs, transformem la nostra convocatòria de
manifestació d'aquesta tarda
davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites
obreres.» No es
produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF,
però durant una hora Sauvageot,
Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe
amb tres periodistes
de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte
contrari, els
estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el
primer
ministre parlarà després dels revoltosos en un
programa en diferit que
resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit.
En acabar el dia,
França compta amb més de 600.000 obrers en vaga. ***
Notícia de l'assassinat de Calabresi - Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.
Naixements
Notícia de la mort d'Amédée Langlois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 d'octubre de 1906 - Amédée
Langlois: El 17 de maig de 1863 neix a
Saint-Brice-Sous-Forêt (Illa
de França, França) l'anarquista Charles
Amédée
Langlois –algunes fonts citen erròniament
els seus noms com Amédée
Émile. Sos pares es deien Eugène
Nicolas Langlois, forner, i Anne
Marie Dominique. Es
guanyà la vida com son pare, treballant de forner a
Aubervilliers (Illa de
França, França). En 1897 estava subscrit a Le
Libertaire i va ser un dels principals animadors del grup
«Les Libertaires
des Quatre-Chemins», on el sindicalista Léon
Jouhaux s'instruí políticament.
En 1898 vivia al número 11 del carrer Ferragus
d'Aubervilliers i era
responsable de la «Biblioteca Social», al numero 11
del carrer Écoles d'aquesta
població. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La
Terreur-des-bouts-de-bois), Élie Murmain i Jules
Perron,
presentà les idees anarquistes en una reunió
organitzada a Aubervilliers. En
1901 va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en
l'incendi de l'església
d'Aubervilliers, però com que no hi havia cap prova, la
policia intentà
acusar-lo en casos de desvalisaments. Durant la primavera de 1901 el
periòdic Le Libertaire
obrí una subscripció de
suport per a sa excompanya, Marie Louise Agat, de qui s'havia divorciat
i que
havia quedat sense recursos, amb sos pares i un infant petit al seu
càrrec. En
1902 passà una temporada tancat a la presó
parisenca de La Santé per
«resistència a l'autoritat»,
després d'haver-se enfrontat el 21 de maig
d'aquell any a dos agents que apallissaven un home al carrer Flandre.
En 1906 vivia
al número 6 de Villa des Roses d'Aubervilliers i, segons
algunes fonts,
treballava de carnisser. En aquesta època s'havia enemistat
amb Clotaire
Lafolie, mestre del veïnatge, i el 4 d'octubre de 1906
ambdós s'enfrontaren
violentament i Lafolie disparà el seu revòlver a
Langlois, ferint-lo a l'abdomen
i als ronyons. Amédée Langlois va morir el 5
d'octubre de 1906 a l'Hospital
Lariboisière del X Districte de París
(França). La premsa burgesa presentà
Langlois com a un lladre alcohòlic i vagabund, mentre que Les Temps Nouveaux destacà el
seu compromís anarquista. Segons
algunes fonts, Lafolie era un militant anarquista del mateix grup de
Langlois i
les divergències vendrien del fet que el primer era
partidari de presentar-se a
les eleccions, fet que el segon rebutjava absolutament. Lafolie va ser
jutjat
per l'Audiència i absolt, sota l'argument de
«legítima defensa», el 29 d'abril
de 1907, sentència que va ser confirmada el 2 de juliol
d'aquell any. ***
Notícia de l'agressió d'Abel Hochepied a sa companya apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 10 de novembre de 1904 - Abel Hochepied: El
17 de maig de 1868 neix a Blaincourt-lès-Précy
(Picardia, França) l'anarquista
Abel Alexandre Hochepied. En 1892 vivia al barri de la
Guillotière de Lió (Arpitània),
on treballava de terrissaire, i el juny d'aquell any va ser condemnat a
18
francs de multa per agredir un tal Goussin que havia insultat els
treballadors
del seu gremi. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut per haver cridat
«Visca l'anarquia!»
quan els funerals del president de la República francesa
Sadi Carnot, assassinat
per l'anarquista Sante Geronimo Caserio. El 14 d'agost de 1894, segons
un
informe policíac, marxà de Moulins
(Borbonès, Occitània) cap a Lunéville
(Lorena, França), on treballà de terrissaire de
faiança. El desembre de 1896 va
ser esborrat de la llista d'anarquistes. El 9 de novembre de 1904, en
procés de
divorci amb sa companya (Eustache de llinatge), mare de quatre infants
i
aleshores embarassada, quan es trobava al Tribunal de
Lunéville per a intentar
una conciliació, l'apunyalà greument; jutjat per
aquests fets, l'11 de gener de
1905 va ser condemnat a 10 mesos de presó per
«cops i ferides». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Georges Mocquet (6 de gener de 1894) - Georges Mocquet:El
17 de maig de 1876 neix al IX Districte de París
(França) l'anarquista
Georges Gustave Mocquet. Sos pares es deien Eugène
Édouard Mocquet, tapisser, i Marie Louise Tellier. Obrer
tapisser de professió com son pare, vivia
amb sos pares al
número 104 del bulevard de Clichy de París. El 6
de gener de 1894 va ser fitxat com
a anarquista i segons la policia a començament de la
dècada havia introduït molts
de joves a les idees anarquistes. El 19 de setembre de 1896 va ser
detingut,
juntament amb sa companya, la criada Marie Octavie Hubert, per
«emissió de
moneda falsa»; còmplices seus van ser
Raphaël Labeyrie i sa germana Lucie
Labeyrie, també detinguts. El 13 de juliol de 1897 va ser
condemnat per
l'Audiència del Sena i Oise a cinc anys de presó
per «emissió de moneda falsa».
El 30 d'abril de 1899 va ser alliberat i el 3 de maig d'aquell any va
ser
incorporat en les seccions d'activitat dels exclosos d'activitat o de
mobilització de l'exèrcit a Toló
(Provença, Occitània). El 28 de maig de 1901,
rellevat del servei dels exclosos, va ser enviat a la penitenciaria
militar d'Aïn
El Hadjar (Bouira, Algèria). El 19 de març de
1903 es
casà a Neuilly-Saint-Front (Picardia, França) amb
Lucie
Dumont. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Adelino Paini - Adelino Paini: El
17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) el sabater anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota
diversos
pseudònims, com ara Dino,
Pinoto, Pinotto
i Carégä. Sos
pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només
estudià els primers
cursos de primària i de ben jovenet entrà a
formar part dels ambients
anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de
1903 va
ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un
delicte contra la «seguretat
pública» i enviat a Parma amb
residència obligatòria. El febrer de 1904, arran
d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat
per «ús de la
violència, amenaces i ultratges» contra els
guàrdies que el detingueren. Participà
activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de
Maig de
1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes
Emilio Moranti i Odoardo
Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista,
patí diverses condemnes per
delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria,
però l'abril
de l'any següent desertà. Refugiat a
Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la
frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una
presó militar. En acabar
la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de
1912 va ser
llicenciat perquè patia una «psiconeurosi
histericoepilèptica». El febrer de
1913 era a Niça (País Niçard,
Occitània), però poc després es
traslladà a
Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la
fàbrica de sabates Ferretti.
Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista
«Pietro Gori», amb Lorenzo
Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i
altres. En
1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a
Savona. En 1924, amb Umberto
Marzocchi, s'instal·là a Marsella
(Provença, Occitània). En aquesta
època va
ser inscrit com a anarquista en el «Registre de
Fronteres». En 1926 s'establí a
París (França) on freqüentà
els cercles d'exiliats antifeixistes italians i
l'any següent s'instal·là a Versalles
(Illa de França, França). El novembre de
1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant
força activament en un grup
anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio
Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre
d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat
per alguns membres
del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu
pla
d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del
Ministeri de
l'Interior el considerava «particularment
perillós» per la seva activitat i va
ser inscrit en el «Butlletí de Recerca»
i el juny d'aquell any el seu nom
apareix com a «terrorista» en la llista de
«subversius residents a
l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels
seus exponents
màxims, del Comitè Internacional de Defensa
Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés
d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se
celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França); promogut per Camillo
Berneri, reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup
anarquista «Pensée et Action» de
Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936
viatjà a Espanya i s'enrolà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso» de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El desembre de 1937,
després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any, el trobem de
bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la
policia alemanya i
enviat al camp de concentració de Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya), on va
ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de
març de 1942 va ser
lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat
a cinc
anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de
Ventotene. El juliol de
1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana,
Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre
d'aquell any i retornar a Parma.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en el moviment anarquista de
la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala
salut li va permetre. Adelino
Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i fou
enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat. ***
Vincenzo
Chiossi - Vincenzo Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares es deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió, s'acostà al moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació de serveis religiosos», però va ser absolt. Participà, en representació del Grup Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Quan la Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar. Després del conflicte bèl·lic es mostrà força actiu en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre del seu consell executiu. A començament de 1920 emprengué una gira propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres després de la matança del 7 d'abril d'aquell any en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i de la Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i sis mesos de presó. Un cop lliure després de complir la pena, fou un més actius reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió Sindical Italiana (USI) de Mòdena. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en 1924, promogué el maig d'aquell any la constitució d'un Grup Juvenil Anarquista al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà 17 companys. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el Congrés de l'USI clandestí de Gènova (Ligúria, Itàlia), on es va proposar la reorganització del moviment sindicalista d'orientació revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser reduïts a dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en diferents ocasions tornar a casa, amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva esposa i sa mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa força rara, fins i tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan pogué retornar a Mòdena, restà contínuament vigilat, però no desenvolupà cap activitat política. En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i expressà lliurement les seves idees llibertàries, afavorint la presa de consciència antifeixista en alguns joves obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del Sindicat de Paletes de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo ja que encara militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme Vincenzo s'encarregà de la reorganització del sector sindical en el Comitè «Itàlia Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost també per Carlo Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio Ferrari, Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi, Ennio Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945 participà, en representació del corrent anarcosindicalista, en les reunions clandestines que crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària. Després de l'Alliberament, amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball. Mesos després esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de maig de 1950 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» - Giuseppe Nardi: El
17 de maig de 1896 neix a Bozzolo (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe
Nardi, conegut com Peppino. Era
fill
natural de Clara Nardi. En 1908 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia), on
treballà de torner mecànic i s'integrà
en el moviment anarquista. L'1 d'octubre
de 1914 va ser condemnat a un mes de presó per
«atemptat a la lliberta de
treball». Cridat a files en la infanteria quan
esclatà la Gran Guerra, el 30
d'agost de 1918 va ser penat amb tres anys de reclusió pel
Tribunal Militar
d'Ancona (Marques, Itàlia) per
«deserció», però
fugí i es refugià Suïssa.
Després de la Gran Guerra i l'amnistia retornà a
Milà, on destacà com a
militant anarquista. Fugint del feixisme, en 1927 passà
clandestinament a
Bèlgica, juntament amb sa companya, l'anarquista Angelica
Astolfi, germana del
també llibertari i amic Amleto Astolfi, i
s'establí a Seraing (Valònia). El
març de 1931 ja vivia a París
(França), al número 43 del carrer Chevaleret del
XIII Districte, i formava part del Comitato Anarchico Pro Vittime
Politiche (CAPVP, Comitè
Anarquista Pro Víctimes Polítiques), juntament
amb
diversos companys (Savino Fornasari, Remo Franquini, etc.). El 10 de
juny de
1931 conegué l'anarquista francès Jean Bucco,
juntament amb un altre exiliat
italià, que està en contacta amb la companya de
l'anarquista Michele Schirru.
Cap a finals de 1931 es traslladà a Bèlgica amb
la finalitat de reunir-se amb
sa companya que havia estat expulsada de França per no tenir
la documentació en
regla. El 26 d'abril de 1932, després que el grup anarquista
de Paterson (Nova
Jersey, EUA) demanés als companys anarquistes parisencs de
posar-se en contacte
amb ell, va ser considerat per les autoritats
«perillós i capaç de qualsevol
crim»; els dies posteriors, el cap de la policia feixista,
ordenà la
reproducció de dos-cents exemplars de la seva fotografia i
ordenà la seva
detenció a tota la policia en cas que retornés a
Itàlia. El 8 de maig de 1932
va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el
butlletí de
recerca amb l'ordre de detenció. El seu nom figura en el
memorial de
l'anarquista Ersilio Belloni, juntament amb altres companys (Renato
Castagnoli,
Pietro Sini, etc.) i el 24 de juliol de 1933 va ser inscrit en un
llistat de
«subversius capaços d'atemptats». A
començament de 1936 vivia a
Condé-sur-Huisne (Normandia, França) i el juny
d'aquell any a Marsella
(Provença, Occitània) amb sa companya. El 18 de
gener de 1937 arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) amb sa companya, on es
reuní amb altres anarquistes (Dante
Armanetti, Amedeo Gennai, Giuseppe Pasotti, Bruno Quiriconi, etc.), de
camí cap
a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna
Ascaso» per a lluitar contra el feixisme i posteriorment en
columnes
llibertàries. El 19 de novembre de 1937 va ser fitxat per la
Prefectura de
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
accentuà el seu caràcter
«violent». El 26 de
gener de 1939, sembla, abandonà amb sa companya la
Península i en 1940 vivia a
Marsella. En 1944, quan encara residia a Marsella, la policia va perdre
el seu
rastre i el 16 de novembre de 1951 la policia italiana
l'esborrà del registre
d'anarquistes. Giuseppe Nardi va morir el 20 de gener de 1989 al seu
domicili de
Marsella
(Provença, Occitània). ***
Pablo
Mayo Mayo - Pablo Mayo Mayo:
El 17 de maig de 1899 neix a Uztárroz (Sangüesa,
Navarra)
l'anarquista i
anarcosindicalista Pablo Mayo Mayo –el segon llinatge a
vegades citat erròniament Maya.
Sos pares es deien Santiago Mayo, llaurador, i Juliana Mayo. El
desembre de
1919 va ser
expulsat de França i el 23 de novembre de 1922 va ser jutjat
per l'Audiència
Provincial d'Osca (Aragó, Espanya) per contraban.
Emigrà a Barcelona
(Catalunya) i s'instal·là a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri d'Horta.
Pintor de professió, milità en el Sindicat de la
Construcció de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels grups
d'acció, va ser
detingut en diverses ocasions (sabotatges, possessió d'armes
i explosius,
etc.). També milità en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Empresonat a
començament de 1931, l'abril d'aquell any va escriure, amb
altres companys, una
carta de protesta des de la presó que va ser publicada per Solidaridad Obrera. Un cop lliure, va ser
detingut l'1 de maig de
1931 durant la manifestació a la plaça de Sant
Jaume de Barcelona i tancat a la
Presó Model de Barcelona. Processat per la seva
participació en la insurrecció
anarquista de l'Alt Llobregat i del Cardoner del gener de 1932, va ser
empresonat governativament i el febrer d'aquell any va ser deportat des
de
Barcelona cap a Bata (Guinea) amb el vapor Buenos
Aires,
juntament amb molts altres companys. Finalment
acabà deportat a Villa
Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental), on va romandre
fins agost de 1932.
El maig de 1933 va ser detingut per una reunió clandestina a
Barcelona i el
juliol d'aquell any per coaccionar un obrer pintor a abandonar la feina
durant
la vaga de la construcció. El 18 de març de 1935
el seu domicili de les «Cases
Barates» de Can Tunis va ser escorcollat i es va trobar un
immens arsenal
d'armament i d'explosius, a més de nombrosa
documentació orgànica de la CNT i
de la FAI. Detingut per aquests fets, el 18 de juny de 1935 va ser
jutjat per
un Tribunal d'Urgència, amb Juan Bueno Hernández,
per «tinença il·lícita
d'armes i municions»; defensat per Eduardo Barriobero y
Herrán, va ser
condemnat a sis anys, vuit mesos i un dia de presó, mentre
que Juan Bueno
Hernández va ser absolt. El 24 de juliol de 1935 va ser
jutjat amb altres
companys per un atracament a la Fàbrica Anís
Morera, però el seu cas va ser
sobresegut. Pablo Mayo Mayo va morir el 15 d'abril de 1937 a Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. ***
Necrològica
de Víctor Muela Íñiguez apareguda en
el periòdic tolosà Cenit de l'1 de
març de 1983 - Víctor Muela
Íñiguez: El 17 de maig de
1899 neix a Soto en
Cameros (La Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista Víctor Muela
Íñiguez. Sos pares es deien Dionisio Muela i
Isabel
Íñiguez. El juliol de 1915 va ser multat a
Logronyo (La Rioja, Espanya) amb 25
pessetes, juntament amb Rafael Ocio Leza, per
«escàndol». El 14 de febrer de
1916 va ser detingut, juntament amb Fernando García
Martínez, quan intentava
penetrar en un magatzem d'ultramarins del carrer de Boterías
de Logronyo. El 17
de novembre de 1916 va ser jutjat, juntament amb altres, en consell de
guerra a
la caserna del Regiment de Cantàbria de Logronyo i a finals
de novembre
d'aquell any va ser empresonat governativament 15 dies «per
deambular sense
ofici ni benefici». El 20 de gener de 1917 va ser detingut a
Calahorra (La
Rioja, Espanya) quan intentava robar en una fàbrica de
conserves. El 8 de juny
de 1917 va ser condemnat per l'Audiència de Logronyo a 200
pessetes de multa
per robatori. Començà a militar en el Sindicat de
Cambrers de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
posteriorment en el
Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la
CNT. El
13 de desembre de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb els
confederals Ramón Mulero Martínez i Agapito
Martínez González, per assistir a una
reunió del Ple de la Federació Local dels
Sindicats Únics. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial treballà com
a obrer en la construcció a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i continuà militant
en la CNT. Amb Joaquím Bassons Viñas
s'encarregà del Sindicat del Transport i
Comunicacions de Barcelona de la CNT en l'exili. En els
últims anys de sa vida
formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de Castres de la
CNT. Sa companya fou María Domínguez.
Víctor Muela Íñiguez va morir
el 6 de gener –algunes fonts citen
erròniament el
10 de gener– de 1983 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc,
Occitània). ***
Joan Saña Magrinyà - Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge oficialment Magriñá. Sos pares es deien Jaume Saña i Carme Magrinyà. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní «Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari. ***
Necrològica
de José Miras Asencio apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de febrer de 1968 - José Miras
Asencio:
El 17
de maig de
1903 neix a
Águilas (Múrcia,
Espanya)
l'anarcosindicalista José Miras Asencio. Sos pares es deien
Domingo Miras i Luisa Asencio. Quan era
adolescent emigrà a Catalunya.
Instal·lat a Montcada i
Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), milità en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica durant la guerra i la
Revolució. En 1938 formà part, en nom de la CNT,
de l'Ajuntament de Montcada i
Reixac, amb Pedro Contreras Ortega, Francisco Carreño
Villar, José Martí Maimó
(alcalde), Antoni Monreal Villalva i Josep Mulet Mir. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Briva la
Galharda de la CNT. Sa companya fou Catalina López
Hernández. José
Miras Asencio va morir el 18 de novembre de 1967 al seu domicili
de Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània). ***
Necrològica
de Jorge Casado Meler apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de setembre de 1992 - Jorge Casado Meler:
El 17 de maig de
1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Jorge Casado
Meler, conegut com Jorge de Soladas.
Sos pares es
deien José Casado i Isidora Meler. El petit de quatre
germans,
tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre
(Osca, Aragó, Espanya),
on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys
trenta, arran del
moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys
d'Albalat de Cinca estaven
empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els
visità a la presó per a
lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a
Barcelona. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Després
treballà com a obrer agrícola en una granja i
aconseguí poder reunir-se amb sa
família –estava casat amb la militant
confederal
Asunción Hernández Gil (María de Tonio).
Després de la
II Guerra Mundial fou
un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i
milità en la
Federació Local de Perigús de la CNT. Jorge
Casado Meler va morir el 3 de juny de 1992 a
l'Hospital de
Perigús (Poitou-Charentes, França). ***
Necrològica
de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
de l'11 d'abril de 1963 - Pablo Aldama
Martínez: El 17 de maig de 1908 neix a
San Vicente de la Sonsierra (La
Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Aldama
Martínez –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Pedro.
Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana
Martínez. Militant de la Confederació Nacional
del Treball
(CNT) a La Rioja,
en 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i s'instal·là a Galhac, on
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat i fou membre del seu
Comitè Local, encarregant-se de la distribució de
la premsa llibertària i de la
propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de
març de 1963 al seu
domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Juventí Moliner Barreda - Juventí Moliner
Barreda: El 17 de maig de
1912 neix a Culla (Alt Maestrat, País Valencià)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juventí Moliner Barreda. Sos pares es
deien Josep Domènec
Moliner i Maria Barreda. A finals de la dictadura de Primo de Rivera
s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya) i milità en el
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica, i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, lluità
en les columnes confederals al front d'Aragó i
després en l'operació,
frustrada, de reconquista de Mallorca. Amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet.
Durant l'Ocupació
col·laborà en el «Grup B.
Jover» de la «Xarxa Robur», formada per
militants
llibertaris espanyols, que es dedicà a perpetrar atemptats i
sabotatges, a
recollir informació sobre la construcció del
«Mur de l'Atlàntic». Després
s'instal·là a Acs, on treballà de
fuster i milità en la Federació Local de la
CNT i en la FAI. Sa companya fou Marcelle Françoise Jeanne
Barrére. Juventí
Moliner Barreda va morir el 28 de febrer de 1968 al seu domicili d'Acs
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat embolicat amb la
bandera roja i
negra. Juventí Moliner
Barreda (1912-1968) ***
Ernest
Roman Alfonso - Ernest Roman
Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el
pseudònim Ibero. Era
fill de l'empresari Pere
Roman Deltell, constructor de la plaça de bous
Monòver i fundador de la fàbrica
de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso
Crespo, i tingué quatre germans
(Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II
República
espanyola milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El març de 1934
es casà amb Emília Albert Corbí, amb
qui tingué una filla, Mireia Roman Albert.
Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936,
fou membre del
Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3
de març de 1937 va ser nomenat
primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937
col·laborà en el periòdic
Crisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la
Cooperativa de Producció i Consum
«Universo», creada a finals de 1937. El 30 de
gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el
Consell Municipal
d'Administració de Monòver. Detingut al final de
la guerra per les tropes
franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat
el 12 de
febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País
Valencià). Ernest Roman Alfonso (1912-1940) ***
Necrològica
de Manuel Pérez Cotán apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 4 de
novembre de 1986 - Manuel Pérez Cotán: El 17 de maig de 1913 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Pérez Cotán. Sos pares es deien Antonio Pérez i Dolores Cotán. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, duran la guerra civil lluità als front d'Andalusia i d'Extremadura. Al final de la guerra va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser internat als camps de concentració Albatera i de Los Almendros. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a treballs forçats i enviat a treballar com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). En morir el dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT de Dos Hermanas. En 1979 col·laborà en CNT. Sa companya fou Ana González Acuña, amb qui va tenir dos infants (María Dolores i Ana María). Manuel Pérez Cotán va morir el 17 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 18 d'agost– de 1986 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), moment en el qual ocupava el càrrec de tresorer de la Federació Local de la CNT, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Alfonso
Bailac Asín - Alfonso Bailac Asín: El 17 de maig de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució participà en les col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la «Columna Hiario Zamora», que posteriorment s'integrà en la «Columna Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la militarització de les milícies passà al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per «adhesió a la rebel·lió». Després d'un temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va estar empresonat a Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943. ***
Dámaso
Ibarz Arellano
- Dámaso Ibarz Arellano: El 17 de maig de 1915 –el 17 de març de 1915 o 1916 segons altres fonts– neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Dámaso Ibarz Arellano –el primer llinatge també citat Ibars–, conegut com El Maño del Cuento. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Després de la militarització de les milícies continuà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola combatent al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en els batallons per lluitar contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoner a Épinal (Lorena, França) i va ser internat en un Stalag de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on rebé el malnom d'El Maño del Cuento. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França. Instal·lat a Tours (Centre, França), es casà amb Jacqueline Marie Jeanne Diez, amb qui tingué un infant (Patrick Ibarz). Milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Dámaso Ibarz Arellano va morir el 17 de gener de 1976 a Tours (Centre, França) i va ser enterrat en aquesta població. ***
José Borrás Cascarosa - José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Fill d'una família pagesa radical socialista, sos pares es deien Juan Borrás Cascarosa i Maria Cascarrosa Campo. Va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja –que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits–, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Baptistine Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir l'1 de desembre de 2002 al seu domicili de Cépet (Llenguadoc, Occitània). ***
Carme
Bernial Pedro - Carme Bernial
Pedro: El 17
de maig
de 1920 neix al barri del Carme de València
(València,
País Valencià) l'anarcosindicalista Carme Bernial
Pedro. Sos pares es
deien Manuel Bernial Borràs, cambrer anarcosindicalista, i
Carme Pedro Aliaga.
Quan tenia 14 anys entrà a fer feina de modista. En 1936
s'afilià al Sindicat
de la Confecció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries. En 1937, amb sa nova amiga Consuelo Montesinos
Bresó, va fer
estudis a l'Internat Escola «Durruti» i
després a l'Institut Obrer de València.
Durant aquests anys bèl·lics, va fer d'auxiliar
de puericultora a les Colònies Escolars
Pedagògiques del País Valencià, com
ara la Llar Infantil de Burjassot (Horta
Nord, País Valencià). El març de 1939,
amb el triomf franquista, juntament amb
altres companyes (Benigna Galve, Carme Gràcia, Aroma
Llorens, Consuelo
Montesinos, Lídua Sánchez, etc.),
intentà fugir amb vaixell del port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià),
però finalment va ser capturada per les tropes
feixistes italianes i tancada al Cine Ideal, aleshores transformat en
presó, i
després de passar per un camp de concentració
provisional, va ser posada en
llibertat. En 1943, fugint de la repressió, es
traslladà a Barcelona
(Catalunya). Carme Bernial Pedro va morir l'11 de desembre de 2011 a
l'Hospital
de l'Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya), població
on residia, i va ser enterrada al Cementiri Nou d'aquesta
població. Documentació
seva es troba diposita en l'Associació Cultural Institut
Obrer de València. En
2011 el seu testimoni va ser recollit en el llibre El
Internado-Escuela Durruti (1937-1939), de Cristina
Escrivá
Moscardó. Carme
Bernial
Pedro (1920-2011) ***
Pierre
Clastres - Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Antoine Clastres. Sos pares es deien Jean Pierre Clastres, guàrdia republicà, i Marie Rose Teychené. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaire ou le Contr'un, que Étienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. El 27 de novembre de 1958 es casà al XV Districte de París amb Hélène Zéliea Dominique Roques. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de «Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats «sense història» o «primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l' École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiena, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980), Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» –societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei– són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».
Defuncions
Notícia de la condemna de Louis Déjoux apareguda en el diari parisenc La Liberté del 9 de maig de 1882 - Louis Déjoux:
El
17 de maig de 1884 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França,
França) l'anarquista
Louis Déjoux. Havia nascut el 5 de novembre de 1849 a
Replonges (Bresse,
Arpitània). Sos pares es deien Joseph Déjoux,
fabricant d'estores, i Claudine
Besson. Era germanastre petit de François Déjoux,
exregidor municipal de
Villeurbanne (Lió, Arpitània) que s'havia passat
a l'anarquisme. Sabater de
professió, visqué al número 67 del
carrer Chartres de Lió (Arpitània) i en
aquesta ciutat formà part de la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est,
la qual, el març de 1881, setmanes abans de celebrar-se a
París (França) el
congrés regional del Centre que donà lloc a
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est.
Com a
gerent de Le Droit Social. Organe
socialiste révolutionnaire, el primer
periòdic anarquista fundat a Lió, el
25 de maig de 1882 va ser condemnat per
«provocació a l'assassinat, al
pillatge, a l'incendi i a la guerra civil» per
l'Audiència del Roine a un any
de presó i a 200 francs de multa per uns articles on
s'exalçava Pierre Fournier,
jove obrer desocupat que el 24 de març anterior havia
disparat contra l'industrial
tèxtil Antoine Bréchard a Roanne
(Forêz, Arpitània). Fugint de la condemna,
passà a Suïssa, on sa companya Anatoline Duchatel,
també obrera sabatera, se li
va unir. En la gerència de Le
Droit
Social va ser substituït per Joseph Bonthoux.
Representà la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est en el
congrés de la Federació del Jura que
se celebrà el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud,
Suïssa), congrés en el qual
Élisée Reclus proposà d'organitzar a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'agost següent
una reunió anarquista internacional. En aquesta
reunió, celebrada entre el 13 i
el 14 d'agost de 1882 i en la qual participaren una cinquantena de
delegats, Louis
Dejoux representà la secció de Lausana. El 14
d'agost marxà amb Toussaint Bordat
cap a Lausana per a celebrar una conferència
contradictòria («Dieu et
l'État»)
presidida per Georges Garraud (Aristide
Valadier) de Lió i a la qual assistirien unes
1.500 persones. Sembla que
fou expulsat del cantó de Vaud i la tardor de 1882 vivia al
domicili del
company Romanas, al carrer Sismondi, de Ginebra. Quan es trobava a
Suïssa, es
va veure implicat, juntament amb son germà
François Dejoux i molts altres
companys, en l'anomenat «Procés dels
66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al
Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les violentes
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de
1882 i dels atemptats
amb bomba perpetrat a Lió l'octubre d'aquell any. En aquest
procés, el 19 de
gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó, a 1.000 francs
de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils.
Posteriorment passà a
París, on continuà clandestinament les seves
activitats revolucionàries sense
ser descobert. Vivia al número 12 del carrer
Véronèse del XIII Districte de
París. Louis Déjoux va morir el 17 de maig de
1884 a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) a resultes d'una bronquitis
pulmonar i va ser enterrat dos dies
després a París. Els periòdics L'Affamé,
L'Alarme i Le
Révolté anunciaren la seva
defunció. ***
Giovanni
Capra (1897) -
Giovanni Capra: El
17 de maig de 1897 mor en la
batalla de
Domokos (Tessàlia, Grècia) l'anarquista
Giovanni Capra, conegut com Cita i É Budgè. Havia nascut el 16
de setembre de 1865 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Enrico Capra
i Lia Pirazzini. Era fill d'una família
partidària de la unificació italiana,
seguidora de Giuseppe Garibaldi i que participà activament
en el moviment del «Risorgimento»
(Ressorgiment). De jove va ser trompetista en una banda militar i de
tornada a
Castel Bolognese s'integrà en la botiga que regentava sa
família, la qual podia
vendre els monopolis de sal i tabacs. Quan es desencadenà en
1897 la guerra
greco-turca, que esclatà a causa de la
insurrecció de Creta contra l'Imperi
Turc, es presentà voluntari. A Itàlia, des dels
primers moments del conflicte,
es va desenvolupar un gran moviment pro
hel·lènic, centrat en l'enviament de
suports i en l'enrolament de voluntaris. Els més actius en
aquest moviment de
solidaritat van ser els republicans, amb el suport dels socialistes,
però també
s'involucraren anarquistes partidaris de l'acció, sobretot a
partir de la crida
a favor de la intervenció que va fer el destacat anarquista
garibaldí Amilcare
Cipriani. Aquest formà una unitat militar
(«Legió Cipriani») sota el seu
comandament, que va ser criticada per Errico Malatesta, contrari a la
participació d'anarquistes en l'empresa i que
publicà un seguit d'articles al
respecte en el periòdic L'Agitazione.
A Castel Bolognese es creà un comitè, format en
gran part per veterans
garibaldins, que promogué una expedició de
voluntaris. Aquest grup, amb altres
voluntaris de Romanya, en el qual només hi havia dos
anarquistes (Giovanni
Capra i Antonio Raccagna), aconseguí arribar a
Grècia l'abril de 1897 i
s'integrà amb els «Camises Roges» de
Ricciotti Garibaldi, enquadrant-se en el I
Batalló sota el comandament de l'oficial
garibaldí Luciano Mereu. En absència d'aquest,
Amilcare Cipriani, que havia dissolt la seva unitat i s'havia integrat
en els
«Camises Roges», i el seu grup participà
el 17 de maig de 1897 en la batalla de
Domokos (Tessàlia, Grècia). Al final de la
batalla, durant la qual els
voluntaris italians resistiren durant hores l'assalt de les forces
enemigues
aclaparadores, aquestes s'hagueren de retirar per ordre del comandament
grec i per
l'exhauriment de les municions. Giovanni Capra va ser un dels primers
morts d'aquella
batalla. També morí un altre jove de Castel
Bolognese, Ugo Silvestrini. Mai no
es pogueren trobar els cossos dels difunts, que van ser enterrats pels
turcs en
una fossa comuna. La notícia de la seva mort
causà una gran emoció en tota la
família socialista i el diumenge següent, 25 de
maig, es va fer un solemne
homenatge a Castel Bolognese als seus dos veïns finats, en el
qual participà
gent de tota Romanya. El 22 de maig de 1902 s'inaugurà al
cementiri municipal de
Castel Bolognese un monument en honor dels dos caiguts per iniciativa
del
«Comitè Pro Civilització»,
portaveu oficial de diputat republicà Ettore Socci.
Els anarquistes, que havien participat en la commemoració de
1897 amb un discurs
de Bosi, aquesta vegada van difondre un manifest, que va ser
immediatament
segrestat, on explicaven la seva negativa a participar en la
cerimònia en
considerar aquesta com «essencialment
patriòtica». ***
Esquela de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de maig de 1925 - Felice Trotta: El
17 de maig de 1925 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Felice
Trotta, també conegut com Félix Trotta. Havia nascut el 16 de gener de
1877 a Palmira ? (Abruços, Itàlia). Era fill de Donato Trotta i de Maria Raffaella
Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i es
guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la Traverse
de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del Grup de
Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a La Madrague de
Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres Eugène Audier,
Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo, Émile Paris, Libéral
Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice Trotta va
morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233 del Chemin de
Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella (Provença, Occitània). ***
Charles Albert Maurer fotografiat per Arthur-Edmund Clément a Saint-Imier - Charles Maurer:
El
17 de
maig de
1935 mor a La Neuveville (Berna, Suïssa)
l'anarquista i
sindicalista Charles Albert Maurer. Havia nascut el 26 de juliol de
1862 a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Era fill d'una família
originària d'Spiez
(Berna, Suïssa). Passà la seva infantesa a
Sonvillier (Berna, Suïssa) i a partir
de 1886 passà a residir a Saint-Imier. Es guanyava la vida
treballant de
rellotger ajustador i milità en el moviment anarcocomunista
i en el Sindicat de
Remuntadors de Rellotgeria. El 19 de març de 1893
assistí a una assemblea
anarquista celebrada a Saint-Imier. El 29 de maig de 1893
participà en una
manifestació d'un centenar de persones que acabà
en revolta a Saint-Imier durant
una vaga per a un acomiadament i per la reivindicació d'un
augment de sou, en
la qual es trencaren al voltant de dos-cents vidres de l'empresa de
muntatge de
caixes de rellotge de Robert Gygax; detingut, juntament amb una
trentena de
manifestants, va ser jutjat pel Tribunal de Delémont (Jura,
Suïssa) i condemnat
el 2 de maig de 1894 a sis mesos de presó. Durant el seu
empresonament emmalaltí
i se li hagué d'amputar la cama dreta. Assenyalat per la
policia francesa en un
llistat d'anarquistes residents a Suïssa com a «molt
perillós», el 2 d'octubre
de 1894 es va decretar la seva «expulsió
preventiva» de França en cas de ser
interceptat. Entre 1910 i 1934 visqué a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa),
on va ser vigilat per les autoritats. Charles Maurer va morir el 17 de
maig de
1935 a l'hospici de La Neuveville (Berna, Suïssa).
Foto
policíaca de Louis Letellier (23 d'abril de 1892) -
Louis Letellier: El 17 de maig de 1936 mor a
París
(França)
l'anarquista Louis Auguste Letellier, conegut com Couturier. Havia nascut el 9 de setembre de 1863 a Rouen
(Alta Normandia, França). Sos pares es deien Louis
Letellier, cofrer i
bagulaire, i Marie Rose Béatrix Boucherot.
Milità activament en el moviment
llibertari a París (França) i es guanyava la vida
com a empleat en el registre
d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions i
canvià sovint
de residència. El febrer de 1892 figurava en un registres
d'anarquistes
residents a París. El març de 1892 va ser
detingut, jutjat i condemnat per
«pertinença a associació
criminal». El 22 d'abril de 1892 el seu domicili al
número 15 del carrer Beaunier va ser escorcollat sense molt
d'èxit per la
policia. Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya
Blanche, on
freqüentà el desertor italià Santo
Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre
d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a
París i la policia
el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Segons algunes
fonts va ser
confident ocasional de la policia. A principis d'octubre de 1893
treballava en L'Intransigeant. Va ser novament
detingut el març de 1894 a París durant les grans
agafades repressives contra
el moviment anarquista. Després es va refugiar a Londres
(Anglaterra) i
figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. Va estar
fitxat
entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres.
El 15 d'octubre de
1895 assistí amb sa companya a la reunió del grup
«Naturiens», al número 69 del
carrer Blanche. En aquesta època treballava en el
periòdic Le
Voltaire i
publicava un full velocipedista. L'1 de juny de 1897
es casà al XVII Districte de París amb la
llevadora parisenca Marie Aimée
Hartmann i amb aquest matrimoni legitimaren son fill Georges Louis
Isidore
Letellier, que havia nascut el 7 d'abril anterior. En aquesta
època treballava
de periodista i vivia al número 263 del bulevard Pereire.
Vidu, el seu últim
domicili fou al número 76 del carrer Batignolles. Louis
Letellier va morir el
17 de maig de 1936 a l'Hospital Beaujon de París
(França). ***
L'alcalde Bonaventura Gomis Bartra - Bonaventura
Gomis Bartra: El 17 de maig de 1940 és
afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Bonaventura Gomis i Bartra. Havia
nascut en
1903 –algunes fonts citen 1907 i 1914– a
Mataró (Maresme, Catalunya). Cap el
1912 es traslladà amb sa família a Vilassar de
Dalt (Maresme, Catalunya). Quan
tenia 14 anys entrà a fer feina de cambrer a la taverna Les
Sedes, on restà
fins que per la seva edat va ser enviat a fer el servei militar a
l'Àfrica, on
va romandre quatre anys. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Vilassar de Dalt, i fou membre
destacat de la mutualitat obrera de caire llibertari
«L'Estrella», de la qual
formà part en 1922 del seu equip de futbol, el FC Esbart. En
1928 es casà amb
Ramona Oliva, amb qui tingué tres fills (Gaietà,
Germinal i Aroma). El març de
1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de
Vilassar de Dalt de la
CNT al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la
CNT. Durant la
Revolució espanyola fou per la CNT regidor d'Ordre
Públic del Comitè de Salut
Pública i, a partir de desembre de 1937, alcalde de Vilassar
de Dalt. Cridat a
files, el 25 de desembre de 1938 dimití del seu
càrrec i marxà al front. El
Nadal de 1938 va ser fet presoner pel feixistes i reclòs a
la presó de Lleó
(Castella, Espanya). L'agost de 1939 un vilassarenc el va
reconèixer i va ser
traslladat a la presó de Mataró i posteriorment a
la Presó Model de Barcelona
(Catalunya). Jutjat en consell de guerra per
«rebel·lió militar» per les
tropes
franquistes, va ser condemnat a mort. Bonaventura Gomis Bartra va ser
afusellat
el 17 de maig de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya).
El 4 de maig de 2013, per iniciativa del Grup de Recerca
Històrica «La
Filferrada», es descobrí una placa commemorativa
al Passatge del Teatre, carrer
que a partir d'aquell moment passà a anomenar-se
«Passatge de l'alcalde
Bonaventura Gomis» Bonaventura Gomis Bartra (1903-1940) ***
Necrològica
d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del
3 de juny de 1954 - Antonio Vallejo
Gómez: El 17 de maig de 1954 mor a Aime
(Savoia, Arpitània)
l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Havia nascut el
16 d'octubre de
1884 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
José Vallejo i Juana
Gómez. Pagès de professió,
milità activament en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. A l'exili
treballà de miner i formà part de la CNT de la
fàbrica electrometal·lúrgica de
Château-Feuillet,
a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia,
Arpitània). Sa companya fou María
Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17
de maig de 1954 al seu domicili
d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània). ***
Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976 - Fernando Tena Fabregat: El 17 de maig de 1976 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut el 8 de setembre de 1907 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Vila Expósito apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979
-
Josep Vila Expósito: El 17
de maig de 1978 mor a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Josep
Vila Expósito. Havia nascut el 6 de desembre de 1911 a Sant
Jaume de Llierca (Garrotxa,
Catalunya). Sos pares es deien Joan Vila i Bonaventura
Expósito. Pagès de professió, quan era
adolescent s'afilià al Sindicat de la
Terra de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu
poble natal i participà
activament en els conflictes sindicals de la comarca durant els anys
republicans. Mobilitzat
durant la guerra
civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat a
diversos camps de concentració. Va ser enviat a treballar a
la presa de
Gnioure, als Pirineus, enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE). Instal·lat a Arnhac (Llenguadoc,
Occitània), s'integrà en la
Resistència
i en el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial
fou membre de la
Federació Local de Tarascon (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Sa companya fou Serafina
Farès. Josep Vila Expósito va morir el 17
de maig de 1978 a la Residència de Jubilats de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes
fonts citen erròniament el 17 de juny de 1978 a Arnhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 7 de juny de 1921 - Charles Astier:El 17 de maig de 1980 mor a Arpajon (Illa de França, França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Havia nascut el 21 de maig de 1894 al XV Districte de París (França). Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel, de qui acabà divorciant-se. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Marie Amélie Léa Renaud. Posteriorment s'establí a Marolles-en-Hurepoix (Illa de França, França). Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 al Centre Hospitalari d'Arpajon (Illa de França, França). ***
Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930) - Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Francisco García Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 7
d'octubre de 1986 - Francisco García Sánchez: El 17 de maig de 1986 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Havia nascut el 2 de juny de 1911 a La Unión (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión. ***
Necrològica
de César Cuello Díaz apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'octubre de 1991 - César Cuello
Díaz: El
17 de maig de 1991 mor a Lió (Arpitània)
l'anarcosindicalista César
Cuello Díaz. Havia nascut el 16 de novembre de 1918 a
Rozadas
(Boal, Astúries,
Espanya). Sos pares es deien Amalino Cuello i Beneranda
Díaz.
Quan era
molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la
guerra civil participà en els combats al front del centre i
en 1939, amb el
triomf franquista, aconseguí arribar a Algèria,
on va ser internat en diversos
camps de concentració. Després del desembarcament
aliat al Nord d'Àfrica i de
l'Alliberament, s'instal·là a Orà
(Algèria), on milità en la Federació
Local de
la CNT. En 1957 abandonà Algèria i
s'establí amb sa família a Jonage, a la
metròpoli de Lió, on continuà militant
en la CNT. Sa companya fou Carmen Pascual. César Cuello
Díaz va morir el 17 de maig de 1991 a la Clínica
Mutualista de Lió (Arpitània). ***
José
Manuel Porto García - José Manuel Porto García: El 17 de maig de 2001 mor a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Havia nascut el 16 de juny de 1909 a Monfero (la Corunya, Galícia). Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població. ***
Dolores Vimes - Dolores Vimes Domínguez: El 17 de maig de 2007 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Havia nascut el 7 de març de 1912 –algunes fonts citen erròniament 1911– a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Sos pares es deien Juan Vimes i Dolores Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez va morir el 17 de maig de 2007 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementir d'aquesta localitat. ***
Victor
Simal (febrer de 2022) - Victor Simal: El
17
de maig de 2022 mor a Arles
(Vallespir, Catalunya Nord) l'escriptor, poeta,
documentalista i militant anarquista, ecologista i antifranquista
Victorioso
Universo Saturno Simal, conegut com Victor
Simal. Havia nascut el 6 d'octubre de 1944 al I Districte de
París
(França). Sos pares, refugiats catalans, participaren en la
Resistència i en
acabar la II Guerra Mundial s'establiren a Normandia, on treballaren de
fotògrafs.
Aprengué l'ofici familiar i
s'instal·là de fotògraf a
París. En 1974 s'establí a
Catalunya Nord i entrà en contacte amb els cercles
llibertaris de la zona,
participant en diferents lluites (antinuclear, insubmissió,
antifranquisme,
etc.). Va ser el fundador del Moviment Ecologista Català
(MEC). El 4 de febrer
de 1978 va ser detingut amb tres companys per la Guàrdia
Civil a la frontera
francoespanyola. Torturat durant 72 hores, va ser jutjat per activitats
antifranquistes i condemnat a nou mesos de presó, que
purgà a la Presó Model de
Barcelona (Catalunya) i d'Alcalá de Henares (Madrid,
Castella, Espanya). Membre
de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), després de
diversos motins i
tres vagues de fam, el novembre de 1978 va ser posat en llibertat sota
fiança.
En 1983 retornà a París, on treballà
18 anys en la cadena M6 com a periodista i
cameràman. L'agost de 1989 viatjà a la
Península com a cameràman per a cobrir
la visita de Joan Pau II i
va ser
detingut per la policia a Santiago de Compostel·la (La
Corunya, Galícia), ja que
estava acusat d'un delicte de «tinença
d'explosius»; després de tres mesos de
presó preventiva, va ser absolt en el judici. En 1997
obrí i gestionà un
restaurant a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Fou
redactor durant més de
deu anys del periòdic La Semaine
du
Roussillon, especialment amb cròniques
culinàries. En 2013 el seu testimoni
va ser recollit per Joni D. en el llibre Grups
Autònoms. Una crònica armada de la
transacció democràtica. En 2016 va fer
el documental Hommage à La Nueve
24 août
2016 i en 2021 estrenà el seu reportatge Amis, dessous la cendre, on
explicà les seves experiències de
reclòs
a la Presó Model de Barcelona. Malalt de covid-19, Victor
Simal va morir el 17
de maig de 2022 al Centre Mèdic «Les Patios
d'Argent» de l'Alzina Rodona d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord). ---
|
![[16/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/05]") |
|
![[18/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/05]") |
|
|
| Actualització: 26-07-24 |