|
---
Anarcoefemèrides
del 17 de juliol Esdeveniments
Cartell de l'acte - Míting de suport
a Sacco i Vanzetti: El 17 de juliol de 1927 se celebra a
la casa de Walter Van
Eeckhout, a la plaça Cour-d'Haine del barri de Jolimont, a
La Louvière
(Hainaut, Valònia) un míting de protesta contra
la condemna a mort dels
militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeu
Vanzetti. L'acte
va ser organitzat per la Federació del Centre del Socors
Roig Internacional
(SRI). Hi van intervenir L. Guyomard, secretari general de l'SRI;
Robert Lejour,
en nom de la Federació Independent d'Estudiants Socialistes
(FIES); i Charles Plisnier,
president de l'SRI. ***
Franco
amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de
1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar - Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia. ***
La mesa del míting amb Frederica Montseny Mañe prenent la paraula - Míting del XXX
Aniversari de la Revolució espanyola: El 17 de juliol de 1966 se celebra al
Cinema Variétés, a La Canebière, de Marsella (Provença, Occitània) un gran
míting internacional commemoratiu del XXX Aniversari de la Revolució espanyola.
L'acte va ser organitzat per la Comissió de Relacions del Nucli de Provença de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili i comptà amb el
suport de la CNT Francesa. En aquest míting, presidit per Anibal Ferré Gómez,
secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT
francesa, van intervenir l'intel·lectual llibertari Daniel Guérin; l'advocat Henri
Julien, com a president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de
Provença; Frederica Montseny Mañé, per la CNT espanyola; i Joseph Soriano,
secretari de la CNT francesa. Al final de l'acte, al qual assistí nombrós
públic, es va fer una recol·lecta a benefici de la subscripció «Pro-Espanya
Oprimida» (caiguts, presos, familiars, etc.) que recaptà 111.350 francs antics. Míting del XXX
Aniversari de la Revolució espanyola (17 de juliol de 1966) ***
- Míting pro
amnistia: El 17 de juliol de 1977 se celebra la Camp de
Futbol de Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya) un míting per l'amnistia total i
d'afirmació
anarcosindicalista organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Hi van intervenir Francesc Boldú Martínez, Juan
Ramón Ferrer, Lluís Folch,
Enric Marco Batlle, Frederica Montseny Mañé,
Pedro Morilla, José Muñoz Congost
i José María Reyes. ***
Cartell del
Cinquantenari de la mort de Malatesta - Cinquantenari de
la mort de Malatesta: El 17 i el 18 de juliol de 1982 se
celebra a Ancona
(Marques, Itàlia), organitzats pel Moviment Anarquista
Italià (MAI), els actes
de commemoració del cinquantenari de la mort d'Errico
Malatesta, figura clau
del moviment anarquista italià i internacional. El 17 de
juliol tingué lloc, al
Saló del Palau de la Província d'Ancona, una
conferència-debat sobre la seva vida
i el seu pensament, que comptà amb la
participació de Gino Cerrito, Carlo
Doglio, Placido La Torre i Umberto Marzocchi. I l'endemà, 18
de juliol, es va
reinstal·lar provisionalment a la plaça Errico
Malatesta de la ciutat la làpida
dedicada a la seva memòria que s'havia posat en 1953.
Posteriorment hi hagué
una manifestació fins a la plaça Torrioni, on es
va retre homenatge als caiguts
de la «Setmana Roja», i finalment hi
hagué una concentració a la plaça
Roma, on
es va realitzà un míting a càrrec de
Paolo Finzi i Umberto Marzocchi. Cinquantenari de
la mort de Malatesta (17 i 18 de juliol de 1982)
Naixements
Fotografia
policíaca d'Henri Hérouard (6 de març
de 1894) - Henri Hérouard:
El 17 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 18 de juliol– de 1876 neix al XVII
Districte de París (França)
l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny.
Sos pares es deien
Armand Émile Hérouard, empleat ferroviari, i
Constance Alexandrine Bligny. Es
guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista
arran
de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella
època vivia, amb
son germà Émile Hérouard,
també fitxat, al domicili de son oncle André
Bligny,
al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de
França, França).
Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13
mesos de
presó i també sos companys Lecoq (18 mesos),
Pfister (dos anys) i Bligny (50
francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en
l'apel·lació de
juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla,
fabricant de
tinta, al número 43 del carrer Écoles de
Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb un desena de companys de París i de
la regió parisenca.
A començament de segle va ser inscrit en el registre
d'anarquistes
«desapareguts» i/o
«nòmades». El 8 de setembre de 1900 es
casà a Vincennes
(Illa de França, França) amb la modista
Eugénie Merger. En aquesta època
treballava d'ajustador i vivia amb son pare, ja vidu, a
Saint-Germain-en-Laye
(Illa de França, França). Henri
Hérouard va morir el 9 de desembre de 1945 a
Montreuil (Illa de França, França). ***
Bartholomeus de Ligt - Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seu últim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossem. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya). ***
Notícia
de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el
periòdic de Nimes La Provence Ouvrière
et Paysanne del 13 d'octubre de 1928 - Joanin Malbos:
El 17 de
juliol de 1887 neix a Sant
Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i
després anarquista Joannin Malbos, més conegut
com Joanin Malbos.
Sos pares es deien Léon Malbos, conreador, i Marie Catherine
Frighette. Es guanyava la vida com a
obrer agrícola. En 1919
era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc,
Occitània) de la III
Internacional. El 28 de febrer de 1920 es casà a Sant Geli
amb Berthe Alexandrine Leroy. Durant la
dècada dels vint mantingué una
estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i
lluità força pel seu
alliberament. En
1932 fou un dels
principals animadors de la cèl·lula comunista de
Sant Geli, el secretari de la
qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una
reunió pública, anuncià
la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per
«reprendre la lluita
sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de
1937 presidí al
cinema Femina una reunió pública sobre la
situació de la Revolució espanyola i
en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la
paraula
Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la
policia,
intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va
tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant
Geli (Llenguadoc,
Occitània). ***
José
Bonat Ortega - José Bonat
Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia,
Espanya) el periodista
i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat
Ortega –citat a
vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet,
Bonal, etc.).
Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,
El Luchador, Noticiario Gaditano,
Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les
«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis. ***
José
María Aristegui Laspiur - José
María
Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata
(Biscaia, País Basc)
l'anarquista i anarcosindicalista José María
Aristegui Laspiur. Sos pares es
deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur
Gorrochategui. Des de molt
jove milità en el moviment anarquista i en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida
com a ajustador
mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio
Larrea, Pedro del Olmo
i Esteban Sebastián), va escriure a La
Revista Blanca i en 1928 envià diners a la
col·lecta pro presos organitzada
per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va
estar exiliat a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la
proclamació de la II República espanyola
retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser
amic d'Isaac Puente Amestoy. El
juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de
la CNT, representà aquest
en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i
1937, fou
comandant intendent del Batalló «Isaac
Puente». En 1938 formà part del grup
«Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya),
adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el
deixà per a sumar-se a l'Agrupació
Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i aconseguí
embarcar-se a bord del Mexique cap
a
Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de
juliol de 1939 amb sa companya Manuela
Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui
Sebastián. En 1942 fou vocal del
primer Comitè de la Delegació General de CNT de
Mèxic. El 14 de desembre de
1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom
de la CNT basca, el manifest
contra la Junta Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament) i
la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de
l'interior i els
grups de la tendència
«col·laboracionista». En 1947 de bell
nou fou membre de
l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la
Delegació General de la CNT
d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de
subscripció pro presos
confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT
reunificada
de Mèxic. José María Aristegui Laspiur
va morir en 1974 a Mèxic i sa companya,
devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte,
catòlicament. La coneguda
periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores
(Carmen Aristegui) és néta
seva. José María
Aristegui Laspiur (1897-1974) ***
Ida
Scarselli - Ida Scarselli: El
17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Ida
Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era
filla
d'una família anarquista adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), coneguda
com els Zoppo. Tots sos germans i
germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del
moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la
«Banda dels Zoppo».
Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista
decidí
atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo,
produint-se un
enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes,
entre
ell son germà Ferruccio, víctima de
l'explosió d'una bomba; arran de la
repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es
desencadenà
posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se.
Mentre era buscada per
la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma
(Itàlia), on s'havia
refugiat ja que aquest era amic personal de la família,
conegué l'anarquista
Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va
ser detinguda amb
alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici
que se
celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per
manca de proves i,
amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament
de 1927 va ser empresonada
novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics
i el 23 de juliol
d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la
primera dona a
Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio
Montanari i Elisa Veracini, a
dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de
vigilància i a la prohibició
d'exercir càrrecs públics. A la presó
es casà amb Bottino i crià sa filla
Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà
encara dos fills més,
Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través
de comunistes francesos, va
estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS.
L'estiu de
1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de
Roma
proposà la seva deportació i el 30 de setembre de
1929, considerada com
«extremadament perillosa per a l'ordre nacional»,
se li va assignar confinament
per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari.
Presentà un recurs contra aquesta
mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser
traslladada a l'illa
de Ponça, on va romandre fins el març de 1932,
quan va ser alliberada. Marxà
cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es
reuní amb son company Bottino. Inscrita
com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies
i en llibertat vigilada
durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a
«adversària irreductible»
pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada,
perquè «conserva immutables
els seus principis anarquistes». En 1938 els informes
policíacs continuaven en
la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser
detinguda mentre Benito
Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys
més tard encara era
estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb
son
company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra
en la manifestació. El
19 de gener de 1947 partí de Nàpols
(Campània, Itàlia) amb sa família cap
al
Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a
Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un
veí, aquest
assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973
retornà a Itàlia i
s'instal·là un
temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat
italià una
assignació per la mort de son marit que finalment
aconseguí en 1975. Ida
Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de
Janeiro, Brasil). En
2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La
famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia
anarchica
temuta da tre dittature. ***
Silvio
Quintavalle - Silvio
Quintavalle: El 17 de juliol de 1898 neix a Massa
Marittima (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Silvio Quintavalle. Sos pares es deien Antonio Quintavalle
i Maria
Lumini. Es guanyà la vida treballant de miner i
s'integrà en el moviment
llibertari de molt jove. Enviat al front durant la Gran Guerra,
retornà de
permís la primavera de 1919 a la seva població
natal. El 16 de juny d'aquell
any, cap a les dues de la nit, va ser sorprès pels
carrabiners amb altres companys
(Luigi Guazzini, Domenico Montagnani, Primo Morelli i Giuseppe
Stefanielli)
tocant una guitarra i cantant pels carrers. La policia
s'apoderà de
l'instrument musical, però els joves es posaren a protestar
davant la caserna
demanant la guitarra. Els carrabiners els van denunciar per
«escàndol a la via
pública» i ell va ser immediatament enviat al seu
regiment. El 7 de novembre de
1920 els republicans van celebrar la seva victòria a les
eleccions locals a la
plaça Garibaldi, quan ell, amb altres anarquistes (Attilio
Montagnani, Giuseppe
Parrini, Teodoro Sacchetti i Francesco Vivarelli), s'acostà
a Chelini, un paisà
de Massa Marittima que era voluntari a l'Estat Lliure de Fiume amb
Gabriele D'Annunzio,
i es posà a dir fàstics del Fiume, dels feixistes
i D'Annuzio; l'home, va ser
envoltat i ferit per un dels anarquistes amb una punyalada al costat
dret.
Denunciat, el 25 de febrer de 1921 declarà davant el jutge
de primera instància
que havia vist la baralla però que no sabia qui havia estat
l'autor de
l'agressió, mentre que la resta dels acusats van fer
declaracions semblants.
Jutjats, Parrini, Sacchetti, Quintavalle i Vivarelli van ser condemnats
a dos
mesos de presó i Montagnani a 50 dies de
reclusió. Els anarquistes van apel·lar,
però l'11 de maig l'Audiència de Grosseto va
confirmar la sentència de primera
instància. Setmanes després
s'enfrontà, davant la catedral de Massa Marittima, a
Silverio Zanetti, secretari local feixista de Follonica (Toscana,
Itàlia), a
qui va agredir. El 13 d'agost d'aquell any, a manera de
represàlies, va ser
acomiadat de la mina «Montecatini» de Gavorrano
(Toscana, Itàlia) on feia
feina. El 9 d'octubre de 1921, amb un grup de companys anarquistes
(Rizieri
Guazzini, Fortunato Signori, Tonielli, etc.), s'enfrontà a
la plaça Garibaldi
amb un escamot feixista, grup que va rebre de valent juntament a un
carrabiner.
El 30 d'agost de 1922, juntament amb l'anarquista Eligio Pozzi,
emigrà
legalment a França i després s'establí
a Blegny (Lieja, Valònia), on treballà a
les mines d'hulla. Després va fer feina en un
telefèric belga i, posteriorment,
fins el 1924, en una siderúrgica de Montignies-sur-Sambre
(Charleroi, Hainaut, Valònia),
des d'on col·laborà en el periòdic
romà Libero Accordo. El juny de 1925
envià
un article per a Libero Accordo des de Couillet
(Charleroi, Hainaut, Valònia).
En 1925 es casà amb una belga, amb qui va tenir un infant.
En 1926 encara vivia
a Montignies-sur-Sambre i en 1927 a Sedan (Ardenes, França),
on va fer costat
els periòdics anarquistes Il Monito i La
Diana. El març de 1928
el consolat feixista italià de Charleroi demanà a
les autoritats belgues la
seva expulsió del país. L'1 de gener de 1930 va
ser inscrit el butlletí de
recerca de la policia. El 2 de març de 1930
retornà a Itàlia per a visitar sa
mare malalta i a finals de mes tornava a ser a Montignies-sur-Sambre,
on va
romandre fins l'1 de desembre, data en la qual tornà
definitivament a Itàlia. Treballà
de miner a Niccioleta (Massa Marittima, Toscana, Itàlia). El
4 de juny de 1933
va ser detingut administrativament i el també el novembre de
1934, després que
unes banderes italianes exhibides a Massa Marittima per celebrar la
victòria de
la Gran Guerra fossin llançades a una bassa. Absolt per
manca de proves, va ser
sotmès a una estreta vigilància i el 30 de
setembre de 1936, en un informe dels
carrabiners de Massa Marittima a la Prefectura de Policia de Grosseto
aquests veien
necessari acomiadar-lo de la mina de Niccioleta per
«propagandista subversiu» i
per les seves relacions amb antifeixistes, com ara l'anarquista Menelik
Giusti,
el comunista Romeo Lippi, Engels Lambardi del Partit Popular
Italià (PPI), el
socialista Primo Olivelli, el subversiu Gino Lolini i els militants
Ruggero Romani
i Estido Verni. En aquesta època participà, amb
els anarquistes Libero Corrivi
i Giuseppe Gasperi i els comunistes Elvezio Cerboni i Enrico Filippi,
en
reunions semiclandestines celebrades al restaurant Pollazzi, al Borgo
de Massa Marittimi,
trobades moltes vegades pertorbades per escamots feixistes. El 19 de
juny de
1938 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Grosseto i en
aquesta època
treballava a la mina «Puccioni», a la vall de Zanca
de Massa Marittima. Després
de la caiguda del feixisme, col·laborà en la
resistència partisana i formà part
del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional)
local. Després de la II Guerra Mundial, reprengué
la seva militància en el
moviment llibertari i es dedicà a distribuir la premsa
anarquista (L'Adunata
dei Refrattari, Il Libertario, Umanità
Nova, etc.). Silvio
Quintavalle va morir el març de 1978 a Massa Marittima
(Toscana, Itàlia). Silvio Quintavalle
(1898-1978) ***
Ramon
Recasens Marsal
- Ramon Recasens
Marsal:
El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista
Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira
i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità
activament
en el Comitè Local
de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta
organització. Quan
l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any
ajudà a la formació de
la «Centúria Floreal» de les Joventuts
Llibertàries i lluità enrolat en la
«Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir
de gener de 1937, d'Aragó.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser reclòs en diversos
camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya
s'integrà en la
resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat al camp de
concentració de
Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)
–altres fonts citen que, després de
passar per diversos camps de concentració francesos i
alemanys, acabà al de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va
romandre cinc anys fins a
l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del
camp de
concentració sortí amb una lesió
cardíaca. Durant la dècada dels quaranta
visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina.
Fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon
Recasens Marsal va
morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de
juliol– de 1974. ***
Gino
Manetti
- Gino Manetti: El
17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia)
–algunes fonts citen el
8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més
conegut com Gino Manetti, que va
fer servir el pseudònim d'Antonio
Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna
Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure
presoner dels
alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar
a les línies italianes
després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou
considerat per la
policia com a «irreductible i extremadament
perillós» per les seves accions
«criminals», les seves competències
propagandístiques anarquistes i la
influència que aconseguí a la seva zona.
Després de la «Marxa sobre Roma» es va
veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa
companya
i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània), però
uns mesos després hagueren de separar-se, ell a
París (França) i sa família
hagué de retornar a Itàlia, on no en
pogué sortir malgrat els esforços seus
durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de
pintor en la construcció i
freqüentà el cercle anarquista
il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El
novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a
un mes de presó
per possessió d'«arma prohibida». El desembre
de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la
banda de Pollastro. Després
d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per
l'Audiència
del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas
Ciapellioni,
Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per
l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser
alliberat i
immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres
companys a Marsella sota
el nom d'Antonio Padovani, va ser
identificat pels serveis d'intel·ligència del
consolat feixista italià i
denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de
1931 va ser detingut per
robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou
un continu sortir
d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i
viceversa, sota l'acusació
de furt o per violació del decret d'expulsió. El
23 de maig de 1935 va ser
condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els
anarquistes Dario Fabiani
i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10
anys de domicili
obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de
Bèlgica, va ser alliberat de
la presó on romania i, donada la situació,
demanà la repatriació. A Itàlia va
ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a
Florència, el juliol
de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres
subversius.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la
instauració de la
República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats,
ell va romandre
tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori
i dos subversius
sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando
Gualtieri i Orlando
Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses
ocasions per
delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi
d'Azione
Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica)
eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi,
comandant del districte militar de Florència, i com a
represàlia els feixistes demanaren
ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis,
però el comandant
alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de
desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó
florentina de Le Murate
per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp
de tir de Le
Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on,
juntament amb altres quatre companys
(Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando
Storai), fou
afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a
l'escamot
d'execució com a signe de traïció a la
pàtria. L'octubre de 1944 un dels
primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència
es batejà amb el
seu nom. ***
D'esquerra
a dreta: Julio Fernández López (El Cabra), Narciso
Martínez González (El Mondas) i
Antonio Bermejo Perea; acotat, Jacinto Rueda Pérez. - Julio Fernández
López: El 17 de juliol de 1912 neix a
Avilés
(Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Julio Fernández López,
conegut com El Cabra o Cabraloca.
Sos pares es
deien Santos Fernández Llanas, jornaler, i Carmen
López Menéndez. Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), qual
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 destacà en el rescat de persones
aïllades a la zona de Lleó
(Castella, Espanya). Quan la caiguda del front Nord, el 4 de maig de
1938 va
ser condemnat a sis anys de presó militar per
«cooperació en intent de
rebel·lió» i a 12 anys per
«deserció». El 22 de novembre de 1945 va
ser
capturat en una gran agafada per les autoritats franquistes,
reclòs a la presó
lleonesa de Puerta Castillo, jutjat i condemnat el 5 de desembre de
1947 a dos
anys de presó. Julio Fernández López
va morir el 3
de novembre de 1976 a Oviedo (Astúries, Espanya). ***
Retrat
al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem
Gayà, quan ambdós estaven tancats a la
presó
provincial de Palma (1940) - Josep Muntaner
Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal
de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia
(Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i
Cerdà, conegut
com Fusteret. Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de
Pollença. Va poder anar a
l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va
veure
influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor
Hugo, Gabriel Miró o Anatole
France. En 1927 sa família es traslladà a
Pollença. Barber de professió, amb la
proclamació de la II República milità
en la Joventut Republicana. Amb altres companys,
creà al Centre Republicà de Pollença
un grup d'afinitat anarquista, on rebien
diferents publicacions llibertàries i feien
tertúlies. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la
visita que
Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus
companys una
conferència d'aquesta a Pollença. Durant
l'aixecament feixista de juliol de
1936, participà en la inútil defensa que els
republicans i els carrabiners
pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb
dinamita,
escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer
front els escamots
falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la
resistència s'enfonsà,
amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i
s'amagaren a les muntanyes de la Serra
de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona
(Pollença, Campanet,
cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense
saber
ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el
desembarcament republicà
esperat no es produïa. Decidiren separar-se i
Bonjesús, gràcies a la
complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el
cercle feixista i arribar a
Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser
detingut el 3 d'agost de 1936
per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa
Pobla. Va ser
tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime
I» al port de Palma i després a
la «Prisión Estaciones de Palma»,
més coneguda com Can Mir, on conegué, entre
altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el
cita en les seves Memòries a les
presons de la guerra civil a
Mallorca. A la presó, a més de ser
testimoni de les constants saques o
tretes, s'assabentà que
Bonjesús havia estat detingut quan
intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a
Mallorca. A Can Mir
gosà recitar poesies en català als presos
allà tancats. Va ser jutjat per un
tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota
l'acusació de
resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel
Godet Llopis i d'«anarquista
perillós capaç de cometre qualsevol
atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó,
aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment,
va ser commutada a
sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat
provisional de la presó. De tornada a Pollença,
abandonà l'activitat política i
bastí un comerç a l'engròs de
productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de
1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no
militar, portava els
dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que
s'havien recaptat
al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit
Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta.
Va escriure poesia, que publicà en set volums –Gotes
de mel (1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),
Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)–, i un llibre de memòries
No eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després. Josep Muntaner Cerdà (1913-2010) ***
Necrològica
de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación
de gener-febrer de 1980 - Marina Esteban Villalba: El 17 de juliol de 1915 neix a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània). ***
Eugenio
Maggi - Eugenio Maggi: El
17 de juliol de
1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Eugenio Maggi, conegut com Tebba.
Fou
el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i
Giuseppina
Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat
en 1926 de la seva
feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per
la seva
negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF),
obrí un taller al
barri genovès de Coronata, que sistemàticament va
ser assaltat i cremat pels
escamots feixistes, a més de patir agressions
físiques i detencions. En 1929 sa
família es traslladà a la barriada de Sestri
Ponente –coneguda com «Sestri la
Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio
començà a treballar amb 14 anys en una factoria
de torrefacció cafetera; més tard
esdevingué operari a la fàbrica
d'automòbils
i de carrosseria ferroviària «San
Giorgio» a Sestri Ponente. Després de
conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment
antifeixista es decantà
pel pensament llibertari i començà a participar
en les activitats de la
clandestina Federació Comunista Llibertària
(FCL). Després de la «Proclama
Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor
de l'armistici
entre Itàlia i les forces armades aliades, es
començà a recuperar a Sestri
Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de
l'11 de
setembre es desencadenà el primer acte de
resistència armada contra les tropes
alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus
amics Vittorio Zecca i
Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup
d'acció de la Brigada «Squadre
d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció
Partisana) «Malatesta», organitzada
per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres
grups,
Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma
«Langhe» i Giacomo Pittaluga en una
brigada de la Divisió Garibaldina
«Coduri», que actuà al Tigullio
genovès. El
24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca,
juntament amb Francesco
Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació
d'una espia infiltrada
en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la
Direcció de Policia de Gènova, va
ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto
Veneziani, cap de la
Secció Política de la policia genovesa. L'agost
de 1944 va ser traslladat a la
presó milanesa de San Vittore, on presencià
diversos afusellaments de companys,
i el mes següent va ser enviat al camp de
concentració de Bolzano, on va ser
lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la
República Social Italiana de Salò. El 7
de setembre de 1944 arribà al lager
de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de
treball de
Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va
ser registrat sota
la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats
a l'establiment on es
construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de
1945 va ser traslladat al camp
principal de Dachau. Tingué sort i pogué
aguantar, encara que en forma
d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes
nord-americanes
el 29 d'abril de 1945. Després de romandre
gairebé un mes en un hospital de la
Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945
retornà a Itàlia. A
Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina
«Alpron», com a comissari de
destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en
una fàbrica genovesa
i fins i tot marxà fora de Ligúria i
d'Itàlia per fer feina, passant períodes a
França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat
de Sardenya on romangué més de
10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i
sindicals
d'aleshores. També va prendre part en la revolta de
Gènova del 14 de juliol de
1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de
juny de 1960. Eugenio Maggi va
morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia). ***
Roberto
Ambrosoli a l'«Incontro Internazionale Anarchico»
de Venècia (setembre de 1984) - Roberto
Ambrosoli: El 17 de juliol
de 1942 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el
científic i
militant anarquista Roberto Ambrosoli, que va fer servir el
pseudònim P. Brosio.
Fill d'una
família benestant, es va
introduir en el moviment anarquista quan estudiava el batxillerat a
l'Institut
Parini de Milà, juntament amb Amedeo Bertolo. En 1956
prengué part en la
primera manifestació contra la intervenció
soviètica a Hongria. Posteriorment
es traslladà per qüestió de la feina del
pare a Nàpols (Campània, Itàlia) i,
definitivament, a Torí. En 1962 fundà amb Gerardo
Lattarulo el grup «Giovientù
Libertaria», que en 1970 es rebatejà com Gruppo
Azione Anarchica (GAA, Grup
Acció Anarquista) i s'ajuntà amb el grup
milanès encapçalat per Amedeo Bertolo
per a formar els «Gruppi Anarchici Federati» (GAF,
Grups Anarquistes Federats),
que arreplegà destacats anarquistes (Paola Amparore, Ornella
Buti, Tobia
Imperato, Gerardo Lattarulo, Ada Monteverde, Mauro Pappagallo, Emilio
Penna,
Cosimo Valenti, etc.). Amb altres companys (Nico Berti, Amedeo Bertolo,
Paolo
Finzi i Luciano Lanza), publicà el llibre Anarchismo
'70. Un'analisi nuova per la strategia di sempre. Aleshores
el grup es
reunia al «Cercle Eliseo Reclus». En aquests anys
setanta col·laborà amb el
grup anarquista «Machno» de Marghera
(Venècia, Vèneto, Itàlia). A finals
dels
anys setanta s'oposà als partidaris de la lluita armada
clandestina i minoritària,
fet que implicà una ruptura amb el «Cercle Eliseo
Reclus». Amb Amedeo Bertolo
col·laborà, moltes vegades sota el
pseudònim P. Brosio, en
diverses publicacions, com ara A. Rivista
Anarchica i Materialismo
e Libertà. A partir de 1978 va ser un dels
principals responsables de la
revista internacional Interrogations,
fundada en 1974 per Louis Mercier Vega, la redacció de la
qual passà a Torí en
1976. En 1978 col·laborà, amb altres, en el
llibre I nuovi padroni. Entre 1979
i 1986 formà part del consell de
l'administració i distribució a Torí
de l'editorial «Antistato». En els anys
vuitanta fou un dels redactors de la revista Volontà.
Va ser un dels fundadors del Centro Studi Libertari -
Archivio Giuseppe Pinelli i un dels organitzadors de
l'«Incontro Internazionale
Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Es
guanyava la vida com a professor
de microbiologia agrària a la Facultat d'Agricultura de la
Universitat de Torí
i també va ser mestre de karate. Sobresortí com a
dibuixant, popularitzant el
personatge Anarchik en la premsa
llibertària internacional –sembla que aquest
personatge va ser creat a
principis dels anys setanta pel nord-americà G. Segfrie.
També va fer
traduccions per a l'editorial
«Elèuthera» de destacats
intel·lectuals (Murray
Bookchin, Noam Chomsky. Marcus Rediker, James C. Scott, Colin Ward,
etc.). En
1986, després de l'autodissolució del GAA,
deixà de militar activament, però
sempre mantenint-se anarquista. En els seus últims anys
participà activament en
el desenvolupament del pensament anarcoecologista. En 2019 es
publicà un
reculls dels seus còmics sota el títol Anarchik.
Farò del mio peggio. Cronache anarchiche a fumetti.
Sa companya fou Elvira,
amb qui tingué dons infants, Daniele i Alessandro. Malalt de
covid-19, Roberto
Ambrosoli va morir el 7 d'abril de 2020 a l'Hospital Mauriziano de
Torí
(Piemont, Itàlia). ***
Gérard
Mélinand (1971) - Gérard
Mélinand: El 17 de juliol de
1952 neix al XII Districte de
París (França) l'impressor i militant anarquista
Gérard Michel Jean-Claude
Mélinand, conegut com Grand
Gégé. Fill d'una família
francoitaliana
seguidora de Charles de Gaulle, sos pares es deien Marceau
Mélinand i Vittoria
Boninsegna. Quan estudiava a l'Institut Aragó de
París, no participà en el moviment estudiantil de
«Maig de 1968», però en 1969
s'adherí al Comitè d'Acció del seu
institut, descobrint el comunisme llibertari
i entrant a formar part del grup de l'Organització
Revolucionària
Anarquista (ORA) de Vincennes (Illa de França,
França). Vivia al V Districte de
París i s'adherí al grup «Jules
Vallès» del XIII Districte, participant
activament de les tasques a la barriada organitzades pel
col·lectiu editor de Le
Canard du 13è i animant el grup
d'animació infantil del barri. Dins
d'aquest grup va ser nomenat membre del Secrétariat aux
Relations
Internationales (SARI, Secretariat per a les Relacions Internacionals),
encarregat de les relacions amb els companys italians.
Paral·lelament, es formà
en el ofici d'impressor en «Edit 71», la impremta
muntada per l'ORA, i passà a
treballar al laboratori d'òfset de la impremta
«Les Imprimeurs Libres». En 1974
entrà a formar part del grup del V Districte de
París de l'ORA, amb Natacha
Doudjeva, Rolf Dupuy, Laurence Galice i Geneviève Pauli,
entre d'altres, i participà
en les activitats de la «Maison pour Tous» (Casa
per a Tothom) del carrer
Mouffetard i en la publicació del periòdic de
contrainformació Le Cri du
5ème. En 1976 fou partidari de
l'exclusió de la tendència que acabaria
formant la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris
(UTCL) i començà a
militar en l'Organització Comunista Llibertària
(OCL), nou nom adoptat per
l'ORA. Durant els anys setanta fou partidari de l'anomenat
«moviment autònom»,
participant en l'ocupació del diari Libération,
fent costat l'ocupació
de la fàbrica de rellotges «Lib» i
esdevenint una de les figures més destacades
de l'«Appel pour l'Autonomie du Moviment Social»
(Crida per l'Autonomia del
Moviment Social) de París. La violència extrema i
l'antisindicalisme d'aquesta
organització donà lloc a la sortida de nombrosos
militants de l'OCL i ell ho va
fer en 1982. En aquells anys participà també en
les lluites antinuclears
(Malville, de 1977; Plogoff, entre 1979 i 1980, etc.), contra la
repressió i a
favor de la solidaritat internacional, així com diverses
campanyes de tota
casta (antimilitaristes, llibertat d'expressió, etc.). El
maig de 1989 signà,
amb altres militants llibertaris (Georges Fontenis, Daniel Guerrier,
André
Senez, etc.), l'«Appell pour une alternative
libertaire» (Crida per a una
alternativa llibertària), que acabà donant lloc
en 1991 a l'organització
Alternativa Llibertària (AL). Després de
treballar en diverses impremtes, en
1994 creà l'empresa «Les Cinq Doigts de
la Main» en fundà la seva pròpia
impremta al XI Districte de París sota el nom
«Expressions», que reagrupava
tres petites impremtes de tradició militant, artesanal i
cooperativa («Gilles
Tautin», «Primavera-Quotidienne» i
«ECG»). Arran de la reactivació de la
Confederació Nacional del Treball de França
(CNT-F) durant les vagues de 1995,
s'acostà a aquesta organització, a la qual, a
finals dels anys noranta, malgrat
l'oposició d'alguns militants que pensaven que el seu
estatus de patró era
incompatible amb la seva adhesió a la CNT-F,
aconseguí afiliar-se en el
Sindicat de la Comunicació, amb seu al carrer Vignoles.
D'ell fou la idea
d'organitzar les jornades culturals «Mai 2000, pour un autre
futur» i participà
activament en el comitè de la CNT-F (Yves Peyraut, Jacques
Toublet, etc.)
encarregat de portar-les a terme. Després d'aquelles
jornades esgotadores,
Gérard Mélinand va morir durant la nit del 21 al
22 de juny de 2000 d'un
aneurisma quan sortia de la seva impremta, al XI Districte de
París (França).
Centenars de persones participaren en l'acte de la seva
incineració al
cementiri parisenc de Père Lachaise. Després de
la seva mort, una part dels
assalariats d'«Expressions» fundaren el 16
d'octubre de 2000 la impremta
cooperativa «Expressions 2». ***
Gilles
Durou - Gilles Durou:
El 17 de juliol de 1954 neix a
Hloirac (Aquitània, Occitània) l'activista
anarquista, antimilitarista,
ecologista i feminista Gilles Pierre Durou. Sos pares es deien Jean
René Durou
i Gisèle Louise Artaud. A començament dels anys
setanta va començar a militar
en el «Grup Sébastien Faure» de Bordeus
(Aquitània, Occitània) de la Federació
Anarquista (FA). Fou especialment actiu en el Comitè de
Lluita dels Objectors
(CLO) i a començaments dels anys vuitanta
abandonà la FA i creà el Grup
Anarquista de Bordeus (GAB), format sobretot per estudiants, que
editava el
periòdic Dégel (1983-1984) i
del qual era l'administrador amb Jean
Barrué. En 1980 obrí la llibreria
llibertària «L'En Dehors», en la qual, a
partir de 1986, s'establí el Cercle d'Estudis Llibertaris
(CEL), especialitzat
en organitzar reunions i discussions públiques. Entre 1980 i
1986 col·laborà en
la revista llibertària internacional Agora,
editada a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i dirigida per Solon Amoros. Durant els anys
vuitanta participà en
les accions del Comitè del Lluita Antinuclear
Girondí (GLANG), del Col·lectiu
Girondí pel Dret de les Dones a l'Avortament i a la
Contracepció i del «Grup
Emma Goldman» de París. A finals de la
dècada entrà a formar part de
l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i,
després de formar-se en
fotocomposició, ajudà en les tasques de
maquetació de la revista mensual Courant
Alternatif de l'OCL. Força compromès
amb la lluita dels immigrants
il·legals, especialment arran de les vagues de fam de 1991,
1998 i 2002,
començà a interessar-se per la
política africana. En 1994 organitzà el
«Col·lectiu
Girondí per Rwanda», país que
visità en 1995 per recollir els testimonis dels
supervivents i que van permetre desemmascarar Sosthène
Munyemana, un dels
protagonistes del genocidi a Butare (Rwanda), refugiat a Bordeus.
També fou un
dels fundadors de l'editorial Analis, la qual, en 1988,
reedità L'increvable
anarchisme, de Louis Mercier Vega, i que en 1995
publicarà l'obra de
Christophe Soulié Liberté sur paroles.
Contribution à l'histoire du Comité
d’Action des Prisonniers. Fou assidu les
càmpings anuals organitzats per
l'OCl als Pirineus i es mostrà força actiu en el
moviment contrari a la
construcció del túnel de Somport. Sa companya, de
qui estava divorciat, fou
Catherine Labrousse. Vivia a Begla (Aquitània,
Occitània). El desembre de 2002
fou hospitalitzat a causa de la seva deteriorada salut. Giulles Durou
va morir
el 22 de setembre de 2003 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus
(Aquitània,
Occitània) a causa d'una crisi cardíaca i les
seves cendres foren escampades en
una vall dels Pirineus bascos. ***
Gaetano
Manfredonia - Gaetano Manfredonia: El 17 de juliol de 1957 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'historiador, professor i militant anarquista Gaetano Manfredonia. En 1984 presentà la tesi doctoral d'història contemporània, dirigida per Raoul Girardet, L'individualisme anarchiste en France (1880-1914) i en 1990 una de nova, també dirigida per Girardet, titulada Études sur le mouvement anarchiste en France. Ha centrat el seus estudis sobre els corrents llibertaris a Itàlia i a França. En 2007, amb la publicació del seu llibre Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme, éducationnisme-réalisateur, renovà la historiografia del moviment anarquista francès en proposar una nova tipologia de l'anarquisme i dels anarquistes. Estudià a l'École Nationale Supérieure des Sciences de l'Information et des Bibliothèques (ENSSIB, Escola Nacional Superior de Ciències de la Informació i de Biblioteques) i a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de París (França) i fou professor de Ciències Econòmiques. Actualment és funcionari en el Cos de Conservadors de les Biblioteques Territorials de França i director de la Biblioteca Departamental de Préstec de Corresa (Llemosí, Occitània). En 2016 participà en el documental Ni Dieu ni maître, une histoire de l'anarchisme, dirigit per per Tancrède Ramonet. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Annales historiques de la Révolution française, Cités, Éthnologie française, La Feuille, Itinéraire, Le Monde Libertaire, Le Mouvement social, Revue Française d'Histoire des Idées Politiques, Vingtième Siècle, Volontà, etc. Entre les seves obres podem destacar L'Espagne libertaire (1986, amb altres), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Art et anarchie. Actes du colloque «Les Dix ans de Radio libertaire» (1993, amb altres), Déviance en société libertaire. Prison et anarchie (1993, amb altres), La lutte humaine. Luigi Fabbri, le mouvement anarchiste italien et la lutte contre le fascisme (1994), La chanson anarchiste en France des origines à 1914. «Dansons la Ravachole!» (1997), La culture libertaire. Actes du colloque international, Grenoble, mars 1996 (1997, amb altres), Agir au lieu d'élire. Les anarchistes et les élections (1999, amb altres), Les cultures politiques en France (1999, amb altres), L'Anarchisme en Europe (2001), L'anarchisme a-t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Colloque International. Toulouse, 1999 (2001, amb altres), Changer le monde sans prendre le pouvoir? Nouveaux libertaires, nouveaux communistes (2003, amb altres), Anarchisme et changement social. Insurrectionnalisme, syndicalisme, éducationnisme-réalisateur (2007), Élisée Reclus, Paul Vidal de la Blache. Le géographe, la cité et le monde, hier et aujourd'hui (2009, amb altres), Libres! Toujours... Anthologie de la chanson et de la poésie anarchistes du XIXe siècle (2011), Actualité de Bakounine (1814-2014) (2014, amb altres), Histoire mondiale de l'anarchie (2014) i Rêves et passions d’un chercheur militant. Mélanges offerts à Ronald Creagh (2017, amb altres), etc.
Defuncions
Carlo Cafiero - Carlo Cafiero: El
17 de juliol de 1892 mor a Nocera Inferiore (Campània,
Itàlia) el destacat
propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Havia nascut l'1
de
setembre de 1846 a Barletta (Pulla, Itàlia). Sos pares es
deien Ferdinando
Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant,
propietària de terres i
que treia força ingressos del comerç de grans.
Son germà Pietrantonio Cafiero
fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola
Straniero i després al
prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia),
on fou condeixeble d'Emilio
Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després
d'abandonar el seminari
sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es
matriculà a la Facultat
de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia).
Un cop graduat, amb la mort de son pare
heretà una considerable fortuna i es traslladà a
Florència, aleshores capital
del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera
diplomàtica. A Florència
freqüentà
els ambients democràtics i republicans i conegué
Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero,
i el pintor Telemaco
Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i
entrà com a agregat en
l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient
polític i diplomàtic, en
1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per
altres interessos (ocultisme,
etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món.
En 1870 passà una temporada a
França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i
després marxà cap a Londres
(Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe
amb les classes
obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich
Engels, qui li
va encarregar l'organització l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)
a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la
Comuna de París,
Engels el comissionà per anar a Itàlia i
coordinar les activitats de la
Internacional alhora que contrarestar la influència del
republicanisme de
Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment
obrer
italià. A principis de maig de 1871 sortí de
Londres i d'antuvi s'introduí en
els cercles democràtics de Florència i
conegué Luigi Castellazzo, president de
la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una
posició de defensa de
la Comuna de París. Després d'una breu estada a
Barletta, es traslladà a Nàpols
per establir relacions directes amb la secció de la
Internacional que operava
en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es
trobava en crisi arran de
l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores
desautoritzat i
expulsat. Intentà posar remei a la situació
tornant a connectar els antics
membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat
a
Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per
decret la secció de
la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la
seva casa
escorcolla i els seus documents i la seva correspondència
segrestada. Alliberat
pocs dies després, mentre se li instruïa el
procés, participà, encapçalant
l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII
Congrés de la Societat Obrera
Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre
de 1871, i en el
curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar
l'assemblea de manera
turbulenta. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
napolità La Campana, un
dels òrgans internacionalistes
més importants, i traduí a l'italià Il
Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte
epistolar amb
Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de
setembre de 1871,
que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el
Consell Federal de
l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la
secció napolitana,
influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a
deteriorar-se. D'antuvi
neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es
decantà cap el
costat de les posicions de Bakunin i, després d'una
reunió amb aquest a Suïssa,
abraçà completament les seves idees. En una
llarga carta (12-19 de juny de
1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el
Consell General de
Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a
Itàlia s'intentà
durant mesos de portar a terme un congrés que
arreplegués totes les forces esquerranes,
des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues
d'Obrers), al Cercle del Lliure
Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les
seccions de
l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe
Garibaldi,
coincidí amb la conferència fundacional de la
Federació Italiana de l'AIT, que
se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia),
conferència que presidí Cafiero i de la qual va
ser secretari Andrea Costa. La
Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de
resolucions polítiques i
organitzatives, entre les quals la més important fou la
proclamació de la
ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la
pràctica, significava la
secessió de la Secció Italiana de l'AIT.
Després assistí com a observador al
Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el
curs del qual es
decidí l'expulsió de Bakunin i de James
Guillaume, alhora que es condemnà els
dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més
intransigents de
l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a
Zuric (Zuric, Suïssa), per després
participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el
Congrés
Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es
constituí l'anomenada
«Internacional Antiautoritària». En
aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli,
Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de
l'Aliança de la
Democràcia Socialista, organització secreta
promoguda per Bakunin entre els
amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares
tendències
conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li
encarregà una investigació
sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi,
sospitós de ser un
confident de la policia, i interrogà aquest i els seus
acusadors a Torí
(Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que
implicà la seva
expulsió de la Federació Italiana. En
ocasió del II Congrés de la Federació
Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola
(Emília-Romanya,
Itàlia), però que finalment tingué
lloc entre el 15 i
el 16 de març de 1873 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut,
interrogat, però finalment eximit de
tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona
meitat de 1873 es traslladà a
Suïssa, on mantingué estretes relacions amb
Bakunin, ajudant-lo econòmicament
en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada
«La Baronata», a prop
de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que
havia de servir per a
refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions
conspiradores
arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús
dels fons posats a disposició
de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el
primer malbaratava,
van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre
això passava, també va
finançar la preparació del motí
d'agost de 1874 a diverses zones italianes
(Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb
Bakunin i el
fracàs del citat aixecament, van fer que es
distanciés un temps del moviment
actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià
de Sant Petersburg
(Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que
havia conegut a
Suïssa, sembla que perquè adquirís la
ciutadania italiana i així poder esquivar
les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li
impedien sortir
del país. Retornà a Suïssa, on
realitzà algunes vendes dels seus actius, i el
1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant
d'ací d'allà, establint contacte amb el
grup editor del periòdic Le Plebe
a
Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets
revolucionaris
de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc.
Després de tantes ajudes
econòmiques, la seva situació
econòmica es ressent i hagué de treballar com a
fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià,
sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération
Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de
correspondència sobre la situació italiana,
destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876
publicà en La Plebe el
seu assaig «Il socialismo
italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les
sentències absolutòries en
els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874,
s'engegà una nova
etapa de represa de la Federació Italiana, amb la
preparació i realització de
congressos regionals i del Congrés Nacional de
Florència-Tosi, que es va
realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment
obrer un
caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada
«propaganda pel fet», és a
dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat
d'atreure,
independentment del seu èxit, l'atenció de
l'opinió pública sobre el programa
de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta
línia cap l'imminent
congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29
d'octubre de 1876 a Berna (Berna,
Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la
formulació d'un nou
programa, en substitució del
federalista-col·lectivista bakuninià
–Bakunin
havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués
en l'aspecte econòmic, formula
que amb el temps fou definida com «comunista», i
que es podria resumir en allò
d'«a cadascú segons les seves
necessitats» en comptes d'«a cadascú
segons el
seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un
dels seus defensors. Mentrestant,
durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la
primavera una insurrecció
general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre
Caserta i
Campobasso, zona d'unes característiques
geogràfiques peculiars i amb una gran
tradició de revoltes pageses durant l'època del
bandolerisme. El moviment
insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània,
Itàlia), on Cafiero
havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest
indret,
a començaments d'abril de 1877, començaren a
comparèixer, de tota la península
italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que
s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del
projecte
insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la
intenció
d'intervenir en el moment oportú. No obstant
això, un intercanvi fortuït de
trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren
ferits i un
d'ells morí posteriorment, obligà els
conspiradors acantonats a San Lupo a
prendre el camí de les muntanyes. La formació
revolucionària, durant una ràpida
incursió, envaí dues localitats de
Campània, Letino i Gallo, on realitzaren
algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors
automàtics de les
màquines dels grans per a aplicar les taxes,
distribució dels diners trobats a les
arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne
d'Itàlia i aclamació
d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que,
assetjats per
forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una
violenta
tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els
membres
de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb
altres caps de la insurgència,
com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a
les
presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i,
posteriorment, a la de Benevento.
Durant el seu empresonament es dedicà a la
traducció del francès i a
l'elaboració d'un resum didàctic del primer
llibre d'Il Capital, de Karl Marx.
L'agost de 1878 se celebrà a Benevento
(Campània, Itàlia) el judici pels «Fets
del Matese» i fou defensat per jove
advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que
acabà com a una
acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els
implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i
altres amnistiats. Un
cop lliure marxà cap a França i
s'instal·là a prop de Versalles, a Les
Molières
(Illa de França). En 1879 sortí publicat en la
«Biblioteca Socialista», de
l'editor Bignami, el seu resum d'Il
Capital, del qual envià dues còpies a
Karl Marx amb una carta datada el 23
de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra
de reconeixement de
la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada,
després
d'una dramàtica fugida de Sibèria,
pogué retornar a Suïssa, mentre ell
participà en el moviment anarquista francès, ja
que la situació a Itàlia,
després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior
repressió contra
l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes
gairebé fora de la llei. El 18 de
novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió
parisenca, en el curs
de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb
Malatesta,
de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà en contacte
amb el grup editor del periòdic Le
Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i
després a Berna (Berna, Suïssa), per
establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa).
Gràcies a la venda de «La
Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda
vitalícia amb una companyia
d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels
períodes més
intensos des del punt de vista polític, on creà
un nucli internacionalista
format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto
Marzoli i
Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va
escriure
el seu assaig Rivoluzione, publicat
entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La
Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de
França, França), que
per la seva originalitat fou el seu escrit teòric
més important. Entre el 9 i
el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el
Congrés de la Federació del Jura,
celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en
diferents ocasions. Posteriorment
participà en el Congrés de la
Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat
entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino,
Suïssa), on es mostrà
contrari a la participació en les eleccions
polítiques i administratives, però
es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en
el moviment pel
sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare
Cipriani, va ser
delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de
l'ajornament de la
manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881,
s'anuncià la retirada de
les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna
Kuliscioff, amb la
finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després
de trobar-ne un
exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que
finalment no
arribà a bon port. En aquesta època
llegí i traduí el llibre d'Aleksandr Herzen
De l'autre rive. Mentrestant a
Itàlia
es reforçava la tendència favorable a la
participació en les eleccions
polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la
seva carta «Agli amici di
Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les
tàctiques insurreccionalistes. Contra
Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino
Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic
napolità Il Grido del Popolo,
dirigit per
Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un
dels
majors exponents de la tendència revolucionària i
tots tres participaren en la
preparació del Congrés Internacional de Londres,
encara que ell només signà la
convocatòria per a Itàlia i no assistí
a la reunió. També signà, juntament
amb
Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una
circular
fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el
periòdic L'Insurrezione,
però que finalment no va
veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament
«insurreccionalistes»,
però reivindica una insurrecció
esporàdica i espontània, contraposada a una
revolució organitzada o a una organització de la
revolució. El 4 de setembre de
1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino,
Suïssa),
juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos
hostes
seus. Alliberat poc després, sortí de
Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a
Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquesta
època començà a
patir trastorns mentals que influïren força en el
seu comportament. Durant la
primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a
sorpresa de tothom, anuncia la seva
adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb
Enrico Bignami i Osvaldo
Gnocchi-Viani, editors de La Plebe,
i
envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director
de La Favilla, de Màntua
(Llombardia,
Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels
socialistes havia
decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i
per mantenir un
contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el
6 d'abril de 1882,
mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va
ser
detingut i empresonat; a la presó patí el seu
primer intent de suïcidi
tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de
tots els càrrecs, va
ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però,
a causa de les
seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i
sense recursos buscant
allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte,
es va fer
novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les
ulleres. Va
ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a
la seva casa de
Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes
breus
vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les
passà a Locarno, alternant
períodes de calma amb altres d'agitació i de
depressió, restant políticament
inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de
novembre de 1882
publicà en La Plebe una
carta
polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx.
Amb motiu de les
eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta
per a
Corato, Florència, Torí i altres
circumscripcions; per a l'ocasió va escriure
un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també
candidat-protesta, per al periòdic
milanès Tito Vezio;
envià una carta
d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio
Emilia, i
després de les eleccions s'adreçà a
Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo
a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí
de sobte amb tren
des de Suïssa i entrà a Itàlia; a
l'estació de Florència prengué un
carruatge
que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on
prengué allotjament. Poc després
sortí, com a posés, i fou trobat nu en una
pedrera de les muntanyes del voltant
completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio
(Vèneto,
Itàlia), el diagnòstic clínic
confirmà la seva follia. Durant la seva llarga
malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions
politicoreligioses,
fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves
inclinacions
místiques. Durant la seva reclusió, va ser
visitat per companys florentins, com
ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que
viatjà a
Itàlia, s'esforçà per aconseguir el
seu alliberament del manicomi. Primerament,
el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) i
el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de
comunicació i
en els procediments burocràtics, Olimpiada
aconseguí la seva custòdia. Passà
alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i
d'alguns amics.
L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta,
rebut per son germà i
amb una gran festa a tot el poble. Però després
d'un temps, necessità novament
hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera
Inferiore, retornant Olimpiada
novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de
1892 al manicomi
de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa
d'una tuberculosi intestinal. Carlo Cafiero (1846-1892) ***
Josep Prat - Josep Prat: El 17 de juliol de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista Josep Prat. Havia nascut en 1867 sembla que a Barcelona (Catalunya), encara que alguns autors citen Vigo (Pontevedra, Galícia). Fill del conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, ho tingué bo per aconseguir aquest emblemàtic edifici per a la celebració del II Certamen Socialista de 1889 i per a diversos congressos obrers posteriors. En 1890, després de sentir un discurs de Josep Llunas Pujals al Circ Eqüestre de Barcelona, es decantà per l'«anarquisme pur». En 1896, fugint de la repressió engegada a Barcelona contra el moviment anarquista (Processos de Montjuïc), es refugià a Vigo, instal·lant-se al domicili de Ricardo Mella Cea. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquest mateix any assistí a Londres al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i de les Cambres Sindicals Obrers» (Congrés de Londres), on conegué Errico Malatesta, Pietro Gori, Augustin Hamon i altres destacats intel·lectuals anarquistes. El juliol de 1897 marxà a Amèrica i s'instal·là un any a Buenos Aires, entrant en l'equip de redacció que engegà el periòdic La Protesta Humana, del qual després serà corresponsal a la Península. A l'Argentina fou partidari del sector pro organització del moviment anarquista, enfrontat a l'anarcoindividualisme, i en aquest sentit destaquen les seves col·laboracions en el «Certamen Socialista Llibertari de La Plata» de 1898, fet que li portà dures crítiques dels anarcoindividualistes, especialment des del periòdic Germinal, que l'acusà de ser un agent promotor de les idees moderades des de La Protesta Humana. El març de 1898 retornà a la Península. Entre 1903 i 1905 dirigí a Barcelona la revista quinzenal Natura, una de les publicacions més importants, influents i de qualitat del període. En 1907 participà en l'organització de «Solidaritat Obrera» a Barcelona. Entre 1908 i 1911, des de les pàgines de Tierra y Libertad i El Obrero Moderno, mantingué dures polèmiques amb els polítics socialistes i lerrouxistes, defensant, ara, les posicions anarcosindicalistes. Va rebutjar la proposició de Francesc Ferrer i Guàrdia de dirigir l'Escola Moderna de Barcelona, però se n'encarregà de l'administració. El 21 de juliol de 1909 va fer un míting a Terrassa contra la guerra del Marroc amb el socialista Antoni Fabra Ribas i l'anarquista Mariano Castellote Targa. També va fer una conferència al Centre Germinal de la Corunya. Entre 1909 i 1910 va recórrer diferents localitats catalanes (Sant Feliu de Guíxols, Terrassa, Valls, etc.) exposant la seva concepció sobre el sindicalisme i el socialisme, insistint en la necessitat d'un sindicalisme totalment autònom («Sindicats Autònoms») i, per tant, no sotmès a la direcció de cap partit polític. En 1910 participà en la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1919, quan aquesta organització anarcosindicalista vacil·lava sobre el caràcter de la Revolució russa, publicà el fullet Dictadura y libertad, deixant clar el caràcter dictatorial del leninisme. Fou un gran amic de Tomás Herreros Miguel, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Ricardo Mella. Amb la mort d'aquest en 1925, gairebé es retirà del periodisme militant –aquest mateix any prologà el seu llibre Ideario. La seva tasca periodística fou força influent, destacant en l'anàlisi de les classes socials, l'antirreformisme, l'antipoliticisme, el sindicalisme, el neomaltusianisme, l'antileninisme, etc. Trobem articles seus, alguns sota pseudònims (Urania, Forward, etc.), en Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, La Anarquía, Anticristo, La Aurora Social, La Campana de Gràcia, Ciencia Social, El Corsario, Fraternidad, La Guerra Social, La Huelga General, La Idea, La Idea Libre, La Justicia Obrera, Juventud, Liberación, El Obrero, El Obrero Moderno, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, La Protesta Humana, La Publicidad, La Questione Sociale, El Rayo, El Rebelde, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Pueblo, etc. Les seves traduccions (Grave, Didé, Carret, Gori, Hamon, Merlino, J. Rossi, Kropotkin, Faure, Leone, Rutgers, Finot, Fabbri, Delaisi, Ferri, Lazare, Naquet, Converti, Devaldès, Jamin, Jacquinet, etc.) gaudiren d'un gran prestigi i és pot dir que, gairebé la majoria de fullets que s'imprimiren a començaments del segle XX son traduccions seves. És autor d'A las mujeres. Conferencia (1903 i 1912), ¿Competencia o solidaridad? (1903), De la política y sus prejuicios (1904), Necesidad de la asociación. Conferencia (1904 i 1918), Nuestras ignorancias (1904), Las Huelgas (1905), Ser o no ser. Conferencia (1905), En pro del trabajo (1906), Crónicas demoledoras (1907 i 1910), La barbarie gubernamental en España (1909, amb Ricardo Mella), La burguesía y el proletariado. Apuntes sobre la lucha sindical (1909 i 1937), Una polémica (1909, amb Adolfo Marsillach), La política juzgada por los políticos (1909 i 1934), Sindicalismo y socialismo (1909 i 1912), Orientaciones (1916), Libertad y comunismo (1924), La sociedad burguesa (1932), etc. La seva figura va ser emprada per Pío Baroja en la seva novel·la Aurora Roja. ***
Amor Nuño - Amor Nuño:
El 17 de juliol de 1940 és executat a Madrid (Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez.
Havia nascut el 2 de desembre de
1913 a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya). Son
pare, Ricardo Nuño Huergo, era
un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
sa mare es deia
Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga
d'ultramarins i de begudes a
Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una
pistola.
Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934
s'afilià al Sindicat del
Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
madrilenyes que es constituïren en aquella època.
En 1936 fou nomenat secretari
de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid,
càrrec confirmat a
començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936
formà part com a jurat
dels Tribunals Populars que es constituïren a la
Presó Model madrilenya a
instàncies del president interí del Tribunal
Suprem, Mariano Gómez. El 7 de
novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera
Junta de
Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant,
i on ocupà la
Conselleria d'Indústries de Guerra –anomenada
d'antuvi de
Producció–, al
principi, i la de Transports, després, fins al 23 de
desembre d'aquell any quan
dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor
Buitrago i
d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y
Libertad», que comandà amb Isidro Albert
al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El
febrer de 1937 fou
nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937
la
Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la
Federació Nacional
d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es
traslladà a Barcelona. El
març de 1937 va fer mítings a la capital
catalana, on fou detingut el 2 de juny
per la policia comunista acusat de possessió d'armes,
després de trobar-li una
pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes
–només sortí gràcies a les
gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora
que
militava en la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i també exercí de comissari
de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El
març de 1939 fou detingut per
l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los
Almendros i Albatera.
Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en
consell de guerra,
condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor
Nuño fou afusellat el 17
de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu
cos
llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge
Martínez Reverte, en el
seu llibre La batalla de Madrid, acusà
directament i sense molt de
fonament Amor Nuño, com a representant de la
Federació Local de Sindicats de la
CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts
Socialistes
Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la
Junta de Defensa de
Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i
José Cazorla, de
les saques de detinguts de les presons madrilenyes
el novembre de 1936,
entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i
tot amb la possible
aquiescència del ministre de Justícia Joan
García Oliver. Altres autors, com
ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada
Medina),
representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de
Paracuellos.
La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques
madrilenyes
és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.
***
Necrològica
de Vincent Antinori apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari de l'1 d'agost de 1942 - Vincent Antinori:
El
17 de juliol de 1942 mor a Tampa (Hillsborough, Florida, EUA)
l'anarquista Vincenzo
Pizzuto Antinori, més conegut com Vincent Antinori
o Vicente Antinori.
Havia nascut el 22 de maig de 1879 a Santo Stefano Quisquina
(Agrigento,
Sicília). Era fill de Paolo Pizzuto Antinoro i Angela
Capitano i tingué nou
germans. Emigrat als Estats Units, d'antuvi treballà sis
mesos de reporter en
un diària italià a Nova York (Nova York, EUA) i
després es guanyà la vida fent
de lector (especialment de Dante Alighieri, els grans
clàssics italians i els
diaris) a les fàbriques de tabac de Tampa (Hillsborough,
Florida, EUA), tot
militant en els grups anarquistes italians. També va ser
coeditor d'un diari
italià un temps. L'estiu de 1903, amb l'anarquista Filippo
Di Bona, mantingué
una agra polèmica des de les pàgines del
periòdic anarquista cubà ¡Tierra!
amb alguns treballadors cubans que des de les pàgines del
diari La Discusión
de l'Havana (Cuba) criticaven que els italians acceptessin feines que
haurien
de fer els cubans. A principis de 1916 va ser nomenat secretari del
Club Italià
«L'Unione Italiana». El 15 d'octubre de 1936 va ser
orador en un míting del
Grup Italià Antifeixista celebrat al Centre obrer de Tampa
en suport a la
Revolució espanyola. Abandonà la
militància activa, però sempre restà
fidel a
les idees llibertàries. Vivia al número 1510 del
20th Street de Tampa. Sa
companya fou Giovannina Giglia (Jennie), amb qui va
tenir cinc nines
(Vincenzina, Angelina, Laura, Ada i Dora) i dos nins (Paolino i Paolo).
Vincent
Antinori va morir el 17 de juliol de 1942 a
conseqüència d'un atac de cor quan parlava
ardentment en un míting en commemoració de la
Revolució espanyola celebrat al
Centro Asturiano de Tampa (Hillsborough, Florida, EUA) mentre anava a
l'hospital i va ser enterrat a l'Italian Club Cemetary d'Ybor City de
la ciutat. ***
Barbiers, perruquiers, coiffeurs
(1927) - Charles Desplanques: El 17 de juliol de 1951 mor al IV Districte de París (França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Aristide Desplanques. Havia nascut el 6 de febrer de 1877 a Ivry (Illa de França, França). Sos pares, destiladors, es dien Pierre Charles Jean Baptiste Desplanques i Marie Joséphine Désirée Lebis. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. El 28 de maig de 1904 es casà al III Districte de París amb la barretera Fernande Philomène Corbin i en aquesta època vivia al carrer Corbean de París. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat –ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció– com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde, Le Combat Social, L'Emancipateur, Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). La darrera època de sa vida la passà a Cherbourg (Baixa Normandia, França), on treballava de llibreter. Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França). ***
Emilio
Martins Costa - Emílio Costa:
El 17 de juliol de 1952 mor a
Mercês (Lisboa, Portugal) l'escriptor,
professor, pedagog,
maçó i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Emílio Martins
Costa, que va fer
servir diversos pseudònims (Demétrio,
Jorge Pires, etc.).
Havia nascut el 21 de febrer de 1877 a São
Lourenço
(Portalegre, Alentejo, Portugal). Fill d'una
família burgesa de petits industrials de caire liberal, sos
pares es deien
Boaventura Costa i Angélica Martins Costa.
Després de fer els estudis a
l'institut local, en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per
a estudiar a
l'Institut Industrial, on es va matricular al Curs Superior de Lletres.
En
aquests anys d'estudiant va ser quan entrà en contacte amb
els moviments
socials, republicans i intel·lectuals. La seva primera
col·laboració en premsa
fou al periòdic A Rua,
on signà sota
el pseudònim Jorge Pires,
i amb José
Duro fundà el periòdic A
Faísca. En
1897 signà el «Manifest Acadèmic
Republicà» i participà en la
fundació del
Centre Acadèmic Republicà, ambdues propostes
relacionades amb la Maçoneria
Acadèmica. Quan encara era estudiant entrà a
formar part, amb Artur Augusto
Duarte da Luz de Almeida (Luz de Almeida),
de la Maçoneria Acadèmica i en la
Carbonària Portuguesa, organització secreta
vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol
de 1900 va ser
iniciat en la Lògia Núm. 214
(«Montanha») de Lisboa, sota el nom
simbòlic de Viriato, on
va assolir el grau de
mestre. Fou un dels fundadors del diari O
Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà
les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En
aquesta època participà en la creació
de la Federació Socialista Lliure (FSL) i
s'incorporà en la direcció del «Teatro
Livre». Sense acabar els estudis, entre
1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa
(Bèlgica, França i Suïssa). Entre
1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de
Ciències Socials de la
Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on
conegué Faria de Vasconcelos i fou
deixeble d'Élisée Reclus. A
començament de 1906 es casà amb la belga
Valentina
Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de
juliol de
1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser
secretari personal del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en
la creació de la
Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància i en tornar a
Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta
organització (Liga Internacional
para a Educação Racional da Infância de
Portugal). En aquesta estada parisenca
col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La
Révolution, etc.) i posteriorment, quan
esclatà la Gran Guerra, va fer
costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra
l'hegemonia i el
militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A
França s'integrà en els
cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista.
Després del seu
periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar
part del grup de divulgació
anarcosindicalista «Germinal» i
participà en la propaganda antimonàrquica,
col·laborant en el periòdic republicà
de Portalegre Intransigente.
També entrà a formar part del grup
d'educació
anarquista editor del periòdic A
Era Nova
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del
triomf de la República
portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de
legació
de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari
particular de
l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de
la repressió desencadenada el
març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal
(Setúbal, Portugal), va
renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En
aquesta època s'integrà
en la redacció del periòdic A
Capital
i posteriorment en O Século.
Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del
Liceu Passos Manuel,
Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants
(Adriana i Jaime). El 31
de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de
Lisboa va fer la
conferència Acção
directa e acção legal,
que l'any següent es va editar en fullet. En aquesta
època, a més
d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente,
començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913
va fer classes al Liceu
Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu
Passos
Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al
Col·legi Estoril. La seva faceta
de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial
Ferreira Borges, a
l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica.
En 1921 fou un dels fundadors
de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any
participà en el
Congrés Nacional d'Educació Popular, on va
presentar la ponència «Os factores
dinâmicos da educação em todos os seus
aspectos, e especialmente no ético». En
1925 intervingué en el II Congrés de
l'Associació de Professors de Portugal i
ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional,
dirigit per Faria de
Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en
1947. Aquesta tasca
pedagògica es va veure reforçada per la
publicació de treballs sobre temes
educatius que va escriure per a diverses publicacions
periòdiques (Ámanhã,
O Asenalista, Atlântida,
A Batalha, A
Conquista do Pão, Cultura
Popular, Educação,
Educação
Social, Germinal, A
Greve, Lúmen, A Luta, Novaj
Horisontaj,
A Pátria, O
Primeiro de Janeiro, Renovação,
República, Seara
Nova, A Semana, A Sementeira, Terra
Livre, A Voz do
Operário, etc.) i en nombroses
conferències sobre política i metodologia
docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor
Griffuelhes,
Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor
de diferents obres,
com ara É preciso a
República?
(1903), A magna questão
(1912), Ilusões
políticas (1913), As
mulheres e o feminismo (1928), Karl
Marx (1930), Jean Jaurès
(1931), Sindicalismo
independente (1931), Élisée
Reclus.
Uma figura moral (1933), Ascensão,
poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação
profissional (1942) i Filosofia
Caseira. Pedagogias, educações,
políticas e outras curiosidades (1947), entre
d'altres. Allunyat
progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys
s'oposà amb vigor a
l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir
el 17 de juliol –algunes fonts citen el
17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a
conseqüència d'un atac
cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça
del seu poble natal
porta el seu nom. ***
Saxe
Commins fotografiat per Senya Fléchine - Saxe Commins: El
17 de
juliol de 1958 mor a Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA)
l'editor,
escriptor i dramaturg llibertari Israel Kaminsky (o Cominsky),
més conegut com Israel Saxe Commins
o Saxe Commins, que va fer servir
el
pseudònim Rudin. Havia
nascut el 13 de gener de 1892 a Rochester (Monroe County, Nova York,
EUA). Fill
d'una família
nombrosa emigrant de l'Imperi Rus, sos pares es deien Samuel Kaminsky
(o
Cominsky), ucraïnès, i Lena Zodikow, lituana.
Estudià medicina a la Universitat
de Pennsilvània i en 1913 es va llicenciar en odontologia i
es va instal·lar a
Nova York (Nova York, EUA). A Nova York visqué un temps amb
sa tia Emma
Goldman, germanastra de sa mare, a qui va ajudar en l'edició
de la influent
revista Mother Earth,
publicació en la
qual va col·laborar amb articles i que dirigí un
temps. En aquesta època
mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Emily
Holmes Coleman, Ida
Gershoy, Leo Gershoy i Hippolyte Havel, entre d'altres. Durant la Gran
Guerra
va col·laborar amb la intel·ligència
militar. En 1918 estrenà la seva obra
teatral The Obituary.
Després va
engegar una exitosa carrera com a dentista, portant una consulta i fent
classes
a la Universitat de Columbia, on esdevingué amic d'Albert
Einstein. En 1927 es
va casar amb la pianista concertista i compositora musical Dorothy D.
Berliner,
amb qui va tenir dos infants (Frances Commins Bennett i Eugene David
Commins).
Cap el 1929 abandonà la carrera de dentista i, a
instàncies del seu amic Eugene
O'Neill, qui estava casat amb sa germana Stella, va entrar en el
món editorial
com a dactilògraf. Quan Eugene O'Neill va escriure la seva
obra The Visit of Malatesta, va
usar la seva
biblioteca anarquista a efectes de documentació.
Començà la seva carrera en el
món del llibre treballant amb l'editorial d'Horace Liveright
i en 1933
s'incorporà a l'editorial Random House, esdevenint editor en
cap i,
posteriorment, editor principal. Dirigí la prestigiosa
col·lecció «Modern
Library» (Biblioteca Moderna) de Random House.
Ajudà i edità molts dels més
grans escriptors nord-americans del segle XX, com ara Sherwood
Anderson, W.H.
Auden, William Faulkner, Sinclair Lewis, James A. Michener, Eugene
O'Neill, Budd
Schulberg, Irwin Shaw, Gerturde Stein, etc. Amb els seus
esforços, facilità que
molts d'aquests autors aconseguissin el Premi Pulitzer (Faulkner, Lewis
i O'Neill;
aquests tres també guardonats amb el Premi Nobel). Fou
també l'editor
nord-americà de destacats escriptors en llengua anglesa, com
ara Aldous Huxley
i John Strachey. En la seva tasca editorial destacà per
compilar col·leccions
de diversos autors (Washington Irving, Franklin D. Roosevelt, Adlai E.
Stevenson,
George Washington, etc.). En 1947, amb Robert N. Linscott,
compilà i editar en
quatre volums una història de la filosofia sota el
títol The World's Great Thinkers.
Deia que «el paper de l'editor ha de
ser invisible», però ser editat per ell era un
element de prestigi i de
reputació. Malalt del cor, Saxe Commins va morir el 17 de
juliol de 1958 a
l'Hospital de Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA) i va ser
enterrat al
cementiri d'aquesta població. En 1978 sa vídua va
publicar la biografia What is an Editor? Saxe
Commins at Work.
El seu important arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de la
Universitat de
Princeton. Saxe
Commins
(1892-1958) ***
Necrològia
de Josep Sobrepere Preixens apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 d'agost de 1963 - Josep Sobrepere Preixens:
El 17 de juliol de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista i naturista Josep Sobrepere Preixens –el
primer llinatge
també citat com Sobrepera.
Havia nascut el 15 de gener de 1886 a la
Pobla de Cérvoles (Garrigues, Catalunya). Sos pares es deien
Josep Sobrepere i Maria Preixens. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), a
començament de la
dècada dels vint treballava al port de descarregador,
sobretot de barrils de
vi. Fou membre, amb altres companys (Felipe Alaiz de Pablo, Rodolf
Arribas,
Pere Sagarra Boronat, Josep Torres Tribó, etc.), del Centre
d'Estudis Socials
de Tarragona. Naturista convençut, es mostrà
totalment contrari al consum
d'alcohol. En 1931, quan la implantació dels Jurats Mixtos,
a la qual s'oposava
la CNT, rebutjar posar la seva fotografia en el carnet de treball de
l'empresa
concessionària de càrrega i descàrrega
de mercaderies on treballava i s'estimà
més abandonar la feina que sotmetre's a les
exigències que anaven contra els
principis confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passa a
França.
Posteriorment milità a la zona de Chartres i Orleans
(Centre, França) i més
tard a Perpinyà. Sa companya fou Teresa Vallvey. Josep
Sobrepera va morir el 17 de juliol de
1963 a l'Hospital
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de José Salas publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de gener de 1972 - José Salas:
El
17 de juliol de 1971 mor a Aush (Gascunya, Occitània)
l'anarcosindicalista José
Salas. Havia nascut a Santander (Cantàbria, Espanya).
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Cantàbria, en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
S'instal·là a Anhan (Gascunya,
Occitània) i després
de la II Guerra Mundial fou secretari de la Federació Local
de la CNT en
l'exili. José Salas va morir el 17 de juliol de 1971 a
l'Hospital d'Aush
(Gascunya, Occitània). ***
Enric
Tineo Escamilla - Enric Tineo
Escamilla: El 17 de juliol de 1975 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
l'anarcosindicalista Enric Tineo Escamilla. Havia nascut en 1910 a
Algar de
Palància (Camp de Morvedre, País
Valencià) en una família anarcosindicalista.
Durant
la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya) i
després milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
València. A València visqué al barri
de Russafa i treballà als ferrocarrils. Durant la guerra
civil lluità al front.
Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat en un
camp de
concentració. Després intentà en
diverses ocasions poder emigrar a Amèrica i
finalment aconseguí un vaixell que el portà a
Ciudad Trujillo (República
Dominicana; actual Santo Domingo) via Nova York. A la capital
dominicana es
guanyà la vida com a venedor de rom ambulant. Més
tard, amb el suport de la
Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), des del 28 de novembre
de 1942
s'exilià a Mèxic. A la capital mexicana
treballà en una llibreria i després en
l'editorial Espasa Calpe. En 1945 va ser nomenat membre de
l'última junta de la
Delegació de la CNT de Mèxic. Arran de
l'escissió que patí el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), va fer costat les tesis de la CNT de
l'Interior. En
1947 fou membre del Comitè de l'Agrupació CNT de
Mèxic. Sa companya, Rosari
Bolinches Mora, secretària de l'alcalde de
València, durant la guerra civil va
viatjar a Nova York amb aquest per demanar ajudar per al ban
republicà; a l'exili
va treballar al Ministeri d'Educació dominicà i a
Mèxic en una editorial de la
capital i al Col·legi de les Biscaïnes; a
més, formà part, amb Tineo, del
Centre Regional Valenciana (Casa València) de
Mèxic. La parella tingué dos
infants, Rosa i Vicente. Enric Tineo Escamilla (1910-1975) ***
Necrològica
de Francesc Pedret Serres apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16
d'octubre de 1978 - Francesc Pedret Serres: El 17 de juliol de 1978 mor a Trentèus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serres. Havia nascut el 21 d'octubre de 1909 a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Domènec Pedret Solé i Sofia Serres Pastor. Obrer agrícola, s'adherí molt jove al moviment llibertari, participant en els grups d'acció, fent una intensa amistat amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i Wenceslao Jiménez Orive, entre d'altres. També freqüentà nombroses vegades els Montseny (família Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon Sentís Borja (El Saloza o El Saboya) i Jaume Martí Mestres, sota l'acusació d'haver comès un atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de març de 1933 al Sindicat Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de 1934 va ser condemnat a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per encobriment en l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i en l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de març de 1933. El 30 de juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet Torné, acusat de l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El Barraca), «professional del robatori» i amant de la seva companya, perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El maig de 1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona (Catalunya) contra la reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità a Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser hospitalitzat a Bordeus (Aquitània, Occitània). Francesc Pedret Serres va morir el 17 de juliol de 1978 al seu domicili de Trentèus (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Josefina Llusada. ***
Necrològica
de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de gener de 1981
- Tomás Samitier Uruen: El 17 de juliol de 1980 mor a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Tomás Samitier Uruen. Havia nascut el 5 de setembre de 1900 a Riglos (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Tomás Samitier i Prudencia Uruen. Amb 10 anys ja treballava de pastor i quan en tenia 14 entrà a fer feina en una fàbrica de carbur a La Peña (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya). En 1925 treballava al ferrocarril, ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Traslladat a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) com a guardabarrera, l'octubre de 1935 va ser detingut amb altres companys i tancat, amb Julio Benesenes, Emilio Fonts i Manuel Segura a la presó de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 li agafà a Zuera i s'enrolà com a milicià al front. Mentrestant, sa sogra, Dolores de la Torre García, i sos germans Pedro i Maximiliana van ser afusellats pels franquistes. Sa companya, Teresa Arroyos de la Torre, va ser detinguda i empresonada a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i no pogué reunir-se amb ella fins el 1938. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya a França, on patí els camps de concentració. Després treballà en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on en 1946 entrà en contacte amb la CNT, responsabilitzant-se de les relacions de la tendència «ortodoxa» d'aquesta organització. Cap el 1950 es traslladà a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i finalment s'establí a Millau (Roergue, Occitània), sempre militant en la CNT. Formà part de la Regional Núm. 3 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). L'estiu de 1977, amb la salut ja molt malmenada, retornà a la Península i l'any següent s'instal·là a Zuera. Son fill, Floreal Samitier Arroyos, també fou un destacat militant anarcosindicalista. Tomás Samitier Uruen va morir el 17 de juliol de 1980 d'insuficiència cardíaca al seu domicili de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i fou enterrant l'endemà, en el primer enterrament civil d'aquesta localitat que es realitzà després del franquisme. ***
Necrològica
de María Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
setembre de 1981 - María
Martínez: El
17 de juliol de 1981 mor a Villeurbanne (Lió,
Arpitània) l'anarcosindicalista
María Martínez, coneguda com Vida.
Havia nascut cap el 1897 a Múrcia (Espanya).
Emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'integrà en el moviment anarquista. Fou una de les
fundadores del l'Agrupació
Cultural «Faros», especialment del seu grup
teatral. En els anys trenta fou una
de les organitzadores la l'agrupació anarcofeminista
«Mujeres Libres». En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
tancada en camps de
concentració. En 1940 retrobà son company Joan
Figueras a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Posteriorment s'instal·là
a Villeurbanne, on milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Lió (Arpitània) i fou
una de les organitzadores del grup artístic
«Tierra y Libertad». María
Martínez
va morir el 17 de juliol de 1981 a Villeurbanne (Lió,
Arpitània) i fou
enterrada el 21 de juliol al cementiri de Cusset d'aquesta
població. ***
Concha Escrig - Concha Escrig: El 17 de juliol de 1987 mor a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Concepció Escrig Gil (Concha Escrig) –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Estrig. Havia nascut l'11 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1899 o 1909– a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Luis Escrig i Remedios Gil. En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la parella creuà els Pirineus clandestinament i s'instal·là a Lió (Arpitània), on nasqué son primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué sa filla Libertad –encarà va tenir una altra filla, Armonía. A Lió assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals, etc.) del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT) instal·là a València. Sempre participà en les activitats del moviment llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi; recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha Escrig va morir el 17 de juliol de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena. Progreso Fernández (1897-1996) ***
Leopoldo
García Ortega - Leopoldo García
Ortega: El 17 de juliol de 2008 mor a Vigo (Pontevedra,
Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista, i després socialista, Leopoldo
García Ortega. Havia nascut
el 15 de novembre de 1919 a Traspinedo (Valladolid, Castella, Espanya).
Sos pares es deien Gregorio García i Paula Ortega. Quan
tenia cinc anys sa família es traslladà a
Valladolid i amb 12 ingressà en els
Pioners Comunistes i va ser nomenat secretari i delegat per al I
Congrés de
Pioners d'Espanya a Madrid, però son pare no l'hi va deixar
anar. També estudià
en una acadèmia per a fills d'obrers. A
començaments dels anys trenta a través
de conferències va fer contacte amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i s'afilià al sindicat anarcosindicalista i a les Joventuts
Llibertàries. Amb
Herrera, marxà a Arroyo de la Encomienda (Valladolid) a
explicar els jornalers
el comunisme llibertari. En 1933, després de quedar orfe de
pare i de mare,
s'establí a Madrid, on visqué a casa de Cipriano
Mera, i entrà en el Sindicat
de la Construcció de la CNT. Després d'un temps a
Oviedo (Astúries), on es
dedicà a vendre CNT i Solidaridad
Obrera, el sindicat l'envià a
casa de la parella de Lola i Julio Noval a Sama de Langreo
(Astúries) on restà
un any i mig distribuint la premsa anarquista i acudí a
l'escola racionalista
de Bonifacio Durruti, germà de Buenaventura.
També va ser testimoni de la vaga
metal·lúrgica organitzada per la CNT a Duro
Felguera que durà nou mesos. A
Astúries conegué Ángel
Pestaña, José María
Martínez, Valeriano Orobón i
Buenaventura Durruti. Arran de la Revolució d'octubre de
1934 va ser detingut
governativament i, com a menor d'edat, tancat a l'Hospici Provincial de
Valladolid, on es negà a anar a missa. Després de
l'aixecament feixista, el
capellà de l'hospici, Francisco Morillo, el
denuncià a les autoritats
franquistes i el 22 de juliol de 1936 va ser detingut, amb el seu
company de
les Joventuts Llibertàries Marcelino de la Fuente Serrano,
acusat
d'«extremista» i tancat a la presó de
Cocheras, presidi habilitat a les
cotxeres dels tramvies de Valladolid i pel qual passarem més
de cinc mil
persones. El 24 d'octubre de 1938 va ser alliberat, però se
li va enviar al
front enquadrat en un Batalló de Recuperació de
«rojos» i enviat al front de
Terol. La tuberculosi l'alliberà de la trinxera,
però restà fent el servei
militar fins al 1944. Aquest any retornà a Valladolid i
entrà a fer feina com a
peó de la construcció. En 1945
intervingué en la reorganització del Sindicat de
la Construcció i del Sindicat d'Oficis Diversos de la
Federació Local de CNT de
Valladolid, federació de la qual va ser nomenat secretari de
Propaganda i de
Premsa. A Valladolid treballà com a administratiu en
l'Exèrcit de l'Aire. En
1955, per motius laborals, es traslladà a Vigo, fent de
gerent en una empresa
de construcció i participant en activitats clandestines
confederals. Va ser
detingut en diverses ocasions, coincidint amb la visita de Franco o
acusat de
mantenir relacions amb l'exili i de repartir propaganda
il·legal. La seva
situació laboral li va permetre intervenir en
l'Organització Sindical Espanyola
(OSE, més coneguda com «Sindicat
Vertical») i poder rebre nombrosos militants
clandestins de l'Interior i de França, com ara
Joaquín Delgado Martínez i
Francisco Granado Gata. Arran de la vaga de 1962 va ser detingut un
temps i en
els anys següents s'allunyà de la CNT i
participà en altres grups
antifranquistes. A Candeán (Vigo) muntà un
col·legi d'ensenyament secundari
anomenat «Curros Enríquez», primer
centre mixt durant el franquisme i on van
estar refugiats Delgado i Granado. En 1969 va ser nomenat secretari de
la Lliga
Democràtica de Vigo i en 1973 s'afilià a la
Unió General de Treballadors (UGT).
Després de la mort del dictador Franco va ser nomenat
secretari general de la
UGT i s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)
del qual arribà a ser
el primer president de la Federació Gallega. En 1977
abandonà el PSOE decebut
del seu caire burocràtic. En aquesta època
col·laborà en Iniciativa
Socialista. En els últims anys de sa vida va
col·laobrar en la recuperació
de la memòria històrica i en 2007
participà, amb Ángel Galván, David
Moyano i
Santiago Robledo, en el llibre Memoria viva.
Leopoldo García Ortega va
morir el 17 de juliol de 2008 a l'Hospital General de Vigo (Pontevedra,
Galícia) i va ser incinerat. Leopoldo García Ortega (1919-2008) ***
De
dreta a esquerra: Michel Tepernowski, Jacky Toublet i André
Devriendt - Michel
Tepernowski: El 17 de juliol de 2019 mor a
Berna (Berna, Suïssa)
l'anarquista Jean Michel Tepernowski, conegut com Teper.
Havia nascut el 26 de juliol de 1935 a l'Hospital Maternal Port-Royal
del XIV Districte
de París (França). Sos pares es deien Salomon
Tepernowski, mecànic, i Debora Ciboule,
estenògrafa.
Corrector d'impremta de professió, a començament
dels anys
seixanta fou membre del grup «Joves Llibertaris»,
que reagrupava joves
militants francesos i espanyols i que publicà a
París el butlletí d'enllaç Jeunes Libertaires (1953-1967), en el
qual col·laborà. També trobem textos
seus en el periòdic francoespanyol Action
Libertaire (1963-1965), editat
per la Secció Francesa de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL), el director del qual fou Marc Prévotel; aquest
periòdic tingué sobretot
com a finalitat defensar els militats de la FIJL empresonats a Espanya
i a
França a resultes de les seves activitats antifranquistes. A
més a més
participà en un grup anarquista no violent (André
i Anita Bernard, Denis
Durand, Marianne Enckell, Lucien Grelaud, Marcel Viaud, etc.) i fou el
director
de la revista parisenca Anarchisme et no
violence (1965-1974), càrrec en el qual va ser
reemplaçat l'octubre de 1968
per Anita Bernard. També formà part del Moviment
Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ) i del grup «consellista»
Informacions i Correspondències
Obreres (ICO). Membre del Sindicat de Correctors de la
Federació de
Treballadors de les Indústries del Llibre, del Paper i de la
Comunicació
(FILPAC) de la Confederació General del Treball (CGT), en
1970, com a
responsable sindical, participà en un llarg conflicte en el
periòdic Le Parisien
Libéré i sembla que s'afilià
al Partit Comunista Francès (PCF). L'1 de juliol de 1972 es
casà a Lunay (Centre, França) amb
Paulette Émilienne Anne Fourrez, vídua de
l'anarquista René Keravis, i
marxà a viure al departament de
la Isèra. En els anys vuitanta fou
delegat sindical en
Le Figaro. Després de la
mort de sa companya,
decidí posar punt i final a la
seva vida. Michel Tepernowski va morir el 17 de juliol de 2019 a
Berna (Berna, Suïssa) a
resultes de l'eutanàsia. ---
|
![[16/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/07]") |
|
![[18/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/07]") |
|
|
| Actualització: 17-07-24 |