|
---
Anarcoefemèrides del 17 d'agost Esdeveniments
Anunci del debat aparegut en el periòdic The Commonwealth del 14 d'agost de 1913 - Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) –aleshores director de The Commonwealth, òrgan del Partit Socialista de Washington– i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera. ***
Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid) - Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid de Carabanchel Alto (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel Alto, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «Asistòlia, traumatisme bulbar».
Naixements
Foto policíaca d'Hubert Bourgouin (2 de juliol de 1894) - Hubert
Bourgouin: El 17 d'agost de 1842 neix a Yèbles
(Illa de França, França)
l'anarquista Hubert Jules Bourgouin –citat
erròniament de diferents maneres (Bourgoin,
Bourguoin, etc.). Sos pares es deien
Henri Humbert Bourgouin,
manobre, i Appoline Marte Anne Morin. Vivia, amb sa companya Jacques,
vídua
d'un antic oficial communard i
d'«idees exaltades», segons la policia, al
número 17 del carrer Orvilliers de
Thiais (Illa de França, França) i treballava de
paleta amb l'empresari Roux de
Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Al seu
domicili, contigu al que ocupava
un anarquista anomenat Parisot, rebia la visita d'altres llibertaris,
com ara
Desjoux i Weber. També donà asil a la
llibertària Marchal, companya del
destacat anarquista Auguste Vaillant. L'1 de juliol de 1894 el seu
domicili va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat; detingut, juntament
amb 155
anarquistes parisencs, va ser fitxat l'endemà en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 8 de
novembre de 1894 el
seu nom figurava en un registre de vigilància
diària de la policia de
Choisy-le-Roi. També figurava en una recopilació
d'anarquistes establerta el 31
de desembre de 1896 i en aquesta època vivia al
número 35 de l'avinguda d'Estrasburg
de Saint-Denis (Illa de França, França);
també en el llistat de 1900.
Posteriorment visqué al número 41 del bulevard
Félix-Faure de Saint-Denis.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Giovanni Domanico - Giovanni
Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano
(Calàbria, Itàlia) el
periodista, maçó, internacionalista i
propagandista anarquista, i posteriorment
socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va
fer servir els
pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico,
era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat
enòleg, productor i
comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa
mare, Caterina
Cardamone, també era terratinent. Estudiant a
Nàpols, va ser deixeble de
Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De
Santics. En 1870 va ser detingut
a Nàpols per haver participar en una manifestació
anticlerical i empresonat; a
la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué
internacionalista anarquista.
En sortir, fundà a Rogliano la secció de
Calàbria de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb
Marcello Domanico,
a Rogliano l'únic número del periòdic Il
Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874,
per les seves
activitats revolucionàries,
va ser
amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al
patrimoni familiar,
pogué viatjar arreu Itàlia i participà
activament en diverses iniciatives
periodístiques, com ara L'Anarchia,
amb Emilio Covelli en ***
Librado Rivera -
Librado Rivera: El
17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis
Potosí, México) el militant i propagandista
anarquista Librado Rivera. Rivera,
professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i
Ricardo
Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees
llibertàries el van portar en
diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als
Estats Units, on
troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el
periòdic Regeneración.
Junts seran amenaçats moltíssimes vegades
d'expulsió i coneixeran les presons
americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat
als Estats Units a
15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo
el «Manifest als
anarquistes del món i als treballadors en
general». Després de la mort de
Ricardo a la presó és finalment alliberat (2
d'octubre de 1923) i extradit cap
a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó,
però no deixarà d'escriure per al seu
periòdic Sagitario abans que la policia
el prohibeixi. Novament lliure
crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta
del seu periòdic és
destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i
llançat d'un tren en marxa,
però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou
periòdic El Paso.
Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic). ***
- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció –L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums. ***
Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 9 d'abril de 1914 - Georges Gillet: El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gustave Gillet. Sos pares es deien Auguste Sylla Gillet, sabater, i Marie Auguste Valentine Pétigny. El 14 de juny de 1899 es casà amb Juliette Obry, de qui es va divorciar. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar –amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot– el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». L'abril de 1914 va ser condemnat, com a director en cap de Le Grand Soir, pel Tribunal Correccional d'Arràs a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. El 12 de gener de 1932 es casà Alger (Algèria) amb Charlotte Raoult. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França). ***
Notícia de la condecoració de Louis Maîtrejean apareguda en el diari parisenc La Liberté del 29 de setembre de 1917 - Louis Maîtrejean: El
17 d'agost de 1880 neix a Fresne-Saint-Mamès (Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista individualista i il·legalista Louis Auguste Maîtrejean. Era fill
de Pierre Maîtrejean, baster, i de Marie Joséphine Dupuis. Es guanyava la vida
com son pare, treballant de baster i albarder a París (França). Cap el 1905,
segons informes policíacs, començà a freqüentar els «Causeries Populaires»
(Xerrades Populars) organitzades per l'anarcoindividualista Albert Joseph (Albert
Libertad). El 6 de novembre de 1905 va ser condemnat a sis dies de presó
per «possessió d'armes». En aquesta època començà a viure amb la modista
anarquista Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), amb qui es casà
el 13 de setembre de 1906 al XX Districte de París (França) i amb aquest
matrimoni la parella legitima sa filla Henriette Maîtrejean (Maud),
nascuda el 16 de gener d'aquell any al X Districte de París. L'octubre de 1906
nasqué una nova filla, Sarah Maîtrejean (Chinette). En aquesta època
vivia al número 1 del carrer Tlemcen del XX Districte de París. En 1908 Rirette
Maîtrejean abandonà son espòs i passà a viure a Champrosay (Draveil, Illa de
França, França) amb l'anarquista Maurice Vandamme (Mauricius), que
col·laborava en L'Anarchie i animava diverses tertúlies anarquistes.
Louis Maîtrejean, que treballava regularment i estava afiliat al Sindicat
d'Adobers i Assaonadors de la Confederació General del Treball (CGT), del qual
va ser secretari, es decantà per l'acció il·legalista. El maig de 1909 va ser
detingut, jutjat amb altres companys i el 9 de juny de 1910 condemnat per
l'Audiència de Melun (Illa de França, França) a cinc anys de presó i 100 francs
de multa per «fabricació i emissió de moneda falsa». En 1913 aconseguí la
llibertat i s'instal·là al barri parisenc de Belleville, on reprengué la seva
professió de baster. El 6 de novembre de 1913 es divorcià davant el Tribunal
Civil del Sena de Rirette Maîtrejean, que es casà amb l'anarquista Victor Kibaltchiche
(Victor Serge), aleshores empresonat a Melun. Durant la Gran Guerra
lluità voluntari els quatre anys del conflicte als fronts, va ser ferit en
diverses ocasions i va ser condecorat amb la Creu de Guerra per la seva
valentia com a agent d'enllaç durant l'ofensiva del 16 d'agost de 1917. Un cop
acabada la conflagració, retronà a treballar de baster al seu taller, al número
69 del carrer Belleville, on nombrosos joves militants anarquistes li retien
visita. En els anys vint participà assíduament, amb les seves filles
adolescents, a les vetllades i excursions organitzades pel periòdic Le
Libertaire a la regió parisenca. Al final de sa vida visqué al número 68
del carrer Romain-Roland de Les Lilas (Illa de França, França). Sempre anarquista,
Louis Maîtrejean va morir l'1 de juliol de 1953 a l'Hospital de Saint-Louis del
X Districte de París (França). ***
El grup editor del periòdic L'Anarchie (1911) - Jeanne Morand: El 17 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 17 de setembre– de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Filla d'una família pagesa, son pare, Claude Morand, va ser un terrelloner anarcosindicalista, i sa mare, conreadora, es deia Marie Amélie Royer. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad –pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph– amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. El seu últim domicili va ser a Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 al llogaret Bécrel a Fitz-James (Picardia, França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin. ***
Cayetano Continente Bermúdez - Cayetano Continente Bermúdez: El 17 d'agost de 1886 neix a Taüst (Saragossa, Aragó, Espanya) el guerriller anarquista Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Eusebio Continente Monguilod, llaurador, i Antonia Bermúdez Usan. Feia de pagès a Montcada (Horta Nord, País Valencià). Durant la guerra civil va fer servir el pseudònim d'El Abuelo dins del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup, «Los Libertadores», s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les línies feixistes al front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port d'Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en l'«Expedició dels 101», fou torturat brutalment als centres de detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá. Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de ser el cap dels guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la presó. Cayetano Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint persones més, el 16 d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Estava casat i tenia dos infants. ***
Antonio
Moroni - Antonio Moroni: El
17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
antimilitarista, i després feixista i novament anarquista,
Antonio Moroni. Sos pares
es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de
tendència
antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista,
desenvolupant
tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei
militar passà a
Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost
fins a finals de novembre de
1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a
Itàlia, el desembre de 1912 va
ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a
Nàpols (Campània,
Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta
a son germà Paolo,
lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus
superiors a causa
de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser
publicada el 23 de desembre
de 1912 en el periòdic Avanti!
i per
aquest motiu va ser acusat de «difamació a la
Autoritat Militar i a l'Exèrcit
Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de
Càller (Sardenya)
de l'acusació de difamació, però va
ser enviat a la companyia disciplinària del
fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual
Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort
de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es
van publicar
regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale,
Rompete le File!, Volontà,
etc.). Per iniciativa de Maria
Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure
associat, juntament al
d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà
lloc a la «Setmana
Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914,
retornà des de San Leo a Milà, on
va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a
formar part del «Comitè
Nacional contra la Companyia Disciplinària» i
freqüentà assíduament el Fascio
Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa
(USM). En plena Gran
Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva
dirigida a son germà
publicada pel periòdic Il Popolo
d'Italia
i després en L'Internazionale,
anunciés que s'allistava com a voluntari en la
Legió Garibaldina, enquadrada en
el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada
per Peppino
Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores
intervencionista. Aquesta
presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista.
Quan la
Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a
Lió (Arpitània) i a
començaments de maig de 1915 retornà a
Milà. Cridat a files el juliol d'aquell
any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses
ocasions. Després de la
guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al
Partit Nacional Feixista
(PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il
Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la
involució reaccionària del
règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de
protesta contra els Pactes del
Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només
l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà
menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del
periòdic. En 1934 va ser
esborrat del registre de «subversius»,
però continuà amb el seu enfrontament
amb les autoritats feixistes. A partir de 1936
començà a col·laborar amb el
setmanal parisenc Il Merlo Giallo,
que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on
criticà
reiteradament la política sindical feixista, sempre
subordinada als interessos
de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de
Milà, entre
ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant
l'intervencionisme
revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les
investigacions
van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la
tipogràfica
d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada
va ser acomiadat de la feina immediatament, però no
patí més conseqüències
gràcies a la intervenció directa de Benito
Mussolini. L'agost de 1941 va ser
condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a
l'illa
de Tremiti per haver imprès «manifests
anarquistes», però que en realitat van
ser exemplars del pamflet Il canto della
Rinascita, que contenien una versió
satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de
l'amnistia
concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la
«Marxa sobre Roma»
i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va
traslladar a Mombello (Llombardia,
Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital
Psiquiàtric Provincial de Milà
d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va
imprimir el
full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava
el programa anarcosindicalista
de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI).
Després de la II Guerra Mundial
entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos,
ocupant-se de
l'organització sindical i escrivint regularment per al
setmanari milanès Il Libertario,
dirigit per Mario
Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà
de l'11 de juny de
1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista
de Milà (FAM). Antonio
Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1998
son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio
Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo
dopoguerra. ***
Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana] - Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch) –la partida de defunció cita Nicolas Lazarewitch. Sos pares, revolucionaris russos exiliats, es deien Jean Ivan Lazarewitch i Anastasie Pochitonoff. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp –que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d’Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets –que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.–, com ara Ce que j’ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París). Nicolas Lazarevitx (1895-1975) ***
Necrològica
de Liberto Barrena Santoba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de març de 1989 - Liberto Barrena Santoba: El 17 d'agost de 1897 neix a Muez (Guesálaz, Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Liberto Barrena Santoba. Sos pares es deien Hilario Barrena i Petra Santoba. Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on milità en el Federació Local de la CNT. Fundà família amb una francesa sense casar-se. Liberto Barrena Santoba va morir el 6 de gener de 1989 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). ***
Necrològica
de Francesc Suñé Trenc apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3
d'agost de 1975 - Francesc
Suñé
Trenc: El 17 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
Francesc Suñé Trenc. Sos pares es deien Josep
Suñé i Josepa Trenc. Paleta de
professió, durant els anys trenta milità
activament en el Sindicat de la
Construcció del barri barcelonès de
Gràcia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El 5 de desembre de 1932 va ser detingut, juntament amb
Ramon
Farrés, per haver exigit, en nom del sindicat, la
contractació de més treballadors
en una obra en construcció al carrer Travessera de
Barcelona. Exiliat després
de la guerra civil, formà part de la Federació
Local de Chartres. Membre de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), formà part de
l'Spanish Refugee
Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy
MacDonald a
Nova York (Nova York, EUA). Francesc Suñé Trenc
va morir el 18 de març de 1975
a l'Hospital Hôtel Dieu de Chartres (Centre,
França) a resultes d'un atac de
cor. ***
Necrològica de Julián Guijarro Priego apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1987 - Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. Sos pares es deien Paulino Guijarro i Guillermina Salmerón. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri barcelonès de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i sa companya, Consuelo Vera, i sos quatre infants quedaren a Barcelona. Fou tancat al camp de concentració de Vernet i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privas (Delfinat, Occitània) i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privas. En l'exili conegué la notícia que sa companya de Barcelona havia mort el 30 de juny de 1951 atropellada per un señorito franquista i que sa filla Consuelo havia resultat greument ferida. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a l'Hospital Vals d'Ardèche de Privas (Delfinat, Occitània). ***
Necrològica
de Julio Rincón Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
maig de 1979 - Julio Rincón Gómez: El 17 d'agost de 1903 neix a Ciruelos de Coca (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Rincón Gómez. Sos pares es deien Marcelino Rincón i Gonstancia Gómez. Des de molt jove treballà, amb sos dos germans, a les mines del nord de la Península. Posteriorment marxà cap a Catalunya i farà de miner a Fígols (Berguedà, Catalunya) i després a Súria (Bages, Catalunya), participant en les vagues i aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució treballà als ferrocarrils de Manresa (Bages, Catalunya). Un de sos germans va ser afusellat pels franquistes i l'altre passà nombrosos anys empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb una filla petita i sa companya María San José a França, la qual va morir poc temps després. Internat en un camp de concentració, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on va fer feina fins a la seva dissolució a causa de l'avanç nazi. Instal·lat a Tonnerre, després de la II Guerra Mundial organitzà la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser secretari, i en 1949, a causa de la seva malaltia, hagué de deixar el càrrec. Ferroviari, formà part de la Regional 8 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili. Julio Rincón Gómez va morir el 10 de novembre de 1978 a l'Hospital de Tonnerre (Borgonya, França) i fou enterrat al cementiri d'Annay-sur-Serein (Borgonya, França), població on residia. ***
Necrològica
de Pablo Ciprés Aisa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de maig de 1975 - Pablo Ciprés Aisa: El 17 d'agost de 1906 neix a Callén (Grañén, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Ciprés Aisa. Sos pares es deien Eusebio Ciprés Anzano i Juliana Aisa Cebollero. Durant la guerra civil combaté en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pablo Ciprés Aisa va morir el 22 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1975 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Ángel Ciprés Aisa, també fou militant llibertari. ***
José
Cayuela Cayuela amb l'uniforme i la moto de la Generalitat de Catalunya - José Cayuela
Cayuela: El 17 d'agost de 1907 neix a Carboneras (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Cayuela Cayuela. Sos pares es
deien Ramón Cayuela i
Bárbara Cayuela. De ben petit va marxar a França,
on treballà com a mecànic de
bicicletes. A França va contreure matrimoni amb Isabel
García Flores, amb qui
tingué tres infants (Ramón, Paquita i
Bárbara). En 1935 abandonà França i
s'instal·là amb tota sa família a
Manresa (Bages, Catalunya), on treballà de
xofer. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), esdevingué un dels seus
xofers, portant els militants
a fer conferències i mítings. En 1937
nasqué son quart infant (Isabel) i aquest
mateix any va ser cridat a files i va ser destinat a tasques de
vigilància com
a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres
d'Avinyó (Bages,
Catalunya) i els voltants. Més tard treballà de
motorista a altres poblacions
catalanes (Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder
exiliar-se, però
ell va tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser
ingressat
a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder
partir; quan li donaren
l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18
d'abril de
1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va
denunciar a la
Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se
sumaren altres testimonis, va
ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat
cotxes amb violència,
de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la
CNT,
entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser
empresonat primer a
Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939
va ser jutjat en consell de
guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies
després a la Presó
Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna
a mort.
Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa
família ni va poder
enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela
va ser afusellat el 16 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat
al Fossar
de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar
la seva sentència
de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família.
La causa oficial
de la seva defunció fou «hemorràgia
interna». José Cayuela Cayuela (1907-1939) ***
Josep
Sabaté Llopart - Josep Sabaté Llopart: El 17 d'agost de 1909 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe. Havia nascut en una família fortament lligada al moviment anarquista. Era fill primogènit de Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle, i van tenir quatre fills més: Francesc, Manuel, Joan i Maria. Durant els anys de la II República ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres militants, entre els quals hi havia son germà Francesc, del grup d'acció «Los Novatos». El juliol de 1936, quan es desencadenà l'aixecament feixista, fou membre del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet de Llobregat i després s'enrolà en la columna «Los Aguiluchos», que organitzà amb Joan García Oliver, que marxà el 27 d'agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap de centúria. Combaté en diverses unitats fins al final de la contesa, que el sorprengué a la zona central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i 1945 patí el camp de concentració d'Albatera i el penal de Cartagena. En llibertat vigilada, en 1946 creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a l'altra banda de la frontera començà a participar en els grups d'acció llibertaris que lluiten clandestinament al barcelonès passant d'una banda a l'altra dels Pirineus. Va fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc Ballester Orovitg, destacà en el suport als presos. En 1948, amb José Berruezo Silvente i Carles Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT del Baix Llobregat en l'Exili i ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A començaments de 1949 establí contacte amb el grup «Los Maños» i amb son germà Quico Sabaté a Barcelona, però poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb l'ajuda de son germà, aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a França, on participà en diverses activitats orgàniques (secretari de la Regional Catalana cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, s'internà a Catalunya i caigué ferit el 17 d'octubre de 1949 al carrer barceloní de Trafalgar a resultes d'un parany orquestrat per la policia franquista que es pogué preparar gràcies a una delació –en l'intercanvi de trets mentre intentava fugir matà el policia Luis García Dagas–; quan era transportat cap al Dispensari Municipal del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart morí a l'interior d'una farmàcia del carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona (Catalunya). ***
Toma
Sik - Toma Sik: El 17 d'agost de 1939 neix a Óbuda (Budapest, Hongria) l'anarcopacifista, esperantista i activista vegà d'origen jueu Schück Tamás, més conegut sota el nom hebreu de Yeshaayahu Toma Sik. Sobrevivent de l'Holocaust nazi al gueto d'Óbuda, en 1945 emigrà a la Palestina britànica. Des d'adolescent s'oposà activament al militarisme de l'Estat d'Israel. Objector de consciència al servei militar, realitzà una mena de servei social en un kibbutz de la zona palestina durant quatre anys. Pacifista radical, assessorà els antimilitaristes des de les organitzacions War Resisters International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i Gush Shalom (Bloc de la Pau) d'Israel. Des d'un punt de vista humanista i no religiós, lluità pels drets humans i civils dels àrabs, dels hebreus i de qualsevol ètnia, com ara els beduïns de Negev, la comunitat més oprimida de l'Estat israelià. Treballà com a redactor i traductor d'anglès al setmanari palestí Al-Fajr i com a fotògraf per a l'Arab Studies Society al Jerusalem oriental. A partir de 1974 dedicà tot el seu temps a l'activitat política, alhora que desenvolupava un estil de vida força senzill basat en el naturisme vegà. La seva presència era habitual en totes les manifestacions polítiques, repartint amb bicicleta uns peculiars fullets escrits per ell impresos en ciclostil. Durant un temps treballà a la seu londinenca de l'WRI. També milità en Amnistia Internacional a Israel i en Alba Kör, moviment no violent i pacifista hongarès. Durant molts anys participà activament en el moviment esperantista, ensenyà l'idioma internacional a sos fills i la seva casa de Tel Aviv es convertí en centre d'acollida d'estrangers i de reunions esperantistes. En 1996 marxà d'Israel i s'instal·là de bell nou a Hongria. En 2003 comprà una antiga granja a Kónya-Szék on intentà establir una comuna agroecològica llibertària, basada en els principis del naturisme vegà. Toma Sik va morir accidentalment la nit del 13 de juliol de 2004 a Kónya-Szék (Csongrád, Hongria) quan un tractor no el va veure i l'atropellà. El seu important arxiu es troba dipositat des del 2005 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. A Israel el grup Ma'avak Ehad (Una Lluita) ha recollit el seu testimoni. ***
Guy
Priqueler (juny 1979) - Guy Priqueler: El
17 d'agost de 1949 neix a Belfort (Alsàcia,
França) el metge i militant
comunista llibertari Guy Pierre Priqueler, conegut com Docteur
Knock.
Era fill de Roger Camille Edmond Priqueler, ferroviari, i
d'Hélène Mari Fery,
comerciant de moda femenina. Va créixer a la conca minera de
Longwy (Lorena, França).
Quan estudiava al liceu de Champigneulles (Lorena, França)
descobrí
l'anarquisme, però aquest centre educatiu es
mantingué al marge de les lluites
del «Maig de 1968». Posteriorment entrà
a estudiar medicina a la Universitat de
Nancy (Lorena, França). L'estiu de 1970, quan feia feina en
una pizzeria a
Saint-Cyr-sur-Mer (Provença, Occitània),
conegué l'intel·lectual llibertari
Daniel Guérin, a qui havia reconegut després de
veure sa foto en un llibre, el
qual el convidà a la seva residència a La Ciotat
(Provença, Occitània) i li deixà
una pila de llibres. De bell nou a Nancy, s'integrà en el
Moviment Comunista Llibertari
(MCL), on conegué destacats militants, com ara Alain Bonicel
i Patrice Grillot.
Aquest grup local de Nancy de l'MCL havia estat creat en 1969, alhora
que es constituí
al resta de l'Estat francès per Georges Fontenis i Daniel
Guérin, entre
d'altres. En 1971 l'MCL de Nancy canvià el nom pel
d'Organització Comunista Llibertària
(OCL 1). A principis de 1976, amb la desaparició de l'OCL 1,
el grup de Nancy
passà a nomenar-se Grup Comunista Llibertari (GCL). A finals
de 1977 el GCL i
el «Col·lectiu per una Unió de
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL)»
cooeditaren el fullet Mouvement des soldats: antimilitarisme
et lutte de
classes, redactar per ell i per Patrice Grillot. La major
part dels membres
del GCL decidí participar en el procés de
creació de l'UTCL i ell assistí, amb
altres companys de la delegació de Nancy, al
congrés fundacional d'aquesta nova
organització celebrat el març de 1978. En aquests
anys els grups de Nancy de
l'MCL i l'UTCL participaren activament en nombroses lluites socials i
polítiques.
Destacà especialment en el front antimilitarista, des de la
secció local de
Nancy del Comitè Antimilitarista (CAM). Els militants del
CAM de Nancy van fer
especial costat als Comitès de Soldats de l'est de
França i d'una part
d'Alemanya, a més de distribuir el periòdic
estatal Lutte Antimilitariste
i el butlletí local Rompons les rangs.
També va participar en els
comitès de lluita contra l'ampliació del camp
militar al Causse del Larzat a
Occitània. Entre 1979 i 1979 l'UTCL-Nancy formà
part del suport polític i logístic
de la lluita dels treballadors migrants dels Foyers de Trevailleurs
Migrants
(FTM, Llars dels Treballadors Migrants) de Sanacotra, aleshores en vaga
de
lloguers. També va participar activament, des de la seva
època d'estudiant de
medicina, en la lluita pel dret a l'avortament, col·laborant
amb el Moviment
per la Llibertat de l'Avortament i de la Contracepció (MLAC)
i en el «Planning
Familial», del qual va ser durant un temps vicepresident
nacional. En aquesta època
practicà avortaments clandestins amb el mètode de
Karman i organitzà, amb el
suport de la Lliga dels Drets de l'Home, una projecció
privada del film Histoire
d'A, aleshores prohibit. Entre 1980 i 1981 va fer seva la
campanya de
l'UTCL en suport dels dissidents dels països comunistes i pel
boicot dels Jocs
Olímpics de Moscou, celebrant el juny de 1980 un
míting a Nancy amb un
sindicalista i dissident del règim soviètic.
Després d'exercir la medicina
general durant molts d'anys a Champigneulles, el maig de 1980
muntà, amb
Jean-Jacques Naudin, una clínica privada a Nancy, on
exercí primer com a
geriatra i després com a metge escolar; en 1983 es
decantà per treballar en el
control de la natalitat. En 1984 s'instal·là a
Lay-Saint-Christophe (Lorena,
França) amb sa companya fou Joëlle
Hélène Marie Ratte i sos infants, Pierre i
Marie. En 1984, quan el grup de Nancy trontollava, abandonà
l'UTCL pensant que les
seves ambicions eren desmesurades. La mort accidental d'Alain Bonicel
el
setembre de 1984 precipità la fi del grup. Afiliat al
Sindicat de Medicina
General, entre 1991 i 1992 va ser un dels fundadors de la xarxa
«Toxicomanie-Ville-Hôpital», que
restà activa durant una vintena d'anys. En
1993 col·laborà en el llibre
col·lectiu L'enfant maltraité.
À la mémoire de
Pierre Straus.
Cap el 1994 treballà en toxicologia a l'Hospital
Intercomunal
de Pompey (Lorena, França). En els anys dos-mil
mantingué
una estreta relació
amb el moviment llibertari i fou membre d'«Amics/gues
d'Alternative Libertaire».
En 2016, amb Patrice Grillot, cedí nombrós
material
d'arxiu de les activitats
del GCL al Fons d'Arxius Comunistes Llibertaris de Montreuil (Illa de
França,
França). També continuà militant en la
xarxa
«Èducation sans Frontieres»
(Educació
sense Fronteres) i amb «Solidaires 54». El juny de
2018
ajudà a l'organització
d'un míting d'Alternativa Llibertària a Nancy en
suport
de l'esquerda kurda a
l'Orient Mitjà portat a terme per Arthur Aberlin. A resultes
d'un tumor
fulminant, Guy Priqueler va morir el 20 de març de 2019 al
Centre Hospitalari
Regional Universitari de Nancy (Lorena, França). ***
Sébastien Briat - Sébastien Briat: El 17 d'agost de 1982 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) el militant antinuclear i anarcosindicalista Sébastien Briat (Bichon). Era fill de Joël Remy Abel Briat i de Claudine Madeleine Jobard. Va ser un dels creadors de la Secció d'Estudiants de la CNT-Educació de Nancy (Lorena, França). Vivia a Louppy-sur-Chée (Les Hauts-sur-Chée, Lorena, França) i feia feina de peó de paleta. En 2003 va participar en la fundació de l'associació juvenil «Car'PeDiem», la finalitat de la qual era estrènyer els lligams socioculturals al medi rural a través de la música, el teatre de carrer i el circ; també era membre de l'equip de rugbi local «Bar Ovalie Club». El 7 de novembre de 2004 a Avricourt (Lorena, França), juntament amb altres companys antinuclears, participava en una acció pacifista i simbòlica que consistia en bloquejar un tren de residus radioactius de la línia París-Estrasburg que es dirigia a Alemanya amb la finalitat de sensibilitzar l'opinió pública contra el perill nuclear. Sébastien Briat va morir encadenat a la via i esclafat per les 2.200 tones del comboi que arrossegava una dotzena de contenidors i 400 metres de llargària.
Defuncions
Els cinc afusellats pels fets de la "Setmana Tràgica": Ferrer i Guàrdia (centre), Clemente García (superior esquerra), Miquel Baró (superior dreta), Del Hoyo (inferior esquerra) i Malet Pujol (inferior dreta). Tierra y Libertad (26 de juny de 1910) - Josep Miquel Baró: El 17 d'agost de 1909, el mateix dia que s'aixecava l'Estat de guerra després dels fets de la «Setmana Tràgica», a les 7 del matí, és afusellat al fossat de la bateria de Santa Amàlia de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) el republicà catalanista Josep Miquel Baró. Havia nascut en 1865 a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1895 entrà com a conserge de la tinència d'alcaldia del districte novè barceloní (Sant Andreu). Fou membre del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu, del Partit Republicà Nacionalista Català i del Centre Artístic Obrer de Sant Andreu. Durant els fets de la «Revolta de Juliol» de 1909 de Barcelona, va ser el capdavanter de la revolta a Sant Andreu de Palomar, que va tenir un caràcter més estrictament republicà que anarquista, però amb barricades espectaculars construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris. A partir del 28 de juliol va dirigir la rebel·lió al citat barri, va armar els seus seguidors amb fusells capturats als guàrdies de consums de les portes de la ciutat i als sometents, i va dirigir la construcció de barricades, l'incendi de l'església parroquial i l'atac contra la caserna de la Guàrdia Civil. Detingut després dels esdeveniments, el 14 d'agost de 1909 va ser jutjat sumàriament per un tribunal militar i condemnat per «rebel·lió militar i sedició» a mor. Malgrat les gestions que realitzaren polítics republicans catalanistes (Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Felip Rodés, etc.) per obtenir l'indult del govern d'Antoni Maura Montaner, va ser el primer dels afusellats pels fets de la «Setmana Tràgica». Va morir com a fervent catòlic i deixant viuda i dues filles, Rosa i Maria, de 16 i 12 anys respectivament. No obstant això, va entrar a formar part, ben igual que els altres quatre executats més (Francesc Ferrer Guàrdia, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente García), del «martirologi» anarquista. ***
Foto
policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894) - Charles Léger:
El
17 d'agost de 1917 mor a Mont-Notre-Dame (Picardia, França)
l'anarquista
Charles Joseph Ferdinand Léger. Havia nascut el 19 d'octubre
de 1877 a Marsella
(Provença, Occitània). Sos pares es deien
Eugène Auguste Léger, arquitecte, i
Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per
familiars que
vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar.
En 1893 entrà a estudiar a la
Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França),
on, gràcies a dos
condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en
contacte amb el pensament
anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns
companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i
s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire,
actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França), on entrà a treballar com
a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al
número 26 del
carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop,
despertà sospites,
sobretot després de lloar l'assassinat del president de la
República Francesa
Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la
delació de
Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari
Soullière, de la
circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de
França, França), trobà una bomba
en construcció i diverses fórmules d'explosius.
Interrogat l'endemà, confessà
les seves idees anarquistes, però declarà que la
bomba només era per fer un
simple experiment al jardí. Va ser tancat sota
l'acusació de «possessió i
fabricació d'enginys explosius», delicte castigat
entre sis mesos i cinc anys
de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el
registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat
de «fabricació
d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes del
departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel
IX
Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria
d'edat, a dos anys
de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici
negà la seva pertinença al
moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye
(País
del Loira, França). Un cop lliure,
s'instal·là a París. En 1897 va fer el
servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El
29 de desembre de
1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps,
Arpitània) amb la modista Marie
Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va
ser incorporat a files com a
soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges
Militars (III
ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides
provocades per
l'explosiu d'una bomba llançada al front per
l'aviació enemiga a l'Hospital
Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia,
França). ***
Nota
del suïcidi de Jack Madden apareguda en el diari
parisenc L'Oeuvre
del 18 d'agost de 1932 -
Jack Madden: El
17 d'agost de 1932 mor a
París (França)
l'anarquista i
antimilitarista Jack Yvon Patrick Bernard Madden, també
conegut com Jacques Madden. Havia nascut el 25
de setembre de 1894 a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Sos
pares es deien
Édouard Léon Madden, empleat de
comerç, i Marie Justine Sergenton. Els pares
vivien i treballaven a París (França),
però la parella va anar a tenir son infant
a casa dels pares de la mare; finalment el part donà
bessonada, primer nasqué Jack
i després Louise Yvonne Virginie Madden. Jack Madden es
guanyà la vida com a
polidor a París. Entre 1913 i 1914 era assidu del
«Foyer Populaire» del barri de
Belleville, al número 16 del carrer Champlain del XX
Districte de París, on es
reunia un dels grups més actius de la Federació
Comunista Anarquista (FCA). El
6 de juny de 1913 l'habitació del domicili on vivia, al
número 10 del carrer
Champlain, va ser escorcollada per la policia i aquesta va descobrir
exemplars
del fullet En cas de guerre,
conegut
co Brochure Rouge (Fullet Roig), a
més de materials químics. Inculpat, amb els
antimilitaristes Maurice Boyer i
Alphonse Royer, d'haver llançar el 5 de juny d'aquell any
pamflets per damunt
dels murs de la caserna de les Tourelles del XX Districte de
París i de possessió
de substància explosives. El 24 de juliol,
després de mes d'un mes tancat
preventivament a la presó parisenca de La Santé,
va ser alliberat i finalment
el seu cas va ser sobresegut el 31 de juliol de 1913. Entre 1914 i 1919
va
estar mobilitzat. El 4 d'octubre de 1919 es va casar al XVIII Districte
de
París amb la modista Clémence Lucienne Raffin.
Jack Madden es va suïcidar amb gas
el 17 d'agost de 1932 al seu domicili del XVIII Districte de
París (França), on
vivia amb sa companya i son pare. ***
Necrològica
de Jean Béguez apareguda en el periòdic
barceloní L'Espagne
Antifasciste de l'1 d'octubre de 1936 - Jean Béguez: El 17 d'agost de 1936 mor a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i lluitador antifeixista Jean Béguez –també citat Bégué. Havia nascut cap el 1919. Milità al grup de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la Unió Anarquista (UA) i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya en el primer grup de llengua francesa que entrà a la Península. Milicià integrat en el Grup Internacional de la «Columna Ortiz - Sud Ebre» al front d'Aragó, Jean Béguez va caure mort el 17 d'agost de 1936 a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Pedro
Vera Sánchez - Pedro Vera
Sánchez:
El 17 d'agost de 1936 és afusellat a Ceuta (Nord
d'Àfrica) l'anarquista,
anarcosindicalista i mestre racionalista Pedro Vera Sánchez.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i bon orador,
intervingué en els
mítings del Primer de Maig de 1931 i de gener de 1932 a
Ceuta.
Durant els anys
trenta va ser un dels animadors, amb Antonio Bernabé Calvo,
Miguel D'Lom
González i José Ríos Soto, de l'Ateneu
Racionalista del barri de San José de
Ceuta. També mantingué, amb son fill Helios, una
escola
racionalista al seu
domicili, al carrer Clavijo de Ceuta, on feia classe gratuïta
als
fills dels
obrers. El maig de 1936 va ser delegat de Ceuta al Congrés
Nacional de la CNT
celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 era membre
del
Comitè de la CNT de
Ceuta pel Ram de l'Ensenyament. Quan el cop militar feixista de juliol
de 1936,
va ser detingut pels rebels al seu domicili. Pedro Vera
Sánchez
va ser afusellat,
juntament amb altres vuit companys, entre ells Tomás Casado
Sánchez, Migel D'Lom
González, Joaquín Estévez
Suárez,
Ángel Grande Pérez, Diego López
Sánchez i
Antonio Postigo Martínez, a Ceuta (Nord
d'Àfrica). Els
llibres seus i de la
biblioteca de l'escola van ser cremats pels feixistes. ***
Francisco Ponzán a la primavera de 1940 a Virilhes (França) - Francisco Ponzán Vidal: El 17 d'agost de 1944 és afusellat al bosc de Buzet-sur-Tarn (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Juan Ponzán Vidal. Havia nascut el 30 de març de 1911 a Oviedo (Astúries, Espanya). Sos pares, d'Osca (Aragó, Espanya), es deien Agapito Ponzán Tresaco i Tomasa Vidal Bellostas. De nin va viure a Osca, on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país –gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny– participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units. «Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002 ***
Necrològica
de Julián Rebollo apareguda en el periòdic
novaiorquès Cultura
Proletaria del 21 de setembre de 1946 - Julián Rebollo:
El
17 d'agost de 1946 mor a Albany (Nova York, EUA) l'anarquista i
anarcosindicalista Julián Rebollo. Havia nascut cap el 1873
a Almeria
(Andalusia, Espanya). Obrer marítim, milità des
de molt jove en el moviment
llibertari. Cap el 1916 es traslladà a viure als Estats
Units i cap el 1926
s'establí a Albany. Als EUA formà part de la
Secció Espanyola dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món). Julián Rebollo va
morir el 17 d'agost de 1946 a Albany (Nova York, EUA) d'un atac de cor
quan
començava la seva jornada laboral. L'enterrament va ser
sufragat pels companys. ***
Fitxa policíaca de Francisco Granado incorporada al sumari - Francisco Granado Gata: El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Havia nascut el 4 d'octubre de 1935 a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Francisco Granado i Josefa Gata. Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid, a Carabanchel Alto, són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martíneza i van ser enterrats als cementiri d'aquesta població. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de les seves condemnes a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs. ***
Fitxa policíaca de Joaquín Delgado incorporada al sumari - Joaquín Delgado Martínez: El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. Havia nascut el 4 de març de 1934 a Cardona (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Francisco Delgado Tapia, jornaler, i Aurora Martínez Carreño. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid, a Carabanchel Alto, són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martíneza i van ser enterrats als cementiri d'aquesta població. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de les seves condemnes a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs. ***
Necrològica
de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de novembre de 1967 - Mariano Gimeno Pablo:
El 17 d'agost de 1967 mor a Albi
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Gimeno Pablo. Havia
nascut el 2 de gener de 1893 a La Puebla de Híjar (Terol,
Aragó, Espanya).
Sos pares es deien
Gregorio Gimeno i Gracia Pablo. Emigrà a Girona
(Gironès, Catalunya), on milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A partir de 1944
milità en la Federació Local de La
Bastida de Lèvis (Llenguadoc, França) de la CNT i
en la Secció Local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pilar
Acerete. Mariano
Gimeno Pablo va morir el 17 d'agost de 1967 al seu domicili d'Albi
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Foto
antropomètrica de Léon
Rodríguez (19 de març de 1912) - Léon Rodriguez:
El 17
d'agost de 1969 mor a París (França) l'anarquista
anarcoindividualista il·legalista León Armand
Rodriguez, que va fer servir
diversos pseudònims (Ernest Bertran,
Benjamín Bolamar, Daucho, Delisle,
Duez, Duhesse,
Durol, Édouard
Leduc, Roger, Sieronski, etc.). Havia nascut el 16 de
febrer de 1878 al IX Districte de París
(França). Sos pares, no casats,
es deien Eugène Antoine Rodriguez, artista
dramàtic, i Léonie Thérèse
Etave,
brodadora. Quan tenia 17 anys començà a treballar
en un taller de carrosseria.
En 1896 va ser condemnat per primera vegada a París per
«ultratge als costums».
El febrer de 1898 va ser sentenciat a París per
«possessió d'arma prohibida» i
«insults a l'exèrcit». Fugint de la
repressió es va refugiar a Brussel·les
(Bèlgica), on el 12 de setembre de 1898 formava part del
grup editor del
periòdic anarquista Le
XXème Siècle.
El 15 de setembre d'aquell any va ser detingut amb Joseph Thioulouze
quan
aferraven cartes on es feia apologia de l'atemptat de Luigi Luccheni
contra l'emperadriu
Elisabeth d'Àustria i el 17 de desembre de 1898 va ser
condemnat a Brussel·les
a un any de presó per aquest delicte. Expulsat de
Bèlgica, s'establí a
Anglaterra, on en 1901 va ser sentenciat a nou mesos de treballs
forçats per
«emissió de moneda falsa». L'Estat
francès va demanar la seva extradició, que
aconseguí. L'11 de novembre de 1901 va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a
cinc anys de reclusió per «emissió de
moneda falsa» i purgà la pena a la
presó
de Melun (Illa de França, França), on
aprengué l'ofici de tipògraf. Un cop
lliure, tornà a Anglaterra, on en 1906 va ser novament
sentenciat a set anys de
treballs forçats per «emissió de moneda
falsa i desvalisaments», pena que acomplí
a la presó de Dartmoor (Princetown, Devon, Anglaterra).
Acusat d'haver intentat
vendre títols furtats en l'atracament a un recaptador al
carrer Ordener de
París pels anarquistes membres de la «Banda
Bonnot» Raymond Callemin i Octave
Garnier, el 12 de març de 1912 va ser detingut a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França). El 26 de març d'aquell any va escriure
al sotsdirector número 2 de
Seguretat Nacional Louis-François Jouin demanant-li la
llibertat a canvi de
lliurar Jules Bonnot i Octave Garnier, però aquesta demanda
no tingué resposta.
El febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena amb
la resta de
supervivents de la «Banda Bonnot» i va ser absolt,
però traslladat després del
veredicte a la presó de Lilla. Jutjat per
l'Audiència de Lilla per «fabricació
de moneda falsa», va ser condemnat per
reincidència a vuit anys de treballs
forçats i a l'assignació de residència
perpètua a la Guaiana Francesa. En 1920
aconseguí evadir-se de la Guaiana i passar a
Veneçuela remuntant l'Orinoco, on
es guanyà la vida fent classes d'anglès.
Posteriorment s'establí a Colòmbia. En
1924, amb un passaport fals a nom d'Édouard
Leduc, s'establí a Nova York (Nova York, EUA).
Durant vull anys, sota el
nom d'Ernest Bertran,
freqüentà els
cercles anarquistes individualistes i sota aquest pseudònim
col·laborà en el periòdic
anarquista francès L'En-Dehors,
on
exposà els seus projectes de colònia anarquista a
Llatinoamèrica. En 1932, amb
un passaport espanyol a nom de Benjamín
Bolamar, arribà a Europa. A París va
fer tres conferències organitzades
pels «Amis de l'En-Dehors»
al Café du
Bel Air de la plaça Maine del XV Districte, on
exposà el seu projecte de
colònia llibertària, tot afirmant que havia
comprat centenars d'hectàrees de
terra a Costa Rica i amb la proposta de posar a disposició
dels companys que es
presentessin voluntaris parcel·les de 15
hectàrees que no tindrien la
possibilitat ni de vendre ni de llogar. En 1933
s'instal·là a Mastatal
(Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), amb la intenció
d'arranjar el terreny i
construir un rancho,
però passaren 18
mesos sense que cap company que en un principi s'havia interessat en el
projecte digués res. El 27 de juliol de 1934
prengué un vaixell cap a Nova
York, però en la primera escala va ser detingut per les
autoritats de Veneçuela
i empresonat en una fortalesa. Gràcies a la
intervenció del consolat francès,
alertat pels seus companys, va ser posat en llibertat. Amb un vaixell
va ser
enviat a Fort-de-France (Martinica) per a lliurar-lo a les autoritats
franceses
per a verificar la seva identitat, però a Port-au-Prince
(Haití) es va llançar
a l'aigua. Després d'un tumultuós periple,
aconseguí arribar a Torí on esperà
l'amiga que li havia ajudat a fugir de les garjoles
veneçolanes i va vendre les
terres de Mastatal a Charles Simoneau per 250 dòlars. Amb un
passaport a nom de
Sieronski, s'establí en
1939, sota el
nom de Bolamar, a Suïssa,
on es
guanyà la vida venent sabó de manera ambulant. A
finals d'abril de 1940 va ser
detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per manca de
llicència per a la venda i
les empentes digitals enviades a la policia francesa permeteren
identificar-lo.
Internat al camp de Witzwil (Berna, Suïssa),
aconseguí novament evadir-se i
arriba a Lausana (Vaud, Suïssa). Gràcies als papers
lliurats per un company
anarquista suís, reprengué l'activitat de venedor
ambulant fins el final de la
II Guerra Mundial. En 1945 passà a Itàlia i
pogué retornar a França gràcies a
la prescripció dels seus delictes. En 1950
retornà a Costa Rica per a trobar-se
amb la seva antiga companya Goya, d'origen indi, amb qui s'havia casat
sota el
nom de Leduc i que havia abandonat
abans de néixer una filla pretesament comuna.
Restà sis mesos a Costa Rica
abans de retornar a Itàlia, però no
visità Mastatal. En 1958 visità novament
Veneçuela i sis mesos després es va fer repatriar
pel consolat francès de Caracas.
Passà la resta de sa vida en una residència
d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França). Col·laborà
en Défense de
l'Homme i Contre-Courant,
sota el
pseudònim Bertran, i va
fer algunes
conferències. Sempre anarcoindividualista, va escriure una
biografia que ha
restat inèdita i que es conserva al Centre
d'Història del Sindicalisme de la
Sorbona de París. Léon Rodriguez va morir el 17
d'agost de 1969 a l'Hospital
Fernand-Widal de París (França) i
deixà el seu cos a la ciència. ***
Necrològica
de José Menéndez Díaz apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 4 de setembre de 1975 - José
Menéndez
Díaz: El 17 d'agost de
1975 mor a
Dreux (Centre, França)
l'anarcosindicalista José Menéndez
Díaz. Havia nascut el 15 de febrer de 1893 a
Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien
Ramón
Menéndez i
Carmen Díaz. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), el maig de
1937 va fer un míting a Colunga (Astúries,
Espanya) i aquest mateix any
col·laborà en CNT
de Gijón des de La
Manxoya (Oviedo, Astúries, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista,
s'exilià a França. En 1948 era secretari de la
Federació Local de Dreux (Centre,
França) de la CNT. Sa companya fou Marcelina Rubiera.
José Menéndez Díaz va
morir el 17 d'agost –oficialment el 18 d'agost– de
1975 al seu domicili de
Dreux (Centre, França). ***
José
Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso - José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'agost de 1976 mor a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Havia nascut el 17 d'abril de 1911 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen Figueroa Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals –Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró de Vigo. ***
Necrològica
de Manuel Pérez Cotán apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 4 de
novembre de 1986 - Manuel Pérez
Cotán: El 17 d'agost de 1986 mor a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Pérez Cotán. Havia
nascut el 17 de maig de 1913 a Dos
Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien Antonio Pérez i Dolores Cotán.
Militant de les Joventuts
Llibertàries i de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal,
duran la guerra
civil lluità als front d'Andalusia i d'Extremadura. Al final
de la guerra va
caure presoner a Alacant (Alacantí, País
Valencià) i va ser internat als camps
de concentració Albatera i de Los Almendros. Jutjat en
consell de guerra, va
ser condemnat a treballs forçats i enviat a treballar com a
mà d'obra esclava a
les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels
Presos»). En morir el
dictador Francisco Franco, participà en la
reorganització de la CNT de Dos
Hermanas. En 1979 col·laborà en CNT.
Sa companya fou Ana González Acuña, amb qui va
tenir dos infants (María
Dolores i Ana María). Manuel Pérez
Cotán va morir el 17 d'agost –algunes
fonts citen
erròniament el 18 d'agost– de 1986 al seu domicili
de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), moment en el qual
ocupava el càrrec de
tresorer de la
Federació Local de la CNT, i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Progreso
Martínez en un dibuix aparegut en el diari
barconès Solidaridad
Obrera del 5 d'octubre de 1937 - Progreso Martínez: El 17 d'agost de 1999 mor a Bobigny (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Sebastián Martínez Del Hoyo, més conegut com Progreso Martínez. Havia nascut el 20 de gener de 1918 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Juan Martínez i Melitona Del Hoyo. Quan tenia 13 anys entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari dels Barrios Bajos de Madrid i quan començà a treballar de grum en una sastreria s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 s'integrà en les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, arran de l'aixecament anarquista de Fígols (Berguedà, Catalunya), va ser deportat al vaixell-presó Buenos Aires. Durant la guerra, lluità contra el feixisme en la «Columna Del Rosal» als front de Guadalajara i de Gredos, fins el 1937, quan va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries del Comitè Regional del Centre. El 21 de febrer de 1937 presidí el «Míting pro Mobilització General», que se celebrà al cinema Durruti de Madrid organitzat pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, i on intervingueren Manuel Ramos, Eduardo Vall, Gregorio Gallego, Cipriano Mera i Isabelo Romero. Més tard ocupà la secretaria de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Madrid i de bell nou la secretaria de les Joventuts Llibertàries Comitè Regional del Centre de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins el final de la guerra, alhora que ocupà el càrrec de comissari de Propaganda de la 98 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 representà l'FIJL en l'Aliança Juvenil Espanyola (AJE). En 1938 publicà el fullet La juventud, factor revolucionari, conferència pronunciada el 23 d'octubre d'aquell any al cinema Tívoli de Madrid. Quan acabava la guerra, lluità contra els comunistes al costat del coronel Segismundo Casado López i a la ratonera d'Alacant va ser detingut. Tancat al camp de concentració d'Albatera, el novembre de 1939 aconseguí fugir gràcies a avals falsificats. Després d'un temps a Sevilla (Andalusia, Espanya), passà a Madrid, distribuint propaganda de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) i materials dels grups de la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal, relacionant-se també amb el Comitè de Relacions Anarquista (CRA). El 1940 va ser detingut i acusat d'espionatge per haver enviat informes als serveis d'intel·ligència britànics, però va ser alliberat poc després. Fou empresonat en diverses ocasions (1942, 1944, 1945) i en 1946 ocupà la secretaria de Comitè Peninsular de l'FIJL, a les quals representà en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Lorenzo Íñigo Granizo. El 9 d'abril de 1946 va ser detingut i internat a la presó d'Alcalá de Henares, on participà en l'edició del butlletí cal·ligràfic clandestí Juventud Libre, a més de seduir una de les monges que treballaven a la infermeria. A finals de 1947 aconseguí la llibertat i a començament de 1948 es va fer càrrec de la secretaria de la Regional del Centre de la CNT. Poc després, arran de la frustrada fuga de militants confederals del Penal de Ocaña, passà a França. El setembre de 1948 retornà a la Península, però, definitivament «cremat», retornà definitivament a França, on durant vuit anys milità en l'Agrupació Confederal de París. El 17 de novembre de 1951 va fer, al Bar Pavillon de París, la conferència «Apoliticismo o politicismo sindical». En 1956, a París, fou el responsable de la Comissió Pro Presos del Comitè Regional del Centre de la CNT «col·laboracionista». Posteriorment abandonà la militància llibertària i s'incorporà en les Comunitats de Treball (CT) i en l'Entente Communautaire (EC), guanyant-se la vida en una cooperativa de fusteria i formant part de la Confederació General de Cooperatives (CGC) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En els anys setanta s'acostà de bell nou al moviment llibertari, participant en les comissions «Pro Espanya», i en 1966 fou l'encarregat de Relacions en la Comissió Coordinadora d'Amics de CNT de París. El 2 de setembre de 1968, com a delegat en el Ple de Regionals de la CNT, defensà el cincpuntisme. Després de la mort del dictador Francisco Franco, va ser nomenat secretari i tresorer de les Agrupacions Confederals de la CNT d'Espanya a França i en aquests anys participà en l'edició de Frente Libertario. Arran de l'escissió confederal, entrà a formar part del sector «renovat» i després de la Confederació General del Treball (CGT), essent el seu representant a França. En 1996 va ser nomenat secretari de l'Agrupació Confederal de París. Segons alguns companys, era el confident de la policia franquista que en 1948, sota el nom de Nicolás, facilità la detenció dels fugats del Penal d'Ocaña, l'afusellament de Juan Gil Heredia i la detenció del Comitè Nacional d'Antonio Castaños Benavent, però són afirmacions no provades. Trobem articles seus en España Libre, Juventud Libre, El Noi i Revista Iberoamericana de Autogestión y Acción Comunal, entre d'altres. Els seus últims anys visqué a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Julia Barranco Hanglin (1919-1998), germana del militant confederal Antonio Barranco Hanglin. Progreso Martínez va morir el 17 d'agost de 1999 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) i fou enterrat el 24 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Antony
Earnshaw - Anthony
Earnshaw: El 17 d'agost de 2001 mor a Saltburn-by-the-Sea
(North Yorkshire,
Anglaterra) l'il·lustrador, artista i escriptor anarquista
Anthony Sydney Earnshaw.
Havia nascut el 9 d'octubre de 1924 a Ilkley (West Yorkshire,
Anglaterra). Son
pare, rellotger i joier, va morir abans que ell nasqués i sa
mare s'encarregà
del negoci familiar abans que es declarés en fallida en
1930. La família es
traslladà a Redcar (West Yorkshire, Anglaterra) i
després a Leeds (West
Yorkshire, Anglaterra). Per motius econòmics
només pogué estudiar fins els 14
anys a l'Harehills School de Leeds i hagué de posar-se a fer
feina, primer com
a obrer torner i després com a conductor de grua, educant-se
de manera
autodidacta a la Biblioteca Pública de Leeds. Quan tenia 20
anys començà a
interessar-se pel jazz i pel moviment surrealista i, amb son gran amic
Eric
Thacker, inventà activitats surrealistes, com ara pujar i
baixar dels trens a
l'atzar. A començament de la dècada dels
seixanta, s'ajuntà amb companys amb
idees afins (Patrick Hughes, Ian Breakwell, Glen Baxter, etc.) i
realitzaren
exposicions de caràcter surrealista, com ara la celebrada en
1966 al Leeds
Institute o la The Enchanted Domain,
a Exeter (Sud-oest d'Anglatera, Anglaterra). Posteriorment
ensenyà a temps
parcial primer a l'Harrogate School of Art i després a la
Bradford Art School.
En 1968 va escriure amb Eric Thacker en la novel·la Musrum, que esdevingué una
obra de culte, i que en 1971 tingué una
continuació, Wintersol.
En aquests
anys col·laborà en la revista TransformaCtion.
Posteriorment publicà il·lustracions en The
Times Educational Supplement, on creà el
personatge Wokker. En 1972
aconseguí una beca per al Leeds Polytechnic i
aquest mateix any publicà Seven
Secret
Alphabets, on recopilà alguns dels seus dibuixos.
En 1982 publicà Flick Knives and
Forks. Aphorisms, jokes,
insults, stories with morals, lies i en 1985
abandonà l'ensenyament per a
dedicar-se per complet a l'art. Entre els anys vuitanta i noranta va
fer
«capses d'art» surrealistes, amb elements trobats a
l'atzar pels carrers. En 1995
viatjà a París (França) amb Stephen
Clark i Ken Cox, on visità les tombes
d'André Breton i Benjamin Péret. Anthony Earnshaw
va morir de càncer el 17
d'agost de 2001 al South Cleveland Hospital de Saltburn-by-the-Sea
(North
Yorkshire, Anglaterra). En 2011 Les Coleman edità
l'antologia homenatge The Imp of Surrealism,
fruit d'una
exposició del mateix nom. ***
Thodor Mitev - Thodor Mitev: El 17 d'agost de 2002 mor a Fontenay-lès-Briis (Illa de França, França) el militant anarquista Thodor Mitev (Todor, Tocho, Théo o Doctor Mitev). Havia nascut el 21 de març de 1926 –alguns autors citen erròniament el 26 de març– a Sofía (Bulgària). Era fill de Grozdan Mitev i de Nadejda Ilieva. En 1947, estudiant medicina, milita en un grup anarquista clandestí a Bulgària, però empaitat per la policia política comunista, que li proposarà trair els companys, s'exilia en 1950 a Iugoslàvia. El seu rebuig a treballar per a Tito li valdrà la presó. De bell nou exiliat a Itàlia, és internat en un camp de Trieste, d'on s'evadeix i s'instal·la a França, on reprendrà els seus estudis de medicina i continuarà la seva militància llibertària en el si dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària, que editaran a partir de 1956 la revista Noir et Rouge. En aquesta publicació escriurà articles sobre l'autogestió iugoslava, escrits de crítica del marxisme, tot reivindicant la figura de Bakunin. Quan va deixar de publicar-se Noir et Rouge, exercirà la solidaritat vers els seus companys ja sigui financerament, medicament o intel·lectualment. Participarà més tard en la revista llibertària sobre els països de l'Est Iztok, editada per Nikola Tanzerkov, on publica a expenses seves en 1993 una obra sobre Kristo Botev, poeta i anarquista revolucionari búlgar. El seu últim domicili va ser a Vauhallan (Illa de França, França). Sa companya fou Claude Anne-Marie Leconte. Thodor Mitev va morir serenament d'un càncer cerebral, que ell mateix es va diagnosticar, el 17 d'agost de 2002 a l'Hospital de Bligny de Fontenay-lès-Briis (Illa de França, França). ***
Jaceguay
Lins - Jaceguay Lins: El 17 d'agost de 2004 mor a Vitória (Espírito Santo, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Havia nascut el 21 d'abril de 1947 a Canhotinho (Pernambuco, Brasil). Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van «convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo. ***
Antonio
Martín Bellido (1963) - Antonio Martín
Bellido: El 17 d'agost de
2014 mor a París (França) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Martín
Bellido –també va fer servir el nom d'Antonio
Martín Bollido.
Havia nascut
l'11 de febrer de 1938 a Canillejas (Madrid, Castella, Espanya). Sos
pares es deien Félix Martín
Santiago, militant de la
Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a
França, i Amparo Bellido Cuadrado. A partir dels 12 anys
visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins als 19 anys
va fer peritatge elèctric i en
acabar aquests estudis s'establí a París, on
entrà a formar part de les
Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una
marxa antinuclear a Londres
(Anglaterra). Activista del grup de resistència
antifranquista llibertari
Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en
accions a l'interior
d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio
Hernández, fou
l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos,
contra la seu de la
Direcció General de Seguretat i contra els locals de la
Delegació Nacional de
Sindicats a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris
Francisco
Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, de les
Joventuts Llibertàries, van ser
condemnats a mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser
nomenat
secretari de les Joventuts Llibertàries parisenques,
però detingut, fou
confinat a Saint-Brieuc (Bretanya) sota l'acusació
d'«associació de
malfactors». A partir de 1995 fou un dels animadors de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de França. En 1998 es jubilà de
la seva feina d'enginyer
informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach va
treballar per a obtenir de les
autoritats judicials espanyoles la revisió del
procés de Delgado i Granado. El
seus últims anys vivia a Les Lilas (Illa de
França, França). Sa companya fou Amelia
Sánchez
Fuster. Malalt d'un càncer al pàncreas, Antonio
Martín Bellido va morir el 17 d'agost de 2014 a l'Hospital
Tenon
del XX
Districte de
París (França). ---
|
![Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/lazarevitx/lazarevitx03.jpg "Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]")
![[16/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/08]") |
|
![[18/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/08]") |
|
|
| Actualització: 17-08-24 |