---

Anarcoefemèrides del 17 d'octubre

Esdeveniments

Mikhail Bakunin a l'època de Die Reaction in Deutschland

- «Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destrucció és també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.

***

La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

- Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.

***

Capçalera de Pueblo Libre

- Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.

Pueblo Libre (1936-1938)

***

Capçalera del primer número de Ruta

- Surt Ruta: El 17 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ruta. Órgano de las Juventudes Libertarias de Cataluña. Era continuació de Libre Juventud. Aquest primer número portava la cita: «Aprèn a autodeterminar-te. És la millor arma contra els tirans.». Va estar dirigit per Manuel Pérez, Fidel Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero, Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz. La redacció de la publicació radicava a la «Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les posicions reformistes i a la política col·laboracionista amb els governs republicans de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè Nacional, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la guerra civil. Trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís Baró, Joan Bes, José Blanco, Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano Ruiz, Soldedad Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García, Ginés García, Pepe García, García Cristóbal, Miguel García Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet, Félix Martí Ibáñez, Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso de Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix, Antonio Ocaña, Josep Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau, Pipán, Manuel Rodríguez, Vicente Rodríguez García, Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto Sarrau, Germinal Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83 números, l'últim el 5 de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la Delegació d'Ordre Públic. però va tenir molts errors en la numeració –el número 64 (29 d'abril de 1938) apareix erròniament com el número 39 i així continua la numeració fins el número 83 que apareix en realitat com el número 58, per aquest motiu alguns números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la capçalera es publicà clandestinament a Barcelona en diverses ocasions: entre 1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A França (Marsella, Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953, sortí la mateixa capçalera com a òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), però finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i sortí posteriorment entre 1964 i 1966 a Brussel·lès (Bèlgica). Després de la mort del dictador Francisco Franco, Ruta es tornà a editar a Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.

***

Publicitat de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del 15 d'octubre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu Juvenil Llibertari (AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la plaça de Catalunya, una «sessió necrològica» d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb aquest acte, organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL, es pretenia que l'escriptor servís com a exemple a imitar per la «joventut catalanista» i l'«element femení».

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)

- Eugène Daguenet: El 17 d'octubre de 1854 neix a Granville (Normandia, França) l'anarquista Eugène Carolin Daguenet. Sos pares es deien Pierre Daguenet, fuster, i Hortense Louise Dupuis. Estudià a l'escola d'ebenisteria «Boule», on aconseguí diversos premis. Assistia, amb altres anarquistes (Adolphe Bouchenez, Armand Chapin, Henri D'Auby, Amédée Denéchère, Jacques Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.), a les reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. El 26 de febrer de 1894 el comissari de policia Guillaud escorcollà el seu domicili, al número 4 del carrer Haies de París (França), on vivia amb sa companya, però com que sabia que el vigilaven des de feia temps, havia fet desaparèixer qualsevol document comprometedor que hi pogué haver-hi i els agents no hi trobaren res. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició del jutge d'instrucció Henri Meyer després de ser interrogat, moment en el qual va declarar que no era anarquista, sinó socialista, i que formava part d'un dels Comitès Revolucionaris del XX Districte de París. Estava molt lligat a l'anarquista Jacques Mérigeau, que havia estat condemnat a tres anys de presó i que feia feina al seu taller, al número 14 del carreró Rolleboise, on hi havia alguns obradors d'ebenisteria, i on en diverses ocasions es feien reunions amb companys anarquistes (Claudius Bazin, etc.) i cantaven cançons revolucionàries a la vesprada. L'anarquista Nicolas Kieffer també treballava al seu taller i era assidu a les reunions. El 31 de desembre de 1896 figurava, com a «perillós», en un llistat de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia i aleshores vivia al número 20 del passatge Saint-Bernard de París. També figurà en llistats d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912. El setembre de 1913 va ser guardonat amb un diploma en el Concurs d'Indústries d'Art de París. El 16 de març de 1920 es casà al XII Districte de París amb la bugadera Marie Stéphanie Marchal i aleshores vivia al número 15 del carrer Reuilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Eugène Daguenet (1854-?)

***

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

***

Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època

- Edmond Marpaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edmond Aubin Marpaux. Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en pudelació, i Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes organitzades als Districtes V i XIII de París (França), fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup expropiador de Pini. El 18 d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca l'Anarquia!» davant un guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats «Le Père Peinard au Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí a prop de l'Ajuntament del III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 27 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23 d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Charles Achille Simon, etc.).

***

Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne de l'11 d'agost de 1907

- Napoléon Dubois: El 17 d'octubre de 1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França) l'anarquista Napoléon Pierre Dubois, conegut com Eugène. Sos pares es deien Auguste Dubois, terrelloner, i Marguerite Duchateau. Obrer miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a orador en reunions públiques i vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i contra la policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a Neuves-Maisons (Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a sis mesos de presó per aquestes declaracions. L'octubre de 1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic anarquista La Mère Peinard. Réflecs hebdomadaires d'une lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França); aquest periòdic va ser fins i tot criticat per determinats cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909 publicà a Longwy (Lorena, França) l'únic número que sortí del periòdic L'Éveil Social. El març de 1909, amb la documentació militar de son germà Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment s'establí a París (França), on treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)

- Maurice Hallé: El 17 d'octubre de 1886 –algunes fonts citen erròniament 1888– neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste, La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile», «La Bolée», «Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite), divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteur à la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara «Baltó», al carrer Custine, o «L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Maurice Hallé va morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de París (França). Un carrer d'Oucques porta el seu nom.

Maurice Hallé (1888-1954)

***

Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1967

- Vicenç Llop Serrano: El 17 d'octubre de 1886 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Llop. Sos pares es deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a Vierzon, treballà de pagès i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet, amb qui tingué dos infants, Miguel i José, també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano va morir el 3 de març de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre, França).

***

Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)

- Alejandro Ascaso Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer servir els pseudònims de Manuel Labrada Pontón i Manuel Formoso Peña, –aquest últim el va usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo, Alejandro, Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Introduït en el moviment anarquista com sos germans, d'antuvi treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920 va fer el servei militar a Àfrica, però va desertar. S'establí a Barcelona (Catalunya) en els anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època formà part de la redacció de Solidaridad Obrera i col·laborà en Crisol i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va ser detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i altres quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint de la persecució policíaca, s'exilià a París (França). En 1924, des de la capital francesa, reivindicà l'acció armada com a mitjà revolucionari. El gener de 1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover Cortés, marxà cap a Mèxic, on s'integrà en el grup d'acció «Los Errantes» i participà amb Buenaventura Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la sucursal del Banco de la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota el nom de Manuel Labrada Pontón, continuà amb les accions del grup il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz, l'Havana, Panamà, Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer de 1926 desaparegué a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment anarquista. Després d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona anomenada Dolores a casa d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias (Bolívar, Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals de 1927 marxà cap a Costa Rica i s'instal·là, primer, a Puerto Limón i, després, a Sant José, on treballà de periodista sota el nom de Manuel Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es casà amb María del Carmen Herrera Núñez, amb qui tingué quatre infants. Durant la Revolució espanyola participà en la creació de diversos comitès de suport a Costa Rica. A partir de 1947 dirigí el periòdic pro oficialista La Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba destruí parcialment el seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor José Figueres Ferrer. Col·laborà de columnista en La Razón i en 1953 va ser nomenat subdirector de La Nación. En 1957 presidí l'Associació de Periodistes de Costa Rica i tingué alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de la República, ministres i diputats. També destacà com escaquista i fou membre de la Lliga de Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta viatjà a Aragó i a Catalunya sota el nom americà de Manuel Formoso Peña. En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler» i en 1978 l'important «Premio de la Libertad», de l'Associació Nacional de Foment Econòmic (ANFE), com a defensor d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel Rojas Bolaños Lucha social y guerra civil en Costa Rica (1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en 1982 a San José (Costa Rica). En 1997 es creà la «Càtedra Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del Partit Socialista de Costa Rica (PSC).

***

Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923

- Henri Cottin: El 17 d'octubre de 1901 neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquista Émile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de «distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge «Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

***

Pano Vassilev

- Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

Pano Vassilev (1901-1933)

***

Modesto Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz Baliño a la presó de Santiago de Compostel·la (1936)

- Modesto Pasín Noya: El 17 d'octubre de 1903 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista i comunista Modesto Pasín Noya. Sos pares foren José Pasín Romero, ebenista i destacat anarcosindicalista i polític republicà, i Luisa Noya Martínez, i tingué quatre germans (Florentino, Luis, Marcelino i Palmiro) i tres germanes (Celia, Flora i Laura). Es guanyà la vida treballant de pintor, escultor i daurador d'imatges, i d'empleat en Aigües Potables SA. Vivia al número 14 del carrer Rosario de Santiago de Compostel·la. Militant com son pare en la Confederació Nacional del Treball (CNT), també va estar afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El setembre de 1931 va fer orador un míting de la CNT a Santiago de Compostel·la amb José Villaverde Velo i Manuel Mascarell Calvet. Alguns autors li atribueixen un incident durant l'enterrament de l'escriptor Ramón María del Valle-Inclán, el 6 de gener de 1936, quan volgué llegar la creu que portava el taüt. Fou membre del Bloc Popular Antifeixista. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936, formà part, en representació del PCE, del Comitè de Defensa de la República en l'Ajuntament de Santiago de Compostel·la. Detingut pocs dies pels franquistes, va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació de «traïció» i condemnat a mort. Modesto Pasín Noya va ser afusellat, amb altres nou persones, el 3 de desembre de 1936 al Cementiri Municipal de Boisaca de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), on va ser enterrat. Estava casat amb Sofía Cabana López, que en 1950 es casà amb l'anarquista Cesáreo Briones Varela.

Modesto Pasín Noya (1903-1936)

José Pasín Romero (1878-1960)

***

Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

- Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

***

Notícia sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en el periòdic tolosà España Libre del 9 d'agost de 1959

- Leandro Cuenca González: El 17 d'octubre de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Leandro Mariano Cuenca González. Sos pares es deien Eusebio Cuenca i María González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, va ser capturar per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure s'integrà en la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè Regional del Centre de CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats polítiques». L'estiu de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants confederals. En 1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid, Espanya). Gairebé cec, després d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en llibertat quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de València (València, País Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14 de gener de 1995 a l'Hospital San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud, al barri madrileny de Carabanchel.

***

Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

- Christian Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix al IV Districte de París (França) l'artista i pintor anarquista Christian Gérard Zeimert. Era fill de Roger René Zaimert, artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém. i de Marguerite Alexandrine Louise Georgette Maineult, mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor, Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Eñ 30 de març de 1963 es casà a Gentilly (Illa de França, França) amb Eliane Louise Mauricette Daufresne. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revista Le Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres, fou un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre –en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956 s'instal·là a Gentilly (Alta Normandia, França) i posteriorment a Vernon (Normandia, França). Es considerà un artista «calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques. Christian Zeimert va morir el 23 d'octubre de 2020 a Vernon (Normandia, França).

***

Giovanni Pedrazzi

- Giovanni Pedrazzi: El 17 d'octubre de 1938 neix a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels «sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del «Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

***

Thierry Maricourt

- Thierry Maricourt: El 17 d'octubre de 1960 neix a La Courneuve (Illa de França, França) l'antimilitarista, crític literari, escriptor compromès, poeta, assagista i historiador llibertari Thierry Maricourt. Després d'haver treballat com a obrer en diverses feines relacionades amb la impremta i de fer de bibliotecari, cap a finals dels anys vuitanta començar amb l'ofici de llibreter i d'editor. En 1900 publicà el seu primer llibre, Histoire de la littérature libertaire en France, una obra de referència, com ho és el Dictionnaire des auteurs prolétariens de langue française, de la Révolution à nos jours (1994). A publicat articles en nombroses publicacions, com ara Le Magazine Littéraire, Gavroche, La Quinzaine Littéraire, Le Monde Libertaire, etc. A partir de 1986 engegà nombrosos tallers d'escriptura, principalment a Picardia i a la regió del Nord francesa, a llocs d'allò més inusuals (centres socials, presons, psiquiàtrics, cases d'acollida, joves en reinserció, dones amb dificultats, aturats, treballadors socials, militants d'ong, escoles, etc.), experiència que ha tractat en Ateliers d'écriture, un outil, une arme (2003). Com a cronista literari ha reeditat alguns escriptors i obres fins aleshores menyspreades (Henry Poulaille, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, etc.). És director literari del «Saló del llibre d'expressió popular i de crítica social» d'Arras. A més novel·les, també ha escrit poesia i llibres per joves. De caràcter antifeixista té publicat Les nouvelles passerelles de l'extrême droite: idées et mouvements passerelles entre la gauche et l'extrême droite (1993 i 1997). És un dels escriptors més destacats del corrent «proletari», segons el qual la literatura és una eina d'emancipació. Michel Ragon el considerà el seu fill espiritual.

Defuncions

David Edelstadt

- David Edelstadt: El 17 d'octubre de 1892 mor a Denver (Colorado, EUA) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Havia nascut el 9 de maig de 1866 a Kaluga (Kaluga, Rússia). Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus –«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants– s'utilitzava sovint contra les minories ètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup «Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de «Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit, Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als «Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

David Edelstadt (1866-1892)

***

Juan Sarabia Díaz de León

- Juan Sarabia: El 17 d'octubre de 1920 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'escriptor, poeta, periodista, militant magonista i després polític maderista Juan Sarabia Díaz de León. Havia nascut el 24 de juny de 1882 a San Luis Potosí (San Luis Potosí, Mèxic). Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Francisco Sarabia, director d'una banda de música militar, i Felicitas Díaz de León, i tingué una germana més petita, Elena. Quan tenia quatre anys ingressà en una petita escola on va fer els estudis primaris fins al 1893. Després es matriculà a l'Institut Científic i Literari, però l'hagué d'abandonar per fer feina i realment estudià de manera autodidacta diferents disciplines (ciències, literatura, història, matemàtiques, astronomia). Treballà en diversos feines (sabater, miner, impressor, llibreter de vell, oficinista, etc.). El 5 de febrer de 1901 participà amb altres companys (Camilo Arriaga, Antonio Díaz Soto y Gama, Librado Rivera, Santiago R. de la Vega, etc.), en el I Congrés de Clubs Liberals celebrat al Teatre de la Paz de San Luis Potosí. Va ser secretari general del Club Liberal «Ponciano Arriaga», que preparava l'organització del II Congrés de Clubs Liberals per al 5 de febrer de 1902, però el 24 de gener d'aquell any va ser detingut sota l'acusació de «sedició i ultratges a funcionaris públics», juntament amb una trentena de companys, i empresonat amb Camilo Arriga i Librado Rivera. Va ser director dels periòdics El Demócrata, El Demófilo, El Hijo del Ahuizote i El Porvenir. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara El Colmillo Público, Diario del Hogar, Excélsior, México Nuevo, Regeneración, El Renacimiento, Vésper, etc. Molt influenciat per determinats pensadors (Piotr Kropotkin, Karl Marx, Lev Tolstoi, etc.), sempre defensà les classes humils i explotades i criticà el funcionariat públic deshonest i el clergat. El maig de 1904 s'hagué d'exiliar a San Antonio (Texas, EUA), on participà amb son germà Manuel Sarabia Díaz de León i altres companys (Rosalío Bustamante, Enrique Flores Magón, Ricardo Flores Magón, Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.) en la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1905, amb Ricardo Flores Magón i Antonio I Villarreal, mantingué estrets contactes amb els anarquistes Florencio Bazora i Emma Goldman; en aquestes converses s'evidenciaren les diferències ideològiques entre ell, més moderat, i Flores Magón, cada vegada més radical i acostat a la tendència anarcocomunista. Perseguit pel govern mexicà, fugí amb els germans Flores Magón a Canadà i després passà als EUA. En 1906 fou un dels signants del «Programa del PLM» a Saint Louis (Missouri, EUA). Traït, el 19 d'octubre de 1907 va ser detingut amb altres companys a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic), jutjat, condemnat a set anys i un mes de presó i 1.300 pesos de multa i tancat a la fortalesa de San Juan de Ulúa (Veracruz, Veracruz, Mèxic). En aquest empresonament, a més d'emmalaltir de diverses afeccions, va escriure el poemari A mis verdugos. El 26 de maig de 1911 va ser posat en llibertat, moment en el qual Porfirio Díaz havia renunciat a la presidència de Mèxic i s'havia exiliat, després de reconèixer, en els «Tractats de Ciudad Juárez», el triomf del moviment opositor encapçalat per Francisco I. Madero. En aquesta època abandonà el PLM i s'integrà en el moviment liberal de no reelecció, essent elegit diputat per San Luis Potosí durant el govern de Madero. L'octubre de 1913, quan el cop militar de Victoriano Huerta i la dissolució de la Cambra de Diputats, va ser empresonat. Alliberat en 1914, s'exilià a El Paso (Texas, EUA). En 1915 retornà a Mèxic i entrà a treballar a la Biblioteca Nacional. També va ser director de l'Escola Industrial d'Orfes. En 1917, en les eleccions per a governador de San Luis Potosí, va perdre davant Venustiano Carranza i en 1920 va ser nomenat senador d'aquest Estat. Greument malalt, Juan Sarabia va morir el 17 d'octubre de 1920 –algunes fonts donen altres dates– a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i es troba sepultat al Panteó Municipal «El Saucito» de San Luis Potosí.

Juan Sarabia (1882-1920)

***

Manuel Ibáñez Navarro

- Manuel Ibáñez Navarro: El 17 d'octubre de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Ibáñez Navarro. Havia nascut en 1918 a Barcelona (Catalunya). Analfabet, vivia a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), treballava com a instal·lador de calefacció i formava part del Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on exercí de delegat de Vestuari del combatent. Capturat al final de la guerra per l'exèrcit franquista, Manuel Ibáñez Navarro va ser jutjat en consell de guerra el 2 de juny de 1939, condemnat a mort sota l'acusació de «patruller», afusellat el 17 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera.

***

Máximo Blasco Garín

- Máximo Blasco Garín: El 2 de setembre de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l’anarcosindicalista Máximo Blasco Garín, conegut com El Casero. Era fill de Valero Blasco i de Lorenza Garín. Agricultor de professió, milità de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andorra. Es casà amb Tomasa Plans Obón, amb qui tingué dues filles, Aurelia (1929) i Josefa (1931). En els anys de la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. Abans de la caiguda d'Andorra a mans feixistes, la família marxà cap a Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Catalunya), on treballaren un una cooperativa i on tingueren una altra filla, Máxima. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i de Sant-Cebrià. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va ser capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) i portat amb tren a l'Stalag VIII-C a Sagan (Silèsia, Alemanya; actualment Żagań, Lubusz, Polònia). A mitjans de desembre de 1940 va ser enviat, sota la matrícula 55.554, juntament amb altres espanyols, a l'Stalag XII-D a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya). El 22 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 4.230), al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 17 de febrer de 1941 va ser enviat, sota la matrícula 9.839, al camp auxiliar de Gusen. Máximo Blasco Garín va morir el 17 d'octubre de 1941 a Gusen (Alta Àustria, Àustria).

Máximo Blasco Garín (1903-1941)

***

Vicente Rodríguez García

- Vicente Rodríguez García: El 17 d'octubre de 1941 mor de tuberculosi al bosc de La Jarique (Angulema, Poitou-Charentes, França), on treballava com a llenyataire, el propagandista anarquista Vicente Rodríguez García, més conegut com Viroga. Havia nascut en 1911 i des de molt jove visqué a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta, alhora que cursava estudis a l'Escola Industrial i començà a desenvolupar la seva tasca de propagandista llibertari en el medi estudiantil. En 1934 entrà a formar part del grup «Trabajo» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou un dels primers que participà en la creació de les Joventuts Llibertàries, amb Fidel Miró, Martínez, V. Rodríguez i Cabrerizo. Fou un dels organitzadors del congrés constitutiu de la Federació Regional de les Joventuts Llibertàries, que se celebrà al barri barceloní d'Horta. En 1935 fundà, amb Cabrerizo, Monterde, del Amo, Rosa Lahoz, Emilia Vaqué i altres, la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una mena de sindicat estudiantil que s'escampà arreu dels centres docents barcelonins i reivindicava la supressió dels professors incompetents i de la burocràcia universitària. En aquests anys republicans col·laborà en la premsa anarquista i criticà el trentisme. Arran de l'aixecament feixista de 1936, organitzà l'Institut Popular de Barcelona. També s'allistà com a milicià, amb Liberto Sarrau i Germinal Gracia. Força decebut, com molts altres membres de les Joventuts Llibertàries, del ritme que prenia la revolució i de la participació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les institucions polítiques, s'integrà en la redacció del periòdic lleidatà Acracia (1936-1938), seguidor de la línia purista, on escrigué articles condemnant les tesis d'Indalecio Prieto i el revisionisme confederal. En aquesta època travà una forta amistat amb Josep Peirats i Felipe Aláiz. En juny de 1937 intervingué en el Ple Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat administrador del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1937 publicà Juventud e ideas i Voces juveniles. Interpretació ácrata de nuestra revolución, obres editades per les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, travessà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Més tard va fer d'obrer forestal enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), alhora que impulsà la creació de les Joventuts Llibertàries gales. Va col·laborar, moltes vegades sota el seu pseudònim de Viroga, en CNT, Ideas, Juventud Libre, Ruta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.

***

Mario Bordoni

- Mario Bordoni: El 17 d'octubre de 1944 mor a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia) el resistent antifeixista llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano. Havia nascut el 27 de maig de 1906 a Terni (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant socialista de jove, hagué d'exiliar-se a França, Bèlgica i Luxemburg perseguit per les autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya per lluitar contra el franquisme i s'enrolà en l'anarquista «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra formació llibertària. Quan la guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser internat a Arezzo. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada Garibaldi «Camicie Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre de 1943 va ser nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario Bordoni va caure en combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).

Mario Bordoni (1906-1944)

***

Notícia d'una xerrada d'Henri Ragon apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 9 de maig de 1922

- Henri Ragon: El 17 d'octubre de 1946 mor a París (França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després comunista, Henri Ragon, més conegut com Louis Ragon. Havia nascut el 25 d'agost de 1876 al XI Districte de París (França). Era fill de Charles Théophile Alcide Ragon, escultor en fusta i membre de la Secció Socialista de Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), i de Marie Cavot, brunyidora en orfebreria, i tingué set germans. D'esperit rebel, patí una infància difícil i va ser expulsat del Col·legi Sainte-Barbe de París, treballant des dels 13 anys. El servei militar el convertí en antimilitarista, tot completant la seva militància política. Treballà, com son pare, de fuster escultor. En 1899 vivia amb sos pares al número 51 del carrer de la Roquette de París. El 14 d'octubre de 1899 es casà al XI Districte de París amb la brunyidora parisenca Louise Jeanne Delfour, de qui va enviudar poc després, l'1 de setembre de 1900. Posteriorment va fer feina durant sis anys a Friburg (Friburg, Suïssa), on es casà el febrer de 1904 amb la modista de Barberêche (Friburg, Suïssa) Rosine Clerc, de qui acabà també enviudant. Va ser membre del Cercle dels Treballadors i col·laborà, sota el pseudònim Louis Ragon, en el setmanari La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa), òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària. De bell nou a França, sembla que després de ser expulsat de Suïssa, en 1907 vivia al carrer Pyrénées i participava en les reunions de les «Causeries Populaires» (Xerrades populars) del carrer de la Barre, on a vegades feia conferències. En 1911 era secretari de la V Secció del Sindicat de Llogaters. Fitxat com a «anarquista individualista», patí una condemna de quatre mesos de presó per la seva militància. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser enviat de bell nou a casa perquè cuidés els seus set infants. En aquesta època formava part del «Foyer Anarchiste» del XI Districte de París. Posteriorment s'instal·là a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on visqué al número 124 del carrer Station i on treballà d'empleat en una empresa publica de construcció. En 197 va ser delegat pel Sindicat Regional de la Construcció al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). Esdevingué secretari del Sindicat Local de la Construcció i contribuí a la creació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), destacant per la seva acció propagandística en el camp de la cooperació. Entre el 25 i el 30 de desembre de 1920 va ser delegat al XVIII Congrés de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), celebrat a Tours (Centre, França), i va ser signant de la moció procomunista encapçalada per Marcel Cachin i Louis-Oscar Frossard. Creador de la Secció Comunista de Neuilly-Plaisance, va ser membre de la Comissió Administrativa de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) del departament del Sena i Oise. El maig de 1922 fou candidat a les eleccions del Consell General pel cantó de Le Raincy (Illa de França, França). En 1932 era secretari del grup comunista de Neuilly-Plaisance, que reagrupava 150 afiliats. En aquesta època treballava d'artesà. El maig de 1935 es presentà, sense èxit, a les eleccions municipals. El seu últim domicili va ser al número 69 del carrer Saint-Mandé de Montreuil (Illa de França, França). Henri Ragon va morir el 17 d'octubre de 1946 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Josep Sabaté Llopart

- Josep Sabaté Llopart: El 17 d'octubre de 1949 mor a resultes d'un tiroteig amb la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe. Havia nascut el 17 d'agost de 1909 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) en una família fortament lligada al moviment anarquista. Era fill primogènit de Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle, i van tenir quatre fills més: Francesc, Manuel, Joan i Maria. Durant els anys de la II República ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres militants, entre els quals hi havia son germà Francesc, del grup d'acció «Los Novatos». El juliol de 1936, quan es desencadenà l'aixecament feixista, fou membre del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet de Llobregat i després s'enrolà en la columna «Los Aguiluchos», que organitzà amb Joan García Oliver, que marxà el 27 d'agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap de centúria. Combaté en diverses unitats fins al final de la contesa, que el sorprengué a la zona central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i 1945 patí el camp de concentració d'Albatera i el penal de Cartagena. En llibertat vigilada, en 1946 creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a l'altra banda de la frontera començà a participar en els grups d'acció llibertaris que lluiten clandestinament al barcelonès passant d'una banda a l'altra dels Pirineus. Va fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc Ballester Orovitg, destacà en el suport als presos. En 1948, amb José Berruezo Silvente i Carles Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT del Baix Llobregat en l'Exili i ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A començaments de 1949 establí contacte amb el grup «Los Maños» i amb son germà Quico Sabaté a Barcelona, però poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb l'ajuda de son germà, aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a França, on participà en diverses activitats orgàniques (secretari de la Regional Catalana cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, s'internà a Catalunya i caigué ferit el 17 d'octubre de 1949 al carrer barceloní de Trafalgar a resultes d'un parany orquestrat per la policia franquista que es pogué preparar gràcies a una delació –en l'intercanvi de trets mentre intentava fugir matà el policia Luis García Dagas–; quan era transportat cap al Dispensari Municipal del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart morí a l'interior d'una farmàcia del carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona (Catalunya).

***

Necrològica de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de novembre de 1963

- Juan Borrás Laguna: El 17 d'octubre de 1963 mor a Savardun (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Borrás Laguna. Havia nascut el 25 d'octubre de 1898 a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Borrás i Gustava Laguna. D'antuvi milità en grups revolucionaris republicans i quan aparegué la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, cap els anys vint, s'hi afilià tot d'una. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Consell de Defensa de Monegrillo i durant la guerra fou molt actiu en la col·lectivitat que es va crear. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment s'establí a Savardun (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou María Cascarosa i els fills de la parella, César i José Borrás Cascarosa, també van ser destacats anarcosindicalistes. Malalt, Juan Borrás Laguna va morir el 17 d'octubre de 1963 al seu domicili de Savardun (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Mariano García Ortega apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de desembre de 1965

- Mariano García Ortega: El 17 d'octubre de 1965 mor a Toló (Provença, Occitània) el pintor i militant anarcosindicalista Mariano García Ortega, conegut com El Pintor. Havia nascut el 8 de setembre de 1891 a Velilla (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Esteban García i Andrea Ortega. Estudià amb els frares agustins de Valladolid i poc abans de ser ordenat sacerdot abandonà els hàbits. Durant els anys republicans residí a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i a Fresno del Río (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya), on realitzà exposicions de pintura amb altres artistes. Alliberat de l'educació religiosa, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà en diferents feinetes, però sobretot visqué de la venta de pintures que realitzava. Encara que pacifista convençut, s'enrolà en l'Exercit Popular de la II República espanyola durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fingint ceguesa, es va alliberat de passar pels camps de concentració. En l'exili treballà de vinyataire i residí durant molts d'anys al Soler (Rosselló, Catalunya Nord). A partir de 1960 reprengué la pintura i realitzar nombroses exposicions a diferents poblacions (Arles, Toló, Vernet, etc.). Sa companya fou Josefina Pozo, amb qui tingué quatre infants. Mariano García Ortega va morir el 17 d'octubre de 1965 a l'Hospital Chalucet de Toló (Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

- Luciano Della Schiava: El 17 d'octubre de 1984 mor a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Havia nascut el 23 de juliol de 1913 a Moggio Udinese (Friül). Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com «activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans.

***

Necrològca de Cristian Galeano apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Libertario de desembre de 1990

- Cristian Galeano: El 17 d'octubre de 1990 mor a Lomas del Mirador (La Matanza, Buenos Aires, Argentina) l'anarquista Cristian Galeano. Havia nascut a Carmen de Areco (Buenos Aires, Argentina). Emigrà a Buenos Aires, on esdevingué obrer barraquero –les barracas son dipòsits de mercaderies (cuiros, llanes, fustes, cereals i altres objectes destinats al comerç). En la dècada dels quaranta organitzà, amb altres companys (Servando Aguilero, Baudilo Amado, Pepe Amado, Victorio Florito, Julio Gandulfo, Alfredo Tomarcchio, José Torres, René Touceda, Ramón Vecchio, etc.), el Sindicat de Barraqueros i entre 1941 i 1943 col·laborà en el periòdic de Buenos Aires Solidaridad Obrera, un dels animadors del qual fou Laureano Riera Díaz. També fou un dels impulsors de la Federació Comunista Anarquista d'Argentina (FACA), que reagrupava una important xarxa de sindicats autònoms. Entre 1946 i 1976 col·laborà en la revista de Buenos Aires Reconstruir, editada per la FACA, i posteriorment formà part de la Federació Llibertària Argentina (FLA). Amb son fill Juan Galeano, realitzà una important remodelació del local de la FLA.

***

Eduardo Val Bescós al seu despatx de secretari del Comitè de Defensa Confederal del Centre

- Eduardo Val Bescós: El 17 d'octubre de 1992 mor a Basièja (Lauraguès, Occitània) el militant anarcosindicalista i estrateg militar Eduardo Val Bescós, també conegut com El Serio. Havia nascut el 13 d'octubre de 1908 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antoni Val i Julia Bescós. En 1930 feia el servei militar a la guarnició de Jaca quan l'intent d'aixecament republicà de Fermín Galán. Després visqué a Saragossa on fou un dels atiadors del Sindicat d'Hostaleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Madrid, va fer de cambrer i fou un dels organitzadors del Sindicat Gastronòmic i d'Hostaleria madrileny de la CNT, alhora que participava en els grups d'acció confederals. El juliol de 1936, com a secretari de Defensa del Comitè Regional del Centre, creà un pla, amb Barcia i Mariano Valle, per oposar-se a l'imminent cop d'Estat. Amb Manuel Salgado i José García Pradas, fou un dels responsables del Comitè de Defensa de la CNT del Centre. A finals de 1936, a Madrid, fou força actiu en la defensa de la capital assetjada. Molt lligat a Cipriano Mera, lluità a Alcalá, Toledo, Guadalajara i Somosierra. El novembre de 1936 marxà amb Mera i Valle a València per exposar la necessitat de coordinar les milícies, empresa que fou un fracàs. A començaments de 1937 el Comitè Regional del Centre l'encarregà la formació d'una divisió amb les brigades 10, 70 i 77. El febrer de 1937 assistí, amb Mera i Valle, al Ple de Columnes Confederals i Anarquistes a València i el juliol d'aquell any fou nomenat cap de la Secció de Defensa del Comitè Regional. L'abril de 1938, com a delegat de la Regional del Centre, assistí a Barcelona al Ple de Regionals. A començaments de 1939, amb Manuel Amil i Juan López, marxà comissionat a França. El 4 de març de 1939 formà part, com encarregat de Comunicacions i d'Obres Públiques, de la Junta Delegada del Govern (Junta de Defensa de Madrid), encapçalada per José Miaja Menant. L'últim dia de la guerra, sortí pel port de Gandia cap al Regne Unit i s'establí a Newhaven (Londres). El 14 d'abril de 1939 assistí a la reunió londinenca on s'intentà establir la representativitat dels grups en l'exili. Es relacionà amb Joan García Oliver, aleshores embarcat en el projecte del Partit Obrer del Treball (POT), i viatjava setmanalment a França per mantenir contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i amb el seu amic Francisco Largo Caballero. En 1941 s'instal·là a França, on va fer d'enllaç entre Montalban i Tolosa de Llenguadoc per a la xarxa de resistència de Francisco Ponzán Vidal, però acabà detingut per la policia feixista del Govern de Vichy. Condemnat a dos anys per «atemptat contra la seguretat de l'Estat», fou tancat a la presó de Sant Miquel de Tolosa de Llenguadoc i després, amb Germinal Esgleas, José González Marín i Mateu Baruta Vila, a Moissac. Més tard fou portat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí cap els camps d'extermini nazi, però aconseguí evadir-se el maig de 1944. Després de l'Alliberament, el Congrés de París de 1945 el nomenà tresorer del Comitè Nacional del MLE, però rebutjà el càrrec. Amb el trencament cenetista, alineà amb la CNT reformista i fou nomenat en 1945 secretari de Defensa del primer Comitè del Subcomitè Nacional a França. L'octubre de 1945 signà pel Comitè Regional del Centre el «Manifest de Tolosa», favorable a la CNT de l'Interior. A mitjans dels anys cinquanta abandonà la militància desmotivat per les lluites internes, dedicant-se des d'aleshores a la Federació de Deportats. Durant els últims anys participà en l'«Amicale Durruti». Encara que no era molt amic de la ploma, va col·laborar en Hora Durruti i Joventud Libre, i publicà el fullet Durruti, trabajador revolucionario. Eduardo Val Bescós va morir el 17 d'octubre de 1992 a la Residència «Les Aînés du Lauragais» de Basièja (Lauraguès, Occitània).

Eduardo Val Bescós (1908-1992)

***

Necrològica de Miguel Flores Franco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 16 de novembre de 1993

- Miguel Flores Franco: El 17 d'octubre de 1993 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Flores Franco. Havia nascut el 6 de març de 1918 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Miguel Flores i Josefina Franco. Quan era molt jove entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Madrid (Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament de la dècada dels trenta, durant la II República espanyola, va ser condemnat a presó per la seva militància llibertària. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, jutjat i condemnat a presó. En 1975 participà activament en la reconstitució de la CNT de Madrid i s'afilià al Sindicat de la Indústria Química. Malalt de càncer, Miguel Flores Franco va morir el 17 d'octubre de 1993 a la residència de la tercera edat «Gran Residencia» de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Sud de Carabanchel de Madrid.

***

- Arseni Olcina Esteve: El 17 d'octubre de 1997 mor a València (València, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest, on va fer servir les primeres lletres del seu nom i llinatges. Havia nascut el 15 d'octubre de 1909 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Son pare es deia Arseni Olcina Miralles, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve Durante. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante, El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. A la capital valenciana col·laborà en el diari Las Provincias, en una secció infantil titulada «Lecturas para Niños». A València també, en 1932, nasqué sa filla Amàlia. Després milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la «Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu, Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros, Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris (Juan Francisco Abad Fornieles, Juan Gómez Casas, Eduardo de Guzmán Espinosa, Cristóbal Vega Álvarez, etc.), de la redacció de, com a mínim, 642 novel·letes populars bèl·liques, policíaques, d'espionatge i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònim A. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana, i en algunes llatinoamericanes. Arseni Olcina Esteve va morir el 17 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa neboda Amèlia Lucil·la Mataix Olcina va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix.

***

Ba Jin (ca. 1990)

- Ba Jin: El 17 d'octubre de 2005 mor a Xangai (Xina), afectat de Parkinson, l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Havia nascut el 25 de novembre de 1904 a Chengdu (Sichuan, Xina). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, i La gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin –La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)–, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin –la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) –galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre «Anarquisme i terrorisme»–, Deu heroïnes russes (1930) –altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner–, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) –lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), i El combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» –aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu), Resurrecció (1933, continuació de Destrucció), La pagoda de la longevitat (1937) i Lina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933), El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió (1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939), Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions –Històries d'herois (1953), Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació–, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge –relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963), A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de «rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren «com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les «Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell –més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» –encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural–, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava «contradiccions en el si del poble» –no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»– i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions: Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums –recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000– i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat i és nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses, és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural.

***

Marcelino Jiménez Cubas

- Marcelino Jiménez Cubas: El 17 d'octubre de 2009 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas –en la partida de naixement cita com a primer llinatge Giménez. Havia nascut l'11 de febrer de 1937 a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià). Sos pares es deien Marcelino Jiménez Fuentes, jornaler, i Anastasia Cubas Aragonés. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser capturats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. El 13 de febrer de 1972 es casà a Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Catalunya) amb Raquel Ibáñez de la Rosa. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.