|
---
Anarcoefemèrides del 17 de novembre Esdeveniments
L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878 - Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver «parit» i conviscut amb el «monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino. ***
L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925 - Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.
Naixements
Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894 - Maurice Onic: El
17 de novembre de 1857 neix a Caromb
(Provença, Occitània) l'anarquista Maurice
Alfrède Onic, conegut com Mort
aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i
Marie Anne
Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I
Regiment de
Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de
brigadier a soldat de segona
classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de
comerç.
Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i
rarament assistí a reunions i
conferències. Recorregué les Boques del Roine per
ocupar-se del seu negoci i
visitava sovint Marsella (Provença, Occitània).
Condemnat per robatori, el 26
de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a
15 dies
per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó
(Provença, Occitània)
com a còmplice de l'atemptat comès contra el
Quarter General i alliberat tres
dies després. Setmanes després, va ser greument
ferit al Bar Artistique de
Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà
paraules violentes
contra la societat i amenaçà en tot moment amb
cometre un atemptat. Durant les
eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es
presentà com a candidat
anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint
com a programa «la
supressió de tot govern». En aquesta
ocasió, signà un cartell verd titula
«Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als
vius), amb calavera i
tíbies, considerada injuriosa pel director del
periòdic Le Radical; el
cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le
Petit Provençal i es
desencadenà una violenta polèmica entre
ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots
sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers
(Borgonya,
França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de
la propaganda pel fet»; en
aquesta ocasió digué ser el «professor
d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895
retornà a Marsella i assistí a les
conferències donades per Sébastien Faure. En
1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus
algerians arran de les
revoltes antisemites de l'època. La policia
assenyalà la seva presència a
Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de
maig de
1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença,
Occitània). ***
Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891) - Voltairine de Cleyre: El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad –el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu. ***
Notícia
de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 8 d'abril de 1892 - Louis Thomasson:
El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània)
l'anarquista i
sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien
Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i
Eléonore Merle.
Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb
son germà
major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis
Segaud,
etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i
s'encarregava
de distribuir els periòdics Le
Conscrit
i Le Père Peinard. En
aquesta època
vivia al número 107 de la carretera de París. El
21 de setembre de 1891va
prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que
reuní 35 comensals i on
figurava en el menú «potatge anarquista,
llonganissa a la dinamita i amanida
revolucionària». El gener de 1892 el grup en el
qual formava part, amb Barre i Jules
Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al
Congrés Anarquista
que se celebrà a Lió (Arpitània). En
aquesta època era un dels representants
del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la
creació
d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes
disposar d'un
local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels
edificis
que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat
per a la
quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va
intentar
fer un discurs i abandonà el local al crit de
«Fora la pàtria! Visca
l'anarquia!». Processat per «crits
sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira
a un mes de presó. També va
ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del
cartell
«Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu
regiment i a començament de
novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893
compartia allotjament
amb l'anarquista Ferrié (Lorin)
de
Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a
França i s'instal·là
a Angers (País del Loira, França), on
treballà d'empleat de comerç. El 20 de
juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira,
França) amb Eugénie Anne Marie
Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En
aquests anys regentà amb
sa companya el comerç d'alimentació
«Produits de Bretagne», al número 192
del
arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció. ***
Emilio
González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916) - Emilio González
Linera: El 17 de novembre
de 1879 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) el tipògraf anarquista,
maçó, teòsof, esperantista i
propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera,
conegut també com Emilio G. Linera,
Emilio G. de Linera i Emilio
González de Linera. D'antuvi republicà,
derivà a
l'anarquisme. Propietari
d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del
Comercio de Madrid,
edità nombroses publicacions de tota casta; anys
després traslladà la seva
impremta i residència al número 5 del carrer San
Lucas. L'abril de 1908 va ser
condemnat per editar «publicacions clandestines»
per publicar un full amb un
text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació
Anticlerical. Participà
activament en l'alfabetització i l'educació dels
infants de les escoles laiques,
escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva
«Colección Linera»,
de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals,
i llibres de
lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en
aquesta llengua, algunes
traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana
Rosenörn i Fernando
Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La
Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan
kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik
Lejzer Zamenhof, a
qui va fer costat econòmicament. En aquesta època
era membre de la Lliga
Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista,
entre el
10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918
edità 88 números de la revista ultraista
Los Quijotes. Revista mensual
ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio
Mangada Rosenörn la «Zamenhofa
Federacio» i publicà el seu òrgan
oficial Hispana
Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la
Universala Esperanto-Asocio
(UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que
esclatés la vaga
general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels
organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo
Barriobero
Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada
Rosenörn. El març de 1918 fou
un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No
Diària, de la junta
directiva de la qual fou vocal. En 1919
col·laborà en la revista Letras.
Durant els anys vint publicà
llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un
artefacte que inventà
en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924
contribuí en la subscripció popular
per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall
per al centenari
del seu naixement. Participà en la vaga d'arts
gràfiques de gener de 1931. Com
a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia
«El Progreso» de Madrid, on va fer
servir el nom simbòlic Civilización,
i publicà les revista Luz
Española / Hispana
Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica
(1926-1933), de la lògia madrilenya «La
Catoniana»,
que presidí. També fundà la
maçònica
«Biblioteca Catón» (1916-1934),
propietat
de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran
Orient
d'Espanya (GOE)
i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en
la
maçoneria. A
partir de 1924, va pertànyer a la «Rama
Madrid» de
la Societat Teosòfica
Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i
president
(1925-1926). També fou membre de l'associació
«Los
Amigos del Progreso» i va
fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social.
Publicà un Catecismo
humano-social. Máximas morales
(sd). És el personatge Lucas, de l'obra La
huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de
la revista Los Quijotes, que
apareix en aquesta
novel·la com La Ofrenda.
Emilio
González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid
(Espanya) i fou
enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després
d'anys ja mort, el Tribunal
Especial de Repressió de la Maçoneria i del
Comunisme franquista li va obrir
causa judicial. Emilio González Linera (1879-1933) ***
Primo
Bassi - Primo Bassi: El
17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el militant i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer
servir el
pseudònim de Wania. Sos pares es deien
Battista Bassi i Giulia Venturi.
A començaments de segle sa família es
traslladà a Imola, on son pare treballà
el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet,
després d'haver assistit a
l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i
contra els esquirols.
Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i
en 1913 se subscriví
al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il
Pungolo i distribuí
el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser
cridat a files i
conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic
antimilitarista anarquista Ropete
le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave
Hervé, intentà, no
sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en
l'exèrcit. En 1919 va ser
llicenciat sota la qualificació de «tirador de
primera». Ben aviat esdevingué
un dels anarquistes més influents de la Romanya i
entrà a formar part de la
Comissió de Correspondència de Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la
direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI)
d'Imola, partidari del corrent
organitzador i seguidor d'Errico Malatesta.
Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i
va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant
un míting
socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir
els socialistes
Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920,
al
mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia
poc havia retornat
a Itàlia. Col·laborà regularment en el
setmanari regional Sorgiamo! de
Rimini i, en nombroses conferències i mítings
parlà sobre la Revolució russa i
la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig
de 1920, amb Diego
Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo!
que havia estat traslladat
a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI
d'Imola. El
desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora,
frustrà el
primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys
posteriors,
però, patí la violència dels seguidors
de Mussolini. El gener de 1921 el
periòdic Sorgiamo! deixà de
tenir caràcter regional i esdevingué
l'òrgan
dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda.
Col·laborà en aquesta publicació,
fent servir el pseudònim de Wania, amb
articles de diferents temes:
l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita
agrària,
el suport a les víctimes polítics, la
violència estatal, Tolstoi –en 1920
posà
a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–,
els fets
del Teatre
Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim
número de Sorgiamo!
dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de
provocacions
feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és
reconegut i apallissat
a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament
pogué
agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels
agressors anomenat
Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i
pels
carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la
comissaria i a
l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort
d'Edgardo Gardi,
simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser
tancat a
la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els
esquadrons feixistes
conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant
foc les seus de
diversos grups anarquistes, de Sorgiamo!
i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la
«Marxa sobre Roma», s'engegà
el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i
Genuzio Bentini i
l'acusació la portà l'advocat Oviglio
–futur
ministre de Gràcia i Justícia– i
Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de
l'audiència, on
el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son
germà, sa companya i
son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de
balística que
confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23
d'octubre
de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20
anys, sis mesos i 28
dies de presó. La premsa feixista lamentà que
Merlino no fos tancat també per
instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera
es
donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,
L'Ordine Nuovo,
Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la
sentència, engegant-se una gran
campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat
a la
presó de Castelfranco Emilia, on compartí
cel·la amb l'anarquista d'Imola
Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del
Comitè de Defensa Llibertària
(CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les
publicacions anarquistes
que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren
al ministre Oviglio
l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el
jurat que
l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia
la seva «substancial
innocència» i demanaren la gràcia. Fins
i tot la família del finat afirmà que
no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es
reuní amistosament amb
ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la
pena es purgà el 8
d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista
perillós, romangué
empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son
fill a
l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de
cambrer i conegué
l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat,
però se
li va fixà la residència a Faenza, on vivia son
germà Terzo i el qual li va
donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933
s'instal·là de bell nou
a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista
també que s'havia vist
obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat
visqué com a venedor
ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de
1934, com
a contrari al règim, se li considerà
«sospitós» en la seva targeta
d'identitat.
El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia
viure a
la mateixa província els condemnats d'assassinat de
feixistes, es va veure
obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia,
pressionat per la situació
econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa
família, envià una carta a
l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però
el prefecte de
Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a
Faenza. El gener de
1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i
visqué a casa d'una anciana
anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els
carrabiners
el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a
Imola on, no obstant
la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi,
Andrea Gaddoni i
Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà
un grup anarquista
clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del
comerç de costurera
de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la
milícia
feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en
totes les reunions
clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb
bicicleta per la
província com a venedor ambulant. Després
d'Alliberament, el CLN el nomenà
assessor en qüestions alimentàries,
càrrec que va mantenir fins a les eleccions
de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo
Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere
clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo
Galli, va ser
nomenat director de l'hospici municipal. Participà
activament en la
reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945
assistí al Congrés
Interregional de la Federació Comunista
Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i
el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la
situació política a Espanya. En 1946
va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro,
publicà articles sobre
autonomia municipal i col·laborà en el
periòdic regional de la Romanya L'Aurora.
El març de 1947 participà en el II
Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la
Comissió de
Correspondència. El 5 de setembre de 1948
presentà a Imola un congrés de grups
anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses
conferències arreu
de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a
l'antimilitarisme.
El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital
psiquiàtric
local, manejada per un membre comunista del consell
d'Administració de
l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge
polític fou tan
evident que fins i tot La Scintilla Socialista
publicà articles en la seva
defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els
anarquistes italians i
italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt,
però no va ser
restituït en la direcció de l'hospici. Vell,
reprengué el seu antic ofici de
venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat
política. El març de
1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a
Civitavecchia i el maig de 1954 en
el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta
organització, on va ser reelegit en el
càrrec de membre de la Comissió de
Correspondència. Continuà participant
activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità
Nova
amb articles sobre les víctimes polítiques,
l'autonomia municipal,
l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc.
El 18 de desembre
de 1955, com a membre de la Comissió de
Correspondència, presentà el míting
commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al
teatre Goldoni d'Ancona i on
intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo
Vella,
Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans.
Mantingué polèmiques
amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita,
i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de
la FAI que se celebrà a
Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la
Convenció
Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació
dels Grups d'Iniciativa
Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà
en la FAI. En aquests anys
col·laborà en el Bollettino
Interno i
en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a
Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Antonio Moreno Toledo - Antonio Moreno Toledo: El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector «possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español, Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2 (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria. Antonio Moreno Toledo (1896-1978) ***
Progreso
Fernández - Progreso Fernández:
El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de
Túria, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Fernández
Bailén, més conegut com Progreso
Fernández o Epicuro. Sos pares
es deien Antonio Fernández i María
Bailén. En 1913 començà a militar en
grup
anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria.
Malgrat fer de funcionari municipal,
aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de
caire
anarcosindicalista. Més tard
s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on
mantingué amistat amb el misteriós
Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a
França fugint del servei militar. Milità en els
grups anarquistes de Lió i
constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo».
En 1918, després de la Gran Guerra,
retornà a la Península i participà en
l'organització de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria,
juntament amb
Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921
s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha
Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De
bell nou a
França, visqué fins al
1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer
fill, Progreso, que va morir 18 mesos
després, i on participà en les tasques del Centre
d'Estudis Socials d'aquella
ciutat arpitana. Després, a la Península,
milità en el grup d'agitació
anarquista «Luz y Vida», realitzant gires
propagandístiques per tot arreu, i
fou un dels primers en destacar la importància de la
necessitat de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva
creació entre el 25 i el 26 de
juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu
el País Valencià
aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la
«Plataforma Arshinov»
contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano.
Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a
Madrid en representació dels
sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell
de València, on defensà les tesis
de la FAI i condemnà el dictamen
«col·laboracionista» la CNT amb el
govern
republicà i el «pretentisme» de
Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb
una
conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets
de Fígols fou
detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat
al Sàhara fins al
setembre. Després realitzà una gira
propagandística arreu el País Valencià
amb
Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou
nomenat secretari del Comitè
Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933
assistí a l'assemblea de la
Federació Local de València de la CNT, celebrada
a la plaça de Bous de la
ciutat, on criticà durament els militants més
moderats. En 1934 abandonà la FAI
per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es
dedicà a l'ensenyament
infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els
Orriols de
València– i impartí nombroses
conferències. En acabar la guerra, i de manera
estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un
dels caps de la
FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els
anys posteriors,
després de rebutjar exiliar-se a França,
continuà mantenint les idees
llibertàries i després de la mort de Franco
tornà a la militància activa,
realitzant mítings i conferències al
País Valencià (1977-1980) i participant
activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980
dubtà davant el
trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb
l'equip editor de la
revista Bicicleta. En 1984 va participar en el
Congrés Internacional
Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en
nombrosos periòdics
llibertaris, com ara CNT, Ética,
Fragua Social, Ítaca,
Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,
etc. Progreso Fernández va
morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del
carrer Sant
Esperit de València (València, País
Valencià) assistit per ses dues filles
Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En
1998 Libertad i
Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de
la biblioteca
d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo
de Madrid. Progreso Fernández (1897-1996) ***
Aldo
Venturini - Aldo Venturini:
El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya,
Itàlia) el
litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini.
Sos pares es deien
Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa
família es
traslladà a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la
resta de la seva existència. Quan tenia
15 anys esdevingué socialista, però sota la
influència de Luigi Fabbri,
aleshores mestre de primària al barri bolonyès de
Corticella, a mitjans de 1916
deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil
Socialista) on militava
i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any
redactà el programa
del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile
Rivoluzionario». Formà part del
Grup Anarquista «Emilio Covelli»,
constituït el novembre de 1915 per joves
revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio
Diolaiti,
Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda
revolucionària.
Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista
d'Emília-Romanya que tingué
lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup
Anarquista
«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una
trentena de joves
llibertaris de la regió, i en el curs del qual es
fundà la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després
participa en diverses reunions
del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del
Comitè de Correspondència de la
UAER. En aquests anys juvenils treballà com a
litògraf en l'empresa Litografia
Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a
Luigi Fabbri, de qui
esdevé deixeble, col·laborador i íntim
amic, freqüentant habitualment casa
seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat
al IX Regiment de
Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any
després va ser llicenciat
i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920
prengué part en el
Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i
el 4 de juliol
d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) celebrat a la
mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part
de la Comissió de
Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup
bolonyès, prenent
la gestió tècnica i l'administració
d'aquesta comissió; per portar a terme
satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a
la via Ferrarese fent-se passar
per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921
prengué part en el
Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de
Correspondència passà al grup de
Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en
l'edició romana del diari Umanità
Nova, on mantingué, entre
altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la
qüestió de la delinqüència,
fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino.
També
col·laborà en Libero
Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època
patí algunes temptatives d'agressions
per part dels escamots feixistes, especialment pel grup
encapçalat per Armando Vannini
(Pippo), però sempre
aconseguia
fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri,
estudià i aconseguí el diploma de
mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de
la qual viurà
durant gairebé quaranta anys i fins a la seva
jubilació. El 14 de febrer de
1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense
que
aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut
preventivament en
ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926,
quan Luigi Fabbri
s'exilià, restà veí de sa filla Luce
Fabbri, la qual finalitzava els seus
estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i
s'exilià
clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme
es retirà
de la vida pública i es dedicà exclusivament a la
seva professió de mestre i a
l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una
oposició moral al règim,
negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les
pressions
que rebé. Fou constantment vigilat fins el març
de 1938, quan va ser esborrat
del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà
profundament pel
pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual
es
considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de
l'anarquisme juvenil per
acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que
conservant sempre
elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme,
però encara durant
l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu
mestre, edità el
llibre de Merlino Revisione del marxismo.
Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948
publicà el llibre
pòstum de Merlino Il problema
economico e
politico del socialismo, que havia acabat en 1923,
però que encara restava
inèdit. En 1953 col·laborà amb altres
anarquistes de Bolonya en l'organització
de la commemoració del centenari del naixement d'Errico
Malatesta. Després seguiran
les edicions de Merlino de Concezione
critica del socialismo libertario (1957), en
col·laboració amb Pier Carlo
Masini, i l'antologia Il socialismo senza
Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista
(1974).
Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos
articles polítics i culturals en
diferents publicacions periòdiques (A
Rivista Anarchica, Avanti!,
Bulletin du CIRA, Critica
Sociale, Era Nuova,
L'Espresso, Il
Giornale, Il Libertario,
Movimento Operaio, Nuova
Critica Sociale, Nuova Repubblica,
Previsioni, Socialismo
Democratico, Umanità Nova,
Volontà, etc.) i sempre
mantingué
contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983
publicà
l'assaig biogràfic Alle origini
del
socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e
biografico.
Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser
adquirits per la
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»
de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia). Aldo Venturini (1900-1995) ***
José
Hernández Pérez - José
Hernández
Pérez: El 17 de novembre de 1901 neix a Lorca
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Hernández
Pérez. Sos pares es deien Antonio Hernández
Ortega, jornaler, i
Antonia Pérez Aznar. Emigrat a Catalunya amb sa
família
quan
era nin, milità en el Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Després de la guerra civil
s'exilià a França i
passà pels camps de concentració. Més
tard pogueren venir sa companya i sos
infants. Durant l'Ocupació participà en la
resistència enquadrat en el maquis
dels departaments de Cantal i de Corresa. Després de la II
Guerra Mundial formà
part de la Federació Local de Mülhausen
(Alsàcia) de la CNT. José Hernández
Pérez va morir el 18 d'agost de 1986 a Mülhausen
(Alsàcia), on va ser
incinerat. Son germà petit Juan Hernández
Pérez, també va ser militant
llibertari. José Hernández
Pérez (1901-1986) ***
Jerónimo
Misa Almazán (1939) - Jerónimo Misa Almazán: El 17 de novembre de 1914 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saques que es realitzaren en aquella època. Jerónimo Misa Almazán (1914-1940) ***
José
Lanuza Bonilla (1933) - José Lanuza
Bonilla: El 17 de novembre de 1915 neix a Altea
(Marina
Baixa, País
Valencià) el metge llibertari José
Lanuza Bonilla –el certificat de defunció
cita com a segon llinatge Ramón.
Sos pares es deien José Lanuza i Josefa Bonilla. Estudiava
medicina a la Universitat de València (València,
País Valencià) quan esclatà la
guerra civil. En aquesta època ja militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Poc després va ser nomenat director de
l'Hospital de Sang de
València, establert en les dependències del
Control Sanitari, organisme creat
per la CNT. Posteriorment substituí el metge confederal
Emilio Navarro Beltrán
en la direcció de l'Hospital Provincial de
València, però en 1937 dimití del
càrrec i es dedicà a l'exercici de la medicina.
El setembre de 1937 tenia la
graduació de tinent mèdic provisional i el
desembre d'aquell any estava
destinat als Equips Quirúrgics del III Cos de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
pogué arribar a Algèria
i va ser internat al camp de concentració de Boufarik
(Blida, Algèria) i
després al de Colomb-Béchar, actual
Béchar (Béchar, Algèria).
Després de
fugir-ne i de ser novament capturat en diferents ocasions,
s'integrà en la
Resistència en el marc de la preparació del
desembarcament aliat al nord
d'Àfrica. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a França i milità en
Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. En els anys setanta
formà part de
l'Agrupació Confederal de París, que seguia la
tendència del grup editor de Frente
Libertario. En els anys noranta
col·laborà en la revista alacantina Siembra. Sa companya fou
Asunción García. José Lanuza Bonilla
va morir el 13 de maig de 1997 a l'Hôtel-Dieu del IV
Districte de París
(França).
***
Floreal Aransáez Caicedo - Floreal Aransáez Caicedo: El 17 de novembre de 1923 neix a Portugalete (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiena, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat. ***
Enrique
Cano Ramos - Enrique Cano Ramos:
El
17 de novembre de 1923 –algunes fonts
citen erròniament el 20 de novembre de
1922– neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de
jornalers, son
pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa
mare,
María Dolores Ramos Cárdenas, també
confederal, fou rapada, purgada, passejada
pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats
franquistes
enviaren el fill a un col·legi catòlic per a
«reeducar-lo», encara que
aconseguiren just el contrari. Després treballà
d'obrer agrícola i s'integrà, quan
tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT
de Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat
l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels
detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista,
participà en
la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la
verema, retornava
amb propaganda clandestina a la Península.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una
d'elles donà lloc a
la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat
d'Oficis Diversos de
la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys
noranta. En
1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar
les protestes contra
l'Exposició Universal i on la policia obrí foc
ferint de bala quatre persones i
detingué més de dues-centes persones,
amagà a la seva parcel·la i facilità
la
fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el 27 de juliol de
2004 a l'Hospital de Valme de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser
enterrat a
Dos Hermanas. ***
Miquel-Dídac
Piñero Costa fotografiat per Eduard Punset (2011) - Miquel-Dídac Piñero Costa: El 17 de novembre de 1950 neix a l'Escala (Alt Empordà, Catalunya) l'activista anarquista Miquel-Dídac Piñero i Costa, conegut com Bombetes, Bombilla i Quim. És fill de Dídac Piñero i de Carme Costa, els quals regentaven el cafè «La Platja» a l'Escala, lloc de reunió dels antics militants anarquistes. Quan tenia 15 anys organitzà a l'Institut «Ramon Muntaner» de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el col·lectiu «Joventut Indiketa Llibertària» (Alfons Romero, Jordi Torrent, Anna Falgàs, Sebastià Salellas, etc.). El «Maig del 68» el visqué entre Figueres i Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i mantingué relacions amb la Internacional Situacionista (IS). El gener de 1969 creà, amb altres companys (Joan Gasull, Francesc Tabau, Rafel Callol, etc.), els Comitès d'Acció Revolucionària (CAR), que l'abril publicà el seu òrgan d'expressió Primer de Maig. L'estiu de 1969 va ser detingut, amb Francesc Tabau i Joan Gasull, acusat de pertànyer al Partit Comunista Espanyol Internacional (PCEi), i passà dos mesos tancat a la presó del Pont Major de Girona (Gironès, Catalunya); jutjat en consell de guerra, va ser absolt de formar part d'aquest partit comunista. L'estiu de 1970 creà, amb altres companys (Gerard Jacas, Antoni Mur, Domènec Ibars, etc.), el grup «Bakunin», entre Figures i Barcelona, grup que el setembre d'aquell any es fusionà amb grup autònom anarquista «Negro y Rojo», que en 1971 donà lloc al grup Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears (ELCB), del qual també formà part. En 1971 assistí a la Conferència Anarquista de València (País Valencià) i aquest mateix any també cofundà (Eugenio Méndez, etc.) el grup autònom «Kronstadt-71» de l'Empordà i fou redactor del butlletí clandestí Tribuna Libertaria, on signava Ivan. En 1972 es declarà insubmís («rebel a concentració») al servei militar. Milità activament en la clandestinitat a Barcelona (Catalunya) i participà en la reorganització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Més tard cofundà el grup «Crítica i Revolució». Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara CNT, CNT Informa, Le Combat Syndicaliste, Commune Libre, Espoir, Frente Libertario, La Lletra A, Noticiari, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Triunfo, etc. Representà el moviment llibertari en el «Comitè Solidaritat Presos MIL» (Movimiento Ibérico de Liberación). L'abril de 1974, quan era secretari de Defensa de la Federació Local de Grups Anarquistes Comunistes (FLGAC), adherida a la FAI, va ser acusat de pertànyer a l'Organització de Lluita Armada (OLLA), nom que donava la Direcció General de Seguretat franquista al «Comitè Solidaritat Presos MIL», i posat en crida i cerca, moment en el qual, 28 d'abril de 1974, amb el suport de Joan Català Balanyà, creuà els Pirineus, establint-se a diferents ciutats (Tolosa de Llenguadoc, París i Perpinyà). Milità en grups anarquistes francesos i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). L'agost de 1976 retornà a Catalunya. El 30 de gener de 1977 va ser detingut i torturat a Barcelona durant 18 dies després de la caiguda de 46 companys més que s'havien reunit en la Conferència Peninsular de la FAI, on ell representava el grup d'afinitat «Tramuntana», creat a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) amb Floreal Radresa. L'estiu de 1977 formà part del col·lectiu Acció Ecològica Empordanesa (AEE) i, defensor de l'ecologia social llibertària, ocupà les maresmes empordaneses. Posteriorment reorganitzà l'Ateneu Art i Cultura de l'Escala i cofundà el Centre d'Estudis Escalencs (CEE). També fou membre fundador del Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l'Arquitectura Rural i Tradicional (GESEART) i col·laborà amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 1981 va ser nomenat secretari de la CNT de l'Escala i un dels organitzadors de l'Ateneu Escalenc, col·laborant en el seu Butlletí Interior de l'Ateneu Escalenc. També en 1981 cofundà, amb Marcel·lí Reyes, la Federació Anarquista Comunista Catalana (FACC), que fou la primera organització anarquista reconeguda a l'Estat espanyol després de la dictadura franquista. Detingut com a membre de la FAI, va ser tancat uns dies a la Presó Model de Barcelona. Participà en el col·lectiu Afinitat Anarquista Comunista (AAC) i posteriorment cofundà la Federació Anarquista-Comunista Llibertària (FACL). Milità en el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC) i finalment aconseguí no fer el servei militar. Participà en una conferència anarquista internacional a Sardenya. Signà el manifest «CNT Països Catalans», com a protesta per la trajectòria seguida per la CNT des de la mort del dictador Francisco Franco i per ser favorable a les lluites d'alliberament nacional, corrent que finalment s'integrà en la Confederació General del Treball (CGT). Cofundà el «Fòrum Ecologista de Síntesi Llibertària» i també participà en «Alternativa Llibertària». En 1986, amb Marcelino Reyes, aparegué en la candidatura política d'Alternativa Verda (AV). L'agost de 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1999 es presentà a les eleccions en les llistes d'Esquerra Unida (EU) i ha estat en diverses ocasions candidat al Parlament europeu. En 2001 militava en l'àrea de política territorial i ecologia d'EU i en 2004 presidí el reorganitzat Ateneu Escalenc, formava part de l'executiva d'EU de Catalunya i militava en la marxista Corriente Roja (CR). L'abril de 2010 signà el «Manifiesto Socialismo 21», que donà lloc a l'associació politicocultural del mateix nom. A partir del moviment antiglobalització, evolucionà cap a posicions properes a l'anarcoprivitivisme des d'una opció partidària de superar la ideologia del neolític i fer una contrarevolució industrial de tipus comunista llibertària, sense deixar de banda les seves idees d'una estratègia favorable a un front llibertari en la lluita de classes i en la creació de consell obrers, més enllà de l'anarcosindicalisme clàssic. Actualment es considera un anarcocomunista «naturià» i col·labora en un gran nombres de publicacions llibertàries i anarcosindicalistes (Catalunya, La Rosa dels Vents, etc.). Estudiós de l'arqueologia, ha publicat estudis sobre arqueologia, prehistòria, història i arquitectura rural i tradicional. Es guanya la vida com a llibreter i creà la llibreria Els Trobadors a l'Escala.
Defuncions
Foto
policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894) - Gaston Lothier: El 17 de novembre de 1898 mor a Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Lothier, conegut com Gaston Lothier. Havia nascut el 27 de desembre de 1866 a Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Jean-Baptiste Lothier, sabater, i Magdeleine Ollivier. Es traslladà a París (França), on treballava de fuster i vivia al número 8 del bulevard de Denain. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, amb altres companys (Hannedouche, Ernest Lassalas, Jean Pausader, Segard, Wagner), en una gran batuda arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats francesa, i fitxat com a anarquista. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut quan acompanyava el fuster Lucien Terrier al seu domicili del carrer Broca, en el moment en el qual aquest escorcollat. Quan l'estat francès demanà al Regne Unit l'extradició de l'anarquista Théodule Meunier, acusat d'haver posat el 25 d'abril de 1892 una bomba al restaurant Véry de París, va declarar l'11 de maig de 1894 a Londres (Anglaterra), juntament amb tres ebenistes membres del mateix sindicat (Herni Combes, Joseph Nestour i Victor Maurice), que el dia de l'atemptat, aquests companys, juntament amb Théodule Meunier, havien estat sopant en un restaurant del carrer Meslay de París; declaració que va ser reafirmada el 27 de juliol de 1894 en el judici celebrat a l'Audiència del Sena de París contra Théodule Meunier. Posteriorment va retornar a la seva població natal. Gaston Lothier va morir el 17 de novembre de 1898 al seu domicili de Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània). ***
Informe
policíac sobre la defunció d'Émile
Pellissier - Émile Pellissier:
El
17 de novembre de 1898 mor a Saint-Denis (Illa de França,
França) l'anarquista
Émile Jules Pellissier –sovint citat
erròniament Pelissier. Havia nascut
l'11 de desembre de 1863 al XVII Districte de París
(França). Era fill de Jean
Pellissier, torner mecànic, i d'Ambroisine Sabin-Prunier,
modista. Després de
ser sortejat per l'exèrcit, en 1884 s'allistà en
la dotació de la flota, on va
romandre fins a 1888. Fins a finals de 1889 visqué al
número 27 del carrer Juge
de París i fins a finals de 1890 al número 3 del
Passage des Entrepreneurs, d'on
va ser engegat per deutes de lloguer. En 1891 era lector de Le
Père Peinard
i de La Révolte. En aquesta
època treballava amb Thirion, fabricant de bombes
pneumàtiques. El gener de 1892 vivia al número 48
del carrer Entrepreneurs. En
aquesta època era lector de Le Parti Ouvrier
i de La Lanterne,
però no estava fitxat com a anarquista. El març
de 1892 va ser fitxat com a «militant
anarquista» del XV Districte de París i la policia
el qualificà de «peresós,
borratxo i barallós». Era amic dels anarquistes
Hemery Dufoug i Albert Sureau (Wilhelm).
També milità en el Grup Internacional, creat en
els XIII i XIV Districtes. El
gener de 1895 vivia al número 65 del carrer Convention, on
era objecte de
vigilància policíaca. A finals de maig de 1895 va
ser detingut durant una baralla
esdevinguda en un conferència («L'histoire de
l'enseignament avant, pendant et
après la Révolution») de Paul Lerolle,
regidor municipal parisenc, però va ser
alliberat aquella mateixa tarda. En aquesta època vivia al
número 17 del carrer
Lacordaire. Entre el 14 i el 24 de maig treballà en una
empresa de fabricació
de municions d'artilleria, però va ser acomiadat per
«inexactituds i respostes
inadequades» a un cap de taller. Encara que era assidu a les
reunions
anarquistes, declarà a la policia que era blanquista i que
estava inscrit en
les llistes electorals del XV Districte. L'estiu de 1895 treballava a
l'arsenal
de Puteaux (Illa de França, França) i estava
allotjat al domicili de sa
germana, al carrer Théâtre, on continuava vigilat
diàriament per la policia. Entre
octubre de 1896 i setembre de 1898 canvià constantment de
domicili, sobretot
dins del XV Districte de París. El setembre de 1898 vivia al
carrer de París de
Saint-Denis, on treballava en una fàbrica de tricicles a
vapor. L'octubre de
1898 Émile Pellissier va ser admès a tractament
de la seva pneumònia a l'Hospici
de Saint-Denis (Illa de França, França), on va
morir el 17 de novembre de 1898. ***
Notícia
de la condemna de Venance Lesbros publicada en el diari de
Dijon Le Bien
Public del 5 d'agost de 1897 - Venance Lesbros:
El 17 de
novembre de 1901 mor a
les Illes de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa) l'anarquista Venance
Albéric Franlin Lesbros –citat sovint
erròniament Lebros. Havia nascut el 29
de juny de 1875 a Onglas
(Provença, Occitània). Era fill
d'Irénée Félicien Lesbros, ferrador, i
de
Bathilde Josephine Donnat, modista. El març de 1886, amb 11
anys, va fugir de
casa seva. Es guanyava la vida treballant d'empleat de
comerç i de ben jovenet
començà a militar en el moviment anarquista de
Marsella (Provença, Occitània). A
partir de 1892 formà part del «Grup dels
Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Julius
Boisson, Ernest Lavisse, Maurice Manuel Perrier,
Marius Raphaël, etc.)
de Marsella, que a partir de 1893 va fer reaparèixer el
periòdic anarquista L'Agitateur.
Organe anarchiste. Fitxat per la policia com a
«molt perillós i un dels més
exaltats», el novembre de 1893 va ser detingut arran de
l'atemptat contra el
quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15
al 16 de novembre
de 1893), però finalment el seu cas va ser sobresegut. L'1
de gener de 1894 el
seu domicili, al número 37 del carrer Martinique de
Marsella, va ser
escorcollat per la policia i aquesta trobà fullets, llibres
i periòdics
anarquistes (Harmonie, Le Père
Peinard, Le Réveil du Peuple,
La Révolte, La Revue Anarchiste,
etc.), a més d'un número de la
revista literària La Pluma consagrat a
l'anarquisme i una fotografia de
Ravachol. El febrer de 1894 abandonà Marsella i
s'instal·là a Londres
(Anglaterra), però mesos després hi
retornà. El 26 d'agost de 1894 va ser detingut
a la frontera de Bèlgica sota l'acusació
d'intentar cometre un atemptat contra la
Residència de la Divisió Militar de Marsella,
basada en un informe de
l'ambaixada de França a Londres, però finalment
aquest cas va ser sobresegut. Detingut
a l'estació Feignies (Nord-Pas-de-Calais,
França), va ser tancat a la presó d'Avesnes
(Nord-Pas-de-Calais, França) sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal», però finalment aquesta cas
també va ser sobresegut. En 1895 vivia al
domicili de sos pares, al número 16 del carrer Fort du
Sanctuaire de Marsella,
i participava activament en l'organització de les
conferències de Sébastien
Faure. El 8 d'agost de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional
de
Marsella a vuit dies de presó per
«possessió d'arma prohibida». El 16
d'agost
de 1896 va ser denunciat per «amenaces d'incendi o de
destrucció», però també
aquest cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1897 es
declarà insubmís al
servei militar, el 23 de febrer de 1897 va ser detingut, amb
possessió d'un revòlver,
al restaurant Vercey del barri de Besançon de Dole (Franc
Comtat, França) i el
3 de març de 1897 va ser va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Toló
(Provença, Occitània) a quatre mesos de
presó per «rebel·lió i
amenaces de mort
als agents» i tancat aquell mateix dia a la presó
de Toló. El 9 d'abril de 1897
va ser traslladat a Marsella i el 22 d'abril d'aquell any
aconseguí fugir del
Palau de Justícia d'aquesta ciutat i el Tribunal
Correccional el condemna en
rebel·lia a dos anys de presó per
«evasió». El 14 de maig de 1897 va ser
detingut a La Roche-sur-Yon (País del Loira,
França) sota l'acusació de
«robatori i possessió d'arma prohibida»;
jutjat, el 29 de juliol d'aquell any
va ser condemnat per l'Audiència de la Vendée a
10 anys de treballs forçats i a
10 anys de prohibició de residència per
«robatori a mà armada». El 10 d'agost
de 1897 va ser posat a disposició del Ministeri de
Colònies. El 17 d'agost
d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per l'XI
Regió Militar a sis
mesos de presó per «insubmissió a la
llei de reclutament en temps de pau», pena
que s'integrà a la de l'Audiència de la
Vendée. El 13 de març de 1898 envià
una
carta a son germà des del dipòsit de
forçats de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes,
França), quan esperava ser deportat a la Guaiana, que va ser
publicada en Le
Libertaire el 10 d'abril de 1898. Venance Lesbros va morir el
17 de
novembre de 1901 a la colònia penitenciària de
les Illes de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa). ***
Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935 - Mario Garioni: El 17 de novembre de 1935 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. Havia nascut el 22 de març de 1896 –algunes fonts citen erròniament 1895– a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Garioni i Lionetta Bornelli. En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per «violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi». ***
Notícia de l'expulsió de Ferdinand Germani apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 27 de novembre de 1898 - Fernandino
Germani: El 17 de novembre de 1935 mor a Oyonnax (La Bresse, Arpitània)
l'anarquista Fernandino Germani, més conegut com Ferdinand Germani i que
va fer servir el pseudònim Mimmuccio. Havia nascut el 2 d'octubre de
1859 a Arce (Laci, Itàlia). Era fill de Domenico Germani i d'Anna Casciano (o Casanio).
Es guanyava la vida treballant de tipògraf. Cap el 1879 s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia), on s'acostà al socialisme. Posteriorment, a la recerca de
feina, s'instal·là a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb la militància de
l'Associació Internacional del Treball (AIT), dedicant-se discretament a la
propaganda. En aquesta època va ser amonestat per primer cop per les
autoritats. En 1881 va ser acomiadat de la impremta on feia feina i en 1882 retornà
a Nàpols, on des d'allà embarcà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després
d'un temps a Lió (Arpitània), el 20 de setembre de 1882 es va decretar la seva
expulsió de França i passà a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà de tipògraf.
El juliol de 1883, amb Jean-Louis Pindy, va ser delegat de Lausana al Congrés
Anarquista que se celebrà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
Posteriorment treballà a diferents ciutats (Roma, Nàpols, Marsella, Brussel·les)
i el novembre de 1886 retornà a Lausana, on fundà el periòdic socialista L'Italiano
all'estero, òrgan dels obrers italians a l'estranger i que, sota la seva direcció,
es decantà per la tendència llibertària, però que acabà prohibit per les
autoritats. Condemnat dues vegades per delictes de premsa, el 8 de setembre de 1891
va ser expulsat del Cantó de Vaud. Aleshores passà a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), on treballà en diverses impremtes i es mostrà especialment actiu en el
Cercle d'Estudis Socials (CES), fet pel qual va ser constantment vigilat per la
policia. A la Confederació Helvètica es casà amb la suïssa Marie Thérèse Jeanne
Imhoff, la qual va morir el 18 de desembre de 1923 a Lió. Cap el 1895 fundà a
Neuchâtel la seva pròpia tipogràfica, la Imprimerie Commerciale, on també
treballà son germà Joseph-Victor Germani. En 1895 publicà L'orange, conte de
Noël i en 1897 edità la seva traducció Le Premier Mai d'Edmond De
Amicis. Entre 1897 i 1898 publicà en periòdic en llengua francesa L'Âne.
A resultes de les revoltes de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia), l'11 de
maig presidí una assemblea de treballadors italians, organitzada per la Secció
Socialista i pel CES a l'hotel Beau-Séjour de Neuchâtel, on es van fer
discursos força violents i on es recaptaren fons de suport. En 1898 a la seva
tipogràfica Imprimerie Commerciale es va imprimir el periòdic L'Agitatore,
en el qual col·laboraven destacats anarquistes (Giuseppe Ciancabilla, Felice
Vezzani, Domenico Zavattero, etc.), així com el número únic del periòdic de
setembre de 1898 Il Profugo. A resultes d'un article de Giuseppe
Ciancabilla aparegut en L'Agitatore, on defensava l'anarquista Luigi
Luccheni que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més
coneguda com a Sissi, el 10 de setembre de 1898 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), el 19 de setembre de 1898 va ser detingut, juntament amb tres companys
(Ernest Boffino, Giuseppe Colombelli i Francesco Merlo), i tancat a la presó du
Château de Neuchâtel i el 23 de setembre va ser expulsat, juntament amb un grup
de 35 companys, de Suïssa. Aleshores passà a França i s'instal·là a Oyonnax (La
Bresse, Arpitània), on va ser contractat a la Imprimerie Populaire. El 19 de
novembre de 1898 va ser detingut a Nantua (La Bresse, Arpitània) i se li va notificar
que l'antic decret d'expulsió de 1882 encara estava en vigor; el 21 de novembre
va ser enviat a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) i embarcat cap a Londres
(Anglaterra). El desembre de 1898 la seva impremta «Imprimerie Commercial» de
Neuchâtel passà a mans de Walter Biolley, redactor de La Sentinelle. A
la capital anglesa, a més de mantenir la corresponsalia per al periòdic Le
Sentinelle, intentà sense èxit fer un recurs contra la seva expulsió de
Suïssa. Malgrat tenir prohibida l'entrada a Suïssa, sembla que hi entrà i
publicà a Neuchâtel el periòdic L'Eco d'Italia, òrgan dels treballadors
italians a l'estranger. A principis de segle es definia com a socialista i no
com a anarquista, afirmació que va subscriure el periòdic Le Révil
Anarchista de Ginebra. El setembre de 1901 parlà en el funeral de l'obrer
Séraphin Dotto, mort en accident de feina, a Lió. Establert a Oyonnax, fou un
dels fundadors de la Societat Mutual Italiana d'aquesta població, la qual presidí,
i durant el seu mandat afavorí la construcció dels habitatges obres anomenats
«La Cité», al carrer Industrie d'Oyonnax. En 1903 s'adherí a la Societat para
la Propagació de l'Esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de la Gare
d'Oyonnax i treballava d'obrer en l'elaboració de pintes, alhora que militava
en el Sindicat d'Obrers de Pintes. En 1912 regentava «L'Oyonnaxienne», una de
les millors impremtes de la zona, i inventà diverses novetats que milloren les
rotatives. Entre el 9 i el 12 d'octubre de 1919 assistí com a president de la
Societat Immobiliaria d'Oyonnax al Congrés de l'Habitatge celebrat a Lió. Va
ser un dels fundadors, el 14 de gener de 1920, de la Societat Anònima «Crédit
Immobilier» del Cantó d'Oyonnax, de la qual va ser membre del seu consell
d'administració. El 3 de juny de 1920 fou un dels fundadors, juntament amb altres
companys (Edmond Celle, Louis Durand, Arthur Lamy, Joseph Maire, Élie Paget, François
Rochaix, Marius Salluron i Daniel Sonthonnax), de la «Cooperativa obrera de
compra de materials indispensables per a la indústria de la pinta i d'altres
objectes de banyes, cel·luloides, etc.», de la qual va ser secretari, tot inventant
un procés de modelatge de cel·luloide que contribuí al desenvolupament de la
indústria de matèries plàstiques, guanyant diversos premis d'iniciatives
industrials. També fou president d'honor de la Societat dels Naturalistes
d'Oyonnax. En 1929 els serveis d'Intel·ligència del consolat d'Itàlia, que
havien perdut el seu rastre des de 1909, assenyalaren la seva presència a França
com a «anarquista a vigilar». Sense feina i malalt, el setembre de 1934 va ser
desnonat del seu domicili d'Oyonnax i rebé el suport del Sindicat de Llogaters,
del Comitè de Desocupats de la població i dels comunistes locals. Fernandino
Germani va morir el 17 de novembre de 1935 al seu domicili, 180 del carrer
Anatole France, d'Oyonnax (La Bresse, Arpitània) i enterrat civilment dos dies
després en aquesta localitat. ***
Santos
Emilio Benito Artola
- Santos Emilio Benito Artola: El 17 de novembre de 1936 és afusellat pels feixistes a Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Havia nascut el 5 de gener de 1901 a Sartaguda (Merindad d'Estella, Navarra). Sos pares es deien Leandro Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos infants. ***
Elías
Sesma Miguel - Elías Sesma
Miguel: El 17 de novembre de 1936 és afusellat
a
Pamplona
(Navarra) l'anarcosindicalista Elías Sesma Miguel. Havia
nascut el 20 de juliol de 1906 a Sartaguda (Estella,
Navarra). Sos pares es deien
Pedro Sesma i
Natividad Miguel. Treballava de jornaler al seu poble natal i presidia
la Junta
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat
amb Justa Arpón
Arpón, era pare d'una filla. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936
fugí, però va ser capturat a Arnedo (La Rioja,
Espanya) i el 30 de juliol de
1936 tancat al Fort de San Cristóbal de Pamplona. Tret de la
presó, Elías Sesma
Miguel va ser executat extrajudicialment el 17 de novembre de 1936 a
Pamplona
(Navarra) «a conseqüència de la passada
lluita nacional contra el marxisme».
Sos germans Bernabé i Agapito també van ser
assassinats. ***
Foto policíaca de Nino Napolitano - Nino Napolitano: El 17 de novembre de 1958 mor a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino, Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor, L'Esule, etc.). Havia nascut el 20 de juny de 1893 a Palerm (Sicília). Sos pares es deien Antonino Napolitano i Antonina Antico. Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. ***
Necrològica
de Jesús Robles Araneta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de febrer de 1963 - Jesús Robles
Araneta: El 17 de novembre de 1962 mor a Sant Alari de
Belvéser
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Jesús Robles Araneta. Havia nascut el 14 de febrer de 1890 a
Orna de Galligo
(Samianigo, Osca,
Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Vinebre (Ribera d'Ebre,
Catalunya). Sos pares
es deien Jesús Robles i Joaquina Araneta. Quan era infant,
sa família
s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En
l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
l'època del pistolerisme,
engegat pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel
Arlegui y Bayones, es
va veure obligat a passar a França fugint de la
repressió. En 1923 vivia a Sant
Joan de Cornièrs (Llenguadoc, Occitània) i entre
1923 i 1928 va fer costat
econòmic per a l'edició diària del
periòdic Le
Libertaire. Participà activament en els complots
del moviment anarquista
contra la monarquia espanyola. El novembre de 1924 formà
part de l'expedició
armada de Bera (Navarra) i el 24 juny de 1926 participà en
l'anomenada
«Sanjuanada», aixecament armant contra la dictadura
de Primo de Rivera. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península.
El gener de 1932 participà en la insurrecció
anarquista de Fígols (Berguedà,
Catalunya) i novament es va veure obligat a refugiar-se a
França. Amb Ramon Bou
Canalda i Joan Vidal Fontanet, va ser un dels fundadors del Centre
d'Estudis
Socials (CES) de Lunèl (Llenguadoc, Occitània).
Quan la Revolució d'Octubre de
1934 a Astúries, formà part del grup de companys
que es va reagrupar als
Pirineus per fer costat els insurgents. Arran de l'aixecament feixista
de
juliol de 1936, passà a la Península i
s'integrà en les milícies. En 1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat a
diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial,
s'instal·là a Sant Alari de
Belvéser i milità en la Federació
Local de Lunèl de la CNT. Malalt, Jesús
Robles Araneta va morir el 17 de novembre de 1962 a Sant Alari
de
Belvéser
(Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 29 d'agost de 1937 - Manuel Juan
Juan: El 17 de novembre de 1966 mor al XV Districte de
París
(França) l'anarcosindicalista
Manuel Juan Juan. Havia nascut el 25 de gener de 1893 a Albatera (Baix
Segura,
País Valencià). Sos pares es deien Manuel Juan i
Teresa Juan.
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la
vida fent de calderer i en
1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià)
formà part del grup anarquista «Los
Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i
encapçalà el Comitè Pro-Presos a
començament de 1912. A mitjans d'aquest any,
sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación,
iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries
de la localitat. En 1915 defensà una de les
ponències del III Congrés de la
Federació
Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda
(Jaén, Andalusia, Espanya).
Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre
1916 i 1920 a una
companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona,
milità en la Secció
de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores
clandestí. Sempre
rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat
orgànica argumentant que s'estimava
més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la
patronal, patí en
nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats
per trobar feina. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de
metal·lúrgica, al número 8 del carrer
Vila i Vilà, i amb altres companys
organitzà el Taller Confederal Núm. 1
(«Llibertat i Progrés»), on,
després de
contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió
d'Indústries de
Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica,
començà la fabricació
col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al
front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente
Pérez Combina)
els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de
Barcelona.
En 1937, després d'una comissió confiada pel
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona,
on
els comunistes
el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció
de
material de guerra». Hi va
romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat
per
«adhesió a la
rebel·lió».
Gràcies a la intervenció del seu amic Amador
González,
membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser
finalment posat en
llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal
Núm.
1 fins a la Retirada,
moment en el qual passà a França.
Aconseguí reunir
sa família dispersada i
s'establí a Fumel (Aquitània,
Occitània), on
milità en la Federació Local de la
CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou
un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya
Amparo, que
s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als
malalts, els necessitats i els presos. Més tard
s'instal·là a Châtillon (Illa de
França,
França). Sa companya fou Desamparados Fort
Castelló.
Després de
patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el
17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París
(França).
Deixà
inèdites unes memòries, Datos
para la historia de un desgraciado. ***
Necrològica
de Crescencio Muñoz Hernández apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
novembre de 1967 - Crescencio Muñoz
Hernández: El 17 de novembre de 1967 mor a
Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Crescencio
Muñoz Hernández. Havia
nascut cap el 1918 a Sartajada (Toledo, Castella, Espanya). En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França. Quan
l'ocupació nazi, lluità en les Forces
Franceses de l'Interior (FFI) com a tinent d'un grup guerriller i
combaté a
diferents indrets (Prayols, Foix, Castelnau-Durban, etc.). En 1944
participà en
els intents de «Reconquesta d'Espanya» i va ser
ferit a Andorra per un allau de
pedres. Al final de la II Guerra Mundial se li va condecorar amb la
Creu de
Guerra. Milità en la Federació Local de
Pàmies de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i durant molts d'anys fou secretari del Comitè
Regional de
l'Arieja de la CNT en l'exili. Sa companya fou la també
resistent antifeixista
Herminia Puigsech Puig, amb qui tingué dos infants (Numen i
Luzbel). Crescencio
Muñoz Hernández va morir el 17 de novembre de
1967 a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània) en accident laboral a la seva feia de pouater. ***
Manuel Luis Antonio - Manuel Luis Antonio: El 17 de novembre de 1971 mor a Dijon (Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Luis Antonio, també conegut com Manuel Luis Blanco o Luis Blanco Manuel. Havia nascut el 28 de novembre de 1906 a Minas de Rio Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Luis i María Antonio. Cap al 1923 emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ingressà en els grups anarquistes, activitat que s'incrementà a partir de la instauració de la II República espanyola. Durant els anys republicans va fer de mestre a l'Ateneu «El Progrés» de Badalona. Arran de l'aixecament feixista, el juliol de 1936 representà la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè de Milícies i de Salvació Pública de Barcelona. A partir d'agost de 1937 exercí de regidor d'Agricultura de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantingué en la remodelació municipal que es produí l'octubre d'aquell any. En aquest mateix 1937 col·laborà en el periòdic confederal Siderometarlurgia. El 28 de febrer de 1938 fou mobilitzat i marxà a lluitar al front d'Aragó. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Durant l'ocupació nazi organitzà la CNT del departament de Costa d'Or i en 1947 assistí com a delegat de diverses localitats (Chatillon, Montbard, Gevrolles, Sombernon, Frolois i Dijon) al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En el Congrés de 1949 va ser elegit secretari del primer Secretariat Intercontinental (SI), càrrec que exercí entre 1950 i 1951. Llenyataire durant els anys bèl·lics i la postguerra, en 1950 es passà a l'ofici de paleta, feina que mantindrà la resta de sa vida. A Dijon s'encarregà de lluitar per la reunificació confederal i fou un dels promotors del Congrés de Llemotges de 1960. Va ser assidu de plens i de congressos de l'MLE en l'Exili, on sempre combaté el sectarisme. Sa companya fou Encarnación López Ramón. Manuel Luis Antonio va morir el 17 de novembre de 1971 a conseqüència d'un atac de cor a l'Hospital General de Dijon (Borgonya, França). ***
Raymond Fauchois parla en
el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat
el 30 d'abril de
1961 a Genoble -
Raymond Fauchois:
El 17 de novembre de 1973
mor a París
(França)
l'anarcosindicalista Raymond Théophile François
Fauchois. Havia nascut el 20 de setembre de 1899 a Boulogne-sur-Mer
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Sos pares deien
Théophile Charles Pierre Fauchois, jornaler, i Blanche Marie
Anne Prudence
Julia Bruyez. Es guanyà la vida com a ferroviari als
Ferrocarrils de França. El
7 d'abril de 1923 es casà a Boulogne-sur-Mer amb Suzanne
Mélanie Carpentier. En
1949 era responsable de la Fédération de
Travailleurs du Rail (FTR, Federació
de Treballadors del Ferrocarril) de la línia
París-Nord i el 7 de maig de 1950,
en el Congrés Extraordinari de l'FTR, va ser nomenat
secretari general del buró
federal. En aquesta època vivia al número 13 de
l'avinguda Auguste Perret de
Sarcelles (Illa de França, França).
Exercí nombroses responsabilitats
orgàniques en la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), de la qual
va ser secretari entre 1950 i 1965. També va ser nomenat
secretari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), càrrec que
ocupà fins a 1958, quan en el
X Congrés de l'AIT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), va ser
reemplaçat per Josep Esgleas Jaume (Germinal
Esgleas). A partir d'agost de 1954 substituí
Renée Lamberet com a
administrador del Bulletin de l'AIT,
càrrec que ocupà fins a 1956. També va
col·laborar en el butlletí SIA
(1955-1959), òrgan de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), i en 1955 va ser gerent de Solidaridad Obrera. Suplemento Literario.
En 1959 era gerent de Nervio,
òrgan
del Comitè Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili. Entre setembre de 1961 i gener de 1964
compartí amb
sa companya Tersida Vergnolles la redacció i
l'administració de Le Combat
Syndicaliste. A més de
participar en la major part dels congressos de la CNTF,
també va ser delegat
als congressos de l'AIT, però en 1964, per motius de salut,
hagué d'abandonar
totes les responsabilitats orgàniques. Al final de sa vida
continuava vivint al
número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles. Raymond
Fauchois va morir
el 17 de novembre de 1973 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV
Districte de París
(França) i va ser enterrat a Sarcelles. ***
Necrològica
de Joaquín Egea Martínez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de gener de 1978
- Joaquín Egea
Martínez:
El
17 de novembre de 1977 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Joaquín Egea Martínez. Havia
nascut l'11 de
juliol de 1908 a
Callosa de Segura (Baix Segura, País Valencià).
Sos pares es deien Joaquín Egea i Josefa
Martínez.
Emigrat des de l'adolescència a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), esdevingué
anarquista llegint Tierra y Libertad.
Milità en els grups
francesos de la Unió Anarquista (UA) i de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà
cap a Barcelona (Catalunya)
i participà en la defensa de la Revolució. En
1939, amb el triomf franquista,
retornà a França, on continuà
militant, amb sa companya Rosa Savall, amb qui va
tenir dos infants, en la Federació Local de Montpeller de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1961 fou el secretari
de la
reunió que se celebra a la Unió Departamental de
Força Obrera (FO), on es
constituí el Comitè Local de Montpeller de
l'Aliança Sindical entre la CNT i la
Unió General del Treball (UGT). Joaquín Egea
Martínez va
morir el 17 de novembre de 1977
al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un
atac de cor
fulminant i va ser incinerat a Marsella (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de José Navarro Borrego apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 20 de desembre de 1979 - José Navarro
Borrego: El 17 de novembre de 1979 mor a Melun (Illa de
França, França)
l'anarcosindicalista José Navarro Borrego. Havia nascut cap
el 1914 a
Montellano (Sevilla, Andalusia, Espanya). Obrer agrícola,
quan encara era molt
jove, a començament dels anys trenta, participà,
amb altres companys, en la
fundació de la Federació Local de Montellano de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Milicià durant la guerra civil, en 1939, amb
la victòria
franquista, pogué passar a Orà
(Algèria) a bord del vaixell Stanbroock.
Al Nord d'Àfrica continuà
militant en la CNT. Repatriat a França,
s'instal·là a Melun, on participà en
la
major part de reunions i assemblees plenàries confederals
del Nucli de la Zona
Nord. En 1977 ajudà a la reconstrucció de la CNT
a Montellano. Fou secretari de
la Federació Local de Melun de la CNT. En 1972
col·laborà en Le Combat
Syndicaliste. José Navarro
Borrego va morir, víctima d'una crisi cardíaca,
el 17 de novembre de 1979 a
Melun (Illa de França, França) i fou enterrat
tres dies després. ***
Emilià Martínez Espinosa amb sos fills bessons Manuel i Emili - Emilià Martínez Espinosa: El 17 de novembre de 1987 mor a Manresa (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Havia nascut el 8 d'agost de 1901 a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Anacleto Martínez i María Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans –la primera a tot l'Estat– i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per «rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté. Emilià Martínez Espinosa (1901-1987) Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982) *** Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991 - Josep Capellas Escalé: El 17 de novembre de 1990 mor a Laurens (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Francesc Capellas Escalé –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Escalo. Havia nascut el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1899 a Navarcles (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Capellas i Ventura Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi –restaurà el palau de Joan I de Perpinyà– i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Sa companya fou Dolors Francesca Vicenta Pla. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 a Laurens (Llenguadoc, Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont. ***
Josep Costa Font - Josep Costa Font: El 17 de novembre de 1990 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Joan Costa i Font. Havia nascut el 20 de gener –oficialment el 23 de gener– de 1906 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Costa Llausó, fuster i republicà radical que fou regidor de l'ajuntament badaloní, i Assumpta Font Mayol. Només va assistir a l'escola entre els quatre i els nou anys, però adquirí una gran educació autodidacta. En 1918 es posà a treballar en una granja a Barcelona i en 1923 la deixà per retornar a Badalona, on començà com a aprenent de teixidor –a partir de la dècada dels trenta es convertirà en un expert en qüestions tèxtils. En 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 treballarà en la «Cooperativa La Moral» de Badalona. En 1927 milità en el sindicat professional «El Radium», del qual serà secretari a Badalona, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'acostà al catalanisme, però sense participar en política. En 1930 fou tancat per solidaritat i fou alliberat després d'una vaga en suport seu, però va ser acomiadat per la seva pertinença al comitè de fàbrica i perseguit, refugiant-se a Roda de Ter. En 1931 participà en la proclamació de la República a Badalona, però poc després marxa a Barcelona per alliberar els presos. A partir de 1931 formarà part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona. Quan les tensions entre la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el sector «trentista» s'accentuaren, s'automarginà fins a la tornada de la unitat a Badalona en 1935. A començaments de 1936 fou nomenat secretari del Sindicat Tèxtil badaloní, que comptava amb 4.000 afiliats, i fou, amb Ramón Martínez González, fou l'eix de l'autogestió tèxtil, col·lectivitzant 39 fàbriques. En 1938, després de l'enfonsament del front aragonès, s'incorporà a la XXVI Divisió (excolumna Durruti) de l'Exèrcit Popular, on fou delegat de la IV Centúria. En 1939 s'exilià a França, on acabà al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1941, amb Ramon Martínez, treballà a Castres, on participà en diverses actuacions del maquis llibertari. Després va fer feina en diversos batallons de treballadors estrangers (pagès, llenyataire, paleta, fonedor, obrer tèxtil) fins al 1944, quan fou detingut pels alemanys, però poc després aconseguí fugir. Va viure a França fins al 1951, any que tornà a la Península, on prengué contactes amb les restes de la CNT. Després de muntar una fàbrica de teixits per encàrrec a Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), tornà a Catalunya (Guissona, Barcelona, Badalona), on realitzà treballs en el sector tèxtil. El 24 d'octubre de 1963 representà Catalunya en una reunió entre el Secretariat Intercontinental (SI) i la CNT de l'Interior. En 1965 s'instal·la a Badalona i anys després a Barcelona. Durant els anys seixanta mantingué contactes des del clandestí Sindicat Fabril de Badalona amb els sectors partidaris de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») i per aquest motiu en 1965 fou expulsat de la CNT durant un viatge a Perpinyà. Mort Franco, es mostrà força actiu en la reconstrucció confederal, participant en el míting de Mataró del 31 d'octubre de 1976 i tres anys després fou nomenat secretari del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona. Durant els seus últims anys participà en nombroses iniciatives: Associació de Jubilats, Associació de Veïns de Badalona, Museu de Badalona, tertúlia del Centre Lleidatà, conferències, delegat a congressos, entrevistes, col·laboracions a periòdics i revistes, etc. Arran del V Congrés de la CNT va fer costat els escindits, participant en conferències i gires propagandístiques. En aquesta època mantingué una estreta relació amb la Fundació Salvador Seguí. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Amicale Durruti, Anthropos, Catalunya, CNT, Historia Libertaria, Polémica, Solidaridad Obrera, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor dels llibres Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Severino Campos), Cuando los mitos sólo son mentira. Una FAI adulterada vista por dentro (1980) i deixà inèdit un escrit conjunt amb Ramón Martínez González, Por qué fuimos militantes de la CNT. Josep Costa Font va morir el 17 de novembre de 1990 al Centre Mèdic de Cant Ruti de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri del Sant Crist d'aquesta localitat. En 2008 el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) i el «Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» publicà l'inèdit Memorias de un colectivista libertario badalonés.(1936-1939). ***
Necrològica
de Ramón Trapero Recuero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de desembre de 1991 - Ramón Trapero
Recuero: El 17 de novembre de 1991 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Ramón Trapero Recuero. Havia nascut el 19 de febrer
–algunes fonts citen
erròniament el 19 de novembre– de
1915 a Puertollano
(Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos
pares es deien
Agustín Trapero Villa i Victoriana Recuero
Álvarez. Emigrat a Barcelona (Catalunya), des
de
l'adolescència treballà de paleta i
milità en el Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936, lluità en els combats als carrers i
participà en la presa de la
caserna de les Drassanes de Barcelona. Després fou
milicià en la «Columna
Durruti» i quan l'ofensiva franquista sobre Pina de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya)
va caure presoner. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, fou membre
del Sindicat de la Construcció de Madrid de la CNT.
Ramón Trapero Recuero va
morir el 17 de novembre de 1991 a conseqüència d'un
infart a l'Hospital La Paz de Madrid (Espanya). Sos
germans
Alejandro Trapero Recuero i Álvaro Trapero Recuero
també van ser militants
llibertaris. ***
Maurício Tragtenberg (agost 1977) -
Maurício
Tragtenberg: El
17 de novembre de 1998
mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el
sociòleg, pedagog i pensador anarquista
Maurício Tragtenberg. Havia nascut el 4 de novembre de 1929
a Erebango –més
tard Erexim i actualment Getúlio Vargas– (Rio
Grande do
Sul, Brasil). Els seus
avis, immigrants russos d'origen jueu que fugien dels pogroms,
s'instal·laren a
finals del segle XIX a l'interior de l'Estat de Rio Grande do Sul
gràcies al
suport de la Companyia Judaica de Colonització i on
visqueren en una gran
unitat familiar de l'agricultura de subsistència.
Freqüentà l'escola a Porto
Alegre, però la va deixar durant la primària. A
més del portuguès, ja de petit
aprengué altres llengües (hebreu, jiddisch,
castellà, rus, esperanto) i
s'apassionà per la literatura i la filosofia russes
(Kropotkin, Bakuni,
Tolstoi, Dostoievski, etc.). Amb la mort precoç de son pare,
s'instal·là amb sa
mare a São Paulo, on començà a
treballar alhora que estudiava a la Thalmud
Torá, una escola judaica ortodoxa. S'afilià al
Partit Comunista Brasiler (PCB),
però va ser expulsat arran d'un article on expressava que
llegia i rellegia Lev
Trotski, autor totalment prohibit pel PCB. Després
s'afilià amb altres
(Hermínio Sacchetta, Febus Gikovate, Alberto da Rocha
Barros, Vítor Azevedo,
Patricia Galvão, Florestan Fernandes, etc.) a l'acabat de
crear Partit
Socialista Revolucionari (PSR), aleshores secció brasilera
de la IV
Internacional trotskista. En aquesta època va fer feina al
Departament d'Aigües
i Energia Elèctrica de São Paulo, on
s'enfrontà directament amb la burocràcia,
experiència que li servirà en un futur per a la
seva obra Burocracia e
ideologia (1974), alhora que era assidu de la Biblioteca
Municipal Mário de
Andrade i del grup d'intel·lectuals que la
freqüentaven («Grup de la
Biblioteca»), com ara Antônio Cândido,
que l'acostaren al Partit Socialista
Brasiler (PSB) i al seu òrgan d'expressió Vanguarda
Socialista i el van
convèncer per a presentar-se a l'examen
d'admissió a la Universitat de São
Paulo (USP). Per a tal fi, va escriure l'assaig Planifição.
Desafio do
século XX –posteriorment transformat en
un
llibre i publicat en 1967– i
que li va servir per ser admès en la universitat,
matriculant-se en Ciències
Socials. Un any més tard, fou admès en els cursos
d'Història, els quals va
concloure. També assistí al Centre de Cultura
Social, de caire anarquista. Durant
la dictadura militar va escriure la seva tesi doctoral sobre
política, també en
la USP. Després va continuar els estudis i va exercir de
professor en diverses
universitats, com ara la USP, la Pontifícia Universitat
Catòlica de São Paulo
(PUC-SP), la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP) i l'Escola
d'Administració d'Empreses de São Paulo de la
Fundació Getúlio Vargas
(EAESP-FGV). En l'àmbit acadèmic era conegut com
un autodidacte, fet que era en
part cert i ell sempre bravejava de no haver acabat ni la
primària, i tothora
tenia topades amb la burocràcia acadèmica. Es
definia com a «socialista
llibertari radical», més que com a
«anarquista». Les seves classes eren
freqüentades, a més dels alumnes matriculats, per
una caterva d'oients i de
seguidors. Publicà nombrosos articles sobre diferents
disciplines (educació,
política, sociologia, història,
administració, etc.) en diferents publicacions
periòdiques (Folha de São Paulo,
Educação e Sociedade, Jornal
da Tarde, Revista Espaço
Acadêmico, Nova Escrita Ensaio,
Revista
Quadrimestral da Faculdade de Educação,
etc.) i durant set anys portà la
columna «No batente» en el periòdic de
São Paulo Notícies Populares,
molt llegit pels treballadors. A més de les obres citades,
destaquen O
mecenato nos tropicos (1966), Delinqüência
acadêmica. O poder sem saber
e o saber sem poder (1979), Administração,
poder e ideologia (1980),
Rathenau e a crise do liberalismo alemão
(1980), Sobre educação,
politica e sindicalismo (1982), Reflexões
sobre o socialismo (1986),
A Revolução Russa (1988) i Memórias
de um autodidata no Brasil
(1999, pòstuma). Va escriure la introducció a la
traducció portuguesa del
llibre de Diego Abad de Santillán Organismo
Econômico da Revolução. A
autogestão na Revolução espanhola.
La seva obra completa (llibres,
articles, presentacions, prefacis i textos dispersos) va ser publicada
per
l'editorial de la Universitat Estatal de São Paulo
Júlio de Mesquita Filho
(UNESP). Les seves aportacions més importants al pensament
anarquista han estat
les seves teories de pedagogia llibertària i
d'autogestió obrera. Estava casat
amb l'actriu Beatriz Romano Tragtenberg i el compositor i saxofonista
Lívio
Tragtenberg és fill seu. En 2001 Doris Accioly e Silva i
Sonia Alem Marrach
editaren Maurício Tragtenberg. Uma vida para as
Ciências Humanas i en
2008 Antonio Ozaí da Silva el llibre Maurício
Tragtenberg. Militância e
Pedagogia Libertária. ***
Manuel
Sánchez Fuertes - Manuel Sánchez Fuertes: El 17 de novembre de 2007 mor a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte. Havia nascut el 4 d'octubre de 1912 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Sánchez Méndez, envernissador, i María Fuertes Ocaña. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat. ***
Antonio
García Barón - Antonio García
Barón: El 17 de novembre de 2008 mor a
San Buenaventura (La Paz, Bolívia) l'anarcosindicalista
Antonio García Barón,
també conegut com Antonié i El
Rubio.
Havia nascut el 10 de maig
de 1922 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Fill de
pagesos i pastors de classe
mitjana i republicans, sos pares es deien Antonio García Mir
i
Francisca Barón López. En 1934
començà a
freqüentar el local de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de forta implantació a
Montsó, i especialment la
seva important biblioteca, on llegí els clàssics
anarquistes (Reclus,
Kropotkin, Mella, Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de
1936, i
malgrat la seva curta edat, s'enrolà com a
milicià en la Columna Durruti al seu
pas per Montsó. Quan el triomf franquista era un fet, el 10
de febrer de 1939
creuà els Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de
la 26 Divisió
(antiga Columna Durruti) i fou internat al camp de
concentració de Vernet.
L'octubre de 1939, fugint de la misèria del camp,
s'enrolà en l'Exèrcit francès
i va ser enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per
estrangers,
per cavar trinxeres i defensar la Línia Maginot.
Després de combatre les tropes
alemanyes durant la primavera de 1940, intentà arribar al
Regne Unit des de
Dunkerque, però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i
enviat, primer, a
Nuremberg i, a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 3.422. Després de
cinc anys treballant a l'infern
de la pedrera del camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant
part d'un
comando a la fàbrica Heinkel de Viena i, després
del bombardeig del camp pels
aliats, a fer tasques agrícoles. En 1945
aconseguí fugir i va fer de guia a les
tropes nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig
de
1945. Després de la guerra s'instal·là
a París (França), on treballà a la
fàbrica Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista
Gaston Leval. Creuà
clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà,
visità sa mare a Montsó. En
1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i
s'instal·là a Rurrenabaque, a la
selva amazònica boliviana, on creà el desembre de
1953 amb sa companya Irma
Cortez –amb qui tingué posteriorment cinc
infants– una
mena de paradís
llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com
«República Independent del
Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de
manera autogestionària –manipulant un parany per a
jaguars perdé la mà
dreta. En 1995 l'escriptor
Manuel Leguineche publicà El precio del
paraíso. De un campo de exterminio
al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre
de 2000, acompanyat pel
seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de
Echave
García (Peter, Guindilla),
i amb el suport econòmic de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de
Palma, retornà a la
Península per arranjar determinades qüestions
familiars i visitar un reputat
oftalmòleg, moment que aprofità, abans de
retornar a Bolívia, per fer diverses
conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els
camps de
concentració nazi i la implicació de
l'Església catòlica i les autoritats
franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per
José Joaquín Beeme, García
Barón. Un anarquista de Monzón en la selva
boliviana. Cinco años de
superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma,
abandonà amb sa companya
la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu
destí deixà de prendre
aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008,
Antonio García
Barón va morir a San Buenaventura (La Paz,
Bolívia). Antonio
García Barón (1922-2008) ---
|
![[16/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/11]") |
|
![[18/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/11]") |
|
|
| Actualització: 17-11-24 |