Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Capçalera del primer número de Le Réaliste

- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre de 1923 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarquista Le Réaliste. Revue critique des idées, des faits et des personnes. Éthique, philosophique, scientifique, politique, économique, esthétique, éclectique. Estava editat per Michel Antoine i va ser administrat per Auguste Vérité. Era una publicació mensual de caràcter monogràfic. El primer número es va consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe Daudet, on s'acusa per igual de la mort d'aquest jove a Action Française i a Le Libertaire, i el segon a l'objecció de consciència. Les úniques signatures que apareixen són els pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux, Lux, Simplice). Només sortiren tres números, l'últim el 15 de febrer de 1924.

***

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un «Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el «Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la «neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

Cartell de l'acte

- Míting de SIA: El 17 de desembre de 1937 se celebra al Gymnase Japy de l'XI Districte de París (França) un gran míting en suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el primer efectuat per aquesta organització a França. L'acte, que portà el nom «L'Espagne ouvrière languit à notre honte» (L'Espanya obrera llangueix per a la nostra vergonya), va estar presidit per Gaston Guiraud, Fauconnet i Adrien Largentier, i van intervenir René Belin, Georges Dumoulin, Sébastien Faure, Lucien Huart, Jean Nocher, Magdeleine Paz, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet i Salambier, entre d'altres. Durant l'acte es va demanar l'obertura immediata de la frontera, el cessament del bloqueig a la II República espanyola, l'ajuda fraternal eficaç al Govern republicà, la unitat sindical espanyola i l'alliberament de militants antifeixistes detinguts a diverses ciutats (Barcelona, Madrid, València). També intervingué Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que agraí el suport del Govern francès a la legalitat republicana espanyola. Aquest míting, que compta amb el suport de la Unió Anarquista (UA), arreplegà unes deu-mil persones, que ompliren el local.

Míting de SIA (17 de desembre de 1937)

***

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Naixements

Foto policíaca de Pierre Beaure (1 de març de 1894)

- Pierre Beaure: El 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1852 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista Pierre Beaure, també citat erròniament de diverses maneres (Baur, Baure, etc.). Sos pares es deien Martial Baure, forner, i Catherine Octavie Frangué. Fill d'una família anarquista de Sent Liunard, treballava de sabater. Es va instal·lar a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on era veí i amic de l'anarquista Auguste Vaillant, que vivia al número 17 del carrer de la Raffinerie. L'1 de març de 1894, en una batuda policíaca que captura 23 anarquistes de la regió parisenca, va ser detingut al seu domicili del número 35 del carrer de la Raffinerie de Choisy-le-Roi sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Dies després, el 6 de març, va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus, Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi, Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Sos pares es deien Emmanuel Abel Urbain Degoulet, empresari de pintura, i Élise Augustine Torcol. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) –ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 al seu domicili de Saint-Satur (Centre, França).

***

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 17 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Sos pares es deien Benvingut Comas Andreu, comerciant progressista, i Francesca Solà. De jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità,  etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya –posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva «Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants –el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Foto policíaca de Charles Parisis (10 de juliol de 1893)

- Charles Parisis: El 17 de desembre de 1872 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) l'anarquista Charles François Parisis. Sos pares, jornalers, es deien Jules Parisis i Désirée Puchérie Poluche. Es guanyava la vida treballant de sastre a Aubervilliers. En 1892 va ser declarat no apte per fer el servei militar per raquitisme. El 10 de juliol de 1893, en una gran agafada contra el moviment anarquista, va ser detingut per «ultratges» i per «anarquista» i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 3 de març de 1894 el comissari de la Prefectura de Policia Rocher escorcollà el seu domicili, al número 88 de l'avinguda Victor Hugo d'Aubervilliers, on vivia amb sos pares, i trobà periòdics i fullets anarquistes. El 10 de juliol de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia i tenia un expedient particular. També figurava en una llista d'anarquistes d'Aubervilliers. En plena Gran Guerra, el 23 d'octubre de 1915 va ser cridat a files, però no es va presentar i el 7 de novembre de 1915 va ser declarat insubmís. El 31 de març de 1916 va ser esborrat dels controls d'insubmissió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció –algunes fonts diuen que morí l'11 de desembre de 1902 a Aubervilliers (Illa de França, França), però aquesta defunció no figura en els registres civils.

***

Notícia de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari parisenc L'Univers del 14 d'abril de 1897

- Lucien Richaud: El 17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Lucien Richaud. Era fill natural de Pélagie Richard, vídua de Venture, i aquesta va tenir l'infant de passada per la població de Beujanciá. Establert a Caulònga (Provença, Occitània), el 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per l'Audiència dels Alps Marítims a cinc anys de presó per «incendi voluntari». Fitxat com a anarquista, el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat el juliol de 1898. El 13 d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una plaça pública i de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria marítima a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de presó i a la prohibició d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud que vivia en 1909 a Mison (Provença, França), on intentà organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Marius Verpilleux (1894)

- Marius Verpilleux: El 17 de desembre de 1872 neix a Saint-Martin-la-Plaine (Forez, Arpitània) l'anarquista André Marius Verpilleux –en alguns registres policíacs citat erròniament Marius André. Sos pares es deien Antoine Marie Verpilleux, comerciant de sastreria, i Reine Joséphine Barry, domèstica. Es guanyava la vida com a mecànic i electricista a París (França), on va ser fitxat com a «militant» a començament dels anys noranta. El 13 de febrer de 1893, quan era recluta, en ocasió d'una campanya contra el sorteig de quintes de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser detingut al carrer Turbigo de París pel comissari de policia Martin quan amotinava els vianants, després d'haver aferrat al seu capell un cartell que deia: «Fora el patriotisme! Visca la vaga dels reclutes! Deixeu lloc a la fraternitat dels pobles!». En aquesta època vivia al número 18 del carrer Hélène de París. El 29 de desembre de 1893 va ser declarat insubmís. Quan la vaga repressiva de 1894, va ser condemnat a 15 dies de presó per barallar-se. Aleshores es va refugiar clandestinament amb sa companya a Brussel·les (Bèlgica), d'antuvi amagat pels companys, acabà instal·lant-se al carrer Mégissiers d'aquesta ciutat i treballant en una fàbrica d'electricitat de Cureghem (Anderlecht, Brussel·les, Bèlgica). L'11 de març de 1894 va ser expulsat de Bèlgica, refugiant-se aleshores a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa treballà d'electricista i visqué al número 97 del carrer Charlotte, a partir de setembre de 1894 al 103 del carrer Euston, el novembre de 1896 al carrer Wardour i des de març de 1898 al carrer Broad. El 6 de maig de 1902 va ser cridat novament per l'exèrcit i, sense resposta, va ser declarat novament insubmís el 21 de juny de 1902. El 6 d'octubre de 1906, des de Londres, demanar beneficar-se de la llei d'amnistia del 12 de juliol de 1906 i va ser declarat fora del servei actiu per major de 30 anys. En aquesta època viva al número 68 del carrer Chesterton. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files en la mobilització general, però va ser declarat insubmís el 29 d'octubre de 1915. El 16 de juny de 1933 patentà un estri per a la neteja de pintes per als cabells. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Dynham del barri de West Hampstead de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Marius Verpilleux (1872-?)

***

Portada del fullet Bas les armes!... (1931)

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Sos pares es deien Aristide Narcisse Meurant, venedor de diaris, i Adolphine Joseph Dubois. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril –el certificat de naixement cita erròniament el 13 agost– de 1950 al seu domicili de Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre: El 17 de desembre de 1890 neix al XIX Districte de París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. Sos pares es deien Célestin Lentengre, empleat, i Françoise Théuret. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primer òrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure. Sa companya fou Aïda Capocci. Pierre Lantengre va morir el 20 de març de 1982 a l'Hospital de la Dracénie de Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Pompeo Crespi

- Pompeo Crespi: El 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 19 de desembre– de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi –en algunes fonts es citat erròniament com Enrico Crespi. Sos pares es deien Bartolomeo Crespi i Luigia Galli. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. En 1926, amb l'arriba de Mussolini al poder, es va veure obligat a exiliar-se clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Es casà amb l'espanyola Virtudes Zafra, amb qui tingué dos infants (Libero i Ibério). El juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya). En aquesta època era membre del grup anarquista «Angiolillo». Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en diverses batalles (Monte Pelado, Torre Seca, Tardienta, etc.). El 22 de novembre d'aquell any, a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya), on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a rereguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya). L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb sa companya i altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Massimo Morisi, Santiago Pisani, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció, va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Giuseppe Checchi, Salvatore Fusari, Gina Graziani, Libero Mariotti, Carlo Montresor, Ermanno Neri, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França amb son fill Libero Crespi, on fou internat al camp de concentració de Gurs i passà tot tipus de penalitats i malalties. Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència i entre el 15 de juliol i el 17 de setembre de 1944 fou membre del Batalló «Liberté» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) a París, participant en els combats contra els alemanys. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

Pompeo Crespi (1897-1971)

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre –oficialment el 20 de desembre– de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Sos pares es deien Vicent Gil Miró, llaurador, i Ana Maria Mata Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Sa companya fou Pilar Agramunt. Vicent Gil Mata va morir el 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 17 d'octubre– de 1980 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

***

Cosme Paúles del Toro

- Cosme Paúles del Toro: El 17 de desembre de 1917 neix a Aguada de Pasajeros (Cienfuegos, Cuba) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme Paúles del Toro, que va fer servir diversos pseudònims (Cosmos, Francisco Javier de Toro, Javier de Toro). Fill d'un aragonès i d'una canària, des dels tres anys visqué a Osca (Aragó, Espanya) i quan era adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico, entrà a formar part del moviment anarquista. A partir de 1933 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). Detingut sota l'acusació de «terrorisme», va ser alliberat gràcies a Ramón Acín Aquilué. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i participà activament en la reacció contra aquest. Dies després, s'integrà a Barcelona (Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del Barrio» i lluità al front d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre de 1936 lluità en la «Columna Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya), passà mesos hospitalitzat a Barcelona. A la capital catalana s'uní a l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937, després de les barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal Carlos Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i desmantellament d'aquest centre. Fins el final de la guerra participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Poc després, gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí un passatge cap a Amèrica. Després de passar per diversos països americans (Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera (Quillota, Valparaíso, Xile). El 8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini, de qui tingué dues filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb ell sos germans i sa mare. A Xile ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica tant en el moviment anarquista xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys cinquanta i seixanta milità, amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista Internacional (FAI) de Xile. Formà part del grup editor d'El Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i juliol de 1956. Entre 1958 i 1961 publicà a La Calera la revista Presencia Anarquista,  òrgan del grup anarquista «Libertad» i on col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés N. i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de Xile i destacà sobretot en el camp propagandístic. En 1960 prologà el poemari Jardín de acracia de Fernando Solano Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà en les activitats del Centre Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto Pinochet es va veure obligat a minvar la militància i a reduir les seves col·laboracions en premsa. A La Calera dirigí el periòdic Libertad i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT, Boletín de los Amigos de la AIT, Boletín de los GGDDC, Boletín de Información de SIA, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Fructidor, Guángara Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La Protesta Obrera, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de nombroses novel·les, com ara Bajo la tempestad, Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La tragedia de Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un jazmín en la serranía (1937), Él era un rebelde (1937), Sombras en la retina (1937), La venganza de los parias (1937), Vengé! (1956), Sous la tempête (1956), Grupo Anarquista Libertad (1959, amb altres), Presencia anarquista (1959, amb altres), Tragique retour. Roman historique (1959), Interpretación del anarquismo (1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un infart de miocardi el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile).

Cosme Paúles del Toro (1917-1993)

***

Nito Lemos Reis (anys cinquanta)

- Nito Lemos Reis: El 17 de desembre de 1927 neix a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'anarquista Nito Lemos Reig, més conegut com Nito Lemos Reis. Sos pares, emigrants espanyols que es conegueren al Brasil, es deien José Lemos Núñez, miner anarquista, i Carmen Reig Puig, i la parella tingué cinc infants (Franciano, Liberto, José, Minerva i Nito). Sa família s'establí a la Villa Bertioga, al districte de Mooca de São Paulo, on son pare construí al pati un recinte on l'anarquista Florentino de Carvalho fundà una escola racionalista. Nito Lemos Reis i sos germans s'integraren en el pensament llibertari gràcies a la important biblioteca anarquista de son pare i també amb el contacte de la família Cubero, veïna de la seva, i d'altres companys que vivien a prop, com ara José Oliva Castillo. Cap el 1942, els infants d'aquestes famílies, en plena dictadura de Getulio Vargas, fundaren l'anarquista Centre Juvenil d'Estudis Socials (CJES), on participaren unes 18 persones (Antonio Cuberos, Aurora Cubero, Jaime Cubero, María Aparecida Cubero, Mercedes Cuberos, Francisco Cuberos Neto, Franciano Lemos Reis, José Lemos Reis, Liberto Lemos Reis, Minerva Lemos Reis, Nito Lemos Reis, etc.). Després d'un gran període repressiu, el 9 de juliol de 1945 un grup de militants (Salvador Arreola, Antônio Castro, Pedro Catallo, Alfredo Chaves, Nicola D'Albenzio, Nair Dall'Oca, Virgilio Dall'Oca, Cecilio Días Lopes, Rodolpho Felippe, Lucca Gabriel, Sebastião Gomes, Edgard Leuenroth, Antônio Martínez, João Penteado, João Rojo, Benito Romano, Antonio Ruiz, Amor Salgueiro, Antonio Salgueiro, Adelino Tavares de Pinho, Antônio Valverde, María Valverde Días, etc.) reobrí públicament el Centre de Cultural Social (CCS), al número 387 del carrer José Bonifácio del Barri da Sé de São Paulo –abans havia estat al número 191A del carrer Inácio Araújo–, i convidà el CJES a integrar-s'hi. Formà part del Grup Teatral del CCS, participant en diverses obres teatrals, com ara El Maluco de la Avenida (1954), Hechizo (1954) i Ciclone (1955). En aquesta època conegué, a la comuna anarconaturista «Nossa Chácara» (Nostra Granja) a Itaim (São Paulo, Brasil), l'anarquista Luz Álvarez Pérez, filla dels llibertaris Gumersindo Álvarez Fernández i Virginia Pérez, que també participà en les activitats del CCS i en el seu Grup Teatral, i que es casaren civilment el 6 d'abril de 1957, tenint una filla, Thais Álvarez Lemos Gil. S'encarregà de distribuir la premsa anarquista (Ação Directa, La Plebe, etc.) als espectadors del teatre. Entre 1953 i 1955 fou secretari general del CCS. En els anys seixanta va fer costat econòmic dels periòdics anarquistes El Libertario i Dealbar. Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar, amb el seu suport econòmic i el de molts d'altres (Gumersindo Alvarez Fernández, Félix Gil Herrero, Antônio Martínez, José Oliva Castillo, João Rojo, etc.), un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil), que va ser anomenat «Nosso Sítio» (Nostre Lloc). Ell, que durant 18 anys havia treballat de sabater, aleshores feia de camioner i ajudà amb el seu camió a fer la mudança i a portar les persones que es reunien a les seves trobades. Després del final de la dictadura militar i la reobertura, el 14 d'abril de 1985, del CCS, es va anar allunyat, per mor de l'edat, de les activitats públiques anarquistes; no obstant això, com a membre del «Grupo Projeção» (Diamantino Augusto, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Félix Gil Herrera, Fernando Gonçalves da Silva, Liberto Lemos Reis, Antônio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Ideal Peres, Esther Redes, Edgar Rodrigues, etc.), va ser soci fundador el 21 d'agost de 1986 del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), arxiu del moviment anarquista que comptà amb la documentació d'Edgard Leuenroth, entre d'altres militants (Adriano Botelho, Pedro Catallo, José Marques da Costa, José Francisco dos Passos, Joaquim Fernandes, Elias Iltchenco, Manuel Lopes, Manuel Marques Bastos, João Navarro, João Perdigão Gutierrez, Ideal Peres, Manuel Pérez, Luís Saturnino, etc.), registrat oficialment el 18 de setembre de 1986. Nito Lemos Reis va morir el 12 de febrer de 2019 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a causa d'una insuficiència cardíaca.

***

Claude Kottelanne dibuixat per Olive Tamari

- Claude Kottelanne: El 17 de desembre de 1934 neix a Laon (Picardia, França) el corrector d'impremta i poeta anarquista Claude Achille Eudoxe Kottelanne. Sos pares es deien Eudoxe Alphonse Kottelanne i Mireille Marie Malvina Delcambre. En 1953 conegué Huguette Berthe Colotilde Bardellini, que esdevingué la companya de sa vida. Instal·lat a París (França), començà estudis de filosofia a la Sorbona, que acabà abandonant. Des dels anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Després d'haver exercit diverses professions (mestre suplent, manobre, vigilant nocturn, etc.), en 1963 esdevingué corrector editorial, primer, i de premsa, posteriorment. Entre 1956 i 1966 fou un dels administradors de Le Monde Libertaire. En 1966 també abandonà l'administració de la llibreria «Publico», seu de la Federació Anarquista (FA). Fou al caixetí del periòdic L'Humanité que conegué l'escriptor llibertari Georges Navel, que esdevingué un dels seus grans amics. Membre del Sindicat de Correctors, col·laborà en els seus òrgans d'expressió Cantonade i Entre Nous. Poeta d'inspiració surrealista, col·laborà en nombroses revistes poètiques (Lieux d'Être, Nomades, Pris de Peur, Réfractions, Revue du Tarn, etc.), amb poemes i collages, i publicà diferents reculls de poemes. Entre les seves obres podem destacar Le mauvais sang (1965), Le chien de garde (1966), Comment dire ce peu (1967 i 1995), Ici et maintenant (1971), Loquèle (1975), La part du feu (1979), La nuit au jour (1994), L'apprentissage de l'ombre (1994), Sous une ombrelle de paille (1995), Aux yeux de qui ne sait pas (1997), Le Feu de l'Origan (1997), Si j'avais oublié quelque chose (1999), La jardinière du Mississippi (2006, amb Huguette Kottelanne), Car je suis le premir home (2011), L'écriture et la vie (2011, amb altres). Visqué amb sa companya a Maisons-Alfort (Illa de França, França). Claude Kottelanne va morir el 31 de maig de 2017 al Centre Hospitalari Intercomunal de Créteil (Illa de França, França) i el 7 de juny fou enterrat al cementiri municipal de Maisons-Alfort.

Defuncions

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

- Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica –Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria– i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat –actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

- Charles-Albert Bitterlin: El 17 de desembre de 1933 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Havia nascut el 2 de juny de 1867 a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava «la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per «amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

Josefina Lamua Broto

- Josefina Lamua Broto: El 17 de desembre de 1941 és afusellada a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Lamua i Vicenta Broto. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià. En acabar la guerra, va ser capturada per les tropes franquistes, acusada de formar part del grup anarquista «Los Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de realitzar tot tipus d'escessos, i tancada a la Presó Provisional «Las Capuchinas» de Barbastre. Jutjada en consell de guerra, el 12 de setembre de 1941 va ser condemnada a mort per «adhesió a la rebel·lió amb els agreujants de perversitat i gran transcendència dels fets» a Barbastre. Josefina Lamua Broto va ser afusellada el 17 de desembre de 1941 per un escamot de la Guàrdia Civil al cementiri de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on va ser enterrada.

***

Gaspare Cannone després de dos dies d'interrogatoris (31 de març de 1920)

- Gaspare Cannone: El 17 de desembre de 1963 mor a Alcamo (Sicília) el periodista, escriptor, dramaturg, crític literari i propagandista anarquista Gaspare Cannone. Havia nascut el 19 d'abril de 1893 a Alcamo (Sicília). Sos pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro. Abandonà els estudis després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta, mantenint-se amb els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys milità amb els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i s'instal·là Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i col·laborà en periòdics llibertaris, especialment el novaiorquès La Questione Sociale, on sostingué una dura polèmica anticlerical. En aquests anys mantingué correspondència amb Itàlia amb destacats anarquistes (Errico Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra, obtingué una llicència i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York (Nova York, EUA). Va escriure peces teatrals, com ara Pathos. Dramma sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben Hall de Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920. Col·laborà en La Jacquerie (1919) de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de Luigi Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de març de 1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini, que va assegurar que estava en relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo, va ser detingut per agents del Departament de Justícia nord-americà sota l'acusació de participar en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a Itàlia. Col·laborà en diversos números únics editats per Paolo Schicchi, utilitzant diversos pseudònims (Colubrina, Garchivio dello Stato - Palermorino, etc.). També va col·laborar en Avanti! El 27 de març de 1921 publicà en Contadino un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta, aleshores empresonat, expressant la seva posició intransigent davant el «front únic», que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi volgué que, amb Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il Vespro Anarchico, però només publicà alguns articles dispersos. Va fer una gira propagandística amb mítings arreu de Sicília per a recaptar fons. De mica en mica les seves posicions difereixen de les del grup «antiorganitzador» de Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i corresponsal del diari cultural Follìa, publicat a Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la crítica literària (assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè Carducci, entre d'alters), establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant això, sota aquesta tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina d'oposició al règim. En aquesta època donà refugi Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb Salvatore Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en 1929 en l'atiament de l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de subversius «a detenir en determinades circumstàncies», fet que es produirà de tant en tant en els anys següents. També col·laborà en Umanità Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936 intentà expatriar-se clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio Barresi a Tunísia i a Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquest últim, confident de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb Filippo Gramignano i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del moviment anarquista de la seva regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo, celebrant mítings a la província i participant en la fundació de la Federació Anarquista de Trapani «Carlo Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14 de març de 1946 celebrat a Trapani. Després entrà en polèmica amb Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell, ja que no es declarava obertament «organitzador», i per la seva excessiva simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro Togliatti. El maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira propagandística de Pier Carlo Masini a Sicília, encara que de mica en mica s'allunyà del moviment llibertari. En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va morir el 17 de desembre de 1963 a Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son fill Fausto Cannone fou un destacar músic, cantautor i professor de conservatori.

Gaspare Cannone (1893-1963)

***

Necrològica d'Esteban Berbel Berbel apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de febrer de 1970

- Esteban Berbel Berbel: El 17 de desembre de 1969 mor a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Esteban Berbel Berbel. Havia nascut el 21 de gener de 1901 a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esbeban Berbel, llaurador, i María Berbel. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut i empresonat per la seva participació en l'aixecament de gener de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part, amb altres companys (Bartomeu Barnils Serret, José Puerto, Sánchez, etc.), de la Federació Local de Castres (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. A començament dels anys cinquanta es traslladà per raons professionals a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i passà a militar en la Federació Local de CNT d'aquesta població. Després de la desaparició de sa companya Leonor Cazorla, que havia quedat a la Península, s'esforçà perquè ses dues fulles es reunissin amb ell a França. Cap el 1952 va se atacat per una greu malaltia i crisis d'asma el deixaren invàlid per a la feina. Esteban Berbel Berbel va morir el 17 de desembre de 1969 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de març de 1970

- Segundo Villagra: El 17 de desembre de 1969 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Segundo Villagra. Havia nascut cap el 1881 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pastor d'ovelles a les muntanyes del seu poble natal, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Châteaudun, on residia.

***

Necrològica de Vicente Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1971

- Vicente Sánchez García: El 17 de desembre de 1970 mor a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García. Havia nascut el 23 de juliol de 1885 a Xestalgar (Serrans, País Valencià). Sos pares es deien Vicente Sánchez i Manuela García. Quan era molt jove emigrà a França a la recerca de feina i s'establí a Aigüesmortes, on començà a militar en el moviment llibertari. Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945, després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josefa Valero. Vicente Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970 al seu domicili d'Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Bonaventura Agustí Gabellí

- Bonaventura Agustí Gabellí: El 17 de desembre de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gabellí –el segon llinatge també citat Gebellí–, conegut com Ventura Agustí. Havia nascut el 14 d'octubre –oficialment el 16 d'octubre– de 1898 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Isidre Agustí i Paula Gabellí. Picapedrer de professió, després d'un temps a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista. Sa companya fou Teresa Brió Domènech. Bonaventura Agustí Gabellí va morir el 17 de desembre de 1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Arrigo Catani

- Arrigo Catani: El 17 de desembre de 1977 mor al barri d'Antignano de Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Arrigo Catani, conegut com Baffino o Baffetto. Havia nascut el 5 de juny de 1909 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Catani i Annuziata Manetti. Visqué al barri d'Antignano de Liorna, treballà en diversos oficis (mosso, fuster, marbrista, sabater) i participà activament en activitats comunistes i anarquistes. Durant la segona meitat dels anys vint es decantà pel moviment llibertari i freqüentà el Cercle Anarquista de Liorna. En 1926, després de la presa del poder dels feixistes, formà part del grup anarquista «Fiorentina» de Liorna. En 1928 es casà amb Elisena Ferrarini. El setembre de 1933 va ser detingut i processat per «possessió de premsa subversiva» i, per evitar la presó, el 10 d'octubre d'aquell any passà clandestinament per via marítima a Còrsega juntament amb els anarquistes Narciso Menicagli, Virgilio Fabbrucci i Rodomonte Nesi, pescador que proporcionà la barca, i altres cinc subversius. Un cop desembarcat a Bastia, es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per la nombrosa comunitat d'antifeixistes italians. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca d'anarquistes a detenir. En 1934 va ser identificat a Marsella i va ser expulsat per freqüentar els cercles antifeixistes i emigrà a Bèlgica; posteriorment retornà clandestinament a Marsella. El febrer de 1937 un informe feia costar que, juntament amb altres voluntaris, havia passat a Catalunya i s'havia enrolat l'agost de 1936 en la «Columna Berneri-Rosselli», incorporada a la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantenia relacions sentimentals amb Armida Prati, filla de Maria Amalia Melli, germana d'Elena Malli, companya d'Errico Malatesta, amb qui s'havia expatriat a França. Després de combatre al front d'Osca (Aragó, Espanya), en 1937, arran dels «Fets de Maig» a Barcelona, deixà Catalunya amb Armida Prati i passà a França, Luxemburg i Bèlgica. En aquest període la parella tingué a Marsella un infant –algunes fonts diuen que tingué bessonada. A Bèlgica, a començament de 1939, formà part del grup anarquista format pels italians Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi, Mario Mantovani Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i per l'anarcopacifista belga Marcel Camille Dieu (Hem Day); mentre sa companya sembla que entrà a formar part de la Fracció Comunista Internacionalista (FCI), corrent promoguda per Amadeo Bordiga. En aquest mateix any, a Brussel·les, per les seves activitats llibertàries, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres mesos de presó. L'abril de 1939, amb altres anarquistes italians, va ser expulsat cap a França, però aconseguí retornar-hi clandestinament. L'agost de 1943 retornà a Itàlia, però va ser empresonat i condemnat. Recobrà la llibertat després de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades del 8 de setembre de 1943 i retornà a Liorna, on reprengué les seves activitats anarquistes i promogué la resistència. Durant una incursió, va ser capturat, juntament amb l'anarquista Mario Batini i altres trenta ostatges, per les tropes alemanyes i portat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a treballar forçosament en instal·lacions militars. En una acció sorpresa, un grup de companys i companyes provinents de Liorna aconseguiren alliberar-lo mentre es trobava pres al Comandament nazi. A Liorna formà part del primer Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), com a representant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i, després de l'Alliberament, el seu nom aparegué en una relació establerta per les tropes aliades [Gli alleati e la ricostruzione in Toscana (1944-1945)] sobre la situació de Liorna on el consideraven una de les figures polítiques més importants de la ciutat, juntament amb el bisbe Piccioni i l'alcalde Furio Diaz. En el número únic del periòdic Il Seme Libertario, òrgan de la FCL, sortit semiclandestinament el juny de 1945, signà l'article «Liberali… o fascisti?», on ataca durament els liberals i els democristians qualificant-los de «força reaccionària». Després de la II Guerra Mundial rebutjat tots els reconeixements institucionals i prengué part en la reconstitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), tot això sense deixar de ser vigilat per la policia. Entre 1950 i 1956 visqué novament a França. En la dècada dels seixanta retornà a Liorna i, amb sa companya Leontina (Lea), visqué al barri d'Antignano treballant de sabater i venent sandàlies de goma i esportives en una petita botiga al carrer del Littorale, on també circulaven periòdics anarquistes i revolucionaris i es podia discutir de política i de literatura.

***

Necrològica de Alexandre Cortés Rius apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de maig de 1980

- Alexandre Cortés Rius: El 17 de desembre de 1979 mor a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Alexandre Cortés Rius. Havia nascut en 1919 a Falset (Priorat, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries, durant la Revolució espanyola, a més de milicià, fou un dels fundadors de la col·lectivitat de Falset. Capturat per les tropes franquistes, va ser tancat a la presó de Pilats de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). El 14 de setembre de 1939 va ser jutjat a Falset i condemnat a la pena de mort, que finalment va ser commutada. Patí 15 anys de presó. Un cop lliure va fer feina en la Colla del Rayo, especialitzada en les feines de manteniment constant de les terres que no tenien treballadors fixos. Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local de Falset de la CNT.

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: El 17 de desembre de 1981 se suïcida a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Havia nascut l'11 de desembre de 1914 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià –ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys –Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde–, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt –nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc–; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes.

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Necrològica de Serafín Bueno Marín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Serafín Bueno Marín: El 17 de desembre de 1990 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marín. Havia nascut el 6 de desembre de 1901 a Morés (Saragossa, Aragón, Espanya). Sos pares es deien Manuel Bueno i Segunda Marín. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya). Militant del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el març de 1931 formà part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la Comissió Pro-Cultura d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè Pro-Presos. El novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del Cotxe i de l'Automòbil de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al Comitè Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la ciutat a mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i posteriorment passar a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació, sembla que per actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944 va ser deportat pels alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i posteriorment enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser alliberat el 2 de maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es va instal·lar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT en l'exili. Durant una temporada administrà el setmanari CNT. Més tard s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat administrador de la seva Federació Local de la CNT i encarregat del Servei de Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on el febrer de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident), Juan Legaz (secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio Sánchez i Antonio Velasco (vocals). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En els seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Esteve del Monestir. Sa companya fou Carmen Prats. Serafín Bueno Marín va morir el 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1990 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a conseqüència d'una desgraciada caiguda al seu domicili de Sant Esteve del Monestir, i fou incinerat dos dies després a Canet (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Salvador Cano Carrillo