|
---
Anarcoefemèrides
del 18 de febrer Esdeveniments
Tolstoi
llaurador,
d'Ilià Repin (1887) - Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres), és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià. ***
Portada
del primer número de Germinal - Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segona època que portava el subtítol «Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes. ***
Octaveta
anunciant la conferència de Girault - Conferència de
Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista
anarquista Ernest Girault,
aleshores redactor del periòdic Le
Libertaire, fa una conferència
«pública i contradictòria» al
Cafè Pélissier
de Marsella (Provença, Occitània) que porta per
títol «Sufragi Universal o
Revolució Social». La conferència volia
engegar el debat davant les properes
eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig
d'aquell any. ***
Els
germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta)
presos
a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917 -
Detenció dels germans Flores
Magón: El 18 de febrer de
1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique
són detinguts a la seva granja
comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles
(Califòrnia, EUA), on havien
instal·lat la redacció i la impremta del
periòdic Renovación, per la
policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i
haurà de ser hospitalitzat.
Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris
mexicans exiliats als
Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles
incitant
«l'assassinat, l'incendi provocat i la
traïció». William Charles Owen
també en
serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York
i embarcar al Regne Unit. Els
articles incriminats –«Los levantamientos en
Texas» (2 d'octubre de 1915), «A
los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de
Ricardo; i
«Publicidad», d'Enrique– feien una crida
els
soldats a deixar les armes, però
a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els
seus
oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per
recaptar fons per
a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat
de salut de Rircardo.
El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va
ser condemnat a 12
mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000
dòlars de multa; i Enrique a tres
anys de tancament i 3.000 dòlars de multa. ***
Protestes
per les subsistències (revista Baleares, 1918) - Revolta de les
subsistències: El 18 de febrer de 1918,
coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta
popular pel problema de les subsistències esclata a Palma
(Mallorca, Illes
Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de
carbó per part de
nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes
topades amb la guàrdia
civil, que disparà i ferí un jove socialista,
Miquel Cabotà Serra –que morí la
nit del 26 de febrer– i una dona, la senyora Humbert,
vídua
de Cunill, ferida
lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva
al Born. Les manifestacions i
els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat
de guerra
a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força
espontanis.
Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats
obreres
hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de
les subsistències
assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una
importància que no havia tingut entre
els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a
l'exportació beneficiosa, i en part
il·legal, de matèries alimentàries a
la península. Els acords governamentals
presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el
comerç
si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de
subsistències
presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans
encarregats de
l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca
l'escassesa es féu
notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el
governador de poca
vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la
pressió popular era
forta. També gairebé tots els partits es veieren
acusats d'estar implicats en
afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat
de
subsistències en general i de carbó, producte
bàsic a l'època, en particular, i
enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es
desencadenà. ***
El
saqueig de Palma de 1919 - Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets. ***
Cartell del míting - Míting de SIA: El
18 de febrer de 1938 se celebra al Gymnase Japy de París (França) un gran míting
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per demanar l'amnistia dels
anarquistes empresonats pel Govern de la II República espanyola, presidit per
Juan Negrín López, a mans de l'estalinisme, a resultes dels «Fets de Maig» de
1937, tot demanant la unió en l'acció contra el feixisme. En l'acte, presidit
per Robert Louzon, Marc Pierrot i Georges Yvetot, hi van parlar René Belin, Sébastien
Faure, Louis Lecoin, Jean Longuet, Jean Nocher, Aurèle Patorni, Georges Pioch i
Marceau Pivert, entre d'altres. L'acte comptà amb el suport de la Unió
Anarquista (UA), del periòdic Le Libertaire i d'altres organitzacions
anarquistes i socialistes, però amb el boicot de la premsa estalinista (L'Humanité,
Le Peuple, Le Populaire, etc.). Míting de SIA (18 de
febrer de 1938) ***
Cartell
de l'acte - Xerrada de Sol
Ferrer: El 18 de febrer de 1957 Sol Ferrer San
Martín, filla del pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fa la
conferència «Message de Francisco
Ferrer devant le nouveau visage du monde» (Missatge de
Francesc Ferrer davant
el nou aspecte mundial) a la Sala Arlequin de la Galeria Louise de
Brussel·les
(Bèlgica). L'acte va ser organitzat per la Unió
d'Antics Estudiants de la
Universitat Lliure de Brussel·les.
Naixements
Miners - Jean Baguet:
El 18 de febrer de 1847 neix a
Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Jean Baguet, també conegut
com Jean Bayet. Instal·lat a
Lió com a sabater, va ser membre de la
Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van
pertànyer la major part dels
anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es
van desencadenar
arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines
durant el
mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a
Lió l'octubre
d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser
processat en el «Procés dels
66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el
tribunal el va condemnar per no
compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de
presó, a 2.000 francs de
multa i a cinc anys de privació dels drets civils.
Més tard va comparèixer al
judici d'apel·lació davant el Tribunal de
Lió que li va reduir la pena a un any
de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de
privació dels drets civils. Desconeixem la data i el lloc de
la
seva defunció. Els minaires de Montceau-les-Mines ***
Notícia
sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el
diari parisenc Le
XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888 - Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Théophile Émile Caffin. Sos pares es deien François Théophile Caffin, esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis (Picardia, França). Émile Caffin va morir el 5 d'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França). ***
Foto
policíaca de Jean-Baptiste Chatillon (10 de maig de 1882) - Jean-Baptiste
Chatillon: El 18 de febrer de 1863 neix a Torteron
(Patinges, Centre, França;
actualment Torteron, Centre, França) l'anarquista
Jean-Baptiste Chatillon,
conegut com Jules Chatillon, Jules Minard o Jules
Ménard. Sos pares es deien Gabriel Chaillon,
sabater, i Marie
Minard. Sortejat per l'exèrcit al departament del Cher, va
ser llicenciat per
«constitució feble». El 22 de juny de
1892 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional del Sena a un mes de presó i a 100 francs de
multa per «cops i
ferides». Entre el 27 de desembre de 1892 i l'1 de
març de 1894 vivia en un
hotel de París (França) sota el nom de Jules
Ménard amb Anne Marie Leroy (Jenny
Leroy o Bethe Tudoret),
que
estava registrada per les autoritats com a prostituta des de 1883 i que
feia
molt de temps que no es presentava a la visita sanitària
rutinària. Entre el 31
de març i el 4 de juliol de 1894 la parella vivia en una
habitació moblada
llogada al número 21 del carrer Valentin. En aquesta
època declarà que treballava
a jornal en les parades de tir muntades en les festes
públiques, però realment
vivia sobretot de la prostitució de la seva amant. Era
habitual de la Route de
la Révolte, a Saint-Denis (Illa de França,
França), en companyia de prostitutes
i proxenetes. Freqüentava els grups anarquistes i, amb Jules
Rousset, entre
1891 i 1893 organitzà els sopars-conferències a
la Sala Favié del barri de
Bellville de París, on es donava de menjar als indigents i
es feia una
conferència de caire llibertari. Sembla que també
va ser agent electoral del
catòlic social Théodore Garnier (l'abbé
Garnier), del boulangerista Lucien Millevoye i del socialista
Hubert
Lelorrain. El 19 de febrer de 1894, en un escorcoll del seu domicili,
la
policia trobà una carta de l'anarquista Migeon, i
freqüentà coneguts
anarquistes (Amblard, Cherville, Gama, etc.). El 4 de juliol de 1894,
en una agafada
del comissari Rocher de Levallois-Perret (Illa de França,
França), en el
suposat cau de prostitució i de proxenetisme on vivia, al
número 21 del carrer
Valentin, el trobà enllitat amb la seva amant; detingut, va
ser tancat entre el
7 de juliol i el 13 d'agost de 1894 a la presó parisenca de
Mazas. En aquesta
agafada, a més de 12 proxenetes i tres prostitutes,
també van ser detinguts set
anarquistes més: Émile Bocquet, Jean Bouchet,
Joseph Gama, Fernand Guiard,
Charles Mouette (Moumoutte), Jules
Rousset i Prosper Thébaut. En la investigació la
policia detallà que havia
copejat la cara a la seva amant i aquesta va ser tancada com a
prostituta fins
al 9 de juliol, data en la qual desaparegué. En aquesta
època la Prefectura de
Policia el tenia fitxat com a anarquista; en l'interrogatori, no
obstant això,
negà ser anarquista i reconegué que a finals dels
anys vuitanta havia estat
membre de la Joventut Blanquista del VI Districte de París,
però que actualment
no es dedicava a la política. El 3 de juliol de 1895 el
jutge d'instrucció
Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació
d'«associació criminal» i de
«vagabunderia especial» (proxenetisme), ja que el
propietari d'una parada de
tir va declarar que el tenia empleat, encara que no treballava
regularment. El
31 de desembre de 1896 figurava en un registre de
recapitulació d'anarquistes i
en aquesta època vivia al número 9 de la Route de
la Révolte (Neuilly-sur-Seine,
Illa de França, França). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Battista Pivi (ca. 1894) - Battista Pivi:
El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya,
Itàlia) el terrelloner
anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva
transcripció francesa com Baptiste
Pivi. Sos pares es deien
Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran
Antonio, també anarquista,
es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van
obligar a emigrar a
França. Ambdós entraren a treballar com a obrers
picapedrers a les pedreres de
Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França,
França). L'11 de juny de 1894 li
van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda
llibertària a
les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots
dos van
ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista
d'anarquistes a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Paul
Eltzbacher fotografiat per Rudolf Dührkoop (Berlín,
ca. 1913) - Paul Eltzbacher:
El 18 de febrer de
1868 neix a Colònia (Renània prussiana,
Prússia; actualment Alemanya)
l'advocat, professor i polític Paul Eltzbacher. D'origen
jueu, era fill del metge Salomon Eltzbacher. Estudià dret a
diverses ciutats
(Leipzig, Estrasburg, Heidelberg i Göttiguen). Quan tenia 22
anys començà la
seva carrega d'advocat als tribunals regionals de la zona de
Colònia i de
Francfort, que continua fins a 1895. Entre 1891 i 1892 va fer el servei
militar. En 1899 es va doctorar amb un assaig sobre l'anarquisme (Der Anarchismus), que publicà
l'any
següent. En aquest assaig aborda els problemes de l'anarquisme
des d'un punt de
vista jurídic abstracte i va ser considerat imparcial per
destacats
anarquistes, com ara Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi, aconseguint que fos
traduït
a diferents idiomes (anglès, castellà,
francès, hebreu, ídix, neerlandès,
portuguès,
rus, etc.) i fins i tot publicitat en la premsa anarquista. A partir de
1900
treballà de professor a la Universitat Martí
Luter de Halle-Wittenberg i des de
1906 a l'Escola Superior de Comerç de Berlin. En aquests
anys treballà sobre
els drets cívics i el dret comercial. Ha passat a la
història pels seus estudis
sobre el pensament anarquista i fins a 1912 va estar en contacte amb
nombrosos
destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Jean Grave, Piotr Kropotkin,
Gustav Landauer,
John Henry Mackay, Max Nettlau, Mahandra Pratap,
Élisée Reclus, Rudolf Rocker,
Vladimir Tchertkoff, Benjamin R. Tucker, etc.), encara que
posteriorment va ser
considerat com un dels precursors del nacionalbolxevisme, barreja
ideològica
entre el nacionalisme, el feixisme i el leninisme, i milità
en el partit
d'extrema dreta Deutschnationale Volkspartei (DNVP, Partit Nacional del
Poble
Alemany). Teoritzà sobre la reacció a la
humiliació patida per Alemanya després
de la firma del Tractat de Versalles i reivindicà en la seva
obra Der Bolschewismus und die deutsche
Zukunft
(1919) la regeneració d'Alemanya amb una aliança
amb la Unió Soviètica. Diputat
nacionalista al Reichtag alemany, l'abril de 1919 participà
en la discussió
sobre una nacionalització total de l'economia sense
indemnitzacions. Paul
Eltzbacher va morir el 25 d'octubre de 1928 a Berlín
(República de Weimar;
actualment Alemanya). El seu arxiu va ser adquirit en els anys vint per
Kushida
Tamizō i Morito Tatsuo i es troba dipositat a l'arxiu Hōsei Daigaku
Ōhara
Shakai Mondai Kenkyūjo de la Universitat de Hosei de Tòquio
(Japó). Una altra
part del seu arxiu i correspondència es troba dipositat a
l'Institut
Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam
(Països Baixos). Son germà,
el naturòpata Otto Julius Eltzbacher (James
Ellis Barker), emigrà al Regne Unit i sempre
criticà durament la política alemanya. ***
Foto
policíaca de Julienne Adam (ca. 1894) -
Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos
pares es deien
Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i l'octubre d'aquest mateix any es refugià a
Londres (Anglaterra) amb
son company Louis Girard. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894) -
Aimé Anceau: El
18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista Aimé Firmin Anceau. Sos pares es deien
François Aimé Anceau,
jornaler, i Victorine Félicie Devoge, envernissadora. Es
guanyava la vida com a
escultor en fusta. El 19 de gener de 1894 assistí a una
reunió del grup
anarquista del XI i del XX Districtes de París celebrada a
la Sala Mormand, al
número 92 del bulevard Ménilmontant. El 17 de
juliol de 1894 va ser fitxat com
a anarquista i acusat d'«associació
crimininal». En 1894 va ser sortejat per
fer el servei militar i declarat apte. El 7 d'agost de 1895 va ser
condemnat a París
a un mes de presó per «possessió d'arma
prohibida». El 7 de febrer de 1896 va
ser declarat insubmís al servei militar, va ser inscrit en
els registres
d'anarquistes desapareguts i/o
«nòmades». Refugiat a Uccle
(Brussel·les,
Bèlgica), vivia al número 496 del carrer
Waterloo. El 30 de març de 1901 es
casà a Anderlecht (Brussel·les,
Bèlgica) amb Anne Catherine Vanhaeren. L'1
d'abril de 1902 va ser esborrat del llistat d'insubmisos, per un error
de
procediment, però va ser novament declarat
insubmís el 2 de juliol de 1902. El 3
de setembre de 1904 passà a la reserva militar activa. A
partir del 20 d'agost
de 1905 vivia al número 73 del carrer Haies del XX Districte
de París i des de
l'1 de juny de 1906 al número 78 del carrer Grands Champs
del mateix districte.
El 29 d'agost de 1909 s'instal·là a
Brussel·les, al número 13 del carrer
Liverpool. A començament dels anys deu vivia a
Chennevières-sur-Marne (Illa de
França, França) i era membre del grup anarquista
de Montreuil (Illa de França,
França). Des del 29 d'agost de 1910 vivia al
número 148 del carrer Étienne
Marcel de Montreuil. El 17 d'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va
ser
mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Aimé Anceau va
morir el 25 de setembre
de 1915 al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes,
França). Condecorat amb la «Creu
de Guerra», va ser enterrat a Mourmelon (Xampanya-Ardenes,
França) i el 29
d'abril de 1920 traslladat al cementiri militar del «Bois du
Puits» d'Aubérive. ***
Foto policíaca de Luigi Parenti - Luigi Parenti:
El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia)
el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Sos pares es deien
Gabriello Parenti i Filomena Pieracci. Durant els seus estudis
formà part de la Lliga
Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri,
considerat en Itàlia el
precursor de la democràcia cristiana. Després
començà a militar en el moviment
sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a
Lucca
(Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per
les seves idees radicals. Fou
especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910
emigrà als
Estats Units i s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA), on esdevingué
anarquista i s'afilià a l'any següent a
l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels
membres més destacats
de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista.
En 1913 participà en
una gira propagandística de conferències arreu
Califòrnia. Mantingué estreta
correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando
Borghi (Itàlia). La
seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos
sectors, com ara els
hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els
ferrocarrils, i
sempre intentà unir els treballadors al marge de races,
llengües i cultures. En
1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a
tres
mesos de presó per haver organitzat una
manifestació a favor de Carlo Tresca i
d'altres militants wobblies
empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29
de
setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles
Michele
Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic
sobre la sentència condemnatòria
en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre
10 dies
i tres mesos de presó per «pertorbació
de la pau». Després treballà com a
miner
a Pennsilvània i, més tard, s'establí
a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA).
El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de
Chicago per
violació de la Llei d'Espionatge pel delicte
d'«activitats antimilitaristes i
derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW
–entre ells Joseph J.
Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James
Rowan,
Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc
anys de presó i a una
multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre
setembre de 1917 i
juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li
va
permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres
filles,
la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El
juny de 1919 va ser
alliberat sota fiança i es posà a organitzar un
sindicat independent de
pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic
liberal La Voce del Popolo, fet pel
qual va ser
criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921
l'apel·lació del seu
procés va ser rebutjada i tornà a la
presó. Finalment se li va commutar la pena
a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922
retornà a Itàlia amb sa família
i s'instal·là a la zona de Lucca, on
s'afilià a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou
delegat de
Viareggio en el Congrés de la USI clandestí.
Pressionat per les autoritats
feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un
dels caps del sindicalisme
del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va
començar a treballar en els
sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic
feixista de Liorna Il Telegrafo. En
1929 es autoritats
italianes van informar que mostrava obediència a les
consignes del règim
feixista, però a principis de 1930 la policia
descobrí que seguia rebent
clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo
Tresta Il Martello. El febrer de
1930 va ser
detingut, jutjat i condemnat, però la sentència
li fou commutada amb la promesa
de bona conducta. Després abandonà tota activitat
política i sindical i en 1932
va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes
de
«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el
12 de setembre de 1942 a Cacinaia
(Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal
d'aquesta localitat. La
seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de
Paterson L'Adunata dei Refrattari. ***
Joan
Peiró Belis - Joan
Peiró Belis: El
18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants
(Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre,
intel·lectual anarcosindicalista i ministre
d'Indústria durant la II República espanyola Joan
Peiró i Belis. Sos pares es deien Joan Peiró
Campanera i Presentació Belis Cortés. Als 8 anys
començà a treballar en una fàbrica de
vidre barcelonina i no va aprendre a
llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del
vidre, i
juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de
Mataró, que mai no
abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera
tèxtil, amb qui va
tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora,
Aurèlia,
Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva
militància sindical es
va iniciar el 1906, i començà a tenir
càrrecs de responsabilitat entre 1915 i
1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de
Vidriers y
Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La
Colmena Obrera
(òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio
(portaveu dels vidriers
federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar
més endavant a ser
director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del
també diari Catalunya
(1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari
francès, començà a
tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del
Congrés de Sants (1918)
de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de
treball, dots
d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts
càrrecs en aquesta
organització. En el Congrés de La
Comèdia (1919) defensà les federacions
d'indústria que foren rebutjades en aquella
ocasió. Durant els anys vint va
patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal
en contra el
moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i
empresonat
a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit
secretari general de la CNT. Durant
la seva gestió es du a terme la Conferència de
Saragossa, on es va aprovar la
sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja
i la seva afiliació
a la reconstituïda Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En aquesta
mateixa conferència Peiró defensà amb
Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep
Viadiu la «moció política»,
molt criticada pels sectors més ortodoxos de
l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i
el 1925 va dirigir la
constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia
intentat organitzar amb
anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar
il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les
publicacions, suspeses.
Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou
empresonat els anys
1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari
General de
la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant
aquella
dictadura i també Pestaña, amb qui per altra
banda coincidia en altres
aspectes. També va criticar el sector més
anarquista del sindicat, i malgrat
que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra,
una
organització de masses més sindicalista, i
oposant-se als grups d'acció i a les
minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de
«Intel·ligència Republicana»
i va rebre nombroses crítiques internes que el van
portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions
d'indústria fins que en el congrés de la CNT del
1931 a Madrid va aconseguir un
suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix
congrés va fer
costat a la ponència sobre la «Posició
de la CNT envers les Corts Constituents»
en la qual es defensava que la proclamació de la
República podria suposar un
avanç per a la classe treballadora. Aquesta
ponència fou aprovada amb algunes
modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi
veien un suport a
la maquinària política burgesa. També
l'any 1931 va signar juntament amb 29
altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava
Ángel Pestaña, el
«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la
situació econòmica i social
d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els
sectors cenetistes
més radicalitzats. La reacció d'aquests va
provocar la dimissió de Pestaña del
seu lloc en el comitè nacional de l'organització
i la sortida dels sindicats de
Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van
acabar
constituint un bloc denominat «sindicats
d'oposició». Tot i que Peiró va
participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats
destacades i va
intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La
unificació es
va produir el 1936. Després de l'alçament dels
militars rebels, Peiró va actuar
de vicepresident del Comitè Antifeixista de
Mataró, enviant els seus fills al
front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i
Espanya i
va plantejar una República Social Federal com a forma de
Estat per quan
s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica
Montseny i Juan López fou un
dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero,
encarregat
de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el
decret de
confiscacions i intervenció en la indústria i va
projectar la creació d'un banc
de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes
foren retallats o
diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de
Largo Caballero va tornar a
Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se
també a donar conferències
sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE
per les
seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el
govern, ara
presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre
sinó de comissari
general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud
antiderrotista i proposant
una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del
desenvolupament, la
revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar
la frontera
francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va
anar a Narbona per
reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar
a París amb l'objectiu de
representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE),
amb la
missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de
concentració francesos
i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la
invasió nazi va intentar
fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i
retornat a París, on les
autoritats franceses van emetre contra ell una ordre
d'expulsió del país a
l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i
així passar a la zona no
ocupada i després a Mèxic. Però va ser
detingut un altre cop per les tropes
nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el
ministeri de
Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne
l'extradició, que es va
materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les
lleis
franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció
General de
Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a
maltractaments (va perdre
algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment,
se'l va traslladar
a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va
obrir el procés
sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor
seu emesos per
institucions i persones del nou règim (militars,
falangistes, religiosos,
jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i
tot d'un
futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i
així, la seva
reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats
franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va
formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el
defensor militar
d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de
mort. El 24 de juliol
de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de
tir de Paterna (Horta Oest,
País Valencià). Algunes
de les seves obres publicades: Trayectoria de la
Confederación Nacional del
Trabajo (1925),
Ideas sobre
sindicalismo y anarquismo (1930), Perill
a la reraguarda (1936),
De la
fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio
de Industria (1937),
Problemas y
cintarazos (1938). ***
José
Piedra Vázquez - José Piedra Vázquez: El 18 de febrer de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Piedra Vázquez –en ocasions citat Vázquez Piedra–, conegut com El Quijote de la FAI. Sos pares es deien Francisco Piedra i Ángela Vázquez. Metal·lúrgic de professió, treballà durant 18 anys en l'empresa «Hispano-Suiza» de Barcelona (Catalunya). Més anarquista que sindicalista, milità en l'Ateneu Llibertari del Clot i entre 1925 i 1926 col·laborà activament en el periòdic El Productor, editat per Manuel Buenacasa Tomeo a Blanes (Selva, Catalunya), i en ¡Despertad!, de Vigo (Pontevedra, Galícia). Segons alguns fou membre del Secretariat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i com a tal va assistir a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada el juliol de 1927 a València (València, País Valencià). Entre 1927 i 1928 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI amb seu a Sevilla. Molt lligat a Miguel Mendiola Osuna, Manuel Pérez Fernández i Pedro Vallina Martínez, s'oposà en 1928, en un Ple Anarquista de la Regional d'Andalusia celebrat a Huelva (Andalusia, Espanya), a la col·laboració amb la francmaçoneria per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L'estiu de 1928 va ser detingut. Durant els anys republicans milità activament a Barcelona i en 1937 era representant de l'Ateneu Llibertari del barri barcelonès de Verdum. En 1937 col·laborà en Tierra y Libertad. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Finalment acabà instal·lant-se a Banhèras de Bigòrra, on treballà d'ajustador mecànic. Molt amic d'Antonio Morales Guzmán, en 1947 era secretari de la Comissió d'Estudis Econòmics i Socials de la Regional d'Andalusia en l'exili i membre de la Comissió de Relacions de la Regional d'Andalusia. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, Cultura Proletaria, Ruta, Solidaridad Obrera, etc.). Fou autor de diversos estudis sobre economia federalista i de diversos aspectes de la societat llibertària. Sa companya fou Francisca Bosch Esfer, amb qui tingué dos infants, Francisco (Paco) i Helios. José Piedra Vázquez va morir l'1 de gener de 1949 al seu domicili de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat quatre dies després. ***
Alexandre
Sapoundjiev - Alexandre Sapoundjiev: El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària. ***
Francisco Guillén Salaya (1947) - Francisco Guillén Salaya: El 18 de febrer de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Gomezserracín (Segòvia, Castella, Espanya) el periodista, novel·lista i assagista anarcosindicalista, i després sindicalista falangista i figura destacada del règim franquista, Francisco Guillén Salaya. Sos pares es deien Mario Guillén Saulate, metge, i Celia Salaya Díaz-Avilés. Després d'estudiar a l'Institut General i Tècnic de Segòvia es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Valladolid (Castella, Espanya) i es va veure molt influenciat per Oswald Spengler. En aquests anys d'estudiant col·laborà en diferents publicacions (El Porvenir Segoviano, La Tierra de Segovia, etc.) i en 1916 fundà la revista Don Quijote. Cridat a files, va ser enviat a Melilla, on fou corresponsal del diari El Adelantado. Com a periodista s'especialitzà en la qüestió social i a partir de 1924 fou redactor en cap del diari madrileny El Imparcial i crític literari de Los Lunes del Imparcial. En aquesta època creà l'«Agencia Castilla», per a la contractació d'anuncis comercials en els principals periòdics espanyols. En 1924 fundà i dirigí la madrilenya Castilla. Revista gráfica semanal i també aquest mateix any Tobogán. Revista de afirmación literaria. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (Diario Palentino, Estampa, La Gaceta Literaria, El Heraldo de Aragón, El Heraldo de Madrid, Noticiero de Segovia, La Voz de Asturias, La Voz de Soria, etc.). Entre 1929 i 1933 dirigí la revista Atlántico. Revista mensual de la vida hispano americana. L'abril de 1930 fou un dels fundadors de la Joventut del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS). El 8 de maig de 1931 va fer la xerrada, retransmesa per Unión Radio de Madrid, «La nueva literatura proletaria». Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el 2 de juliol de 1931 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Escriptors i Periodistes de Madrid. El 10 de gener de 1932 va fer a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid la conferència «La lucha Marx-Bakunin. Vida, pasión y muerte de la Primera Internacional», que va repetir el 13 de juliol de 1933, organitzada per l'Ateneu Popular de Sama de Langreo (Astúries, Espanya), al teatre Dorado d'aquesta ciutat, i encara una altra vegada a Turón (Mieres, Astúries, Espanya). El 7 de febrer de 1932 va fer la conferència a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid «Las huelgas y la actual República». El 13 de març de 1932 prengué la paraula, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Madrid en el míting pro deportats que se celebrà al Monumental Cinema organitzat pel Sindicat Únic de la Construcció madrileny de la CNT. El 8 de setembre de 1933 va ser nomenat vicepresident de la Mesa de Discussió del Foment de les Arts de Madrid. Atret per les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), d'Onésimo Redondo Ortega, en 1933 s'hi afilià i el novembre d'aquell any ja participava en mítings d'aquesta organització. L'estiu de 1934 fou un dels fundadors, amb el també exanarcosindicalista Nicasio Álvarez de Sotomayor i l'excomunista Manuel Mateo Mateo, del sindicat falangista Central Obrera Nacional Sindicalista (CONS), encapçalat per Ramiro Ledesma Ramos, de qui fou amic personal. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Astúries i visqué amagat per por a la repressió. Quan Astúries caigué a mans feixistes, s'integrà a la Legió. En aquests anys col·laborà en Falange. Fervorós franquista de la «línia dura» del Partit Únic, després de la guerra civil va ser nomenat, en representació de la Delegació Nacional de Sindicats, procurador a la I Legislatura de les Corts Espanyoles de la dictadura franquista (1943-1946). En aquests anys col·laborà en Arriba i en Imperio i a partir de 1944 dirigí la revista tecnicocientífica Játiva. Creà la Mutualitat de Premsa i Arts Gràfiques, que presidí durant tota la seva vida. També fou gerent de la Premsa del Moviment i representant de les empreses periodístiques en el Consell Nacional de Premsa. Fou autor de Cartones de Castilla (1930), El diálogo de las pistoles. Novela del terrorismo español (1931), Mirador Literario. Parábola de la nueva literatura (1931), Abismos (1933, amb Julio Escobar), La mujer de cera. Comedia dramática en tres actos y en prosa (1935, amb Julio Escobar), Bajo la luna nueva. Novela de la vida social moderna (1935), Anecdotario de las JONS. Historia y anècdota de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (1938), Qué son los sindicatos verticales (1938), Más allá del infierno. La vida de Asturias roja bajo el látigo del marxisme (1939), Historia del sindicalismo español (1941), La economía del porvenir (1945), Luna y lucero (1947), Los que nacímos con el siglo. Biografía de una juventud (1953), A la sombra de nuestras vides. Infierno y paraíso (1963), ¿Quién gobernará el mundo? Estudio de las ideas y de los pueblos que aspiran a la hegemonía del universo (1964), etc. Estava casat amb Julia Saiz Aguado, amb qui tingué una filla (Celia). Francisco Guillén Salaya va morir d'un sobtat coma diabètic el 30 d'octubre de 1965 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de l'Almudena d'aquesta ciutat. Seva és la frase: «Un poble és més sincer quan lluita que quan vota». ***
Dipòsit
d'armes trobat al mas de Pere Morató Queraltó el
27 de juny de 1933 - Pere Morató Queraltó: El 18 de febrer de 1899 neix a Sant Marçal (Castellet i la Gornal, Alt Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Emili Josep Morató Queraltó. Sos pares es deien Domènec Morató Figueras, llaurador, i Josepa Queraltó Colet. De família benestant i amb una gran cultura, gràcies a la influència de Joan Arranz, un jornaler que treballava al mas familiar, s'introduí en el pensament anarquista i quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sant Marçal, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb dos companys (Ricard Bayo Tena i Jaume Borrell Rovira), creà un grup d'afinitat anarquista. En 1926 el grup va ser descobert per la Guàrdia Civil; detinguts, els tres companys van ser desterrats: Morató a les Illes Balears (Maó i Mallorca), Bayo a Terol (Aragó, Espanya) i Borrell a Girona (Gironès, Catalunya). Un cop lliure tornà al seu poble i va ser detingut acusat de ser l'autor de la col·locació d'una bomba al domicili d'un alcalde de la zona, però va ser alliberat per manca de proves. En 1931 s'uní sentimentalment amb l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Cuello (Cinta Blanch), amb qui romandrà tota sa vida fins a la mort d'aquesta en 1974. L'1 de maig de 1931, arran d'un incident tingut amb Ramon Pich, alcalde de Sant Marçal, va ser detingut amb altres companys i reclòs un mes a Barcelona. Amb altres companys reorganitzà la CNT a diversos pobles del Penedès. En 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de la CNT del Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) al Ple Regional de Catalunya de Sindicats de la CNT. Durant la II República espanyola patí diverses detencions, com ara el maig de 1932. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), formà part dels Comitès de Defensa Confederals. El 27 de juny de 1933 va ser detingut amb sa companya després d'escorcollar el seu mas Cal Don-Joan de Sant Marçal i trobar-hi una arsenal d'armes, municions i dinamita. El seu mas va servir en diverses ocasions de refugi a companys anarquistes perseguits per les autoritats. En 1936 fundà la col·lectivitat del seu poble, on ocupà càrrecs de responsabilitat fins al final de la guerra, com ara secretari del Comitè Comarcal del Vendrell en 1937 i delegat de la Secció de Camperols del Vendrell al Ple Regional de Catalunya de Sindicats Camperols de la CNT d'aquell mateix any. El desembre de 1936 va ser nomenat sotsdelegat comarcal del Baix Penedès de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. També fou membre de la col·lectivitat d'Aldover (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després de la vicissituds que patiren tots els exiliats, acabà instal·lant-se a Las Cabanas, on milità activament en la CNT fins al 1975, any que ingressà a la residència d'avis «Les Diamants» de Blanhac. Pere Morató Queraltó va morir el 15 de juliol de 1980 a l'Hospital Purpan de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Simeón Alvira Novales apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de novembre de 1987
- Simeón Alvira Novales: El 18 de febrer de 1900 neix a Lagunarrota (Peralta de Alcofea, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simeón Alvira Novales –algunes fonts citen erròniament Simón com a nom. Sos pares es deien Segundo Alvira Mur, llaurador, i Genoveva Novales Allué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució espanyola fou un dels animadors de la col·lectivitat agrària local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Francisca Carrera Castillo a Perpinyà, on milità en la seva Federació Local de la CNT. L'última part de sa vida la passà a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord). Simeón Alvira Novales va morir el 31 de juliol de 1987 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana] - Antonio Morales Guzmán: El 18 de febrer de 1903 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Era fill de Juan Morales González i Maria Guzmán Maté. Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquesta època, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio, òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro, Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro, CNT, CRA, Esfuerzo, Faro, Hombres Libres, Libertad, Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez, Arpitània). Antonio Morales Guzmán (1903-1973) ***
Necrològica
d'Auguste Le Lann apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1974 - Auguste Le Lann: El 18 febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1904 neix a Lambézellec (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Auguste Marcel Le Lann. Sos pares es deien Yves Gabriel Le Lann i Anna Marie Perrine Jaouen. Orfe de guerra de la Marina Nacional arran de la mort de son pare durant la Gran Guerra, va fer el servei militar en un batalló disciplinari a Saint-Brieuc (Bretanya). Treballà d'obrer calderer a les drassanes navals de Brest (Bretanya), al mateix taller que els anarquistes Jules Le Gall i Victor Pengam, i va ser nomenat secretari del Comitè d'Administració de la Casa del Poble, de la qual va ser bibliotecari entre 1924 i 1929, fet que el va familiaritzar força amb la història del moviment obrer. En 1925 va ser nomenat secretari de les Joventuts Sindicalistes. Membre de la Unió Anarquista (UA), fou un dels responsables a Brest de la difusió de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en el registre policíac d'anarquistes del departament de Finisterre, visqué al número 8 del carrer Duquesne de Brest. En 1928 es casà amb Germaine Yvette Marguerite Pengam a Brest. Entre 1930 i 1933 era membre de la redacció del periòdic Le Fambeau. Organe mensuel d'éducation, de libre pensée et de combat (1927-1934), domiciliat a la Casa del Poble i els responsables del qual van ser René Martin i Jean Treguer; també s'encarregà del servei de llibreria d'aquesta publicació. El 23 d'agost de 1935 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, pel delicte d'«ultratge als agents de l'ordre», per haver participat en manifestacions entre els dies 6 i 8 d'agost d'aquell any contra decrets-llei governamentals, però va ser absolt després de demostrar la seva innocència. En 1936 era secretari del grup local de l'UA i conseller de la secció de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). L'any següent va ser nomenat secretari de la Federació Llibertària de l'Oest (FLO) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per a tota la regió durant la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser mobilitzat; fet presoner, va ser alliberat a començaments de 1941. El 22 de setembre de 1942 va ser detingut i internat durant dos mesos al camp de concentració de Voves (Centre, França). Quan l'ocupació, el seu domicili va ser escorcollat en dues ocasions per la policia, la qual requisà documentació diversa i periòdics. Després de la guerra reconstituí el Grup d'Estudis Socials (GES) de Brest i esdevingué responsable departamental de SIA. El 15 de juliol de 1945 presidí el gran míting celebrat al cinema Fox de Brest, organitzat per la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) per a commemorar el novè aniversari de la Revolució espanyola i en el qual participaren oradors de tota la família socialista. Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), va ser elegit delegat per a negociar la vaga d'agost de 1947 a les drassanes de Brest. Profundament anticomunista, en aquesta època establí contactes amb la secció del sindicat Força Obrera (FO) de les drassanes de Brest. Durant la dècada dels cinquanta col·laborà en Action Directe, butlletí mensual del Sindicat Industrial del Metall de la Regió Parisenca, dirigit per Édouard Rotot. En els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire i a començament dels anys setanta, sempre militant en la CNTF, col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir i va ser secretari del Comitè Regional de l'Oest de SIA. A finals de 1970 es parlà de la possibilitat que presidís un eventual Institut Bretó d'Història Social i del seu butlletí Action Sociale Bretonne, juntament amb Yves-Michel Biget i Joseph Queudet, amb els quals, en 1972, fou responsable d'una Federació Anarquista Bretona (FAB). Auguste Le Lann va morir a resultes d'un càncer el 27 de setembre de 1974 a l'Hospital de Brest (Bretanya). ***
Josep Puig Serrau - Josep Puig Serrau: El 18 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Sos pares es deien Gregori Puig Puyuelo, jornaler, i Maria Serrau Vidal. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT –carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba (Llenguadoc, Occitània), on formà part de la CNT local. Sa companya fou Filomena Romà. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a la Policlínica Mèdica de La Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Simeón Susín Pac apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
març de 1992 - Simeón Susín Pac: El 18 de febrer de 1909 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simeón Rafael Susín Pac –algunes fonts citen erròniament el nom com Simón. Sos pares es deien Rafael Susín Rudié, jornaler, i Juana Pac Castán. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb l'aixecament revolucionari del gener de 1932 a Fígols (Berguedà, Catalunya). Durant la guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947 fou delegat de Verfuèlh (Occitània) al congrés de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Després milità en la Federació Local de la CNT de Montalban. Sa companya fou María de los Ángels Martos López. Simeón Susín Pac va morir el 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1992 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Necrològica
de José García Jiménez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 28
d'octubre de 1973 - José
García
Jiménez: El 18 de febrer de 1912 neix
a La Carlota
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José García
Jiménez. Era fill d'una
família llibertària que havia
fundat la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La
Carlota i son pare, José García,
construí
el local del sindicat, i sa mare es deia Carmen Jiménez. En
1936, quan els franquistes arribaren a
Còrdova, fugí
a les muntanyes i lluità contra el feixisme. Exiliat a
França, després de la II
Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la
Federació Local de
Sarlat (Aquitània, Occitània) de la CNT,
població on residia a «Les Pechs».
José García Jiménez va morir el 2 de
maig –algunes fonts citen
erròniament el 8 de maig– de 1973 a l'Hospital de
Bordeus
(Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Joan Bella Grau apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de novembre de 1987 - Joan Bella Grau:
El 18 de febrer de
1915 neix a Mollet del Vallès (Vallès Oriental,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Bella Grau. Sos pares es
deien Joan Bella Tarragó i Magdalena Grau Papiol. Quan tenia
17 anys
començà a militar en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya). Durant la Guerra Civil lluità contra el
feixisme enquadrat en
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
als fronts d'Aragó i del Llevant
Peninsular. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració i enrolà en les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser enviat pels
alemanys a treballar a
les fortificacions del «Mur de
l'Atlàntic». Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Rennes, on
treballà de magatzemer i
milità en la CNT d'aquesta població. Sa companya
fou Lucienne Léontine
Richard. No sabem si és el
mateix Juan Bella, ferroviari
confederal i secretari de les Joventuts Llibertàries
d'Aragó, que pogué fugir
en 1936 de la Saragossa franquista i passar a zona republicana. Joan
Bella Grau va morir el 13 d'agost de 1987 a l'Hospital de Rennes
(Bretanya). ***
Francisco
Cuberos Neto - Francisco Cuberos Neto: El 18 de febrer de 1924 neix a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'actor dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto, més conegut com Chico Cuberos i artísticament com Cuberos Neto. Sos pares van ser el brasiler Antônio Cuberos i l'espanyola Isabel Viñeto –Vinheto, en la versió portuguesa– i tingueren sis fills (Maria Antonia, Antônio, Francisco, Jaime, Aurora i Mercedes). Es va criar al barri de Vila Bertioga de São Paulo. Quan tenia 12 anys, després de fer els estudis primaris, començà a fer feina com a obrer en una fàbrica de sabates i després com a venedor de calçat. Quan era adolescent formà part d'una cèl·lula del Partit Comunista del barri de la Mooca de São Paulo, però només durà un mes, ja que per divergències internes i per no estar d'acord amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual cap membre del grup podia tenir contacte amb persones (familiars o amics) d'un altre partit polític, deixà el grupuscle. Cap a 1942 començà a participar en les activitats del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb Liberto Lemos Reis, Nito Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero, Mercedes Cuberos i altres, on estudiaven i debatien temes lligats a l'anarquisme. En 1945 aquest grup d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth, Rodolpho Felippe i Pedro Catallo i convidat a participar en les activitats del Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo. Aquest mateix any s'integrà en el grup de teatre social del CCS, que aleshores representava la peça dramàtica 1º de Maio, de Pietro Gori, i a l'any següent ja participà en el grup i en les representacions d'aquesta obra. En 1951 es casà amb Mercedes Cuberos, matrimoni que durà tres anys. El 14 de març de 1955, com a secretari del CCS, registrà aquesta associació al Departament d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São Paulo. En 1959 es casà amb l'espanyola María Martínez Jiménez (Maruja Cuberos) i acabà un curs d'art dramàtic al Teatre de Arena; en 1960 engegà la seva carrera com a actor professional. Fins i tot després del cop militar de l'1 d'abril de 1964, el CCS continuà realitzant les seves activitat teatrals, especialment mitjançant peces llibertàries promogudes pel Laboratori d'Assaigs, grup format per la seva iniciativa, que dirigí amb Pedro Catallo i amb el suport de Waldyr Andrade Kopezky i Ailso Braz Corrêa. També participà en la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara», grup anarquista que jugà un paper fonamental en l'organització de congressos anarquistes al Brasil. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. Durant els anys de la repressió els anarquistes de São Paulo es reuniren clandestinament en la botiga «Calçados Cuberos», a l'avinguda Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985 participà en la reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de l'arxiu Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Antônio Francisco Correia, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias, participà en el programa Provocações, de la TV Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre Antônio Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El 28 de novembre de 2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb algunes modificacions introduïdes arran de la renovació dels seus estatuts. Entre les peces anarquistes en les quals participà, fent servir el pseudònim de Cuberos Neto, destaquen 1º de Maio. Drama em 1 ato, de Pietro Gori (1946); Uma mulher diferente. Drama Social em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O coração é um labirinto. Drama em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O herói e o viandante, de Pedro Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos, d'Ernani Fornari (1948); A insensata. Drama social em 3 atos, de Pedro Catallo (1950); Tabu. Comédia em 3 atos, de Francisco X. Svoboda (1951); O maluco da avenida. Comédia em 3 atos, de Carlos Arniches (1954); Feitiço. Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos, de W. Somerset Maughan (1955); Está lá fora um inspetor. Drama em 3 atos, de J. B. Priestley (1956); Os mortos. Drama social em 3 atos, de Florêncio Sanchez (1957); Pense alto. Drama, d'Eurico Silva (1958); O que eles querem. Comédia em 3 atos, (1958); O testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo pedra, pedra mundo. Musical; Como rola uma vida. Drama em 2 atos, de Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); Os guerreiros, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); O último programa de cubanacan. Monólogo, d'Alberto Centurião (1997); A greve de 1917, de Fábio Ferreira Dias (1997); Colônia Cecília, de Renata Pallottini (1999); A velha guarda ou a revolução partida, de Murilo Dias César (1999); Liberdade! Liberdade!, de Millor Fernandes i Flávio Rangel (2000); O santo inquérito, de Dias Gomes (2000); Morte acidental de um anarquista, de Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de Joracy Camargo (2001); O homem do princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu (2001). En la seva carrera d'actor professional representà nombroses obres, moltes d'elles amb el Teatre Brasiler de Comèdia, entre elles Nega de maloca (1960), Os elegantes (1960), Oração para uma negra (1961), A semente (1961), As almas mortas (1962), A escada (1962), Antígone América (1962), Senhorita Julia (1969), Os dois cavaleiros de Verona (1974), O verdugo (1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny (1976), Gota d’água (1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal (1991). Per a la televisió estrenà Sangue do meu sangue (1969); Programa Penélope (1970), O comprador de fazendas (1970), Vitória Bonelli (1972), Os fidalgos da Casa Mourisca (1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha negra (1975), Gaivotas (1979), Um homem muito especial (1980), Vento do mar aberto (1981), Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé (1982). Per al cinema intervingué en O vigilante rodoviário (1961), Amemo-nus (1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão (1975), Tiradentes. O mártir da Independência (1976), Antônio Conselheiro e a Guerra Dos Pelados (1977), No tempo dos trogloditas (1978), Os três boiaderos (1979) A virgem e o bem dotado (1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade (1980), E a vaca foi para o brejo (1981), Amélia. Mulher de verdade (1981), As vigaristas do sexo (1982), Amado Batista em sol vermelho (1982), Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O santo salvador e o demônio (2003), etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a conseqüència d'un pneumònia agreujada per la malaltia de Parkinson. ***
Osvaldo Bayer - Osvaldo Bayer: El 18 de febrer de 1927 neix a Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el periodista, guionista cinematrogràfic, traductor, militant en defensa dels Drets Humans i historiador del moviment anarquista Osvaldo Jorge Bayer. Va passar la infantesa a Tucumán i després a Bernal i Belgrano (Buenos Aires). En 1950 va començar a treballar com a col·laborador en la revista de viatges i de costums Continente. Va realitzar estudis de Medicina i de Filosofia en la Universitat de Buenos Aires i entre 1952 i 1956 va estudiar Història a la Universitat d'Hamburg. De tornada a l'Argentina es va dedicar al periodisme, treballant en els diaris Noticias Gráficas, Esquel i Clarín, del qual va ser secretari de redacció, i en diverses revistes. En 1958 va fundar La Chispa, periòdic independent de La Patagònia. En 1959 va ser acusat de difondre informació estratègica militar d'un punt fronterer i obligat per les autoritats a abandonar el periòdic Esquel. Va ser secretari general del Sindicat de Premsa entre 1959 i 1962. A començament de la dècada de 1960 treballa com a redactor, i després com a director, del nou setmanari Imagen. Per les seves crítiques a Federico Rauch, acusant-lo de genocida, en 1963 va ser empresonat «a disposició» pel general Juan Enrique Rauch, ministre de l'Interior de la dictadura i besnét del blasmat, 63 dies a la presó de dones –per denigrar-lo– de Riobamba. En 1967 comença a col·laborar en la revista Tdodo es Historia. En 1972 va publicar dos toms d'una monografia històrica sobre la matança d'obrers al sud argentí el 1921, La Patagonia rebelde, que va ampliar amb un nou tom en 1974 i un més en 1976, i del qual es va realitzar un film del mateix nom que va ser estrenat en juny de 1974. Per aquesta obra va ser amenaçat i perseguit pel règim presidencialista de María Estela Martínez de Perón (Isabelita) i pel seu ministre ultradretà José López Rega, i va haver d'exiliar-se en 1975. Va viure a Berlín (Alemanya) fins a la seva tornada a Buenos Aires en 1983, amb la fi de la Dictadura militar. Va ser autor dels llibres Severino Di Giovanni, el idealista de la violencia (1970 i 1998), Los anarquistas expropiadores (1974), Radowitzky, ¿mártir o asesino? (1974), La Rosales, una tragedia argentina (1974), Exilio (1984, en col·laboració amb Juan Gelman), Fútbol argentino (1990), Rebeldía y esperanza (1993), En camino al paraíso (1999), Rainer y Minou (2001, novel·la); i ha estat guionista de pel·lícules com La Maffia (1972), La Patagonia rebelde (1974), Todo es ausencia (1983), Cuarentena: exilio y regreso (1984), Juan, como si nada hubiera pasado (1986), La amiga (1989), Amor América (1989), Elizabeth (1990), El vindicador (1991), Panteón Militar (1992), Jaime de Nevares, último viaje (1995), Soriano (1998), Ángel, la diva y yo (1999), Rainer y Minou (2001), Obras completas (2009), entre d'altres. Traduí de l'alemany obres de Kafka, Brecht, Jaspers, Mann, entre d'altres. Va ser professor honorari titular de la Càtedra Lliure de Drets Humans de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i docent de la Deutsche Stiftung für Entwicklungspolitik (Fundació Alemanya per al Desenvolupament), a Bad Honnef (Alemanya). En 1997 va rebre el premi «Veinte años de Madres de Plaza de Mayo». El 8 de novembre de 2001 es va estrenar a Buenos Aires Los cuentos del timonel, documental sobre Osvaldo Bayer, dirigit per Eduardo Montes Bradley. El 20 d'abril de 2003 la Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires li va atorgar el grau de «Doctor Honoris Causa» per la seva trajectòria dins dels camps dels Drets Humans, la literatura i el periodisme, i el 7 de juliol de 2004 va ser declarat «Huésped de Honor» per l'argentina Universitat Nacional del Litoral. Durant els seus últims anys va ser col·laborador del periòdic Pàgina/12 i continuà amb la seva tasca d'historiador i de defensor dels Drets Humans, especialment en la reivindicació dels Pobles Originaris argentins. En 2010 estrenà la pel·lícula Awka Liwen (Rebel Aurora, en maputxe), dirigida per Mario Aiello i Kristina Hille, amb guió i llibre seu, sobre la història de la pugna per la distribució de la riquesa a l'Argentina a partir de la depredació de les terres i els ramats als pobles originaris i als gautxos. Osvaldo Bayer va morir el 24 de desembre de 2018 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina). ***
Fabrizio
De André - Fabrizio De
André: El 18 de febrer de 1940 neix al barri de
Pegli de Gènova (Ligúria,
Itàlia) el cantautor anarquista Fabrizio Cristiano De
André, conegut com Faber
per la seva afició als pastels
Faber-Castell. Fou fill d'una família de l'alta burgesia
industrial genovesa;
son pare, Giuseppe De André, fou regidor
republicà de Gènova, administrador
delegat de la indústria sucrera Eridania i promotor de la
construcció de la
«Fira del Mar» al barri genovès de la
Foce; sa mare es deia Luigia (Luisa)
Amerio. Visqué la seva infància a Revignano
d'Asti, d'on era originària sa
família i on s'havia instal·lat a causa de la
guerra i perquè les autoritats
buscaven son pare, conegut resistent antifeixista. El setembre de 1945
es
traslladà amb sa família a Gènova, on
visqué la dura postguerra. D'antuvi va
fer la primària en una escola privada de monges i
després es matriculà a l'escola
pública «Armando Diaz», on fou titllat
de «problemàtic» pels professors, i
enviat
per aquest motiu al dur, sever i elitista Institut Arecco dels pares
jesuïtes
de Gènova. Durant el primer any en aquest centre
patí un intent de violació per
part d'un jesuïta i per evitar l'escàndol decidiren
expulsar-lo per «mala
conducta». Durant la instrucció de l'expedient
disciplinari son pare
s'assabentà de la veritable raó de la feta i va
fer ús de la seva influència
fins aconseguir la destitució del «pare
espiritual» agressor. Després va fer
alguns cursos de Lletres i de Medicina a la Universitat de
Gènova, però
finalment seguí els passos de son pare i de son
germà Mauro i estudià per a
advocat a la Facultat de Dret. Quan només li quedaven sis
exàmens per
llicenciar-se decidí canviar de camí i dedicar-se
a la música. Després de
veure's obligat a estudiar violí per decisió dels
pares, descobrí el món de la
música d'autor a través de Georges Brassens, de
qui traduirà algunes cançons
que enregistrarà en el seu primer àlbum, i el
pensament anarquista de la lectura
dels clàssics (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Max
Stirner, Errico Malatesta,
etc.), sense oblidar els autors «trasbalsadors»
(François Villon, Fiódor
Dostoievski, etc.). La passió per aquest tipus de
música va anar creixent amb
l'amistat de diversos cantautors (Luigi Tenco, Umberto Bindi, Gino
Paoli, etc.)
els quals el van introduir en «La Borsa di
Arlecchino», primer local on cantà. Durant
aquests anys visqué com pogué, fent feina de
qualsevol cosa i sovint treballant
com a músic embarcat en creuers, amb el seu amic de la
infància Paolo Villaggio,
futur actor, i amb un altre personatge força conegut en el
futur, Silvio
Berlusconi. La seva primera esposa fou una noia de família
burgesa, Enrica
Rignon (Puny), amb qui
tingué un fill
(Cristiano) i de la qual se separà a mitjans dels setanta.
Casat amb un fill,
es va veure obligat a deixar de banda la seva activitat musical gens
lucrativa
i entrar com a professor en un institut privat. Però
l'inesperat èxit de la
seva cançó interpretada per Mina La
canzone di Marinella li procurà uns ingressos que
l'encaminaren novament al
món de la música. L'octubre de 1961 la casa
discogràfica Karim llançà el seu
primer disc de 45 revolucions amb dues cançons, Nuvole barrocche i E
fu la
notte. En 1964 va fer l'examen d'admissió com a
autor en la Societat
Italiana dels Autors i Editors (SIAE) de Roma. Amb el pas del temps va
crear
una música molt personal –influenciada per la chanson francesa, la música
clàssica, les tradicions musicals
mediterrànies–, on els temes socials
(l'avortament, la
revolta estudiantil, la
lluita obrera, la insubmissió, l'antimilitarisme, la
soledat, les minories
ètniques, etc.) i els seus protagonistes (marginats, rebels,
explotats, drogoaddictes,
prostitutes, homosexuals, perdedors, etc.) són tractats amb
metàfores poètiques
sense parangó i amb un llenguatge inconfusible. En 1966
publicà el seu primer
àlbum Tutto Fabrizio De
André, al
qual seguiren altres: Volume I
(1967), Tutti morimmo a stento
(1968), Volume III (1968), Nuvole barocche (1970), Non
al denaro, non all'amore né al cielo
(1971) i Storia di un impiegato
(1973). La publicació d'aquest últim disc
coincideix amb una crisi professional
i personal –final del seu matrimoni amb Puny i
començament
del seu idil·li amb
Roberta– i en 1974 publicarà l'àlbum Canzioni,
amb versions de diversos autors (Brassens, Leonard Cohen, Bob Dylan,
etc.) i on
començarà la seva
col·laboració amb Francesco De Gregori. Durant
l'enregistrament d'aquest disc conegué la cantant Dori
Ghezzi, amb qui engegà
una relació sentimental que acabà en matrimoni el
7 de desembre de 1989. En
aquests anys realitzà nombrosos concerts, especialment a
«La Bussola» de Marina
di Pietrasanta, i la seva por escènica a causa del seu
problema visual –l'ull
esquerre més tancat que el dret–
l'afrontà amb
un ús exagerat de l'alcohol. Després
realitzà una gira amb membres del grup de rock progressiu
New Trolls. Entre
1969 i 1979, anys de dura repressió governamental contra els
moviments socials,
va ser sotmès a un estricte control per part de la policia i
dels serveis
secrets italians per les seves relacions amb grups anarquistes i de
l'esquerra
extraparlamentària. En 1975 publicà Volume
VIII, on continuà amb la
col·laboració de De Gregori. En 1978, amb Rimini, començà a
treballar plegat amb
el cantautor Massimo Budola. Durant la segona meitat dels anys setanta,
mentre
esperava el naixement de la seva filla Luisa Vittoria,
s'establí a la finca
Agnata, a prop de Tempio Pausania (Sardenya), amb sa companya Dori
Ghezzi. El
27 d'agost de 1979 la parella va ser segrestada per
l'«Anonima sequestri»
–organització criminal, també coneguda
com
«Anonima sarda», que es
caracteritza per respectar el «Codice
barbaricino»– i mantinguda captiva
durant mesos a les muntanyes de Pattada. Dori va ser alliberada el 21
de
desembre de 1979 i Fabrizio l'endemà, després
d'haver pagat un rescat d'uns 550
milions de lires, bona part del qual desembutxacat per son pare
Giuseppe. Mesos
després va vendre l'exclusiva de les memòries del
segrest al setmanal Oggi,
publicació dirigida pel dretà
Edilio Rusconi, fet que engegà les crítiques de
certs sectors. El segrest li va
obrir els ulls a la realitat colonial que pateix Sardenya i en 1981
publicà un
àlbum sense títol, però conegut com L'Indiano,
ja que a la portada figura un nadiu nord-americà a cavall,
fent un paral·lelisme
entre les dues opressions. En 1982 fundà un segell
discogràfic («Fado»), que
edità
discos de Massimo Budola, Tempi Duri, Dori Ghezzi, etc. En 1984
publicà, amb la
col·laboració de Mauro Pagani, el disc Creuza
de mä, dedicat a ressaltar la identitat
mediterrània i cantant enterament
en llengua genovesa. A partit d'aquest moment el seu interès
per les llengües
«minoritàries» es farà
palès tot reivindicant-les. En 1985 va escriure amb
Roberto Ferri Faccia di cane, per
al
grup New Trolls, el qual participà amb aquesta
cançó en el Festival de Sanremo
d'aquell any i per la qual cosa no volgué
aparèixer oficialment com a autor. En
1990 publicà Le Nuvole i
en 1996 Anime salve, el seu
últim àlbum
enregistrat en estudi. Entre aquests dos anys
col·laborà amb nombrosos autors i
intèrprets (Francesco Baccini, Tazenda, Mauro Pagani, Max
Manfredi, Teresa De
Sio, Ricky Gianco, New Trolls, son fill Cristiano De André,
etc.). En 1991
realitzà una gira en suport dels periòdics
anarquistes Umanità Nova
i A. Rivista
Anarchica. La seva música es present en 11 films.
En 1996 col·laborà amb
Alessandro Gennari en el llibre Un
destino ridicolo, del qual Daniele Costantini va fer en 2008
la pel·lícula Amore che
vieni, amore che vai. En 1998
realitzà una gira per diferents ciutats italianes, la qual
va ser interrompuda
quan se li va diagnosticar un càncer pulmonar. Fabrizio De
André va morir l'11
de gener de 1999 a l'Institut dels Tumors de Milà
(Llombardia, Itàlia) on havia
estat ingressat quan la malaltia s'agreujà. Va ser incinerat
tres dies després
i sepultat a la tomba familiar del cementiri genovès de
Staglieno. Per iniciativa
de sa muller Dori Ghezzi i de Fernanda Pivano es crea la
«Fondazione Fabrizio
De André» que s'ocupa de mantenir viva la
memòria del cantautor i existeix un
«Premio Fabrizio De André» que guardona
les obres de la cultura lígur. Sostingué
econòmicament i moralment la publicació A.
Rivista Anarchica. Fabrizio De André (1940-1999) ***
Fabio
Iacopucci - Fabio Iacopucci:
El 18 de febrer de 1955 neix a Roma
(Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Fabio
Iacopucci. Encara
adolescent s'adherí al Grup Anarquista «Carlo
Cafiero» del popular barri romà
de la Garbatella. A més de les lluites estudiantils,
participà activament en
les campanyes per l'alliberament de Pietro Valpreda i de Giovanni
Marini.
Durant els anys setanta es mostrà força actiu i
s'encarregà de transmetre a les
noves generacions el llegat dels vells companys llibertaris que havien
participat en la guerra d'Espanya i en la Resistència contra
els nazis. Després
de l'escissió esdevinguda entre la Federació
Comunista Llibertària (FCL) i
l'Organització Anarquista Romana (OAR), continuà
amb Tommaso Aversa la lluita.
A partir de 1977 animà, amb altres companys, un programa
radiofònic a l'emissora
lliure i autogestionària «Radio
Radicale». A finals dels anys setanta fou un
dels creadors del Col·lectiu de Treballadors del Ministeri
de Finances després
de reconstitució de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). En 1991,
a resultes d'una assemblea entre els grups anarquistes «Carlo
Cafiero» i
«Bakunin», va promoure un cicle de reunions i
conferències, entre elles una
sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la pedagogia
llibertària. També fou un dels
promotors de la revista Libertaria i participà
activament en el suport
del Centre d'Estudis Llibertaries de Milà i en l'editorial
Eleuthera. A més,
fou sindicalista de base. Trobem articles seus en el Bolletino Archivio G.
Pinelli. Fabio
Iacopucci va morir el 19 de febrer de 2009 a Roma (Itàlia) i
va ser enterrat dos dies després al cementiri Falminio
d'aquesta ciutat.
Defuncions
Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901 - Michele
Acanfora: El 18 de febrer de 1901 mor a Nàpols
(Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista
Michel Acanfora, també conegut com Michel
Acanfora. Havia nascut el 9 de febrer de 1876 a Caivano
(Campània, Itàlia).
Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna. Es guanyava la vida
com a
forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme
antiorganitzador i es
declarà partidari de la «propaganda pel
fet», esdevenint, segons la policia,
l'«anarquista més perillós de
Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la
seva condició desesperada». Per a aconseguir
ressò entre els treballadors,
participà en iniciatives de la secció local del
Partit Socialista d'Itàlia
(PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca
dels
anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A
començaments de 1897 fundà el grup anarquista
«Carlo Cafiero» (Francesco
Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro
Petrucci, Tommaso
Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es
negà a col·laborar
amb els «legalistes» en la lluita contra
l'assignació de residència forçada. En
aquesta època va publicar el fullet Che
cosa è l'Anarchia i edità el
periòdic Avanti
Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat
dos dies durant
la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor
«Sepe» de Nàpols
que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i
16 d'octubre de
1897, gràcies al suport econòmic enviat des de
Buenos Aires (Argentina) per
Conforti, va publicar els dos únics números del
periòdic L'Affamato
(L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia
amenaça els que li donen allotjament, intensificà
la seva activitat i va ser
denunciat per «instigació a l'odi entre classes
socials». Durant la primavera
de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat
contra el processament
d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici.
Després publicà un opuscle
antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El
30 d'abril de 1898
va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig
d'aquell
any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del
pa, en els
quals van tenir una participació protagonista les dones, va
ser empresonat. El
18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que
no era un vulgar
criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges
exigint la pena màxima; quan
escoltà la sentència, que el condemnava a dos
anys de presó i a 18 mesos de
vigilància, cridà «Visca la
revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests
crits va ser condemnat a tres anys més de presó.
Després de tres anys
empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de
l'organització, tornà a la militància
fundat la Lliga de Resistència dels
Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de
novembre i el 4 de
desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per
l'augment de les tarifes del
treball a preu fet, la retribució única per a
totes les fleques, el
reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la
disminució del
treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels
obrers. Molt castigat per una
malaltia contreta a la presó de Pouzzoli
(Campània, Itàlia), Michele Acanfora,
amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a
Nàpols (Campània,
Itàlia). ***
Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894) - Pierre Hyvon: El
18 de febrer de 1919 mor a
París (França)
el
gravador litògraf anarquista
Pierre Hyvon, conegut com Yvon
–a vegades
escrit Hivon
i Yvons. Havia nascut el 31
de març de 1848 a
Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània). Era
fill natural
d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup
anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de
París (França), del qual formaven
part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier,
entre d'altres. El
22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir
des électeurs. Tètes de bois et oreilles
d'ànes, editat pel Grup d'Acció
Política «Le Perce-Neige». Durant la
tardor de 1883, amb François Sevestre,
Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup
«Le Drapeau Noir de
Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de
París. En aquesta època tenia
al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de
Saint-Mandé (Illa de França,
França), una petita premsa manual i recaptava diners per a
adquirir una més
important que li pogués permetre imprimir fullets i
cartells. El desembre de
1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de
França, França) de la
Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»),
fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste
Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el
cartell
«Aux ouvriers sense travail», signat per la
Comissió d'Obrers Sense Feina.
També participà en les reunions del grup
«Les Libertaires du XXème», que es
realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre
el manifest «Aux
Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe
d'un confident
del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de
20.000 exemplars del
ban Vive Ravachol! a resultes de la
condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va
ser detingut,
juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les
agafades
antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època
vivia al número 51 del
carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de
1894 va ser de bell nou detingut.
Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà
el 28 d'agost de
1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la
qüestió de la carestia del
pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En
1902 vivia a l'île de
Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions
legislatives
d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa
de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de
1919 a l'Hospital de la
Charité del VI
Districte de París (França). ***
El sabater Pedro Jiménez Sánchez - Pedro Jiménez
Sánchez:
El 18 de febrer de 1937 és afusellat a Ubrique (Cadis,
Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez
Sánchez.
Havia nascut el 28 de
setembre de 1906 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien Domingo
Jiménez Romero i María Sánchez Soto.
Fill petit
d'una família de cinc germans,
de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio
Sánchez. Entre de
1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou
a
Ubrique,
treballà en una fàbrica local de sabates i
s'afilià a la Societat d'Obrers
Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball
(CNT).
Aquesta
societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932.
Després
de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat
d'Obrers
Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué
obrir
fins el maig de
1936, després de la victòria del Front Popular en
les
eleccions. El 23 de juny
de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat,
juntament
amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio
García
Sánchez (vicepresident),
Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez
López
(secretari adjunt),
Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan
Agüera
Morales, Blas
Sánchez Gómez, Blas Domínguez
Díaz i
José Ordóñez Jiménez. Quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant
del
sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la
resistència i de
l'administració de la població.
Després de la
caiguda d'Ubrique a mans
franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família
a
Màlaga (Andalusia,
Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta
població,
Pedro Jiménez
Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament
detingut
i, sense cap judici,
afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya)
i
enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa
comuna
del cementeri
local. Estava casat amb Remedio Romero González. Pedro Jiménez
Sánchez (1906-1937) ***
Notícia de la condemna de Reine Piel apareguda en el diari parisenc Le Matin del 5 de juiol de 1922 - Reine Piel: El 18 de febrer de 1938 és
trobada morta a Souvans
(Franc
Comtat, Arpitània) l'anarquista i militant neomaltusiana
Reine Piel, coneguda
com Ramou o Ramon. Havia nascut el 31
d'agost de 1861 a Saint-Léger-sur-Dheune
(Borgonya, França).
Sos pares es deien François Piel, manobre, i
Françoise
Develay. Va rebre una bona educació a l'escola de monges de
Saint-Joseph de
Cluny de Le Creusot (Borgonya, França), on sos pares
s'havien instal·lat quan
ella tenia dos anys. En sortir de l'escola amb 14 anys,
ajudà sa mare, que havia
que surar sis infants, i son pare, obrer en una fàbrica. En
1881 s'establí a
París (França), on treballà de
minyona. Cap el 1884 retornà al domicili dels
pares al carrer Nevers de Le Creusot. El 28 de novembre de 1885 es
casà a Le
Creusot amb el serraller Claude Louis Percherancier. En 1891 la parella
s'establí a Besançon (Franc Comtat,
Arpitània). Entre 1896 i 1898 son company
va ser regidor municipal a Dijon (Borgonya, França). En 1904
se separà de son
marit i esdevingué companya del propagandista anarquista
François Monod, quan
aquest s'establí a Besançon després de
retornar de purgar cinc anys de deportació.
En aquesta època treballava comprant i venent draps vells. A
partir de 1905 començà
a fer propaganda neomaltusiana juntament amb son company i
ambdós redactaren el
fullet Le mal social, que van
presentar en una gira de conferències. Sota el nom de Ramou, va fer xerrades on tractava del
paper jugat per la dona en
la societat i col·laborà en els
números únics de La
Misère i La
Grève que
son company Monod va publicar en 1907 a Besançon i que
venien en suport de
vaguistes. Després de la mort de Monod l'agost de 1907,
visqué tota sola i,
segons el veïnat vivia al dia de les plantes i bolets que
arreplegava i de
predir el futur amb les cartes. En 1908 allotjà la feminista
llibertària
Gabrielle Petit de gira propagandística a
Besançon en suport de les obreres de
la seda aleshores en vaga. En 1910 va ser empresonada dos dies per
deutes. Es
guanyà la vida de drapaire, vivia al número 21
del carrer Capitole de Besançon
i practicava avortaments clandestins de franc. El 4 de juliol de 1922
va ser
condemnada per l'Audiència del Doubs a dos
anys de presó a
resultes de la mort de la jove
Charlotte Degret, de família benestant, que
havia avortat –el tinent Leherpeux, pare de
família amb tres infants que havia
deixat embarassada la difunta, va ser absolt. En 1930 va ser novament
condemnada a dos anys de presó per «practiques
avortistes» pel Tribunal Correccional
de Besançon i va ser tancada a la presó
d'Haguenau (Alsàcia, França), on en el
registre d'entrada es declarà «sense
religió». El cadàver de Reine Piel va
ser
trobat el 18 de febrer de 1938 dins el riu La Cuisance de Souvans
(Franc
Comtat, Arpitània) i sembla que el cos portava al voltant
d'un mes dins
l'aigua. ***
Foto
antropomètrica d'Azelio Bucchioni - Azelio Bucchioni:
El 18 de febrer de 1945 mor al camp de
concentració de Neuengamme
(Bergedorf, Hamburg, Alemanya) l'anarquista Azelio Bucchioni,
que va fer servir diversos
pseudònims (Francesco Azeglio,
Ernesto Barolo, Azeglio
Bucchioni, Umberto Di
Paco, Valente Di Paco).
Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) –algunes fonts
citen Bagni di San Giuliano
(Toscana, Itàlia).
Sos pares
es deien Ferruccio Bucchioni i Giulia Luperi, i fou el primer de quatre
germans
(Azelio, Libertaria, Comunardo i Aldo). Son pare, anarquista, li va
inculcar el
pensament anarcocomunista, començant a militar molt jove. Es
guanyava la vida
com a paleta. Entre febrer de 1922 i abril de 1923 va fer el servei
militar en
Cavalleria. L'agost de 1925 va ser absolt per l'Audiència de
Pisa (Toscana,
Itàlia) de l'homicidi voluntari de Primo Santarlasci. En un
informe del 16 de
març de 1927 la Prefectura de Pisa el qualificà
d'«adversari irreductible del
Règim i element perillós per a l'ordre nacional
feixista». Sovint apareix en
els informes policíacs com a
«comunista». Cap el 1927 passà
clandestinament amb
sa família a França. Establert a Marsella
(Provença, Occitània), desenvolupà
una intensa propaganda subversiva i antifeixista. El 3 d'octubre de
1927 va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània),
juntament amb Faramenti Battistini i
Giuseppe Marizigisco, sota l'acusació d'haver desvalisat
l'oficina de l'estació
de Los Arcs (Provença, Occitània). L'octubre de
1930 la policia italiana va
perdre el seu rastre, però el març de 1931 el
trobà empresonat a Torí (Piemont,
Itàlia). L'agost de 1931 el trobem de bell nou a Marsella,
on l'octubre
participà, amb Mazzino Chiesa, en l'agressió del
feixista Sebastiano Patania. A
principis de 1932 va ser expulsat i retornà clandestinament
a Itàlia.
Posteriorment es traslladà a Bèlgica, d'on va ser
expulsat el 19 de juliol de
1932. L'abril de 1934 va ser detingut a Bastia (Còrsega), on
es feia anomenar Valente Di Paco;
jutjat, va ser
condemnat a sis mesos de presó per «identitat
falsa i infracció a decret
d'expulsió». El 15 d'octubre de 1934 va ser
detingut per la policia espanyola,
juntament amb Giovanni Rubini, i expulsat al mes següent des
de Puigcerdà
(Cerdanya, Catalunya). Quan esclatà la guerra d'Espanya,
s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
gener de 1937, en una nota
confidencial del Ministeri de l'Interior, el seu nom s'inclou en un
llistat de
milicians anarquistes juntament amb Leonida Mastrodicasa i Tintino
Rasi. De
bell nou a Marsella i molt vigilat per la policia, decidí
emigrar a Bèlgica amb
la intenció de passar a Amèrica. Segons les
autoritats italianes, a Bèlgica
freqüentà un grup d'anarquistes italians (Marcello
Bianconi, Ernesto Bruna,
Arrigo Catani, Mario Mantovani, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi,
Antonio
Moscardini, Guido Schiaffonati, etc.). L'abril de 1939 va ser detingut
per
«infracció del decret
d'expulsió» de 1932. Reclòs a la
presó de Forest de
Brussel·les, després d'un temps va ser traslladat
a la de Saint-Gilles-lez-Bruxelles
de la mateixa ciutat. A finals de juliol de 1939 va ser traslladat a la
presó
de Verviers (Valònia). El juny de 1940 va ser alliberat i el
24 de febrer de 1941
va ser denunciat per freqüentar un grup d'anarquistes de
Brussel·les (Dante
Armanetti, Emilio Marziani, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado
Perissino, Agostino
Sanna, etc.). Cap el febrer de 1941 va ser detingut amb Cafiero Meucci
a
Bèlgica. Detingut per robatori, en 1943 encara restava
empresonat a la presó d'Oudenaarde
(Flandes Oriental, Flandes). L'octubre de 1943 va ser deportat per les
autoritats alemanyes, sota la matrícula 7.880, al camp de
detenció temporal i
de trànsit d'Herzogenbusch (Vught, Brabant Septentrional,
Països Baixos).
Posteriorment Azelio Bucchioni va ser traslladat al camp de
concentració de Neuengamme
(Bergedorf, Hamburg, Alemanya), on va morir el 18 de febrer de 1945
d'enterocolitis aguda. ***
Jacques Doubinsky - Jacques Doubinsky: El 18 de febrer de 1959 mor a París (França) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Havia nascut el 26 de març de 1901 –algunes fonts citen erròniament 1889– a Odessa (Ucraïna). Sos pares, artesans jueus, es deien Grégoire Doubinsky i Anna Schapiro. Va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates –com la major part dels emigrats servis i búlgars–, en la confecció i disseny de teixits –on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)–, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquest últim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva «L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació «Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank, òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Sa companya fou Reizéa Rubinstein. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França). Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov –biografia novel·lada de les aventures de son padrí–, Mira ceti, etc. ***
Léo
Noël amb el seu orguenet cantant pels carrers de
París - Léo Noël:
El 18
de febrer de 1966 mor a París (França) el
cantautor, cabareter, músic, intèrpret
d'orguenet i anarquista Élie Leib Ozeransky, més
conegut com Léo Noël.
Havia nascut el 10 de febrer de 1913 a Powązki (Varsòvia, Polònia,
Imperi Rus; actualment Polònia). Sos pares es deien Charles
Ozeransky i Marie Blachman. Abans de la II Guerra Mundial,
després
d'abandonar els estudis de violí, participà en
les gales i festes de la «Muse
Rouge», nom del conegut grup de poetes i cantautors
revolucionaris creat en
1901. Entre els anys 1938 i 1939, per reemplaçar Maurice
Lemarque, que feia el
servei militar, cantà a duo amb son germà Francis
Lemarque («Les Frères Marc»).
Després de la guerra comprà un orguenet i
creà un personatge propi vestit
sempre de la mateixa manera (jersei i calçons negres i
barret fort gris). En
1950 el pianista Joseph Kosma, amb qui havia treballat amb
«Les Frères Marc»,
el cridà per que enregistrés la banda sonora d'un
film d'animació, Le
bergère et le ramoneur, que havia
compost. El febrer de 1951, amb Marc Chevalier, Brigitte Sabouraud i
André
Schlesser, creà el «Cabaret
l'Écluse», del qual esdevingué el
presentador de
les actuacions i principal animador amb el seu orguenet. En 1951
enregistrà la
banda sonora de la pel·lícula La
Maison
Bonnadieu, de Carlo Rim i en 1953, amb Fabien Loris, un text
de Jacques
Prévert, L'addition. La
seva
interpretació de la cançó Tout ça parce
qu'au bois de Chaville, composta per Pierre Destailles (text)
i Claude
Rolland (música) en 1953, tingué un gran
èxit. En aquesta època interpretava
cançons de Joseph Kosma, Marc Orlan, Charles Trenet, Kurt
Weil, etc., als
cabarets parisencs d'Agnès Capri i Au Lapin Agile. En 1958
presentà al «Cabaret
l'Écluse» la cantant Monique Andrée
Serf (Barbara),
sota el nom «La chanteuse de minuit». Durant molts
d'anys treballà amb el seu
orguenet als carrers de París, especialment a la
plaça Saint-Michel i al carrer
Gît-le-Coeur. Fou amic íntim de Léo
Ferré, amb qui interpretà cançons.
Formà
part del Comitè de l'Espectacle del Socors Popular
Francès, del qual va ser
secretari. Sa companya fou Andrée Élise Lavisse.
Léo Noël va morir de sobte el 18 de
febrer de 1966 a l'Hospital Antoine Chantin del XIV Districte de
París (França)
i va ser enterrat el 24 de febrer al cementiri de Saint-Ouen (Illa de
França,
França). ***
Notícia
de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 30 de gener de 1902 - Paul Burcklé:
El
18 de febrer de 1968 mor a Estrasburg (Alsàcia) l'anarquista
i anarcosindicalista
Paul Burcklé –també citat
erròniament Burklé–,
que va fer servir el pseudònim de Paul
Changleur. Havia nascut l'1 de març de 1885 a
Dieuze (Alsàcia-Lorena,
Imperi Alemany; actualment pertany a França). Sos pares es
deien Antoine Durcklé i Marie Louise Kramer. De
nacionalitat alemanya, es
guanyà la vida treballant d'obrer fuster en la
construcció. Implicat en el
robatori i l'assassinat per ofegament d'una rendista, Mathilde Gin
(vídua Grobéty),
el 24 de gener de 1902 a Nancy (Lorena, França), va ser
detingut el 29 de març
de 1902 a Dieuze, juntament amb son còmplice
Eugène Adrien André. L'estat
francès va demanar la seva extradició,
però com a ciutadà alemany i menor
d'edat no va ser autoritzada. Jutjat pel Tribunal Criminal Regional de
Metz (Alsàcia-Lorena,
Imperi Alemany; actualment pertany a França), va ser
condemnat l'1 de maig de
1902 a 12 anys de presó per «robatori i
assassinat» --Eugène Adrien André va
ser extradit a França, jutjat i condemnat a mort l'agost de
1902. Tancat a la
presó de Mulhouse (Alsàcia-Lorena, Imperi
Alemany; actualment pertany a França),
va aconseguir fugir-ne i passar a França. L'Estat alemany va
demanar la seva
extradició, que en 1905 va ser rebutjada i posteriorment
acceptada per l'Estat
francès. Desertor de l'exèrcit alemany, en 1916
va ser detingut a
Charlottenburg (Berlín, Imperi Alemany), moment en el qual
va declarar
anomenar-se Paul Changleur i ser de
nacionalitat francesa, essent internat a la presó berlinesa
de Moabit. En 1919
s'instal·là a Estrasburg, on milità en
el moviment anarquista. Entre 1925 i
1934 col·laborà en Le
Libertaire. En
1928 va ser nomenat secretari del Sindicat Lliure de Fusters
d'Estrasburg. En
1930 col·laborà amb poemes en el
periòdic d'Estrasburg Freie
Presse. Sozialistisches Organ für den Nieder-Rhein und
für
Lothringen. En els anys trenta visqué al
número 8 del carrer Hunswihr, al
barri de Neudorf d'Estrasburg, i al número 17 del carrer
Île-de-Epi, i formà
part del grup d'Estrasburg de la Unió Anarquista (UA). Casat
amb Caroline Kraus,
l'11 d'octubre de 1934 tingué una filla, Francis. En 1937
figurava en un llista
d'anarquistes de la Direcció General de Seguretat com a
«terrorista» sospitós
de cometre atemptats en els viatges oficials dels sobirans i
personalitats polítiques
estrangeres. Després de la II Guerra Mundial, sota el nom de
Paul Changleur, fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i de la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF) d'Estrasburg. En els anys cinquanta
col·laborà en Le Combat
Syndicalista i en els seixanta sostingué el
periòdic Contre Courant,
de Louis Louvet. Fou un
dels qui va posar en contacte el militant anarquista René
Fugler amb la
Federació Local de la CNT espanyola en
l'exili. Paul
Burcklé va morir el 18 de febrer de 1968 a
l'Hospital Universitari d'Estrasburg (Alsàcia). ***
Necrològica
d'Aurelio Girón García publicada en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
juny de 1978 - Aurelio Girón
García: El 18 de febrer de 1978 mor a
Carpentràs (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Aurelio Girón García. Havia
nascut cap el 1918 a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya). Ben igual que son
germà gran Idilio, fou membre
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bujalance.
Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià
en una centúria confederal,
que després passà a la Columna
«Andalucia-Extremadura» i que esdevingué
després
de la militarització de les milícies la 88
Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser fet
presoner i va ser internat en un camp de concentració i
després enviat a un
batalló disciplinari de treballs forçats, on
patí fam i càstigs. Com que va
rebutjar assistir a missa, hi va ser obligat, essent insultat i punit
amb les
feines més dures i brutes de la caserna. Cap el 1943 va ser
alliberat i, com
que no trobava feina a la regió, per alimentar sa
família hagué d'anar-se lluny
per treballar en una obra de canalització. Cap a finals dels
anys quaranta,
fugint de la misèria i de la repressió,
aconseguí passar clandestinament a
França on trobà son germà Idilio que
vivia a Carpentràs, militant en la
Federació Local de la CNT d'aquesta població fins
a la seva mort. ---
|
![Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/moralesguzman/moralesguzman05.jpg "Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]")
![[17/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/02]") |
|
![[19/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/02]") |
|
|
| Actualització: 18-02-24 |