|
---
Anarcoefemèrides del 18 de març Esdeveniments
Els canons del 18 de març, de Tardi - Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març. ***
Cartell del míting - Míting aniversari
de la Comuna: El 18 de març de 1872 se celebra al Saint George's Hall de
Londres (Anglaterra) un gran míting de commemoració del primer aniversari de l'aixecament
insurreccional que donà lloc a la Comuna de París (França). L'acte va ser
organitzat per l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) marxista, grups
demòcrates londinencs i refugiats communards. El míting va ser presidit
per Hermann Jung, amb el suport de John Hales i Gabriel Ranvier. Parlaren en
francès destacats communards
exiliats, com ara Jules Andrieux, Antoine
Arnaud, Louis Désiré Boursier, Zéphirin
Rémy Camélinat, Frédéric Cournet, Victor
Delahaye, Émile François Désiré Eudes,
Léo Frankel, Jules Louis Alexandre Joffrin,
Benjamin Constant Le Moussu, Prosper Olivier Lissagaray, Charles
Longuet, Gabriel
Ranvier, Auguste Daniel Serraillier, Albert Theisz i
Édouard-Marie Vaillant; i
en anglès intervingueren Martin J. Boon, Frederick Bradnick,
John Hales, John Johnson,
Karl Marx, McDonnell, Mitchell, George Milner i John Weston. ***
El
cartell del 1874 - Manifest de 1874:
El 18 de març de 1874 apareixen aferrats als carrers de Pisa
(Toscana, Itàlia)
un cartell manifest clandestí en record del
començament de l'aixecament de la Comuna
de París. El pamflet portava el text: «18 marzo
della borghesia spavento, del
proletariato speranza comune ad abbattere i potenti, a sollevare gli
oppressi,
ad eguagliare gli uomini, i rivoluzionari t'invocano, s'apprestano a
combattere»
(18 de març terror de la burgesia, esperança
comuna del proletariat per enderrocar
els poderosos, per sosllevar els oprimits, per igualar els homes, els
revolucionaris
t'invoquen, es preparen per a combatre). ***
La bandera roja - Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons –escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder– i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel. En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la «Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura. ***
La bandera negra, gravat de Falké - Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes: «Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir. ***
Portada
del primer número de L'Anarchia - Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean. ***
Portada
del primer número d'A
Gréve - Surt A Gréve: El 18 de
març de 1908,
aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal)
el primer número del
diari sindicalista revolucionari A
Gréve.
Diario operario da manhã.
Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda
Social (GPS), format per
treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel
sindicalisme
revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent
responsable i com a
principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic
estava dirigit i
editat per un col·lectiu de redactors i de
tipògrafs que treballaven
gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es
distribuïa als carrers
lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes,
molts dels quals
havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El
diari
advocava per una convergència entre socialistes i
anarquistes i, malgrat es va
fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es
mantingué
totalment independent de qualsevol grup polític i no
mostrà preferència per cap
candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el
catalitzador del
Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la
intensa lluita obrera que
donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910
i a la instauració de la I
República portuguesa. Hi van col·laborar, entre
ells alguns socialistes, José
Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto
César dos Santos, António
José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho,
Hilário Marques, João Pedro dos
Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira,
Luís Calvet de
Magalhães, Campos Lima, José Benedy,
José Falcão, Deolinda Lopes Vieira,
Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos
i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de
1917 sortí una nova època del
periòdic, amb el subtítol «Setmanari
obrer
sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a
director i redactor principal,
que durà dos anys. ***
L'atemptat
d'Schinàs segons un dibuix de l'època - Atemptat d'Schinàs:
El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de
Tessalònica (Macedònia, Grècia),
l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos)
assassina d'un precís tret el rei Jordi I de
Grècia, de visita a aquesta ciutat
que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la
guerra contra
Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la
policia amb la finalitat de
fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de
maig d'aquell any va
ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de
Tessalònica;
difícil saber si es va suïcidar per fugir de les
tortures o fou llançat al buit
per la policia. ***
Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita - Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti –que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina–, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.» ***
Ressenya
del míting apareguda en El Heraldo de Madrid
del 19 de març de 1931 - Míting pro
amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la
Casa del Poble de Gijón
(Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi
van parlar Segundo Blanco
González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán,
Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia
general, indult i
revisió dels processos en els quals molts de companys
anarcosindicalistes i
anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien
comès. Es redactà
un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas,
president del Consell de
Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de
5.000
persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els
mesos
anteriors a la proclamació de la II República
espanyola. ***
Capçalera de L'Internazionale - Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993. ***
Especial sobre Agustín Rueda en la Soli - Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL). ***
Ressenya
sobre el míting apareguda en el periòdic
madrileny Hoja
del Lunes del 19 de març de 1979 - Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors. ***
Cartell de la fira dissenyat per Hugh D'Andrade - XI Annual San
Francisco Anarchist Book Fair: El 18 de març de 2006 se celebra al County Fair
Building del Golden Gate Park de San Francisco (Califòrnia, EUA) l'XI Annual
San Francisco Anarchist Book Fair (XI Fira Anual del Llibre Anarquista de San
Francisco). La fira va ser organitzada pel Bound Together Books i hi van posar
parada nombroses editorials, llibreries i grups llibertaris (IWW, Kerbloom,
Slingshot, Haight Ashbury Literary Journal, Microcosm Publishing, Crimethinc,
Flor y Canto, Evil Twin Productions, Times Change Press, Black Diaper Baby,
International Indian Treaty Council, Black Rain Press, Just Seeds, City Lights,
Manic D Press, Moonshine Books, IDP, Against Sleep and Nightmare, J.L. Hudson
Seedman, Kieth Knight, Bolerium Books, Project Censored, Dispatch, Guillotine
the Greedy, Venomous Butterfly, Eberhardt Press, People's Art Works, Columbia
Anarchist League, Alternative Press Review, Free Mind Media, Regent Press, War
Resistors League, Catholic Worker, LAGAI, Quit, Green Anarchy, Michael Smith,
Fifth Estate, Bureau of Public Secrets, See Sharp Press, Peace Supplies,
Tarantula Dist., Left Bank, IDA, Counterpulse, Organic Collective, Earth First,
Indybay.org, Maximum Rock & Roll, Kate Sharply Library, Entarte Kunst,
Balazio Gallery, Noksi Press, Zen Baby 'Zine, Cutlass Pub., Flash Publications,
Free Radio Berkeley, Bibliomania, Time Tested Books, Groundwork, Bitch, 1984
Printing, AK Press, Research Publications, San Francisco Bike Messengers
Association). Hi van fer parlaments Joe Biel, Bo Brown, Chaz Bufe, Mat Callahan,
Ward Churchill, Diane di Prima, Katya Komisaruk, Josh Macphee, Ron Sakolsky i
Michelle Tea. El cartell de la fira va ser dissenyat per Hugh D'Andrade.
Naixements
Notícia de la condemna de Frédéric Jolly apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 de desembre de 1882 - Frédéric
Jolly: El
18 de març de 1859 neix a Juèsa
(Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Frédéric-Victorin Jolly –a vegades el
seu nom citat erròniament Ferdinand.
Sos pares es deien Victor Joseph Jolly, perruquer, i Rose Marie
Bonneton,
domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer torcedor
de seda a Lió
(Arpitània) i posteriorment de revenedor de verdures.
Milità en la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual
agrupava el març de 1881, setmanes
abans del Congrés Regional del Centre celebrat a
París (França) que marcà
l'escissió
entre anarquistes i socialistes, la majoria d'anarquistes de la zona de
l'Est. La
policia reportà la seva destacada presència en
una reunió publica celebrada el
22 d'octubre de 1882 a la Sala Alcazar, on va fer una crida a resistir
amb les
armes els escorcolls policíacs i a assassinar el president
de la República francesa
i el comissari de policia present a la reunió. Buscat per la
policia dos dies
després, aconseguí escapar-ne per poc i
fugí cap a Suïssa, juntament amb Jean
Célestin Renaud, i arribant el 5 de novembre a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). A
Ginebra visqué al domicili d'Adhémar
Schwitzguébel i rebé el suport
econòmic de
mans de Berlioz Arthaud, empleat ferroviari, que portava a Ginebra
l'ajuda que
els companys destinaven als refugiats polítics. El 6 de
desembre de 1882
l'Audiència del Roine el condemnà en
rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000
francs de multa per «provocació a l'assassinat i
al pillatge i ofenses al
president de la República»; també van
ser condemnat pels mateixos fets Jean
Célestin Renaud i els companys del setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire Joseph Victor Adolphe Bonthoux i
Antoine Marie Cyvoct, tots
fugats. Poc després, el 19 de gener de 1883 va ser novament
condemnat en
rebel·lia, juntament amb altres companys
(«Procés dels 66»), pel Tribunal
Correccional de Lió a cinc anys de presó, a 2.000
francs de multa, a 10 anys de
vigilància i a cinc anys de prohibició dels drets
civils per «reconstitució
d'una associació internacional de treballadors».
De tornada a Lió, el 29 d'octubre
de 1887 va ser detingut. El Tribunal d'Apel·lació
l'absolgué totalment de la sentència
del 19 de gener de 1883 i per un decret del 3 d'abril de 1888 el
president de
la República acordà la remissió de la
pena infligida per la condemna del 6 de
desembre de 1882. Tanta clemència per par de l'Estat va
despertar les sospites
en els cercles anarquistes lionesos, sobretot perquè
l'actitud seva era
sospitosa, ja que el 15 de febrer de 1888, en sortir del Palau de
Justícia,
passejà una llarga estona amb el comissari de policia Arnaud
i l'agent Colomb i
s'acomiadaren donant-se la mà. En una reunió
privada celebrada al número 4 de
la plaça Raspail, els companys lionesos li
adreçaren una vertadera requisitòria
i des d'aquell moment s'allunyà dels cercles anarquistes. En
1894 va ser
esborrat del llistat d'anarquistes sotmesos a vigilància
policíaca. El gener de
1895, a instàncies de sa companya, amb qui estava casat i
tenia dos infants, va
ser internat en un psiquiàtric a Bron (Forez,
Arpitània). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Lucien Descaves - Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix al XIV Districte de París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Alexandre Descaves. Sos pares es deien Alphonse Louis Descaves, gravador, i Marie Louise Hélène Château. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. Vídu de Élisabeth Célestine Embocheur, el 24 de novembre de 1898 es casà al X Districte de París amb a parisenca Marie Pauline Berthe Lancelot. En aquesta època vivia al número 129 del boulevard Brune. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça–, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 al seu domicili, al número 82 del carrer Michel Ange, del XVI Districte de París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Giuseppe
Luppi - Giuseppe Luppi: El
18 de març de 1875 neix a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista
i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi
i
Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del
segle en el moviment
anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits
sediciosos». A començaments
del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la
Baixa Mòdena.
Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola,
on ocupà càrrecs de
responsabilitat en la seva directiva, i participà en
congressos sindicals
esdevinguts a la província de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). En el
Congrés
per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra
del Treball
de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la
ponència dels anarquistes de Mòdena
que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués
adherir a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball) o a
la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una
única Cambra del Treball provincial,
ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a
la divisió del moviment obrer
de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una
d'orientació socialista
i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920
participà en el robatori
de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena
per a defensar-se
en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va
ser jutjat
per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni
Bassoli, més tard
assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del
moviment anarquista
local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que
restaren
actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de
1925 participà, amb
Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de
l'USI celebrat a Gènova (Ligúria,
Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista
revolucionari. En
1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la
policia no
participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda
del feixisme, el
juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant
de les organitzacions
sindicals lliures i formà part del Comitè de
Coordinació Unitari Antifeixista.
Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la
Cambra del Treball de
Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Giuseppe
Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Notícia
de la detenció d'Eugène Pacos, quan era dels
«Camelots du Roi», apareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 20 de maig de 1911 - Eugène Pacos:
El 18 de març de 1883 neix a Ham (Picardia,
França) l'anarquista individualista Eugène
Jean-Baptiste Corentin Pacos. Era fill de Corentin
Pacos, restaurador, i de Blanche Marguerite Lemaire, que vivien a
París
(França), però van tenir l'infant al domicili
dels avis materns. D'antuvi militant
en la nacionalista i reialista Action Française (AF) i en la
milícia
ultradretana dels «Camelots du Roi»,
mantingué una estreta amistat amb la
família de Maxime Real del Sarte, fundador i cap de la
citada milícia. El 24 de
febrer de 1911 va ser detingut, juntament amb altres ultradretans, per
haver
participat en una violenta manifestació antisemita a les
portes de la
Comédie-Française de París. El 18 de
maig de 1911 va ser detingut a Neuilly
(Illa de França, França), juntament amb Henri Le
Franc, també membre dels «Camelots
du Roi», per haver apallissat a cops de porra un
sotsbrigadier i els inspectors
de de la Brigada d'Investigacions de la Policia Dupin i Grisoni, que
havien
impedit una manifestació l'AF i dels «Camelots du
Roi». En aquesta època vivia
al número 20 del carrer Trévise de
París. En 1932 ja militava en el moviment
llibertari i era gerent de La Revue Anarchiste. A
partir de 1935 formava
part de la Unió Anarquista (UA). Com a gerent de La
Revue Anarchiste, va
ser processat, juntament amb Fernand Fortin, per l'article
humorístic d'aquest
últim «Mon point de vue», publicat en el
número de març de 1935 d'aquesta
publicació; jutjat per aquest fet, el 5 de juliol de 1935 va
ser condemnat a
tres mesos de presó i Fortin a sis per
«provocació al crim i la mort amb la
finalitat de propaganda anarquista». En
l'apel·lació la seva pena va ser
commutada per vuit dies de presó amb llibertat provisional i
a dos mesos fermes
per a Fortin. Després de la II Guerra Mundial
col·laborà en diverses
publicacions anarquistes (Défense de l'Homme,
L'En-Dehors, L'Unique,
etc.). Eugène Pacos va morir el 12 de març de
1965 a l'Hospital de Meulan,
actual Meulan-en-Yvelines (Illa de França,
França). ***
Notícia
de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 8 de desembre de 1909 - Paul Jupin: El
18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia,
França) l'anarcoindividualista i
antimilitarista Paul Bernard Jupin. Sos pares es deien Maximien Jupin,
sabater, i Célina Alexandrine Guilbert, modista. Es guanyava
la vida fent de
serraller i el
7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells
antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia,
França) i tancat a
Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del
departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer
d'automòbil a Avocourt (Lorena,
França). El 6 de desembre de 1919 es va casar al XIX
Districte de París, on residia, amb Denise Soing, cadirera.
L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del
«Carnet B», perquè segons la
policia, deixà de fer propaganda anarquista i
antimilitarista. L'octubre de
1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del
Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
José
Fustero Celma - José Fustero
Celma: El 18 de març de 1901 neix a
Villafranca de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Fustero Celma, conegut com Monterde.
Era fill del jutge de pau de la població. Vidrier de
professió, es dedicà també
a vendre fruita pels mercats. Fou president de la Unió
General de Treballadors
(UGT) i en 1936 era regidor de l'Ajuntament de Villafranca de Ebro.
Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut amb altres
companys pels
feixistes i portat a Alfajarín (Saragossa, Aragó,
Espanya). A punt de ser
afusellat, va ser salvat per un acomodat del poble. Quan les tropes
lleials
ocuparen Villafranca de Ebro, s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti»,
on va ser enllaç, i passà a militar en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Sa companya Antonina Continente i sos fills
Mariano, Mercedes,
Pilar i José s'instal·laren durant la guerra a
Monegrillo (Saragossa, Aragó,
Espanya). Amb el triomf franquista, durant la tardor de 1939,
creuà amb sa família
els Pirineus. Després de passar pels camps de
concentració, va ser enviat a la
77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a feines a la
«Línia
Maginot». Sa família es va instal·lar a
Vilanova de la Ribera (Rosselló,
Catalunya Nord). Va caure pres per les tropes alemanyes,
després de passar ple
«Frontstalag 140» de Belfort, el 25 de gener de
1941 va ser enviat, sota la
matrícula 87.014, a l'«Stalag XI-B» de
Fallingbostel (Heidekreis, Baixa
Saxònia, Alemanya). Dos dies després va ser
deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la
matrícula 5.254. El 17 de febrer de
1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la
matrícula 10.864. José
Fustero Celma va morir el 3 de desembre de 1941 al camp de
concentració de
Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1942 sa
família, sense saber res del seu
destí, retornà a la Península. Des
d'octubre de 2022 un carrer de Villafranca de
Ebro porta el seu nom. José Fustero Celma
(1901-1941) ***
Ernesto Bonomini - Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA). ***
Domingo
del Toro Santana - Domingo del Toro
Santana: El 18 de març de 1910 neix a
Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries) el tipògraf
anarquista Domingo del Toro Santana.
Fill d'una família treballadora, son pare es deien
Jerónimo del Toro Dieppa.
Encara adolescent, començà a treballar a la
impremta del Boletín Oficial del
Estado para la Provincia de Las Palmas. Amb 14
anys participà en el seu primer míting a la
plaça del Pueblo. En 1928 va fer
feina al Diario Las Palmas. A
partir
de 1930, i fins a 1954, treballà de linotipista a la sala de
màquines que
imprimia el diari La Provincia. En
aquests anys col·laborà en el periòdic
La
Voz Obrera, portaveu de la Federació Obrera de
Gran Canària (FOGC). Per la publicació
d'un article, el 22 de març de 1932 va ser condemnat en
consell de guerra –aleshores
era soldat del XI Regiment d'Infanteria– a tres anys i tres
dies de presó per
«insults a les forces armades». Després
d'una campanya que demanà la seva
llibertat, el diputat de dretes Domingo Guerra del Río
presentà una demanda d'indult
al Congrés dels Diputats i a l'Auditoria de Guerra, demanda
que va ser
desestimada, però el maig de 1934 s'aprofità
d'una amnistia. Quan l'aixecament
militar feixista de juliol de 1936, restà amagat llargues
temporades al seu
domicili protegit per les seves germanes Soledad i Rita, molt
religioses. Cap
el 1947, amb son germà José del Toro Santana,
fundà, amb una màquina Minerva,
la impremta artesanal «Gráficas del
Toro», al número 2 del carrer Armas del
barri de Vegueta de Las Palmas. En 1949, per la pressió
social, es casà amb la
portuguesa María Augusto Barbosa, amb la qual vivia des de
feia 13 anys i amb
la qual ja tenia cinc dels vuit fills que nasqueren de la parella
–alguns dels
fills van ser batejats d'amagat per les seves beates ties. En 1954
abandonà la
feina en La Provincia i
s'embarcà en
la publicació del setmanal, i després quinzenal, Guanarteme, el primer número
de la qual sortí el 22 de juny de 1954
i la qual dirigí els 14 mesos que sortí al
carrer; aquesta publicació es
caracteritzà perquè els articles sortiren sense
signar. En 1967 «Gráficas del
Toro» passà a una nova seu al polígon
industrial de Miller Bajo, però mantingué
el local del carrer Armas que es transformà en una
papereria, que va ser
regentada per sa filla Nereida. Malalt amb un càncer de
pulmó, Domingo del Toro
Santana va morir el 7 de juliol de 1975 a Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries). Domingo del Toro
Santana (1910-1975) ***
Necrològica
de Luis Verde apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de desembre de 1962 - Luis Verde:
El 18 de març de 1910 neix a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Luis Verde, conegut com Madriles.
Militant del Sindicat d'Arts
Gràfiques de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
en 1935 va ser ferit
de bala al ventre per la policia. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936, s'enrolà de milicià. Greument ferit a
Sástago (Saragossa, Aragó,
Espanya), va ser enviat a rereguarda, on ocupà un
càrrec de responsabilitat en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Durant l'Ocupació nazi va ser deportat a Alemanya.
Després de la II Guerra
Mundial treballà en diverses obres de construcció
dels embassaments. Establert
a Foix, milità en la Federació Local de la CNT.
Luis Verde va morir el 28
d'abril de 1962 al Centre Hospitalari Ariège Couserans de
Foix (País de Foix, Occitània),
tres mesos després de la mort
de sa companya i deixant dos infants de 9 i 11 anys. ***
Necrològica
de Juan Segura Navarro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 d'abril de 1993 - Juan Segura Navarro: El 18 de març de 1911 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Segura Navarro, que va fer servir el pseudònim Molina. Pedro Segura Pérez i Antonia Navarro Meca. Ciclista professional, entrà a formar part del moviment llibertari de molt jove. Parent del cardenal Pedro Segura y Sáenz, aquest va intentar allunyar-lo de l'anarquisme. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys republicans. Amb la bicicleta es dedicava a recórrer les barriades barcelonines amb els segells de la cotització durant els períodes de clandestinitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Capturat pels nazis, va ser enviat a treballar a la refineria de Lavéra (Lo Martegue, Provença, Occitània), on va ser torturat (li arrabassaren les ungles d'una mà). Aconseguí fugir-ne i passar pel massís de les Alpilles a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), amb el pseudònim Molina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marinhana (Provença, Occitània), on fou secretari de la CNT local i acudí a plens confederals en la seva representació. Sa companya fou Claudia Rodrigo. Juan Segura Navarro va morir el 13 de març de 1993 a l'Hospital Ambroise Paré de Marsella (Provença, Occitània). ***
Luis
Ochagabias Vélaz - Luis Ochagabias Vélaz: El 18 de març de 1915 neix al barri d'Iseca Nueva de Liendo (Cantàbria, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Ochagabias Vélaz –a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Ochagavia, Ochagavias, Ochagabia, Ochavavía, Ochogavía, Achagavías, Ochagutia, etc.) i el segon també (Vela, Vélez, etc.)–, que va fer servir el pseudònims Andrés Herrero Campo i José Santamaría Cruz. Sos pares es deien José Ochagabias Cabada, llaurador, i María Vélaz Avendaño. Polidor de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 fugí de la presó de Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil fou milicià i amb la militarització de les milícies tinent de la 98 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, des d'on en 1938 va enviar un donatiu per al periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista, el 24 d'abril de 1940 va ser reclòs a la presó madrilenya de Comendadoras sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió», però va ser alliberat el juliol d'aquell any. En els anys posteriors va estar reclòs en diferents presons (Palència i Santander) per diversos atracaments. Amb el pres José San Miguel Álvarez, expert en evasions, simulà una malaltia als ulls mitjançant l'aplicació d'uns àcids i van ser traslladats de la Presó Provincial de Santander a l'Hospital Marqués de Valdecilla d'aquesta ciutat, conjuntura que aprofitaren per a fugir-ne el 19 de juliol de 1945. Luis Ochagabias Vélaz va caure mort el 15 de juliol de 1947 a Madrid (Espanya) en un enfrontament amb la policia franquista en el qual van morir dos agents. ***
Gabriel Rebolé Redín - Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat erròniament com Rebolet. Sos pares es deien José María Rebolé i Gregoria Redín. Es crià a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per «adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el «defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva «perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España. Sa companya fou Clementina González. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 al Centre Hospitalari Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc). Gabriel Rebolé Redín (1915-2008) ***
Necrològica
de José Vicente Burillo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977 - José Vicente Burillo: El 18 de març –algunes fonts citen el 17 de març– de 1916 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Villanueva de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista José Vicente Burillo. Sos pares es deien Pedro Vicente i Ángela Burillo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Villanueva de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir i arribar a zona republicana travessant les muntanyes. Enrolat en la «Columna Durruti», participà en combats als fronts d'Aragó i de Catalunya –segons algunes fonts el 30 de novembre de 1936 estava destinat, amb son germà Pedro Vicente Burillo, en la II Columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) al destacament d'Alcubierre al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). En 1942, durant l'Ocupació, participà en les vagues dels miners i va ser novament internat al camp de Vernet fins el 5 de juny de 1944, quan els nazis l'enviaren al camp disciplinari de l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, d'on el 18 d'agost d'aquell any aconseguí fugir-ne. Entre el 10 i el 12 de maig de 1945 participà en el Congrés de Federacions Locals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França). En 1947 es va reintegrar a les mines de La Grand Comba i milità en la Federació Local de la CNT. Amb una silicosi del 100%, va ser declarat no apte per a la feina, però continuà militant fins el seu final. Sa companya fou Basilia Anita Miral, amb qui tingué dos infants, Anna i Colette. José Vicente Burillo va morir el 3 de març de 1977 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Gabriela
Lahuerta Giménez - Gabriela Lahuerta
Giménez: El 18 de març
–algunes fonts
citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 neix a
Bronchales (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez,
també coneguda com Gabriela Aspas,
pel llinatge de son
company. Sos pares, masovers, es deien Salvador Lahuerta
Monzón
i Rafaela Giménez Rezusta, i ella era la tercera de set
germans
i
germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la
família va ser
detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble
pogueren fugir i passar a zona
republicana. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fou
infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital
de sang d'Utiel
(Plana d'Utiel, País Valencià) conegué
el militant anarcosindicalista Gabriel
Aspas Argilés, que més tard esdevingué
son company. Després d'Utiel marxà cap
al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País
Valencià), on part de sa
família s'havia refugiat, i treballà amb una
germana en una fàbrica de
laminació per a material bèl·lic. En
1938, a València (València, País
Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas
Argilés. En 1939, amb el triomf franquista,
Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de
presó en presó,
treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va
ser tancat
definitivament a la presó de València. A la
garjola, Aspas pogué conèixer sa
filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa
família es traslladà a Benaixeve
(Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a
la central elèctrica del pantà.
Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT
clandestina i
ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària
i realitzà tasques
d'intendència fins que la parella fou detinguda i
empresonada. A causa de la
seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser
recollida, amb sa
segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser
recollida
per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada,
ambdós treballaren
picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la
parella decidí passar
clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns
mesos després ella amb
ses nines. La família s'instal·là a
Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va
morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de
2000 al seu domicili de Besiers
(Llenguadoc, Occitània). Gabriel Aspas Argilés (1912-1997) ***
Rafael
Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos - Rafael Ruiz
Borao: El 18 de març de 1938 neix a
Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant
anarquista, i després comunista,
Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el
setembre de 1962 va
ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina,
a Saragossa (Aragó,
Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan
d'expressió clandestí Juventud
Libre. Els tres detinguts van
ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana
de Barcelona
(Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de
1962 va
ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres
anys de
presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser
condemnats en el mateix judici a 11
anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos
(Castella, Espanya),
s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista
d'Espanya (PCE). El 22
de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional.
Quan va sortir, continuà
militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO)
a
Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats
clandestines va ser
detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i
condemnat. ***
Josep
March Jou (1987) - Josep March Jou: El 18 de març de 1955 neix a Isona (actual Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep March Jou. De família pagesa, en 1974 esdevingué funcionari de Correus. En 1975 va ser detingut per les seves activitats anarcosindicalistes i en 1977 va ser acusat per les autoritats d'organitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1980 i 1981 fou secretari de la Federació Local de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1982 i 1983 secretari del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. En aquests anys va fer multitud de mítings i conferències per tot arreu (l'Hospitalet de Llobregat, Mollet, Barcelona, Rubí, Cornellà, Vitòria, etc.). El juliol de 1984, arran del IX Congrés de la CNT («Congrés Extraordinari d'Unificació») celebrat a Madrid (Espanya), on les dues branques confederals es tornaren a unir, fou el primer secretari del sector unificat, càrrec confirmat l'octubre de 1986. En el X Congrés de la CNT (Madrid, 18-21 de juny de 1987) va ser reelegit, càrrec que mantingué fins el XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) (Madrid, 1-3 de desembre de 1989). El juny de 1991 va ser novament elegit en el II Congrés Extraordinari de la CGT («Congrés de Coslada») i mantingué el càrrec fins novembre de 1992. En els anys noranta defensà el suport llibertari i de la CGT a Esquerra Unida (EU). A causa de desavinences internes, reduí la seva militància al Sindicat de Correus de la CGT. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara BOE Verde y Libertario, El Correo Libertario, Libre Pensamiento, Nosotros, La Oveja Negra, Rojo y Negro, Senda Libertaria, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, La Voz Confederal de Rubí, etc.
Defuncions
María del Tránsito Caballero - María Caballero:
El 18 de març de 1905 mor a Santiago (Xile)
l'anarcofeminista, anticlerical i
sindicalista María del Tránsito Caballero, que va
fer servir els pseudònims de Sombrerera
Revolucionaria i Una Rebelde.
Havia nascut cap el 1879 a
San Felipe (San Felipe de Aconcagua, Valparaíso, Xile) en
una família pagesa. Assistí
a una escola local i aconseguí estudis primaris, que
completà de manera
autodidacta. Quan tenia 10 anys s'establí a Santiago, on
començà a fer feina en
una floristeria. Posteriorment aprengué l'ofici de
barretaire de senyores. En
aquests anys s'educà en les qüestions socials,
llegint els clàssics anarquistes
(Jean Grave, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, etc.). Membre de la Societat
Artística, organitzà vetllades per a recaptar
diners per fer costat les
nombroses famílies que s'havien quedat en la
misèria i sense sostre arran del
cru hivern de 1900 i on venia flors de paper que ella fabricava.
Milità
activament en el Centre de Propaganda Anticlerical «Giordano
Bruno», en el Grup
Anarquista «La Luz» i en el Gremi de Barretaires.
També va col·laborar en la premsa
anarquista (La Batalla, La Luz, etc.), sota els
pseudònims Sobrerera Revolucionaria
i Una Rebelde. En 1902 va fer
costat el
moviment vaguístic dels empleats tramvia i dels ferrocarrils
promogut pel
moviment anarquista, participant en les seves assemblees. Arran d'un
accident, hagué
de minvar les seves activitats polítiques i malalta es va
veure obligada a
triar entre l'amputació del braç dret o deixar-se
morir, optant per la segona
opció. No obstant això, María
Caballero va morir, juntament amb 11 persones més
i més de dos-cents ferits, el 18 de març de 1905
en l'enfonsament de les
galeries del Teatro Lírico de Santiago (Xile) durant una
conferència
anticlerical del frare renegat i apòstata Juan
José Julio Elizalde (Pope Julio)
–algunes fonts apunten que
aquest «accident» va ser resultat d'un
sabotatge– i va ser enterrada l'endemà al
Cementiri General d'aquesta ciutat on la seva tomba sempre esta
adornada amb
una sempreviva. ***
Charles Bill segons la premsa de l'època - Charles Bill: El 18 de març de 1918 mor a Poissy (Illa de França, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Joseph Bill. Havia nascut el 23 de gener de 1892 a Nancy (Lorena, França). Sos pares es deien Michel Bill, fuster, i Catherine Madeleine Gérardin. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes. ***
Dagoberto Lami - Dagoberto Lami: El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco. ***
Francisco
Portales Sirgado amb sa família (1928) - Francisco
Portales Sirgado: El 18 de març de 1941
mor a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre anarquista i
anarcosindicalista Francisco Portales
Sirgado. Havia nascut el 10 de maig de 1871 a
Zahínos (Badajoz, Extremadura,
Espanya).
Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i
Catalina Sirgado,
mestra. Seguí la professió de sos pares i
després de treure's el títol, el 22
de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la
escola de Zahínos –dos dies
abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per
incompatibilitat
de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat
Civil «El Progreso de
Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i
gestionar la
propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos
del poble havien comprat en
subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual
ocupà diversos càrrecs
en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència
en 1905. Entre
1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser
elegit
alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de
gener de 1910 i desembre de
1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros
(Badajoz,
Extremadura, Espanya) per «detenció
arbitrària». En 1919 ocupà la
plaça de
mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella,
Espanya) i en 1922 exercí a
l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora,
Castella, Espanya). Sa companya fou
Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no
suraren tots;
aquests tingueren una educació moderna i avançada
a la seva època, i tots
tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres
d'ells
(Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la
Revolució, seguint
l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936
s'afilià al
Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'1
d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Entre novembre de
1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió
Provincial
d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va
col·laborar en una
comissió creada per a defensar el patrimoni
artístic provincial. Després del
triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de
Henares
(Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre
declaració jurada, on va
afermar la seva militància llibertària, a
Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella,
Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la
presó de Brihuega
(Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de
Guadalajara, on es va
instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en
uns assassinats
comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va
començar el procés
i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra
anarquista,
d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús
d'armes de foc,
d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot
això
deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny,
després de separar-lo
definitivament de la seva professió de docent, va ser
condemnat en consell de
guerra per «auxili a la rebel·lió
militar» a 20 anys, pena que va ser commutada
per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de
Guadalajara. El 10 de març de
1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al
penal
de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo
(Galícia). Durant la conducció en
corda de presos, va ser ingressat com a reclús en
trànsit a la presó de
Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941
Francisco Portales
Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va
morir per «col·lapse
cardíac a causa d'una insuficiència
mitral», però diversos testimonis afirmaren
que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a
llegir
altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa
família, el 18 de març
a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri
municipal d'El
Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà
la seva exhumació per a ser
enterrat dignament. Francisco Portales
Sirgado (1871-1941) ***
Mikhael Guerdjikov (1903) - Mikhael Guerdjikov: El 18 de març de 1947 mor a Sofia (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Havia nascut el 26 de gener de 1877 a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia. Va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir a Sofia. El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista. Mikhael Guerdjikov (1877-1947) ***
Necrològica
d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974 - Angelo
Carbonari:
El 18 de març de 1974 mor a
Alençon (Baixa Normandia, França)
l'anarquista O Gianobi Angelo Carbonari. Havia nascut el 23 de setembre
de 1898 a Roma (Itàlia). Sos pares es deien Nicola Carbonari
i
Brigida Marsili.
Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari.
Després de participar en
les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia)
s'hagué d'exiliar a
França. Visqué a Lió
(Arpitània) i després a Alençon.
Jutjat en absència per
les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se
li va
decretar l'expulsió de l'Estat francès,
però la mesura no prosperà gràcies a
la
intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant
l'ocupació nazi
s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser
detingut. Després de la
II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI
Regió) de la Federació
Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppa Tirito (Giuseppina),
milità en l'Aliança
Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i en
la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers
de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo
Carbonari va
morir a conseqüència d'un infart, cridant
«Visca l'Anarquia!», el 18 de març de
1974 al seu domicili d'Alençon (Baixa Normandia,
França) i fou
inhumat tres dies després al
cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució
d'homenatge de Kléber Duval. Son
fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també
fou militant
anarquista. ***
Necrològica
de Francesc Suñé Trenc apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3
d'agost de 1975 - Francesc
Suñé
Trenc: El 18 de març de 1975 mor a Chartres
(Centre,
França) l'anarcosindicalista
Francesc Suñé Trenc. Havia nascut el 17 d'agost
de 1901 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep
Suñé i Josepa Trenc. Paleta de
professió, durant els anys trenta milità
activament en el Sindicat de la
Construcció del barri barcelonès de
Gràcia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El 5 de desembre de 1932 va ser detingut, juntament amb
Ramon
Farrés, per haver exigit, en nom del sindicat, la
contractació de més treballadors
en una obra en construcció al carrer Travessera de
Barcelona. Exiliat després
de la guerra civil, formà part de la Federació
Local de Chartres. Membre de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), formà part de
l'Spanish Refugee
Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy
MacDonald a
Nova York (Nova York, EUA). Francesc Suñé Trenc
va morir el 18 de març de 1975
a l'Hospital Hôtel Dieu de Chartres (Centre,
França) a resultes d'un atac de
cor. ***
Necrològica
de Luis Castán Mora apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1980 - Luis Castán
Mora: El 18 de març de 1980 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Luis Joaquín Castán Mora.
Havia nascut el 22 de novembre de 1914 a Campo (Osca,
Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Manuel Castán
i Pilar Mora. Quan era molt jove emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya),
on s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries. Lluità contra el feixisme com a
milicià primer en la «Columna
Ortiz», després en la Centúria
«Regeneración» i a Lécera
(Saragossa, Aragó,
Espanya) en el regiment «Aragón
Confederal», que es va veure integrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola arran de la
militarització de les milícies. Va ser tinent de
Transmissions del II Batalló
del II Companyia de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió a
Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya). El 27 d'abril de 1938 va ser nomenat
capità del IV Batalló de
la 100 Brigada de la II Divisió. En 1939, amb el triomf
franquista, va caure
presoner dels feixistes a Alacant (Alacantí, País
Valencià) i va ser internat
al camp de concentració d'Albatera. Durant el franquisme i
la clandestinitat el
seu domicili va servir de refugi dels companys perseguits. En 1976
formava part
del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de Saragossa de la CNT. Fou
observador
en el V Congrés de la CNT celebrat a la Casa de Campo de
Madrid (Espanya). Sa
companya fou Felisa Lizabe Mozota. Luis Castán Mora va morir
de manera sobtada el
18 de març de 1980 a Saragossa (Aragó, Espanya) i
enterrat al cementiri de
Torrero de la ciutat. ***
Necrològica
de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981 -
Salvador Pla
Paula: El 18 de març de 1981 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Havia nascut el 22 de
setembre –el 10 de setembre
segons la restitució de 1946 de l'arxiu del registre civil–
de 1907
a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). Sos
pares es deien José Pla
Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les
Joventuts
Llibertàries a València. En 1933
intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer
i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys
republicans
col·laborà en El Libertario, Solidaridad
Obrera i La Voz de
las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a
formar part, per les
Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de
l'Ajuntament d'Ontinyent,
però el 29 de gener de 1937 dimití per
«necessitats internes de
l'organització». L'1 de desembre de 1937
entrà a formar part d'un nou Consell
Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor
el 8 d'abril de
1938. Després lluità enquadrat en la
«Columna Ibèria» als fronts valencians i
de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa
s'exilià a França, on patí els
camps de concentració i les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan
es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp
d'Argelers. Quan
preparava la seva evasió amb un altre company, Joan
Anglès, fou traslladat al
fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se.
Ficat en una masmorra,
el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a
Orà, fou
enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa.
Després, aconseguí
fugir-hi amb El Barbudo i altre company.
Després de la II Guerra mundial
treballà al departament de Tarn i ocupà
càrrecs orgànics en la Federació Local
de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la
reorganització de la CNT
d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT
de París. Entre
1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la
Regional de Llevant
de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18
de març
de 1981, després d'una delicada intervenció
quirúrgica, a l'Hospital Larrey de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després a Albi
(Llenguadoc, Occitània). Deixà companya,
María Cisteré Massip. ***
Pilar Grangel Arrufat (1941) - Pilar Grangel Arrufat:
El 18 de març de
1987 mor a l'Amalon
(Llenguadoc, Occitània) la pedagoga racionalista i militant
anarcosindicalista Maria del Pilar
Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel
i Arrufas. Havia
nascut el 12 d'octubre de 1893 –el certificat
de defunció cita erròniament el 19 d'octubre de 1894–
a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País
Valencià). Sos pares es deien Francisco Grangel Bernad,
jornaler, i Vicenta Arrufat Alambillaga. Instal·lada a
Barcelona
(Catalunya),
va afiliar-se a la Secció de
Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable
amb son
company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato
Llull) de la racionalista Escola
Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del
Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar
amb Solidaridad Obrera de
València. Fundà
amb altres companyes el grup «Brises
Llibertàries», creat també a Sants dins
del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones
obreres, i en
1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural
Femení, que es reunia
al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936
assistí al Congrés
de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la
vaga
general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta).
Durant
la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint
en el seu òrgan d'expressió
del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar
de la
Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les
fundadores –amb
Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i
Palmira Puntes, entre d'altres– del
Comitè Femení de Solidaritat
Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de
muntar un taller de confecció de roba per al front, fer
cursets d'infermeria i
de puericultura, impartir conferències
propagandístiques, etc. En aquesta època
va col·laborar en Esfuerzo,
òrgan d'expressió de la Federació
Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de
1937 no va fer costat
el grup de «Mujeres Libres» que va demanar
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un
míting de dones antifeixistes
per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona,
juntament amb
Nita Nahuel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat
Mercadé, Isabel Azuara
i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT).
Va substituir Áurea
Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona
com a directora
pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar
per evacuar el juny de 1938
un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar
la contesa va marxa
a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se
a Clarmont d'Erau.
En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van
fracassar, es va
instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va
col·laborar en la
premsa de l'exili (Cenit,
Espoir,
etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la
família d'editors
catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós
Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i
va exercir com a representant a França de les seves
Ediciones Vértice. En 1973
va fer una conferència a París. L'actriu,
cantant, especialista lorquiana i
llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.
Retirada a la Residència Paul Valéry de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), Pilar Grangel Arrufat va morir el 18 de
març de 1987 a l'Amalon (Llenguadoc, Occitània). Pilar Grangel Arrufat (1893-1987) ***
Aristide
Ribolini - Aristide
Ribolini: El 18 de març de 1994
–algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973–
mor a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA) l'anarquista
Aristide Carlo Ribolini,
que va fer servir els pseudònims Batista
Leonardi i Battista Izze.
Havia
nascut el 2 de març de 1899 a Carrara (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien
Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola
elemental i de molt jove
s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de
marbre de Carrara,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
la feina i tingué una certa
influència dins del moviment llibertari local ja que sempre
era present a totes
les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil
«Germinal» i l'any
següent de la Lliga Proletària dels
Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador
de la redacció dels periòdics de Carrara Il
Cavatore (1911-1921) i Il '94
(1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi.
També
assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21
d'octubre de 1920 va ser
detingut sota l'acusació de ser l'autor de
l'explosió d'una bomba a la Banca
d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest
d'Errico Malatesta i
d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves.
Immediatament va ser
acusat de ferir un feixista, però també va ser
absolt. Després d'aquests
episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les
represàlies dels escamots
feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a
prop de Niça (País Niçard,
Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa
companya Giuseppina Morelli a
Marsella (Provença, Occitània), acollit al
domicili de l'anarquista Gino
Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats
italianes, arran de
l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la
seva detenció, però
pogué fugir i marxà cap a Amèrica,
instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA).
En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb
l'ordre de
detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a
Bèlgica. Entre els anys
1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi
–també va fer servir el de Battista
Izze–, on treballava de marbrista i sempre
destacant com a
anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior
italià
en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937
lluità en una columna
anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser
descobert per les
autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de
reclusió, que finalment
se'n reduïren a 18 mesos, per «violació
del decret d'expulsió» i per
«incitació
a l'odi de classes», pena que acomplí a la
presó de Nimes (Llenguadoc,
Occitània). En 1940, quan estava tancat a la
presó marsellesa de Chave, en
aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i
França, les autoritats
italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels
ciutadans
italians detinguts a França, però ell es
negà retornar a Itàlia i en 1942
encara residia a França. Aquest mateix any es
traslladà a Califòrnia (EUA). En
1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958
treballava en una botiga
de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo
(Califòrnia, EUA). El 25
d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. ---
|
![[17/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/03]") |
|
![[19/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/03]") |
|
|
| Actualització: 18-03-24 |