|
---
Anarcoefemèrides
del 18 d'abril Esdeveniments
Capçalera del primer
número de La Justicia
Humana - Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes. ***
We have fed you all a thousand years - Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW. We have fed you all a thousand years ***
"Los Amigos de Durruti" - Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»– i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) –militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».
Naixements
Antero de Quental (ca. 1864) -
Antero de
Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa
de São Miguel, Açores)
l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de
Quental. Era fill
de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil
portuguesa, i
d'Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans.
Després de rebre,
especialment de sa mare, una educació religiosa i
tradicional, i de fer els
estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la
seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola
Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de
Sao Bento de Coimbra
(1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la
Universitat de Coïmbra (Coïmbra,
Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees
socialistes i les
lluites d'emancipació nacional de Polònia i
d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do
Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt
influenciada per les
pràctiques maçòniques creada amb la
finalitat de renovar el país mitjançant la
literatura i que durant les turmentes elèctriques
realitzaven uns rituals on es
llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta
època col·laborà en O
Académico. En 1861 publicà els seus
primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada
«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la
«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una
«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que
en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades
«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos
–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació
«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reedità
Odes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat
«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
un cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com ara
Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc. Antero de Quental
(1842-1891) ***
Jo Labadie fotografiat per
Millard (Detroit) - Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA). ***
Notícia
de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892 -
Gabriel Charitat:
El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània)
l'anarquista Gabriel
Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël
Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i
Françoise
Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
l'endemà es presentà a la «Imprimerie
Jurassianne», al número 24 del carrer
Grottes, amb la intenció d'encarregar la
impressió d'un full, però com que estava
tancada, trobà una altra impremta
(«Schira») on va estampar 1.000 exemplars,
amb un peu d'impremta inventat, del full Appel
au travailleurs suisses, on es feia una crida a la
insurrecció, a la crema
de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la
Revolució social, entre
altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir
la crida a Lausana
(Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa),
però a Friburg (Friburg, Suïssa) va
ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un
carnet
professional a nom de Raphaël Slinger,
una carta personal, un exemplar del fullet Évolution
et révolution d'Élisée
Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de
periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior
publicació. Durant
l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells
revolucionaris amb
la intenció de ser detingut i ser reclòs per a
aprendre un ofici a la presó. La
policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni
suïssos.
La seva detenció es va produir en plena
investigació federal sobre els
anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat
internacionalment.
Finalment, però, després d'elaborar un dossier de
150 pàgines, el procurador va
concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats
federals suïsses
i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna.
En 1889
treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la
policia assenyalà
que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les
fàbriques i per
tot arreu un petit fascicle titula Chants
du peuple, amb les lletres de cançons
revolucionàries (La canaille,
Le chant des
travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el
Tribunal Correccional de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de
presó per haver dirigit al
procurador de la República una carta on proferia
injúries contra els
magistrats. En aquesta època treballava de manobra a
l'empresa «Ferraton» de
Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a
Saint-Étienne després de menjar a l'establiment
de Rouchouse, al carrer
Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893
el seu domicili,
ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seu
últim
domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de
Firminy. Acompanyat de
sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer,
Gabriel
Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy
(Forez,
Arpitània). ***
Silvio
Giovanni Manetti -
Silvio Giovanni
Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello
(Vèneto, Itàlia) el propagandista
anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino
Manetti i
Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25
d'abril de 1882 emigrà
amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Treballà en diferents feines
(xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys
s'enrolà voluntari com a
mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys,
aconseguint el grau de sotscaporal
timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat.
Va casar-se amb
Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del
periòdic anarquista
L'Agitazione, va signar la protesta
per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les
associacions anarquistes
que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques,
Itàlia). Segons la
policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2
d'agost
de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de
reclusió
per «lesions personals». El setembre de 1898 va
anar a Iselle (Trasquera,
Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de
construcció del túnel de
Sempione, però, sense treball i sense mitjans de
subsistència, va ser detingut
i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva
participació en
conferències i reunions anarquistes i la seva activitat
propagandística. En
1902 retornà a Gavello i participà en el moviment
sindicalista de les lligues,
essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local.
També participà en les
organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la
Federació de la
Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto,
Itàlia). Va fer de corresponsal dels
periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la
derrota del
moviment de les lligues, reprengué la seva vida de
rodamón i durant uns anys va
fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908
retornà a Gavello. En
1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912
a Venècia (Vèneto, Itàlia),
on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins
l'esclat de la
Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de
Venècia. Entre 1925
i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor,
viatjant arreu
d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la
fàbrica de la «Società
Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima
d'Alumini del Vèneto) de Marghera
(Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat
el novembre de 1936 per les seves idees
polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de
desembre d'aquell any. A
partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen
com a «simpatitzant
de l'actual Règim», és a dir, el
feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de
controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de
1949 a
Venècia (Vèneto, Itàlia). ***
Notícia
de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari
parisenc La
Liberté del 12 de maig de 1912 - Joseph
Petitdemange: El 18
d'abril de 1883 neix a Épinal (Lorena, França)
l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Petitdemange,
també conegut com Albert Rochet.
Sos
pares es deien Julien Petitdemange,
cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner
metal·lúrgic i mecànic. El juny de
1901 s'allistà per cinc anys en la
tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia,
França). Un cop lliure en
1906, s'instal·là a París. El 29 de
setembre de 1909 va ser condemnat pel
Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la
policia ferroviària.
A principis de la dècada vivia al número 36 del
carrer Clignancourt del XVIII
Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la
Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal
de Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França) el condemnà en
rebel·lia per infracció a la policia
ferroviària
a 15 dies de presó. El març de 1911
passà a residir a Lió (Arpitània), on
treballà en diferents tallers mecànics, sobretot
al de l'empresa d'automoció de
Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquesta
època, sota
el nom d'Albert Rochet, vivia al
número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió
entrà en relació amb l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911
s'associà amb aquest per a
l'explotació d'un taller de reparació de
bicicletes al número 3 bis de la carretera
de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de
robatoris
perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell
s'integrà. A Lió no
freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El
10 de maig de 1912
l'Audiència del Roine el condemna a un any de
presó per complicitat en robatori
i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda
Bonnot». Cap el maig
de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella
(Provença, Occitània), on participà
en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons
informes
policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es
reunia al número 48 del
carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer
d'Aubagne i
treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A
mitjans de maig de
1913 participà en una xerrada («Les intellectuels
et le peuple») de Charles
Hotz (Édouard Rothen)
organitzada pel
Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va
ser mobilitzat en
una secció d'aviació de Troyes (Xampanya,
França). El 24 de juny de 1916 es
casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Aquitània) amb Juliette Marguerite
Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir
el 27 de maig de
1971 al seu domicili, al número 6 del carrer
Duméril, del XIII Districte de
París (França). ***
Notícia
sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de
Lens L'Action
Syndicale del 17 de maig 1908 - Albert Sauvanet:
El 18
d'abril de 1887 neix a Comentriac (Alvèrnia,
Occitània) –va ser registrat
erròniament amb el llinatge Sauvannet–
l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet,
més conegut com Albert Sauvanet.
Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie
Clairet. Orfe
de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys
començà a treballar de
mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a
la fàbrica de tubs
metàl·lics de Montluçon
(Alvèrnia, Occitània) i dos anys
després va sortir com
a ferrador i forjador. El gener de 1907
s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar
de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais,
França). Visqué
primer a Billy-Montigny i després a Rovroy
(Nord-Pas-de-Calais, França),
militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat
Jove», encapçalat per l'anarquista
Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys
(Jules Cormeray,
Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de
Liévin
(Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action
Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del
diputat socialista
Émile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat
per un grup de
seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els
quatre anarquistes van ser
lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de
maó a la templa
dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb
un
fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els
anarquistes. Els
gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la
comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès.
Finalment, hores
després, arribà un metge, però ja no
va poder fer res. Albert Sauvanet va morir
el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França)
envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia
a l'hospital, va ser portat a
la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies
després va ser
enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i
amb discursos de
Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest
mateix dia 6 de
maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del
Poble de Lens, on
assistiren unes 1.500 persones. L'Action
Syndicaliste edità quatre postals en el seu
record: una del «diputat-obrer»
Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una
quarta del seu
funeral. ***
Alexander
Granach (1920) - Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare. Alexander Granach (1890- 1945) ***
Claro José Sendón Lamela - Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral. Claro José Sendón Lamela (1897-1937) ***
Necrològica
de Tomás Martínez Dubal apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
març de 1989 -
Tomás Martínez
Dubal: El 18 d'abril de 1901 neix a Vilamarxant (Camp de
Túria, País Valencià)
l'anarcosindicalista Tomás Martínez Dubal. Sos
pares es deien Tomás Martínez i
Rosalía Dubal. Exiliat a França, fou durant molts
d'anys secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos d'Istre, població on residia amb sa
companya Pilar Castañer
Soria. Malalt, Tomás Martínez Dubal va morir el
29 de desembre de 1988 al seu
domicili d'Istre (Provença, Occitània). ***
Maria
Ciarravano -
Maria Ciarravano:
El 18 d'abril de 1904 neix a Salcito (Molise, Itàlia) la
costurera anarquista
Maria Ciarravano. Sos pares es deien Valerio Ciarravano, paleta de
professió, i
Vincenza Donadoni, i era la tercera de set germans. Es va traslladar a
Cerignola (Pulla, Itàlia) i posteriorment a Roma. En 1924 es
casà amb Sergio Di
Modugno, també anarquista, amb qui tingué un
fill, Icilio. Després d'un temps
empresonat, a començament de 1927 Di Modugno
emigrà clandestinament a París
(França). El 13 de setembre de 1927 Di Modugno es
presentà al consolat italià
de París per demanar un passaport a nom de la seva companya
i del seu fill i
davant la negativa del vicecònsol Carlo Nardini, boig de
ràbia, el matà de dos
trets de pistola, patint seguidament una greu crisi
epilèptica que va impedir
qualsevol interrogatori per part de la policia i que acabà
portant-lo a un
manicomi de la ciutat. El 10 d'octubre de 1927, acusada de compartir
les
mateixes idees que el seu marit, la Comissió Provincial de
Roma li va assignar
confinament per cinc anys i el 19 de novembre va ser portada amb son
fill a Lipari.
En aquesta illa conegué l'anarquista Giovanni Domaschi,
també confinat, que
esdevingué son company. El 31 de desembre de 1927, a Lipari,
arran de protestar
per la reducció de les assignacions per als confinats, va
ser detinguda;
jutjada el 14 de gener de 1928, va ser condemnada a 15 dies de
presó per
ultratges a un sergent de la Seguretat Pública. Des de
febrer de 1928 Domaschi
va ser reclòs a la presó de Lipari mentre
esperava ser jutjat per un Tribunal
Especial i ella va contribuir a l'organització de la seva
evasió de l'illa i la
d'altres companys. Mentrestant, el juliol, va ser arrestada alguns dies
per
violació del confinament. El 20 de juliol de 1928 Domaschi,
Alfredo
Michelagnoli, Giovanni Battista Canepa i Mario Magri aconseguiren
evadir-se,
però el grup va ser enxampat dos dies després. El
novembre de 1928 va ser
jutjada per aquest intent d'evasió i condemnada per un
tribuna de Messina
(Sicília) a tres mesos de presó per incompliment
de les obligacions del
confinament. El gener de 1929 adquirí les eines
necessàries per a un segon
intent d'evasió de Domaschi que efectuà, amb
Antonio Spangaro, el 16 de febrer
de 1929, però van ser capturats dies després. A
Ponza entaulà relacions amb l'anarquista
Ludovico Zamboni, germà d'Anteo, també confinat.
El febrer de 1931 l'ordre de
confinament va ser commutada per una amonestació.
Després es traslladà a
Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué amb
Zamboni i, el març de 1932,
d'aquesta unió nasqué un fill que va ser batejat
com Anteo. El novembre de 1932
va ser absolta de la seva amonestació en ocasió
del desè aniversari de la
«Marxa sobre Roma». El juliol de 1933 el seu nom va
ser inscrit en el llistat del
prefecte d'Alessandria de subversius terroristes o capaços
d'efectuar actes
terroristes. El setembre de 1933 es va traslladar a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) amb Ludovico Zamboni i el petit Anteo. El juliol de
1937 va ser inclosa
pel Ministeri de l'Interior en la llista de subversius terroristes o
capaços de
cometre atemptats. Entre 1937 i 1938 va ser detinguda uns dies en
ocasió de la
visita dels reis i d'Adolf Hitler. El novembre de 1938 va ser inclosa
en la
relació de persones a detenir en determinades
circumstàncies. L'últim document
sobre la seva persona és del 19 de febrer de 1945, aixecat
per la Prefectura
Republicana de Bolonya, on diu que resideix en aquesta ciutat i que de
la seva
conducta no política no hi ha res a dir. Maria Ciarravano va
morir en 1965 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Elías
López Gracia - Elías López Gracia: El 18 d'abril de 1904 neix a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Santolarieta (Santa Eulalia de La Peña, Nueno, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Vivia a Osca (Aragó, Espanya), on treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga general d'abril de 1933 va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936 pogué passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any intervingué en la presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió «Ascaso», Elías López Gracia va morir en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova, Andalusia, Espanya). Altres fonts diuen que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i que després passà per un camp de concentració de la zona de València (País Valencià) i que, tal vegada, acabà exiliant-se. ***
Necrològica
de Pedro Tudela Corbalán apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1975 -
Pedro Tudela
Corbalán:
El 18 d'abril
de
1906 neix a Cehegín
(Múrcia, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Pedro Tudela Corbalán. Sos pares es
deien Francisco Tudela
Bernad, colono,
i Maravilla Corbalán González. Quan era molt jove
emigrà a
Catalunya. Obrer trefilador,
començà a militar en el Sindicat de
Metal·lúrgics de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) en els anys vint. Formà part de la
Federació Local de Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1930
participà en la «Subscripció
Internacional a favor dels presos per qüestions
socials» organitzada per La Revista
Blanca i en 1931 i 1932 per
les que administrà El Luchador.
L'agost de 1931 fou un dels promotors de la creació del grup
anarquista «Los
Fuertes» de Vilafranca del Penedès, que
s'adherí a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El 15 de desembre de 1933 va ser detingut per
la Guàrdia Civil a
Vilafranca del Penedès acusat de participar en el robatori
de dinamita a la
fàbrica de ciment Miret, a la localitat dels Monjos (Alt
Penedès, Catalunya),
així com en la col·locació de diversos
artefactes explosius als pals de la
línia d'alta tensió de Vilafranca del
Penedès. El 8 de gener de 1934 va ser
jutjat pel Tribunal d'Urgència pels citats fets, juntament
amb Ramón Andrés, Juan
Fausto, Purificación Jara i Josep Vilagrà, i va
ser condemnat a dos anys de
reclusió. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial visqué un temps a Sant Joan de Pladecorts
(Vallespir, Catalunya
Nord) i posteriorment milità en la Federació
Local de Lo Martegue (Provença,
Occitània), de la qual va ser secretari i delegat en
diferents plens i
congressos confederals. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al
Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York
(Nova York,
EUA). Pedro Tudela Corbalán va morir el 13 de
març de 1975 a l'Hospital
Salvator de Marsella (Provença, Occitània) i fou
enterrat dos dies després al
cementiri de Saint-Pierre d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 d'abril de 1993 - Lorenzo Muniesa Muniesa: El 18 d'abril de 1909 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Muniesa Muniesa –en algunes fonts el citen erròniament Minuesa. Sos pares es deien Francisco Agustín Muniesa Ferreruela, espardanyer, i Catalina Muniesa Quilez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució sa companya, Isabel Lerín Cotaina, resultà morta i confià sa filla Isabel, d'un any i mig, als avis i ell s'enrolà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front, patí l'amputació del braç dret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. En 1948 aconseguí que sa filla passés la frontera per Andorra i amb ella s'instal·là a Montalban, on milità en la CNT local. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Lorenzo Muniesa Muniesa va morir el 5 de febrer de 1993 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Manuel
Suárez García - Manuel Suárez
García: El 18
d'abril de
1921 neix a
Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Sos
pares, llauradors, es deien
Manuel Suárez Rodríguez i Josefa
García Bogas.
Quan era infant entrà en
contacte amb el
pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori,
Errico Malatesta, etc.)
i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera,
etc.) i a
través de
les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les
seves gires propagandístiques.
En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i
al Sindicat d'Oficis Diversos
de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la
Revolució passà al Sindicat
de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual
impulsà
la incautació de finques rústiques. Amb el triomf
feixista, aconseguí fugí amb
un pesquer cap a Orà (Algèria), però
no dels camps de concentració (Suzzoni i
Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les
quals va
fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al
desembarcament aliat
de Casablanca. Durant aquesta època africana
aprengué esperanto. Amb
l'Alliberament passà a França i,
després d'un temps a la col·lectivitat
d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on
participà en la reorganització
confederal. Després s'instal·là a
París, on treballà en la construcció i
en la
metal·lúrgia fins a la seva jubilació
en 1981. A partir de 1977 realitzà
viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là,
afiliant-se a la Federació
Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez
García va morir el
10 de gener de 2010 al seu domicili d'Adra (Almeria, Andalusia,
Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Manuel Suárez
García (1921-2010) ***
Joan Vicente Castells - Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Josep Miquel Vicente i Castells. Sos pares es deien Joan Vicente Trinch, jornaler, i Carme Castells Rosell. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic –Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.– i obres monogràfiques –La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Nou d'aquesta localitat. El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular. Joan Vicente Castells (1921-2010) ***
Emeterio Vilamosa Marco (Armand Vilamosa) - Armand Vilamosa: El 18 d'abril de 1925 neix a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Emeterio Vilamosa Marco, més conegut com Armand Vilamosa. Era fill de Joan Vilamosa i d'Assumpta Marco. Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) i passà temporades a Borriana (Plana Baixa, País Valencià), d'on era sa mare. En els anys bèl·lics estudià a l'Escola Moderna de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), regentada per les germanes Igualdad i Natura Ocaña Sánchez. En 1938 va morir sa mare de part i deixà els estudis per ajudar l'economia familiar. En aquesta època aprengué a tocar el clarinet i acabà en una banda musical. Amb el pare mobilitzat al final de la guerra civil, en 1939 passà a França amb un oncle seu, també anarcosindicalista, i sa família. A França passà per diversos indrets de refugi i camps de concentració (Portvendres, Véron, Vilafranca de Roergue i Ville Neuve). Durant la II Guerra Mundial visqué amb una família a Laveyron (Delfinat, Arpitània), població on aprengué l'ofici de forner i treballà el camp. S'integrà en les Joventuts Llibertàries i participà activament en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el exili. En 1951 es casà amb l'anarcosindicalista i esperantista Dalia Sanz Sánchez i la parella, i el germà d'ella Eliseo Sanz Sánchez, el novembre d'aquell any s'establí, amb el suport de la International Refugee Organization (IRO, Organització Internacional dels Refugiats), amb Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). La parella s'integrà en la colònia d'anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb el pedagog anarquista Joan Puig Elías. En 1966 retornà a França i s'instal·là a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on es guanyà la vida treballant de fuster i ebenista. Força actiu, amb son companya, en la Colònia Espanyola de Besiers, participaren activament en les activitats organitzades pels grups anarquistes, especialment amb la companyia teatral «Amor al Arte». Bon aficionat al cinema, col·laborà en el Cineclub local. També tingué molta amistat amb les parelles llibertaries Sara Berenguer Laosa i Jesús Guillén Bertolín (Guillembert) i Marcela Franco Román i Emili Valls Puig. Posseïdor d'una gran biblioteca, col·laborà amb la «Fundació Salvador Seguí» i el setembre de 1993 participà en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França» que tingué lloc a Besiers. El seu testimoni va ser recollit en els llibres La guerre dei bambini. Da Sarajevo a Sarajevo (1998), de Maria Cristina Giuntella i Isabella Nardi; La voz de los vencidos. El exilio republicano de 1939 (2005), d'Alicia Alted Vigil; i Voces libres. Historia oral del movimiento libertario español (2021), de Rafael Maestre Marín. Armand Vilamosa va morir el 19 d'abril de 2019 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i pocs dies després va morir sa companya, amb qui havia tingut un fill, Helios, i una filla, Ingrid. Dalia Sanz Sánchez
(1928-2019) ***
Marco Airoldi - Marco Airoldi:
El 18 d'abril de 1947 neix a Treviglio (Llombardia,
Itàlia) l'antropòleg, historiador,
gastrònom i militant anarquista Marco
Airoldi Santagiuliana. Sos pares es deien Luigi Airoldi i Bice Santagiuliana. Fill d'una coneguda família
intel·lectual de Treviglio, era nebot dels
historiadors i escriptors Tullio i Ildebrando Santagiuliana. Des de ben
jovenet
formà part del Cercle Anarquista «Ponte della
Ghisolfa» de Milà (Llombardia,
Itàlia). Després de diplomar-se en 1966 de perit
agrari a Treviglio, en 1973 es
va graduar en Ciències i Tecnologies Agràries a
la Facultat d'Agrària de la Universitat
de Milà, especialitzant-se entre 1974 i 1975 en economia del
desenvolupament i
en sociologia a l'Institut Agronòmic Mediterrani de la
Universitat de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). Durant una vintena d'anys va
treballar en projectes de
desenvolupament de la Food and Agriculture Organization (FAO,
Organització de
les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) a
l'Àfrica (República
Centreafricana i Cap Verd, especialment) i en la cooperació
italiana i europea
a diversos països (Benín, Marroc, etc.). A
més, en tots aquests anys conreà les
seves passions intel·lectuals (història,
antropologia, etc.) i vitals (cuina, horticultura,
etc.). Sempre integrat en el moviment anarquista, va fer costat el
«Centro
Studio Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli». En 2010
s'instal·là a Niça (País
Niçard, Occitània). Fou autor, a més
d'estudis i informes tècnics sobre cooperació,
dels llibres Quinto Quarto. Tesori e fantasmi del gusto
(1995 i 2010,
amb Franco Fanzaga), Al contadin non far sapere (memento per
onnivori
intelligenti) (2013), Assaggi (2019) i C'era
una volta... la stampa
(2003). Al final de sa vida treballava en la traducció d'un
llibre sobre el
mariscal francès Odet de Foix, vescomte de Lautrec. Greument
malalt durant molt
de temps, Marco Airoldi va morir el 8 d'agost de 2022 a la Clínica Madeleine Rémuzat del
XII
Districte de Marsella (Provença, Occitània).
Defuncions
Alphonse Anon - Alphonse Anon: El
18
d'abril de 1934 mor a Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarquista Alphonse
Anon –el segon nom Adolphe citat en
alguns registres policíacs, no
apareix a l'acta de naixement. Havia nascut el 28 de gener de 1856 a
Corbeny (Picardia, França). Era fill de Joseph Marcel Anon,
manobre,
i d'Élise
Élisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant
de jardiner i de
vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel
Tribunal de Laon
(Picardia, França) a sis dies de presó i a 50
francs de multa per «possessió il·legal
d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre
de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes,
França) a 15 dies de presó per
«complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la
vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup
socialista local. En
1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista
revolucionari La
Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any
també visqué a Venteuil i a
Châtillon-sur-Marne,
on va distribuir Le Père Peinard i La
Révolte. En 1889 treballava
de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on
milità en el moviment
anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery
amb l'obrera
teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres
infants, que portaren els noms
de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent
del setmanari
publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire de
la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser
detingut per «pertinença
a una societat criminal», però el seu cas va ser
sobresegut. El 25 d'abril de
1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va
ser detingut
preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig.
L'11 de setembre de
1892 organitzà a Damery la conferència
«Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per
la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de
presó per «incitació a la
violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892,
segons informes policíacs, els
anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè
aquesta havia rebut un
diners per fer reaparèixer Le Déchard
i aquest els havia disposats per al
seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del
grup de fusters revolucionaris
de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de
«socialista
revolucionari no perillós». Posteriorment
s'integrà a les files comunistes i va
ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França), població
on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i,
més tard, candidat a
delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné,
periòdic comunista de Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut
el 24 el juny de
1930 a Lilla sota l'acusació de
«provocació de militars a la
desobediència»;
malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser
condemnat
a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse
Anon va morir el 18
d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais,
França) i,
després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat
quatre dies després
al cementiri d'aquesta població. ***
Notícia
de la condemna de Giuseppe Prato apareguda en el diari
parisenc L'Univers
del 12 de maig de 1904 - Giuseppe Prato: El
18 d'abril de 1934 mor a
Torí (Piemont,
Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Prato, conegut com Joseph Prato.
Havia nascut el 13 de novembre de 1866 a Torí (Piemont,
Itàlia).
Era fill de
Francesco Prato i d'Anna Vaira. Es guanyava la vida treballant
d'ajustador mecànic.
En 1887 va ser condemnat a sis mesos de presó per
«rebel·lió» i en 1888 a dos
mesos per «possessió d'un ganivet». En
1889 va ser condemnat a 15 dies de presó
per «ultratges a guàrdies municipals», a
sis mesos per «ús de moneda falsa» i a
15 dies pel Tribunal de Savona (Ligúria, Itàlia)
per una baralla. També en 1889
va ser condemnat pel Tribunal de Torí a dos mesos de
presó per «violació de
l'ordre d'expulsió de Savona» i no presentar-se
davant el comissari local. En
1890 es traslladà a Conegliano Ligure (Ligúria,
Itàlia) i en 1891 va ser
condemnat a Sampierdarena (Gènova, Ligúria) a 15
dies de presó per «ultratge i
negativa a identificació». En 1892
emigrà a Suïssa, on s'integrà en un grup
anarquista italià expropiador (Luigi Boscatti, Carlo
Carrera, Luigia Castellard,
Germondo Chiovattero, Lorenzo Cuillè, Giuseppe Forni,
Bernardo Gai, Samuele
Haller, Maria Levent, Pietro Podio, Desiderato Rizzolini, Giovanni
Vola, etc.) de
Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1894 va ser expulsat i
s'establí a França. A
finals de 1894 figurava en un llistà confidencial
d'anarquistes estrangers no
expulsats residents fora de França. En 1896 va ser detingut
a Marsella
(Provença, Occitània) i el 29 d'abril de 1896 se
li va decretar l'expulsió de
França. En 1899 col·laborà en La
Riforma Sociale. Instal·lat a Pinerolo
(Torí,
Piemont, Itàlia). En 1903 retornà a
Torí i l'any següent es traslladà a
París
(França), on va ser detingut per
«infracció del decret
d'expulsió»; jutjat l'11
de maig de 1904 pel X Tribunal Correccional de París, va ser
condemnat a 20
dies de presó i se li va decretar l'expulsió del
país. Repatriat, s'establí a
Fossano (Piemont, Itàlia), on trobà feina en un
taller. En 1907 es traslladà a
Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra retornà a
Torí. L'octubre de 1921
va ser detingut en una manifestació no autoritzada davant el
consolat
nord-americà a favor dels militants anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar una granada de
mà i
llibres subversius. En 1931, per la seva edat, va ser eliminat del
llista de
subversius. Giuseppe Prato va morir el 18 d'abril de 1934 a
Torí (Piemont,
Itàlia). ***
Anagrama de la CNT de Lleida - Jaume Escalé Trillo: El 18 d'abril de 1940 és afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Escalé Trillo –a vegades els seus llinatges se citen erròniament com a Escabe i Filló. Havia nascut en 1905 a Cal Garrelles d'Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Quan era un infant s'instal·là a Madrid. Ferroviari de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou un dels fundadors durant la II República de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària. El maig de 1932 fou detingut a Sallent. L'abril de 1936 retornà a Lleida per tenir cura de sa mare. Va ser secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT de la Zona VIII –entre 1936, en substitució de Cèsar Broto Villegas, i mitjans d'octubre de 1937, en què deixà el càrrec, que fou ocupat per Sirio del Solar, provinent del País Basc–, i membre del Comitè de Salut Pública i del Tribunal Popular. La seva tasca propagandística destacà des del punt de vista radiofònic. El 5 de novembre de 1936, en el Ple de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT de Lleida, es mostrà partidari del reclutament forçós i de la militarització. Entre el 6 de novembre i el 30 de desembre de 1936 formà part, en nom de la CNT-FAI, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT de Lleida –els altres membres en van ser Félix Lorenzo Páramo i Miquel París (CNT-FAI) i Queraltó, Lluís García-Lago i Josep Arias Bringola (UGT-PSUC). El 29 de novembre de 1936 va fer mítings, representant la CNT en aquest Comitè d'Enllaç, a Tàrrega i a Cervera, amb Francesc Tomàs (FAI), Rafael Aleñar (UGT) i Lluís García-Lago (PSUC). El 29 de gener de 1937 participà a Barcelona en el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT. El 3 de març de 1937 fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Lleida, tot i que va deixar aquest càrrec després de la forta crisi municipal del consistori lleidatà de maig del mateix any, quan comunistes i anarquistes abandonaren el govern municipal. El 28 de març de 1937 participà en la creació de l'Ateneu Llibertari de Lleida, formant part de la directiva com a membre de la seva Secció de Propaganda. El 12 de juny de 1937, com a secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT, elaborà un informe per al Comitè Nacional confederal on es queixava de les campanyes contrarevolucionàries que el sindicat patia arran dels «Fets de Maig» de 1937, fet que suposava una pèrdua constant d'afiliats especialment al camp, i on criticava l'actitud del comissari Francesc Viadiu, que afavoria els discursos anticonfederals. El juliol del 1937 mantingué una forta polèmica en el periòdic Acracia, amb el suport d'Agustí Villas, en contra de la versió aportada per Francesc Viadiu sobre la detenció del xofer de Raimundo Villafañes, representant del Consell Regional de Defensa d'Aragó. També fou comissari de batalló. Jaume Escalé Trillo va ser detingut per les tropes feixistes, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió» el 19 d'octubre de 1939 i afusellat el 18 d'abril de 1940 a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya). ***
Vittorio Morneghini - Vittorio Morneghini: El 18 d'abril de 1945 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a Milà (Llombardia). Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Felipe
Alaiz - Felipe Alaiz
de Pablo: El
18 d'abril de
1959 mor a París
(França) el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo.
Havia nascut el 23 de
maig de 1887 a Bellver de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Felipe Alaiz,
capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i
Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida
i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb
Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa –Aragón,
que va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,
Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario
de Huesca.
Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i
va ser amic de Pío Baroja, a
qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el
seu
viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El
Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva
prometedora carrera
periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va
participar en el
Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del Teatre de la Comèdia
de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable
rellevància com a
periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director
de Los Galeotes (1920-1921), Superación
(1937), Hoy
(1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,
CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad
Obrera, etc. A
començaments de 1921 va formar part del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
per Tarragona i l'any següent va assistir a la
Conferència de Saragossa. Va
posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla en 1922, que va
abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer
conferències a
Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un
míting a Barcelona. El
setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad
Obrera que no va
dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director,
càrrec que va ser
ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la
revolució de l'Alt
Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la
geografia –va
viure a
Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també
ho va ser en el
terreny ideològic –en 1942 va suggerir la
creació del Partit Llibertari; en
1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de
Tourniac, va signar
la ponència col·laboracionista i era partidari de
presentar-se a les eleccions
municipals, però mesos després s'agrupava en les
files ortodoxes– encara que
gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del
purisme, malgrat que
en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava–
i fins i tot el portés a
la presó –va ser empresonat quatre anys per la
República per delictes
d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el
trentisme. Després del triomf franquista
es va exiliar a França: entre
1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de
Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins al 1948 a
París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic,
crític i erudit–, fent
servir diversos pseudònims (Rodela,
Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de publicacions
llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,
Cenit,
CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, El Día
Gráfico,
Esfuerzo, Ética, FAI,
El Ideal de Aragón, La
Ilustración Ibérica, Inquietudes,
Juventud Libre, Lucha
Obrera, El Luchador, La Noche,
Proa, Redención,
La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad, Umbral,
Voluntad, etc. Va
traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells,
etc. És
autor d'El trabajo será un derecho
(1922), El Cardenal
Soldevila
(1923), Oro molido (1923), Elisabeth
(1923), Quinet (1924),
Amor mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El
voluntario superviviente (1931), Sociología
del lobo (1931), Un
club de mujeres fatales (1931), María se
me fuga de la novela
(1932), Los aparecidos (1933), La
expropiación invisible (1933), Cómo
se hace un diario (1933), Reforma agraria y
expropiación social
(1935), El problema de la tierra (1935), Por
una economía solidaria
entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la
revolución de julio (1937), Vida
y muerte de Ramón Acín (1937),
La Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia
una Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto,
padrino de Negrín y campeón anticomunista
(1947), La zarpa de Stalin
sobre Europa (1948), Tipos espanyoles
(1962-1965, pòstuma), La
nueva maldición del practicismo (1976,
pòstuma), Azaña: combatiente en
la paz, pacifista en la guerra, La jueza,
etc. Va deixar nombroses
obres inacabades i inèdites, com ara Biografía
de Reclus, Siglo y
medio de España pendular, Historia de la
literatura castellana, etc.
Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18
d'abril –algunes fonts citen erròniament
el 8 d'abril– de
1959 a l'Hospital Broussais de París
(França). ***
Notícia
del judici de Gabriel Journé publicat en el diari
parisenc Le
Radical de l'1 de juny de 1920 - Gabriel Journé:
El 18 d'abril de 1960 mor a Leugny
(Borgonya, France) l'anarquista Jules Gabriel
Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Havia nascut l'11
de gener de 1895 a Saumur (País del Loira,
França). Sos pares es
deien Jules
Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy,
costurera.
Treballava
de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre
1919 i 1922 fou gerent
del periòdic Le Libertaire
en
diferents períodes. Es presentà, amb altres
companys, en nom de la Federació
Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a
la II
Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de
febrer de 1920 va ser
detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier
de Levallois (Illa
de França, França), escorcollat. El 7 de juny de
1920 va ser condemnat,
juntament amb Louis Raffin (Loréal)
i
Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per
«provocació als militars a la
desobediència» a un any de presó i a
1.000 francs de multa per l'article «Appel
à la classe 20» publicat en Le
Libertaire
del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al
número 9
del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup
anarquista d'aquesta
població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb
aquest grup intentà
crear una cooperativa agrícola de consum i de
producció a la regió parisenca. ***
Cafiero
Meucci (ca. 1933) - Cafiero Meucci: El
18
d'abril de 1965 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador
antifeixista
Cafiero Luigi Meucci. Havia
nascut el 10 d'abril de 1905
a
Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia). Sos pares es deien
Alessandro Meucci i Luigia
Tessieri (Luisa). En 1908
emigrà amb sa família a
França. Es guanyà la vida de diferents maneres
(pelleter, botiguer, pintor,
envernissador, etc.) i entrà a formar part del moviment
llibertari de molt
jove. En 1919 retornà a Itàlia i
s'instal·là a Liorna (Toscana,
Itàlia), on
treballà de pelleter. En 1921 residí amb sos
pares a Torí (Piemont, Itàlia) i
prengué part en la protesta contra la repressió
desencadenada contra els
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant el
consolat nord-americà. El novembre de 1923 passà
clandestinament a França.
D'antuvi a Lió (Forez, Arpitània), en 1926
s'establí a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) i després a Arle (Provença,
Occitània), on treballà d'envernissador
en una fusteria. A partir de 1930 visqué a Estrasburg
(Alsàcia), on va ser
nomenat president de la secció local de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1932 va ser fitxat per
l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme)
italiana com a «perillós
exiliat polític antifeixista». A Estrasburg
freqüentà destacats anarquistes (Secondo
Balboni, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.) i altres refugiats
polítics,
participant en manifestacions d'exili i la policia sospità
que havia participat
en la pallissa a un excombatent simpatitzant feixista. En aquests anys
va
difondre Il Risveglio Anarchico,
editat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, entre
els treballadors
italians de la zona i recollí subscripcions per ajudar els
perseguits a Itàlia.
El 10 de setembre de 1935 va ser detingut per motius
polítics i expulsat cap a
Suïssa. Després d'un temps a Basilea (Basilea,
Suïssa), passà a Bèlgica i
durant la primavera de 1936 retornà de bell nou a Basilea.
L'agost de 1936
creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya)
s'enrolà en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant al
front d'Aragó (Monte Pelado,
Tradienta, Almudèver, Carrascal, etc.). El maig de 1937 va
ser ferit en els
enfrontaments contra la reacció estalinista a Barcelona i
l'estiu de 1937
abandonà la Península i s'establí al
domicili de l'anarquista Aldo Demi a
Drancy (Illa de França, França),
col·laborant en el «Comitè Pro
Espanya» de
París. L'agost de 1937 rebé la visita dels
anarquistes Ilio Baroni i Aldo Demi,
que havien emigrat clandestinament d'Itàlia. El 28 de
desembre de 1937 informà
sa mare que havia estat expulsat de França, però
retornà clandestinament a
París. De bell nou a Bèlgica, a partir del 10 de
juliol de 1938 visqué a
Brussel·les, amb la seva companya Maria Fornero, i
freqüentà els lluitadors de
la guerra d'Espanya Sebastiano Ravissi i Giovanni Salvatore (Salvadori). Detingut per
«vagabunderia»,
evità ser expulsat del país gràcies a
la intervenció del «Fons Matteotti», que
ajudava els refugiats polítics. A començament de
1939 s'adherí al grup
anarquista format per Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Arrigo Catani,
Pietro
Montaresi, Mario Montovani, Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i
connectat
amb l'intel·lectual anarquista belga Camille Marcel Dieu (Hem Day). Va ser present a una
reunió on es van llegir les cartes
enviades per Angiolino Bruschi, des del camp de concentració
d'Arle, i de
Tommaso Serra, des del departament de La Losera. L'abril de 1939 va ser
detingut
per la policia a Brussel·les, juntament amb Mario Angel,
Azelio Bucchioni, i Arrigo
Catani, i portat a la frontera, des d'on retornà
immediatament a Brussel·les. El
8 de setembre de 1939 intervingué en una reunió,
convocada pels anarquistes,
per a pronunciar-se sobre la II Guerra Mundial que acabava d'esclatar.
Detingut
de bell nou, va ser tancat al «Centre de Defensa
Social» de Merksplas (Anvers,
Flandes). Encara internat, durant la primavera de 1940, va demanar a
Giuseppe
Bifolchi i a Hem Day que li ajudessin a fugir-ne, però va
rebre una resposta
negativa ja que els companys no es trobaven en situació
d'auxiliar-lo. El 10 de
maig de 1940 va ser traslladat a un nou camp i el 17 de maig va ser
lliurat a
la policia francesa, que el va internar primer a Pau i
després a Gurs, on patí
greus maltractaments, i d'on va ser posat en llibertat el setembre de
1940. De
bell nou a Brussel·les, freqüentà
l'exmilicià de la guerra d'Espanya Giovanni
Calderara (Frisé) i
participà, amb
altres anarquistes (Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo
Esposito,
Emilio Marziani, Corrado Perissimo, etc.), en diverses reunions. El 25
de
febrer de 1941 va ser detingut, juntament amb Azelio Bucchioni, sota
l'acusació
d'haver desvalisat una vil·la; jutjat, va ser condemnat a 15
mesos de presó. Detingut
a l'«Establiment per a Condemnats Dèbils
Físics» de Merksplas, el juny de 1942
va ser extradit amb Azeglio Bucchioni a la Itàlia feixista.
Portat a Liorna,
durant el seu interrogatori afirmà ser seguidor de les idees
de Lev Tolstoi i
d'haver participat a l'estranger en manifestacions antifeixistes
«per
curiositat», però negà haver estat
lluitant a Espanya. El 27 d'octubre de 1942
se li va assignar confinament durant cinc anys i va ser deportat a la
colònia
penal de Tremiti. A l'illa va ser detingut per qüestions
polítiques i el 13 de
març de 1943 va ser condemnat a tres mesos i 15 dies
d'arrest pel Jutjat
d'Instrucció de Manfredonia (Pulla, Itàlia).
Enviat de bell nou a Tremiti
després de purgar la pena, a finals de juliol de 1943 va ser
testimoni de la
detenció d'alguns confinats que havien protestat contra
l'alliberament d'alguns
penats considerats servils amb el feixisme i el 5 d'agost d'aquell any
va
escriure al Ministeri de l'Interior demanant l'alliberament dels
arrestats, tot
palesant el sistema repressiu dels vigilants de la colònia
penitenciària. Després
de la caiguda de Benito Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de
1943, va
ser posat en llibertat. En acabar la II Guerra Mundial,
s'establí a Torí, on
s'integrà en el moviment anarquista, especialment en
activitats
propagandístiques i de coordinació amb Italo
Garinei, Antonio Garino, Settimio Guerrieri,
Corrado Quaglino i altres, participant activament en reunions i
congressos de
la Federació Anarquista del Piemont (FAP) i de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 representà la
FAP i el periòdic
torinès Era Nuova en el
Congrés de la
FAI celebrat a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Entre el 28
i el 29 de juny de
1953 representà el grup «Pensiero e
Azione» de Torí en el Congrés
Anarquista
Nacional celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Notícia
orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 29 de gener de 1937 -
Albert Lagier: El
18 d'abril de 1996 mor a Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País
Basc) l'anarquista
Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert
Lagier. Havia nascut el 2 d'octubre –algunes fonts
citen erròniament el 9
d'octubre– de 1914 al II Districte de Lió (Forez,
Arpitània). Sos pares es
deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i
Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com
a
obrer mecànic a l'empresa
«Citroën» de París
(França) i vivia a Courbevoie
(Illa de França, França), al número 70
del carrer Danton. En 1937, amb Félix
Guyard (Felo), fou un dels animadors
dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa
(FAF) que actuaven
a les fàbriques, ell especialment a la secció de
fàbriques de l'empresa «Renault»
i hi havia organitzat una secció de
metal·lúrgics de tota la regió
parisenca.
Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en
aquesta època uns
1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938
es casà
a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de
qui es va divorciar
el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de
França, França), al
número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra
Mundial, milità en la
Federació Anarquista (FA) i col·laborà
en Le
Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un
dels alliberats
de la FA i s'encarregava de la redacció de Le
Libertaire. En aquesta època vivia al
número 5 del carrer de l'Asile
Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta
adreça figurava en els anys
cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia.
També en aquesta
època fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine
(Illa de França) de la FA. El
24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne
Aimée Villédary. Enginyer
retirat, visqué l'última part de sa vida al barri
d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi,
Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril
de 1996 al Centre
Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde,
País Basc). ***
Mark Haldimann - Mark Haldimann: El 18 d'abril de 2007 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Havia nascut el 24 d'octubre de 1954 a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressió Noir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits. ***
Raimundo
Gómez Pérez - Raimundo Gómez Pérez: El 18 d'abril de 2010 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Raimundo Gómez Pérez, conegut com El Papi. Havia nascut el 22 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 21 de setembre– de 1928 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Raimundo Gómez Ramos, propietari i vidu, i Adoración Pérez Jordán, soltera. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), milità en el moviment llibertari al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de Barcelona. Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un habitual de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests. Raimundo Gómez Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 a la Residència Catalunya II de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva família, dos dies després al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya) homenatjat per un grup de companys. Raimundo Gómez Pérez (1928-2010) ***
CIRA
Marsella -
Henri Agaccio: El
18 d'abril de 2011 mor a Alaug (Provença,
Occitània) l'anarquista Henri Noël
Agaccio. Havia nascut el 25 de desembre de 1938 a La Pena
d'Evèuna (Provença, Occitània).
Sos pares, italians, es deien Attilio Mario Agaccio i Margherita Libera
Maria
Ferrero. Ferroviari de professió, formà part, des
de la seva creació en 1965,
del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença,
Occitània). Entre 1968 i 1971
col·laborà en la revista Ego. Cahiers
anarchistes individualistes trimestriels. També
participà en un número del Bulletin
du CIRA sobre bibliografia de l'anarquisme. Sa companya fou
Chantal Villa.
Residia a la seva població natal. Henri Agaccio va morir el
18 d'abril de 2011 a
la Clínica «La Pagerie» d'Alaug
(Provença, Occitània). ***
Rafael
Zarza Ballugera en la presentació de El deseo y la realidad
(2009) - Rafael Zarza Ballugera: El 18 d'abril de 2020 mor a Madrid (Espanya) l'arquitecte, artista, dissenyador, documentalista, comissari d'exposicions i activista cultural anarquista Rafael Ángel Miguel Manuel Zarza Ballugera –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Vallugera. Havia nascut l'1 de març de 1947 a Saragossa (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família intel·lectual i artística, sos pares es deien Daniel Zarza Vázquez, apotecari, i Balbina Vallugera Montalvo, i era nebot net del pintor Daniel Vázquez Díaz. Després de fer els estudis de secundària a la Deutsche Schule de Madrid, es matriculà a l'Escola Universitària d'Arquitectura i a la Facultat de Ciències de la Informació de Madrid. Des dels anys setanta es guanyà la vida com a dissenyador. En 1976 va ser un dels organitzadors –entre ells son germà Daniel Zarza Ballugera, catedràtic d'urbanisme– de l'exposició «El racionalismo madrileño. Luis Lacasa (1920-39)», al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid. Fins a 1981 fou grafista en el Pla General d'Ordenació Urbana de Madrid. En 1983 presentà l'audiovisual La cartografia como conocimiento del espacio, en el marc de l'exposició «Cartografía madrileña (1635-1982)», celebrada al Museu Municipal de Madrid, i aquest mateix any va fer al mateix lloc l'audiovisual de l'exposició «El arquitecto D. Ventura Rodríguez (1717-1785)». En 1984 dirigí el muntatge de l'exposició «Recuerdo de Picasso», al Círculo de Bellas Artes de Madrid, i en 1987 de l'exposició «José Moreno Villa (1887-1955)», a la Biblioteca Nacional de Madrid. En 1988 fou el comissari del Pavelló Espanyol de l'Exposició Universal de Brisbane (Queensland, Austràlia). En 1999, amb el seu íntim amic Francisco Rivas Romero-Valdespino (Quico Rivas), fou comissari del «II Salón Refractario», a la Galeria Buades de Madrid. també amb Quico Rivas, projectà en 2003 l'exposició Las otras galerías: del panóptico de Bentham al panóptico digital (la cárcel y las belles artes en la época moderna), per al Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo (MEIAC), ubicat a l'antic penal panòptic de Badajoz (Extremadura, Espanya). A partir de 2006 fou administrador de l'empresa «Ojo Movil y Asociados», dedicada a activitats culturals i d'oci. En 2007 fou comissari de l'exposició «Kindel. Fotografía de arquitectura», sobre el fotògraf Joaquín del Palacio Juncosa (Kindel), i també 2007 estrenà el documental Scenario: Gran Vía. Estreno todos los días, sobre la història d'aquesta avinguda madrilenya. En 2009, amb Fernando González de Canales y López-Obrero, estrenà el documental El deseo y la realidad. Imágenes y palabras de los poetes del 27, que inclou imatges procedents d'un enregistrament inèdit, realitzat per Juan Guerrero Ruiz, sobre alguns membres de la Generació del 27, entre ells Rafael Albertí Merello, Luis Cernuda Bidón, Federico García Lorca i Jorge Guillén Álvarez. En 2010 projectà refer l'escultural Monumento a los pájaros damunt el Cerro Almodóvar, al barri madrileny de Vallecas, obra d'Alberto Sánchez Pére (Alberto), de l'anomenada «Escola de Vallecas», destruïda en els bombardeigs de la Guerra Civil, per a la qual ideà diverses maquetes i que finalment no es materialitzà, però que donà lloc a una exposició «Monumento a los pájaros. Hito y mito», de la qual fou comissari. També en 2010 participà en el debat «Arquitectura en movimiento», a l'Studio Banana de Madrid, i estrenà el documental Hablaremos de esto dentro de cien años, sobre la Residència d'Estudiants de Madrid. El 24 de febrer de 2011 participà en la «Jornada de Arquitectura y Fotografía» celebrada al Col·legi Oficial d'Arquitectes d'Aragó de Saragossa (Aragó, Espanya). Col·laborà en diverses activitats de la Fundación Anselmo Lorenzo (FAL) i del Colectivo de Trabajadorxs Anónimxs del Libro (COTALI). En 2013 publicà, amb Luis Martínez Artieda (Koldo Artieda), el llibre Diseño sin diseño. Cincuenta objetos anarquistes. Fou responsable de diverses publicacions llibertàries, com ara Refractor, Vacaciones en Polonia, etc. En 2013 patí un ictus que el castigà força. Rafael Zarza Ballugera va morir el 18 d'abril de 2020 a Madrid (Espanya). ---
|
![[17/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/04]") |
|
![[19/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/04]") |
|
|
| Actualització: 28-08-24 |