---

Anarcoefemèrides del 18 de maig

Esdeveniments

Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

- Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre's; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d'un producte és la suma de l'esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l'introdueix en el mercat; en definitiva, s'oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva «botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar «el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb «bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s'apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d'aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l'esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l'únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant «bitllets de treball». Després d'un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser un èxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

***

Capçalera d'"El Perseguido"

Capçalera d'El Perseguido

- Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Voz de los explotados –després portà el subtítol Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup «Los Deseredados», format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la «propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d'associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat, «partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d'afinitat» sota el principi ideològic que «l'anarquisme és específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l'ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d'un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l'època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897 (número 102), però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898 El Rebelde.

***

Portada del primer número de "Germinal"

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

***

Capçalera de "Proa"

Capçalera de Proa

- Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

***

La manifestació pels carrers de París

La manifestació pels carrers de París

- Manifestació anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar l'aniversari de la Comuna de París, tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la repressió policíaca, pels carrers de París (França). La manifestació, convocada per la Federació Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), transcorregué des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de Père-Lachaise, portant nombroses pancartes, entre elles una que deia «Désobéissez à l'État Saigneur» (Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el «Mur dels Federats» del cementiri de Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com ara Maurice Joyeux, de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la provocació policíaca; Bouillé, que resumí la història de la Comuna de París; Pierre Jacquelin, que associà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta manifestació revolucionària; Paul Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat d'unió contra la repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que després d'homenatjar els màrtirs, entonà L'Internacional. La policia realitzà 13 detencions i confiscà les pancartes.

Manifestació anarquista (París, 18 de maig de 1947)

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Buenos Aires "La Protesta" de maig de 1963

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Buenos Aires La Protesta de maig de 1963

- Conferències a la Biblioteca Ingenieros: El 18 de maig de 1963 s'engeguen a la «Biblioteca Popular José Ingenieros» de Buenos Aires (Argentina) una sèrie de tres conferències. La primera, el 18 de maig, portà com a títol «El anarquismo y el realismo político» i va ser impartida pel metge, psiquiatra i pensador llibertari Eduardo Raúl Colombo; la segona, l'1 de juny, «Estatismo y revolución», a càrrec de l'anarquista Jacobo Prinzman (Jacobo Prince); i l'última, el 29 de juny, «Cine: país de mitos», donada pel cineasta llibertari Victor Aytor Iturralde.

***

Tot França paralitzada...

Tot França paralitzada...

- París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als «Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga –Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades–; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

***

Cartell del míting

Cartell del míting

- Míting confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema Oscar Palace d'Amposta (Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista organitzat per la Federació Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a secretari general de la Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a director de Solidaridad Obrera; i Frederica Montseny Mañé, entre d'altres. En aquest míting d'afirmació anarcosindicalista es reivindicà la llibertat sindical i es blasmà contra la «farsa política» i l'explotació obrera.

Anarcoefemèrides

Naixements

Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

- Carlo Bertini: El 18 de maig de 1836 neix a Pomarance (Toscana, Itàlia) el sastre i professor d'art internacionalista anarquista Carlo Bertini. Son pare es deia Giusto Bertini. Aprengué l'ofici a Florència (Toscana, Itàlia), gràcies als auspicis del mecenes capitalista François Jacques de Larderel, i cap el 1856 superà una crisi ascètica. Aficionat a l'astronomia, en els anys seixanta esdevingué ateu i lliurepensador, declarant-se republicà i garibaldí. Fundà i presidí al seu poble nata el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia, definida per les autoritats com a «turbulenta» i instigadora de «descontents». A Pomarance obrí, amb escàs èxit, una escola laica per als joves. El 7 de març de 1871 signà un manifest convidant els habitants de Pomarance a participar en les eleccions municipals del 19 de març d'aquell any fent costat els candidats democràtics i contra l'aristocràcia local. Posteriorment s'acostà als ideals internacionalistes, decantant la societat que presidia a aquestes idees, i esdevingué un dels principals propagandistes llibertaris més importants de la seva zona. Orquestrà una campanya contra el seu antic patró De Larderel, propietari d'una important indústria d'àcid bòric a la localitat. En 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia delegà en Andrea Costa perquè el representés en el II Congrés de la Federazione Italiana dell'Associazione internazionale dei lavoratori (FIAIL, Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors). El 9 de maig de 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia va ser dissolt per decret per la Prefectura de Policia sota l'acusació d'«incitació a l'odi entre les diferents classes socials». Relacionat amb Andrea Costa i Fortunato Serantoni, amb els quals mantingué correspondència, a finals dels any setanta emigrà a l'Argentina. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

Carlo Bertini (1836-?)

***

Foto policíaca de Johann Gelhausen (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Johann Gelhausen (3 de juliol de 1894)

- Johann Gelhausen: El 18 de maig de 1839 neix a Grevenmacher (Grevenmacher, Luxemburg) l'anarquista Johann Gelhausen, també conegut com Jean Gelhausen. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 29 de novembre de 1861 es casà a Rollingergrund, actualment un barri de la ciutat de Luxemburg, amb Catherine Degrotte, amb qui va tenir dos infants. En 1862 s'establí a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i vivia al número 48 del carrer de París. El 22 de maig de 1892 ja estava fitxat per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i l'endemà el comissari Poggi, en el marc d'una gran agafada d'anarquistes, escorcollà sense cap resultat el seu domicili. Durant el seu interrogatori en comissaria protestà per la seva detenció, argumentant que no tenia interessos polítics i no assistia a reunions. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser lliurat al jutge d'instrucció Anquetil que demanà informacions que li van ser transmeses el 6 de juliol. Segons els informes policíacs, encara que no feia propaganda, era anarquista i assidu de la cerveseria suïssa establerta al número 39 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine, regentada per un tal Armbruster i on els anarquistes de la població es reunien. Inculpat d'«associació criminal», va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser finalment posat en llibertat i el seu cas sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'acomiadament de Jules Veyan publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 3 d'abril de 1898

Notícia sobre l'acomiadament de Jules Veyan publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'abril de 1898

- Jules Veyan: El 18 de maig de 1862 neix a Lòrgas (Provença, Occitània) l'anarquista Jules Denis Veyan. Sos pares es deien Jean Urban Veyan, propietari i jutge de pau, i Élia Taiche. Cap d'oficina a l'Ajuntament de Marsella (Provença, Occitània) encarregat de la publicació del Bulletin Municipal Officiel, el març de 1898, després de més d'11 anys de servei, va ser acomiadat per negar-se a saludar un ajudat (Ferrari) de l'alcalde socialista Siméon Flaissières. El 29 de març de 1898 publicà una carta en el diari marsellès Le Sémaphore de Marseille on explicava tota la persecució a la qual havia estat sotmès. En aquesta època projectà la publicació del periòdic quinzenal Dictature Collectiviste, per fer front l'autoritarisme municipal regnant a Marsella, el primer número del qual sortí el 10 d'abril de 1898. El desembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà, amb son pare i altres intel·lectuals, un manifest de protesta contra la campanya orquestrada contra el militar Marie-Georges Picquart. A començament dels anys noranta estava inscrit en un registre d'anarquistes i figurava com a desaparegut de Marsella el gener de 1902. L'abril de 1902 tornava a ser a Marsella i vivia al número 59 del passeig Capucines. Jules Veyan va morir el 26 de setembre de 1906 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Andrés Cepeda

Andrés Cepeda

- Andrés Cepeda: El 18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero, Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a «LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest «passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer, Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra seva El pingo del amor, que fou tot un èxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la major part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) i No fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer.

***

Madeleine Pelletier

Madeleine Pelletier

- Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix al II Districte de París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Anne Madeleine Pelletier. Sos pares, venedors de fruita ambulant, es deien Louis Pelletier i Anne Passavy. Conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) –entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO– pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la «Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la «masculinització» o «virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la «Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

***

Gigi Damiani (ca. 1919)

Gigi Damiani (ca. 1919)

- Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Fill d'una modesta família catòlica, sos pares es deien Sabatino Damiani i Anna Passeri. Quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors –La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per «infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949), La mia bella anarchia (1953), entre d'altres. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia).

***

Maurice Arondel

Maurice Arondel

- Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Sos pares es deien Jean Baptiste Arondel, calderer, i Marie Elise Allix. Calderer en coure de professió com son pare, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. El 8 de març de 1924 es casà al XVIII Districte de París amb Mathilde Pauline Fleury. En aquesta època vivia al número 37 del carrer Poteau del XVIII Districte de París. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup –aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.– i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 28 de gener de 1934

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de gener de 1934

- Félix Mato Payueta: El 18 de maig de 1903 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra.

***

Necrològica de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de gener de 1985

Necrològica de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985

- Remedios Sempere Roig: El 18 de maig de 1904 neix a Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)– l'anarcosindicalista Remedios Sempere Roig –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Sampere. Sos pares es deien Tomás Sempere i Remedios Roig. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) durant els anys republicans –en 1935 col·laborà en l'alcoià Boletín– i sota el franquisme fins que va poder passar clandestinament a França, on formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1951 col·laborà en Solidaridad Obrera. Remedios Sempere Roig va morir el 3 de novembre de 1984 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Elio Vimini (amb una bena al cap) amb Arturo Zanoni durant la guerra d'Espanya

Elio Vimini (amb una bena al cap) amb Arturo Zanoni durant la guerra d'Espanya

- Elio Vimini: El 18 de maig –algunes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1906 neix a Pesaro (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Elio Edmondo Gaspare Vimini, també conegut com Elio Wimini. Sos pares es deien Augusto Vimini i Caterina Smacchia. Va anar a escola fins als 14 anys i després es guanyà la vida fent pasta alimentària, ben igual que son pare. L'agost de 1930 va ser condemnat a sis mesos de presó per «ofenses al Duce». En 1932 passà clandestinament a França i s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà de pintor en la construcció i freqüentà els cercles anarquistes. L'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) emeté una ordre de busca i cerca al seu nom. El 28 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Tolosa a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «cops i ferides» durant una vaga. El setembre de 1936 marxà cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme com a milicià i s'enrolà en la III Companyia del «Batalló Garibaldi», lluitant al front de Madrid (Cerro Rojo, Casa de Campo i Pozuelo de Alarcón). L'1 de desembre de 1936 va ser ferit per metralla a la base del crani a Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) i patí una trepanació. Un cop guarit, passà a la «Brigada Garibaldi» fins a finals de 1937 que retornà a França. S'establí de bell nou a Tolosa, a casa de sos pares, al número 9 del carrer Cantegril, i continuà treballant de pintor de la construcció amb son germà Virgilio Vimini. El 30 d'agost de 1938, al barri de Saint-Simon de Tolosa, durant una discussió on exigí el pagament d'un deute de 2.600 francs d'unes feines fetes durant set mesos entre 1935 i 1936 al petit empresari de la construcció italià Giacomo Toffoli, disparà contra aquest amb el seu revòlver ferint-lo al ventre de mort. Aconseguí fugir del lloc del crim amb motocicleta gràcies a l'ajuda de son amic Dante Mazzaschi, que també lluità amb ell a la guerra d'Espanya, però finalment va ser detingut l'endemà a Agen (Aquitània, Occitània); Toffoli, després d'operat a l'Hôtel-Dieu, va morir cinc dies. Jutjat per aquest fet, l'1 de febrer de 1939 va ser condemnat per l'Audiència de Tolosa a dos anys de presó, a una multa de 25 francs i a 10 anys de prohibició de residència. Durant la II Guerra Mundial lluità en la resistència. El març de 1942 va ser detingut pels nazis a París; traslladat a la presó Lafayette de Nantes, va ser jutjat per un Tribuna Militar alemany en aquesta ciutat, condemnat a 10 anys de treballs forçats i deportat cap a Alemanya. A finals de març de 1944 va ser alliberat. Sa companya fou Aneu Arino. La seva última etapa la passà a la Residència Castel Girou de Cépet (Llenguadoc, Occitània). Elio Vimini va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Elio Vimini (1906-1986)

***

Avelino Fernández Roces, comissari del XVII Cos de l'Exèrcit (novembre de 1937)

Avelino Fernández Roces, comissari del XVII Cos de l'Exèrcit (novembre de 1937)

- Avelino Roces: El 18 de maig de 1911 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'11 de maig de 1911 a Otero (Pando, Langreo, Astúries, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Andrés Avelino Fernández Roces, més conegut com Avelino Roces, i que va fer servir diversos pseudònims (Luis de Rivals, Yamir, etc.). Sos pares es deien Fermín Fernández Argüelles i Elvira Roces García. Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa siderúrgica «Duro Felguera» a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 començà a col·laborar en la premsa anarcosindicalista, especialment en Solidaridad Obrera, on tenia la secció «Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25 d'octubre de 1932 va ser jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril d'aquell any durant una discussió d'aquest amb sa mare, María Roces Iglesias; però el tribunal popular considerà que havia actuat en legítima defensa seva i de sa mare i va ser absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple de la Regional de Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener de 1934 va ser condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles Felgueroso, Ramón Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino Román López Tejedor, Pedro Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor per «col·locació d'explosius». Participà activament en la Revolució d'Octubre de 1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones mineres i industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres, La Felguera, Gijón, etc.), amb Frederica Montseny Mañé i Avelino González Mallada, organitzada pel Comitè Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la CNT. En 1936 formà part, en nom de la CNT, del Comissariat Polític del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i de comissari general interí del XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant els últims mesos de la defensa d'Astúries. En aquesta època militava en el grup «Orto», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i comandà el 569 Batalló d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona. També fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser tancat durant dos anys i mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Llenguadoc, Occitània) i de Lopiac de la Rèula (Aquitània, Occitània), fins al seu alliberament en 1944 de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània) per part del maquis francès. Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de 1944 formà part, en nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT, establert a la Casa del Poble d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de Llenguadoc i entre l'1 i el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al Congrés de Federacions Locals de la CNT de París (França). En 1945 va fer la conferència «Por España, para España». Quan l'escissió es decantà pels reformistes. S'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva jubilació anticipada als 60 anys, a la fàbrica de productes químics «Office National Industriel de l'Azote (ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer conferències i mítings a diferents poblacions (Albi, Lió, Montalban, Tolosa, etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del «Manifiesto por un Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de parlar en nom de la CNT en un míting de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) a Albi, però va ser suspès per les pressions portades a terme pel dirigent comunista Rodolfo Llopis Ferrándiz. En 1957 assistí a una reunió de comitès regionals confederals reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962 s'afilià a les seccions tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions socialistes de diverses poblacions (Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX Congrés del PSOE en l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X Congrés del PSOE. L'agost de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser nominat suplent en el Consell General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions executives del PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa, Noèr i Valença en el XI Congrés del PSOE. Després de l'escissió socialista de 1972, entrà a formar part del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés celebrat el desembre d'aquell mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i Canadà, essent elegit vocal de la Comissió Executiva, càrrec que mantingué fins el 1974. Posteriorment ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents publicacions, com ara Antena, CNT, España Libre, Exilio, El Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985 publicà Hombres y coses. Entre sorbo y sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos periodísticos publicados, recopilació dels seus articles publicats en la premsa llibertària i socialista. Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Estava casat amb l'anarcosindicalista Isabel Consolación Montserrat Ginel. La seva biblioteca es conserva a la Fundació «José Barreiro» d'Oviedo.

Avelino Fernández Roces (1911-1990)

***

Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Llorenç Campà Martín: El 18 de maig –el certificat de defució cita erròniament el 18 de març– de 1917 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Campà Martín. Sos pares es deien Antoni Campà Codol, jornaler, i Lídia Martín Piñol. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i va combatre al front d'Aragó i a Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on conegué els camps de concentració. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de Lo Mont de la CNT. Sa companya fou Ramona Carbó Palau. Llorenç Campà Martín va morir el 5 d'octubre de 1992 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Carlos-Peregrín Otero

Carlos-Peregrín Otero

- Carlos-Peregrín Otero: El 18 de maig de 1930 neix a Vilanova de Lourenzá (Lugo, Galícia) el lingüista, professor, escriptor i intel·lectual anarquista Carlos-Peregrín Fernández Otero, més conegut com Carlos-Peregrín Otero, Carlos Peregrín Otero, Carlos P. Otero o Carlos Otero. Era fill de Peregrín Fernández Álvarez i de María Otero Estua, i tingué una germana petita, María Dolores Fernández Otero. Després d'estudiar el batxillerat a Lugo, marxà cap a Madrid (Espanya), on va fer estudis de dret, ciències polítiques i econòmiques a la Universitat Central. Guanyà una plaça de conseller lletrat de Cultura Hispànica al Ministeri d'Afers Exteriors i exercí de secretari de la Oficina de Cooperació Intel·lectual. En aquesta època fou membre de la Secretaria Permanent de la Biennal Hispanoamericana d'Art. Posteriorment obtingué del títol d'«Arts Master» al Northeast Missouri State Teachers College (actual Truman State University) de Kirksville (Adair, Missouri, EUA). L'estiu de 1960 presentà la seva tesi doctoral sobre el poeta, i amic, Luis Cernuda Bidón («La poesia de Luis Cernuda: temes, poemes, lenguaje»), amb la qual es doctorà en lingüística a la Universitat de Califòrnia de Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), incorporant-se a la docència com a professor de lingüística i literatura espanyola en aquest centre. A Berkeley conegué el filòsof, lingüista i intel·lectual llibertari Noam Chomsky, el qual traduí al castellà (Aspectos de la teoria de la sintaxis, Conocimiento y libertad, Estructuras sintácticas i Sintáctica y semàntica en la gramàtica generativa) i compilà la seva obra. En 1964 impartí un curs al Centre de Transformació i Ciència de Madrid. En 1965, quan exercia de professor de lingüística i literatura espanyola, va ser nomenat director adjunt del Centre d'Estudis de Berkeley a Madrid, càrrec que exercí dos anys. En 1965 es casà amb Carmen García. Els seus estudis segueixen la línia d'anàlisi de Noam Chosmky, Morris Halle i James W. Harris. A més de la seva docència i investigació en el camp lingüístic i de crítica literària, conreà el periodisme (El Progreso, etc.). Defensà la teoria segons la qual el gallec representaria un estat sintàctic anterior al castellà i que ambdós idiomes es diferencien molt poc. Per la seva obra, tingué problemes amb la censura franquista. Va ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Berkeley. Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí al V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Madrid i en la seva setmana cultural va fer la conferència «Anarquismo y trilateralismo». El gener de 1983 va fer una conferència en les jornades culturals del VI Congrés de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1996 es publicà el llibre en homenatge Evolution and Revolution in Linguistic Theory. Studies in Honor of Carlos P. Otero. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Adarga, La Caña Gris, Central, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cuadernos Hispanoamericanos, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Estudios, Grial, Ínsula, Luzes de Galiza, Papeles de Son Armadans, Solidaridad Obrera, Verba, etc. Entre les seves obres podem destacar Introducción a la lingüística transformacional (retrospectiva de una confluencia) (1970, 1977 i 1989), Evolución y revolución en romance. Mínima introducción a la fonología (1971), Letras I (1972), Evolución y revolución en romance II. Mínima introducción a la diacronía (1976), Conceptos y términos de lo utópico: mesianismo, quijotismo, anarquismo (1981), Historia y crítica de la literatura española (1984, amb altres), La revolución de Chomsky. Ciencia y sociedad (1984), Porque nunca se sabe (1985, amb altres), Lógica y lenguaje (1989, amb altres), Noam Chomsky. Critical Assessments (1994, editor), Del franquismo a la posmodernidad. Cultura española (1975-1990) (1995, amb altres), Homenaje a Félix Monge. Estudios de lingüística hispànica (1995, amb altres), Gramática descriptiva de la llengua española (1999, amb altres), Entre la realidad y el deseo, Luis Cernuda (1902-1963) (2002, amb altres), 100 años de Luis Cernuda (2005, amb altres), Sobre la democracia y educación. Escritos sobre ciencia y antropología del entorno cultural (2005), Andolin gogoan. Essays in honour of professor Eguzkitza (2006, amb altres). Carlos-Peregrín Otero va morir el 25 d'abril de 2024 a Seattle (King, Washington, EUA). Un carrer de Vilanova de Lourenzà porta el seu nom.

Carlos-Peregrín Otero (1930-2024)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fitxa de Bill Haywood. Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918)

Fitxa de Bill Haywood. Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918)

- Bill Haywood: El 18 de maig de 1928 mor a Moscou (Rússia) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Havia nascut el 4 de febrer de 1869 a Salt Lake City (Utah, EUA). Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà a Moscou. Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869-1928)

***

Second Casteu

Second Casteu

- Second Casteu: El 18 de maig de 1935 mor a París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià Second Casteu –en la partida de naixement només figura un únic nom, però en la partida de defunció figura el nom de Second Émile–, conegut com Second François Casteu –el primer nom també citat a vegades Segond. Havia nascut el 27 de gener de 1876 al barri de Carras de Niça (País Niçard, Occitània). Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu –Séraphin Casteu, segons la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi, italiana. Sa mare va enviudar amb tres infants i els va educar en la fe catòlica. D'adolescent, però, Second Casteu abandonà tota creença religiosa. Esdevingué obrer tipogràfic i milità en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint anys va entrar a fer el servei militar, però passats 19 dies desertà i s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa), on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior matrimoni i amb qui entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari parisenc Le Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905 milità activament en el Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària. En 1906 fou un dels promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg, òrgan de la Federació Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908 vivia amb sa família al número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En 1909 aconseguí reagrupar els sindicats de la construcció en una federació romanda que s'adherí a la FUOSR. Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la República francesa Armand Fallières, que havia rebutjat la gràcia a l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf, guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les pàgines de La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser reclòs 20 dies en un calabós i, després de 15 anys de residència i una esposa suïssa, expulsat de la Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell any. Després d'un temps a Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a París (França), amb la intenció de ser contractat en el periòdic La Guerre Sociale. El novembre de 1910 s'establí a Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta de La Dépêche, i milità en la Borsa del Treball, col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Union Syndicale. Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat pel propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i distribuïa fullets amb el seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on posava la seva adreça amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes anticonceptius. En la primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont Boron de Niça i, segons la policia, era un «excel·lent obrer tipogràfic», a més de corresponsal de La Guerra Social a Niça. En aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES), adherit al Comitè de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa família al número 119 del carrer Didot de París. El novembre de 1913 s'establí amb sa companya i sos infants a «La Ruche», l'escola infantil i colònia llibertària que Sébastien Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França, França). El 25 de gener de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais (Picardia, França) i, després d'haver minat la seva salut per a no anar al front, restà tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de 1915 es casà a Antíbol (Provença, Occitània) amb l'anarquista Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918 esdevingué civil i s'establí amb sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquesta època col·laborà el setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal, setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més de deu anys, venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual assumí la gerència el setembre de 1927 per a la seva edició del departament d'Oise. Cap el novembre de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a l'efímer Partit Comunista de Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920 participà amb Georges Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9 de febrer de 1921 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules pronunciades el 12 de maig de 1920 en una reunió pública al teatre d'aquesta població i va ser condemnat en absència a dos anys de presó. Una campanya es va desencadenar al seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però va ser novament processat per «ultratges a gendarmes». El 13 d'abril de 1921 la pena va ser confirmada, però obtingué la llibertat provisional amb una multa de 500 francs. El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus mobles venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de l'Oise». El desembre de 1921, arran de l'escissió confederal, optà per la militància dins la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), dins de la tendència de Pierre Besnard, i esdevingué secretari de la Unió Departamental Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922 participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el funcionariat sindical» publicada en el número 3 de La Revue Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per Sébastien Faure en la qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 representà la Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Entre març i juliol de 1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal Nacional i votà contra la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una polèmica sobre Rússia en el diari L'Humanité. L'abril de 1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de Germaine Berton i la policia el va interrogar, però no es va poder establir cap lligam entre ell i l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 assistí al IV Congrés de l'UA que se celebrà a París. En aquesta època era el portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el congrés de l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es feren amb control de l'organització i ell va rebutjar formar part de la nova comissió executiva. En 1926 participà en la subscripció econòmica popular «Pour que vive Le Libertaire» en suport del periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb les llàgrimes als ulls en un judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència controlada. En aquesta època es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser denunciat per l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar 7.503,20 francs de multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els 1.000 francs per danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va fer vaga de fam per obtenir el règim de pres polític a la penitenciaria d'Amiens (Picardia, França) i finalment va ser alliberat. Continuà amb les seves activitats en Germinal fins la desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928 era tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en absència pel Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el metge de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul Rimetz, exregidor municipal d'aquesta població, a dos mesos de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa; posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de revisió, se li van afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat novament, però va ser alliberat després de 10 dies d'empresonament i set de detenció de constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais d'Eugénie Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a Milly-sur-Thérain (Picardia, França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos després, el 18 de maig de 1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Second Casteu (1876-1935)

***

Josep Fontcuberta Nivera [losdelasierra.info]

Josep Fontcuberta Nivera

- Josep Fontcuberta Nivera: El 18 de maig de 1939 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Havia nascut el 23 de maig de 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Àngel Fontcuberta Gisbert i Rosa Nivera Roca. Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta –va fer el paviment de l'església del poble– i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) –son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució– i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

***

Joan Serarols Pons

Joan Serarols Pons

- Joan Serarols Pons: El 18 de maig de 1941 mor a Gusen (Altra Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joan Serarols Pons –també citat erròniament Serrarols. Havia nascut el 2 de febrer de 1910 a Manresa (Bages, Catalunya). Era fill de Josep Serarols i de Rosa Pons Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera tèxtil, s'instal·là a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915 sa germana Teresa Serarols Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i milità en la Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet culturalment, en 1934 va ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on treballà a la pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan Serarols Pons va morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen (Altra Àustria, Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el nin va morir. El 6 de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine, al número 22 del carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Joan Serarols Pons (1910-1941)

***

José Poblador Colás

José Poblador Colás

- José Poblador Colás: El 18 de maig de 1943 és afusellat a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Poblador Colás, conegut com Pancho Villa. Havia nascut cap al 1904 a La Puebla d'Híxar (Terol, Aragó, Espanya). Aparellador de professió, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa i a Madrid. Poc abans del cop d'Estat feixista de 1936, la CNT li encarregà enviar un comboi d'armament des de Madrid a Barcelona. El juliol de 1936 participà en l'atac a la Caserna de la Montaña a Madrid ocupada pels feixistes i després organitzà una columna de milicians per combatre a Alacant, València i Múrcia. També organitzà un grup guerriller llibertari («Los Hijos de la Noche»), al qual es van sumar presos alliberats del penal de Cartagena, encarregats d'operacions darrera de les línies enemigues i caracteritzat, segons alguns, per la seva extrema violència. Amb la militarització de les milícies el seu batalló s'integrà en la «Columna Andalusia-Extremadura» i fou nomenat comandant del 216 Batalló de la 79 Brigada Mixta, que actuà al sector d'Alcalá la Real (Jáen). També combaté als sectors de Jaén de Valdepeñas de Jaén, Los Villares, Castillo de Locubín i Frailes, on hauria estat autor de nombroses execucions de dretans. Ferit a una cama, va ser evacuat a Jaén i el seu batalló va ser dissolt a causa de les dissensions amb els comunistes i els socialistes. Al final de la guerra, segons alguns, va ser detingut a Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera, aconseguint la llibertat poc després; segons altres, pogué fugir d'un batalló disciplinari que treballava a l'embasament de Cíjara (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1940 feia feina d'aparellador amb un arquitecte a Madrid sota una falsa identitat. El desembre de 1941, arran d'una delació, va ser detingut i traslladat a Jaén. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de la mort d'una vuitantena de simpatitzants de la dreta. Condemnat a mort, José Poblado Colás va ser afusellat el 18 de maig de 1943 a les tàpies del cementiri de San Eufrasio de Jaén (Andalusia, Espanya) per un escamot comandat pel tinent Miguel Peláez Díaz, del Batalló Ciclista Núm. 2. El seu cadàver va ser llançat a la fossa 702.

***

Avelino González Entrialgo (1938)

Avelino González Entrialgo (1938)

- Avelino González Entrialgo: El 18 de maig de 1977 mor a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Havia nascut el 4 de novembre de 1898 a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Celestino González Vega i Carmen Entrialgo Valdés. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquesta època presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquesta època es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per una única CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias. És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela).

Avelino González Entrialgo (1898-1977)

***

Lashortes (ca. 1945)

Lashortes (ca. 1945)

- Lashortes: El 18 de maig de 1984 mor a Pau (Aquitània, Occitània) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Havia nascut el 16 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 15 de juliol– de 1898 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari de Correus, i Augustine Marie Desfaudais. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a Ortès (Aquitània, Occitània) amb Julie Léocadie Faisantieux. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifista La Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de «Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article «Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de 1941 es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb Gabrielle Marie Henriette Paulette Paysas. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

Lashortes (1898-1984)

***

Una obra de Louis Dorlet ("Samuel Vergine")

Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)

- Louis Dorlet: El 18 de maig de 1989 mor a Dacs (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i pacifista Louis Lucien Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. Havia nascut el 2 de gener de 1905 a Cizely (Borgonya, França). Sos pares es deien Lazare Dorlet, pagès, i Marie Beauton. Nasqué a casa dels avis de Cizely, però sos pares vivien a Bona (Borgonya, França), població on es va criar. Va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de la guerra, en 1945, retornà a Bona (Borgonya, França) i treballà de llibreter. El 5 de gener de 1946 es casà a Bona amb Irma Toutoundji. Continuà amb la seva col·laboració en Le Libertaire i en Défense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge, Louis Dorival, Louis Dey). El 8 de juny de 1954 es casà a Bona amb Germaine Regine Vaudou. En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986).

***

Teresa Torrelles Espina

Teresa Torrelles Espina

- Teresa Torrelles Espina: El 18 de maig de 1991 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. Havia nascut el 27 de maig de 1908 a Nalec (Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Josep Torrelles i Teresa Espina. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela i posteriorment s'establí a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Companya de Joan Graells Llopart –secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front– i sogra de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García). Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània)  –algunes fonts citen erròniament Montadin (Llenguadoc, Occitània).

Teresa Torrelles Espina (1908-1991)

***

Stefano Romiti

Stefano Romiti

- Stefano Romiti: El 18 de maig de 1992 mor a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo. Havia nascut el 30 d'agost de 1900 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A començament de 1917 entrà a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20 de març de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I Regiment de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En aquesta època passà de les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué el fullet Soldato fratello i permeté la fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer de 1919 va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de novembre de 1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat totalment el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La Spezia (Ligúria, Itàlia), que feia la línia Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina organitzà l'expatriació per tren de molts companys perseguits a França. En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del clandestí Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el juliol de 1924 una delació el va descobrir; després de donar una «lliçó» al confident, desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de la feina. Refugiat a Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina a la «Societat Italiana Ernesto Breda per a Construccions Mecàniques» de Sesto San Giovanni. A començament de 1925 retornà a Florència i va ser detingut en diverses ocasions per anarquista. El 25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de juny arribà amb documentació falsa a La Chapelette (Marsella, Provença, Occitània), on es refugiaven la major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet d'identitat francès, aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de carenar. Durant un breu període de temps treballà de ferrer a Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931 romangué a París (França), on va fer feina a les fàbriques Citroën i Renault i freqüentà la redacció de L'Endehors d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i treballà embarcat com a carboner per a una companyia de navegació amb el vaixell La Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres. El 8 setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos dies després s'integrà en la Divisió «Karl Marx» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a la bateria de Libero Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va obligar a retornar a Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el convenceren de no tornar a la Península. En 1939 freqüentà destacats anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan la invasió alemanya de França es mantingué en la clandestinitat, però el novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les drassanes de Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943 aconseguí fugir-ne i pogué retornar a Marsella, on s'integrà en la Resistència francesa. El dia del desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer marsellès de La Canebière. Després de la II Guerra Mundial, quedà a França fins el novembre de 1948, que retornà a Florència i es va reintegrar en els Ferrocarrils Estatals, encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de l'SFI, sense polemitzar, continuà militant entre el sector «antiorganitzador» fins a començament dels anys vuitanta que s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva autobiografia sota el títol Memorie di Stefano Romiti detto «Bimbo», reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18 de maig de 1992 a Florència (Toscana, Itàlia).

Stefano Romiti (1900-1992)

***

Henri Laborit en una reunió de l'Associació Mèdica de Llengua Francesa del Canadà

Henri Laborit en una reunió de l'Associació Mèdica de Llengua Francesa del Canadà

- Henri Laborit: El 18 de maig de 1995 mor a París (França) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Havia nascut el 21 de novembre de 1914 a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam). Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

***

José Muñoz Congost en el Congrés Internacional de París (1971)

José Muñoz Congost en el Congrés Internacional de París (1971)

- José Muñoz Congost: El 18 de maig de 1996 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. Havia nascut el 21 de juny de 1918 a Melilla (Nord d'Àfrica). Sos pares es deien José Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural «Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seus òrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT, Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía, Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fuego, Icaria, Ideas-Orto, Mar y Tierra, Nervio, Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània). 

José Muñoz Congost (1918-1996)

***

Débora Céspedes (2008)

Débora Céspedes (2008)

- Débora Céspedes: El 18 de maig de 2009 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista, anarcosindicalista i poetessa Débora Céspedes. Havia nascut el 8 de juny de 1922 a l'Uruguai. Mitjançant la influència del vell militant Pedro Othaz, d'adolescent s'interessà per l'anarquisme. Quant tenia 16 anys, gràcies al llibertari Negro Palmieri i sa companya Matilde Carreras, aconseguí una feina de quiosquera en un barri residencial de Montevideo, alhora que milità en les Joventuts Llibertàries de l'Uruguai (JLU). En 1937 començà a treballar al magatzem «Frigorífico Anglo» de Montevideo, on conegué Esperanza Auzeac, jove anarquista russa amb qui mantindrà una sòlida amistat fins la mort d'aquesta a Bolívia. Ambdues organitzaren al magatzem una societat de resistència obrera i per aquest fet van ser acomiadades. Poc després Céspedes trobà una nova feina al magatzem frigorífic «El Nacional» on continuà amb les seves tasques sindicals i participà en la fundació de la Federació d'Obrers de la Carn, de la qual va ser secretària d'actes i per a la qual realitzà mítings. En aquesta època freqüentà el centre cultural Casa dels Llibertaris i el local del Sindicat dels Forners que estava molt a prop. Col·laborà en la redacció i distribució del periòdic Voluntad i participà en la fundació de l'Ateneu Anarquista del barri del Cerro, on s'organitzà el grup de teatre social filodramàtic (no comercial) «Emilio Zola», format per obrers i obreres dels magatzems frigorífics i on assumí en diverses ocasions papers en obres teatrals de diferents autors Florencio Sánchez, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera (Herrerita), Joaquín Dicenta, etc. Durant la II Guerra Mundial participà activament en la propaganda contra la instauració del Servei Militar Obligatori (SMO), campanya que va ser portada pel Comitè d'Enllaç de Sindicats Autònoms, les JLU i la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), i en contra dels grups parlamentaris i dels partits socialista i comunista que acceptaven aquest SMO. En 1947 es reuní a Buenos Aires (Argentina) amb son company Luis Alberto Gallegos (Beto Gallegos), que havia hagut d'exiliar-se per motius sindicals, i on treballava al port de la capital argentina i militava en el Sindicat de Construccions Navals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A l'Argentina establí estretes relacions amb la FORA i la Federació Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com ara Jacobo Prince, Jacobo Maguid, Humberto Correale, Juanita Quesada, Diego Abad de Santillán, José María Lunazzi, etc. En 1963, després de 16 anys resistint el peronisme, la parella retornà a Montevideo. Céspedes tornà a establir la relació d'amistat que mantenia des de 1938 amb Luce Fabbri. Quan l'excisió entre partidaris i opositors a la Revolució cubana en el si de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), abandonà aquesta organització i amb altres companys (Luce Fabbri, José B. Gomensoro, Iriondo, D'Ottone, els germans Errandonea, Cresatti, H. Fabbri, etc.) fundà l'Aliança Llibertària de l'Uruguai (ALU), contrària a donar suport el castrisme, la qual va desaparèixer arran de la instauració de la dictadura militar. Durant els anys dels milicos participà en les activitats del Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent d'esquerres que volien organitzar comunes autònomes. Amb la caiguda de la dictadura, creà amb Luce Fabbri el Grup d'Estudis i Acció Llibertària (GEAL), que en 1985 reemplaçà l'ALU, i el seu periòdic, Opción Libertaria (1986-2004), nom proposat per Céspedes. També jugà un paper important en la temptativa frustrada de crear una coordinadora anarquista entre els moviments anarquistes de l'Argentina i de l'Uruguai (Coordinadora Anarquista Rioplatense), on també van participar Lunazzi, Corral i l'Ateneu d'Avellaneda, entre d'altres. Entre març de 1974 i febrer de 2001 exercí de responsable de redacció del butlletí mensual de Montevideo Centro Oeste, del qual s'editaven 1.000 exemplars. També col·laborà en la revista feminista argentina La mitad del cielo, dirigida per l'escriptora i actriu Leonor Benedetto. Entre 1991 i 1998 col·laborà en l'organització d'una cooperativa de consumidors que arribà a tenir 80 grups, cadascun dels quals format per 12 famílies. Poetessa des dels 10 anys, publicà poemes en infinitat de periòdics i va ser guardonada amb diferents premis a l'Uruguai i a l'Argentina –fou l'autora de la cançó Nacer de nuevo, escrita per a la cantautora argentina Sandra Mihanovich arran de l'excarceració d'una amiga comuna. En 2003 Hugo Fontana publicà Historias robadas. Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. En 2008 publicà el llibre de poemes Algunos bienes que algún día tuve. Temps després de ser operada d'un càncer, Débora Céspedes va morir el 18 de maig de 2009 a Montevideo (Uruguai); incinerada, el 7 de juny de 2009 les seves cendres van ser enterrades sota d'un arbre.

Beto Gallegos (1921-2010)

---

[17/05]

Anarcoefemèrides

[19/05]

Escriu-nos


Actualització: 18-05-24