|
---
Anarcoefemèrides
del 18 de juny Esdeveniments
Commemoriació
de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de
Seattle
(Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten
exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle - Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston. ***
Cartell de l'acte - Míting de la dinamita: El 18 de juny de 1892 se celebra a
la Sala Commerce de París (França) el «Segon Míting de la Dinamita», públic i
contradictori, sobre la violència anarquista. El «Primer Míting de la Dinamita»
s'havia celebrat el 28 de maig d'aquell any a la mateixa sala. Els temes que es
tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els
exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein
(Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves
conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi
participaren Henri Fortuné, Poulain, Jacques Prolo i Michel Zévacco, entre
d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents el socialista Mordacq
i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès).
També van ser convidades altres persones, com ara el socialista Zéphyrin Camélinat;
Alain Gouzine; el diputat boulangerista Lucien Millevoye i Picau, de la
Magistratura del Treball. ***
Portada
de la primera edició en fullet de L'Anarchie
d'Élisée Reclus - Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes. Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions. ***
Capçalera
de Germinal - Surt Germinal:
El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el
primer número del
periòdic Germinal. Settimanale
anarchico.
El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent
Giulio
Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico
Angelozzi, Battista Assandri,
Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo
Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando
Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche
B. Levi,
Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele
Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G.
Serafini,
Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a
l'estranger, com
ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de
setembre de
1911 va interrompre la publicació. Publicà dos
suplements, un al número 5 «Per
Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre
de 1911) «Piccolo manifesto
per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni
Pascoll».
En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre
de 1911. ***
Assalt
d'una fleca - Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original. ***
Capçalera
del primer número de L'Adunata dei Libertari - Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) –el peu d'impremta només posa Itàlia– el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes. ***
Anunci
de l'acte publicat en el periòdic tolosà Espoir del 5 de
juny de 1978 - Jornada del Llibre Llibertari:
El 18 de juny de 1978 se
celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de París
(França) una Jornada del Llibre Llibertari. Entre altres
actes, l'escriptor
Baltasar Porcel Pujol presentà el llibre La
revuelta permanente, llarga
entrevista enregistrada en 1970 al
destacat anarquista Joan Ferrer Farriol, que també
assistí a l'acte. El
cantautor Francesc Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta)
oferí un
concert.
Naixements
Foto policíaca de
Joseph Bellon (17 de març de 1894) - Joseph Bellon: El
18 de juny
–algunes fonts citen erròniament el 19 de
juny– de
1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena,
França; actualment
pertany a Geville, Lorena, França) l'anarquista
Joseph-Alexandre
Bellon. Sos pares es deien Joseph Napoléon Bellon, mestre, i
Monique Petitcolas. D'antuvi
conreador a
Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis
hagué d'abandonar la
localitat. El maig de 1888 arribà a París
(França) i s'instal·là al
número 25
del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense
feina, visqué dels
minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals.
Més
tard aconseguí feina recollint maduixes a
Châtillon (Illa de França, França) i
de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva
companya a la
casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones.
Sovint
va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquesta
època
freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan
l'explosió al bulevard
Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol,
hauria donat asil a
l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de
1893 s'instal·là com
a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses,
plaça que abandonà
l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26
de
desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del
departament del
Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre
una ordre de
registre i de detenció al seu nom. El 17 de març,
a les sis del matí, el
comissari de policia d'Sceaux (llla de França,
França) es presentà al seu
domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de
Fontenay-aux-Roses, situat al
primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un
dormitori per a la
parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als
infants i
d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser
infructuós i
el comissari només va trobar la novel·la Les
compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes
religiosos, fullets i
fulletons. No obstant això, va ser tancat a la
presó parisenca de Mazas fins el
23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge
d'instrucció Henri
Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de
sobreseïment en relació
al procediment contra ell pel delicte
d'«associació criminal». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894) - Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Hijman
Croiset - Hijman Croiset: El
18 de juny de 1877 neix a Delft
(Holanda Meridional, Països Baixos) l'actor teatral,
lliurepensador, anarquista
individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat
com Heyman Croiset. Sos pares es
deien
Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De
Jong. Entre 1899 i
1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa
d'Amsterdam (Països
Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor
teatral. Va interpretar
moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista
Herman
Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith
Boekbinder, amb qui
tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max)
–un dels seus
infants amb nasqué a la colònia anarquista de
Walden. En 1904 participà en el
Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es
fundà l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905
intervingué, en
representació dels Països Baixos, juntament amb
altres anarquistes (Liard-Courtois,
Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA
celebrat a la Sala
Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França).
Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907
participà en el Congrés Anarquista Internacional
d'Amsterdam, on portà la rèplica
a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat
sobre «Anarquisme i organització»
tot proclamant «La meva única divisa
és: jo, jo, jo... i la resta després!».
El
31 d'agost de 1913 participà en un gran míting
pacifista a La Haia (Holanda
Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de
Fritz Kater i
Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses
conferències
al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam.
Durant un temps exercí el
periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà
exclusivament al teatre.
Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui
tingué un infant
(Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam
amb Anna Gerarda
Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es
divorcià el 26 de
gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions
parlamentàries del Socialistische
Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la
federació sindical Nationaal
Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que
intentà
representar els corrents socialista llibertària i
sindicalista en l'àmbit
parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la
qual es dissolgué. Com
a secretari del Sindicat d'Actors i de la Nederlandse
Toneelkunstenaars
Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre
Holandès), jugà un paper cabdal
en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es
casà a Amsterdam amb
Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva)
–en total quatre
famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra
la religió i
l'Església, com ara Een Gouden
Wieg en
het volk in ellende (1909), Die
buiten God leven (1913), De
Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in
Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de
desembre de 1925
a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill
seu i l'escriptora
i poetessa Manja Croiset n'és neta. ***
Modistes, de
Théophile-Alexandre Steinlen - Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Era filla natural de la jornalera Victorine-Henriette Capderoque. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. El 14 d'octubre de 1907 es casà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) amb Lionard Lenin Daurèle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Tito
Livio Foppa (1910) - Tito L. Foppa:
El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires,
Argentina) el periodista,
escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i
després diplomàtic, Tito
Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen
italià. A començaments de segle
s'integrà en les tertúlies
intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La
Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo
González Pacheco, José de Maturana, etc.)
i la de «Los Immortales» (Sánchez,
Monteavaro, López Prieto, Martínez
Cuitiño,
González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens,
Novión, De Rosa,
Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre
1905 i 1919 fou membre de la
redacció del diari La
Razón,
especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme
«de combat». En
1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el
seu primer drama La fábrica.
El 28 de juny de 1908
intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo
Ibáñez, Elena Frade, Francisco
López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la
llibertat d'impremta que se
celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911
codirigí, amb Rodolfo
González Pacheco, el periòdic anarquista de
Buenos Aires La Libre Palabra. El
12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca
Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional
l'obra La Razón Social,
que fou retirada de cartell després de cinc
funcions per ser considerada «immoral» i
«degenerada». Posteriorment publicà i
estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho
de amor (1911), El
último caudillo
(1919), Mambrú se fue a la guerra
(1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada
teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo
Bataglia en gran número d'obres
al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la
Revolució mexicana per a la
revista de Buenos Aires Fray Mocho
–el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia
marxat ha Mèxic per fer costa
el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves
experiències en La tragedia
mejicana. El 21 de gener de
1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires,
en el gran míting
que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres.
En aquesta època
conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca,
propietària de finques
cafeteres, amb qui es casà i tingué sa
única filla, Alaíde Foppa, futura
escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura
guatemalenca. Posteriorment
cobrí la Gran Guerra per al diari La
Razón. El 28 de gener de 1915 participà
a Barcelona (Catalunya) en un acte
d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i
Enric Clarasó. En 1917
va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors
Dramàtics i Lírics
(SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de
Periodistes i, amb Angela
Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà
a l'Argentina i a l'Uruguai.
En la dècada dels vint formà part de les
redaccions de nombrosos periòdics (La
República, La
Época, El Nacional,
Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922
dirigí Diario del Plata.
En 1923, ja apartat del moviment llibertari,
ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres
dècades formà part del Servei
Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.)
sense abandonar del
tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a
Ancona (Marques, Itàlia) la revista
en italià L'Argentina,
que en 1930 es
traslladà a Roma (Itàlia). En 1944
col·laborà en la revista gallega Finisterre.
En 1952, després d'abandonar
la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires,
ja separat de sa companya i
allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en
la Junta Directiva de la
Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958
publicà les
seves memòries diplomàtiques en Servicio
Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor
obra, el Diccionario teatral del
Río de la Plata.
Estigué molt lligat al món del tango i, segons
alguns, fou membre de la
maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a
Buenos Aires
(Argentina). ***
Foto
policíaca de Gérard Gutz - Gérard Gutz:
El 18 de juny de 1897 neix a Berchem (Anvers,
Anvers, Flandes) l'anarquista i antimilitarista Gerardus Wynandus Gutz,
conegut
com Gérard Wynand Gutz. Era fill dels
neerlandesos Gilles Gutz i
Philomène Reyntjens, i per això tenia
nacionalitat neerlandesa. En 1921,
provenint d'Amsterdam (Països Baixos), emigrà
legalment a França, però no trobà
feina i retornà mesos després a Amsterdam. En
1923 retornà a París (França), on
trobà feina a les Galeries Lafayette i treballà
uns 18 mesos. En 1924 aconseguí
permís de treballador industrial i posteriorment
entrà fer feina de dactilògraf
a la Cambra de Comerç Neerlandesa, al número 39
del bulevard de Clichy de
París. Rebia al seu domicili nombrosa
correspondència i paqueteria. Subscrit a
diversos periòdics anarquistes francesos (Le Barrage,
Le Libertaire,
La Patrie Humaine, etc.) i estrangers, segons la
policia era un actiu
propagandista llibertari que freqüentava les reunions i
manifestacions
anarquistes franceses i estrangeres. També fou membre de la
Lliga Internacional
de Combatents de la Pau (LICP) i de la Lliga dels Drets de l'Home.
Participà
activament, segons la policia, en una campanya contra la guerra i la
colonització. Mantenia correspondència amb el
periòdic holandès De Vridenker,
al qual enviava traduccions d'articles del setmanari Le
Barrage, òrgan
de la LICP. El 9 de novembre de 1937 va ser nomenat secretari del
Buró del
Sector París «Rive-Gauche» de la LICP,
amb Gérard de Lacaze-Duthiers de
president, i l'abril de 1938 membre de la Comissió de
Finances d'aquesta
organització. El 17 de maig de 1938 se li va decretar
l'expulsió de França, la
qual li va ser notificada l'1 de juny posterior. Quan li va ser
comunicada aquesta
mesura, la policia li va trobà pamflets i fullets de la LICP
(Pour la paix
sans aucune réserve, Pour la paix des
armées même en face d'Hitler,
Les responsabilités de la guerre 1914-1918,
Contre la guerre qui vient,
À bas les armes, Les
responsabilités russes et françaises, Ceux
qui font la guerre et ceux qui la font faire,
Comment j'ai été exclu de
la Légion dhonneur, En France en face du
problème colonial, Pour
que la paix vive il faut que la colonisation meure,
Parents n'achetez
pas de jouets militaires, etc.), a més d'una
entrada per a la gran festa
campestre de la Unió Anarquista (UA) a celebrar el 18 de
juny de 1938 al parc
municipal de Livry-Gargan (Illa de França,
França). El Ministeri de l'Interior
demana a la Prefectura de Policia de París que el
sotmetés, juntament a altres
anarquistes (Bruno Bibbi, Angelo Diotallevi, Giobbe Giopp, Alfredo
Gori,
Antonio Persici i Giovanni Rossetti), a una estreta
vigilància especial en
vistes a la visita que els sobirans britànics havien de fer
a França. En
aquesta època estava en relacions amb la mestra Ferdy Kysl,
de l'escola pública
«Jules Ferry» de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de
França, França), amb qui
vivia i amb qui es volia casar. Després d'haver-se
beneficiat de nombroses
pròrrogues a l'expulsió, abandonà el
seu domicili, al número 80 del bulevard
Jourdan del XIV Districte de París, i França el
19 d'octubre de 1938. Sa companya,
Théodora Van Dam, de qui estava divorciat,
retornà a Amsterdam amb sos quatre
infants abans de l'expulsió de son exmarit. A més
de ser expulsat, en 1939 va
ser inscrit en un llistat «anarquistes terroristes»
sospitosos. Durant la II Guerra
Mundial, participà activament en la Resistència.
Capturat pels alemanys, va ser
deportat a Alemanya. Gérard Gutz va morir en data
indeterminada al camp de
concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). ***
Necrològica
de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 9 de
juliol de 1967 - Dolores Garrigós
Tudela: El 18 de juny de 1898 neix a
Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Dolores Garrigós Tudela –algunes
fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Sos pares es deien
Francisco Garrigós i Josefa Tudela.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
tingué com a company el
miner anarcosindicalista José García Vivancos,
amb qui tingué tres infants
(Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son
company, milità en la
Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual
José García Vivancos fou
secretari. A principis dels anys seixanta patí una
paràlisi parcial. Dolores
Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu
domicili d'Orlhac
(Alvèrnia, Occitània). ***
Camp de concentració de Setfonts - Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord). ***
José
Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer - José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico. ***
Marcello
Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970) - Marcello Bernardi:
El 18 de juny de
1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista
Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué
la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en
la «Brigata
Matteotti» de la Resistència partisana,
experiència que recollí en un llibre
autobiogràfic que publicà en 1995 sota el
títol La fine del giorno (1944-45).
Com a metge pediatra ha estat docent
de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la
Universitat de
Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i
Prematrimonial.
Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods
Winnicott, ha
estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical
encapçalada als EUA per Ivan
Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició
històrica de
diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi,
Francesc Ferrer i Guàrdia,
Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso
a un bambino, autèntic manifest de pedagogia
llibertària. Ha publicat
nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972),
autèntic best seller, i
ha col·laborat en nombroses publicacions
periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un
consultori pedagògic al periòdic L'Unità.
Apassionat de la cultura
oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que
utilitzà pedagògicament amb
els seus alumnes. És autor d'Il
Metodo in
pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb
Alberto G. Ugazio i Bruno Munari),
L'avventura di crescere. Una guida per i
genitori d'oggi (1995), Corpo,
mente,
cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare
Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di
educazione
tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza.
Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura
di crescere (1999), Piccolo
manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia
tra due mondi (2000), Lettere ai
genitori (2000), Gli imperfetti
genitori (2002), Educazione e
libertà
(2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di
oggi (2003), La tenerezza e la
paura.
Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina
Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli
ultimi appunti
di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),
Educazione e libertà.
«Non c'è crescita senza l'opportunità
di fare
esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti
publicà el llibre biogràfic Conversazioni
con Marcello Bernardi. Il
libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de
gener de 2001 a
Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral
i el seu cos fou incinerat.
Defuncions
Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894) - Pierre Daressy: El
18 de
juny de 1898 se suïcida a París (França)
l'anarquista Pierre Daressy.
Havia nascut el 23
de juliol de 1854 a L'Èrm
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
erròniament Chemin (Llenguadoc,
Occitània). Sos pares
es deien Jean Daressy,
conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es
guanyava la vida com a obrer
sabater a París (França). L'octubre de 1893 era
responsable d'un grup de suport
als militants «aïllats» a les zones rurals
als quals enviava propaganda anarquista
(llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament
amb
altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del
jutge d'instrucció Henri
Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos.
També va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de
1894, quan la gran
agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a
la
Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la
policia li
va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon.
En aquesta època vivia al número 6 del carrer
Fauvet de Montmartre. Entre el 6
i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta»;
acusat
simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que
contenia
la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per
l'advocat Laureau i absolt.
Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de
suïcidi no reeixit amb un
braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de
juny de 1898
penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del
carrer Etex del XVIII
Districte de París (França). ***
Necrològica
de Lucien Hénault apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 - Lucien Hénault: El 18 de juny de 1914 mor a Brussel·les (Bèlgica) el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault. Havia nascut el 20 d'octubre de 1870 a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy, Lieja, Valònia). Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie Pauline Dormal. Quan estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part del Cercle d'Estudiants Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de 1899 participà en un míting a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les en suport d'Alfred Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la mestra russa Anne de Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de 1900, quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier) i Georges Thonar, el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. Organe libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors fins que deixà de publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del carrer Monulphe de Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta època també col·laborava en els periòdics L'Effort Éclectique i Le Libertaire, i va fer nombroses conferències sobre «educació revolucionària de les masses» amb Flaustier. En 1901 envià cròniques sobre Bèlgica per a Les Temps Nouveaux. Entre el 7 i el 8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés Anarquista celebrat a Brussel·lès (Bèlgica) que arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de 1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet, Émile Chapelier, Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un míting a la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol «Le socialisme en danger. Le Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et anarchie». El 27 de setembre de 1901 participà, en nom del POB, en una reunió celebrada a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les entre la Federació Provincial de Miners de Lieja i la Federació de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El gener de 1902 va ser expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le Parti Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent membre de la Cooperativa «Populaire» i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà en un míting a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont, Jules Moineau i Jean-Louis Robyn. A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al Brasil, on restà tres anys. De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a l'Hospital de Saint-Gilles de Brussel·les. Encara que anarquista, milità des d'aleshores sobretot en «La Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es casà a Brussel·les amb Rachel Paula Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon, mantingué correspondència amb Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911 era secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste» de Forest-Lez-Bruxelles (Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu fer costat aquesta institució i propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la seva mort, publicà L'École Affrranchie, revista de la citada institució pedagògica. Mantingué una estreta correspondència amb la revista anarquista Les Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de juny de 1914 a Brussel·les (Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després. Segons la seva necrològica publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 va morir «víctima del deure professional». ***
Charles Maurin segons un dibuix de Toulouse-Lautrec (1898) - Charles Maurin: El 18 de juny de 1914 mor a Grassa (Provença, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Havia nascut l'1 d'abril de 1856 a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina. ***
Evelio Boal López - Evelio Boal López: El 18 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Havia nascut l'11 de maig de 1884 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Miguel Boal Labajo, empleat, i Benita López Ortega. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme. ***
Juan
Fernández Cruz - Juan Fernández Cruz: El 18 de juny de 1939 és afusellat a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fernández Cruz. Havia nascut cap el 1897 a Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Fernández i Maria Cruz. Paleta de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juan Fernández Cruz va ser afusellat el 18 de juny de 1939, junt a 44 persones més, a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). ***
Marià
Rodríguez Vázquez en la seva
intervenció en el gran míting de la
Plaça de Toros Monumental de Barcelona (25 d'octubre de 1936) - Marià
Rodríguez Vázquez: El 18
de juny de 1939 mor a La Ferté-sous-Jouarre
(Illa de França, França) el destacat militant
anarquista i anarcosindicalista
Marià Ramon Rodríguez Vázquez,
més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia
nascut el 15 de juny de 1907 a
Barcelona (Catalunya). Nascut en una
família
gitana, va quedar orfe de mare als set anys i va passar part de la seva
infantesa a l'Escola de Reforma Asil Duran, on va ser internat
juntament amb un
germà seu per son pare després de casar-se de
bell nou. D'aquest asil va fugir
diverses vegades i també passà per l'hospici de
Roses (Alt Empordà, Catalunya),
del qual s'escapà finalment amb nou anys. Dedicat a petits
robatoris i a la
mendicitat, freqüentà diverses vegades la
presó, on va fer contacte amb
anarquistes i mestres racionalistes que el van introduir en el moviment
anarquista i el van convèncer d'abandonar la
delinqüència. Posteriorment va
exercir diversos professions (rentaplats, venedor ambulant, mosso de
càrrega,
peó, etc.) fins que cap els 18 anys es quedà amb
l'ofici de paleta i s'afilià
al Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va
ser força actiu durant les vagues del sector i va destacar
en la manifestació
del Primer de Maig de 1931, organitzada per Joan García
Olivar, de qui
aleshores era molt proper. El setembre de 1931 va participar en un
tiroteig
mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes
arrecerats dins
els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i
internat al
vaixell-presó Antonio
López, ancorat
al port de Barcelona; després va ser tancat a
Mataró (Maresme, Catalunya) i a
la Presó Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va
estar reclòs començà a
escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar
cultura. Durant els anys de
la II República va ocupar càrrecs en la junta del
sindicat, al costat de Manuel
Muñoz Díaz, qui li va ensenyar molt i el va
introduir en l'anarquisme,
realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions
orgàniques. Formà
part dels grups d'acció i el gener de 1933 va participar en
l'atac a les
Drassanes barcelonines i en l'aixecament revolucionari de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar
empresonat al vaixell-presó Manuel
Arnús. El novembre de 1933 va ser
detingut durant la vaga de Barcelona. L'abril de 1934 signà,
amb altres
companys presos, una carta publicada en Solidaridad
Obrera. En 1934 va ser nomenat secretari de la
Federació Local de Sindicats
Únics de Barcelona de la CNT i director, i
gairebé únic redactor, del clandestí
La Voz Confederal,
portaveu de
la CNT catalana durant les suspensions de Solidaridad Obrera.
Detingut i torturat l'octubre de 1934, va poder fugir miraculosament de
la llei
de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos a la
presó
valenciana de Sant Miquel dels Reis i un cop lliure va
començar a agafar
càrrecs orgànics confederals de responsabilitat:
membre del Comitè Pro Presos;
redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la
Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, càrrec que exercia
quan va esclatar la
Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a
nombroses reunions
amb la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant
1936 va fer incomptables mítings, amb Antonio Ortiz
Rodríguez i altres
companys, arreu de Catalunya. També va fer en aquesta
època moltes conferències:
«Democracia, guerra y fascismo» (Vic,
març de 1936); «Los acuerdos del congreso
de la CNT, su influencia en el futuro» (Alcover, maig de
1936); «¿Es posible la
unidad sindical o sólo es realizable el pacto
revolucionario?» (Sitges, juny de
1936); «El sindicato, baluarte de la
reconstrucción económica» i
«Unidad,
lealtad y responsabilidad» (conferències
radiofòniques de setembre de 1936);
etc. L'octubre de 1936 va ser ratificat com a secretari de la CNT
catalana i el
25 d'aquell mes signà, en nom de la CNT, un pacte d'unitat
entre la CNT i la
Unió General de Treballadors (UGT). El novembre de 1936, en
el Ple
Extraordinari de Regionals, amb la dimissió d'Horacio
Martínez Prieto, va
accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la
CNT i es va
traslladar a Madrid (Espanya) i a València
(València, País Valencià) seguint el
govern. Va ser un ferm partidari de la línia
«governamentalista» assumida per
la CNT-FAI. Durant els «Fets de Maig» de 1937, amb
Joan García Oliver, va
demanar moderació i es va convertir en un incondicional de
Juan Negrín López,
fet pel qual va ser fortament censurat. El desembre de 1937
representà la CNT,
amb David Antona Domínguez, Horacio Martínez
Prieto i Josep Xena Torrent, en el
Congrés Extraordinari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que
se celebrà a París (França), on
defensaren el «possibilisme» i les tesis
governamentals. El març de 1938 va fer a Barcelona la
conferència «Posibilidades
de la alianza sindical CNT-UGT» i intervingué en
un acte conjunt amb la UGT amb
Josep Joan Domènech i Segundo Martínez
Fernández. El juny de 1938 va fer a
València la conferència «Para
vencer» i el desembre a Barcelona «La
misión del
militante» i «Hablemos del futuro». En el
Ple Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 defensà el comunista Juan
Negrín López i
Horacio Martínez Prieto, la necessitat de negociar amb
l'exèrcit franquista i el
revisionisme radical («liquidacionisme») de les
idees llibertàries. En 1938
publicà els fullets El 19 de julio y su
significació, Presente y
futuro i Pueblo antifascista de
Catalunya. A finals de 1938 era membre, en
nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-FAI-JJLL.
Quan la derrota va ser un fet,
el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar
els comitès
anarquistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i, des
d'allí, per Sant Joan de
les Abadesses (Ripollès, Catalunya), va passar a
França. En aquest país, va
encapçalar el Consell General de l'MLE i com a secretari del
Comitè Nacional de
la CNT –encara que ho va fer a títol personal per
evitar possibles reclamacions
del règim franquista– va signar l'11 de maig de
1939 el contracte de dipòsit
dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam (Països Baixos). Marià
Rodríguez Vázquez va morir poc
després, el 18
de juny de 1939, en estranyes circumstàncies quan es banyava
a les aigües del
riu Marne, a l'indret anomenat «La Promenade de
l'Île», a La Ferté-sous-Jouarre
(Illa de França, França) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta
localitat. Marianet era un excel·lent nadador i la seva mort
–oficialment per
hidrocució– ha servit per a teixir una de les
llegendes més fosques de la
història de l'exili confederal. Dies després de
la seva mort, el 26 de juliol
de 1939, Manuel Azaña Díaz en una carta a Carlos
Esplá Rizo feia el següent
comentari racista: «Tengo otra versión de la
muerte de Marianet. Dicen que lo
han matado sus camaradas. Esto es más verosímil,
porque ¿cree usted que el
Marianet se ha bañado nunca en ninguna parte?». La
actuació Marianet durant la
guerra ha estat durament criticada per sectors llibertaris, acusant-lo
de
titella d'Horacio Martínez Prieto i de Juan
Negrín López, ja que va ser
partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes
governamentals
i col·laboracionistes, caient en el revisionisme
politicista. Trobem
col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Castilla LIbre, CNT,
Fructidor, Libre-Studio,
Nosotros, Nuevo
Aragón, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, etc. Sa
companya fou Conchita Dávila García, amb qui
tingué dos infants, Amalia Vázquez
Dávila i Francisco Vázquez Dávila
–Marianet sempre rebutjà el llinatge de son
pare. Marià Rodríguez Vázquez (1907-1939) ***
Notícia de l'execució de Juan Arróniz Moreno apareguda en el diari Heraldo de Zamora del 19 de juny de 1940 - Juan Arróniz Moreno: El 18 de juny de 1940 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Juan José
Arróniz Moreno. Havia nascut cap el 1906 a Alquerías (Múrcia, Múrcia, Espanya).
Analfabet, es guanyava la vida treballant de jornaler al seu poble i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Barcelona (Catalunya), durant
la primavera de 1940 va ser responsable d'un grup de la guerrilla urbana llibertària
actiu a Barcelona, del qual formaven part Dámaso Carneado Marcén, Emilio Cortés
Gracia, José María García Mellado (Orejón), Ramon Pol Berenguer (Peque)
i Carlos Sánchez Ortoño (Gafas). Després de quatre atracaments realitzats
durant el maig de 1940, tot el grup va ser detingut a principis de juny per la
policia franquista. Jutjat en consell de guerra, el 13 de juny de 1940 va ser
condemnat a mort per «robatori a mà armada». Juan Arróniz Moreno va ser
afusellat, juntament amb Dámaso Carneado Marcén i Carlos Sánchez Ortoño, el 18
de juny de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat
al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la ciutat. Deixà companya,
Leonor Subirana, aleshores embarassada. Ramon Pol Berenguer va ser afusellat el
4 de juliol de 1940. En 2008 la neta de Juan Arróniz Moreno, Carla Jiménez Subirana
(Carla Subirana), va estrenar el documental d'investigació Nedar
sobre la vida de son avi. ***
Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963 - Mariano Ponce Carmona: El 18 de juny de 1963 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Havia nascut el 25 d'agost de 1899 a Múrcia (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT. Mariano Ponce Carmona va morir el 18 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1963 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània). ***
Joaquim
Gil Mir (1938) - Joaquim Gil Mir:
El 18 de juny de 1980 mor a Galhac
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Gil Mir.
Havia nascut el 19 de setembre de 1915 al Poble-sec de Barcelona
(Catalunya)
–algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt
Ribagorça, Catalunya). Sos pares
es deien Ramon Gil Aguilar, jornaler, i Joaquima Mir Franci. Durant els
anys trenta fou membre,
amb
Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista «Los
Anónimos» de
Barcelona. Durant la guerra civil lluita en la «Columna
Durruti» i va ser ferit
en diverses ocasions. Amb la militarització de les
milícies va ser nomenat
tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment participà en la
Resistència contra l'ocupació nazi i es
refugià a casa de l'anarcosindicalista
Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial
milità treballà d'obrer en
una fresadora a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Posteriorment
s'instal·la a Galhac (Llenguadoc, Occitània), on
en 1954 obrí una peixateria i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'exili. Va ser delegat
del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids
de la Guerra
d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a
Galhac, va estar
especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui
havia
combatut en la 26 Divisió. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat
econòmic la CNT durant
la seva reorganització, especialment durant la gran vaga
barcelonina de
benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide, amb qui
tingué dos
infants. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a l'Hospital de
Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Després de la seva mort, son amic
Fernando Gamundi Oliveros li va
fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo
Rocinante, que
havia de ser col·locada en la seva tomba, però,
sa família, per raons de seguretat
de l'obra, hi renuncià. ***
Retrat
de Serafín Aliaga segons Solidaridad Obrera
(4 de gener de 1938) - Serafín Aliaga Lledó: El 18 de juny de 1990 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià). Sos pares es deien Paulino Aliaga i Josefa Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 d'una insuficiència cardíaca a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989. Serafín Aliaga Lledó (1915-1990) ***
Josep Salamé Miró - Josep Salamé Miró: El 18 de juny de 2007 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. Havia nascut el 8 d'abril de 1920 a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Josep Salamé i Paula Miró. De petit es traslladà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de Saragossa. En 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la «Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca. El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a França de tropes alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per a l'organització nazi «Todt» i enviat primer a la construcció de la base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar la guerra, va fer un curs de formació d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de la Confederació General del Treball (CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la Federació Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de joventut. En aquesta època conegué la secretària Renée Joséphine Desvaux, que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de Niça i de Canes. L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència comunista llibertària gairebé clandestí creat en honor de Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la divisió del moviment llibertari francès en «plataformistes», seguidors de Piotr Arshinov, i els «sintetistes», de Sébastien Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda Marcès. Durant aquesta època col·laborà activament amb el moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en 1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria, participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria). Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i els anys següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en l'Exili ja que presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça, com ara Georges Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento Ibérico de Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya Renée morí en un accident. Com a comunista llibertari milità a França en nombroses organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària (FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa Llibertària (AL). Durant els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT espanyola o la «CNT-66». També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu cos fou incinerat a Canet (Rosselló, Catalunya Nord). La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París. ***
Beto
Gallegos amb un grup d'amics - Beto Gallegos: El
18 de juny de 2010 mor a Montevideo
(Uruguai) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Alberto Gallegos
Prieto,
conegut com Beto Gallegos o Viejo Gallegos, i
que a
vegades signava
amb les seves inicials LAG.
Havia
nascut el 26 de març de 1921 a El Dorado (Cerro
Batoví,
Tacuarembó, Tacuarembó, Uruguai), en
una família pagesa. D'adolescent, el professor anarquista
Salvador Fernández Correa el va introduir en el pensament
llibertari i també rebé la influència
de Antonio
Lombardero. Quan tenia 18 anys
començà a freqüentar el
grup «Voluntad» de les Joventuts
Llibertàries, agrupació en la qual
trobà la militant
Débora Céspedes, que esdevingué
sa companya. També fou assidu de la «Casa dels
Llibertaris» que tenia la seva
seu al Sindicat de Forners i participa en la distribució del
periòdic Voluntad. En
aquesta època, amb López
Lombardero (Lomba),
fou un dels
pilars de la Cooperativa Agrícola Industrial, fundada als
voltants de la fleca
«Esfuerzo» i les Joventuts Llibertàries.
Lampista de professió, esdevingué un
dels militants més actius del Sindicat de Lampistes, adherit
a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU). Fugint de la
repressió, passà a l'Argentina, on
treballà al port de Buenos Aires i milità en
el Sindicat de Construccions Navals de l'anarcosindicalista
Federació Regional Obrera
Argentina (FORA). En plena II Guerra Mundial lluità des de
les
Joventuts Llibertàries contra el servei militar obligatori.
En
1947 sa companya es va reunir amb ell a Buenos
Aires. A
l'Argentina la parella establí estretes relacions amb la
FORA i la Federació
Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com
ara Diego Abad de
Santillán, Humberto Correale, José
María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince,
Juanita Quesada, etc. En 1952, per la seva militància i per
les seves contínues
crítiques al peronisme, va ser empresonat al Penal de Olmos
de Buenos Aires i
no recobrà la llibertat fins l'abril de 1955. En 1963,
després de 16 anys,
alguns d'ells en la clandestinitat, resistint el peronisme i la
dictadura
militar, la parella retornà a Montevideo i, a resultes de la
ruptura en el si
de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) a
conseqüència del suport d'aquesta
a la Revolució cubana, participaren, al voltant de Luce
Fabbri i altres
companys (Cresatti, els germans Errandonea, H. Fabbri, José
B. Gomensoro,
Iriondo, D'Ottone, etc.), en la fundació en 1964 de
l'Aliança Llibertària Uruguaiana
(ALU), contrària a donar suport el castrisme i on van
militar fins al cop dels
militars. Durant els anys dels milicos
participà en les activitats del
Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent
d'esquerres que
volien organitzar comunes autònomes. Després de
la caiguda de la dictadura
militar, participà amb sa companya i Luce Fabbri en la
formació en 1979 del Grup
d'Estudis i Acció Libertària (GEAL) i en el seu
periòdic Opción
Libertaria, que es publicà entre 1986 i 2004 a
Montevideo. També
la parella fou responsable de la «Biblioteca Luce
Fabbri», quan aquesta va
morir en 2002. En 2003 Hugo Fontana publicà la biografia Historias
robadas.
Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. Beto
Gallegos va morir el 18 de
juny de 2010 a Montevideo (Uruguai). En 2014 «La Turba
Ediciones» publicà un
recull dels seus escrits sota el títol Luis
Alberto Gallegos. Escritos anarquistas. ***
Francis
Ronsin fotografiat per Éric Colaud (Arras, 1 de maig de 2004) - Francis Ronsin: El 18 de juny de 2019 mor a Clichy (Illa de França, França) l'historiador i demògraf llibertari Francis Marc Ronsin. Havia nascut el 27 de març de 1943 al XII Districte de París (França). Era fill natural de Georgette Raymonde Ronsin. El juny de 1974 obtingué el doctorat en Història amb la tesi Mouvements et courants néo-malthusiens en France, que va completar en 1988 amb un doctorat en Lletres i Ciències Humanes amb Du divorce et de la séparation de corps en France au XIXe siècle. En 1982 va ser nomenat professor assistent en història i, a partir de 1986, cap de conferències en la Universitat de París VII-Jussieu. En 1993 esdevingué professor d'història contemporània de la Universitat de Borgonya a Dijon, càrrec que ocupà fins a la seva jubilació en 2005. També fou investigador del Laboratori de Demografia Històrica de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS, Escola Superior de Ciències Socials). Ha participat en nombrosos col·loquis i exposicions sobre diversos temes (neomaltusianisme, matrimoni, divorci, suïcidi, família, sexualitat, natalitat, etc.) i personalitats (Jean Jaurès, Madeleine Pelletier, etc.). En 1997 fou l'instigador del Seminari Internacional de Recerca sobre «Socialisme et Sexualité». Jeanne Humbert li va confiar el seu arxiu, que va dipositar a l'Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis (IISG, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam, documentació que li va permetre, amb Roger-Henri Guerrand, escriure l'obra Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances, reeditada en 1990 sota el títol Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et le contrôle des naissances. El seu testimoni va ser recollit per Bernard Baisat per al seu documental Écoutez Jeanne Humbert (1980). En 1999 signà el manifest «Pour l'égalité sexuelle». Entre el 22 i el 23 de setembre de 2001 participà amb una ponència sobre l'amor lliure («Parlons-nous d'amour!») en la trobada «IV Liber Terre» a Bieuzy-les-Eaux (Bretanya). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Cahiers Québécois de Démographie, Le Monde, Le Monde Libertaire, Le Mouvement Social, Population, Populatique, Revue d'Histoire Moderne et Contemporaine, etc. Entre les seves obres podem destacar La grève des ventres. Propagande néo-malthusienne et baisse de la natalité en France (XIXe-XXe siècles) (1980), L'enfant, la famille et la Révolution française (1989, amb altres), Le contrat sentimental. Débats sur le mariage, l'amour, le divorce, de l'Ancien Régime à la Restauration (1990), Les divorciaires. Affrontements politiques et conceptions du mariage dans la France du XIXe siècle (1992), Démographie et politique (1997, amb altres), La population de la France de 1789 à nos jours. Données démographiques et affrontements idéologiques (1997), The Feminist Encyclopedia of French Literature (1999, amb altres) i La guerre et l'oseille. Una lecture de la presse financière française (1938-1945) (2003). Sa companya fou Anne Marie Pierrette L'Hôtellier. Francis Ronsin va morir el 18 de juny de 2019 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França) i va ser incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ---
|
![[17/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/06]") |
|
![[19/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/06]") |
|
|
| Actualització: 18-06-24 |