|
---
Anarcoefemèrides del 18 d'octubre Esdeveniments Capçalera de Solidaridad Proletaria -
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la
Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y
portavoz de la Confederación
Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad
Obrera que, per
enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles
van ser retallats per
la censura governativa. Destacà el component sindical de
l'organització
anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i
combaté els
partidaris de prevaler les essències anarquistes en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir
en la lluita
ideològica que s'entaulà en la CNT sota la
dictadura de Primo de Rivera entre
partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus
rivals. D'antuvi tenia
la redacció a Mataró, però s'imprimia
a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit
per Àngel Abella, comptava en la redacció figures
destacades, com ara Ángel
Pestaña, Joan Peiró, Arnó i
Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar
Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc.
Aquesta publicació es va
suspendre per decisió del Comitè de la
Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies»,
que se suposa fruit de la
lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32
números, l'últim el 23 de maig
de 1925. ***
Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó - Míting d'Emma
Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de
Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un
míting de
masses d'afirmació revolucionària organitzat per
les Joventuts Llibertàries, la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren
Sébastien Faure,
Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró,
Félix Martí
Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco
Asó, que el va presidir. El míting va
ser retransmès per «ECN1 –
Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes,
Goldman visitarà el front
d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre
el 20 i el 26 d'octubre, a
València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich
Kaminski, Goldman farà
excursions als pobles i granges col·lectivitzades.
Naixements Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar - Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) –el certificat de defunció cita erròniament Rimini (Emília-Romanya, Itàlia)– el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf –arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace– i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a la Maison Dubois del X Districte de París (França) i va ser incinerat el 4 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució. ***
Foto
policíaca de Jules Fabry (1894) - Jules Fabry: El
18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry.
Sos
pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne.
Tipògraf de professió, a començament
dels anys noranta fou expulsat de França i es
refugià a Bèlgica. En 1894 va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Carlo
Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca.
1919) - Carlo Wulz: El
18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo
Wulz. Sos pares es deien Giuseppe
Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de
1899 va ser empresonat quatre
dies després d'haver llançat al carrer des de la
finestra del seu taller
fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de
Triestre cartonets amb
la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament
detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una
reunió de cristians
socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la
seguretat pública després
d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats
irredemptistes, el maig de
1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena
(Imperi Austrohongarès)
a la policia de Trieste, el presentà com a un individu
relacionat amb els
anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de
Trieste,
prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada
nit el Caffè
Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la
propaganda
anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder
ser capturat a
l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En
1902 es casà amb la
modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda,
nascuda en 1903, i
Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran
vaga
general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver
participat en
una reunió anarquista clandestina i per haver
col·laborat en l'agressió d'un
espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys
freqüentà destacats
anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun,
Giovanni
Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus,
Ugo Lanzi,
Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich,
Giacomo
Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni
Zolia, etc. Participà
en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale,
amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i
ell com a tresorer; d'aquesta
publicació, que edità quatre números
entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de
1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser
segrestats per les
autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la
policia de
Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava,
basant-se en una carta anònima,
que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat
atemptar
contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz
(Estíria, Àustria,
Imperi Austrohongarès) durant la temperada de
caça i, no obstant l'escassa
fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta
vigilància. En 1906
formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico
Pagnacco, etc.) que
es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol.
En 1909 la ciutat de Trieste
respongué espontàniament a la vaga general de
protesta arran de l'afusellament
el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc
Ferrer
i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes
i ell com a
destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es
fundà l'Associació del Lliure
Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes
de l'Imperi
Austrohongarès, i que estava adherida a la
Federació Internacional del Lliure
Pensament fundada en 1880 a Brussel·les
(Bèlgica); en aquesta associació
s'adheriren membres de totes les tendències
polítiques (liberals, mazzinians,
socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seus
òrgans directius
figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb
la mort
de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller
Wulz» de fotografia, establert des
de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el
més important de Trieste i assíduament
freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat.
Conreà diferents gèneres
fotogràfics, des del retrat –molts de sa
família, però sobretot d'artistes
contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar
Hofer, Bruno
Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio
Silvestri, etc.)–
al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers
(forners,
hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters,
picapedrers, paletes, infermers,
cosidores, bandes de música, obrers de
l'automòbil, etc.), fotografies que
prenia al seu estudi al llocs de treball. També
retratà paisatges i imatges de
la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses
exposicions
fotogràfiques nacionals i internacionals amb
excel·lents resultats. En 1925
aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza
(Llombardia, Itàlia) el Gran
Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional
de les Arts
Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz
va morir el 14 de
març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores
incorporada a Itàlia). Les seves
filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del
cèlebre taller fotogràfic fins
el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres
generacions de la
família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari
de Florència
(Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu. ***
Foto policíaca de Marius Baudy - Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). ***
Veïns
de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta:
José Rasal Río, Manolo Corral,
Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso
- José Rasal
Río: El
18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament
gener– de 1908
neix a Biscarrués (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas
Rasal Río, conegut com Casildo.
Fill d'una família pagesa, sos
pares es deien José Rasal Borau i María
Río
Torralba, i era el quart de cinc
germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT),
quan feia el
servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de
Jaca (Osca,
Aragó, Espanya),
participà en l'aixecament republicà engegat el 12
de
desembre de 1930 pels
capitans Fermín Galán Rodríguez i
Ángel
García Hernández; després del
fracàs de
la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan
(Protectorat
Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra
civil va ser
milicià en la «Columna Durruti» i
després en
la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser
capturat per l'exèrcit alemany i, després d'un
temps a
l'Stalag VII-A de
Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat
al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), sota la matrícula 3.405.
A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols
(Ramón
Bargueño i José
Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels
nazis a les
cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les
tropes aliades el 5
de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero
Domínguez, salva la vida
de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren
desemparades després de
l'alliberament del camp. De bell nou a França,
s'instal·là primer a Auloron
(Aquitània, Occitània) i després a
Pou, on
treballà en la construcció. Milità
en la Federació Local de Pau de la CNT i en la
Federació
Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta
fou
secretari de la
Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus
Atlàntics). A França
es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué
descendència. José Rasal Río va
morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau
(Aquitània,
Occitània). ***
Enric Vañó Nicomedes - Enric Vañó Nicomedes: El 18 d'octubre de 1910 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enric Vañó Nicomenes. Sos pares es deien Pere Vañó Chafer, jornaler, i Maria Nicomedes Morán. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista «Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enric Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb Josep Vañó Botella i Francesc Peidro Romeu. Enric Vañó Nicomedes (1911-1939) ***
Julián
Ángel Aransáez Caicedo - Julián Ángel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill de Josefa Caicedo i del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla Sagredo, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, s'establí a Anglet (Lapurdi, País Basc). Julián Ángel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a la Clínica Annie-Enia de Kambo (Lapurdi, País Basc). Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009) ***
Jesús
del Olmo Sáez (Malatesta) - Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Lucas Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Sos pares es deien Jesús del Olmo Barrio i Valentina Sáez Izquierdo. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera al barri de La Fontonne d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes. Jesús del Olmo Sáez (1924-1958) ***
Nicolás
Villafranca Terribas - Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat. ***
Emili
Cortavitarte Carral - Emili
Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras
(Medio Cudeyo,
Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant
anarquista i
anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat
com Emilio Cortavitarte Carral. En
1969
s'instal·là amb sa família a Barcelona
(Catalunya). Després de llicenciar-se en
Història Moderna i Contemporània per la
Universitat de Barcelona, treballà de
mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya),
ciutat en la qual s'establí.
Posteriorment va fer de professor de secundària a
Montmeló i a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en
Estudiants Llibertaris, en
les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes
Anticapitalistes,
afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre
1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè
Nacional de CNT amb seu a Barcelona.
Intervingué en polèmiques internes, participant
en els Grups d'Afinitat
Anarcosindicalista, i quan la línia
«ortodoxa» guanyà la partida,
abandonà la
CNT. Més tard participà en els moviments de
renovació pedagògica i ecologista.
En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en
la Confederació General del Treball
(CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació
d'Ensenyament de la
CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i
2014. Entre 1989 i 1998 ocupà
la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va
fer la
conferència a Lleida (Segrià, Catalunya)
«Ideologies i qüestió
nacional». En
2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la
Barcelona revolucionària de
1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una
guerra») per a les biblioteques
de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i
jornades, com ara «La
revolució Llibertària» (2006-2007),
«Pedagogies llibertàries» (2008-2009),
«100
anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia»
(2009), «Altres protagonistes
de la Transició: l'esquerra radical i els moviments
socials» (2017). Ha fet
conferències sobre diversos temes: Ferrer i
Guàrdia, Pedagogia llibertària,
Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan
Peiró, Camillo Berneri,
Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha
participat en
diversos documentals (El tiempo de las
cerezas, Valentín. La
otra Transición,
etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés
Embat» de Catalunya per a
l'organització de moviments socials. Des de 2014
és president de la «Fundació
Salvador Seguí». En 2015 signà el
manifest llibertari «Construir un pueblo
fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com ara Anuario de
Movimentos Sociales, Aula Libre,
Catalunya, Cooperació
Catalana, Debat Nacionalista,
Debates, Directa,
L'Esquerda, Informativo
Sindical, Libre Pensamiento,
Mientras Tanto, Muerte
de
Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El
Viejo Topo, Viento Sur,
La Voz Confederal de Rubí,
etc. És
autor de El sindicalisme revolucionari:
auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria
de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb
altres), Sense memòria no hi ha
futur (2004), La pedagogia
llibertària (2006), entre
d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa
«La visió del dia» de Ràdio
Klara.
Defuncions
Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922 - Jaume Rubinat
Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus.
Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya).
Sos
pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze
barcelonins al Congrés Metal·lúrgic
Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de
1918 fou orador en un míting dels
metal·lúrgics a Barcelona. Membre del
Comitè del
Sindicat Únic del Ram de la
Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28
de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al
I
Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat a
Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va
ser empresonat
governativament, amb Ángel Pestaña
Núñez, Josep Gardeñas
Sabaté i altres, a
Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins
abril de 1922, quan
el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922
va ser
detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán
acusat de participar en un
tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del
Sindicat Lliure, a la foneria
d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres.
Jaume
Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de
1922 al barceloní
carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital
Clínic de Barcelona
(Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de
sa companya,
Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí
fou Blas
Marín Pérez, amb el suport de
Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era
cosí germà de Salvador Seguí
Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat
de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas
Marín Pérez també atemptà
sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de
Salvador Seguí Rubinat.
Blas Marín Pérez i Julián
Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de
1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de
Loreto Escolà Filella, que els
identificà perfectament com a autors de l'atemptat,
ambdós van ser absolts. *** Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912 - Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que «no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències. ***
José
Abiol Clavería - José Abiol Clavería: El 18 d'octubre de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Abiol Clavería. Havia nascut el 2 de juliol de 1913 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Albiol Oliván, llaurador, i Urbana Clavería Valles. Llaurador de professió com son pare, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Capturat pels feixistes a casa seva juntament amb son germà Francisco Abiol Clavería, va ser tancat el 22 de juliol de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol Clavería va ser afusellat el 18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El dia abans havia estat afusellat son germà Francisco. ***
Gregorio Oliván García - Gregorio Oliván
García:
El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint
Germain-en-Laye (Illa de França,
França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista
Gregorio Oliván García.
Havia nascut el 5 de juny de 1907 a Saragossa (Aragó,
Espanya).
Sos pares es deien Rufino Oliván Casamayor i
Lucía García Benito.
Es
llicencià en dret i en filosofia i
lletres i exercí de jutge professionalment. A
començaments de la II República
espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a
Herrera
del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté
durament els usurers, i, a
partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó,
Espanya). Durant els
anys republicans es lligà força a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de
1936 es
trobava de vacances als Pirineus i passà a
França, però retornà a la
Península
per Catalunya, on s'establí i exercí diversos
càrrecs. L'agost de 1936 va ser
nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per
delictes de rebel·lió a la
província de València i com a tal
hagué d'instruir el cèlebre sumari de la
«Quinta Columna», que encartà 58
individus dretans. En 1937 va ser nomenat
jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona
(Catalunya). També
exercí aquest càrrec a Maó (Menorca,
Illes Balears) durant poques setmanes. El
17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona
envià una
carta al ministre de Justícia en aquests termes:
«És Gregorio Oliván home
d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de
Catalunya o on sigui que
s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar
ningú, sinó de garantir una
persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és
poc comú entre els qui
exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a
Espanya.». Amant de la
poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de
poemes, fortament
influenciats per Federico García Lorca: Romances
de fuego (1937), Romances de hierro
(1938), Noviembre. Homenaje a la defensa
de Madrid (1938) i Romances de la
derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la
conferència «Los
grandes inútiles (reivindicación de la
poesia)» al teatre Faros, organitzada
per la Federació Local de Joventuts Llibertàries
de Barcelona. Pocs dies abans
de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939,
passà amb sa
família a França. En 1944
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945
fou un dels fundadors de la CNT
de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i
conferències
(Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i
s'oposà a les maniobres
comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple
Confederal, celebrat
entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser
nomenat
secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del
Comitè Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de
Llenguadoc.
En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i
també aquest any obtingué el II Premi
del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de
la Secció de Propaganda del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica
en un acte Claro de luna.
En
aquesta època era el
director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge
Villar. També en
1947 col·laborà en
l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat»,
que se celebrà a la
Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la
Secció de Cultura
del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de
la Federació Espanyola de
Juristes Demòcrates (FEJD). A França es
guanyà la
vida fent d'artesà pelleter. El 5 de febrer de 1949
impartí la conferència
«Renacer del pacifismo», a la Federació
Local de la CNT de París. Trobem
articles seus en diferents publicacions llibertàries, com
ara Así, Cenit,
CNT, Espoir,
Ilustración Ibérica,
Inquietudes, Solidaridad
Obrera, Umbral, UNO,
etc. Sa companya fou Elena López. Gregorio Oliván
García va morir el 18 d'octubre de 1961 al seu domicili de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).
Deixà
inèdit Partida en dos.
En 1998 Marie Fleur
Lepage Sirven publicà el llibre
Le Romacero
de la libertad de Gregorio Oliván,
ou
l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre
d'Espagne. Gregorio Oliván García (1907-1961) ***
Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946) - Cesare Zaccaria:
El 18 d'octubre de 1961 mor a Nàpols
(Campània, Itàlia) el propagandista anarquista
Cesare Zaccaria, també conegut
sota el pseudònim D. Levi. Havia nascut el 19
d'agost de 1897 al barri de Borzoli de Gènova
(Lugúria, Itàlia). Sos
pares es deien Pietro Zaccaria i Maria Badini. Amic de la
infància de l'intel·lectual anarquista Camillo
Berneri. En 1916 participà
activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a
Gènova. En
1926 s'instal·là a Nàpols, on
trobà feina com a enginyer naval en una companyia
naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a
partir de febrer de 1943 es
convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua
de l'intel·lectual anarquista
Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a
Barcelona.
A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate,
creà a finals de
1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels
Grups Llibertaris) per
promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud
de la
península italiana. En 1948 participà en el
Congrés Nacional Anarquista de
Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione
Libertaria i de Volontà.
Amb Caleffi publicà La
società senza stato
(1947), i la traducció del francès de l'obra de
Volin La
rivoluzione sconosciuta (1950).
El maig de 1950 la parella
fou processada per un delicte de propaganda contra la
procreació per l'edició
del fullet neomaltusià Il
controllo delle nascite l'any
anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951
ajudà Caleffi a
crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns
terrenys de la seva família a
Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de
Caleffi i del
moviment anarquista i retornà a la política
liberal de la qual provenia, fet
que li reportà nombroses crítiques en els cercles
llibertaris. Cesare Zaccaria
va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a
Nàpols (Campània,
Itàlia). Part de la seva correspondència es troba
dipositada a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Cesare Zaccaria (1897-1961) ***
Mesa del II Congrés de la FIJL (1946): Miguel Chueca, Florentino Estalló, Juan Alcázer, Benito Milla, Juan Pintado, Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres - Miguel Chueca Cuartero: El 18 d'octubre de 1966 mor a Bobigny (Illa de França, França) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Havia nascut el 3 de gener de 1901 a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola –altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura– i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes –entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque– al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla –les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article «En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel –que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937–, amb la finalitat d'aconseguir armes –a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200–, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans –que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge– i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social, El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) a conseqüència de ser atropellat per un camió. Miguel Chueca Cuartero (1901-1966) ***
Necrològica
de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de desembre de 1967 - Luis Andrés Restori:
El
18 d'octubre de 1967 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Luis Andrés Restori. Havia nascut el 24 de maig de 1907 a
Alhabia (Almeria,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José
Andrés i Elvira Restori. En
el anys vint emigrà a França i milità
en els grups anarquistes de llengua
espanyola. Durant la Revolució i la guerra es
mostrà especialment actiu en els comitès
de suport a Espanya, organitzant festes, rifes i subscripcions populars
en
favor del moviment llibertari espanyol. Es guanyava la vida com a obrer
polidor. Després de la II
Guerra Mundial milità
en la Federació Local d'Albi de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Luis
Andrés va morir el 18
d'octubre de 1967 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
l'endemà. ***
Necrològica
d'Arturo Costales Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de novembre de 1972 - Arturo Costales
Rodríguez: El 18
d'octubre de 1972 mor a Orleans (Centre, França)
l'anarquista
i anarcosindicalista Arturo Costales Rodríguez. Havia nascut
el 24 de desembre de 1900 a
Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es
deien Faustino
Costales i María Rodríguez. Enginyer
de
professió, milità en el grup
«Orto», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), i en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A començament de la Revolució
espanyola fou secretari de José
Tourman Álvarez, delegat de la CNT en el Departament
d'Indústria i de Comerç del
Comitè Provincial d'Astúries,
col·laborant amb Segundo Blanco González en el
Ministeri d'Indústria com a delegat del Ministeri de
Comerç a la Zona Nord. També
fou membre del Comitè Regional de la FAI i
col·laborà en el Consell d'Astúries
i de Lleó. En una reunió del grup
«Orto», celebrada el 28 de juny de 1937 i en
la qual actuà com a president de mesa, opinà que
no trobava incompatible la
pertinença a la maçoneria dels militants
anarquistes. El juny de 1937 fou
orador en mítings a diverses poblacions asturianes (Colunga,
Laviana, Rioseco)
i delegat del Sindicat de la Construcció en el
Congrés Regional d'Astúries i de
Lleó de la CNT. En aquesta època
col·laborà en CNT
de Gijón en la sèrie
«Pequeños grandes problemas de la
Revolución». Després de la caiguda del
front nord, aconseguí arribar a
Barcelona (Catalunya), on treballà en l'empresa
Campsa-Gentibus de Barcelona,
denunciant, amb Ángel L. de Vergara, d'Esquerra Republicana,
i el socialista
Ramón Viguri y Ruiz de Olano, les malversacions i la
desorganització del citat
organisme públic. Va ser nomenat secretari del
Comitè Nacional d'Ajuda a
Espanya, encarregat de la gestió de l'ajuda internacional.
El febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França.
En els anys cinquanta rebé
suport de l'Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i
Apàtrides (OFPRA).
En el exili es guanyà la vida dirigint obres
públiques. Sa companya fou Aurora
Maté. Arturo Costales Rodríguez va morir el 18
d'octubre de 1972 al seu
domicili d'Orleans (Centre, França). ***
Laureano
Cerrada Santos (1951) - Laureano Cerrada Santos:
El 18 d'octubre de 1976 és assassinat a París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada
Santos. Havia nascut el 12 de novembre de 1903 –algunes
fonts citen erròniament altres dates– a
Miedes de Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya).
Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i
Robustiana Santos
Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou
alumne de l'escola
racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro.
Peó de vies de
professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i
formà part dels grups
de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant
els anys
republicans la seva militància s'accentuà molt.
El juliol de 1936 intervingué
en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa
de la
caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en
l'ocupació de
l'Estació de França) i fou membre destacat del
Comitè de Control dels
Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la
Direcció General Tècnica
dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de
l'Administració
de Ferrocarrils, ajudà força el front
d'Aragó. Durant els fets de «Maig de
1937», desplegà el «Tren
Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves
llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la
Generalitat. El 29 de
juliol de 1938, en representació de la Federació
Nacional d'Indústries
Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari
del Comitè Regional
d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional
Ferroviari (SNF) de la
Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la
seva companya Rosario
Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista
passà a França i
s'instal·là a
París. Durant l'ocupació nazi
organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en
el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de
la guerrilla
clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la
fortificació de la línia de defensa de Normandia
i aconseguí sortint-ne
falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra
Mundial ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI
Regional (París i
Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de
Coordinació del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I
Congrés de la CNT en
l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà
el càrrec de secretari
general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de
Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la
guerra havia aprés a falsificar
paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur
alemanya,
passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès,
bitllets de loteria
nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra
inundà la
península amb bitllets falsos –havia aconseguit
planxes d'impressió de bitllets
espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per
qüestions estratègiques el
règim franquista imprimia a Itàlia– i
proveí de papers nombrosos perseguits.
Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses
d'importació-exportació («Empresa
de Transports Galícia») que servien de tapadores
per activitats clandestines
confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat
econòmica dels
companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en
la propaganda, finançant Solidaridad
Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i
setembre de
1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José
Pérez Ibáñez (El
Valencià)
i el pilot Primitivo Pérez Gómez,
organitzà un atemptat aeri a la badia de la
Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc) contra el dictador Francisco
Franco, que no reeixí. També va estar darrera
d'altres intents d'atemptat
contra el dictador («Pla 1001», «Pla
Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a
Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació
i acusat de tràfic de moneda
falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de
1951 la seva xarxa
de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva
infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda
d'Évreux, va caure en
desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser
expulsat de la CNT per
«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels
seus «mètodes inadmissibles»
i les seves «connexions criminals». A partir
d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents
i el finançament no oficial
a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa
Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs
alemanys falsos.
El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de
documentació falsa
(documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat
fins
l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre
de 1976 al
bulevard Bellville de París (França). Alguns
apuntaren que el seu assassí fou
Ramón Benichó Canuda (Leriles
o El Caid del Pigalle),
exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia
francesa i el
proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de
manera que
semblés un «ajust de comptes» entre
delinqüents. En 2009 César Galiano Royo
publicà la biografia novel·lada Laureano
Cerrada, el empresario anarquista. Laureano
Cerrada Santos (1902-1976) ***
Prudencio
Iguacel Pierafita - Prudencio Iguacel Piedrafita:
El
18 d'octubre
de 1979 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Havia nascut el 28 d'abril
de 1913 a
Botaya (Jaca, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José Iguacel Pascual, llaurador, i Inocencia Piedrafita
Arnal. Arran del cop feixista
de
juliol de 1936,
participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la
Columna «Roja i Negra».
Després de la militarització, fou membre del grup
«Libertador» de la 127
Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»),
unitat guerrillera encarregada
de missions especials rere les línies enemigues. A partir
d'agost de 1937, el
grup «Libertador», format per 11 membres
–vuit de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors
(UGT)–, entrà a formar
part del Servei d'Informació Especial Perifèric
(SIEP), serveis secrets
republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i
dependents dels Serveis
d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit
Republicà. En 1938 assolí el grau
de tinent. Amb el triomf franquista, passà a
França i patí el camp de
concentració de Vernet. Després
s'integrà en la famosíssima xarxa
d'evasió del
Grup Ponzán, encarregada de treure de França
notoris antifeixistes. Més tard entrà
en la Federació Local de Bordeus de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou
expulsat juntament
amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre
d'Estudis Socials
(CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en
l'Agrupació Confederal de
Bordeus, tendència que publicà el
periòdic mensual Frente Libertario,
i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional
de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb
Martínez Alfonso, fou
administrador de Tribuna Confederal y
Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el
18 d'octubre
de 1979 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània). ***
Retrat
de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de
concentració de Vernet - Demetrio Gimeno Timoneda:
El 18 d'octubre de 1982 mor a
Tarascó (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno
Timoneda,
conegut com Bigotes. Havia nascut el 22 de desembre
de 1912 a Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien
Francisco
Gimeno Todo i Dionisia Timoneda.
Barber de professió, milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries a
Massalió des de
molt jove. En 1936 residia a Barcelona (Catalunya) i quan
esclatà la guerra
civil lluità als fronts com a milicià en les
columnes
confederals. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, on fou
internat al
camp de concentració
de Vernet. A l'exili participà en la Resistència
fins la
seva detenció per la
Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera,
Alemanya),
aconseguí fugir
el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat «Tren
Frantasma» abans
de creuar la
frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En
1944
s'instal·là a
Tarascó, on treballà de barber i
milità en la CNT. Divorciat de Maria Cruelles, es
casà amb María de la Concepción Borao
Urbón.
Demetrio Gimeno Timoneda va morir el 18 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 13 d'octubre–
de 1982 al seu domicili de
Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans
Julio i Manuel
també van ser militants anarcosindicalistes. ***
Diego Abad de Santillán - Diego Abad de Santillán: El 18 d'octubre de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Havia nascut el 20 de maig de 1897 a Reyero (Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. En 1905 emigrà amb sa família a l'Argentina. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura –revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària, és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker –els quals traduirà, juntament a Bakunin– i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de «l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al «trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista «Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes –l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT–, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile –on va tornar publicar Timón–, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción, Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit, Comunidad Ibérica, Construir, Cultura Proletaria, Historia Libertaria, Mañana, La Protesta, Revista Internacional Anarquista, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclopedia Argentina, Gran Omega, Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974), El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revolución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanya és tasca de tots... Abad de Santillán va morir el 18 d'octubre de 1983 als Llars Mundet de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola. En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona. ***
Nota
enviada per Alfred Bidet al Bulletin de la
Société Végétarienne de
France publicat en el número de setembre de 1920 - Alfred Bidet: El 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Havia nascut el 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1897 a Balanava (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jean Bidet, conreador, i Justine Rouanoux. Va ser declarat exempt del servei militar. S'instal·là a París (França), on treballà de sabater i visqué al número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En 1920 va ser inscrit, amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de França (SVF). Mancat de feina i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la capital francesa i s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya Jeanne a la colònia llibertària naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), on nasqué son fill Georges. Cap el 1921 retornà a París on, seguint els consells del doctor Carton, introduí algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com ara la llet i la cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint vivia al número 14 del carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França), des d'on va contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer Végétalien» (Llar Vegà) de París sobre el veganisme i que va ser publicada en el periòdic Le Végétalien. El 7 de desembre de 1925 es casà a La Ferté-sous-Jouarre amb Marie Jeanne Eugénie Jean. Va estar subscrit a nombrosos periòdics llibertaris, com ara Génération Consciente, Le Libertaire, Le Neo-Malthusien (on col·laborà), Le Sphinx d'après guerre, etc. També va subscriure una acció de la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. Alfred Bidet va morir el 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània). ***
Arsène Fontaine - Arsène Fontaine: El 18 d'octubre de 2006 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arsène Aurélien Jean Fontaine. Havia nascut l'11 de febrer de 1921 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Era fill de Félix Léopold Gustave Fontaine, ebenista, i d'Yvonne Juliette Krajewski, comptable. Anarquista des de la seva adolescència, el 2 de maig de 1934 entrà com a aprenent de tipografia a la Imprimerie Moderne d'Agen, treballant de linotipista. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), participà activament en les vagues de 1936. En 1941 entrà en la resistència antinazi de la mà d'André Lescaret (Dupas), col·lega de feina a la Imprimerie Moderne. Membre del moviment «Combat», s'encarregà de la distribució de periòdics i pamflets clandestins. El 7 d'agost de 1942 es casà a Agen amb Yvonne Jeanne Fourteau. El 30 d'octubre de 1942 va ser detingut a Pau (Aquitània, Occitània), juntament amb Laurent Gaudin, per «possessió i ús d'explosius» i el 2 de febrer de 1943 el Tribunal Especial d'Agen el condemnà a cinc anys de treballs forçats, passant per diverses presons (Pau, Agen i Eysses). El 3 de gener de 1944, amb André Lescaret, que també havia estat condemnat, i 52 companys més, aconseguí evadir-se de la presó d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània). Pogué arribar, gràcies al suport de la xarxa britànica «Hilaire-Buckmaster» via Espanya, a Londres (Anglaterra), on s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL), en una unitat de les Forces Franceses Navals Lliures. Després de participar en els combats de l'Alliberament de França, el 10 de novembre de 1945 va ser desmobilitzat i reprengué la seva feina a la Imprimerie Moderne. El 27 de desembre de 1945 es divorcià de Yvonne Fourteau davant el Tribunal d'Agen. El 19 d'abril de 1963 es casà a Agen amb Sylvette Hermine Blanche Lajoinie. Membre de la Magistratura del Treballs, fins a 1969 va ser secretari de la Secció de Tipografia de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), adherida a la CGT, d'Agen i assistí com a delegat diversos congressos de l'FFTL (1958, 1961, 1964 i 1967), sempre defensant les seves posicions llibertàries. Arsène Fontaine va morir el 18 d'octubre de 2006 a la Clínica Esquirol Saint Hilaire d'Agen (Aquitània, Occitània). ---
|
![[17/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/10]") |
|
![[19/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/10]") |
|
|
| Actualització: 31-10-24 |