|
---
Anarcoefemèrides del 19 de gener Esdeveniments
L'atemptat
d'Étiévant segons la premsa de l'època - Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista Georges Étiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François Georges Étiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G. Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la «propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica, és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900. Georges Étiévant (1865-1900) ***
Propaganda
del míting apareguda en el diari manresà El Dia del 17 de
gener de 1936 - Gran míting
d'afirmació sindical: El 19 de gener de 1936 se
celebra al Teatre Conservatori
de Manresa (Bages, Catalunya) un «Gran míting
d'afirmació sindical» convocat
per la Federació Local de Sindicats de l'Oposició
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Marcel Augés
Torres, hi van
intervenir Josep Anselmo Sala, Francesc Arin Simó,
Joaquín Cortès Olivares i Manuel
Mascarell Calvet.
Naixements
Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston - Lysander Spooner: El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural –que és una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker. ***
Notícia
del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de
Troyes La
Tribune de l'Aube del 2 de desembre de 1938 - Aristide
Brazier: El 19 de gener de 1870 neix a Suippes
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Aristide Jules Brazier. Sos pares es deien
François Isidore
Brazier, teixidor, i Marie Remiette Collin, obrera. Es
guanyava la
vida
fabricant i venent gèneres de punt i calceteria a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França). Vivia a la plaça Saint-Nizier de Troyes.
El 13 de juliol de 1901 es
casà a Troyes amb Blanche Marie Michel, que treballava en el
mateix ofici que
ell, i el 28 de juliol de 1921 la parella es va divorciar a Troyes. L'1
de
gener de 1912 estava fitxat per la policia com a anarquista.
Combaté en la Gran
Guerra. Malalt durant set anys, Aristide Brazier es va
suïcidar d'un tret al
temple dret l'1 de desembre de 1938 al seu domicili de Troyes
(Xampanya-Ardenes, França). ***
Propaganda
de L. A. Droccos apareguda diversos números del
periòdic d'Auxerre La Mère
Éducatrice - L. A. Droccos: El 19 de gener de 1872 neix a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània)– el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie, Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier, Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en «L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili del X Districte de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París. ***
Nota
sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de
Troyes La
Tribune de l'Aube del 8 de julio de 1932 - Paul Olanié:
El
19 de gener de 1874 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França) l'anarquista
i cooperativista Paul Camille Olanié. Sos pares, alsacians,
es deien Louis
Philippe Olanié, ajudant d'administració de
Subsistències Militars, i Félicité
Wuilliamie, i tingué una germana, Marie Louisette
Olanié. Es guanyava a vida
com a fabricant i venedor de gèneres de punt i calceteria a
Troyes
(Xampanya-Ardenes, França). En 1891 va ser processat per
«cops, ferides i
trencament de tanca» a Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes,
França). En 1896 era
el vicetresorer de la Cambra Sindical de Calceters i formava part del
grup
«Libertaires Troyens» (Llibertaris de Troyes).
Segons la policia prenia a
vegades la paraula en les reunions públiques organitzades
pel moviment
anarquista. El setembre de 1896 va ser processat per
infracció a la llei de premsa.
El 13 de novembre de 1897 abandonà Troyes per a integrar-se
en el 37 Regiment
d'Infanteria de Línia al campament militar de
Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on havia
estat destinat. El 10 de
desembre de 1898, amb Goudoux i Pannetier, organitzà una
reunió a la Sala del
Cirque de Troyes, on l'anarquista Ernest Giraul va fer una xerrada
sobre el
«Cas Dreyfus» davant dues-centes persones. El 18
d'agost de 1900 la policia
assenyalà la seva presència en una
conferència de l'anarquista Auguste
Florentin Courtois (Liard-Courtois)
al Mercat dels Calceters. En la revisió militar de 1904 va
ser llicenciat per
«anèmia» i en les posteriors revisions
(1905 i 1914) sempre va ser llicenciat
per problemes de salut. El 10 de gener de 1910 va ser esborrat del
llistat
d'anarquistes de la policia. Presidí l'acte de la tarda del
«Primer de Maig» de
1914 a Mercat dels Calceters. El 22 de desembre de 1914 es
casà a Troyes amb
Juliette Moire, també calcetera, amb qui havia tingut quatre
infants (Camille
Marguerite, Paul Albert, Madelaine Jeanne i Violette), que van ser
legitimats
amb el matrimoni. En 1917 tenia el seu negoci de calceteria al
número 23 del carrer
Planche-Clément de Troyes. En els anys vint va ser membre
del Consell de
Vigilància del Cercle de Cooperativistes Revolucionaris de
la Cooperativa de
Consum «La Laborieuse» de Troyes. En 1922 va fer
donació d'articles de
calceteria per al Comitè d'Assistència a
Rússia. Al final de sa vida treballà
en els tramvies de Troyes. Paul Olanié va morir el 7 de
juliol de 1932 al seu domicili de Troyes
(Xampanya-Ardenes, França). ***
Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912 - Grégoire Banghart: El 19 de gener de 1875 neix a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la «vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur. Grégoire Banghart va morir el 27 d'agost de 1916 a l'Hospici de Châtellerault (Poitu-Charentes, França). ***
Foto policíaca de Fráňa Šrámek (1905) - Fráňa Šrámek: El
19 de gener de 1877 neix a Sabotka (Jičín, Hradec Králové, Bohèmia, Imperi
Austrohongarès; actualment Txèquia) el periodista, novel·lista, dramaturg i
poeta anarquista Fráňa Šrámek. Era fill de František Šrámek, funcionari fiscal
i d'impostos, i d'Anna Šrámková, i fou el segon fill de sis germans. La família
canvià de residència en diferents ocasions i en 1885 s'instal·là a Písek (Bohèmia
Meridional). Estudià a l'Escola General de Písek i després va fer els estudis
secundaris, completant aquests a l'Escola de Gramàtica de Roudnice nad Laben (Litoměřice,
Bohèmia), on es va graduar en 1896. Després va començar els estudis de dret a
la Universitat Carolina de Praga (Bohemia). En 1899 va ser incorporat un any
per a fer el servei militar al III Batalló del 28 Regiment d'Infanteria a České
Budějovice (Bohemia Meridional), però per les seves actituds antimilitaristes
el seu servei militar es va allargar un any que passà a Àustria. Retornà als
estudis de dret, però no els va acabar. Decidí lliurar-se a la carrera
literària i en 1903 s'instal·là a Praga, on s'integrà en el grup literari encapçalat
per l'anarquista Stanislav Kostka Neumann i altres (František Gellner, Karel Toman,
etc.) i la revista llibertària Nový Kult (1897-1905), a més de
participar activament en el moviment anarquista dins del marc de la generació dels
anomenats «Anarchističtí Buřiči» (Rebels Anarquistes). Dirigí la revista Práce
i col·labora en Omladina. En 1905 va ser detingut dues vegades i
empresonat sis dies per participar en manifestacions estudiantils anarquistes.
En aquest any de 1905 conegué Miloslava Hrdličková, que esdevingué la seva
companya i amb qui es casà. Autor de cançons anarquistes revolucionàries, en 1906
publicà el llibre de poemes antimilitaristes Modrý a rudý. L'agost de
1914, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat al front rus, però malalt
de reumatisme va ser hospitalitzat a Brno (Moràvia). En 1915 va ser enviat als
fronts d'Itàlia i de Romania. Va contreure la grip espanyola, però superà la
malaltia. Cap al final de la guerra va ser traslladat al departament de premsa
de guerra a Viena. Després del conflicte bèl·lic, entra a formar part del
cercle intel·lectual al voltant de Karel Čapek. Establert a Praga, sovint
retornava a la seva regió natal. En 1926 traduí al txec l'obra d'Anatole France
El crim de Sylvester Bonnard. Durant l'ocupació nazi, gairebé no sortí
del seu apartament de Praga en senyal de protesta. Després de la guerra, en
1946, va ser nomenat Národní Umělec «Artista Nacional» per les
autoritats comunistes. Entre les seves obres poètiques destaquen Života
bído, přec tě mám rád (1905), Splav (1916 i 1922), Básně
(1926), Nové Básně (1928), Ještě zní (1933), Rány, růže
(1945) i Rozbolestněný ženami. Mladistvé verše (1964, pòstum); entre les
seves obres en prosa Stříbrný vítr (1910), Osika (1912), Křižovatky
(1913), Sláva života (1919), Tělo (1919), Klavír a housle
(1920), Žasnoucí voják (1924), Prvních jedenadvacet (1928) i Past
(1931); i entre les seves obres dramàtiques, d'inspiració impressionista, Léto
(1915), Hagenbek (1920), Měsíc nad řekou (1922) i Plačící satyr
(1923) –algunes d'aquestes obres van ser adaptades al cinema per Václav Krška. Malalt
dels pulmons a conseqüència del tabaquisme, Fráňa Šrámek va morir l'1 de juliol
de 1952 al Sanatori Estatal del barri d'Smíchov de Praga (Txecoslovàquia; actualment
Txèquia) i va ser enterrat al cementiri de Sobotecky de la seva població natal
de Sobotka, on existeix el «Muzeum Fráni Šrámka», que guarda el seu arxiu, a
més de portar un teatre el seu nom. ***
Notícia
de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en
el diari madrileny El
Sol del 18 de març de 1920 - Joaquín Bueso
García: El 19 de gener de 1880 neix a
Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista,
i després socialista, Joaquín Germán
Ramón José Bueno García, que va fer
servir
el pseudònim Orberosa.
Sos
pares es deien José
Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García
Giménez. A finals de segle milità
en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i
després a Barcelona,
on treballà de tipògraf en el periòdic
El
Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit
Radical i fou amic personal
d'Alejandro Lerroux García. Destacà en
l'«Art d'Imprimir», especialment en una
campanya societària contra «La
Neotipia», impremta creada per un grup
d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909,
durant la
repressió desencadenada arran dels fets de la
«Setmana Tràgica», formà part
de
la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la
gran manifestació que
se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment
llibertari, va fer
mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i
Josep Negre Oliveras i una
conferència a Vilafranca del Penedès (Alt
Penedès, Catalunya). S'afilià a
«Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad
Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910
representà el «Arte
de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al
congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a
Barcelona, defensant la
cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general
revolucionària. En 1910
va redactar amb altres companys el Dictamen
sobre la portecció obrera enfront de les
conseqüències de la guerra, text
que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT,
celebrat entre el
8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona.
Mai no
es declarà anarquista, però sempre
reivindicà el sindicalisme revolucionari
d'acció directa. A finals de 1910 va fer un
míting a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En
1911 parlà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911
representà els sindicats
obrers barcelonins en un míting contra la Llei de
Jurisdiccions. L'agost de
1911 intervingué, en nom de «Solidaritat
Obrera», en un míting contra la guerra
del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren
dirigents de la
socialista Unió General de Treballadors (UGT) i
anarcosindicalistes; arran
d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la
Presó Cel·lular de
Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I
Congrés
de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia
donat a la presó el
doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911
abandonà la CNT i
s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit
Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de
Barcelona. Fou delegat a
diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya
(IV Congrés de
1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En
1915 representà la Federació
Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a
Madrid, malgrat que
hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla.
Encara que sindicalista
socialista, defensà postures anarcosindicalistes
(sindicalisme revolucionari,
l'acció directa i la vaga general
revolucionària). Trobem textos seus en
diferents publicacions, com ara Justicia
Social, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad i La
Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials,
com ara Carmañola (1916)
i Leyes sociales.
Joaquín Bueso García va morir el 17 de
març de 1920 a Barcelona (Catalunya). Son
germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat
militant anarcosindicalista. ***
Jean
Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922) - Jean Wintsch: El
19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus)
–altres fonts citen
Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi
Rus)– el metge, professor universitari,
mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill
d'una família originària d'Illnau-Effretikon
(Zuric, Suïssa) i sos pares es
deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després
d'estudiar a
l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la
carrera de medicina a Lausana
i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara
estudiava
medicina, i fins el 1914 col·laborà en el
periòdic quinzenal Le
Réveil Socialista-Anarchiste, que
editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig
a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina
i des d'aquest mateix any
col·laborà en el periòdic
maltusià Régéneration.
El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff,
amb qui tingué dos infants. El 8
de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la
Fédération des Unions Ouvrières
de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de
la Suïssa de cultura
francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg,
Suïssa) i amb Louis Avennier i
Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En
1907 realitzà l'entrada «Le
syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914
col·laborà, sobretot amb
articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat,
en La Voix du Peuple,
òrgan sindicalista
revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics
anarquistes, com ara La
Révolution. Quotidien de lutte sociale,
que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al
Congrés Anarquista d'agost de 1907
celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un
informe sobre la situació de la
Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda
(FCASR) que va ser presentat
per Amédée Dunois. En 1908 fundà el
Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913
col·laborà en L'Almanach
des Travailleurs.
Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i
Louis Avennier, a
finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de
Lausana en defensa
de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de
tipògrafs, o amb Giovanni
Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François
Duvaud, en un míting de protesta
al mateix local per l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i Guàrdia–
i intèrpret en reunions –com ara el
Congrés Antimilitarista de novembre de 1909
celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups
anarquistes
suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres
organitzacions. Entre 1910 i
1911 col·laborà en la revista sindical La
Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'École
Émancipée. L'1 de novembre de 1910
creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu
inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i
Guàrdia i en l'anomenada
«Educació Integral» (Paul Robin,
Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el
patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes,
maçons,
lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats,
durà fins el 15
d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que
publicà 30 números entre abril de
1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà
en Les Temps Nouveaux, de Jean
Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes.
En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es
declarés antimilitarista, fou partidari dels
intervencionistes segons l'opinió
que, només França, pàtria de la
Revolució i dels drets de l'home, era capça,
amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint
així la via
a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta
opinió va ser obligat a
deixar de col·laborar en Le
Réveil,
marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la
segona llista dels
signants del «Manifest dels Setze», publicat en el
primer número Le Bulletin des
Temps Nouveaux, de maig de
1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les
dificultats en els
intercanvis i en les comunicacions durant els anys
bèl·lics no ajudaren a
clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915
col·laborà en La
Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a
Lausana el periòdic La Libre
Fédération.
Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste
i entre 1915 i 1918 fou editor
responsable del periòdic de La
Libre
Pensée. En 1917 col·laborà
en La
Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre
aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique
et littéraire de
Lausana. En 1918 signà el manifest Une
sequestration, contra la llarga detenció
preventiva que patia Luigi Bertoni
a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya
el Bulletin Russe. En 1921
aconseguí el
doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937
col·laborà en La
Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista
parisenca Plus Loin, del doctor
anarquista Marc
Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana
i membre de la
Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques
(servei d'infermeres
escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.).
També en aquesta època
ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i
psicologia aplicada, amb
Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i
Polítiques de la Universitat de
Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions
científiques (Annuaire de
l'Instruction en Suisse, La
Médecine Scolaire, La
Pédiatrie pratique, Pro
Juventute, Revue
Médicale de
la Suisse Romande, Revue Suisse
d'Hygiène,
Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie,
etc.)
i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan
esclatà la
Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre
cap a la Península i en retornar
va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de
Lausana, i articles. En
aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del
cantó de
Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al
I Congrés
Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a
París (França). En 1937
va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté
correspondència amb destacats
anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente
1938 i
1939 col·laborà i patrocinà el
setmanari antifeixista ginebrí La
Semaine. En 1939 fou un dels promotors
de la fundació cultural «Pro Helvetia».
És autor de Ce qu'est le
syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à
accomplir
(1908), Centralisme et
fédéralisme. Un
groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école
(1910), Les ouvriers et la science.
Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un
essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919
i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme.
Socialisme,
syndicalisme, fédéralisme (1919), Un
artiste lausannois. Steinlen, notice
biographique (1921),
De
la prophylaxie des maladies vénériennes (1921),
Essai sur l'orientation professionelle
(1929), Le depistage precoce des oligophrenes
(1934), Enquête sur le bruit
à l'école (1935), Le
dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les
premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant.
Étude
physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole.
Notice présentée aux «Amis de
l'Espagne républicaine» (1937), Les
facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement
(1937), Sur
la nature de l'intelligence (1937) i Les
enfants délinquants. Questions
d'hygiène infantile et mentale (1939),
entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana
(Vaud,
Suïssa). ***
Foto
policíaca de Corrado Faiani - Corrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Corrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquesta època es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Dianai vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes «desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Corrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Corrado Faiani va morir en 1948 a Liorna (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri del Lupi de la ciutat, on ja descansava sa companya Dina Iacoponi. ***
Necrològica
de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de gener de 1965 - Joan Cunillera Paillisse:
El 19 de gener de 1894 neix a Sant
Jaume dels Domenys
(Baix
Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Joan Cunillera Paillisse. Sos pares es deien Joan Cunillera i
Maria Paillisse. Pagès, des de molt jove
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els
anys
vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure,
impulsat per la patronal
catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de
Fígols (Berguedà,
Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels
companys
confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris
del 8
de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució
impulsà el moviment col·lectivista
a l'Alt i Baix Penedès i en la
col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de
Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
milità en la Federació Local de
Perpinyà de la CNT. Sa companya fou Antònia
Viñals, amb qui tingué una filla. Joan Cunillera
Paillisse va morir el
9 de novembre de 1964 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc
tolosà Cenit
del 6 de març de 1990 - Víctor Ballesteros: El 19 de gener de 1901 neix a Madrid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Ballesteros. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i passà a França, sembla, en 1939 amb el triomf franquista. Després de la II Guerra Mundial visqué a Nevers (Borgonya, França), al número 18 del carrer de la Poissonerie, i formà part de la Federació Local de la CNT de Nevers. En el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals celebrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1946 a Dijon (Borgonya, França) va ser nomenat tresorer del Comitè Regional Dijon-Nevers. Posteriorment va ser nomenat secretari d'aquest comitè regional, càrrec que exercí nombrosos anys. En 1947 va ser delegat al Ple Departamental celebrat a Mâcon (Borgonya, França) i en 1949 era secretari de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1964, arran del congrés confederal celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat administrador i secretari de la Federació Local de Nevers de la CNT. Després de la mort de sa companya Gertrudis, en 1983 passà a viure amb sa filla Rosa a Vaissa (Alvèrnia, Occitània). Víctor Ballesteros va morir el 30 de setembre de 1989 al Centre Hospitalari de Vichy (Alvèrnia, Occitània). ***
Bruno
Giordano - Bruno Giordano: El
19 de gener de 1901 neix a Crotona (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista Bruno Giordano.
Sos pares es deien Alfonso Francesco Giordano i Raffaella Sgrizzi.
Germà del
destacat llibertari Paolo Giordano, es guanyà la vida fent
diverses activitats
(mecànic, comerciant de fruita i de llenya, etc.). En 1920
va ser detingut a
Milà (Llombardia, Itàlia) per la policia mentre
distribuïa fullets incitant els
soldats a trencar la disciplinar. El 22 d'agost d'aquell any va ser
novament
detingut a Milà per ultratges als agents de policia; jutjat,
va ser condemnat a
15 dies de presó. En 1924 emigrà a
França i en 1928 va ser inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'odre de busca i cerca. A
París visqué
un temps a casa de son germà Paolo i després
marxà cap a destí desconegut. En
1931 el seu nom apareix en un llistat de subversius perillosos
residents a l'estranger
contra els quals s'havia d'aplicar severes mesures de
vigilància. Aquell mateix
any es va presentar espontàniament al consolat general
italià de París per a donar
informació sobre la seva expatriació. Encara que
continuà fidel al seu
pensament àcrata, deixà de banda les activitats
polítiques. Després de declarar
que volia tornar a Itàlia, el 13 de novembre de 1936 se li
va lliurar un
passaport vàlid per a un any. Durant la nit del 20 al 21 de
novembre arribà amb
son germà Paolo i el socialista Antonio Tiezzi a Grosseto
(Toscana, Itàlia) i
continuà fins arribar a Roma. Atentament vigilats, a partir
del 26 de novembre
de 1936 tots tres van romandre a Crotona, on els germans Giordano
arranjaren
qüestions familiars i després retornaren el 5 de
desembre a França. Després
sembla que no s'interessà per la política,
però segons alguns hauria participat
com a milicià en la guerra d'Espanya. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca d'Spartaco Cecili - Spartaco Cecili:
El 19 de gener –algunes fonts citen el 17 de gener o el 12 de
gener– de 1903
neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Spartaco
Cecili. Sos pares es
deien Raniero Cecili i Elvira Zucchi. Entrà a formar part
del moviment
anarquista des de molt jove i es guanyà la vida fent de
bastaix. Encara
adolescent, quan la Gran Guerra, va ser cridat a files i va ser enrolat
en la
Marina, al destacament de La Maddalena (Sardenya), i poc mesos
després del
final de la guerra va ser reclòs en una presó
militar. Amb 17 anys era un actiu
militant anarquista i el juny de 1920, quan esclataren els motins a
Ancona,
dirigí un grup de rebels resolts a assaltar la Prefectura.
El 27 de juny de
1920 va ser detingut i immediatament jutjat, però va ser
absolt en primera
instància, encara que el novembre d'aquell any el tribunal
d'apel·lació el
condemnà a 15 dies de presó per
«ultratge a l'autoritat». El 22 de juny de
1922, amb els companys anarquistes Lorenzini i Bruno Stecconi,
s'enfrontaren a
trets a Ancona amb els feixistes Negroni, Olivieri i Flauto, i per
aquest motiu
va ser condemnat a sis anys i dos mesos de reclusió. El 6 de
març de 1925 va
sortir de la presó de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) gràcies a un benefici
penitenciari que va reduir la seva pena i immediatament
reprengué la seva
lluita contra el feixisme. Va ser denunciat 11 dies després
per lesions en una
baralla, tret d'arma de foc i crits sediciosos, i va ser novament
empresonat,
però una amnistia l'agost d'aquell any el tornà a
alliberar. El 4 de desembre
de 1926 la Comissió Provincial per a l'Assignació
de Confinament de la policia
l'assignà cinc anys de deportació a la
colònia penitenciària de l'illa de Lipari,
Comissió que desestimà un recurs posterior. Arran
d'una protesta contra la
reducció del subsidi diari per als confinats
polítics, va ser reclòs a la presó
de Portici (Campània, Itàlia). Entre el 28 de
febrer de 1927 i el 12 de
setembre de 1933 va estar confinat a l'illa de Ponça. En
1933 retornà a Ancona,
on començà a treballar de fruiter. En 1940
s'instal·là a Milà. Spartaco Cecili
va morir el 8 d'abril de 1964 a Milà (Llombardia,
Itàlia). ***
Certificat
de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats - Eduard Riera
Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Tancat en un camp de
concentració, després va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la
«Línia
Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp
nazi de
Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va
morir el 2 de
setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). ***
Necrològica
de Josep Querol Gardona apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 d'octubre de 1986 - Josep Querol Gardona: El 19 de gener de 1905 neix a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Querol Gardona. Sos pares es deien Rafael Querol i Maria Gardona. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a Balhargues (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya, Rosa Gavaldà, i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista. Josep Querol Gardona va morir l'11 d'agost de 1986 a l'Hospital Lapeyronie de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Josep
Plana Cabrera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 de març de 1990 - Josep Plana Cabrera: El 19 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 17 de gener– de 1907 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Pana Cabrera. Sos pares es deien Antoni Plana Beau, llaurador, i Francesca Cabrera Berges (Quimeta). Quan encara era adolescent s'adherí al moviment llibertari del seu poble. En 1927 formà part del grup de nou companys que redactaren els estatuts de la societat cultural «La Aurora» i de la qual va ser nomenat secretari. Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels fundadors del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fraga i en va ser nomenat responsable, càrrec que ocupà fins al cop militar feixista de juliol de 1936. En aquest moment fou membre del Comitè Revolucionari, amb Manuel Mur Vera i Salvador Llop Barrafón, entre d'altres, i fou un dels animadors de la col·lectivitat agrícola fins a la seva destrucció en 1937 per part de la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió), encapçalada per Enrique Líster Forján. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la CNT de l'exili del departament de l'Alta Garona. Visquè, amb sa companya Joaquima Haller (Quimeta), a Sent Jòri (Llenguadoc, Occitània). Josep Plana Cabrera va morir l'11 de desembre de 1989 a la Clínica Roquelaure de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sent Jòri. ***
Mario
Arnijas Romero - Mario Arnijas Romero: El 19 de gener de 1912 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Mario Esteban Ramón Arnijas Romero. Sos pares es deien Roque Arnijas Grau, metge, i Petra Romero Murua. Obrer del tèxtil, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Apassionat del cant, el seu temps lliure el dedicava a preparar i realitzar concerts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enquadrat en la 171 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va ser capturat per les tropes alemanys, enviat a la presó d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i finalment deportat el 24 d'agost de 1940, sota la matrícula 4.070, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on el seu talent com a tenor el salvaren de la mort, juntament amb el cantant Joan Vilató, el pianista Garriga i els ballarins Pedro Martin i Juan Barrena, entre altres, que formaren una rondalla-opereta que entretenia els comandaments nazis. Després de l'alliberament del camp, el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França i s'instal·là a París, on desenvolupà la seva faceta artística a nombrosos teatres parisencs i de la regió. Milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Amb sa companya Marta va tenir dos infants. A resultes d'una operació de gola, Mario Arnijas Romero va perdre la veu i es va retirar al departament dels Pirineus Orientals, on va morir el febrer de 1981. ***
- Armand Robin: El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya) l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Vincet Armand Marie Robin. Fill d'una família bretona d'agricultors, sos pares es deien François Marie Robin i Marie Rose Goupil. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. Estava divorciat de Jacqueline Jeanne Julien Dastros. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia –de sinistra reputació al París de l'època–, al número 3 del quai de l'Horloge del I Districte de París (França), on morirà dos dies després, 29 de març de 1961, per causes desconegudes i encara no explicades. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries. ***
Egon
Illfeld (1938) - Egon Illfeld: El
19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen,
Imperi
Alemany) –algunes fonts citen erròniament
Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en
una família jueva, el militant comunista i
després anarquista Egon Illfeld,
també conegut com Ginés
García. Tipògraf
de professió, milità en el Kommunistische Partei
Deutschlands (KPD, Partit
Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic
(Baviera) a sis
mesos de presó per activitats d'«alta
traïció». Posteriorment emigrà
a Neunkirchen
(Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A
començaments de 1936 va ser
detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat
després de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el
«Batalló Thälmann», unitat
militar
formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà
en la XII Brigada
Internacional i amb la qual lluità al front
d'Aragó fins el setembre de 1936.
Després s'adherí als Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes
Alemanys) i fou un dels principals responsables del control
polític
d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand
Götze, Arthur
Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà
part d'un grup, a les
ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat
Interior, dirigit per Dionís
Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos,
negocis i locals
dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També
treballà a
l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va
ser detingut el juny d'aquell
per la reacció estalinista i tancat, acusat
d'«espionatge» a l'espera de la
seva expulsió, a diverses presons i txeques
(convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model,
València, etc.) fins a l'abril de
1938. En aquesta època es casà amb una espanyola
i per aquest motiu no va poder
ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet,
passà a
França i fou internat al camp de concentració de
Gurs. El març de 1939, amb Karl
Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà
part de l'anomenat «Comitè
de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava
exvoluntaris estrangers de la
guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats
estalinistes
que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial,
aconseguí viure
clandestinament, sota el nom de Ginés
García, pseudònim que ja havia fet
servir a la Península, a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i després del conflicte
s'instal·là a París
(França), on treballà a
la ràdio. En 1948 emigrà amb sa
família a Veneçuela i a començaments
de 1959
retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels
anys 1980 a Munic
(Baviera, República Federal Alemanya). ***
Antoni
Costa Truco - Antoni Costa Truco: El 19 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 16 de gener– de 1916 neix a Peralta de la Sal (Peralta i Calassanç, Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Costa Truco. Sos pares es deien Francesc Costa Miranda, llaurador, i Maria Truco Morancho. Era el fill petit d'una família pagesa humil de quatre germans. Quan tenia cinc anys assistí a l'escola amb els escolapis i després treballà al camp. Aficionat a la música i a la lectura, arribà a comptar amb una important cultura autodidacta. Entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i realitzà viatges a Barcelona i a Saragossa, centres llibertaris de primer ordre. Quan tenia 20 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i durant la guerra civil recorregué la Península observant la revolució i lluitant contra el feixisme allistat en les Forces Aèries republicanes enquadrat en l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Aire. En 1939, amb la caiguda de Catalunya a mans del franquisme, passà a Seta (Llenguadoc, Occitània), però retornà a la Península (València i Madrid). Quan acabà la guerra va ser detingut a Madrid pel feixistes i va ser reclòs a camps de concentració (Irún i Santoña) i a presons (Larrínaga a Bilbao, Torrero a Saragossa, Osca). Jutjat, va ser condemnat a vuit anys, però va ser alliberat ràpidament amb l'obligació de residir a Peralta de la Sal. Poc després, eximit del seu desterrament, s'establí a Barcelona. El febrer de 1942 es casà amb Mercè Vidiella Esbrí. Detingut per la Guàrdia Civil, va ser portat a fer feina en un batalló de treballadors a la zona madrilenya de Villaverde. El juny de 1943 va ser alliberat i a Barcelona treballà de peó en el sector tèxtil i posteriorment de comptable en la fàbrica La Seda, de la qual presidí el seu Comitè d'Empresa i on romangué fins a la seva jubilació. Durant els anys quaranta participà discretament en la lluita clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco presidí el Sindicat Textil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer conferències a Barcelona i altres indrets, formà part de la redacció del periòdic Ideas i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Crisol, Ideas-Orto, Pandora, El Pensador, Solidaridad Obrera, El Textil Libertario, Tierra y Libertad, Yunque Libertario, etc.). És autor de La ciencia y los científicos (2004) i deixà moltes obres inèdites (novel·les, poesies i assaigs), com ara Campesino, obrero, empleado, Historia y vida. Crónicas de Barcelona (obra autobiogràfica), Erupciones mentales, Gestos sublimes, Hablan los oráculos, El parto andrógino o la gran mascarada, Ritmos líricos de amor y de combate, Si fue Marx ¿por qué no pudo ser Bakunin?, Verdades borrascosas, etc. Antonio Costa Truco va morir el 17 d'abril de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. ***
Canuto
Pedro Marcos Centenera (Canuto), poc després d'allistar-se
en la 49 Brigada Mixta - Canuto: El 19 de
gener de 1920 neix a Guadalajara (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
Canuto Pedro Marcos Centenera, conegut com Canuto.
Era fill d'una família molt humil
simpatitzant de la socialista
Unió General de Treballadors (UGT). Sos pares es deien
Greogrio Urbano Marcos
Córdoba i Saturnina Centenera Camarma. Quan tenia vuit anys
començà a treballar
en feines rurals (ocupar-se dels porcs, recollir llenya, etc.). Amb 14
anys, en
plena II República i influenciat per son germà
Emiliano Marcos Centenera,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i freqüentà l'escola i
biblioteca que la CNT havia muntat en un local de la plaça
San Esteban de la
ciutat. Quan esclatà la Guerra Civil, s'enrolà
com a milicià del «Batalló
Rosemberg» l'agost de 1936 i després de la
militarització de les milícies fou soldat
de la 49 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, unitat
aquesta majoritàriament comunista. Lluità a
diversos fronts (Sigüenza, El
Doncel, Guadalajara, Jadraque, Don Benito, etc.). Per un incident amb
un
sergent li donaren de baixa per menor d'edat i a Guadalajara es
tornà a enrolar.
Va ser enviat a l'Acadèmia de Forces Blindades, on fou
instruït per militars
soviètics. Acabà la guerra amb el grau de sergent
i com a cap de tanc de les
Forces Blindades, després de lluitar a diversos fronts
(Nules, Vinaròs,
Extremadura, etc.). Capturat per les tropes franquistes
després de diverses
vicissituds, romangué pres dos anys al Batalló
Penal de Treballadors de Terol
(Aragó, Espanya). Son germà Emiliano fou
afusellat el 9 de març de 1940. Un cop
lliure, treballà a Guadalajara de cambrer i
després en la construcció,
mantenint com pogué contacte amb membres de la CNT.
Després de la mort del
dictador Francisco Franco, participà en la
reorganització del sindicat
anarcosindicalista. Canuto Pedro Marcos Centenera va morir el 9
d'octubre de
2012 a l'Hospital de Guadalajara (Castella, Espanya) i fou enterrat
l'endemà,
al costat de son germà Emiliano, al cementiri d'aquesta
localitat. Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012) ***
Part
del grup
editor d'Utopía
als anys vuitanta. - Carlos Torres: El 19 de gener de 1938 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) –algunes fonts citen Barcelona (Catalunya)– el llibreter i editor anarquista Carlos Torres. Fill d'una família anarquista, son pare, que morí jove, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), i sa mare en les Joventuts Llibertàries. Passà la seva infància a Eivissa i posteriorment emigrà a l'Argentina. Entrà com a aprenent de fuster i el seu mestre el va introduir en el moviment anarquista. Milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA), en la Biblioteca Popular «José Ingenieros» –amb Vicente Francomano construí bona part del mobiliari de la seu al carrer Ramirez de Velasco– i en el grup editor de La Protesta (Eduardo Colombo, Esteban Delmastro, Vicente Francomano, Antonio López, Oscar i César Milstein, Gregorio Naso, Gabriel Prieto, els germans Roque, Jorge Solomonoff, etc.). En aquesta època conegué Alba, que esdevingué sa companya. Participà en els actes de sabotatge de les lluites dels lampistes i dels companys de la Federació d'Obrers en Construccions Navals. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, retornà amb sa família a Espanya, on treballà en diversos oficis, destacant el de llibreter. Després de la caiguda de la dictadura militar retornà a l'Argentina i es guanyà la vida de llibreter, integrant-se en la redacció de La Protesta i, amb Christian Ferrer, Carlos Gioisa (Cutral), Juan Carlos Pujalte i Raúl Torres, de la revista Utopía. Intervingué activament en l'edició de llibres anarquistes des de diverses editorials i col·leccions (Altamira, Terramar, Utopía Libertaria, etc.) i col·laborà amb l'editorial uruguaiana Nordan. En 1984 participà en la Trobada Anarquista de Guernica (Biscaia, País Basc). Carlos Torres, després de 24 anys de lluita contra una cardiopatia dilatada, va morir el 22 de juliol de 2014 a Buenos Aires (Argentina).
Defuncions
Andrea Costa - Andrea Costa: El 19 de gener de 1910 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Havia nascut el 30 de novembre de 1851 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Fill d'una modesta família catòlica, sos pares es deien Pietro Casadio Costa i Rosa Tozzi. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de «secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per «rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom. ***
Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894) - Claude Defosse: El
19 de gener
de 1917 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista
Claude Defosse
–el seu llinatge sovint
citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse,
Lafosse). Havia nascut
el 16 d'octubre
–algunes fonts citen erròniament el
16 de desembre– de 1864 a
Arleuf (Borgonya, França). Sos pares,
propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne
Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor
ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei
militar i
tenia un germà a l'exèrcit. A
començament dels anys noranta residia a
Aubervilliers (Illa de França, França) i al
domicili de l'anarquista Philogène
Segard a Saint-Denis (Illa de França, França).
Milità en el grup anarquista de
Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es
refugià a Londres (Anglaterra),
on visqué el número 18 de Little Goodge Street.
Era amic dels anarquistes
Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a
Désiré
Pauwels quan aquest vingué a França el juny de
1891. En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia ferroviària
de fronteres francesa. Segons un informe policíac,
retornà l'octubre de 1894 a
Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894,
després de
l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de
París, va ser
detingut i la seva habitació del domicili de
Philogène Segard on s'estava
va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un
llistat
d'anarquistes desapareguts o «nòmades». ***
Édouard
Sené (ca. 1931) - Édouard
Sené: El 19 de gener de 1932 mor a
París (França) el
periodista i dibuixant i militant anarquista i sindicalista
Édouard Louis Marie
Sené, que va fer servir els pseudònims Sen
i Édouard Lebreton.
Havia nascut l'1
de juny de 1887 al III Cantó de Nantes (País
del Loira, França). Sos
pares es
deien Édouard Sené, cirurgià dentista,
i Marie Louise Tallandeau. Sergent del
25 Regiment d'Infanteria, el 19 de maig de 1910, quan estava de
permís per una
convalescència, va ser detingut a la plaça de la
République de París (França) per
«escàndol nocturn» durant una
manifestació organitzada pel Sindicat d'Empleats
de la Regió Parisenca. El juliol d'aquell any va ser
llicenciat per ferides
produïdes en servei. Destacat redactor,
col·laborà durant molts d'anys en la
premsa anarquista i sindicalista (Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
La Vie Ouvrière, etc.).
En aquesta època
vivia al número 65 del carrer Lepic de París. El
9 de desembre de 1910 va ser
nomenat membre de la comissió de La
Voix
du Peuple per a la seccions de borses del treball de la
Confederació
General del Treball (CGT). A partir de 1911 fou redactor de La Bataille Syndicaliste i en 1912 fou
un dels fundadors, amb Édouard Boudot i Eugène
Jacquemin, de Le Réveil Anarchiste
Ouvrier. Dins de la
CGT va estar més proper al sector de Victor Griffuelhes i de
Georges Yvetot que
del d'Alphonse Merrheim i Pierre Monatte, i simpatitzà amb
Francis Delaisi.
Entre el 22 i el 24 de juny de 1911 assistí, en
representació de les borses del
treball de La Sanha (Provença, Occitània) i de
Gwened (Bro Gwened, Bretanya) a
la Congrés Extraordinari de les Federacions Nacionals i de
les Borses del
Treball. També representà de bell nou la Borsa
del Treball de La Sanha en el
Congrés Extraordinari Especial de Federacions i de les
Borses del Treball
celebrat l'1 d'octubre de 1911. El 29 de setembre de 1911 va ser
jutjat,
juntament amb Auguste Dauthuille, per l'Audiència del Sena
per dos articles
apareguts en Le Libertaire del 6 de
maig anterior. Ell va ser acusat d'«injúries cap a
l'exèrcit» per un article
anticolonialista sobre el Marroc. Ambdós es negaren a
assistir al judici per no
haver-se de seure al costat de l'exgerent Jean Dudragne, acusat de ser
confident de la policia, i van ser condemnats en rebel·lia,
ell a tres anys de
presó i a 3.000 francs de multa i Dauthuille a tres mesos de
presó i a 500
francs de multa. Entre març i maig de 1912 formà
part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en
les eleccions municipals
de maig. El CAR arreplegà 25 personalitats destacades del
moviment anarquista i
del sindicalisme revolucionari. En aquesta època
portà a terme, en La Bataille
Syndicaliste, la campanya
per l'alliberament del sindicalista revolucionari Victor Bintz,
aleshores purgant
una pena en un batalló disciplinari. L'octubre de 1912 va
fer campanya des de
les pàgines de La Bataille
Syndicaliste
contra la visita a París d'Alfons XIII d'Espanya, a qui
acusà de ser l'assassí
de Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va ser denunciat per
l'ambaixada
d'Espanya i que el portà de bell nou davant els tribunals.
L'11 de novembre de
1912, malgrat ser defensat per Mes Lafont i Pierre Laval, va ser
condemnat per
l'Audiència del Sena a un any de presó i a 3.000
francs de multa per un article
sobre un accident mortal esdevingut en el 31 Regiment d'Infanteria. El
desembre
de 1912, a resultes dels atacs del «Comitè
Bintz», encapçalat per Émile
Janvion, que el van acusar d'haver boicotejat la campanya de suport a
Bintz,
d'estar connectat amb L'Action
Française
i de haver lliurat un informe complet del cas a Maurice Pujo, secretari
dels
«Camelots del Rei», va ser censurat pels
responsables de La Bataille Syndicaliste.
El 29 de gener de 1913, quan encara
estava empresonat, va ser novament jutjat per l'Audiència
del Sena per dos
articles apareguts en La Bataille
Syndicaliste, un contra Alfons XIII i altre sobre abusos
comesos en un
regiment, i va ser condemnat, juntament amb Eugène Morel,
gerent del periòdic,
a dues penes de cinc anys de presó i 3.000 francs de multa
cadascun. Malalt, no
pogué assistir al judici i l'endemà del veredicte
va haver de ser ingressat a
l'Hospital Cochin de París. En aquella època es
parlava d'una possible amnistia
pels delictes de premsa, però aquesta mai no
arribà i davant la perspectiva de
passar 10 anys de presó es desencadenà una
campanya de premsa (L'Action
Française, La Bataille
Syndicaliste, L'Humanité,
L'Intransigeant, Le
Libertaire, L'Oeuvre, Le Rappel, etc.) reclamant el seu
alliberament. Sota aquesta pressió, el Ministeri de
Justícia acceptà examinar
el «Cas Sené». El 9 d'octubre de 1913
fou testimoni en el judici d'Eugène
Morel, que va tenir el suport de destacats intel·lectuals
(Anatole France,
Urbain Gohier, Marcel Sembat, Séverine i Gustava
Téry), i després de la defensa
de Pierre Laval i Ernest Lafont, Morel va ser absolt. L'alliberament de
Sené no
es produïa i el 14 d'octubre de 1913 el Sindicat de Premsa de
París intercedí
al seu favor davant el ministre de Justícia. Finalment el 17
d'octubre de 1913
la gràcia presidencial arribà i va ser alliberat
aquell mateix dia de la presó
parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al
número 14 del carrer Nicolet. El
6 de març de 1914 provocà una petita crisi en el
si de La Bataille Syndicaliste quan
va publicar un article anunciant que
10 presos polítics (Èdouar Boudot, Roger
Fourcade, Louis Lecoin, André
Mournaud, Pierre Ruff, etc.) serien «candidats de la
llibertat» en les
eleccions legislatives d'abril i maig, fet que disgustà L'Humanité i la
direcció de Le
Combat Syndicaliste es va veure obligada a desmarcar-se de
les seves opinions.
Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del
departament del Sena, quan
esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 25 Regiment
d'Infanteria de
Nantes i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i al 12 Grup
d'Autometralladores
del Sector 31 a Boulogne-sur-Seine (Illa de França,
França). El 22 d'agost de
1914 es casà a Nantes amb Armande Céline Martin.
D'antuvi partidari de la «Unió
Sagrada», evolucionà cap a posicions pacifistes.
En aquesta època dirigí el
periòdic satíric Tacatacteufteuf,
editat pels grups d'autometralladores. En acabar la guerra va ser
desmobilitzat. En 1920 col·laborava en L'Atelier
i en La France Libre. Entre 1921 i
1923 fou secretari de redacció de Le
Peuple. En 1922 va ser esborrat del «Carnet
B» perquè no representava cap
perill per a la seguretat de l'Estat. Fou un dels fundadors del diari Le Quotidien, del qual era secretari de
redacció en 1923, i col·laborà en Le
Petit Niçois, del qual fou secretari general.
Posteriorment entrà com a
periodista en el periòdic Détective,
qualificat per Le Libertaire
d'«infame libel policíac», del qual
arribà a ser redactor en cap, i en 1929 va
fer un reportatge a Alemanya. Divorciat, el 29 de setembre de 1931 es
va casar al
XIV Districte de París amb la secretaria italiana Antonia
Cresta. En aquesta
època vivia al número 76 del carrer des Plantes
de París, que va ser el seu
últim domicili. Malalt, després de patir una
seriosa intervenció quirúrgica
d'esplenectomia a finals de 1931, Édouard Sené va
morir el 19 de gener de 1932
a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser
enterrat dos dies després al
cementiri de Pantin (Illa de França, França). Édouard
Sené (1887-1932) ***
Tebaldo
Vannucci - Tebaldo Vannucci: El 19 de gener de 1932 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Tebaldo Vannucci. Havia nascut el 12 de setembre de 1882 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. ***
José
Villacampa Bravo - José Villacampa
Bravo: El 19 de gener de 1937 és afusellat a
Osca (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Villacampa Bravo. Havia nascut el
1904 a Angüés
(Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José
Villacampa i Manuela Bravo. De
família llibertària, sos germans Manuel i Pablor
Villacampa Bravo també van ser
militants. Llaurador de professió, milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). El febrer de 1936 va ser nomenat alcalde del seu poble
pel Front
Popular, amb el consentiment de la CNT, que li va donar de baixa
temporalment. Capturat
per les tropes franquistes, el 24 de juliol de 1936 va ser tancat a la
Presó de
Partit de Jaca (Osca, Aragó, Espanya). José
Villacampa Bravo va ser afusellat
el 19 de gener de 1937 a Osca (Aragó, Espanya) i enterrat en
una fossa comuna
del cementiri de Las Mártires d'aquesta població.
Sa companya fou Donina Barón
Arazo. Son germà, Pablo Villacampa Brava, també
anarcosindicalista, ja havia
estat afusellat l'11 de desembre de 1936. ***
Autoretrat de Paul Reclus durant el seu exili a Anglaterra - Paul Reclus: El 19 de gener de 1941 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Havia nascut el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1858 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de Marthe Élisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.). ***
Luigi Bertoni - Luigi Bertoni: El 19 de gener de 1947 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Havia nascut el 6 de febrer de 1872 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l'esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico. ***
Bitllet
de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls - Ramon Molist
Valls: El 19 de gener de 1953 mor a Diá
(Roine-Alps, Arpitània)
l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Havia nascut el 2 de febrer de
1885 a
Espinelves (Les
Guilleries, Osona, Catalunya). Sos pares es deien Joan Molist i Greta
Valls. S'instal·là a
Mataró (Maresme, Catalunya), on
treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats
obrers dels Tribunals
Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5
de setembre de 1923
presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en
Gèneres de Punt de la CNT per
tractar sobre el lock-out que la
patronal
mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el
manifest fundacional
del grup editor del periòdic Vida
Sindical, que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any;
aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants
cenetistes
catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau
Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte,
Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan
Peiró, Ángel Pestaña, Minguet,
Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella–, que va tenir molt de
ressò, i que alguns han interpretat com a
un precedent directe del trentisme, per mor de les
seves concomitàncies
pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930
presidí, amb altres
companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte
al
cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals,
on demanaren el
desarmament del sometent, la dissolució dels
comitès paritaris, l'amnistia dels
presos polítics i socials i el restabliment de les garanties
constitucionals. Entre
l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el
Sindicat d'Art Fabril
de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés
del Conservatori») que se celebrà a Madrid
(Espanya) i on defensà les tesis sobre
les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran
de la ruptura confederal,
milità en el sector trentista
i en
els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà
la guerra civil, formà part
del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i
del Comitè de Salut
Pública (Comitè Local Antifeixista).
Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor
d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de
Mataró. També
presidí la Junta d'Administració Municipal de la
Finca Urbana mataronina. Entre
desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta
localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè
l'anterior, Salvador
Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937
ordenà expressament
la destrucció del retaule major de la basílica de
Santa Maria de Mataró,
desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet
múltiples accions en
favor de la seva preservació, i en contra de les ordres
expresses del Servei de
Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i
del Ministeri de Justícia de
la II República, que havien intervingut en l'afer a
petició del Comitè Local de
Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats
destruïts la resta de
retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa
Maria, inclosa la
pràctica totalitat de la documentació dels arxius
de l'Obra de l'Església, de
la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser
venuda per
fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França amb sa
família i patí els camps de
concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa
filla van
anar a un refugi femení instal·lat en un convent
de monges. Després, elles
s'instal·laren a Lo Luc (Provença,
Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps,
Arpitània), on treballà de teixidor, i
posteriorment tota sa família s'establí
a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls (1885-1953) ***
Lorenzo
Giusti al seu despatx d'assessor de la Junta Municipal de Bolonya - Lorenzo Giusti: El
19 de gener de 1962 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista, sindicalista
i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Havia nascut el 21 de setembre
de 1890
a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia)
–altres fonts citen el 21 de març de 1900.
Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després
dels estudis
secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap
d'estació. Durant la Gran
Guerra esdevingué un dels militants més destacats
del Sindicat dels Ferroviaris
Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció
provincial. El gener de
1920 participà en la vaga general que deixà sense
trens durant 10 dies tota
Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la
necessitat de construir
un front únic antifeixista format per totes les forces
obreres. El 9 de febrer
de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que
es reuní amb el Partit
Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista
Italià (PCI), la Confederazione
Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball)
i la Unió Sindical
Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança
del Treball). El
novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el
màxim òrgan
dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat
política i sindical
patí una dura repressió. Per haver deixat de
treballar el Primer de Maig de
1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i
participant de la
vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser
destituït a subcap
d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu
càrrec de ferroviari acusat
d'«escàs rendiment laboral», fonamentat
en el decret del 28 de gener de 1923.
L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del
codi penal
i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de
suspensió
del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat
acomiadat, la condemna
era una regularització a posteriori
del procediment sancionador, considerat
il·legítim, perquè s'havia aplicat amb
valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista
intentà atreure'l
cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que
ostentava
entre les ferroviaris. Després d'una reunió
durant la qual se li va proposar
inútilment que acceptés la secretaria de la
Federazione Fascista dei Lavoratori
dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors
dels Transports),
Benito Mussolini li digué: «Et
capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de
representant de màquines automàtiques. Fugint de
la repressió feixista, passà a
França i després a Catalunya, on patí
nombroses detencions per la seva
militància juntament amb el socialista italià
Fernando de Rosa, el qual acabà
morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la
proclamació de la II
República, ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A
Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com
ara Fosco Falaschi, Gino
Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe
Pessel i
Enrico Zambonini (Lucifero), entre
d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris
d'octubre de 1934,
fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de
1936
l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia
instal·lat temporalment per regentar
una cantina freqüentada per la nombrosa colònia
italiana de la ciutat occitana.
Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la
frontera per unir-se als seus
companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo
Berneri i Enzo
Fantozzi, de la «Secció Italiana» del
Grup Internacional de la «Columna Ascaso»,
que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i
s'encarregà de l'enrolament
des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via
Laietana. Després passà a la
«Columna Rosselli» i a la «Columna
Durruti», participant en les principals batalles
de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou
responsable del grup
anarquista «Pietro Gori» i de «Villa
Malatesta» a Barcelona. Durant un temps
fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes
(«Caserna Bakunin»).
Després de l'assassinat de l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri a mans
d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments
amb els dirigents
del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys
anarquistes (Vindice
Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna
«Espartaco» de Barcelona,
planejà l'assalt de la caserna «Karl
Marx» que es trobava en poder dels
comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme.
Aquest mateix
1937, mentre era a la Península, s'emeté una
ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan
el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a
França, on fou
internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop
lliure, participà
en la Resistència contra els nazis, però fou
capturat per les tropes alemanyes
a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de
concentració a Silèsia,
aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà
a Bolonya, on s'afilià, com el
seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i
participà en la
Resistència a la zona d'Imola. Després de
l'Alliberament, va ser nomenat
secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de
Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la
Policia
Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat
Lliure», creada en 1946
i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va
morir el
19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste
Vancini» del PSI a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990
Serafino d'Onofrio publicà la
biografia Libertà vo' cercando. Bologna
(1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed
assessore nel
Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer
«Jardí Social» que
s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale,
prengué el seu nom. ***
Juan
José Caba Pedrazo - Juan José Caba
Pedrazo: El 19 de gener de 1970 mor a Amboise
(Centre, França) l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista Juan José Caba Pedrazo, citat
sovint erròniament el seu segon
llinatge com Pedraza, i conegut com
Juanjo. Havia nascut l'1 de febrer
de 1920 a Manzanares
(Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Manuel Caba i
Miguela Pedrazo. Milità activament en la
zona del triangle
Membrilla-Manzanares-Valdepeñas de Ciudad Real (Castella,
Espanya). En la
postguerra formà part del
Comitè Nacional clandestí de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
encapçalat per Enric Marco Nadal, i patí
nombroses detencions per la policia franquista. Afiliat a les Joventuts
Llibertàries, el juliol de 1941 va caure en una gran agafada
policíaca; jutjat l'octubre de 1942 a Madrid, va ser
condemnat a 15 anys de presó.
Es caracteritzà per les seves contínues i
espectaculars fugides de les presons,
gràcies a l'habilitat per a falsificar
documentació oficial i que ajudà la CNT a
alliberar nombrosos presos. Tancat a Ciudad Real i a la
presó madrilenya de
Porlier, va ser portat a la de Yeserías. El febrer de 1947,
però, pogué fugir
d'aquesta presó madrilenya. El maig de 1947 va ser novament
detingut a Madrid i
el 8 de maig de 1948 pogué escapar de la presó
d'Ocaña amb 11 companys, entre
ells Antonio
Ejarque Pina, Eusebio
Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Germán
Horcajada Manzanares, Francisco
García Nieto, José Yáñez
García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro
González
Calero. Detingut poc després per mor d'una
delació, va ser reclòs a la penitenciaria
de Sant Miquel dels Reis. El febrer de 1949 va ser jutjat amb Marco
Nadal i el
juny de 1952, amb Joaquín Pueyo Moreno, tornà a
escapar i, a través de Girona,
pogué creuar els Pirineus. A París
(França) treballà de muntador de
calefacció central i
continuà militant en l'anarcosindicalisme. Sa companya fou
María Luisa Rene Gasca. Juan José Caba Pedrazo va
morir el 19 de gener de 1970 a l'Hospital General d'Amboise (Centre,
França) –algunes
fonts citen erròniament la seva mort en 1959 a
París (França). ***
Libertad
Ródenas - Libertad Ródenas: El 19 de gener de 1970 mor a Mèxic la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas Domínguez –en alguns llocs apareix erròniament com Rodríguez. Havia nascut el 4 de gener de 1891 –moltes fonts citen erròniament altres dates– a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià). Son pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad Ródenas va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seu òrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria –Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig». ***
Adolfo
Bueso García - Adolfo Bueso
García: El 19 de gener de 1979 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Adolfo Bueso García, que va fer servir diversos
pseudònims (Ángel Rojo, El
Apuntador, Serafín Roig,
etc.). Havia nascut el 27 de setembre de
1899 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Jose Bueno
Fuster,
barretaire, i Enriqueta Bueso Giménez. Quan tenia tres anys
sa família es
traslladà a Barcelona. Tipògraf de
professió, s'afilià a la Societat de l'Art
d'Imprimir. En 1906 el trobem com a mestre auxiliar a l'Escola de
Paletes de
Barcelona. En 1909 intervingué en els fets de la
«Setmana Tràgica». Entre 1911
i 1914 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a
Barcelona, va ser
nomenat vicepresident de la Junta de l'Art d'Imprimir i
formà part del Comitè
de Defensa Obrera (CDO) i, amb Ángel Pestaña
Núñez, va fer d'orador. Després,
per influències de son germà gran
Joaquín Bueso García, també militant
anarcosindicalista que es passà al socialisme,
s'afilià a les Joventuts
Socialistes i en 1917 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Actiu
durant
la vaga revolucionària d'agost de 1917, hagué de
fugir a Valladolid amb son
germà, retornant l'octubre d'aquell any a Barcelona. El
novembre de 1917, en
representació del Comitè Pro Presos,
participà com a orador en el míting per
l'amnistia de Barcelona. En 1918 defensà les accions
conjuntes entre les
Societats Obreres de les Arts del Llibre, el Sindicat Únic
d'Arts Gràfiques de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els nuclis
sindicals independents.
Tornat a l'anarcosindicalisme, el març de 1919
s'afilià al Sindicat Únic d'Arts
Gràfiques de la CNT i aquest mateix any fou delegat d'aquest
sindicat al Comitè
Regional de Catalunya. La persecució que patí
pels escamots del Sindicat Lliure,
l'obligaren a viure d'oficis diversos, entre ells el d'ajudat de
mànager de boxa,
fet que li va permetre viatjar molt. En 1921 s'acostà no
massa convençut en els
grups anarquistes, especialment en el grup
«Redención», amb Ansúrez,
Benal,
Cueto i altres. En 1922 entrà a formar part de la
redacció, sota la direcció de
Felipe Alaiz de Pablo, del periòdic Solidaridad
Obrera de València
(València, País Valencià) i aquell
mateix, encausat per un article periodístic,
any retornà a Barcelona, on es va fer càrrec de
la secretaria d'impremta del
reorganitzat Sindicat d'Arts Gràfiques. També
treballà a Premià de Mar
(Maresme, Catalunya). Després de l'assassinat de Salvador
Seguí Rubinat, patí
un judici sindical per la seva suposada implicació en 1919
en l'assassinat d'un
company sindicalista. En sortí absolt, però va
perdre el suport confederal i va
ser detingut, sortint de la presó poc abans del cop militar
de Primo de Rivera.
Allunyat dels grups anarquistes específics, va fer contacte
amb els sectors
comunistes encapçalats per Joaquín
Maurín Juliá i Óscar Pérez
Solís, i
col·laborà en el periòdic comunista La
Batalla. Entre març de 1925 i
juliol de 1927 va ser empresonat. Reingressà en el aleshores
clandestí Sindicat
d'Arts Gràfiques de la CNT, amb la intenció de
servir al comunisme de Joaquín
Maurín Juliá i Andreu Nin Pérez. El
juny de 1929 assistí al Ple Nacional
clandestí de la CNT celebrat a Mataró (Maresme,
Catalunya). A mitjans de 1929
va ser novament empresonat a la Model de Barcelona, on va romandre dos
mesos.
En sortir va fer-se càrrec del Socors Roig i
començà a treballar a la impremta
Cosmos. En 1930 va participar en la reorganització dels
Sindicats Únics i a
partir del 25 de maig de 1930 va ser secretari de la Junta d'Arts
Gràfiques,
representant el seu sindicat en el Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En
1931 col·laborà en Solidaridad Obrera.
El març de 1931 assistí al Ple
Regional clandestí celebrat a Canet de Mar (Maresme,
Catalunya), que acordà obrir
els sindicats clausurats. Redactà el manifest del
Comitè Regional de Catalunya
de la CNT vers la República i el 22 de març de
1931 va fer un míting. Representà
el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona en el
congrés confederal de 1931 i en
les Conferències Regionals de Catalunya de juny i de
desembre d'aquell any. El juny
de 1931 assistí al congrés extraordinari de la
CNT celebrat a Madrid i va
participar en l'aprovació del dictamen sobre les Federacions
Nacionals d'Indústria
(FNI). L'octubre de 1931 va ser rebutjat dues vegades com a
representant del
seu sindicat en el Comitè Nacional de la CNT i el desembre
també va ser rebutjat
per al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El setembre de 1933 va ser
nomenat
secretari del Sindicat d'Arts Gràfiques i va fer la
conferència «La mujer en el
pasado, en el presente y en el futuro» a l'Ateneu de Santa
Eulàlia. El setembre
de 1933, amb altres comunistes i anarcosindicalistes de
l'oposició confederal,
creà el Sindicat d'Arts Gràfiques i Similars, el
qual s'integrà l'abril de 1934
al Front Únic d'Arts Gràfiques i el maig de 1936
en la Federació Obrera
d'Unitat Sindical (FOUS). Sempre hostil a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
i defensor de la unitat sindical entre trentistes,
anarquistes i
comunistes confederals antiestalinistes, en els anys següents
minvà el seu
activisme. El 19 de juliol de 1936 participà en les lluites
de carrer contra
els feixistes aixecats. Després va controlar la impremta d'El
Correo Catalán,
als tallers de la qual s'imprimí La Batalla.
El 13 d'octubre de 1936, ja
en ple procés revolucionari, va ser nomenat fiscal del III
Tribunal Popular de
Barcelona. Durant la guerra retornà a la CNT. El 24 de gener
de 1939 creuà els
Pirineus. Treballant al pantà de la Maison Blanche de Sent
Lari e Sola (Llenguadoc,
Occitània), col·laborà en la xarxa
d'evasió «Front de la Llibertat» del
Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1945, ja en el exili
francès, va ser
expulsat de la CNT en el Congrés de París. En els
anys cinquanta actuà al
voltant dels comunistes catalanistes de Josep Pallach Carlola i afiliat
a la
CNT escindida. En l'exili, instal·lat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània),
col·laborà en España Libre
i Espoir. A finals de la dècada dels
seixanta retornà a Catalunya i en els anys setanta
col·laborà en la revista Historia
y Vida. És autor de Recuerdos
históricos. La Semana Trágica de Barcelona
(1909) (ca. 1970), Cómo fundamos la CNT
(1976), Recuerdos de un
cenetista. De la Semana Trágica (1909) a la Segunda
República (1931) (1976)
i Recuerdos de un cenetista. De la Segunda
República al final de la Guerra Civil
(1978). Adolfo Bueso García va morir el 19 de gener de 1979
a l'Hospital Clínic
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc de la ciutat. Adolfo Bueso García
(1899-1979) ***
Piero Ciampi - Piero Ciampi: El 19 de gener de 1980 mor a Roma (Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Havia nascut el 28 de setembre de 1934 al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia). Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últim àlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos, L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians. ***
José
Rodríguez Portugal - José Rodríguez Portugal: El 19 de gener de 1998 mor a Ourense (Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Havia nascut el 3 de desembre de 1908 a Centrones (Cea, Ourense, Galícia). Sos pares es deien Camilo Rodríguez Rodríguez i Dorotea Portugal Hernández. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a la Residència Sanitària d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de San Francisco d'aquesta ciutat. ***
Claude
Guillon -
Claude Guillon:
El 19 de gener de 2023 mor
al XIX Districte de París (França) l'escriptor,
historiador, anarquista i situacionista Claude Guillon. Havia nascut el 17
de setembre de 1952 al VIII Districte de París
(França). Sos pares, cirurgians
dentistes a dispensaris municipals, es deien Jacques Guillon i Claude
Perrin, i
son avi Claude Guillon va ser un destacat sindicalista i diputat
socialista
entre 1928 i 1932 al departament del Nièvre. Fills d'una
família petitburgesa,
va estudiar el batxillerat de filosofia al Liceu Rabelais de Meudon
(Illa de
França, França) i en 1970 acabà
l'educació secundària, emprenent els estudis
d'assistent social que no va concloure. En aquests anys d'estudiant,
milità en
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA),
per al qual distribuí el seu
òrgan d'expressió Front Libertaire des
Luttes de Classes, i en el Grup
Comunista Llibertari (GCL) de Meudon, participant en el
comitè de redacció del
seu periòdic Fais ce que voudras. Actiu
militant per la «revolució
sexual», participà en el Moviment
Francès del Planning Familiar (MFPF) –amb 25
anys es va fer la vasectomia– i en 1972 cofundà el
Mouvement pour le
Soulèvement de la Vie (MSV, Moviment pel Sollevament de la
Vida), seguint els ensenyaments
de Wilhelm Reich. En aquests anys va fer amistat amb Daniel
Guérin i May
Picqueray, llibertaris que li van influenciar força. Entre
1975 i 1976 va fer
un Seminari de l'Autogestió d'Yvon Bourdet a l'Escola
Pràctica Superior. Entre
1976 i 1981 fou objector de consciència i
insubmís, rebutjà realitzar els
serveis militar i social. Entre 1977 i 1981 treballà a la
premsa a tant per
línia (L'École Ouverte, Libération,
La Matin, etc.). En
1982 publicà, amb Yves Le Bonniec, el llibre Suicide,
mode d'emploi. Histoire,
technique, actualité, on reivindicà el
dret al suïcidi, obra que tingué
molt de ressò i que va ser traduïda a sis
llengües, i que, després de nou anys
de processos judicials, va ser prohibida a França. En els
anys vuitanta refermà
la seva militància comunista llibertària,
col·laborant en nombroses
publicacions anarquistes (L'Entr'aide, IRL,
Le Monde Libertaire,
etc.). En 1985 palesà la seva posició
contrària als assassinats polítics
portats a terme pel grup Action Directe (AD). Entre 1990 i 1994
edità, amb
Florence Tosi i Serge Quadruppani, en la revista llibertària
postsituacionista Mordicus.
El 28 d'agost de 1996, durant una manifestació de protesta
contra l'expulsió
d'estrangers en situació irregular de l'església
de Saint-Bernard, va ser greument
ferit al fetge per la policia i el 18 de setembre d'aquell any va ser
jutjat
per «rebel·lió» i
«violència agreujada contra els agents»;
absolt, obtingué
posteriorment la condemna del policia que li havia agredit. En 1997
publicà À
la vie, à la mort. Maîtrise de la douleur et droit
à la mort, on abordà el
tema de la negació del dolor en els infants. Va participar
en el Moviment per
la Llibertat de l'Avortament i de la Contracepció (MLAC).
Després de les revoltes
dels suburbis de 2005, participà a les reunions setmanals de
l'«Assemblea de
Montreuil», on se seguien els esdeveniments.
Mantingué polèmiques amb Noam
Chomsky i Michel Onfray. Especialista en la Revolució
francesa, va ser membre
del consell d'administració de la
Société des Études Robespierristes
(SER). Ja
en el segle XXI, participà activament en les activitats del
Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella
(Provença,
Occitània). Publicà online els blocs Lignes
de force i La Révolution
et nous. Va ser un habitual del programa «Chronique
Hebdo» de Radio
Libertaire. A més de les citades, ha col·laborat
en nombroses publicacions
anarquistes, com ara Agora, Alternative
Libertaire, Anarchismo,
L'Anarcho-Syndicaliste, Chroniques
Libertaires, Le Combat
Syndicaliste, Courant Alternatif, CPCA,
No Pasarán, Oiseau-Tempête,
Recherches Libertaires, Sexpol, Tankonala
Santé, etc. Entre
les seves obres podem destacar Pour en finir avec Reich
(1978), Ni
vieux ni maîtres, guide à l'usage des 10-18 ans
(1979, amb Yves Le Bonniec),
De la révolution. 1989 l'inventaire des
rêves et des armes (1988), Deux
enragés de la Révolution. Leclerc de Lyon et
Pauline Léon (1993), Gare
au TGV! Car rien n’a d'importance (1993), 42
bonnes raisons pour les
femmes de m'éviter (1993), Le Spectacle
du Monde (1996), Économie
de la misère (1999), Le Siège
de l'âme, éloge de la sodomie (1999), Dommages
de guerre (Paris-Pristina-Belgrade-1999) (2000), Pièces
à conviction.
Textes libertaires (1970-2000) (2001), Le Droit
à la mort. «Suicide,
mode d’emploi», ses lecteurs et ses juges
(2004), De Godzilla aux
classes dangereuses (2007, amb altres), Je chante
le corps critique
(2008), Notre patience est à bout
(1792-1793), Les écrits des
Enragé(e)s (2009 i 2016), La
terrorisation démocratique (2009), Dictionnaire
de la mort (2010, amb altres), La parole
à... Joseph Déjacque (2013),
Comment peut-on être anarchiste? (2015), Abécédaire
de la sodomie
(2019), entre d'altres. Malalt de càncer durant anys, Claude
Guillon va morir
el 19 de gener de 2023 al XIX Districte de París
(França). ---
|
![[18/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/01]") |
|
![[20/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/01]") |
|
|
| Actualització: 19-01-24 |