|
---
Anarcoefemèrides
del 19 de març Esdeveniments
Premsa obrera - Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandant. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Beccaria, l'«anarquista» Jesús, Sòcrates i Voltaire. Només sortiran dos números més, el 26 de març i el 2 d'abril d'aquell any. ***
Cartell
de l'acte - Míting de commemoració de la Comuna: El 19 de març de 1890 se celebra al South Place Institute del barri de Finsbury de Londres (Anglaterra) un míting per commemorar la proclamació de la Comuna de París organitzat per la Socialist League (Lliga Socialista). En el míting intervingueren destacats intel·lectuals socialistes i anarquistes, com ara Benjamin Feigenbaum, Robert Bontine Cunninghame Graham, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Edward i Eleanor Marx Aveling, William Morris, Charles Wilfred Mowbray, David John Nicoll, Henry Halliday Sparling i John Turner, entre d'altres. Durant l'acte es cantaren cançons revolucionàries i es va vendre literatura obrera en diferents idiomes. ***
Cartell
de l'acte - Míting de
commemoració
de la Comuna: El 19 de març de 1894 se celebra
a l'Store Street Hall de Londres
(Anglaterra) un míting de commemoració de la
proclamació de la Comuna de París
organitzat per les English Socialist Societies (ESS, Societats
Socialistes
Angleses). En aquest acte, presidit per Henry Mayers Hyndman,
intervingueren
destacats intel·lectuals socialistes i anarquistes, alguns
d'ells exiliats, com
ara Eleanor Aveling-Marx, Annie Besant, Bordes, John Burns, Adolphe
Smith
Headingley, F. Hicks, Frank Kitz, Piotr Kropotkin, Francesco Saverio
Merlino,
William Morris, Henry Halliday Sparling, Charlotte Wilson, entre
d'altres. Durant
l'acte un cor interpretà cançons
revolucionàries. ***
Capçalera
del primer número de Le Tire-Pied - Surt Le Tire-Pied: El 19 de
març de 1890 surt
a Nancy (Lorena, França) el primer número del
setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune
Libre. Organe des travailleurs et des
revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita
de la Declaració dels Drets de
l'Home i del
Ciutadà:
«Quan el Govern viola els drets del Poble, la
insurrecció
és, pel
Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets
i el
més
indispensable dels deures.» Aquesta publicació
rebé
el nom de «Tirapeu» gràcies
a la importància que la indústria sabatera tenia
a la
ciutat de Nancy. D'antuvi
reivindicava la «República Social i
Democràtica» i, més tard, la
«Revolució
Social», suprimint els epígraf de «La
Nació» i «La Llei» de la
capçalera a
partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable
de
la redacció va
ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després,
Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella.
Molts d'articles feien referència al món sindical
–ajudà a crear dues Cambres
Sindicals– i a la indústria sabatera. Trobem
articles de
Camélinat, Sébastien
Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri
Gaté, G.
Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel,
Eugène
Humbert, Jehan, Jehanpierre,
J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon
Mège, Mélo-Méli, Miserey,
Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean
Richepin,
Séverine,
Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout,
Véronique, Louis Villate,
etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i
quatre números més
en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de
1891.
Nombrosos
números sortiren amb publicitat. Tenia força
relació amb La Révolte,
periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer
propaganda i publicà articles. ***
Exterior de la plaça
de braus Les Arenes (19 de març de 1919) - Assemblea de Les Arenes:
El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de
Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca
assemblea on es
decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia
realitzat
un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia
(Barcelona) on el Comitè de Vaga
havia d'informar sobre el resultat favorable de la
negociació del conflicte
(readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada
de vuit hores) amb
l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de
l'empresa canadenca
«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de
la mediació del governador
civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que
milers de
treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que
s'organitzaria una
assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A
l'assemblea de Les Arenes van
assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça
es va omplir de
gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En
iniciar-se
l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que
durant 44 dies havia demostrat
una gran seguretat i molta habilitat. Començà
Simó Piera donant a conèixer els
acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael
Gironès, Francesc Miranda
Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien
grans dificultats per
fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i
després per la
disconformitat que expressaven els sectors més
radicalitzats, partidaris de
continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats
fossin en
llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en
català, és d'antologia i va fer
que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí,
Piera, com a cap del Comitè
de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a
anar demà a
treballar?», i un sí unànime li
contestà. El 20 de març els treballadors van
tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser
represa. Passat el
termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79
presos que
quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara
continuaven en les mateixes
condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità
general de Catalunya, i Severiano Martínez
Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar
les
negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els
acords del governador
civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra
sortida que complir la
paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga
general a tot Catalunya
el 24 de març de 1919. ***
Portada
del primer número de Germinal - Surt Germinal: El 19 de
març de 1920 surt a
Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del
setmanari socialista i
anarquista Germinal. Semanario de
propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e
letras.
Aquesta publicació, que nasqué com a
conseqüència de la vaga general de juny de
1919, era l'òrgan d'expressió oficiós
del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros
e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes)
i va
estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són
de temàtiques molt
diverses (sindicalisme, notícies orgàniques,
teoria, comentaris polítics,
poesies, etc.). El periòdic participà, i
ressenyà, el III Congrés Obrer
Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero
(Rio de
Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo,
Antonio
Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López,
Eustacho Marinho, Astrojildo
Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre
d'altres. Publicà
propaganda comercial. Només sortiren dos números
més, el 3 d'abril i l'1 de
maig de 1920. ***
Ressenya
del míting publicada en La Vanguardia del
21 de març de 1933 - Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials. ***
Cartell
de l'acte - Celebració del
140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de
2011 se celebra als locals del
Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri
de
Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una
jornada de celebració del 140
aniversari de la proclamació de la Comuna de
París. Els actes, organitzats pel MAC,
comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The
Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de
Bertolt Brecht Die
Tage der Commune; un concert
acústic de Brendan McGloin; una sessió
discogràfica a càrrec del discjòquei
Hamburger
Lady; i la presentació del número zero de la
publicació anarquista Black
Light.
Naixements
Charles-Ferdinand Gambon - Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Sos pares es deien Charles Marie Gambon, perit taxador, i Vitoire Élisabeth Borges. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III. ***
Foto
policíaca d'Adolf Brylicki (1900) - Adolf Brylicki: El
19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi
Austríac; actualment Polònia)
l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com Adolphe Brilitzki.
Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a
Budapest (Imperi
Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí
al moviment anarquista.
Posteriorment s'establí a Viena (Imperi
Austrohongarès, actualment Àustria), on
fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt,
periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser
expulsat de l'Imperi
Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt
Gallen (Sankt Gallen, Suïssa),
on treballà de sabater i, segons els informes
policíacs, passava il·legalment
propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva
expulsió, juntament amb
altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner,
Théodore Daschner,
Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed,
Louis Heilmann, François
Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard,
Étienne Nikitscher, Antoine
Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules
Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze,
Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no
havia cap prova que
aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser
expulsades pel simple
fet de ser anarquistes. A França sembla que
s'establí d'antuvi a Marsella
(Provença, Occitània) i posteriorment a
París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7
de maig
de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una
estada a Anvers (Anvers,
Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va
decretar l'expulsió en dues
ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França)
fundà un grup anarquista del
qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La
primavera de 1900
passà de França a Suïssa,
però les autoritats helvètiques, comprovant que
tots
els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la
frontera
austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va
ser interrogat per
la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un
atemptat contra
l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes
més tard per manca de
proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La
policia austríaca va
enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre
la seva persona a la
policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Santo Magrini (ca. 1894) - Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un «artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Louis
Héritier [IISH] - Louis Héritier:
El
19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de
març de 1861– neix a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat
dirigent socialista, Louis
Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic.
Marxà cap a París (França), on
es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste
Blanqui. El 14 de
desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de
França. Durant un míting
celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes
russos parlaren
sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes
paraules en honor
dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la
policia, no va patí
represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb
altres (Claude
Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard,
Ed.
Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra
l'expulsió de
Piotr Kropotkin. En 1883, després de la
prohibició de l'aferrament d'un gran
cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida
a la commemoració
de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de
París, els anarquistes van
aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell
on s'anunciava una
reunió pública per al 17 de març. A
finals de juliol intentaren de bell nou
aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia
davant de
l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis
Grussel i
l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière,
restà algunes setmanes empresonat. El 5 de
setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus
sis
companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les
autoritats federals suïsses el consideraven com un dels
principals anarquistes
ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François
Dumartheray i altres, i,
sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys
anarquistes. En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa.
Després de diverses estades a
Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en
contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent
sindicalista legalista i,
amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste
Genevois (POSG,
Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de
desembre de 1893
assistí com a delegat del POSG al II Congrés
Internacional dels Estudiants i
Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En
aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La
Revue Socialiste (1895) i Le
Devenir
Social (1896), i l'alemanya Die
Neue
Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de
la República i
Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer
de Llengua Francesa de Lausana
(Vaud, Suïssa). És autor de Une
honte
pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national
(1889),
Le parti socialiste ouvrier et son rôle.
Brochure publiée sous les auspices
du Comité électoral
ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892)
(1892), Jean-Paul Marat avant 1789
(1896) i Geschichte der französischen
Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher
Darstellung
(1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres.
Considerat un dels
pares del socialisme reformista suís, Louis
Héritier va morir tísic el 19 d'agost
de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). ***
Notícia
de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel
apareguda en el diari parisenc Le Siècle
del 9 de desembre de 1912 - Laurent
Hansmoennel: El 19 de març de 1893 neix a
Levallois-Perret (Illa de França,
França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Laurent
Hansmoennel. Sos pares es deien Louis Augustin Hansmoennel i Marie
Grauffel, i
regentaven una botiga de queviures. El setembre de 1911 era membre de
la
Joventut Sindicalista del Transport del departament del Sena i a
començament de
1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les
Joventuts
Sindicalistes del Sena, a les quals representà com a delegat
observador el 18
de febrer de 1912 en el Congrés de les Joventuts
Sindicalistes de l'Oest
celebrat a Rennes (Bretanya) i del qual va publicar una ressenya en La Vie Ouvrière. En 1912
col·labora en Le Mouvement
Socialiste. El 4 de
desembre de 1912 va ser detingut, juntament amb François
Parmeland, el qual
l'havia succeït al front del secretariat del Comitè
d'Entesa, i Alphonse Roussel,
arran de la detenció de diversos anarquistes
antimilitaristes (Louis Lecoin,
Pierre Ruff, etc.) que van signar un manifest en Le
Mouvement Anarchiste, text que va ser acusat per les
autoritats
de «sabotejar la mobilització»,
però finalment ell no va ser processat.
Posteriorment va ser nomenat novament secretari del Comitè
d'Entesa i fou un
dels animadors del Congrés de les Joventuts Sindicalistes
del Sena, celebrat
entre el 27 de juliol i el 10 d'agost de 1913, i on s'oposà,
defensant la línia
confederal, contra la radicalització d'una part de les
Joventuts Sindicalistes.
A finals d'agost de 1913, amb altres 17 membres del Comitè
d'Entesa, cosignà un
cartell antimilitarista titulat «Infamie»; per
aquest fet, el 3 de setembre de
1913 va ser inculpat, amb altes companys (Charles Bedouet, Fernand
Bellenger, René
Bertin, Oreste Capocci, Edgar Davoust, Louis Lebuet i Alphonse
Roussel), per
«incitació de militars a la
desobediència», però tot el
procés va ser
sobresegut el 16 de desembre de 1913. El setembre de 1913 va ser cridat
a files
per a fer el servei militar i destinat com a soldat de segona classe al
167
Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França). El febrer de
1914 intentà crear
un grup antimilitarista dins de la caserna, però,
estretament vigilat per les
autoritats militars i amb el correu obert i censurat, li va ser
impossible
portar a bon port els seus plans. Quan esclatà la Gran
Guerra, participà
activament en la defensa de França, justificant la seva
presa de posició en una
carta enviada a Pierre Monatte el 5 de novembre de 1914. Enviat a
primera línia
del front, Laurent Hansmoennel va morir oficialment el 12 de desembre
–13 de
desembre segons algunes fonts– de 1914 en acció de
guerra al bosc de Remières (Seicheprey,
Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament
amb la Creu de Guerra amb
Estrella de Plata. Laurent
Hansmoennel (1893-1914) ***
Gino
Gatti (ca. 1920) - Gino Gatti: El 19
de març de
1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista
expropiador Giuseppe
Baldi, més conegut com Gino Gatti.
Sembla que fou capità d'enginyers de
l'Exèrcit italià i lluità en la Gran
Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al
seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva
llibertària, participant
com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a
l'Argentina,
entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En
1928 s'instal·là a
Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb
altres companys
anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després
s'integrà en el grup
expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una
fuga de militants
anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai);
aquesta
evasió es realitzà el 18 de març de
1931 i havia estat l'encarregat, gràcies
als seus coneixements sobre construcció de fonaments i
d'explosius, de
realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria,
que possibilità la fuita. A
partir d'aquesta data serà conegut en els cercles
anarquistes com El
Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de
Buenos Aires,
gràcies a informacions de la policia política de
la capital, en col·laboració
amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats
feixistes romanes de les
seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes
gràcies a
una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya
Primina Romano –germana
de Giuseppe Romano (Remé), anarquista
expropiador del grup de Severino
di Giovanni– i sa filla de set anys, serà
activament buscat
per la policia.
Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de
l'Opera di
Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia
política feixista,
ordenà personalment la seva recerca per evitar que
desembarqués a Europa. L'11
de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio
Morán i altres, que
assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit
José W. Rosasco, cap de la policia
política de La Plata de la dictadura del general
José Félix Uriburu i
interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la
repressió contra el
moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a
Córdoba, jutjat el
juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal
d'Ushuaia. Durant el
judici confessà que havia participat com a
«tècnic d'evasions» en les obres
d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis
més de cent presoners
havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics
s'encarregà de la
planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una
certa llibertat de
moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys
quaranta recobrà la
llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires
(Argentina). ***
Giuseppe Gialluca en una foto policíaca - Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca i Giovanna De Amicis. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia). ***
Necrològica
de José Portolés Rodríguez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
de l'11 de maig de 1961 - José
Portolés
Rodríguez: El 19 de març de 1903
neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Portolés
Rodríguez, conegut com El Cartero.
Sos pares es deien Manuel Portolés i Basilisa
Rodríguez. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), va ser
detingut a Calanda arran de l'aixecament anarquista de desembre de
1933. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
El 31 de març de 1939, des del
camp de concentració de Judes de Sètfonts
(Llenguadoc, Occitània), demanà a
l'ambaixada de Mèxic, amb altres companys de
barracó (Fernando Hurtado Gómez,
Esteban Labarias Prades i Martín Vidal Garcés),
poder emigrar a aquest país,
sol·licitud que va ser denegada. En el exili
milità en la Federació Local de
Montalban de la CNT. Sa companya fou Joaquina Martín.
José Portolés Rodríguez
va morir el 19 d'abril de 1961 en un accident de circulació
davant del seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat
l'endemà en aquesta
població. ***
Necrològica
de Nicolás Mallén Ortín apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 10 de desembre de 1953 - Nicolás
Mallén
Ortín: El 19 de març de 1904 neix a
Montalbán (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén
Ortín. Sos pares es deien Ángel Mallén
i
Teresa Ortín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), després
del triomf franquista s'exilià a França, on
treballà de jornaler i milità en la
Federació Local de Castres de la CNT. Nicolás
Mallén Ortín va morir el 21 de
novembre de 1953 a Castres (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de maig de 1990 - Enric Llorens Jaime: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986 - Ferran Alemany Fernández: El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del «Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència. ***
José
Torremocha Arias - José Torremocha Arias: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1909 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Era fill de Pedro Torremocha, pagès, i de Rosario Arias. Des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. ***
Ángel
Moreno Martín
- Ángel Moreno Martín: El 19 de març de 1910 neix a la Vall de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno Martín, conegut com El Madriles. Sos pares es deien José Moreno i Toribia Martín. Instal·lat a Madrid (Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a exiliar-se a París (França) i a Besiers (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a la Península, en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de refugi a molts de perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i es va reincorporar a la Revolució espanyola, combatent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla del Segre. Després treballà com a comissari de Distribució i Propaganda i posteriorment va ensenyar els joves l'ús de la màscara antigàs encarregat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut pels estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de la caserna barcelonina de Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida. Entre 1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de Besiers. A partir de 1965 milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en 1970 assistí com a delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1971 fou membre de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT a França («Frente Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara Berenguer Laosa, Jesús Guillén Bertolín, Juan Higueras Pérez, José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez) i José Sánchez Conca. També fou president de la Societat Mutualista Espanyola. Sa companya fou Manuela Martín. Ángel Moreno Martín va morir el 23 de desembre de 1993 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Timoneda Funes apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 19 de setembre de 1957 - Josep Timoneda
Funes: El 19 de març de 1910 neix a la Vall de
Tormo (Matarranya, Franja de
Ponent) l'anarcosindicalista Josep Timoneda Funes. Sos pares es deien
Benet
Timoneda i Benvinguda Funes. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
acabà a l'exili. Establert a Toló,
treballà de sastre i milità en la
Federació
Local de la CNT. Josep Timoneda Funes va morir el 5 de setembre de 1957
a Toló
(Provença, Occitània) víctima d'un
atac cerebral. ***
Necrològica
d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic
parisenc Confrontación
de l'1 d'octubre de 1977 - Alejandro Trapero Recuero: El 19 de març de 1911 neix a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Trapero Recuero. Sos pares es deien Agustín Trapero Villa i Victoriana Recuero Álvarez. Militant de la Federació Local de Sindicats Únics de Puertollano de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abans de la guerra civil va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Amb Ramón García (Corneta), encapçalà una manifestació d'obres desocupats que intentà assaltar el 2 de setembre de 1932 l'Ajuntament de Puertollano, i que acabà amb dos morts i diversos ferits, fet pel qual va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1934 estava pres a Almodóvar del Campo (Ciudad Real, Castella, Espanya). El 26 de maig de 1936 va ser detingut sota l'acusació d'atemptar a trets, amb altes tres companys, contra la vida del falangista de Puertollano José Hernández Novas. Durant la guerra civil dirigí a Puertollano el periòdic Tiempos Nuevos i el juny de 1937 va ser nomenat membre per la CNT del Consell Municipal i vocal de la Conselleria d'Higiene i Sanitat d'aquesta població. Exiliat a França, a començament dels anys seixanta formà part de la Federació Local de Bordeus de la CNT. També fou secretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1961 vivia a Peyrettes (Macau, Aquitània, Occitània). Sa companya fou Norberta Villares. Alejandro Trapero Recuero va morir l'11 de setembre de 1977 a l'Hospital Saint André de Bordeus (Aquitània, Occitània), quan ocupava el càrrec de tresorer de la Lliga de Mutilats. Sos germans, Álvaro, Lorenza i Ramón Trapero Recuero, també van ser militants anarcosindicalistes.
Defuncions
Alceste Faggioli - Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica de Louis Marchand apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 21 de març de 1901 - Louis Marchand: El
19 de març de 1901 mor a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) el communardi
internacionalista bakuninista Louis Joseph Gabriel Marchand. Havia
nascut el 19 d'abril de 1842 a Roanne (Forez, Arpitània). Era
fill
de Joseph
Marchand, controlador municipal de contribucions indirectes, i de
Pierrette-Anne-Lazarine Morillon. A partir de 1864 s'integrà
en el cercle
seguidor de Louis-Auguste Blanqui, embrió del futur Partit
Blanquista, de París
(França) i freqüentà destacats
revolucionaris (Germain Casse, Victor Jaclard,
Eugène Protot, Albert Regnard, Raoul Rigault, Gustave
Tridon, Jules Vallès,
etc.), tot col·laborant en el periòdic blanquista
Candide. Entre 1866 i
1867 publicà el periòdic parisenc Le
Critique. El maig de 1869 va ser un
dels signats del fullet Aux socialistes. Programme
abstentionniste.
Sembla que és el mateix Marchand que signà la
crida «Au peuple allemand à la
démocratie socialiste de la nation allemande»,
publicada el 4 de setembre de
1870 pels delegats de les seccions parisenques de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i de la Cambra Federal de Societats Obreres, on
es
reivindicava la «República Universal» i
una aliança entre països per fundar els
Estats Units d'Europa. Com a membre del Comitè Central del
XX Districte de
París, presentà amb altres companys el 15 de
setembre de 1870 un paquet de
mesures urgents (seguretat pública,
subsistències, allotjaments, defensa, etc.)
que el Govern de Defensa Nacional, segons els signants, hauria d'haver
decretat
per a la salvació de la República francesa.
També va ser un dels signants del
«Cartell Roig» del 6 de gener de 1871, proclamat
pel «Poble de París» per a
denunciar la «traïció» del
Govern, tot vindicant la Comuna. Durant la Comuna de
París va ser enviat a Bordeus (Aquitània,
Occitània) com a delegat de l'AIT,
per a escampar la idea de crear altres governs comunals a les diverses
poblacions. En aquesta època
col·laborà amb el setmanari La
Fédération
de la Secció de Bordeux de l'AIT. Encara que sota ordre de
busca i cerca,
comparegué a les reunions i finalment, disfressat de dona,
pogué fugir durant
la repressió de la Comuna cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En aquesta ciutat
fou secretari de la Societat dels Proscrits
«L'Égalité» i va
pertànyer a la Secció
de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista
de Ginebra, creada el 3 de
setembre de 1871 sota iniciativa de exiliats francesos. Aquest mateix
mes participà
en el Congrés de la Pau celebrat a Lausana (Vaud,
Suïssa), on defensà la
Comuna, però les seves declaracions crítiques
sobre l'execució de Gustave
Chaudeay van ser contestades. A partir del 23 de novembre de 1871
col·laborà en
el periòdic anarquista La Révolution
Sociale, òrgan de la Federació del
Jura de l'AIT. El setembre de 1872, durant el Congrés de La
Haia (Holanda
Meridional, Països Baixos), va ser acusat pel sector marxista
de «desorganitzar»
l'AIT i de pertànyer al sector seguidor de Mikhail Bakuni,
i, com no, de ser un
confident de la policia; va ser proposat per a l'expulsió,
que finalment no va
ser votada. En una carta datada el 8 d'octubre de 1872, publicada el 10
de
novembre d'aquell any en L'Internationale de
Brussel·les (Bèlgica), es
justifica dels atacs d'Auguste Serraillier llançats contra
ell a La Haia, tot
reivindicant l'autonomia. L'1 de desembre de 1872 la
redacció de L'Internationale
anunciava que havia rebut respostes de Paul Lafargue i de Serraillier,
però que
no les publicaven per injurioses. L'agost de 1873 va ser detingut a
Gènova
(Ligúria, Itàlia), juntament amb altres
revolucionaris (Émile Fontaneau, Alfred
Morel, Jean-Baptiste Pillard, Eugène Protot i Marius Vieux),
per internacionalistes
i comunards. De bell nou a Ginebra, el setembre de
1874 es traslladà a
Lausana, on regentà un comerç ambulant
d'alimentació (fruites, verdures,
formatges, etc.). El 27 de gener de 1875 va ser un dels 54 communards
exiliats que signaren el manifest «Au citoyen
Garibaldi» (Al ciutadà Garibaldi).
Entre setembre i octubre de 1875 declara en fallida el seu negoci i
retornà a
Ginebra, on treballà de representant comercial.
Posteriorment va fer de periodista
i a partir de 1885 publicà anualment el Vade-Mecum
de la région du Léman,
una mena de guia turística, amb molts de textos de La
Géographie d'Élisée
Reclus, i de repertori publicitari, a més d'altres
publicacions semblants.
També en aquesta època
col·laborà ocasionalment en el
periòdic radical Le
Genevois. Participà en les campanyes electorals
franceses des de Ginebra i
sempre va ser fidel al petit grup de comunards
exiliats en aquesta ciutat.
Louis Marchand va morir el 19 de març de 1901 a l'Hospital
Cantonal de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'anarquista Léon Berchtold va
fer el seu discurs fúnebre. Pòstumament,
en 1905, es va publicar Y a-t-il toujours un terrain
d'entente possible
entre les radicaux et les socialistes en vue des prochaines
élections? Articles
et opinions recueillis par L. Marchand. ***
Foto
policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894) - Joseph Baudart: El 19 de març de 1906 mor a Saint-Ouen (Illa de França, França) l'anarquista Joseph-Philippe Baudart. Havia nascut el 25 de març de 1851 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Nicolas-Denis Baudart, carnisser cansalader, i Marie-Joséphine Doinet. Es guanyava la vida en el mateix ofici que son pare a París (França). El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França), on parlà sobre les eleccions. El 7 de setembre de 1893 assistí a una reunió a la Sala Laurent, al número 268 del carrer Paris de Montreuil (Illa de França, França), on es va concretar una trobada a la tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia, on se citava que era «militant» i que vivia al número 233 del carrer Paris de Montreuil. El 15 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 27 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 31 de març de 1894 la Prefectura de Policia envià el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1896 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 270 del carrer Belleville de París. Vidu de Juliette Simonar, Joseph Baudart va morir el 19 de març de 1906 al seu domicili del número 30 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). ***
Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894) - Léon Rouif: El 19
de març de 1908 mor a Nanterre (Illa de França, França) l'anarquista Léon
Alphonse Rouif. Havia nascut el 23 d'octubre de 1867 a Villethierry (Borgonya,
França). Era fill de Léon Rouif, manobre, i d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la
vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda Grésillons de
Gennevilliers (Illa de França, França). El 12 d'abril de 1888 va ser condemnat
a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». A partir del 12 de
novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment d'Infanteria i
després en la VIII Secció de Funcionaris i Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va
ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març de 1894 el seu
domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de Saint-Denis (Illa de França,
França), va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar nombrós material
anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell mateix dia va ser
fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat en llibertat el 6 de
març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i
el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de recapitulació d'anarquistes. En
aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal de Saint-Denis. El 9 de
desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis de Gennevilliers. Decidí
emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos Aires (Argentina),
però retornà poc després i el 8 de maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard
Voltaire d'Asnières (Illa de França, França). Després passà a viure a París i
finalment a Nanterre (Illa de França, França). El 7 d'abril de 1902 va se
condemnat a 50 francs de multa per «delicte de caça». L'11 d'agost de 1902 es
casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina Marie Larrivée i amb aquest
matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde Léontine Rouif, nascuda el 8 de
març de 1900 a Courbevoie (Illa de França, França). Era membre de la Mútua de
França i de les Colònies. Léon Rouif va morir el 19 de març de 1908 al seu
domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure, de Nanterre (Illa de França,
França). ***
Comasco Comaschi - Comasco
Comaschi: El 19 de març de 1922 és
assassinat per un escamot feixista a Marcina
(Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco
Comaschi. Havia nascut
el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). Sos
pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi.
S'inicià en el pensament
anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda
llibertària de Pietro
Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu
taller de
fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami
Anarchici (LFA, Lliga
dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de
l'Assistència Pública de
Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la
localitat, i membre
de la secció local dels «Arditi del
Popolo». Defensà els alumnes que no van
voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu
assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a
la seva
esquena –altra versió apunta a un tir a la
templa– per un
grup de feixistes
vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als
voltants del Canale
Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona
molt estimada, al seu
funeral assistiren centenars de persones. Els assassins
–entre ells
Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts,
però
finalment l'Audiència
de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932
l'Assistència Pública de
Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer
de Cascina
porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada
el 25 d'abril de
1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys
vuitanta
existí un grup anarquista de Cascina que portà el
seu nom. En 2003 el grup
TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La
notte di Comasco sobre el seu assassinat. ***
Josefa
Barreiro González amb sos fills -
Josefa Barreiro González: El 19 de
març de
1937 és afusellada a Vilagarcía de Arousa
(Pontevedra, Galícia)
l'anarcosindicalista Josefa Barreiro González. Havia nascut
en 1911 a Vilagarcía de
Arousa (Pontevedra, Galícia). Llauradora i netejadora a
cases, vivia a Trabanca
Badiña-Carril (Arealonga, Vilagarcía de Arousa,
Pontevedra, Galícia) i militava
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casada
amb el mariner
mercant anarcosindicalista Pascual Tobío, amb qui
tingué dos infants, Julio i
Valentín. Detinguda i torturada per amagar a casa seva
l'anarcosindicalista
Urbano Tarrío, se li va aplicar el Ban de Guerra. Josefa
Barreiro González va
ser afusellada el 19 de març de 1937 a Vilagarcía
de Arousa (Pontevedra,
Galícia). Sa cunyada Otilia Tobío, militant de la
CNT, acollí a casa seva els
dos infants i posteriorment emigrà a Bilbao (Biscaia,
País Basc), on d'allà els
nins pogueren passar a França en els anys quaranta, podent
així reunir-se amb
son pare. Josefa Barreiro González (1911-1937) ***
Charles Benoît - Charles Benoît: El 19 de març de 1950 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Havia nascut el 24 de març de 1878 a Rouen (Alta Normandia, França). Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» –on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Pedro Izquierdo Blesa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967 - Pedro Izquierdo Blesa: El 19 de març de 1967 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Pedro Izquierdo Blesa. Havia nascut cap el 1901 a Aragó (Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot, d'Ariño i d'Oliete, poblacions de Terol (Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Le Mée (Centre, França) i milità en la Federació Local de Châteaudon de la CNT. Pedro Izquierdo Blesa va morir el 19 de març de 1967 a Châteaudun (Centre, França) i fou enterrat civilment al cementiri de Le Mée. Deixà companya i filles. ***
Notícia
de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
28 de febrer de 1931 - Gaston Michaud: El
19 de
març de
1970 mor a Esperacedes (Provença, Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston
Britel i Spartacus. Havia nascut el 25 de
gener de 1890 a Argenton-sur-Creuse (Centre,
França).
Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es
guanyà la
vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911
començà a fer el
servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la
mili visqué a París (França),
al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja
començada la Gran
Guerra, va ser enviat als fronts, però poc
després, el 8 de setembre de 1914,
va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya,
França) i enviat
com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on
va ser repatriat l'1
de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de
França,
França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz
(Lapurdi, País Basc) i
era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes
del Sud-oest
(Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i
Gers). A finals de 1928
era membre de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). El febrer de
1930 s'instal·là a Golfe-Juan
(Valàuria, Provença, Occitània). Va
ser membre de
la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser
candidat
antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de
1930. En
1930, amb Henri Sénéquier, organitzà
mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en
1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats
d'Antíbol (Provença,
Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una
reunió pública en ocasió de
la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat
per les autoritats de
«provocació al robatori i al pillatge amb la
finalitat de propaganda anarquista»
després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia
una crida a la revolta
i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de
reivindicar la paternitat
d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat
pel Tribunal
Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a
quatre mesos de presó amb
llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?...
C'est la
guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de
les «Editions du
Travailleur Libertaire», que publicà set fullets
dels quals va ser l'autor (Vérités
et mensonges du bolchévisme, Vers
l'anarchie par le communisme
libertaire, À l'anarchie, les paysans,
La vraie laïcité, Le
communisme libertaire, Une bonne rencontre,
Qu'est ce que la
Fédération communiste libertaire).
Formà part de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de
l'UACR, i assistí
al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre
de 1934 a la Sala
Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el
«Cas de les esterilitzacions
de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de
gener de 1937
presidí un míting en suport de la
Revolució espanyola celebrat al cinema
Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que
comptà com a orador Lucien
Huart i on es projectà un documental sobre la
«Columna Durruti» comentat per Louis
Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça
(País Niçard, Occitània)
–vivia al
domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era
secretari de la
Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps
Marítims i militava en la Confederació
General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i
en la Joventut Anarquista
Comunista (JAC). En aquesta època
col·laborà, amb el seu nom o amb el seu
pseudònim
de Gaston Britel, en nombroses publicacions
llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain,
Le Flambeau i Le
Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR
de Juan-les-Pins
(Antíbol, Provença, Occitània) i fou
delegat de Niça i de la regió al
Congrés
Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3
de juliol a Toló
(Provença, Occitània). Sembla que és
l'autor del text La révolution sociale
par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a
Toló per la 28 Regió de
la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du
Travailleur Libertaire». Després de la
II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du
Plascassier» i milità en la
Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del
carrer Rostand d'Antíbol i
col·laborava en Le Combat Syndicaliste i
Le Libertaire. En 1950
publicà els fullets Les contes du berger. Ses
méditations... i Périr
ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration
des choses, i
en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du
salariat, que ha estat
reeditat en diferents ocasions i traduït al
castellà. Després de ser marginat
en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges
Fontenis,
col·laborà en Contre Courant,
de Louis Louvet, i en Boum
(posteriorment Écho Libertaire), el
butlletí dels Grups Anarquistes
Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de
març de 1960 es casà a Esperacedes
(Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine
Rollino. En 1964 publicà el
llibre De la mythologie marxiste-léniniste
i en 1967 De la démocratie
politique à la démocratie économique
ou De l'État à l'administration des chose.
En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de
març de
1970 a Esperacedes (Provença, Occitània).
Pòstumament, en 1972, es publicà la
seva obra La laïcité. ***
Carlos
Cruz Zanni - Carlos Cruz
Zanni: El 19 de març de 1973 a Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni,
conegut com Carlitos. Havia nascut
el 21 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 23 de juliol– de 1917 a
Barcelona
(Catalunya). Sos pares es
deien Manuel Cruz i Francisca Zanni. En 1939, amb
el triomf
franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en
la 112 Companyia de
Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la
guerrilla que actuava
als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el
23 de març d'aquell
any va capturat a Montmélian (Roine-Alps, França)
per la Milícia de Joseph Darlan
i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al
camp de trànsit de
Compiègne (Picardia, França) i després
deportat, sota la matrícula 31.946, al
camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya),
d'on va ser
alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la
deportació fou un dels fundadors de la Federació
Local de Cachan (Illa de
França, França) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També
fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Cachan (Illa
de França, França) i treballà de
magatzemer.
Carlos Cruz Zanni va morir el 19 de març de 1973 a
l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa de França,
França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell
any a Cachan (Illa de França, França). ***
Notícia de Louise Lahaye publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juliol de 1927 - Louise Lahaye: El
19 de març de 1979
mor a Bry-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista
Louise Lahaye, també coneguda com Louise Maurice, pel llinatge de son
company. Havia nascut el 29
d'agost de 1897 a Montreuil (Illa de França, França). Era
filla dels fruiters Victor Louis Lahaye i Rosalie Eugénie
Laurent.
Es guanyava la vida com a obrera i en els anys vint va ser fitxada com
a
anarquista. El 7 de juny de 1924 es casà a Marsella
(Provença, Occitània) amb
l'anarquista Louis André Maurice. En el número del 29 de
juliol de 1927 de Le
Libertaire es publicà un avís dels companys marsellesos on s'avisava que es
dedicava a calumniar els companys dels quals rebia solidaritat. En els anys
trenta vivia al número 24 del carrer Jouye Rouve del XX Districte de París (França)
i figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca de verificació
domiciliària de la policia. Després de la II Guerra Mundial vivia al carrer
Loos del XI Districte de París i la seva llar figurava en el llistat de domicilis
a vigilar per part de la policia. Louise Lahaye va morir el 19 de març de 1979
a Bry-sur-Marne (Illa de França, França). ***
Necrològia
d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 d'abril de 1993 -
Isidro Montero
Martín: El 19 de març de 1993 mor a
Créteil (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Havia nascut
l'11 de desembre de
1923 a Saragossa
(Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Montero Grima i
Ignacia Martín Billari. Visqué al barri de Las
Delicias
de Saragossa i treballà en la
construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on
va fer feina de paleta i milità
en el clandestí Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió,
passà a França, on formà part
de la Federació Local de París de la CNT, ocupant
càrrecs de responsabilitat
orgànica i participant en la majoria de congressos i de
plens confederals.
Durant els últims anys del franquisme realitzà
nombrosos viatges a la Península
per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina.
El seu últim
domicili va ser a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França,
França).
Malalt, Isidro Montero
Martín va morir el 19 de març –algunes
fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a
l'Hospital de Créteil (Illa de França,
França). Deixà companya, María
López Vílchez, i fills. ---
|
![Louis Héritier [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier01.gif "Louis Héritier [IISH]")
![[18/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/03]") |
|
![[20/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/03]") |
|
|
| Actualització: 29-08-24 |