|
---
Anarcoefemèrides del 19 de maig Esdeveniments
Cartell de la conferència de Michel i de Faure - Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel. ***
Portada
d'un número de Tribuna
Libertaria - Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de
1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic mensual
anarquista Tribuna Libertaria.
Editat
pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es
tractava de
la segona època –no quarta com diu la
capçalera de la publicació, ja que hauria
de dir «quart any»– del
periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el
29
d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que
abordà van ser d'allò
més divers: teòrics, científics,
notícies nacionals i internacionals,
referències bibliogràfiques,
col·laboracions dels lectors, notícies
orgàniques
i sindicals, col·laboracions literàries
(poètiques, narratives i dramàtiques),
repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago
Aragó, Francisco C. Arata,
Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box,
Luis Bulffi, Tomás
Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado,
Christian Dam, Nicolás
Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel
Falcó, C. Faruelo,
Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos
Froment, Pedro Froment, Emilio
Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki,
Mariano Gracia,
Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok,
Leoncio
Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R.
Macció, Charles
Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M.
Mocoroa, Manuel Moscoso,
Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot,
Francisco Pi y Arsuaga,
Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio
Silva, Heriberto Soles,
Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio
del Valle,
Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo
Zamacois, entre d'altres. En sortiren
10 números, l'últim l'1 de maig de 1909. ***
Capçalera d'Osvobojdenie - Surt Osvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès. ***
Cartell
de l'acte - Conferència de
Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista
Pasquale Binazzi,
director del setmanari Il Libertario
de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí
(Piemont, Itàlia) la conferència
«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia
controvèrsia, va ser organitzat
pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari
Torinès) del barri de San
Paolo de Torí. ***
Will
Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York - Conferència
kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor
Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA),
l'escriptor,
filòsof i historiador anarquista William James Durant
ofereix una històrica
conferència kropotkiana sota el títol Peter
Kropotkin. The Russian
Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de
l'Escola Moderna
de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari
català Francesc
Ferrer i Guàrdia. ***
Portada
del primer número d'El
Amigo del Pueblo - Surt El Amigo del
Pueblo: El 19 de maig de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista El Amigo del
Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou
l'òrgan d'expressió de l'Agrupació
«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest
títol en record de la publicació de Marat durant
la Revolució francesa. Pretenia
palesar les experiències revolucionàries sorgides
arran de les jornades de
juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número
fou mutilat per la
censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren
a editar 15.000
exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar
Antonio Bonilla, Ada
Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez,
Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana
Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou
duríssima contra els
marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt
crítica vers les
actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de
Maig» de 1937 a
Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Tot el
contingut de la publicació girava al voltant de la defensa
de la Revolució de
juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1
de febrer de 1938,
presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»:
junta revolucionària,
autonomia municipal, poder sindical i control obrer.
Finançat amb aportacions
de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura
de locals a Sants, Torrassa,
Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca
minera del Cardoner i
la seva influència creixia entre les Joventuts
Llibertàries. També despertava
interès a França, on la majoria del moviment
sindicalista revolucionari i un
sector de l'anarquisme eren molt crítics amb
l'actuació de la CNT i de la FAI.
Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de
«Los Amigos de
Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a
França quatre números d'una
nova sèrie del periòdic, que no tingué
gaire ressò. En 1977 diversos grups
llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una
edició facsímil dels vuit
primers números del periòdic original i d'altres
materials de l'Agrupació de
«Los Amigos de Durruti». ***
Cartell de Maig del 68: La 'chienlit' ets tu! - París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc si és necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a «províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».
Naixements
Foto policíaca d'Henri Parra (4 de setembre de 1894) - Henri Parra:
El 19 de
maig –fonts policíaques citen
erròniament el 16
de maig– de 1856 neix a l'antic XII
Districte (actual V Districte)
de París (França)
l'anarquista Henri Ange Louis
Joseph Parra –també citat
erròniament Para. Sos pares es deien
Henri
Gabriel Philippe Parra, firaire, i
Marie Armide Annonciade Angot. En 1876 treballava d'ensostrador i vivia
al
número 63 del carrer Boissière, al barri parisenc
de Passy. Posteriorment es guanyà
la vida de jornaler i de venedor ambulant. El 4 de setembre de 1894 va
ser
detingut al jardí del Trocadero de París quan des
de la seva parada ambulant
feia propaganda a crits de l'anarquia (apologia de l'assassinat de
Sante
Geronimo Caserio, insults al cap de l'Estat, defensa de la propaganda
pel fet,
etc.). En el moment de la detenció sortiren en la seva
defensa tres turistes
anglesos que passaven allà i es necessitaren 10 agents de
policia per detenir
les quatre persones. Els tres anglesos van ser posats en llibertat
després
d'assabentar-se del seu «error» a la comissaria del
carrer Longchamp i ell
aquell mateix dia, després de ser escorcollat sense cap
resultat el seu
domicili, al número 4 del carrer Viala del barri parisenc de
Grenelle, va ser fitxat
com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en un registre de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i
també en altre de 1901,
data en la qual vivia al número 16 del carrer
Saint-Hippolite. El seu últim
domicili va ser al número 45 del carrer Lauriston de
París. Henri Parra va
morir el 10 d'abril de 1896 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París
(França) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri de Saint-Ouen (Illa de
França, França). ***
Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894) - Jean Raoux: El 19 de maig de 1862 neix a Saint-Jeures (Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen erròniament altres dates i llocs– el sabater anarquista Jean-Louis Raoux. Sos pares es deien Pierre Roux, conreador, i Marie Maissonny. Instal·lat a París (França), visqué al número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres quatre companys (Auguste Clais, Auguste-François Aumaréchal, Perrier i Julien Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de setembre d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó per «rebel·lió, cops i injúries» a membres de la Guàrdia de la Pau. El 9 de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14 companys, durant una manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat l'11 de març d'aquell any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des d'un cotxe durant la manifestació frases com: «A baix la República!», «Visca la Comuna!» i «A mi el poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional per la seva participació en una reunió de suport contra el processament de Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants contra els magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense feina per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa de París el 7 de desembre de 1883 la qual es publicà en Le Cri du Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10 companys, encara que el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat militar, va ser jutjat el 21 de desembre de 1883 per «provocació d'atropament no armat a la via pública», a més d'altres delictes (fabricació d'anyins mortífers i d'explosius, port d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als agents, etc.), essent l'únic dels processats que va ser absolt. Segon la policia, després va desertar es refugià a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1963) - José Escudero Mermejo: El 19 de maig de 1896 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Era fill de Cipriano Escudero i de Lorenza Mermejo. Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT. ***
António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983) - António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda. ***
Necrològica
de Rafael Moliner Safont publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de febrer de 1994 - Rafael Moliner
Safont: El 19 de maig de
1897 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Moliner Safont –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Safín. Sos
pares es
deien Vicente Moliner Solsona i Victorina Safont Salvador.
El 3 de
març de 1920 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936, fou nomenat cap de centúria de
les milícies
llibertàries de Calonge i del sector provincial de Girona
per a combatre el
feixisme i participà activament en les tasques
revolucionàries. El 20 de gener de 1937 va ser nomenat
capità d'Infanteria. En 1938 marxà
voluntari al front d'Aragó, amb el grau de comandant. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França per
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i patí els
camps de concentració i les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). En
1946 s'establí a Aisinas (Aquitània,
Occitània), on treballà el camp i
milità en la CNT. Després de la
mort del dictador Francisco Franco, rebutjà la
pensió atorgada als caps
militars republicans. Sa companya fou Carme Mascort Pijoan. Rafael
Moliner Safont va morir
el 17 de desembre de 1993 a l'Hospital
Haut-Lévêque de
Peçac de Bordèu
(Aquitània, Occitània). ***
Josep Peidro Vilaplana a l'exili (1939) - Josep Peidro Vilaplana:
El
19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí,
País
Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana,
conegut com Pepet.
Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia
Santiago Peidro
Planas, fabricant de «cafè» (beuratge
alcohòlic típic alcoià), i sa mare
Teresa
Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada
per quatre germans, vivia al
barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Com que son pare es
va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan
tenia set anys, sense
haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en
una impremta, on començà
a conèixer les primeres lletres. Després va fer
altres feines amb jornades de
10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos
tallers mecànics. Quan
tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt
per a fer el servei
militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al
1918
s'afilià al Sindicat Únic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi,
on gairebé tots els metal·lúrgics de
la localitat estaven adherits a la
socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre
de 1922 es casà
amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava
com a bambunera,
operària de la fàbrica de paper de fumar
«Bambú». Encara que considerat un dels
millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva
militància i es trobà
sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino
Bermúdez
de Castro dissolgué els Sindicats Únics i
l'Ateneu Sindicalista alcoians i
continuà amb detencions, escorcolls i
encalçaments dels militants per la Guàrdia
Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En
aquest situació,
cridat per son germà gran Santiago, a
començaments de 1925 marxà a França a
la
recerca de feina; però, pocs mesos després,
retornà ja que les expectatives es
van veure frustrades i la pressió policíaca cap
als obrers peninsulars
militants era obsessiva. Poc després nasqué sa
segona filla, Carme. Durant la
dictadura de Primo de Rivera milità activament en la
clandestinitat. El
novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits
de llana i de cotó
«Terol Hermanos SA» i que acabà
implicant tota la classe obrera alcoiana, va
haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i
trobà refugi a Alacant
amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un
taller d'automòbils.
Més tard es reuní amb sa companya i sos dos
filles a Alacant. En 1929 tots
retornaren a Alcoi, on trobà feina i
començà a militar de bell nou. Amb la
caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització
de la CNT l'abril
de 1930, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari
alcoià, com ara la creació, amb altres companys
(Cándido Morales, Josep Julià,
Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials,
creat l'agost
d'aquell mateix any i del qual fou president, o la
constitució del Sindicat
Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual
nasqué son tercer fill,
Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians,
va fer costat el
«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931
aconseguí, amb altres militants
(Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí
Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.),
després d'afiliar-se al Sindicat de
Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que
aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat
de la Federació Local de CNT. L'estiu
de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt,
patró de la fàbrica on
treballava, marxà d'Alcoi i
s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa,
País
Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller
Casa Diago. Com que
no havia Federació Local de CNT a Vila-real,
freqüentà el Centre Obrer de
l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada
novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys
(Vicent, Ernesto Gómez,
Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el Sindicat
Únic d'Oficis Diversos de
Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La
Unión». Poc després
organitzà un
míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual
van participar
Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a
Castelló i a València. Amb
l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb
José Casinos, en
representació de la CNT, del Comitè de Defensa
Antifeixista, format per totes
les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front,
però va ser
requerit perquè s'encarregués dels tallers
metal·lúrgics i readaptar-los a la
producció de material bèl·lic i
així les dues centrals sindicals crearen la
Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT
composta per cinc tallers, que
passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri
de la
Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil,
ocupà les oficines del Registre
de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En
aquesta
època intervingué en mítings i
conferències. El setembre de 1937 participà en
la constitució de la «Col·lectivitat
Productora Campesina UGT-CNT» de
Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de
la CNT i
altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les
tropes franquistes, fugí
amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers
de
Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A
Alcoi entrà a
treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i
on
s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de
gener de 1939 va
ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament,
càrrec que
abandonà poc després quan va ser cridat a files,
però no va anar al front sinó
que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller
socialitzat. Quan la
victòria feixista era un fet, el 18 de març de
1939 fugí a Alacant i l'endemà
salpà a bord del carboner «African
Trader» cap a Mèxic, però en alta mar
el
cuirassat franquista «Canarias» obligà
el vaixell a ancorar a Orà (Algèria).
Després va ser confinat en diversos camps de
concentració i Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou
Harfa, Le
Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el
22 de juliol de
1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a
conseqüència d'un càncer
d'estómac i després d'una operació que
res no pogué fer per salvar sa vida. En
2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro
publicaren José
Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en
Alcoi y
Vila-real. Josep Peidro Vilaplana (1897-1940) ***
Pedro Beltrán Wells - Pedro Beltrán
Wells: El 19 de maig de 1903 neix a Montblanc (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Auguste Maximilien Robespierre Audoui, més conegut com Pedro
Beltrán Güell o Pedro Beltran Wells (per deformació del segon
llinatge). Era fill de Maximilien Noël Audoui, fabricant i venedor de begudes, i
de Philomene Auguste Valerie Dustou. Des de la seva infància visqué amb sa
família a Catalunya. Empleat comerciat, en 1931, arran de la proclamació de la
II República espanyola, va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Mercantil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser membre del grup
anarquista «Los Irreductibles» i milità en la CNT del barri de la Torrassa de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Enquadrat en els «puristes»,
quan la Revolució espanyola, s'oposà fermament a la participació del moviment
anarcosindicalista en els governs institucionals. Marxà als fronts per lluitar
contra el feixisme i fou membre de l'anarquista «Bateria Sacco i Vanzetti» de
la «Columna Terra i Llibertat». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i durant un temps va estar tancat a les presons parisenques de Fresnes i La
Santé. Aquest mateix any, aconseguí embarcar cap a Amèrica, deixant a Montanhac
(Llenguadoc, Occitània) sa companya Josefa Álvarez Puente, amb qui havia tingut
un fill, Augusto Voltaire Platón Audoui, i tres filles, Violeta Luisa Michel,
Aurora i Armonía. D'antuvi establert a San Juan de la Managua (San Juan, República
Dominicana), després passà a Ciudad Trujillo (República Dominicana; actualment
Santo Domingo, República Dominicana), on participà en la lluita contra la
dictadura de Rafael Trujillo Molina, fet pel qual va ser empresonat. Un cop
lliure, s'instal·là a Panamà, d'on va ser expulsat. Finalment passà a viure a
Caracas (Veneçuela), on treballà en un negoci de vins i posteriorment en una
impremta, on estampava propaganda subversiva. En 1950 va ser l'únic signant de
l'Associació Nacional d'Empleats (ANDE) de Caracas d'un manifest de suport a la
gran vaga d'obrers petroliers, tot participant en la lluita clandestina contra
la dictadura militar. El 12 d'octubre de 1951 va ser detingut, juntament amb
l'anarquista Eusebio Larruy Castán, sota l'acusació de cooperar, gràcies a la
seva instrucció sobre armament i explosius, amb un grup d'activistes d'Acció
Democràtica (AD), en un intent de magnicidi contra la Junta Militar de Govern;
torturat, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. El 16 d'abril
de 1952 va ser internat, amb Larruy, al camp de concentració de l'illa de
Guasina (Municipio Antonio Díaz, Delta Amacuro, Veneçuela). Quan la clausura
del camp de Gausina, el 21 de desembre de 1942, va ser traslladat la Prisión de
Cárcel Nueva de Ciudad Bolívar (Estado Bolívar, Veneçuela), d'on va ser
alliberat, després de set anys de tancament, el 24 de gener de 1958 arran de la
caiguda del dictador Marcos Pérez Jiménez per un cop d'Estat militar. De bell
nou a Caracas, treballà de traductor de francès i de corrector de la revista Momento.
En aquesta època, participà en la reorganització del Nucli de CNT veneçolà i
formà part, amb Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor Garcia), Juan Ángel
Verde Odón i altres, del Centre Cultural i d'Estudis Socials (CCES), fundat per
la CNT al barri San Bernardino del municipi Libertador de Caracas. Finalment, cap
el 1959, sa companya Josefa pogué reunir-se amb ell. Malalt, Pedro Beltrán
Wells va morir en 1963 a l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de
Caracas (Veneçuela) i va ser enterrat al Cementiri General del Sud de la ciutat. Pedro Beltrán Wells
(1903-1963) ***
Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970 - Pedro Giménez
López:
El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla
(Conca,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez
López. Sos pares es deien Ventura Giménez Zamora
i Justina López Sáez. En 1936 fou membre
del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord
d'Àfrica i fou
internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i,
l'any següent, al de
Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là
a Alger, on milità en la
Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro
Giménez López va morir
el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria)
i
fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.
***
Daniel Guérin en un míting del Front Popular - Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix al XVII Districte de París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador. ***
Antonio
González Rodríguez - Antonio González
Rodríguez: El 19 de
maig de 1908 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Pedro Celestino González
Rodríguez. Sos pares es deien Antonio González
Deni, viatjant, i Manuela Rodríguez García. Entre
els 16
i els 26 anys va
estar a l'exèrcit i lluità a la guerra del Rif.
Establert a Palma (Mallorca, Illes
Balears), treballà de fotògraf. Milità
en el Sindicat de Transport Marítim de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament feixista, el 19
de juliol de 1936 va ser detingut, davant sa companya i sos dos
infants, pels
sediciosos al seu domicili i tancat al castell de Bellver. Antonio
González
Rodríguez va ser tret irregularment de la presó
durant la nit del 4 al 5 de gener de 1937 i afusellat al cementiri de
Son Coletes de Manacor
(Mallorca,
Illes Balears) i enterrat allà mateix en una fossa comuna
amb altres persones.
Recuperades les seves restes en el III Pla de Fosses (2021-2022) del
Govern
Balears, la víctima va ser identificada el novembre de 2022. Antonio González
Rodríguez (1908-1937) ***
Necrològica
de Pedro García García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
novembre de 1973 - Pedro García García: El 19 de maig de 1912 neix a Cofrents (Vall d'Aiora, País Valencià) l'anarcosindicalista Pedro García García. Sos pares es deien Francisco García Arocas i Herminia García Ponce. Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 18 anys s'adherí a les Joventuts Libertàries de Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil, va ser greument ferit i mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Marsella i en la Federació Comarcal de la CNT de Vall-de-roures en l'Exili. En el moment de la seva mort ocupava el càrrec de delegat departamental de Boques del Roine de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya. Malalt, després de passar per diversos hospitals, Pedro García García va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri marsellès de Saint-Jerome. Deixà companya, Carmen Berrueca Goyache, i una filla, Dulcinea. Alguns autors el citen com autor del llibre Informes sobre orientación colectivista (1938), editat per l'Oficina Provincial de Cooperatives de València a Madrid (Espanya), confonent-lo amb l'homònim Pedro García García (Cofrents, 1882 – Caracas, 1948), mestre socialista, creador del Centre Obrer d'Alzira, un dels fundadors de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) en 1930, membre del Comitè Nacional de la Unió General de Treballadors (UGT) en la dècada dels trenta, diputat socialista en les eleccions de 1931 i 1936, gerent del Consell Llevantí Unificat d'Exportació Agrícola i col·laborador de La Voz del CLUEA, Colectivismo i Adelante. ***
Kati
Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de
Jozsef Pesci (Budapest, 1933) - Kati Horna: El
19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi
Austroongarès; actual Mezőszilas,
Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin
Deutsch Blau, més coneguda com Kati
Horna, amb el llinatge de son
company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i
Sara) d'una família
burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch,
era un banquer
establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau.
Quan era
adolescent es relacionà a Budapest amb
László Moholy-Nagy, fotògraf i
professor
de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de
notícies Dephot.
En aquest anys s'introduí en la política de la
mà del pensador constructivista
i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella
sentimental i de
militància del fotògraf Endre Friedmann,
més tard conegut com Robert Capa,
del qual se separà en 1930
quan ella s'establí a Berlín (Alemanya),
però amb qui sempre mantingué una
estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta
en l'Agència Dephot, s'introduí
en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i
participà en
manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de
maig de 1933 a la
crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a
Budapest. Entre juny i setembre
d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques
fotogràfiques en un curs
particular i intensiu al taller del prestigiós
fotògraf i músic Pécsi
József (Jozsef Pesci). El
setembre de 1933,
fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es
traslladà a París (França), on
retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia
muntat un estudi, i completà
la seva formació. A París va fer foto fixa en
pel·lícules, retocà escenes de
moda i realitzà reportatges amb la seva càmera
Linhof per a l'agència de
notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època
són els seus famosos treballs
de fotografia realista Le Marché
aux
puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota
el títol Mercado de pulgas
en la revista mexicana
Foto Zoom) i Reportage
dans les cafés de Paris (1934). A més
de realitzar obres
realistes també conreà la fotografia de caire
surrealista, com ara Hitlerei
(1937, amb el dibuixant Wolfgang
Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben
igual que Robert Capa, la portà
a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny
de 1937
treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics
col·laborà en publicacions anarquistes
(Libre-Studio, Mujeres
Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
Umbral, etc.) i altres institucions
propagandístiques republicanes. A més de captar
els fronts bèl·lics i les
col·lectivitzacions de diversos indrets de la
Península (Aragó, Catalunya,
Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà
fotografies i fotomuntatges de
la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants,
treballadors, no
combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad
en España (1937), Vigilando
después del bombardeo (1937), Casas
bombardeades en Madrid (1937), Evacuación
de Terurel (1937), Esperando la
ración de comida (1937), Mujeres
esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora
gràfica per a
la revista Umbral,
conegué son futur
company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga,
i col·laborà amb
l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil.
L'octubre de 1937 s'instal·là a
València (València, País
Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà
al
front bèl·lic de Terol (Aragó,
Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona,
on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la
ciutat, i en aquest
mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf
franquista la parella s'exilià
a París (França) portant-se una
col·lecció de 270 negatius sobre la guerra
d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979,
quan aquesta
va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la
fotògrafa
i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella,
Espanya). En
1939 publicà a París la sèrie Poupées de
la peur. La invasió nazi l'obligà,
juntament amb son company, a exiliar-se.
El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company
d'un camp de
concentració francès, embarcà a bord
del paquebot De Grasse al port de
Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova
York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la
desembarcà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La
parella s'instal·là en una
casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de
la Ciutat de Mèxic. El
8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así
se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic
col·laborà
en importants publicacions periòdiques (Arquitectura
ENA, Arquitectos de
México, El Arte de
Cocinar, Diseño,
Enigma, Foto
Zoom, Mapa, Mexico. This Month,
Mujer de Hoy, Mujeres,
Nosotros, Obras,
Perfumes y Modas, Revista
de
Revistas, Revista de la Universidad
de México, Seguro social,
S.nob, Tiempo,
Todo, Vanidades,
etc.). En 1949 nasqué Norah
Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou
professora de l'Escola
de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i
1999 de
l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat
Nacional Autònoma de
Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova
generació de fotògrafs contemporanis.
Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts
d'ells vinculats al
moviment surrealista, com ara La
evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito
(1941), Noche Buena en Europa
(1942),
Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La
Castañeda (1944), Asilo
para ancianos (1944), Títeres
en la
penitenciaría (1945), Corpo
sano
(1945), Historia de un vampiro... sucedió en
Coyoacán (1962), Fetiche.
Oda a la necrofília (1962), Fetiche.
Impromptu con arpa (1962), Fetiche.
Paraísos artificiales (1962), Mujer
y máscara (1963), Los
dulces de la
ciudad (1963), La ópera
del orden
(1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas
(1963), Recuento de una obra
(1995), etc. En 1963,
després de la mort de son company José Horna,
deixà de fer fotografies i es
consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les
artistes Leonora Carrington,
i del seu company Imre Weisz (Chiki),
que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. També
és relacionà estretament amb
Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky,
Mathías Goeritz, Germán
Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo
Legorreta i
altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una
part del seu arxiu
fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació,
Documentació i Informació d'Arts
Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati
Horna va morir el 19
d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Pòstumament la seva obra ha
estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món:
Universitat de
Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester,
2010),
Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de
Paume (París,
2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y
Fernández, es dedica a conservar
i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de
Fotografia i
Gràfica Kati i José Horna. Kati Horna (1912-2000) ***
Necrològica
de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic
tolosà El
Rebelde d'abril de 1962 - Manuel Rubia Ortiz: El 19 de maig de 1912 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. Sos pares es deien Vicente Rubia i Rosario Ortiz. A començament de la dècada dels trenta s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia a Rubite. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra, amb son germà Antonio Rubia Ortiz, lluità voluntari als fronts com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre del grup local de la Regional d'Andalusia-Extremadura de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Sánchez. Malalt i enllitat durant mesos, Manuel Rubia Ortiz va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Requisitòria
d'Enrique Laborda Gómez apareguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 10 de novembre de 1957 - Enrique Laborda
Gómez: El 19 de maig
de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Enrique Laborda Gómez –algunes fonts citen
erròniament el seu segon llinatge
com Vallès. Era fill de José Laborda i de Virginia Gómez. Es
guanyava la vida treballant
d'electricista. En acabar la guerra civil va ser empresonat sota
l'acusació de
participar en la reorganització de la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a Barcelona. Després de
passar per la presó de Palau de les
Missions de Barcelona, a la Presó Model formà
part d'un dels tres grups de les Joventuts
Llibertàries organitzades en 1940 per Manuel Aguilar
Martínez que es van
mantenir operatives fins a 1943 a la capital catalana. Va ser
responsable del
grup format per Ángel Bernal Lozano, Blas Fuster Carreter,
Cledonio García
Casino i Manuel Graupera Rodilla. Els dos altres grups estaven formats
per
Alejandro Bassa Vallès, Francisco Lamiel Trallero,
Jesús López Montesinos, Andrés
Parra Sanz i Basilio Valero Rodilla, per part, i Antonio Roura Blasco,
Francisco Sánchez Zamora, Ángel Torralba Trigol i
Luis Valilea Mingote, per
altra part. Aquests tres grups van ser desmantellats en 1943.
Mantingué
contactes amb el guerriller anarquista Josep Lluís
Facerías (Face). El 9
de juliol de 1946 va ser condemnat a 10 anys de presó per
«assalt a mà armada».
El 5 d'octubre de 1949 va ser indultat i posat en llibertat. El juliol
de 1953
va ser novament empresonat per la seves activitats clandestines.
Finalment,
després de passar vuit anys, cinc mesos i 26 dies de
presó, passà a França, on
continuà militant en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
Vidu d'Isabel
Cuenca, tingué com a companya Engracia Ciprés,
qui va participar en la
resistència durant la II Guerra Mundial. Enrique Laborda
Gómez va morir l'1 de
desembre de 1997 al seu domicili del XIII Districte de París
(França). ***
Isabel
Escudero Ríos - Isabel Escudero Ríos: El 19 de maig de 1941 –algunes fonts citen erròniament 1944– neix a Quintana de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) la professora, poetessa, cinèfila i assagista anarquista Isabel Escudero Ríos. Filla d'una família d'intel·lectuals, sos pares es deien Antonio Escudero i Isabel Ríos. Després d'estudiar secundària a l'Institut Zurbarán de Badajoz, en els anys seixanta va fer els estudis superiors a la Universitat Complutense de Madrid, on es doctorà en psicologia i filosofia –la seva tesi fou Percepción del entorno físico y social. Representación de la casa (1989)–, i exercí de professora a la Facultat de Ciències d'aquesta universitat i posteriorment de l'assignatura de Psicodidàctica a la Facultat d'Educació de la UNED. Participà activament en esdeveniments culturals organitzats pel moviment llibertari, sobretot de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Ateneus Llibertaris, com ara conferències a Puerto Real (1992), a l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona (1993), a l'Ateneu de Madrid (1994), a les Jornades Culturals del Congrés de la CNT celebrat a Granada (1995), a l'Associació Antipatriarcal de Madrid (1995), a l'Ateneu de Granada (1998), a les Jornades Llibertàries de Màlaga (2000), etc. Son company fou el pensador i intel·lectual anarquista Agustín García Calvo, amb qui col·laborà estretament. Entre 1989 i 2015 fou membre del consell de direcció de la revista Archipiélago. A més de conrear la poesia, en les seves facetes compositiva i recitativa, va escriure lletres per a cançons. Va fer nombrosos recitals poètics amb Agustín García Calvo, Amancio Prada Prada, Chicho Sánchez Ferlosio, Miguel Ángel Pons Pereda-Velasco (Miguel Ángel Velasco) i altres, i entre 1975 i 1985 animà infinitat de tertúlies literàries (Café La Aurora, La Mandrágora, La Manuela, Elígeme, etc.). Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com A Distancia, Archipiélago, El Ateneo, Caminar Conociendo, CNT, Diario 16, Epsilon, Estación Poesía, Icaria, El Mundo, Primeras Noticias, Revista de Filología Francesa, Shangrila, Suma, Sur Express, Thélème, etc. També va fer crítica cinematogràfica en revistes especialitzades (Cinema 2001, Cinema 2002, Banda Aparte, etc.) i assaigs, com Digo yo. Ensayos y cavilaciones (1997). Entre les seves publicacions trobem Coser y cantar (1984 i 1994), Razón común = Razón poética (1984), Percepción del entorno físico y social en los niños (1991), Poemas (1993), El niño preescolar en el hogar (1994), Contra el Hombre (1996, amb Agustín García Calvo), Cancionero didáctico. Cántame y cuéntame (1997), ¿Quién dice no? En torno a la anarquía (1999, amb Agustín García Calvo), El verdadero fundamentalismo. Las mujeres y el dinero (1999), Cifra y aroma. El día menos pensado (2002 i 2008), Fiat umbra (2008), Gorrión, migajas... (2008), Las artes del lenguaje (2009, amb altres), Nunca se sabe (2010), Tratamiento y aplicación de las artes en las diversas áreas del conocimiento (2010, amb altres), Condiciones de luna. Copias y juegos de lengua, ritmo y razón (2013), Las artes del lenguaje. Lengua, comunicación y educación (2013, amb altres), Alfileres. Coplas libertarias (2016), Tinta robada (2018, pòstum), etc. Isabel Escudero Ríos va morir d'una malaltia fulminant el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 7 de març– de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerada al Cementeri Municipal de Santa Ana de Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). ***
Manel
Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la
Biblioteca
Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006) - Manel Aisa Pàmpols: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del «Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino –embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom– i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques –va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto, La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica, Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc. És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres), La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica. Barcelona, abril-diciembre de 1931. Sindicato de la Construcción de CNT (2014) i La efervescencia social de los años veinte. Barcelona (1917-1923) (2016), Estimat carrer Aurora. Històries inacabades d'un indret de Barcelona (2017), Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios (2017), Anarquismo frente a los nacionalismos (2018, amb altres), Anarquisme i municipalisme al segle XXI (2019), Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia libre (2020), a més de prologar nombrosos llibres.
Defuncions
Lola Ridge - Lola Ridge: El 19 de maig de 1941 mor a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Havia nascut el 12 de desembre de 1873 a Dublín (Irlanda). Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria. ***
Raymond
Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe
Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de
París (juliol de 1936) - Raymond
Feuilleaubois: El 19 de maig de 1959 mor al X Districte de
París (França)
l'anarquista antimilitarista Raymond Paul Feuilleaubois, conegut com Théo Feuilleaubois. Havia
nascut el 22
de gener de 1884 al XIX Districte de París
(França). Sos pares es deien Paul
Alexandre Feuilleaubois, fabricant de taps esmerilats, i
Désirée Pauline
Robine, modista. Visqué de feinetes en el sector de
l'espectacle (claca,
figurant, etc.) i també formà part del Sindicat
de Manobres. El 27 de maig de
1900 va ser detingut, amb altres companys, durant una
manifestació al «Mur dels
Federats» per «injúries» als
guàrdies municipals, però va ser
ràpidament
alliberat. En aquesta època vivia al número 24
del carrer Turbigo. En 1903 s'uní
sentimentalment amb l'anarquista Sophie Anna Claus, que estava
separada, però
no divorciada, de l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui
havia
tingut dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore)
i a qui havia abandonat cap
el 1896. El 3 de març de 1904, la nova parella va tenir un
infant a París,
Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. Posteriorment, fugint del
servei militar, s'establí
amb sa companya a Bèlgica. Va ser inscrit en un registre
d'«anarquistes
desapareguts i/o nòmades». El 20 de
març de 1904 va ser detingut a Namur
(Namur, Valònia) per «vagabunderia» i el
8 de maig d'aquell any va ser expulsat
de Bèlgica. En 1912 vivia amb sa companya al
número 30 del carrer Acacias del
XVII Districte de París. Quan esclatà la Gran
Guerra es declarà insubmís i la
parella marxà cap a Bèlgica, amb la
família Claus, a Burcht (Zwijndrecht,
Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb
Eugène mentre Raymond Feuilleaubois
fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914
quan la invasió alemanya;
instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda
Septentrional), a casa del
pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren el 3 de juliol de
1915 un
infant, Louis-Nicolas Barthelmess, a Leiden (Holanda Meridional). Cap
el 1920
retornà a París i
s'instal·là amb Anna Claus i son infant en un
hotel del
passatge Julien-Lacroix de Belleville. Ell es va dedicar a passar
moneda falsa
i ella treballà d'obrera guantera. Després la
parella visqué al carrer Tanger
de la Villette. Es dedicà a la venda de diaris als carrers i
després trobà
feina de magatzemer en una fàbrica de parallamps i en un
garatge. El 14 d'abril
de 1920 ella es divorcià de Barthelmess. Més tard
la parella s'instal·là
definitivament en un miserable immoble al número 18 del
carrer Brunel del XVII
Districte de París. El 25 d'agost de 1923 va ser detingut
per «insubmissió» i
empresonat. Després de purgar cinc mesos de
presó, hagué de fer 18 mesos de
servei militar en una unitat de la infanteria colonial, fins que va ser
llicenciat el juliol de 1925. El 9 d'octubre de 1926 es casà
al XVII Districte
de París amb sa companya Sophie Anna Claus. L'estiu de 1940
la parella, amb Ida
Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a
Cadiac (Llenguadoc,
Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Raymond
Feuilleaubois va morir el
19 de maig de 1959 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicalista
del 23 de juny de 1966 - Manuel Bolívar
Torruella: El 19 de maig
de 1966 mor a
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França) l'anarcosindicalista
Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Havia nascut el 20
d'agost de 1898
a Calella (Maresme,
Catalunya). Sos pares es deien Josep
Bolívar Feliu, pescador, i Francesca
Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT) des d'abans
de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on formà
part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de
França, França) de la
CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè
Departamental de Sena i Marne
de la CNT «ortodoxa». També fou membre
de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones
núpcies amb Sophie
Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig
–algunes fonts citen
erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França) a resultes d'una
intervenció quirúrgica. ***
Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976 - Fernando Tena Fabregat: El 17 de maig de 1976 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut el 8 de setembre de 1907 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de juliol de 1978 - Jaume Ferrer Aymerich: El 19 de maig de 1978 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Havia nascut el 4 de desembre de 1896 a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Josep Ferrer Grau, tintorer, i Amàlia Aymerich Ametller. Obrer tintorer com son pare, s'integrà molt jove en el moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 28 de desembre de 1920 es casà a Rubí amb Manuela Espert Patsi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes d'una operació. ***
Joan
Llarch Roig dibuixat per Adrià Llarch Juanet - Joan Llarch
Roig:
El 19 de maig de 1987 mor a Barcelona (Catalunya)
l'escriptor i
historiador llibertari Joan Alexandre Josep Llarch i Roig –el
certificat de naixement cita erròniament el primer llinatge
com Llach.
Havia nascut el 4 de maig –el certificat de
defunció cita erròniament el 3 de maig–
de 1920 al
barri del
Clot de Barcelona (Catalunya). Fill d'una família obrera
militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), sos pares es deien
Joan
Blai Llarch Felisola, jornaler, i Anna Roig Fornés.
Estudià
amb Josep Vila Arcelós, a
l'Institut Escolar del Clot, però hagué de
posar-se a treballar amb 15 anys en
una fàbrica del ram de l'aigua. Fou en aquesta
època quan començà a implicar-se
en les lluites obreres. Quan la Guerra Civil va ser cridat a files en
l'anomenada «Lleva del biberó» i
enquadrat, amb el grau de brigada de Companyia,
en la I Companyia del IV Batalló de la 84 Brigada de la 60
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola lluità en la
batalla de l'Ebre a Balaguer
(La Noguera, Catalunya). Capturat per les tropes feixistes l'agost de
1938,
passà dos anys a diversos camps de concentració
(Bilbao, Deusto, Miranda de
Ebro, etc.). En sortir hagué de fer un servei militar de
càstig de cinc anys en
l'exèrcit franquista. Un cop lliure i després de
les represàlies, estigmatitzat,
malvisqué amb treballs miserables (corredor de molles de
recanvi, majorista
d'específics, descarregador al moll, obrer del ram de
l'aigua, venedor ambulant
d'arengades, etc.) que compaginava amb la seva vocació
autodidacta per
l'escriptura. Aconseguí petites feines literàries
(contes infantils, novel·les
de l'oest, etc.) per encàrrec fent de negre
per autors coneguts o fent servir pseudònims (Chuck
Donovan, Chuck Dovan,
Dan Melburn, Peter
Kenn, S. S. Kent, Trevor Sanders, Santonix,
Lloyd Sheridan,
Marcus Silverman, etc.). Fou
guionista de l'Editorial Ferma, especialitzada en còmics, i
entre 1955 i 1972
va escriure guions per a la Ràdio Tambor. Arribà
a escriure una cinquantena
d'obres de temes d'allò més variat, des de
novel·les de divulgació a
biografies, passant per temes de crònica social
crítica, literatura fantàstica
i ciència-ficció. Especialment interessants
són els seus relats i assaigs històrics
sobre la guerra civil i el moviment anarquista. La major part de la
seva obra
fou publicada en castellà, però també
conreà el català, idioma en el qual va
començar a escriure, com ara la seva novel·la Memòria de la fosca nit
(1982). En 1962 s'instal·là al barri
barceloní de Sarrià, participant activament en la
vida cultural i les
reivindicacions populars de la barriada. Entre les seves obres, podem
citar La ciudad de las cúpulas
(1954), Los catorce hijos del Rey
Malibán
(1954), El Sol tiene hambre (1967,
seleccionada per la Premi Planeta), Libro
de oro del niño (1967), Llibre
d'or
de l'infant (1967), Barrio Chino
(1968), La sirena perdida (1969), La batalla del Ebro (1971, diverses
edicions), Esclava de la noche
(1971), Así aman los espanyoles...
(1972), La muerte de Durruti (1973,
diverses edicions), Grandes exploraciones
(1973), Las calles del pecado
(1974),
Mujeres públicas y otros pecados
(1974), Los días rojinegros.
Memorias de
un niño obrero (1936) (1975), Batallones
de trabajadores (1975), Morir en
Madrid (1976), Casanova y
compañía
(1976), Cipriano Mera. Un anarquista en
la guerra de España (1976, diverses edicions), La perdida (1977), Las
primeras banderas (1977), Los
dirigentes obreros (1977), El
secuestro de la hija de Franco (1977), Extranjero
en la tierra (1977), La perdida
(1977), La trágica muerte de
Companys
(1978), Batallones de trabajadores
(1978), Campos de concentración en
la
España de Franco (1978), Cantos
y poemes
de la guerra civil de España (edició,
1978) Obreros mártires de la
libertad (1978), La
tràgica mort de Companys (1979), Cuentos
de la piedra negra (1979), El
dictador no ha muerto (1979), Hildegart,
la virgen roja (1979), Tempestad
nuclear sobre España. Política-ficción
(1979), Memòria de la fosca nit
(1982), Gaudí. Biografia
màgica (1982), Martin
Luther King. Una vida por la paz
(1982), El Apocalipsis profético
de San
Juan (1982), Dalí.
Biografia màgica
(1983), Negrín.
¡Resistir es vencer!
(1983), La piràmide
iniciàtica (1983),
Charlie Rivel (1983), Franco.
Biografía (1983), Historias
de la Cataluña mágica (1986), Yakup (1987), etc. En 1983 l'escriptor
Jordi Coca li va retre un homenatge en la seva obra Ni
àngels ni dimonis. Joan Llarch Roig va morir el 19
de maig de
1987 a l'Hospital del Sagrat Cor de Barcelona (Catalunya)
víctima d'una cirrosi hemàtica causada per una
hepatitis
mal curada a la postguerra, tot coincidint amb una vaga de metges del
mateix hospital, i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Sarrià. Estava
casat
amb Filomena Rubio López. En 2001, per iniciativa
veïnal, el
Districte de Sarrià-Sant
Gervasi li va dedicar els jardins que porten el seu nom al
cantó de l'avinguda
J. V. Foix. i el carrer Mendel. ***
Necrològica
de Julia Rodríguez Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 7 de
juliol de 1987 - Julia Rodríguez
Rodríguez: El 19 de maig de 1987 mor a
Peçac (Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Julia Rodríguez Rodríguez,
també coneguda com Juliette
Rodríguez. Havia nascut el 3
d'agost de 1918 a la II Secció de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Sos pares,
emigrants espanyols, es deien Félix Rodríguez,
manobre, i Cayetana Rodríguez,
domèstica. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), el 4 de
novembre de 1944 es casà a Peçac amb
l'anarcosindicalista exiliat Vicent
Llansola Renau. Julia Rodríguez Rodríguez va
morir el 19
de maig de 1987 a l'Hospital Saint-Martin de Peçac
(Aquitània,
Occitània). Vicent Llansola
Renau (1915-1996) ***
Jacques Ellul - Jacques Ellul: El 19 de maig de 1994 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques César Émile Ellul. Havia nascut el 6 de gener de 1912 al Districte II de Bordeus (Aquitània, Occitània). Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, Joseph Georges Ellull, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare, Marthe Mendès, fou filla d'una francesa i d'un portuguès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix i de pintura. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada «Histoire et nature juridique du mancipium». El 30 de juliol de 1937 es casà a Bordeus amb Yvette Simonne Lensvelt. Entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del «Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com ara Réforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la «perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologia és fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 al seu domicili de Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de «decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX. Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul ***
Necrològica
de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
juny de 1994 - Vicenç
Sendrós Nolla: El 19 de maig de
1994 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i
anarcosindicalista Vicenç Joan Sendrós Nolla.
Havia nascut el 5
de desembre de 1915 a Vilanova i la Geltrú
(Garraf, Catalunya). Sos pares
es deien Joan Sendrós Tomàs, pescador, i Maria
Nolla González, obrera fabril. Quan era adolescent,
entrà
a
formar
part del moviment
anarquista i anarcosindicalista. Barber de professió,
milità en la Secció de
Barbers del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
seva ciutat natal.
En 1936 combaté la insurrecció feixista i
col·laborà en la revolució
col·lectivista. Després s'enrolà
voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena
(Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys
abans. El 7 de desembre de 1938 es casà a Vilanova
i la
Geltrú amb l'obrera Encarnació Torres
Suárez. En
1939, amb
el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra
cap a Orà (Algèria) i
d'allà marxà cap a Marsella (Provença,
Occitània). Després de passar per
diversos camps de concentració, treballà en la
construcció de la «Línia
Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan
l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja
(Llenguadoc, Occitània),
on participà en la reconstrucció clandestina de
la CNT durant l'ocupació nazi.
En aquesta població conegué María
Río, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué
una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com
ara el de membre de la Comissió de
Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de
Propaganda del
Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç
Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de
1994
a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou
enterrat a Ornolac e
Ussat (Llenguadoc, Occitània), població on
residia i on reposava sa companya. ***
Julián Floristán amb sa companya Luisa Nieves González Gil (Royan, tardor de 1984) - Julián Floristán Urrecho: El 19 de maig de 1997 mor a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Havia nascut el 16 de març de 1905 a Haro (La Rioja, Espanya). Fill d'una família humil, sos pares es deien Leandro Floristán i Sabina Urrecho. Orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal de Solidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan (Poitou-Charentes, França). A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh –i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)– i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan, Urrechu, Florián, Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas, Nervio, Nuevo Aragón, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Sa companya fou Luisa Nieves González Gil. Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a l'Hospital de Royan de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França). ---
|
![[18/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/05]") |
|
![[20/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/05]") |
|
|
| Actualització: 19-05-24 |