---

Anarcoefemèrides del 19 de maig

Esdeveniments

Cartell de la conferència de Michel i de Faure

Cartell de la conferència de Michel i de Faure

- Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.

***

Portada d'un número de "Tribuna Libertaria"

Portada d'un número de Tribuna Libertaria

- Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de 1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual anarquista Tribuna Libertaria. Editat pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es tractava de la segona època –no quarta com diu la capçalera de la publicació, ja que hauria de dir «quart any»– del periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el 29 d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que abordà van ser d'allò més divers: teòrics, científics, notícies nacionals i internacionals, referències bibliogràfiques, col·laboracions dels lectors, notícies orgàniques i sindicals, col·laboracions literàries (poètiques, narratives i dramàtiques), repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago Aragó, Francisco C. Arata, Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box, Luis Bulffi, Tomás Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado, Christian Dam, Nicolás Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel Falcó, C. Faruelo, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos Froment, Pedro Froment, Emilio Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki, Mariano Gracia, Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok, Leoncio Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R. Macció, Charles Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M. Mocoroa, Manuel Moscoso, Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot, Francisco Pi y Arsuaga, Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio Silva, Heriberto Soles, Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio del Valle, Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo Zamacois, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim l'1 de maig de 1909.

***

Capçalera d'"Osvobojdenie"

Capçalera d'Osvobojdenie

- Surt Osvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número  de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència de Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista Pasquale Binazzi, director del setmanari Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí (Piemont, Itàlia) la conferència «Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia controvèrsia, va ser organitzat pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari Torinès) del barri de San Paolo de Torí.

***

Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

- Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

***

Portada del primer número d'"El Amigo del Pueblo"

Portada del primer número d'El Amigo del Pueblo

- Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de «Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de «Los Amigos de Durruti».

***

Cartell de Maig del 68: "La 'chienlit' ets tu!"

Cartell de Maig del 68: La 'chienlit' ets tu!

- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc si és necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a «províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Henri Parra (4 de setembre de 1894)

Foto policíaca d'Henri Parra (4 de setembre de 1894)

- Henri Parra: El 19 de maig –fonts policíaques citen erròniament el 16 de maig– de 1856 neix a l'antic XII Districte (actual V Districte) de París (França) l'anarquista Henri Ange Louis Joseph Parra –també citat erròniament Para. Sos pares es deien Henri Gabriel Philippe Parra, firaire, i Marie Armide Annonciade Angot. En 1876 treballava d'ensostrador i vivia al número 63 del carrer Boissière, al barri parisenc de Passy. Posteriorment es guanyà la vida de jornaler i de venedor ambulant. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut al jardí del Trocadero de París quan des de la seva parada ambulant feia propaganda a crits de l'anarquia (apologia de l'assassinat de Sante Geronimo Caserio, insults al cap de l'Estat, defensa de la propaganda pel fet, etc.). En el moment de la detenció sortiren en la seva defensa tres turistes anglesos que passaven allà i es necessitaren 10 agents de policia per detenir les quatre persones. Els tres anglesos van ser posats en llibertat després d'assabentar-se del seu «error» a la comissaria del carrer Longchamp i ell aquell mateix dia, després de ser escorcollat sense cap resultat el seu domicili, al número 4 del carrer Viala del barri parisenc de Grenelle, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i també en altre de 1901, data en la qual vivia al número 16 del carrer Saint-Hippolite. El seu últim domicili va ser al número 45 del carrer Lauriston de París. Henri Parra va morir el 10 d'abril de 1896 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Henri Parra (1856-1896)

***

Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)

- Jean Raoux: El 19 de maig de 1862 neix a Saint-Jeures (Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen erròniament altres dates i llocs el sabater anarquista Jean-Louis Raoux. Sos pares es deien Pierre Roux, conreador, i Marie Maissonny. Instal·lat a París (França), visqué al número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres quatre companys (Auguste Clais, Auguste-François Aumaréchal, Perrier i Julien Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de setembre d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó per «rebel·lió, cops i injúries» a membres de la Guàrdia de la Pau. El 9 de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14 companys, durant una manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat l'11 de març d'aquell any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des d'un cotxe durant la manifestació frases com: «A baix la República!», «Visca la Comuna!» i «A mi el poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional per la seva participació en una reunió de suport contra el processament de Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants contra els magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense feina per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa de París el 7 de desembre de 1883 la qual es publicà en Le Cri du Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10 companys, encara que el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat militar, va ser jutjat el 21 de desembre de 1883 per «provocació d'atropament no armat a la via pública», a més d'altres delictes (fabricació d'anyins mortífers i d'explosius, port d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als agents, etc.), essent l'únic dels processats que va ser absolt. Segon la policia, després va desertar es refugià a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de gener de 1963)

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1963)

- José Escudero Mermejo: El 19 de maig de 1896 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Era fill de Cipriano Escudero i de Lorenza Mermejo. Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

- António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

***

Necrològica de Rafael Moliner Safont publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de febrer de 1994

Necrològica de Rafael Moliner Safont publicada en el periòdic tolosà Cenit del 8 de febrer de 1994

- Rafael Moliner Safont: El 19 de maig de 1897 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Moliner Safont –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Safín. Sos pares es deien Vicente Moliner Solsona i Victorina Safont Salvador. El 3 de març de 1920 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou nomenat cap de centúria de les milícies llibertàries de Calonge i del sector provincial de Girona per a combatre el feixisme i participà activament en les tasques revolucionàries. El 20 de gener de 1937 va ser nomenat capità d'Infanteria. En 1938 marxà voluntari al front d'Aragó, amb el grau de comandant. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1946 s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on treballà el camp i milità en la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, rebutjà la pensió atorgada als caps militars republicans. Sa companya fou Carme Mascort Pijoan. Rafael Moliner Safont va morir el 17 de desembre de 1993 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània).

***

Josep Peidro Vilaplana a l'exili (1939)

Josep Peidro Vilaplana a l'exili (1939)

- Josep Peidro Vilaplana: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar «Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó «Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el «Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquesta època intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

Josep Peidro Vilaplana (1897-1940)

***

Pedro Beltrán Wells

Pedro Beltrán Wells

- Pedro Beltrán Wells: El 19 de maig de 1903 neix a Montblanc (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Auguste Maximilien Robespierre Audoui, més conegut com Pedro Beltrán Güell o Pedro Beltran Wells (per deformació del segon llinatge). Era fill de Maximilien Noël Audoui, fabricant i venedor de begudes, i de Philomene Auguste Valerie Dustou. Des de la seva infància visqué amb sa família a Catalunya. Empleat comerciat, en 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser membre del grup anarquista «Los Irreductibles» i milità en la CNT del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Enquadrat en els «puristes», quan la Revolució espanyola, s'oposà fermament a la participació del moviment anarcosindicalista en els governs institucionals. Marxà als fronts per lluitar contra el feixisme i fou membre de l'anarquista «Bateria Sacco i Vanzetti» de la «Columna Terra i Llibertat». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant un temps va estar tancat a les presons parisenques de Fresnes i La Santé. Aquest mateix any, aconseguí embarcar cap a Amèrica, deixant a Montanhac (Llenguadoc, Occitània) sa companya Josefa Álvarez Puente, amb qui havia tingut un fill, Augusto Voltaire Platón Audoui, i tres filles, Violeta Luisa Michel, Aurora i Armonía. D'antuvi establert a San Juan de la Managua (San Juan, República Dominicana), després passà a Ciudad Trujillo (República Dominicana; actualment Santo Domingo, República Dominicana), on participà en la lluita contra la dictadura de Rafael Trujillo Molina, fet pel qual va ser empresonat. Un cop lliure, s'instal·là a Panamà, d'on va ser expulsat. Finalment passà a viure a Caracas (Veneçuela), on treballà en un negoci de vins i posteriorment en una impremta, on estampava propaganda subversiva. En 1950 va ser l'únic signant de l'Associació Nacional d'Empleats (ANDE) de Caracas d'un manifest de suport a la gran vaga d'obrers petroliers, tot participant en la lluita clandestina contra la dictadura militar. El 12 d'octubre de 1951 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Eusebio Larruy Castán, sota l'acusació de cooperar, gràcies a la seva instrucció sobre armament i explosius, amb un grup d'activistes d'Acció Democràtica (AD), en un intent de magnicidi contra la Junta Militar de Govern; torturat, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. El 16 d'abril de 1952 va ser internat, amb Larruy, al camp de concentració de l'illa de Guasina (Municipio Antonio Díaz, Delta Amacuro, Veneçuela). Quan la clausura del camp de Gausina, el 21 de desembre de 1942, va ser traslladat la Prisión de Cárcel Nueva de Ciudad Bolívar (Estado Bolívar, Veneçuela), d'on va ser alliberat, després de set anys de tancament, el 24 de gener de 1958 arran de la caiguda del dictador Marcos Pérez Jiménez per un cop d'Estat militar. De bell nou a Caracas, treballà de traductor de francès i de corrector de la revista Momento. En aquesta època, participà en la reorganització del Nucli de CNT veneçolà i formà part, amb Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor Garcia), Juan Ángel Verde Odón i altres, del Centre Cultural i d'Estudis Socials (CCES), fundat per la CNT al barri San Bernardino del municipi Libertador de Caracas. Finalment, cap el 1959, sa companya Josefa pogué reunir-se amb ell. Malalt, Pedro Beltrán Wells va morir en 1963 a l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Caracas (Veneçuela) i va ser enterrat al Cementiri General del Sud de la ciutat.

Pedro Beltrán Wells (1903-1963)

***

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. Sos pares es deien Ventura Giménez Zamora i Justina López Sáez. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

***

Daniel Guérin en un míting del Front Popular

Daniel Guérin en un míting del Front Popular

- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix al XVII Districte de París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

Antonio González Rodríguez

Antonio González Rodríguez

- Antonio González Rodríguez: El 19 de maig de 1908 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Pedro Celestino González Rodríguez. Sos pares es deien Antonio González Deni, viatjant, i Manuela Rodríguez García. Entre els 16 i els 26 anys va estar a l'exèrcit i lluità a la guerra del Rif. Establert a Palma (Mallorca, Illes Balears), treballà de fotògraf. Milità en el Sindicat de Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut, davant sa companya i sos dos infants, pels sediciosos al seu domicili i tancat al castell de Bellver. Antonio González Rodríguez va ser tret irregularment de la presó durant la nit del 4 al 5 de gener de 1937 i afusellat al cementiri de Son Coletes de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i enterrat allà mateix en una fossa comuna amb altres persones. Recuperades les seves restes en el III Pla de Fosses (2021-2022) del Govern Balears, la víctima va ser identificada el novembre de 2022.

Antonio González Rodríguez (1908-1937)

***

Necrològica de Pedro García García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de novembre de 1973

Necrològica de Pedro García García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1973

- Pedro García García: El 19 de maig de 1912 neix a Cofrents (Vall d'Aiora, País Valencià) l'anarcosindicalista Pedro García García. Sos pares es deien Francisco García Arocas i Herminia García Ponce. Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 18 anys s'adherí a les Joventuts Libertàries de Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil, va ser greument ferit i mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Marsella i en la Federació Comarcal de la CNT de Vall-de-roures en l'Exili. En el moment de la seva mort ocupava el càrrec de delegat departamental de Boques del Roine de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya. Malalt, després de passar per diversos hospitals, Pedro García García va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri marsellès de Saint-Jerome. Deixà companya, Carmen Berrueca Goyache, i una filla, Dulcinea. Alguns autors el citen com autor del llibre Informes sobre orientación colectivista (1938), editat per l'Oficina Provincial de Cooperatives de València a Madrid (Espanya), confonent-lo amb l'homònim Pedro García García (Cofrents, 1882 – Caracas, 1948), mestre socialista, creador del Centre Obrer d'Alzira, un dels fundadors de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) en 1930, membre del Comitè Nacional de la Unió General de Treballadors (UGT) en la dècada dels trenta, diputat socialista en les eleccions de 1931 i 1936, gerent del Consell Llevantí Unificat d'Exportació Agrícola i col·laborador de La Voz del CLUEA, Colectivismo i Adelante.

***

Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

- Kati Horna: El 19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicana Foto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño, Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month, Mujer de Hoy, Mujeres, Nosotros, Obras, Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social, S.nob, Tiempo, Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942), Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. També és relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

Kati Horna (1912-2000)

***

Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "El Rebelde" d'abril de 1962

Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà El Rebelde d'abril de 1962

- Manuel Rubia Ortiz: El 19 de maig de 1912 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. Sos pares es deien Vicente Rubia i Rosario Ortiz. A començament de la dècada dels trenta s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia a Rubite. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra, amb son germà Antonio Rubia Ortiz, lluità voluntari als fronts com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre del grup local de la Regional d'Andalusia-Extremadura de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Sánchez. Malalt i enllitat durant mesos, Manuel Rubia Ortiz va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Requisitòria d'Enrique Laborda Gómez apareguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 10 de novembre de 1957

Requisitòria d'Enrique Laborda Gómez apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 de novembre de 1957

- Enrique Laborda Gómez: El 19 de maig de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Laborda Gómez –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Vallès. Era fill de José Laborda i de Virginia Gómez. Es guanyava la vida treballant d'electricista. En acabar la guerra civil va ser empresonat sota l'acusació de participar en la reorganització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Barcelona. Després de passar per la presó de Palau de les Missions de Barcelona, a la Presó Model formà part d'un dels tres grups de les Joventuts Llibertàries organitzades en 1940 per Manuel Aguilar Martínez que es van mantenir operatives fins a 1943 a la capital catalana. Va ser responsable del grup format per Ángel Bernal Lozano, Blas Fuster Carreter, Cledonio García Casino i Manuel Graupera Rodilla. Els dos altres grups estaven formats per Alejandro Bassa Vallès, Francisco Lamiel Trallero, Jesús López Montesinos, Andrés Parra Sanz i Basilio Valero Rodilla, per part, i Antonio Roura Blasco, Francisco Sánchez Zamora, Ángel Torralba Trigol i Luis Valilea Mingote, per altra part. Aquests tres grups van ser desmantellats en 1943. Mantingué contactes amb el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías (Face). El 9 de juliol de 1946 va ser condemnat a 10 anys de presó per «assalt a mà armada». El 5 d'octubre de 1949 va ser indultat i posat en llibertat. El juliol de 1953 va ser novament empresonat per la seves activitats clandestines. Finalment, després de passar vuit anys, cinc mesos i 26 dies de presó, passà a França, on continuà militant en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Vidu d'Isabel Cuenca, tingué com a companya Engracia Ciprés, qui va participar en la resistència durant la II Guerra Mundial. Enrique Laborda Gómez va morir l'1 de desembre de 1997 al seu domicili del XIII Districte de París (França).

***

Isabel Escudero Ríos

Isabel Escudero Ríos

- Isabel Escudero Ríos: El 19 de maig de 1941 –algunes fonts citen erròniament 1944– neix a Quintana de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) la professora, poetessa, cinèfila i assagista anarquista Isabel Escudero Ríos. Filla d'una família d'intel·lectuals, sos pares es deien Antonio Escudero i Isabel Ríos. Després d'estudiar secundària a l'Institut Zurbarán de Badajoz, en els anys seixanta va fer els estudis superiors a la Universitat Complutense de Madrid, on es doctorà en psicologia i filosofia –la seva tesi fou Percepción del entorno físico y social. Representación de la casa (1989)–, i exercí de professora a la Facultat de Ciències d'aquesta universitat i posteriorment de l'assignatura de Psicodidàctica a la Facultat d'Educació de la UNED. Participà activament en esdeveniments culturals organitzats pel moviment llibertari, sobretot de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Ateneus Llibertaris, com ara conferències a Puerto Real (1992), a l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona (1993), a l'Ateneu de Madrid (1994), a les Jornades Culturals del Congrés de la CNT celebrat a Granada (1995), a l'Associació Antipatriarcal de Madrid (1995), a l'Ateneu de Granada (1998), a les Jornades Llibertàries de Màlaga (2000), etc. Son company fou el pensador i intel·lectual anarquista Agustín García Calvo, amb qui col·laborà estretament. Entre 1989 i 2015 fou membre del consell de direcció de la revista Archipiélago. A més de conrear la poesia, en les seves facetes compositiva i recitativa, va escriure lletres per a cançons. Va fer nombrosos recitals poètics amb Agustín García Calvo, Amancio Prada Prada, Chicho Sánchez Ferlosio, Miguel Ángel‏ Pons Pereda-Velasco (Miguel Ángel Velasco) i altres, i entre 1975 i 1985 animà infinitat de tertúlies literàries (Café La Aurora, La Mandrágora, La Manuela, Elígeme, etc.). Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com A Distancia, Archipiélago, El Ateneo,  Caminar Conociendo, CNT, Diario 16, Epsilon, Estación Poesía, Icaria, El Mundo, Primeras Noticias, Revista de Filología Francesa, Shangrila, Suma, Sur Express, Thélème, etc. També va fer crítica cinematogràfica en revistes especialitzades (Cinema 2001, Cinema 2002, Banda Aparte, etc.) i assaigs, com Digo yo. Ensayos y cavilaciones (1997). Entre les seves publicacions trobem Coser y cantar (1984 i 1994), Razón común = Razón poética (1984), Percepción del entorno físico y social en los niños (1991), Poemas (1993), El niño preescolar en el hogar (1994), Contra el Hombre (1996, amb Agustín García Calvo), Cancionero didáctico. Cántame y cuéntame (1997), ¿Quién dice no? En torno a la anarquía (1999, amb Agustín García Calvo), El verdadero fundamentalismo. Las mujeres y el dinero (1999), Cifra y aroma. El día menos pensado (2002 i 2008), Fiat umbra (2008), Gorrión, migajas... (2008), Las artes del lenguaje (2009, amb altres), Nunca se sabe (2010), Tratamiento y aplicación de las artes en las diversas áreas del conocimiento (2010, amb altres), Condiciones de luna. Copias y juegos de lengua, ritmo y razón (2013), Las artes del lenguaje. Lengua, comunicación y educación (2013, amb altres), Alfileres. Coplas libertarias (2016), Tinta robada (2018, pòstum), etc. Isabel Escudero Ríos va morir d'una malaltia fulminant el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 7 de març– de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerada al Cementeri Municipal de Santa Ana de Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya).

***

Manel Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

Manel Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

- Manel Aisa Pàmpols: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del «Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino –embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom– i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques –va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto, La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica, Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc. És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres), La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica. Barcelona, abril-diciembre de 1931. Sindicato de la Construcción de CNT (2014) i La efervescencia social de los años veinte. Barcelona (1917-1923) (2016), Estimat carrer Aurora. Històries inacabades d'un indret de Barcelona (2017), Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios (2017), Anarquismo frente a los nacionalismos (2018, amb altres), Anarquisme i municipalisme al segle XXI (2019), Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia libre (2020), a més de prologar nombrosos llibres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Lola Ridge

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 19 de maig de 1941 mor a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Havia nascut el 12 de desembre de 1873 a Dublín (Irlanda). Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams,  Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Raymond Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

Raymond Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

- Raymond Feuilleaubois: El 19 de maig de 1959 mor al X Districte de París (França) l'anarquista antimilitarista Raymond Paul Feuilleaubois, conegut com Théo Feuilleaubois. Havia nascut el 22 de gener de 1884 al XIX Districte de París (França). Sos pares es deien Paul Alexandre Feuilleaubois, fabricant de taps esmerilats, i Désirée Pauline Robine, modista. Visqué de feinetes en el sector de l'espectacle (claca, figurant, etc.) i també formà part del Sindicat de Manobres. El 27 de maig de 1900 va ser detingut, amb altres companys, durant una manifestació al «Mur dels Federats» per «injúries» als guàrdies municipals, però va ser ràpidament alliberat. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Turbigo. En 1903 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Sophie Anna Claus, que estava separada, però no divorciada, de l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui havia tingut dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui havia abandonat cap el 1896. El 3 de març de 1904, la nova parella va tenir un infant a París, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. Posteriorment, fugint del servei militar, s'establí amb sa companya a Bèlgica. Va ser inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El 20 de març de 1904 va ser detingut a Namur (Namur, Valònia) per «vagabunderia» i el 8 de maig d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica. En 1912 vivia amb sa companya al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i la parella marxà cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Raymond Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren el 3 de juliol de 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess, a Leiden (Holanda Meridional). Cap el 1920 retornà a París i s'instal·là amb Anna Claus i son infant en un hotel del passatge Julien-Lacroix de Belleville. Ell es va dedicar a passar moneda falsa i ella treballà d'obrera guantera. Després la parella visqué al carrer Tanger de la Villette. Es dedicà a la venda de diaris als carrers i després trobà feina de magatzemer en una fàbrica de parallamps i en un garatge. El 14 d'abril de 1920 ella es divorcià de Barthelmess. Més tard la parella s'instal·là definitivament en un miserable immoble al número 18 del carrer Brunel del XVII Districte de París. El 25 d'agost de 1923 va ser detingut per «insubmissió» i empresonat. Després de purgar cinc mesos de presó, hagué de fer 18 mesos de servei militar en una unitat de la infanteria colonial, fins que va ser llicenciat el juliol de 1925. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Sophie Anna Claus. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Raymond Feuilleaubois va morir el 19 de maig de 1959 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França).

***

Necrològica de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicalista" del 23 de juny de 1966

Necrològica de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista del 23 de juny de 1966

- Manuel Bolívar Torruella: El 19 de maig de 1966 mor a Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Havia nascut el 20 d'agost de 1898 a Calella (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Josep Bolívar Feliu, pescador, i Francesca Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des d'abans de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on formà part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè Departamental de Sena i Marne de la CNT «ortodoxa». També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones núpcies amb Sophie Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig –algunes fonts citen erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a resultes d'una intervenció quirúrgica.

***

Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de juliol de 1976

Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976

- Fernando Tena Fabregat: El 17 de maig de 1976 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut el 8 de setembre de 1907 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de juliol de 1978

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- Jaume Ferrer Aymerich: El 19 de maig de 1978 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Havia nascut el 4 de desembre de 1896 a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Josep Ferrer Grau, tintorer, i Amàlia Aymerich Ametller. Obrer tintorer com son pare, s'integrà molt jove en el moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 28 de desembre de 1920 es casà a Rubí amb Manuela Espert Patsi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes d'una operació.

***

Joan Llarch Roig dibuixat per Adrià Llarch Juanet

Joan Llarch Roig dibuixat per Adrià Llarch Juanet

- Joan Llarch Roig: El 19 de maig de 1987 mor a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i historiador llibertari Joan Alexandre Josep Llarch i Roig –el certificat de naixement cita erròniament el primer llinatge com Llach. Havia nascut el 4 de maig –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de maig– de 1920 al barri del Clot de Barcelona (Catalunya). Fill d'una família obrera militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos pares es deien Joan Blai Llarch Felisola, jornaler, i Anna Roig Fornés. Estudià amb Josep Vila Arcelós, a l'Institut Escolar del Clot, però hagué de posar-se a treballar amb 15 anys en una fàbrica del ram de l'aigua. Fou en aquesta època quan començà a implicar-se en les lluites obreres. Quan la Guerra Civil va ser cridat a files en l'anomenada «Lleva del biberó» i enquadrat, amb el grau de brigada de Companyia, en la I Companyia del IV Batalló de la 84 Brigada de la 60 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola lluità en la batalla de l'Ebre a Balaguer (La Noguera, Catalunya). Capturat per les tropes feixistes l'agost de 1938, passà dos anys a diversos camps de concentració (Bilbao, Deusto, Miranda de Ebro, etc.). En sortir hagué de fer un servei militar de càstig de cinc anys en l'exèrcit franquista. Un cop lliure i després de les represàlies, estigmatitzat, malvisqué amb treballs miserables (corredor de molles de recanvi, majorista d'específics, descarregador al moll, obrer del ram de l'aigua, venedor ambulant d'arengades, etc.) que compaginava amb la seva vocació autodidacta per l'escriptura. Aconseguí petites feines literàries (contes infantils, novel·les de l'oest, etc.) per encàrrec fent de negre per autors coneguts o fent servir pseudònims (Chuck Donovan, Chuck Dovan, Dan Melburn, Peter Kenn, S. S. Kent, Trevor Sanders, Santonix, Lloyd Sheridan, Marcus Silverman, etc.). Fou guionista de l'Editorial Ferma, especialitzada en còmics, i entre 1955 i 1972 va escriure guions per a la Ràdio Tambor. Arribà a escriure una cinquantena d'obres de temes d'allò més variat, des de novel·les de divulgació a biografies, passant per temes de crònica social crítica, literatura fantàstica i ciència-ficció. Especialment interessants són els seus relats i assaigs històrics sobre la guerra civil i el moviment anarquista. La major part de la seva obra fou publicada en castellà, però també conreà el català, idioma en el qual va començar a escriure, com ara la seva novel·la Memòria de la fosca nit (1982). En 1962 s'instal·là al barri barceloní de Sarrià, participant activament en la vida cultural i les reivindicacions populars de la barriada. Entre les seves obres, podem citar La ciudad de las cúpulas (1954), Los catorce hijos del Rey Malibán (1954), El Sol tiene hambre (1967, seleccionada per la Premi Planeta), Libro de oro del niño (1967), Llibre d'or de l'infant (1967), Barrio Chino (1968), La sirena perdida (1969), La batalla del Ebro (1971, diverses edicions), Esclava de la noche (1971), Así aman los espanyoles... (1972), La muerte de Durruti (1973, diverses edicions), Grandes exploraciones (1973), Las calles del pecado (1974), Mujeres públicas y otros pecados (1974), Los días rojinegros. Memorias de un niño obrero (1936) (1975), Batallones de trabajadores (1975), Morir en Madrid (1976), Casanova y compañía (1976), Cipriano Mera. Un anarquista en la guerra de España (1976, diverses edicions), La perdida (1977), Las primeras banderas (1977), Los dirigentes obreros (1977), El secuestro de la hija de Franco (1977), Extranjero en la tierra (1977), La perdida (1977), La trágica muerte de Companys (1978), Batallones de trabajadores (1978), Campos de concentración en la España de Franco (1978), Cantos y poemes de la guerra civil de España (edició, 1978) Obreros mártires de la libertad (1978), La tràgica mort de Companys (1979), Cuentos de la piedra negra (1979), El dictador no ha muerto (1979), Hildegart, la virgen roja (1979), Tempestad nuclear sobre España. Política-ficción (1979), Memòria de la fosca nit (1982), Gaudí. Biografia màgica (1982), Martin Luther King. Una vida por la paz (1982), El Apocalipsis profético de San Juan (1982), Dalí. Biografia màgica (1983), Negrín. ¡Resistir es vencer! (1983), La piràmide iniciàtica (1983), Charlie Rivel (1983), Franco. Biografía (1983), Historias de la Cataluña mágica (1986), Yakup (1987), etc. En 1983 l'escriptor Jordi Coca li va retre un homenatge en la seva obra Ni àngels ni dimonis. Joan Llarch Roig va morir el 19 de maig de 1987 a l'Hospital del Sagrat Cor de Barcelona (Catalunya) víctima d'una cirrosi hemàtica causada per una hepatitis mal curada a la postguerra, tot coincidint amb una vaga de metges del mateix hospital, i va ser enterrat al cementiri barceloní de Sarrià. Estava casat amb Filomena Rubio López. En 2001, per iniciativa veïnal, el Districte de Sarrià-Sant Gervasi li va dedicar els jardins que porten el seu nom al cantó de l'avinguda J. V. Foix. i el carrer Mendel.

Joan Llarch Roig (1920-1987)

***

Necrològica de Julia Rodríguez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de juliol de 1987

Necrològica de Julia Rodríguez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de juliol de 1987

- Julia Rodríguez Rodríguez: El 19 de maig de 1987 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julia Rodríguez Rodríguez, també coneguda com Juliette Rodríguez. Havia nascut el 3 d'agost de 1918 a la II Secció de Bordeus (Aquitània, Occitània). Sos pares, emigrants espanyols, es deien Félix Rodríguez, manobre, i Cayetana Rodríguez, domèstica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el 4 de novembre de 1944 es casà a Peçac amb l'anarcosindicalista exiliat Vicent Llansola Renau. Julia Rodríguez Rodríguez va morir el 19 de maig de 1987 a l'Hospital Saint-Martin de Peçac (Aquitània, Occitània).

Vicent Llansola Renau (1915-1996)

***

Jacques Ellul

Jacques Ellul

- Jacques Ellul: El 19 de maig de 1994 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques César Émile Ellul. Havia nascut el 6 de gener de 1912 al Districte II de Bordeus (Aquitània, Occitània). Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, Joseph Georges Ellull, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare, Marthe Mendès, fou filla d'una francesa i d'un portuguès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix i de pintura. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada «Histoire et nature juridique du mancipium». El 30 de juliol de 1937 es casà a Bordeus amb Yvette Simonne Lensvelt. Entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del «Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com ara Réforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la «perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologia és fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 al seu domicili de Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de «decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX.

Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul

***

Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Vicenç Sendrós Nolla: El 19 de maig de 1994 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joan Sendrós Nolla. Havia nascut el 5 de desembre de 1915 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Sos pares es deien Joan Sendrós Tomàs, pescador, i Maria Nolla González, obrera fabril. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista. Barber de professió, milità en la Secció de Barbers del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva ciutat natal. En 1936 combaté la insurrecció feixista i col·laborà en la revolució col·lectivista. Després s'enrolà voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena (Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys abans. El 7 de desembre de 1938 es casà a Vilanova i la Geltrú amb l'obrera Encarnació Torres Suárez. En 1939, amb el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra cap a Orà (Algèria) i d'allà marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després de passar per diversos camps de concentració, treballà en la construcció de la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on participà en la reconstrucció clandestina de la CNT durant l'ocupació nazi. En aquesta població conegué María Río, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de membre de la Comissió de Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de Propaganda del Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de 1994 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Ornolac e Ussat (Llenguadoc, Occitània), població on residia i on reposava sa companya. 

***

Julián Floristán amb sa companya Luisa Nieves González Gil (Royan, tardor de 1984)

Julián Floristán amb sa companya Luisa Nieves González Gil (Royan, tardor de 1984)

- Julián Floristán Urrecho: El 19 de maig de 1997 mor a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Havia nascut el 16 de març de 1905 a Haro (La Rioja, Espanya). Fill d'una família humil, sos pares es deien Leandro Floristán i Sabina Urrecho. Orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal de Solidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan (Poitou-Charentes, França). A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh –i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)– i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan, Urrechu, Florián, Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas, Nervio, Nuevo Aragón, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Sa companya fou Luisa Nieves González Gil. Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a l'Hospital de Royan de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França).

Julián Floristán Urrecho (1905-1997)

---

[18/05]

Anarcoefemèrides

[20/05]

Escriu-nos


Actualització: 19-05-24