---

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de "Die Einigkeit"

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels «sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els «sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de "La Bataille Syndicaliste"

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per l'amnistia: El 19 de juny de 1920 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Lió (Arpitània) un gran míting per demanar l'amnistia de sindicalistes i revolucionaris i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). L'acte va ser organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) i el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lió. En 1920 les presons franceses eren plenes de militants llibertaries i revolucionaris processats i condemnats després de la Gran Guerra per diversos motius (insubmissió, complot, bolxevisme, antimilitarisme, etc.). Hi van prendre la paraula Nicolas Berthet, del CDS de Lió; Burdet, del Comitè de Defensa dels Mariners (CDM); Henri Fourcade, de la Unió de Sindicats Obrers del Roine; Claude Journet, del Grup de «Causeries Populars» (Xerrades Populars); i Fernand Larapidie, del CDS de París.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

- Gervais Naudet: El 19 de juny de 1853 neix a Échalot (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Gervais Naudet. Era fill de Jean Baptiste Naudet, fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie Céline Naudet. Com son pare, es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es casà al XIV Districte de París (França) amb la modista Marie Augustine Peyriolle. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Vouillé de París. Entre 1884 i 1885 formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va ser un dels principals militants del moviment anarquista, prenent part activa en l'agitació dels obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els fusters de la construcció en el V Congrés Regional de la Unió Federativa del Centre. Signà la circular de la crida per l'exposició dels treballs dels alumnes dels curs professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la Construcció que se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels Artistes Independents, al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre del buró del Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de 1884, amb els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del SOFS  a Dinamarca, Suècia i Noruega a fi i efecte d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres organitzatives dels obrers d'aquests països, així com les tendències de la família socialista i establir relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de Fusters organitzà un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball del carrer Lévis del XVII Districte de París i ell va ser el president de la sessió a la qual assistiren unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes; la sortida del míting acabà en greus incidents, amb ferits i detinguts. El 22 i el 23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats fets a l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però altres companys patiren condemnes. En aquesta època vivia al número 201 del bulevard de Grenelle de París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra Sindical de Fusters, va denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de Fusteria, per difamació al sindicat dels fusters, però el IX Tribunal Correccional del Sena rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la subscripció de suport dels vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple. El seu nom figurava en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 18 del carrer Paul Émil de Saint-Maur (Illa de França, França). El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894, 1896 i 1901 figurava en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur. Gervais Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al número 22 del bulevard d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França, França).

***

Luis Bonafoux y Quintero

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Congé (Saint-Loubès, Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

- Émilie Lamotte: El 19 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Joséphine Lamotte. Sos pares es deien Joseph Henri Lamotte, gravador, i Ernesta Loigia Francesca Galli. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

František Gellner

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, Fráňa Šrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti života, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

- Eduardo de Guzmán Espinosa: El 19 de juny de 1909 neix a Villada (Palència, Castella, Espanya) l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán Espinosa. Sos pares es deien Mariano de Guzmán Torbado i Consuelo Espinosa Echenique. Als 10 anys s'instal·la amb sa família al barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb col·laboracions en diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo, i va fer de negre en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La Tierra (1930) per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys: sobre Casas Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la redacció de La Libertad, on ja treballava son germà Ángel, fins a començaments de la guerra que va marxar a la redacció del CNT i a la de Frente Libertario. Adscrit a la CNT per influència de Orobón Fernández, el gener de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre, portaveu de la CNT del Centre, que va mantenir fins el final de la contesa –últim número de 28 de març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va conèixer els camps de concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la presó de Yeserías (Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 –el mateix tribunal que va condemnar Miguel Hernández–, indultat el maig de 1941 –gràcies «a la virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»– i alliberat en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del Comitè Nacional de Manuel Amil en 1944 –segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari general– i que l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi sobre la repressió franquista. Després del seu alliberament va viure durant vint anys de traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions de cinema i escrivint literatura de consum –no menys de cent novel·letes policíaques (col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest publicades sota pseudònim: Eddie Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G. Brawn–, encara que patint la repressió, ja que va ser tancat un any a la presó d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen Bueno. En 1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969 va treballar per a l'agència mexicana de notícies i va col·laborar en prestigioses publicacions del moment (Índice, Tiempo de Historia, Triunfo). Va ser rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel María de Lera i Abraham Guillén i inicià un període d'intensa tasca com a escriptor amb notable èxit i també com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en qüestions taurines. Durant els últims anys de sa vida va presidir la Fundació Salvador Seguí. Ha estat redactor d'Historia Libertaria, col·laborador de Castilla Libre –director durant els trenta i els setanta–, La Hora de Mañana, Índice, Polémica, Tiempo de Historia, Tierra y Libertad de Mèxic, Triunfo, etc. També va participar en la Historia d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a part de la massa de novel·letes assenyalades –entre les que recordem Bill el salvaje, De cebo una mujer, Duelo de gigantes, La epopeya del oeste, Esto es gansterismo, John el audaz, Manos sucias, Me casé con una bruja, Muerte robada, ¡Pánico!, El pistolero, Sucedio mañana–, de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La España trágica (Madrid, 1932), 24 hores (Madrid, 1936), El confidente (Madrid, 1937), Teodora Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de Anselmo Lorenzo (Madrid, 1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales (Barcelona, 1938), Aurora de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia política de un año decisivo (Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid, 1973), Vida y muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per Fernando Fernán-Gómez en 1977), El año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España entre la Dictadura y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los asesinos (Madrid, 1976), La segunda República fue así (Barcelona, 1977), Historias de la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de Guzmán Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat.

***

Rafael Gutiérrez Caro

Rafael Gutiérrez Caro

- Rafael Gutiérrez Caro: El 19 de juny de 1912 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Gutiérrez Caro –a vegades el segon llinatge citat Cano. De família anarquista, son pare, Manuel Gutiérrez, va estar detingut en diferents ocasions, i sa mare es deia Isabel Caro. Fins als 13 anys assistí a l'escola i amb 15 començà a treballar de pagès, entrant a formar part del moviment anarquista, però militant alhora en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Perseguit per les seves idees, abandonà el seu poble natal buscant feina. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Carmona, Almeria, Alacant, La Manxa i en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Va ser detingut en diferents ocasions, com ara arran de la vaga general de 1932. També va fer feina de xofer. Quan esclatà la guerra de 1936, després d'haver sufocat la resistència feixista a Carmona, va lluitar a la Sierra Morena i al front malagueny amb la «Columna Andalusia-Extremadura», que va ajudar a organitzar, i comandà el «Batalló Ascaso» al front de Màlaga. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat cap del 280 Batalló de la 70 Brigada Mixta (antiga «Columna Espartacus») de la XIV Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment substituí Eusebio Sanz Asensio, amb el grau de comandant, al front de la 70 Brigada Mixta i intervingué en les batalles de Brihuega i de Brunete. Comandà la 149 Brigada Mixta i la XIV Divisió, en substitució de Cipriano Mera Sanz. L'octubre de 1937 va ser nomenat major de Milícies. El març de 1939 va fer costat el cop antiestalinista del coronel Segismundo Casado López. Amb el triomf feixista va ser capturat per les tropes franquistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Rafael Gutiérrez Caro va ser afusellat el 3 de juny de 1940 a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) i enterrat a la Fossa Comuna Núm. 21 del cementiri d'aquesta població.

Rafael Gutiérrez Caro (1912-1940)

***

Fernando Casanova Ramírez

Fernando Casanova Ramírez

- Fernando Casanova Ramírez: El 19 de juny de 1919 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista i resistent antifranquista, Fernando Casanova Ramírez, conegut com Curita. Sos pares es deien Juan Casanova Castro i Ana Ramírez Oliva i tingué dos germà (Antonio i Juan) i dues germanes (Juana i María). Nascut en una humil família pagesa, sos pares treballaven habitualment per a l'advocat i propietari Fernando Romero Vega. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, amb sos germans Antonio i Juan, s'afilià a organitzacions sindicals i polítiques d'esquerra. Quan a començaments de 1932 es creà a Villamartín la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'hi afilià i aquest mateix any va ser processat per agressió a la força armada. Quan el maig de 1933 va ser clausurat el centre anarcosindicalista local per ordre del governador civil, com a mesura preventiva davant la convocatòria d'una vaga nacional per part de la CNT, va ser detingut juntament amb altres cinc companys juntament amb els membres de la directiva confederal. Com que el centre anarcosindicalista patí reiterades clausures, a partir de 1933 nombrosos militants confederals s'acostaren a les Joventuts Socialistes, més radicals que la Unió General de Treballadors (UGT), que es reunien a la Casa del Poble. Acurçà distàncies amb els socialistes i el desembre de 1935, quan la CNT continuava clausurada, va ser elegit membre de la Junta Directiva de la UGT. El maig de 1936 formà part de la comissió nombrada per la UGT per a redactar les bases laborals de l'estiu que s'acostava. Sos altres germans, Antonio i Juan, acabaren en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) arran de la victòria del Front Popular en 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 els germans Casanova es van veure obligats a fugir. Fernando i Antonio aconseguiren escapar, però Juan va ser capturat i afusellat sense formació de causa. També van ser afusellats sa germana Juana i el seu espòs Manuel Zapata Jiménez. Fernando Casanova fugí el 21 de juliol de 1936 a Montellano (Sevilla, Andalusia, Espanya), on romangué fins que la localitat va ser ocupada pels franquistes. Posteriorment s'allistà com a voluntari en les Milícies Antifeixistes de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) i operà a Antequera, Alcalá del Valle, Cortes de la Frontera, Casares i Màlaga. Sobrevisqué a la conquesta de Màlaga a mans feixistes i pogué passar a Almeria (Andalusia, Espanya), on s'enquadrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'un període d'instrucció a Terque (Almeria, Andalusia, Espanya) i un temps de convalescència a l'Hospital-Balneari de Fortuna (Múrcia, Espanya), on fou intervingut d'una hèrnia, passà a lluitar al front de Terol (Aragó, Espanya) enquadrat en la 52 Brigada Mixta. Després de dos mesos a València, s'integrà en el 14 Batalló d'Obres i Fortificacions. A Madrid (Espanya) es posà a les ordres d'Antonio Piña Pérez, comandant del 140 Batalló de la 60 Brigada Mixta, destinat al sector clínic de la Ciutat Universitària. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser reclòs al camp de concentració madrileny d'El Pardo i el 28 d'abril va ser traslladat amb son germà Antonio a la presó de la Cilla de Villamartín. El 18 de novembre de 1939 els dos germans van ser enviats a la presó del Castell de Santiago de Sanlúcar de Barrameda (Cadis, Andalusia, Espanya), mentre se'ls instruïa el sumari pel delicte de «rebel·lió militar». El 28 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Sanlúcar, condemnat a 20 anys de presó i traslladat a la presó de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1944 va ser posat en llibertat condicional i desterrat a Higuera de la Sierra i Fuente del Rey, municipis de Jaén (Andalusia, Espanya), i l'any següent pogué retornar al seu poble natal de Villamartín.

***

Jean-Jacques Legois

Jean-Jacques Legois

- Jean-Jacques Legois: El 19 de juny de 1951 neix a Dieppe (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean-Jacques Yvon André Legois. Sos pares es deien André Jacques Georges Legois, obrer tipògraf i secretari del Sindicat del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT) de Dieppe, i Geneviève Jeannine Giberte Berthelot, empleada de la popular cadena d'hipermercats Prisunic. Durant els anys setanta participà en les activitats del Front Llibertari de Dieppe de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i a començament dels anys vuitanta s'integrà en el grup de la Federació Anarquista (FA) de Rouen (Alta Normandia, França). També fou un dels fundadors del grup anarquista «Clément Duval» de Dieppe. Fou l'administrador de Le Monde Libertaire, quan aquest periòdic s'imprimí a la zona de Dieppe. A finals dels anys noranta exercí de secretari general de la FA. Treballà de diferents oficis relacionats amb la mar a la zona portuària i fou delegat de personal per la CGT en les últimes dues empreses on treballà. Durant els últims anys de sa vida fou un dels animadors nocturns de l'Oeuvre Normande des Mères (ONM, Obra Normanda de les Mares), organització creada el novembre de 1942 per ajudar les dones maltractades i les embarassades mentre sos companys resten empresonats. També fou el president de la «Maison Jacques Prévert». Jean-Jacques Legois va morir el 23 de febrer de 2011 a l'Hospital de Rouen (Alta Normandia, França) i fou incinerat el 4 de març en aquesta població.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 19 de juny de 1935 mor a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasions Barra. Havia nascut el 3 d'octubre de 1881 a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses ocasions la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En els últims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

Francisco Merino Osuna

Francisco Merino Osuna

- Francisco Merino Osuna: El 19 de juny de 1939 és afusellat a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Merino Osuna. Havia nascut en 1916 a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Merino i Inés Osuna. Pagès de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de les milícies confederals que defensaren Castro del Río, última població que quedà lleial. Després de la caiguda del poble a mans franquistes, formà part del nombrós grup d'habitants que es van replegar a Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya), on s'integrà en la 25 Agrupació de Milícies Populars de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola amb la qual va combatre durant dos anys al front de Ciudad Real (Castella, Espanya). El 15 d'abril de 1938 es casà amb Carmen Trujillo García. A finals de l'estiu de 1938 va caure malalt de bronquitis aguda i va ser enviat a la Unitat d'Infanteria del Centre de Reclutament de Instrucció i Mobilització Núm. 4 (CRIM Núm. 4) de Jaén, on restà fins el final de la guerra. A començament d'abril de 1939, portant un salconduit signat el 22 de març de 1939, retornà a Castro del Río, on reprengué sa vida a la Venta del Chano amb sa companya i son fill Francisco Merino Trujillo, nascut mesos abans. A començament de maig de 1939, després d'haver estat reconegut per un feixista, va ser detingut a Castro del Río. Jutjat per «rebel·lió militar», el 13 de maig de 1939 va ser condemnat a mort per un consell de guerra. Francisco Merino Osuna va ser afusellat el 19 de juny de 1939 al cementiri municipal de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. Sa vídua va rebre pressions perquè signés un document on es deia que son company havia finat de mort natural, document que es negà a firmar. Dos anys després de sa mort, va ser condemnat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques per «responsabilitat política de caràcter greu» a una multa de 100 pessetes.

***

Joseph Sigward (assegut a l'esquerra) amb sa família (Bessèja, 1906)

Joseph Sigward (assegut a l'esquerra) amb sa família (Bessèja, 1906)

- Joseph Sigward: El 19 de juny de 1945 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Joseph Sigward –a vegades el llinatge citat erròniament Sygward. Havia nascut el 27 de maig –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig– de 1868 a Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Era fill de François Sigward, vidrier, i Célina Mazard, domèstica. Nascut en una família els ancestres de la qual eren vidriers alemanys de la Selva Negra, son pare era un monàrquic legitimista que volgué fer del seu fill un religiós. Es guanyà la vida ben igual que els seus avantpassats, treballant de bufador de vidre, però per reacció a son pare, esdevingué lliurepensador i anarquista, arrossegant son germà petit Melchior Sigward a la lluita revolucionària. Milità en el grup anarquista de Rive-de-Gier (Forez, Arpitània) i en 1892 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Vidriers d'aquesta població. En 1892 s'encarregà de recaptar fons per als miners den vaga de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Emigrà a Itàlia, on en 1895 va ser nomenat administrador de la Cooperativa de Consum dels Vidriers de Liorna (Toscana, Itàlia). En 1896 va ser delegat de Pisa (Toscana, Itàlia) en el congrés dels vidriers. De bell nou a França, en 1896 va ser nomenat secretari del Sindicat de Vidriers de Panchòt (Boissa e Panchòt, Llenguadoc, Occitània) i en 1901 del Sindicat de Vidriers de Rive-de-Gier. En 1903 va ser delegat en el Congrés de «La Libre Pensée» celebrat a Roanne (Forez, Arpitània). En 1905 va ser un dels fundadors de la «Universitat Popular», de la qual va ser secretari. Freqüentà els cercles intel·lectuals i va fer amistat amb l'escriptor i polític radical Édouard Herriot. Entre 1904 i 1915 fou secretari de la Secció Federal dels Sindicats de Vidriers del Sud-Est, que havia estat fundat en 1902, i un dels dirigents de la Borsa del Treball de Rive-de-Gier. En aquests anys organitzà i assistí a nombrosos congressos federals dels obrers vidriers –Rive-de-Gier (1905), Albi (1906), Reims (1907), Le Tréport (1909), Vierzon (1910), Fourmies (1912), Chambon-Feugerolles (1916), etc.–, així com a congressos internacionals (Alemanya, Bèlgica, Espanya, Portugal, Regne-Unit, Suïssa, etc.). En 1908 va ser un dels fundadors de la Cooperativa de Consum «La Ruche Syndicaliste» i entre 1914 i 1920 fou secretari de la Borsa del Treball. Durant la Gran Guerra, en 1917, assistí al Congrés Federal de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el juliol de 1918 al de Versalles-París. En 1917 s'encarregà de reconstituir diversos sindicats (Andrézieux, Bessèja, Châlons-sur-Marne i Montleçon). Arran del moviment revolucionari de maig de 1918 i la detenció dels seus dirigents, ell, membre de la majoria confederal i considerat per les autoritats com «patriota» i no sediciós, va encapçalar el sindicalisme corporatiu. Hostil al sindicalista pacifista Clovis Andrieu i al seu cercle, va ser un dels que orquestraren la campanya contra Jean Morin de 1919. Va ser un dels administradors de la Vidrieria Obrera Cooperativa «La Fourmi» de Rive-de-Gier, creada el març de 1919. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1919, com a secretari del Sindicat Nacional de Vidriers, assistí al XVI Congrés de Vidriers celebrat a París, on va proposar la creació de seccions nacionals d'ofici o sindicats nacionals, proposta que va ser acceptada. Durant la postguerra s'integrà en l'acció política i entre 1919 i 1925 fou regidor municipal socialista de Rive-de-Gier de l'alcalde Claude Drivon. Esdevingué a París secretari de la Federació Nacional dels Vidriers i mantingué la secretaria del Sindicat Nacional de Vidriers, a més de ser administrador la Cooperativa «La Verrerie» que es va crear a Roanne. Quan l'escissió confederal de 1922, restà dins la Confederació General del Treball (CGT). En 1924 presidí el sindicat de Rive-de-Gier i en 1929 fundà i dirigí, fins a 1938, la Secció d'Extreballadors No Pensionats de Rive-de-Gier. En 1936 va ser delegat de la fàbrica de vidre «Souchon-Neuvesel». En 1939 l'escriptor antifeixista, i comandant de les «Brigades Internacionals» durant la guerra civil espanyola, Ludwig Renn, evadit d'un camp de concentració del Migdia, es va refugiar a casa seva. En 1943 va escriure les seves memòries «Au fil des jours ou ma vie de travailleur. Plus de cinquante années de vie militante et de propagande socialiste, syndicaliste, coopérative en France et à l’étranger», que resten inèdites. Sa companya fou Marie Christine Scheirmann. Joseph Sigward va morir el 19 de juny de 1945 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1974

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 19 de juny de 1974 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Havia nascut el 24 de novembre de 1894 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).

***

Autoretrat d'Artur Ballester Marco

Autoretrat d'Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 19 de juny de 1981 mor a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Havia nascut el 3 d'agost de 1892 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Francisco Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat –el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com ara El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe; Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas; Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad; Campesino: éste es tu puesto; El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria; Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio, Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie «Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la «Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

***

Senya Fléchine (ca. 1927)

Senya Fléchine (ca. 1927)

- Senya Fléchine: El 19 de juny de 1981 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). Havia nascut el 19 de desembre de 1894 a Achtyrka (Sumy, Ucraïna) en una família jueva. En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie. L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Necrològica de Justo Boltaina Dolz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de setembre de 1991

Necrològica de Justo Boltaina Dolz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de setembre de 1991

- Justo Boltaina Dolz: El 19 de juny de 1991 mor a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Justo Boltaina Dolz. Havia nascut el 6 d'agost de 1906 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Blas Boltaina i Pilar Dolz. Militant de la Confederació Nacional del Treball, fou empresonat arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Aragó. Durant la Guerra Civil fou milicià en la «Columna Durruti» fins al final de la contesa. Exiliat a França, continuà militant en la CNT de L'Avelanet fins a la seva mort. Justo Boltaina Bolz va morir el 19 de juny de 1991 a l'Hospital Pays d'Olmes de L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània).

***

Quatre anarquistes. D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

Quatre anarquistes. D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

- Jas H. Duke: El 19 de juny de 1992 mor a Melbourne (Victòria, Austràlia) el poeta anarquista James Herriott Duke, conegut com Jas Duke o Jim Duke. Havia nascut el 16 d'octubre de 1939 a Ballarat (Vitòria, Austràlia). Sos pares eren dos mestres d'escola descendents d'escocesos i d'irlandesos. En els anys cinquanta sa família es traslladà a Melbourne (Victòria, Austràlia). Gran aficionat als escacs, treballà principalment com a dibuixant i auxiliar de laboratori del Departament d'Abastaments. A partir dels anys seixanta es declarà anarquista. Ressentit per la política australiana, marxà primer als Estats Units i després a Anglaterra. A Londres entrà en contacte amb el grup de Freedom Press i va fer especial amistat amb Albert Meltzer. Amb un altre australià, Ted Kavanagh, muntà la llibreria Wooden Shoe, però finalment hagué de tancar perquè el negoci no resultà rendible. Molt influenciat pel moviment dadaista, especialment pels collages de Kurt Schwitters i per Raoul Hausmann, va escriure el pamflet Dadaism, publicat per Coptic Press. Amb sa companya, l'alemanya Anna Blume, i Mat Kavanagh, s'instal·là a Brighton (East Sussex, Anglaterra). La relació acabà en un trio amorós, però finalment Blume tornà a Alemanya. Freqüentà les reunions del Brighton Anarchist Group (BAG, Grup Anarquista de Brighton) i les reunions obertes a l'aire lliure a Fishmarket Hard, organitzades per John Upton i Richard Miller, que consistien en lectures de poesies, muntatges artístics i teatre de carrer satíric. Fou un actor assidu de les pel·lícules experimentals i underground de Jeff Keen. També col·laborà artísticament amb el Brighton Combination Arts Lab i realitzà diversos happenings (Dada!, Onward Christian Soldier, etc.) i exposicions de fotografia. En 1968 publicà el llibre 1649. Entre 1968 i 1974 edità Archduke i entre 1969 i 1970 Brigthon Head and Freak Mag. En 1972 retornà a Austràlia i realitzà nombrosos recitals poètics sota el nom de Jas H. Duke. Formà part del Collective Effort Press i col·laborà en la revista poètica 925 (1978-1983), feta per la població treballadora i sobre el món del treball. En aquests anys es guanyà la vida com a dissenyador i després com a funcionari, redactant informes tècnics en la Junta Metropolitana d'Obres de Melbourne. En 1978 publicà la novel·la surrealista Destiny wood i en 1981 participà en la I Visual Poetry Anthology of Australia amb una obra de poesia visual titulada Missing forms. Entre 1982 i 1992 col·laborà en la revista artística NMA. En 1986 publicà, amb Peter Lyssiotis i Vivienne Méhes, el llibre Industrial Woman i en 1987 s'edità el seu últim llibre Poems of war and peace, considerat la seva obra mestra. Jas H. Duke va morir el 19 de juny de 1992 al St. Vincent’s Hospital de Melbourne (Victòria, Austràlia) d'un atac de cor a resultes d'un accident que li va fracturar una cama.

***

Paul Chenard fotografiat per Rolland Didier

Paul Chenard fotografiat per Rolland Didier

- Paul Chenard: El 19 de juny de 1993 mor a Ceton (Baixa Normandia, França) el propagandista anarcoindividualista Paul Ernest Chenard –també signà com Chaul Chenille, Pol Chenille, Pol Chenard o Paulo Chenard–, conegut simplement com Polo. Havia nascut l'1 de maig de 1932 a Redon (Bro Gwened, Bretanya). Fill d'una família anarquista; son padrí va ser un blanquista que es passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard père, cofundador de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i col·laborador de Le Monde Libertaire, i sa mare es deia Alphonse Marie Bougouin. Paul Chenard milità en el grup del XIV Districte de París de la Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de Metal·lúrgics de Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el pseudònim de Le Père Peinard col·laborà regularment en Le Monde Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du Père Peinard» de Radio Libertaire de París. En 1969 s'encarregà de l'edició de La morale anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a París l'únic número de Fais pas le zouve! Journal antimilitariste unique et gratuït, à distribuer, à comenter et à afficher, òrgan del Grup Llibertari «Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat per «propaganda antimilitarista i crida a la deserció». Trobem articles seus en L'Insurgé, L'Organisation Libertaire, La Rue, entre d'altres. També col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans du Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista anarquista tintat de sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juny de 1993 a la Residència Neyret de Ceton (Baixa Normandia, França), fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència de nombrosos companys.

Paul Chenard (1932-1993)

***

Luis Arrieta de las Heras

Luis Arrieta de las Heras

- Luis Arrieta de las Heras: El 19 de juny de 1997 mor a Trapagaran (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Havia nascut el 7 de març de 1920 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Era fill de Luis Arrieta i de Matilde de las Heras. Visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el «Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre –on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes–, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio Alcubilla, amb qui tingué tres fills (Evelio, Óscar i José Luis). A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys –en total una vintena de vegades– per la seva activitat militant –fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris–; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 al seu domicili de Trapagaran (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat al cementiri de La Arboleda de la localitat.

***

Ugo Gobbi al seu ambulatori de Rimini

Ugo Gobbi al seu ambulatori de Rimini

- Ugo Gobbi: El 19 de juny de 2012 mor a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. Havia nascut el 21 de maig de 1921 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés «Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

Ugo Gobbi (1921-2012)

---

[18/06]

Anarcoefemèrides

[20/06]

Escriu-nos


Actualització: 19-06-24