|
---
Anarcoefemèrides del 19 d'agost Esdeveniments
- Surt La Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella –que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista– i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya». ***
Portada del primer
númer d'Spanish
Revolution - Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de
1936
surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal
anarquista Spanish Revolution. A bulletin
published by
the United Libertarian Organizations. Editat per la
coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució
espanyola i la guerra
civil. L'ULO va ser una organització creada ad
hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat
d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU,
Unió General de
Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa;
editora de Dielo Trouda),
Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura
Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. Olay va
deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois,
EUA) i es
traslladà a Nova York, on muntà una oficina
propagandística a la part baixa de
la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el
suport de tres
representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO
organitzà
nombrosos mítings de masses i actes públics de
tota mena a moltíssimes ciutats
nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser
enviats al moviment
llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal
de l'ULO va ser la
publicació d'Spanish Revolution,
que
comptà amb una política editorial
col·lectiva i per aquest motiu els articles
no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a
l'obra
constructiva de la Revolució espanyola (les
col·lectivitzacions agrícoles i
industrials, la funció dels comitès
revolucionaris, l'educació,
l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes
i
anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries,
«Mujeres Libres», Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes
militars de la guerra civil que
no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de
diferents textos publicats per la premsa llibertària de la
Península (Amigo del Pueblo,
CNT, Fragua
Social, Frente Libertario,
Juventud Libre, Nosotros,
Nueva España Antifascista,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.), però també
estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura
Proletaria, L'Espagne Antifasciste,
L'Espagne Nouvelle, Le
Libertaire, La Lutte Ouvriere,
Manchester
Guardian, New Statesman and Nation,
New Times, Le
Réveil, La
Révolution
Prolétarienne, Spain and
the World,
etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les
pàgines d'aquesta
publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren
crítiques a les
polítiques progovernamentals de les organitzacions
llibertàries espanyoles i a les
seves posicions, considerades «toves», davant els
estalinistes i la seva
contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes
vegades donessin veu al
sector dissident de la Revolució llibertària, com
ara les Joventuts
Llibertàries, els «Amics de Durruti» o
grups importants de la FAI. Spanish Revolution
va publicar 36
números, l'últim l'1 de maig de 1938, i
deixà d'editar-se quan el Govern
comunista de Juan Negrín López
s'assentà fermament al poder i la
contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968
l'editorial Greenwood
Reprint Corporation en va treure una edició
facsímil.
Naixements
Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889 - Adolphe
Defreville: El 19 d'agost de 1854 neix a Vinneuf
(Borgonya, França)
l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Sos pares es deien Louis
Pierre
Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels
ferrocarrils de Lió (Forenz,
Arpitània), i Joséphine Denis. Es
guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles.
El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya,
França) amb la jornalera
Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al
número 51 del carrer del Temple
de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i
per fugir
sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part
dels grups anarquistes
de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay,
Charles
Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de
presó i a 16 francs de
multa per cops al comissari central de policia i al guardià
de la pau Cligny
durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres
dies abans. En aquesta
època vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin
de Creney-près-Troyes
(Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per
ultratjar i amenaçar
el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i
ferides a una veïna seva
anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al
número 3 del carrer
Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898
marxà cap a Montereau-Fault-Yonne
(Illa de França, França) amb la finalitat de
liquidar l'herència paterna.
Instal·lat a París (França),
treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El
18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de
l'anarquista Liard-Courtois a
Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe
Defreville va ser
recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de
tramvies de la Porta
d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al
metge Warin, el
diagnosticà «misèria
psicològica» i va ser admès a
l'Hospital de la Caritat de
Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre
de 1910. ***
Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894) - Alfred Grugeau:
El 19 d'agost de 1864 neix a Tours (Centre, França)
l'anarquista Alfred
Alphonse Grugeau. Sos pares es deien François Grugeau,
sabater, i Marie
Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores.
Treballà, com son pare, de
sabater a París (França). El 7 de març
de 1894 va ser detingut, juntament amb
altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste
Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard,
Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph
Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel), Charles Vallès–, en una
operació policíaca molt violenta
orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la
III
Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret que havia regentat l'anarquista Louis
Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11
del carrer Ramey
de París, lloc de reunió del moviment llibertari.
El seu domicili, al número
4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a
comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat
a les autoritats
judicials que el van inculpar d'«associació
criminal» amb altres anarquistes.
L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de
juny de 1895 el seu
cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un
germà seu,
també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer
Pyrénées, ambdós es
posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els
anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant,
tot insultant el president de la República Sadi Carnot;
Nicoud intentà
treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests
fets, el 26 de juny de
1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la
inculpació de «cops i
ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de
desembre de 1894 figurava en
un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos
anys
després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i
aleshores vivia al
número 26 del carrer Duris. També en 1901
figurava en un altre registre policíac.
El seu últim domicili fou al número 4 de
l'Impasse Questre del XI Districte de
París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a
l'Hospital Tenon del XX
Districte de París (França). ***
Joan Montseny Carret - Joan Montseny Carret: El 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, Joan Montseny, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, Maria Carret, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942 al seu domicili del llogaret de La Charrière. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc. ***
Foto
policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894) - Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel, Bechnel, Berknell o Becknel. Sos pares es deien Pierre Delorme, filador, i Jeanne Gerin, jornalera. Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i, a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Léon Marie (16 de març de
1894) - Léon Marie: El
19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia,
França; actual
Houlgate) l'anarquista Léon Louis Armand Marie. Sos pares
es deien Louis Joseph Marie, serraller, i Émilie
Julie Duval. Es guanyava la vida
com a obrer
especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al
número 8
del passatge Vanves de París (França). El 16 de
març de 1894, a resultes de la
mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans
quan intentava posar una bomba
a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb
altres 11 persones
i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a
Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera
Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de
París. Léon Marie va morir el 24 de
març de 1913
al seu domicili de Clamart (Illa de França,
França). ***
Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930) - Pierre-Jules
Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger
(Algèria) el militant anarquista i
antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon.
Nascut en una família burgesa jueva, sos pares es deien Michel Ruff, empleat, i Puna Dreyfus. Va llicenciar-se en
Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i
sa família per a militar en
el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta
i fent
classes particulars. En 1904 col·laborà en la
revista anarquista Libre Examen,
editada a París per Ernest
Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses
condemnes per propaganda
anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat
per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de
presó per «provocació a
la desobediència i a la mort dirigida a militars»
arran de la publicació d'un
manifest contra la matança d'obrers sabaters de
Raon-l'Étape (Lorena, França)
el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de
la
Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment
Anarquista. Detingut
amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de
reclusió
per «provocació a la mort, a l'incendi i al
pillatge». L'agost de 1915 signà,
amb Louis Lecoin, la crida Aux
anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes,
als
sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916,
però va ser
detingut un mes més tard amb Lecoin per la
distribució del pamflet pacifista Imposons
la paix! («Imposem la pau!»).
L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a
15 mesos
de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un
número clandestí de Le Libertaire.
Després de la guerra, continuà
col·laborant en Le Libertaire
i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se
al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser
detingut i
tancat a la presó parisenca de la Santé, on
romangué sis mesos sota l'acusació
d'haver signat un article contra Clemenceau sota el
pseudònim d'Epsilon.
Entre el 12 i el 13 d'abril de
1936 va prendre part en el congrés de la Unió
Anarquista (UA), on presentà un
informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la
Comissió Administrativa.
Durant l'ocupació alemanya participà en diverses
assemblees generals del
Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet
d'haver
expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i
internat
l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de
concentració de
Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574
(Block 6), d'on no va
tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de
1945, el
dia abans de l'alliberament del camp per les forces
britàniques. Son germà Paul
Ruff (Charles Lussy) fou un destacat
militant comunista i socialista. Pierre-Jules Ruff
(1877-1945?) ***
Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946) - Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Sos pares es deien Pietro Zaccaria i Maria Badini. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Cesare Zaccaria (1897-1961) ***
Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin - Albin Cantone: El
19 d'agost de 1888 neix a Vigliano (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Albino Augusto
Cantone, més conegut com Albin
Cantone o simplement Albin.
Sos pares es
deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar,
començar a treballar
amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905
s'instal·là a Lió on s'havia
establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914
treballà de manobre en
diverses feines. Després va fer feina, com son
germà, de torner metal·lúrgic a
Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot
sol el francès i visqué amb una
companya, coneguda per tothom com Albine.
En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand,
descobrí el pensament
anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància
que li va fer perdre
tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de
l'exèrcit quan la Gran Guerra. En
aquests anys visqué al número 4 del carrer
Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i
en 1916 tingué de veïnat l'anarquista
André Roulot (Lorulot)
Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys,
especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la
poesia, la
crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918
va publicar la revista Les
Glaneurs i va participar en altres publicacions
periòdiques, com ara Les
Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La
Brochure Mensuelle
o Semeur. Durant els anys vint es va veure
seduït per la Revolució
russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis
brefs, on realitzà el retrats i les biografies
d'anarquistes coneguts (E.
Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel
Devaldès, Piotr Kropotkin, André
Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És
autor de Religion
(1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits
de militants
révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de
càncer d'estomac l'11 de
maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez,
Arpitània),
acompanyat per son germà. Un mes després de la
seva mort, Léo Claude va
publicar el fullet Albin publiciste,
poète,
critique et dessinateur (1888-1929). ***
Fernando
Sancho Gracia - Fernando Sancho
Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón
(Terol, Aragó, Espanya) el
republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia.
Sos pares es deien Manuel Sancho Casan i María Gracia Marín. Moliner com son pare,
gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant
la II República espanyola
freqüentà el Casino Republicà,
s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista
(PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid
de la Cuba (Saragossa,
Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els
pagesos més pobres.
Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de
la Cuba va ser controlat per
les milícies anarquistes i adscrit al Consell
d'Aragó. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà com a regidor en el Consell
Municipal de la població. Quan l'11 de març de
1938 les tropes feixistes
ocuparen la població, aconseguí fugir cap a
Barcelona (Catalunya), però sa
companya i sos infants restaren a la població. El gener de
1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses
frontereres a
Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de
1940 va ser enviat amb la seva
companyia a les tasques de reforç de la
«Línia Maginot». Capturat pels
alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort
i després a l'Stalag
XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de
gener de 1941 va ser
enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) sota la
matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la
matrícula 10.617, va ser
traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir
el 2 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta
Àustria, Àustria). Fernando Sancho
Gracia (1898-1941) ***
Vittorio
Malaspina - Vittorio Malaspina:
El 19 d'agost de 1904
neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i
comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia
Garibaldi. D'antuvi
milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a
Sanremo i es guanyava la vida en
el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En
1921 s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen erròniament l'11 de juny– de 1928 al seu
domicili de Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges. Vittorio Malaspina (1904-1928) ***
Liberto
Bernabéu Vilaplana - Liberto Bernabéu
Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona
(Catalunya) el maçó, anarquista
i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares,
militants
anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores
Vilaplana Abad. A
començament dels anys trenta regentava un quiosc de
periòdics i fou un dels
iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics
«El Apoyo», fundat en 1932 i
que s'adherí a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant el «Bienni
Negre» republicà (1933-1935), fugint de la
repressió, s'establí a Palma (Mallorca,
Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la
maçoneria, sota el
nom simbòlic de Besnard,
formà part
de la lògia «Pitàgores» de
Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936,
s'establí a Alacant (Alacantí, País
Valencià), on formà part de la lògica
«Numància» d'aquesta ciutat, on
arribà al tercer grau i assolí el
càrrec de
«Garant de la Pau i l'Amistat». En aquesta
època treballava de mecànic i estava
casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una
mestra de primària alacantina, que
restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar
feixista de juliol
de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari
provincial de
la CNT d'Alacant. També exercí el
càrrec de president de la Federació Local de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
assolí responsabilitats en la Direcció de
Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà
Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal
destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la
«Caserna Berthezene» del camp
de concentració d'Orléansville (actual Chlef,
Chlef, Algèria) i després a Orà,
i finalment ambdós acabaren al camp de
concentració Camp Morand (Boghari,
Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan
s'establiren a Alger.
En 1942 muntà a Orà un taller de
reparació de màquines d'escriure de la
companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat
inspector mecànic de la
«Remington Rand» a Alger. A Algèria
tingué com a companya Conchita Pons. El
gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de
responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963,
acollint-se a les lleis de
repatriació, retornà a la Península,
establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu
Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó,
País Valencià). ***
Necrològica
de Francesc Aguilar Cartes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de març de 1973 - Francesc Aguilar Cartes: El 19 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 25 d'agost– de 1908 neix a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Aguilar Cartes. Sos pares es deien Joan Aguilar Cabanes, mariner, i Jacinta Cartes Matamoros (Cinta). Quan era jove emigrà a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Pescador d'altura de professió, milità, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per mor de la seva participació en diverses vagues, va ser inscrit en la llista negra («Pacte de la Fam») de la patronal pesquera. El juny de 1931 assistí com a delegat de Balaguer (Noguera, Catalunya) al III Congrés de la CNT celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès). Posteriorment va ser enrolat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat el 24 de desembre de 1939 a les feines de fortificació de la «Línia Maginot» a Vendresse (Xampanya-Ardenes, França). Quan l'Ocupació, el juny de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Gurs, enquadrat en el 722 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), on amb altres espanyols s'encarregà d'enterrar la vintena de jueus interns que morien diàriament. El maig de 1941 va ser enviat amb el 722 GTE per a tasques forestals i per a fer carbó a Era Varelha (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment aconseguí passar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Versalles (Illa de França, França), on visqué al número 19 del carrer Vieux Versailles. A començament de 1948, amb Juan Aguilar i Francisco Delgado, ocupà la secretaria de la Federació Local de Versalles de la CNT. Posteriorment s'establí a Lorda, on treballà d'obrer en una fàbrica i continuà militant. Sa companya fou Maria Ramon, amb qui tingué una filla (Rosa). Després d'una llarga malaltia, Francesc Aguilar Cartes va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1973 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Langelle d'aquesta població. ***
Artese
Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004) - Artese Benesperi: El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de «redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles. ***
Necrològica
de Josep Corominas Vilaseca apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 de setembre de 1971 - Josep Corominas Vilaseca: El 19 d'agost de 1916 neix a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –algunes fonts citen erròniament a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Corominas Vilaseca. Sos pares, emigrants catalans, es deien Josep Valentí Agustí Corominas, agricultor, i Francesca Teresa Emmanuela Vilaseca. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries a Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a La Plée (Basse-Goulaine, País del Loira, França) i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. El 10 d'agost de 1946 es casà a Nantes amb Yvonne Jeanne Louise Carel. Després d'una llarga malaltia, Josep Corominas va morir el 4 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de setembre– de 1971 a l'Hospital General de Nantes (País del Loira, França). ***
Carnet
de la CNT - Esteban Navarrete Berbel: El 19 d'agost de 1916 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. Sos pares es deien Patricio Navarrete Sánchez i Eladia Berbel Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on refusà votar la moció de condemna de la tendència «col·laboracionista». En 1947 va ser detingut i empresonat a conseqüència d'un cas d'atracament. Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 al seu domicili de Dieulouard (Lorena, França). Sa companya, Suzanne Hulo, va morir el 12 de març de 2020.
Defuncions
Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH] - Louis Héritier:
El
19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista, i després
destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut
el 19 de març de
1862 –algunes fonts citen el 25 de març de
1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es
guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a
París (França), on es relacionà
amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de
1880 se
li va decretar l'expulsió de França. Durant un
míting celebrat el 18 de març de
1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent
atemptat
mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels
magnicides, però,
encara que va ser escoltat per la policia, no va patí
represàlies. L'agost de
1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges
Herzig, F.
Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L.
Dupraz),
d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr
Kropotkin. En 1883,
després de la prohibició de l'aferrament d'un
gran cartell roig redactat en
francès i en alemany fent una crida a la
commemoració de la Revolució alemanya
de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar
sense autorització
un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió
pública per al 17
de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar
cartells, fet que va
provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de
Ginebra;
detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant
mèdic rus
Pierre Laquière, restà algunes setmanes
empresonat. El 5 de setembre d'aquell
any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys
processats, i
alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals
suïsses el
consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean
Grave, Antoine
Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de
subsistència,
vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava
en un
llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya
(Berlín i Magdeburg),
on entrà en contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà
part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg,
fundà aquell any el
Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista
Ginebrí).
Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a
delegat del POSG al II
Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants
Socialistes que se
celebrà a Ginebra. En aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser
nomenat diputat al Gran Consell de la República i
Cantó de Ginebra i treballà
al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud,
Suïssa). És autor de
Une honte pour notre pays. Brochure
écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée
sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5
novembre 1892) (1892), Jean-Paul
Marat avant 1789 (1896) i Geschichte
der französischen Revolution von 1848 und der zweiten
Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm
Eichhoff i
Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del
socialisme
reformista suís, Louis Héritier va morir
tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). ***
Georges Darien - Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut el 6 d'abril –oficialment el 7 d'abril– de 1862 al VII Districte de París (França). Fill d'una família protestant, sos pares es deien Honoré Charles Émile Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise Chatel. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa –destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis Latuile. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI Districte de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire. ***
Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894) - Ernest Ferter: El
19
d'agost de 1923 se suïcida a Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França)
l'anarquista Ernest Charles
Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–,
conegut com Terbert. Havia nascut
el 22 de desembre –algunes fonts policíaques i la
partida de defunció citen
erròniament el 23 de desembre–
de 1862 a Melun (Illa de França, França). Sos
pares es
deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine
Bonvallet. Es guanyà la
vida com a fumista a París (França). En 1888 la
seva assistència a reunions
anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de
1888, amb
el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos
periòdics contraris a
la política de Georges Boulanger (Le
Radical, Le Rappel) amb
la
finalitat de fer col·lectes per a treure diners per
organitzar actes del moviment
antiboulangista. A començament de 1890 sembla que
participava amb el grup «Les
Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de
diners. El 16 d'abril de
1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per
«robatori». En 1891 la
policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara
les del «Cercle
Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16
d'abril de 1891,
amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va
pronunciar
contra l'organització d'un congrés internacional
llibertari. A partir de 1891
entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant
d'estufes del carrer
Rivoli de París. En aquesta època
mantingué contacte amb els anarquistes Claude
Margerand (Margeron) i amb
Benoît
Chevenet (Chalbret), un dels autors
del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine,
Illa de França, França). També
participava, segons informes policíacs, en les
reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges
de Bourgogne» dels
V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de Policia
ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». Detingut durant la gran agafada
antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili,
al
número 58 del carrer Mazarine de París, va ser
infructuós. Segons els informes
policíacs, des de feia uns mesos només feia
propaganda als cafès i als
restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una
gran influència» i no
tenia la reputació de ser «un home
d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon i dos
dies després va ser interrogat pel jutge
d'instrucció Franqueville qui el va
inculpà d'«associació
criminal» i el tancà aquell mateix dia a la
presó
parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge,
declarà que no
era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres
anys; el 6 de
juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la
requisitòria
definitiva del procurador de la República del 27 de juny de
1895 es feia constar
que havia freqüentat els grups revolucionaris, però
que en l'actualitat
treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent
que l'acusació no es
podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va
sobreseure el cas el 4 de
juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de
recapitulació d'anarquistes
de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials
feien
constar que només freqüentava les reunions de
manera intermitent. En aquesta
època treballava de negociant en vins i estava solter.
Caigut en l'alcoholisme
i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19
d'agost de 1923 penjat amb
un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número
32 de la carretera
de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). ***
Locals
de Régéneration,
al número 27 del
carrer de la Duée de Paris (març de 1907). - Albert Gros: El 19
d'agost de 1933 mor a Villejuif (Illa
de França, França) l'anarquista
neomaltusià Joseph Albert Gros. Havia nascut el
8 de febrer de 1881 a Sant Julian e Chaptuèlh
(Alvèrnia, Occitania). Sos pares
es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902
col·laborà en el
periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des
ennemis de l'autorité,
publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del
moviment neomaltusià i
eugenèsic, col·laborà amb
Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la
Régénération Humaine» (Lliga
de la Regeneració Humana), creada pel segon
l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros,
la
ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva
pròpia organització
«Génération Consciente» i
Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí
la revista parisenca Le Malthusien. Revue
néo-malthusienne et eugéniste,
de la qual encara es publicà un altre número el
gener de 1920, i que era
continuació de Régéneration
(1896-1908). En 1921 vivia al número 51
del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents
ocasions per
«propaganda anticoncepcional». Sa companya fou
Blanche Emilienne Deffrenne. Albert
Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de
França, França). ***
Sebastián Oliva Jiménez - Sebastián Oliva
Jiménez: El 19 d'agost de 1936 és assassinat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya) el destacat anarquista i anarcosindicalista Sebastián Oliva Jiménez.
Havia nascut cap el 1880 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) en una família
d'internacionalistes. Establert des d'infant a Jerez de la Frontera, es guanyà
la vida com a viticultor, alhora que ajudava sa mare en la sastreria que
regentava. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a
orador i propagandista, escampant les seves activitats arreu dels camps
andalusos, a més d'ensenya a llegir i a escriure els pagesos analfabets –fins i
tot va tenir una escola no reglada al carrer Cruces de Jerez de la Frontera. En
1910 ajudà econòmicament des de Jerez el periòdic Tierra y Libertad. El gener de 1911 va fer un míting a Puerto Real
(Cadis, Andalusia, Espanya). Després d'un temps fora –segons sa família, fugint
del servei militar, emigrà a Llatinoamèrica, sembla que a Mèxic, on restà uns
anys–, en 1914 retornà a Jerez i l'octubre d'aquell any presidí un míting. Com
a president de la Societat d'Obres Pagesos, participà activament, amb Diego
Martínez Domínguez, en la vaga agrària de 1914. A mitjans de 1915 figurava com
a membre de la Comissió Pro Escola Lliure. Militant destacat de la Federació
Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), de la qual fou secretari del seu Consell
Federal a mitjans de la dècada dels 10, assistí a diferents congressos
d'aquesta organització, com ara el de 1915 a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya),
en representació de la comarcal gaditana, i el de 1918 a València (València,
País Valencià), com a delegat d'Adamuz (Còrdova, Andalusia, Espanya). Entre
1915 i 1918 col·laborà en Solidaridad
Obrera i entre 1916 i 1917 en Tierra
y Libertad. A finals de 1916 va fer un míting a Montellano (Sevilla,
Andalusia, Espanya) i a altres poblacions andaluses. En 1917 va ser detingut,
juntament amb Francisco Fernández Alcón i Diego Martínez Domínguez, per la seva
participació en la vaga agrícola de l'estiu de 1917. En 1918 participà en la
campanya nacional de propaganda de Salvador Seguí Rubinat i Juan Gallego Crespo
per Andalusia oriental. L'estiu de 1919, en qualitat de secretari de l'FNOA, va
ser empresonat a Màlaga (Andalusia, Espanya). Assistí, en representació de diferents
sindicats andalusos, al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»),
celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid (Espanya), on es
mostrà a favor de les tesis d'Eleuterio Quintanilla Prieto i de la creació de
les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI) i assessorà sobre temes agrícoles.
En els anys vint ajudà Manuel Buenacasa Tomeo en els seus estudis històrics
sobre el moviment obrer. En 1921, arran d'un atemptat contra un patró gadità,
va ser detingut. En 1923 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia que se celebrà
a Còrdova. En 1930 col·laborà en Solidaridad
Obrera. Després de la proclamació
de la II República espanyola, fou delegat, en representació dels pagesos de
Jerez i amb una ponència sobre agricultura, al Congrés de 1931 i l'abril d'aquest
mateix any representà el Sindicat de la Fusta d'Algesires (Cadis, Andalusia,
Espanya) en el Ple Regional d'Andalusia. En aquesta època participà activament
en el rellançament del periòdic La Voz
del Campesino, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. També dirigí la
«Biblioteca de Cultura Obrera», especialitzada en l'edició de fullets. L'agost
de 1932 representa la citada publicació en el Ple Comarcal de la CNT celebrat a
Jerez. Entre 1933 i 1934 s'arrenglerà amb el sector «trentista». En 1934
col·laborà en Sindicalismo. Cap el
1935 s'acostà al republicanisme del també antic anarquista Diego Martínez
Barrio. Vidu de Carmen Pérez Alcedo, amb qui va tenir tres infants (Francisco,
Eliseo i María Josefa), es casà amb Antonia Borrego Villalta, amb qui va tenir
un infant, Eugenio. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí
fugir i amagar-se, però finalment va ser capturat pels feixistes. Sebastián
Oliva Jiménez va ser assassinat el 19 d'agost de 1936 als voltants de l'Alcázar
de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat en una
fossa comuna de la vella carretera d'El Puerto de Santa María. En 2016 sa neta,
Carmen García Oliva, denuncià el cas en l'anomenada «Querella Argentina». El 23
de març de 2016 la CNT de Jerez de la Frontera inaugurà a la seva seu una
biblioteca que porta el seu nom i el 19 d'agost de 2021 rebé un homenatge en
aquesta població. Sebastián Oliva
Jiménez (ca.1880-1936) ***
Fernand
Élosu (1922) - Fernand Élosu:
El 19 d'agost de 1941 mor a Baiona (Lapurdi,
País Basc) el metge
neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand
de Élosu, més conegut com Fernand
Élosu o Docteur
Élosu. Havia nascut el 28 de maig de 1875 a
Bordeus (Aquitània,
Occitània).
Era fill natural de la costurera emigrant de Baiona (Lapurdi,
País Basc) Rosa Antonia de Élosu.
Després de fer
els
estudis de medicina, exercí al País Basc i
posteriorment va fer de metge de
família a Baiona.
Aconseguí una gran reputació com a metge
i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió
lliure, maternitat
voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se
també a l'estudi de la
filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra
fou l'animador d'un
grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista
Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb
Félicie
Thérèse Peyroutet. Fou
un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i
formà part de la Libre
Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de
Biarritz (Lapurdi, País Basc) li
va publicar el fullet neomaltusià Amour
infécond. Limitation raisonnée des naissances,
però, denunciat per la venda
d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos
mesos
de presó. En 1909 publicà, amb altres
neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme
est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà,
amb André Augey i Élie
Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta
contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la
Secció de Baiona de la
Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya
Thérèse, arran d'una
conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup
Feminista de Baiona-Biarritz, el
qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF,
Unió Fraternal de Dones).
El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge
francmaçó Long-Savigny,
acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un
avortament a Biarritz. El
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Baiona per
propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb
temes sanitaris en la segona
sèrie del Bulletin de La Ruche,
publicat a Rambouillet (Illa de França, França).
Pacifista seguidor de Lev
Tolstoi, aprengué rus només per mantenir
correspondència directa amb la família
de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la
Unió Sagrada i el 14 de
juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet
contra la guerra. El 30 de juliol
de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que
arreplegà una
quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona
i que s'enfrontà a
una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer
de
segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En
aquests
anys bèl·lics col·laborà en
Ce qu'il faut
dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917
publicà el fullet de
propaganda antialcohòlica Le
poison
maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a
més de traduït al castellà
(El veneno maldito) i publicat en
diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el
periòdic parisenc La
Plèbe (1918), que reagrupava els
partidaris antibel·licistes de la Conferència de
Zimmerwald (agost de 1915). El
març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un
avortament a una vídua de
guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt
et de l'hôpital. Entre
1922 i 1925 col·laborà en La
Revue
Anarchiste. També col·laborà
en l'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara
«Alcoholisme», «Avortament»,
«Biologia», «Castedat»,
«Celibat»,
«Cervell»,
«Electroteràpia»,
«Evolució»,
«Medicina»,
«Tolstoisme» o
«Violència» –en
aquesta entrada criticà
el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur
la violence (1908) per la seva violència i es
mostrà partidari d'una
«revolució de les
consciències» i no d'una
«revolució de les baionetes». El 10
de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les
Joventuts Laiques, la
conferència «Laïques et
laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en
una reunió
pública antifeixista organitzada pel Comitè de
Vigilància de Baiona on desmuntà
les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels
mitjans que fa
servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la
llista
d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part
del «Grup
Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia
creat en 1929 amb altres
lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre
1935 i 1936
col·laborà en el periòdic anarquista La
Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre.
En 1935 defensà
activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les
esterilitzacions de Bordeus»
i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et
castration» en La Révolte.
En aquests anys finals de sa
vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme,
insuficiència renal,
etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre
refusà ser candidat
electoral, fins i tot als comicis municipals, però
arribà a patrocinar
candidatures socialistes. Acceptà la presidència
dels «Amics de l'URSS» de
Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista.
Arran d'un escorcoll a la seu
dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a
president d'aquesta entitat i el
8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de
reconstitució de lliga dissolta»
a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a
Baiona, dos dies després
de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain,
va ser reclòs el
juny de 1940, com a «indesitjable i individu
perillós per a l'ordre nacional i
la seguretat pública», d'antuvi a la
presó de Dax (Aquitània, Occitània) i
després va ser traslladat al camp de concentració
de Gurs (Aquitània, Occitània).
En el moment de la seva detenció traduïa al
francès Don Quijote de la Mancha.
Poc després va ser alliberat i se li va
assignar residència vigilada a Aren (Aquitània,
Occitània), però va ser
novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt
de pneumònia va ser
posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va
morir dies després,
el 19 d'agost de 1941, al seu domicili, a Villa
Hégo-Aldé, al barri de Saint-Léon de
Marracq de
Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant
comunista. ***
Emili
Vivas Blanco - Emili Vivas Blanco: El 19 d'agost de 1961 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco –també citat erròniament Vives. Havia nascut el 6 de novembre de 1901 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Josep Vivas i Dolors Blanco. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de «La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. S'instal·là a Lorain (Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo –un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquesta època va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), organització creada dins de la CNT i que s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d'Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d'FSL, el manifest de creació de l'Aliança Obrera. En aquesta època col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d'aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut sota l'acusació d'haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L'estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes (Illa de França). Després de l'Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l'Exili com a delegat de Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre. Els seus últims anys els passà a Perpinyà amb sa companya Amparo Muñoz. Emili Vivas Blanco va morir el 19 d'agost de 1961 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Francesc Berga Orcal apareguda en el periòdic
parisenc Frente
Libertario de novembre de 1976 - Francesc Berga Orcal: El 19 d'agost de 1976 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Berga Orcal. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Pascual Berga i Pilar Orcal. Forner de professió, quan la Revolució espanyola participà en la col·lectivització del ram, especialment en el circuit de distribució del pà, formant part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després marxà al front per lluitar contra el feixisme, on fou ferit a la mà esquerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram; després s'integrà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE), per a retornar de bell nou a Bram, d'on aconseguí fugir. Durant l'ocupació nazi va ser requerit pel Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí escapar gràcies a la complicitat de la gendarmeria francesa. Després de la II Guerra Mundial, treballà en la construcció a Bordeus i en les grans obres construcció de pantans (L'Aigle, Bòrt). Milità en diferents federacions locals de la CNT. Víctima d'un greu accident de treball en les obres del pantà de Bòrt, decidí, després de guarir-se, retornar a la Península amb sa companya Gabriela Berruezo Silvente. Francesc Berga Orcal va morir el 19 d'agost de 1976 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. ***
Necrològica
de Manuel Gordillo Chacón apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 31
d'octubre de 1976 - Manuel Gordillo
Chacón:
El 19 d'agost de 1976 és
enterrat a Canes (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Gordillo Chacón. Havia nascut el 3
de setembre de 1911 a
Morón de la
Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel
Gordillo Soto, jornaler, i Dolores Chacón Gil. Es guanyava la
vida treballant de guixaire. Segurament es tracta del Manuel
Gordillo que en 1939, amb el triomf franquista, es va refugiar a
Algèria. Durant
la primavera de 1947 va ser nomenat secretari de Defensa del
Comitè del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) del Nord d'Àfrica amb seu a Orà
(Algèria). Posteriorment es va instal·lar
a Canes, on milità en la Federació Local de la
CNT d'aquesta localitat. ***
Martí
Gallart Melian - Martí Gallart Melian: El 19 d'agost de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Malián. Havia nascut el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre– de 1902 a Taradell (Osona, Catalunya). Sos pares es deien Gil Gallart Bosés i Narcisa Melian Badia. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Melian va morir el 19 d'agost –algunes fonts citen erròniament 20 d'agost– de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Martí Gallart Melian (1902-1979) ***
Necrològica
de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980 - Gabriel Albiol Balaciart:
El
19 d'agost de 1980
mor a Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel
Albiol Balaciart. Havia nascut el 9 de febrer de 1906 a
Vinaròs
(Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien
Manuel
Albiol Guzmán i Bàrbara Balaciart Martin. Actiu militant del Sindicat de
la
Pesca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys
republicans, quan esclatà
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat en la col·lectivitat
pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després
del tall de Llevant, formà
part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona
dominada
pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on milità en
la Federació Local de la CNT de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart
va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat,
País Valencià), dos
dies després d'haver retornat per primer cop a la seva
població natal, i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Necrològiques
aparegudes en el periòdic tolosà Cenit del 6
d'octubre de 1992 - Pedro Valles
Giner: El 19 d'agost de 1992 mor a L'Avelhanet
(País d'Olmes, Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Pedro José Valles
Giner –algunes fonts citen erròniament el
segon llinatge com
Ginés.
Havia nascut el 5 de març de 1906 a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro
Valles i Florentina Giner. Obrer de fleca,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució
participà activament en la
col·lectivitat del seu poble natal. El 16 de març
de 1938, quan les tropes
feixistes ocuparen Calanda, fugí amb dos-mil habitants de la
població cap a
Barcelona (Catalunya). A la capital catalana s'enrolà en un
batalló de fortificacions.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa companya Gregoria
Celma restà amagada a Barcelona. S'establí a
L'Avelhanet, on milità en la
Federació Local de la CNT. Després de la II
Guerra Mundial sa companya i sos
fills es reuniren amb ell. Pedro Valles Giner va morir el
19 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 22
d'agost– de 1992 al Centre Hospitalari Pays d'Olmes de
L'Avelhanet
(País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània),
població on residia, i dies després, el 29
d'agost, ho
va fer sa companya. ***
Luce Fabbri - Luce Fabbri: El 19 d'agost de 2000 mor a Montevideo (Uruguai) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Havia nascut el 25 de juliol de 1908 a Roma (Itàlia). Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
América
Scarfó en el documental Anarquistas - América
Scarfó:
El 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el
26 d'agost– de 2006 mor a
Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América
Josefina Scarfò, més
coneguda com América
Scarfó o
simplement Fina, i que va fer
servir
el pseudònim de Josefina Rinaldi
de
Dionisi. Havia nascut el 18 de novembre de 1912 a Buenos
Aires (Argentina).
Era filla d'una família catòlica de classe
mitjana d'origen calabrès que havia
emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement
de son primer
infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i
Caterina Romano i la
parella tingué vuit infants (Antonio, José,
Alessandro, Domingo, Paulino
Orlando, América Josefina, Santa i Asunto).
Estudià, amb brillants notes, a
l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires.
Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el
moviment
anarquista argentí i formaven part del grup
il·legalista expropiador encapçalat
per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà
lligant-se sentimentalment en
1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la
seva
relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina
seva (Teresina
Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de
conveniència amb Silvio
Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella
ajudà son company en els
seus projectes editorials Culmine i
Anarchia. El 29 de gener de 1931, a
la vil·la
«Ana María» de Burzaco (Almirante Brown,
Buenos Aires, Argentina), on vivia la
família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va
ser detinguda amb son germà
Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué una
última entrevista amb Di
Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les
setmanes posteriors
mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats
argentines. Jutjada per complicitat
en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per
insuficiència de
proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de
març de 1931 va ser inscrita
per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de
fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada
arran d'un
robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos
Aires per Silvio
Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son
germà li havia recomanat
en l'última entrevista abans de la seva execució
l'endemà de l'afusellament de
Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les
quals havia estat
sotmès, continuà estudiant i
esdevingué professora d'italià a la Universitat
de
Buenos Aires. No obstant això, la seva militància
anarquista no aturà i
col·laborà en diversos periòdics
llibertaries europeus (L'Endehors,
etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de
la dona. Anys després, amb son nou company anarquista,
fundà l'editorial i
biblioteca «Américalee». Durant molts
d'anys, aquesta biblioteca va ser la més
completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial
publicà
nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a
Itàlia i a Chieti (Abruços,
Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà
els seus familiars, però va
trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de
col·laborar en la premsa
anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador
anarquista Osvaldo
Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als
arxius de
la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di
Giovanni,
cartes que va rebutjar acceptar com a una «amable
concessió» per part de la
policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser
recollit
en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas
(2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19
d'agost –moltes fonts citen
erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires
(Argentina) i les seves
cendres van ser escampades al jardí del local de la
Federació Llibertària
Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto
estrenaren el
documental Los ojos de América,
on es
narra la passió amorosa entre América i Severino. ***
Nardo
Imbernón en un fotograma de Vivir de pie - Nardo Imbernón: El 19 d'agost de 2008 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Nardo Imbernón Cano. Havia nascut el 29 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Era fill d'Ángeles Cano López i de Jesús Imbernón Carvajal, obrer metal·lúrgic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que participà duran la Revolució espanyola en la col·lectivització de l'empresa Casa Rivière i després lluità com a milicià en el front d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la guerra civil espanyola. Restà a Barcelona amb sa mare, la qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a canviar el nom de Nardo pel nom catòlic de Maximino. En 1948, amb la obertura de la frontera francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a París. Nardo començà ben aviat a freqüentar els cercles llibertaris i a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització de la qual va ser nomenat secretari de la Federació Local i de la Federació Regional de París. En 1960, arran de la reunificació de la CNT en l'Exili, i la creació dos any després de Defensa Interior (DI), encarregada de portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser utilitzat sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta organització. El 21 de setembre de 1963, després de l'execució a Madrid dels companys Francisco Granado i Joaquín Delgada i per mor de la col·laboració entre les policies francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de militants de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va ser alliberat, amb Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat amb els companys detinguts pel règim franquista a la Península i per les autoritats gales a França. A finals dels anys seixanta, formà part del grup de militants que, després de ser exclosos arran de l'excisió confederal de 1965 sorgida durant el Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente Libertario i formaren, després d'un congrés a Narbona, les Agrupacions Confederals i Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco Franco, ajudà en la reconstrucció de la CNT a la Península. Després de l'escissió confederal, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 1999 va ser nomenat secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a França i a començaments del nou mil·lenni fou nomenat coordinador del Sector Emigració de la CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta organització. En jubilar-se s'establí a Massarró (Múrcia, Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant els seus últims anys impartí conferències i participà en diverses activitats organitzades per la Fundació Salvador Seguí. Intervingué en el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valetí Figueres, que s'estrena en 2009. Sa companya fou Yasmina Seghir. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de 2008 a l'Hospital de Saint Louis de París (França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Miguel
Rausa Berniz - Miguel Rausa Berniz:
El 19 d'agost de 2014 mor a Seta (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Rausa
Berniz. Havia nascut el 5 de juny de 1919 a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Miguel Rausa Vilas i Jacinta Berniz Viñola. Era fill
d'una família de petits
agricultors republicana i atea de sis germans. Cap dels germans no van
ser
batejats, això en els durs temps de la dictadura de Primo de
Rivera. Quan tenia
nou anys quedà orfe de mare i la família
pogué sortir endavant gràcies a la
dedicació de les germanes majors, podent assistir a l'escola
fins els 13 anys. Quan
es proclamà al II República espanyola
s'afilià, amb son germà Manuel, a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble i fou membre de l'Ateneu
Llibertari,
creat el febrer de 1936. Durant el procés revolucionari,
després d'un intent
frustrat d'enrolar-se en la «Columna Durruti» amb
17 anys, treballà en la
col·lectivitat agrícola local. El febrer de 1937
marxà cap al front i combaté
en la 130 Brigada Mixta i en la 43 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Antonio
Beltrán Casaña (El
Esquinazao) i de caire comunista, i amb la qual
lluità a Bielsa
(Osca, Aragó, Espanya) fins a juny de 1937. Més
tard passà els Pirineus i
retornà a la Península, lluitant al front de
l'Ebre, on va ser ferit en un braç
i hagué de ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya).
Posteriorment reprengué
la lluita al front fins la desfeta final. El febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Sant Cebrià, Barcarès
i Argelers. El desembre de 1939 va ser
enviat per a treballar a la frontera belga fins l'ocupació
alemanya. Detingut a
Épernay (Xampanya-Ardenes, França) va ser enviat
a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) i després a Deux
Sèvres (Poitou-Charentes, França);
fugí a Lesinhan (Llenguadoc, Occitània) i
novament detingut, entre juliol de
1940 i gener de 1941, va estar tancat a Argelers. Enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a Prada (Conflent, Catalunya Nord), va
ser
novament enviat a Argelers per participar en una protesta
col·lectiva, on va
romandre fins el maig de 1941, quan va ser enviat a treballar a les
vinyes de
Besiers (Llenguadoc, Occitània) durant gairebé
dos anys. Son pare va morir en
1942 en una presó franquista d'Osca. Després, per
indisciplina, va ser enrolat
en una altra CTE durant dos mesos i el maig de 1943 va ser enviat a les
fortificacions nazis de Seta (Llenguadoc, Occitània), on es
pogué centrar una
mica i participar en la reorganització de la CNT.
Després de la II Guerra
Mundial treballà de paleta, continuà militant en
la CNT de Seta i en va ser
nomenat secretari, coordinador i tresorer de l'anomenat sector
«ortodox». Entre
el 6 d'agost de 1959 i 1973 formà part de la
«Secció Solidaritat Voluntària
Vallobar»
en l'exili. En els anys setanta assistí en diverses ocasions
a reunions a
Narbona (Llenguadoc, Occitània), però sense
abandonar les posicions
antipolítiques. Sa companya fou Emiliana Pilar Blázquez
García; son fill Germinal Rausa
(Minal) també
és militant llibertari.
Miguel Rausa Berniz va morir el 19 d'agost de 2014 al Centre Hospitalari Bassin de Thau de Seta (Llenguadoc,
Occitània). Manuel Rausa Berniz (1921-2009) ***
Michel
Hulot (ca. 1955) - Michel Hulot: El
19 d'agost de 2021 mor a Les
Sables-d'Olonne
(País del Loira, França)
el comunista
llibertari i sindicalista Michel Jean Louis Hulot, que va fer servir
els
pseudònims Jean Louis i Paul
Dupas.
Havia nascut el 28 de maig de 1929 a Douai
(Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares, que es guanyaven la
vida reparant bicicletes, es deien Louis Pierre Émile Hulot i
Marcelle Marie Cordonnier. En 1951 entrà a treballar com a
obrer a la fàbrica
Thomson a la regió parisenca i mesos després
s'afilià a la Confederació General
del Treball (CGT) i a la Federació Anarquista (FA). A
l'empresa Thomson milità
juntament amb Louis-Robert Cadiot. Entre 1952 i 1957 tingué
com a companya
l'anarquista Lucienne Roussel (Lola Roussel) i
milità en el grup de
Levallois-Perret (Illa de França, França) de la
FA. Proper a la tendència
encapçalada per Georges Fontenis, la seva activitat
s'incrementà quan la FA
esdevingué Federació Comunista
Llibertària (FCL). A partir de gener de 1954
començà a col·laborar amb articles en Le
Libertaire i sota el pseudònim Jean
Louis redactà la rúbrica
«Pertinences impertinentes» i amb el de Paul
Dupas diversos articles de caire anticolonialista.
Posteriorment passà a
fer feina com a tècnic en energia atòmica en el
Comissariat de l'Energia
Atòmica (CEA), publicant articles sobre les condicions
higièniques i de
seguretat del personal que treballava a les centrals nuclears i
mostrant-se crític
amb l'ús de l'energia nuclear en el sector militar. A partir
de 1955 destacà en
les seves tasques sindicals. Va ser un dels candidats de l'FCL a les
eleccions
legislatives de desembre de 1955 per al I Sector del Sena, juntament
amb
Georges Fontenis, Roger Gremillon, Pierre Hespel, Robert Joulin,
Jeannine
Lesoeur, Michel Mulot, François Muñoz, Louis
Rochery i Raymond Truffy,
candidatura que obtingué 2.617 vots. En 1957, per mor de la
gran diferència
d'edat, se separà de Lola Roussel, amb qui restà
en contacte. El 30 de juny de
1958 es casà amb la metgessa llibertària Jeanne
Élise Juliette Loetitia Pietri (Élisabeth
Pietri). Després de la dissolució de
l'FCL restà circumscrit a les
activitats sindicalistes i en 2009 encara era membre del Sindicat de
Jubilats
de la CGT. Michel Hulot va morir el 19 d'agost de 2021 a seu domicili de Les
Sables-d'Olonne
(País del Loira, França). --- |
![Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier02.jpg "Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]")
![[18/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/08]") |
|
![[20/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/08]") |
|
|
| Actualització: 19-08-24 |