|
---
Anarcoefemèrides
del 19 d'octubre Esdeveniments
Portada del primer
número de Solidaridad
Obrera - Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball. Solidaritat Obrera, una històrica federació ***
Cartell
de l'acte - Acte sobre el «Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos. ***
Cartell
de l'acte - Xerrada d'Abel
Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la
Biblioteca Franco
Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb
l'històric militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho
Escámez (Abel Paz) on
parlà sobre les seves
experiències durant la Revolució espanyola de
1936 a 1939. ***
Un
moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo
Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi) - Jornada d'estudi
sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la
Llibreria Internacional
«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una
jornada d'estudi sobre la figura de
l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el
títol «Camillo Berneri, un
anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per
«Il Manifesto», la
llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista
Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia).
L'esdeveniment comptà
amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo
Casucci, Goffredo
Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino
Parlato,
Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre
d'altres.
Després de la presentació de les
ponències («Actualità del pensiero di
Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il
fascismo», per Gianni Carrozza; «La
passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per
Francisco Madrid
Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per
Claudio Venza; «Carlo Rosselli e
Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano»,
per Costanzo
Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari
eretici», per Marco Scavino) es
realitzà una taula rodona.
Naixements
Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894) - Victor Leleu:
El
19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor
François Leleu, barber, i Julie Constance Joseph Courtot.
Barber
de professió com son pare, visqué
als carrers Hermite i Four Saint
Adrien d'Arras on, al nom de son cunyat Charles Procope rebia la premsa
anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el
moviment anarquista d'Arràs i en aquesta
època rebia des de París setmanalment del company
Courtot un gir d'una desena
de francs destinats a ajudar els companys de passada per
Arràs. A finals
d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se
li
confiscaren correspondència i bibliografia força
completa sobre anarquisme. Cap
el 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles
Procope i s'establí a l'orfenat Prévost
de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog
anarquista Paul Robin, on
treballà de conserge. En aquesta època estava en
contacte amb Huard, mestre a
Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser
detingut a París i fitxat
com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894) - Charles Léger:
El 19 d'octubre
de 1877 niex a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista
Charles Joseph Ferdinand Léger. Sos pares es deien
Eugène Auguste Léger, arquitecte, i
Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per
familiars que
vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar.
En 1893 entrà a estudiar a la
Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França),
on, gràcies a dos
condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en
contacte amb el pensament
anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns
companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i
s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire,
actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França), on entrà a treballar com
a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al
número 26 del
carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop,
despertà sospites,
sobretot després de lloar l'assassinat del president de la
República Francesa
Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la
delació de
Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari
Soullière, de la
circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de
França, França), trobà una bomba
en construcció i diverses fórmules d'explosius.
Interrogat l'endemà, confessà
les seves idees anarquistes, però declarà que la
bomba només era per fer un
simple experiment al jardí. Va ser tancat sota
l'acusació de «possessió i
fabricació d'enginys explosius», delicte castigat
entre sis mesos i cinc anys
de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el
registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat
de «fabricació
d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes del
departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel
IX
Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria
d'edat, a dos anys
de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici
negà la seva pertinença al
moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye
(País
del Loira, França). Un cop lliure,
s'instal·là a París. En 1897 va fer el
servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El
29 de desembre de
1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps,
Arpitània) amb la modista Marie
Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va
ser incorporat a files com a
soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges
Militars (III
ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides
provocades per
l'explosiu d'una bomba llançada al front per
l'aviació enemiga a l'Hospital
Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia,
França). ***
Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905) - Jesús Navarro
Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix
Segura, País Valencià)
l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro
Botella. Sos pares,
naturals de Bigastre (Baix Segura, País
Valencià), es deien Bernardo Navarro
Cabañes, comerciant dedicat a la venda i
exportació de verdures de l'horta del
Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella
Canales. Tenia una
única germana, Rosario, tres anys major i quatre fills
més nascuts del matrimoni
moriren aviat. Quan era petit sa família es
traslladà a Oriola (Baix Segura,
País Valencià) i realitzà els seus
estudis al Col·legi de Santo Domingo, però
abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué
d'abandonar-los. D'antuvi
s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou
redactor de Renacimiento,
òrgan d'expressió del partit
republicà local. En 1902 era el president del Centre de
Societats Obreres «La
Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella,
Espanya), acostat al mestre laic
portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia
la Federació Obrera.
El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i
el tancament temporal de
l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se
anarquista, milità
en la societat de paletes «El Porvenir del
Trabajo», organitzadora del III
Congrés de la Federació Regional, proper al
«Grupo 4 de Mayo». També en aquesta
època col·laborà en la premsa
anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno
(1902), La
Solidaridad Ferroviaria (1902), El
Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i,
sobretot, en el
suplement de La Revista Blanca
(1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a
més de Tierra y Libertad.
En 1903 sembla que
participa en les tasques d'organització de la Internacional
Anarquista arran
del congrés de maig. Després de la
detenció de Francisco Soler, es posà al
front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE)
a Madrid. Va ser
empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya.
L'agost de 1903 es
traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà
de l'escola obrera
racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges
a
Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del
Comitè Antimilitarista
de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga
realitzà tasques de propaganda
racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al
carrer
de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals,
a mitjans de 1904 va ser empresonat
per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar
cartells revolucionaris
als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904,
pogué fugir
de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i
Guàrdia, qui l'amagà al seu
camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al
Congrés Lliurepensador de
Roma. Després del congrés, Ferrer pagà
el seu bitllet cap a París (França), a
més de lliurar-li cartes de recomanació.
Gràcies a aquestes cartes, trobà feina
a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb
Charles Malato i altres
anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de
la Rambla de les
Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació
i preparació de
l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on
es va
veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'Alejandro Farrás,
encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser
detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey,
Caussanel i
altres anarquistes, sota l'acusació de tinença
d'explosius. Un cop es dissolgué
el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil,
on treballà com a traductor i
representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va
saber
res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de
València va fer una
crida per la premsa per a la seva localització que no va
reeixir. ***
Albert Aernoult - Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular. ***
Necrològica
de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 d'abril de 1977 - Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània). ***
Necrològica
de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de maig de 1979 - Miquel Bauló
Isern: El 19 d'octubre de 1893 neix a Gandesa (Terra Alta,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Sos pares es deien
Pere Bauló i Teresa
Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on
començà a treballar en
l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a
la Secció de Porcellana del
Sindicat de la Ceràmica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), assistint
alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana
Tràgica». Durant el seu servei
militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la
dictadura de Primo de
Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona,
enfrontant-se als
pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució
ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica i fou secretari de la
Secció de Porcellana del
Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, deixant a
sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la
Península, passà a
França i va ser internat al camps de concentració
de Sant Cebrià i de Bram. En
1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers
(CTE) i
enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de
Tesan (Llenguadoc,
Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb
Vicente Ortuño i altres,
organitzà la Federació Local de Sant
Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. També organitzà
la secció local de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou
delegat
de la Federació Local de Sant Laurenç de la
Cabrerissa al Ple de la Regional
Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la
participació de la CNT en
el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i
vidu, retornà a Barcelona,
on es retrobà amb sa família i contacta, no sense
problemes, amb els grups
llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili.
Després de la mort del
dictador Francisco Franco participà en la
reconstrucció de la CNT. L'última
etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya).
Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una
clínica de Sant Gervasi
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts
d'aquesta
ciutat. ***
Michele
Schirru - Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini. ***
Necrològica
de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de juliol de 1984 - Carmen Pina Borrás:
El 19 d'octubre de 1908 neix a
la Torre del Compte
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista
Carmen Pina Borrás. Sos pares es deien Casimiro Pina i
María Borrás.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució
participà activament en les col·lectivitzacions.
En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on milità en la
Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat
on residia. Son
company va ser l'anarcosindicalista José
Fernández. Carmen Pina Borrás va morir
el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc,
Occitània). ***
Juan
Francisco Medina García (El
Yatero) - Juan Francisco
Medina García: El 19 d'octubre
–algunes fonts citen
erròniament 12 de
desembre– de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia,
Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Tocón
de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
Sos pares es deien
Juan Medina i Virtudes García. El seu
pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,
Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais. Juan Francisco Medina
García va morir el 26 de desembre de 1970 a
Langeais (Centre, França). ***
Giordana
Garavini - Giordana
Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a
Milà
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una
família de tradició llibertària, sos
pares es deien Nello Garavini (Piràt)
i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa
família emigrà al
Brasil, país on es va criar. Des de la seva
adolescència ajuda sos pares en la
llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en
1935 a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament,
serví de lloc de
trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En
aquesta llibreria va fer
especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri.
També es va
relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i
sa companya
Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a
Itàlia i s'establí a
Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del
moviment
anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella.
Participà
activament en la reconstrucció del moviment llibertari
després de la II Guerra
Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI)
des de la seva
fundació, i conegué l'enginyer anarquista
Giuseppe Bassi, que esdevingué son
company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo.
Després d'abandonar
l'activitat política per ocupar-se de sa família,
en els any setanta reprengué
la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio
Lolli, s'encarregà de
la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups
anarquistes
locals. Després de la mort de son company i criats sos
infants, es dedicà en
cos i ànima al moviment llibertari. En 1985,
després de la donació d'Aurelio
Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i
fundà l'anomenada
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»,
de la qual va ser nomenada
vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli,
el seu president,
n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual
hagué de deixar la presidència
per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera
continuà participant
en les activitats de la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» fins els seus
últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de
març de 2018 al seu domicili
de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
Defuncions
Detenció de Luigi
Luccheni - Luigi Luccheni: El
19 d'octubre de 1910 va ser trobat
mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
estava tancat, l'anarquista
defensor de la «propaganda pel fet»,
defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni
(Louis Luccheni o Lucheni). Havia nascut el
22 d'abril de 1873 a l'Hospital de Saint-Antoine
(Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de
París (França). Sa mare,
Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia
(Emília-Romanya,
Itàlia) –algunes fonts citen Albareto
(Emília-Romanya, Itàlia)– probablement
embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a
França.
Quan va néixer l'infant –transcrit
erròniament
el llinatge Luccheni en comptes
de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits
de
París i ella
va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser
repatriat a Itàlia, on,
després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare
era un sabater borratxo i la
mare una bugadera al límit de la prostitució.
L'abril de 1881 l'assistència
pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i
amb 10 anys va ser adoptat per
una nova família que el posà a mendicar. En 1887,
amb 14 anys i una educació
fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer,
abandonà la seva
família d'acollida i començà una vida
errant (Gènova, Sizzera, Àustria i
Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume
–actual
Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves
obligacions militars i
traslladat a Parma, on només va ser excarcerat
després d'enrolar-se en el XIII
Regiment de Cavalleria «Monferrato», on
passà tres anys i mig, participant
en campanyes bèl·liques a l'Àfrica
oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona,
a qui servirà com
a criat un temps a Palerm (Sicília) després de
ser llicenciat. El març de 1898
abandonà el seu antic capità i
s'embarcà cap a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Decidí
emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a
Lausana (Vaud, Suïssa). A la
Confederació Helvètica entrà en
contacte amb les idees anarquistes i va ser
fitxat per la policia com a «anarquista no
perillós»; treballant en la
construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la
«propaganda pel
fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de
1898 en un embarcador del llac
Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no
tenia diners ni per
comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth
d'Àustria, més coneguda com
a Sissi. Durant el seu
procés, el 10
de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que
la seva primera
intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans,
però que finalment es va
decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor,
per copejar un bon
exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe
obrera». Com que a
Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena
perpètua a l'edat
de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:
«Visca l'anarquia! Mort a
l'aristocràcia!». Aprofità la seva
reclusió per perfeccionar la seva educació i
començà a redactar les seves memòries,
però quan aquestes van ser robades pels
seus guardians, es va revoltar i patí en
represàlies tota mena de vexacions. El
van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de
1910, penjat del seu cinturó a la
cel·la de càstig de la presó de
Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on
estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni
perquè la
víctima era una dona. Luigi Luccheni (1873-1910) ***
Josep
Farràs Puigmartí - Josep Farràs Puigmartí: El 19 d'octubre de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Havia nascut el 10 de setembre de 1893 a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya). Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser capturat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez. ***
Louis-Antoine Thomas (Maurice Harmel) - Maurice Harmel: El
19 d'octubre de 1944 mor a Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) el
periodista, sindicalista revolucionari i resistent antifeixista Louis-Antoine
Thomas, conegut com Maurice Harmel.
Havia nascut el 12 d'agost de 1884 a Turena (Llemosí, Occitània). Sos pares es
deien Jean Thomas, terrelloner i sindicalista, i Marguerite Teyssou. Va créixer
a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània), on son pare s'havia traslladat per
qüestions de feina i on ell es va treure el batxillerat. Cap el 1904 guanyà una
oposició i treballà de funcionari en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) a París (França). Entre 1907 i 1914 col·laborà
en la secció sindical de La Guerre
Sociale de Gustave Hervé. També col·laborà en La Vie Ouvrière. En 1909 participà en les vagues d'empleats de
correus i va ser acomiadat, juntament amb centenars de funcionaris, arran de la
segona vaga que tingué lloc el maig d'aquell any. A partir d'aquell moment es
dedicà al periodisme. En aquesta època publicà els fullets P.-J. Proudhon (1909) i Charles
Fourier (1910). En 1910 publicà en la revista Les Hommes du Jour un retrat crític d'Aguste Keufer, secretari de la
Federació de Treballadors del Llibre. Col·laborà des del primer número, el 27
d'abril de 1911, en el periòdic sindicalista revolucionari La Bataille Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del
Treball (CGT), i es relacionà especialment amb el sindicalista llibertari Léon
Jouhaux. Quan esclatà la Gran Guerra s'arrenglerà amb el sector partidari de la
«Unió Sagrada» i més reformista. Mobilitzat en un destacament de sapadors, amb
Jouhaux intentà aconseguir un nou destí. Georges Dumoulin l'atacà violentament
en el fullet Les sindicalistes français
et la guerra per la seva actitud durant la contesa. Va ser el primer
secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes de la CGT. El 30
d'octubre de 1916 es casà a Tréguier (Trégor, Bretanya) amb Clotilde Yvonne
Marie Lasbleiz. Entre 1917 i 1919 col·laborà en la revista bimensual sindicalista
La Clairière i, per suggeriment de
Jouhaux, reprengué les idees proudhonianes, publicant en 1918 en aquesta
revista una llarga sèrie d'articles sobre Pierre-Joseph Proudhon. En 1919
col·laborà en el periòdic socialista parisenc La France Libre. Entre 1920 i 1923 col·laborà en L'Atelier, revista dirigida per Jouhaux.
A partir del 4 de gener de 1921 treballà en el diari confederal Le Peuple, dirigit per Francis Million,
on va escriure una gran quantitat dels articles que es publicaren, amb el seu
nom o sota pseudònims, especialment el de Maurice
Harmel,
i, d'aquesta manera, sense ocupar cap funció en l'aparat de la
CGT,
jugà un paper molt important en la política confederal.
Sembla que ser nomenat
delegat per la Federació de Treballadors de l'Estat al
Congrés de la CGT, que
se realitzà entre el 26 i el 29 de juliol de 1927 a París
i també, en nom de la
Federació Postal, en el Congrés confederal parisenc
celebrat entre el 17 i el
20 de setembre de 1929. El 6 de febrer de 1934 entrà, de la
mà de Juhaux, en el
Buró d'Estudis Econòmics, integrat per professors,
sindicalistes, juristes i
intel·lectuals i encarregat de definir les grans línies
d'un «Pla de Renovació Econòmica»,
buró que funcionà fins el setembre de 1935, data en la
qual aquest pla
confederal va ser adoptat en el XXIII Congrés de la CGT celebrat
a París. En
1937 publicà, amb Jean Duret i Léon Jouhaux el llibre La C.G.T. Ce qu'elle est, ce qu'elle veut. A partir del 18 de març
de 1938 sortí el setmanari Messidor,
destinat a superar les divisions internes confederals entre la tendència dels
exunitaristes i la dels exconfederals, hostils a la influència creixent dels
comunistes, i del qual va ser nomenat redactor en cap i pel qual va ser
durament criticat pels sindicalistes revolucionaris que consideraven que aquest
òrgan sindicalista fugia del control confederal. En Messidor es mostrà fermament contrari als règims totalitaris, tot
apel·lat a una unió nacional. En el Congrés de la CGT celebrat el novembre de
1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), partidari d'un reforçament de les
relacions francosoviètiques, denuncià l'anticomunisme. Amb André Carrel, s'oposà
als «Acords de Munic», posició que va ser durament criticada pels sindicalistes
revolucionaris i els pacifistes que assenyalaren la seva complaença envers el
règim soviètic. Després de la signatura del «Pacte germanosoviètic», es va
sentir traït i expressà la seva desil·lusió cap el comunisme. En 1939 vivia al
número 37 del camí de Gournay de Villejuif (Illa de França, França). Durant la
II Guerra Mundial participà en la Resistència, publicant articles en Résistance Ouvrière, periòdic fundat
l'agost de 1943 i continuat per Force
Ouvrière, i, amb Jean Teixier, en Libération-Nord.
També va estar al front de sindicats clandestins a la zona nord. El 8 de maig
de 1944 va detingut per la milícia feixista en un cafè al Quai de Valmy de
París quan lliurava articles per a un dels seus periòdics i, després de passar
per la presó parisenca de Fresnes, el 15 d'agost d'aquell any va ser deportat
al camp de concentració de Buchenwald. Maurice Harmel va morir el 19 d'octubre
de 1944 en un comando depenent del camp de concentració de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). El 25 de novembre de 1946 se li va concedir la Legió
d'Honor a títol pòstum. ***
Necrològica
de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera
del 12 de novembre de 1959 - Juan Lavilla Laborda:
El 19 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista
Juan Lavilla Laborda. Havia nascut el 24 de juny de 1906 a
Buñuel (Tudela, Navarra). Sos pares es deien Juan Lavilla i
Fermina Laborda. Estava casat amb Juana Jiménez
Jiménez i
quan el cop militar feixista de juliol de 1936
desaparegué. Després de la guerra civil,
amb el
triomf
franquista, va ser tancat en un camp de concentració del
departament occità de l'Arieja. A l'exili mai no es
posà
en contacte amb sa família de la Península i a
França es casà amb Teresa Sánchez,
fundant una
nova família. Instal·lat a
Castres, treballà
de miner i milità en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el
19
d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 20 d'octubre–
de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de
1962
el Ministeri Fiscal espanyol tramità la seva
defunció en
desconèixer-se el seu parador. ***
Necrològica
de Josep Querol apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de febrer de 1973 - Josep Querol: El 19 d'octubre de 1972 mor a Le Mans (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap el 1902 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Le Mans del Nucli de Bretanya de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara la tresoreria de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT en l'exili. ***
Josep
Piñas Serra
- Josep Piñas
Serra:
El 19 d'octubre de 1986 mor a
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Antoni Miquel Piñas Serra. Havia
nascut el 29 de maig –el certificat de defunció
cita erròniament el 26 de maig– de 1899 a Valls
(Alt Camp,
Catalunya). Fill de
família pagesa, sos pares es deien Antoni Piñas
Santacana i
Úrsula Serra Ballar. Va anar a l'Escola
Pública i després a la racionalista del
Centre Obrer Instructiu que
regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu
Martorell.
Amb 12 anys començà a treballà al
camp. Abandonà la religió –fou
escolà a
l'església de Sant Antoni i arribà a ser
escolà major– quan assistí als debats
dialèctics a la Societat Agrícola, on
conegué l'anarquista Fidel Martí
Parés.
Distribuí la premsa obrera (Tierra
y Libertad
i La Voz del Campesino), fet que
possibilità la seva relació amb els militants de
tota la comarca. Participà en
les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues
agràries de la seva
zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica
durant la Guerra
del Rif i visqué la batalla d'Annual –el seu
testimoni figura en l'anomenat
«Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya
participà en les activitats
clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Cap el 1925 es
matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de
Primo de Rivera va
estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929,
quan es
constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la
seva junta
directiva. Durant la Dictablanda de
Dámaso Berenguer y Fusté formà part
d'una comissió de protesta per l'expulsió
de Francesc Macià Llussà creada el setembre de
1930. A començaments d'aquell
any havia enviat diners per als presos en una col·lecta
organitzada pel
periòdic ¡Despertad!
de Vigo. El 7 de
juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de
Treballadors del Camp de
Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va
participar en
l'assemblea de constitució de la Federació
Regional de Camperols de Catalunya
(FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca
del
Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va
restar empresonat i els sindicats
vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan
l'escissió
confederal s'arrenglerà amb el sector trentista,
amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector
dominat de la CNT
partidari de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 fou delegat
per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra
de Camp,
Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny
d'aquell
any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de
Catalunya de
Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona.
El 17 de novembre de 1933 va
fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6
d'octubre de 1934 va ser
detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de
presó
com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre
estava engarjolat,
els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu
tros de terra. El 17
de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de
juliol de
1936 va presidir el Comitè de Milícies
Antifeixistes de Valls, que es constituí
l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de
Pagesos de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a
Barcelona. Entre l'11
d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des
del seu
càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de
Museus de la Generalitat de
Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser
al·legòriques a la
batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de
1938, quan va ser
cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls.
Entre el 8 i el 9 de
gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball
Col·lectiu de la
Col·lectivitat Agrícola de Valls,
participà en el Ple de la Federació Regional
de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se
celebrà a Barcelona.
Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del
Comitè Comarcal
de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la
comarca. Durant
aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta
de Revisió dels
Fulls de Contractes de Conreu, en representació de
l'estament parcer, mitger i
arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps
de concentració de Sant Cebrià, on
emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del
qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a
anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc,
Occitània) i després a
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa
família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau,
Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de
les
tesis trentistes de la seva
comarcal.
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
llibertàries, com ara Acció
Sindical, Sindicalismo, Solidaridad
Obrera i El Trabajo. Sa
companya fou Josepa Roser Sanromà
Balañà (1905-1988).
Josep Piñas
Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a l'Hospital de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). El
setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents
publicà la biografia Josep
Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat.
President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra. ***
Angelina
Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí - Angelina Ferriz Aguilar: El 19 d'octubre de 1997 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Havia nascut el 7 de juliol de 1919 a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià). Filla d'una família humil i analfabeta, son pare, Modesto Ferriz Aparicio, fou un miner del sofre i sa mare es deia Emilia Aguilar Fortea. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en «Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir el 19 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) –altres fonts citen erròniament 1999 o 2001 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). ***
Pier Carlo Masini - Pier Carlo Masini:
El 19 d'octubre de 1998 mor a Florència (Toscana,
Itàlia) el militant i historiador anarquista Pier Carlo
Masini. Havia nascut el
26 de març de 1923 a Cerbaia (San Casciano in Val di Pesa,
Toscana, Itàlia). Sos
pares es deien Antonio Masini i Ada Calamandrei. De ben jovenet
participà en el
moviment liberalsocialista de Tristano Codignola al voltant de la
revista Argomenti.
El 21 de gener de 1942 va ser detingut per «activitats
conspiradores» i
condemnat a tres anys de confinament que purgà a Guardia
Sanframondi, a la
Campània italiana. El 19 de maig de 1943 va ser alliberat i
retornà a
Florència, on s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Quan la guerra
d'alliberament contra el feixisme, formà part de la
Resistència, però no va
participar en cap acció militar. Per consell dels aliats, va
ser nomenat tinent
d'alcalde de San Casciano i membre del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) en representació
del PCI. Quan el líder
comunista Palmiro Togliatti decidí abandonar la lluita
armada i desenvolupar
l'anomenada «Svolta di Salerno» (Giro de Salerno),
que feia costat la
democràcia parlamentària, abandonà el
PCI i s'acostà al moviment anarquista. Després
del congrés fundacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) celebrat
entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara,
s'encarregà de l'edició dels
dos números únics dels periòdics Passione
Rivoluzionaria, òrgan dels joves
anarquistes toscans que sortí l'estiu de 1945, i Alba
dei Liberi, que es
publicà el gener de 1946. En aquesta època es
dedicà a l'estudi dels clàssics
anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Errico Malatesta
i,
sobretot, Francesco Saverio Merlino i Camillo Berneri, pel seu
antidogmatisme.
Entre el 20 i el 22 de juliol de 1946 participà en el
Congrés Juvenil
Anarquista de Faenza en representació dels joves anarquistes
florentins. En
1946 es llicencià en Ciències
Polítiques i decidí dedicar-se a la
investigació
històrica del moviment anarquista. Entre 1946 i 1947, amb
Carlo Doglio,
Antonino Carbonaro i Virgilio Galassi, dirigí el
periòdic Gioventù Anarchica,
que acostà gent força distant del moviment
llibertari, com ara Ferdinando
Tartaglia i Aldo Capitini, del «Movimento di
Religione», del periòdic de
Bergamo La Cittadella i diversos grupuscles
trotskistes. Entre 1948 i
1950 col·laborà en Umanità
Nova i entre 1950 i 1952 en Il Libertario
amb articles històrics i literaris, moltes vegades signant
sota el pseudònim L'Archivista.
El seu interès per Merlino i Berneri el portà a
mantenir correspondència amb
Aldo Venturini, curador de l'obra de Merlino, i amb Giovanna Berneri i
Aurelio
Chessa. En 1957, d'aquesta intensa col·laboració,
nasqué el llibre, realitzat
amb Venturini, Concezione critica del socialismo libertario
di Merlino
i, més tard, un recull d'escrits de Berneri, amb Alberto
Sorti, Pietrogrado
1917. Barcellona 1937 (1964). Sempre crític amb el
moviment anarquista, que
considerava mal organitzat i culturalment pobre, destacà per
mantenir propostes
per intentar treure l'anarquisme de la marginació. No
obstant tot això, dins la
FAI s'ocupà de la Comissió Antimilitarista i
col·laborà activament en el Bolletino
Interno della FAI, Umanità Nova
i Volontà. Per a la FAI
realitzà àmplies gires de conferències
per tota la Península italiana, Sicília
i Sardenya. Al seu voltant aglutinarà un conjunt de joves
militants (Sirio Del
Nista, Arrigo Cervetto, Lorenzo Parodi, Aldo Vinazza, Renzo Sbricioli,
etc.)
que sempre toparan amb el sector més ortodox del moviment
llibertari,
especialment durant els congressos de Liorna –entre el 13 i
el 25
d'abril de
1949–, Frascati –el 12 de març de
1950– i el IV
Congrés Nacional de la FAI
d'Ancona –entre el 8 i el 10 de desembre de 1950–,
on es va condemna
el
«Corrent Masini». La seva idea de crear un
«partit llibertari» internacionalista
lligat als moviments socials de diferent casta i als sindicats, el
portà a
fundar el periòdic L'Impulso i els Grups
Anarquistes d'Acció Proletària
(GAAP). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, durant la
Conferència Nacional
Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els GAAP,
presentà la seva
tesi Sulla liquidazione dello Stato come apparato di classe.
Els GAAP,
però, seran el principi del seu distanciament de les
posicions anarquistes i
del seu acostament al moviment socialista. Durant el V
Congrés Nacional de la
FAI de 1953, celebrat a Civitavecchia, els GAAP no van ser admesos ni
com a
observadors. Força interessat pel moviment obrer,
col·laborà en la revista Movimento
Operaio, de Gianni Bosio, i amb els anarquistes Gino Cerrito
i Ugo Fedeli.
Malauradament els GAAP poc a poc es decantaren vers el marxisme fins la
seva
fusió amb Acció Comunista (AC), una
confederació de petites organitzacions
comunistes de diverses tendències (trotskistes,
bordighistes, etc.) que entre
1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i
antiestalinista de l'esquerra
extraparlamentària italiana. Amb el comunista Giulio Seniga
fundà l'editorial Azione
Comune. Després de la dissolució dels GAAP i quan
AC es decantà pel leninisme,
publicà, entre 1958 i 1959, La corrente di
sinistra vista da sinistra i Una
classe un partito e poi confluisce nel Partito Socialista, i
abandonà el
moviment anarquista. En aquests documents sosté la
necessitat de crear un
corrent llibertari i internacionalista dins del Partit Socialista
Italià (PSI)
que retornés al moviment obrer l'essència de la I
Internacional. En les seves
investigacions històriques estudià les tradicions
laica, anticlerical,
llibertària i federalista del primer socialisme
italià; alhora que redescobrí
figures importants del moviment obrer, com ara Arcangelo Ghisleri.
Sempre
mantingué una posició crítica dins del
PSI, posició que es palesà en nombrosos articles
publicats en Critica Sociale i Avanti!.
Entre 1969 i 1992 milità
en el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI),
però l'únic càrrec orgànic
que ocupà fou el de secretari provincial de
Bèrgam i mai no es presentà a cap
càrrec públic, ni com a regidor ni com a
parlamentari. Gran especialista de la
I Internacional publicà Gli internazionalisti. La
Banda del Matese
(1876-1878) (1958) i Federazione Italiana
dell’Associazione
Internazionale dei Lavoratori. Atti ufficiali (1871-1880)
(1963), a més de
nombrosos textos de Bakunin. També publicà
edicions de llibres de diferents
autors, com ara Rosa Luxemburg, Berneri, Guelfo Zaccaria, etc.
Participà en el
Congrés del Centenari de la I Internacional de
Florència. En 1969 assistí al
congrés «Anarchici e anarchia nel mondo
contemporaneo», celebrat a Torí, i
fundà a Bèrgam la Biblioteca Max Nettlau. Quan la
repressió del moviment
anarquista arran de la massacre de Piazza Fontana, va fer costat el
moviment
llibertari en diferents articles. En 1976 participà a
Venècia en el centenari
de la mort de Bakunin. Entre 1977 i 1983
col·laborà en Il Giornale,
d'Indro Montanelli. En 1993 participà en la
fundació de la Rivista Storica
dell'Anarchismo. A més de les citades, altres
obres destacades seves són Antonio
Gramsci e l’Ordine Nuovo visti da un libertario
(1956), Storia degli
anarchici italiani. Da Bakunin a Malatesta (1862-1892)
(1969), Cafiero
(1974), Eresie dell'Ottocento. Alle sorgenti laiche, umaniste
e libertarie
della democrazia italiana (1978), Poeti della
rivolta. Da Carducci a
Lucini (1978), I leaders del movimento anarchico
(1980), Storia
degli anarchici italiani nell'epoca degli attentati (1981), Manzoni
(1996), Alfieri (1997), Porta
(1997), Mussolini. La maschera
del dittatore (1999), etc. ***
Kati
Horna - Kati Horna: El
19 d'octubre de 2000 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) la fotògrafa anarquista
Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati
Horna, amb el llinatge de son company. Havia nascut el 19 de
maig de 1912 a
Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual
Mezőszilas, Fejér, Hongria). Era la
més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una
família burgesa benestant
d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer
establert a Buda
(Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent
es relacionà
a Budapest amb László Moholy-Nagy,
fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon
Guttman, fundador de l'agència de notícies
Dephot. En aquest anys s'introduí en
la política de la mà del pensador constructivista
i activista Lajos Kassák. A
la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància
del fotògraf Endre
Friedmann, més tard conegut com Robert
Capa, del qual se separà en 1930 quan ella
s'establí a Berlín (Alemanya),
però amb qui sempre mantingué una estreta
amistat. A Berlín entrà com a
assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el
cercle de l'escriptor i
dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions
antifeixistes. Després d'assistir
el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a
Berlín, retornà a
Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a
Budapest les tècniques
fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del
prestigiós
fotògraf i músic Pécsi
József (Jozsef Pesci).
El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a
Hongria, es traslladà a
París (França), on retrobà ell ja
americanitzat Robert Capa, que hi havia
muntat un estudi, i completà la seva formació. A
París va fer foto fixa en
pel·lícules, retocà escenes de moda i
realitzà reportatges amb la seva càmera
Linhof per a l'agència de notícies francesa
Lutetia-Press. D'aquesta època són
els seus famosos treballs de fotografia realista Le
Marché aux puces (1933, que no es
publicarà fins el 1986 sota el
títol Mercado de pulgas
en la revista
mexicana Foto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris
(1934).
A més de realitzar obres realistes també
conreà la fotografia de caire
surrealista, com ara Hitlerei
(1937,
amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís
polític, ben igual
que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A
Barcelona (Catalunya) entre
gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de
Propaganda Exterior de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys
bèl·lics col·laborà en
publicacions anarquistes (Libre-Studio,
Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Umbral, etc.) i
altres
institucions propagandístiques republicanes. A
més de captar els fronts bèl·lics
i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la
Península (Aragó, Catalunya,
Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà
fotografies i fotomuntatges de
la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants,
treballadors, no
combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad
en España (1937), Vigilando
después del bombardeo (1937), Casas
bombardeades en Madrid (1937), Evacuación
de Terurel (1937), Esperando la
ración de comida (1937), Mujeres
esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora
gràfica per a
la revista Umbral,
conegué son futur
company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga,
i col·laborà amb
l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil.
L'octubre de 1937 s'instal·là a
València (València, País
Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà
al
front bèl·lic de Terol (Aragó,
Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona,
on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la
ciutat, i en aquest
mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf
franquista la parella s'exilià
a París (França) portant-se una
col·lecció de 270 negatius sobre la guerra
d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979,
quan aquesta
va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la
fotògrafa
i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella,
Espanya). En
1939 publicà a París la sèrie Poupées de
la peur. La invasió nazi l'obligà,
juntament amb son company, a exiliar-se.
El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company
d'un camp de
concentració francès, embarcà a bord
del paquebot De Grasse al port de
Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova
York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la
desembarcà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La
parella s'instal·là en una
casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de
la Ciutat de Mèxic. El
8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así
se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic
col·laborà
en importants publicacions periòdiques (Arquitectura
ENA, Arquitectos de
México, El Arte de
Cocinar, Diseño,
Enigma, Foto
Zoom, Mapa, Mexico. This Month,
Mujer de Hoy, Mujeres,
Nosotros, Obras,
Perfumes y Modas, Revista
de
Revistas, Revista de la Universidad
de México, Seguro social,
S.nob, Tiempo,
Todo, Vanidades,
etc.). En 1949 nasqué Norah
Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou
professora de l'Escola
de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i
1999 de
l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat
Nacional Autònoma de
Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova
generació de fotògrafs contemporanis.
Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts
d'ells vinculats al
moviment surrealista, com ara La
evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito
(1941), Noche Buena en Europa
(1942),
Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La
Castañeda (1944), Asilo
para ancianos (1944), Títeres
en la
penitenciaría (1945), Corpo
sano
(1945), Historia de un vampiro... sucedió en
Coyoacán (1962), Fetiche.
Oda a la necrofília (1962), Fetiche.
Impromptu con arpa (1962), Fetiche.
Paraísos artificiales (1962), Mujer
y máscara (1963), Los
dulces de la
ciudad (1963), La ópera
del orden
(1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas
(1963), Recuento de una obra
(1995), etc. En 1963,
després de la mort de son company José Horna,
deixà de fer fotografies i es
consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les
artistes Leonora Carrington,
i del seu company Imre Weisz (Chiki),
que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. També
és relacionà estretament amb
Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky,
Mathías Goeritz, Germán
Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo
Legorreta i
altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una
part del seu arxiu
fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació,
Documentació i Informació d'Arts
Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati
Horna va morir el 19
d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Pòstumament la seva obra ha
estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món:
Universitat de
Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester,
2010),
Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de
Paume (París,
2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y
Fernández, es dedica a conservar
i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de
Fotografia i
Gràfica Kati i José Horna. Kati Horna
(1912-2000) ---
|
![[18/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/10]") |
|
![[20/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/10]") |
|
|
| Actualització: 19-10-24 |