|
---
Anarcoefemèrides del 19 de desembre Esdeveniments  Capçalera de l'Égalité - Surt L'Égalité: El 19 de
desembre de 1868 –encara que a la capçalera posi
el 16
de desembre– surt a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número
(espècimen) de L'Égalité.
Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de
la Suisse romande. Portava l'epígraf «No
hi ha drets sense deures, ni
deures sense drets». Era successor de La
Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada
per Charles Perron i
redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista
Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista en el si de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar
Jean-Philippe Becker,
Amédée-Benjamin Combault, César De
Paepe, Johann George Eccarius, Carlo
Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon,
Nicolas Outine, Albert
Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel,
Eugène Varlin i Pierre Waehry,
entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la
Federació Suïssa de Parla Francesa
de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es
produí l'excisió d'aquesta
federació i L'Égalité
esdevingué
l'òrgan d'expressió del grup aliancista.
Després d'una interrupció entre el 4
d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta
publicació reaparegué entre
gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la
redacció aleshores esdevingué
antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una
edició facsímil. ***
Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista) - Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916. ***
Cartell
de la conferència de Faure - Conferència de
Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al
Teatre Chave, al bulevard Chave de
Marsella (Provença, Occitània), una
conferència «pública i
contradictòria» del
pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres
temes van ser els
centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les
anomenades «Lleis
perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des
del franc al mig
franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola
llibertària de
Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola
amenitzaren amb un concert la
vetllada. ***
L'atemptat
contra Elizalde segons La
Vanguardia del 20 de desembre de 1919 - Atemptat contra
Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers
Bailén i Còrsega, a prop
del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus
disparen sobre
l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de
l'automòbil Arturo
Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica
d'automòbils. En
aquest atemptat Elizalde resultà
il·lès, però el xofer del cotxe,
l'obrer
Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia
acusà els anarquistes Ramon
Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa
Elizalde d'aquest
atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense
gaire
fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia
finançat
l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any.
L'enterrament de
l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran
manifestació burgesa i empresarial
contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les
autoritats
polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.
Naixements
Fritz Kater (ca. 1920) - Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrata Magdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir. ***
Foto policíaca de Jean Perrot (2 de juliol de 1894) - Jean Perrot: El 19
de desembre de 1861 neix a Tula (Baix Llemosí, Occitània) l'anarquista Jean
Perrot. Era fill de Léger Perrot, jornaler, i de Jeanne Mugnier. Sabater de
professió, el 18 de novembre de 1882 va ser cridat a files i integrat en el 38
Regiment de Línia, però en 1886 va ser passat a la reserva. Des de 1892 vivia
al número 168 del l'avinguda de Clichy de París (França). L'1 de juliol de 1894
el seu domicili va ser escorcollat, sense èxit, per la policia i va ser
detingut en una gran agafada de la policia juntament amb altres 154
anarquistes. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en
el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
Posteriorment visqué temporades a Bois-Colombes (Illa de França, França). El 5
d'agost de 1905 va ser llicenciat de les obligacions militars per «artritis del
genoll esquerre». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Nicolas Stoïnov - Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència –va morir amb 101 anys– no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963). ***
Foto
policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894) - Oscar Petzold: El
19 de desembre de
1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia,
Confederació d'Alemanya del Nord;
actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista
Oscar-Guillaume Petzold. Sos
pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de
professió, en 1894
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902 - Pierre Degreef:
El
19 de desembre de
1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el
propagandista anarquista
Pierre Degreef. Sos pares es deien Jean Baptiste Degreff, ensinistrador
belga, i Jeanne Marie Hanssens. A finals dels anys 1890
destacà
dins del
moviment anarquista de
Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou
acusat per la policia
d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant
la
primavera de 1898 visità a Londres André
Philippe, antic gerent del periòdic La
Cravache refugiat a Anglaterra. Entre
la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer
tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), on venia Le Libertaire
i
participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre
el 4 i el 5
d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois).
Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat
abstencionista i
entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou
l'impressor-gerent de La Petite Feuille
Anarchiste, publicació
de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25
d'agost d'aquell any, imprimí La
Feuille Anarchiste, que tirava entre
5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de
juny de 1902 va
fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada
«Le parlementarisme et
les anarchistes». Milità en el Sindicat del
Teixit, el qual tenia la seu al
Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses
xerrades. El desembre
de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article
antimilitarista
publicat en Le Libertaire,
però en
l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de
presó amb aplaçament per la Cort
d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais,
França). Entre 1903 i 1904 col·laborà
en el periòdic parisenc Les Temps
Nouveaux.
A començament de 1905 abandonà Roubaix per a
treballar per a una fàbrica de
màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a
tres mesos de
presó pel robatori de la caixeta d'almoines de
l'església de Saint-Antoine de
Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre
següent. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
de José Casas Moya apareguda en el periòdic
parisen Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961 - José Casas Moya: El 19 de desembre de 1887 neix a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França). ***
Retrat
de Salvatore Zumpano dibuixat per Ralph Chaplin (Bingo) el 7 de
març de 1918 a la preso del comtat de Cook - Salvatore Zumpano:
El 19 de desembre de 1888 neix a San Nicola dell'Alto
(Calàbria, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvatore Zumpano. Sos pares es deien
Vincenzo Zumpano i Vittoria Turano. Es va graduar d'electricista en una
escola
industrial de Cosenza (Calàbria, EUA). El desembre de 1913
emigrà als Estats
Units i acabà instal·lant-se a Old Forge
(Pennsilvània, EUA), on treballà de
jornaler i de professor d'italià. En 1914
s'afilià al sindicat Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
i esdevingué un dels
organitzador d'aquest entre els miners locals. En 1916
s'establí a Youngstown
(Ohio, EUA), on participà activament en la campanya de
defensa del sindicalista
anarquista Carlo Tresca, detingut arran de la vaga a Mesabi Iron Range
(Minnesota,
EUA). De bell nou a Old Forge, va obrir una petita llibreria en una
mena de
barraca. El 3 de juny de 1917 va ser detingut a Old Forge per
participar en la
campanya contra de detenció del sindicalista anarquista
Carlo Tresca, per distribuir
manifests antimilitaristes i per possessió de 70 quilos de
pes en llibres subversius
i anarquistes –en realitat havia llibres de tota mena (Victor
Hugo, Jules
Verne, La Biblia, etc.)–, la majoria en
italià, per a vendre entre els
companys, a més de trobar-li un sobre amb uns grams de les
cendres de Joe Hill,
membre dels IWW executat en 1915; també se li va acusar de
ser subscriptor del
periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i
d'haver violat la llei nord-americana
sobre el reclutament obligatori. Se li va posar una fiança
de 15.000 dòlars. Jutjat
el 13 d'agost de 1917 amb altres 165 companys wobblies,
va ser condemnat
a un any de reclusió, que purgà a la
presó del comtat de Lackawanna
(Pennsilvània, EUA). Posteriorment va ser processat segons
la Llei d'Espionatge
en un judici federal contra els IWW a Chicago (Illinois, EUA) i
traslladat a la
presó del comtat de Cook (Illinois, EUA), però el
seu cas va ser sobresegut
després de sis mesos perquè no era membre dels
IWW en el moment d'entrar als
EUA. El 15 d'agost de 1918 va ser posat en llibertat, però
va ser detingut
immediatament per les autoritats d'immigració per a la seva
expulsió. El 3 de
juliol de 1919 va ser deportat cap a Itàlia, on
arribà el 27 de juliol. S'establí
a Crosia (Calàbria, Itàlia), on sembla
abandonà la militància política. En
1937
va ser esborrat de la llista de subversius i, segons les autoritats,
«participava
activament en tots els actes patriòtics i celebracions
feixistes». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Senya Fléchine (autoretrat) - Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra. ***
Foto
antropomètrica d'Amadeu Costa Carrera (1917) - Amadeu Costa
Carrera: El 19 de desembre de 1896 neix a Camprodon
(Ripollès, Catalunya)
l'anarquista Amadeu Costa Carrera. Sos pares es deien Miquel Costa i
Paula
Carrera. Emigrà a Montevideo (Uruguai) i a principis de 1917
hi retornà amb dos
companys (Roberto Gaggero Marini i Bernardino Gómez
González), establint-se a
Barcelona (Catalunya). Després de dos mesos a la capital
catalana, sense feina,
el 27 d'abril de 1917 tots tres creuaren clandestinament la frontera
per Prats
de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Els tres treballaren
durant un mes amb el
propietari Sabardeill de Vilanava d'Arribèra (Llenguadoc,
Occitània), on el 2
de maig Amadeu Costa Carrera va fer la declaració
d'estrangeria a les
autoritats franceses. Posteriorment, el juny d'aquell any,
treballà com a
empleat de comerç per a l'empresari de teixits Morel de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). En aquesta època vivia al número
10 del carrer Queya de
Perpinyà i va ser fitxat per la policia d'aquesta ciutat com
a «individu
intel·ligent que professa les idees anarquistes».
Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Necrològica de Juan Santiago Murcia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1983 - Juan Santiago Murcia:
El 19 de desembre de 1902 neix a
Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Juan Miguel Santiago Murcia. Sos pares es deien Juan
Miguel
Santiago i Dolores Murcia. Paleta de
professió, en la
dècada dels trenta milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i es
mostrà força actiu al barri de Gràcia
de Barcelona (Catalunya). A principis de
1931 va ser tancat al vaixell-presó Antonio
López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de
març de 1932 des de la Presó
Model barcelonesa signà el manifest contra Ángel
Pestaña Núñez i la seva
estratègia trentista. Va ser detingut a Barcelona per la
seva participació en
la revolució anarquista de gener de 1933. L'1 de febrer de
1935 va ser detingut
juntament amb Félix Estrada Sierra i durant l'escorcoll del
seu domicili es van
trobar armes, explosius i documentació relativa al
Comitè Pro Presos;
processats ambdós per aquests fets, el 22 de juny de 1935 va
ser condemnat a
sis anys i vuit mesos i un dia de presó per
tinença d'explosius i son company a
12 anys de presó per dipòsit d'explosius. Arran
del cop militar feixista de
juliol de 1936, s'enrola com a milicià en la Columna
«Los Aguiluchos» i lluità
al front d'Osca. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
milità en les Federacions Locals de Marsella
(Provença, Occitània) i de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. Juan Santiago Murcia va
morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 30
d'abril– de 1983 a l'Hospital de Riam (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat al
cementeri de Clarmont d'Alvèrnia. Juan Santiago Murcia
(1902-1983) ***
Brunone
Gambino - Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat. ***
Joan
Pinos Molinas - Joan Pinós Molinas:
El 19 de desembre de 1908 neix a
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Joan Marià Pere Pinós
Molinas. Sos pares es deien Joan Pinós Maymí,
llaurador,
i Dolors Molinas Batlle. Treballava en una fàbrica de taps
de
suro de
Palafrugell i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà.
Representà
Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En
1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als
camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts.
Sortí del camp per a treballar com a
obrer agrícola a granges de la regió.
Posteriorment s'instal·là a Borionac de
Mirandòl (Llenguadoc, Occitània), on, sense
renunciar a les seves conviccions
llibertàries, deixà de
militar. Sa companya fou Rosa Bosch. Joan Pinós Molinas va
morir
el 6 de maig de 1974 a l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Joan Pinós Molinas
(1908-1974) ***
Gabriel
Binimelis Castell - Gabriel Binimelis
Castell: El 19 de desembre de 1909 neix al barri
del Molinar de Palma
(Mallorca, Illes
Balears)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Gabriel Binimelis
Castell. Fill d'una família llibertària, son
pare, Jaume Binimelis Rotger, va
ser un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, ben igual que
son
padrí, Gabriel Binimelis Cervera, i sa mare es deia Maria
Ignàcia Castell Guarros,
i tingué cinc germanes (Margarita, Maria Ignàcia,
Magdalena, Carme i Àngela) i dos
germans (Ramon i Josep). Va estudiar amb els jesuïtes, per
influència de sa
mare, ferventment catòlica. Quan encara era adolescent,
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on son pare va obrir un comerç a Santa Coloma
de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya). Esdevingué obrer de la
construcció i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 15 de juny de
1928 es casà a Santa Coloma
de Gramenet amb l'anarcosindicalista María
Asunción García Navarro, amb qui
tingué dues nines María Josefa Rufina i Magdalena
Binimelis García. Posteriorment
muntà una xurreria ambulant. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936, va
ser enviat a Aragó com a agent dels Serveis Especials del
Comissariat d'Ordre
Públic d'Aragó. Després de la
dissolució del Consell d'Aragó, va integrar-se,
com a capità d'Informació, en la 133 Brigada
Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
comandada per José Logroño
Larios. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat al
camp de concentració de Bram. Posteriorment
s'enrolà en les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions
occitanes
(Avinhonet, Le Haugar, etc.). En 1942 va ser un dels responsables del
513 Grup
de Treballadors Estrangers (GTE) de Muret (Llenguadoc,
Occitània) i s'integrà
en la Resistència, organitzant en 1943 un maquis a l'Alta
Garona. Participà
especialment en l'evasió i alliberament d'internats
espanyols del camp de Noé i
en nombroses accions de sabotatge. En 1944 se celebrà al seu
domicili
l'anomenat «Ple de Muret» de la clandestina CNT.
Després de la II Guerra
Mundial va ser condecorat amb la «Creu del Combatent
Voluntari» i amb la «Legió
d'Honor» per les seves accions en la Resistència,
però va rebutjar aquestes
condecoracions argumentant que només havia fet el seu deure;
mai no va voler
naturalitzar-se francès. En aquests anys va ser un dels
organitzadors de la CNT
i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya i sa
filla María
fundà un trio artístic que, fins al maig de 1947,
recorregué França recaptant
fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Creà una
empresa de la
construcció on treballaren una dotzena d'assalariats. Va ser
amic íntim d'Alfons
Martorell i de Joan Sans Sicart. Gabriel Binimelis Castell va morir el
27 d'agost
de 1997 al seu domicili de Fontsòrbas (Llenguadoc,
Occitània) i va
ser enterrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Jaume Binimelis
Rotger (1887-1956) Asunción García
Navarro (1912-1999) ***
Necrològica
de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978 - Francisco Ramiz
Sopena:
El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Sos pares es deien
Francisco Ramiz Oncins i Josefa Sopena Casasnovas. Des de molt jove
milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva
localitat. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts
altres joves de Montsó
(Antonio García Barón, Hipólito
Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la
«Columna Durruti», formació en la qual
lluità durant tota la guerra un cop
militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus
i s'establí a Montalban.Sa companya
fou Pilar Pallarès Solano. Francisco Ramiz Sopena va morir,
després d'anys de
malaltia, el 27 de juny de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena,
Occitània). ***
Luis
Lizán Pérez - Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló «Paso a la Idea» de la 28 Divisió «Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Josep
Roig Lladó - Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Sos pares es deien Pau Roig Alzamora, jornaler, i Teresa Lladó Musset. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel Navarro Elcacho, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al seu domicili del Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008). ***
Pepita Carpena al CIRA de Marsella - Pepita Carpena: El 19 de desembre de 1919 neix –encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28– al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Sos pares es deien José Carpena Sánchez, paleta, i Ana Amat Lorenzo, costurera. Era la primogènita d’una família obrera catòlica de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb el francès Germain Fortuné Guy, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia «Acratia» i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» –com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)–, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit, Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré. ***
Necrològica
de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994 - Domingo Corredor Valderrama: El 19 de desembre de 1919 neix a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Sos pares es deien Carlos Corredor i Joaquina Valderrama. Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carme Domènech, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a la Clínica Marc de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció. ***
Rubén Prieto en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de 1984 - Rubén Prieto: El 19 de desembre de 1930 neix a Montevieo (Uruguai), en una família d'origen espanyol, el dissenyador, escriptor, traductor, editor, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto. Estudià en la Facultat de Belles Arts i milità en el moviment estudiantil formant part entre 1950 i 1965 de la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU). En 1953 participà en la creació de l'Associació d'Estudiants de Belles Arts. Després va fer de professor de disseny a l'Escola de Belles Arts, de periodista i de llibreter bibliotecòleg, sempre participant com a activista en diversos moviments socials (universitari, ecologista, sindical, cooperativista, veïnal, etc.). El 20 d'agost de 1955 fou un dels fundadors de la «Comunidad del Sur» a la zona sud de Montevideo, comuna llibertària que destacarà per les seves tasques editorials gràcies a la impremta del col·lectiu, a més d'altres seccions (granja ecològica, fleca, fusteria, etc.). En 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). Durant la dictadura militar feixista la «Comunidad del Sur» serà durament reprimida i els seus companys hauran d'exiliar-se, primer al Perú i després a Estocolm com a refugiat polític. A la capital sueca, amb altres companys, recrearà la comuna i fundarà una nova editorial, Nordan Comunidad. Amb la caiguda de la dictadura, retornà a Montevideo on refundà la comunitat i reprengué la militància i l'activitat editorial, que el relacionà amb el moviment anarquista llatinoamericà (Santiago de Xile, São Paulo, Rio de Janeiro, Caracas, etc.) i europeu (Madrid, Barcelona, París, Estocolm, Milà, etc.). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 prengué part en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Entre les seves obres destaquen Por la tierra y por la libertad. Trabajadores rurales y proceso revolucionario: UTAA y el MNLT (1986) i Perfil ambiental del Uruguay (2000, amb altres). Rubén G. Prieto va morir d'un atac de cor el 16 de novembre de 2008 a l'Hotel Hilton –actual Alba Caracas– de Caracas (Veneçuela), quan representava la seva editorial en la Fira Internacional del Llibre d'aquesta ciutat, i el seu cos fou incinerat el 29 de novembre d'aquell any al Cementiri del Nord de Montevideo (Uruguai). ***
Francisco
Abarca Ruiz (1963) - Francisco Abarca Ruiz: El 19 de desembre de 1938 neix a la Maçana (Fontllonga, Noguera, Catalunya; actualment pertany a Camarasa, Noguera, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Abarca Ruiz, conegut com Paco. Fill del també militant Francisco Abarca Gómez, sa família s'exilià en acabar la Guerra Civil espanyola a França, on patí el camp de concentració de Barcarès. Més tard va estudiar mecànica a França i amb 15 anys formarà part de les Joventuts Llibertàries de París. Després treballà en el seu ofici i s'afiliarà a la CNT francesa, mentre amplia els seus estudis amb un diploma d'enginyer tècnic. En 1954 se suma a la lluita contra el franquisme i s'interna a la Península repetides vagades travessant els Pirineus il·legalment. Durant els anys seixanta s'uneix al Consejo Ibérico de Liberación (CIL, Consell Ibèric d'Alliberament) i a Defensa Interior (DI) i participa en campanyes de desprestigi i de fustigació al règim franquista. L'11 d'octubre de 1963 fou detingut a Bèlgica i l'Estat suís demanà la seva extradició, ja que estava acusat d'atemptats contra avions de la companyia Iberia a Ginebra, Frankfurt i Londres. Per força el seu alliberament, portà a terme una vaga de fam de 25 dies que el portà a l'hospital. El 12 de juny de 1964 fou alliberat després d'intenses campanyes de suport promogudes pel moviment llibertari. Poc després, el 9 d'agost d'aquell any, encapçalà la Delegació Exterior de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Bèlgica, on havia obtingut asil polític. En 1966 intervingué en la campanya d'agitació antifranquista i fou tancat durant gairebé tres mesos a Vincennes. Posteriorment estudià dos anys a la Universitat Lliure de Brussel·les i dirigí un centre d'infants discapacitats a Solières (Bèlgica). Va publicar textos en Tierra y Libertad de Mèxic.
Defuncions
Josep Miquel Clapés - Josep Miquel Clapés:
El 19 de desembre de 1931 mor a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Miquel Clapés
–a vegades el primer
llinatge citat Miguel–, conegut com L'Avi
Miquel. Havia nascut en
1859 –algunes fonts citen 1851– a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya). Es
guanyà la vida treballant de teixidor, vivia al barri de la
Creu Alta de
Sabadell i estava casat amb una filla. Fou amic de la
infància del teixidor
anarquista Domènec Fruitós Puig. Va ser un dels
fundadors de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) de Catalunya i ocupà
càrrecs orgànics en
la Federació Regional Espanyola (FRE) d'AIT, com ara a la
secretaria de la
Federació Local de Sabadell. En 1882 fou un dels
organitzadors de la vaga a
favor de les vuit hores que durà set setmanes. En 1883
participà en la fundació
de l'Ateneu Obrer i el setembre d'aquell any un dels que crearen la
Lliga
Anticlerical «Monti Tognetti». Participà
en la preparació del Primer de Maig de
1890 i en les següents convocatòries d'aquesta data
a Catalunya. L'1 de
setembre de 1896, arran de l'atemptat del carrer Canvis Nous de
Barcelona, va
ser detingut i tancat a Montjuïc; no processat, les autoritats
decidiren
deportar-lo a Anglaterra i el 15 de juliol de 1897 va ser a embarcat a
Barcelona al vapor Isla de Luzón amb
altres 27 anarquistes investigats
en el «Procés de Montjuïc» amb
destinació a Liverpool. Es relacionà amb el
pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i
col·laborà en la revista Escuela
Moderna. També fou amic personal del ceramista
republicanofederal
anarquitzant Marià Burguès Serra. Entre 1897 i
1912 col·laborà en El Trabajo
de Sabadell. A partir de 1904 participà en
l'organització de la Federació
Catalanobalear de l'Art Fabril. En 1907 va fer una
conferència sobre les pensions
obreres. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 fou delegat del sindicat
Solidaritat Obrera al Congrés de la Confederació
General del Treball (CGT)
francesa celebrat a Marsella (Provença,
Occitània), on parlà en suport de la
vaga general, de les activitats del Partit Republicà Radical
d'Alejandro
Lerroux García i llegí un manifest
antilerrouxista; aquest viatge va ser finançat
per Ferrer i Guàrdia. El juliol de 1909, com a membre del
grup insurreccional
de la Federació Obrera Sindical de Sabadell, jugà
un paper destacat als fets de
la «Setmana Tràgica»; jutjat per aquests
fets, va ser condemnat a cadena
perpètua, pena que va ser commutada per la de desterrament.
Per les seves
activitats hagué d'exiliar-se en diferents ocasions a
França i a diverses
ciutats europees (Brussel·les, Londres, París,
etc.). Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), participà en la vaga general
revolucionària de 1917;
detingut, va ser apallissat de valent, fet pel qual va quedar
paraplègic. El fabricant
Joan Salas Busquets, amic seu i membre del «Círcol
Republicà Federal» (CRF), li
va comprar un teler perquè pogués treballar a
casa seva. Sempre en la lluita,
en 1920, en plena etapa del pistolerisme, va ser detingut. A partir de
1931,
amb la proclamació de la II República espanyola,
milità en el Sindicat Únic
d'Oficis Diversos de la CNT de Sabadell, dominat pel sector partidari
de la Federació
Anarquista Ibérica (FAI). Apassionat per la lectura, es diu
que tenia la millor
biblioteca particular de Sabadell. Va traduir un llibre de
Sébastien Faure
sobre educació. Josep Miquel Clapés va morir el
19 de desembre de 1931 a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 6 de gener
de 1937 i l'1 de
maig de 1939 el carrer Sant Miquel de Sabadell portà el seu
nom. Des del 30 de
maig de 1979 un carrer de Sabadell porta el seu nom i l'11 de
març de 2020 es
col·locà la plaça amb son nom que es
conservava dels anys de la guerra civil al
carrer Sant Miquel de Sabadell. ***
Cesare Ragni - Cesare Ragni: El
19 de desembre de 1949 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista, i
comunista, Cesare Ragni. Havia nascut el 12 d'abril de 1891 a Brescia
(Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luig Ragni i
Adalgisa Maloffi. Cambrer
de professió, des de 1915 estava fitxat com a anarquista.
Durant la Gran Guerra
va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu de Guerra. En
1919
milità a Brescia en el Partit Socialista Italià
(PSI) i en 1921 s'afilià al Partit
Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou a Milà,
s'acostà novament al moviment
anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni Cassinelli, Carlo Molaschi
i
Armando Tisi, formà part de la comissió
organitzadora de la Unió Anarquista
Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia desmantellà a
Brescia una xarxa
comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne part amb 20
militants més.
Detingut, va ser tancat a la presó de Brescia i torturat
durament per fer-lo
confessar. Després de més d'un any de
detenció, va ser jutjat per un Tribunal
Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per manca de proves. Durant
els anys
posteriors figurà alternativament en els informes
policíacs com a «anarquista»
o com a «comunista». Continuà mantenint
contactes secrets amb Pietro Costa i
altres anarquistes implicats en el socors de les víctimes
polítiques. El 22 de
març de 1929 va ser detingut sota l'acusació de
«propaganda subversiva» i el 5
d'octubre d'aquell any se li va assignar confinament per a cinc anys,
que purgà
a les illes de Gorgona i de Ponça. El 5 de novembre de 1932
va ser alliberat
gràcies a una amnistia. En 1933 mantingué
correspondència a Milà amb
l'anarquista Emilio Strafelini, exiliat a França. Les
investigacions portades a
terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident afirmaren que
col·laborava amb
l'anarquista Armando Papa i amb el soci en el comerç
ambulant d'aquest Camillo
Caloni en l'organització d'expatriacions clandestines. El 7
de juliol de 1934
va se novament enviat a confinament per un període de cinc
anys, que finalment
es reduïren a tres, per afavorir l'expatriació
clandestina. Segons informacions
d'agost d'aquell any desenvolupava activitats clandestines per a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), juntament
amb Giuseppe
Carcano, Alfiero Guerri, Mario Tronconi i Michele Veglia. A
Ponça continuà
freqüentant la companyia dels confinats anarquistes, segons
els informes
policíacs. Posteriorment va ser traslladat a l'illa d'Ustica
arran d'una
protesta col·lectiva i després a les poblacions
calabreses de Gerace i de
Locri. El 12 de maig de 1937 retornà a Milà i el
28 d'octubre passà
clandestinament a Suïssa juntament amb Giuseppe Jacopini,
company conegut durant
el confinament. El març de 1938 va ser expulsat de
França i passà a Espanya. Després
d'un breu curs d'instrucció a Almansa (Albacete, Castella,
Espanya) entrà a
formar part, gràcies a l'ajuda de Virgilio Triva, del IV
Grup d'Artilleria
Internacional i combaté enquadrat en la «Bateria
Rosselli», però l'agost de
1938 va haver d'ingressar a l'hospital d'Albacete malalt de
tuberculosi. El 6
de febrer de 1939 passà a França i va ser
internat al camp de concentració
d'Argelers, on s'integrà en el grup anarquista
«Libertà o Morte» (Armando
Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci,
Settimo
Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci,
etc.).
Posteriorment va ser reclòs als camps de
concentració de Gurs i de Vernet. El
març de 1940 va ser enrolat en una companyia de treball
francesa a Flandes.
Capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais,
França), va ser lliurat
pel maig al consolat italià de Brussel·les per a
ser repatriat. El 24 de juny
de 1940 va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va
ser
condemnat a altres cinc anys de confinament i enviat a les
colònies
penitenciàries de les illes de Tremiti i de Ventotene.
L'agost de 1943 va ser
alliberat i participà en la Resistència enquadrat
en la 47 Brigada «Garibaldi».
Després de la II Guerra Mundial abandonà el
moviment anarquista i s'afilià al PCI.
Cesare Ragni va morir el 19 de desembre de 1949 de tuberculosi a
Milà
(Llombardia, Itàlia). ***
Portada del fullet Cris de haine, paroles d'amour. Prose rythmée (1905) - Achille Légeret: El
19 de
desembre de 1951 mor a Tours (Centre, França)
l'obrer metal·lúrgic, escriptor,
antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Pierre Achille
Légeret. Havia nascut el 7 de novembre de 1886 a Bourges
(Centre, França). Son
pare, Silvain Légeret, era comptable públic de
recaptacions i sa mare, Marie Clémence Chotard, feia de
llevadora; també llogaven
habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels
militants
anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola
Nacional
Professional de Vierzon (Centre, França),
aconseguí una excel·lent educació
primària superior. A començaments de segle sembla
que formà part de la Libre
Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904
el qualificà com «l'antimilitarista
més violent i perillós de la nostra
ciutat». El seu domicili, al carrer
Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats
llibertàries de la
localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic
anarquista bimensual Les Semailles. Journal
anarchiste, que
publicà tres números i deixà de sortir
en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose
rythmée i
Cris de haine, paralos d'amour. Prose
rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905
acollí Miguel Almereyda durant
la seva estada a la ciutat. En aquesta època
milità en l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault,
organitzant
reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint
pamflets. En
aquesta època col·laborà en L'Anarchie.
Obrer metal·lúrgic, sembla que
treballà als
tallers de Maseiras
(Poitou-Charantes, França) i participà activament
en la
lluita sindical,
sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la
Borsa del
Treball de Bourges, amb la militant llibertària
Eugénie
Giraud com a
secretària. Tingué bones relacions amb els
socialistes
del grup encapçalat per
Édouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb
el
seu secretari
general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees
anarquistes. El 7
de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica
amb
Jean Jaurès en un míting.
L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment
d'Artilleria
d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la
Prefectura el va
inscriure en el
«Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909
va ser
llicenciat. El 8
d'octubre de 1911 la lògia maçònica
«Travail
et Fraternité» de Bourges refusà
unànimement
d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva
«notorietat
excessivament
desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va
intentar de
bell nou i sembla que
també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant
una
discussió amb el company
llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar
«masses
atencions» a la
seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats
per
Légeret amb una
pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions
públiques a la regió
Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de
la
Federació Comunista Revolucionària (FCR), del
Sindicat de
Metal·lúrgics de
Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries
(JSR).
Entre 1913 i
1914 fou secretari adjunt de la Borsa del
Treball i amb aquest càrrec realitzà
la campanya per la pau i contra la
«Llei dels tres anys», que instaurava un servei
militar de tres anys amb la
finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una
guerra amb Alemanya. El 26 de
maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia
escorcollà el seu
domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre
juliol i agost de
1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier
restà empresonat
per la seva participació en la campanya d'«El Sou
del Soldat», ocupà el seu
lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier,
votà el 3 d'agost de
1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31
de
juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels
socialistes, en un míting
contra la guerra, encara que mesos després aquests
s'adheriren a les
«necessitats de la defensa nacional». El
març de 1915 es va reincorporar al 1er
Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments
militars de
Bourges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Bourges amb
Pauline Rosalie
Aucouturier. El gener de 1918 declarà el seu
internacionalisme
contra la guerra.
Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per
unanimitat la vaga per al
Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que
gairebé vint mil
persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca
la Pau!», tot
cantant L'Internationale. El vespre
d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la
terrassa de la Borsa del Treball i
l'endemà sis-centes persones es reuniren a
Saint-Germain-du-Puy (Centre,
França) per a fer un pícnic, menjant, cantant,
ballant i escoltant-lo recitar el
seu monòleg Ce que c'est qu'un
soldat.
La vaga continuà algunes setmanes, però quan
entre el 19 i el 20 de maig de
1918 assistí al «Congrés
Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània),
la vaga
s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del
treball. Per mesura disciplinària,
les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga
d'incorporació, el destinaren
al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire
(Borgonya, França) i l'enviaren
al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva
activitat sindical
enquadrat en la Unió Departamental de la
Confederació General del Treball
(CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un
míting contra la intervenció a
Rússia. Segons la policia, en una reunió
pública celebrada el 21 de març de 1920
«sostingué de manera violenta les teories
bolxevics». Malgrat la seva
col·laboració amb el sector esquerrà
del Partit Socialista, restà fidel a les
seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la
CGT de juliol de
1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia
«minoritari». No sabem res més de
la seva activitat durant els anys posteriors. El seu últim
domicili va ser a Sainte-Radegonde-en-Touraine (Centre,
França;
actualment és el barri de Saint-Ragonde de Tours). Achille
Légeret va morir el 19 de
desembre de 1951 a l'Hospital de Tours (Centre, França). ***
L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921 - Pierre Mualdès: El 19 de desembre de 1966 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista Pierre-Louis-Joseph Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Havia nascut l'1 d'agost de 1885 a Uzemain (Lorena, França). Sos pares es deien Jules-Joseph Bouchet, propietari, i Julie Appoline Vauthier. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). Divorciat de Lucie Victorine Marfin, el 16 de novembre de 1935 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Andrée Marie Louise Lemaine. A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu’il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves «Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson, es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània). ***
Notícia
de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari
parienc La
Liberté del 2 de març de 1912 - Louise Kaiser: El
19 de desembre de 1971 mor a
Bainville-sur-Madon (Lorena, França)
l'anarquista individualista Louise
Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Havia nascut el 2 de
març de 1890 a Nancy (Lorena, França).
Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment
d'infraestructures públiques, i Marie Anne
Élisabeth Vidal, i tingué dos
germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la
vida com
a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de
les conferències
anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una
d'aquestes
conegué el fuster ebenista anarquista Camille
Eugène Marie Dieudonné, amb el
qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de
desembre de 1907 la
parella tingué un infant, Charles Pierre
Dieudonné. En 1911 abandonà son
company i s'instal·là a la seu del
periòdic L'Anarchie,
a Romainville (Illa de França, França), i
esdevingué companya de l'anarquista
André Roulot (André
Lorulot). El 28
de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit
Eugène Dieudonné,
amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota
l'acusació de complicitat
amb la «Banda Bonnot». Dos dies després
va ser posada en llibertat i no va ser
imputada. La premsa la va qualificar com La
Vénus Rouge. Eugène
Dieudonné va ser condemnat a la deportació
perpètua. El
18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera
Instància del Sena declarà el
divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de
beneficiar-se d'una gràcia
presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment
anarquista que
comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure
una llarga carta on proclamava
la innocència de son company que va ser publicada en
diferents diaris parisencs
el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné
retornà de la colònia penitenciària de
Caiena (Guaiana Francesa) i
s'instal·là com a ebenista al número
75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de
París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de
1928 la parella es
tornà a casar al XI Districte de París,
però es va tornar a divorciar el 7 de
desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise
Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot
de
Bainville-sur-Madon (Lorena, França). ***
Necrològica
de Juan Romera Quesada apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 15 de març de 1979 - Juan Romera Quesada:
El 19
de desembre de 1978 mor a Montalban (Guiena, Occitània)
l'anarcosindicalista
Juan Romera Quesada. Havia nascut el 5 de gener de 1906 a Cuevas de
Vera
(actual Cuevas
del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Ginés Romera i Isabela Quesada. Quan era molt jove
emigrà al barri
de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya) i s'afilià
al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Fou
molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de
Barbers de la CNT. El
juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el
cop militar
feixista i després lluità com a
milicià als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou internat en
diversos camps de concentració. Després
de reunir-se amb sa família, s'establí amb
aquesta a Montalban, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya
fou
Josefa León. Juan Romera Quesada va morir el 19 de desembre
de
1978 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Argimiro
Seijas Díaz - Argimiro Seijas Díaz: El 19 de desembre de 1982 mor a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas Díaz –el certificat de naixement cita Argemiro i el de defunció Argimiro. Havia nascut el 9 de juny de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1907– a la Corunya (la Corunya, Galícia). Fill d'una família nombrosa de vuit germans, sos pares es deien Eugenio Seijas Sánchez, treballador en un magatzem, i Elvira Díaz de la Fuente, cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i després com a vidrier. Milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys republicans en el grup «Hierro», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També formà part del grup «Resplandor más allá del Abismo» del barri d'A Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de bell nou en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya, però el 21 d'agost de 1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels franquistes, després de prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a França amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. Retornà a la Península i passà per Bilbao i Astúries. Treballà en un taller a Gijón i ajudà a la creació de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG). El novembre s'incorporà en les milícies com a voluntari, fent d'ordenança en una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló d'Astúries amb qual marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de 1937, amb el grau de sergent, va ser capturat pels feixistes. Enrolat en un batalló de treballadors, va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de juliol de 1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per presó. Restà tancat a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar missatges a sa família. A començaments de 1943 fou posat en llibertat condicional amb desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946 col·laborà en la guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946 formà part del Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de Defensa. En 1947 va ser detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54 militants confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser condemnat a 15 anys de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou alliberat. Argimiro Seijas Díaz va morir d'un càncer d'estómac el 19 de desembre de 1982 al seu domicili de la Corunya (la Corunya, Galícia) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Feáns-Mesoiro. ***
Necrològica
de Josep Farré Sullà apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 de
gener de 1990 - Josep Farré
Sullà:
El
19 de desembre de 1989 mor a Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Havia
nascut el 9
de febrer de 1904 a Salàs de Pallars (Pallars
Jussà,
Catalunya). Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa
Sullà. Quan era molt jove
entrà a formar part del moviment llibertari i de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on
va fer
una subscripció en favor dels presos polítics
organitzada
per La Revista Blanca. En 1939, amb
el
triomf franquista, va ser internat a diversos camps de
concentració i presons.
Posteriorment passà a França i milità
en la Federació Local de Banhèras de
Bigòrra, població en la qual vivia. Josep
Farré Sullà va morir el 19 de desembre de
1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània). ***
Paolo
Friz - Paolo Friz: El
19 de desembre de 2010 mor a Oria (Pulla, Itàlia)
el jugador de
basquet, veterinari, militant anarquista i activista ecologista i
animalista
Paolo Friz, conegut com Ufo. Havia
nascut el 7 de febrer de 1957 a Trento (Trentino, Itàlia).
D'infant es
traslladà amb sa família a Bolzano (Tirol del
Sud). Destacat jugador
professional de basquet –a Milà (Llombardia,
Itàlia) jugà en diversos equips (Billy,
Cinzano i Olimpia) i a Bríndisi (Pulla, Itàlia)
en Azzurra–, decidí, per mor de
la seva passió pels animals, abandonar la seva prometedora
carrera esportiva
plena de guardons i estudiar veterinària a
Bríndisi, especialitzant-se en herpetologia.
A Bríndisi formà una família amb Mina,
amb qui tingué quatre infants (Niccolò,
Valerio, Riccardo i Sabina), i muntà una clínica
veterinària, esdevenint un
actiu militant de la causa ecologista i animalista, formant part de la
Lega
Italiana Protezione Ucelli (LIPU, Lliga Italiana de
Protecció dels Ocells). Durant
els anys setanta fou un dels fundadors de la Coordinadora Anarquista de
Salento
(Pulla, Itàlia) i redactor del periòdic Senzapatria,
editat a Lecce (Pulla, Itàlia). En 1995 participà
en la fundació de la comuna
llibertària Urupia, a Francavilla Fontana (Pulla,
Itàlia), que comptà amb una
comuna agrícola i una escola. També
participà en el finançament i suport de nombroses
revistes anarquistes (A, Umanità Nova, etc.).
Gràcies a la seva
professió de veterinari, participà a Urupia en
campanyes de salvament de
centenars d'animals (ocells, tortugues, serps, guineus, etc.) malalts
pels
herbicides o ferits en incendis, que curava i retornava a la natura
cada 2 de
juny en una popular festa familiar. Atacat des dels anys noranta d'una
variant
juvenil genètica de la malaltia de Parkinson,
s'hagué d'implantar a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) un sistema
electrònic al cervell per a poder-se moure.
Malgrat la malaltia, continuà conduint i el 10 d'agost de
2009 patí un accident
de cotxe a Specchiolla (Pulla, Itàlia) que el
deixà absolutament impedit al
llit de l'Hospital Antonio Perrino de Bríndisi, on
només podia comunicar-se clicant
els ulls. Després de gairebé un any al Centre de
Rehabilitació de Ceglie Messapica
(Pulla, Itàlia), Paolo Friz va morir, després de
16 mesos d'agonia, el 19 de
desembre de 2010 en una residència a Oria (Pulla,
Itàlia). Després de la seva
mort es va crear a Bríndisi la Biblioteca Popular
«Paolo Friz» en el seu honor. ---
|
![[18/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/12]") |
|
![[20/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/12]") |
|
|
| Actualització: 19-12-24 |