---

Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de Nuevo Aragón

Naixements

Foto policíaca de Pierre Tournam (6 de març de 1894)

- Pierre Tournan: El 20 de gener de 1845 neix a Bouzonville (Lorena, França) l'anarquista Pierre Tournan. Sos pares es deien François Tournan, manobre, i Thérèse Preud'homme, modista. Es guanyava la vida fabricant corones a Montreuil (Illa de França, França). El 6 de març de 1894 el seu domicili, al número 14 del carrer Paul Bert de Montreuil, va ser escorcollat pel comissari Brougnard de la comissaria dels Invalides i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Augustin Hamon

- Augustin Hamon: El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Sos pares es deien Augustin Henri Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Marie Hortense Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 al seu domicili de Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia del judici de Bernard-Joseph Chappuliot apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Bernard-Joseph Chappuliot: El 20 de gener de 1870 neix a Solle (Commarin, Borgonya, França) l'anarquista Bernard-Joseph Chappulliot, més conegut com Bernard-Joseph Chappuliot, Jules Chappuliot, Chapoulot o Chopulot. Havia nascut amb una germana bessona, Julie Chappulliot, però aquesta va morir sis mesos després. Era fill de Jean Chappulliot, miner, i de Rose Chillus. Es guanyava la vida treballant de cambrer a París (França) i vivia al número 33 del carrer Simart del XVIII Districte. El 2 d'octubre de 1892 va ser detingut amb Henri Pierre Meyrueis, acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjat el 24 de març de 1893 a l'Audiència del Sena, va ser condemnat a «treballs forçats a perpetuïtat» per «un assassinat, dos robatoris i complicitat per encobriment de robatori» per delictes comesos entre juliol i setembre de 1892 a París. El 5 de març de 1894 va ser embarcat a bord del vapor Calédonie cap a Nova Caledònia sota la matrícula 20.090 –Meyrueis va ser enviat a la Guaiana Francesa. Considerat per les autoritats com a «anarquista dels més violents i sense mitjans de subsistència», a la colònia penitenciària aprengué l'ofici d'obrer tèxtil, especialitzat en el procés de filagarsa. El 2 de desembre de 1896 s'evadí, però va ser capturat el 16 de desembre, i el 2 de febrer de 1897 intentà una nova fuga sense èxit; jutjat per aquest fets, va ser condemnat a dos anys de calabós per evasió. Bernard-Joseph Chappuliot va morir el 13 de gener de 1899 a la colònia penitenciària d'Île Nou (actual Nouville, Nouméa, Nova Caledònia, França).

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França) –altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin, Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol «L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com «Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània). Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).

Élisée Bastard (1871-1957)

***

Foto policíaca de Raoul Borderie (1 de març de 1894)

- Raoul Borderie: El 20 de gener de 1876 neix a l'alberg de Jean Respignier de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Georges Raoul Borderie, conegut com Boldini. Era fill de Théodore Borderie, perruquer i després conserge, i de Marie Lafon, venedora ambulant i després jornalera. Nasqué a Los Sarrasins per accident ja que sos pares vivien a Sarlat (Aquitània, Occitània). En 1892, venint de Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia amb sos pares, arribà a París (França). A la capital francesa treballà de pintor en la construcció i també es dedicà a vendre periòdics i fullets anarquistes. Durant alguns dies anteriors a l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, amb son germà gran Ferdinand Borderie, pintor en metalls, passava la nit a la plaça de la Roquette per a assistir a la guillotinada, amb la intenció de cridar «Visca Vaillant! Visca l'anarquia» tant bon punt hi aparegués Vaillant per a donar-li coratge. Durant el mes de febrer de 1894 ambdós germans van ser encarregats per la redacció del periòdic La Révolte de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili, al número 10 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 el comissari de policia de Saint-Ouen es presentà al domicili dels germans i durant la perquisició es trobaren cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets i de periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts, ambdós van ser fitxat aquell mateix dia pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 2 de març, van ser inculpats de pertinença a «associació criminal». Durant l'interrogatori Raoul Borderie declarà que era anarquista des del punt de vista filosòfic, però que no pertanyia a cap grup llibertari. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de maig de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 30 de juny de 1894 el prefecte emeté una nova ordre d'escorcoll i el cap de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París es presentà de bell nou al domicili dels germans, trobant Raoul Borderie al llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudouin), que era la seva amant des de feia dues setmanes; al llit de son germà es trobava l'anarquista envernissador en esmalt Henri Petitcolin, que treballava des de feia dues setmanes amb Ferdinand Borderie; l'escorcoll no portà cap resultat. Detingut, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. Figurava en el llista d'anarquistes de la Prefectura de Policia establert el 31 de desembre de 1896 i el 18 de juny de 1900 el seu nom en va ser esborrat. El 12 de desembre de 1903 es casà al XV Districte de París amb la modista Marie Emma Barrès. Aleshores treballava d'empleat i vivia al número 56 del bulevard Invalides de París –abans havia viscut al número 129 del carrer Sèvres de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista Émile Étienne Rousset. Sos pares es deien Joseph Rousset, botoner, i Antoinette Long, que treballà en diversos oficis (domèstica, bugadera i filadora). Quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Les Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. El 17 de juny de 1916 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Louise Albertine Dandry. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 85 del carrer de la Glacière de París. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. Vidu, el 23 d'agost de 1919 es casà al XIII Districte de París amb la cosidora Renée Germaine Bourgeois i en aquesta època treballava d'empleat d'indústria. El 27 d'abril de 1931 es casà a Vitry-sur-Seine amb Amélie Massias, de qui es va divorciar. El 14 de desembre de 1936 es casà al XIII Districte de París amb la perfumera Germaine Lucienne Gravy. En aquesta època treballava de perfumer i vivia al número 3 del carrer du Fort de Vitry-sur-Seine. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté. Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Todor Angelov

- Todor Angelov: El 20 de gener –el 12 de gener segons el calendari julià vigent a l'època– de 1900 neix a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'anarquista, i després comunista, i resistent antifeixista Тодор Ангелов Дзеков (Todor Angelov Dzekov), que usà el pseudònim Тоде Божаната (Tode Božanata), i també conegut per la seva traducció francesa Théodore Angheloff. Sos pares, refugiats búlgars a Macedònia, es deien Ангел Дзаков (Angel Dzekov), paleta, i Божана Дзакова (Bozhana Dzekova), bugadera, i tingué un germà Йордан Дзеков (Ĭordan Dzekov). Estudià a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil. Durant la Gran Guerra, influenciat per alguns mestres, s'integrà en el grup anarquista del seu poble i es relacionà molt amb els seus companys de classe anarquistes, com ara Асен Даскалов (Asen Daskalov), Радивой Каранов (Radivoĭ Karanov) i Радослав Нотев (Radoslav Notev). Participà activament en la vaga estudiantil de 1919. L'estiu de 1920 es graduà a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil i treballà un temps en les anomenades Tropes de Construcció. A partir de la tardor de 1920 exercí de mestre al poble de Pchelintsi (Pernik, Bulgària). El Primer de Maig de 1921 participà en una manifestació no autoritzada a Pernik (Pernik, Bulgària), on els participants van ser detinguts i acomiadats de les seves feines. De tornada a Kiustendil, va rebre l'ordre d'incorporació al servei militar, però es declarà insubmís i s'amagà durant un any en petites poblacions de la zona. Detingut accidentalment, va ser enviat novament a les Tropes de Construcció, primer a Burgàs (Burgàs, Bulgària) i després a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), on entrà en contacte amb l'actiu grup anarquista local encapçalat pel destacat anarquista Георги Шейтанов (Georgi Sheĭtanov). En 1923 participà en el Congrés de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) celebrat a Iàmbol. El 26 de març de 1923 participà en una manifestació anarquista contra la confiscació d'armes a la població que acabà en una matança amb desenes de víctimes, però ell aconseguí evitar la detenció. Fugint de la repressió s'establí a Gorna Djumaia (actualment Blagòevgrad, Blagòevgrad, Bulgària), on treballà de pintor. Continuà participant en els grups llibertaris i conegué el destacat anarquista Тодор Чопов (Todor Chopov). En aquesta època dirigí obres teatrals amateurs. En 1923 es casà amb la professora d'anglès Александра Шарланджиева (Aleksandra Sharlandzhiyeva), amb qui tingué en 1925 una filla, la futura escriptora Свобода Бъчварова (Svoboda Bŭchvarova). Milità amb el sector anarquista integrat en l'Organització Interna Revolucionària de Macedònia (OIRM), moviment revolucionari búlgar d'alliberament nacional als territoris otomans d'Europa, i amb relació amb el Partit Comunista Búlgar (PCB). En 1923 participà en la frustrada i reprimida «Insurrecció de Setembre», aixecament comunista, amb el suport dels anarquistes i dels agraristes, desencadenat arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 perpetrat per l'extrema dreta, especialment en les operacions a la Macedònia de Pirin. Entre 1923 i 1925 patí lluites intestines entre els moviments revolucionaris que el portaren fins i tot a restar empresonat per l'OIRM. Després de l'atemptat amb bomba a la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia (Bulgària) del 16 d'abril de 1925, que pretenia matar el rei Boris III, va ser processat, jutjat en rebel·lia i condemnat a mort, però aconseguí fugir del país amb sa família abans de ser detingut. L'octubre de 1925 s'establí a Viena (Àustria), on visqué com pogué treballant en feinetes i rebent el suport de les organitzacions revolucionàries. Després de publicar en el periòdic Македонско дело (Cas Macedoni), òrgan de la dissident OIRM (Unida), informació sobre les activitats i les purgues de l'OIRM, va ser condemnat a mort en rebel·lia per aquesta organització. Per mor de les seves connexions amb els comunistes, va ser expulsat del grup anarquista búlgar de Viena. Sempre amb problemes econòmics, el juny de 1926 s'instal·là a París (França), on treballà en un taller de sabateria a Sartrouville (Illa de França, França). En aquesta època conegué l'anarquista Nèstor Makhnò a París. El març de 1927 va ser expulsat de França i s'establí a Schaarbeek (Brussel·les, Bèlgica), on s'afilià al Partit Comunista Belga (PCB) i va ser nomenat secretari del grup de militants búlgars. En 1930 va ser expulsat per «pertorbació de la pau pública» i s'instal·là a Luxemburg, mentre que sa companya i sa filla retornaren a Bulgària gràcies a una amnistia. En 1932 pogué retornar a Bèlgica. Entre 1936 i 1938 lluità contra el feixisme a la guerra d'Espanya, integrat en el comunista «Batalló Dimitrov» (18 Batalló) de les Brigades Internacionals; participà en diverses batalles (Jarama, Brunete, etc.). Ferit al braç esquerre el juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya), va ser hospitalitzat a Múrcia. L'abril de 1938 participà en l'evacuació de l'Hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser nomenat secretari de Censura, passant després a l'administració d'un hospital. Després d'una breu estada l'estiu de 1938 a París i Brussel·les, va romandre a Barcelona fins els primers dies de 1939, passant a França via Figueres (Alt Empordà) i Ripoll (Ripollès, Catalunya). A França va ser internat al camp de concentració de Argelers i el 21 d'abril de 1939 va ser traslladat al recentment inaugurat camp de Gurs. El juliol de 1939 va ser alliberat i retornà, via París, a Bèlgica, on participà activament en el PCB. En 1940, quan l'ocupació de Bèlgica per les tropes alemanyes, s'uní, malgrat la posició oficial pronazi del PCB arran del Pacte Mólotov-Ribbentrop, a la resistència. En 1942 organitzà el «Cos Mòbil de Brussel·les» (CMB), grup de resistència integrat en l'Exèrcit Belga dels Partisans (EBP), també conegut com els «Partisans Armants», i associat al Front de la Independència (FI) de la Resistència Interior Belga (RIB); aquest CMB estava integrat per unes 25 persones, la majoria jueus immigrants de l'Europa Central, i fou especialment actiu a Brussel·les. Conegut com «Terrorista X» per les autoritats alemanyes d'ocupació, dirigí més de dues-centes accions contra els nazis, inclosa la destrucció d'un tren que transportava maquinària militar i la crema dels registres de jueus per a ser deportats. En un any, la meitat dels membres del CMB van ser assassinats o detinguts. El 19 de gener de 1943 va ser detingut per la Gestapo en una gran agafada a Auderghem (Brussel·les, Bèlgica) i tancat al camp de presoners del fort de Breendonk, on fou executat aquell mateix any. Todor Angelov va ser afusellat el 30 de novembre de 1943 al fort de Breendonk (Willebroeck, Anvers, Flandes; actualment pertany a Puurs-Sint-Amands, Anvers, Flandes). Durant la postguerra va ser declarat heroi de la residència de Bèlgica, guardonat amb diverses condecoracions i ascendit pòstumament al rang de coronel de l'exèrcit belga. A principis de la dècada dels vuitanta, es va aixecar un monument a la seva memòria a Schaarbeek (Brussel·les, Bélgica), població on residia. També existeix un monument seu a la seva ciutat natal de Kiustendil i en 1998 va ser declarat ciutadà honorari. En 2007 Maxime Steinberg i José Gotovitch publicaren el llibre Otages de la terreur nazie. Le Bulgare Angheloff et son groupe de partisans juifs (Bruselas, 1940-1943) i en 2008 sa filla Svoboda Bŭchvarova publicà una novel·la documental en búlgar en tres volum basada en la vida de son pare. Algunes fonts descarten la seva militància en el moviment comunista.

Todor Angelov (1900-1943)

***

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

- Joan García Oliver: El 20 de gener de 1902 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres –el certificat de defunció cita Español de segon llinatge matern–, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquesta època s'integrà en el «Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona –on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.– arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid –també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat. A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà «Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i «Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada –amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres –la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. En aquesta època, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren «dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 –on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps– i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus –el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França– i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor, Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc. Sa companya fou Pilar Álvarez Celada. Joan García Oliver va morir el 6 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1980 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic) i va ser enterrat al cementiri de Colonias de Zapopan (Jalisco, Mèxic).

Joan García Oliver (1902-1980)

***

Necrològica d'Antònia Boltà Viñas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de novembre de 1988

- Antònia Boltà Viñas: El 20 de gener de 1903 neix a Vallirana (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Antònia Eulàlia Josepa Boltà Viñas –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Balta. Sos pares es deien Salvador Boltà Pausas i Dolors Viñas Montané. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en l'exili s'uní cap el 1950 a l'anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Després d'una intervenció quirúrgica i de patir grans dolències, Antònia Boltà Viñas va morir el 7 d'octubre de 1988 al seu domicili de Sant Ponç (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada l'endemà.

***

Josep Costa Font

- Josep Costa Font: El 20 de gener –oficialment el 23 de gener– de 1906 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Joan Costa i Font. Sos pares es deien Jaume Costa Llausó, fuster i republicà radical que fou regidor de l'ajuntament badaloní, i Assumpta Font Mayol. Només va assistir a l'escola entre els quatre i els nou anys, però adquirí una gran educació autodidacta. En 1918 es posà a treballar en una granja a Barcelona i en 1923 la deixà per retornar a Badalona, on començà com a aprenent de teixidor –a partir de la dècada dels trenta es convertirà en un expert en qüestions tèxtils. En 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 treballarà en la «Cooperativa La Moral» de Badalona. En 1927 milità en el sindicat professional «El Radium», del qual serà secretari a Badalona, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'acostà al catalanisme, però sense participar en política. En 1930 fou tancat per solidaritat i fou alliberat després d'una vaga en suport seu, però va ser acomiadat per la seva pertinença al comitè de fàbrica i perseguit, refugiant-se a Roda de Ter. En 1931 participà en la proclamació de la República a Badalona, però poc després marxa a Barcelona per alliberar els presos. A partir de 1931 formarà part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona. Quan les tensions entre la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el sector «trentista» s'accentuaren, s'automarginà fins a la tornada de la unitat a Badalona en 1935. A començaments de 1936 fou nomenat secretari del Sindicat Tèxtil badaloní, que comptava amb 4.000 afiliats, i fou, amb Ramón Martínez González, fou l'eix de l'autogestió tèxtil, col·lectivitzant 39 fàbriques. En 1938, després de l'enfonsament del front aragonès, s'incorporà a la XXVI Divisió (excolumna Durruti) de l'Exèrcit Popular, on fou delegat de la IV Centúria. En 1939 s'exilià a França, on acabà al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1941, amb Ramon Martínez, treballà a Castres, on participà en diverses actuacions del maquis llibertari. Després va fer feina en diversos batallons de treballadors estrangers (pagès, llenyataire, paleta, fonedor, obrer tèxtil) fins al 1944, quan fou detingut pels alemanys, però poc després aconseguí fugir. Va viure a França fins al 1951, any que tornà a la Península, on prengué contactes amb les restes de la CNT. Després de muntar una fàbrica de teixits per encàrrec a Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), tornà a Catalunya (Guissona, Barcelona, Badalona), on realitzà treballs en el sector tèxtil. El 24 d'octubre de 1963 representà Catalunya en una reunió entre el Secretariat Intercontinental (SI) i la CNT de l'Interior. En 1965 s'instal·la a Badalona i anys després a Barcelona. Durant els anys seixanta mantingué contactes des del clandestí Sindicat Fabril de Badalona amb els sectors partidaris de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») i per aquest motiu en 1965 fou expulsat de la CNT durant un viatge a Perpinyà. Mort Franco, es mostrà força actiu en la reconstrucció confederal, participant en el míting de Mataró del 31 d'octubre de 1976 i tres anys després fou nomenat secretari del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona. Durant els seus últims anys participà en nombroses iniciatives: Associació de Jubilats, Associació de Veïns de Badalona, Museu de Badalona, tertúlia del Centre Lleidatà, conferències, delegat a congressos, entrevistes, col·laboracions a periòdics i revistes, etc. Arran del V Congrés de la CNT va fer costat els escindits, participant en conferències i gires propagandístiques. En aquesta època mantingué una estreta relació amb la Fundació Salvador Seguí. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Amicale Durruti, Anthropos, Catalunya, CNT, Historia Libertaria, Polémica, Solidaridad Obrera, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor dels llibres Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Severino Campos), Cuando los mitos sólo son mentira. Una FAI adulterada vista por dentro (1980) i deixà inèdit un escrit conjunt amb Ramón Martínez González, Por qué fuimos militantes de la CNT. Josep Costa Font va morir el 17 de novembre de 1990 al Centre Mèdic de Cant Ruti de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri del Sant Crist d'aquesta localitat. En 2008 el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) i el «Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» publicà l'inèdit Memorias de un colectivista libertario badalonés.(1936-1939).

***

Foto policíaca d'Egidio Bernardini

- Egidio Bernardini: El 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1910 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista i anarcosindicalista Egidio Bernardini, que va fer servir el pseudònim Cornella Benvissuto. Sos pares es deien Antonio Bernardini i Maria Skender (o Scherdon). Mariner de professió, el març de 1929 va ser condemnat a una lleugera pena per «ultratge a agents de la força pública». L'abril de 1930 s'embarcà clandestinament en un vapor cap a Hamburg (Alemanya), d'on va ser expulsat. Posteriorment passà un temps a Anvers (Flandes) i una temporada més llarga a Brussel·les (Bèlgica), on freqüentà els anarquistes de Trieste Giovanni Bidoli i Vittorio Repich, i s'uní sentimentalment amb la llibertària Livia Ballinari. Visqué com pogué de diverses feines, inclosa la de boxejador, però els empresaris el consideraven «provocador d'incidents». L'octubre de 1930 abandonà de cop i volta el seu domicili de Brussel·les, lloc on acollia companys anarquistes i persones dedicades a activitats il·legals. L'abril de 1931, sense recursos, demanà i obtingué un passaport del consolat italià i un document de tornada obligatòria a Trieste. No obstant això, passà a Bèlgica i a França. L'agost de 1931 es traslladà amb sa companya a Barcelona (Catalunya), on s'estava formant un important nucli d'exiliats anarquistes italians –l'estiu de 1932, un confident del consolat de la Itàlia feixista de Barcelona va obtenir amb subterfugis no menys de quaranta fotografies i fitxes dactiloscòpiques de membres d'aquest grup. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 4 de setembre de 1931 participà en la vaga general convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la defensa armada del Sindicat de la Construcció que va ser assaltada per la policia. Després de l'intercanvi de foc, va ser detingut i tancat amb altres sis anarquistes italians (Giovanni Bidoli, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Bruno Toccafondi, Nicolò Turcinovich i Giuseppe Volontè), al vaixell presó Antonio López ancorat al port de Barcelona –la gran i nova Presó Model es trobava inutilitzada pels danys causats per una revolta de presos que esclatà durant aquesta vaga general. Ajudat pel Comitè Pro Presos Socials de la CNT, la seva companya i altres llibertaris, com ara Bruno Alpini, assassinat en 1934 per la policia espanyola, es dedicaren a recaptar fons per a l'assistència jurídica. El gener de 1932 va ser traslladat a la presó de Mataró (Maresme, Catalunya), on va rebre la visita solidària dels companys, els quals li van subministrar eines amb les quals va poder excavar un petit túnel subterrani. El febrer de 1932, amb Luigi Sofrà intentà, sense èxit, evadir-se. Segons informes del consol feixista era un «element valorat entre els militants anarquistes». El 10 de març de 1932 des de la presó signà el manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. El 26 de febrer de 1933 va ser expulsat de l'Estat espanyol i, amb sa companya i Nicolò Turcinovich, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on freqüentà la gran colònia d'anarquistes italians, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore), també de Trieste. Sense feina, decidí retornar a Trieste i afrontar una condemna per deserció, ja que no s'havia presentat a fer el servei militar en la Marina. A la frontera va ser detingut i trasllat a Trieste, on va ser interrogat sobre les seves relacions amb elements subversius, però va fer declaracions molt succintes. Després de purgar la seva condemna a la presó militar de La Spezia (Ligúria, Itàlia), va fer el servei militar de mariner. Un cop lliure a mitjans d'agost de 1936, retornà a Trieste, on no trobà feina i passà calamitats. A finals d'aquell any, passà clandestinament a França i es reuní amb sa companya Livia Ballinari a Marsella. El gener de 1937 decidí passar a Espanya per a lluitar contra el feixisme. Enviat amb la «Columna Italiana» al front d'Osca (Aragó, Espanya), el 12 d'abril de 1937 va ser ferit al braç dret durant la batalla del Carrascal. Hospitalitzat uns mesos a Barcelona, va ser assistit per una jove catalana amb la qual establí una relació. Després va ser ingressat a la Clínica Militar Núm. 3. El juliol de 1938 obtingué una excedència i es traslladà a Marsella juntament amb sa companya –la família d'aquesta serà assassinada posteriorment a Barcelona per la repressió franquista. A principis de 1939 aconseguí embarcar cap els Estats Units i, sota el nom Cornella Benvissuto, s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). En aquest barri novaiorquès trobà un treball estable de mecànic, feina en la qual va prosperar. Encara que mantingué les idees anarquistes, sembla que no va participar activament en el moviment anarquista italià radicat als EUA. En 1983 tornà unes setmanes a Trieste, on visità els seus antics companys, però es va negar a concedir una entrevista per parlar de les seves activitats en el moviment llibertari. El seu últim període visqué a Boonton (Morris, Nova Jersey, EUA). Egidio Bernardini va morir el 31 d'octubre de 1990 a Morristown (Morris, Nova Jersey, EUA).

***

Valero Gil Ibars amb sa companya Felisa Royo i sa filla

- Valero Gil Ibars: El 20 de gener de 1910 neix a Navardún (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Valero Gil Ibars –a vegades citat erròniament el nom com Valerio i segon llinatge com Ibarz. Segon de tres germans, sos pares es deien Santiago Gil Arilla, jornaler, i Manuela Ibars Morea. Era membre de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué passar-se a zona republicana. Amic personal de Buenaventura Durruti Domínguez, durant la guerra civil fou milicià de la «Columna Durruti», sense acceptar càrrecs ni graduacions militars. Lluità a la zona d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya), al front de Madrid (Espanya) fins a la mort del seu amic i posteriorment a Catalunya i Aragó (Belchite, Segre, Ebro, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Durant l'Ocupació treballà de miner i participà en la Resistència. Detingut per la Gestapo, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Aconseguí sobreviure a la deportació i en 1945 fou un dels agents d'enllaç entre el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el exili i l'interior. Es casà amb Felisa Royo, amb qui tingué una nina. Desenvolupà a Catalunya una intensa activitat clandestina fins que va ser detingut juntament amb altres companys. Torturat durant tres mesos, va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a 30 anys de presó i reclòs a la presó de Barcelona i al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat i continuà militant, formant part de la major part dels comitès regionals catalans i del Comitè Nacional de la CNT, tot això malgrat la seva fràgil salut, malmenada per una silicosi de tercer grau, pels restes de metralla allotjats als pulmons i per la pèrdua de la visió d'un ull. Realitzà nombrosos viatges entre la Península i França i actuà a diverses zones peninsulars al servei de la CNT. Valero Gil Ibars va morir d'un atac cardíac el 20 de juliol de 1976 al seu domicili de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Valero Gil Ibars (1910-1976)

***

Julia Miravé Barrao i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

- Julia Miravé Barrao: El 20 de gener de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrao –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, Barrau, etc.)–, coneguda com La Maña. Sos pares es deien Julio Miravé Trullenque, fuster, i Carlota Barrao Corral. Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis. Julia Miravé Barrao va morir l'11 de novembre de 2000 a l'Hospital de San Juan de Dios de Saragossa (Aragó, Espanya) i donà el cos a la ciència.

Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

***

Necrològica d'Antonio Cabello Verdejo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de març de 1986

- Antonio Cabello Verdejo: El 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 2 de gener– de 1912 neix a Villaviciosa de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Cabello Verdejo. Sos pares es deien José Cabello i Antonia Verdejo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, durant la guerra civil lluità en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà de miner, fins a la seva jubilació, a  La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou membre de la Federació Local d'Albi de la CNT. La seva última etapa la passà a la Residència «Les Pins» de La Grand Comba. Antonio Cabello Verdejo va morir de silicosi el 15 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

- Sebastian Mendívil Urquijo: El 20 de gener de 1915 neix al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo, conegut com Poli. Fill d'una família obrera socialista, sos pares es deien Miguel Mendívil Sanserena, jornaler, i Isabel Urquijo Gutiérrez. Estudià en l'escola pública, però sos pares també el van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931 començà a treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan esclatà la guerra civil es presentà voluntari en el «Batallón Bakunin» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de Guipúscoa. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la defensa de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la cara visible del «Batallón Bakunin». Després del «Pacte de Santoña» del 24 d'agost de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la presó d'Escolapis de Bilbao i, després de diverses peripècies, creuà els Pirineus. En arribar a França va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II Guerra Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de fortificacions a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a col·laborar amb la Resistència francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué clandestinament a França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult, retornà amb sa família al País Basc, però no va ser fins el 1961 que el seu expedient va ser definitivament cancel·lat. Membre de la Unió d'Excombatents de la Guerra Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars republicans; també fou membre de l'associació d'expresoners del camp de concentració de Gurs. Es guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar, s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga Loizaga, més coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de Bellesa «El Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb qui tingué tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i Hipólito. En 1992 publicà el llibre Miliciano, militar y fugitivo (Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un baracaldés. Sebastian Mendívil Urquijo va morir el 4 de juny de 2014 al seu domicili de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va ser incinerat.

Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014)

***

D'esquerra a dreta: Inocencio Ferreras Díez (Gitano), Calixto López Abad i Francisco Suárez Salvador (El Químico)

- Francisco Suárez Salvador: El 20 de gener de 1915 neix a Sahelices (Cistierna, Lleó, Castella, Espanya; actualment Sahelices de Sabero, Sabero, Lleó, Castella, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Francisco Suárez Salvador, conegut com El Químico. Sos pares es deien Agustín Suárez Castro, jornaler, i Elena Salvador del Corral. Militant de les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero (Lleó, Castella, Espanya), treballava de miner. A finals de 1936 s'enrolà a la caserna de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya) i quan la caiguda del front asturià, retornà a Lleó, pel bosc lleonès de Pardomino, amb els germans Calixto i Andrés López Abad, els germans Ovidio i Felipe García Valladares, Jesús Monje González i altres. Tots minaires i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren, al voltant de Ramiro de Cabo Arenas (Ramirón), un dels grups més nombrosos i actius de la guerrilla lleonesa que actuà als anys quaranta. Calixto López Abad (Zara) prengué la direcció del grup, el qual actuà a la zona de Riaño i de La Vecilla. Suárez Salvador fou l'instigador del segrest, el 29 de setembre de 1945, en una finca de Santibáñez de Porma (Valdefresno, Lleó, Castella, Espanya), d'Emilio Zapico Arriola, enginyer agrònom director dels Serveis d'Agricultura de la Diputació de Lleó i membre d'una de les famílies més riques i ultradretanes de la província. Per al seu alliberament, la guerrilla exigí un rescat de dos milions de pessetes. Les autoritats decidiren entrebancar el lliurament del rescat i el 2 d'octubre de 1945 el capità de la Guàrdia Civil, Francisco Martínez Gallo i dos números, tots disfressats de dones, marxaren amb cotxe cap la trobada dels guerrillers. A l'alçada de la granja d'El Carrizal, a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya), el cotxe va ser aturat per tres guerrillers disfressats de Guàrdia Civil i s'entaula un tiroteig. Francisco Suárez Salvador va caure abatut, mentre un agent de la Guàrdia Civil fou ferit. Els altres dos guerrillers aconseguiren fugir i la resta del grup, que observà la topada des d'un turó proper, decidiren executar el segrestat. El 7 de març de 1947 van ser garrotats a la presó de Lleó, acusats d'haver participat en la mort d'Emilio Zapico Arriola, els guerrillers Leon Sacundino Rodríguez (El Practicante), Manuel Ferreras Díez (Madruga), Higinio Nicolás Bayón (El Italiano) i Aurelio Suárez Robles (Manzaneda).

Francisco Suárez Salvador (1915-1945)

***

Foto policíaca de Manuel Ramos Rueda (Barcelona, 28 de juny 1945)

- Manuel Ramos Rueda: El 20 de gener de 1916 neix a Santa Lucía de Gordón –alguns citen erròniament La Pola de Gordón– (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista, i després comunista, Manuel Ramos Rueda, conegut sota diversos pseudònims (Pelotas, Coyote, Patatas, Carreño, El Asturiano, El Ramos, etc.). Fill d'una família nombrosa jornalera, sos pares es deien Gabriel Ramos Álvarez i Cecilia Rueda Peñin. Treballà de miner a la conca de Sabero-Cistierna i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cistierna i en les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero, localitats lleoneses. La revetlla del diumenge de Rams de 1934 a Cistierna matà de tres trets en una discussió violenta un veí de la localitat lleonesa de Fuentes, conegut com El Chulo (Morito o El Moreno, segons les fonts), i fugí cap a Madrid. A la capital de l'Estat treballà com a serraller a diversos tallers i el 9 de febrer de 1935 va ser detingut a Madrid i empresonat. Aconseguí fugir de la presó de Riaño i a finals de 1936, procedent d'Olleros de Sabero, s'enrolà a la caserna de la localitat de Cármenes en el grup de les Joventuts Llibertàries, per acabar al front com a tinent de la III Companyia del Batalló Confederal 206 de l'Exèrcit del Nord. Formà part del grup «Los Hermanos» (Felipe García Valladares, Calixto López Abad i Jesus Monge González), de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el qual demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el maig de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'ocupació enquadrat en formacions comunistes a la zona de Tolosa de Llenguadoc. Durant un temps s'integrà en el grup guerriller comandat per Baldomero Fernández Ladreda (Ferla), que actuava a Santander i Galícia. A finals de 1944, en missió orgànica del Partit Comunista d'Espanya (PCE), retornà amb un grup de companys (Eugenio Sierra, Andrés Lanuza i Benjamín de las Rosas Orgalla) a la Península, primer a Astúries i després a Lleó. A la muntanya lleonesa de la zona de Boñar organitzà amb els citats el «Grup Especial Volant», que tenia com a missió reagrupar les guerrilles del nord-oest i de Lleó sota el control del PCE. A començaments de 1945 organitzà una reunió amb els responsables de les guerrilles més importants de la zona de Boñar, però com la majoria dels grups de maquis de la zona eren llibertàris o socialistes –grups de Calixto López Abad (Zara), de Casimiro Fernández Arias (El Mellao), de Matallana, d'Orzonaga, etc.– no acceptaren les intromissions comunistes i el deixaren tot sol. A partir de 1945, amb el seu petit grup, portà a terme nombroses accions a Lleó i en algunes poblacions veïnes, fets que portaren a la detenció de nombrosos agents d'enllaç de la guerrilla. El 16 d'octubre de 1945 executà a Lleó Ángel García Álvarez. Després d'haver comprat una impremta a la casa Valderas de Lleó, aquest mateix any edità tres números del periòdic Lucha. Portavoz de la resistencia leonesa, del qual es tiraren entre 3.000 i 4.000 exemplars per número. En 1946 rebé el reforç de quatre guerrillers, però un d'ells va ser abatut el 28 de juliol a San Pedro de Bercianos. En 1947 dos dels seus homes, Higinio i Manzaneda, van ser capturats i penjats a la presó de Lleó i a partir d'aquest moment la seva activitat minvà. El setembre de 1947 passà a França, però retornà a començaments de 1948 a Lleó i reprengué forces. El 12 de gener realitzà un atac a Lleó i el 17 de maig altre a Velilla de la Reina, durant el qual una jove, Consuelo Fernández Fuertes, va ser greument ferida durant un intercanvi de trets. El 6 d'agost de 1948 atacà la població d'Azadinos, a prop de Lleó, i el 23 abaté d'un tret en un atracament Emilio Prieto Malagón, propietari de la sabateria «La Revoltosa», situada al carrer de la Rúa de Lleó. Aquella mateixa nit, als afores de la ciutat, ferí el caporal de la policia municipal José Gallego Bueno. El 4 d'octubre de 1948 passà a França per Urepele (Baixa Navarra, País Basc). Elaborà un informe intern per al PCE sobre les seves activitats des de la seva entrada a la Península l'estiu de 1945 fins a la seva fugida l'octubre de 1948 i a partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre, fet que engrandí la seva llegenda. Hi ha autors que asseguren que va ser destinat pel PCE a grups guerrillers que operaven a Albània quan els intents d'infiltració de Grècia. Sa companya fou Lucía Gabarrús, amb qui tingué dos infants, Gabriel i Roberto. El seu últim domicli va ser al número 9 bis del carrer Bergers del XV Districte de París. Manuel Ramos Rueda va morir el 4 de gener de 1997 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Manuel Ramos Rueda (1916-1997)

***

José García Claudios

- José García Claudios: El 20 de gener de 1917 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista i naturista José García Claudios. Fill d'una família anarcosindicalista, sos pares es deien Constantino García i Amparo Claudios. Quan pogué, començà a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1932, gràcies a son pare, Constantino García del Campo, president de la Federació Comarcal de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conegué destacats companys, com ara Joan García Oliver, els germans Orobón Fernández, Vicente Pérez Combina, Isaac Puente Amestoy, etc. En 1936, durant la guerra civil, lluità als fronts d'Oviedo i de la serra d'Orduña. Quan caigué Bilbao en poder feixista, marxà a Santander (Cantàbria, Espanya), on finalment fou fet presoner i tancat a Santoña. Després fou traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro i més tard integrat en els batallons de treballadors per fer feina a Villarcayo i al front de Terol. Després d'un temps hospitalitzat a Saragossa, fou reincorporat a Terol per a la reconstrucció d'aquesta ciutat. Un cop llicenciat tornà a Barakaldo, on el moviment llibertari gairebé havia desaparegut, i començà a militar en el naturisme, pilar que considerava bàsic de l'anarquisme, que coneixia des d'infant com a deixeble de José Castro i de Vila Mata, i camp en el qual destacarà. L'octubre de 1996 participà a Santander en els debats de l'«Exposició Durruti». L'última etapa de sa vida visqué a Ampuero (Cantàbria, Espanya). José García Claudios va morir l'11 de juny de 2007 a l'Hospital Universitari Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i va ser incinerat.

***

Progreso Martínez en un dibuix aparegut en el diari barconès Solidaridad Obrera del 5 d'octubre de 1937

- Progreso Martínez: El 20 de gener de 1918 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Sebastián Martínez Del Hoyo, més conegut com Progreso Martínez. Sos pares es deien Juan Martínez i Melitona Del Hoyo. Quan tenia 13 anys entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari dels Barrios Bajos de Madrid i quan començà a treballar de grum en una sastreria s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 s'integrà en les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, arran de l'aixecament anarquista de Fígols (Berguedà, Catalunya), va ser deportat al vaixell-presó Buenos Aires. Durant la guerra, lluità contra el feixisme en la «Columna Del Rosal» als front de Guadalajara i de Gredos, fins el 1937, quan va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries del Comitè Regional del Centre. El 21 de febrer de 1937 presidí el «Míting pro Mobilització General», que se celebrà al cinema Durruti de Madrid organitzat pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, i on intervingueren Manuel Ramos, Eduardo Vall, Gregorio Gallego, Cipriano Mera i Isabelo Romero. Més tard ocupà la secretaria de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Madrid i de bell nou la secretaria de les Joventuts Llibertàries Comitè Regional del Centre de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins el final de la guerra, alhora que ocupà el càrrec de comissari de Propaganda de la 98 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 representà l'FIJL en l'Aliança Juvenil Espanyola (AJE). En 1938 publicà el fullet La juventud, factor revolucionari, conferència pronunciada el 23 d'octubre d'aquell any al cinema Tívoli de Madrid. Quan acabava la guerra, lluità contra els comunistes al costat del coronel Segismundo Casado López i a la ratonera d'Alacant va ser detingut. Tancat al camp de concentració d'Albatera, el novembre de 1939 aconseguí fugir gràcies a avals falsificats. Després d'un temps a Sevilla (Andalusia, Espanya), passà a Madrid, distribuint propaganda de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) i materials dels grups de la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal, relacionant-se també amb el Comitè de Relacions Anarquista (CRA). El 1940 va ser detingut i acusat d'espionatge per haver enviat informes als serveis d'intel·ligència britànics, però va ser alliberat poc després. Fou empresonat en diverses ocasions (1942, 1944, 1945) i en 1946 ocupà la secretaria de Comitè Peninsular de l'FIJL, a les quals representà en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Lorenzo Íñigo Granizo. El 9 d'abril de 1946 va ser detingut i internat a la presó d'Alcalá de Henares, on participà en l'edició del butlletí cal·ligràfic clandestí Juventud Libre, a més de seduir una de les monges que treballaven a la infermeria. A finals de 1947 aconseguí la llibertat i a començament de 1948 es va fer càrrec de la secretaria de la Regional del Centre de la CNT. Poc després, arran de la frustrada fuga de militants confederals del Penal de Ocaña, passà a França. El setembre de 1948 retornà a la Península, però, definitivament «cremat», retornà definitivament a França, on durant vuit anys milità en l'Agrupació Confederal de París. El 17 de novembre de 1951 va fer, al Bar Pavillon de París, la conferència «Apoliticismo o politicismo sindical». En 1956, a París, fou el responsable de la Comissió Pro Presos del Comitè Regional del Centre de la CNT «col·laboracionista». Posteriorment abandonà la militància llibertària i s'incorporà en les Comunitats de Treball (CT) i en l'Entente Communautaire (EC), guanyant-se la vida en una cooperativa de fusteria i formant part de la Confederació General de Cooperatives (CGC) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En els anys setanta s'acostà de bell nou al moviment llibertari, participant en les comissions «Pro Espanya», i en 1966 fou l'encarregat de Relacions en la Comissió Coordinadora d'Amics de CNT de París. El 2 de setembre de 1968, com a delegat en el Ple de Regionals de la CNT, defensà el cincpuntisme. Després de la mort del dictador Francisco Franco, va ser nomenat secretari i tresorer de les Agrupacions Confederals de la CNT d'Espanya a França i en aquests anys participà en l'edició de Frente Libertario. Arran de l'escissió confederal, entrà a formar part del sector «renovat» i després de la Confederació General del Treball (CGT), essent el seu representant a França. En 1996 va ser nomenat secretari de l'Agrupació Confederal de París. Segons alguns companys, era el confident de la policia franquista que en 1948, sota el nom de Nicolás, facilità la detenció dels fugats del Penal d'Ocaña, l'afusellament de Juan Gil Heredia i la detenció del Comitè Nacional d'Antonio Castaños Benavent, però són afirmacions no provades. Trobem articles seus en España Libre, Juventud Libre, El Noi i Revista Iberoamericana de Autogestión y Acción Comunal, entre d'altres. Els seus últims anys visqué a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Julia Barranco Hanglin (1919-1998), germana del militant confederal Antonio Barranco Hanglin. Progreso Martínez va morir el 17 d'agost de 1999 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) i fou enterrat el 24 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Roc Pelejà Rubinat

- Roc Pelejà Rubinat: El 20 de gener de 1920 neix a Capçanes (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Roc Pelejà Rubinat, citat erròniament de diverses maneres (Roque Peleja, Roque Pelleja, Robinat, etc.). Sos pares es deien Roc Pelejà i Carme Rubinat. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Falset (Priorat, Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'ocupà fins a finals de 1936 de l'administració de la col·lectivitat pagesa local i després s'enrolà en la «Columna Durruti», i posteriorment en la 26 Divisió, on va romandre lluitant fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als campsde concentració de Vernet i de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà voluntari en la 27 Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot» a la zona de Sarreguemines (Lorena, França). El 20 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Vendeuvre-sur-Barse (Xampanya-Ardenes, França) i va ser internat en diversos stalags. El 23 de març de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 4.253, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 3 d'abril d'aquell any, i va ser integrat al kommando de la pedrera Wienergraben del camp. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França, s'instal·là a Lió (Arpitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys seixanta va ser secretari regional de la CNT i secretari de la Zona VII de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització de la quan també va ser tresorer. En aquests anys col·laborà en el periòdic confederal Espoir i en Hispania, òrgan de la FEDIP. En diferent ocasions fou membre de la delegació de la FEDIP que participava tots els junys en la Jornada Departamental de la Resistència celebrada a Lió. En el VII Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat secretari general, en substitució de Josep Ester Borràs que acabava de morir. En 1981 es va instal·lar a Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). En una excursió a Catalunya amb sa companya Pepita Pous, amb qui tenia un fill (Bernard Pelejà Pous), Roc Pelejà Rubinat va morir ofegat el 21 de setembre de 1982 a la platja de Segur de Calafell (Baix Penedès, Catalunya) i va ser enterrat sis dies després a Morellàs i les Illes.

Roc Pelejà Rubinat (1920-1982)

***

José Cuevas Casado

- José Cuevas Casado: El 20 de gener de 1951 neix a Sanlúcar de Barrameda (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Cuevas Casado, conegut com El Cuevas. Era fill de José Cuevas, militant anarcosindicalista, i de Josefa Casado. Visqué al camp fins als 18 anys, moment en el qual s'establí al barri de Nou Barris de Barcelona (Catalunya), on treballà en un taller mecànic i s'afilià al Sindicat del Metall de la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de febrer de 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després del franquisme. El 30 de gener de 1977, com a membre del grup «55 de la FAI», va ser detingut en una Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però va ser posat en llibertat el 28 de maig i amnistiat el 27 d'octubre de 1977. En 1978 militava en la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 16 de gener de 1978 va ser detingut, juntament amb sa companya María Rosa López Jiménez, i ambdós van ser processats en l'anomenat «Cas Scala» i ell condemnat en 1980 a 17 anys de presó i ella a dos anys. En 1980, des de la presó de Segòvia (Castella, Espanya), denuncià en el periòdic CNT les maniobres d'escissió en el si del sindicat anarcosindicalista i en 1983 des de les pàgines de Solidaridad Obrera, encara que en aquesta data ja no militava en la CNT. A més de Segòvia, passà per les penitenciaries castellanes de Burgos i Alcalá de Henares. En sortir de la presó, treballà de pastor en una masia catalana i posteriorment en el sector de la construcció a Catalunya. En 2005 s'instal·là al barri d'El Fargue de l'Albaicín de Granada (Andalusia, Espanya), treballant en la construcció –restaurà els banys àrabs («El Bañuelo») del Paseo de los Tristes de Granada– i participant en les mobilitzacions socials granadines. En 2011 es tornà a afiliar a la CNT de Granada, participant uns anys després en la «Biblioteca Social Libre Albedrío» de la ciutat andalusa. Un accident laboral patit al Sacromonte de Granada l'obligà a ser ingressat en una residència. José Cuevas Casado va morir el 20 de novembre de 2022 a la Residencia Nuestra Señora de la Caridad d'Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser incinerat l'endemà en aquesta població. El 27 de novembre de 2022 la CNT de Granada li va retre un homenatge.

Defuncions

Necrològica de Salvatore Pallavicini apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 9 de febrer de 1901

- Salvatore Pallavicini: El 20 de gener de 1901 mor a París (França) l'anarquista Salvatore Pallavicini. Havia nascut el 1851 a Rovigo (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Archila Pallavicini i Angela Calzini. Establert a França, freqüentà els cercles internacionalistes i signà a finals de 1880 el manifest Agli Oppressi d'Italia, amb Amilcare Cipriani, Emidio Fabbri, Carlo Monticelli, Lodovico Nabruzzi, Tito Zanardelli, Federico Ravà i Giovanni Zirardini. Posteriorment emigrà als Estats Units. En els anys noranta treballà de tipògraf en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), on també col·laborà amb articles sobre sindicalisme, i amb Pere Esteve fou un ferm defensor del sector partidari de l'organització del moviment anarquista, enfrontat amb el sector antiorganitzador i individualista encapçalat per Giuseppe Ciancabilla. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), a partir de juny de 1895 publicà el periòdic Lo Scalpellino, del qual sortiren almenys 15 números. El 9 de desembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Bacilieri, Belli, Cassi, els germans Corti, Frontini, Piccioli i altres, del «Club degli operari di lingua italiana di Barre e Vicinaze» (Club dels obres de llengua italiana de Barre i poblacions veïnes). El març de 1896 publicà a Barre la peça teatral de Pietro Gori Primo maggio. Bozzetto drammatico in un atto con prologo in versi ed inno corale. El 16 d'agost de 1897 representà la New York's Italian Typographical Union (Unió dels Tipògrafs Italians de Nova York) en un míting celebrat al Clarendon Hall de Nova York (Nova York) per a celebrat l'assassinat del president del Govern espanyol Antonio Cánovas del Castillo, on també intervingueren Pere Esteve, Emma Goldman, H. M. Kelly, Aleardo De Moscoso, Charles W. Mowbray, Pestor i Arranga Quintano. Durant l'estiu de 1898 va fer costat els treballadors tèxtils en vaga a Summit (Nova Jersey, EUA). Del 27 de desembre de 1898 al 2 de gener de 1899 s'encarregà de la secció en italià («Parte italiana») del diari Barre Evening Telegram, editat per Henry C. Whitaker. El gener de 1899 fou l'amfitrió d'Emma Goldman en un cicle de conferències a Barre –quatre hi havia programades, però la policia va impedir la celebració de l'última– i l'anarcofeminista el considerà com a «un home conreat, ben informat no només del moviment obrer internacional, sinó també de les noves tendències en l'art i les lletres italianes». En aquesta època vivia al 47 Granite Street de Barre i treballava per a un comerciant de llenya i de carbó, fent d'agent de la colònia italiana i solia ser el traductor dels seus compatriotes que no coneixien l'anglès davant les autoritats nord-americanes. En 1899 es convertí en ciutadà nord-americà i aquest mateix any, durant les eleccions per al nou alcalde de Barre, agredí l'antic batle per haver reprimit una reunió. L'abril de 1900 abandonà Barre per anar a París, via Nova York, amb la finalitat, segons ell, de visitar l'Exposició Universal de París. El juny de 1900 ja era a París i s'instal·là al número 26 de carrer Montmartre. Salvatore Pallavicini va morir el 20 de gener de 1901 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França). Després de mort, diaris i informes policíacs el van implicar en l'assassinat d'Humbert I d'Itàlia, esdevingut el 29 de juliol de 1900.

Salvatore Pallavicini (1851-1901)

***

Foto policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894)

- Julien Jaffard: El 20 de gener de 1903 mor a Nanterre (Illa de França, França) l'anarquista Julien Ludovic Sébastien Jaffard. Havia nascut el 31 de maig de 1857 a Lesterps (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Louis Jaffard, mestre públic i tipògraf del periòdic Le Gaulois, i Marianne Herminie Faussier. Instal·lat a París (França), a partir de 1883 treballà d'oficinista a l'administració de Correus i Telègrafs, però en 1889 va ser acomiadat per «intemperància i inexactitud». El 31 de març de 1892, en una conferència presidida pel diputat radical Émile Trélat, va ser detingut després de cridar «Fora Trélat! Visca l'Anarquia! Visca Ravachol!»; escorcollat, se li trobaren escrits anarquistes i convocatòries de reunions del grup «Le droit à la vie». A començament de 1893 vivia al número 13 del carrer de Bièvre i posteriorment al número 2bis del carrer Saint Médard, on l'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sota una denúncia d'«associació criminal», sense que la policia trobés res de compromès. En aquesta època es guanyava la vida distribuint prospectes pels carrers. El 9 de març de 1894 va ser condemnat a set dies de presó per «mendicitat»; durant el seu interrogatori afirmà que no assistia a reunions i que no tenia cap relació amb anarquistes. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 19 de juliol va ser posat en llibertat provisional i el 29 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2bis del carrer Saint Médard, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1894 tenia per companya Louise Philomène Crenaud, amb qui es va casar, habitava al número 56 del carrer Mouffetard i  malvivia distribuint publicitat pels carrers i tota mena de feinetes. El desembre de 1894 figurava inscrit en el registre d'anarquistes. En l'última etapa de sa vida treballà de pastisser. Julien Jaffard va morir el 20 de gener de 1903 a la Casa Departamental de Mendicitat de Nanterre (Illa de França, França). En el moment de la seva defunció sa companya estava hospitalitzada.

***

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud: El 20 de gener de 1904 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Havia nascut el 27 de novembre de 1841 a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània). Era fill d'uns carnissers, Jean Pierre Jules Renaud i Anne Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per «rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya, Marie Félicité Verjon, i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Jean-Marie Tyr

- Jean-Marie Tyr: El 20 de gener de 1919 mor a Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Jean-Marie Tyr. Havia nascut el 5 de desembre de 1883 a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània). Era fill de Joseph Tir, forjador, i de Catherine Royer, fabricant de llimes i després domèstica. Orfe de pare, restà un temps en un orfenat. En 1896 entrà d'aprenent d'emmotllador a la fàbrica de Jacques Claudinon, a Les Platanes de Le Chambon-Feugerolles, i després esdevingué ajudant de forjador de llimes en aquesta població. Amb 16 anys, després de la feina, aprengué en lliçons nocturnes a llegir i a escriure. El 28 de juny de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a 10 dies de presó per entrebancar una processó religiosa i en 1903 va ser condemnat a vuit dies de presó per «ultratges als agents». El 14 de novembre de 1904 va ser incorporat al 16 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat com a fill de vídua. En 1905 vivia amb sa mare al número 57 del carrer Victor Hugo de Firminy (Alvèrnia, Occitània). El 4 de novembre de 1905 es casà a Le Chambon-Feugerolles amb la fabricant de llimes Marie Granjasse i amb aquest matrimoni legitimà Louise Granjasse, filla de la parella nascuda el 12 de març de 1905; posteriorment tingué altres tres infants. Entre 1906 i 1907 va ser president de la Cambra Sindical dels Obrers Metal·lúrgics i Similars de Le Chambon-Feugerolles. En aquesta època milità en el grup anarquista «Germinal» de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne i en 1910 fou un dels creadors, amb altres companys (Pétrus Faure, Benoît Frachon, Laurent Moulin, etc.), del grup comunista llibertari de Le Chambon-Feugerolles, fet que implicà veure's inscrit en la llista negra de la patronal. Figura destacada del moviment sindical de la zona, entre desembre de 1909 i abril de 1910 fou membre de comitè de vaga dels obres metal·lúrgics durant el setge de la població per part de l'exèrcit. El 15 de març de 1910 va ser detingut i traslladat a Saint-Étienne, fet que implicà nombrosos disturbis. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 assistí com a delegat dels llauners de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i dels metal·lúrgics de Le Chambon-Feugerolles al XVII Congrés Nacional Corporatiu de la Confederació General del Treball (CGT), XI Congrés de la CGT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A partir de març de 1911 encapçalà la lluita sindical en demanda d'un augment de salaris que implicà un lock-out de 174 dies on més d'un miliar de metal·lúrgics restaren sense feina i que donà lloc a accions violentes i atemptats amb dinamita, fet que implicà la seva detenció. Aquesta vaga fracassada donà lloc al trencament del sindicat. Sense treball ni possibilitat d'aconseguir-ne, s'establí a París (França), on Laurent Torcieux li procurà una feina i esdevingué secretari permanent del Sindicat d'Emmotlladors del departament del Sena. En 1912 vivia al número 2 del carrer Pressoir de París. El setembre de 1913 va ser delegat dels emmotlladors del Sena al Congrés Federal del Metall celebrat a París. El 26 de gener de 1914 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Federació del Metall. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 16 Regiment d'Infanteria; el 12 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i el 17 de febrer de 1915 sergent del citat regiment. L'11 d'octubre de 1915 va ser destinat al Taller de Construcció de Lió. El 25 d'abril de 1918 va ser llicenciat per mor de la seva tuberculosi. Jean-Marie Tyr va morir de la citada malaltia el 20 de gener de 1919 –la seva matrícula militar cita erròniament 1922– a l'Hospital de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França), població on residia.

***

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 20 de gener de 1923 mor a Sofia (Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut el 25 de maig de 1879 a Harsovo (Razgrad, Bulgària) en un família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Necrològica de Carlos Ferrer Rivarés apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- Carlos Ferrer Rivarés: El 20 de gener de 1965 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Carlos Ferrer Rivarés. Havia nascut el 4 de novembre de 1894 a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ferrer i Andrea Rivarés. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on va militar en el Sindicat del Vidre Pla de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili formà part de la CNT de Llemotges. Sa companya fou Luisa Gracia. Malalt, Carlos Ferrer Rivarés va morir el 20 de gener de 1965 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Ángel Mejías Zamorano

- Ángel Mejías Zamorano: El 20 de gener de 1965 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Havia nascut el 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries). Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario. Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós, el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

***

Retrat de Marcel Millet aparegut en el diari parisenc Le Journal del 8 de gener de 1929

- Marcel Millet: El 20 de gener de 1970 mor a Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, artista dramàtic, actor cinematogràfic i anarquista Paul Marcel Millet. Havia nascut el 30 de maig de 1886 a Canes (Provença, Occitània). Sos pares es deien Pierre Millet, propietari, i Marie Victoria Varaldi, i tingué un germà, Franc Marius Millet. Quan tenia 17 anys abandonà l'institut de Toló (Provença, Occitània) on estudiava filosofia i s'uní a una companyia teatral miserable de bufons i saltimbanquis («Signor Pitalugue») que feia representacions a les places de les petites poblacions occitanes. El 5 de juliol de 1910 es casà al XVIII Districte de París (França) amb l'actriu Madeleine Van Blitz (Mady Berry), de qui es va divorciar tres mesos després, el 20 de novembre de 1910 a París. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Abbesses de París. Actuà a París en diverses companyies teatrals de la perifèria, a cabarets de barri, a cinemes de tercera categoria i, després d'aconseguir un cert èxit, va fer una gira per Amèrica amb la «Compagnie du Vieux-Colombier». Entre 1912 i 1913 dirigí, amb Maurice Pillet, la revista antimilitarista Les Horizons. Revue bi-mensuelle. El 14 de maig de 1914 es casà al XVII Districte de parís amb Marguerite Jeanne Thérèse Bureau –en van ser testimonis els dramaturgs Denys Amiel i Henri-André Legrand–, de qui es va separar el 28 de juliol de 1921 a París. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser director d'escena a teatres del front i col·laborava en la revista pacifista, sovint censurada, La Caravane. Les chiens aboient, la caravane passe (1914-1919), dirigida per Paul Charrier, que s'ocupava sobretot de literatura i on col·laboraven anarquistes. Freqüentà els cercles llibertaris i sindicalistes revolucionaris, i tingué molta amistat amb Maurice Wullens, animador de la revista Les Humbles (1916-1949), en la qual va col·laborar. També va ser amic d'Adrien Boeufgras (Roger Denux), animador de la revista Les Primaires (1921-1939), en la qual també va ser redactor regular. El 16 de novembre de 1921 es casà a Canes amb Madeleine Marie Rosine Narcisse Dutruel, amb qui tingué un infant, Claude Millet, i de qui acabà enviudant. En aquesta època vivia a la finca Lou Biou, a l'avinguda Lérins de Cannes. Era conegut per la seva generositat. El maig de 1922 assistí al Congrés Internacional d'Artistes Progressistes i signà el manifest fundacional de la Unió d'Artistes Internacionals Progressistes. En 1932 va ser elegit membre de l'Acadèmia Mediterrània i en aquesta època exercia de bibliotecari municipal a Canes. En 1941 aparegué en el film d'Abel Gance Vénus aveugle i en 1942 en el d'Yvan Noé Les hommes sans peur. Posteriorment es retirà a la regió parisenca i després de la II Guerra Mundial col·laborà en el periòdic anarquista L'Homme et la Vie (1946). En 1947 fou membre del comitè d'honor de la revista La Société Humaine, de Georges Monde. Durant sa vida col·laborà regularment en nombroses publicacions anarquistes i culturals, com ara L'Art Libre, Belles-Lettres, Bibliothèque de l'Artistocrati, Le Cahier des Poètes, Les Cahiers Gris, Cahiers des Amis de Han Ryner, La Caravane, La Criée, Le Gay Sçavoir, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, La Mêlée, Mercure de France, L'Ordre Naturel, La Phalange, Les Primaires, La Proue, La Revue Anarchiste, La Revue Anarchiste Internationale, Revue des Deux Mondes, La Revue de l'Époque, Le Semeur de Normandie, La Société Humaine, La Veilleuse, La Vie des Lettres et des Arts, Vivre, etc. Entre les seves nombroses obres, algunes de caràcter llicenciós, podem destacar Pitalugue. Roman (1920), Comédiants en tournée. Poèmes (1921), La roule (1923), La lanterne chinoise (1924), Forceries (1926), Famille... (1928), Léone, actrice de province. Roman (1929), Le Chariot de Thespis (1933), etc. El seu últim domicili va ser a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França). Marcel Millet va morir, en la misèria i oblidat de tothom, el 20 de gener de 1970 a l'Hospital Nord-Essonne de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França).

***

Notícia d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme del 30 de gener de 1934

- Paul Prêtre: El 20 de gener de 1975 mor a l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França) l'anarquista Paul Roger Prêtre. Havia nascut el 7 de setembre de 1905 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Sos pares es deien Albert Prêtre, cap de districte de la Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine Thècle Peszinski (o Peszynski). El 24 d'agost de 1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la majoria d'edat a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta pena, s'enrolà voluntàriament en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà a Écrouves (Lorena, França) amb Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30 d'abril de 1930 era sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de França, França). Un cop lliure del servei militar, es declarà objector de consciència i retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la seva cartilla de mobilització, fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va ser freqüentment comentat pels periòdics (Le Cahiers des Droits de l'Homme, Le Combat de la Paix, La Patrie Humaine, etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer Faubourg Saint-Martin de París. Després es guanyà la vida com a pintor decorador i retratista, encara que gairebé sempre estava sense feina. En aquesta època viva al número 22 del carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista Franchère en grup del Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de París, va ser expulsat el setembre de 1936 del partit després d'haver fet difusió de Le Libertaire i d'haver portat militants comunistes als grups llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en els comitès de desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà en la guerra d'Espanya, juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de París. En 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època prengué part en nombrosos mítings de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys vivia a l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva residència, al número 83 del carrer Daguerre de París, figurava en una llista de domicilis a vigilar de la regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat policíac d'anarquistes el domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors de la Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. El 30 de juny de 1960 es casà al XIV Districte de París amb Bernadette Françoise Marquet. Paul Prêtre va morir el 20 de gener de 1975 al seu domicili de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França).

***

Necrològica de José López Bueso aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 d'abril de 1976

- José López Bueso: El 20 de gener de 1976 mor a Valon (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José López Bueso. Havia nascut el 4 de febrer de 1919 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Lorenzo López i Pilar Bueso. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 s'allistà voluntari en la 25 Divisió (antiga «Columna Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fins el final de la guerra lluità enquadrat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Valon (Alvèrnia, Occitània) i milità en la Federació Local de Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Sa companya fou Montserrat Pilar Querol. Malalt, José López Bueso va morir el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 22 de gener– de 1976 a Valon (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Vicente Andújar Andújar apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1981

- Vicente Andújar Andújar: El 20 de gener de 1981 mor Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Andújar Andújar. Havia nascut l'11 de setembre de 1911 a Santomera (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Vicente Andújar i Mercedes Andújar. Quan encara era un infant emigrà a Barcelona (Catalunya) i de jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT. Vicente Andújar Andújar va morir el 20 de gener de 1981 a Castres (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Luisa Sánchez, i fills.

***

Necrològica de Máximo Catalinas de la Fuente apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984

- Máximo Catalinas de la Fuente: El 20 de gener de 1984 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Máximo Catalinas de la Fuente. Havia nascut el 8 de juny de 1906 a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya). Era fill de Julián Catalinas i de María de la Fuente. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní del Clot. Durant la guerra civil estudià per a oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Establert a Bordeus (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT de l'exili. Máximo Catalinas de la Fuente va morir el 20 de gener de 1984 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Víctor Mulet Mur apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1985

- Víctor Mulet Mur: El 20 de gener de 1985 mor a Quilhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Víctor Mulet Mur –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Vergés. Havia nascut el 5 de juny de 1903 a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Víctor Mulet Cervelló i Rosa Mur Camarasa. Ferroviari de professió, milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya) i entre maig i octubre de 1937 exercí de regidor municipal d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en França Lliure. Visqué a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1960, arran de la reunificació confederal en l'exili, va ser nomenat, amb Eduard Pons Prades, secretari de Propaganda de la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, però s'hi va sentir un estranger i retornà a França. Sa companya fou Pilar Font Solsona. Víctor Mulet Mur va morir el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 20 de febrer– de 1985 al seu domicili de Quilhan (Llenguadoc, Occitània). Sos fills, Pilar Mulet Font i Víctor Mulet Font, són també militants llibertaris i esperantistes.

***

Necrològica de Pablo Barba Nieto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pablo Barba Nieto: El 20 de gener de 1986 mor a Bobigny (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Pablo Barba Nieto. Havia nascut el 15 de maig de 1910 a Yeste (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien Pablo Barba i Josefa Nieto. Barber de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la regió parisenca. Després de la II Guerra Mundial, durant molt de temps, fou un dels barbers del local de la CNT, al número 24 del carrer Sainte-Marthe, al X Districte de París. Bon guitarrista, fou un dels animadors de les reunions i festes que el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) organitzava. En 1984 va esdevenir gairebé cec i hagué d'abandonar la militància. Sa companya fou Llum Fort Castelló. Pablo Barba Nieto va morir el 20 de gener de 1986 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Bondy (Illa de França, França), població on residia.

***

Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'agost de 1925

- Marcel Morel: El 20 de gener de 1986 mor a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. Havia nascut el 3 de novembre de 1906 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien François Morel, torner, i Marie Louise Berard. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne –els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquesta època vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Saint-Étienne. El 20 de febrer de 1932 es casà a Saint-Étienne amb Élisabeth Marie Philomène Mourier. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Saint-Étienne. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup «Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Saint-Étienne per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet «Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Saint-Étienne. Marcel Morel va morir el 20 de gener de 1986 a Le Colombier de Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània).

***

Secció Italiana de la «Columna Ascaso»

- Giuseppe Nardi: El 20 de gener de 1989 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Nardi, conegut com Peppino. Havia nascut el 17 de maig de 1896 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia). Era fill natural de Clara Nardi. En 1908 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de torner mecànic i s'integrà en el moviment anarquista. L'1 d'octubre de 1914 va ser condemnat a un mes de presó per «atemptat a la lliberta de treball». Cridat a files en la infanteria quan esclatà la Gran Guerra, el 30 d'agost de 1918 va ser penat amb tres anys de reclusió pel Tribunal Militar d'Ancona (Marques, Itàlia) per «deserció», però fugí i es refugià Suïssa. Després de la Gran Guerra i l'amnistia retornà a Milà, on destacà com a militant anarquista. Fugint del feixisme, en 1927 passà clandestinament a Bèlgica, juntament amb sa companya, l'anarquista Angelica Astolfi, germana del també llibertari i amic Amleto Astolfi, i s'establí a Seraing (Valònia). El març de 1931 ja vivia a París (França), al número 43 del carrer Chevaleret del XIII Districte, i formava part del Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), juntament amb diversos companys (Savino Fornasari, Remo Franquini, etc.). El 10 de juny de 1931 conegué l'anarquista francès Jean Bucco, juntament amb un altre exiliat italià, que està en contacta amb la companya de l'anarquista Michele Schirru. Cap a finals de 1931 es traslladà a Bèlgica amb la finalitat de reunir-se amb sa companya que havia estat expulsada de França per no tenir la documentació en regla. El 26 d'abril de 1932, després que el grup anarquista de Paterson (Nova Jersey, EUA) demanés als companys anarquistes parisencs de posar-se en contacte amb ell, va ser considerat per les autoritats «perillós i capaç de qualsevol crim»; els dies posteriors, el cap de la policia feixista, ordenà la reproducció de dos-cents exemplars de la seva fotografia i ordenà la seva detenció a tota la policia en cas que retornés a Itàlia. El 8 de maig de 1932 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. El seu nom figura en el memorial de l'anarquista Ersilio Belloni, juntament amb altres companys (Renato Castagnoli, Pietro Sini, etc.) i el 24 de juliol de 1933 va ser inscrit en un llistat de «subversius capaços d'atemptats». A començament de 1936 vivia a Condé-sur-Huisne (Normandia, França) i el juny d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya. El 18 de gener de 1937 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa companya, on es reuní amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Amedeo Gennai, Giuseppe Pasotti, Bruno Quiriconi, etc.), de camí cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» per a lluitar contra el feixisme i posteriorment en columnes llibertàries. El 19 de novembre de 1937 va ser fitxat per la Prefectura de Màntua (Llombardia, Itàlia), on accentuà el seu caràcter «violent». El 26 de gener de 1939, sembla, abandonà amb sa companya la Península i en 1940 vivia a Marsella. En 1944, quan encara residia a Marsella, la policia va perdre el seu rastre i el 16 de novembre de 1951 la policia italiana l'esborrà del registre d'anarquistes. Giuseppe Nardi va morir el 20 de gener de 1989 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Jorge Quaresma

- Jorge Quaresma: El 20 de gener de 1990 mor a Olivais Norte (Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Havia nascut el 30 de juny de 1905 a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal). Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes.

***

Julia Barranco Hanglin

- Julia Barranco Hanglin: El 20 de gener de 1998 mor Montreuil (Illa de França, França) la resistent antifranquista anarquista Julia Barranco Hanglin. Havia nascut el 6 de gener de 1919 a Barcelona (Catalunya). Son germà fou el destacat militant llibertari Antonio Barranco Hanglin. En 1947 va ser tancada per penar dos anys per la seva participació en la lluita clandestina en l'Espanya franquista i per l'ajuda prestada al seu germà. Quan fou alliberada s'exilià a França. Fou companya del militant anarquista Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez).

***

Abílio Gonçalves (maig 2002)

- Abílio Gonçalves: El 20 de gener de 2004 mor a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Havia nascut el 16 d'octubre de 1911 a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal). Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquesta època es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor «Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot «Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquesta època fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Amb la seva mort desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.

***

Canek Sánchez Guevara

- Canek Sánchez Guevara: El 20 de gener de 2015 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'escriptor i activista cultural anarquista Canek Sánchez Guevara, conegut com Canek, que significa «Serp Negra» en maia yucatec, i que signava CK. Havia nascut el 22 de maig de 1974 al barri residencial de Miramar de l'Havana (Cuba). Fill d'una família de la burgesia revolucionària cubana, sa mare, l'economista Hilda Guevara, era la primogènita del mític guerriller i polític comunista Ernesto Ché Guevara, i son pare, Alberto Sánchez Hernández, fou un destacat activista i guerriller de la Lliga dels Comunistes Armats (LCA) mexicana. Poc després de néixer, sa família, amb noms suposats, marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia). Quan tenia cinc anys tornà amb sa mare a l'Havana, on començà els estudis. En 1979, en plena Transició espanyola, sa família s'establí a Barcelona (Catalunya), on va començar a estudiar la primària en un col·legi bilingüe castellanocatalà, mentre sos pares es dedicaven a tasques sindicals i editorials, alhora que es relacionaven amb l'ampli exili sud-americà. Quan tenia set anys s'establí amb sa família a Mèxic, quan son pare va ser amnistiat com a involucrat en moviments armats durant els anys setanta. A Monterrey (Nuevo León, Mèxic) nasqué son germà Camilo. L'estiu de 1986, un cop acabada la primària, s'instal·là amb sa mare i son germà a l'Havana, on estudià secundària a l'Institut «Carlos J. Finlay», en Línia i G, en ple Vedado. Adolescent i conegut com el «nét del Ché», un llast difícil de portar, es topà amb la dura realitat cubana. En aquests anys haurà de conviure entre l'«aristocràcia revolucionària» cubana i les seves preferències clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris populars, contracultura, anarquisme, etc.). Entre els 15 i els 17 anys va ser aprenent de fotògraf, primer en la revista Juventud Rebelde i després en Granma, l'òrgan oficial del Partit Comunista Cubà (PCC). Va començar a editar fanzins i a escriure els seus primers textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional de Cuba restaurant llibres. Amb el temps la música –fou membre del grup de heavy metal Mentalizery– i l'edició seran els seus objectius. En 1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva arribada a l'Havana, surt de Cuba amb la sensació típica d'amor-odi. També en 1996 publicà el llibre Diario de Yo. Després de gairebé sis anys vivint al barri de San Felipe del Agua d'Oaxaca (Oaxaca, Mèxic), on va col·laborar en diferents publicacions periòdiques (Cuba Nuestra, Letras Libres, Milenio Semanal, Proceso, etc.), es va traslladar, a mitjans de 2005, mesos abans de la constitució de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca el juny de 2006, a Europa i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, França), dedicat a l'art, la promoció cultural, la creació artística, l'edició, el disseny, la fotografia, la música i a tota mena d'activitats culturals. Edità la revista El Ocio Internacional. En 2005 publicà on line el relat Diario sin motocicleta, on descriu els seus recorreguts pel Regne Unit, França i Espanya. El febrer de 2006 intentà publicar, amb Tania Quintero, la revista trimestral digital crítica i llibertària El Cubo. Publicación de asuntos cubanos, projecte que finalment no es va materialitzar. El maig de 2007 participà, amb l'exguerriller Jorge Masetti, en les XI Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (Mallorca, Illes Balears); en aquest mateix any publicà amb Masetti el llibre Les héritiers du Che, on feia un repàs de la seva adolescència en una Cuba en procés de transformació. En 2008 publicà, amb Ramadés Molina Montes, una edició anotada del llibre de son avi Diario de Bolívia. El març de 2009 participà a Barcelona en les jornades «Cuba, claus de futur», organitzades per Casa Amèrica Catalunya. Estudiós de l'anarcoindivualisme nord-americà i francès, en 2014 publicà, per a l'editorial «Piedra Papel Libros», les traduccions dels fullets El espíritu corporativo, de Georges Palante, i Los vicios no son crímenes. Una vindicación de la libertad moral, de Lysander Spooner. Durant sa vida sempre es mantingué crític amb socialisme d'Estat, amb la dictadura castrista i amb el fanatisme que qualsevol signe, reivindicant l'anarquisme. Arran de la detecció d'una infecció al cor, causant d'una pneumònia i d'una falla renal que implicà la seva hospitalització, Canek Sánchez Guevara va morir el 20 de gener de 2015 a Mèxic (Mèxic) al quiròfan durant una complicada cirurgia cardiovascular d'emergència; el seu cos va ser incinerat. Deixà companya, la pintora Noèmie Boullier, i un fill, Emil. Pòstumament, l'octubre de 2016, es publicaren els seus llibres Diario sin motocicleta. Volumen 1: Europa (Francia, Italia, Portugal y España), de caràcter autobiogràfic, i 33 revoluciones, sobre la quotidianitat cubana amb el fons d'una forta crítica al règim castrista, que havia estat traduït i editat en francès l'any anterior sota el títol 33 révolutions.

Canek Sánchez Guevara (1974-2015)

Entrevista amb Canek Sánchez Guevara en El Temps (29 de maig de 2007)

***

Juan Luis Moreno Ruiz (2016)

- José Luis Moreno Ruiz: El 20 de gener de 2021 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor, poeta, periodista, traductor, editor, músic, activista cultural i militant anarquista i anarcosindicalista José Luis Moreno Ruiz. Havia nascut el 30 de març de 1953 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien José Luis Moreno i Pilar Ruiz. En els seus anys de joventut va recórrer món amb sa família emigrant (República Dominicana, Puerto Rico, Nova York, Mèxic, etc.). Estudià psicologia i medicina, carrega que acabà, però professió que finalment no exercí. En els anys setanta milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1978 i 1979 fou redactor de la revista Historia Libertaria. En 1981 va fer la conferència «Literatura y combate», sobre la producció literària dels anarquistes durant la Guerra Civil. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, anarcosindicalistes i esquerranes, com ara Ajoblanco,  Askatasuna, Bicicleta, Castilla Libre, CNT, El Viejo Topo. En els anys vuitanta, a més de participar activament en allò que es va batejar com a «Movida Madrileña», treballà en la ràdio, especialment en Ràdio Nacional d'Espanya (RNE), on destacà pels seus programes transgressors –dirigí i presentà el programa cultural Rosa de sanatorio de «Radio 3», un dels referents, amb Jesús Ordovás Blasco, Fernando Poblet Vega-Arango i Javier Rioyo Jambrina, de la nova manera de fer ràdio. En 1992 fou redactor de la revista Interviú. Va fer lletres per a diversos grups de rock i amb Javier Corbado va fer els discos Retratos de añil (1994) i En la enfermería del postre (1996). Entre 2007 i 2010 portà el bloc Diarios Moreno-Ruiz i entre 2010 i 2015 Contradiarios Moreno-Ruiz. També destacà com a traductor, fent versions de destacats escriptors (Ian Baker, Ambrose Bierce, Robert Bloch, Ramsey Campbell, Gilbert Keith Chesterton, Joseph Conrad, Ralph Adams Cram, Daniel Defoe, Grace Dalrymple Elliot, Alice Denham, Margaret Greaves, Robert Greenfield, Howard W. Haggard, Felice Holman, Washington Irving, Mary Knigsley, T.E. Lawrence, Sheridan Le Fanu, Jack London, James Mangan, John Marks, Herman Melville, Fernando Pessoa, Edgar Allan Poe, Qiu Xiaolong, Seabury Quinn, Paul Rabinow, Arlindo Rubert, Walter Scott, William Buehler Seabrook, Saki, Robert Louis Stevenson, Bram Stoker, Jonathan Swift, John Meadows Taylor, Mark Twain, Teodorov Tzvetan, Horace Walpole, Barbara Wersba, Walt Whitman, etc.). A més de les citades, col·laborà en nombroses revistes i diaris, com ara Estrella Digital,  El Independiente, Interviú, El País, Revísta Ínsula, Viajar, Zona de Obras, etc. També fou un estudiós de la cultura jueva. És autor de nombroses novel·les i llibres de relats, com ara Crónica de una evocación y trenes (1978), En tu boca húmeda (1980), María Angustias, la viuda que concibió sin pecado (1982), Dorada y negra, ológrafa memòria (1985), La muñeca del ventrílocuo y otras narracions (1986), Ángeles en mis cojones (1989), Danzón canalla (1992), Somniloquia (1993), Intraliminal (ejercicios exudatorios para virofóbicas) (1994), Trípode con fuges (1997), Chochito periodista (1998), Melancolía estuporosa (1998), Retirada a tiempo parcial (1999), Párpado amarillo y pálido (2004), Pereda Cebú. Novela provincial (2008), Guaracha de Isla verde & Guaguancó de las Islas Vírgenes (2013), Coach emocional (2015), La movida modernosa. Crónica de una imbecilidad política (2016), Puente largo en Praga (2017), La poètica lección de Bela Lugosi (2019), Lentas nubes que dan sueño (2000), etc. Deixà nombrosos textos inèdits. José Luis Moreno Ruiz va morir el 20 de gener de 2021 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va donar el seu cos a la Universitat Complutense de Madrid.