|
---
Anarcoefemèrides
del 20 de febrer Esdeveniments
Cartell de l'acte - Míting de Louise
Michel: El 20 de febrer de 1883 se celebra a la Salle des
Folies-Montrouge del
XIV Districte de París (França) un
míting públic de la destacada militant
anarquista Louise Michel. L'acte, organitzat pel grup «La
Vengeance Anarchiste»
del XX Districte de París, tingué com a tema la
repressió desencadenada arran
de l'anomenat «Procés dels 66» jutjat
pel Tribunal Correccional de Lió
(Arpitània). A l'acte, al qual assistiren uns cinc-centes
persones i en el qual
hi hagué aldarulls a la porta d'entrada, parlaren a
més de Louise Michel diversos
anarquistes. El grup «La
Vengeance Anarchiste» edità posteriorment, el 6 de
març i l'1 d'abril de 1883, dos números d'un
periòdic del mateix nom. ***
Membres de la
Colònia Cecília - Giovanni Rossi embarca cap al Brasil: El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. ***
Revolta
de les subsistències - Revolta de les
subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata
un fort
moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca
de
subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies
abans. La revolta es va
centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina)
d'Inca. El moviment de
protesta durà una quants dies. ***
Seguici
fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà - Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme. ***
Capçalera
de La Protesta - Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit. ***
Cartell
de l'acte - Exposició sobre
Gabriel
Buades Pons: El 20 de febrer de 2020 s'inaugura a la Sala
de Vidre del Claustre
de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició
«Gabriel Buades i
Pons 81903-1938). Compromís llibertari». La
mostra, organitzada per
l'Ajuntament d'Inca en el marc del cicle de memòria
història «Inca té
Memòria»,
va voler retre homenatge al destacat militant anarquista i
anarcosindicalista
inquer Gabriel Buades i Pons, afusellat pels feixistes en 1938. En
l'exposició
es pogueren veure fotografies, documents i cartes personals de
l'homenatjat. L'exposició
va romandre fins el 6 de març de 2020.
Naixements
Lucien Pissarro (ca. 1937) - Lucien Pissarro:
El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París
(França) el pintor,
escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el
fill
major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie
Vellay,
filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic
del pintor i que
esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra
francoprussiana, sa
família s'instal·là en 1870 a Londres
(Anglaterra) i el 14 de juny de 1871
Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella,
es
casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós
tingueren en total vuit
infants. Dies després de la cerimònia, els
Pissarro retornaren al continent i
s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de
França, França) i, poc després,
a Pontoise (Illa de França, França). Lucien
Pissarro cresqué envoltat d'amics
de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude
Monet, etc.) i començà a
dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura
paisatgística i a parir dels
anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia.
Entre 1884 i 1890
treballà per la societat d'impressió i
d'edició artística «Manzi, Joyant et
Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII
Exposició Impressionista, on
mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics
Paul Signac i
Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment
neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en
1888 a Brussel·les
(Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les
Vingt». En 1890 marxà cap el Regne
Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En
1891 va fer una conferència
sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es
casà a
Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora
artística Esther
Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping
(Essex,
Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic
infant de la parella, Orovida
Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i
gravadora
reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el
número especial
dedicat a l'Anarquia de la revista La
Plume i en 1894 col·laborà en la
sèrie londinenca de la revista anarquista
francesa Le Père Peinard;
en aquests
anys també col·laborà en el
periòdic de Jean Grave La
Révolte. En 1894 creà a la seva casa
d'Epping, molt influenciat
per William Morris i la seva «Kelmscott Press»,
l'editorial «Eragny Press», que
jugà un important paper en el desenvolupament de
l'edició artística europea i que
prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia,
França), població de la seva
residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En
1895 il·lustrà, amb Louis
Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista
anarquista Zo d'Axa Le grand trimard.
En 1896 abandonà la
Societat dels Independents. El març de 1897 patí
un vessament cerebral, cosa
que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es
traslladà amb sa família la número 62
de Bath Road, al barri de Bedford Park de
Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908
col·laborà amb dibuixos per
la publicació llibertària Les
Temps
Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa
família al número 27 de Stamford
Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els
artistes llibertaris
Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe,
il·lustrà el llibre del propagandista
anarquista Jean Grave Les aventures de
Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al
New English Art Club
(NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal
Academy, i dos
anys després n'esdevingué membre. En aquests anys
establí una forta amistat amb
els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes.
Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i
contribuí amb gravats a la seva
revista The Dial. En 1907
entrà en el
Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels
cofundadors del
londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes
britànics
postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a
diferents indrets (Dorset,
Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913
realitzà la seva
primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres.
El juliol de 1916
esdevingué ciutadà britànic. Amb James
Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe,
en 1919 fundà el «Monarro Group», que
tenia com a finalitat promoure la pintura
dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom
ve
d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes);
aquest grup
contribuí fortament a la divulgació de
l'impressionisme al Regne Unit, però
deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920
i 1930 exposà moltes vegades,
en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà
regularment al
migdia francès i també al comtat
anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà
a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol
de 1944
en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra),
on
s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir,
la vídua
donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford
(Oxfordshire, Anglaterra). Lucien
Pissarro
(1863-1944) ***
Auguste Albert Philippe - Philippe: El 20 de
febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de
febrer– de
1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert
Philippe, conegut com Philippe, André
Philippe o Léon Wolke. Sos
pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant
comercial, i Reine Marie Guénéguès.
En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys
de
presó ajornable per «associació de
malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de
1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de
passar un mes a Londres
(Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La
Cravache, que entre
1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà
diversos articles sota el pseudònim Léon
Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897
va ser condemnat pel
tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50
francs de multa i a 100
francs d'indemnització per «difamació a
l'alcalde de Roubaix» en un article
publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament,
ja que amb aquesta
condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys,
fugí a Londres
i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la
gerència del periòdic. El
febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix
publicà una carta seva, datada
el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com
a Léon
Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de
les seves col·laboracions.
Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit
cafè a Reims, alhora
que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova
època de La Cravache,
editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles
Dhooghe
i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres
(Anglaterra). ***
Attilio
Cini - Attilio Cini: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger». En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat. ***
Notícia sobre la condemna d'Auguste Ernest Cérignan apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 3 de desembre de 1891 - Auguste Ernest Cérignan:
El 20 de febrer de 1870 neix a Charleville (Ardenes, França) l'anarquista
Auguste Ernest Cérignan –també citat Cérignon. Era fill de Jean-Baptiste
Louis Cérignan, jornaler, i d'Hélèna Louise Miette. Es guanyava la vida
treballant d'aprestador de teixits. A principis dels anys noranta era membre
del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i va estar especialment
lligat a Aaron Bandler. El desembre de 1891 va ser condemnat a 20 dies de presó
per haver embrutat els vestits de dues burgeses i haver-ne agredit una altra al
carrer Fléchambault de Reims. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, com el
de la resta d'anarquistes de la població, va ser escorcollat. El 29 de desembre
de 1893 va ser detingut per participar, amb altres companys (Alfred Beuvard, Alphonse-Alexandre
Bourgain, Jean-Baptiste Ganaye i Jules Lefèvre), en una agressió durant la nit
de Nadal contra l'agent Richard al carrer Vesle de Reims –en aquesta acció va
morir un dels agressors, anomenat Orth–; jutjat per aquest fet, el 10 de gener
de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 13 mesos de presó
i 15 francs de multa. El febrer de 1894 va ser qualificat de «perillós» en l'informe
d'anarquistes de la policia. En sortir de la presó, va ser de bell nou detingut
i empresonat cinc dies per «detenció de constrenyiment». En 1895 visqué a la
regió parisenca, però l'any següent retornà a Reims, sense que la policia el pogués
localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Laurence Jerrold - Laurence
Jerrold: El 20 de febrer de 1873 neix al barri de Saint
Giles de Londres
(Anglaterra)
el periodista, assagista, crític teatral i anarquista
Laurence Jerrold. Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i
Florence Lucy
Yapp.
Instal·lat a París (França) des de la
infància, en 1888 començà els estudis
a
la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896
cofundà, amb
Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art
Social». En aquesta època
col·laborà en L'Art
Social i La Revue Blanche.
Freqüentà Fernand
Pelloutier, també membre del «Grup d'Art
Social», per a qui va realitzar
nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle.
El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup
d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista
de Londres. Entre 1897 i 1903
va escriure regularment la columna «Chronique des lettres
anglaises» en L'Humanité
Nouvelle d'Augustin Hamon. En
1902 col·laborà en la revista
britànica The
Artist. Era membre del grup «Pharos
Club», del barri londinenc de Covent
Garden, que va produir en 1902 la primera representació
amateur de l'obra de
teatre The Admirable Bashville de
George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina
de
Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al
diari The Telegraph. Va ser un dels
fundadors, el desembre de 1907, de
l'Associació de la Premsa Angloamericana de
París, de la qual fou membre del
seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer,
president, etc.). El 29 de juny
de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia,
França) amb la
pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres
infants (Gilbert Oliver,
Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran
Guerra, va ser
corresponsal a París del diari London's
Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de
l'«Autors' Club», al
Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents
llibres
sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The
French and The English (1913), France,
Her Peuple and Her Spirit (1916), France
Today (1916), À
l'honneur de l'Armée
française (1917), etc. Altres publicacions on va
col·laborar van ser The
Contemporary Review, The
Fortnightly Review, Le Magazine
International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance
Artistique et Littéraire, L'Oeuvre
d'Art International, Revue France,
Revue Hebdomadaire, etc.
Traduí
poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un
dels seus
introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de
novembre de 1918 a
l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de
França, França), a
conseqüència
de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta
població –posteriorment va ser traslladat al
cementiri parisenc de Montmartre,
on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History
(IISH)
d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb
Augustin Hamon. ***
Margarethe Fass-Hardegger
(Munic, 1909) - Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USSP. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa). ***
Notícia
de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28
de desembre de 1911 - Edmond Le Bris:
El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya)
l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Sos
pares es deien Edmond Marie Le Bris, pintor del
port de
Brest, i Yvonne Marie Joséphine Guéguen.
Treballà d'escrivent
administratiu de la Marina a
l'Arsenal (drassanes
de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità
en la Joventut Sindicalista
i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de
l'anarquista Paul
Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de
consciència
incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria
a
Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França), per
a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes, va ser
detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en
consell
de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a
un any de presó per
insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet
B» del departament de la
Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei
militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la
costurera
Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època
era soldat del 154
Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el
Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats
de la Confederació General del
Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5
d'abril de
1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de
François
Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre
de 1920 va ser
nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu
consell
d'administració, que aleshores comptava set anarquistes
entre els 19 membres.
En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el
«Comitè
Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la
CGT, fou partidari de la
majoria confederal, però el seu nom no figura a partir
d'aquesta data en els
congressos nacionals d'aquest sindicat. Residí a Saint-Ouen
(Illa de França, França). Edmond
Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a l'Hospital Charles Richet de
Villiers-le-Bel (Illa de
França,
França). ***
Necrològica
de Mateo Zapater Sebastián apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Mateo Zapater Sebastián: El 20 de febrer de 1890 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mateo Zapater Sebastián. Sos pares es deien Valero Zapater i Inocencia Sebastián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Teresa Barrue. Mateo Zapater Sebastian va morir l'11 de febrer de 1966 al seu domicili de Belargan (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc L'Insurgé del 29 de maig de 1910 - Gabriel Laplanche:
El 20 de febrer de 1892 neix a L'Argentièira (Vivarès, Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Era fill de Victor
Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence Testud, modista. Amb son germà
Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània)
i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la construcció. En 1910
vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de Saint-Étienne, al mateix
edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de la
Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la violència de les
seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide Briand,
president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond (Alvèrnia,
Arpitània), va ser detingut després de ferir, en una reunió pública, un
secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser condemnat
pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de presó i a dos anys
de prohibició de residència; en l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la prohibició
de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910 va ser posat en llibertat i
retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels màxims responsables de la
Joventut Sindicalista i del grup anarquista «Germinal». Juntament amb altres
companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Étienne
i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade. Va escriure un
article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el número del 5 de
juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921 col·laborava en Le
Libertaire. El 27 de març de 1923 es casà al VI Districte de Lió
(Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va enviudar. En aquesta
època treballava de firaire i vivia al número 96 del carrer Vauban de Lió. El
20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de Lió amb Julienne Henriette
Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de firaire i vivia a Écully.
En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la Infància. Gabriel
Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili d'Écully (Lió, Arpitània). ***
Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973) - Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat «Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand –Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista «eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als «Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America. ***
Giacinto
Repossi - Giacinto Repossi:
El
20 de febrer de 1894 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giacinto Alfredo Repossi. Sos pares es deien Pietro
Repossi i Anna
Chiesa. Amb sa companya, l'anarquista Antonietta Teresa Barattero, amb
qui
tingué dos infants, regentà un quiosc de premsa a
Torí. Començà la seva activitat
en el moviment llibertari amb l'arribada del feixisme, subscrivint-se i
fent
donacions econòmiques a diaris anarquistes. Entre 1924 i
1926 distribuí el
periòdic Pensiero e Libertà,
al qual també estava subscrit. El novembre
de 1926, fugint del feixisme, organitzà amb uns companys un
pla de fugida
d'Itàlia i, amb la complicitat de guies especialitzats en
l'expatriació
il·legal, a principis de 1927 aconseguí travessar
el coll de Bardonecchia
(Piemont, Itàlia) i passar a França.
Acabà instal·lat a Lió (Forez,
Arpitània),
on entrà a formar part del grup anarquista «Sacco
e Vanzetti». Va ser inscrit
en el registre de frontera i en butlletí de recerca de la
Prefectura de Policia
de Torí, qualificat com a «element a sotmetre sota
vigilància especial per les
seves intencions violentes manifestes». L'estiu de 1927
abandonà Lió i
s'establí a París (França), on,
després de trobar feina de pintor en una empresa
de construcció, es guanyà la vida treballant en
diferents feinetes del ram. En
aquesta època viva a l'Hotel Georges, al número 2
del carrer Voltaire. Posteriorment
es traslladà a Villejuif (Illa de França,
França). En els anys següents
participà en nombroses iniciatives antifeixistes dels Grups
Anarquistes de la
Regió Parisenca (GARP), sobretot mantenint contacte amb la
militància torinesa.
Sa companya actuà durant un temps com a element de
connexió dels grups
clandestins actius a Torí. A partir de 1933 reduí
considerablement l'acció
militant a París, limitant-se a la recaptació i
distribució dels fons destinats
a les víctimes polítiques. Està
demostrat que lluità en la guerra d'Espanya
(1936-1939), però es tenen poques dades, però
sí que s'enrolà el febrer de 1937.
Durant l'ocupació de París per les tropes nazis
va ser detingut per la Gestapo
i, després de mesos de detenció, enviat a
Alemanya. Internat al camp de
concentració «Sonderlager» de Hinzert
(Hinzert-Pölert, Renània, Alemanya), va
ser destinat a treballs de manteniment de carreteres. El
març de 1942 va ser
retornat a Itàlia per agents de la policia alemanya que el
lliuraren a les
autoritats fronterera de Brenner (Tirol del Sud). Sotmès a
un ràpid
interrogatori, se li va assignar la residència a
Torí sota estreta vigilància
policíaca. Trobà feina en l'empresa industrial
«Roberto Incerti & C. Villar
Perosa» (RIV) del carrer Nizza de Torí. Actiu en
la Resistència piemontesa, el
març de 1944 va ser detingut a Torí i deportat el
20 de març al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Traslladat al camp auxiliar
de Gusen, fou posteriorment enviat al d'Schwechat-Flosidsdorf sota la
matrícula
59.095. Segons informes de la Creu Roja, Giacinto Repossi va morir el
30 de
maig de 1944 al subcamp de Wien-Schwechat, depenent del camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), de
«depauperació orgànica i de
insuficiència circulatòria». ***
Necrològica
de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de maig de 1967 - Miguel Benito Abella: El 20 de febrer de 1895 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Benito Abella. Sos pares es deien Pascual Benito i Carmen Abella. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Beseit, que pertanyia a la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Amb una centena de companys llibertaries de la comarca, va ser empresonat arran de la seva participació en la insurrecció del 8 de desembre de 1933. Després del cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i fou voluntari en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolors Borràs. Paralític, Miguel Benito Abella va morir el 16 de febrer de 1967 a la residència «Cité Beau Séjour» de Firmin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta població. ***
Giuseppe
Bifolchi - Giuseppe Bifolchi:
El 20 de febrer de
1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola.
Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Ferdinando
Bifolchi i Filomena Cianfarani. En 1913 s'enrolà
voluntari en l'exèrcit i lluità en
la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918
participà en la Gran
Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb
el grau d'oficial. En acabar la
guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i
posteriorment passà a militar
en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes,
marxà
cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia) per
visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic
número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini,
que sortí el 15 de desembre de 1924 a París
(França), per fer costat els
companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort
dos
feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que
finalment van ser condemnats
a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre
de 1925 participà
en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI)
que se celebrà a París i fou
un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) a
França. En 1927 treballà com a obrer en una
fàbrica de ciment i visqué al
carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya
Argentina Gantelli. També
en 1927 participà en la creació de la Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per
anarquistes russos exiliats i
que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli,
etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola,
col·laborà en diverses publicacions anarquistes,
com ara Le Libertarire, Fede! i La
Tempra, i fou un dels fundadors de la
Secció Italiana de la Federació Internacional
Comunista-Anarquista (FICA). El 7
d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la
manifestació del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou
decretada
l'expulsió i s'establí a Brussel·les
(Bèlgica), encara que retornà
clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i
1929 col·laborà en
el periòdic nord-americà Germinal
i entre
1929 i 1931 fundà i dirigí a
Brussel·les el periòdic mensual anarquista
italià Bandiera Nera. En
aquests anys
col·laborà en la publicació
francoitaliana Il
Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936,
amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario
Girotti, Vincenzo
Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del
primer grup
d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la
Península i lluitar contra el
feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso» i instruí
milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El
28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que
lluità a la
Batalla del Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya).
Després va ser nomenat responsable militar de la
«Columna Rosselli», destinada
al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre
Almudébar, fou
responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936
Carlo
Rosselli dimití i passà a comandar la columna.
L'abril de 1937 va ser nomenat
comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola, de la qual depenia el
Batalló Italià (antiga Secció Italiana
de la «Columna Ascaso»), sota el comandament
d'Antonio Cieri, però ambdós
renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la
militarització de les
milícies. Durant els «Fets de Maig» de
1937, fou membre de la Secció Italiana
del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i el juny
d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va
ser detingut, amb Luigi
Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), quan volia creuar la
frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i
aliments. Reclòs al
camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir.
A començaments de 1938
s'instal·là de bell nou a Brussel·les,
on, gràcies a nombrosos passaports de
companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la
República espanyola,
ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del
Sud amb les seves identitats.
El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per
enviar-lo a
França; a prop de l'estació
ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on
viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya
i va ser ferit a l'espatlla
dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a
l'hospital d'Ath, va ser
enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb
serveis de l'hospital
d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia
nazi i el
16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener
de 1941 va ser
jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament
per
«combatent antifranquista a Espanya».
Després d'un temps a
l'illa de Ponça, el 8 de febrer de
1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de
juliol de 1943 va
ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de
concentració de
Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost
aconseguí escapar.
Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla
partisana de la Resistència,
establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino.
Després de
la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de
l'Alliberament» de
Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on
s'imprimia la premsa
llibertària d'aleshores (Umanità
Nova,
L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970
emigrà
als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els
anys setanta col·laborà
en l'editorial «Antistato» de Cesena i
participà en edicions de llibres editats
per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual
en 2013 James Fantauzzi
realitzà un còmic sota el títol Spartacus.
L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir
el 16 de març de 1978 a
l'Hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A
Balsorano existeix un col·legi
públic que porta el seu nom. ***
Ciliga
a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de
1935 - Ante Ciliga: El 20 de febrer de 1898 neix a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia, el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zagreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge –titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva–, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Ante Ciliga va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia. ***
Francisco
Ballón Pequeño - Francisco Ballón
Pequeño: El 20 de febrer de 1899 neix
a Fisterra
(La Corunya, Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Ballón
Pequeño –el seu primer
llinatge a vegades citat erròniament Bayón
i Vallón.
Sos pares es deien José
Ballón García, pescador, i Josefa
Pequeño González, jornalera. Emigrà
als
Estats Units i
el setembre de 1919 arribà al
port de Nova York (Nova York, EUA) a bord del Kerlew.
A San Francisco (Califòrnia, EUA) conegué, en un
ball de
l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Sebastiana
Vitales Gastón, amb qui
es casà. Ambdós freqüentaren la
colònia llibertària «Francisco
Ferrer» de
Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la
Península i,
després d'un temps a Ansó (Osca,
Aragó, Espanya), d'on era sa companya,
s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Obrer de la
construcció, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre del
grup anarquista «Los
Iconoclastas», adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Fou president,
vocal i tresorer de la Secció de Peons del Sindicat
Únic de la Construcció de
la CNT i, després, de la Secció de Xarxaires del
Sindicat de la Indústria
Pesquera de la CNT. També fou soci de Centre d'Estudis
Socials «Germinal» de la
Corunya. A Finisterre fou corresponsal de la premsa regional confederal
(Mar y Tierra, Solidaridad
Obrera, etc.) i fou un dels organitzadors del sindicat.
El juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de
Grups Anarquistes de
la Corunya de la FAI. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va
ser
detingut juntament amb altres companys per la continuació de
la vaga general
convocada i el seu nom figura com a un dels signants d'un pamflet fals
distribuït per les autoritats que feia una crida a la vaga
general. Acusat de
«desobediència» i
d'«incompliment dels bans de guerra», Francisco
Ballón
Pequeño va ser afusellat sense judici previ el 9 d'agost de
1936 al Campo da
Rata de la Corunya (La Corunya, Galícia) –algunes
fonts citen el 14 d'agost de
1936 a Punta Herminia de la Corunya (La Corunya,
Galícia)–, juntament amb
altres companys (Cipriano Alvite Alonso, José Quintas Pena,
Jaime Rodríguez
García, Julio Sabio Sanmartín i Venancio Seoane
García). Sebastiana Vitales
Gastón (1902-2000) ***
Simeón Abadías Cabero - Simeón
Abadías
Cabero: El 20 de febrer
de 1900 neix a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Simeón Abadías Cabero, conegut com Cabero.
Sos pares es
deien Vicente Abadías
i Mariana Cabero. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
durant el «Bienni Negre» republicà fou
perseguit. Participà activament en
l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Barbastre i en fracassar
la
revolució intentà arribar a França,
però fou detingut el juny de 1934, jutjat i
condemnat a tres anys de presó. L'abril de 1935 romania pres
a Burgos i després
passà molts anys tancat a Segòvia. El febrer de
1936, amb la victòria del Front
Popular, va ser posat en llibertat. De bell nou a Barbastre,
participà
activament en la resposta contra el cop militar feixista de juliol de
1936. En
1936, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment
s'instal·là amb sa companya, Juliana
Andreo, a Pepius, on tingué dos fills i una filla, i
continuà militant en la
CNT. Simeón Abadías Cabero va morir el 6 d'agost
de 1979 al seu domicili de Pepius
(Menerbès, Llenguadoc, Occitània). Simeón
Abadías
Cabero (1900-1979) ***
Necrològica
de Roger Lepoil apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de
l'1 d'agost de 1945 - Roger Lepoil: El
20 de febrer de 1901 neix a Dives-sur-Mer (Normandia,
França) l'anarquista
Roger René Auguste Lepoil, conegut com René
Moisson. Sos pares es deien Albert Jules Lepoil, obrer
fabril, i Marie
Élisabeth Moisson. A començament de la
dècada dels vint fou un dels militants
més destacats del Grup Llibertari de Le Havre (Normandia,
França), adherit a la
Federació Anarquista (FA), i del qual formaven part Baudoin,
Jules Goirand, Raymond
Lachèvre, Jean Le Gall, Henri Lemonnier i Henri Offroy,
entre d'altres. De
cultura autodidacte, estudià a la Universitat Popular de Le
Havre. Segons
algunes fonts hauria col·laborat en Le
Cri des Jeunes (1920-1925), òrgan de les Joventuts
Sindicalistes, però
sembla una confusió amb Marcel Lepoil. El 21 de novembre de
1924 va fer una
xerrada contradictòria sobre homosexualitat organitzada pel
Grup Llibertari de
Le Havre. El març de 1927 va participar com a contradictor
en una gira
propagandística a diversos barris de Marsella
(Provença, Occitània) amb
l'anarquista Julien Clot. Va fer costat La
Revue Anarchiste (1929-1936), editada per Fernand Fortin a
París, en la
qual va col·laborar sota el pseudònim de René
Moisson. A mitjans dels anys trenta fou un dels animadores
del Grup
Independent del XX Districte de París. També, amb
altres companys (Émile Babouot,
Rémy Dugné, Jules Goirand, Louis Laurent, Fernand
Planche, André Prudhommeaux,
Marius Ricros, Volin, etc.), va ser un dels promotors de la
Federació Anarquista
Francesa (FAF), nascuda arran de l'excisió de la
Unió Anarquista (UA) en un
congrés celebrat entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El 6 de desembre de 1936 va ser nomenat tresorer
adjunt de la
comissió administrativa de la FAF, juntament amb Fernand
Planche (secretari),
Bono (secretari adjunt) i Émile Babouot (tresorer). A
més, va ser membre de la
redacció de Terre Libre
(1937-1939),
animada principalment per André Prudhommeaux i Armand Baudon
de gerent. Al
final dels seus dies es guanyava la vida com a empleat d'oficina i
vivia al
número 22 del carrer Vilin de París. Malalt,
Roger Lepoil va morir el 5 de maig
de 1945 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París
(França) –el certificat de
defunció cita erròniament el llinatge com Le
Poil i la data de naixement el 20 de novembre de 1901. ***
Foto
policíaca d'Alfons Miguel Martorell (9 d'agost de 1923) - Alfons Miguel Martorell: El 20 de febrer de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista i propagandista anarquista Alfons Antoni Josep Miguel Martorell. Sos pares es deien Ramon Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista i ben aviant entrà a formar part del moviment anarquista. Destacà en els seus grups d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16 anys. En 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. La policia li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del Sindicat Lliure Pere Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922 va ser jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i ambdós van ser absolts. Després va ser reclamat per pròfug per les autoritats militars i enviat a un regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà ràpidament. En 1923 va ser admès en el grup d'acció anarquista barceloní «Los Solidarios» (Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela, Antonio del Toto, Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti, etc.). L'agost de 1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels agents de confiança del cap de policia Miguel Arlegui. En 1924, amb la mort de Gregorio Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del Comitè Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos (Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la pena de mort per l'assassinat d'Escartín, però en el judici celebrat el 20 i 21 de novembre de 1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest empresonament col·laborà en La Revista Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a França. El juny de 1925 fou escollit, en una reunió de grups anarquistes celebrada a Lió (Arpitània), per a formar part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de constituir a París. En 1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista, freqüentà les tertúlies d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions contra la dictadura de Primo de Rivera que encapçalà l'Aliança Revolucionària, formada per membres de «Los Solidarios» (Joan García Oliver), i en plans subversius amb Francesc Macià Llussà. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona, on milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte amb membres de «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel García Vivancos i Gregorio Jover Cortés), realitzà amb ells tasques propagandístiques. El 14 de juny de 1931 havia d'intervenir en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores vicepresident del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós van ser detinguts i l'acte prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents mítings i conferències (Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es creà el grup d'acció «Nosotros», amb antics membres de «Los Solidarios», es mantingué al marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de Durruti. El 19 de juliol de 1936, participà en els combats als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril confederal i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou, arranjà dos camions que marxaren a València per participar en l'assalt a les casernes on la tropa encara estava aquarterada; també s'encarregà d'organitzar les columnes confederals. Després, a Barcelona, treballà per al Comitè de Milícies Antifeixistes, i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el va nomenar delegat especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats. Aquest comitè va ser creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils, carrabiners i guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests cossos d'elements feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de la creació del govern de Francisco Largo Caballero amb participació de quatre ministres anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete (Castella, Espanya) per aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de les Corts espanyoles i cap de l'organització de les Brigades Internacionals, als plans del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un Consell Superior de Guerra. En aquesta època la seva artritis deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar força deprimit. El juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción y Firmeza» en el Ple Regional de Catalunya de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'adscrigué en el sector més radical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després s'exilià a Mèxic. Al país asteca dirigí en 1942 el periòdic Solidaridad Obrera, del sector escindit. És autor de diverses obres, com ara L'Espagne, sa prochaine révolution (1930), Palabras de un soldado (1932, capítol «Todo el poder a los sindicatos») i La guerra de España ante la situación de Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937). Alfons Miguel Martorell va morir el 16 de gener de 1984 a Puebla (Puebla, Mèxic). ***
Eleuterio Blasco Ferrer - Eleuterio Blasco Ferrer: El 20 de febrer de 1907 neix a Foz de Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Fill d'una família nombrosa força humil; son pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido), era terrissaire i sa mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit ajudà sa família amb la venda ambulant de quincalleria i d'objectes d'olleria arreu els pobles aragonesos, a més d'afegir alguns diners com a cantant de cançons populars. D'infant ja es va veure atret pel dibuix i per l'escultura. Quan tenia 17 anys fugí a Saragossa, però fou retornat amb sa família a la força. En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les nits a l'Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà àcrata no s'adaptà bé a les regles de l'acadèmia. En 1928 marxà a Madrid a complir el servei militar, ingressant en el Cos d'Enginyers i essent destinat al Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929. Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala d'exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la Sala Parés de Barcelona (1931), al Saló d'Artistes Independents de Barcelona (1931), a les Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l'«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1934). Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller amb Trepat i José Clavero. En 1935 formà part de la comissió d'organització del Saló d'Artistes Aragonesos al Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l'Associació d'Artistes Independents. Quan esclatà la guerra, d'antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part de la Milícia de la Cultura enquadrat en al 26 Divisió (abans de la militarització Columna Durruti) i sempre va estar en el punt de mira dels comunistes. Quan el conflicte bèl·lic arribava al seu final, el 10 de febrer de 1939 passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Le Vernet i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una fàbrica d'explosius a Bordeus. En 1941 visqué a Marsella, amb l'escriptor i periodista anarquista Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva primera exposició individual a la Galeria Berri de París amb escultures i pintures, però la Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus. Quan va acabar la II Guerra Mundial s'establí a París, on es va relacionar amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d'altres. Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc i a París. A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries, com ara la Bosc (1948) i la Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats europees i nord-americanes, com ara l'Haia, Amsterdam, Marsella, Nimes o Nova York. En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la Sala Argos de Barcelona. En 1984 s'instal·là a Barcelona, on destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme, ingenuïtat i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme. Col·laborà en Anarkia, Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social), Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres. Entre les seves escultures destaquen El calvario negro, Pau Casals, El niño abandonado, El forjador de arte, La mujer de la rosa, El héroe, Maternidad, Guitarrista ciego, Los últimos suspiros de Don Quijote; i entre les seves pintures Paraíso del Maestrazgo, Maternidad, La muchacha del pájaro, La ofrenda, Las abuelas y el niño, etc. Eleuterio Blasco Ferrer va morir el 28 de juliol de 1993 a la Residència de la Tercera Edad d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on havia viscut els dos últims mesos de sa vida, i fou enterrat a Molinos (Terol), poble natal de sa mare i amb el qual va tenir molta relació. Una part de la seva obra es troba exposada a la Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu de museus de tot el món (París, Bordeus, Marsella, Filadèlfia, Dallas, Nova York o Buenos Aires). ***
Necrològica
de Lluís Forner Amades apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 5 de març de 1950 - Lluís Forner
Amades: El 20
de febrer de 1910
neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista Lluís Francesc Forner
Amades. Sos pares es deien Antoni Forner Cardona, llaurador, i
Maria Antònia
Amades Povill. Va anar a escola fins els 10 anys, moment en el qual
començà a
treballar en l'agricultura. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), lluità en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. El 16 de
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França per Prats
de Molló. Va ser reclòs tres mesos al camp de
concentració de Barcarès i dos
mesos al d'Agde. Immediatament després va ser integrat en la
93 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Niça
(País Niçard, Occitània) per a
construir carreteres. Més tard va ser traslladat a Longuyon
(Lorena, França)
per a fer feina a les fortificacions de la «Línia
Maginot». L'abril de 1940 va
ser enviat a Pont-à-Moussen per a realitzar tasques
forestals. Capturat pels
alemanys, va ser internat fins el 6 d'octubre de 1940 a
Épinal (Lorena,
França), data en la qual va ser traslladat com a presoner de
guerra a l'Stalag
VIII-C de Sagan (Silèsia, Alemanya; actualment Żagań,
Lubusz, Polònia).
Posteriorment va ser enviat a l'Stalag XII-D de Trèveris
(Renània-Palatinat,
Alemanya) i el 22 de gener de 1941 deportat, sota la
matrícula 3.854, al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà tres dies després.
Amb el temps va ser integrat en un kommando
del camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,
Àustria), on treballà
de manobre en la construcció de fàbriques
subterrànies per a la indústria de
guerra. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades i
repatriat el 24 de maig d'aquell any. Després d'un temps a
París (França),
s'instal·là a Comentriac (Alvèrnia,
Occitània), on treballà de miner a les
mines de carbó de Bourbonnais d'aquesta població
i milità en la CNT i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Greument malalt,
Lluís Forner
Amades va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital de
Montluçon (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres dies després. ***
Trinitat
Ulldemolins Segura - Trinitat Ulldemolins Segura: El 20 de febrer de 1912 neix a Pena-roja (El Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins Segura. Sos pares es deien Josep Ulldemolins i Maria Segura. Abans de la guerra civil visqué a Arnes (Terra Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José Cuello. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on fou reclosa en un refugi a Sarlat (Aquitània, Occitània) mentre que son company va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué amb una família de refugiats en una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània, França), on a començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello. Durant els combats de l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos cremat per les tropes alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Cardenous (Las Cabanas, Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant en les activitats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Trinitat Ulldemolins Segura va morir l'1 de juliol de 1991 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), després de patir dues operacions, i fou enterrada al cementiri de Las Cabanas. Trinitat Ulldemolins Segura (1912-1991) ***
Necrològica
de Francisco Sordia González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
maig de 1969 - Francisco Sordia González: El 20 de febrer de 1914 neix a Llenín (Cangas de Onís, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Manuel Sordia González. Sos pares es deien Celestino Sordia i Anunciación González. Quan la guerra civil lluità en les columnes confederals a Astúries. Després de la caiguda del front nord, va ser evacuat cap a França i després passà a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Castres i treballà en diverses obres de pantans, on emmalaltí de silicosi. Milità en la Federació Local de Castres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Maria Marsal Pastor. Francisco Sordia González va morir el 22 de febrer de 1969 al seu domilici de Castres (Llenguadoc, Occitània). ***
Ernest
Bauló Amadó - Ernest Bauló
Amadó: El 20 de febrer de 1915 neix a
Gandesa (Terra
Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ernest Bauló
Amadó –el segon
llinatge a vegades citat erròniament com Amador i Amado. Sos pares es deien Josep
Bauló Esquirol,
llaurador, i Regina Amadó Peig.
Va començar a treballar molt jove i en els anys trenta
s'afilià al Sindicat
Únic del Ram de la Pell de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat especialment amb
l'anarquista Josep
Ester Borràs. Entre 1935 i 1937
col·laborà en Solidaridad
Obrera. El 9 de maig de 1935 va ser detingut, juntament
amb son germà Miquel Bauló Amadó i
Antoni
Ventosa Llurba, per propaganda i
possessió d'armament –la premsa de
l'època presentà els detinguts com a
militants comunistes. Durant la guerra civil participà en la
col·lectivització
de la indústria pelletera i lluità als fronts com
a sergent de la Brigada de
Milícies del Transport i del Servei de Tren de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser obligat a
fer feina per a l'«Organització Todt»
–grup de construcció i d'enginyeria creat
pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht.
Aconseguí evadir-se i
s'integrà en la Resistència de la zona, un dels
responsables de la qual era
Yves Lavoquer, participant en la fabricació de pamflets, en
la preparació de
sabotatges i en el reclutament de resistents. El 3 de març
de 1944 va ser
detingut per la Gestapo al cafè Pecoil de Rennes (Bretanya)
en una reunió amb
membres del moviment «Libération-Nord».
Després d'uns dies a la presó
Jacques-Cartier de Rennes, d'antuvi va ser internat al camp de
trànsit de
Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on
trobà els companys Josep Ester
Borràs i José Paniagua, i després va
ser deportat amb l'últim, el 21 de maig de
1944, sota la matrícula 31.342, al camp de Neuengamme
(Bergedorf, Hamburg,
Alemanya), mentre que el primer ho va ser al camp de
concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria). En arribar va ser
integrant el «Kommando
Watenstedt-Salzgitter» per a treballar a la
fàbrica d'obusos «Hermann Göring
Werke». Assegurà el just repartiment del poc
menjar dins del grup de 90
espanyols del comando, rebutjant la seva doble ració de sopa
a la qual tenia
dret com a responsable del grup d'espanyols mentre que tots no
s'haguessin
servit. Arran de la destrucció de la fàbrica per
un bombardeig el 6 de gener de
1945, formà part del comboi de deportats que a peu i a
bastonades van ser
traslladat al camp de concentració de Ravensbruck
(Mecklenburg, Alemanya), on arribaren
a principis d'abril. Després de l'alliberament del camp, el
30 d'abril de 1945,
el seu estat de feblesa l'obligà a restar 15 mesos allunyat
de qualsevol
militància. El juny de 1945 es va reintegrar en el moviment
llibertari a
Bretanya, on col·laborà en el periòdic
confederal bretó Libertad.
En el Ple Regional de Bretanya de la CNT, celebrat entre
el 24 i el 25 de juny de 1945 a Rennes, al qual no va poder assistir a
causa de
la seva hospitalització, va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de la
CNT. Fou un dels signants del famós
manifest «Con España o contra
España», publicat en el número 5 (18 de
novembre
de 1945) del periòdic parisenc España
Libre, firmat, el 27 d'octubre d'aquell any, per secretaris
de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny Mañé i
Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas)
i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). L'agost
de 1946 fou delegat de la Regional X de la CNT al Ple Nacional de
Regionals i
en 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom
del Comitè Regional, al Congrés
de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
aquesta època vivia a
Cité, al camp provisional de refugiats «Camp
Victor Rault - Barraque 5», de
Rennes. Va ser un dels fundadors de la Federació Espanyola
de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP) i fou redactor en cap de la
segona època del seu
òrgan d'expressió Hispania,
dirigit
per Roc Llop Convalia, assistint a més a nombrosos
congressos i reunions
d'aquesta organització. També fundà
una efímera «Amical de Neuengamme». A
partir de començament de la dècada dels seixanta
s'establí definitivament a La Vaur (Llenguadoc,
Occitània) i fou
responsable de la Zona 5 (Departament del Tarn) de la FEDIP. Com a
membre de la
Comissió Pro-Monument, el 13 d'abril de 1969 fou un dels qui
inaugurà el
monument, sufragat per la FEDIP, a la memòria dels espanyols
morts per la
llibertat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa
companya fou Joaquina Pérez. Ernest
Bauló Amadó va
morir el 9 de maig de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 2019 van ser trobats documents
de la seva propietat
i el seu rellotge de polsera que havia deixat en entrar al camp de
concentració
de Neuengamme i que esperen ser recollits per algun familiar seu. Ernest Bauló
Amadó (1915-1981) ***
José
Pascual Palacios - José Pascual
Palacios: El 20 de febrer de 1915 neix a
Barbunyals (Osca, Aragó,
Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifranquista José Pascual Palacios –a
vegades el seu nom citat erròniament com Francisco.
Sos pares es deien Antonio Pascual i Pilar Palacios. Quan era
adolescent
començà a freqüentar l'ateneu llibertari
i s'adherí a les idees anarquistes, militant en les
Joventuts Llibertàries, en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava fent el
servei
militar a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i, amb altres
companys, creà un
Comitè Revolucionari a la caserna i detingué els
oficials que feien costat
l'aixecament. Posteriorment s'integrà en la
«Columna Durruti» i marxà cap el
front d'Aragó a lluitar. Amb el triomf franquista
passà a França i fou internat
al camp de concentració de Vernet. Durant
l'Ocupació treballà als Pirineus com
a responsable de les voladures en les obres de construcció
de preses, fet que
li va permetre desviar explosius per a la Resistència
francesa i pels grups
anarquistes llibertaris que actuaven a l'interior de la
Península. Després de
la II Guerra Mundial treballà com a miner i
s'afilià a la CNT en l'exili, en el
sector «ortodox» i
anticol·laboracionista. Va ser nomenat coordinador de les
operacions clandestines a l'interior del Comitè Nacional del
Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Entre 1949 i 1952 fou secretari de
coordinació del
Secretariat Intercontinental (SI) i planificà l'entrada de
nombrosos grups
guerrillers i l'organització d'atemptats a la
Península. El cap de la Brigada
Politicosocial de Barcelona, Eduardo Quintela Bóveda, el
definí com l'«Enemic Públic
Núm. 1 d'Espanya». Assistí als Plens
Intercontinentals de 1950 i 1951. El 3 de
febrer de 1951, arran de l'atac d'un furgó postal a
Lió (Arpitània) per part
d'un grup d'acció, va ser detingut i empresonat, juntament
amb altres destacats
militants de l'MLE, essent especialment maltractat per la policia
gal·la i no
aconseguint la llibertat sinó dos mesos més tard.
El 24 de juny de 1953 fou un
dels organitzadors de l'expedició punitiva contra Niceto
Pardillo Manzanero (Francisco Peralta),
traïdor per mor del
qual la policia franquista pogué eliminar el grup
«Los Maños» de Wenceslao
Jiménez Orive; un cop segrestat, va ser deixat per mort
després d'una severa pallissa.
Després del IX Ple de la CNT en l'exili, celebrat l'agost de
1958, va ser
nomenat administrador del setmanari CNT
i delegat del sindicat anarcosindicalista en el X Congrés de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la
reunificació de la CNT en
l'exili, s'arrenglerà amb la tendència
més radical de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb Defensa Interior (DI),
encarregat de
l'acció guerrillera a l'interior de la Península.
Arran de la campanya
d'atemptats portada a terme per la FIJL contra el turisme a Espanya,
l'11 de
setembre de 1963 va ser detingut i inculpat, amb altres 10 militants,
de
pertànyer a una «associació de
malfactors». Durant el seu empresonament, que
durà mig any, participà en una vaga de fam per
obtenir l'estatut de pres
polític. En aquests anys col·laborà en
el butlletí tolosà El
Rebelde (1961-1968) i va ser administrador de la revista
parisenca de la FIJL Presencia
(1963-1968). El seu últim domicili va ser al
número 6 del carrer Port
Royal del XIII Districte de París (França). Sa
companya fou Adina
Fernández Miranda. José Pascual Palacios va morir
de complicacions
de la silicosi que
patia el 12 de maig de 1970 al Centre Hospitalari de Bligny de
Briis-sous-Forges (Illa de
França, França) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri de
Pantin (Illa de França, França). José Pascual Palacios (1915-1970) ***
Última expedició de nins cap a les colònies infantils (Madrid, febrer de 1939) - Luisa Arnau Capaces: El 20 de febrer de 1920 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) la militant anarquista Luisa Miguela Irene Arnau Capaces. Sos pares es deien Arturo Arnau i María Capaces. Quan esclatà la Guerra Civil s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Vall-de-roures. Quan les tropes franquistes avançaren, es refugià a Catalunya, on amb un company i l'ajuda de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) participà en la colònia d'infants i d'adolescents evacuats de Madrid «La Begueda», a prop de Capellades, organitzada per Juan Bautista Albesa Segura (Batista) i la secretària de la qual fou sa germana Rosaura. En acabar la guerra s'exilià a França i després fou enviada, juntament amb altres joves, a Bèlgica, on fou acollida per famílies del país. Amb l'ocupació alemanya, en 1940 retornà a França i retrobà sa família a Borgonya. A partir de 1942 s'instal·là a Montpeller, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Son company fou el també militant anarquista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero. Luisa Arnau Capaces va morir el 10 de desembre de 1998 al seu domicili de Latas (Llenguadoc, Occitània). ***
Isaac
García Barba (sisè per l'esquerra del segon pla)
en el Gran Congrés Anarquista
celebrat el 19 de juliol de 1974 a Lisboa - Isaac García
Barba: El 20
de febrer de 1929 neix a
Salamanca (Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Isaac García Barba. Sos pares
es deien Francisco
García Tejedor, xofer, i María Barba Mazo.
En 1939 s'exilià amb sa família i es guanyava la
vida com a escultor en fusta i
ebenista. Establert a Niça, després de la II
Guerra Mundial, malgrat la seva
joventut, va ser un dels fundadors de la Federació Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Milità activament a la seva
regió i mantingué estrets
lligams amb la Península i el moviment clandestí
qui hi actuava, exercint de
delegat de l'Exterior i internant-se regularment a Espanya per a
assistir a
reunions i plens. També va ser delegat en diferents ocasions
del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) a diverses regions de França, a
Itàlia i a Portugal.
El juliol de 1974 representà la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) en un míting
a Lisboa (Portugal). El 22 de febrer de 1976 representà
l'exili llibertari en
el Ple Nacional de Regionals de la CNT que se celebrà a
Madrid (Espanya). El 30
de gener de 1977 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), juntament amb
una
cinquantena de companys, en una reunió peninsular
clandestina de la FAI; la
policia va sospitar d'ell quan passà la frontera i va veure
tants de segells
fronteres al passaport, i, durant la detenció i tortura,
patí el trencament
d'una costella. Sa companya fou Maria Magdalena Margarita Florinda
Huguet. Isaac
García Barba va morir el 18 de gener de 1981 a l'Hospital
Saint-Roch de Niça
(País Niçard, Occitània) a
conseqüència d'una crisi cardíaca. Isaac García Barba
(1929-1981)
Defuncions
Jules Durand - Jules Durand: El 20 de febrer de 1926 mor a Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. Havia nascut el 6 de setembre de 1880 a Le Havre (Alta Normandia, França). L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament, Jules Durant, després de passar 40 dies amb camisa de força, va enfollir, acabant sa vida en un asil de Rouen. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Armand Salacrou farà una obra teatral, Boulevard Durand sobre el personatge. ***
Dimitar
Balkhov - Dimitar Balkhov: El 20 de febrer de 1932 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Havia nascut el 14 de setembre de 1902 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc). ***
Fanny
Clar en L'Atalante
(1934) - Fanny Clar: El
20 de febrer de 1944 mor a París (França) la
periodista i escriptora feminista
i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver
–diverses fonts citen
erròniament el seu llinatge com Olivier–,
coneguda com Fanny Clar i que va
fer
servir el pseudònim Francine.
Havia
nascut el 17 de febrer de 1875 al IV Districte de París
(França). Néta d'un communard,
sos pares, òptics de
professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i
Estelle Blanche
Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean
Célié, el 21 de febrer de 1897
va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume
Célié. En aquesta època vivia al
número 70 del carrer Batignolles de París.
Posteriorment s'uní amb el
dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël
Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels
seus llibres. En 1904 col·laborava en Le
Libertaire sota el pseudònim Francine
i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux.
Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També
formà part de la Lliga
Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància (LIERI), fundada en 1908
per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de
1912 va escriure
setmanalment una crònica «femenina» per
al periòdic La Guerre Sociale,
sota el títol «Notre coin» (El nostre
racó). Seguint
les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912
anuncià en La Guerre Sociale
la seva adhesió a la
socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO)
i el novembre de
1913 entrà a formar part de Le
Bonnet
Rouge. Organe de la défense républicane,
de Miguel Almereyda. En 1913
col·laborà en el periòdic L'Équité de
Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes,
fet pel
qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir
del 6 d'octubre de 1916
publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité.
Cap el 1920 s'establí amb son company
Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de
França, França), on la parella jugà un
paper important en la Federació
Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de
l'escissió sorgida arran del
Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets
contactes amb periodistes
llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La
Mazière, Henriette
Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el
període d'entre guerres,
juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos
periòdics feministes,
socialistes i sindicalistes de la Confederació General del
Treball (CGT), com
ara L'Action
Féministe, La
Bataille Syndicaliste, La Bourgogne
Républicaine, Floréal,
Gil Blas, La
Lutte sociale de Seine-et-Oise, Le Midi
Syndicaliste, Le
Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre
1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona
sèrie del periòdic L'Ordre
Naturel. Journal des Peuples. En
aquests anys col·laborà en nombroses publicacions
anarquistes i llibertàries,
com ara Cahiers des Amis de Han Ryner,
Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice
(1917-1939), Notre Voix
(1919-1920), L'Ordre Naturel
(1920-1922), La Muse Rouge
(1922-1926), L'En-Dehors
(1922-1939), Le Semeur de Normandie
(1923-1926), etc.
Novel·lista reconeguda, també conreà
la poesia, el teatre i la literatura
infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres
(SGDL)
de França. També va
col·laborà molt en premsa literària i
comercial, moltes
vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge
Heureux, L'Avenir de Bougie, Comoedia, Le
Courrier Européen, L'Éclair
de l'Ain, L'Ère Nouvelle,
Le Madécasse,
Notre Voix, L'Oeuvre,
Le Petit Journal
Illustré, Le Peuple de
Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La
Vague, La Vie Féminine,
La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus
(Illa de França, França) i al número
27 del carrer Eugène Sue de París i en
1933 residia al número 3 del carrer
Campagne-Première de París, el seu
últim
domicili. Publicà el poema
«Bouche-d’Or» en Almanach
de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un
paper secundari en la
pel·lícula L'Atalante
de Jean Vigo,
fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat
l'any
anterior en el rodatge de Zéro de
conduite –son company Raphaël Diligent
també participà en els dos films. Entre
les seves obres podem destacar Céline, petite
bourgeoise (ca. 1919), Les
mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les
Jacques (1926) La
Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois
souhaits de Babette (1928),
Les trois biens du pauvre homme
(1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour
le cours
préparatoire (1929) Vitivit et sa
nichée. Histoire d’une famille de
pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du
chantier, manifeste
(1932), La colombe blessée (1932), L'enfant
sans larmes (1932), L'île
aux épouvantails (1935), Nous allons
jouer… Théâtre
des petits dédié aux grands (1935), Sans
rimes… non sans
raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le
jardin des mille
soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer
–diverses
fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944
al seu domicili del XIV
Districte de París (França) i va ser incinerada. ***
Enrique
Germán Balbuena - Enrique Balbuena:
El
20 de febrer de 1954 mor a Buenos Aires (Argentina) el mestre
racionalista,
periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Enrique
Germán Balbuena
(Enrique G. Balbuena), conegut com El Negro o Kiki.
Havia nascut
el 12 d'octubre de 1903 a Buenos Aires (Argentina). Son pare era
funcionari
dels tribunals i sa mare professora de francès i
tingué nou germans, dels quals
Alberto i César també van ser militants
anarquistes. S'instal·là a La Plata
(Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al
Col·legi Nacional
d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma
Universitària.
Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu
per
participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària.
Es dedicà a la
docència i va fer de mestre a l'escola primària
de Remedios de Escalada (Buenos
Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista
bimestral Ideas.
Órgano del Ateneo Universitario, que
s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata
per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del
Río, José Grunfeld,
José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince,
etc.) i que s'oposà a
l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera
de la Región Argentina (FORA) i
del periòdic La Protesta. Entre finals
dels anys deu i la dècada del
vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles
llibertàries
racionalistes a la província de Santa Fe (Villa
Cañás, Rosario, etc.), escoles
per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats
obrers. Cap
el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario,
que va ser tancada
per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest
sindicat. En
1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de
l'Agrupació «Antonio Loredo» de
Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de
l'acte organitzat per
la Federació Universitària de La Plata en suport
de Saúl Taborda, rector cessat
del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa
(La Plata, Buenos
Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de
Puerto de
Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina).
També col·laborà en la
revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a
General Pico (La Pampa,
Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al
periòdic La Antorcha.
En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí
portaran a
l'expulsió de la FORA del V Congrés
(anarcocomunista) dels grups editors de La
Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una
conferència organitzada
pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca
«Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos
Aires, Argentina). També en 1928, participà en la
famosa Vaga Agrària a la
província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos
Aires, freqüentava la
casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop
militar del 6 de
setembre de 1930 que derrocà el president
Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i
empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats
(Humberto
Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid,
Pedro Martínez, José
Perano, Jesús Villarías, etc.),
organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos
Aires l'anomenat «Petit Congrés»
anarquista, on participaren 73 reclusos,
antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II
Congrés Regional Anarquista) de
setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de
Relacions
Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la
presidència de
Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer
secretari general del
CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la
fundació de la Federació
Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu
domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions,
el periòdic Acción
Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935
participà en el Congrés
de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de
la FACA
marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell
restà al capdavant de
l'organització. Entre 1937 i 1939
col·laborà amb Jacobo Maguid en
l'edició de
la revista Documentos Históricos de
España, que comentà la
Revolució i
la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El
setembre de
1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso,
Xile) per a ajudar els exiliats espanyols
que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953,
per divergències polítiques,
s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt,
participà activament en la
formació de l'Associació Cultural Argentina per a
la Defensa i Superació de
Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes
(liberals, socialistes i
anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el
periòdic ASCUA.
Boletín de la Asociación Cultural Argentina para
la Defensa y Superación de
Mayo. Durant sa vida participà activament en les
campanyes de suport als
presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de
Simón Radowitzky i la
dels «Presos del Bragado», i fou promotor de
iniciatives culturals i populars,
com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat
Assistència Mèdica
Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción
Libertaria, La Antorcha, ASCUA,
Brazo y Cerebro, Documentos
Históricos de España, Hombre
de América, Ideas, Nervio,
Pampa Libre, La Protesta, La
Voz del País, etc.). Sa
companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un
fill (Enrique). Enrique
Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
en el
seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en
nom d'ASCUA. ***
Progreso
Alfarache - Progreso Alfarache Arrabal: El 20 de febrer de 1964 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Proudon Progreso Alfarache Arrabal, també conegut com Antonio Rodríguez, pseudònim amb el qual signava els articles en la premsa. Havia nascut el 5 de juny –oficialment el 7 de juny– de 1897 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Alfarache Espinosa, taper anarquista, i Manuela Arrabal Castañeda. D'educació autodidacta, es va adherir molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) andalusa. Impressor i linotipista de professió, en 1919 va ser un dels delegats del Sindicat d'Arts Gràfiques de Sevilla en el Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia de Madrid. Aquell mateix any va ser detingut, amb altres militants (Vallina, Viejo, Chacón, Sánchez Rosa, Oliveira, Daza), arran de la vaga dels lloguers sevillana. Cap al 1920 va ser elegit secretari de la CNT andalusa i redactor del seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera (redacció de Sevilla), fins i tot durant el seu empresonament el maig d'aquell any. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a França, on va passar uns quants anys abans de retornar. En 1928 va ser membre del grup anarquista «Solidaridad». En 1929 va conèixer l'escriptor Ramón J. Sender, amb qui l'unirà una gran amistat. A partir del juny de 1930 va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1930 va participar en la Conferència Andalusa i com a observador de la CNT amb Rafael Vidiella en la reunió que donaria lloc al Pacte de Sant Sebastià, acord de les diverses forces republicanes per fer caure la monarquia. El 27 de setembre de 1930 va ser detingut a Jerez i considerat com el principal responsable del Comitè Revolucionari català que conspirava contra Primo de Rivera. L'octubre de 1930 va ser empresonat a Jerez, però va continuar dirigint durant el seu tancament el periòdic Acción, i, probablement, Mañana. El març de 1931 va ser alliberat, juntament amb Ángel Pestaña. A començaments d'abril de 1931 va ser processat, com a redactor de Solidaridad Obrera, per un article publicat en aquest periòdic. Després de la proclamació de la II República espanyola, va participar en el Congrés Extraordinari de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid. L'agost d'aquell any va participar en l'elaboració del «Manifest dels Trenta», text que signà. Exclòs de la CNT, es va arrenglerar amb els sindicats cenetistes d'oposició. El 28 de maig de 1932 va ser jutjat en consell de guerra pel delicte d'injúries a la Guàrdia Civil per l'article «La investigación parlamentaria por los sucesos de Sevilla», publicat en Solidaridad Obrera del 28 de juny de 1931, i fou condemnat a sis mesos de presó; com que no s'hi presentà, va ser detingut el 5 d'agost de 1932. En aquesta època va ser redactor de nombrosos periòdics llibertaris, com ara Cultura Libertaria i Estudios Sociales, i va dirigir Vida y Trabajo entre 1932 i 1933. El setembre de 1933 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat d'Indústries Gràfiques i Similars de la CNT de Barcelona. Durant la guerra civil va ser membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya i va ser el secretari d'Horacio Martínez Prieto quan aquest va ser nomenat ministre. En acabar la guerra va poder aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va defensar les tesis col·laboracionistes de la Delegació i va organitzar en 1942 el grup «Nueva FAI», oposat als postulats defensats per Joan García Oliver. En 1944 va ser secretari de la CNT de Mèxic i va participar en el govern republicà de José Giral Pereira com a director de Pesca en el Ministeri d'Agricultura, alhora que col·laborava en tots els títols de la premsa llibertària en l'exili. A finals de 1946 va entrar clandestinament a Espanya per representar els grups de l'exili en el Comitè Nacional de la CNT. Detingut el març de 1947 a Madrid, va ser internat uns quants anys a Madrid i a Ocaña. Un cop alliberat va retornar a Mèxic, on a partir de 1963 i fins a la seva mort va ser director de la revista Comunidad Ibérica. Progreso Alfarache va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 20 de febrer de 1964 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic); en morir va pronunciar les següents paraules: «Amo més la CNT que ma mare.» ***
Anne
Bizeau (dreta) a l'escola de Maciac - Anne Bizeau: El 20
de febrer de 1973 mor a Véretz (Centre,
França) la mestra
llibertària, feminista, pacifista i
sindicalista revolucionària
Adélaïde-Françoise
Chambonnière, més coneguda com Anne
Chambonnière i Anne
Bizeau, pel llinatge de son company. Havia nascut el 23
de març de 1882 a Tremolha
(Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jean
Chambonnière, esclopaire, i Anne Spinoux.
Després de fer estudis a
l'Escola Primària Superior i seguir estudis superiors,
esdevingué mestra i exercí
a Menet i a Maciac (Alvèrnia, Occitània). En 1905
va fer costat el «Manifeste
des Instituteurs Syndicalistes» que reivindicava la
independència dels mestres
davant els inspectors estatals. Entre el 28 i el 30 de març
de 1907 assistí al
Congrés de Nantes i s'adherí a la
Federació Nacional de Mestres de la
Confederació General del Treball (CGT), la qual en 1915
esdevingué Sindicat de
Mestres. Des de 1910 va ser corresponsal de la revista L'École
Émancipée. En 1912 era la
secretària adjunta de l'Amical
dels Mestres d'Ensenyament Primari Públic del departament de
Cantal i defensà
Gabrielle Bouët, Hélène Brion i
François i Marie Mayoux, perseguits per les
seves idees pacifistes. Fundà el «Grup Feminista
de Cantal», de la qual va ser
secretària durant la Gran Guerra, reivindicant el pacifisme
–un germà seu morí
al front en 1917. Conegué a través dels
periòdics anarcoindividualistes d'E.
Armand el poeta i cançonetista anarquista Max
Eugène Bizeau, amb qui es casà el
28 d'octubre de 1916 a Maciac, i amb qui va tenir dos infants (Max
Olivier i
Claire). En aquesta època era directora de l'escola maternal
de Maciac. En 1919
fundà el Sindicat Departamental de l'Ensenyament, afiliat a
la Federació Sindical
Mundial de l'Ensenyament Laic, del qual va ser secretària
entre 1919 i 1924,
col·laborant en el periòdic L'Émancipateur
i assistint a tots els consells sindicals entre 1927 i 1934. En aquests
anys
també col·laborà en Le
Réveil Syndical,
butlletí de la Unió Departamental de la CGT. En
1927 creà el Grup Feminista de
l'Ensenyament, del qual fou secretària entre 1928 i 1930.
Denuncià especialment
els llibres escolars xovinistes, nacionalistes i patrioters. El seu
sindicat
unitari arreplegà 40 membres en 1927 i 60 en 1929, contra
650 del Syndicat
National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors).
Representà la
tendència sindicalista revolucionària en la Lliga
Sindicalista; no obstant
això, en 1930 votà per un buró
majoritari. El 25 de maig de 1931, a la Borsa
del Treball d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània),
convidà tots els sindicats
professionals i totes les organitzacions a la unitat sindical. El 4
d'agost de
1931 prengué la paraula en una reunió de suport
al mestre comunista Louis
Escuroux a Maurç (Alvèrnia,
Occitània). A finals de 1944
s'instal·là amb son
company a Véretz, població natal d'aquest.
És autora dels poemaris Les ailes
de soie (1959) i Sovenance
(1970). Anne Bizeau va morir
el 20 de febrer de 1973 al seu domicili de Véretz (Centre,
França). ***
Joan
Recasens Farré - Joan Recasens Farré: El 20 de febrer de 1975 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Josep Recasens Farré. Havia nascut el 6 de gener de 1905 a Cunit (Baix Penedès, Catalunya). Sos pares, pagesos, es deien Josep Recasens Calaf i Rosa Farré Mestres. Treballador manual, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. ***
Francesco
Gasperini
- Francesco Gasperini: El 20 de febrer de 1980 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Havia nascut el 18 de setembre de 1900 a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Luis de la Rosa Sanz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 d'abril de 1984 - Luis de la Rosa
Sanz: El 20 de febrer de 1984 mor a Eusa (Gascunya,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Luis de la Rosa Sanz. Havia nascut el 14 de desembre de 1909 a Arcos de
la Frontera
(Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Blas de la Rosa i
Adelaida
Sanz. Al seu poble natal treballà d'obrer de fleca i sempre
fou dels primers a
participar en els moviments vaguístics convocats per la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), fet pel qual va passar en diverses ocasions pel
Penal d'El
Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el
1933 va ser exclòs de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per haver
fer costat les posicions de Miguel
García dins del Sindicat de la Construcció de la
CNT. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del poble i
passar a Ronda (Màlaga,
Andalusia, Espanya), on s'incorporà als grups de defensa.
Fou delegat de
centúria de la «Columna Ascaso» a les
muntanyes d'El Burgo (Màlaga, Andalusia,
Espanya) i posteriorment lluità al front de Madrid
(Espanya). Va ser ferit a la
batalla del Jarama. A partir de març de 1938
combaté a Aragó i acabà la guerra
com a capità d'Intendència habilitat
–s'encarregava entre altres funcions, amb
Cristóbal Torres Gil, d'efectuar el lliurament de les pagues
a l'oficialitat i
la tropa– de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, participant en la retirada de Catalunya. A França
va ser internat en
diversos camps de concentració i passà per les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, formà part
de la Resistència a la zona de
Gascunya. Després de la II Guerra Mundial,
treballà com a obrer de fàbrica i
formà part de la Federació Local d'Eusa. En 1945,
amb la escissió del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la
tendència
«col·laboracionista» o
«reformista», i va fer costat el Comitè
Regional d'Andalusia de la CNT encapçalat
per Pedro Rey. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal
d'aquesta
tendència en el II Ple Regional d'Andalusia de la CNT en
l'exili. Sa companya
fou Carmen Mata (Carmela). Luis de
la
Rosa Sanz va morir el 20 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 9 de
febrer– de 1984 al seu domicili d'Eusa (Gascunya,
Occitània) i al seu
enterrament assistí un representant de la
Resistència francesa. Son germà,
Desiderio de la Rosa Sanz, també va ser militant anarquista
i
anarcosindicalista. ***
Necrològica
d'Emerenciana Patiño Hermida publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 2 de maig
de 1989 - Emerenciana Patiño Hermida: El 20 de febrer de 1989 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emerenciana Patiño Hermida, coneguda com La Gallega. Havia nascut el 7 de juny de 1903 a Noia (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Evaristo Patiño i Manuela Hermida. Milità, amb son company Manuel Figueroa, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya (la Corunya, Galícia). Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí, amb son company i 21 militants llibertaris més, fugir de la Corunya, que havia caigut a mans franquistes, a bord d'una barca pesquera i arribar a França, desembarcant al port bretó de Brest. Amb son company retornà tot d'una a zona republicana i restà a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. Després de passar per diversos camps de concentració, s'instal·là amb sos infants a La Grand Comba. Quan l'Ocupació son company va ser deportat a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i ell es dedicà a ajudar els nombrosos refugiats. Després de la II Guerra Mundial, en tornar son company de la deportació, milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. Després d'alguns anys malalta i gairebé cega, Emerenciana Patiño Hermida va morir el 20 de febrer de 1989 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). ***
José
García Sánchez (Carreta) - José
García
Sánchez: El 20 de febrer de 1998 mor a
Cerdanyola del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista José
García Sánchez, conegut com Carreta.
Havia nascut el 26 d'abril de 1922 a Huércal-Overa
(Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Taberno
(Almeria, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien Patricio García i Antonia
Sánchez. En 1936, quan esclatà la guerra civil,
emigrà amb sa família a
Catalunya i s'instal·là al barri obrer del Sot de
Can Xarau de Cerdanyola del
Vallès, on compaginà la feina a les vinyes amb
els estudis nocturns. Amb 14
anys, s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Cerdanyola del
Vallès i durant els anys bèl·lics
participà en la «Col·lectivitat de
Pagesos de
Cerdanyola-Ripollet», de la qual va ser secretari d'actes. En
1939, amb el
triomf franquista, retornà per poc temps a la seva terra
natal, on era més
fàcil trobar menjar, i després marxà
uns mesos a França, per retornar a
Catalunya sabent que no hi hauria represàlies contra ell per
part del
franquisme i es posà a fer feina de paleta. En 1946 era
membre del Comitè
Nacional de la CNT, el secretari del qual era Enric Marco Nadal i el 20
de maig
de 1947 va ser detingut amb altres membres i col·laboradors
del Comitè
Nacional, com ara Francisco Alcaraz García, Juan
José Caba Pedraza, Jerónimo
García García, Germán Horcajada
Manzanares, Manuel Rodríguez Martínez, Antonio
Sanfeliu i José Yáñez
García. El 7 de novembre de 1949 va ser jutjat per un
consell de guerra a Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) i
condemnat a 12 anys de
presó. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, col·laborà en la
premsa llibertària (Cenit,
Ideas, Orto,
etc.) i en la reconstrucció de la CNT a Cerdanyola del
Vallès.
Fou un dels creadors del grup «Divendres
Culturals», que organitzaven tertúlies
literàries, la seva gran passió, a Cerdanyola del
Vallès i que creà un premi de
poesia del mateix nom. És autor dels poemaris Musas
y sombras (1979), La
voz que me habla (1998) i Don
Quijote
y Sancho (2001, pòstum). També
publicà els llibres de memòries Tal
como lo vi. La colectividad de
campesinos de Cerdanyola-Ripollet (1936-1939) (1981 i 2013) i
Estampas de nuestra guerra. Cerdanyola
(1936-1939). Recuerdos y vivencias
(1991). José García Sánchez va morir
el 20 de
febrer de 1998 al seu domicili de Cerdanyola del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri
d'aquesta localitat. José García
Sánchez (1922-1998) ***
Rafael Pérez Mur - Rafael Pérez
Mur: El 20 de febrer de 2000 mor a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Havia nascut el 5 de
febrer de 1922 a El Burgo de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rafael
Pérez i Pascuala Mur. Amb sa
família emigrà a Barcelona
(Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa
de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la
infància de Francesc Sabaté
Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la
Guàrdia Urbana de Barcelona
i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si
mantingué contactes amb el
grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948
i 1997 mantingué
correspondència amb Antoni Téllez
Solà. Després de la mort del dictador
Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles
Públics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
col·laborà en les revistes
barcelonines Ideas-Orto, la qual
sostingué econòmicament, i El
Vaixell
Blanc, i en Progrés,
de
l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns
poemes seus
en el llibre col·lectiu España
sangra.
Poemas libertarios (1985). El gener de 1991
participà en l'homenatge retut
a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni
(Vallès Oriental, Catalunya).
Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a
l'Hospital del Mar de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Marc
Prévôtel - Marc
Prévôtel:
El 20 de febrer de 2010 mor a Peçac (Aquitània,
Occitània) l'enginyer químic i
militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Marc
Prévôtel. Havia
nascut el 22 de setembre de 1933 a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Era fill
d'André Prévôtel i de
Joséphine Coueille, anarquistes neomaltusians implicats
en 1935 en l'anomenat «Afer de les
Esterilitzacions» de Bordeus. De família
modesta –sos pares eren empleats de correus–, en
1950 aconseguí el batxillerat
científic i, després de preparar-se en escoles
d'enginyeria entre octubre de
1950 i juliol de 1954, es matriculà en l'Institut
d'Enginyeria Química de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí
enginyer el juliol de 1957. Sense
ser encara militant, en 1952 assistí al Congrés
de la Federació Anarquista (FA),
on va veure les maniobres de Georges Fontenis, que posteriorment
creà el grup
secret Organitsation Pensée Bataille (OPB,
Organització Pensament Batalla) i
que ell denuncià com a «centralista i
bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a
formar part de la FA i del grup anarquista
«Sébastien Faure» de Bordeus. A
partir de 1954 milità en la FA reconstituïda en
1953 per Aristide Lapeyre,
Maurice Joyeux i altres, en el grup de Tolosa de Llenguadoc, del qual
serà
secretari durant dos anys. Quan acabà la carrera, fugint del
servei militar,
obtingué una pròrroga d'un any i pogué
fer un viatge d'estudis de set mesos als
Estats Units. En tornar, després d'una entrevista amb Albert
Camus, s'incorporà
a l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra
d'Algèria, no es declarà insubmís, i
fou
enviat a diversos destins, com ara Kaiserslautern
(Renània-Palatinat, República
Federal d'Alemanya) i Lunéville (Lorena, França),
on serví com a sotstinent en
una companyia de manteniment de vehicles. En retornar, i
gràcies als lligams de
son pare amb la francmaçoneria, a mitjans de juny de 1961 va
ser contractat pel
Centre d'Estudis Nuclears (CEA) de Fontenay-aux-Roses (Illa de
França, França),
on s'afilià a la Federació de les
Indústries Químiques i del Vidre del sindicat
Força Obrera (FO) d'aquest centre. En 1961
participà en el Congrés de Montluçon
(Borbonès, Occitània) de la FA, on
conegué Alexandre Hébert. Arran d'aquest
congrés, el setembre de 1961 Le
Monde
Libertaire, publicació per a la qual havia escrit
articles, li va oferir
ser membre del seu Comitè de Lectura. En 1962, en el
Congrés de Mâcon
(Borgonya, França), va ser nomenat secretari de Relacions
Internacionals de la
FA, càrrec que ocupà durant tres anys. A
París (França), s'adherí al grup de
les Amistats Internacionals (AI), fundat per Clément
Fournier, i aquell mateix
any va ser elegit membre de la Comissió de Conflictes del
Sindicat Nacional de
l'Energia Nuclear (SNEN) de FO. En 1963, arran de la
prohibició de la premsa
espanyola en l'exili per part de l'Estat francès,
esdevingué, a instàncies de
Tomás Ibáñez Gracia,
testaferro-director d'Action
Libertaire, nou periòdic de la
Federació Anarquista de les Joventuts
Llibertàries (FIJL). El maig de 1964 va ser traslladat al
CEA de Saclay (Illa
de França, França) per que raons de
«secret militar» i va ser nomenat membre de
la comissió administrativa de la Unió
Departamental de la Regió Parisenca de FO
i del comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de
1964 representà la
FA en la Reunió Internacional Anarquista que se
celebrà a Minden (Rin del
Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes
anarchistes. En el Congrés de
l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i
dirigí el
seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest
període s'acostà a la Union des
Anarcho-syndicalistes
(UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué
Jo Salamero, que acabava de
ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT).
Després del Congrés
de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren
violentes
polèmiques, s'allunyà de la militància
activa en la FA, encara que restà afiliat.
Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la
qual es dissolgué
després de 1968, i després en
l'Aliança Sindicalista Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris
de la
CGT, de FO, de la Federació de l'Educació
Nacional (FEN) i de la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO
abandonaren
ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974
considerà que els militants de la
CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la
seva autogestió,
d'«aigua beneïda» i de doctrina social de
l'Església, res tenia a veure amb
l'autogestió de les col·lectivitats
llibertàries de la Revolució espanyola. Durant
la primavera de 1969 assistí al Congrés
Confederal de FO i a la convocatòria a
finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa
Normandia, França) i
a Saclay, que portà a un acord nacional amb la
direcció del CEA. En 1971 la Federació
de les Indústries Químiques i del Vidre de FO
entrà en crisi i el seu dirigent
Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta
divisió marcà encara més la
diferència entre els militants llibertaris de FO i els de
les altres
confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre
del
Comitè Nacional de la nova Federació de
Químiques (FedeQuímiques) de FO,
càrrec
que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost
de 1973 va ser traslladat al
CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a
París a partir del juliol
de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise
Michel» de la FA. Gràcies a les
seves gestions, la cooperativa «Publico»
pogué obtenir el préstec bancari amb
el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual
local del carrer
Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO,
reconstituí, amb Alexandre
Hébert i Jo Salamero, la UAS i
rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981
participà en la creació del Comité
pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a
la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i
reforçà les
activitats de la Libre-Pensée i de la Federació
de Cercles de Defensa Laica
(FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes
seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva
recopilació d'articles Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier.
Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984
i 1985 prengué
part en treballs i reunions de la Comissió de Militants
Sindicalistes (CMS) de
la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi
participaven. Sempre va
ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia
política», que
considerava «reaccionària i
obscurantista». Anys més tard, davant la
«beneiteria ecologista» de certs militants de la FA
(«khmers verds»), tornà a
demanar la seva adhesió al grup anarquista
«Sébastien Faure» de Bordeux. En
1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon
(Aquitània, Occitània), des d'on
continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el
clericalisme. En 1996
publicà, amb altres autors, el llibre Hommage
à Louise Michel et Sébastien Faure i en
2005 el també col·lectiu Antireligion.
Regards sur l’obscurantisme
religieux et la nécessité de le combattre.
En 2008, les Éditions
Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre,
augmentat i revisat, Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier,
que meresqué el premi «Ni Dieu, ni
Maître» d'aquell any. Trobem articles seus en
Action Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste,
Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire,
Jeunes
Libertaires, Laïcité,
Liberté, Le
Magazine Libertaire, Le
Monde Libertaire, Noir et Rouge,
Pour nous le combat continue, Refractions, La
Rue i Volonté Anarchiste,
entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes
d'un atac de cor, el 20 de
febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de
Peçac (Aquitània, Occitània) i va
ser incinerat l'1 de març a Mérignac
(Aquitània, Occitània). |
![[19/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/02]") |
|
![[21/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/02]") |
|
|
| Actualització: 01-03-24 |