|
---
Anarcoefemèrides del 20 de març Esdeveniments
Cartell del festival al "Germania" [IISH] - Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala «Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal. ***
Cartell
de l'acte -
Míting
antimilitarista: El 20 de març de 1906 se
celebra a la Nouvelle Cour de
Brussel·les (Bèlgica) un gran míting
antimilitarista anarquista organitzat per
la Unió Sindicalista de Treballadors de
Brussel·les (USTB). En aquest acte,
presidit per Henri Fuss, intervingueren Émile Chapelier,
Émile Ehlers (en
representació de La Société
Novuelle), Jean Hardy i Georges Thonar, i es
van denunciar les persecucions a la premsa anarquista i es
reivindicà
l'agitació antimilitarista. ***
Capçalera del primer número de L'Insurgé - Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnaires du Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure, Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911: «En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja). ***
Cartell
de l'acte - Xerrada sobre el control de natalitat: El 20 de març de 1970 se celebra a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França) la conferència-debat «La pilule ou la bombe» (La píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte, centrat en la polèmica sobre la píndola com a mitjà de control de natalitat, va ser organitzat pel Grup Llibertari «Kropotkine» de la Federació Anarquista (FA). ***
Un moment de la conferència - Conferència sobre
Ajoblanco: El 20 de març de 2002 se celebra als locals de la Fundació
d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona (Catalunya) la
conferència de Josep Ribas Sanpons (Pepe Ribas) «Ajoblanco: su
influencia en la ascensión libertaria y en la reconstrucción de la CNT en la década
de los setenta». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular
(AEP) i la FELLA i presentat per l'historiador Carles Sanz Alonso. Pepe Ribas,
com a fundador i director de la revista Ajoblanco, va fer una
reconstrucció històrica tant de la revista com de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), tot abordant la situació històrica general en la qual es
desenvoluparen la revista i el sindicat anarcosindicalista. D'aquesta
conferència, i del posterior debat, Carles Sanz publicà un resum en el número 4
del Butlletí de la FELLA de l'estiu de 2002.
Naixements
Régis
Faure - Régis Faure:
El
20 de març –el certificat de defunció
cita erròniament el 15 de gener– de 1851 neix a
Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i
cooperativista Régis Faure. Sos pares es deien Pierre Faure,
obrer sabater, i Marie Maloriol, domèstica. Es guanyava la
vida
com a obrer
teixidor
de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes
més actius de la
zona de Saint-Étienne. Milità activament en la
Cambra Sindical d'Obrers de
Passamaneria i representà aquesta en el II
Congrés de la Regió de l'Est, que se
celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on
presentà informes concernents a la
dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació
Revolucionària de la Regió
de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans
de la celebració del
Congrés Regional del Centre, que marcà
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est,
especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i
Lió. Entre el 5 i l'11 de
juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres,
participà en
el Congrés de la Federació d'Est del Partit
Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on
intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les
idees
abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a
l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la
revolució. Sembla que
aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els
Fora de la Llei), animat
especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882
col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire
de Lió, que
havia succeït Le Droit Social
i que
serà continuat per La Vengeance
Anarchiste.
Quan preparava l'edició del primer número del
periòdic local Le Branle-bas.
Organe des perturbateurs
stéphanois, la policia requisà les
proves. El 19 de març de 1882 presidí,
amb Émile Gautier, una reunió pública
celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió,
decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà
als crits de «Visca
la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de
1882, amb Toussaint Bordat i
François Pautet, encapçalà la
manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps,
França) en ocasió de l'aniversari de la massacre
de miners portada a terme el
16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del
cementiri que,
d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies
després,
va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per
«complicitat de trencament
de tancament, violació de sepultura, possessió
d'armes prohibides i ultratge
als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de
presó. L'agost de
1882 publicà el fullet La
vérité sur le
scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de
la Loire.
Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la
delegació de
Saint-Étienne que representà la
Federació Revolucionària a la reunió
anarquista
internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée
Reclus, que se celebrà entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les
resolucions
d'aquest congrés confirmaren les del Congrés
Anarquista de Londres (Anglaterra)
del 14 de juliol de 1881, com ara la separació
diàfana entre el moviment
anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels
grups. En
aquesta època era secretari de l'Aliança
Anarquista de Saint-Étienne, que
s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin
adoptat el
«pacte federatiu de tendència comunista anarquista
i tinguessin com a finalitat
la supressió de l'Estat i de tota propietat».
Aquesta aliança havia trencat les
relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus
«projectes barrocs». Es va veure
implicat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883
davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de
1882 i dels
atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió.
El 21 d'octubre de
1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren
diversos
documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del
Congrés Obrer de
Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon,
exemplars de periòdics (L'Étendard
Révolutionnaire, Le
Prolétaire, Le
Révolté, La
Tenaile),
fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de
Saint-Étienne, cartells de «Mort
aux voleurs», el programa del periòdic Le
Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la
seva detenció
s'organitzaren concerts als cafès de
Saint-Étienne en suport de sa companya, la
modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de
1883 va
ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i
cinc anys de
privació dels drets civils; aquesta pena va ser
reduïda el 13 de març de 1883
pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un
any de presó, 100 francs de multa i cinc
anys de privació dels drets civils. Durant la seva
detenció l'anarquista Claudius
Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu
alliberament, el
gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail,
Perelle,
etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià
uns quants anys a
Suïssa, on visqué en diverses poblacions
(Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i
es relacionà amb els anarquistes locals –segons
alguns fou el redactor del
periòdic ginebrí L'Égalitaire
(1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot
d'una la seva militància
anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes
les
lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans
de febrer de 1887,
arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de
Lió, i ben igual que una
vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer
del Bas Vernay va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer
de Maig
de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser
detingut preventivament en
1892 la vetlla del procés contra François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
i per a la manifestació del
Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la
vaga
general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne
que donaren lloc a
violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants.
Cooperativista actiu,
animà la «Unió de
Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878.
Després
d'enviudar, s'establí a Avinyó
(Provença, Occitània), on treballà en
un taller
de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a
París, on visqué i trobà feina al
barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser
trobat el 25 de
maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França), sense
que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que
va ser declarada oficialment
com a un accident. ***
Foto
policíaca de Marius Fayolle -
Marius Fayolle: El
20 de març de 1877 neix a Lodeva (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament
Nimes (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Marius
Antoine Fayolle. Sos pares
es deien Louis Maurice Fayolle, paleta, i Véronique Ilda
Pibarot, modista. Militant del grup
anarquista
«La Jeunesse Libertaire» de Niça, es
relacionà amb els anarquistes Henri
Abrard, Alexandre Henri Dumas, Denis Pierre Fabre, Giovanni Fenoglio i
Sylvain
Marius Gauthero, entre d'altres. A finals dels anys noranta
s'establí amb son
germà Jules Eugène Fayolle a Niça
(País Niçard, Occitània), al
número 2 de la
plaça del Lycée, i treballà de mosso
de magatzem. Col·laborà en Le
Libertaire
i difongué la premsa
anarquista. El 5 de novembre de 1898, després d'haver cantat
una
cançó
anarquista, va ser detingut per un agent, però va ser
alliberat
poc després. El
13 de novembre d'aquell any va ser detingut, amb son germà i
Marius Brun, per
complicitat en el robatori d'una panera de castanyes. Aquest fet
implicà
l'escorcoll del domicili dels germans, acció que va permetre
a
la policia decomissar
un gran nombre de fullets i de periòdics anarquistes. En
1899
treballava de
venedor ambulant al País Niçard i vivia al
número
10 del carrer Lascaris de
Niça. El 7 de març de 1899 les autoritats
assenyalaven
que havia desaparegut de
Niça. La policia es va fer amb una carta enviada des de
Londres
(Anglaterra)
per un tal Lamberti, des del domicili de Jacques Dekosa, que hauria
obtingut la
seva adreça per intermediació de l'anarquista
Émile Pouget, on demanava adreces
de companys italians a Niça a fi i efecte d'enviar-lis
fullets i
manifests. El
9 de març de 1899, la policia assenyalà que havia
deixat
Nimes i havia retornat
a Niça. En aquesta època el comissari de
Niça el
qualificà de «perillós
anarquista». En 1905 es casà amb Marie Pauline
Pancrace.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Un soldat
anomenat Marius
Antoine Fayolle va morir en acció de guerra el 13 de juliol
de
1916 a la
batalla del Somme, però no es tracta de la mateixa persona. ***
Pietro Bruzzi - Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 19 de febrer de 1945 a Legnano (Llombardia, Itàlia). ***
Foto
antropomètrica de Carlo Melchionna (1907) -
Carlo Melchionna:
El 20 de març de 1886 neix a Salerno (Campània,
Itàlia) l'anarquista,
antimilitarista i anarcosindicalista Carlo Melchionna. Sos pares es
deien
Emidio Melchiona, empleat de correus, i Anna Bozio. Quan era infant es
traslladà amb sa família a Nàpols
(Campània, Itàlia). Després de
freqüentar uns
anys l'Escola Tècnica, aprengué l'ofici
d'electricista. En relació amb
destacats anarquistes, es dedicà a difondre la premsa
llibertària. El 19 de
setembre de 1904 va ser detingut durant una protesta arran de la
repressió
desencadenada com a conseqüència de les vagues de
Buggerru (Sardenya) i de
Castelluzzo (Sicília); jutjat, va ser condemnat a 12 dies de
presó i al
pagament dels despeses judicials. El 5 de març de 1905
emigrà al Brasil, però
retornà a Itàlia mesos després. El 31
de maig de 1906 signà un manifest en el
qual es definia l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII a
Madrid
(Espanya) com a «incident de la lluita entre els oprimits i
els opressors» i la
propaganda anarquista com a «apoteosi de la vida i no de la
mort». L'octubre de
1906 va ser detingut a la plaça de la Borsa de
Nàpols mentre repartia
propaganda antimilitarista; processat per
«instigació al delicte i contravenció
de la llei d'impremta», no va ser condemnat
gràcies a una amnistia. Després d'un
periple per Europa (Niça, Marsella, París i
Londres), retornà a Nàpols després
de ser expulsat de França. El juliol de 1907 va
convèncer, amb Francesco
Cacozza i Ciro Petrucci, milers de llogaters de la Societat del
Sanejament de
Nàpols per a unir-se a la Lliga de Resistència,
amb la finalitat de reduir la
renda a causa de l'estat ruïnós dels habitatges,
tot ocupant les cases amb
ordre de desnonament. Fitxat per la policia com a
«perillós subversiu», va ser
denunciat en diferents ocasions, com ara el 25 de juny de 1908, per les
protestes contra la repressió de la gran vaga
agrària de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), que acabà amb una pena de
presó; el 24 d'octubre de 1908, per haver
distribuït pamflets antimilitaristes entre els reclutes; o
durant la tardor de
1909, per complicitat en la col·locació d'una
bomba que esclatà en una església
i per la participació en les manifestacions de protesta
contra el judici de
Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar a
Itàlia. Entre el 16 i
el 19 de gener de 1911 representà els anarquistes en les
reunions per a la
rebaixa de les rendes i el maig de 1912 va ser l'orador oficial, amb
Alfani,
Bordiga i Trematore, en la manifestació contra la guerra de
Líbia. El 7 de febrer
de 1914 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per dos articles
antimilitaristes publicats el gener anterior en Rompete
le file!. Durant la nit del 10 de juny de 1914, quan la
«Setmana Roja», aferrà cartells
revolucionaris arreu la ciutat i després, amb Francesco
Cacozza, encapçalà un grup de manifestants cap a
l'estació per a aturar els
trens i evitar l'arribada de reforços. Capturat, amb
Domenico Aratari i
Francesco Cacozza, quan intentava alliberat els seus companys detinguts
assaltant una caserna de carrabiners, va ser processat per
«amotinament i
incitació a la revolta». Gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de 1915, recobrà
la llibertat una setmana després. En aquests anys de la Gran
Guerra, col·laborà
en el sector «neutralista», lamentant l'oportunitat
perduda durant la «Setmana
Roja» i fent costat la no-intervenció per
qualsevol mitjà. El 24 de novembre de
1915 el trobem destinat al XX Regiment d'Infanteria a Reggio de
Calàbria
(Calàbria, Itàlia). El desembre de 1915, amb un
permís de convalescència,
retornà a Nàpols, on va estrènyer els
lligams amb Argentina Altobelli, Armando
Borghi i Renato Sigligh, tot dedicant-se a la propaganda
antimilitarista entre
els soldats. Poc després, durant una nova
llicència, pogué fugí de la
vigilància. L'octubre de 1916 el trobem al barri de Greco de
Milà (Llombardia,
Itàlia) afiliat a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i fent
propaganda antimilitarista entre els obrers de la zona de Biella
(Piemont,
Itàlia). Fugint de la pressió
policíaca, passà per diverses poblacions
(Nàpols,
Florència, Reggio de Calàbria, Asinara, etc.). El
8 de juliol de 1919 va ser
detingut a la Cambra del Treball mentre organitzava una protesta contra
la
carestia de la vida. A finals d'agost d'aquell any va ser nomenat
secretari de
Propaganda de l'USI de Milà. En aquests anys
milità amb Francesco Cacozza i
Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero»,
col·laborà en diverses
publicacions anarquistes (L'Anarchia,
L'Avvenire Anarchico, Guerra
di Classe, La Protesta Umana,
Rompete le
file!, Soviet, Umanità Nova, etc.),
participà
activament en la campanya de suport als militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, i mostrà les seves
simpaties per la
Revolució bolxevic. El gener de 1920 marxà cap a
Brescia (Llombardia, Itàlia)
per a organitzar la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser un
dels
animadors del II Congrés Anarquista de Campània.
De bell nou a Nàpols,
participà en el moviment d'ocupació de les
fàbriques i la primavera de 1921 va
ser nomenat secretari polític de la secció local
napolitana dels forners la
Federació Meridional de l'Art Blanca. El maig de 1921 va fer
costat els forners
i flequers que reivindicaven l'abolició del treball nocturn
i el descans
setmanal, i el 28 d'agost els va representar en el Congrés
de Salerno. El maig
de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb
Armido Abbate i Francesco
Cacozza, el grup «Prometeo», que trencà
amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la
Unió Anarquista Italiana (UAI). Delegat al
Congrés de l'UAI a Ancona, el 1922
entrà a formar part de la Comissió Executiva de
la Cambra Confederal del
Treball de Nàpols. Amb l'arribada del feixisme al poder,
trobà feina a la
consulta del dentista anarquista Giuseppe Imondi, sense deixar de fer
propaganda anarquista i freqüentant els cercles llibertaris.
El 22 de novembre
de 1926 va ser condemnat al confinament per quatre anys a l'illa
siciliana de
Lampedusa. Traslladat a l'illa d'Ustica, l'abril de 1928
obtingué la llibertat
condicional. Molt malalt de miocarditis crònica,
arteriosclerosi i
d'hemorroides ulceroses, i amb una situació familiar penosa,
abandonà la
militància anarquista. Trobà feina amb un notari
i acabà afiliant-se al
Sindicat Feixista dels Empleats de Comerç, malgrat que el
prefecte de policia de
Nàpols testimonià que conservava inalterada la
seva «fe subversiva». Carlo
Melchionna va morir el 16 de juny de 1932 a Sorrento
(Campània, Itàlia) d'un
atac de cor durant el seu viatge de noces. En 2019 Fabrizio Giulietti
publicà
la biografia Carlo Melchionna. Anarchismo
e lotte sociali (1886-1932). ***
Foto policíaca de Jean De Boe (1912) - Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.» ***
Ernesto Herrera - Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista. ***
Notícia
sobre la detenció de José Alcodori Villalba
apareguda en el periòdic madrileny Tierra del 25 de
juny de 1932 - José Alcodori Villalba: El 20 de març de 1896 neix a Pina (Alt Palància, País Valencià) –algunes fonts citen Muniesa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista José Alcodori Villalba –el segon llinatge citat a vegades Villalta–, conegut sota els pseudònims Cap Gros i Ros. Es guanyava la vida fent d'obrer fariner i presidí el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1922, amb Joaquín Blanco Martínez i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Severiano Martínez Anido. El gener de 1924 va ser detingut per possessió d'armes. La policia li va atribuir nombroses accions de caràcter social i va ser empresonat en diferents ocasions, fugint de la presó de Barcelona en dues ocasions, una el 9 de desembre de 1928, en la qual va resultat ferit un sentinella. En 1928 va ser detingut i processat l'any següent amb Francisco Martínez González (Lletuga), per la mort el 17 de febrer d'aquell any del confident Juan Gurría Vallet, demanant-li una pena de 28 anys de presó. A la presó de Barcelona va col·laborar en La Revista Blanca i en Tierra y Libertad. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, va ser alliberat. El maig de 1931 participà en un míting celebrat a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) i l'11 de desembre d'aquell any en un míting pro presos a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Entre 1931 i 1932 visqué a l'Hospitalet de Llobregat i col·laborà en Solidaridad Obrera. L'abril de 1932 fou delegat de Gavà, el Prat de Llobregat i de la Comarcal del Baix Llobregat al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i en aquest mateix mes va fer mítings a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El 29 de maig de 1932 va fer un míting a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) emmarcat en la campanya de protesta contra les persecucions a la CNT. El 13 de juny de 1932 va ser detingut a la fàbrica de farines «Anita» del barri de la Barceloneta de Barcelona on treballava de moliner sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra el director de la presó barcelonesa i el seu ajudant. Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en representació del ram de l'Alimentació. El 3 de maig de 1933 va ser detingut governativament i el juliol d'aquell encara romania empresonat. El gener de 1936 assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC i aquest mateix any s'integrà en el Comitè Regional de Defensa, juntament amb Ricard Sanz García i Pedro Herrera Camarero. També en 1936 formà part, amb J. Valero, del grup anarquista «Justícia» i fou un dels animadors del Sindicat de Porters, Porteres, Conserges i Similars de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de les Drassanes de Barcelona –algunes fonts citen erròniament la seva mort en aquest episodi a la Rambla dels Estudis de Barcelona. José Alcodori Villalba va passar a lluitar al front d'Aragó i a principis d'agost de 1936 va caure abatut al setge de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sa companya fou Maria Riu, amb qui tingué infants. ***
Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983 - Ambrosio Marcos González: El 20 de març de 1897 neix a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Sos pares es deien Gabino Marcos Nieto, jornaler, i Josefa González Marcos. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez a «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França). ***
Henri
Michelet -
Henri Michelet: El
20 de març de 1906 neix a
Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira,
França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari. Henri Léon
Michelet, conegut com Zoulou. Sos
pares es deien Henri
Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora.
Després de fer estudis
primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer.
El 22 de setembre de 1928 es
casà amb Madeleine Perrichet i la parella no
tingué descendència. A finals dels
anys trenta vivia al barri de La Lignery de
Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre
maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat
Autònom dels Obrers
Pissarrencs de Trélazé (País del
Loira, França), adscrit a la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet
pel qual va ser
fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament de
Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia
de gener de 1939
se'l definia com a «perillós» i
«militant molt actiu de la CGTSR». En aquesta
època fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de
la CGTSR.
Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà
l'evasió en dues ocasions. Henri
Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de
jubilats de La
Ménitré (País del Loira,
França). Son germà Marcel també fou
militant de la
CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond
Pantais. ***
Necrològica
de Llorenç Arjalès Campolié apareguda
en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de
gener de 1970 - Llorenç Arjalès Campulié: El 20 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 22 de març– de 1907 neix a Castellfollit de la Roca (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Llorenç Antoni Josep Arjalès Campolié –el certificat de defunció cita erròniament Argelès Campulle. Sos pares es deien Salvador Arjalès Grau, bracer, i Ana Campulié Ribas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), visqué a Montesquiu (Osona, Catalunya). El 19 de maig de 1938 va ser lliurat al Servei d'Investigació Militar (SIM) per a treballar en fortificacions al Camp de Treball Núm. 4 de Concabella (Segarra, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Saint-Ambroix i de Bourges (Centre, França) de la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Al final de sa vida visqué a Vierzon (Centre, França). Després de 15 dies hospitalitzat, Llorenç Arjalès Campolié va morir el 27 de novembre de 1969 al seu domicili del barri de Colombier de Vierzon (Centre, França) i va ser enterrat l'endemà. ***
Necrològica
de José Blasco Plo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988
- José Blasco Plo: El 20 de març de 1907 neix a Mediana de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Blasco Plo. Sos pares es deien José Blasco i Tomasa Plo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc, Occitània) i en el Sindicat d'Oficis Diversos de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Visqué amb sa companya María Montanel a Sent Pau de Jarrat (País de Foix, Occitània). José Blasco Plo va morir el 23 de juny de 1988 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània). ***
Ángel Carballeira Rego - Ángel Carballeira
Rego: El 20 de març de
1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el
militant i resistent anarquista
Ángel Carballeira Rego –a vegades citat
erròniament com a
Rejo. Sos
pares, pagesos, es deien José Carballeira Oroza i
María
Ramona Rego Ramil. Quan
tenia nou anys emigrà tot sol a l'Havana (Cuba), on
començà a treballar i
aprengué l'ofici de tintorer. A finals de 1928, per raons de
salut, retornà a
la Península i, després d'un any en un
batalló disciplinari a Tetuan (Marroc),
en 1930 s'establí a Barcelona (Catalunya), on
milità en el moviment anarquista
del barri de Gràcia d'aquesta ciutat i en el Sindicat de
Tintorers de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut i
apallissat per la policia
nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de
gener
d'aquell any per la seva militància en els
Comitès de Defensa de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Gràcia. Quan la vaga de tramviaires, de
finals de 1933 a començament de 1934, s'hagué
d'exiliar 10 mesos a Besiers
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos
oficis (rentaplats, veremador,
etc.). Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs
de responsabilitat en la CNT
barcelonina, com ara en la col·lectivització del
sector de la tintoreria, en el
Comitè Revolucionari del barri de Gràcia i en la
26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1937 fou un dels
cinc membres
fundadors del periòdic clandestí i
d'oposició Alerta,
lligat a «Los Amigos de Durruti». En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Vernet
i despre´s al de Maseras. Després d'una estada a
la colònia d'Aymare (Lo Vigan, Guiena,
Occitània), esdevingué llenyataire al departament
occità d'Òlt. En 1944 la
gendarmeria el lliurà a les tropes alemanys
perquè treballés a les
fortificacions del Mur de l'Atlàntic, però poc
després aconseguí fugir del camp
de Lo Mont (Aquitània, Occitània) amb Mariano
Sorinas. En acabar la guerra, treballà
de paleta i milità al Llenguadoc i al Rosselló
durant anys i defensor de les
tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al
de Josep Lluís
Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou
delegat per
la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat
Josep Borràs
Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou
nomenat
secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de
Coordinació i
responsable de la lluita antifranquista del Secretariat
Intercontinental (SI) i
entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al
Congrés de reunificació
de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del
SI. Arran de les
campanyes portades a terme en els anys seixanta per la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos
franquistes, serà un dels
pocs militants que sospità que Jacinto Ángel
Guerrero Lucas –que acabà com a
assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior
Rafael Vera
en la lluita antiterrorista– era un infiltrat.
Ángel
Carballeira Rego va morir
el 29 de juliol de 1963 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) –alguns citen erròniament
Perpinyà
(Llenguadoc,
Occitània)– d'un
càncer lligat al seu primer ofici
de tintorer. Sa companya fou
Eulalia Montorio Prats, amb qui tingué tres infants. Ángel Carballeira Rego (1907-1963) ***
Necrològica
de José Barrieras Calvo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de desembre de 1976 - José Barrieras Calvo: El 20 de març de 1908 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Barrieras Calvo. Sos pares es deien Pascual Barrieras i Emilia Calvo. Fill d'una família republicana, fou un dels primers a afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació a Ontinyena. Esdevingué el principal responsable del sindicat fins a la seva clausura arran del moviment revolucionari de desembre de 1933. Durant la clandestinitat republicana el sindicat funcionà com a centre cultural. Durant la Revolució i la guerra, fou responsable de la col·lectivitat local fins a la primavera de 1937, amb la destrucció d'aquesta per les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Pogué fugí de la repressió estalinista i posteriorment s'enrolà en una brigada confederal fins a la resta de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial residí a diverses poblacions occitanes (Beçan, Agde, Salsinha i Carcassona), on continuà militant en les Federacions Locals de la CNT en l'exili. Sa companya fou Alfonsina Badel. Malalt, José Barrieras Calvo va morir el 23 de març de 1976 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la detenció d'André Scheck apareguda en el
diari parisenc L'Oeuvre
del 2 d'octubre de 1938 - André Scheck: El 20 de març de 1909 neix a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista André Scheck –algunes fonts policíaques citen Marcel de segon nom, però aquest no apareix a l'acta de naixement. Sos pares es deien Charles Scheck, pastisser, i Marie Trochet, xocolatera. Torner matricer de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i després en la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. També formà part de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i del grup anarquista de Colombes (Illa de França, França). L'octubre de 1931, en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa d'aquesta organització i s'encarregà especialment de la correspondència amb els grups del sud-oest i de l'oest. A partir del 31 de desembre de 1931 reemplaçà Pierre Marie Perrin (Perrin Odéon) com a secretari de l'UACR. Participà en la major part dels congressos nacionals i regionals de la Federació Anarquista de París (abril de 1932, 4 de juny de 1933, etc.). El 2 d'abril de 1932 es casà a Colombes amb Noëlla Henriette Barbarou. El maig de 1932 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives. Va ser nomenant membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en el congrés celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París. En aquesta època es trobava en una llista de verificació de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca de la policia. El juny de 1936 era secretari d'una secció sindical a la fàbrica «Hispano-Suiza». En 1936 també va ser candidat abstencionista per la I Circumscripció del XX Districte de París a les eleccions legislatives. En 1937 creà a Colombes una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 va ser novament nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i el novembre designat administrador de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 3 bis del carrer Victor-Hugo. Secretari del grup anarquista de Colombes de l'UA, va ser nomenat tresorer d'aquesta formació i, a partir de setembre de 1938, membre permanent de l'UA a la redacció de Le Libertaire, aleshores al número 9 del carrer de Bondy. El 12 de desembre de 1938 va ser condemnat en rebel·lia, juntament amb altres companys (Charles Louis Anderson, René Frémont i Fernand Vintringer), a sis mesos de presó per «difusió de pamflets antimilitaristes» (Travailleurs, refusez-vous au massacre). Els inculpats van apel·lar i el cas s'allargà fins que esclatà la II Guerra Mundial i la sentència s'aixecà. En aquest mateix procés, celebrat davant el XII Tribunal Correccional, també van ser condemnats a sis mesos de presó Nicolas Faucier i Louis Lecoin per articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la guerra era ocupava la tresoreria de l'UA. En un informe policíac de l'estiu de 1941 s'assenyalava que havia estat tornat a cridar a files el quart dia de la mobilització, però que no havia retornat al seu domicili, al número 18 de l'avinguda Lorme de Colombes, des de l'armistici. En acabar la II Guerra Mundial no reprengué el contacte amb el moviment anarquista que es reconstituí i només conservà relacions personals amb alguns militants. Posteriorment s'instal·là a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on milità activament en el Sindicat del Metall de Força Obrera (FO). Es jubilà a La Sanha (Provença, Occitània) i s'instal·là a Palavàs (Llenguadoc, Occitània). André Scheck va morir el 3 d'agost de 1987 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
James
Faugerat (1968) -
James Faugerat: El
20 de març de 1910 neix a Ruffec (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista i
sindicalista James Jean Faugerat. Era el fill únic de Jean
Faugerat, carter, i
Marie Louise Faugerat. Es guanyava la vida treballant de
tipògraf linotipista. Abans
de la II Guerra Mundial milità en el moviment anarquista. El
3 d'agost de 1935
es casà al XVIII Districte de París
(França) amb la tintorera parisenca Marie
Louise Marcelle Vieubled, de qui es va divorciar el 31 de maig de 1948.
Després
de l'escissió del moviment anarquista de 1952, fou membre de
la Federació
Anarquista (FA) reconstituïda al voltant de Maurice Joyeux. En
aquests anys
treballà de linotipista en el diari Paris-Presse,
juntament amb els
anarquistes Nicolas Faucier i Nicolas Lazarévitch, aleshores
correctors. En
1953 fou membre del comitè de lectura de Le Monde
Libertaire, publicació
en la qual col·laborava regularment. Fou un dels delegats,
amb Suzy Chevet,
Marie Delarue, Clément Fournier, Maurice Joyeux, J. F. Stas
i G. Vincey, del grup
«Louise Michel» al Congrés de
Reconstitució de la Fa celebrat entre el 25 i el
27 de desembre de 1953. En el congrés de la FA de 1958
celebrat a París, va ser
nomenat secretari de la FA. Entre 1963 i 1968 fou tresorer de la FA i
el novembre
de 1968 va se nomenat tresorer adjunt en el congrés
d'aquesta organització
celebrat a Marsella (Provença, Occitània).
També va ser membre del la Cambra
Sindical de Tipografia de París, adherida a la
Federació Francesa de
Treballadors del Llibre de la Confederació General del
Treball (CGT). El 25 de
setembre de 1964 es casà amb la militant anarquista
Gabrielle Odette Lucienne
Pilate (Gaby), encarregada en els anys cinquanta de
la distribució mensual
de Le Monde Libertaire i col·laboradora
en els anys seixanta del
periòdic Liberté, de Louis
Lecoin. Malalt, hagué de deixar la militància
activa en els seus últims anys. James Faugerat va morir el
28 de febrer de 1991
a Niça (País Niçard,
Occitània) i va ser incinerat el 14 de març al
cementiri
parisenc de Père Lachaise. ***
Consuelo
Bailac Asín
- Consuelo Bailac
Asín: El 20 de
març –oficialment el 21 de
març–
de 1919 neix a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament
Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent) la militant llibertària
Consuelo Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac
Viver
i
Dolores Asín Figols. Fill d'una família
anarquista, milità en les Joventuts Llibertàries.
Abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al
carrer
Collado de Massalió. Participà activament en les
col·lectivitats del seu poble.
El 19 d'abril de 1938 es refugià a Sant Vicenç
dels Horts (Baix Llobregat,
Catalunya). El 26 de febrer de 1939, amb el triomf franquista,
passà de
Barcelona (Catalunya) amb seu poble natal, amb a mare i son
germà Indalecio. En
arribar al poble patiren tota mena de vexacions i, amb sa mare, fou una
de les
dones a les quals se les va rapar els cabells i van ser obligades a
passejar
pels carrers del poble mentre eren insultades i copejades. El desembre
de 1944
es casà amb Jaime Guerri Pastor i, passat un temps, la
parella s'instal·là a
Barcelona. Consuelo Bailac Asín va morir el 7 d'abril de
1994 a la
Clínica Sant Jordi de Cornellà de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). ***
Necrològica
de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'abril de 1981 - Francisco Alcaraz Franco: El 20 de març de 1920 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Francisco Alcaraz Franco. Sos pares es deien Pedro Alcaraz i Tomasa Franco. Adolescent, lluità com a voluntari en la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, va ser capturat i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ciments «Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Descobert per les autoritats franquistes, fugí cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Rosa Manzanares. Francisco Alcaraz Franco va morir el 22 de desembre de 1980 al seu domicili de Vauvert (Llenguadoc, Occitània). ***
Manuel Estévez Cubero - Manuel Estévez
Cubero: El 20 de març de 1920 neix a Cazalla de la Sierra (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Gregorio Estévez Cubero –algunes
fonts citen erròniament els seus noms com Gregorio Manuel. Era fill de
Manuel Estévez Osorio, jornaler i un dels membres més actius del Sindicat d'Obrers
del Camp de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i que hagué d'exiliar-se
a França durant la dictadura de Primo de Rivera, i de Josefa Cubero Pérez. Quan
tenia 16 anys militava, amb sa germana major Carmen Estévez Cubero, en les
Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, a
principis d'agost abandonà amb son pare Cazalla de la Sierra i dies després sa
mare, sa germana i son germà petit Palmiro Estévez Cubero van fer el mateix. El
13 d'octubre de 1936 s'allistà en les milícies de la CNT, lluitant al front de
Madrid (Espanya), on el 13 de novembre de 1936 va ser ferit en combat. A finals
de desembre de 1936, son pare morí lluitant al front de Madrid. Quan la
militarització de les milícies, s'integrà en la 77 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual defensà Madrid als
fronts del Jarama i de Cuesta de la Reina, així com en els combats de
Guadalajara. En 1939, al final de la guerra, es lliurà a l'exèrcit franquista a
Alacant (Alacantí, País Valencià). El 19 d'abril de 1939, en arribar al seu
poble natal, va ser detingut i tancat a la presó de Cazalla de la Sierra sota
l'ordre del Jutjat Militar Núm. 62 i dies després va ser processat per «auxili
a la rebel·lió». El 27 d'octubre de 1939 va ser traslladat a la Presó Provincial
de Sevilla per a ser jutjat en consell de guerra juntament amb Rafael Argüeyes
Acosta, del seu poble, i tres veïns d'Alanís (Sevilla, Andalusia, Espanya). Condemnat
a 12 anys de reclusió major, el 12 de febrer de 1940 va ser transferit a la
Colònia Penitenciària Militaritzada de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya), a la I Agrupació, al camp de La Corchuela. A principis de maig de
1941, després de ser proposat per la Junta de Redempció de Penes per a l'obtenció
de la llibertat condicional, l'alcalde de Cazalla de la Sierra s'oposà fortament
a aquesta concessió, fins i tot si era bandejat del poble. A finals de juliol
de 1943, després d'aconseguir la llibertat condicional, aconseguí passar a
França i reunir-se amb sa família que s'havia exiliat en 1939. Instal·lat a Lió
(Arpitània), el 13 d'agost de 1949 es casà amb Isabel de la Candelaria Ruiz
Montoya, amb qui va tenir dos infants. El seu últim domicili va ser al número
89 del carrer 4 août de Villeurbanne (Forez, Arpitània). Manuel Estévez Cubero
va morir el 4 d'abril de 1990 mor a l'Hospital des Charmettes del VI Districte
de Lió (Arpitània). ***
Richard
Tetenbaum - Richard Tetenbaum: El 20 de març de 1949 neix a Nova York (New York, EUA) l'activista anarquista Richard Lewis Tetenbaum, més conegut com Tet. Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936). Richard L. Tetenbaum va morir de càncer el 2 de juny de 1996 a San Francisco (Califòrnia, EUA).
Defuncions
Foto policíaca d'Elías García Segarra arran de la seva detenció a Bilbao (setembre de 1920) - Elías García Segarra: El 20 de març de 1937 mor a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor i anarquista d'acció Elías García Segarra –també citat el segon llinatge com Segura, Sorreba o Sorribes–, que va fer servir diversos pseudònims (Charlot, Aristarco, Leopoldine, Ángel González Gutiérrez). Gairebé tot en sa vida és confús. No se sap on nasqué (Catalunya, Aragó, Bilbao, Lleó) ni quan exactament (1893?) i està considerat com un dels representants característics de la propaganda per l'acció anarquista en la seva vessant violenta, tot enquadrat en un marc romanticoliterari. Va treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord fins que fou expulsat per amenaçar de mort un dels superiors, però seguí cobrant la mesada a punta de pistola. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona dedicat al periodisme i freqüentà el Centre Obrer de Serrallonga. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el setmanari gadità Rebelión. Entre el 10 i el 19 de desembre de 1919 assistí al Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre de la Comèdia de Madrid. Formà part dels grups de defensa contra el terrorisme del general Miguel Arlegui Bayonés, cap superior de policia de Barcelona, que no cessà d'encalçar-lo. El desembre de 1919 matà al seu domicili del carrer Sardenya de Barcelona el guarda de seguretat Ricard Baró i el sereno Ramon Menau quan el volien detenir; en el tiroteig també va morir Ricardo Corregé, que li havia llogat una habitació. En 1920 hagué de fugir a trets de Barcelona quan la policia intentava capturar-lo. Després d'una breu estada a França, s'instal·là a Bilbao. El 13 de setembre de 1920 va ser detingut amb Horacio Martínez a pocs metres del Palau de Zabalduru, propietat dels comtes d'Heredia-Spínola, lloc d'allotjament dels reis quan visiten Bilbao; en la topada resultà ferit i durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar bombes i pistoles. El 20 de setembre de 1920 engegà una vaga de fam per evitar el seu trasllat a Barcelona per ser jutjat. D'antuvi amb aquesta maniobra aconseguí evitar el trasllat, però el 15 de febrer de 1921 arribà amb tren a Barcelona. El 19 i el 20 d'abril de 1921 fou jutjat a la capital catalana per la mort dels dos agents de l'ordre i del seu inquilí i condemnat a sis anys de presó per atemptat frustrat, 24 anys per cada assassinat i 15.000 pessetes d'indemnització per a cadascuna de les famílies de les víctimes –la fiscalia demanava la pena de mort i s'oposà a aquest condemna de cadena perpètua. Fou tancat a la presó de Figueres, on va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i realitzà vagues de fam. L'1 d'abril de 1924 fou portat a Bilbao on fou jutjat amb Horacio Martínez per tinença d'explosius i agressió als agents de l'autoritat, però fou expulsat de la sala a causa de la seva actitud violenta. En 1928 formà part des de la presó del grup anarquista «Germinal», amb Vicente Ballester Tinoco, José Lucero, Clemente de Galé Campos, José Bonat Ortega i altres. Al final de la dictadura de Primo de Rivera romangué tancat al manicomi del penal d'El Puerto. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, després de 10 anys tancat, en els quals participà en nombrosos motins carceraris i es dedicà a l'escriptura, però que el van ressentí força físicament, fou alliberat. Just sortir de la presó, va fer un míting a Chiclana. En 1932 fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT i director del seu periòdic, Solidaridad Obrera, i després del seu homònim a València. En 1933 s'establí a Lleó, al barri de San Esteban, on impartí classes de geografia i de ciències humanes per als fills de les classes acabalades, alhora que milità en la Federació Local de Lleó de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 18 de novembre de 1933 presidí un míting i al mes següent fou detingut amb altres companys arran de la vaga general de Lleó. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, formant part de la ponència sobre «Concepte confederal del comunisme llibertari» en representació de la CNT de Lleó. Des del punt de vista literari destacà com a articulista, poeta, esteta i escriptor de novel·les populars. Articles seus es van publicar en CNT, Cultura y Acción, Ética, Iniciales, Rebelión, Redención, La Revista Blanca, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. Entre les seves novel·les, publicades principalment en col·leccions populars («La Novela Ideal», «La Novela Roja», etc.), podem destacar El nihilista (1923), El presidiario. Escenas de presidio (1923), La roja (1923), Caín y Abel (1927), Cantiga de montaña (1927), Laudo de amor (1927), Letras. Lira rebelde (1927), Fatalidad (1928), El primer amor (1928), Esclavitud (1929), Femio el Aeda (1930), Johás el Errante (1930), El díscolo (1933), etc. Elías García Segarra va morir el 20 de març de 1937 –algunes fonts citen 1939– destrossat per un obús al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Però també de la seva mort hi ha diverses versions, diferents llocs i anys: morí com a delegat de Centúria quan intentava rescatar-li a l'enemic un canó a Alcaracejos (Còrdova, Andalusia, Espanya); al front d'Aragó, destrossat per la metralla en caure un obús al cotxe on viatjava; etc. Elías García Segarra (1893?-1937) ***
Maria Lacerda de Moura - Maria Lacerda de Moura: El 20 de març de 1945 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Havia nascut el 16 de maig de 1897 a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil). Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre. Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del «Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura (1897-1945) ***
Francisco
del Arco Marcos
- Francisco del Arco Marcos:
El 20 de març de 1973 mor a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Francisco del Arco
Marcos. Havia nascut el 29 de gener de 1916 a Bilbao (Biscaia,
País Basc). Sos pares es deien Juan del Arco i Tomasa
Marcos.
Quan
era infant emigrà amb sa família a
València (València, País
Valencià) i durant
l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del
cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la «Columna de
Ferro». Després de la militarització
marxà a Madrid (Espanya) on va fer serveis
militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal.
Amb el triomf
feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de
concentració de Barcarès.
Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE).
El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat
al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Aconseguí sobreviure i
un cop lliure en 1945 s'instal·là a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) on
milità en la Federació Local de la CNT i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya fou Amparo Puig
Alandí. Francisco del Arco Marcos va morir el 20 de
març
de 1973 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière
del XIII
Districte de París
(França) –algunes fonts citen
erròniament el 19 de març de 1973 a
Ivry-sur-Seine. Francisco del Arco Marcos (1916-1973) ***
Necrològica
d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'agost de 1975 - Antonio Mirón
Bosque:
El 20 de març de 1975 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Havia nascut el
19 de
setembre de 1894 a Alcolea
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio
Mirón i María Bosque. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou
un dels animadors de
la col·lectivitat agrícola local. En la primavera
de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària
de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster
Forján contra les
col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i
empresonat pels estalinistes a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però
aconseguí evadir-se i passar a
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En
1947
s'establí a Perpinyà, on milità en el
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad.
Malalt
des de
1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 21 de
març–
de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique
d'aquesta localitat. ***
Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912) - Luis Maynar Duplá: El 20 de març de 1979 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat erròniament com Mainar. Havia nascut el 25 de desembre de 1887 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Juan Maynar Barat, argenter, i Presentación Duplá Vallier. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Virginia Gibanel Lacambra apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de juliol de 1981 - Virginia Gibanel
Lacambra: El 20 de
març de 1981 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Virginia Gibanel Lacambra. Havia nascut el 5 de
març de 1905 a
Binèfar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien
Lucas
Gibanel i Mariana Lacambra. De família
llibertària, sos germans i germanes
Francisco, Manuel, María, Pilar i Tomás,
també militaren en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista
s'exilià a França i milita
en la CNT de Tolosa. Son company, militant anarcosindicalista
també, fou
Salvador Almunia. Malalta del sistema nerviós, Virginia
Gibanel Lacambra va
morir, després de nombroses hospitalitzacions, el 20 de
març de 1981 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser
enterrada al cementiri de Lafourguette
d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981 - Josep Viusà Camps: El 20 de març de 1981 mor a Aush (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Joan Tomàs Viusà Camps –a vegades citat erròniament com Viusas. Havia nascut el 19 de setembre de 1907 a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Pere Viusà Bolasell, forner i botiguer, i Carme Camps Clos. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT –el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras. Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània). ***
Pierre Lentengre - Pierre Lentengre: El 20 de març de 1982 mor a Draguinhan (Provença, Occitània) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. Havia nascut el 17 de desembre de 1890 al XIX Districte de París (França). Sos pares es deien Célestin Lentengre, empleat, i Françoise Théuret. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primer òrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure. Sa companya fou Aïda Capocci. Pierre Lantengre va morir el 20 de març de 1982 a l'Hospital de la Dracénie de Draguinhan (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Raquel Castro Maestro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de juny de 1983 - Raquel Castro Maestro: El 20 març de 1983 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Raquel Castro Maestro. Havia nascut cap el 1903 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona bilbaïna. Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà en la construcció i s'instal·là a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Militant del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona, en 1931 va ser detingut arran dels fets que es desenvoluparen davant la seu del seu sindicat al carrer Mercaders. El març de 1932, quan estava tancat a la Presó Model de Barcelona, signà amb altres companys un manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. En 1933 va ser novament detingut per coaccions i el 28 de juliol de 1934, amb Ramon Casafont i Àngel Sobrino, durant un tiroteig amb la Guàrdia Civil a la carretera de la Rabassada. El 4 d'agost de 1934 va ser detingut amb vuit companys acusat de sabotatges als tramvies i autobusos i jutjat per aquests fets el 26 de setembre d'aquell any. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari en la «Columna Durruti» i quan el Ple Nacional de les Columnes Confederals celebrat el febrer de 1937 a València (País Valencià) es mostrà crític amb la militarització de les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Justo Arribas Murillo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de setembre de 1989 - Justo Arribas
Murillo: El 20 de març de 1989 mor a Niom
(Delfinat, Occitània)
l'anarcosindicalista Justo Arribas Murillo, conegut com El
Maño. Havia nascut el 8 de novembre de 1911
–algunes fonts citen erròniament 1909– a
Zuera (Saragossa,
Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Justo Arribas i Teresa Murillo. Va
créixer al barri de Santa Isabel de Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
els anys trenta s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en el moviment revolucionari de
desembre de 1933 a Zuera;
jutjat per un Tribunal d'Urgència per aquest fet amb 24
companys més, el 5 de
febrer de 1934 va ser absolt, ben igual que tots els seus companys. Fou
milicià
durant la guerra i després tinent en la 119 Brigada de la
Divisió Durruti i
agent de policia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració. També
passà per les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació
s'integrà en la Resistència i
actuà en un maquis a la zona de Savoia. Després
de la II Guerra Mundial
s'establí a Taulinhan (Roine-Alps,
França), on treballà a les pedreres
i milità en la CNT de la
regió. Malalt de silicosi que el va minar durant 25 anys i
molt accidentat
arran d'un sinistre amb motocicleta, després de anys
hospitalitzat a diverses
clíniques, Justo Arribas Murillo va morir el 20 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 26 de març– de
1989 a la Residència Les Fontgères de
Niom (Delfinat, Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Taulinhan (Roine-Alps,
França)– i va ser incinerat a Aurenja
(Provença,
Occitània). ***
Foto
policíaca de Filippo Lusvardi - Filippo Lusvardi:
El 20 de
març de 1991 mor a Aimet (Perigord,
Aquitània,
Occitània) l'anarquista Filipo Lusvardi. Havia nascut el 15
de maig de 1899 a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien
Giovanni Lusvardi i
Maddalena Bertoni. Fill d'una família anarquista, sos
germans Aldebrando (1902),
Alfredo (1900), Bruno (1904) i Medardo (1897) van ser destacats
militants. Es
guanyà la vida d'electricista i de paleta. El novembre de
1918 va ser condemnat
pel Tribunal Militar de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) a set anys
de reclusió per
«deserció», pena que posteriorment va
ser suspesa gràcies a una amnistia.
Durant el «Bienni Roig» (1919-1920)
s'adherí al Circolo Giovanile Anarchico
Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de la
Madonnina de
Mòdena. En aquest mateix grup també militava
Vittorio Ascari i Aldo Gilioli,
que posteriorment van ser condemnats per l'assassinat, el 21 de gener
de 1921 a
Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Filippo i son
germà Alfredo van
ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que
tingué lloc
durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos
feixistes, van
ser alliberats per manca de proves. També va ser implicat en
l'intent d'assassinat
i en les ferides del feixista Antonio Gozzi, atemptat comès
el març de 1921
pels anarquistes Renzo Cavani i Aldo Gilioli als afores de Porta
Saragozza. Després
de passats un dies de l'atemptat Gozzi entrà casualment al
Cafè Apollo de la plaça
Mazzini i va reconèixer, assegut a una taula, un dels seus
atacants que va
fugir immediatament; Filippo Lusvardi, que era assegut al seu costat,
restà a
la taula; detingut, després de cinc mesos empresonat, sempre
declarà al jutge
que no coneixia a la persona que havia fugit, que en realitat era Aldo
Gilioli,
aleshores condemnat el juny de 1922 per l'Audiència de
Verona a 15 anys, nou
mesos i 22 dies de presó per les ferides a Gozzi i
l'assassinat de Ruini. El
desembre de 1922, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes,
s'exilià. A
Marsella (Provença, Occitània)
s'embarcà cap a Algèria, on va romandre dos anys
i mig. De bell nou a França, es reunió amb son
germà Alfredo a París,
participant activament en les activitats del moviment anarquista
italià exiliat.
En 1930 s'uní als dos germans Aldebrando, que havia passat a
França després de
ser denunciat pel Tribuna Especial per activitats subversives. En 1931
va ser
inclòs en el llistat d'anarquistes residents a l'estranger,
amb l'etiqueta de
«favorable a combatre el règim feixista amb
accions violentes». També va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el
butlletí de recerques
amb ordre de detenció. Quan esclatà al guerra
civil a Espanya, a finals de 1936
marxà cap a la Península. Segons sembla,
lluità amb Umberto Tommasini en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» –altres
fonts citen la «Columna
Durruti». De bell nou a París, el
novembre de 1940 va ser detingut juntament amb son germà
Alfredo per la policia
francesa i ambdós van ser lliurats als alemanys el 16 de
març de 1941. Després
de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i
17 mesos en un camp de
concentració nazi, el 16 de març de 1942
ambdós van ser lliurats a les
autoritats italianes a Brenner (Tirol). Interrogat per la policia a
Mòdena, declarà
que havia estat fins desembre de 1936 a Espanya per a treballar,
però no per
lluitar. L'abril de 1942 la Comissió Provincial de
Mòdena el va condemnar a tres
anys de confinament per ser considerat un «element socialment
perillós en política»
i deportat a les illes Tremiti, on va romandre fins a l'armistici del 8
de
setembre de 1943. Amb sos germans Alfredo i Bruno, s'uní amb
Albano Franchini i
Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la
resistència als quals
afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano,
Emília-Romanya, Itàlia)
i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne
cap grup de
resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la
ciutat. Després de
la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a
París. En 1972 era subscriptor de
la revista anarquista Umanità Nova. Sa
companya fou Yvonne Rouballay, de qui se separà.
Filippo Lusvardi va morir el 20 de
març de 1991 al seu domicili d'Aimet (Perigord,
Aquitània,
Occitània). ***
Carles
Lombarte Serrat - Carles Lombarte Serrat: El 20 de març de 1993 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Carles Eusebi Lombarte Serrat. Havia nascut el 12 d'agost de 1905 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Rafael Lombarte i Dolors Serrat. Des de molt jove treballà al pantà del seu poble i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es trobava a França i assistí a reunions amb republicans i catalanistes amb la finalitat d'afavorir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys republicans es caracteritzà com a home d'acció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità a Vall-de-roures i després marxà cap el front i arribà al grau de tinent. Quan ja gairebé la guerra s'acabava, va perdre l'oïda a Barcelona (Catalunya) arran d'una explosió al port. En 1939 passà, amb el també ferit Joan Manent Pesas, la frontera per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i arribà a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, lluità en la guerrilla antinazi i després del conflicte bèl·lic s'establí a Besiers, on es guanyà la vida venent verdures. Quan l'escissió confederal, en 1946 arrenglerà amb els escindit a Besiers. Col·laborà activament en la colònia espanyola establerta a Besiers i fou un gran amic de Joan Manent Pesas. Posteriorment s'uní als Grups de Presència Confederal i Llibertària i entre l'1 i el 2 de maig de 1970 assistí a l'anomenada Conferència de Narbona d'aquesta tendència. Sa companya fou Antònia Claudia Borràs. Carles Lombarte Serrat va morir el 20 de març de 1993 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Agustín Gómez Arcos, durant una visita a Espanya en 1994 (Foto: Santos Cirilo) - Agustín Gómez Arcos: El 20 de març de 1998 mor a París (França) l'escriptor anarquista Agustín Gómez Arcos. Havia nascut el 15 de gener de 1933 a Enix (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Gómez Amate, jornaler, i Dolores Arcos Moriana. Era el fill petit de set d'una família d'origen humil republicana. Autodidacta –va tenir com a professora Celia Viñas Olivella qui el va animar en la seva vocació literària– i aficionat al teatre des de molt jove, va arribar a Madrid als anys 50 per aprendre i treballar en aquest art, deixant de banda els estudis de dret que havia començat a Barcelona. Va aconseguir estrenar alguna obreta i va traduir obres de teatre (La folla de Chaillot, de Jean Giradoux; Intermezzo, de Giraudoux; i La révélation, de René-Jean Clot), però la que seria la seva primera obra important, Los gatos, va ser retirada per la censura, a punt de ser estrenada, en 1965. Fart de franquisme i de les mancances culturals espanyoles va fugir primer al Regne Unit, un temps curt, i després passà a França i s'instal·là a París en 1966 treballant de qualsevol cosa (cambrer...). Va conèixer l'editor Stock i li va proposar escriure una novel·la en francès, L'agneau carnivore, que es va publicar en 1975 sota el nom d'Agustin Gomez-Arcos (sense accents i els llinatges junts). És el començament de la seva reeixida carrera d'escriptor en francès a partir de la qual va rebre premis, diners i pogué ser dos cops finalista del famós Premi Goncourt –no el va guanyar perquè encara conservava la nacionalitat espanyola. Passava temporades a Espanya, en un apartament davant Chueca (Madrid), i quan venia aquí no deixava de criticar la situació política concreta (el Partit Popular) i el seu odi visceral als poders en general (econòmic i polític), deixant palès la seva homosexualitat vindicant i el seu amor a la gent pobra i marginal. La seva obra (novel·la en francès i teatre en castellà), violenta, tenebrista, esperpèntica i carregada de denúncia política, ha estat traduïda a 18 idiomes (encara que sigui gairebé desconeguda al seu país d'origen) i podem destacar: María República (1976), Ana non (1977), Scènes de chasse (furtive) (1978), Pré-papa ou roman de fées (1979), L'Enfant miraculée (1981), L'enfant pain (1983) i Un oiseau brûlé vif (1984), entre moltes altres. Gómez Arcos va declarar a Thierry Maricourt, que el va entrevistar en 1988 pel seu llibre Histoire de la littérature libertaire en France: «Què sóc un llibertari, és la evidència mateixa! En tant que espanyol i en tant que escriptor... i una cosa no es pot separar de l'altra!» Agustín Gómez Arcos va morir de càncer el 20 de març de 1998 a l'Hospital Bichat-Claude Bernard del XVIII Districte de París (França). ***
Martín
Bustín Benito al local de la CNT d'Alacant - Martín Bustín Benito: El 20 de març de 2013 mor a París (França) l'anarcosindicalista i esperantista Martín Bustín Benito, conegut pel seu nom en esperanto Marteno. Havia nascut el 5 de juliol de 1924 a Logronyo (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Félix Bustín León, jornaler, i Margarita Benito Martínez. Instal·lat a Saragossa (Aragó, Espanya) amb sa família, fou ferroviari i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son pare. Autodidacta, aprengué l'esperanto quan tenia 18 anys, llengua a la qual dedicà molts esforços i que difongué durant tota sa vida. També fou un ferm partidari del veganisme. Durant la guerra i la postguerra, refugià a casa seva companys perseguits. Posteriorment passà a França i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la CNT, i més tard retornà a la Península i visqué a Alacant (Alacantí, País Valencià), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta localitat, impartí nombrosos cursos d'esperanto i presidí la Hispana Asocio de Laboristoj Esperantistaj (HALE, Associació Espanyola de Treballadors Esperantistes). El 28 de gener de 2000 es casà a Alacant amb Liya Maziy. Fou l'organitzador del 75 Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que se celebrà entre l'1 i el 7 de juliol de 2002 a Alacant. L'última etapa de sa vida visqué a Montreuil (Illa de França, França). Martín Bustín Benito va morir el 20 de març de 2013 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Guy
Priqueler (juny 1979) - Guy Priqueler: El
20 de març de 2019 mor a Nancy (Lorena, França)
el metge i militant
comunista llibertari Guy Pierre Priqueler, conegut com Docteur
Knock. Havia nascut el 17 d'agost de 1949 a Belfort
(Alsàcia, França).
Era fill de Roger Camille Edmond Priqueler, ferroviari, i
d'Hélène Mari Fery,
comerciant de moda femenina. Va créixer a la conca minera de
Longwy (Lorena, França).
Quan estudiava al liceu de Champigneulles (Lorena, França)
descobrí
l'anarquisme, però aquest centre educatiu es
mantingué al marge de les lluites
del «Maig de 1968». Posteriorment entrà
a estudiar medicina a la Universitat de
Nancy (Lorena, França). L'estiu de 1970, quan feia feina en
una pizzeria a
Saint-Cyr-sur-Mer (Provença, Occitània),
conegué l'intel·lectual llibertari
Daniel Guérin, a qui havia reconegut després de
veure sa foto en un llibre, el
qual el convidà a la seva residència a La Ciotat
(Provença, Occitània) i li deixà
una pila de llibres. De bell nou a Nancy, s'integrà en el
Moviment Comunista Llibertari
(MCL), on conegué destacats militants, com ara Alain Bonicel
i Patrice Grillot.
Aquest grup local de Nancy de l'MCL havia estat creat en 1969, alhora
que es constituí
al resta de l'Estat francès per Georges Fontenis i Daniel
Guérin, entre
d'altres. En 1971 l'MCL de Nancy canvià el nom pel
d'Organització Comunista Llibertària
(OCL 1). A principis de 1976, amb la desaparició de l'OCL 1,
el grup de Nancy
passà a nomenar-se Grup Comunista Llibertari (GCL). A finals
de 1977 el GCL i
el «Col·lectiu per una Unió de
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL)»
cooeditaren el fullet Mouvement des soldats: antimilitarisme
et lutte de
classes, redactar per ell i per Patrice Grillot. La major
part dels membres
del GCL decidí participar en el procés de
creació de l'UTCL i ell assistí, amb
altres companys de la delegació de Nancy, al
congrés fundacional d'aquesta nova
organització celebrat el març de 1978. En aquests
anys els grups de Nancy de
l'MCL i l'UTCL participaren activament en nombroses lluites socials i
polítiques.
Destacà especialment en el front antimilitarista, des de la
secció local de
Nancy del Comitè Antimilitarista (CAM). Els militants del
CAM de Nancy van fer
especial costat als Comitès de Soldats de l'est de
França i d'una part
d'Alemanya, a més de distribuir el periòdic
estatal Lutte Antimilitariste
i el butlletí local Rompons les rangs.
També va participar en els
comitès de lluita contra l'ampliació del camp
militar al Causse del Larzat a
Occitània. Entre 1979 i 1979 l'UTCL-Nancy formà
part del suport polític i logístic
de la lluita dels treballadors migrants dels Foyers de Trevailleurs
Migrants
(FTM, Llars dels Treballadors Migrants) de Sanacotra, aleshores en vaga
de
lloguers. També va participar activament, des de la seva
època d'estudiant de
medicina, en la lluita pel dret a l'avortament, col·laborant
amb el Moviment
per la Llibertat de l'Avortament i de la Contracepció (MLAC)
i en el «Planning
Familial», del qual va ser durant un temps vicepresident
nacional. En aquesta època
practicà avortaments clandestins amb el mètode de
Karman i organitzà, amb el
suport de la Lliga dels Drets de l'Home, una projecció
privada del film Histoire
d'A, aleshores prohibit. Entre 1980 i 1981 va fer seva la
campanya de
l'UTCL en suport dels dissidents dels països comunistes i pel
boicot dels Jocs
Olímpics de Moscou, celebrant el juny de 1980 un
míting a Nancy amb un
sindicalista i dissident del règim soviètic.
Després d'exercir la medicina
general durant molts d'anys a Champigneulles, el maig de 1980
muntà, amb
Jean-Jacques Naudin, una clínica privada a Nancy, on
exercí primer com a
geriatra i després com a metge escolar; en 1983 es
decantà per treballar en el
control de la natalitat. En 1984 s'instal·là a
Lay-Saint-Christophe (Lorena,
França) amb sa companya fou Joëlle
Hélène Marie Ratte i sos infants, Pierre i
Marie. En 1984, quan el grup de Nancy trontollava, abandonà
l'UTCL pensant que les
seves ambicions eren desmesurades. La mort accidental d'Alain Bonicel
el
setembre de 1984 precipità la fi del grup. Afiliat al
Sindicat de Medicina
General, entre 1991 i 1992 va ser un dels fundadors de la xarxa
«Toxicomanie-Ville-Hôpital», que
restà activa durant una vintena d'anys. En
1993 col·laborà en el llibre
col·lectiu L'enfant maltraité.
À la mémoire de
Pierre Straus. Cap el 1994 treballà en toxicologia
a l'Hospital Intercomunal
de Pompey (Lorena, França). En els anys dos-mil
mantingué una estreta relació
amb el moviment llibertari i fou membre d'«Amics/gues
d'Alternative Libertaire».
En 2016, amb Patrice Grillot, cedí nombrós
material d'arxiu de les activitats
del GCL al Fons d'Arxius Comunistes Llibertaris de Montreuil (Illa de
França,
França). També continuà militant en la
xarxa «Èducation sans Frontieres»
(Educació
sense Fronteres) i amb «Solidaires 54». El juny de
2018 ajudà a l'organització
d'un míting d'Alternativa Llibertària a Nancy en
suport de l'esquerda kurda a
l'Orient Mitjà portat a terme per Arthur Aberlin. A resultes
d'un tumor
fulminant, Guy Priqueler va morir el 20 de març de 2019 al
Centre Hospitalari
Regional Universitari de Nancy (Lorena, França). ---
|
![Cartell del festival al "Germania" [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/mitinggermania.gif "Cartell del festival al \"Germania\" [IISH]")
![[19/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/03]") |
|
![[21/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/03]") |
|
|
| Actualització: 20-03-24 |