---

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de "L'Attaque" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato, Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de "Terre Libre"

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista «De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per «injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de "La Riscossa"

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 18 d'octubre de 1894

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 18 d'octubre de 1894

- Abraham Martin: El 20 de juny de 1834 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Abraham Martin, conegut com La Mitrailleuse. Sos pares es deien Antoine Martin, boter, i Magdelaine Lutaud. Enginyer mecànic i armer de professió, durant la Comuna de París fou director dels tallers i museu d'artilleria de Saint-Thomas-d'Aquin. Inventà una pistola metralladora («Pistolet Mitrailleuse Martin», Pistola-metralladora Martin) que posà al servei de la Comuna. Quan la caiguda de la Comuna es refugiat a Londres (Anglaterra), on dirigí una important fàbrica. El 9 de desembre de 1872 va ser jutjat pel XVII Consell de Guerra i condemnat en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna. La policia el qualificà d'«inventor perillós». La seva pistola-metralladora va ser perfeccionada a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) pels fabricants d'armes Marres i Braendlin, i prengué el nom de «Martin-Marres-Braendlin Mitrailleuse». En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Durant la primavera de 1894, arran d'una carta anònima enviada des de Londres a la policia francesa, va ser sospitós d'haver creat una petita bomba de «potència fins ara desconeguda» i capaç de ser manipulada sense perill pel portador. L'octubre d'aquell any, a Le Havre (Normandia, França), una gran maleta amb paquets provinent Londres que havia de ser lliurada a un tal A. Martin va ser confiscada; la maleta contenia material d'armer i mecànic, claus, obusos no carregats, cartutxos i diversos models d'enginys «sospitosos» per a la policia. El cas d'aquests paquets, que havien estat autoenviats per ell, acabà en la denúncia a la Companyia del South-Western per la seva part per haver-los obert i haver-los lliurats fora de termini. L'octubre de 1899 patí un greu accident de caça. Al final de sa vida resta cec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Serafino Mazzotti

Serafino Mazzotti

- Serafino Mazzotti: El 20 de juny de 1843 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Serafino Mazzotti, conegut com Bombicci i que va fer servir el pseudònim de Filippo Boschiero. Era fill d'Antonio Mazzotti i de Giovanna Ossani. Es guanyava la vida treballant de barber. Va ser sergent del VII Regiment de Granaders de la Toscana després de la Unificació italiana. D'antuvi republicà, després dels fets de la Comuna de París de 1871 es passà a l'anarquisme bakuninista i s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la Romanya. Proper a Andrea Costa, aleshores anarquista, participà activament en les revoltes internacionalistes de 1874 a Faenza. El mateix Mikhail Bakunin s'havia traslladat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a encapçalar la insurrecció, però el fracàs d'aquest aixecament implicà la necessitat de fugir del país. Amb Bakunin i altres companys, es va refugiar a cantó de Ticino (Suïssa). S'instal·la, sota el nom de Filippo Boschiero, a «La Baronata», la finca on vivia Bakunin a Verbanella-Minusio (Ticino, Suïssa), on treballà les terres i on sa companya, Maria Focaccio (Marietta), feia de domèstica. També residia a «La Baronata» l'anarquista Carlo Cafiero. Marietta seguí Bakunin en un altre trasllat i després se'ls va unir ell, juntament amb el sabater anarquista Andrea Santandrea, que feia d'ajuda de cambra de Bakunin. L'estiu de 1876 va morir Bakunin a Berna (Berna, Suïssa), assistit per Mazzotti i sa companya. Posteriorment tornà a Lugano (Ticino, Suïssa) i uns anys més tard s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on reprengué la seva feina de barber i sa companya Marietta tingué dues filles (Verusca i Smeralda). El seu domicili serví de refugi a destacats anarquistes, com ara Andrea Costa i Anna Kulixova (Anna Kuliscioff). També passaren per la seva casa Eduard Bernstein, Karl Höchberg i Benoît Malon. En 1883 retornà a Faenza, on, conegut com Bombicci, continuà treballant en el seu ofici i on la seva barberia va ser lloc de trobada. Mantingué una estreta amistat amb Andrea Costa, malgrat la deriva d'aquest cap el socialisme. Entre 1883 i 1887 col·laborà en el diari de Faenza La Montagna, moltes vegades amb articles en la línia política de Carlo Pisacane, de la qual Carlo Cafiero també era partidari. En aquells anys acollí en diverses ocasions Olimpiada Evgrafovna Kutusova, companya de Carlo Cafiero, quan aquest va estar hospitalitzat a l'hospital psiquiàtric d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia). En 1890 va ser un dels signants de la convocatòria del Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), del qual va néixer el gener de 1891 el Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En els anys noranta va ser durament reprimit i confinat a les illes de Ponça (1894-1895) i de Pantelleria (1897-1899), des d'on mantingué una estreta i interessant correspondència amb sa família i sos amics. A principis del segle XX era secretari de la Lliga dels Barbers, adherida a la Cambra del Treball de Faenza. En 1908 es publicà el seu Catechismo di giobbe operaio, reeditat diverses vegades. Al seu final va haver de veure la pujada del feixisme al poder. Serafino Mazzotti va morir el 3 d'abril de 1925 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Errico Malatesta li dedicà una emotiva necrològica («Mi è morto un fratello») publicada en Pensiero e Volontà del 16 d'abril de 1925.

Serafino Mazzotti (1843-1925)

***

Albert R. Parsons

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

- Paul Clouard: El 20 de juny de 1858 neix a La Tellerie (Vengeons, Normandia, França) l'anarquista Paul Jules Clouard. Sos pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise Homo, domèstica. El 28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer Maître Albert del V Districte de París. Son germà va morir fent el servei militar i, d'antuvi, ell va ser dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos períodes en 1885 i 1887. En aquesta època treballava d'estanyer i de domèstic. El 6 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en una gran i violenta agafada al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat per Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va ser escorcollat sense cap resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els implicats i implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva pertinença al moviment llibertari només es va fonamentar en el simple fet de freqüentar el citat cabaret, lloc de reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va declarar insubmís i l'1 de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa vida treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del carrer Belfort de Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va morir el 15 de maig de 1917 al IX Districte de París (França).

***

Pedro Sierra Álvarez

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro Sierra Álvarez: El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Pedro Sierra Álvarez. Sos pares es deien Pedro Sierra Díez i Rosa Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar en Acción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta, Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria, La Cuña, El Libertario, Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Pedro Sierra Álvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino, Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor, L'Esule, etc.). Sos pares es deien Antonino Napolitano i Antonina Antico. Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 d'abril de 1989

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Josep Faure Aliana: El 20 de juny de 1895 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Faure Aliana. Sos pares es deien Miquel Faure i Salvadora Aliana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 era secretari de la CNT d'Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Acabà a l'exili francès, instal·lat a Aush. Sa companya fou Dolors Montserrat Rufàs. Josep Faure Aliana va morir el 2 de març de 1989 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Ciriaco Quesada Torreblanca

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de juny de 1898 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Sos pares es deien Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927, ja casat amb Encarnación Herrerías i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil «Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa «La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Necrològica de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 4 de febrer de 1992

Necrològica de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de febrer de 1992

- Joan Membrado Querol: El 20 de juny de 1899 neix a la Todolella (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Membrado Querol. Sos pares es deien Rafael Membrado i Magdalena Querol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a començament de la dècada dels trenta emigrà a França. Instal·lat a Perpinyà, participà activament en el suport als companys refugiats a França. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors del Comitè Local de Perpinyà de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup de suport a la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Joan Membrado Querol va morir el 24 de desembre de 1991 a l'Hospital Maréchal Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat.

***

Nunzio Pernicone

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History, Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres), Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Voltairine de Cleyre fotografiada per Herbert Bridle (Filadèlfia, 1901)

Voltairine de Cleyre fotografiada per Herbert Bridle (Filadèlfia, 1901)

- Voltairine de Cleyre: El 20 de juny de 1912 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Havia nascut el 17 de novembre de 1866 a Leslie (Michigan, EUA) en una família d'origen francès molt humil. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad –el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court, Twentieth Century, Magazine of Poetry, Truth, Lucifer, Boston Investigator, Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Vassil Ikonomov

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 20 de juny de 1925 és assassinat en circumstàncies misterioses quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Havia nascut el 9 d'agost de 1898 a Aïtos (Burgas, Bulgària). Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any commemora en aquesta data la seva figura.

***

Denúncia d'Ernest Pannetier apareguda en el diari de Troyes "Le Petit Troyen" del 16 de novembre de 1885

Denúncia d'Ernest Pannetier apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 16 de novembre de 1885

- Ernest Pannetier: El 20 de juny de 1933 mor a Troyes (Xampanya, França) l'anarquista Ernest Isidore Pannetier. Havia nascut el 23 d'agost de 1857 a Chamblin (Ervy, Xampanya, França; actualment Ervy-le-Châtel, Xampanya, França). Era fill d'André Antoine Pannetier, fuster en la construcció, i de Virginie Pauline Payen. Es guanyava la vida treballant de jardiner i d'arboricultor a Troyes (Xampanya, França). En 1877 va ser dispensat de fer el servei militar per ser fill únic de vídua. Envià una carta a Le Petit Troyen, publicada en el número del 16 de novembre de 1885, on denunciava que a la parròquia de Laines-aux-Bois (Xampanya, França) encara es mantenia l'àguila imperial. Aleshores vivia al número 2 del carrer Paradís. En 1888 era membre del grup anarquista de Troyes. Va ser un dels organitzadors del Congrés Socialista Independent que se celebrà entre el 25 i el 30 de desembre de 1888 a Troyes. En aquesta època formà part del grup anarquista «Les Égaux Troyens» i es dedicava a distribuir el periòdic anarquista La Révolte. En 1889 va ser candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Troyes a les eleccions a la Diputació. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Niveleurs Troyens» i aleshores vivia al número 2 del carrer Petit-Crédo de Troyes. El desembre de 1889 va ser un dels distribuïdors del cartell «La Révolution future» editat pel grup «Les Niveleurs Troyens». L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, durant uns disturbis (llançament de pedres als vidres de la fàbrica «Lange et Chanvin» i lapidació de gendarmes i policies municipals) a Sainte-Savine (Xampanya, França); tancat durant vuit dies preventivament, va ser posat en llibertat sense càrrecs. El juny de 1890 va ser un dels organitzadors, amb Duligné, de les conferències d'Octave Jahn a Troyes. El 31 d'octubre de 1890, amb Eugène Delorme i Massicard, informaren a la Prefectura de Policia que organitzaven una reunió pública i contradictòria per a l'1 de novembre d'aquell any a la Sala «Café des Boulevards», on intervindrien Eliska Coquus, Édouard Leboucher, Paul Martinet i Pol Martinet. El 3 de març de 1891 acompanyà Pol Martinet en una declaració davant el jutge d'instrucció. El seu nom figurava en un llistat de companys anarquistes decomissat el 6 d'abril de 1892 a Marsella (Provença, Occitània) a Sébastien Faure. Entre el febrer i el novembre de 1893 mantingué correspondència amb Sébastien Faure durant el seu tancament a la presó de Clairvaux (Xampanya, França). El novembre de 1893, ben igual que altres companys de Troyes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca d'explosius i d'informació sobre atemptats anarquistes, la qual decomissà correspondència seva amb Octave Jahn i Sébastien Faure, a més de fullets i de diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard pour 1894, L'Attaque, L'En dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). També figurava en un llistat d'anarquistes de Sébastien Faure comissat el 21 de març de 1894. En 1894 estava subscrit al periòdic anarquista Le Père Peinard i vivia al número 9 del carrer Colbert de Troyes. El 10 de desembre de 1898 organitzà amb Paul Olanié i Albert Goudoux una reunió sobre el «Cas Dreyfus» a la Sala del Cirque de Troyes on tingué com a ponent Ernest Girault i a la qual assistiren unes dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 assistí a la conferència d'Auguste Courtois (Liard-Courtois) celebrada, davant tres-centes persones, a la Borsa del Treball («Halle de la Bonneterie») de Troyes. En 1904 vivia amb sa companya al número 31 del carrer Mission de Troyes. El 23 de desembre de 1907 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. Ernest Pannetier va morir el 20 de juny de 1933 al seu domicili, al número 2 del carrer de la Cité, de Troyes (Xampanya, França).

***

Amerigo Vecchietti

Amerigo Vecchietti

- Amerigo Vecchietti: El 20 de juny de 1937 mor a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Havia nascut el 9 de gener de 1904 a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Miquel Paronella Furquet

Miquel Paronella Furquet

- Miquel Paronella Furquet: El 20 de juny de 1944 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Havia nascut el 6 de juliol de 1905 a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills.

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé: El 20 de juny de 1945 mor el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. Havia nascut el 13 de novembre de 1882 a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste, òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, va morir d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Notícia necrològica de Francesc Palau Ramona apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de novembre de 1973

Notícia necrològica de Francesc Palau Ramona apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Francesc Palau Ramona: El 20 de juny de 1973 mor a Aisinas (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Palau Ramona. Havia nascut el 15 de juny de 1907 a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Sos pares es deien Isidor Plau i Josefina Ramona. Obrer agrícola, estava afiliat des de molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí. Després d'haver participat el juliol de 1936 als combats contra l'aixecament feixista a la zona tarragonina, esdevingué responsable de la col·lectivitat pagesa i obrera del seu poble. En 1938, quan l'avanç franquista, s'enrolà per a participar en la defensa de Catalunya. Amb el triomf feixista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració abans de treballar fent d'obrer forestal en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Aisinas, amb sa companya Montserrat Vernet Puig, continuà treballant en l'agricultura i fou un dels membres destacats de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1947 va ser nomenat delegat al Congrés que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Amb Mariano Ocaña, durant la primavera de 1966, representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la comissió preparatòria del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia). Francesc Palau Ramona va morir el 20 de juny de 1973 al seu domicili de «La Biblanque» d'Aisinas (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Segura Barrau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de setembre de 1977

Necrològica de Manuel Segura apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

- Manuel Segura Barrau: El 20 de juny de 1977 mor a Lunèl (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Segura Barrau. Havia nascut cap el 1932. Era fill de Victorià Segura Ferreres, militant del Sindicat de l'Alimentació (Secció de Vins i de Licors) de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Soledad Barrau Pérez. En 1939, amb el triomf franquista, es refugià amb sa família a França. Establert a Lunèl, on son pare treballà de viticultor, en 1948 s'afilià amb aquest a la Federació Local de la CNT. En 1956, per qüestions professionals, s'instal·là a París (França), on formà part del grup «Los de siempre», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Casat i amb una filla, Manuel Segura va morir el 20 de juliol de 1977 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio García Birlán als anys vuitanta

Antonio García Birlán als anys vuitanta

- Antonio García Birlán: El 20 de juny de 1984 mor a Barcelona (Catalunya) l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios, Pío Ayala, Denis, Fabio, Julio Barco, etc. Havia nascut 27 de març de 1892 a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup «Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la seva època. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit, CNT, Despertad, Floreal, Generación Consciente, Liberación, La Revista Blanca, Revista Única, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor d'A la lucha, Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado, Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934), El movimiento libertario español en África, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía, Cultura y civilización, El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación, El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Antonio García Birlán (1892-1984)

***

Nicolas Faucier (setembre 1939)

Nicolas Faucier (setembre 1939)

- Nicolas Faucier: El 20 de juny de 1992 mor a Sant-Nazer (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Havia nascut el 30 de març de 1900 a Orleans (Centre, França). Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a l'Hospita de Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

Necrològica de Ramón Serrate Pico apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'agost de 1992

Necrològica de Ramón Serrate Pico apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Pico: El 20 de juny de 1992 mor a Cimòrra (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Pico –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Salabert. Havia nascut el 5 d'octubre –oficialment el 6 d'octubre i el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1899 a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Telesforo Serrate Franquet i Manuela Pico Martín. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Pico va morir el 20 de juny de 1992 al seu domicili Cimòrra (Gascunya, Occitània).

***

Dolores Barroso Carrera

Dolores Barroso Carrera

- Dolores Barroso Carrera: El 20 de juny de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Dolores Barroso Carrera –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Carreras. Havia nascut el 10 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1919 a Periana (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Fernando Barroso i Encarnación Carrera. Milità en el Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou companya del militant anarcosindicalista Joaquín Morente Rosa. En 1948 la parella s'exilià a França, on milità a Lió (Arpitània). En 1958 col·laborà en Nueva Senda. En 1989, quan morí son company en accident de cotxe, s'instal·là a Barcelona, on continuà participant en el moviment llibertari i destacant per la seva solidaritat. Dolores Barroso Carrera va morir el 20 de juny de 1996 a la Quinta de Salut l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Valllès Occidental, Catalunya).

***

Pierre Parot

Pierre Parot

- Pierre Parot: El 20 de juny de 2017 mor a Égly (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Pierre Henri Parot, conegut com Pierrot. Havia nascut el 22 d'agost de 1923 a Bordelha (Aquitània, Occitània). Son pare, Charles Henri Parot, mutilat de guerra i pacifista, treballava de pastor i després d'ensostrador i sa mare, Georgette Constanty, de domèstica. Després de fer cursos de tipografia a Perigús (Aquitània, Occitània) amb 14 anys, treballà en una impremta local. En 1938 s'adherí al Sindicat del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT). En 1943, durant la II Guerra Mundial, es va veure obligat a deixar la impremta i va ser enrolat en l'organització paramilitar del govern de Vichy Chantiers de la Jeunesse Française (CJF, Camps de Treball de la Joventut Francesa), organització que abandonà abans de ser integrat en el Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a Alemanya, declarant-se insubmís. A principis de 1944 s'integrà una unitat dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) i, sabent parlar català gràcies a l'occità que domina, esdevingué delegat d'un grup de militants de l'antiga «Columna Durruti» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que havien passat a França en la Retirada. D'antuvi simpatitzant comunista, gràcies a aquesta trobada amb aquest grup es va decantar cap el pensament anarquista i anarcosindicalista. Amb aquest mateix grup, entrà a formar part d'un escamot de la Resistència de l'Armée Secrète (AS, Exèrcit Secret), en el «Grup Héric», integrat per tropes «provisionals» de l'Exèrcit de l'Atlàntic. Amb aquest escamot, participà el 19 d'agost de 1944 en l'alliberament d'Angulema (Poitou-Charentes, França). Però, ben igual que van fer nombrosos exiliats del grup, es negà a allistar-se per la resta de la guerra, ja que es considerava milicià, però no soldat. En 1944, després dels combats de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), va ser desmobilitzat de les tropes de l'Exèrcit de l'Atlàntic. De bell nou a Perigús, va ser remobilitzat per un grup d'antics FTP, sota les ordres de Roger Ranoux (Hercule), i va ser incorporat al 134 Regiment d'Infanteria que lluità fins a Alemanya. A finals de 1945 va ser definitivament desmobilitzat a Metz (Lorena, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a la regió parisenca i treballà d'obrer del llibre en diferents publicacions (Daily Mail, Franc-Tireur, Paris Jour, Paris Presse) i finalment en Le Figaro, diari en el qual conegué i es relacionà amb nombrosos llibertaris del sector de llibre (André Devriendt, Thierry Porré, Jacky Toublet, etc.). En 1945 formà part de la Cambra Sindical Tipogràfica de París i participà en les grans vagues del sector de la premsa que s'engegaren entre 1945 i 1947. Amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin, intentà organitzar una tómbola amb lots de pintures amb la finalitat de crear el periòdic pacifista Liberté, alguns números d'aquesta publicació distribuïts a les tipogràfiques dels diaris parisencs. En aquests anys participà activament en tots els conflictes i vagues de la professió, com ara els dos anys i mig de lluita portats pel diari Le Parisien. En 1980 participà en el conflicte de Le Figaro i, com altres companys, decidí abandonar el sector de la premsa diària i retirar-se. En 2013 s'integrà en la grup «Emma-Goldman» de Perigús, adherit a la Federació Anarquista (FA). En 2017 era membre del grup «Salvador Seguí» de la FA i continuava militant en el Comitè Sindicat dels Correctors de Premsa Jubilats de la CGT. Sa companya fou Josette Marthe Gaussel, telefonista a France-Soir i militant de la CGT, amb qui va tenir dos infants. Pierre Parot va morir el 20 de juny de 2017 al Centre Hospitalari d'Arpajon d'Égly (Illa de França, França) i va ser incinerat sis dies després al crematori d'Avrainville (Illa de França, França).

---

[19/06]

Anarcoefemèrides

[21/06]

Escriu-nos


Actualització: 20-06-24